diumenge, 31 de desembre de 2006

dissabte, 30 de desembre de 2006

missatge i pregària

M'ha agradat el missatge de Nadal del President. L'hauria pogut firmar Carod. Quan he sentit que volia "una Catalunya lliure, justa i solidària" he pensat que si això mateix ho diu Carod, la tenim armada. D'altra banda, l'expressió és tan interpretable com es vulgui i, evidentment, Montilla no és independentista, així que no cal fer escarafalls. Igual com si aquesta frase l'hagués dita Carod. És que hi ha algú que no estigui d'acord amb aquest enunciat?
I m'ha agradat l'aposta d'esperança envers la pau al País Basc. El ZP diu que amb violència no hi ha diàleg. No estic d'acord. Malgrat la violència ha d'haver diàleg. Potser és que cal replantejar-se els objectius. El primer objectiu del diàleg és aturar la violència. Avui hi han dos morts més. Dues condemnes a mort signades i executades. Cal detenir als culpables. La sang dels morts cau sobre la seva consciència. Però cal obrir camins per la pau. Crec que s'ha esperat massa d'aquest procés de pau. Ni ETA es rendia, ni Espanya anava a obrir una via per a l'autodeterminació dels bascos. Era un treva. Quines expectatives tenien uns i altres? Perquè no s'ha aprofitat aquesta oportunitat? em nego a creure que estigui perduda del tot. Si us plau, no tanqueu les portes del diàleg! parleu! busqueu un camí per fer la pau!
Ara cal fer dol pels morts. Però no us equivoqueu. Caldrà seguir parlant i buscar espais i qüestions per negociar.
Caldrà legalitzar Batasuna i caldrà acostar als presos. I caldrà seguir parlant.
I ara cal pregar pels morts, dels conflictes, de les guerres, de la injustícia entre els humans. Pels que pateixen. Per aquest món desesperat. Per la pau.

Senyor, que aquest any nou sigui, t'ho prego, millor que el que acaba.
Doneu-nos la pau, Senyor. Feu-nos prou valents per no odiar l'enemic. Feu-nos forts per combatre la injustícia. Feu, Senyor, que no tinguem por i que no caminem pel camí fàcil de la violència i la intolerància. I, sobretot, Senyor, no permetis que siguem indiferents.

infàmia

Han matat a Saddam. Ull per ull. Però no és aquesta la justícia en la que crec. Crim per crim. Venjança. Avui, tots ens em allunyat una mica més de cert ideal d'humanitat.
No hi han paraules. Mentrestant, segueixen morint nens de gana. Segueix la guerra a Somàlia. Segueix la guerra als prop de trenta conflictes armats del món. Por, dolor, patiment, gana, malaltia... cada dia hi han més rics i cada dia hi han més pobres. Fem malbé el món.
Es revifa el conflicte al País Basc, també. Algú ha posat una bomba a Barajas. Primer un comunicat anònim ha avisat de la bomba i després algú en nom d'ETA l'ha reivindicat. Batasuna no diu res, encara. Rajoy es frega les mans. Zapatero desaparegut i Rubalcaba es menja el gripau. El pitjor de tot, però, és que potser hi ha un mort. Segons el TN, algú que anava d'acompanyant en un cotxe i s'havia quedat a l'aparcament. Un desaparegut. Un mort. La segona execució en poques hores. Aquests dies que vivim són infames.

divendres, 29 de desembre de 2006

crims

Mataran a Saddam. No se sap quan. Potser ja es mort. Condemnat a mort. L'han agafat, tancat i jutjat. I la justícia li ha dit que el mataran. Saddam, si encara és viu, està esperant que el duguin a una forca, que li posin una bossa al cap, que li passin el dogal pel coll, que s'obri el terra sota els seus peus, que el seu coll es parteixi. Està esperant la mort.
La pena de mort és un assassinat.
És un crim.
Un crim no repara un altre crim. Si de cas, el venja. Digueu que és venjança. No digueu que és justícia. Jo no crec que sigui justícia.
Cada tres segons mor un nen de gana al mon. A la banya d'Àfrica, a Somàlia, hi ha un conflicte armat amb gent que pateix, que mor, que te gana. A molts d'aquests també els han condemnat a mort.
És un crim.
La pena de mort. La guerra. Són crims.
No siguem indiferents.
No siguem còmplices.

dissabte, 23 de desembre de 2006

Via morta

Finalment sembla que l'ingrés de la federació catalana de patinatge a la CSP queda en suspens, i que té molts números de no produir-se. Les presions espanyolistes han frustrat aquesta via.
Aquest fet te la importància que té: les coses seguiran igual. Catalunya seguirà sense tenir selecció nacional d'hoquei patins en competicions oficials. Avui Catalunya està representada en alguns esports minoritaris que no mouen masses ni exciten passions nacionals. És al màxim al que es pot aspirar amb l'estatutet quo actual. Com sempre, això és el que democràticament es va triar en el seu moment. Amb poc entusiasme, també.
Per tant, no s'escau ni queixar-se ni protestar. Si de cas, buscar una altre via que no tingui marxa enrera, si és que existeix i és possible. La del CSP és una via morta.
Democràticament, el poble de Catalunya, subjecte explicitat en el nou estatutet que no la nació catalana, ha acceptat i votat que les seleccions nacionals catalanes no són quelcom de prioritari. No en renega, però tampoc és quelcom pel que el poble estigui disposat a gastar massa energies.
Jo no ho critico. Sóc molt i molt conscient que no hi ha res més difícil que mobilitzar la gent. Per dir alguna cosa: si els treballadors no es mobilitzen per defensar les seves condicions laborals, i això els toca el dia a dia, perquè he de creure que hi haurà una mobilització general per defensar quelcom tan eteri com una selecció nacional? tanmateix quan ni tan sols el poble vota per explicitar legalment que és nació.
Les coses no canviaran. Almenys no empitjoren. Però per alguns, entre els que em compto, és una frustració. Bé. Que es passi aviat. Aquesta guerra encara no ha acabat, però cal que tinguem clara quina és la relació de forces. Avui per avui, hi ha una evident desigualtat.
Només hi veig un camí: insistir. Ser tossuts. Tornar-hi i tornar-hi. Crear consciència de país. Aprofitar les oportunitats. Ser realistes. Tenir somnis. Lluitar per ells.

diumenge, 17 de desembre de 2006

entrevista al Mas

M'he llegit l'entrevista a l'Artur Mas que es publica avui a "El Punt".
Em pensava que alguna cosa havia canviat a CiU des de les eleccions. Però no.
Segueixen amb ERC al punt de mira. Es pensen que només poden créixer prenent-li votants a ERC. Per això el discurs vell (i fals) de la inexistència de dretes i esquerres. Continuen repetint la seva lectura de les eleccions segons la qual ells van guanyar (aclaparadórament!) i la Generalitat ha estat usurpada per uns perdedors que no han respectat la llei tàcita que dona la presidència al candidat de la llista més votada. Segons ell el govern és un desgavell. Segons ells, aquest govern dóna mala imatge. Segons ells, ERC no és independentista. Segons ells ERC morirà aviat i serà absorbida pel PSC. Segons ells, la majoria, ampla, del país són ells. Segons ells, caldrà pactar. Ells volen pactar amb el PSOE, però clar, després del'1 de novembre, no hi ha tanta confiança...
Cansa.
Què pesats.
Em prenen per ruc? De debò pensen que no sóc capaç de llegir els resultats electorals? que no sóc capaç de llegir quants vots han rebuts uns i altres? la magnitud de la monstruosa abstenció que vam patir (i aquest sí que és un problema de país)? de debò es pensen que em crec que no se distingir entre dretes i esquerres? de debò es pensen que a aquestes alçades encara no se que el sistema parlamentari català no és presidencialista? de debò es pensen que no veig que el pacte amb el PSC que critiquen d'ERC és el mateix que volen fer ells? de debò es pensen que sóc ruc? I ERC és independentista. Si no ho fos ja me n'hauria adonat.
Encara els dura l'enrabiada, o pitjor, es creuen el que diuen i aquest és el seu discurs. En fi. Pirotècnia durant quatre any més però aquest cop que vigilin: no hi haurà estatutet per fer-se fotos amb ZP, ni un Maragall que els obri el joc. Si el ZP no saboteja al govern d'Entesa, d'aquí a quatre anys la patacada de CiU serà monumental. Amb aquest discurs, van a la fossa. I els seus votants a l'abstenció.
Propera contesa, municipals. Més endavant les estatals. Veurem si tinc raó. Estic convençut que ERC millorarà resultats.

50, toros, 80.

És molt tard, com de costum, o sigui que anem per feina:
Primera: l'estat donarà una paga extra als pensionistes per tal de compensar la pujada de l'IPC. Seria una bona notícia si no fos que la paga extra serà de 50€. És un insult. Segur que millor això que no res i que més d'un pensionista se'n pot, inclús, alegrar. Però ni que sigui veritat. Les pensions mínimes haurien de ser suficients per viure.
Les pensions mínimes es poden consultar a la pàgina web de la seguretat social. N'hi ha prou amb aquests mínims? sí, si no tens res a pagar, si t'has fet una raconet, si tens algun negociet muntat que et dóna algun caler, si estàs sa, si no gastes res en lleure, si vas d'oferta al Lidl, si la família t'ajuda... Encara queda camp per correr per a parlar d'un autèntic estat del benestar... encara queda camp per correr, però també hi ha camp per recular. Més ens valdrà no badar.
Cal rebel·lar-se contra aquest fatalisme que es va inculcant poc a poc que ens va dient que això dels sistemes de seguretat social s'acaba, que més val que ens busquem seguretat, sanitat i pensions provades perquè el sistema de protecció social pública no es pot aguantar i caldrà desballestar-lo. No es pot permetre que aquesta mentida cali.
I defensar l'estat del benestar no vol dir defensar l'estat. Més aviat té a veure, un cop més, amb dretes i esquerres: Independència ha de ser sinònim d'Estat Català del Benestar. Si un dels objectius principals no és proporcionar sanitat, educació i seguretat social catalana, pública i de qualitat, aleshores el projecte queda coix.
Segona: La plaça de toros de la Monumental tancarà. Me n'alegro. A Barcelona hi havia afició pels toros. Per això hi havien dues places (l'única ciutat de l'estat espanyol!). Però la societat canvia. Creix. Madura. Avui els aficionats als toros de Barcelona es deuen poder comptar amb les mans i la plaça tanca. El Portabella hi vol posar Els Encants. Hi quedarien bé allà. Però m'hi jugo un pèsol que abans que no ens pensem hi posaran un centre comercial com a "las Arenas", conservant les façanes i els detalls de l'arquitectura però buidant-ho per dins.
I tercera: velocitat màxima de 80Km/h per a reduir la contaminació. Els del RACC diuen que la contaminació la produeix la congestió, no la velocitat. Crec que tenen raó. El que caldria seria multiplicar el número d'illes de vianants i restringir la circulació només a vehicles públics, i millorar el transport públic urbà i interurbà. I ja posats, limitar la potència i velocitat dels cotxes. Si la velocitat màxima en autopista és de 120Km/h, tots els cotxes haurien de tenir un limitador a aquesta velocitat incorporat. I no entenc perquè per dur als nens a l'escola cal fer-ho amb quatre per quatre. I ja no és només per la contaminació és que potser que comencessim a anar estalviant energia, no?




dijous, 14 de desembre de 2006

Banderes, lleis i perfils

No volia, però no ho puc resistir més. Moltes cosetes a comentar:
Banderes. Em fan pensar en la dreta... La dreta del pacte nacional, aquella que diu que això se'n va a fer punyetes i que no arribarem al 2800 (hosti! això sí que és mirar a llarg termini!); la mateixa dreta que diu que el Catalunya ha estat venuda a l'espanyolisme Montil·lià; la mateixa que diu que el Puigcercós ha traïcionat a Catalunya al penjar l'estanquera a Governació; aquesta dreta, dic, que ha anat corrent a quadrar-se al davant del marit de la periodista i rendir-li honors. Aquesta mateixa dreta que no diu ni piu pel fet que la senyera no oneja al Bruc, encara que per llei hauria de fer-ho; aquesta dreta que diu que vol ser la casa gran del catalanisme i del nacionalisme però que diu també que no són independentistes, si més no la U de la coalició. Aquesta dreta que vota a favor de la llei de la memoria històrica que considera lícit el judici i l'afusellament de Companys i els judicis i crims comesos contra tants altres patriotes. Aquesta dreta que es dedica a encendre focs, a veure si algun crema de debò...
No ajuda gaire aquesta dreta. Ja vaig dir que per a sabotejadors en tindriem prou i força amb PP i PSOE. El PSOE es carrega el circuit català de TVE. És una agressió. En tota regla. Ha de ser combatuda i contrarestada.
Aquest mateix PSOE que vol imposar la tercera hora setmanal de castellà a primària. Més enllà del fet que els educadors afirmen que aquesta hora addicional no cal (o que podria ser contraproduent per a la immersió), la forma com es pretén imposar resulta, de nou, una agressió: segons la ministra serveix ...per garantir el bilingüisme!
El PSOE sabotejant al govern d'Entesa. No per previst deixa de ser emprenyador.
ERC s'ha posicionat en contra d'aquesta llei, però el PSC pot provar de fer-la empassar perquè el PSC no vol crear problemes al PSOE. En fi. Uns i altres diuen que es respectaran les directrius de pactades per al govern d'Entesa. Espero que això vulgui dir que el model educatiu català es decideix a Catalunya. La meva opinió és que si això prospera es debilita el sistema d'immersió i, per tant, es fa mal a la convivència a Catalunya; es dóna ales als que diuen que a Catalunya hi ha un conflicte lingüístic; es dóna ales als que diuen que el castellà està perseguit; i es perjudica directament a ERC al fer-la empassar-se un gripau en una qüestió que li és particularment sensible.
Però ERC és al govern. Neda entre dues aigües.
No és directament competència d'ERC, però són obra de govern dues lleis importants que han d'afavorir l'accés a la vivenda.
Primera, la pràctica supressió de l'impost de successions per a vivenda que vagi a ser d'ús habitual i, segona, la llei de l'habitatge que obligarà a llogar les vivendes habitualment desocupades. Aquesta llei de l'habitatge és una altre de les lleis que van decaure amb el final del primer govern tripartit i que ara reprèn l'Entesa.
Per cert, que la dreta ja ha anunciat que es posiciona en contra d'aquesta llei.
És innegable el perfil social que té avui el govern d'Entesa i això, per mi, és una gran notícia. Que duri. És un dels motius pels que ERC és en aquest govern. Però cal mostrar fermesa en el perfil nacional.
I la fermesa nacional no té perquè esdevenir un Dragon-Khan. El tripartit va petar després de la tensió extrema del no d'ERC a l'estatutet. Aquest cop no hi ha estatutet pel mig. Tots son més vells i més llestos. Tots saben millor què volen. Les relacions de força són lleugerament millors per ERC que en l'etapa anterior. Montilla no és Maragall. És un escenari nou. Aparentment més estable.
Però no, no serà fàcil.

dimarts, 12 de desembre de 2006

Consell de Relacions Laborals

"El Punt" d'avui: "el govern aprova dues lleis més que van decaure en l'anterior legislatura".
i comença "Després de la llei de serveis socials, la de creació de l'Institut de Seguretat de Catalunya i la de creació del Consell de Relacions Laborals, el nou govern tripartit continua aprofitant avui l'herència de l'anterior i el consell de govern aprovarà aquest matí la llei de l'Agència Catalana de Turisme i la llei de contractes de conreu. Cinc lleis, per tant, en dues reunions ordinàries del govern. De fet, en van quedar una vintena de pendents per la dissolució del Parlament abans d'hora"[...]
Van per feina.
Em sembla molt interessant el "Consell de Relacions Laborals". Busco a Gencat i trobo el següent:

"El Govern aprova el Projecte de llei de creació del Consell de Relacions Laborals de Catalunya.

Catalunya serà la primera comunitat autònoma en disposar d’una Comissió de Convenis Col·lectius, com a òrgan especialitzat, que té per objectiu impulsar, orientar i millorar l’estructura i els continguts de la negociació col·lectiva.

El Govern ha aprovat el Projecte de llei de creació del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, un òrgan col·legiat de participació institucional i de diàleg i concertació social en matèria de relacions laborals. La constitució d’aquest organisme respon a la voluntat del Govern de continuar desenvolupant i enfortint les relacions laborals i la participació institucional a Catalunya i amb ell es dóna un pas més en la construcció d’un enramant institucional en l’àmbit sociolaboral que es va iniciar amb la reforma del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC).

Les seves funcions seran principalment de diàleg i de participació institucional entre organitzacions sindicals, empresarials i Administració. El Consell integra les comissions que fins ara tenia el CTESC (relacions laborals, seguretat i salut laborals i ocupació) així com la comissió de seguiment de la contractació laboral i les taules de prevenció de riscos laborals existents, instàncies que s’integren en les comissions de contractació i de seguretat i salut laboral. D’altra banda es creen dues noves comissions, una en matèria d’igualtat i no discriminació i l’altra del Sistema d’Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS).

També convé destacar la creació, com a organisme especialitzat del Consell de Relacions Laborals, de la Comissió de Convenis Col·lectius de Catalunya, amb l’objectiu general d’impulsar, orientar i millorar l’estructura i els continguts de la negociació col·lectiva. D’aquesta manera, Catalunya serà la primera comunitat autònoma en disposar d’aquesta comissió especialitzada, així com les d’igualtat i no discriminació i la d’Inspecció de Treball.

L’organisme actuarà en Ple, en comissions –seguretat i salut laboral; seguiment de la contractació laboral; d’igualtat i no discriminació; i d’ITSS- i en grups de treball.

El Consell serà paritari, estarà integrat per un president o presidenta i 24 persones membres, designades per l’Administració de la Generalitat (8), les organitzacions sindicals (8) i empresarials (8) més representatives del territori català.

El pressupost previst per aquest òrgan, inclòs en la Llei de pressupostos per al 2006, és d’1.000.000 d’euros (400.000 euros per al Consell Català de Relacions Laborals i 600.000 euros per a la Comissió de Convenis Col·lectius).

La creació d’un Consell Català de Relacions Laborals constitueix l’expressió de la voluntat dels agents socials i econòmics i del Govern de Catalunya de fomentar i afavorir la participació institucional, concertació i el diàleg social, tal i com es va recollir en l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, signat el 16 de febrer de 2005.

En aquest context, la creació del Consell de Relacions Laborals de Catalunya respon a la doble necessitat de facilitar i racionalitzar el diàleg social, d’una banda, i de donar cobertura amb caràcter estable a la participació institucional dels agents socials, de l’altra, tot fomentant i facilitant la cooperació i el diàleg permanents entre les organitzacions sindicals i empresarials i entre aquestes i l’Administració així com per l’impuls, millora i racionalització de la negociació col·lectiva a Catalunya."

...

És dir, un organ consultiu estructurat en comitès que ha de servir per a propiciar el diàleg entre administració, empresaris i sindicats i, probablement pot ser inspirador d'alguna acció normativa. Això està a molt alt nivell i no hauria d'afectar a curt i mig termini la vida diària d'un comitè d'empresa. Veurem quina utilitat acaba tenint, en particular la comissió de convenis col·lectius. Per tant, si no ho tinc mal entès, ara hi haurà, per una banda el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) i, per l'altra, el Consell de Relacions Laborals de Catalunya (CRLC) que assumirà algunes de les comissions del CTESC i en crearà de noves. S'amplien i s'aprofondeixen, per tant, els punts de contacte dels agents socials amb el govern i també els àmbits de diàleg. En principi, sobre el paper, és una bona notícia.
Serà interessant fer el seguiment d'aquests dos consells. El CRLC, com és nou, encara no te web. El CTESC sí i l'enllaço; i també les webs de
l Parlament i de la Generalitat.

divendres, 8 de desembre de 2006

Japonesos

Hi han oportunitats de negoci que, de tant evidents, no les veu ningú.
Aquest matí explicaven el cas d'uns estudiants japonesos que sembla ser que han vist una d'aquestes oportunitats: Fotocòpies gratis. Per una cara, la fotocòpia en blanc i negre; per l'altra
cara, publicitat.
Res d'alta tecnologia. Simplement aprofitar l'espai en blanc, els centímetres quadrats d'un A4, per omplir-lo de publicitat. La publicitat paga la fotocòpia i dona un rendiment suficient com per a muntar una empresa que carregui les màquines fotocopiadores amb paquets d'A4 amb publicitat per una cara. Naturalment, amb paper reciclat i reciclable. I ja posats, pots comprar paquets de 100 fulls de publicitat a una cara, per una quarta part del preu d'un paquet de 100 fulls en blanc. Se en compres dos, te'n regalen el tercer. Si comptem només les planes en blanc, surt més a compte comprar dos paquets de publicitat que un sol paquet de fulls en blanc.
I això es lliga amb la cosa de la publicitat a les aules. O de tatuar-se el logo de Nike, o de Pepsi, o de Zara.
Es fantàstic, no? o una perversió? un full en blanc, on no hi ha res... En canvi, un full de publicitat... I dic jo... No es podria fer que CD i DVD estiguessin patrocinats? No parlo de promocions, no. Parlo de que els CD i DVD re gravables siguin gratuïts sempre, això sí, amb la propaganda impresa a les cobertes o, fins-hi tot, amb alguns Mb de propaganda inesborrable. Jo aniria al super i, a més de la compra, m'agafaria la revista amb les promocions immobiliàries, el full amb les ofertes del mes al súper i una caixa de 50DVD amb propaganda diversa. El canon a prendre pel sac. Les empreses pagarien el canon ficant publicitat als suports massius. I si algú no vol publicitat, que pagui una mica més.
En fi. Alguns volen fer pagar pels drets de propietat intel·lectual que es vulneren a les biblioteques públiques... I uns japonesos troben la fórmula per a fer fotocòpies gratis. És curiós, no?
Faig una proposta a aquests que vetllen pels drets de propietat intel·lectual. Cal posar comissaris a les maternitats. Quan neixi un nen sa: ni cec, ni sord, ni mut, se'ls diu als pares que o paguen el canon o li punxen els timpans, li treuen els ulls i li tallen la llengua a la criatura, que potser algun dia podria recordar un cançó i cantar-la a la dutxa, o copiar-se un dibuix (o calcar-lo!!!). I ja posats, per assegurar-se que no recordarà mai cap cosa protegida, li buidaran el cervell a cullerades. Com l'Aníbal Lecter. Això sí, només en el cas que no paguin el canon.
No home, no! No cal ni pagar el canon ni desgraciar la criatura! Poden tatuar-li el cos amb els logos dels patrocinadors!

dijous, 7 de desembre de 2006

Versió acústica

He afegit un enllaç a la "versió acústica" del bloc (aquesta és la Techno!). Es tracta d'aquest mateix bloc però a un espai web personal. Els articles van en format XML; es carreguen invocant-los directament amb la crida típica d'AJAX; es visualitzen col·locant el text de l'element a dins la capa "div" corresponent. Tot manual. Cal millorar-ho. Per exemple: als documents XML hi poso elements per a imatges i per a comentaris i en canvi al document index.html que contè el motoret en javascript que mou tot plegat, de moment aquests elements no es tenen en compte.
Doncs això: nou enllaç. Digue'm egocèntric.

tasca de govern

La primera llei del nou govern serà la "Llei de Serveis Socials". De fet hi ha una mica de trampa, doncs no és una llei que s'hagi fet de nou. Aquesta llei estava pendent des de febrer d'aquest any i es va el·laborar a l'anterior legislatura. Si no va entrar llavors va ser principalment pel vot en contra de CiU i PP.
Ara aquesta llei es fa camí i s'aprovarà, finalment. La llei de serveis socials diu que:
  • Fins ara, quan s'analitzava la renda d'un possible usuari en vistes a l'accés a un servei residencial, per exemple, es tenia en compte la renda dels seus fills/es; amb la nova llei això no serà així i només s'avaluarà la renda de la persona usuària.
  • Es proposa que els patrimonis intestats sense hereus siguin donats als serveis socials per finançar-los.
  • S'analitzaran totes les sol·licituds, i només es tindrà en compte la renda desprès per fixar el preu, però atendrà totes les que presentin necessitat social segons la llei.
  • Hi haurà una xarxa única de serveis socials de responsabilitat/d'atenció pública.
  • El desplegament i la descentralització dels serveis socials es farà en un Consell conjunt de la Generalitat amb la Federació i l'Associació de Municipis.
  • Totes les persones i famílies que vagin als serveis socials tindran assignat un/a professional de referència, que els orientarà en totes les gestions que necessitin al llarg de la seva vida.
  • Les persones amb greu situació de dependència física podran triar entre seguir vivint a casa seva amb ajut a domicili professional, viure en un centre residencial, o bé disposar d'un assistent personal que li faciliti l'organització de la seva vida, segons la seva elecció: l'objectiu és guanyar autonomia personal.
  • Es regularà la participació de les entitats, sindicats i patronals, FMC i ACM i col·legis professionals en la planificació i l'avaluació dels serveis socials, conjuntament amb la Generalitat.
  • El Parlament aprovarà anualment la Cartera de Serveis conjuntament amb la Llei de pressupostos.
  • Els ciutadans i ciutadanes que creguin que no són atesos correctament o que no es garanteixen els seus drets estatutaris o fixats per la llei, podran exigir-ne el compliment més fàcilment, administrativament o judicialment, a l'Administració.
(extret de http://www10.gencat.net/gencat/AppJava/cat/actualitat2/61206serveissocials.jsp).

Aquesta llei " garanteix i universalitza el dret als serveis socials per a totes les persones que tenen necessitats socials a Catalunya. "

Per algun lloc he llegit que la "guerra de les banderes" ha tapat la primera acció del nou govern. Suposo que qui vulgui veure una guerra de banderes la pot veure. Qui vulgui veure una llei amb contingut social, també. A mi em sembla, però, que la guerra de les banderes que alguns han pretès encendre només crema a les seves ments.
Feta la llei ara cal aprovar-la i desplegar-la. Encara li queda a aquesta llei abans no s'apliqui. Caldrà seguir-ho.
I una qüestió identitària, ara sí: segons l'Avui des del novembre passat la federació catalana de patinatge forma part de la Confederació Sud-americana (CSP). Això vol dir que la selecció nacional de Catalunya podrà competir oficialment en els campionants sud-americans d'hoquei patins, hoquei en línia, patinatge de velocitat i patinatge artístic. I és un pas més per a millorar les posicions de cara a un reconeixement complet per la FIRS. Poc a poc. És molt important aquest reconeixement internacional en un esport que és bandera.

Per cert, que l'aplicació d'aquesta llei de serveis socials serà, en una part molt important, responsabilitat de la Conselleria d'Acció Social i Ciutadania liderada per ERC amb la consellera Carme Capdevila i Palau; i que la tasca de reconeixement de les seleccions nacionals va ser a l'anterior legislatura tasca d'ERC, en particular destacaré a Rafael Niubó, i aquesta tasca la segueix liderant ERC al ser responsabilitat seva les competències en política esportiva i exterior de la vicepresidència de Carod-Rovira.

ERC assumeix responsabilitats i, juntament amb els socis, governa.

I ja posats: deixeu només la catalana! i que rebentin de ràbia!

dimecres, 6 de desembre de 2006

pont i bandera

Inici del super-pont de la Immaculada. Ha coincidit l'arribada de la primera nevada important al Pirineu amb el primer festiu que els comerços obren en la campanya de Nadal.
Resultat: cues a les carreteres i als mitjans de transport. Veïns que fugen de Barcelona per anar a buscar la neu a les muntanyes, o la tranquil·litat de cases rurals, o qualsevol altre de les destinacions de lleure. I molts altres veïns que ens quedem a caseta, que com a caseta enlloc t'hi trobaràs. Bé, de fet, molts d'aquests veïns han aprofitat per a acostar-se a algun dels centres comercials oberts. M'ha fet molta gràcia una família que sortia per la tele, que havien anat a a passar el dia al centre comercial i venien a dir: "està ple de gent! si arribo a saber que hi ha tanta gent, és que no vinc! fixi's que porto aquí des de les dotze!". Jo pensava: no se la veu particularment ofesa a aquesta senyora, de fet, sembla passar-ho molt bé, el marit potser sí que té aspecte d'estar perjudicat, i el nen segur... i el carretó que porten indica clarament que han aprofitat el temps... En tot cas, és que algú l'ha obligat a quedar-se? Ara penso en els treballadors del comerç que es passaran un mes sencer sense descansar més que un parell o tres de dies. Aquests sí que poden acabar passant-ho malament.
Es curiós. Avui deien que cada any el consum nadalenc creix. Un 5% per fer números rodons. I la gent que marxa de vacances al pont, no deixen pas de fer-ho.
Aquest TN d'avui ha mostrat una part de la realitat de cada dia. La realitat dels que poden marxar de vacances i poden anar a comprar gastant-se una mica més que l'any passat. Tot va bé, segons el TN. De totes formes no diré que aquesta sigui una realitat falsa, però sí diré que hi ha una altre realitat on no tot va bé.
Per cert, sembla que la història de la bandera a governació ha estat un malentès. Per llei la bandera espanyola ha d'onejar a les institucions i, a menys que vulguem entrar en una guerra de banderes que aportarà poc, millor no ficar-s'hi. Pel meu gust, però, millor que no n'onegi cap. En definitiva, a molts ajuntaments de Catalunya només oneja la senyera. Son els ajuntaments on hi ha una majoria nacionalista que no ha demanar permís a ningú per endreçar la casa al seu gust. Doncs bé, quan a la Generalitat mani una majoria nacionalista que no li calgui demanar permís a ningú per endreçar la casa segurament llavors a la Plaça de Sant Jaume només onejarà la catalana.

dilluns, 4 de desembre de 2006

poloni, vivenda i quart cinturó

Inicio les entrades de l'últim mes de l'any. La meva percepció de l'ambient polític és que està tot molt paradet, que hi ha molta tranquilitat i que sembla que ningú vol fer massa soroll. Avui mateix, un amic em comentava que el que segueix amb més interès als diaris és el cas Litvinenko i els assassinats amb Poloni. Em comentava que la història és un autèntic argument de pel·lícula de James Bond. El que sobta, però, és que aquí hi la tragèdia d'uns cruels assassinats de veritat i, més enllà, sembla que la demostració de força d'unes màfies extremadament poderoses per a les quals la vida humana te només un valor circumstancial. Darrerament vaig veure un reportatge sobre el mobbing immobiliari a Moscou i el d'aquí és un joc de nens comparat amb el rus. Venien a dir que a Rússia una amenaça de mort no és per fer por, sinó que és una sentència.
Segons diu el comissionat de la ONU per a la vivenda, però, a Barcelona el sector immobiliari no està controlat per coloms. De fet, i ja ho sabíem, el sector és salvatge, d'un capitalisme ferotge i sense escrúpols i capaç de deixar al carrer a vells, malalts i nens. I després hi ha una nul·la responsabilitat social, de forma que aquests pisos tacats de sang es compren.
però com pot ser que amb els sous que hi han es puguin comprar pisos a més de 8000€ el metre quadrat? Vaig sentir que el 30% de la vivenda que es compra s'adquireix amb objectius inversors, i això encara em sorprèn més. Tants diners hi han per invertir? És un blanqueig massiu? de qui? Em costa de creure que sigui diner de gent que treballa. En qualsevol cas, si és purament financer llavors s'entén la manca de compromís social. L'inversor busca la millor inversió. Només són xifres i tant li fa que l'immoble hagi estat construït sobre famílies desnonades. Sobre vells, malalts i nens.
En fi. Estrena del nou govern. Saura ha de desallotjar "La Makabra" i ho fa. El quart cinturó rep protestes en contra en les que oficialment no hi participen ni IC ni ERC, però que compta amb el suport dels militants locals. Caldrà molta disciplina interna i administrar el pacte a tres amb molta intel·ligència. No ens enganyem. Tant IC com ERC estan a l'esquerra del PSC. Desallotjar "la Makabra" és una cosa i el quart cinturó una altre. En un cas, es podrà refer l'espai cultural a un altre lloc (a Can Ricart?) en l'altre, però, perdem tots.
Espero que el quart cinturó no sigui una monstruosa via de circumval·lació. Crec que és imprescindible defensar i promoure els corredors verds. La connexió entre els espais naturals de Catalunya. Mirant un mapa resulta que si el quart cinturó és una cinta d'asfalt i camions de sis carrils entre Vilanova i Mataró, passant per Vilafranca, Manresa i Granollers, aïlla o afecta als espais naturals de Collserola, Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, Montseny i Montnegre-Corredor. Em sembla brutal. Una agressió criminal.
I no entenc que sigui una aposta pel creixement del País. L'aposta seria que aquest quart cinturó fos amb ferrocarril. L'aposta sostenible és potenciar el transport públic i no el privat.
No es parlava fa temps del tren orbital? Quart cinturó sí, però amb tren. I que funcioni. Amb freqüència de pas. I respectant els corredors ecològics. Crec que així sí que és sostenible. Així sí que estimes el país, i és una opció de futur que potencia el consum intel·ligent d'energia. Sincerament, no veig que posar un altre scalextric que destrossi el paisatge, l'embruti de contaminació, potenciï el transport privat i ens faci més dependents dels carburants fòssils sigui cap solució brillant i pensant en el futur. Potser, però, alguns estan pensant en com s'ompliran les butxaques amb les requalificacions. Potser, com sempre, alguns posen el benefici propi per sobre del benefici de tots.

dimecres, 29 de novembre de 2006

WAMP (...i 2) i breu de consellers.

Puntualització: En la darrera entrada deia que havia instal·lat una plataforma WAMP amb l'Apache 2.2.3, MySQL5 i PHP5, tot sobre XP. Al final, però, vaig baixar la versió d'Apache a la 2.0.59. Tenia problemes amb la connexió a la base de dades. Vaig buscar per Internet i en una pàgina deien que la versió 2.2 del webserver petava amb el php. Podria provar la configuració que tinc ara, que funciona amb la 2.0, amb la versió 2.2 perquè crec que, alguna cosa em deixava. El cas, però, és que davant del dubte i, com que tampoc veuria cap canvi útil, deixo la versió 2.0 de l'Apache.
Bé. Em funciona. Ara a practicar amb PHP. I més endavant provaré altres coses com el PHPNuke o Joomla. Porto massa anys amb servidors Java i em cal un cert canvi d'aires. Això del PHP pot ser estimulant. No és que a la meva edat hagi de fer currículum de res, però sempre queda bé poder anar afegint-hi cosetes.
Comentari polític. Poca cosa. Avui els diaris anaven plens amb els noms dels consellers.
Per mi, sobren l'Ernest Maragall i el Joaquim Nadal. M'agrada molt que segueixi la Montserrat Tura. Em sap greu que l'Anna Simó no hi sigui, es veu, però que la nova consellera ha estat directora d'un centre de menors, o sigui té experiència de camp i, al igual que el conseller de cultura, inicien la seva tasca amb el respecte dels sectors afectats per l'acció de les consellereries respectives. M'agrada que l'Huguet estigui reforçat i constato que Joan Puigcercós és el conseller més jove de tots.
Ara mateix la Mònica Terribas entrevista al Montilla. Prefereixo estar aquí escrivint i tampoc espero cap gran declaració.
Ara va de bo? És un punt d'inflexió? cap a on?

dilluns, 27 de novembre de 2006

WAMP, CatInfo, Leti i Escòcia

Molt ràpid, que és tard:
He instal·lat l'Apache2.2 i el PHP5. Com ja tenia instal·lat el MySQL ara ja puc dir que tinc una plataforma WAMP muntadeta per a fer els meus experiments domèstics entre entrada i entrada al bloc. El LAMP a Linux es munta sola amb qualsevol distribució. I, de fet, l'he tingut muntada algun cop encara que ara no. De totes formes, com passo moltes més hores en Windows que en Linux, em "calia" muntar-lo al Finestretes.
Segon: Per Catalunya Informació feien un reportatge sobre el conflicte al Txad. Un altre guerra amb gent patint. Conflicte enquistat i antic. Sembla ser que provocat per una descolonització feta, com les altres, pensant més en la metròpoli que en el nou estat. Bé, el cas és que m'interessava el reportatge però un parell de cops ha passat el següent: Un expert fa una explicació, la seva veu baixa de volum i tapant-la el presentador del reportatge diu "El senyor tal que és expert en això, professor en allò i premi en no se què" i torna a pujar la veu de l'expert. Prou per perdre's la meitat de l'explicació i creure que l'editor del reportatge en qüestió s'ha tornat boig. Doncs ho han fet un parell de cops! M'he quedat sense sentir les explicacions dels experts que em podien interessar i que ara recordaria per sentir, a canvi, el nom del senyor i un extracte del seu curriculum, que ja no recordo. Què és més important? la opinió de l'expert o el seu curriculum? Primer he pensat que era incompetència de l'editor del programa, però, de fet, és una pràctica habitual. Sembla ser que queda bé això de tapar la veu dels experts. Queda dinàmic i fluid i tota la pesca. Doncs a mi no m'agrada. I m'he quedat sense saber que deia aquell senyor.
Tercer: la Leti tindrà una nena. M'encanta. A veure si tenen collons de demanar una reforma de la constitució per a que les dones puguin regnar. Resulta que això s'haurà de votar en referèndum. Només espero que ho insinuïn per demanar immediatament que el referèndum sigui per dir si es vol monarquia o república i, ja posats, per preguntar si els catalans i els bascos volen seguir sent subdits espanyols. Per dir-ne només un parell.
I final: Per cert, que Escòcia se'ns avançarà! si les enquestes es tradueixen en realitats, tindrem un nou estat europeu abans que no ens pensem. Un company de feina anglès diu que per ell, fantàstic. "Els escocesos tenen un parlament propi on els anglesos no tenim veu. Els escocesos, en canvi, sí que tenen veu al parlament britànic. Pensa que els anglesos no tenim més parlament que el britànic. Així que, per mi, millor que facin la seva pel seu compte i que els anglesos puguem fer la nostra". Cosa que m'ha fet pensar una vegada més en la fal·làcia de l'estat de les autonomies i el "café para todos". En qualsevol cas, el que és evident és que a cap anglès se li ha passat pel cap enviar als tancs, a la Navy, a la RAF i al James Bond a impedir que els escocesos tirin per lliure. Molts cops els independentistes catalans busquem exemples als que assemblar-nos, però el problema no és que els catalans ens puguem assemblar més o menys als escocesos, el problema és que els espanyols no s'assemblen gens als anglesos.
Paciència. Amb temps i una canya. Però tampoc tant. Espero per aviat la majoria independentista al Parlament de Catalunya. N'estic segur. Ho veuré. Ho viuré. Jo viuré en una Catalunya Lliure.

dissabte, 25 de novembre de 2006

nova etapa

Montilla ja és president. Ho és perquè ha estat el candidat que ha aconseguit aplegar el nombre de forces parlamentàries suficient per a la majoria absoluta. Això que és la normalitat democràtica per alguns ha estat ofensiu i toc de sometent. La maquinària mediàtica de CiU (i de PSC) està ben greixada i la seva potència de foc és indiscutible.
M'ha sorprès comprovar l'alineament en ordre de batalla dels contertulians ciuencs de la tertúlia del Bassas. Aquesta tertúlia l'escolto molts matins. Aquests darrers dies és hilarant com els intel·lectuals i opinadors ciuencs no han parat d'atacar al govern d'Entesa encara no constituït. Se l'ha acusat d'il·legitimitat, dels mals passats, dels mals futurs, que el Montilla és soso, que no parla, que quan ho fa, ho fa amb un accent molt lleig, que els d'ERC són uns traïdors, que com es pot ajuntar en una conselleria universitats i indústria, que això abans de començar ja és un desastre i un desgavell. Però el cas és que el president va ser investit ahir, i que el govern, encara no ho ha estat... Encara no han tingut temps de cagar-la! Per la banda de PSC, però, tampoc s'han quedat callats. Hi ha grups dins el PSC que veuen amb mals ulls la reedició del pacte a tres i, en particular, amb ERC. Des dels mitjjans pro-sociates no han parat de dir que a veure si ara aquests d'ERC es porten bé, que a veure si deixen de ser irresponsables, que a veure si aprenen a estar-se callats...
ERC té un problema amb els mitjans. Els grans mitjans pertanyen a grans grups que es fan favors amb PSC i CiU. I par a aquests grups, ERC és un gra al cul. Espero que ERC segueixi sent un gra al cul d'aquests poderosos. I tant li fa el que diguin els seus mitjans. En hi han d'altres.
La impressió que tinc d'aquest dies que han passat des de la decisió de conformar un govern d'Entesa fins ahir, com a militant d'ERC, és la de veure ploure bastonades. De part dels rivals era d'esperar però sobta la virulència. De part dels "aliats", sent francs, també cabia esperar algun calbot. Ja sabem de quin peu calcen tots plegats.
Voldria quatre anys avorrits però, n'estic segur, als militants d'ERC ens faran bullir la sang. En fi. Jo, si més no, em podré desfogar aquí.
Però cansa. Cansa veure la mesquinesa. Esgota el discurs dels poderosos. Cansa, i molt, veure com obliden, un cop i un altre, en quin país viuen i qui viu en aquest país.
Sí, lideren amplis sectors socials. I justament per això. No caldria mobilitzar per construir, més que no pas per enfrontar? No parlem del mateix país?
Espero, desitjo, prego per quatre anys avorrits en que es construeixin escoles i pisos per a joves. En que es despleguin les polítiques socials. En que s'atengui a la immigració i se l'ajudi a formar part del país. Que aquest sigui, d'aquí quatre anys, un lloc millor per viure. On més gent conegui i utilitzi el català perquè creu que això és bò per ells. On més gent senti que Catalunya és la seva pàtria. La seva nació. La nació dels seus fills.
Espero que d'aquí quatre anys, la majoria dels compatriotes creguem que hem millorat la nostra
qualitat de vida i que podrem seguir fent-ho. Que el nostre serà un país més net, més sostenible, amb una societat amant dels seus valors de llibertat, igualtat i justícia.
Fem-ho.

dijous, 23 de novembre de 2006

tempus fugit

Avui he estat a una petita celebració d'aniversari. Després, a casa, he estat reflexionant sobre el pas del temps. Com al llarg de la vida apreciem de forma diferent el pas del temps. Els nens, com més petits són, veuen passar el temps més lentament. A mida que anem creixent el temps s'accelera.
Avui, adult, fregant els quaranta, veig el temps com passa amb una velocitat que em suggereix la idea de que les persones que estem a aquesta edat hem de tenir molt clar el que pretenem d'aquesta vida, el que volem aconseguir, el que ens interessa. No dic que ja hagim de tenir la feina feta, però sí que hem de saber quins són els principis i els valors que han de permetre aprofitar el temps que se'ns escola com aigua a les mans.
No dic que tothom hagi de tenir les coses clares, però sí que he de suposar que les tenen.
Si algú, a la frontera dels quaranta ha decidit que la seva vida gira al voltant de la feina, jo no ho compartiré, però em veig en l'obligació de respectar-ho. Amb quaranta se'm fa difícil pensar que treballes per fer curriculum. Vas pujant professionalment, però no ho fas amb aquella visió estratègica dels primers trenta, o amb les fantasies de menjar-te el mon dels vint. Amb quaranta, si cada dia dediques més de 10 hores diàries a la feina, o és que et calen els quartos, o és que realment això és la teva vida.
Jo he de respectar a qui té aquesta vida. Però exigeixo envers mi el mateix respecte. El meu temps he de repartir-lo. Amb prioritats, és clar. Atenent al que em cal; al que desitjo; al que és possible; a les circumstàncies. Però no puc tolerar que altres tractin d'imposar-me la seva pròpia visió de la vida, o els seus valors i que tractin, en conseqüència, de repartir-me el meu temps. És una intolerable intromissió. A més d'una pèrdua irrecuperable del escàs bé del meu temps. El temps no es paga amb diners. És la vida mateixa. És inadmissible que t'obliguin a perdre el teu temps.
No podem aturar el temps. El temps passa, cada cop més de pressa. Per tant és indefugible, prioritari, absolutament imprescindible, aprofitar el temps. Per canviar, créixer i evolucionar, per assimilar l'experiència. És el senyal de que estem vius.

dimarts, 21 de novembre de 2006

Àgora, CIS i XML

Apunt nocturn de darrera hora. Avui he pogut veure el final de l'Àgora i constato que: A CiU encara li dura l'atac de banyes; El Ridao cada dia m'agrada més; el Vendrell s'ha dedicat ha estomacar al Felip Puig a dues mans. De totes formes, cap novetat. No li han fet cap cas al Rivera que ha quedat com una mica friqui (a aquest noi li falten taules per barallar-se amb aquests taurons). I repetició pesada del ja vell argument de que si hem guanyat, que si l'autoritat moral, que si no se què... al qual han respost amb acció de govern passada i amb projectes d'acció de govern futura. En fi. Debat fluix i de poca volada pel meu gust.
Enquesta del CiS que indica una certa baixada de CiU i una certa pujada d'ERC. Interessant. De totes formes crec que ha arribat el moment en que ERC ha de deixar d'anar als caladors de CiU i plantejar-se de forma enèrgica el creixement cap a l'esquerra. El meu somni seria un país on la relació de forces a l'esquerra fos amb l'actual número d'escons d'ERC i PSC intercanviats (una mica millor per ERC, posats a demanar). Aquesta legislatura, perquè no, podria ser útil per avançar en aquesta direcció. El que està clar és que el referent de l'esquerra a Catalunya ha de ser un partit que no tingui les complicitats del PSC amb el PSOE. Seria interessant que la suma dels diputats d'ERC i CiU al congrés de Madrid tingués capacitat per vetar els pressupostos de l'estat, cosa que avui no passa. Encara que, ja posats, crec que el dia que tinguem partits de dreta nacional i d'esquerra nacional autènticament referents de dreta i esquerra, poc més pressupostos de l'estat espanyol caldrà votar. Per somiar, que no quedi. i, què coi, qui diu que és un somni que ERC sobrepassi al PSC a mig termini?
I final. He passat els articles publicats (em falta aquest!) a documents XML, de forma que podré penjar-los en un espai web dels que tinc per aquests mons de Déu. He pensat fer un navegador pels articles que utilitzi la llibreria d'AJAX per carregar els documents i després DHTML i JavaScript per posar els diferents elements en capes. He de fer alguns experiments encara, però. Serà un exercici interessant. I ja posats, a veure si puc utilitzar la llibreria DOJO per a fer una presentació ben maca. Tot serà que trobi temps...

dissabte, 18 de novembre de 2006

Esquerres i dretes

Al final resulta que esquerra i dreta existeixen. Que no era veritat que aquesta vella dicotomia havia desaparegut. La reedició de l'aliança entre les esquerres del principat ens ha posat, de nou, a la taula, la pugna política tradicional.
És real. Però més enllà de polítiques econòmiques o de grans declaracions sobre el mercat o la lluita de classes l'eix esquerra-dreta te un component fonamental de valors oposats.
Seria demagògic dir que els principis d'un o d'altre són superiors o millors, o són bons o dolents. Però és innegable que hi han principis diferents.
Ser d'esquerres o de dretes és una qüestió d'actituds. És molt més que votar un partit o altre.
Ser d'esquerres és corresponsabilitat enfront d'autoritat; és benestar col·lectiu com a mitjà del benestar individual, no com a oposat; és fer a tots iguals davant la llei, contra la distinció per llei; és l'assemblea enfront del líder; és el tots som iguals perquè tots som diferents, contra el som diferents i, per tant, no som iguals; és col·laboració i cooperació contra competència; és immanència contra transcendència; és treballar per viure contra viure per treballar; és mesura contra desmesura; és el futur per a tots els nostres fills i nets contra el benefici del proper exercici; són els ideals contra la imatge; és educació igual per a tothom; les mateixes oportunitats per a tots (a Suècia tenen educació pública i gratuïta des de 1842, i hi ha qui els posa com models); és protegir al dèbil enfront la llei del més fort; és cultura contra consum...
Potser sí que faig demagògia.
Però m'està bé fer-ne.
Perquè les escoles de negocis inculquen principis de dretes?
Perquè ens quedem tranquils amb les ONG? ¿no són només un pedaç mal posat a unes polítiques internacionals que proclamen el lliure mercat i el lliure comerç però que posen aranzels, esclavitzen treballadors, depreden recursos i destrueixen el medi ambient?
O perquè s'inventen medecines, i després es deixen morir nens que no les poden pagar?
Perquè es posa com a veritat suprema la llei del mercat? i es parla de l'auto regulació del mercat com a mecanisme infal·lible que esborrarà la fam de la terra? ¿amb el munt d'anys que portem no hauríem d'haver vist resultats ja? ¿El resultat no és catastròfic?
Perquè m'he d'esforçar en estalviar aigua si després fan camps de golf i promocions urbanístiques enmig de deserts?
Perquè diuen que aquest és el millor dels mons quan des de fa temps rebem senyals que el millor dels mons ja ha passat (potser l'hem viscut, però ja ha passat). Ens diuen que l'alimentació cada cop és pitjor i que això significarà una pèrdua de 10 anys en l'esperança de vida (ho han dit avui per la ràdio) . Això sense comptar amb el canvi climàtic i el forat a la cap d'ozó?
Perquè no en comptes de fer campanyes de propaganda i d'estímul al consum no diem ben clar que caldrà estrenyer-se el cinturó i racionalitzar el consum? perquè no diem ben clar que és mentida que un metre quadrat costi més de sis mil euros? perquè no diem ben clar que la colla de taurons que han proposat hipoteques a 80 anys hereditàries mereixen ser desterrats i expulsats de l'assemblea dels humans? com és que no hi ha hagut una reacció contra això?
Quan una llei és injusta ha de ser combatuda. No es pot respectar la llei quan no està feta per servir a tots els homes. Això també s'aplica, i més que en cap altre cas, a la llei de mercat.
Si volem viure tots amb dignitat en aquest món hem d'estar preparats (els que vivim a la part rica del món) per a ser més pobres materialment i haurem de ser-ho, efectivament.
Però això és molt difícil.
Costarà molt renunciar. Ni tot és blanc o negre. Hi han molts interessos i de tots tipus: econòmics, polítics, estratègics que fan que el món sigui com és. I moltes consciències individuals que caldria remoure. Això és molt difícil.
Hem de partir de les actituds. Ser d'esquerres. Pensar globalment i actuar localment, com diu el vell lema dels altermundialistes. Fer que en el nostre petit món individual triomfi el respecte a la diferència, la igualtat de drets, l'assemblea democràtica, el respecte al medi ambient, a la denúncia de la llei injusta, la defensa dels dèbils, la cooperació, els mateixos deures i drets entre homes i dones, siguin d'on siguin.
No volia fer un sermó però és el que m'ha sortit al final.
Vaja si existeixen esquerres i dretes! qui va dir que això s'havia acabat? ens han volgut enganyar dient que aquest vell combat estava finit... que no hi ha diferència entre esquerres i dretes.... Mentida: la diferència està en moltes petites coses del dia a dia. El món es pot veure amb ulleres d'esquerres o dretes.
I no és veure el mon en blanc o negre o veure'l en colors. No. Es pot ser d'esquerres o dretes tant amb blanc i negre com amb color. És l'actitud dels ulls que miren. D'esquerres o dretes son els actes que acompanyen la nostra mirada.

dimarts, 14 de novembre de 2006

deliri gripal

Un refredat de cavall! per sort, s'acaba. Una galipàndria. Aquest cap de setmana. No, més. Ben bé des del dijous. He passat per les successives fases d'un refredat en tota regla: coïssor a nas i coll; embussament progressiu del nas; mocs i més mocs; esternuts i baixada implacable dels mocs als pulmons; xiulets al pit; tos; esgotament, congestió, respiració dificultosa; aclariment lent dels pulmons, fase actual; i millora progressiva.
Ha estat el primer refredat digne d'aquest nom de la temporada tardor-hivern 2006-2007. Dels remeis populars tan nomenats no me'n funciona cap i prou que m'agradaria (llet calenta amb whisky i una aspirina! per exemple). A mi només em va bé dormir. Això li treu molta èpica i molta gràcia a un refredat. El deixa en el que només és: una emprenyadora molèstia.
I com he arribat a aquesta lamentable situació? crec que els canvis sobtats de temps. Vam passar de la calor al fred sense temps per a posar-me samarretes. Si a això li sumem l'escalfament que duia de les eleccions i els intensos i acalorats debats que van seguir ja tenim part de l'explicació. La segona part és la sospitosa tranquil·litat que regna des de fa un parell de dies. L'ambient s'ha refredat de forma sobtada i això m'ha acabat de constipar. És normal? és l'efecte Montilla? Es la calma que precedeix la tempesta? Què volia dir el Madí quan deia que veuríem al Mas president abans que no ens pensem? perquè un fil al Racó Català especulava amb transfuguisme tot just després que ERC anunciés la decisió de donar suport al govern d'Entesa? (xifraven en tres els trànsfugues necessaris!) Passarà com a Madrid? Hi hauran trànsfugues? Serà aquest el sorprenent i tragicòmic final de la història d'unes eleccions al dia de tots Sants?
Digues-me paranoic amb deliris de refredat mal curat...
Toquem ferro.

dimecres, 8 de novembre de 2006

Entesa

De la participació al Racó Català:

M'he pres la molèstia de consultar els resultats electorals i fer algunes sumes.
La font és a:
http://www.parlament2006resultats.cat/pdf/PDFTOP_L2.htm

A tot Catalunya: CiU: 928.511 vots; Entesa: 1.485.308
Per províncies: l'Entesa i CiU empaten a escons a Lleida i a la resta guanya l'Entesa.
Per comarques, l'Entesa guanya en vots a totes les comarques menys a quatre: Alt Urgell, Cerdanya, Ripollès, Solsonès, on guanya CiU.

En vots i en escons, guanya l'Entesa a Catalunya. (I a les quatre comarques a les que no ha guanyat, gairebé empata amb CiU)

Si algú va votar ERC pensant que pactaria amb el Mas, es va equivocar. ERC mai va dir que pactaria amb un o amb altre. ERC va dir clarament que si no hi havia sociovergència, estaria al govern, i el govern es podia fer amb uns o amb altres. Però va quedar clar a la campanya que CiU no volia a ERC. I ha quedat clar a la campanya que el PSC, IC i ERC eren més afins. Si malgrat tot, algú pensava que ERC pactaria amb CiU, doncs mala sort.
Els que se sentin traïts, doncs que votin a CiU a les properes, home, mira si és fàcil. Però que deixin de dir que Catalunya ha estat traïda. Si de cas, no ho han entès.
No és veritat.

Catalunya és plural i és diversa. Tenim un president català d'origen andalús, i no parla el català fluidament, però el parla.
Montilla President. Felicitats President!

Li desitjo quatre anys avorrits i de bon govern, on les animalades només vinguin de l'oposició (pensi que serà fàcil, Honorable, els ciudadanos ens garanteixen el show, qualsevol imbècil sembla espavilat quan aquests obren la boca).

O sigui que tranquil·litat. I que CiU faci una oposició dura i implacable, però lleial. Que per sabotejadors ja tindrem al PP i al PSOE.

diumenge, 5 de novembre de 2006

Tripartit

ERC ha fet el correcte.
El tripartit d'esquerres és la única opció coherent. ERC no és equidistant. No ho era abans de tots Sants ni ho és ara. ERC és esquerra. Un pacte amb CiU només es pot donar per: fer una proclamació unilateral d'independència, o per a convocar un referèndum d'autodeterminació. Però CiU no és independentista, ni té aquest objectiu en la seva agenda. CiU és dreta. ERC no pot pactar amb CiU si no és per a donar un pas endavant. I CiU no el vol donar. Com el voldria donar si a CiU afirmen sense pudor que l'estatutet ha estat un gran pas endavant?
I ara ERC aposta per un nou tripartit. I donarà els vots per a fer a Montilla president. Que així sigui. A tots aquells que irònicament diuen que el crit a la Plaça Sant Jaume serà "Montilla President: Catalunya Independent" els diré que és un crit tant absurd com si en comptes de Montilla hi poses al Mas. Amb "Mas President, Catalunya Comunitat Autònoma". Exactament igual com amb Montilla.
La independència vindrà quan hagi una majoria independentista. No abans. mentrestant, el país ha de funcionar. I per mi millor que sigui amb un govern d'esquerres que no amb la dreta. ERC no ha traït ningú. Ha estat coherent amb la seva ideologia d'esquerra. Pactar amb CiU li hauria donat més conselleries però, a canvi de què? d'aprovar el xec escolar? ERC ha preferit les conviccions a una menjadora més gran.
I si el problema és que Montilla no és català de naixement, ni parla el català habitualment ni té títol universitari, doncs què hi farem. Però al país hi ha molta gent així i cap d'aquestes raons l'invalida per a exercir el càrrec. De fet, tres partits estan disposats a fer-li confiança.
Més tard o més d'hora el president de Catalunya havia de ser algú nascut a fora, i que no tingués el català com a llengua pròpia. Això passa avui. Això no és dolent per Catalunya. Segurament és una bona notícia.
I tant de bo que l'oposició de CiU sigui dura però lleial, que per a sabotejadors ja tindrem al PSOE i al PP.
Jo confio en ERC. Crec que han fet el correcte. Espero que hagin arribat a un bon acord que permeti aplicar la major part del programa. Per mi, i crec que des del punt de vista d'ERC també, això és el millor per Catalunya.

dissabte, 4 de novembre de 2006

Anàlisi dels resultats electorals (...i en porto tres!)

Enganxo això aquí, que té l'origen en la participació al Racó Català.
El primer que va fer el Mas va ser anar a parlar amb el Montilla a veure com anava allò de la sociovergència (allò que va servir per fer les rebaixes de l'estatut?). No sabem què li va dir el Montilla. El fet que cal destacar és que el Mas va anar a parlar primer amb el Montilla. Per tant CiU estava disposada (ho està encara? qui ha dit que avui no hi ha un pacte?) a pactar amb el PSC, exactament igual que el que li retreu CiU a ERC. D'acord, la diferència és que si pacten CiU i PSC el Mas és president.... o no? i si pacten PSC, ERC i IC, ho serà Montilla?
De fet, el pacte nacional que reclamen alguns en què consisteix? Per CiU, el govern de concentració no és CiU + ERC. És CiU + PSC! I ja ha dit que els governs de concentració només calen quan el país viu un moment crític, i aquest no és el cas (Mas dixit). O sigui per CiU, el govern de concentració, el pacte nacional, no és el que alguns diuen per aquí.
I diguem-ho també, la relació de forces al Parlament, i que ningú no s'emprenyi es pot llegir així:
CiU: 48, PSC: 37, Resta: 50.
On és el gran espai central? Agradi o no agradi la majoria relativa del parlament la te un grup de quatre partits absolutament discrepant entre ells, però amb 50 diputats. Amb números a la ma, l'espai central també podria ser el "Resta de partits". És una qüestió de punts de vista.
Catalunya és així: molt diversa.
Des del punt de vista de les forces relatives és molt més interessant pactar amb el segon. La relació de força CiU a ERC és 48 a 21: 2.29 a 1. En canvi la relació de força PSC a ERC és 37 a 21: 1.76 a 1: La relació PSC a (ERC + IC) és encara més baixa: 37 a (21 +12 = 33): 1.12 a 1; gairebé 1 a 1. El nou tripartit és, aparentment més equilibrat de forces, encara que la relació PSC + IC a ERC: (37 + 12 = 49) a 21: 2.33 a 1 és una mica pitjor que amb CiU. Si PSC i IC fan pinça, la situació seria similar a la que patiria ERC amb un pacte amb CiU.
Es pot dir que la clau del tripartit, si finalment es dona el cas, la tindrà IC. Perquè és el partit que ocupa l'espai central entre PSC i ERC.
Numèricament parlant, pactant amb el PSC és més probable que ERC pugui tirar endavant el seu programa, encara més quan resulta que el programa d'ERC i el d'IC són més semblants que amb el del PSC, per tant, el tripartit, a priori, sembla més útil per a desenvolupar el programa d'ERC. I això, des del punt de vista d'ERC, és bo per Catalunya.

divendres, 3 de novembre de 2006

Segona anàlisi i nou enllaç

Una de les conseqüències directes de l'aparició dels "ciudadanos" al Parlament és que tenim garantit que el que duri la propera legislatura parlarem de nació, de llengua i de nacionalisme. Això no és poca cosa. El debat nacional seguirà viu. I molta gent percebrà clarament, cada dia, en les pròpies carns com qui diu, que l'espanyolisme que pretén destruir la nació catalana, la identitat catalana, és real i està allà. Això hauria de remoure consciències.
També serà interessant veure a aquests que s'autoanomenen d'esquerres votant lleis. Veurem que fan o deixen de fer.
Com ha dit algú, podríem començar per demanar la prohibició de les "corridas" de toros. Aquest que són tan d'esquerres resulta que són taurins. Com el Boadella i el Balañá.
En fi.
Avui he llegit l'article d'opinió del Vicent Partal al Vilaweb, el "mail obert". I ve a dir això mateix. El "Mail obert" de Vicent Partal és una de les opinions que espero trobar al VilaWeb, d'aquelles que fan afició. Per això, en homenatge, avui afegeixo l'enllaç als "Mails per a Hipàtia". El bloc intermitent de Vicent Partal.

dijous, 2 de novembre de 2006

Primera anàlisi dels resultats electorals

No han estat tan dolents per ERC.
ERC ha perdut els vots dels que la van votar al 2003 pensant que era la marca blanca de CiU, i que votant-la castigaven a CiU però sense fer-la fora. Es van equivocar llavors i ara no han repetit.
Els 21 escons d'ERC ara sí que són vot fidel.
ERC pot pactar un tripartit o amb CiU sense por a comportaments electorals incerts en el futur.
El PSC ha perdut escons que han anat a IC i a Ciudadanos. Per tant els Ciudadanos han debilitat al PSC que en cas de tripartit perd força relativa. És dir, de retruc, els Ciudadanos beneficien a ERC i IC.
CiU pot buscar el pacte amb ERC però tàcticament per ERC és més costós pactar amb CiU. Naturalment, CiU pot buscar el pacte amb el PSC, cosa que podria ser el sorprenent resultat final d'aquestes eleccions.
IC ha pujat, ha capitalitzat el maragallisme. Ho han fet bé. Cal felicitar-los.
El PP ha cedit un diputat als Ciudadanos. Sembla clar que és l'oportunitat pel PP d'aparèixer més centrat i descarregar el llast d'extrema-dreta que l'ha marginalitzat a catalunya. De retruc, Ciudadanos pot anar bé el PPC doncs els permet dir que l'extrema dreta ja no són ells.
Ciudadanos és l'extrema dreta espanyolista que sempre ha existit a Catalunya i que malvivia a PP i, fins hi tot, al PSC. Estan per quedar-se, no ens enganyem. El mal que poden fer és que algun dels partits espanyolistes els vulgui absorbir apropiant-se'n del seu discurs. En el cas del PP,això no passarà en molt de temps, doncs és clar que el Piqué vol un partit més centrat. En el cas del PSC, però, veurem què passa.
De fet, Ciudadanos és també un baló d'oxigen per al sector catalanista del PSC que veu com l'efecte Montilla no només no ha funcionat sinó que ha acabat amb una escisió tàcita.
I finalment, a tots els partits del Parlament: CiU, PSC, ERC, PP, IC i CPC dir-lis que ho han fet molt malament: No motiven la gent per anar a votar. Que ningú es posi floretes. Ni esquerres, ni dretes, ni nacionalistes catalans, ni espanyols ni res de res. El guanyador ha estat, un cop més (i van...), en no vots, l'abstenció.


dilluns, 30 d’octubre de 2006

El teu conte (represa)

El teu conte. Te l'explico un cop més. Però ara se que t'explicava el meu conte. Ho vaig entendre. El teu conte es el que tu has viscut. No el que he viscut jo. Encara que tu i jo ara no podríem estar separats, va haver-hi un temps que sí que ho vam estar. Jo t'explicava el teu conte, però en part, era el meu.
Ara t'explico el teu. El que se del teu. Te l'explico com me l'han explicat a mi. T'explico un conte dolç, com tu. Un conte bonic, com tu. Un conte que acaba bé, perquè encara no ha acabat. Perquè és la nostra vida, i avui tots tres som feliços.
T'explicaré el meu conte si algun dia m'ho demanes o et cal. Ara, t'explico el teu. Tan petit com ets i ja m'eduques. Ja ets tan important i imprescindible, tan incomprensible la vida sense tu, que, per un moment, vaig confondre el meu conte amb el teu conte.

diumenge, 29 d’octubre de 2006

prediccions

S'acosta el dimecres i les eleccions. Demà hauré d'anar a recollir l'acreditació d'ERC per a fer d'apoderat. Amb aquest seran uns quants el cops que he prestat aquest servei, per dir-ho d'alguna manera.
Llegeixo per Internet que l'acte de tancament de campanya d'ERC ha estat d'allò més emotiu, amb ple a vessar del Palau de la Música. He après que els actes de campanya o les enquestes als diaris no serveixen per endevinar el futur. L'eufòria que traspuen aquests actes , o els resultats espaterrants que es veuen en algunes enquestes de pàgines web són, en el millor dels casos, injeccions de moral, però mai es poden prendre com indicadors fiables de resultats futurs.
El que cal és que en tancar el recompte surtin els números. Jo espero que ERC no baixi dels 20 escons. 20, assumible. 21 seguiria estant bé. 22, el més probable, seria un bon resultat. Si fes 23 o més seria un èxit indiscutible. A veure què passa.
Perquè no? podria ser que el dimecres tingués una gran alegria. De totes formes, si al final no és així, no passa res. Aquesta és una lluita que no acaba dimecres, ni dijous, ni l'any que ve.
Encara en queda molt de camí fins a la independència.
Hi han eleccions el dimecres. L'endemà, com cada dia, seguirem fent camí.

dijous, 26 d’octubre de 2006

Més enllaços

Avui afegeixo l'enllaç de eyeOS. L'escriptori virtual open-source que han muntat uns nois d'Olesa de Montserrat. Sembla que el servidor està desenvolupat amb PHP i que utilitza a fons AJAX. Google estava desenvolupant alguna cosa similar però sembla que aquests nois d'ha adelantat. De fet, no. N'hi han més d'escriptoris virtuals per Internet. Els WebOS que en diuen. Però, pel que es veu, eyeOS ha aconseguit cridar l'atenció i hi ha una comunitat creixent entorn d'aquest projecte.
El tema encara està verd però és prou potent. Parlem de que ja no cal res més que una connexió a Internet de banda ampla. Tota la resta és virtual. No cal ni disc-dur. No calen CD, ni DVD ni suport físic. Només xarxa. Tot virtual. Àdhuc les targes o claus de memòria deixen de tenir sentit. Perquè has d'endur-te res si la xarxa és a tot arreu?
Em pregunto com encaixarà això en el lloc del mon on més software, cine, musica i cultura en general es pirategen. Aquest és el país de la mula. I perquè? pel desig de posseir? "M'he descarregat això i allò", "tinc tants dvd i cd que ni els puc veure, però no puc deixar de descarregar!", "És la única forma de que et surti a compte la banda ampla", "qui te banda ampla és per piratejar".
És l'acumulació per la cara? és la única forma de rescabalar-se d'un preu de connexió abusiu? És la resposta als preus alts i els sous baixos? Crec que els preus de tot avui encara són un motiu que impulsa a la pirateria, però també crec que hi ha una raó psicològica profunda. En qualsevol cas, ginys com eyeOS potser suposaran un canvi en la forma com es veuen les coses. O no.

Actualització

Apunt ràpid. Actualitzo els enllaços. Afegeixo "rutes del Palau Robert" i "mobilitat.org", i enllaço Idescat i CIS.
Avui m'he descarregat el FireFox 2.0. Ara mateix l'estic utilitzant! M'he descarregat el diccionari català-valencià i veig que em va subratllant amb vermell les paraules que no li agraden. No està mal. Veurem que més pot fer.
Mirant-me les pàgines i els espais web que tinc per Internet m'he trobat amb la sorpresa que una pàgina que tinc abandonada des de fa un munt de temps ha rebut, en total més de cinc mil visites. Potser en tres anys. Sorprenent perquè no te res. Pretenia ser un curs de java però no el vaig acabar (de fet, gairebé ni el vaig començar!), però estava anunciat al directori del proveïdor. I resulta que poc o molt, hi ha gent que ha tingut la curiositat. Molta més gent del que em pensava, la veritat. Jo creia que els números eren molt més petits. Em sorprenen.
En fi.
Vaig penjar les fotos del mega-aplec fent servir la mateixa tècnica i plantilles que per fer la web del cançoner de la JOAC. De fet, però, no m'agrada aquest sistema. Estic pensant en una solució basada en XML i JavaScript. He de fer algunes proves. Si el sistema funciona podria provar de fer una rèplica d'aquest bloc en un dels espais web personals. Quan tinguin clar el sistema faré un post al bloc amb un disseny tècnic de l'invent.

diumenge, 22 d’octubre de 2006

diumenge d'octubre

Hi ha parlat en Bonet. M'ha agradat molt quan ha parlat d'educació. podirem dir que ha estat un discurs més d'esquerres que nacionalista, cosa que, personalment, agraeixo. Hi havia un trenet que donava voltes pel barri. Ens voliem pujar però no semblava disposat a marxar quan hi hem anat. Sembla que seguia els horaris de Renfe, o potser era una aturada per les obres de l'AVE. Al final, hem passat de pujar.
Hi havia també un matalàs inflable pels nens. El tete ha passat. No li fèia massa gràcia! Em sembla que vèia massa merder per ell. En fi. Ha preferit passar de llarg i anar als jocs que coneix del parc.
Hem marxat abans de que acabés l'acte. Avui, pels volts de la Plaça de Sants hi havia activitat. A la Plaça de l'església, castellers. ERC, amb el Bonet i la gent del casal, a la Plaça de Sants. El trenet que voltava pel barri. Però, sobretot, un dia lluminós, agradable, amb molta gent passejant pel carrer. Amb els nens jugant al parc. Un diumenge d'octubre a Sants,

dimecres, 18 d’octubre de 2006

en campanya

Debat electoral a TD8. La consellera Tura parla de la carta de serveis:
-"així un usuari tindrà més trens, o podrà queixar-se si el tren va amb retard".
És clar. Jo diria:
-"però jo vull més trens"
-"pensi que ara tindrà dret a queixar-se"
-"aquest dret ja el tenia!"
-"peró ara serà oficial"
-"escolti, m'és igual, jo el que vull són més trens!"
I van xerrant els politics, la carta de serveis em sona al mateix que el capítol de drets i deures de l'estatutet: paper mullat.
Mentrestant, hi han hagut dues manifestacions pel dret a l'habitatge a Barcelona. El dilluns van ser. La realitat és que aquest sí que és un problema greu. I que ens afecta a tots. Amb el que esta passant amb l'habitatge tothom hauria de sortir al carrer i fer cassolades. Aixo sí que ens afecta de debó i ens toca de prop. Molt més que la guerra (que tambe cal sortir al carrer, ep!).
En fi. Politics i debats electorals. Pocs arguments i poc intel·ligents. I algun personatge que cau malament. Certa candidata del PP, com no!, ha apel·lat a la seva experiència de més de quinze anys en un tema com a argument de pes, d'autoritat. Evidentment algú pot tenir quinze anys d'experiència, però, és clar, poden ser quinze anys de mala experiència. Encara més: hi ha qui viu una mentida tota la seva vida.
És el que hi ha. Avui he vist el póster electoral del Mas i la impressió és la d'estar veient un anunci de colònia, o de xampú anticaspa, o de grecian 2000.
Cada país te els polítics que es mereix, i sembla que ens mereixem això...
Bé, espero que ERC tingui un bon resultat. Les enquestes varien des de les que diuen que perdrà quatre escons fins el pulsómetro de la SER que diu que en guanya un o dos.
Tambe s'ha publicat el darrer estudi de l'IDESCAT. Me l'he mirat per sobre. Sembla que reflexa un avantatge petit de CiU sobre el PSC i un cert retrocés d'ERC. El millor per mi és el resultat a la prgunta "creu que es pot comfiar en la gent?". En general, la gent diu que NO. I com més gran més descomfiança. Brutal. Sembla que l'edat i l'experiència comfirmen les pitjors sospites. Això sí que mata un país. Molt més que els polítics dolents. Quan la gent no es refia del seu vei, el país està malalt.
Tornant a les eleccions, però, l'única enquesta que val és el recompte. Tota la resta, enquestes o sondejos a peu d'urna només són divertiments per a sobretaula de cafè.
Que ERC sigui fidel als ideals que vull creure que representa: Esquerra, Republica, Catalunya.

dimarts, 17 d’octubre de 2006

reflexió sobre les nacions

L'altre dia algú es demanava perquè els ultranacionalistes espanyols no diuen d'ells mateixos que són nacionalistes. Aquesta pregunta, banal, m'ha motivat a reflexionar. La resposta que m'ha passat pel cap immediatament és que els radicals de debó no diuen mai d'ells mateixos que són radicals.
Aclareixo: el nacionalisme no és un radicalisme. Els ultres sí que ho són.
Amb això, però no anem enlloc. És una resposta que en un fòrum obert no passa de ser més llenya al foc. Els fòrums oberts són un espai de trobada per a ultres de tota raça i condició i, en definitiva, els debats acaben reduïts a desqualificacions, insults i atacs personals.
Els fòrums oberts on es debaten qüestions ideològiques acaben sent olles de grills on no se'n treu cap conclusió Aquests fòrums farten i, si es té la pell fina, emprenyen. Però és que són diàlegs de sord, o frontons que reboten totes les pilotes.
El problema de les ideologies polítiques és que anant al fons, totes parteixen d'alguna premisa dogmàtica, d'una creença, d'un principi o d'una divisa fonamental que els partidaris de la ideologia consideren indiscutible.
En el cas dels nacionalismes es tracta de posar la nació com a valor fonamental i inqüestionable, amb certs atributs addicionals definitoris. Això vol dir que una mateixa nació pot provocar diferents nacionalismes. Exemple evident: es pot ser nacionalista d'esquerres o de dretes.En el cas català es diu que existeixen tans nacionalismes con nacionalistes: el famós tants caps, tants barrets.
El nacionalisme, diccionari en ma, és el moviment social que pretén per a la nació el màxim de sobirania. Això vol dir que en el cas de nacions sense estat el nacionalisme és, en puritat, independentista. En l'extrem, per als estats nació, és l'imperialisme.
A què porta això? a que no hi ha debat possible entre independentisme i imperialisme. Es neguen mútuament. No hi ha un acord possible quan debaten un nacionalista espanyol i un de català.
El cas és que tots dos són capaços d'argumentar amb precisió i fins hi tot amb lògica matemàtica. L'absurd rau en que es parteix de premises històriques, de valors morals o ètics o de principis polítics, filosòfics o religiosos.
Les operacions lògiques utilitzen els valors cert i fals, en informàtica s'amplien per tenir en compte el valor nul. El nul afegeix indeterminació als "i lògics" i "o lògics". Els raonaments que parteixen de premises històriques, valors morals, filosòfics, religiosos, ètics contenen indeterminació en ells mateixos. Afirmar que catalunya és Espanya és una opinió. No una premisa indiscutible. Igualment és una opinió dir que Espanya és un estat plurinacional. O que els Països Catalans són una nació, o que Espanya és única i indissoluble. Agradi o no agradi, tot això només són opinions. Hi han estructures polítiques que reforcen alguna d'aquestes afirmacions, però ni són inmutables ni, i aquesta també és una opinió, no hi ha res de transcendent en tot això. la meva opinió és que no hi ha res de transcendent en les nacions.
Una nació és, en essència, un grup que s'autoanomena així i que és reconegut com a tal per altres grups. Els estats-nació reconeixen a altres estats nació i, depenent del cas, reconeixen a nacions sense estat. Les nacions sense estat reconeixen a altres nacions sense estat i, en molts casos als estats-nació. No és cert que nació coincideixi amb estat.
Una nació apreix quan hi ha un grup que s'identifica com a nació i és reconegut per altres nacions com a tal.
El que fa desapareixer una nació és que cap altre nació la reconegui com a tal, i que aquesta no tingui prou força per a canviar aquesta percepció.
No és una qüestió d'història. És una qüestió de força i de poder polític. En el nostre món l'estat-nació és, segurament, la millor forma de garantir aquesta percepció. No la única.
Un estat, però, és només una estructura administrativa. Un model organitzatiu. Sobre aquesta estructura hi ha una direcció política que en determina els objectius. Aquests objectius són diversos: garantir serveis, creixement econòmic, supervivència de cert model social, adaptació a canvis geopolítics, estabilitat de mercats, gestió medioambiental...
Dit així sona molt mecànic. No ho és. Les dinàmiques socials son extemadament complexes i van del macro al micro. De la psicologia a la geopolítica. Del individuu al canvi climàtic.
La reorganització dels estats, les separacions de regions per esdevenir estats, les unions d'estats en tractats internacionals es poden veure des d'una òptica de transcendència o des d'una òptica funcional. Totes dues opcions són igual de vàlides, o no vàlides, perquè també són opinions.
des d'un punt de vista funcional, L'independentisme o l'imperialisme són dues cares de la geopolítica. No hi ha més rao en un o altre. La justificació de tots dos no és la història. La justificació és el benefici de qui l'exerceix. Aquest benefici el determina la propia nació. Al final, es tracta de dinàmica de grups. Grups grans, això sí. Amb estructures complexes.
Tota l'anàlisi anterior he intentat fer-la de forma desapassionada, el problema rau en que la identitat nacional és quelcom que matisa la identitat personal. Es tracta de quelcom molt íntim i que està allà en major o menor grau. Quan la identitat nacional entra en conflicte amb la realitat dels estats i de les fronteres és inevitable que apareguin sentiments i emocions contradictoris i apassionats. Si, a més, es considera que hi han valors i transcendència en la nació, aleshores sembla gairebé inevitable que la raó es posi al servei dels sentiments. La intel·ligència permet justificar raonablement opinions oposades No hi ha res més fàcil que autojustificar-se. És un mecanisme psicològic que ens permet sobreviure enmig de les contradiccions de la vida. En molts casos és sa i es necessari.
I quina conclusió se'n treu de tot això? cap. la força és l'argument dels forts. Quan no es dóna el cas del recurs a la força, com ara i aquí, aleshores cal anar a les paraules. Pot haver-hi respecte, debat, discussió, diàleg, però quan les posicions son enfrontades, no ens enganyem, el màxim al que podem aspirar és a la tolerància mútua o a que l'agressió es limiti a ser verbal. Només un il·lús pòt esperar convencer als contraris amb raonaments "lògics".
La meva nació és Catalunya. Catalunya som un grup de gent a un territori. Els valors que crec que representa Catalunya son els de llibertat, igualtat i justicia. Per Catalunya vull un estat propi. No calen més explicacions.

diumenge, 15 d’octubre de 2006

inici de campanya

Aquesta nit comença la campanya electoral. És un formalisme. La campanya fa moltes setmanes que ha començat. podriem dir que la campanya va començar l'endemà mateix del referendum de l'estatutet. Em fa la impressió que aquesta campanya serà molt més com són les campanyes arreu del mon. Una competició per veure qui llemça més draps bruts i més forts. L'oasi català, si algun cop ha existit, també ha desaparegut. Per començar, avui DVD de CiU contra el tripartit. No l'he vist el DVD en qüestió, però prou polseguera està aixecant.
Les coses, però, s'aclaren. El PP és l'espanyolisme de referència. El PSC és l'ambigüetat nacional i social calculada. IC és... què coi és IC? CiU i ERC es disputen un espai nacionalista encara que mentres que CiU ha afiançat l'espai nacionalista conservador, ERC lluita per construir l'espai nacionalista d'esquerres.
Hi han alguns outsiders francament divertits. Els "ciudadanos de catalunya" han recuperat el vell discurs de l'espanyolisme ultra disfressat de no-nacionalisme que en és un anti-nacionalisme català visceral. El discurs del "sóc ciutadà del món, per tant, no nacionalista" i que és "Sóc espanyol i anticatalanista". El discurs d'aquests personatges és mot antic i per ell han passat el PP i el PSC. Aquests, però, ara no amaguen que són espanyolistes ultres el PP i que hi ha un corrent catalanista i altre espanyoliste al PSC. Cosa que és d'agraïr perquè no prenen per tontos al personal, si més no, en això.
En fi. Si a algú li pica que en una institució oficial onegi només la bandera de Catalunya, que no digui que la solució no-nacionalista és posar la bandera d'Espanya. Si de cas que no n'onegi cap, o com a molt, la del poble o ciutat... I si algú es diu no nacionalista , que reconegui el dret dels esportistes a triar si volen participar o no amb una selecció nacional i que no estiguin exposats a una sanció cas de negar-s'hi...
Bé... és igual. Aquests personatges no treuran cap diputat però debilitaran a PSC i PP.

Canvi de tema. Trobada amb familiars que feia temps que no ens veiem. Nous membres a la família. Per sort, d'ençà de l'última trobada, cap baixa. El temps passa poc a poc, però inexorable. Els nens són una mica més grans. Els grans som una mica més vells. Els vells encara no es mereixen que els diguin així. Nets, pares, avis. Pares i fills. Oncles, cosins, nebots. Germans. Casats i solters. Parelles. Esperances. Il·lusions. Cases noves. Bons talls de carn i crits dels nens que juguen. Tres gossos corrent! Bon vi! Riures. Alegria.
Una certa recança al tornar. Sempre he trobat a faltar en aquestes trobades tan grans el moment i l'espai petit, per parlar tranquilament d'alguna cosa sense importància Per recordar el fill que era amb els meus pares. El cosí, el nebot. Per parlar llargament de com t'ha anat la vida. Per recordar-nos a tots plegats que ens hem estimat i que encara ens estimem.
El temps passa poc a poc, però inexorable. Ens allunyem un altre cop i cadacú és a casa seva. Potser farem una altre trobada aviat. Potser tindrem temps llavors per palar més en calma. Segurament no. El temps passa i els vells lligams ara són diferents.
Vaig connectar amb la meva família a través dels meus pares. Ara connectem al nostre fill a la seva. Ell apren que hi ha més gent que la mama i el papa i que tots l'estimen.
Quan erem petits erem les fulles de l'arbre familiar. Ara no som fulles de l'arbre. Ara, la meva dona i jo, en som una de les branques. Amb el temps, si Déu vol, en serem el tronc. Un arbre enmig d'un bosc.

dimecres, 11 d’octubre de 2006

blocs enllaçats

Hi ha qui diu que molts blocs s'escriuen per satisfer l'exhibicionisme del seu autor. És possible que així sigui en molts casos. Ara mateix em costa dir si el component d'exhibicionisme que ha motivat aquest bloc és el traç gròs o només un petit matís. En qualsevol cas, avui he fet una cerca amb Google de les webs que tinc penjades i he descobert que, almenys hi han tres blocs personals on apareixo esmentat i, adhuc, enllaçat: El bloc del Xavi Mir, de quan em vaig apuntar a la campanya del Jo també vull un estat propi"; el bloc del Pere Quark, que no se com m'hi ha posat però que ha encertat que sóc "tecnòleg", republicà i de Sants (Qui és el pere Quark? ens coneixem?) i el bloc de GloMayol, que cita una participació meva al Racó, de quan la campanya contra l'estatutet...
A més, un company de feina m'ha posat en una llista de correu de gent que podria estar interessada en el seu bloc personal, que pretén fer evolucionar per a que esdevingui un bloc més social que personal.
Gràcies a tots ells per esmentar-me!

I en justa reciprocitat des d'avui el Xavi i el Pere apareixeran als enllaços de l'esquerra.


dimarts, 10 d’octubre de 2006

Selecció nacional

El diumenge passat es va jugar el partit entre les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi. Resultat: dos a dos. 56000 assistents de públic i més de mig milió per la televisió. El partit ha provocat, com era d'esperar, rebombori i discussions.
A mi m'ha cridat molt l'atenció que algunes veus diuen que cal separar esport i política.
És possible separar esport i política quan es parla de seleccions nacionals? Qualsevol partit de qualsevol selecció nacional és un acte d'afirmació nacionalista. No es parla de la selecció de la federació de l'esport X del lloc Y. No. Es parla de la selecció nacional d'Y. Els media transmeten el missatge de que els triomfs i derrotes de la selecció nacional ho són de tot el país. Segons els media, tothom s'atura quan juga la selecció nacional. És nacionalisme en estat pur.
Però és molt més que això. Política en l'esport se n'ha fet sempre. Els grecs aturaven les seves guerres per celebrar els jocs olímpics. Hi ha alguna cosa més netament política que fer la pau o la guerra?
Sense dir que els jocs es dedicaven als déus i, per si fos poc, tenien un dimensió religiosa.
La història contemporània ens parla de jocs olímpics que han estat utilitzats com instrument de propaganda nazi, de reivindicació del black power, que han estat blanc d'atemptats per l'alliberament de Palestina, de boicot USA a la URSS, de boicot URSS a USA, de reconeixement de noves nacions, de certificació de la defunció d'imperis... Hi ha algun lloc a on es pugui trobar més política que a l'esport? Jo no em pregunto si això és bo o dolent, si caldria canviar-ho o no. El que dic és que és així. I que el poder ho sap. I per això algunes seleccions nacionals són potenciades, promogudes, alimentades i glorificades, i d'altres són menystingudes, condemnades, denostades i silenciades.
És així. Hi ha política a l'esport. Els que diuen que no s'ha de barrejar esport i política demanen que una relació antiga de segles es trenqui.
Per que això passés, caldria fer desapareixer el concepte de nacional.
Però és que la política és a tot arreu. Avui he tingut que passar el codi que hem estat desenvolupant per una aplicació que en determina la qualitat. Ho he hagut de fer perquè la metodologia en la que treballem així ho demana. Fins aquí, tot normal.
Però, en realitat, no. El principi sobre el que es basa aquest fet és el següent: "si segueixes les normes, les coses sortiran bé".
Fals. Les coses surten bé si es fan de forma correcta. I, per si fos poc, hi han moltes formes diferents de fer les coses correctament. Fer les coses segons les normes et pot conduir al fracàs. Cal seny, sentit comú, esperit crític.
El que passa és que la organitació s'estructura segons un principi polític: "si segueixes les normes, tot anirà bé". És dir: "obeeix al poder".
Més encara. Un departament de qualitat assegura que les coses es fan segons les normes. I castiga mitjançant informes d'errors crítics, greus o lleus als infractors que no les segueixen. Metodologia és la llei. Qualitat és la policia. No hi ha justícia. El sentit comú és la dissidència.
Bé. Els departaments de metodologia sempre tenen un contacte per a rebre suggerències i millores i corregir els errors i les incongruències entre la crua realitat i el món de fantasia dels models organitzatius.

Al final sempre hi han persones, sempre hi han portes falses i sempre, per sort o per desgràcia, hi ha l'article 26. Aquell que diu que:

"diu l'article vint-i-sis,
diu l'article vint-i-sis
que en un cas de compromís,
que en un cas de compromís
el califa pot, si cal,
refregar-se l'engonal
i passar-se pels dallonses
totes les lleis del país"

dissabte, 7 d’octubre de 2006

Una nació, una selecció.

Un jutge ha prohibit emetre l'anunci de la plataforma pro-seleccions catalanes. Addueix que hi surten nens i que això pot incitar a les criatures a tenir mals sentiments i odi envers espanya i els espanyols...
No em sorpren gens. No es pot esperar res de certa mena de gent. La simple existència de nacionalistes catalans els fa entrar suors freds. Ells sí que odien.
Tanmateix, cal agraïr-li al jutge la propaganda gratis que ha fet a la plataforma. Si algú en tenia algun dubte, ara per molts està clar. Les seleccions els piquen. Més que mai, seleccions catalanes!
I si no es pot passar l'anunci per la tele, que es passi per Internet. Afegeixo un link a un espai web on he deixat el vídeo i altre material de campanya de la plataforma.
Mira que són pesats... i cal tornar-ho a explicar...

Una Nació, una Selecció!!!!

dimecres, 4 d’octubre de 2006

nova esquerra

Avui xerrava amb un company del comitè sobre els partits d'esquerra i em feia el comentari de com aquests partits semblen haver abdicat de la seva tasca de representació de la classe treballadora. I de l'aparició de la classe política, no com a representants de cap grup social, sinó com a representants d'ells mateixos.
Això no és només és un joc de paraules i aquesta és una part del problema: els partits d'esquerra no representen la classe treballadora, sinó que es representen a ells mateixos; i a més, tinc la sensació, quan observo l'ambient en el que desenvolupo la meva activitat laboral, que molts companys han renunciat a considerar-se a ells mateixos classe treballadora, potser degut a l'aburgesament i les comoditats. No se si això és generalitzat, però com hipòtesi és versemblant. Em comentava que malgrat tot, es plantejava en militar en un partit d'esquerra.
La sensació és que després del desconcert per la caiguda del mur (aviat serà el 17è aniversari del 9 de novembre del 1989), l'esquerra ha perdut referents. Ha passat a ser una amalgama de lluites, des de l'ecologisme al feminisme, passant pel pacifisme i el multiculturalisme, i una dotzena d'altres ismes; i ha renunciat al conflicte entre la classe obrera i el capital, amb el pretext del canvi en les formes del treball i la evolució de la classe obrera cap a alguna cosa diferent.
La meva impressió és que l'alternativa al sistema està passant de les mans de l'esquerra tradicional a una mena d'anarquisme difús, diferent del socialisme llibertari. Quelcom que podriem dir que es representa per gent com Noam Chomsky, Naomi Klein o Toni Negri. Una esquerra anti-sistema, que no es refia dels partits d'esquerra tradicionals, o potser hauria de dir socialdemòcrates, i que proposa l'autoorganització i el flux lliure d'informació com a estructures organitzatives de base. Una nova esquerra que és cristal·litza en el moviment internacional contra la globalització neoliberal. Polifacètica i tan diversa que pot ser contradictòria.
Els darrers tres anys han estat els de la reforma de l'estatut i aquest debat estatalista a tapat el soroll de fons creixent del moviment antiglobalització a Catalunya. Barcelona s'estava convertint en un dels punts de trobada fix dels grups antiglobalització, i el debat de l'estatut també s'ha endut això. Curiosament, contra Aznar, la dissidència va creixer però ara, amb "l'esquerra" governant en totes les estructures estatals, la movilització ha decaigut. Barcelona sembla estar fora del circuit altermundialista. Del discurs de l'aliança de les civilitzacions el PSOE n'ha fet una bandera de la política exterior. La impressió és que els moviments no guvernamentals han vist com els prenien el discurs i ara estan desorientats. El govern no era part del sistema? Encara que està clar que l'aliança de civilitzacions només és política de saló, no és millor això que res? cal lluitar també contra aquest govern que ha fet seu cert discurs altermundialista? encara que això només sigui de saló?
Doncs segurament sí. Aquest diumenge passat va haver una manifestació a Barcelona amb el lema "No tindràs una casa en la puta vida". És això, no? és el vell conflicte. Els rics, poderosos, capital, amos del sistema... que acapara tot contra pobres, dèbils, classe obrera, exclosos del sistema que no tenen res i el poc que tenen ho perden per la cobdícia dels primers. És el vell conflicte que torna a manifestar-se de nou a casa nostra després d'uns anys d'aparent pau social. De discurs triomfalista i propaganda neoliberal, però de pujades constants de preus de productes bàsics, de transport, d'habitatge, d'estancament de salaris, de precarització laboral, de destrucció del medi ambient proper, d'arribada creixent de mà d'obra barata, de degradació creixent de serveis públics, de reconversió de monopolis estatals a monopolis privats. Uns anys en els que la classe obrera aburgesada que era, i és encara, el grup majoritari del teixit social va reduïnt el seu nombre progressivament i està descobrint ara que si bé alguns poden pujar a la classe alta i acomodada, la major part, en canvi veu com poc a poc es baixa cap a l'exclusió. Aquest degoteig lent però implacable està produïnt-se avui.
L'estatutet ha estat una oportunitat perduda, però ha estat molt pitjor que això: s'ha consumit molta energia en aquest procés que ha estat massa llarg i penòs per la miqueta de cosa que se n'ha tret. Els moviments socials han rebut també el cop. Els governs "d'esquerra" han segrestat el discurs i, en certa forma, han desmobilitzat a la dissidència. S'ha produït una desconnexió del altermundialisme, en part per la intensitat del discurs estatutari però, sobretot, perquè resulta cada cop més evident que la globalització neoliberal comença a passar la seva factura aquí mateix i no cal anar massa lluny a buscar fronts de combat.
Espero que ens els propers mesos veurem un rearmament del moviment alternatiu. Cal que recuperi el discurs i el terreny. Hem de concentrar-nos. Preparar-nos per a la lluita i els temps difícils que s'acosten. Haurem de fer servir la imaginació. No n'hi ha prou amb anar a votar.

dilluns, 2 d’octubre de 2006

Busot

Apunt ràpid per posar la nova adreça del Busot, amb domini .ca (del Canadà!).
El Busot és el meu confidencial de referència.
Els confidencials són aquestes pàgines anònimes que es dediquen a destapar els draps bruts, les picabaralles, le punyalades i el joc brut que hi han als partits de portes endins. Les relacions semi-mafioses dels seus dirigents, les discrepàncies entre discursos i fets... Tota la merda que els partits proven d'amagar i que no deixen que arribi als mitjans; o que tergiversen per a fer-ne un discurs del país de les meravelles. Aquests mitjans "oficials" que s'autoproclamen "seriosos", "independents" o "imparcials" i que són més que cap altre, la veu del seu amo...
Els confidencials són el revers de tot això. Poden mentir? sens dubte. Si els mitjans oficials prou que ho fan, perquè els confidencials no ho haurien de fer? Com sempre, cal jutjar per decidir si les notícies o rumors són versemblants. Si més no, els confidencials apel·len al sentit crític dels seus lectors. Els mitjans oficials, els grans media, en canvi, actúen com maquinàries d'adoctrinament i de massives rentadores de cervell. Aquesta és la missió que els han encomanat els partits.
Bé, aquests confidencials també acostumen a estar dins una òrbita política i està clar que Busot és sobiranista i pro ERC. De totes formes, com he dit abans, el que cal és tenir criteri i jutjar el grau de versemblança de les notícies, fets i rumors que comenten els confidencials.
Doncs això, canvi d'adreça al Busot. Al Canadà, per evitar que l'espionatge de CiU i PSC trobi els talps! que segur que aquests tenen vigilat el domini .cat
Un últim comentari: ara el Mas diu que promet davant notari que no pactarà mai amb el PP.
A la política catalana la forma fàcil de fer vots ara és fotre's amb els Piqué boys. El PSC ho va fer a la campanya de l'estatutet ("Sí, guanya catalunya. No, guanya el PP.") , I ara el Mas jura que no pactarà amb els empestats. Cert que les notícies sobre les presions per part del PP a certs testimonis del cas 11/m per intentar donar una mica de cos a la fantàstica teoria de la conspiració a tres bandes entre ETA, Al-Qaeda i el PSOE no ajuda gaire a fer-los més presentables, però resulta trist que el gran argument de campanya sigui matxacar al PP, per porcs que siguin.
En aquest sentit, la política catalana va degenerant cap a la imbecil·litat manifesta.
En fi. Els pobles tenen els governs que es mereixen.
Fa por pensar que ens mereixem això.

dijous, 28 de setembre de 2006

Campanyes. Educació.

Massa dies sense entrar al bloc. He patit la crisi de la pantalla en blanc. Quines coses!
De totes formes tinc algun material que vull comentar. Anem per feina:
Campanya electoral: "Jo sóc maco, aquell és lleig". Aquesta és la frase que resumeix l'aspecte que està prenent la campanya. Els eslògans més o menys sofisticats acabaran sent això. El d'IC, per exemple, "Hi ha una forma intel·ligent de ser d'esquerres" ("Jo sóc llest, aquell és tonto"); el de CiU: "Més tripartit, no gràcies", En resum, "aquell no, jo sí" aquest ni tan sols aporta una raó; el PP "Que guanyi el sentit comú", és dir, "jo sóc asenyat, aquell és tonto"; I el PSC? "Fets, no paraules". El PSC apel·la a l'obra de govern. ERC treballa amb dos idees: una, marcar diferencies: "esquera.somcomsom.cat", doncs és tracta de mantenir la tercera via entre CiU i PSC; i segona, "Esquerra, bon govern". Fa com el PSC, i també apel·la a l'obra de govern. D'alguna manera, els partits de govern tiren del recurs lògic de destacar la tasca feta. La campanya d'IC, en canvi, no fa un eslògan amb el recurs aparentment evident. Curiós. Potser es veuen a l'oposició els propers quatre anys. De totes formes, esgrimir l'obra de govern tampoc és gran cosa. Trobo a faltar un eslògan engrescador.
O que expliquessin molt clar quines propostes tenen, per exemple, en educació:
Sobre educació afegeixo aquí una noticia de redacció de l'AVUI d'ahir (per l'hora que és), dijous:

"Un 15% dels professors d'ESO són agredits

Un 15% dels professors de secundària asseguren haver estat agredits físicament alguna vegada, i el 73% verbalment. El 13% dels docents reconeixen sentir por en entrar a una classe, segons un estudi del sindicat CSI-CSIF difós ahir.

A primària, un 47% dels mestres afirmen haver patit agressions verbals, i un 7% diuen que n'han patit de físiques. Un 9% dels mestres diuen que entren a l'aula amb por, segons dades de les 12.376 enquestes fetes a tot l'Estat entre docents de l'ensenyament públic. Habitualment, les agressions i faltes de respecte són obra d'alumnes a l'aula. Aquests comportaments han tingut conseqüències mèdiques per al 19% dels docents.

Segons l'estudi, el 88% dels professors a secundària i el 83% de primària manifesten que han patit faltes de respecte algun cop a la seva vida professional. El president d'Ensenyament de CSI-CSIF, Eliseo Moreno, va comentar que "la falta de respecte i les agressions verbals estan destrossant la convivència als centres escolars". Aquest és "el gran problema" de l'educació en aquests moments, va dir.

Moreno va recordar que "la família ha de ser el primer àmbit educatiu", i va remarcar que un nen no pot rebre el primer "no" d'un adult a l'escola, perquè en aquest cas "veurà el professor" com un "enemic".

Redacció"

Déu n'hi do... Avui han anunciat que tornaran a fer la "Super Nanny" per la TVC. I justament avui, hi havia un fil força actiu al Racó Català sobre intel·ligència emocional i la seva aplicació a l'ensenyament... Sembla que s'està creant un consens entorn el retorn a certa forma amb més autoritat (que no autoritària) d'educació a les escoles. L'educació és fonamental. l'educació comença a la família. Ho farem bé? Què vol dir fer-ho bé? Què cal fer amb un nen rebel? què fer amb un nen maleducat, xulet, buscaraons, violent?...
Per casa corre el llibre "Saber dir no" de l'Asha Philips, que me'l llegirè. També han recomanat al Racó el llibre "Llibertat emocional", que potser me'l compraré per llegir-me'l també.
Tasca per fer: elaborar una llista amb tots els llibres d'educació infantil que corren per casa i llegir-me'ls abans que ja no tingui sentit perquè el tete s'ha fet gran! I , és clar, amb criteri, aplicar el que pugui haver après.
Ser pares potser era molt natural fa 10.000 anys. Avui te, penso, algunes dificultats afegides, així que encara que després potser trobi que no em són útils, tampoc està de més llegir reflexions i recomanacions d'experts en educació (tindran fills?).