Pàgines

diumenge, 28 d’octubre del 2012

14N. Per la Catalunya que vull: Vaga General, Nacional i Social

Menys d'un mes per a les eleccions al Parlament. Cal preveure, doncs, que es multiplicaran els missatges per convèncer els indecisos. En aquesta ocasió, segons les enquestes, la bossa d'indecisos és molt important i pot provocar unes variacions tan importants com són el donar o no donar majoria absoluta.

Hi ha una una dada molt important a tenir en compte i prèvia al sentit del vot: quanta abstenció hi haurà? En un procés electoral que té un caràcter excepcional o, si més no, molts en veiem un caràcter excepcional o, com a mínim, volem que el prengui... Quanta gent amb dret a vot no l'exercirà? Com sempre, els motius poden ser variats com abstencionistes hi hagin però hom espera que la participació sigui alta. Ara bé, i si resulta que l'abstenció es situa, per exemple, entre el 30% o el 40%? (prefereixo pensar que no superarà el 40%...)

Penso que l'abstencionisme militant - anti-sistema, per simplificar- no és, ni de bon tros, majoritari. Més aviat crec que és lícit sospitar que la majoria de l'abstenció és per desconfiança amb el sistema o potser per indiferència.

Indiferència? es pot ser indiferent quan s'està parlant de la consecució d'un estat propi? doncs em temo que sí. I potser encara més de malfiança. Patim retallades en serveis públics, atur, congelacions i reduccions salarials. Ens diuen, en Mas ho ha deixat ben clar, que en patirem més. No sabem com serà l'estat propi de Mas. No sabem com s'aconseguirà aquest estat propi. Però els propers quatre anys les retallades continuaran. Això ho sabem i també sabem que continuarà l'encobriment a casos de corrupció, o que es passarà per sobre de casos com els denunciats per cafeambllet. Per cert, condemnats per "atemptar contra l'honor" d'un presumpte corrupte. La certesa, més aviat, és que res no canviarà.

O sí que canviarà? Artur Mas i CiU no es cansen de repetir que no hi ha marxa enrere. Estic disposat a creure-m'ho. Ara bé, "avançar" no implica que s'arribi a cap destinació concreta. De fet, "avançar", sense més, pot ser molt equívoc. Tots podem posar l'exemple dels salaris: "Els salaris estan experimentant pujades zero", o encara més hilarant "estan experimentant pujades negatives". Aleshores, cap a on avancem? Quines són les fites que assolirem? De moment, les úniques certeses són les retallades. Qui vol votar més retallades?

I és que fa l'efecte que una bona part de l'independentisme s'ha deixat caure en mans de CiU. Acceptem que hi ha un independentisme "transversal" que està disposat a seguir CiU, amb retallades i tot, en el convenciment que "sense Convergència, no hi ha Independència". Però i l'independentisme d'esquerres? O, senzillament, tots aquells independentistes que s'adonen que els problemes profunds de Catalunya no s'arreglen, simplement, eliminant la capa estatal. Tot i que estic segur que eliminar capes (i més l'espanyola) ajuda, també estic convençut que només és una solució temporal.

Perquè el problema de fons és el sistema. El problema de fons és el deute hipotecari de tanta i tant gent amb els bancs. Deute que no desapareixerà amb la Independència. El problema de fons el preu de la benzina a un euro i mig, i pujant, i no canviarà aquesta tendència amb la Independència. El problema de fons és un sistema que es carrega la classe mitjana: a la gran massa d'assalariats, als autònoms, als comerciants, als petits empresaris... el problema de fons és la mateixa classe mitjana que ha d'assumir que el món canvia i que el sistema ha de canviar.

Perquè comparteixo la certesa que la crisi que ens afecta, durament, no és un fenomen local, ni és culpa (només) de l'estat espanyol. És una crisi general. A Alemanya no hi ha l'atur d'aquí, però allà una quarta part dels treballadors sobreviuen, o malviuen, amb mini-jobs. I parlo d'Alemanya, i no de Grècia, Irlanda, Portugal o Itàlia. Tampoc parlo de França, o dels Estats Units. Però podríem parlar de com la crisis també està afectant durament a les classes mitjanes d'aquests països. De fet, arreu del món son ben pocs els que se'n salven.

I els bancs, i les grans empreses, i els Estats S.A. veuen com la crisi colpeja als consumidors i/o ciutadans però, a diferència d'ells, aquests actors, els accionistes, els alts funcionaris, els polítics, sí que s'adonen que el sistema ha de canviar. Aleshores el que cal fer és liderar el canvi.

I és en aquest moviment general que s'incardina el procés independentista a Catalunya. És un fet que l'independentisme ha anat creixent al nostre país des de la "restauració de la democràcia" i és evident que aquest creixement ha vist una acceleració provocada per la reforma de l'estatut, i la sentència del constitucional. I coincidint també amb una crisi que esclata i que destapa les mancances d'un sistema acomodat a èpoques de vaques grasses i sense capacitat de resposta enfront les magres. Aquests dos fets segurament són suficients per explicar el creixement del sentiment independentista i, perquè no, per explicar la gran manifestació de la Diada.

Ara bé, no expliquen la reacció posterior del govern i d'Artur Mas. La decisió de CiU d'aprofitar la força de la Diada per a encetar un procés "sobiranista" cap a "l'estat propi" és una decisió estrictament de CiU. No se'n seguia de la manifestació de la Diada que calgués encetar cap procés. La decisió respon a un càlcul de CiU.

I entenc que aquest últim paràgraf va en contra de l'èpica d'aquest dies, però per mi hi ha un fet que no puc oblidar: les vagues generals.

El proper 14 de novembre, és dir onze dies abans de les eleccions hi haurà una vaga general. Serà la segona de d'enguany, recordem la del 29 de març. O la tercera, si comptem la convocatòria de CGT per al proper 31 d'octubre. Cal explicar que la convocatòria del 31O és prèvia a la del 14N. Els sindicats convocants del 31O han traslladat la seva convocatòria al 14N, però mantenen la convocatòria del 31 per donar cobertura legal a les aturades i accions de protesta de diferents col·lectius de treballadors d'empreses en lluita.

A la Vaga General del 29M molts treballadors van fer vaga. A la del proper 14N molts treballadors faran vaga. Una vaga és deixar de treballar un dia, evidentment un dia que no es cobra, com a protesta. Una vaga és la màxima forma de protesta d'un treballador. Molt més que una manifestació. De fet, aprofitant el dia de vaga, els treballadors fan accions de protesta, marxes i manifestacions. Un dia de Vaga General, a Catalunya, és un dia que milers, centenars de milers, potser milions de treballadors fan una gran protesta.

Numèricament, pel nombre de treballadores implicats, un dia de Vaga té, com a mínim, una força similar a la de la gran Manifestació de l'11 de setembre.

Doncs bé, que potser se'n dedueix que el govern català hagi d'emprendre cap acció a conseqüència de la Vaga? No, oi? O potser si. Jo crec que sí, que és obligació dels governs escoltar l'opinió del poble. El cert, però, és que amb el sistema actual, els governs poden triar entre escoltar o no escoltar. l'11S de 2012 s'ha "escoltat", el 14N no s'escoltarà.

"No és el mateix!" És clar que no. El càlcul no és el mateix. El profit que se'n pot treure no és el mateix. Però, el cas, i aquí és on l'independentisme d'esquerres ha de posar-se fort, és que els treballadors que faran vaga, que farem vaga, el 14N són la mateixa gent, majoritàriament, que es van manifestar l'11S. Som els mateixos. La majoria dels que farem vaga, també hi érem a la manifestació de l'11S.

A més, es pot demostrar: Aquest és un país mitjà (no som tant petits), però quan hi ha una manifestació d'un milió sis centes mil persones, i després una vaga general amb un milió, per posar xifres rodones (i segurament curtes) de treballadors que fan vaga, aleshores es veu que per molt disjunts que siguin els conjunts, hi ha una gran zona d'intersecció d'ambdós.

Em refermo, serem els mateixos. La gent no vol retallades. La gent vol una altre via. I qui digui que els vaguistes fan una "vaga espanyola" està pixant fora de test. Al 14N farem vaga amb l'estelada. La roja, per descomptat.

Que tampoc s'enganyi ningú: CiU no escoltarà als vaguistes. Provaran de minimitzar-nos o "acusar-nos" de fer una "vaga espanyola". Doncs no.

La vaga del 14N és molt important. Encara més per situar-se al bell mig de la campanya electoral d'aquestes eleccions. Unes eleccions que, esperem, que siguin especials, amb un caràcter plebiscitari en favor de la Independència. Però, a més, unes eleccions en que hem de triar quina mena d'Independència volem. I aquí caldrà llegir la Vaga General del 14N amb caràcter nacional. La Independència ha de servir per a la gent. Ha de servir per aturar les retallades, per millorar els serveis públics, per desemmascarar i tancar als corruptes, per millorar la qualitat democràtica. La Vaga General del 14N ha de donar caràcter a les eleccions del 25N, igual com l'ha donat l'11S.

La Vaga General ha de servir per enviar un missatge als electors: Hem de dirigir el procés d'Independència per a que serveixi a la gent. No per a que serveixi als "Senyors del Sistema". Volem fer un país per a les persones. Aquest cop, cal participar. Cal lluitar perquè hi ha una oportunitat per a que la lluita serveixi per alguna cosa. Cal fer vaga el 14N i cal anar a votar el 25N. El vot del 25N no és "Estat propi Sí o No", el vot és "Independència per a servir a la gent, o només a alguns?" Més retallades, o canvi de paradigma?

Potser demano massa. Però més que en cap altre ocasió, la del 14 de Novembre ha de ser un Vaga General, Nacional i Social. I mai com 2l 25N les eleccions prendran el caràcter Nacional. És la nostra responsabilitat deixar clar quina Catalunya volem, i hem de lluitar per aconseguir-la.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Cinc reflexions

Un. Cameron i Saldmon pacten la celebració d'un referèndum a Escòcia. A l'estat espanyol, en canvi, amenaces. La "jove democràcia espanyola" sembla que s'ha convertit en una vella bruixa.

Dos. Una associació de militars torna a amenaçar i recorda que la "unitat d'Espanya" és "sagrada". Sagrada. Parlem, doncs, ni més ni menys, que d'integristes religiosos. De fanàtics religiosos. I aquests integristes religiosos estan amenaçant amb la guerra santa. Amb la Jihad. Com són tan valents i fervorosos estan disposats al màxim sacrifici per defensar el sagrat. El curiós del cas és que la guerra santa la faran contra un poble desarmat. Com sempre, aquests idòlatres estan disposats a morir, però sobretot, a matar. Com a Bòsnia. No parlem de les croades. Parlem de l'estat espanyol al segle XXI. Integristes religiosos a l'exercit garantint allò que és sagrat. Com la Inquisició. Tot plegat, molt hispànic.

Tres. Ens diuen que Catalunya mai ha estat independent. Que ha estat comtat, que ha estat formant part d'una confederació sota una corona única i que mai ha anat sola. Bé, segurament es pot parlar d'interpretacions de la història i hi ha qui afirma que Espanya neix amb la unió dels Reis Catòlics, i d'altres, en canvi, que l'estat espanyol neix, formalment, amb les Corts de Cadis i la constitució coneguda com "la Pepa" el 1812, que proclamava la sobirania nacional, i que va tenir una durada ben curta, doncs al 1814 va ser anul·lada per Ferran VII.

. Personalment trobo que la qüestió no és si l'estat independent català ha existit anteriorment. Fins i tot trobo que la qüestió no està en l'antigüetat de la nació catalana. De nou uns diran que la nació catalana no existeix, que només existeix la nació espanyola. D'altres diran que la nació catalana és mil·lenària, mig mil·leni més que la nació espanyola suposant que en situem l'origen d'aquesta amb els Reis Catòlics. Encara d'altres diran que el concepte modern de nació és molt recent, i que es forma amb el Romanticisme europeu i amb l'època de la Renaixença a Catalunya. Parlem, doncs, de la primera meitat del XIX. Les consciències nacionals actuals serien, doncs, relativament recents i la història de les nacions, de qualsevol nació, no deixaria de ser un artifici, un relat que s'explica per crear, precisament, consciència nacional. Aquests dies hem vist, precisament, com un ministre parlava d'espanyolitzar els nens catalans, i un president de la Generalitat responia que la història que s'explica a Catalunya no és la de l'Espanya "una, grande y libre" si no la de l'Espanya plurinacional. Exacte. Relats diferents per crear unes determinades consciències nacionals.

Perquè la qüestió, en definitiva, no és si hi han estats previs, o nacions prèvies. No. La cosa és molt més senzilla. La qüestió és que avui, un grup de persones, que es reconeixen a ells mateixos com a grup nacional, que tenen una forma d'autogovern estable i democràtica, volen dotar-se d'una nova forma d'autogovern un cop constatat que l'actual no els satisfà.

I això només depèn de la història prèvia en el sentit que ens porta a aquest punt d'avui. Però, en la meva opinió, no en determina el futur. El futur el determinen les decisions democràtiques que es prenguin avui, perquè el camí que ens ha dut fins avui es pot interpretar de formes diverses, però les regles del present que heretem del passat, del camí fet, esperem que així sigui, ens diuen que la democràcia i el diàleg ens permeten organitzar-nos de la forma que creiem convenient. El poble de Catalunya té dret a dir la seva en un referèndum democràtic i a assolir pacíficament la independència si aquesta és la seva tria. Això no depèn del passat més que pel fet que és per un passat tortuós que hem arribat al punt que avui la majoria dels ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a alguna de les quatre províncies de la Comunitat Autònoma de Catalunya, és dir, el que legalment són els catalans, es proposen secessionar-se democràticament de l'estat espanyol dins el marc de la Unió Europea.

Quatre. La CUP es presenta. Signeu els avals per a que puguin participar. Ajudeu-los a que puguin participar encara que després no penseu votar-los. Fixeu-vos. La CUP entrarà o no entrarà al Parlament. La CUP restarà diputats, o no, a d'altres formacions independentistes. No ho sé. Però crec que és raonable pensar que hi ha molts votants independentistes que estan a l'abstenció i que, aquest cop, si la CUP es presenta, votaran. I això és molt important. Doncs més enllà de la quantitat final de diputats independentistes del proper Parlament, el que caldrà comptar amb molta atenció seran la quantitat de vots independentistes que s'hauran emès. Cal que la participació a les properes eleccions sigui alta i cal que els vots cap a formacions independentistes sigui majoritari. Les properes votacions són, en realitat, un assaig general pel referèndum i, de fet, si el resultat és aclaparador, tindran la mateixa força que un referèndum. Ha d'haver una victòria incontestable de l'independentisme a les properes eleccions. Una majoria absoluta i àmplia de vots per la independència, es tradueixin o no en diputats.

Cinc. Espero que el programa de CiU sigui clar en aquest sentit. Ahir mateix, Artur Mas es va embolicar en unes declaracions a El Periódico parlant d'inter-dependències on no ha quedat clar si estava parlant d'un context europeu o d'una inter-dependència (?) amb Espanya. Potser llegint les declaracions la cosa quedaria molt clara però, el cas és que mitjans d'aquí i d'allà s'han quedat amb la interpretació que més els ha convingut. No és el moment de tornar a la puta i la Ramoneta. El proper 25N serà un plebiscit i la gent ha de saber què vota. Els programes no poden ser ambigus. Em demano perquè a Escòcia poden parlar d'independència i, en canvi, aquí hi ha aquest entestament amb la desafortunada, pel meu gust, expressió de "l'estat propi". No podríem parlar clar d'una vegada?

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Singulars. Carles Boix i Jonathan Tepper.

El Singulars de Jaume Barberà ha encetat temporada ben fort amb un parell de programes dedicats a analitzar aspectes importants del procés d'independència: Com serà el procés? amb Carles Boix; i escenaris econòmics del futur estat, amb Jonathan Tepper.

A més, han penjat les presentacions utilitzades pels dos convidats al Prezi.

Un incís. Prezi és tot un descobriment. Es tracta d'una eina online per a fer presentacions basades en Flash. Amb la versió gratuïta, les presentacions fetes online es poden descarregar i visualitzar-les. Hi ha una versió de pagament que permet editar les presentacions amb el Prezi Desktop. Fins amb la versió gratuita l'eina éstà d'allò més bé. A més, funciona amb Linux. El player que es pot descarregar és un executable de windows que és compatible amb el wine de Linux. O sigui que molt bé.

La presentació de Carles Boix, "Camins cap a l'estat propi i escenaris de ruptura", (disenyada i realitzada per per Toni Bargalló).



La presentació de Jonathan Tepper, "Catalunya-Espanya, una pesseta catalana?" (també realitzada per Toni Bargalló).



Els dos programes són molt interessants. El de Carles Boix resumeix i ordena les diferents vies d'accés a la independència. Viurem i veurem quin camí se segueix cap a la independència. Esperem que sigui pacífic i amb la mínima trencadissa possible. Seria, en la meva opinió, la solució més intel·ligent per a tots. Aquí i allà.

El de Jonathan Tepper planteja, entre d'altres escenaris, una possible sortida de l'euro; i no exposa això com una situació apocalíptica. L'amenaça d' "expulsió" de la UE i de l'euro podria ser, més aviat, una oportunitat. Aquesta és una aproximació molt polèmica. Jo crec que avui fa molta més angúnia un escenari fora de l'euro que un escenari fora de la UE

El millor del cas, però, és que l'adscripció al sistema Euro no depèn més que de la voluntat de seguir fent servir aquesta moneda (Jonathan Tepper es demana si algú es qüestiona aquesta pertinença). Mentre que hi han dubtes de com serà la successió d'estats després de la secessió i com quedarà la integració a la UE dels estats resultants.

A Espanya es dona per fet que amb la secessió, el nou estat català queda fora de la UE però, en realitat, ningú no ho sap i, per la mateixa raó que el nou estat català en quedaria fora, també en podria quedar fora el nou estat espanyol. La qüestió és la successió d'estats i que els estat secessionats queden, en principi, obligats pels tractats i acords subscrits per l'estat unificat original. Com ja s'ha dit molts cops, si l'estat català "és expulsat" de la UE, tampoc tindria perquè assumir cap deute de l'estat espanyol. Encara més quan aquest deute està tapant la fallida d'un sistema bancari i financer, essencialment, madrileny (amb alguna lamentable excepció, com Catalunya Caixa, que caldria tractar apart).

En tot cas, un parell de programes molt interessants. Com sempre, els podeu veure al 3 a la carta:

Carles Boix: camins cap a l'estat propi i escenaris de ruptura

Jonathan Tepper: una pesseta catalana?

O bé, aquí mateix:

Carles Boix: camins cap a l'estat propi i escenaris de ruptura



Jonathan Tepper: una pesseta catalana?

divendres, 12 d’octubre del 2012

Concentració pacífica i festiva a plaça Catalunya

La concentració unionista d'avui a Plaça Catalunya, més enllà del ball de xifres, segurament ha estat força concorreguda. Lluny, en tot cas, de la participació que va tenir la manifestació independentista de l'11 de setembre.

Segons informa el 3/24, el to de la concentració ha estat pacífic i festiu. Sembla que alguna simbologia ultra s'ha colat, però majoritàriament els símbols han estat "constitucionals". Destacar la participació d'Alícia Sánchez Camacho, del PP delegació Catalunya, i d'Albert Rivera, de Ciutadans.

No ha estat l'única manifestació o concentració d'avui. Un grup d'ultres s'ha manifestat a la Plaça d'Espanya. Els ultres en qüestió devien ignorar que avui era un dels festius en que els comerços podien obrir i es veu que han amenaçat botigues que estaven treballant.El seu to no era ni pacífic ni festiu.

A més, hi ha hagut una concentració d'anti-feixistes a la Plaça Universitat. Segons el que s'ha vist a la tele, no hi havia gaire gent. Hi ha hagut un incident quan un grup dels anti-feixistes han insultat una família que anava amb banderes espanyoles a la manifestació de la Plaça Catalunya. Els mossos han intervingut i, segons les imatges, un dels anti-feixistes ha acabat detingut i amb lesions. No cal dir, doncs, que el to no ha estat tampoc pacífic ni festiu.

En general, els 12-0 a Barcelona acostumen a viure una concentració ultra i una concentració anti-feixista, amb els mossos interposant-se i. La tradició ens diu que els mossos escalfen, preferentment, als anti-feixistes, tot i que alguns anys també estoven als feixistes.

La novetat, doncs, ha estat la concentració unionista de la Plaça Catalunya, que ha buscat separar-se de la imatge ultra i donar-ne una de més democràtica, a més de pacífica i festiva.

Tothom té dret a manifestar-se pacíficament. Per tant, la concentració unionista d'avui em mereix respecte. El dret a opinar és inalienable. És un dret fonamental. En el sistema democràtic que patim, però, aquest dret fonamental només es pot exercir a conveniència d'alguns i, per exemple, no es pot exercir per demanar a la gent que n'opina, i que es decideixi per majoria, sobre coses del tipus "pagar o no pagar el deute públic contret per polítics corruptes". O per opinar i decidir per majoria "si continuar o acabar amb les retallades als serveis públics" -coses, aquestes, que no estaven als programes electorals dels partits però bé que les estan fent. O opinar i decidir per majoria coses com "vull que els catalans ens dotem d'un estat propi i independent". Totes aquestes coses, dins del sistema que patim ara, no es poden plantejar. En canvi, són qüestions molt importants que afecten a la vida diària de la gent.

Llavors penso que tota aquesta gent que es concentraven pacíficament i de forma festiva a la Plaça Catalunya estarien d'acord amb mi en que potser el més democràtic seria permetre que tothom es pogués manifestar lliurement i es pogués decidir per majoria què fer.

Em temo, però, que arribats a aquest punt és quan la cosa grinyola. A les declaracions que han fet per la tele, la Camacho ha vingut a dir que ella estava allà manifestant-se, justament, per a que no es pugui decidir democràticament. Ella exercia el seu dret a a la manifestació, que respecto, per a proclamar que no tenim dret a decidir. Una opinió que, evidentment, no només no respecto, sinó que crec que és perniciosa i que cal combatre. Per la seva banda, Albert Rivera, que trobo amb moltes més llums que la Camacho, ha fet un plantejament diferent, però que m'ha fet llàstima: "El que volem és reformar Espanya, i també Catalunya...". Pobre noi. Aquest encara no s'ha adonat que els espanyols estan encantats de conèixer-se i que no tenen la més mínima intenció de canviar res. I pel que fa als catalans... Doncs miri, Déu mos guard de parlar en nom de ningú més que de per mi, però crec que jo i molts d'altres opinem que el canvi que li convé a Catalunya és l'independentista.

I és que una concentració feta el 12 d'octubre dona mal rotllo. La Hispanidad és la forma nacionalista espanyola de referir-se als països que són "fills" de la "madre pàtria". Aquest dia es commemora el "descobriment" d'Amèrica, no pas una altre cosa. Però allà ja hi vivia gent, grans imperis i tot i, per tant, ja estava descoberta feia temps. Els més políticament correctes parlen d'un "encontre entre cultures" que no amaga que allò va ser un gran genocidi, i una gran espoli que, marcant tota una tendència pel futur, ni tan sols va servir per millorar la qualitat de vida de la població de la metròpoli si no que es va malbaratar en guerres absurdes i en aparences i luxes encara més absurds de les elits dominants, Us sona, oi? Encara bo que en l'època de l'imperi on no es posava el sol no es sabia que eren els aeroports.

O sigui que dret a a manifestar-se sempre, però que el seu discurs no cola. No cola perquè "la hispanidad", que a Amèrica en diuen "dia de la raza", és una festa essencialment racista. És una festa supremacista i, per tant, feixista. Parlant en plata: és una festa fatxa. És una festa de la que els manifestants d'avui a la Plaça Catalunya no només no reneguen si no que n'estan orgullosos. Sospito, doncs, que la qualitat democràtica dels que hi eren allà no assoleix els meus mínims de qualitat.

Però, en fi. Millor que siguin pacífics i festius. I que arribat el moment, si arriba, a més siguin democràtics. Jo porto quaranta tres anys sent pacífic i festiu i acceptant democràticament una constitució que democràticament no he pogut votar (ni jo ni ningú a l'estat menor de cinquanta-un anys), i democràticament m'he d'empassar la pertinença a un estat que converteix una festa fatxa en festa "nacional"; i democràticament he d'acceptar ser súbdit d'una monarquia que mata elefants. Estic de forma pacífica i festiva, i democràticament, fins els collons, d'Espanya. A veure si quan arriba el moment, si arriba, els manifestants pacífics i festius d'avui són, a més, democràtics. Així sigui. Amén.

dijous, 11 d’octubre del 2012

carallots o actors?

L'explicació raonable que se m'acut a l'allau de declaracions grolleres com la d'avui del ministre d'ensenyament és que estem enmig de campanyes electorals. Concretament, de tres: la gallega, la basca i la catalana. I es tracta d'enviar un missatge als potencials votants del partit popular: "estem aquí i estem en forma!".

És això, oi? es tracta de mobilitzar als votants d'aquestes tres.. comunitats? nacionalitats? nacions sense estat? i dir-lis que ha arribat la llei. El sheriff és a la ciutat i els indis ja poden anar desfilant cap a la reserva.

Només que que aquest to de trinxeraire de barri i aquest missatge d'espanyolàs dubto molt que acabi funcionant a casa nostra. Ignoro si és la mena de llenguatge que agrada al votant del partit popular a Galícia o al País Basc, però crec que fa enrogir de vergonya a més d'un i més de dos votants del partit popular a Catalunya. I és que el debat sobiranista a casa nostra, de moment, i que duri, tot i que algun n'hi ha hagut, no s'està caracteritzant pels estirabots.

Amb tot, malgrat que raonablement puc pensar que les bestieses que s'estan sentint cal posar-les a un context de campanya electoral, hom també s'adona que hi han bestieses que costarà oblidar. De fet, hi han bestieses que semblen pensades, i perdonin la paraula, per encabronar al personal.

Perquè estic convençut que arreu de l'estat, inclosa Catalunya, hi ha gent per tot. Gent que diu bestieses i gent sensata. Llavors resulta sorprenent, doncs, que sigui un ministre el que es despengi amb bestieses. Hom esperaria trobar, més aviat, gent sensata entre els ministres. Però sembla que abunden més els carallots. Llavors penso que és humà pensar que, certament, potser són uns carallots. Ara bé, després penso que encara és més humà que estiguin fent un paper. Com que son les eleccions, ara toca fer el paper de Capitans Espanya.

En fi, caldrà esperar, doncs, que passin les eleccions i que arribi el 26 de novembre. Es farà duríssim aquest mes i escaig que encara resta. Quina quantitat d'estupideses que ens tocarà escoltar. Mare de Déu Senyor.

El que em temo és que passat el 25N ens trobarem que, en realitat, el to de trinxeraire es mantindrà. I és que em penso que a Madrid creuen, estan convençuts, que Mas va de farol. De fet, no tenim cap evidència que no hi vagi. Només grans declaracions, grans discursos, i el bon propòsit de fer una consulta "prioritàriament" durant la propera legislatura. Amb la certesa, en canvi, de noves retallades.

Per cert que el to de trinxeraire no el gasta només el PP. Felipe González també s'apunta a fer de Harry el brut. També està de campanya, es veu. Per mi, el PSOE és una incògnita. Sospito, però, que poc després del 25N ja sabrem quin serà el discurs del PSOE. I em temo que mantindrà el to. Arribats a aquest punt, no veig perquè caldria retardar el referèndum, si ni PP ni PSOE tenen la mínima intenció de moure un dit per fer les coses per les bones. Serà el moment de la veritat. Quan sabrem si Mas ha anat, o no de farol.

En tot cas, restant a l'espera d'esdeveniments, demano, reclamo, que els partits de l'esquerra nacional: ERC i ICV siguin exactament això. L'esquerra nacional. Que no permetin cap passa enrere de CiU en la convocatòria del referèndum; i que denunciïn aquestes retallades embolicades en l'estelada. Jo vull la independència, per seguir el model escandinau, no per a seguir el model liberal.

Cal esperar. I posar un filtre a les moltes animalades que escoltarem. Filtre a tota potència. Estem enmig de tres campanyes electorals.

Agrair, si de cas, des de l'independentisme, les declaracions d'uns,PP, i altres, PSOE. Sincerament, gràcies. Ens estan fent la campanya gratis. Sí, d'acord, també se l'estan fent a CiU. De fet,l'Artur, que de moment no ha trencat cap plat, que de moment està dins de la més impecable i pulcre i espanyola constitucionalitat és el que més bé està aprofitant la campanya que li està fent el PPSOE. I sense haver de fer res. Sense desgast. Com una mena de ser superior intocable pels esdeveniments. Què cabron, com deia el Maragall del Polònia. Si més no, segons afirma el CEO-DPG d'avui.

Paciència, doncs.