Pàgines

dijous, 30 de juny del 2011

L'enquesta del CEO

El baròmetre d'opinió política, l'enquesta, del CEO que s'ha publicat avui descriu exactament el gran absurd en el que, al meu entendre, viu el país.

Per primer cop, el CEO preguntava directament  què votaria l'enquestat en un referèndum d'autodeterminació.

"P39. I més concretament, si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?"

El resultat és aclaparador: el 42,9% a favor; el 28,2%, en contra, el  23,3% s'abstindria (altres respostes, 0,5%; No ho sap, 4,4%; No contesta, 0,8%). Al Vilaweb expliquen els detalls.

Aquests resultats superarien de llarg  les condicions que la UE va posar a Montenegro per a reconèixer-ne la seva independència: participació de més del 50% de l'electorat; i majoria a favor de la independència de més del 55%. No vull a entrar a discutir si és gaire democràtic exigir el 55%.

En tot cas, amb els resultats de l'enquesta estaríem parlant d'una participació del 71% i una victòria del Sí del 60,3% dels vots contra un 39,7% de no.

Els especialistes del CEO diuen, però, que els motius dels abstencionistes coincideixen majoritàriament amb els dels votants del no i que caldria esperar que en cas d'un referèndum de veritat el tant per cent del no pujaria. Diuen que en aquesta enquesta el Sí està tot mobilitzat, i el no, en canvi, està en part amagat a l'abstenció.

No ho discuteixo. Però em sembla que si sense una campanya a favor de la independència ja hi ha aquesta majoria. Amb una campanya a favor, per definició engrescadora i portadora d'esperança, positiva, la majoria encara es faria més gran. A la banda oposada, en canvi, quina campanya esperar? De seducció? ho dubto. La campanya del no serà la campanya de la por. Una campanya en negatiu.

Però és igual. És especulació fútil. Algú podria pensar que els catalans estem a un petit pas de la independència, però no és cert.

Senzillament perquè elecció rere elecció s'estan donant les majories a partits que no són independentistes, siguin CiU o PSC.

Per convocar un referèndum d'autodeterminació cal una majoria com a mínim autodeterminista, però sent realistes independentista, al Parlament. I aquesta majoria no hi és.

La lectura que ha fet CiU del Baròmetre és que això dona arguments per reclamar el concert econòmic. Impresionant.

O no. En aquest país estem molt contents quan, per exemple, el CEO diu que l'independentisme guanyaria un referèndum d'autodeterminació. Contents i satisfets. I prou. Demà tot seguirà igual. Potser farem unes consultes populars o una gran manifestació el 9 de juliol. Un milió de persones al carrer cridant de cor "In-inde-independència!". Amb això els espanyols ja sabran qui som. I a les properes eleccions tornarem a votar majoritàriament CiU-PSC.

No és només culpa dels electors. La totalitat dels partits independentistes han demostrat una sorprenent i espectacular capacitat per a fugir dels seus potencials electors.

Però, malgrat això, que és cert, al final són els electors  els que decideixen què és prioritari. I la independència no ho és. I si per tu no ho és, aleshores no ets independentista, per molt que al baròmetre del CEO diguis que sí que ho ets.

Independència, sí, i tant. Però ara no toca. Al novembre ho vam demostrar. I al maig. Mai no toca.

Algun dia -i si és el cas espero no morir-me sense poder veure-ho, però començo a dubtar-ho- una majoria de catalans entendran que per obtenir la independència cal votar independentista. O no. És així de fàcil. O de difícil.

Sí, però no. Ser o no ser. Vet aquí la cosa.

dilluns, 27 de juny del 2011

"La Crida. Història d'una resposta"

Aquest passat Sant Joan, per TV de Catalunya van emetre el documental sobre "La Crida. Història d'una resposta".


En el seu moment, jo vaig militar a La Crida. Potser "militar" és una mica fort per a descriure el que feia en aquells anys. Però, fet i fet, algun cartell vaig enganxar i en alguna moguda vaig estar ficat.  Potser podríem dir millor que hi vaig estar afiliat, o que era, més aviat, militant de quota.

Ep! que tot compta. Quan vaig afiliar-me a ERC coincidint amb els anys de l'aznarisme més desbocat, Joan Puigcercós va dir-nos als nous afiliats, i crec que té raó, que tots comptem. Que tan important per a ERC és l'activista al carrer, com l'organitzador al partit, com el militant que fa d'apoderat a les eleccions, o l'afiliat que simplement, paga la quota.

A La Crida vaig coincidir amb gent que tenia una capacitat d'organització i d'activisme que jo mai hauria pogut somniar. Vaig prendre contacte amb el món de les organitzacions de l'esquerra extra-parlamentària (dominada per partits comunistes de tota mena)  i les  organitzacions independentistes de l'època. Quines coses!

La Crida es va dissoldre un parell o tres d'anys després que jo m'afiliés. Potser era el que tocava. No ho se. Per mi, aquells anys van ser molt importants i de molts aprenentatges.

Una mica amb l'enyor d'aquells glory days, que diria Springsteen, penjo l'enllaç al documental que va emetre TVC el passat divendres.  Un moment molt important, si més no per a mi, de la nostra historia recent com a País, i de la meva, i ja una mica llunyana, història particular.

I vostès perdonin la llagrimeta, però també per a això serveixen els blocs.


http://www.tv3.cat/videos/3585290/La-Crida

"Escac a les pensions actuals gràcies al cavall de Troia socialista" per Joan Tardà

Nova blocada del diputat d'ERC Joan Tardà.  El reprodueixo aquí perquè crec que és prou interessant com per fer-ne difusió.

En resum. ens ve a dir que el PSOE (vint-i-cinc diputats del PSC inclosos) són el cavall de Troia del neoliberalisme. I això vol dir que "en nom dels treballadors", però clarament en contra seva,  el PSOE està privatitzant i retallant drets i prestacions socials. I les del sistema de pensions no seran les últimes. Això podem tenir-ho per segur.





"Escac a les pensions actuals gràcies al cavall de Troia socialista" per Joan Tardà

"Dilluns al matí i discretament (en comissió i no pas en el plenari), el govern espanyol veurà aprovada la reforma del sistema de pensions que presentà ara fa uns mesos. Compta amb els suficients avals parlamentaris. De fet, tret d’Esquerra, dels nacionalistes gallecs i d’IU-ICV, la resta de partits polítics diran amén. Val a dir que, durant el tràmit parlamentari, de canvis, respecte al projecte de llei, no n’hi ha hagut gaires, tot i que ben segur començarà a funcionar l’endemà mateix la propaganda per tal de fer veure que el text ha millorat molt.

El Grup Socialista ha bandejat Esquerra Republicana en el full de ruta de les negociacions en entendre que els seus interlocutors “naturals” catalans són els deu diputats i diputades encapçalats per Duran Lleida, que ja van oposar-se, conjuntament amb el PSOE, en la votació que vam forçar de retirada del projecte.

Amb tot, hem pogut col•locar parcialment algunes demandes que, altrament, tampoc no superen, ni de bon tros, els grans dèficits del projecte i la nostra disconformitat envers el text legislatiu. En primer lloc, hem aconseguit que en el termini d’un any, el govern presenti un projecte de llei per tal que els anys de servei militar o de servei social substitutori comptin com a temps de cotització en cas que no s’assoleixi la suficient carència (demanàvem que fos d’aplicació immediata), que en el termini de vuit anys (de forma progressiva a partir de l’any 2012) el percentatge de la base reguladora per al càlcul de la pensió de viduïtat passi al 60% (sense haver volgut acceptar-nos, però, altres qüestions relatives a aquest tipus de prestació, com ara els inconvenients que encara pateixen les parelles de fet) o algunes millores relacionades amb el reconeixement per al càlcul dels períodes mínims de cotització de part del temps dedicat a la cura de fills i menors. I poca cosa més.

La fermesa de l’oposició al projecte d’alguns partits polítics de l’esquerra catalana i espanyola i dels sindicats de classe mai no és estèril. D’aquí que el PSOE s’hagi vist obligat a presentar algunes esmenes per corregir-se, com ara dificultar que les grans empreses amb beneficis puguin prejubilar a càrrec dels recursos públics.

Però, en termes generals, la llei s’aprovarà sense haver pogut aconseguir la modificació del projecte en les qüestions bàsiques per les quals hom pot considerar que el sistema públic de pensions farà un bon pas enrere: allargament de l’edat de jubilació, increment dels anys a cotitzar, rebaixa de les prestacions, majors dificultats per accedir a tota mena de jubilació, manca de compromís i calendari per dur a terme la separació de les fonts de finançament perquè les pensions no contributives deixin de pagar-se a càrrec de la Seguretat Social, negativa a acceptar la demanda de transferència de la gestió del sistema a les CCAA, etc...

La correlació de forces, avui, al parlament espanyol és del tot favorable al pensament conservador i neoliberal. I el PSOE n’és el cavall de Troia."

divendres, 24 de juny del 2011

més agressions

Continuen les agressions contra el que queda de la classe mitjana. Aviat la cosa haurà quedat simplificada a rics i pobres.

Si fa un parell de setmanes va ser la llei Òmnibus al Parlament de Catalunya, aquesta setmana s'ha aprovat al Parlament de Madrid una nova reforma laboral, aquesta afectant a "la negociació col·lectiva".

Amb paraules més o menys grandiloqüents el que se'ns ha vingut a dir als que encara tenim la sort de treballar és que això de la negociació col·lectiva està molt malament i que és molt millor la negociació directa entre el treballador i l'empresa.

De fet, res de nou. Fa molts anys que en molts sectors i en empreses petites la negociació col·lectiva és només una curiositat legal a la que, uns per ignorància, altres per conveniència, ningú no en fa cas.

Evidentment, la negociació directa entre el treballador i l'empresa és molt millor... per a l'empresa. Per començar, no és una negociació. Tota negociació té un requeriment principal i és que els que negocien han de tenir la possibilitat de provocar un dany a l'oponent.

Aquesta condició per a negociar és molt políticament incorrecte, però és ben certa. Senzillament, si pots imposar-te sense haver de moure un dit ¿perquè hauries de perdre temps i energia negociant? i negociant què? "T'ofereixo una feina, aquestes són les condicions, les puc canviar en qualsevol moment. Ho prens o ho deixes? No? Adéu. El següent." Punt. El treballador sol enfront l'empresa no té cap possibilitat de negociar. (I no, la "millor preparació" no compta per a la majoria de feines).

I ja està. Quan no hi ha negociació col·lectiva, el que hi ha és una llarga cua de demandants d'ocupació que acaben dient "jo, per menys".

Quan hi ha negociació col·lectiva, el que hi ha és una cua, sens dubte. Però el que diuen és, "com a mínim, el que marca el conveni, i si no, treballa tu".

"És que llavors l'empresa haurà de tancar, o marxarà allà on els treballadors estiguin disposats a treballar per menys." Potser sí. És més, segur que s'ha donat sovint el cas.

Però tant si és per un increment de l'atur, com si és per un descens dels salaris i la pèrdua dels drets laborals, del que estem parlant és del mateix: empobriment general, però que afecta, sobretot, als treballadors.

Aquesta és la qüestió. La reforma no ataca a les causes del problema. Més aviat serveix per repercutir la crisi sobre les esquenes dels que ja, avui, estan més castigats. De fet, no s'ataca el problema, les causes persisteixen. Si els problemes de fons persisteixen, els resultats seran els mateixos: continuarà l'empobriment, tard o d'hora haurem de treballar per encara menys, tard o d'hora retallaran més drets.

I les causes del problema real quines són? dons miri, ahir mateix la UE va acordar un nou "rescat" per a Grècia si el Parlament aprova més retallades i més privatitzacions.

Però el rescat de Grècia que és? evidentment, no és el "rescat" dels ciutadans grecs. El ciutadà grec que està a l'atur o te deutes, més val que s'espavili. El rescat va adreçat a l'empresa "Estat Grec S.A.".

Una empresa, en la que, com a totes les "grans empreses" d'aquesta mena, funciona una porta giratòria per la que entren i surten alts funcionaris, alts directius de grans empreses i entitats financeres, polítics... que van i venen d'"Estat Grec S.A." a "Sector Privat Grec S.A.". I són aquests els que seran "rescatats".

Aquests seran rescatats i el rescat consistirà en que podran refinançar el deute que avui tenen "Estat Grec S.A" i "Sector Privat grec S.A.". És dir, podran endeutar-se més però amb una condició: que cal garantir que aquests deutes es tornaran i, per això, és molt important que "Estat Grec S.A." faci el que li demanen des de la UE.

Perquè resulta que "Estat Grec S.A.", a més, es una empresa que té una gran particularitat i és que: regula, recapta impostos, fixa preus, posa normes que afecten a la vida de tots els grecs, estiguin o no d'acord amb les normes, preus o impostos que "Estat Grec S.A." els imposa.

I és mercès aquesta capacitat que "Estat Grec S.A." permet operar la transformació entre el deute d'"Estat Grec S.A." i "Sector Privat Grec S.A.", contret per una elit d'alts funcionaris, alts directius de grans empreses i entitats financeres, polítics... en defensa dels seus interessos particulars en deute, empobriment i pèrdua de drets per a tots els grecs.

I la UE -en definitiva, els alts funcionaris, alts directius de grans empreses i entitats financeres, polítics de diferents països de la UE- rescatarà, permetrà que s'endeutin més, als seus homòlegs a Grècia sempre que aquests els garanteixin que els tornaran els deutes. I com? doncs com s'ha fet sempre: socialitzant el deute. Uns pocs viuran més bé a canvi d'escanyar a molts.

I per això, el Parlament grec, si no hi ha cap sorpresa d'última hora, aprovarà les mesures d'"austeritat". Austeritat que no han tingut els que han abocat Grècia a la fallida. L'austeritat, que és, per definició, la virtut ètica de viure sense luxes i només amb allò que cal. Austeritat que no és, en canvi, pobresa imposada per llei. Pobresa que vol dir disposar de menys del que cal per viure. És la violència de les lleis.

Doncs bé, posa "Estat Espanyol S.A." en comptes d'"Estat Grec S.A" i el text serveix igual.

La llei Òmnibus, la reforma de la negociació col·lectiva, totes les mesures d"austeritat" dels darrers anys... No ataquen el problema. Només cal veure com persisteix, com no el solucionen. Estem pitjor cada any que passa. I és perquè no estan arreglant res. Ens estan fent pagar la seva crisi. Ens l'estan repercutint. Estan socialitzant les pèrdues. Ens estan abocant a la pobresa.

"Debtocracy - Χρεοκρατία - Deutecràcia"

Es tracta d'un documental realitzat pels periodistes grecs Katerina Kitidi i Ari Hatzistefanou, i que es distribueix lliurement pels seus autors a Internet. El documental investiga sobre les causes de la crisi i el deute a Grècia i proposa solucions que el govern grec i els mitjans de comunicació d'aquell país amaguen.

L'interès del documental és evident. El que està passant a Grècia, les retallades socials, el "rescat"que vol perpetrar-hi la UE... són el camí que tenen marcat la resta dels PIIGS. Els grecs són, doncs, una mostra del que ens ve a sobre. que potser no arribarà exactament de la mateixa forma, però que sembla força previsible que els efectes seran similars.

Vet aquí el vídeo, subtitulat en castellà. Dura una hora i quart. Crec que té molt d'interès. Feu-ne difusió!

Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=KX82sXKwaMg

dijous, 16 de juny del 2011

de legitimitats i legalitats

Els fets d'avui al Parlament, fora i dins, són greus i confosos. Tots hem perdut.

Fora del Parlament s'ha produït, primer, un xoc de legitimitats: És legítim anar a protestar a les portes del Parlament. D'altra banda, els diputats i diputades triats el novembre passat com a representants pels seus electors, també són legítims.
No només això, també és legítim que els diputats i diputades votin a favor o en contra de la llei omnibus de retallades.

La gent concentrada avui a les portes del Parlament en nombre eren, segurament, menys que la quantitat de vots necessaris per a obtenir un diputat a la província on això resulta més barat. Segurament no hi havia prou gent com per a tenir un representant al Parlament.

Però tenim una paradoxa: la gent que protestava es representaven a ells mateixos, amb el seu discurs particular cadascú. És possible que alguns dels que estaven protestant hagués votat el novembre passat a algun dels diputats presents. Però els que protestaven no tenien ni veu ni vot al Parlament. un cop has votat, el teu "representant" rep un xec en blanc per un període de quatre anys. No pots reclamar la part del teu xec ni tan sols anant al Parlament a dir als "representants" que no estàs d'acord amb allò que fan.

Aquestes són les regles del joc. Són conegudes i la gent, tot coneixent-les, majoritàriament vota. Per tant, els diputats triats ho són legítimament.

Els diputats i diputades hi eren en virtut d'un sistema de llistes tancades que fa, entre d'altres coses, que la majoria de representats desconeguin completament als que els representen i viceversa. A la porta del Parlament, doncs, hi havia gent que estava allà dient clarament que no a la llei òmnibus i a una determinada forma de fer les coses, i també hi havien uns diputats que anaven a votar, seguint una disciplina de partit, a favor o en contra de la llei. Uns i altres hi eren  legítimament. A uns els legitimava el fet de representar-se ells mateixos. Als altres els vots rebuts i el sistema de representació acceptat per aquests votants. Els diputats, de forma legítima, havien d'entrar al Parlament i votar. Els que protestaven fora del Parlament tenien el dret, legítim, a fer-ho i a reclamar que la seva veu s'escolti perquè no se senten representats pels diputats i diputades.

El govern tenia l'opció legítima de demanar al poble, via consulta o referèndum, si aquest estava d'acord o no amb aquesta llei que no figurava en cap programa electoral. De fet, portser era aquesta la millor forma per a  legitimar una llei que ens afectarà sensiblement a tots. Als que van votar i als que no van votar. Els que no van votar, recordem-ho van ser una mica més del 40% dels electors.  I dels que van votar, els vots a CiU, PP i Joan Laporta representen poc més del 30% dels electors.

Els electors que van votar ho van fer per una llista concreta. No es coneixen els motius dels que no van votar. Sobre el paper, el sistema es legitima pel vot. Sobre el paper, la legalitat es legitima pel vot. No cal esforçar-se gaire per descobrir, però, que ni el sistema ni la legalitat estan absolutament legitimats. Sí que són, si més no, en part, legítims. Però no totalment. Els actes il·legítims del sistema i de la legalitat hi són. Esdevenen. Són denunciables i, legítimament, cal combatre'ls.

L'opció del referèndum era això, una opció. Potser la més legítima. Però el govern ha optat per una altre opció, de legitimitat qüestionable, però legal: aprovar la llei omnibus al Parlament fent us de la majoria parlamentària suficient.

No crec que hagi estat legítim impedir l'entrada dels diputats i diputades al Parlament. No han estat legítimes les agressions. Això últim ha estat, sent tous, una bretolada.

En parlar sobre els fets d'avui, el President Artur Mas ha dit que "s'ha traspassat un límit". I que, de forma "legítima", les forces de seguretat podran emprar la violència contra aquells que han traspassat aquest límits.


Legitimitat i legalitat són dues paraules semblants, i que pertanyen al mateix camp semàntic.  Però mentre que la legitimitat es fonamenta en principis ètics, la legalitat es fonamenta en les lleis. Les lleis, en teoria, haurien d'estar inspirades en principis ètics. Però tot sovint no és aquest el cas. No és el mateix legitimitat que legalitat. No són sinònimes. És tendenciós emprar-las així. Al meu parer, la desconfiança envers el sistema ve donada, en gran mesura, per aquest desacoblament entre lleis i ètica.

L'us de la violència per part de les forces d'ordre potser serà legal, però dubto molt que sigui legítima.

I quan les mateixes lleis són  violentes? quan les lleis, com la llei "òmnibus",  serveixen per retallar serveis com la sanitat o l'ensenyament? o per a precaritzar els llocs de treball? En canvi, es destinen aquests diners "estalviats" per a "rescatar" bancs i caixes? Com pot ser que les lleis del sistema siguin violentes i agressives envers tants i, en canvi, es toleri la corrupció d'uns pocs?

L'única violència  que em sembla legítima és la que cal per defensar la vida, i només amb proporcionalitat a l'agressió. La legalitat, en canvi, ens desarma a la majoria per a concedir el monopoli de la violència, la de les lleis i la de les porres, a uns pocs. Aquests pocs exerceixen la violència per a defensar el sistema del que ells mateixos en són els màxims beneficiaris. I, pel que sembla, aviat seran els únics.

Sens dubte que el sistema en part està legitimat. Però els actes il·legítims del sistema no ho estan. Per molt legals que siguin.

dissabte, 11 de juny del 2011

podcast amb el discurs de Murakami al Premi Catalunya

He trobat el podcast amb el discurs d'Haruki Murakami a l'entrega del premi Catalunya.

La cosa ha estat força més fàcil del que em pensava: resulta que Catalunya Informació fa el podcast de les seves 24 hores d'emissió en blocs horaris.

El bloc horari amb el discurs de Murakami és el de les 19:00 a les 20:0 del dijous 9 de juny. El discurs pròpiament dit  ocupa des del  35' 55'' fins el 58'.

l'MP3
http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/3/8/1307643567383/Bloc-horari-(09062011-1900).mp3

i l'XML per als podcasts:

http://www.catradio.cat/podcast/xml/5/7/podprograma475.xml

dijous, 9 de juny del 2011

Haruki Murakami, Premi Catalunya 2011.

 

He tingut la sort de poder escoltar per la ràdio el discurs que ha pronunciat Haruki Murakami en l'entrega del Premi Catalunya.


Suposo que encara és massa d'hora per a trobar un podcast, o la transcripció del discurs. Espero que alguna web l'acabi penjant i el pugui enllaçar. Trobo que ha estat un discurs que cal escoltar i revisar.

Murakami ha parlat dels desastres que ha patit, i encara pateix, el Japó: del terratrèmol, del tsunami i de la contaminació radioactiva pels reactors nuclears que es van veure afectats.

Del discurs de Murakami em quedo amb aquesta idea: no hem de tolerar els discursos que posen "l'eficiència" per davant de l'ètica.

L'energia nuclear era la "més eficient". La que permetia fer més diners més ràpidament. Era també la que tenia més risc. Un risc "petit". Un risc que sent "realistes" es podia assumir. Era més eficient l'energia nuclear.

"Realisme" contra realitat. Avui, la realitat és un vessament radioactiu que no s'atura. Milers i milers d'afectats, malalts i morts. Aquesta és la realitat que ha provocat el "realisme".

Els "utòpics" que demanaven un esforç ètic per investigar energies netes, no contaminants i sense riscos són els realistes.

L'eficiència de l'energia nuclear era l'eficiència en fer diners. Molts es van beneficiar d'aquesta energia que permetia fer diners ràpid i es va oblidar el risc que de forma "realista" hom podia assumir.

Ni era eficient, ni era realista.

Que et diguin utòpic no és cap insult. Desconfia d'aquells que parlen d'eficiència sense parlar també, i amb sinceritat, d'ètica.

Gràcies, senyor Murakami per les seves paraules.

Nuclears, no gràcies. Un altre món és possible.

dimarts, 7 de juny del 2011

bookcamp.cc

EL moviment de les acampades ens deixa algunes regals molt interessants. EL primer pas de la democràcia és la formació, el següent, la informació. Doncs bé, els acampats han creat una biblioteca virtual per formar-se i informar-se: El bookcamp.


http://bookcamp.cc

On podrem trobar molts llibres que estarien en la base ideològica que ha motivat el moviment de els acampades.

I el més interessant: molts d'aquests llibres es poden descarregar.

Feu-li un cop d'ull! Bona lectura!

l'Acampadabcn i el dret a l'autodeterminació segons l'usuari Gataló del Racó Català.

Sembla que l'acampadabcn entra en una nova fase de funcionament. Espero que aquesta nova etapa permeti millorar-ne la qualitat democràtica del moviment.

Només he assistit com espectador uns tres dies. No he participat en les comissions ni en els debats o les votacions. No soc, doncs, una veu autoritzada per parlar del funcionament de l'acampadabcn. En tot cas, crec que és molt interessant reproduir aquí la intervenció de l'usuari Gataló del fòrum Racó Català. Aquest usuari diu que ha estat a la comissió que debatia la inclusió del següent text al redactat de mínims de l'acampadabcn: "Reconèixer el dret a l'autodeterminació de tots els pobles del món tal com recull la Carta de les Nacions Unides i, per tant, del poble català".

Aquest text finalment ha estat aprovat però, segons afirma Gataló, el camí que ha dut fins a la seva aprovació ha estat tortuós i ha hagut de superar vetos implícits.

Algú no volia que aparegués aquest text al comunicat final, cosa que és totalment lícita, però el que ja no sembla tan lícit és que, denuncia Gataló, s'hagin manipulat les assemblees per a aconseguir-ho.

Afortunadament, al final la democràcia s'ha imposat. Ara bé, ens posa en guàrdia sobre el moviment de l'acampadabcn i la seva "puresa" democràtica.

Sempre és possible manipular assemblees. Però justament penso que una de les coses que calia experimentar eren mecanismes de participació i debat que fessin més difícil manipular els debats o les votacions.

Potser recuperar la xarxa social: tothom és emissor i receptor. Tothom pot, a priori, connectar-se amb tothom. Tothom a de poder tenir el seu temps per dir la seva opinió i argumentar-la, replicar i contrareplicar. No han d'haver vetos... La llàstima és que fa l'efecte que l'experimentació no s'ha produït i, en canvi, s'ha caigut en alguns vicis com la manipulació de les assemblees, tècniques dilatòries o vetos implícits.

Això no vol dir que el moviment de l'acampada estigui malament. No, crec que era necessari i que havia de produir-se inevitablement. Però també crec que li cal passar a un estadi nou. Repensar-se i tractar de garantir la seva qualitat democràtica.



Vet aquí el text de Gataló:
 
L'Acampada de Barcelona està manipulada, controlada i molt infiltrada d'elements estranys a un moviment així. Com ho sé? On ho pogut comprovar? Doncs ho he pogut comprovar de primera mà quan m'he decidit a participar de les assemblees aquestes i treballar un dels molts temes que es poden treballar: l'autodeterminació dels pobles, dret democràtic per essència (i el moviment es diu democràcia real ja) i un dret humà reconegut per la ONU.

Hi ha qui critica això, però la majoria de gent només participa d'una o dues comissions, i no va a totes les assemblees generals, si no a les que pot. Per tant, és ben legítim escollir aquest tema.

-Des del primer dia @catalanrevolution i la gent d' @araomai van impulsar i demanar que es fes una comissió d'autodeterminació. Va trigar-se 7 dies a que es formalitzés. Es va formalitzar pràcticament a batzegades després de que es decidís tirar pel dret i muntar un debat sobre el tema a l'estàtua de Macià que hi ha a Pl. Catalunya

El 1er dia es va suspendre perquè el propi twitter d'acampadabcn va dir que no es feia, quan 4 hores abans havia dit que sí.

El segon dia es va fer un debat, però al marge de l'acampada, perquè encara no ens havien admès com a comissió oficial, quan altres comissions no necessitaven ni dues hores per crear-se.

La decisió de crear una comissió de treball la decidia la comissió continguts.

Vam descobrir que treballar a continguts o comunicació, un cop creades, no és gens fàcil. Els que s'hi han entaforat des del primer dia han fet un búnquer i s'escuden en que són voluntaris, que no decideixen res, que ho decideix tot l'assemblea, però això no és cert. per tant decau qualsevol argument de que t'impliquis en aquestes altres comissions que no funcionen.

-No existeix cap reglament de funcionament escrit, ni tant sols aprovat per la pròpia assemblea. La comissió dinamitzadora de l'assemblea és qui decideix els processos segons l'esperit "assembleari i de consens".Esperit que varia segons com s'aixeca el dia.  Diumenge 5 a la nit encara s'estava explicant com funciona l'assemblea i les comissions, quan portaven dues setmanes de funcionament. Això és aixíno pel motiu que ells donen: "l'assemblea és un òrgan viu que evoluciona, i encara n'estem aprenent, fem el que podem", si no que la realitat és que això ha funcionat així segons ha convingut, ja que fins que no ha aparegut el tema d'autodeterminació, no els havia calgutmodificar el procés per intentar que tot anés segons els seus interessos.

La comissió d'autodeterminació va voler saber des del primer dia els procediments perquè el que sortís d'allà fos incorporat al document de mínims (reivindicacions mínimes). Com hem dit, informacions contradictòries per tot arreu. Quan una versió es contradeia amb l'anterior, mai hi havia cap responsable. S'excusaven en que no hi havia responsables, qui havia donat la primera info desapareixia, i els altres et feien treballar d'una altra manera. Tal qual fan els teleoperadors de les companyies telefòniques, s'anaven passant la pilota d'uns a altres sense que mai quedés res clar. Ni garantit.

Tota organització o institució, assembleària o no, el primer que fa és dotar-se d'un reglament de funcionament, escrit i públic, perquè si no la manipulació és senzilla, i el sarau entre les parts en conflicte garantit. Com ha passat aquí. però això els ha deixat amb el cul enlaire. I a més han perdut.

-El primer dia que ja existia una comissió formal...

Es va decidir que fina a l'aprovació de les conclusions d'aquella comissió per assemblea general, hi hauria comissió cada dia a les 19 hores al costat del monument a Macià.

En general, les comissions aproven alguna cosa i al dia següent ja va a assemblea general.

-La comissió d'Autodeterminació va aprovar el següent text:

"Reconèixer el dret a l'autodeterminació de tots els pobles del món tal com recull la Carta de les Nacions Unides i, per tant, del poble català".

En el cas de la d'autodeterminació es va trigar dos dies a que anés la proposta a l'assemblea general.

El primer dia que hi va arribar, tothom creia que es votaria. No es va votar. Simplement es va fer públic que hi havia aquesta comissió i aquesta proposta, i que es votaria al dia següent, perquè mai es vota el mateix dia que alguna cosa arriba per 1er cop a l'assemblea per tal que es pugui reflexionar. Em sembla bé si es fa amb totes igual, però aquí passa que aleshores es perdre el temps el primer debat.

-I comença el bucle

Al dia següent hi va més gent que no hi ha anat abans a debatre, lògic i sa.

S'aprova el mateix text.

El text ha de ser votat en l'assemblea general, ja que no ha patit cap modificació respecte quan es va anunciar per primer cop.

Aquell dia no es vota.

Següent dia: no es vota, suspés per la pluja.

Desconec que passa els altres dies, ja que no hi vaig ser ni m'he informat massa com es va allargar tant, en principi coses de l'organització...però arriba dissabte, on sí que s'ha de votar el text.

Dissabte:

Es vota la proposta de tex a l'assemblea general.

Uns 500 vots a favor. I uns quaranta que demanen debat. I se suposa que quaranta perquè:

a) Es pot votar en contra i després també debat. Pots votar per més d'una opció. Per tant no es pot sumar vots en contra i vots de debat.

b) Com és veu al vídeo, triguen molt poc a comptar 500 vots, i molt en comptar els de debat.

I jo que hi era, crec sincerament que no van arribar ni a 40.




Entre els prodret d'autodeterminació (increïble que calgui votar un dret humà) hi ha eufòria. Hem guanyat i de carrer. Doncs de cop i volta, sense que mai s'hagués dit ni fet abans en cap altra comissió, es diu que ha guanyat el debat i que es torna a enviar la proposta a la comissió. Es demana als que han demanat més debat que s'apuntin i que demà vagin a la comissió a debatre.

En aquest cas és evident que s'ho han tret de la màniga ja que no havia passat abans ni s'havia avisat ni explicat. L'estratègia és clara: si no podem fer que guanyi el que volem, allarguem-ho tant com puguem fins que guanyi el que volem (segur que aleshores no haguessin fet el mateix) o bé que l'acampada ja s'hagi dissolt (quedaven pocs dies).


Els autodeterministes de la comissió (els que van votar a favor a baix, pocs diuen res, i això m'indigna. No veuen que els estan prenent el pèl? Que no és democràtic?). Bé, en tot cas, els de la comissió fotem el crit al cel. Exigim una explicació, d'on ha sortit això, des de quan, i que passa a partir d'ara.

Al cap d'una estona ens diuen com funciona això de tornar a debat, i que:

-Cal que l'endemà vagin les 40 persones que han demanat debat. Si no, ni cal el debat.
-Que com el text ha estat aprovat per l'assemblea ja (era una evidència) si a la comissió de l'endemà la proposta quedava exactament igual es donava per aprovada i passava a mínims.
-Què si es modificava la proposta, calia tornar a ser votada per l'assemblea general. Hi podia tornar a haver-hi el dret de veto per debat, atès que seria una proposta diferent.

Diumenge, dia clau:

Arribem al lloc de la comissió. No hi ha els 40 que demanaven debat al dia anterior. Màxim uns deu. D'altra banda, la gent vol que li garanteixin que si s'aprova en comissió tal qual estava el dia anterior, ja queda aprovada. Evidentment és la nostra idea. No permetrem que ens segueixin prenent el pèl. No es tocarà ni una coma, o serà un bucle infinit. Som la comissió que més ha debatut per a una sola proposta. Una setmana i mitja.

Comença a haver-hi un debat sobre el reglament de nou. En Diego Arcos mira de moderar. Fa el que pot.

Cronologia de l'intent d'estafa:

1-Es pregunta a coordinació o a continguts. Es diu que les comissions són sobiranes i que el procediment que decidim serà el que acceptaran.

Quedem esparverats. No és el que havien dit el dia anterior.

2-Preguntem que passa, perquè no ens clarim, si no han vingut els 40 que demanàven debat, que no hi eren.

Es tornen a contradir amb el dia anterior, i diuen que és igual, que no importa, i que cal fer la comissió.

3-Es munta un sarau amb el tema. S'exigeix que vingui un responsable que garanteixi el procediment sense dubtes.

4-Arriba un "responsable". Diu que no calen els 40, i que si aprovem el text tal qual estava ahir ja es dóna definitivament per aprovat.

Ell mateix pregunta i fa la votació de quants dels allà presents volen mantenir el text igual, i quants seguir debatent. 120 (aprox) voten deixar-lo igual, i uns 15 debatre.

5-El responsable diu que ja està. Que el text queda aprovat perquè ja es va aprovar en assemblea el dia anterior i no s'ha modificat i que entra a mínims.

6-Moments de tensió. Els contraris a l'autodeterminació marxen insultant-nos. Diversos debats, alguns tranquils, altres molt encesos.

7-Molta gent proautodeterminació marxa a casa contenta. Són les 20:30. Estan convençuts que ja s'ha aprovat. Ho ha dit un dels responsables de la comissió de Continguts. Entre ells marxa en Diego Arcos.

8-Molts altres sospitem, i ens quedem també a l'assemblea general. Molts ho anaven a fer igual.

9-Abans que comenci l'assemblea, anem a les carpes de les comissions de Coordinació, de Continguts i de Dinamització de l'assemblea. El noi que abans ens ha dit com seria tot no hi és. Els altres no saben com va el procés. Alguns ni saben si es va votar ahir. Ni saben qui és el responsable de donar-nos una resposta clara. Ni ens volen dir que passarà.

10- De cop i volta ens diuen que torna a Assemblea General. Els diem que no és el que es va dir ni ahir ni la mateixa tarda. Els és igual. Nosaltres ens enfadem, ho expliquem per Rac1, però pensem que millor que es voti de nou, quedi ja claríssim malgrat tot i es mengin les seves trampes.

11-Es vota la proposta. La noia que modera explica malament el que ha passat a la tarda. També explica el funcionament nou que han adoptat les assemblees a partir d'aquest tema. Se li escapa definir debat com a veto. Se li va escapar la paraula vetar per definir que volia dir no votar ni "sí" ni "no", si no "Debat". És a dir, que debat (tornar a la comissió una proposta per a seguir debatent-la) vol dir en realitat vetar, i que per a vetar quelcom només calen 40 persones, sigui quina sigui la xifra d'assistents. És a dir, es confon el consens amb la unanimitat. O més ben dit, el "consens" és la forma de vetar.

12-Moments abans d'iniciar-se la votació, hi ha pànic. Diu això de que si hi ha 40 persones que volen debat, torna a la comissió. Esclat general dels membres de la comissió! Ni de broma, crits, queixes... de tot. Gent nostra s'hi acosta i els hi diu que que fan. La noia rectifica. Recorda però que a les assemblees no es debat, i que per tant "han pensat" de fer pujar dues persones per banda a dir els seus arguments a favor i en contra i després es vota. Demanen voluntaris. A alguns ni els veuen.

13-Pugen dues persones per banda, intercalades. Demagògia al màxim dels contraris a l'autodeterminació. Les dues persones favorables a l'autodeterminació demanen als moderadors que callin, ja que estan parlant a la vegada que ells i els distreuen. Això dos cops. En la segona persona, no són els moderadors, si no gent de primera fila que l'insulta i crida, fins que els moderadors els fan callar.

14-Es vota. Es recorda que ara ja no hi ha opció de "veto". Què és a favor o en contra. Un dels nostres s'aixeca i diu que ell també comptarà, perquè no ens en refiem ni un pèl de com ho fan després de veure el dia anterior que mai diuen una xifra exacta de vots.

15-Es diuen els resultats. Guanya l'autodeterminació per només 100 i pico vots de diferència, a diferència del dia anterior. Motius: és diumenge, molta gent no hi va aquest dia perquè l'endemà treballa, i allà hi ha vingut molta gent que al dia anterior no hi era. Coses de no ser censatària. I em pregunto. Quina assemblea és més legítima. La de dissabte o la diumenge?

Molts dels nostres havien marxat a casa esgotats després de dies de feina, prenent-se un respir després de veure aprovat (suposadament) a la tarda el que portaven dies treballant.

16-L'autodeterminació queda aprovada i passa al document de demandes mínimes. Els contraris criden que no hi ha hagut debat, insulten i diuen que hi haurà divisió (un dret humà divideix, però la resta de propostes de les altres comissions no divideixen a ningú es veu).

Una setmana i mitja de debat per a una sola proposta! I en volien més! Cap altra proposta s'ha allargat tant. Això sense considerar que és un dels temes més debatuts de la societat catalana. I que és un dret humà reconegut!


Gent de la pròpia organització, a títol personal, en acabar i en un lloc apart, va venir a  parlar amb la gent de la comissió i ens va dir o ens van admetre que:

S'havia estat intentant vetar la proposta d'autodeterminació expressament des de certa gent de continguts i coordinació. I van usar aquesta paraula. I no en el sentit de "debat".

Que s'havien canviat arbitràriament els processos en certes ocasions, sense saber ben bé com s'havia arribat a això, ja que s'emparaven en "situacions noves" i a "debats conflictius".

A informació li havien de dir manipulació, ja que s'havia detectat que molts dies quan la gent preguntava on es feia la comissió, se li deia que no es feia o se li indicava malament, o altres hores.

Hi ha gent que es fa passar per militants de partits independentistes. En concret de Maulets i de Solidaritat Catalana. I van donant molt mala imatge de les dues, ja que no paren de fer el freak o tenir comportaments de dubtosa reputació.

Havia vingut diversa gent de Madrid ahir diumenge, no se sap com. Més dels habituals. A altres pobles m'han dit que va passar igual quan tractaven aquestes temes. Tot i així curiós, ja que Madrid i Granada sí que van incloure fa dies aquest dret a les seves demandes, tot i que és clar, se suposa que es parla de pobles de fora l'estat espanyol.



Hi havia agitadors professionals a autodeterminació, al bàndol dels contraris. Un grup de gent, que inicialment criticava la presència de militants de partits independentistes a la comissió, i que es va saber que eren d'UPyD (i abans de Ciutadans), es dedicava a crear sensació de conflicte i gran divisió, quan aquesta realment no existia. Les persones estan identificades.

Aquestes persones acusaven als autodeterministes d'amenaces (mai ni va haver ni una) de pressions (perquè se'ls havia identificat) d'antidemocràtics, d'imposició, i de no voler debatre, quan sempre perdien per un 90% de diferència. A les assemblees generals seguien el mateix procés. Un feia de calmat, un altre d'exaltat que no parava de fer crits d'indignació amb el procés, però paradoxalment, donant a entendre que es beneficiava els autodeterministes, i uns altres que feien el paper de demagògia dient que si l'acampada ja s'autodeterminava, no calia incloure res més del tema. Com si una cosa exclogués l'altra o fos un problema ser redundant en aquest cas...
Així doncs, un petit grup creava sensació de gran conflicte quan no existia i així es manipulava l'assemblea.

El més preocupant de tot és aquesta mateixa gent és la que controla la comissió de comunicació de l'acampada, i per tant, la que emet missatges i informació a milers de persones que arriben a les assemblees amb informació parcial, confusa, contradictòria o esbiaixada del tema que a ells els interessa, quan no directament mentida.

Aquest paio ha escrit barbaritats (al seu twitter personal) com:

"La comision de autodeterminacion ha impedido a un chico añadir la no violencia en las autodeterminaciones #catalanrevolution #acampadabcn"

"#catalanrevolution se declara proviolencia en las autodeterminaciones #acampadabcn"

Que estaven preocupats perquè se'ls havien acoplat a l'acampada grups de gent que ni treballaven ni feien res, només donar mala imatge, entre ells molts punks que aquí anomenem quissoflautes (perroflautes, pels que parlen catanyolès) i molts indigents, que tot i que ho entenien, era un problema pel moviment.

I que estaven MOLT preocupats perquè tenien infiltrats de la policia, de l'extrema dreta, etc... però que evidentment no actuen com a tals, però la van liant i provocant enfrontaments i situacions caòtiques. Que si us plau, si teníem més informació o dades d'alguna d'aquestes persones que els hi diguéssim per tal que fos la pròpia assemblea la que els vetés, ja que si no no podien.

El que jo em temo és que ja en tenen masses i massa incrustats en l'estructura.

Ens van demanar perdó i que no marxéssim enfadats.
Però admetien que en teníem molts motius. I realment, així és. Democràcia real? Doncs han de començar per allà dins primer.


Ja he dit altres vegades que del moviment de les acampades penso que:

S'equivoquen en la forma de treballar. Que puc compartir algunes demandes i propostes (no totes) que fan però que per defensar-les fa anys que ho faig i penso que de forma més eficient per altres vies.

Que no m'agrada el seu caràcter hispanocèntric per molt que disfressin d'internacionalitat i ciutadania mundial. El meu subjecte de sobirania és el Parlament de Catalunya, no el Congreso de los Diputados.

Que no m'agrada que a l'hora de buscar causes de la situació econòmica que patim els treballadors catalans oblidin completament l'espoli fiscal que patim alguns territoris, el més alt del món desenvolupat, i que ens condiciona totalment, i que ho oblidin no només els de Barcelona, si no també els de Madrid, com si no fos una injustícia.

Però del que volia parlar és justament de com l'Acampada de Barcelona està completament infiltrada i manipulada per part de gent de diverses organitzacions espanyolistes, d'extrema dreta, esquerra jacobina i policies (cada un té el seu sac d'infiltrats entre els "organitzadors") que han fet que l'acampada sigui allò que ells volen i no allò que els assemblearistes, la majoria de bona fe, volen.

Cada acampada és un món, i potser la majoria d'elles no tenen aquest problema. Però Madrid i Barcelona sí.

Això lliga amb el meu gran escepticisme per creure en moviments assemblearis NO censataris.

I és que a més del tot el que he explicat, a l'acampada he pogut comprovar que:

-La comissió de Continguts i la de Coordinació és la que ho controla tot. És una dictadura encoberta.

Dins aquestes comissions hi ha gent de bona fe, però la minoria. N'he conegut algun, però per inexperiència es deixen enredar per companys seus que fan veure que són inexeperts però controlen cada pas al mil·límetre segons els convé.

Ells decideixen quines comissions es creen, en quin espai, com s'ha de publicitar i sobretot, quin procés ha de seguir una comissió per fer arribar propostes a l'assemblea, quan aquestes propostes es voten en l'assemblea, en quin ordre o hora de l'assemblea apareixen, i des de la moderació, ajuden a que s'hi dediqui més temps o menys, i també, que cal fer quan hi ha conflicte o un suposat conflicte.

-Es queixen del Parlament i de la Política professional, de la burocràcia, però funcionen exactament igual.
Tenen comissions, subcomissions, un òrgan poc representatiu que decideix que entra a debat, com, quan i de quina forma (Mesa del Parlament) amb l'afegit que a les comissions només hi va qui pot i no algú triat pel poble i que la informació que hi arriba és parcial i no de les diverses visions com passa al parlament quan conviden entitats de tot tipus a dir-hi la seva.

A l'assemblea no es proposa ni debat res. Només s'aprova, rebutja o veta. Tota la resta de democràcia està a les comissions, on ni s'hi pot anar sempre (jornada laboral, solapació de comissions) i on un petit grup decideix quina proposta va l'assemblea. Molt pitjor que al parlament.

D'altra banda, ara descentralitzen cap als barris, però si volguessin fer una assemblea conjunta de dues assemblees ja admeten que no podrien fer-la logísticament i que caldria enviar-hi representants de les dues. Vaja, com al Parlament. Democràcia representativa. Amb l'agreujant que es representa una postura única de l'assemblea i no diverses segons el suport de cada una.

dimecres, 1 de juny del 2011

Més reflexions al voltant de #acampadabcn

Quan encara cueja la càrrega policial contra els acampats de la Plaça Catalunya, i un cop els ànims més calmats, crec que es poden dir algunes coses:

Felip Puig té un públic, uns votants, que estan d'allò més contents amb un xèrif que no té manies. Per a aquests fanboys fins i tot es va quedar curt. Tanmateix, fora d'aquest nucli de fidels irreductibles, la resta del món hauria de coincidir en que Felip Puig ha perdut un munt de punts.

Si l'objectiu de la càrrega dels mossos era el de castigar físicament als acampats, aleshores potser es pot considerar que va tenir èxit. És un objectiu que difícilment podrà compartir tot aquell que es consideri demòcrata però en fi. Acceptem que en això va tenir èxit.

Si l'objectiu era desallotjar, no cal dir que va ser un fracàs. Si l'objectiu era espantar als acampats per a que abandonessin la plaça, aleshores cal dir que va ser un altre fracàs. Aquella nit hi havia més gent que mai. I molta menys por.

Objectivament, doncs, la violència de la policia només es pot considerar un èxit si és que era un objectiu en ella mateixa. Era aquest l'objectiu? crec que a molts votants convergents, o del PP, ja els està bé. Però també crec que a molts d'altres no. Personalment, crec que els partits de l'oposició han descobert una mina en el conseller Puig. És difícil ser més maldestre i barroer i per aquí CiU tindrà una sagnia de vots. Ja s'ho faran.

El cert és que potser alguna cosa va aprendre el conseller Puig i el dissabte a la nit, amb la celebració de la Champions, la policia va passar de llarg de la Plaça Catalunya en la batalla que va haver amb els grups violents que, aquest cop sí, provocaven destrosses i aldarulls.

És molt significatiu això: sempre es parla d'aquells dos-cents o tres-cents violents que hi han a Barcelona i que són els que sempre que hi ha ocasió provoquen conflictes. Doncs bé, cal dir que, pel que es va veure aquella nit, aquests dos-cents o tres-cents no són els mateixos que els acampats, i en tenim una prova: els violents estaven fent de les seves, i els acampats estaven a la Plaça Catalunya evitant, de forma efectiva, que els aldarulls i els que els provocaven entressin a la plaça.

No són els mateixos. Això no ho sabia el servei d'intel·ligència de la policia? no van ser capaços de distingir uns i altres? ¿o potser, justament per això, van actuar amb tanta violència en el desallotjament de la plaça del dia abans? ¿potser pensaven que en tractar-se de gent "no violenta" s'espantarien i marxarien corrents? Em demano si els polítics, els partits, l'executiu, han entès de què va això de les acampades. ¿S'han preocupat de què vol dir? ¿com s'ha organitzat? ¿o vist que sembla que influeix poc en el vot no és preocupant i es pot ignorar?

Bé, jo crec que en Puig i la policia no en sabien gran cosa dels acampats quan van provar de fer-los fora. Però, i els "moviments socials"? és dir, tots els grups, grupuscles, associacions, col·lectius que fan l'amalgama de l'esquerra alternativa de Barcelona. Jo crec que aquests tampoc en saben, o en sabien, gran cosa.

Aquests grups, després de la sorpresa inicial, en major o menor mida, s'hi han deixat caure per participar, i potser alguna cosa més que participar, en les assemblees i les comissions. La pregunta, però, és la mateixa: ho han entès? han entès de què va això? d'on ha sortit? aquests grups, ¿tenen la ment prou oberta com per aprendre alguna cosa del que està passant? ¿del que ha passat? ¿o, pel contrari, el que faran serà intentar "dirigir", o "donar contingut", o "aportar experiència", que podrien ser només eufemismes per controlar el discurs, o les accions dels acampats?

No és pas casualitat que des d'alguns "moviments" es miri amb recel als acampats. Un col·lectiu apartidista? Molts d'aquest moviments han fet del sectarisme i de la hiperdefinició ideològica algunes de les seves principals raons de ser. Es defineixen més per l'oposició que per l'afirmació. Tenen molts més enemics als costats que al front. Seran capaços d'aprendre alguna cosa dels acampats? O, pel contrari, els acabaren veient com un enemic més? de fet, algun col·lectiu ja els veu com un enemic més.

Aprendran alguna cosa els "moviments socials"? seran prou humils? alguns d'aquests "moviments" tenen estructures extraordinàriament complexes de càrrecs i quadres que ultrapassen ridículament el nombre de militants efectius. El club Pickwick de Dickens podria ser, perfectament, un grupuscle dels molts que pul·lulen per aquest espai de l'esquerra alternativa. Cal tanta "estructura"? Els cal tanta estructura als acampats?

La meva opinió és que els moviments socials tenen molt a aprendre i molt a aportar als acampats. Jo crec que això ja és així avui i que les acampades aniran als barris de bracet dels moviments socials. Ja ho veurem.


Però tornem a l'acampada, a la part visible, és dir, als tendals, a la gent que dorm a la Plaça Catalunya, a les assemblees i les comissions de treball. Són el que són, que no és poc, però tampoc és tant.

L'acampada ha obtingut un gran ressò mediàtic per varies raons: la coincidència amb les municipals, l'"okupació" permanent de la Plaça Catalunya per un col·lectiu de mida variable, des d'unes dotzenes de persones fins a alguns milers, el fet de tractar-se d'una acció en xarxa tant per la quantitat de ciutats participants, com per la metodologia de funcionament... La qüestió és que, mediàticament, l'escenari, el moment, la quantitat d'actors, el dramatisme d'alguns dels episodis viscuts, el record fresc de la Plaça Tahir a Egipte i de les revoltes del nord d'Àfrica... Tot plegat resultava sucós per als mitjans. Era notícia, i encara ho és, però menys.

La qüestió és: i la part invisible? i els milers i milers de tweets? ¿i les piulades al twitter que són, en definitiva, persones darrere d'aquests tweets? i la xarxa social que s'ha construït que té un abast que depassa i de molt, cal sospitar-ho, l'àmbit estrictament barceloní?
les acampades que es veuen són només la punta d'un iceberg social? quina és la proporció entre part visible / part oculta?

El moviment dels acampats està tractant d'arribar a un consens de mínims i es planteja el futur. Volen anar als barris. Aquesta serà la pedra de toc. Si les acampades només compten amb la gent que és avui a Plaça Catalunya, aleshores el moviment es fondrà. És molt simple: sis mil persones, per dir alguna cosa, a la Plaça Catalunya són molt visibles i fan molt soroll. Sis mil persones repartides entre un milió, no.

La qüestió és: només són sis-mil? quina és la xarxa social d'aquests sis mil? quin és el seu factor multiplicador? per una qüestió purament tàctica caldria combinar la marxa als barris amb actes centrals i unitaris de gran visibilitat. S'havia parlat d'una gran manifestació, doncs bé, alguna cosa així. Però aquests actes centrals només tindran sentit si des dels barris el moviment continua actiu: amb assemblees, amb comissions, o de la forma participativa que es decideixi, amb accions als barris, i sempre amb auto-organització i autogestió i enxarxats amb altres barris i nivells d'associació.

Bé, en tot cas, les acampades i tot el que es mou al seu voltant són un gran experiment de democràcia propiciat per Internet, com diu Manuel Castells. Potser és un error sobreestimar la seva capacitat d'influència, però crec que és encertat dir que assenyala un canvi de tendència. La política no és patrimoni dels polítics professionals. Els fluxos d'informació ja no són unidireccionals. Tothom pot informar-se, informar, opinar i votar. L'auto-organització i l'autogestió apareixen espontàniament. Avui s'està experimentant. Potser no canviaran el món amb aquesta acampada, però el món ja està canviant. I el que s'està dient és que es vol més democràcia.

El que ens diuen els acampats és "volem recuperar la nostra sobirania". "Volem decidir per nosaltres mateixos", "Estem preparats".

Potser no tothom està preparat. Hi han molts interessos en que la sobirania popular no torni al seu legítim propietari. Però a diferència de fa uns anys, les relacions d'informació, sobretot, han canviat. Hi ha un conflicte latent.

Un altre món és possible.