Pàgines

dissabte, 28 de gener del 2017

El pressupost de la Independència

Aquesta setmana havia saltat la polèmica per les declaracions de Santi Vidal. Un embolic que, ves quina cosa, coincidia en el temps amb la presa de decisió de la CUP sobre el suport als pressupostos de la Generalitat.

Quines coincidències, oi? En altres circumstàncies hauria estat combustible per a un gran foc. Tanmateix, l'afer Santi Vidal s'ha resolt amb la seva dimissió. per la seva banda, la CUP ha seguit el seu procés intern de presa de decisió i han decidit prestar un suport crític i amb data de caducitat. Si al setembre no hi referèndum, el govern de Catalunya caurà. Per a prestar aquest suport es faran dos vots afirmatius, i els vuit vots restants seran abstencions.

La CUP no està satisfeta amb el contingut social. Ara bé, és innegable la millora en el contingut social del pressupost: "Les partides socials concentren el 74.7% del total pressupostari, el percentatge més alt de la història", afirma Oriol Junqueras. Sigui com sigui, i tenint en compte la seva transcendència, L'independentisme, des de la CUP fins el PDCat, passant per ERC ha estat capaç de fer un pressupost defensable per tots, amb l'objectiu clar del referèndum  i amb un potent vessant social.

Estem, doncs, en el compte enrere. Puigdemont ha fet servir l'expressió, de major dramatisme, "temps de descompte". Hi ha un pla i aquest pla acaba d'entrar en la seva fase final.

Aquesta setmana va començar el dimarts amb la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont al Parlament Europeu. Es va veure tacada pel cas Santi Vidal, però avui rep una altre injecció d'empenta amb la decisió cupaire d'aprovar els pressupostos. El Dragon Khan emocional ha estat important, però després de sumar i restar, el resultat és definitivament positiu: Catalunya va presentar la candidatura a nou estat el passat dimarts, i avui s'ha donat pas al mecanisme que ha de permetre fer efectiva aquesta candidatura. Bé.

Hi haurà referèndum d'autodeterminació perquè en algun moment dels propers vuit mesos s'aprovarà la llei de transitorietat que serà la declaració d'independència de fet. I aquesta independència de fet serà referendada pel poble de Catalunya com a molt tard al setembre.

La resposta de l'estat espanyol no es farà esperar. Seguirà la línia d'intimidar, del joc brut, d'intentar provocar divisions, de la repressió... en fi, ja els coneixem. Això serà dur. L'única cosa bona que té és que ni es plantegen fer una campanya seriosa pel "no" a la independència que, per exemple, pugui incloure una oferta per a fer dubtar als indecisos. Això no passarà. És l'únic que no contemplen. Lògicament, doncs, la campanya del Sí ha d'aprofitar la incompareixença del contrari i tractar d'arribar a tothom amb un missatge inclusiu, potent i engrescador.

Així sigui. Per acabar, una recomanació: "Una enhorabona i set avisos", l'editorial d'urgència de Vicent Partal.

dimarts, 24 de gener del 2017

Conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont al Parlament Europeu

No se si som gaire conscients de l'enorme potència de la conferència de Romeva, Junqueras i Puigdemont, aquesta nit, al Parlament Europeu.

Ha estat la presentació oficial de la candidatura de Catalunya a nou estat d'Europa. Candidatura presentada amb convenciment, de forma raonada i amarada dels valors que se li suposen a  l'europeisme, als valors que fan de la idea d'Europa una idea excel·lent, un gran projecte a aconseguir.

Una idea que, tristament, s'allunya de la praxis de les seves institucions. Sabem com volem que sigui Europa, què volem que representi Europa, quin és l'ideal d'Europa... i sabem també que s'assembla ben poc a la realitat d'avui.

Aquest ha estat un dels grans encerts de la presentació. El referèndum d'independència, i la mateixa independència, s'han incardinat en els millors valors del que es vol que sigui Europa. S'ha presentat com una pas en el camí correcte per a fer realitat l'ideal europeu.

S'ha presentat un projecte sòlid, que fins i tot ha encarat el problema del deute espanyol, de com caldrà respondre al fet que Espanya perdrà el 20% del seu pressupost.

Tanmateix, s'ha presentat  la reivindicació catalana com una qüestió estrictament de democràcia, i s'han fet referències internacionals intel·ligents.

A tots els efectes, ha estat una conferència d'un gran contingut polític. De gran potència. Claríssima. Indubtablement independentista, però a la vegada, reclamant el referèndum acordat de forma diàfana.

EL cert és que, amb aquesta conferència dels seus principals representants, Catalunya s'ha mostrat inequívocament  com un subjecte polític i sobirà i que busca el seu reconeixement internacional. Catalunya ha fet política internacional d'alta volada.

Ara bé, no cal ser un geni per saber que a Madrid ni s'han adonat i la seva reacció serà, en el millor dels casos, la ignorància, o en el pitjor, tindran un atac de banyes i faran alguna barbaritat: tractaran d'empresonar a Romeva, Junqueras i Puigdemont, o a Mas, aprofitant que "el jutgen" aviat. Pot passar qualsevol cosa, excepte una: un referèndum acordat. Això serà l'únic que no passarà.

I no passarà perquè no poden. Per ells Catalunya no és una nació i , per tant, no hi ha res a negociar amb Catalunya. Els espanyols creuen que tots els catalans que diem que la nostra nació és Catalunya estem bojos. No s'adonen que la bogeria és discutir-li a algú la seva identitat. La bogeria és que algú em digui que jo no sé qui soc, que la meva identitat no és cosa meva, si no d'un text extern anomenat constitució espanyola. Per això el seu gran argument és "qué pone tu DNI".

Però la bogeria és seva. I és una bogeria antidemocràtica. És una bogeria que per a qualsevol demòcrata no nacionalista (espanyol) és evident. A més, és una bogeria perillosa per a la democràcia perquè avui és la identitat (de la que la identitat nacional és una component) la que els espanyols nacionalistes subordinen a un text constitucional, però pot ser qualsevol altre aspecte, com el model social, el que sigui negat en virtut de la immutabilitat constitucional.  Això és el que converteix la qüestió catalana en una qüestió de democràcia, molt més que la qüestió d'una independència nacional.

En fi, la conferència d'aquesta nit ha tingut molta importància. Ha estat potser el primer gran acte de política internacional de la República Catalana. Avui s'ha presentat la candidatura a Europa i ningú ja no podrà dir que no estava al cas. Avui s'ha assenyalat l'estat espanyol com el principal problema per a la resolució pacífica i ordenada del conflicte, però avui també ha quedat clar que si Espanya no l'evita per la força, el referèndum es farà, i es farà aviat.

El vídeo de la conferència, a aquest enllaç.

Gràcies, Romeva, Junqueras i Puigdemont. Un somriure als llavis i orgull al cor.

dissabte, 21 de gener del 2017

Donald Trump. POTUS

Donald Trump és el nou POTUS (President Of The United States). Semblava impossible, però vet-ho aquí.

Costa de creure. Avui el Periódico publicava una llista de les bajanades més grosses que ha dit Trump sobre les dones. Són d'un masclisme brutal. Ho poso primer perquè és el que més em crida l'atenció. El que més em sobta. Fent una petita recerca per Internet es poden trobar llistes similars sobre altres qüestions, o trossos de declaracions i discursos de Trump que també fan esgarrifar.

El cas és que Trump ha guanyat. S'ho ha endut tot malgrat haver rebut menys vots que Hillary Clinton. Diuen els analistes que la victòria de Trump és la victòria dels homes blancs (dels stupid white men que diria Michael Moore) conservadors i nacionalistes nord americans. Trump ha aconseguit mobilitzar aquest segment de la ciutadania EUA. Ha connectat amb ells millor que ningú altre (en particular que Clinton) i aquests votants l'han fet president. Ho ha fet bé. Per molt que foti, això cal reconèixer-ho i respectar-ho. Amb humilitat i sense preteses superioritats morals: a Espanya Rajoy va guanyar tres eleccions seguides #oletu.

Poca broma. La cosa ara va de debò. Ahir tenia la tele posada mentre es feia la cerimònia de jurament del càrrec i tot i que no li prestava gaire atenció, em va sobtar la imatge de Trump. Tots els tòpics sobre milionaris nord-americans eren allà i estaven jurant el càrrec.

Trump sembla el dolent d'una pel·lícula. Un agent secret de Hydra infiltrat al Capitoli, o el president Snow dels Hunger Games, o com el Lex Luthor de Superman. Entenc que hi hagi gent que pensi que l'apocalipsi zombi és a les portes. No m'estranya gens. Els Bush també responien una mica a aquest mateix estil i van ficar al món en sengles guerres. El pare a la de Kuwait, i el fill a la d'Irak. La pregunta raonable és, en quina ens ficarà Trump?

Però jo tinc esperança. A diferència d'altres ocasions, com amb el mateix Obama, diguem-ho tot, a Trump se'l veu venir d'una hora lluny. Al món no ens agafarà per sorpresa res del que faci Trump, perquè n'esperem les seves barbaritats. Començant pels mateixos Estats Units, on l'oposició interna que trobarà Trump serà important. Ja veurem com s'articula. Cal tenir en compte que la institució del President dels Estats Units és molt respectada al seu país. Però estic segur que els quarters generals del moviments feminista, ecologista, pacifista, dels drets socials, anarquistes i esquerres en general... d'arreu del món estan en alerta roja i preparant-se per plantar cara.

Més enllà dels electors, el perill del discurs de Trump és que pot trobar oïdes de poders, dels  que voten en finestreta pròpia, que l'escoltin i que els agradi la lletra i la música. És en aquests poders on pot perillar la lluita contra el canvi climàtic, per exemple, o pot venir una nova reculada de drets de tota mena, socials i laborals:  si aquests es veuen amenaçats als EUA, amb l'excusa de la competitivitat, per exemple, es posaran en perill a d'altres països. O dit d'una altre forma, que la política de Trump encoratgi, o serveixi d'excusa, a polítiques similars a altres llocs. Em preocupa més això.

O sigui, en realitat, simplificant molt, Trump només seria la nova cara, particularment cridanera, particularment xarona i barroera del vell enfrontament entre els poderosos que volen acaparar el món i la resistència que pretén un món més ètic per a tothom.   

En fi. Avui el sol ha sortit i, aparentment, el món segueix funcionant, si fa no fa com ahir, encara que Trump ja sigui el nou POTUS. Esperem que, si no millora, almenys, segueixi així. No està escrit enlloc que l'apocalipsi zombi s'hagi d'esdevenir amb Trump. En realitat podria ser una gran oportunitat de galvanitzar les lluites altermundialistes.

Així sigui. 

dissabte, 14 de gener del 2017

#TarajalC33

Aquesta nit, a les 23:09 (segons programació), s'estrenarà pel canal 33 el documentari "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".

"El 6 de febrer del 2014, quinze persones van morir ofegades a la platja de Tarajal, a Ceuta. Intentaven creuar la frontera entre Espanya i el Marroc. Quan encara eren al mar, els efectius de la Guàrdia Civil van disparar bales de goma i pots de fum. El documental denuncia els fets i l'arxivament del cas. El documental mostra el testimoniatge d'experts en el fenomen migratori, periodistes, juristes, portaveus policials, activistes i declaracions dels responsables del Ministeri de l'Interior, que es contraposen per construir un relat que evidencia les contradiccions i, sobretot, la sospita que no es tracta d'un simple cas de negligència policial, sinó que respon a una estratègia planificada en l'aplicació de les polítiques de control migratori. Direcció i guió: Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra Muntatge: Xavier Artigas So directe: Xapo Ortega Música: Las Casicasiotone Postproducció de so: Francesc Gosalves Color: Roger Sabà Producció: Metromuster i Observatori DESC, 2016 (Espanya) Durada: 80 minuts "

El documentari ha anat precedit d'una important campanya viral. Segur que us ha arribat, potser més d'un cop per vies diferents, el següent vídeo en que Marta Sibina, actualment diputada d'En Comú Podem, demana que vegeu el documentari, i que aviseu als vostres contactes per a que també el vegin i passin l'avís.

   
A l'espera de l'estrena del documentari de denuncia, sí que es pot dir que: "Els fets ocorreguts a la platja de Tarajal al febrer de 2014 són una mostra de com un cos policial pot vulnerar amb total impunitat les lleis dels seu propi país així com convencions i acords internacionals. El més greu del cas però, és que aquesta vulneració dels drets humans ve emparada pel propi Ministeri de l'Interior, la qual cosa posa traves a una actuació efectiva per part de la Fiscalia. Aquest blindatge a nivell legal és el que provoca la impunitat, i per tant, obre la porta a que els fets es puguin repetir en un futur. És per aquest motiu que la societat civil té un rol fonamental en la denúncia dels fets. Les mobilitzacions ciutadanes poden arribar a tenir un impacte real a nivell institucional quan van de la mà d'una judicialització estratègica del cas. És ahí on entra la figura de les querelles populars (DESC i Coordinadora de Barrios), les quals -davant la inacció de la Fiscalia- poden forçar a que es desprenguin responsabilitats. És el que anomenem litigi estratègic.

A partir d'aquí, ens proposem altres objectius:
- Donar a conèixer les vulneracions de drets humans que es produeixen a la Frontera Sud.
- Visibilitzar el treball que s'està fent des de les organitzacions de defensa dels drets humans que estan actuant sobre el terreny.
- Contribuir a la comprensió dels processos migratoris a la Frontera Sud d'Europa." (del lloc web del documentari)

Vet aquí el teaser:



Una denúncia que es connecta directament amb el maltracte que s'està donant als refugiats que arriben a Europa fugint del conflicte sirià. En tots dos casos es tracta de l'alçament de murs i fronteres brutals per dissuadir o impedir l'arribada d'immigrants i refugiats.

 Podem fer alguna cosa. Per començar, informar-nos. Aquesta nit pots veure "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".. No te'l perdis! Passa-ho!
#TarajalC33

Editat 15/01/2017: el documental es pot veure -entenc que aquest enllaç serà permanent- al servei 3 a la carta de TVC. Vet-ho aquí.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/tarajal-desmuntant-la-impunitat-a-la-frontera-sud/video/5642875/

dissabte, 7 de gener del 2017

L'any del referèndum.


Enguany ha de ser l'any del referèndum. Sí o sí. O no.  Espero que sí. Tant de bo que així sigui. Ho he posat a la meva carta als Reis. Tanmateix, com deien en una pel·lícula, encara hi han un miler de coses que poden sortir malament en tota aquesta història. No ens queda una altre, doncs, que perseverar, tractar de fer-ho el millor possible i aprofitar les oportunitats. Si Déu vol, aquest setembre,  pels volts de la Diada, hi haurà el referèndum.

D'aquí al setembre les veurem de tots colors. No serà un any plàcid i rutinari. N'estic segur. Que ningú prengui mal. Amén. Però no afluixem.

No podem afluixar perquè, des de fa temps, que cada vegada és més clar que el procés de Independència no és ja, només, una qüestió de sobirania. És, sobretot, una qüestió de democràcia.

Hem arribat al punt en que la defensa del dret a decidir -l'exercici efectiu del dret a decidir- es posa al davant. La qüestió avui ja no és de legalitats o legitimitats. La qüestió ara està en el terrenys dels principis i de l'ètica.

Tal com s'han plantejat les coses, el nacionalisme franquista espanyol, ben afermat als poders i institucions de l'estat, està llençant una ofensiva per restringir els drets i les llibertats individuals de tots els ciutadans de l'estat i per a modelar-ne les seves identitats a imatge del model nacional-catòlic, cada cop de forma més descarada. Un model fortament jeràrquic i de submissió a l'autoritat, a major glòria d'elits corruptes.

El nacionalisme espanyol va ser capaç de resistir l'ensulsiada que va representar el 15 de març de 2011. Potser directament, potser indirectament, però ha sabut metabolitzar el gran desafiament que li va plantejar el 15M.  Un moviment que, de fet, va néixer amb plom a l'ala. Precisament per la reivindicació de la plurinacionalitat de l'estat que ha xocat sempre amb el fort i transversal nacionalisme espanyol, òbviament també present al 15M.

Un moviment que s'ha transformat massa ràpidament en partit i ha abandonat els carrers, un moviment que ha assumit, essencialment, el joc constitucional com a propi. Greu error. Un moviment que no ha vist que no es pot guanyar aquesta partida del canvi i de la renovació profunda jugant amb cartes marcades i on les regles diuen que només es pot jugar, però no guanyar.

D'això va la Independència de Catalunya. De trencar aquestes regles perverses. De posar el dret de les persones, de cadascú de nosaltres, a decidir i, sobretot, a exercir aquest dret. Tenim el dret i la possibilitat de guanyar. Va de que no hi han identitats bones i altres dolentes. Tothom té dret a dir qui és i a ser-ho i ningú pot imposar a un altre unes formes de ser i dir, ni la llengua en que es pot ser i dir. Ni  ningú pot imposar a ningú altre la derrota sense possibilitat d'apel·lació.

Això va d'haver superat el nacionalisme català per plantejar un ideal civil i republicà. Un ideal ètic que pot ser assumit per identitats nacionals diferents, per ideologies  diferents,  per llengües diferents. Un ideal que empodera ciutadans lliures i els fa responsables individualment i col·lectivament de la cosa pública. Un procés constituent per a fer un nou país. Un procés constituent amb els ciutadans i els individus com a gran poder constituent.

Però l'exercici d'aquest dret suposa, primer de tot, trencar, desobeir, desautoritzar unes lleis. La primera de totes la constitució. Lleis que creen i institueixen poders per sobre de l'individu -és així a totes les constitucions d'estats, sens dubte- però poders que imposen identitats de forma coercitiva -i això ja no és tan comú-, i poders que fan impossible els canvis d'aquestes estructures si no és amb el consentiment -interessat- d'aquests mateixos poders.

En definitiva, una constitució immodificable a nivell pràctic i sacralitzada, però també usada i abusada, pel nacionalisme franquista espanyol. Sense oposició possible a hores d'ara perquè nacionalistes ho son, en major o menor mesura, tots els partits d'àmbit estatal.

En fi. Un any que ha de ser el del salt de la barrera. O el d'una bona patacada.

Però sigui com sigui, l'endemà del referèndum, o del no-referèndum. Ens tornarem a llevar. Perquè si guanyem, aleshores no tindrem excuses per fer un país millor i serà aquesta una tasca monumental; i si perdem, Déu no ho vulgui, més que mai, caldrà alçar-se, plantar cara i resistir. Perquè aleshores, com en els pitjors moments de la dictadura, serà la mateixa idea de democràcia, la mateixa idea de llibertat, la que estarà en perill.

Però guanyarem. Tinguem confiança!