Pàgines

dimecres, 29 d’octubre del 2008

octubre calent

Fa un fred que pela.

Ho dic, més que res, per di algú no ho havia notat. Aquest matí al sortir al carrer ja he sentit una fresqueta més intensa del que m'esperava, i en tornar de la feina aquesta tarda, no m'ha quedat cap dubte: feia fred. Avui ha cardat un fred de collons. La previsió és que la cosa seguirà uns dies més. Amb pluja i neu als cims. Déu n'hi do com s'ha posat la tardor.

El dia ha deixat una bona notícia: els 16 independentistes catalans acusats d'injúries a la corona per haver cremat fotos del rei han estat absolts. Tanmateix, sembla ser que ara el cas quedarà en mans de tribunals de justícia ordinaris on se'ls jutjarà per falta lleu. En tot cas, Enhorabona!

El dia també ha deixat altres notícies no tan bones: T-Systems vol fer un ERO que, en el cas de Catalunya, afectarà a 300 treballadors. El sector de les Tecnologies de la Informació no escapa a la crisi. Per la seva banda, 2000 treballadors de Nissan s'han manifestat avui contra l'ERO que els amenaça.

Ànims pels companys de Nissan i solidaritat amb la seva lluita. I ànims també pels companys de T-Systems que no dubto que iniciaran les movilitzacions en defensa dels seus llocs de treball.

Tinguem-ho clar: No seran casos aïllats.

Potser fa fred, però la tardor serà calenta.

divendres, 24 d’octubre del 2008

convidat a la cimera

La patacada de les borses és històrica. Tres dies seguits baixant (i molt ) i no es veu el fons.

En resposta a això, es "passa a l'acció" i els governs dels països rics decideixen reunir-se per veure com s'ho fan per protegir els interessos als que serveixen. En aquesta reunió "refundaran el capitalisme".

Ara em ve al cap una entrevista que vaig llegir fa poc sobre màrqueting polític. En aquesta entrevista es parlava del "frame" (marc), que pel que vaig entendre, es podria traduir conceptualment per "actitud". ZP ha passat del "frame" optimisme al "frame" acció.

El ZP està en acció. O, si més no, vol transmetre aquesta imatge de que es mou i fa coses.

I una de les coses que vol fer és participar en la reunió dels pares refundadors del sagrat e intocable capitalisme.

Com que cal fer notar als votants aquest canvi de "frame", els mitjans de comunicació avui van plens dels esforços del ZP per anar a la reunió aquesta i des del govern s'assegura que "Espanya hi estarà present, perquè s'ho mereix".

Pesonalment, penso que si el capitalisme les està passant putes, el que cal fer és rematar-lo d'un tret al cap. En cap cas reanimar-lo.

Per descomptat, no estic d'acord, em nego, què he de fer per impedir-ho? que els meus impostos serveixin per salvar els comptes de resultats i els sous dels directius del sector financer que han provocat aquesta crisi.

És patètica la forma com s'està venent la participació en la cimera dels pebrots per part dels mitjans: al meu entendre s'està plantejant com una qüestió nacionalista. A falta de res millor, la culpa és dels de fora.

És increïble. La qüestió que es discutirà és com perpetuar el sistema que divideix el món entre explotadors i explotats, entre rics i pobres, entre poderosos i oprimits, i com fer-ho garantint que no es patiran crisis com l'actual en el futur.

Però en comptes de denunciar la vilesa que està a punt de perpetrar-se, els mitjans fan la claca del "España se lo merece" i aquest és el missatge que es vol fer passar.

A una reunió de depredadors vol anar el ZP, perquè és el "frame" que vesteix ara i perquè vol fer-se una foto i que el món reconegui que "España se lo merece".

De debò que això és el millor que pot fer? una foto amb el Sarko i la Merkel? i tot arreglat?

Algú hauria d'explicar-li que els xitxarel·los no pinten res quan s'ajunten els forçuts de la classe. Quines aportacions pensava fer en aquesta reunió? Quina és la cosa tan important que ha de dir-li a Bush, Sarko i companyia? de debó que el ZP vol ser un dels pares refundadors del capitalisme? quina és la seva gran aportació als nous principis rectors?

No miri, Espanya no s'ho mereix d'estar, no ens ho mereixem ningú. Per dignitat no hi vagi. Per vergonya, no hi vagi.

No hi vagi. No cal pagar un viatget i una estada per a que s'atipi de canapès i faci el ridícul. Per molt que li facin una foto amb els trinxeraires de la classe. No cal. Amb la foto potser tindrà contenta a la parròquia però la crisi seguirà igual. O pitjor.

La crisi no s'arregla "refundant el capitalisme". Això és pur teatre.

No s'arreglarà la crisi energètica refundant el capitalisme. Ni la crisi climàtica. Ni tan sols la crisi financera. La crisi financera, ves per on, és l'única que s'arreglarà sola, l'economia es reajustarà després d'un aterratge dur a l'economia real. Costarà sang , suor i llàgrimes. Es generarà un deute que hauran d'acabar de pagar els nostres nets, si poden. Després de la "refundació", hi hauran rics (potser menys, això sí) però seran molt més rics! i hi hauran pobres (molts més pobres, segur!) i seran molt més pobres. Hi hauran menys drets socials i, segurament, menys llibertat. Tanmateix, el capitalisme no es morirà per aquesta crisi financera. Nosaltres potser sí. I més segons com vagi la "refundació" i a qui li toqui pagar els plats trencats.

Els governs que es reuniran a la cimera estan fent teatre. Segurament prendran acords però no serviran per a defensar el dret a la gent a viure. No. Prendran decisions per a protegir els interessos que defensen, i aquests interessos no són, ni molt menys, els mateixos que els dels acomiadats de la Nissan, per dir-ne uns. Si de cas, els interessos que defensen estan més en la línea dels que pugui tenir la direcció de la dita empresa.

Em creuria alguna cosa d'aquesta cimera de "refundació" si el primer resultat fos un impost tipus taxa Tobin, o si es perdonés el deute extern al tercer món, o si es decidís abandonar l'ús dels combustibles fossils amb caràcter d'urgència.

M'hi jugo un pèsol que tot això no passarà. M'hi jugo alguna cosa que el missatge serà, més aviat, que els plats trencats els pagarem els treballadors del món. Aquells que algun cop van ser cridats a unir-se. Pagarem els plats trencats en forma de plans de rescat, flexibilitat laboral, menys drets socials...

A aquesta reunió vol que el convidin el ZP. El govern i els mitjans diuen que "Espanya mereix ser-hi" a aquesta reunió, i en fan de la participació una qüestió d'orgull "nacional". No importa si el que es discuteix és una barbaritat, el que compta és que surti la bandereta.

Mentrestant, avui s'ha sabut que l'atur puja. A l'estat hi han gairebé 2.600.000 aturats. Als Països Espoliats les dades són, (Vilaweb):

"La taxa d'atur és, al Principat, d'un 8,95%; al País Valencià, del 12,39% i a les Illes Balears, del 9,38%.

Precisament és a les Illes on l'atur interanual ha augmentat més en aquest tercer trimestre, un 120,9% que en el mateix període de l'any passat. El nombre total de desocupats s'ha situat en 55.300.

Catalunya té 343.700 desocupats (un 17,32% més respecte del trimestre anterior) i el País Valencià, 312.800 (un 6,67% més).""

Mentrestant, el desgraciat del ZP vol fer-se una foto al pitjor lloc per fer-la i que quedi clar que "España juega en la champions".

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Argentina i IBEX

Perquè ha tingut l'IBEX la segona pitjor caiguda de la seva història? primer de tot, perquè hi ha una crisi de dos parells de pebrots i qualsevol excusa és bona per acollonir la borsa, però, avui, hi ha hagut una notícia que ha fet trasbalsar als brokers madrilenys: El govern argentí nacionalitzarà les pensions.

Primer de tot: molt bé pel govern argentí, està per veure si aquesta mesura servirà per a res, però la idea és garantir que els jubilats i pensionistes tindran assegurada la seva pensió.

És de justícia, de ben parits i de bona educació tenir respecte pels grans i fer-se'n càrrec quan ho necessiten. Chapeau per a la senyora Kirchner. Si més no, sobre el paper, és una mesura de protecció social que mereix el reconeixement.

Però, ai las! que ha passat a Madrid? Moltes empreses espanyoles amb interessos a l'Argentina han sentit un calfred a l'esquena: "nacionalització!" i s'han posat a tremolar pensant que qui nacionalitza pensions per garantir els drets socials, pot nacionalitzar qualsevol altre cosa pel mateix motiu.

Per tant, el moviment del govern argentí per protegir als seus ciutadans més grans s'ha interpretat com una possible pèrdua de negoci a Amèrica, o una fiscalització més efectiva de les seves activitats... en definitiva, que se'ls acaba la bicoca i la reacció ha estat desfer-se de les accions d'empreses amb interessos a l'Argentina.

Ara algú dirà que això que han fet els argentins és irresponsable, o jo que se. La realitat és que garantir els drets socials és exactament el que no han fet els governs dels EUA i de la UE amb els seus plans de rescat. Més aviat el que estan garantint són retallades de drets socials. Si de cas, podrien prendre exemple d'Argentina i abans d'injectar liquidesa a bancs que, oh sorpresa! si declaren alguna cosa és que els seus beneficis són astronòmics, millor que garanteixin, de veritat, que els pensionistes i els aturats cobraran.

Però, en fi, que no estan per aquestes coses. Estan per coses més importants com "refundar el capitalisme", i el desgraciat del ZP que va a plorar-li al Sarko per a que el deixi estar a la reunió dels grans, que ell també vol refundar el capitalisme, i fer-se fotos i potser rapinyar els canapés.

Vergonya me'n donaria.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

pressupostos

Sembla que hi ha un consens sobre l'origen de la crisi: l'esclat de la bombolla immobiliària als EUA que ha infectat a tot el món. I que la bombolla immobiliària va estar provocada, a la seva vegada per l'esclat anterior de la bombolla de les .com. Segons l'explicació que s'està construint, en el seu moment no es va resoldre la crisi financera provocada per l'esclat de la bombolla tecnològica sinó que es va substituir la bombolla .com per la immobiliària sense haver purgat a l'economia real les pèrdues del fiasco tecnològic.

Un altre consens que s'està formant és el que diu que cal tornar a l'"economia real" i a l'"economia productiva" i fer que recuperi pes enfront de l'economia "financera" o "especulativa". No tinc gaire clar qui és qui en cada cas i quines proporcions de "real" a "fictícia" es consideren òptimes. Tanmateix, puc entendre que el diner que s'inverteixi en carreteres, o en la producció de coses que es poden tocar repercutiran més en el personal del carrer que no sofisticats productes financers derivats del preu d'un producte financer menys sofisticat.

El que és interessant de tot això és que, tercer consens, no es veu cap nova bombolla a l'horitzó proper de forma que sembla que aquesta crisi ens l'haurem de menjar sencera. Caldrà tornar a l'economia real.

Economia real que requerirà la injecció de diner públic, donat que els bancs no se'n refien a l'hora de deixar anar crèdits, sense comptar que podria ser que, realment, no tinguin diners per prestar.

En aquest sentit, els plans de rescat són una arma de doble tall: potser tapen part del forat financer, però aquest recursos no s'aboquen a l'economia real. És desvestir un sant per vestir-ne un altre.

Inversió pública vol dir pressupostos. Pressupostos estatals com els que s'han d'aprovar els propers dies. Catalunya necessita inversió pública. És economia real. Necessita un finançament que garanteixi inversió pública. Els pressuspostos de l'estat determinaran el pressupost de la Generalitat. Segons que en surti de Madrid, tant ens podem trobar que es disposi de recursos per anar suportant la crisi, com que la Generalitat es vegi abocada a la fallida i a la suspensió de pagaments.

El problema és que als Països Espoliats es paguen molts impostos que se'n van a Madrid i és a Madrid on es decideix quants diners tornen, com i quan. I en les condicions d'aquest retorn els diputats catalans balears i valencians hi tenen molt poc a dir.

Caldrà confiar que els 25 diputats del PSOE sortits de Catalunya (en diré del PSC, per abreviar) hauran influït tot el que es pot influïr i que aquests pressupostos són el millor que es pot treure de Madrid avui.

Només que aquests pressupostos no cumpleixen amb la llei que és l'estatutet i la quantitat que retorna a Catalunya és menor que la prevista en la dita llei. Per això els diputats d'Esquerra i CiU voten en contra dels pressupostos.

En fi, puc entendre l'"exercici de responsabilitat" d'aquest 25 diputats del PSC que han "influït" per a obtenir aquesta inversió en l'economia real catalana. Fins i tot els puc estar agraït, que caram. Millor això que no pas no rebre res. En definitiva, és una millora. Certament. Perdre per 4-1 quan abans es perdia per 5-0 és una millora.

Però, en fi, que potser no calia influir, que només calia demanar que es cumplís la llei. Per molt que el President Montilla digui que aquests pressupostos cumpleixen amb Catalunya, doncs no, miri, segons la llei, no cumpleixen. La previsió d'inversió segons l'estatutet és del 18,7% del PIB, la que ve pels pressupostos 15,2%. No es cumpleix la llei.

Però potser el més "responsable" és no cumplir la llei. Tampoc m'hi posaré fort doncs bé que jo vull la independència de Catalunya i això sí que va contra la llei... que dic! contra la Constitució! Tanmateix, a qualsevol cosa se li en diu avui responsabilitat democràtica. El ZP diu que el PSOE "apoyará" tots els pressupostos de comunitats autònomes i ajuntaments, independentment de qui mani... per responsabilitat!

Responsabilitat? sí, suposo que tenir un pressupost és millor que no tenir-lo. Cal la inversió pública en l'economia real, és cert, i per a fer-ho calen pressupostos. Però i si, com molt bé ha apuntat Duran Lleida avui, es tracta d'uns pressupostos dolents? I si són uns pressupostos antisocials, o especulatius, o directament, interessats i corruptes? també els donaran suport?
O sent una mica més subtils: i si són pressupostos de dretes?

Suposo que a aquestes alçades això de pensar que poden haver pressupostos de dretes o d'esquerres és de gran innocència: tots els pressupostos són de dretes. Avui el senyor ZP certifica que al PSOE, en moments de crisi, no té cap problema en aprovar pressupostos del PP, i és que, ben mirats, no són tan diferents, oi? Tot el paripé dels pressupostos de l'estat és una presa de pel. Uns voten i altres deixen de votar però, al final, tots són del mateix club. Quan cal ser "responsables" no hi ha cap dubte sobre en quina banda estan.

Els pressupostos influeixen en l'"economia real", que no és el mateix que la meva economia, o la teva o la del vei. No. És l'economia del sistema productiu. És quelcom diferent dels equilibris personals i familiars per arribar a fi de mes.

No som ciutadans. No fa tant erem consumidors. Ara serem tractats més que res com a "costos de producció". És el que té l'economia real.

El cos em demana un octubre roig.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

VII Conferència Anual Internacional d'ASPO. 20 i 21 d'octubre, Barcelona.

Els propers 20 i 21 d'octubre es celebra a Barcelona, al World Trade Center, la VII Conferència Anual Internacional d'ASPO (Association for the Study of Peak Oil).

De la web d'ASPO, per cert, amb versió en català, :

"Durant els dos dies de conferències tindrem l'oportunitat d'enfocar la problemàtica del zenit del petroli des de dos punts de vista. El punt de vista geològic (below ground) i el punt de vista 'des de superfície', polític i econòmic (above ground). Aquesta divisió en les perspectives reconeix que encara que és la geologia la que determinarà de manera principal el futur de l'extracció de petroli i altres hidrocarburs, l'impacte de la geopolítica i de la marxa de l'economia (i la seva influència en la demanda), així com el desenvolupament tecnològic, seran també poderosos factors que donaran forma a la transició cap a altres sistemes energètics."

El dossier de la conferència

El programa

Els ponents

divendres, 17 d’octubre del 2008

Nota publica de GEAB N°28

La nota publica del mes d'octubre del GEAB, el Global Europe Anticipation Bulletin. La publicació periòdica del LEAP, Laboratoire européen d'Anticipation Politique. Aquesta gent fan anàlisi de prospectiva, o sigui, en provar de saber com serà el futur fent servir el mètode científic.

Val la pena llegir-lo. Traducció al català cortesia del traductor.gencat.net i algun retoc personal.

El GEAB N°28 està disponible! Alerta Crisi Sistèmica Global - Estiu de 2009: Suspensió de pagaments del govern nord-americà


- Nota publica de GEAB N°28 (18 d'octubre de 2008) -

El GEAB N°28 està disponible! Alerta Crisi Sistèmica Global - Estiu de 2009: Aturada de pagament del govern nord-americà

En ocasió de la publicació del GEAB Núm. 28, el LEAP/E2020 ha decidit realitzar una nova alerta en el context de la crisi sistèmica global perquè els nostres investigadors creuen que a l'estiu de 2009, el govern dels EUA. entrarà en suspensió de pagaments i, per tant, no podrà pagar als seus creditors (titulars de Bons del Tresor d'EUA., títols Fanny Mae i Freddy Mac ...). Aquesta situació de fallida tindrà òbviament conseqüències molt negatives per al conjunt de les forquilles d'actius nomenats en USD. Segons el nostre equip, el període que començarà llavors serà favorable per a la instauració d'un «nou $ » destinat a remeiar brutalment el problema de l'aturada de pagament i la fugida massiva de capitals dels Estats Units. Aquest procés resultarà dels següents cinc factors que s'analitzen amb més detall en el GEAB N°28:

1. La recent evolució, de pujada, de l'USD és una conseqüència directa i provisòria de la caiguda de les borses mundials

2. El «baptisme polític» de l'Euro, que acaba de tenir lloc dóna una alternativa a la crisi de l'USD, com «valor refugi» creïble

3. El deute públic nord-americà s'expandeix ja incontrolablement.

4. El col·lapse actual de l'economia real dels Estats Units impedeix qualsevol altra solució que no sigui la suspensió de pagaments.

5. «Forta inflació o hiperinflació als Estats Units en 2009», aquest és l'únic dubte.

Ja podem fer-nos una idea de la futura evolució observant Islàndia, la qual el nostre equip segueix amb lupa des del començament de 2006. Aquest país constitueix, en efecte, un bon exemple del que espera als Estats Units i també al Regne Unit. És possible considerar, igual com molts islandesos avui, que el col·lapse del sistema financer islandès es va produir perquè havia estat sobredimensionat amb relació a la mida de l'economia del país.

Evolució de la inflació a Islàndia 2003-2008 - Font Banc Central d'Islàndia

Islàndia ha adoptat, de fet, en matèria financera el Regne Unit (1). Com el Regne Unit en matèria financera ha seguit els Estats Units i aquest al seu torn és tingut en compte per tot el planeta; val la pena reflexionar sobre el precedent islandès (2) per agafar l'evolució dels esdeveniments dels pròxims dotze mesos a Londres i Washington (3).

Assistim actualment a un doble fenomen històric:

. Per una part, des de setembre de 2008 (com es va anunciar en el GEAB N° 22 de febrer de 2008), tot el món ja és conscient de l'existència d'una crisi sistèmica global caracteritzada per un col·lapse del sistema financer nord-americà i el seu contagi a la resta del planeta.

. Per una altra, un creixent nombre d'actors mundials comencen a actuar per si mateixos davant de la ineficàcia de les mesures adoptades o recomanades pels Estats Units, el centre del sistema financer mundial des de fa dècades. L'exemple de la 1a Cimera d'Eurolandia (o Eurozona ), celebrada el diumenge 12 de setembre de 2008, les decisions del qual pel seu abast (prop de 1.700 milions d'euros) i la seva naturalesa (4), han permès una recuperació de la confiança en els mercats financers de tot el planeta, aquest títol és completament exemplar «el món post- setembre de 2008».

Mapa de les garanties dels dipòsits bancaris en la Unió Europea Font AFP -09/10/2008

Ja hi ha un « món postsetembre de 2008.» Per al nostre equip, ara està clar que aquest mes passarà a la història dels llibres de tot el planeta com el que «datarà» l'esclat de la crisi sistèmica global. Tot i que es tracta, en realitat, de la fase de «decantació» l'última de les quatre fases d'aquesta crisi, identificada per LEAP/E2020 (5) des de de juny de 2006. Com sempre quan es tracta de grans grups humans, la percepció del canvi per la majoria es produeix només quan el canvi ja és un fet.

El que ha passat en setembre de 2008 constitueix la major explosió del «detonador financer» de la crisi sistèmica global. Segons LEAP/E2020, aquest segon semestre de 2008 és el moment en que «el món s'enfonsa en el nucli de la fase d'impacte de la crisi sistèmica global» (6). Això significa, per als nostres investigadors, que a finals d'aquest semestre el món entrarà en la fase d'ho «decantació» de la crisi, és a dir, la fase en què veiem les conseqüències de la commoció establerta. És de fet l'etapa més llarga de la crisi (entre tres i deu anys depenent del país) i afecta directament un gran nombre de persones i països. És en aquesta etapa que es veurà, emergir els components del nou equilibri mundial del qual el LEAP/E2020 presenta les dues primeres il·lustracions gràfiques en aquest GEAB Núm. 28 (7).

Així, com hem repetit diverses vegades des del 2006, aquesta crisi és bastant més important quant a l'impacte i les seves conseqüències, que la de 1929. Històricament, tots som protagonistes principals, testimonis i/o víctimes d'una crisi que afecta a tot el planeta, amb un grau sense precedents d'interdependència entre països (a causa de la globalització dels últims vint anys) i les persones (pel grau d'urbanització dependents de les necessitats bàsiques - aigua, aliments, energia... l'actualitat no té precedent en la Història). Tanmateix, l'antecedent dels anys 1930 amb les seves conseqüències terribles i destructores els semblen als nostres investigadors bastant present en la memòria col·lectiva per permetre'ns, si els ciutadans estan atents i lúcids els dirigents, evitar un bis repetita que condueixi a una (o diverses) gran(s) conflagració (ns).

Europa, Rússia, la Xina, Japó,....constitueixen sens dubte alguns els actors col·lectius que poden assegurar que la implosió en curs de la potència dominant d'aquestes últimes dècades, els Estats Units, no condueixi al planeta a una catàstrofe. En efecte, a excepció de l'URSS de Gorbachov, els imperis tendeixen en va a intentar revertir el curs de la Història quan senten el seu poder erosionar-se. Està en les potències sòcies canalitzar pacíficament el procés, així com als ciutadans i a les elits del país els concerneix tenir senys i enfrontar-se lúcidament amb el període que s'acosta.



Evolució dels préstecs de les institucions financeres de la Reserva Federal d'EUA (08/01/1986 -09/10/2008) - Font Federal Reserve Bank of St. Louis

La «reparació d'emergència» dels canals financers internacionals, realitzada abans que res pels països de l'Eurozona, al principi d'octubre 2008 (8), no ha d'emmascarar tres fets essencials:

. aquesta «reparació d'emergència» necessària per evitar el pànic que amenaçava amb enfonsar tot el sistema financer mundial en un parell de setmanes, tracta provisòriament només un símptoma. Es limita a guanyar temps, màxim de dos a tres mesos a causa de la recessió mundial i al col·lapse de l'economia d'EUA (el quadre precedent mostra el vertiginós creixement dels fons prestats als bancs nord-americans per la Reserva Federal) que s'accelerarà i es crearan noves tensions econòmiques, socials i polítiques que cal tractar amb anticipació des del pròxim mes (una vegada que els «paquets financers» es posin en funcionament)

. els enormes recursos financers destinats a la «reparació d'emergència» del sistema financer mundial seran tants que no podran posar-se a disposició de l'economia real per fer front a la recessió global. El que és absolutament necessari per posar en marxa el sistema creditici.

. La «reparació d'emergència» constitueix una marginalización, i en conseqüència un debilitament suplementari dels Estats Units, perquè estableix processos contraris als predicats per Washington per als 700 mil milions USD del TARP d'Hank Paulson i Ben Bernanke: una recapitalització dels bancs pels Governs (decisió que Hank Paulson es veu obligat a seguir ara) i una garantia dels préstecs interbancaris (de fet els governs de la zona euro substitueixen els asseguradors de crèdit, una indústria fonamental per a les finances mundials i essencialment nord-americana des de fa dècades). Aquests esdeveniments aparten cada vegada més la presa de decisions i els fluxos financers lluny de l'òrbita d'EUA. en un moment en què la seva economia i l'explosió del seu deute públic (9) i privada la necessiten més que mai, per no parlar de les jubilacions que es van fer fum (10).

L'últim punt il·lustra com, en els pròxims mesos, les solucions a la crisi i les seves diferents seqüeles (financeres, econòmiques, socials i polítiques) divergiran cada vegada més: el que és bo per a la resta del món no ho serà per als Estats Units (11) i d'ara endavant, Eurolàndia al capdavant, i la resta del planeta hauran de fer les seves pròpies eleccions.

La commoció brutal que generarà la suspensió de pagaments dels Estats Units a l'estiu de 2009 és en part una conseqüència del desacoblament de la presa de decisions de les grans economies del món amb relació als Estats Units. És previsible i pot ser esmorteïda si tots els actors comencen ara a anticipar-la. Aquest és un dels temes desenvolupats en aquest GEAB Núm. 28. El LEAP/E2020 només espera de què el col·lapse de setembre de 2008 haurà «ensenyat» als responsables polítics, econòmics i financers del planeta a comprendre que s'actua millor per anticipat que en l'emergència.

Seria una llàstima si l'Eurozona, Àsia i els països productors de petroli, igual com els ciutadans d'EUA, de sobte descobrissin a l'estiu de 2009, després d'un llarg cap de setmana o un tancament administratiu de les entitats de crèdit i borses en els EE.UU, per diversos dies, que els seus Bons del Tresor i els seus USD només conservarien el 10% del seu valor ja que s'hauria instaurat (12) un « nou $ »

---------
Notes:

(1) Islàndia ha adoptat després de més de 10 anys tots els principis de desregulació i de finançament de l'economia que s'han desenvolupament i lloc en pràctica als Estats Units i el Regne Unit. Reykjavík ha esdevingut en una sort de «Mini-jo» financer de Londres i Washington per representar el personatge del film molt britànic-nord-americà Austin Powers. I els tres països es van proposar jugar financerament a «la granota que volia fer-se tan gran com el bou» pareixi repetir la Fàbula de Jean de la Fontaine el final de la qual és fatal per a la granota.

(2) Així la Borsa islandesa es va enfonsar el 76% després d'haver estat tancada alguns dies per així «evitar» el pànic! Font : MarketWatch, 14/10/2008

(3) Sobre aquest punt anem a la suma del «paquet financer» anunciat per Londres, és a dir 640 mil milions d'EUR entre els quals hi ha 64 mil milions d'EUR per recapitalitzar als bancs i 320 mil milions d'EUR per reflotar els deutes de mitjà termini d'aquests mateixos bancs (font: Financial Times, 09/10/2008). Amb una economia en caiguda lliure similar al mercat immobiliari, una inflació galopant, jubilacions per capitalització que s'evaporen, i una moneda en el punt més baix, a part d'augmentar el deute públic i debilitar encara més la Lliura, malament veiem com això pugues «salvar» a bancs ja en molt mala situació. A diferència dels bancs dels països de la immensa majoria de l'eurozona, el sistema financer britànic, com el seu homòleg americà, estan al cor de la crisi, i no és una víctima col·lateral. I Gordon Brown pot jugar a Churchill i Roosevelt a l'hora (Font: Telegraph, 14/10/2008), però en el seu desconeixement evident de la Història, oblida que ni Churchill, ni Roosevelt no estaven en càrrecs dels seus països des de feia 10 anys quan se'n van haver d'enfrontar cada un a la seva «gran crisi». Això val, d'altra banda, per als Estats Units i l'administració de Bush (Paulson i Bernanke inclòs). Ells són part del « problema » i és doncs molt poc probable que siguin part de la «solució». Això sense dir que van organitzar les cimeres com Ialta o Teheran, deixant francesos i alemanys a la porta, mentre que ara són ells els que s'han quedat fora anés de la Cimera d'Eurolàndia.

(4) Font : L'Express, 13/10/2008

(5) Font : GEAB N°5, 15 Juny 2006

(6) Font : GEAB N°26, 15 Juny 2008

(7) El LEAP / E2020 presenta així una síntesi de les seves anticipacions de la fase de decantació de la crisi gràcies a un mapa mundial de l'impacte de la crisi que diferencia entre 6 grans grups de països; així com un calendari anticipat 2008-2013 per a cada una d'aquestes regions de les 4 seqüències financeres, econòmiques, socials i polítiques.

(8) En veritat va ser l'Eurozona, Eurolàndia, qui va contribuir a detenir l'espiral de pànic global. Des de feia setmanes les iniciatives nord-americans-britàniques es venien succeint sense èxit. És la irrupció d'un nou actor col·lectiu, la «Cimera d'Eurolàndia», i les seves decisions d'envergadura, que van constituir el fenomen nou i tranquil·litzador. És d'altra banda un nou actor a qui Washington i Londres li van impedir sistemàticament emergir des del llançament de l'Euro fa 6 anys. Va fer falta, d'altra banda, tota una posada en escena diplomàtica (reunió prèvia, foto de grup precimera) per permetre-li al Primer ministre britànic fer creure que no va estava marginat d'aquest procés, ja que no pertany, de facto, a les cimeres de l'euro zona. En aquest GEAB N°28, el LEAP / E2020 torna sobre aquest fenomen i les conseqüències sistèmiques duradores de l'actitud de l'1° Cimera d'Eurolàndia

(9) El pla de rescat financer americà ja va augmentar en 17.000 USD el deute de cada nord-americà. Font : CommodityOnline, 06/10/2008

(10) Son en efecte 2.000 mil milions d'USD de jubilacions per capitalització que es van esfumar aquestes últimes setmanes als Estats Units. Font USAToday, 08/10/2008

(11) En tot cas a curt termini. Ja que el nostre equip està persuadit de que per al poble nord-americà, no està malament que el sistema, dominant en Washington i Nova York, qüestioni els seus fonaments en el termini mitjà i llarg. Aquest sistema que va submergir aquest país en dramàtics problemes i desenes de milions de nord-americans que es debaten, com l'il·lustra perfectament aquest article del New York Times de 11/10/2008

(12) Encara que és una mesura de poca magnitud amb relació a la perspectiva de suspensió de pagaments dels Estats Units, aquells que pensen que ja és hora de tornar a invertir als mercats financers pot ser-los útils saber que el Nova York Stock Exchange acaba de revisar tots els seus llindars d'interrupció de les cotitzacions a causa de l'actual caiguda massa forta. Font: NYSE/Euronext, 30/09/2008

Divendres 17 Octubre 2008

la paradoxa PSC

El PSOE aprovarà els seus pressupostos amb el suport de BNG i PNB.

El PSOE pagarà als governs de Galícia i el País Basc el servei prestat. La política espanyola va així: Peix al cove. Després portaran al Lehendakari davant del jutge i llavors el Lehendakari els muntarà un referèndum, o no. D'entrada, però, canviaran cromos com bons amics.

Bé, és igual, BNG i PNB han jugat bé les seves cartes i ben fet que fan.

Hi ha un parell de fets que cal tenir presents:

De Catalunya van sortir 25 diputats del PSC per al grup del PSOE. Després dels 36 d'Andalusia, és la segona aportació més gran de diputats.

A Catalunya es va votar majoritàriament al PSC. És un fet. Els motius personals del vot al PSC els té cadascun dels votants i jo no els jutjo. Pel que sigui el PSC va rebre la confiança de molts catalans a les eleccions espanyoles. Més que cap altre partit.

Espero que votants del PSC es demanin avui perquè el PSOE injecta liquidesa als bancs i caixes i, en canvi, als treballadors de Nissan, Tyco, Seat, Frigo, Simon... que els bombin.

Espero que el votants del PSC s'adonin que els seus diners no aniran a "solidaritat" amb "regions pobres" d'Espanya, sinó a les butxaques dels "pobres banquers" per cortesia de ZP.

Espero que els votants del PSC s'adonin que des del govern del PSOE i amb la traca final dels recursos al Tribunal Constitucional, alguns d'ells plantejats per federacions de "regions pobres" del PSOE, s'ha sabotejat i desfet completament la tasca del primer govern tripartit i s'estan posant pals a les rodes de la tasca del govern d'Entesa.

Espero que els votants del PSC s'adonin que els diputats del PSC a Madrid votaran uns pressupostos que deixen pendent el finançament de la Generalitat i que, per tant, contribuiran a a ofegar més la societat i l'economia catalana. Quina paradoxa: els vots al PSC serviran per ofegar l'economia i l'entorn social de molts dels seus votants.

Espero que els votants del PSC s'adonin que tenir 25 diputats a Madrid no te premi. Que el premi se l'han endut el BNG i el PNB. Quines coses!

La meva conclusió és que a Madrid el PSC és PSOE. Diguin el que diguin Chacón, Castells o Montilla. A Madrid el PSC no existeix. Tinc força clar que no hi ha la més mínima possibilitat d'una posició de força del Principat que no passi per que el PSC tingui un grup propi al congrés.

Espero que els votants del PSC siguin conscients d'aquestes coses. Espero que tot plegat sigui coherent amb els plantejaments ideològics particulars de cadascun d'ells i que això no els faci mala sang.

Potser per ells tot això no té massa importàcia.

A mi no em deixaria dormir tranquil.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Companys, 68 anys.

Fa 68 anys que el president Companys va ser assassinat pels feixistes.

Avui, el govern espanyol encara no ha demanat perdó. Ni tan sols ha anul·lat la pantomima de judici al que fou sotmès.

Avui, encara ens jutgen i ens condemnen. Ens creuen vençuts.

Però no estem vençuts. La lluita continua. Lluitarem fins fer d'aquesta una nació lliure d'homes i dones lliures.

Lluís Companys i Jover, president màrtir.

Ahir, com avui i com sempre, glòria i honor pels herois. Lluís Companys, exemple de fidelitat i compromís.

Descalç sobre la gespa fresca i humida per la rosada, que anava a xopar amb la seva sang, abans de morir va cridar:

Visca Catalunya!



Blog Action Day 08 - Poverty - Pobresa





Avui és el Blog Action Day, una iniciativa que demana que els blocs adherits avui dediquin un post al tema escollit. El tema per aquest any és la pobresa. Es pretén conscienciar a la gent d'arreu sobre aquest problema.

La idea és que cada blog parli des de la perspectiva i l'estil propis.

Aquest bloc s'ha adherit a la campanya i aquest és el post que dedico a la pobresa.

Pobresa, i els seus afins fam i malaltia. Fam i malaltia que segons publica "El Periódico" en aquesta notícia, es podrien combatre i vèncer arreu del món amb molts menys mitjans que els que s'estan destinant a salvar el sistema financer: copio literalment "amb 3.000 milions d'euros n'hi hauria prou per curar 19 milions de nens desnodrits".

Quants diners s'han dedicat a salvar el sistema financer? 700.000 milions de dòlars als EUA. Més del doble a la UE.

Cada dia moren 10.000 nens desnodrits.

Enguany es pot arribar per primer cop a la història la xifra de 1000 milions de persones afamades.

Però això sí, salvarem el sistema financer. Diuen que per evitar mals majors. Mals majors? algú em pot dir qui ha provocat que mil milions de persones arreu del món passin fam?

El comunisme va fracassar. Per les raons que fossin. Doncs bé, avui estem veient el fracàs del sistema capitalista neoliberal. El comunisme potser va ser vençut. El neoliberalisme, en canvi, s'ha autodestruït per la seva cobdícia caníbal i, en el seu suïcidi, deixa un món esgotat, contaminat, misèria i fam.

Avui, la pobresa que és al paisatge i a la vida diària de continents sencers, producte d'un sistema diabòlic, truca a les nostres portes.

Truca i entra. Segons Ferran Casamitjana, de Càritas, "Davant l’actual crisi econòmica, Càritas cada dia està atenent a més persones. Durant el primer semestre de l’any hem vist incrementar-se gradualment el nombre de persones que se’ns adrecen demanant ajuda".

La pobresa ja estava aquí. Sempre hi han hagut pobres. Però ara n'hi han més. N'hi hauran més. Ja no seran anònims. Ja no seran la llunyana estadística de la fam. Ara seran els avis, o els pares, o els germans, o els amics, ara seré jo, ara ho seràs tu.

Què es pot fer contra això? els partits polítics, els sindicats majoritaris, la patronal... S'han alineat en la defensa del sistema. Un bloc sense fissures. Qui s'ha alineat en la defensa dels pobres? De quina banda estàs? El PP i el PSOE fan pinya. No, que ningú digui que això testimonia la inexistència d'esquerra i dreta. Existeixen. PP i PSOE són dreta tots dos. L'esquerra senzillament no diu ni piu. Per què?

Perquè no hi ha resposta des de l'esquerra? ni tan sols ara que la pobresa entra per la porta? per què aquesta inacció? aquests braços caiguts i el campi qui pugui? Com és que no s'està anant a buscar a la gent porta per porta i se'ls diu: "no els necessitem, podem fer un món nou!"

Segur que molts es quedaran a casa. Per orgull, per por... tant és. Estic segur que molts escoltaran. Estic segur que molts esperen que els vinguin a buscar. Estic segur que podem canviar el món. Un altre món és possible. Aquesta crisi és un bon moment per començar a canviar. Podem combatre la pobresa. Podem girar la truita. Podem defensar-nos si estem units: el poble, els treballadors, els aturats, els joves, els grans, els d'aquí, els immigrants... Tots aquells que tinguem Confiança. No Confiança en el sistema sinó Confiança en l'Ésser Humà.

Ja sabem qui "salvarà" als "pobres" bancs.

Qui salvarà als nens?

Canviarem el món. Podem fer-ho. Hem de fer-ho.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

muntanya russa.

Aquest cap de setmana s'han aprovat les directrius del "pla de rescat" europeu. Es volia evitar un altre dilluns negre i s'ha aconseguit. Avui l'IBEX ha pujat com mai en la seva història. Dijous i divendres negre. Dilluns d'eufòria. Muntanya russa.

Eufòria cocaínica, histèrica. Fa basarda l'espectacle orgiàstic de la borsa.

Tanmateix, es podia preveure. Rebot tècnic catapultat pel pla de rescat. La borsa ensuma diners frescos i els especuladors llencen com taurons sobre la sang.

Què ha canviat de divendres a avui? Res. Les mesures aprovades pels governs europeus encara trigaran a executar-se i a tenir un efecte real al mercat. La tendència avui segueix sent la de la setmana passada. L'atur creixerà. La morositat continuarà augmentant. Més empreses tancaran. Continua havent més d'un milió de pisos vuits a un preu inabastable. El panorama segueix sent dolent. Les previsions de tempesta perfecta no han canviat.

I ara seré molt demagògic, o no: l'estat rescatarà els bancs que calguin. ¿Qui collons rescatarà als treballadors de Nissan, de Frigo, de Tyco... a tants i tants d'altres?. A aquests no els rescatarà ningú. Però a dia d'avui, aquests treballadors ajudaran amb els seus impostos a rescatar els bancs que, ironia, potser els estan collant amb la hipoteca.

I tornaré a ser demagògic, o no: ¿perquè en els ratings de confiança de bancs i caixes, les basques apareixen primer i les catalanes, com a molt, només a mitja taula? no tindrà alguna cosa a veure el model de finançament? jo crec que sí.

El govern espanyol ens robarà part dels nostres impostos per donar-los als bancs. És un robatori que ens fa a cadascun dels treballadors assalariats. Fins que són. A més, pel fet de pertànyer als Països Espoliats (recordem: Illes Balears, País Valencià i Principat), se'ns endinyarà un finançament que garantirà el dèficit fiscal i més espoli, amb el conseqüent ofec de l'economia i la privació dels mitjans per afrontar la crisi.

Com treballadors som agredits. Com valencians, balears i catalans som agredits.

Ahir, festa de la hispanitat, o del genocidi indi, que ve a ser el mateix, la manifestació dels feixistes a Montjuïc va transcórrer plàcidament amb la crema final d''una estelada. La manifestació antifeixista, en canvi, va ser reprimida amb violència. Casualitat? No.

El mateix sistema que estomaca a les esquerres antifeixistes, a les esquerres independentistes, als anarquistes... és el mateix sistema que fa servir els diners dels treballadors per "rescatar" bancs per a que puguin quadrar els seus comptes i per a major glòria dels seus accionistes i dels especuladors de la borsa.

Mentrestant, ERE a Nissan, a Frigo, a Simon ...

divendres, 10 d’octubre del 2008

El crack?

Ahir va ser el dia que l'IBEX queia per sota dels 10000 punts... i avui ha estat el dia que ho ha fet per sota dels 9000.

Brutal.

Tornava cap a casa i m'he fixat en el transit, en les llums dels comerços, en l'activitat i el moviment de la gent que anaven amunt i avall i pensava: tot el daltabaix financer canviarà aquest paisatge humà?

Avui potser serà un dia històric per al sistema financer. Dependrà, en gran mesura del que passi el proper dilluns. De fet, la setmana ha estat devastadora i la reculada de l'IBEX ha estat de més del 20% del seu valor.

Què passarà dilluns? jo segueixo pensant que ha d'haver un rebot, però, el cert és que el gràfic de la borsa d'avui ha tingut un rebot a mitja sessió on, de ben segur, molts especuladors han obtingut beneficis, però després la sessió ha continuat a la baixa, en caiguda lliure, fins ensorrar-se per sota dels 9000 punts. Potser els rebots tècnics ja no seran prou grans com per a capgirar la tendència. doncs semblava que si la sessió hagués durat més, més hagués baixat l'índex.

En definitiva, potser avui ha estat el dia que quedarà marcat com el del crack, sempre i quan, és clar, les borses no ens sorprenguin a tots amb una nova caiguda en picat. Hi ha qui diu que el nivell que correspondria a l'economia real està encara uns quants milers de punts per sota del valor de tancament d'avui. De fet, avui els diaris parlaven de la "jornada històrica" d'ahir però la d'avui ha estat molt pitjor.

Però no se sap. El futur és incert. Ja es veurà.

En tot cas, la borsa està allà. La borsa és un dels taulers de joc del sistema, però també és un indicador. Els senyals d'avui, de tota aquesta setmana, han estat clars i potents.

A les dues terceres parts de la població activa que és mileurista o submileurista, aquesta crisi financera, per ara, no és més que una gota més en la dura lluita del dia a dia. Lluita que ja ve de lluny. Tanmateix, el sistema també engloba aquest sector. Sense cap mena de dubte, els més dèbils seran els que patiran més .

I què fa l'estat? l'estat diu que injectarà liquiditat al sistema de la següent forma: comprarà als bans i caixes "actius solvents", és dir, hipoteques prestades a pagadors segurs. D'aquesta forma, amb els diners rebuts els bancs ja disposaran de líquid. La segona part del pla és que llavors els bancs podran utilitzar aquests diners i tornar a donar crèdit. El que no diu el ministre del ram és que els bancs poden decidir utilitzar aquests diners rebuts de l'estat per quadrar els seus comptes sense donar cap crèdit.

Quan ho sentia per la tele pensava que no es pot ser més idiota.

Cal ser un imbècil integral per confiar que els mateixos que han demostrat ser els monstres més cobdiciosos de tota la història de la humanitat, ara, de cop i segons el ZP, es posaran a pensar en els altres, ni que sigui per concedir préstecs.

¿Seran tan bones persones com els directius d'AIG que per "celebrar" la fallida de l'asseguradora s'han anat a Mònaco a gastar-se els calers, els molt cabrons?

O sigui: o bé el ZP i els seus ministres són uns imbècils integrals, o bé els han promès càrrecs als consells d'administració de bancs per a quan acabi la legislatura. En aquest cas, no serien imbècils sinó corruptes i traïdors.

Tinc una proposta: en comptes del sistema ZP, crec que la solució passa per tancar a la presó als consells directius dels bancs que han provocat aquest daltabaix a la mateixa galeria que els violadors i els assassins. I nacionalitzar la banca. Ara ja es pot dir. Ho estan fent els EUA i diversos països d'Europa

De fet, caldria continuar amb la nacionalització de l'energia i de l'aigua i dels recursos naturals. I segur que també caldria nacionalitzar una bona part de la indústria.

Perquè resulta que encara que avui només es parla de la crisi financera i econòmica, la realitat és que, a més, també hi han en marxa una gran crisi energètica i una gran crisi climàtica. Cadascuna d'aquestes crisis és, per ella mateixa, un motiu de preocupació formidable. Requeriran un gran esforç sostingut en el temps, no per aturar-les o revertir-les, que no es pot, sinó per adaptar-nos com espècie i com a civilització a les noves condicions que se'n derivaran o a mitigar-ne els efectes.

Avui ja està clar que el mercat no s'autoregula. De fet, el mercat lliurat a les seves forces a arrasat el mar, el cel i la terra. Cal controlar el mercat, i no només el mercat. També cal regular la producció industrial per a fer-la racional. Però no "racional" en el sentit d'incrementar-ne el benefici econòmic, sinó en el sentit de beneficiar a tothom.

Cal regular el mercat i la industria per una raó fonamentalment: per a respectar la vida.

No. No soc comunista. Ja se que el mur va caure, i que la URSS no existeix. Però també se que avui els neoliberals ja no poden piular i dir que ells han guanyat i que la Història es va acabar. En tot cas, ara ja no parlem de neoliberals, o liberals, o social-demòcrates, o socialistes, o comunistes. No, en definitiva, ara ja només queda parlar d'ètica contra bogeria assassina.

Perquè totes aquestes Crisis, per cert, tenen en el seu origen la mateixa causa que la crisi financera: la cobdícia. Una cobdícia pregona, exagerada, malaltissa i maníaca, que ha dut a esgotar fonts d'energia, desforestar selves, extingir espècies a terra, mar i aire, a contaminar rius i oceans, a empastifar l'atmosfera amb gasos tòxics, a disparar l'efecte hivernacle i a condemnar a milions d'éssers humans a la guerra, la gana, la malaltia i la mort.

És el moment de fer girar la roda. Cal posar la dignitat de l'ésser humà al lloc que ara ocupa el pitjor dels seus pecats. Ara és el moment de ser valents i recuperar el món per als nostres fills.

La Història no ha acabat. La Història no ha fet més que començar.

dijous, 9 d’octubre del 2008

ens volen espantats

Més notícies de la crisi. Una allau. Destacada: l'IBEX cau sota dels 10000 punts malgrat les rebaixes els tipus d'interès a tot el planeta en una operació coordinada i sense precedents dels bancs centrals més importants. Tot i que, amb això de l'IBEX, tampoc m'extranyaria veure algun rebot aviat. Amb crisi o sense, els especuladors sempre guanyen, i en els rebots fan els calers.

Avui, però, escoltant la ràdio que parlava d'institucions, empreses, empresaris, bancs, borses... jo pensava, i la gent? ningú diu que fa la gent? aquesta crisi com està afectant a la gent i quina reacció té?

Parlen de pànic, però, com vaig llegir fa poc, la gent avui no en té de pànic. Pànic n'hi haurà el dia que hi hagin cues de 100 metres a les portes de les caixes i els bancs. Això no passa, si més no, avui. El cas, però, és que parlen de pànic. Ens volen espantar? Qui guanyaria provocant el pànic? Tinguem en ment "la doctrina del xoc" de Naomi Klein.

Qui guanya quan hi ha pànic, caos, desordre i xoc és l'economia de la por i de la violència. Oh, sorpresa! el darrer negoci dels neoliberals: la industria de guerra i de la seguretat. I qui perd? el poble, la democràcia, la llibertat perden.

Un cop d'estat des de dalt. Retallades de llibertat i repressió. Nacionalitzacions, sí, però no per a fer accessibles serveis i bens al poble, sinó per preservar la riquesa dels poderosos. Què és això? Mentrestant, els directius d'AIG se'n van de farra per celebrar el rescat i es gasten milions i el president dels promotors i constructors espanyols diu que "abans que els pisos baixin un 30%, els regalaran als bancs". L'avarícia, la cobdícia. Ara tots podem ser les seves preses i no vindrà pas l'estat a defensar-nos a nosaltres. Com ells són els que manen i voten en urnes apart, som nosaltres els delinqüents si no paguem.

Compte que amb l'excusa de la crisi, ens voldran fer pagar els plats trencats i represaliaran als que es neguin a creure. Compte que ens volen espantats. Compte que si els deixem, ens fotran alguna cosa més que els calers.

No és aquest el moment del pànic. Al contrari. És, si de cas, el moment de la ira. És el moment de preparar la defensa i la rebel·lió. No hem de tenir por. Ara menys que mai, que ens volen espantats.

Diada Nacional del País Valencià




Avui, 9 d'octubre és la Diada Nacional del País Valencià.

Avui, la manifestació valencianista encapçalada de la comissió 9 d'octubre formada per Acció Cultural del País Valencià, Societat Coral El Micalet, Federació Escola Valenciana, Revolta, Comissions Obreres, Intersindical Valenciana, Sindicat CAT, Espai Alternatiu, EUPV, BLOC, ERPV, Els Verds PV, Iniciativa pel Poble Valencià marxava sota la pluja amb el lema "Pels nostres drets, pel nostre país", amb l'objectiu de denunciar la política del PP contrària a la llengua catalana, i als drets socials dels valencians. També, sota el lema "Els Països Catalans decidim independència" s'han manifestat les organitzacions Endavant, Maulets i CAJEI. Llegiu la crònica al Vilaweb.

9 d'octubre. Diada nacional i jornada de lluita.

Una abraçada, amics, germans del País Valencià. El combat continua.

Visca el País Valencià!

dimecres, 8 d’octubre del 2008

07/10. Mani contra les 65 hores

Ahir, 7 d'octubre, va ser una jornada que havia de ser de lluita i reivindicació obrera i sindical.

Per una banda, estava la "Jornada Mundial pel Treball Digne", convocada per la CSI (Confederació Sindical Internacional) a la qual pertanyen i a la que han prestat suport CCOO, UGT, USOC , a més de la participació de diversos partits. Els actes associats a aquesta jornada han estat diversos, però, n'hi havien dos de principals: aturades de 15 minuts en algunes empreses i la manifestació a les 18:30h a Via Laietana amb Urquinaona.

La reivindicació dels sindicats majoritaris es pot trobar en el seu manifest conjunt que, en resum, són els quatre punts següents:

"La modificació radical o la derogació de la directiva del temps de treball.
Als nostres governs i empresaris, polítiques que combatin la sinistralitat i la precarietat laborals.
La universalització de les normes fonamentals del treball adoptades per l'OIT que recullen, entre altres, l'eradicació del treball infantil i del treball forçós i l'eliminació de tot tipus de discriminació i el reconeixement efectiu de la llibertat sindical, el dret de vaga i a la negociació col·lectiva.
El compliment dels Objectius del Mil·lenni de Nacions Unides, els quals preveuen, fonamentalment, l'eradicació de la pobresa extrema i la fam, l'extensió de l'educació primària, la igualtat entre gèneres i la reducció de la mortalitat infantil."

Comentari al marge. Per sort, al comunicat es parla de "treball digne" i no de "treball decent" com vaig sentir i llegir ahir molts cops. Cada vegada que sentia parlar de la jornada pel "treball decent" em sonava a campanya d'associació ultraconservadora per fer que les putes canviïn de feina. Fi del comentari.

Interessants i nobles objectius. Tanmateix, una mica eteris, no? No, no tant. El primer d'ells fa referència a la "derogació de la directiva del temps de treball". Aquest és un punt que ens afecta de ple. La reivindicació, però, quedava diluïda i amagada.

Per sort, però, ahir, coincidint amb aquesta jornada mundial pel treball digne, també s'encetava la campanya contra la directiva del treball de la UE, la de les 65 hores, i estava convocada una manifestació com a tret d'inici de la campanya.

Aquesta manifestació la convocava la Xarxa Contra els Tancaments i la Precarietat . Un consell per a la Xarxa: Milloreu la web. L'actual fa pena. Un bloc és una opció fàcil i ben bona.

Entre els participants, els "altres" sindicats: CGT, CNT, CSC, CO.BAS, IAC... partits i grups de l'esquerra alternativa...També trobem en la llista d'adhesions a la campanya a seccions sindicals de CCOO, UGT i USOC.

El lema de la manifestació va ser: "No a les 65 hores de la UE, sí a les 35, que la crisi la paguin els rics".

Segons kaosenlared vam ser uns 3000 manifestants els que vam marxar des de la seu de la UE a Barcelona, a la cantonada entre Provença i Passeig de Gràcia fins a la plaça Catalunya, al davant de Telefònica.

Un cop allà es van fer diversos parlaments i la manifestació es va dissoldre.

Avui, els mitjans oficials no han dedicat gaire temps a parlar de la jornada aquesta pel treball digne. Està clar que la notícia avui és la crisi financera i no es pot perdre temps amb les reivindicacions dels treballadors. Els mitjans no han informat de les movilitzacions d'ahir. Amb prou feines de la manifestació dels sindicats del sistema. En cap cas res de la dels sindicats, diguem-ne, anti-sistema.

De fet, segons els mitjans de comunicació "oficials" ahir només va haver una manifestació, la dels sindicats majoritaris (sorprenent excepció de "La Vanguardia" amb aquest vídeo. Potser es van confondre?). L'altre no va existir. Escriure la història segons convé és la tècnica del gran germà orwellià a 1984. De fet, res de nou.

Sí que hi va haver una manifestació combativa. Jo vaig ser-hi. Sí, per molt que provin d'amagar-ho sí que va ser una jornada de lluita i reivindicació.

El manifest de la campanya contra la directiva de les 65 hores és aquest:



FORA LA DIRECTIVA EUROPEA DE LES 65 HORES SETMANALS!
VOLEN FER-NOS RETROCEDIR UN SEGLE!
QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS I ELS BANQUERS!


El passat 9 de juny, els ministres de Treball de la Unió Europea van aprovar, sense cap vot en contra, una “proposta de modificació” de l'actual Directiva sobre el temps de treball. Amb això van engegar un procés que acabarà en la votació del Parlament Europeu, en principi, el pròxim 19 de desembre.



QUÈ DIU LA DIRECTIVA?

Segons la nova proposta de Directiva, els Estats podran permetre augments de la jornada de treball setmanal fins a les 60-65 hores, que s'aplicarien a través de pactes individuals entre l'empresari/a i el treballador/a, encara que els convenis fixin una jornada inferior. Això representa la tornada a jornades “legals” de 10 a 12 hores i sis dies per setmana. La proposta de Directiva estableix també que els períodes de descans en les guàrdies de col·lectius com el personal sanitari o bombers deixaran de considerar-se temps de treball efectiu.



PER QUÈ CAL TIRAR ENDARRERE AQUESTA PROPOSTA INFAME?

1. Perquè pretenen fer-nos retrocedir un segle, invalidant la jornada màxima setmanal de 48 hores que l'OIT va oficialitzar el 1917, després d'una lluita llarga, dura i plena de sacrificis del moviment obrer internacional per la jornada de 8 hores.

2. Perquè, en tractar d'imposar l'augment de jornada mitjançant acords individuals treballador/a-empresa, ataquen una de les majors conquestes de la lluita sindical: el dret de la classe treballadora a la representació i la negociació col·lectiva, deixant el treballador a mercè de l'empresa.

3. Perquè, quan estan enviant milers de treballadors/es a l'atur, en comptes de reduir la jornada (començant per les 35 hores) o rebaixar l'edat de jubilació als 60 anys, és a dir, treballar menys per treballar tothom, pretenen prolongar la jornada, provocant així encara més desocupació.

4. Perquè la Directiva és un instrument per abaratir uns salaris ja devorats per la carestia de la vida.

5. Perquè la prolongació de la jornada comporta un augment inevitable de la fatiga, que porta forçosament a un greu increment dels problemes de salut laboral i de la sinistralitat.

6. Perquè, mentre els governs s'omplen cínicament la boca amb la conciliació de la vida laboral i la vida familiar i personal, les jornades de 10 i 12 hores de la Directiva la converteixen en un somni impossible, afectant en primer lloc la dona treballadora.

7. Perquè la prolongació de la jornada és un complement necessari de les polítiques de privatització dels serveis públics, que van de la mà del seu deteriorament i de la precarització de les condicions laborals.

8. Perquè no és veritat que la Directiva sigui quelcom llunyà, que no ens afecta. Si s'aprova, el seu impacte serà immediat, tot i que no s'hagi traslladat encara a una llei espanyola. Per començar, la patronal podrà subcontractar personal de països on la jornada de 60-65 hores hagi estat legalitzada. Ens faran xantatge també des del principi amb amenaces de deslocalització als països on la Directiva estigui ja implantada. Els empresaris individuals, a més a més, tampoc tardaran gaire a aplicar-la, a l'empara del Tribunal Europeu de Justícia, encara que la llei espanyola no s'hagi modificat, tal com succeeix ara amb la Directiva Bolkestein.

La pretensió del capitalisme europeu és —si no ho impedim— ben clara: començar pels països i sectors més desprotegits (com els precaris i precàries i les persones immigrants) per acabar, al cap d'un temps, generalitzant la prolongació de la jornada a les noves generacions.

9. Perquè la Directiva no és quelcom aïllat sinó una peça, sens dubte fonamental, de l'ofensiva de l'Europa del Capital. Ve de la mà de la Directiva de Retorn contra milions d'immigrants (que presenta com a culpables de la desocupació), del pla Bolonya de privatització de la Universitat, de la Directiva Bolkestein per liberalitzar i privatitzar els serveis públics o de la permanent pressió per allargar l'edat de jubilació i retallar i privatitzar les pensions públiques.

La Unió Europea ha mostrat el seu caràcter d'instrument del capitalisme europeu i el destí que aquest ens ofereix. Estem davant un sistema en què els avenços tecnològics no serveixen per millorar la vida de la població sinó per tornar-nos al pitjor passat d'explotació. Un sistema que, per sobreviure, necessita carregar sobre les nostres espatlles les calamitats de la crisi que ells mateixos provoquen, després d'enriquir-se a costa nostra.



ENS HI JUGUEM MOLT, CAL UNA VAGA GENERAL EUROPEA DE 24 HORES

Res no podem esperar del Parlament Europeu, que va aprovar al seu dia la Directiva de la Vergonya i que està a les mans dels mateixos governs que promouen la Directiva de les 65 hores. Entre els promotors hi ha els Berlusconi i Sarkozy, juntament amb el Partit Laborista britànic i la socialdemocràcia alemanya. El Govern Zapatero, que afirma estar en contra de la Directiva, no hi va votar en contra sinó que es va abstenir.

Una agressió d'aquesta envergadura exigeix una resposta contundent a tot Europa. La proposta de la CES (Confederació Europea de Sindicats, de la qual formen part CCOO i UGT) està ben lluny del que es necessita. Una barbaritat com aquesta no es pot aturar amb pressions diplomàtiques a eurodiputats i governs, ni negociant “millores” d’una cosa que és innegociable, ni limitant la mobilització a protestes testimonials. La jornada del 7 d'octubre només té sentit com a preparació d'una vaga general de 24 hores abans que el Parlament Europeu voti la Directiva. Convocar aquesta vaga general és l'obligació de totes les forces sindicals i en primeríssim lloc de la CES, sobre la qual recau la principal responsabilitat.

Exigim als europarlamentaris el rebuig directe de la Directiva, i al Govern Zapatero que, si de debò s'hi oposa, faci un crida urgent al seu repudi i exigeixi la seva immediata retirada.


NO A LA DIRECTIVA DE LES 65 HORES!
SI A LAS 35 HORES!
NO A L’EUROPA DEL CAPITAL!

CAMPANYA CONTRA LA DIRECTIVA DE LES 65 HORES

(No65hores@llistes.moviments.net)

dilluns, 6 d’octubre del 2008

però tothom callava

Enèsim dilluns negre de la crisi financera. Acabava el post que vaig dedicar a l'aprovació del pla rescat amb un vaticini: les borses se n'alegraran. El cas, però, és que la reacció va ser freda. Un manteniment de posicions i pocs dies més tard, l'allau d'informacions sobre entitats financeres europees que han estat rescatades o que es troben en situació de fallida tècnica han causat el pànic i les borses, tant Wall Street, com les asiàtiques, com les europees, han viscut un nou daltabaix, un altre dilluns negre.

S'està imposant el convenciment que el pla de rescat dels USA només serà un pegat que no arreglarà res. Només servirà per retardar una mica l'entrada en una recessió de l'economia nord-americana que pot arrossegar en la caiguda les economies asiàtiques i europees. Tonto l'últim i els governs europeus preparen plans de rescat cadascú pel seu compte. La Merkel salva l'Hypo quan la fallida era imminent.

El Castells i el ZP que diuen que cal injectar liquidesa al sistema i augmentar el fons de garantia (el fons que, en cas que un banc faci fallida, serveix per a retornar una part dels diners dipositats als clients del banc) .

Torna a haver por a les borses. Una por que, de moment, no ha saltat al carrer o, si més no, encara no ha provocat corredisses cap a les sucursals bancàries per a treure'n els calers allí dipositats. Els que puguin, és clar, que la resta es trobaran amb les oficines tancades. Això ja ha passat a altres llocs. A l'Argentina li en van dir "corralito".

Penso que hi han motius per a la por. Els missatges són contradictoris. Els governs diuen que volen garantir els diners dels estalviadors. Per exemple incrementant els fons de garantia. N'hi ha prou? No. També cal garantir el crèdit. Salvar els estalvis per a que garanteixin el crèdit? Tant de poder tenen els estalvis? Això soluciona alguna cosa en un estat espanyol on el deute de les famílies arribava a més del 80% del PIB l'any 2007? com estarà enguany?

Tanmateix, ara, malgrat els sous mileuristes o submileuristes de l'ample majoria de la població activa, el sistema va tirant. Hi ha més aturats, és cert, i en nombre creixent (el país on més puja l'atur de la UE). Però la gent no està particularment emprenyada. Avui, un diari gratuït s'atrevia a afirmar que el personal esta, fins hi tot, satisfet amb la feina (això sí, tirant d'una enquesta del 2007). La vida continua i aquí no es nota res. No hi ha por al carrer.

De moment, potser millor que sigui així. Potser no hi han motius per a estar preocupats. Potser la feina no perilla. Potser no passarà res. Oi que de moment anem tirant? Per què hauria de canviar?

...La gent es miraven als ulls, interrogant amb la mirada, esperant que algú digués que no anava a passar res.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

Preguntes i respostes sobre la directiva de les 65h.

El propers dimarts dia 7 d'octubre es realitzaran un seguit d'actes i movilitzacions contra la directiva de les 65 hores.

El següent és un recull de preguntes i respostes sobre la directiva que ha preparat la Intersindical-CSC i que reprodueixo aquí pel seu interès:

1. Què és una directiva de la Unió Europea?

La Directiva de la Unió Europea o Directiva comunitària és un acte normatiu aprovat pel Consell de la UE (consell de ministres) o la Comissió Europea (format per un comissari o comissària de cadascun dels 27 Estats membres) i ratificat pel Parlament Europeu. La Directiva no és d'aplicació directa, sinó que marca uns objectius en base als quals cada estat ha de legislar per tal d'assolir-los, amb la forma i mitjans que consideri adients, però sempre amb el vistiplau dels òrgans comunitaris.


2. Què suposa la Directiva Europea d'Organització de la Jornada Laboral?

Aquesta directiva, més coneguda com a Directiva de les 65 hores, permet als estats regular de tal manera que es permetin jornades laborals de 60 hores setmanals, o de 65 hores, en cas de certes professions que realitzin guàrdies.

3. Com es decidiria l'aplicació de la jornada laboral?

En un principi, la legislació general no pot ser superior a les 48 hores, així que l'aplicació d'aquesta jornada laboral hauria de ser un acord bilateral entre cada treballador o treballadora i l'empresari o empresària. Segons la directiva, no pot haver-hi coaccions ni pressions, ni es pot acomiadar ningú per negar-se a augmentar la jornada laboral, però està clar que no té la mateixa capacita de pressió la part contractant que la part contractada. Així mateix, la negociació bilateral debilita enorment l'acció col·lectiva i el paper dels sindicats.

4. Aquesta legislativa obligarà a legislar per permetre les 65 hores de jornada laboral?

No, simplement permet que així es faci. Tanmateix, el fet d'acceptar-ho pot provocar una deslocalització interna entre aquells països que legislin en aqueste línia i els que no, aprofitant el mercat únic i la facilitat per moure-hi productes i serveis entre els seus diferents estats. De la mateixa manera, dóna cobertura a les patronals per fer pressió als governs per avançar en aquesta línia.

5. Per què cal oposar-se a aquesta mesura?

El fet de permetre una jornada laboral de 65 hores suposaria un retrocés històric en els drets laborals i obre la porta a què les classes treballadores realitzin jornades de feina un 35% majors del que l'Organització Internacional del Treball considera com a excessives, podria augmentar l'atur en un 33% a nivell europeu (menys persones treballant més hores poden fer la mateixa feina), els riscos d'accidents augmenten com més hores es treballin, les dones veurien truncades les polítiques encarades a la corresponsabilitat en les tasques de la llar, els i les joves patirien jornades abusives en ser un dels elements més dèbils del món laboral i, en definitiva, l'empresariat podria fer xantatge a l'estat perquè permetés aquesta legislació i podria fer xantatge a la persona treballadora perquè, de no acceptar la jornada màxima, es contractaria una altra persona. A més, suposa igualar els drets laborals per baix, adaptant-los als països menys reguladors, i no al revés.

6. Què marca la legislació actual?

Actualment, a nivell europeu, els estats no poden permetre jornades laborals majors de 48 hores setmanals. Als Països Catalans sota domini espanyol, això es tradueix en jornades d'un màxim de 40 hores i, a la Catalunya Nord, en jornades de 35 hores (malgrat que actualment aquest límit s'està esmicolant).

7. En quin punt es troba la directiva?

El passat 10 de juny va ser aprovada pel Consell de la Unió Europea i ara ha de passar encara alguns tràmits. Per una banda, aquest mes de juliol o el setembre, el mateix Consell de de la UE ha de formalitzar la seva proposta. Llavors, el Parlament Europeu tindrà tres mesos per pronunciar-s'hi. En cas d'aprovar-se, ja serà vàlida i els estats podran adaptar la seva legislació en aquesta línia; en cas que el Parlament introdueix-hi esmenes, aquestes hauran de ser aprovades llavors pel Consell de la UE (una qüestió molt difícil); i si el Parlament rebutja la Directiva, caldrà crear una mesa que acosti posicions entre ambdós organismes, per tal de mirar de trobar una altra proposta alternativa (que, si no apareix, invalidaria la proposta actual i mantindria la legislació prèvia). El juny vinent hi haurà eleccions al Parlament Europeu, un fet que també pot entorpir el procés.

8. Qui està a favor i qui s'oposa a la Directiva?

No semblaria tan estrany que la Directiva no fos aprovada al Parlament Europeu o, com a mínim, que s'hi introduïssin esmenes que després el Consell de la UE no acceptés (i, per tant, es bloquegés la mesura). Així, la majoria absoluta la marquen 393 diputats/des i els Grups Socialista (217 diputats/des), Esquerra Unitària (41 diputats/des) i Els Verds (43 diputats/des) ja han mostrat el seu desacord amb la directiva (en total, 301 diputats/de). Per la seva banda, el Partit Popular Europeu votarà dividit, ja que algunes delegacions més conservadores han decidit votar-hi a favor (de moment, 115 dels 288 diputats/des totals), mentre que la delegació espanyola hi votarà en contra (24 diputats/des) i els altres vots en seran una incògnita. La paraula la poden tenir els grups minoritaris, com l'Aliança Demòcrata Liberal (amb 100 diputats/des totals, i la delegació francesa ja ha avançat el seu vot contrari i CDC, malgrat no confirmar-ho, s'ha mostrat contrària a la directiva en algunes mocions locals), l'Europa de les Nacions (amb 43 diputats/des, que inclou partits com ERC, probablement hi votaran en contra gairebé en bloc), el Grup Independència i Democràcia (22 diputats/des euroescèptics/ques) o els i les 32 diputats/des no inscrits/es a cap grup.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Aprovat el pla de rescat

La càmera de representants dels EUA acaba d'aprovar el pla de "rescat" modificat.

Els demòcrates han donat suport al pla per 172 vots a favor i 63 en contra. Els republicans, en canvi, s'han mostrat en contra, tot i que amb una diferència de vots menor: 91 a favor i 108 en contra.

En total el pla de "rescat" ha estat aprovat per 263 a favor contra 171 en contra.

Cal esperar que les borses del món, i sobretot Wall Street, faran festa grossa.

Servirà per alguna cosa? les xifres d'atur als EUA s'han incrementat i la dada s'ha utilitzat durant el debat tant a favor com en contra del pla de rescat.

Resulta interessant, però, el resultat. Els republicans són els que rebutgen el pla del president republicà. Els demòcrates són els que salven el pla de Bush. Obama i McCain donen suport al pla. McCain queda desautoritzat pels representants del seu propi partit. Obama, el candidat del canvi, és l'avalador de la política de Bush. El canvi salva els mobles del vell sistema, i n'assumeix una hipoteca que està per veure si podrà pagar.

No hi ha una única explicació per a tots aquests moviments. Juguen interessos econòmics i electorals poderosos.

No és cap sorpresa que el pla hagi prosperat. Però tot plegat té un aire de deja-vu important. Fa l'efecte que, en realitat, només es pretén salvar els mobles sense assumir canvis estructurals importants. El sistema devorarà ara els recursos públics. Obama ha contractat una hipoteca amb Bush que veurem com pagarà. S'adona que és una aposta a una carta? S'adona que si el pla de rescat falla, ja no quedaran recursos per a un nou pla de rescat?

Tanmateix, l'alternativa era deixar que s'ensorressin els bancs i que petés el sistema financer EUA i, de retruc, el sistema financer mundial.

Potser, tot plegat, el pla de rescat no és més que una voladura controlada degut al perill d'allaus. Potser s'ha guanyat una mica de temps. Però, per a fer què?