dijous, 28 de setembre de 2006

Campanyes. Educació.

Massa dies sense entrar al bloc. He patit la crisi de la pantalla en blanc. Quines coses!
De totes formes tinc algun material que vull comentar. Anem per feina:
Campanya electoral: "Jo sóc maco, aquell és lleig". Aquesta és la frase que resumeix l'aspecte que està prenent la campanya. Els eslògans més o menys sofisticats acabaran sent això. El d'IC, per exemple, "Hi ha una forma intel·ligent de ser d'esquerres" ("Jo sóc llest, aquell és tonto"); el de CiU: "Més tripartit, no gràcies", En resum, "aquell no, jo sí" aquest ni tan sols aporta una raó; el PP "Que guanyi el sentit comú", és dir, "jo sóc asenyat, aquell és tonto"; I el PSC? "Fets, no paraules". El PSC apel·la a l'obra de govern. ERC treballa amb dos idees: una, marcar diferencies: "esquera.somcomsom.cat", doncs és tracta de mantenir la tercera via entre CiU i PSC; i segona, "Esquerra, bon govern". Fa com el PSC, i també apel·la a l'obra de govern. D'alguna manera, els partits de govern tiren del recurs lògic de destacar la tasca feta. La campanya d'IC, en canvi, no fa un eslògan amb el recurs aparentment evident. Curiós. Potser es veuen a l'oposició els propers quatre anys. De totes formes, esgrimir l'obra de govern tampoc és gran cosa. Trobo a faltar un eslògan engrescador.
O que expliquessin molt clar quines propostes tenen, per exemple, en educació:
Sobre educació afegeixo aquí una noticia de redacció de l'AVUI d'ahir (per l'hora que és), dijous:

"Un 15% dels professors d'ESO són agredits

Un 15% dels professors de secundària asseguren haver estat agredits físicament alguna vegada, i el 73% verbalment. El 13% dels docents reconeixen sentir por en entrar a una classe, segons un estudi del sindicat CSI-CSIF difós ahir.

A primària, un 47% dels mestres afirmen haver patit agressions verbals, i un 7% diuen que n'han patit de físiques. Un 9% dels mestres diuen que entren a l'aula amb por, segons dades de les 12.376 enquestes fetes a tot l'Estat entre docents de l'ensenyament públic. Habitualment, les agressions i faltes de respecte són obra d'alumnes a l'aula. Aquests comportaments han tingut conseqüències mèdiques per al 19% dels docents.

Segons l'estudi, el 88% dels professors a secundària i el 83% de primària manifesten que han patit faltes de respecte algun cop a la seva vida professional. El president d'Ensenyament de CSI-CSIF, Eliseo Moreno, va comentar que "la falta de respecte i les agressions verbals estan destrossant la convivència als centres escolars". Aquest és "el gran problema" de l'educació en aquests moments, va dir.

Moreno va recordar que "la família ha de ser el primer àmbit educatiu", i va remarcar que un nen no pot rebre el primer "no" d'un adult a l'escola, perquè en aquest cas "veurà el professor" com un "enemic".

Redacció"

Déu n'hi do... Avui han anunciat que tornaran a fer la "Super Nanny" per la TVC. I justament avui, hi havia un fil força actiu al Racó Català sobre intel·ligència emocional i la seva aplicació a l'ensenyament... Sembla que s'està creant un consens entorn el retorn a certa forma amb més autoritat (que no autoritària) d'educació a les escoles. L'educació és fonamental. l'educació comença a la família. Ho farem bé? Què vol dir fer-ho bé? Què cal fer amb un nen rebel? què fer amb un nen maleducat, xulet, buscaraons, violent?...
Per casa corre el llibre "Saber dir no" de l'Asha Philips, que me'l llegirè. També han recomanat al Racó el llibre "Llibertat emocional", que potser me'l compraré per llegir-me'l també.
Tasca per fer: elaborar una llista amb tots els llibres d'educació infantil que corren per casa i llegir-me'ls abans que ja no tingui sentit perquè el tete s'ha fet gran! I , és clar, amb criteri, aplicar el que pugui haver après.
Ser pares potser era molt natural fa 10.000 anys. Avui te, penso, algunes dificultats afegides, així que encara que després potser trobi que no em són útils, tampoc està de més llegir reflexions i recomanacions d'experts en educació (tindran fills?).

dissabte, 23 de setembre de 2006

Apunt tardoral.

Un altre cap de setmana llarg. Com la diada de la Mare de Déu de la Mercè cau en diumenge, s'ha traslladat la festa al dilluns. Sembla, però, que un cop més es complirà la tradició i tindrem la Mercè passada per aigua. Santa Eulàlia plora perquè ja no és la patrona de Barcelona.
La setmana ha passat. Ha estat, potser, la primera setmana a velocitat de creuer després de les vacances i l'inici del curs dels nens. Ha estat també el primer intent de constipat de la temporada.
Ahir, cap el tard, tornant a casa, amb una mica de pluja caient, amb les botigues plenes de gent, amb la carretera de Sants plena de cotxes i la gent plenant el carrer vaig tenir la sensació evident d'això que dic. Ja hi som tots. Les vacances fa molt temps que s'han oblidat. Hem passat l'equinocci i poc a poc ens endinsarem en la foscor, les nits cada cop més llargues... El mes que ve serà el canvi a horari d'hivern i aviat a dos quarts de set serà fosc com la gola del llop.
Passarem les tardes a casa i no sortirem al parc. Vindrà el fred. D'aquí no res les castanyes, tot coincidint amb les eleccions al Parlament. Vist amb la perspectiva d'una vida, però, resulta molt menys trancendent quin govern en resultarà que com passarem la tarda quan arribarà el fred. Quan sigui fosc a dos quarts de set.
Plora el nen. Ha fet una becaina llarga i s'ha llevat malhumorat. A fora és tapat i plovisqueja. Les tardes enfosqueixen aviat al setembre i els nuvols no ajuden a la claror. Ahir va entrar la tardor. Tardor de llibre. De manual. De les que fan afició. De les d'abans.
Prefereixo l'estiu. Sobretot l'estiu jove: el de finals de juny i primers juliol. Quan tot és llum. Quan la primavera encara es deixa sentir. El juliol queda lluny. Aviat l'octubre. I la foscor. Com passarem la tarda quan arribarà el fred? Quan sigui fosc a dos quarts de set?

dimarts, 19 de setembre de 2006

Sacs

Estem en pre-campanya i això només vol dir una cosa: brutícia.
Serà interessantissim veure fins on són capaços d'arribar, i la quantitat de draps bruts, corrupteles, mentides i porcades de tota classe i condició que veurem en membres destacats i no tant destacats de tots els partits.
En aquest moments, el blog de referència per mi és el Busot.
Arribat el cas, però, la televisió i els diaris afins als grans partits prou que se n'encarregaran d'escampar les vergonyes i vergonyetes dels contraris.
En aquests moments el millor negoci a Catalunya és el de venedor de sacs. Per carregar la merda que alguns estan començant a acumular a paletades i que en el moment adequat serà convenientment escampada. Encara tindrem un bon any de bolets.

Bé, podria escriure sobre les notícies polítiques del dia: que si l'escàndol, o no, Teixidó; que si la marxa del Rodríguez Ibarra; que si el recurs d'inconstitucionalitat de l'estatutet que ha presentat del defensor del pueblo (del seu pueblo, suposo); que si el passat d'assetjador sexual d'un capitots dels ciudadanos; o de la foto en pilotes del seu candidat. Però la veritat és que, malgrat que són notícies fresques, i la del noi en boles amb una forta càrrega còmica, tot plegat fa tuf de ranci i no em ve gens de gust parlar-ne.

En fi. Avui ha estat un dia molt tontet. Aprofito per enviar uns missatgets, escric aquest conat d'apunt al bloc, i me'n vaig a dormir. Bona nit.

diumenge, 17 de setembre de 2006

Petits desastres domèstics

A l'estiu no et posis malalt i prega perque no s'espatlli res. Aquest és l'ensenyament que l'experiència de la setmana i de l'estiu que és a punt d'acabar m'ha dut.
No et posis malalt a l'estiu, ni mai, si pots, és clar, però a l'estiu, menys. És més que probable que tinguis cues, que el metge estigui de vacances i que et toqui un suplent que amb molt bona fe farà el que podrà, però desconeix el teu historial, desconeix els tràmits i a l'hora de demanar anàlisis, radiografies o proves a l'altra banda es troba amb un altre suplent que també desconeix els tràmits, és el primer cop que fa anar la màquina de rajos X, o senzillament no hi ha suplent.
La probabilitat de que si et poses malalt a l'inici de l'estiu acabis la temporada amb la sensació de que "sort que no era greu, que si no ara criava malves" i amb una visita programada a l'especialista per l'octubre -si Déu vol, és clar- és, penso jo, altissima.
Potser ha estat una mala experiència individual molt desafortunada, però si de cas, no et posis malalt a l'estiu, que sembla que el sistema sanitari encara va pitjor, o que no va.
I que no se t'espatlli res. Prega per que no et calgui un paleta, o un electricista, o un lampista, o algú que repari persianes. Com abans, millor si mai no et calen, però a l'estiu menys! No en trobaràs. Si es dignen a despenjar el telefon és més que probable que et despatxin amb un "ja trucarem per passar", i tal dia farà un any. Quan, finalment passen acabat l'estiu, amb la tardor ben entrada, amb la casa destrossada per unes goteres que s'han convertit en reguerots per les pluges del setembre; amb espelmes per tota la casa, degut a la manca d'electricitat per avaria als quadres de llum; amb les aixetes perdent aigua perquè no tanquen bé i els monomandos no els entèn ni un enginyer -maleïts aparells moderns, els canviaré tots i posaré les aixetes de la iaia!- Amb un forat a la paret des que els de les obres del costat van picar on no devien. Amb les persianes abaixades perquè el mando per pujar i baixar tampoc funciona -maleïts aparells moderns, els canviaré tots i posaré les persianes de la iaia!- ... Quan, finalment, ben entrada la tardor arriba el tècnic que t'ha de solucionar el problema i et diu, "això li costarà car arreglar-ho, millor si ho canvia"; llavors, entens que és arribat el moment de passar per ca la iaia.
Bé, Potser ha estat una mala experiència individual molt desafortunada, però si de cas, que no et calgui un paleta, o un lampista, o un electricista, o algú que arregli persianes a l'estiu, que sembla que els serveis (que a més són molt cars) encara van pitjor, o que no van.

dijous, 14 de setembre de 2006

Plou

Plou i el mon s'atura. Plou. Plou fort, això sí. Tan fort que deixen de funcionar els transports, les carreteres es tallen, les rieres es desborden i els rius surten de mare. A Foix, el petit pantà ha sobreixit, i com les comportes estan espatllades -des de fa anys, si és cert el que diuen a la tele- no es pot desembassar.
Plou i es talla el corrent. Els ordinadors s'apaguen. Plou fort, certament. I el nostre mon se'n va a n'orris.
Diuen que plou més fort que fa una anys enrera. Que abans plovia més sovint i no tant fort. Ara plou menys i amb ràbia. També diuen, però, que l'aigua fa mal per un excés de ciment. Abans l'aigua xopava la terra que se la bevia i n'esmorteïa la seva força. Ara la terra ha estat impermebilitzada per capes de ciment que fan que l'aigua llisqui fins rieres on acumula força i ràbia i es llença contra els imprudents que en menyspreen el seu ímpetu.
Plou. Plou fort. I en remullar-nos l'aigua ens desvetlla les vergonyes. La vergonya d'un país que es creu qui sap que, però que que té uns transports que deixen de funcionar quan plou; que té unes carreteres que es tallen per la pluja; que té rieres que es desborden; quen té un indigent que mor endut per la força de l'aigua a l'Hospitalet; que pateix talls de llum quan plou; que té un pantà a Foix amb comportes espatllades des de fa anys. Un país que es pensa qui sap què però que té goteres (i grosses) al pis.
Per sort, aviat passarà la temporada de pluges.




dimarts, 12 de setembre de 2006

Els tres porquets

Hi havia una vegada tres porquets que eren germans i que vivien amb els seus pares. Un bon dia van decidir independitzar-se. Van veure que per independitzar-se calien diners i per fer diners els havien dit que calia treballar. Van posar-se a buscar treball, però ningú volia als tres porquets per a res. Només els volien a un restaurant on els demanaven que es comprometessin amb la feina, però quan algú els va explicar que en un plat de mongetes amb botifarra la gallina col·labora i el porc es compromet, van decidir deixar-ho correr. Van passar de buscar feina i, aprofitant que encara tenien la paga dels pares van decidir separar-se i que cadascú es busqués la vida.
El més petit, amb la seva paga no arribava a res, així que va buscar un pont, va arreplegar totes les deixalles, cartrons, uralites i taulons que va poder i a sota del pont va fer una bonica cabaneta. Però, ai las! un grupet de nois de casa bona amb molta mala llet van decidir destrosar-li la casa i utilitzar-lo a ell de pilota de futbol. Sort va haver-hi que no en fessin llonganisses. El porquet petit va fugir, apallissat i espantat, a anar a trobar al germà mitjà.
El mitjà, com que era una mica més gran, tenia una mica més de paga, no molt més. Tenia una miqueta estalviat, no gaire, doncs de fet era una mica tarambana i acostumava a fondre's la paga en cubates. Tot i això, algun petit estalvi tenia. Però tampoc feia per res. Tot just es va poder comprar una tenda d'acampada. Va buscar un pont que el deixés a recer del mal temps i va plantar la tenda. però, ai las! la guàrdia urbana el va clissar ben aviat, van anar a visitar-lo i a denunciar-lo per fer un ús indegut de l'espai públic. La parella de guàrdies anava calenta i van començar a demanar-li papers, a tractar-lo de mala manera, li van tirar la tenda a terra i el van estomacar. El porquet mitjà va fugir, apallissat i espantat. Pel camí es va trobar amb el germà petit que venia fugint també i tots dos van decidir anar a trobar al germà gran.
El germà gran s'ho havia muntat bé. S'havia dedicat a fer de camell i havia prosperat. En el moment actual era l'autèntic amo del barri i poc o molt, totes les màfies locals li pagaven tribut. mai es va saber prou bé que havia fet per arribar tan amunt encara que es sospitava que res de bò. Els germans petits van anar a demanar ajut al germà gran. Ell se'ls va mirar des de darrera del fum blau seu pur havà, i amb veu greu i profonda, castigada per una vida dura i una mica massa d'alcohol digué: "germans, la família és molt important. No patiu, us ajudaré." Va col·locar als dos germans en els seus negocis. Van haver de començar des d'avall, això sí. Normes de la casa, però també van prosperar. Van poder comprar-se una casa als barris alts, per ells i per la seva mare, que encara vivia. La bona dona, malgrat tot, sempre els havia ajudat, van poder tenir fills...I la banda de nois de bona família que van apallissar al porquet petit van apareixer un bon dia esbudellats sense que mai se n'hagi sabut qui en va ser el culpable, i la parella de polícies que van estomacar al mitjà van acabar enganxats a la droga i en la més absoluta indigència quan van caure en desgràcia després de perdre la feina i que ningú no en volgués saber res d'ells. I al restaurant on demanaven compromís als porquets han canviat d'amos i ara només fan entrepans vegetals.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquest conte ja s'ha acabat!



dissabte, 9 de setembre de 2006

Jo també vull un estat propi (VI)

Avui penjo l'estelada al balcó. D'aquí dos dies és la festa nacional de Catalunya i com no se si hi seré, pènjo avui la bandera. La que té l'estel blanc sobre fons blau. La "independentista" pura. La vaig comparar a una mani de l'onze de setembre de fa molts anys. De quan anava a la universitat. No en fa poc d'això! I ha estat a unes quantes batalles aquesta bandera...
I posar la bandera, l'estelada, és un gest petit, igual com és un gest petit posar el títol "Jo també vull un estat propi", com també és un gest petit la mateixa existència del bloc, o molts altres petits gestos de molta altre gent que fan que quan surts al carrer sàpigues que aquesta nació se'n sortirà.
Visca Catalunya LLiure!

dijous, 7 de setembre de 2006

Jo també vull un estat propi (V)

És un camí d'anada i tornada? es pot anar del lliure al privat i tornar al lliure? Segurament no. Segurament hi perdem tots quan aquest camí no es pot fer.
Certament hi han coses que són lliures i de tots. No regulades. Pertanyen al comú i el seu us, per vital, no cal regular-lo. Parlo de l'aire, parlo de l'espai, parlo del mar... No, del mar ja no... de l'espai...ben mirat, tampoc, i de l'aire, sembla que alguns comencen a posar el fil a l'agulla.
Lliure: de tots. No regulat.
Però ai las! algú descobreix que si és de tots cal posar-hi normes. Normes que n'assegurin el lliure accés en igualtat de condicions per a tothom, que en garanteixin el bon ús (qui determina què és un bon ús?) I aquesta que alguns diuen que és la societat més lliure que ha vist la història universal és, de forma paradoxal, la que té més normes. Que contínuament incrementa el número de normes i fa passar el que és lliure a la categoria de públic. I el que era lliure ara és públic i amb normes, i es pot jutjar, permetre o prohibir-ne l'ús. I cal gestionar-ho tot plegat.
I algú descobreix que el que és públic és car, que no cal que tots paguem per una cosa que no fem servir tots, que potser el capital privat pot gestionar-ho igual de bé. Que no cal que sigui públic. I llavors el que era de tots i amb normes, i que abans senzillament era de tots, ara esdevé de només alguns. Aquesta alguns afegeixen a les normes un preu. I l'accés a allò que era de tots, lliure i gratuït, ara és pagant, i amb normes.
I paradoxalemt, algú diu que aquest és el zenit de la llibertat: aquesta societat on cada dia hi han ménys coses lliures, més normes i més gent que no té res, ni tan sols el que és públic, i uns quants que cada vegada posseeixen més. Posseeixen coses que abans eren lliures i ara són d'ells.
Stalllman ho va dir: "Free as in Freedom".
Que no t'enganyin:: de lliure, a públic, a privat.
La millor norma és la que no cal escriure.




Jo també vull un estat propi (IV)

No puc posar l'adSense de google a la pàgina perquè aquesta està en català. De fet, l'adSense el volia posar per saber com funcionava, mai he esperat fer quartos amb aquest bloc. Ni era la seva intenció original. Però el cas és que en català l'adSense de Google no funciona. Reconec que estic un pelet mosquejat.
També entenc que adSense és una èina que no és simple. Es tracat de que fa un reconeixement del text de la pàgina i ella tota soleta hi afegeix publicitat que té a veure amb el contingut. Això és una cosa basada, un cop més, en el reconeixement de patrons i que está rel·lacionat amb el concepte de web semàntica. Estem parlant, doncs, d'intel·ligència artificial. D'una èina que fa de comercial atent "Ah, sí! miri, doncs justament ara que vostè parla de bolets, resulta que els Hereus de l'antiga Indústria Rovellonera dels germans Pujols de la Garrotxa fa una oferta de tres bosses de xampinyons pel preu de dos". Cosa que dita així sòna a conya, però que és un prodigi més als que ens hem acostumat sense adonar-nos-en.
En fi. Aquest prodigi no està disponible en català.
El que jo dic, senyors de Google, és que el català és la segona lléngua més utilitzada al món dels blocs, per darrera de l'anglès. Acceptem que deixarà de ser-ho en un futur. Però, tant costava adaptar l'adSense al nostre idioma? si més no amb l'excusa de l'abundància actual de blocs en català?

dilluns, 4 de setembre de 2006

Jo també vull un estat propi (III)

L'he trobat! he trobat el cançoner amagat entre els llibres del prestatge! Tot just he escanejat les dues pàgines que em faltaven i les he posades a la web. Ara podré fer l'OCR de les cançons!
...sempre que no el torni a perdre de vista, és clar.
Per cert, per a que no s'oblidi el significat dels acronims:
OCR: optical character recognition, o reconeixement de lletra impresa.
ICR: intelligent character recognition, o reconeixement de lletra escrita.
OMR: optical marker recognition, o reconeixement òptic de marques.
I podria afegir el reconeixement de codis de barres també. Entenc que aquest ultim és una forma especialitzada d'OMR
Bé, el cas és que abans de saber què exsitia el concepte encunyat d'ICR, fa alguns dies rumiava amb la possibilitat de que el meu OCR pogués reconeixer la meva lletra, fent-la amb compte, molt clareta, de pal... el cas és que no la reconeixia. La idea era poder prendre apunts de reunions, de cursos... i passar-los directament a l'ordinador. Això es fa amb eines ICR, no amb OCR. Ho vaig descobrir després d'alguns experiments. He mirat si hi havia alguna èina opensource que pogués fer això, però a primer cop d'ull sembla que no. Realment, aquest seria un programari útil.
Etenc que el que tenen les palm, el graffitti, no és un reconeixement d'escriptura escanejada, sinó un reconeixement en el moment d'escriure, seguint un patró de construcció dels traços definit. En el fons sempre es tracta de reconèixer patrons, però és clar que cal molta més intel·ligència per reconèixer un text escrit a una imatge que una lletra individual a mida que es va construint.
És molt curiós. Continuaré buscant...
I canvi de tema. M'estic llegint el llibre del ramon campayo: "Aconsegueix una ment prodigiosa" i resulta força interessant. Les tècniques que explica no són noves, però són senzilles i efectives, i el llibre és de lectura fàcil i força amè. A veure si em fa algún profit. No espero obtenir una ment prodigiosa, però sí aprendre alguna tècnica útil.

Jo també vull un estat propi (II)

Ho he fet! he acabat "Els viatges " d'Ibn Battuta. Gran llibre. Per començar, gran en tamany. Degut a que me l'he llegit fonamentalment en els trajectes en transport públic, he trigat quatre o cinc mesos ben bons en llegir-me'l tot. Certament que si s'hagués tractat d'una d'aquelles novel·les que enganxen i apassionen des del primer moment me l'hauria llegit en una setmana, però no és el cas. És un llibre que està farcit de dades, de dates, de llocs i de noms. Hi han alguns noms àrabs que ocupen una línea sencera, i part de l'altre! és, per tant, molt dens en alguns paràgrafs. També està farcit d'històries. Històries amb títols molt sonors ("El miracle de tal" o "el poder d'un somni") i que després resulten molt més senzilles i prosaiques i, ben mirat, molt humanes. Un llibre que recull fets cruels, divertits, atacs de pirates... Un llibre travessat des del principi fins el final per un fidel islamisme, i que va viatjant entre les diferentes branques d'aquesta fe. Un llibre, en definitiva, amb molta intensitat, que demana un cert esforç de continuitat, doncs, de fet, no hi ha una història i el personatge central és més un observador que un protagonista. Un llibre amb ulemes, cadís, alfaquins, sultans i esclaves...
Un llibre gran. I un llibre bell. Amb tota la seva varietat de llocs, personatges i fets. Tot plegat sota la mirada del fidel musulmà que va ser Ibn Battuta, de l'aventurer disposat sempre a viatjar més enllà per visitar la tomba d'algun mestre o savi venerable, o per conèixer el país desconegut. Per tastar els menjars extranys i exòtics. Per tenir i deixar dones i fills pel camí. És un viatge per la geografia de l'islam, de la ma del "més gran viatger de tots els temps". Un viatge que et porta de Fes, a les estepes russes, a la Xina, a Jakarta, a Delhi, Mali, a l'Andalus... I sempre amb una lloança a Al·lah, lloat ara i sempre el seu nom! o a Muhammad, que intercedeixi per nosaltres!
Un llibre tan intens i tan vast que potser, sense voler, l'he llegit com calia. Poc a poc, al pas de la caravana de camells que travessa el Sahara. O dels pelegrins a la Meca. O d'una gal·lera de mercaders catalans, cristians infidels! que Al·lah els confongui!
M'ha agradat. M'ha costat. Finalment, hem tornat a Fes. Espero, en algun moment del futur tornar als morabits del camí amb l'Ibn Battuta.

divendres, 1 de setembre de 2006

Jo també vull un estat propi (I)

Ja hi som a la campanya "Jo també vull un estat propi". Per tant, allà va la primera entrada amb el títol en qüestió. Del 2 al 10 de setembre aniré encapçalant les entrades del bloc amb el títol aquest, més un número d'ordre en xifres romanes.

Bé. De fet el comentari que volia posar no té res a veure amb això. Té a veure amb la conversa que he tingut a l'hora de dinar amb els companys de feina. La cosa ha partit de la afirmació d'un company segons la qual els gays són promiscuus. La resposta ha estat inmediata per part d'una companya afirmant que ni més ni menys que la resta de mortals. Hem passat d'allà a comentar els locals d'ambient, dels seus privées, dels locals on es practica sexe en general, a parlar de prostitució, i finalment del sexe a la web. Algú ha fet notar que a les pàgines de sexe se les anomena pàgines amb contingut per a adults. La conversa ha seguit i hem arribat a parlar de les nòies inmigrants que es prostitueixen, de la inmigració en general , del terrorisme d'Al-Qaeda , d'eco-terrorisme i què passaria si l'estret de Gibraltar es tanqués, de forma que l'Atlàntic deixés d'aportar aigua al Mediterrani i de la corrent del golf i el canvi climàtic. Cal reconèixer que arribar a això partint de la promisqüitat gay té el seu mèrit.
En fi.
El que m'ha motivat a escriure és el comentari de que les pàgines de sexe es conèixen com pàgines amb contingut per a adults. De fet, les pàgines de violència, gore, perversions sexuals i condutes malaltisses es conèixen com a pàgines amb contingut per a adults. De fet, al món web, dir que una cosa és per a adults vol dir això, que té molt números de ser quelcom diguem-ne, sorprenent.
És això un adult?
No seria més lògic en comptes de pàgines amb contingut per a adults, qualificar-les com pàgina amb continguts ultra-violents, o de bestialisme, o d'auto-mutilacions... I a les pàgines d'educació infantil, de creixement emocional, o de contingut social, també de relacions sexuals, per descomptat, el títol de pàgines amb contingut per a adults?
Vull dir que un adult ho és per la seva maduresa, per uns interessos, per una capacitat d'actuar en situacions que requereixen un auto-domini i un control i una experiència en les inter-relacions personals. Ho és per tenir un grau major d'intel·ligència emocional que li permet afrontar tot allò que no poden fer un nen ni un adolescent per inmaduresa.
Adult, en alguns casos, sinònim de maduresa; en d'altres, sinònim d'espatllat. Paradoxal.
La pròxima vegada que un nen o un adolescent em tracti de senyor, em farà pensar una bona estona.
Per sort, o per desgràcia, i no sé perquè, ultimament, ningú m'ho diu... Encara que si començo parlant de gays i acabo en l'apocalipsi cyberpunk, potser, potser, el problema és meu.



Nou alcalde a BCN

El Clos se'n va, o el treuen, però que ningú pensi que la ciutat queda escapçada. El PSC ha decidit que el millor substitut es diu Jordi Hereu. Un senyor amb aparença de noi jove. De pipiolo, per ser exactes. Ara estan de moda els pipiolos. Els d'IC en tenen uns quants. A mi, personalment m'agrada molt el pipiolo Herrera. Però passa que em posa nerviós. A les seves intervencions al congrés de diputats hi veus molta energia i il·lusió però et sembla també que està a punt de cagar-la. Bé, ha anat millorant amb el temps i està clar que té un gran mestre en Gaspar Llamazares. Coi! quina diferència! El Llamazares sí que m'agrada molt de debó. Però, en fi, que no parlava de l'Herrera, que parlo de l'Hereu.
Resulta que l'Hereu és un pipiolo desconegut i, oh sorpresa, serà que el noi encara no sap que en aquest món de la correcció política certes coses no es poden dir. Va l'home i les seves primeres declaracions són per dir que aprofitarà els nou mesos que encara queden fins les eleccions per donar-se a conèixer als ciutadans. I ara penso: a això es dedicarà l'alcalde? a fer campanya? de debó que BCN va tant de putíssima mare que l'alcalde es pot dedicar ...durant nou mesos! a fer campanya? Ens pren el pel aquest tiu?
No. Només és un pipiolo desconegut. Ha dit la veritat. Ha dit una veritat com un puny. Els partits aprofiten les institucions per als seus interessos. Ho feia CiU amb la Generalitat i ara ho fa el PSC. El PSC, a més, porta des del prinicipi dels temps fent-ho a l'ajuntament de Barcelona. Duen tant de temps que es creuen que l'ajuntament és de la seva propietat. I és clar, i disculpi l'audiència la brometa fàcil, tota hisenda té un Hereu.