Pàgines

diumenge, 27 de setembre del 2009

Ponència Política de Reagrupament.cat

He llegit la ponència política que s'ha presentat en el congrés constituent de Reagrupament.cat.

Certament és un text que es pot subscriure de forma gaire bé íntegra per qualsevol independentista (aquest era un els seus objectius). En definitiva ve a dir que la independència és necessària per a la supervivència de la nació catalana, i que la forma d'aconseguir-la serà per la proclamació unilateral d'independència d'un Parlament amb majoria independentista.

És objectiu de Reagrupament.cat mobilitzar la majoria social necessària per aconseguir-ho i, mentre aquesta majoria no es doni, la tasca de Reagrupament al Parlament serà la següent: "la representació parlamentària obtinguda participarà en altres qüestions i, sobretot, concentrarà la seva actuació en la regeneració democràtica". Queda el dubte de com "participarà en les altres qüestions", tot i que sembla que d'entrada descarta formar part de cap govern ja que "El seu objectiu no serà administrar l'escàs poder de la Generalitat ni participar en cap Govern autonòmic que no tingui com a objectiu fonamental de la legislatura la declaració unilateral d’independència." En definitiva, però: "La seva actuació política al Parlament s'inscriurà en l'estratègia per a la proclamació unilateral de la independència i la regeneració democràtica, buscant la màxima adhesió per part de la resta de forces polítiques que comparteixin els nostres objectius". La pregunta, si de cas, és què entra i què no entra en "l'estratègia per a la proclamació unilateral". Jo crec que formar part del govern entra en aquesta estratègia. Reagrupament, explícitament, diu que no. Si més no, ara diu que no. Per mi és la discrepància més gran amb els Reagrupats.

Les propostes de regeneració democràtica són les següents i també les subscric:
- Sistema electoral basat en llistes obertes -així tothom pot saber a qui vota, i per tant demanar-li comptes si no fa bé la seva feina- i districtes electorals reduïts.
- Limitació de mandats -la dedicació a la política ha de ser transitòria, “persones que temporalment es dediquen a la política, no polítics professionals”.
- Limitació i publicitat dels sous de tots els càrrecs electes i membres del Govern, incloent-hi les dietes i les percepcions per pertànyer a consells d’administració d’empreses i consorcis públics.
- Control i transparència en la despesa, fent públic quines empreses i entitats són
les beneficiàries dels contractes, concursos i ajuts atorgats per l’Administració Pública.- Eradicació del nepotisme i el clientelisme.
- Limitació de càrrecs.
- Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
- Sistema unificat d’elecció i promoció dels empleats públics, independent de tot poder polític i allunyat de tot interès particular.

Bé, em sembla bé, fins i tot crec que una força com Reagrupament.cat és necessària i que hi ha un espai que pot ocupar i que es mobilitzarà. Però cal esperar al proper 3 d'octubre per a llegir el document polític que s'aprovi en l'Assemblea General per copsar-ne més detalls. No es fa evident de la ponència política quin serà el perfil de Reagrupament.cat, tot i que ja podem descartar un escorat cap als extrems. Està clar, doncs, que Reagrupament.cat és una força del "sistema" encara que "rupturista".

Només espero que el resultat de la presència de Reagrupament al Parlament, si entra, sigui que la suma total de diputats independentistes sigui més de 23 que és, de moment, el sostre que va marcar ERC per a l'independentisme Parlamentari. Així sigui.

I no, no m'agrada que el Joan Ridao hagi atacat a Reagrupament.cat. Això no ajuda. Col·loca a Reagrupament com a rival directe d'ERC quan, el meu entendre, això no és així. No crec que Reagrupament i ERC siguin enemics. Ni tan sols rivals. Tenen molt en comú, a falta de llegir el document polític del proper dissabte. Però dues visions diferents de la governació del País (ERC en fa un element central. RCat, en canvi, explícitament en renuncia, o no?). Per mi, és evident que qui hauria de preocupar-se més per Reagrupament és Convergència Democràtica de Catalunya, però aquests, simplement, els estan ignorant. És Maquiavelisme, tal vegada? Potser l'objectiu és fer visualitzar clarament a Reagrupament.cat de forma que sigui imposssible per als convergents continuar ningunejant als reagrupats.

En tos cas, caldrà estar atents al resultat de l'Assemblea del proper dissabte. En continuarem parlant.

Corrupció

Quan Pasqual Maragall va deixar anar allò de "Vostès tenen un problema que es diu 3%" va verbalitzar una cosa que molta gent pensava però ningú no deia en veu alta: que la corrupció avicia i travessa capes i capes de la societat.

Maragall només assenyalava CiU, és clar, però també és clar que la corrupció troba niu a tots els altres partits. Cal sospitar que a les institucions, com l'Ajuntament de Barcelona, on no hi han hagut canvi de govern del PSC en dècades, han d'haver-hi moltes històries per amagar.

Generalitat i Ajuntament de Barcelona són un exemple. No estic dient, en cap cas, que siguin institucions corruptes, però sí que a l'ombra del seu nom segurament podrem trobar tràfic d'influències, comissions il·legals i abusos. Se n'han destapat casos. Quants n'han restat amagats? De quants ningú, excepte els responsables, no n'ha sabut res?

Amb aquesta sospita també ens podríem acostar a ajuntaments, diputacions, o a d'altres institucions. Com es justifiquen aquelles obres? com es van assignar els proveïdors? Com al recent cas dels "informes inútils" de la Generalitat. Com es van assignar als proveidors? qui coneixia els concursos? I potser trobaríem casos de pagaments en negre, de "regals"... a molts més llocs que no pas ens pensem.

En aquest entorn de malfiança el cas Millet és important, important en magnitud, important per l'acumulació de càrrecs honoraris (i remunerats) que concentraven en aquesta persona. Com és possible que se li en concedissin aquests honors? A part de condemnar-lo, cal queixar-se, i sospitar, del mal funcionament d'un sistema que ha estat incapaç de detectar durant anys aquestes activitats tèrboles... Mal funcionament o sistema corrupte? Quants Millets més hi han? Amb quines connivències ha comptat tot aquest temps?

I, tanmateix, em queda la impressió que Millet ni tan sols és un peix gros. Perquè? Per que si ho fos de debò, no l'haurien pescat. I llavors penso en el cas Gürtel, o els successius casos de corrupció a Marbella, i la sensació que s'hi van protegir noms importants.

La corrupció a les institucions és particularment dolorosa perquè es fa amb diners públics. Ara bé, que també hi ha una corrupció petita que prova d'aprofitar-se de diners públics. Tots coneixem casos. També és cert que el sistema, a la vegada, aboca a l'economia submergida a milers i milers de ciutadans. Es dona la paradoxa de que cal denunciar la corrupció però, a la vegada, és inevitable justificar i tolerar a tants i tantes activitats no declarades que són les que permeten que molta gent tingui algun ingrés.

Aquesta situació és nefasta, perquè convivint amb aquesta economia submergida també hi han els petits estafadors del diner públic, en forma d'enganys a l'administració per a cobrar subvencions o ajuts. És molt difícil destriar-ne uns i altres. La visió global que es percep és la d'una societat sota sospita.

Quan arribem a aquest punt en que la corrupció travessa de dalt a baix la societat, poques coses es poden fer. La crisi econòmica està accentuant encara més aquesta lacra i la resposta dels governs està essent decebedora.

Si estem on estem és perquè un camí ens hi ha dut. I aquest camí és el que no es pot tornar a seguir. Poca cosa es pot fer, a part de propòsit d'esmena i sincera penitència. Ara toca superar la crisi de la millor forma possible, i assentar les bases per a un món diferent. Cal el compromís individual, força col·lectiva, i un full de ruta. Quin país volem?

Un altre món és possible.

dimecres, 23 de setembre del 2009

El dia de la patrona





Avui és 23 de setembre: Santa Tecla. Patrona dels Internautes Catalans.

En data tan assenyalada, només puc encomanar-me, i encomanar-vos a tots, a la nostra Santa Patrona i que per la seva intercessió la navegació per la Xarxa estigui lliure de perills. Amén.

Per això, avui el post inclou una peregrinació a la capella virtual de la Santa, on podreu confessar-vos els pecats.

I a més, els "Goigs de Santa Tecla", per que tots junts honoreu la Patrona i en demaneu la seva intercessió.


Goigs de Santa Tecla
Il.lumineu
Puix l'internauta us honora
amb fervor ben demostrat:
Siau-nos mà guiadora
pel xarxam emmetzinat
.
I si nostra informació,
pels volts del món navegant,
rep d'un hacker l'agressió,
els bits tot amenaçant:
feu-nos-la arribar a l'hora
i sens cap byte retocat.
Siau-nos mà guiadora
pel xarxam emmetzinat
.
L a gent tothora clama,
i la veu tenen afònica:
la tarifa volen plana!
Ja ho sabeu, Timofònica:
que Infobirria no va a l'hora
i per llebre ens dau gat.
Siau-nos mà guiadora
pel xarxam emmetzinat
.
Isi vós bon feligrés
bona estrofa feu rimar
feu-la arribar en un no res
que us la farem atatxar.
Santa Tecla protectora
us farà són fill amat!
Siau-nos mà guiadora
pel xarxam emmetzinat
.

dilluns, 21 de setembre del 2009

tancs o democràcia?

Mira que en tenen d'opcions, començant per la de fer una campanya intel·ligent i convincent pel No o per l'abstenció, però, el cas, és que des de grups afins al PP ja hi ha qui, a rel del resultat de la consulta d'Arenys de Munt, diu que el que cal és enviar els tancs.

I llavors penses que t'entren unes ganes boges de poder dir que sí a la independència en una consulta com la d'Arenys, o de que un President de la Generalitat amb majoria absoluta al Parlament surti al balcó de la Plaça de Sant Jaume i proclami la República Catalana, de forma unilateral, i com aquesta és aclamada per la multitud.

En fi. Caldrà esperar. Però poc a poc, es va sumant. El passat dissabte, Esquerra va anunciar que 11 municipis amb alcaldes d'ERC faran una primera onada de consultes com la d'Arenys. Tant de bo que l'onada acabi arribant a Barcelona. Jo també vull votar. I vull que els que no volen la independència també puguin votar. Perquè és el seu dret i perquè la democràcia funciona així.

I aquesta és la forma com es juga aquest joc, encara que a l'òrbita del PP hi hagi qui pensi en tancs. Doncs no. A la Unió Europea les coses no s'arreglen amb tancs. Si més no, de fronteres de la UE cap endins.

Si Catalunya proclama la independència no podran enviar tancs, així que més els val anar pensant una altre estratègia qu tingui en compte, ves quina cosa, la democràcia, i que superi la legalitat per entrar en el terreny de la legitimitat. No és per casualitat que 300 anys després, encara no hagin estat capaços de trobar una estratègia d'aquesta mena.


Com una imatge val més que mil paraules, aquí està aquest acudit gràfic del Manuel Puyal, publicat al número 153 d' "Esquerra Nacional".


dissabte, 19 de setembre del 2009

"Home" de Yann Arthus-Bertrand

Una pel·lícula que es pot veure en online: "Home" de Yann Arthus-Bertrand.

De la Viquipèdia: "Home és un documental de Yann Arthus-Bertrand de l'any 2009. Està compost quasi totalment per preses aèries de diversos llocs de la Terra. Mostra la diversitat de la vida a la Terra i com se suposa que la humanitat està posant en perill l'equilibri ecològic del planeta. El film fou llançat simultàniament el 5 de juny de 2009 a cinemes de tot el món, en DVD, a la televisió, i a YouTube."

La podeu veure en aquest enllaç. Us emocionarà i us farà pensar. Una curiositat: la veu femenina que fa la narració en off de la pel·lícula és la de Salma Hayek.

En aquest altre enllaç podeu trobar la pel·lícula en DivX i descàrrega directa. Es tracta del servidor stageVU, segurament l'hereu més digne d'aquest nom d'aquell llegendari servidor que fou Stage6.

Dia de la Llibertat del Programari - 2009


Avui, 19 de setembre, és el Dia de la Llibertat del Programari o Freedom Software Day. L'objectiu d'aquesta diada s'explica en nota de premsa que es va emetre per a anunciar-la: "El proper dissabte 19 de setembre se celebra a tot el món el Dia de la Llibertat del Programari. Com cada any a Barcelona ho celebrarem, i aquest cop ho farem al Centre Cívic de Les Corts, de 10 a 20 h. Es repartiran distribucions de sistemes operatius complets i lliures entre els assistents, i usuaris avançats i experts en GNU/Linux oferiran tutorials i tallers sobre el programari lliure i respondran dubtes.

El Dia de la Llibertat del Programari és una celebració mundial del programari lliure. L'objectiu d'aquesta celebració anual és d'educar el públic general sobre els beneficis d'usar Programari Lliure d'alta qualitat en l'educació, el govern, a casa, i a les empreses, és a dir, arreu! Imagineu que, després d'uns pocs anys, la tesi que tant de temps us va portar de fer no fos llegible, o que els vostres vídeos familiars no es puguin veure. Si us queixeu a l'empresa de programari, us diran que us gasteu encara més diners en una ‘actualització’, que només resulta ser més lenta i amb més defectes que l'anterior versió. Fins i tot un nou reproductor de música, només per a trobar que refusa la música que abans podíeu escoltar en el reproductor antic? Malauradament, la majoria de gent viu en aquest món avui.

El Dia de la Llibertat del Programari existeix per a mostrar el públic en general que hi ha una manera de sortir d'aquest cercle viciós. Mitjançant l'ús del programari lliure, obteniu el control sobre el vostre ordinador i les vostres dades. Cada persona té la llibertat de participar i d'usar el programari lliure, ja sigui usant un sistema operatiu completament lliure com el GNU/Linux o una plataforma no-lliure com Windows o Mac OS usant-hi programes lliures.

El Programari Lliure es defineix per les següents llibertats:

  • 0.- La llibertat d'utilitzar el programari per a qualsevol ús.
  • 1.- La llibertat d'estudiar el funcionament del programari, i adaptar-lo a les nostres necessitats. L'accés al codi font és necessari per tal de gaudir d'aquesta llibertat.
  • 2.- La llibertat de redistribuir les còpies.
  • 3.- La llibertat de millorar el programari i de distribuir aquestes millores, de manera que tothom se'n pugui beneficiar. L'accés al codi font és necessari per tal de gaudir d'aquesta llibertat.

Aquestes quatre llibertats permeten la participació igualitària en l'era de la informació".

Doncs això. La meva particular acció del dia ha estat la de instal·lar a l'ordinador la distribució Linkat 2.1, la del departament d'Ensenyament. La que es muntarà juntament amb Windows XP en els famosos netbooks del pla de digitalització de les escoles.

Tinc interès en conèixer les característiques d'aquesta distribució basada en SuSE. El que ha estat interessant és que, en comptes de seguir el procediment habitual de particionar el disc i instal·lar a una partició separada, el que he fet aquest cop ha estat crear un disc de VirtualBox i l'he instal·la allà. Una virtualització. Al final, tot plegat, no deixen de ser tècniques, fins i tot avorrides, però el llenguatge geek estil Matrix mola, oi?


dimecres, 16 de setembre del 2009

Comunicat públic GEAB N°37

Després de l'habitual parada dels dos mesos d'estiu sense comunicats públics,el LEAP/GEAB reprén les seves comunicacions.

En aquest número, el LEAP esmenta específicament l'estat espanyol en un parell d'ocasions... de forma més aviat preocupant. La situació que descriu s'ajusta prou bé amb les previsions que ha presentat l'OCDE (en particular per al cas de l'estat espanyol) o, en una altre escala, l'associació de caixes d'estalvi.


Com sempre: aquesta no és una traducció oficial.
Traducció realitzada amb http://traductor.gencat.cat i una repassada manual posterior.



GEAB N°37 està disponible! Crisi sistèmica global: A la recerca de la represa impossible


- Comunicat públic GEAB N°37 (15 setembre de 2009) -

Abans de l'estiu, l'equip de LEAP/E2020 havia anunciat que no hi hauria recuperació mundial a la tornada de vacances del 2009; i que no en preveia cap de recuperació d'aquí a l'estiu 2010. En aquest mes de setembre de 2009, contràriament al discurs que domina avui als mitjans de comunicació i als mitjans financers i polítics, mantenim la nostra anticipació.

L'alentiment actual de la velocitat d'esfondrament de l'economia mundial, que «crea» els «brots verds» (1), no ha estat possible més que per l'immens esforç de suport financer públic mundial dels últims dotze mesos (2). Però el «temps guanyat» gràcies als diners dels contribuents del món sencer hauria hagut de ser consagrat a fer tocar de peus a terra al sistema monetari internacional ja que és al cor de la crisi sistèmica actual (3). Tanmateix, fora de consideracions cosmètiques (4) i dels immensos regals fets als bancs americans i europeus, no s’ha emprès res de seriós per al futur, el “salvi's qui pugui” s’ imposa d'ara endavant (5).

I en aquesta fi d'estiu 2009, amb les tres ones malvades de l'estiu, fuets colpidors de l'economia mundial (atur (6), fallides (7) i xocs monetaris (8)), el temps de reparació del sistema, o més exactament de la seva transició en dolçor cap a un nou sistema global, ha passat (9). Els primers efectes del gran desacoblament (10) es veuen en els fets : la resta del món s'allunya ràpidament de la zona Dòlar.




Estadístiques incoherents reflecteixen una economia mundial caòtica

Ens dirigim doncs tot recte cap a la fase de dislocació geopolítica predita per a començament del quart trimestre 2009 (11). Aquest GEAB N°37 analitza les tendències en curs (inflació o deflació, mercats immobiliaris, bancs, geopolítica...) al si del caos actual creat per l'allau de fons públics no dominats i la persistència d'un sistema financer incontrolat, sobre un fons d'incoherències estadístiques creixents. Paradoxalment, aquesta dislocació esdevindrà, segons els nostres investigadors, l'única via transitable per a una recuperació econòmica, però que es farà segons una arquitectura global i modalitats d'interacció entre les esferes econòmiques, socials i financeres profundament diferents de les que hem conegut en el transcurs dels últims decennis. El nostre equip estima que d'aquí a l'estiu de 2010 apareixeran clarament les primeres característiques del «món segons la crisi». Ens preocuparem, d'altra banda, a identificar-les en els mesos a venir.

Però mentrestant, com en els precedents GEAB, ningú no pot construir imatges coherents de la realitat econòmica mundial actual amb l'ajuda de les estadístiques macroeconòmiques cada vegada més contradictòries o simplement aberrants (12). A força de manipular les dades i els instruments de mesures (13) i de limitar-se al Dòlar EUA com a indicador principal mentre que les seves variacions són cada vegada més caòtiques (14), ni els governs, ni les institucions internacionals, ni els bancs (15) ja no saben en quina direcció evoluciona el sistema mundial. La lectura dels mitjans de comunicació reflecteix d'prou bé aquest caos, que submergeix els seus lectors i oients en abismes de perplexitat : en el transcurs dels dies, àdhuc, en la mateixa jornada, se succeeixen les informacions contradictòries sobre les finances, l'economia o la moneda. Governants, caps d'empresa, assalariats... economistes o analistes... es veuen limitats a fer apostes per avaluar els pròxims mesos.



Evolució global de la producció, del comerç i dels preus al consum (2000 - 2009) Font : BRI, 2009


Per a LEAP/E2020, el gràfic anterior il·lustra una realitat ineludible : la deriva del sistema econòmic, financer i monetari global s'accelera, la seva feblesa ateny nivells inigualats en la història moderna, que el posen des d'ara en la tessitura de ruptura al primer xoc important: financer, geopolític o d’altre naturalesa (16). El capbussó vertiginós dels Estats en dèficits públics incontrolables (17) (ja que els governs senten que sense els seus plans de suport públic, les economies mundials seguirien la seva caiguda brutal) crea una situació literalment explosiva, amb l'element clau afegit d'una formidable alça de la càrrega fiscal des del Japó a Europa passant pels Estats Units. Si hi ha una recuperació en perspectiva, és la de les alces d'impostos. D'altra banda, els electors japonesos, enfrontats a una taxa d'atur històrica i a una economia sempre en caiguda lliure, han decidit fer fora els polítics que han dirigit el seu país des de feia decennis : no són més que els primers a començar el gran daltabaix polític de la propera fase de la crisi (18).

L'administració Obama ha descobert amb sorpresa durant aquest estiu la profunditat de la còlera popular que s'ha concentrat en el seu programa de reforma del sistema de salut (tanmateix ben necessari) .





Evolució del cost de noliejament per als vaixells contenidors (en dòlars EUA/dia) - Comparació entre els primers semestres 2008 i 2009 - Font : Spiegel / ISL Port Monitor



Per representar la crisi avui, el nostre equip ha intentat trobar una imatge senzilla. Heus aquí l'analogia que s’ha imposat entre els nostres investigadors: una pilota de goma botant caient per una. Sembla pujar a cada esglaó per l’efecte del rebot (donant un moment la impressió que la seva caiguda s'ha parat), però és per caure encara molt més avall, per efectuar una nova «recuperació» en la seva caiguda, i així siccessivament.



Actors econòmics i dirigents polítics «desorientats»

Està clar que tot això no crea un medi ambient propici a la inversió de les empreses. Les capacitats de producció són infrautilitzades arreu en proporcions històriques. Els estocs no es renoven més que amb compta-gotes (el que elimina tota esperança de recuperació si ha de ser com a conseqüència de la seva reconstitució). Els consumidors han tornat a ser actors econòmics racionals : no hi han diners, per tant, no es compra. Els seus salaris disminueixen o simplement desapareixen, els bancs no presten ja que saben que ells mateixos són insolvents (malgrat la pols «daurada» llançada als ulls de l'opinió pública aquests últims mesos) (19). I l'estat tot sol no pot substituir el frenesí de consum del passat. Als Estats Units, una tornada a la situació anterior a la crisi demanaria aproximadament 2.500.000 milions de liquiditat en l'economia cada any. L'estímul de Barack Obama, amb els seus menys de 400.000 milions anualment sobre dos anys és bastant lluny del compte si ha de pal·liar de manera simultània la defecció de les parelles i de les empreses. Desgraciadament, és tanmateix exactament la situació actual de l'economia dels EUA.




Evolució de les vendes al detall als Estats Units en el transcurs de les recessions recents - (Base 100 al començament de cada recessió, durada en mes) - Font : ràpida Financial Sense, 2009


Però en la situació, els Americans no estan sols. Àsia i Europa coneixen elles també una terrible pujada de l'atur que les manipulacions estadístiques (20) no poden amagar més enllà del període estival : aturats eradicats de les llistes d'indemnitzats, joves col·locats en cursets d'espera o aturats reclutats per a treballs públics de curta duració, acomiadaments retardats via mesures d'indemnització de la vaga parcial, fàbriques mantingudes artificialment en activitats per subvencions públiques... de Pequín a París, passant per Washington, Berlín, Londres o Tokyo, totes les mesures són bones per intentar amagar la realitat el màxim de temps possible... esperant la recuperació. Però, per desgràcia, la recuperació no vindrà a temps. És Blücher al seu lloc de Grouchy (21). Impedeixen la recuperació les conseqüències de les tres "ones assassines" de l'estiu 2009 que sorgeixen:

- l'evidència de l'atur massiu, i l'acabament de les indemnitzacions i prestacions, i les seves conseqüències desastroses sobre l'estabilitat política i social dels països

- l'explosió del nombre de fallides d'empreses, de col·lectivitats... i dels dèficits públics de tota naturalesa

- i, és clar, les conseqüències del conjunt sobre el Dòlar, els bons del Tresor EUA (i al Regne Unit com a dany col·lateral) (22).

La primera ona ha arribat plenament ja a la riba en aquesta fi de l'estiu 2009. La segona és en curs. I la tercera comença a ser ben visible.

Tot i que la zona Euro i Àsia, en general, estan més ben situats per fer front a l'impacte d'aquestes ones (com analitzàvem l'octubre de l'any passat en el GEAB N°28), no estan en condicions de rebotar. No obstant això, és sobre els Estats Units, el Dòlar i els Bons del Tresor EUA per una banda, i el Regne Unit i la Lliura per l'altre, que les conseqüències d'aquestes tres ones s'exercitaran brutalment. El somni estival s'acaba!

Per contra, per als que tenen encara els mitjans de viatjar, les vacances poden continuar ja que hotels, companyies aèries, clubs de vacances... liquiden els preus a nivells mai vistos. Un altre signe evident de «recuperació» !

---------
Notes:

(1) per exemple: parlar en percentatges forma part de la «euforització» de l'estiu 2009. Així, molts bancs dels quals el valor en borsa havia caigut prop de 0 han pogut clamar aquests últims mesos dels «rebots» de +200%, +300% o + 500%. N'hi ha prou per exemple amb consultar l'evolució dels cursos de Natixis, Citi o Royal Bank of Scotland, per comprendre la trampa : recuperar 500% quan l'acció és caigut a 1, allò li fa 5... el que li deixa sempre una pèrdua de 40 si l'ha comprat fa 2 anys (o si ha manllevat contra aquesta garantia).

(2) L'anunci per la França que l'estat perllonga fins a les finals de 2010 el seu suport als bancs n'és una perfecta il·lustració. Font : Reuters, 13/09/2009

(3) Veure el comunicat publicat per LEAP en el Financial Times en vigílies de la cimera del G20 de Londres de l'abril passat.

(4) «La caça de les primes comercials» és una acció moralment saludable, però no ha de fer oblidar que només es tracta dels «corsaris» dels bancs, que els utilitzen i dels llocs financers que els allotgen. Són els seus empresaris i els seus llogaters que els atorguen les seves «marques» (o hauriem de dir de prima?) i qui els autoritzen a escumar els oceans de les finances mundials. Limitar-se les primes en el muntant del seu salari obligaria els bancs a utilitzar-los en tant que capitans per a llargues travessies, en lloc de fer-los servir de filibusters.

(5) Font : Times, 02/09/2009

(6) Als Estats Units, el ritme real de creixement de l'atur es continua establint entre 600.000 i un milió de persones per mes si s'hi integren tots els que deixen de buscar una feina (font : CNBC/New York Times, 07/09/2009). I per tenir una ullada de l'ona socialment explosiva que colpeix l'economia EUA, a Californie, des de l'1 de Setembre, són 143.000 aturats suplementaris que han esgotat els seus drets (amb les seves famílies, fa prop d'un milió de persones angoixades... per al mes en curs) - font : MyBudget360, 02/09/2009. A Europa, a Àsia... arreu les taxes d'atur s'orienten cap a un avançament dels pics històrics moderns d'aquí a finals de 2009 (amb 5,7%, el Japó ja ha salvat el seu llindar històric el Juliol - font : Japan Times, 08/09/2009)... i allò malgrat manipulacions en tots els sentits per fer abaixar els avalues.

(7) A títol anecdòtic, hi ha hagut més fallides bancàries als Estats Units entre la sortida del GEAB N°36 (15 Juny de 2009) i la del GEAB N°37 (15 Setembre de 2009) que en tot l'any 2008, del qual 2 de les quatre més importants de l'any. Però evidentment, els mitjans de comunicació no poden titular sobre la grip A i sobre aquestes fallides al mateix temps. N'és igualment per a la taxa de fallida de les empreses americanes que ateny la fita històrica de 12,2% (font : Yahoo, 09/09/2009). A Espanya, el nombre de fallides per al primer semestre 2009 és l'equivalent a tres vegades el de tot l'any 2008 (font : Spanish News, 06/08/2009). A França, la patronal s'espera 70.000 fallides d'empreses d'aquí la fi de l'any (font : Capital, 02/09/2009).

(8) La debilitació accelerada del Dòlar EUA crea un nou estrès monetari mundial i la pròxima demanda, per l'administració Obama, d'un augment de 1.500.000 milions de dòlars del sostre d'endeutament federal autoritzat no arrisca de calmar la fugida fora de la divisa USOS. El sostre de 12.000.000 milions USD d'endeutament és, en efecte, a punt d'assolir-se. Fonts : Wall Street Journal, 12/09/09 ; Bloomberg, 08/09/2009 ; Wall Street Journal, 12/09/09

(9) havíem indicat que tal «finestra d'oportunitat» existia entre la primavera i l'estiu 2009. Aquesta finestra ja és tancada.

(10) Veure GEAB N°22, 02/2008

(11) Veure GEAB N°32, 02/2009.

(12) Com les baixades de l'atur americà i francès del començament de l'estiu o les taxes de creixement de la producció molesta. Fonts : New York Times, 10/08/2009 ; Expansión, 27/07/2009 ; Wall Street Journal, 25/05/2009

(13) és molt útil llegir l'article de Marion Selz titulat «Les estadístiques, un servei públic desviat» que tracta d'una obra col·lectiva recent realitzada en l'anonimat per estadistes francesos amb el títol «la gran falsificació : com el govern manipula les estadístiques» . Cap dubte que en aquest període de crisi global, les informacions mostrades s'apliquin a tots els governs del planeta. Font : La vida de les idees, 02/09/2009

(14) Quan el 15 de Febrer de 2008, en el GEAB N°22, havíem anunciat que un s'orientava cap a un «Dòlar carry-trade», eren molts els que trobaven impensable tal evolució. Tanmateix avui, és exactament el que passa sobre els mercats monetaris. Font : Le Monde, 12/09/2009

(15) Que s'han afanyat a obtenir durant abril de 2009 (font : Bloomberg, 02/04/2009) el dret de tornar al sistema de «just valor» (estimo que el meu actiu val 100) en lloc de mantenir la valoració dels seus actius al «preu del mercat» (sobre el mercat, el teu actiu val 10)... i per tant persisteixen a no guardar en els seus balanços actius dels quals ja no saben en absolut quant valen realment; sobretot perquè sospiten molt justament que aquests actius no valem més que un 10% o 20% del seu «just valor». Les campanyes i les ciutats dels Estats Units, del Regne Unit, d'Espanya, de Letònia, del Japó, de la Xina... són plenes de cases, de pisos i d'immobles que ningú no compra ja que els seus preus estan artificialment mantinguts alts pels bancs, molt per sobre els preus del mercat, per tal que els seus balanços no facin aparèixer que són, de fet, insolvents ja que els seus actius estan tots gairebé «podrits». Els banquers també intenten guanyar temps, esperant una tornada al món d'abans. Són grans nens nostàlgics de la seva edat d'or? O més aviat perillosos delinqüents que posen en perill la societat? El futur va en la direcció de la fase de dislocació geopolítica global.

(16) En el proper GEAB, el N°38, que apareixerà l'octubre, posarem al dia les nostres anticipacions per a països i grans regions del món, incloent, és clar, un balanç en relació amb les suspensions de pagaments dels Estats Units i del Regne Unit.

(17) Amb un rècord d'emissions d'obligacions a Europa (1100000 milions â?¬ per a la zona Euro el 2009, i més de 250000 milions â?¬ per al Regne Unit) , i un dèficit federal de 9000000 milions EUA sobre els deu anys a venir, no hi ha cap dubte sobre l'aspecte incontrolable de l'assumpte. Font : Yahoo/Reuters, 04/09/2009 ; CBS, 25/08/2009

(18) Als Estats Units, a Europa o a la Xina igualment. Fonts : Reuters, 08/09/2009 ; Financial Times, 06/09/2009 ; BBC, 26/07/2009 .

(19) Sobre els bancs, el nostre equip recomana calorosament la lectura del destacable article de Matt Taibbi, «Dins de la gran màquina de la bombolla americana» aparegut en Rollingstones el 02/07/2009. Detalla la història de Goldman Sachs i aporta una llum essencial sobre les pràctiques financeres i el paper central d'aquesta establiment financer en la crisi financera actual. A la manera de les difuntes companyies dels Indies, o de l'ordre templer, és probable que d'aquí cinc a deu anys màxim el poder polític americà, de cara a l'esfondrament socioeconòmic del país i sota la pressió popular, estarà obligat a desmantellar aquesta institució que parasita l'acció pública a tots els nivells.

(20) In Fine, aquests indicadors reposen tots sobre la mesura del valor del Dòlar EUA. Ara bé si es referís la variació del seu tipus de canvi sobre una pantalla semblant al d'una brúixola, es veuria l'agulla oscil·lar de mes en mes entre el Nord, el Sud, l'Est o l'Oest. No és sorprenent que el conjunt dels actors polítics, econòmics i financers mundials estiguin doncs «desorientats».

(21) Napoleó també es creia «dur com el ferro», en el moment de la batalla de Waterloo, que la sort li anava a somriure una vegada de més i que anava a rebre un reforç amic (Grouchy) en el moment decisiu del combat. Per desgràcia, la tropa tant esperada, de la qual se'n veia la pols avançant en ràpida progressió, van resultar ser els reforços de l'enemic (Blücher). Tothom coneix la resta de la història; i no pensem que els dirigents del G20 siguin estrategues tan experimentats com ho era Napoleó.

(22) En aquest àmbit la crisi de vegades provoca situacions d'un «humor britànic», tot demostrant que s'és lluny d'haver vist totes les seves conseqüències, ja que Londres es veurà en la situació d'haver de pagar fortes sumes per salvar de l'esfondrament tota la seva petita xarxa de paradisos fiscals. Les illes Caimans per exemple, ni tan sols poden pagar els seus funcionaris. Cap dubte que aquesta perspectiva encisarà els contribuents britànics! Altrament aquestes illes sempre podrien recòrrer a una idea senzilla: cobrar impostos. Font : Guardian, 13/09/2009


Dimarts 15 Setembre de 2009

dilluns, 14 de setembre del 2009

1046 barracons

Avui ha començat l'escola. He pogut portar el nen a l'escola i ell, que és molt valent i en tenia moltes ganes, ha sortit ben decidit i corrent de casa a trobar-se amb els seus amics i amb la seva senyo. Jo, és clar, ben orgullós de portar el meu fill a l'escola el primer dia de classe.

En tornar m'ha explicat totes les coses que ha fet avui. Que si les presentacions, que si han fet una fitxa, que si la mascota de la classe...

Ara és al llit. Jo he aprofitat per llegir els diaris digitals i escriure un post. He buscat una notícia que he sentit per la ràdio tornant cap a casa. L'he trobat, com no, al Vilaweb.

La notícia és que enguany hi han 1046 barracons (o mòduls prefabricats, segons l'eufemisme emprat a la propaganda del departament d'ensenyament).

Portem unes setmanes amb la "introducció de la informàtica a les classes" i els 30.000 ordinadors que es "repartiran" (sobre una població total d'1.200.000 alumnes a bressoles, escoles i instituts). Es "repartiran" a 150€ la peça. A mi, aquest repartiment i aquest preu, em fan pensar molt malament. De fet, la introducció dels ordinadors a les escoles fa un tuf d'imprevisió i d'haver fet les coses a cuita corrents que mareja. Tanmateix, la noticia s'està venent com un gran èxit i n'hi han que ja s'estan posant medalles.

Nota: avui he llegit més coses sobre la configuració de l'ordinador triat: "El model d'ordinador homologat que es preveu generalitzar entre els estudiants és el Toshiba NB200, amb boot dual de Linkat i Windows XP Pro, versió en català, amb el programari ofimàtic Open Office i Microsoft Ofice 2007." Aquesta informació tot i que matisa aquest post, no li en treu validesa. Per mi, la informació que m'ha arribat del pla del departament em fa creure que és malbaratador i té errors greus.

Per l'altre banda, resulta que aquest estiu qui més qui menys tothom a vist o patit les obres del pla-E.

Tothom està d'acord, o això diuen, que la sortida de la crisi demana canvis estructurals profunds, començant per la inversió en educació.

Doncs bé: 1046 barracons.

I jo demano: en què collons s'han gastat els calers del plan-E? és que hi ha alguna cosa més prioritària que tenir escoles decents i ben equipades? en comptes de fer forats estúpidament per a tornar-los a tapar no es podien haver fet 1046 aules i la quantitat d'escoles que calguessin? No és aquesta la millor inversió possible? És que no hi ha ningú en tot el puto departament d'ensenyament capaç de fer una previsió de les escoles i equipaments docents necessaris d'un any per l'altre?

És sagnant i punyent. Cada any igual. No hi han excuses.

Des que el departament està en mans del PSC cada any, cada any, estem igual:

Ernest Maragall, dimissió!

Reflexions del dia després

Després de la pujada d'adrenalina, amb un punt, o puntàs, d'eufòria, que va suposar la diada d'ahir a Arenys de Munt cal baixar a terra.

Per una banda, crec que alegries com aquestes, de tant en tant, li convenen al cos. Per altra banda, crec, fermament, que la consulta d'ahir té un valor important i que marca una fita.

No és en va que molts ajuntaments, de moment, una seixantena, estan preparant consultes similars a la d'Arenys. La intenció és fer moltes consultes arreu del país de forma simultània, i fer-les abans d'acabar l'any, per tal d'aprofitar aquesta empenta inicial. La proposta amb més força simbòlica és la de fer la consulta el dia 6 de desembre, dia de la constitució espanyola.

Es poden fer moltes objeccions a la consulta d'ahir a Arenys. Avui he escoltat i llegit més d'un cop que la mateixa consulta no hauria tingut el mateix resultat a poblacions del Barcelonès, del Baix Llobregat, o als Vallesos.

Potser sí. Fem la prova. La clau és aquesta: fem la prova. Que Barcelona, Badalona, Ripollet, Montcada, Santa Coloma, Cornellà, Polinyà...facin consultes. Que els ciutadans d'aquests municipis puguin dir la seva sobre la independència de Catalunya. Que tinguin dret a triar. Que puguin exercir el seu dret a l'autodeterminació. Que puguin escoltar arguments a favor i en contra.

És cert que a totes aquestes ciutats, avui, el sentiment independentista és minoritari. O que tenen una majoria de població d'origen immigrant que se senten espanyols. Algú dirà que no els cal autodeterminar-se, que ja estan bé com estan. Però jo crec que no. Jo crec que la gent és sensible a la seva societat. Jo crec que arribats al moment de prendre una decisió, més d'un i més de dos que se senten espanyols poden dir que sí a la independència. I tindran bons motius per a fer-ho.

En tot cas, els polítics d'aquestes ciutats i viles no sembla que avui es plantegin consultes comla d'Arenys, per això, és molt important que ara que s'ha donat el tret de sortida es continui endavant. La d'Arenys ha de ser la primera d'una cadena de consultes. Certament que els pobles on es faran aquestes consultes (si l'estat, la policia o la falange no ho impedeixen) seran pobles amb majories nacionalistes que, diguem-ho clar, amb poblacions motivades, garanteixen les victòries independentistes. Per tant el resultat global estarà esbiaixat. A més, per si fos poc, la vicepresidenta De la Vega ja s'ha ocupat de recordar les regles del joc: aquestes consultes, "valor jurídic, zero; vinculació legal, zero; conseqüències legals, zero". Cert. Però valor polític: 100%.

I el valor polític no és pas poca cosa quan en una any hi han eleccions al Parlament de Catalunya, amb una crisi de fons que està lluny d'haver-se acabat o d'estar en l'inici de la remuntada. Amb un estatutet pendent de la darrera retallada al Tribunal Constitucional. Amb un finançament del que encara no s'han vist els calers. Amb una pujada d'impostos a la vista... Seguim?

Aquest cap de setmana passat, començant el divendres de Diada amb la manifestació independentista que ha sumat la manifestació de l'Esquerra Independentista, la de les Plataformes Sobiranistes -la més concorreguda i amb Laporta al front- i la d'ERC, ha estat, segons organitzadors i guàrdia urbana, la més concorreguda dels últims anys. Per una altre banda, la consulta d'Arenys del diumenge, iniciada per la CUP, recolzada pels regidors independents d'Arenys, els de CiU, el d'ERC i impulsada per les plataformes sobiranistes ha estat un èxit d'un gran ressò mediàtic. En tot el paràgraf anterior hi ha un element clau: les plataformes sobiranistes. Autènticament transversals i sense els lligams dels partits. Han pogut saltar-se des de la llibertat que ampara a individuus i associacions la cotilla de l'estat i dir el que els partits, per por o conveniència no diuen, i el que les institucions, pel marc legal no poden fer.

Les plataformes sobiranistes estan ressaltant el conflicte que s'estableix entre legitimitat i legalitat.

Però d'aquí un any hi han eleccions. Els partits han de recollir el guant. Han d'aprofitar i canalitzar la legitimitat. Més els val fer-ho. I és necessari que ho facin. Perquè seran ells els que en arribar el moment hauran d'enfrontar la legitimitat amb la legalitat vigent per a trencar aquesta última i encetar la constitució d'una legalitat nova. Via proclamació unilateral d'independència, o via la convocatòria institucional d'un referèndum d'autodeterminació.

En fi. La pujada d'adrenalina encara em dura. Aquest matí, a més, n'he tingut una altre injecció quan he llegit el mail obert del Vicent Partal al Vilaweb. Aquest senyor ha aconseguit emocionar-me més d'un cop amb els seus escrits. Avui també ho ha fet.

El reprodueixo a continuació. I vet aquí l'enllaç.

per Vicent Partal
dilluns, 14 de setembre de 2009
El poder del gest més senzill

No havia vist mai el poder tan de prop com el vaig veure el 27 d'abril de 1994. Aquell dia milions de sud-africans, que mai abans havien pogut votar es van alçar al matí, es van posar roba de diumenge i van fer unes cues llarguíssimes per a poder votar. Ells només van votar però l'apartheid, aquella fortalesa poderosa que era el dia anterior, va caure sota l'impacte d'aquells milions de gestos senzills. Salvant les distàncies és això el que va passar ahir a Arenys de Munt, que molta gent va veure el poder més de prop que no l'havia vist mai. Van veure com de poderosos eren ells mateixos només caminant cap a la urna, dipositant un vot i decidint. Així de senzill i així de solemne, així de poderós i així d'imparable.

Ahir va començar un capítol nou de la història d'aquest país. A Arenys de Munt un quaranta un per cent dels electors va anar a votar, malgrat les pressions i les amenaces i d'ells un noranta sis per cent va deixar clar que vol la independència, sense més dilació. No van deixar que es votara a l'Ajuntament i ells van votar igual. No van poder usar els col·legis electorals normals però ells van votar igual. Van amenaçar-los amb els cadells del feixisme més tronat i ells van votar igual. Van amenaçar-los, a un poble de deu mil habitants!, des de la trona més alta del Palau de La Moncloa i ells van anar a votar. Els van dir que aquell referèndum no valia de res i ells van anar a votar. Els van augurar un fracàs espantós i ells van anar a votar.

Vaig veure iaies que anaven del bracet amb una papereta tremolosa a la mà i xiquets que es volien fotografiar amb el seu pare ensenyant a tots que votava Sí. Gent que plorava pensant en els qui no havien pogut arribar a veure aquell dia i gent que s'abraçava i ballava pel carrer amb els ulls brillants i desperts, com aquell dia a Sud-àfrica.

I també igual que va passar a Sud-àfrica les xifres que es van proclamar a la nit amb ecos de Macià són molt importants però són poca cosa al costat del canvi que un dia així provoca en l'esperit col·lectiu. La setmana passada i l'anterior i l'anterior i la de més enllà tot eren dubtes i nerviosismes, amb el catalanisme pendent del constitucional, pendent de les picabaralles estèrils dels partits, pendent del finançament, pendent de si havíem de fer una manifestació preventiva o una de posterior. En canvi ahir a Arenys de Munt el que no hi havia eren ni dubtes, ni pors, ni desànims. Perquè de sobte molta gent, d'Arenys de Munt i fora, va entendre quin és el camí a seguir i va comprovar no només que és possible seguir-lo sinó que som molts els qui estem disposats a seguir-lo, que en som tants com per a conformar majories socials noves i centralitats impensables només fa uns mesos.

I ara a treballar. Que ja sabem que guanyar és possible.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Independència!

Ha acabat el recompte a Arenys de Munt.

Notícia al 3cat24.cat

Participació del 41%. Superior al referèndum de la constitució europea i a la del Parlament Europeu.

Resultats:

Vots emesos: 2671
Vots vàlids: 2659

Sí: 2569
No: 61
En blanc: 29
Nuls: 12

Per tant, més del 96% a favor de la independència.

Ningú ha obligat a ningú a anar a votar. Ningú ha obligat a ningú a posar cap papereta. S'ha triat lliurement, malgrat els moviments per evitar-ho de l'estat espanyol que ha tolerat una manifestació feixista per intimidar.

La tria no admet cap dubte ni cap discussió. La majoria dels veïns d'Arenys de Munt volen la independència de Catalunya. I com ells, molts altres ciutadans de Catalunya també la volem i reclamem poder exercir el dret a l'autodeterminació.

Gràcies, Arenys.

Qui dubta que Catalunya aviat serà independent?



CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
Arenys de Munt, 13 de setembre de 2009


"Està d'acord que Catalunya esdevingui
un estat de dret, independent, democràtic i
social integrat en la Unió Europea?"




dijous, 10 de setembre del 2009

Ordinadors a les escoles. Llums, ombres i una proposta

Recentment s'ha publicat una notícia molt interessant (Mireu aquí, i aquí): "El pla d'educació que la Generalitat ha posat en marxa preveu que fins a 33.000 alumnes de 325 centres educatius catalans disposin, a partir de gener del 2010, d'un ordinador portàtil per fer classe."

Primera impressió: sembla una excel·lent notícia. Ja era hora que es fes una aposta decidida per introduir la informàtica a les escoles.

En examinar els detalls de la notícia, però, em sorgeixen alguns dubtes i, crec veure, oportunitats. Analitzem-ho amb una mica de detall.

La notícia diu que les màquines triades són netbooks. Em sembla una tria lògica, és el més semblant, però millor, a la vella idea del LTPC. Aquestes petites màquines tenen un pes reduït i teclats petits que s'adapten bé a les mans menudes dels infants. ¿Qui no ha pensat en veure un netbook que "sembla una joguina"? tanmateix, es tracta de màquines plenament operatives.

En les versions amb discos durs tipus flash, sense parts mecàniques, són extraordinàriament robustes i més resistents a les trompades que inevitablement els clavaran els nens que les mateixes versions amb discos mecànics.

Les pantalles potser són un pel petites, però els nens no es passaran les sis hores de classe mirant les pantalles (en tot cas, molts adults en passen més de vuit i tampoc passa res. Només cal adquirir uns mínims hàbits de prevenció i seguretat).

La noticia diu que la màquina triada és el Toshiba NB200. Ep! no es tracta d'un netbook, si nó d'un mini notebook (un portatil petit). El seu pes i tamany és una mica superior al de un netbook, el seu disc dur és mecànic de 160GB i, decepció, porta un WindowsXP. Ara mateix, a la web de Toshiba, el preu és de 400$.

Al canvi, 1€ = 1.45$ aproximadament, surten uns 275€. Umm... No em quadra. M'estan dient que una màquina que costa 275€, a preu de venta al públic, de la que es farà una comanda de prop de 35.000 unitats enguany, i una quantitat similar l'any que ve i ves a saber si l'altre no l'han pogut treure-la per, posem, 200€ la unitat? quins comerciants són vostès? O potser sí que se l'han tret i aquí hi ha algú que s'està embutxacant una pasta gansa?

Segona:¿ com pot ser que el sistema operatiu sigui Windows XP? ¿Ja ho saben que cada llicència de Windows XP costa molts calerons? Ja saben que existeix Linux? Linux és perfectament operatiu i permet aprendre tot el que calgui d'informàtica. Només cal que s'acostin a la UPC i demanin a professors i estudiants què en pensen del Linux . A més, a què ve pagar llicències per disposar d'un sistema operatiu quan la mateixa Generalitat, el mateix departament d'ensenyament, ha dedicat recursos a crear una distribució de Linux per atenir-lo com a sistema operatiu per a les escoles? que el conseller Maragall no ha sentit parlar de la Linkat?

De la web de linkat: "La Linkat és la distribució educativa de GNU/Linux que ha iniciat i ofereix el Departament d'Educació a la comunitat educativa. Es tracta d'un projecte de programari lliure que permet als centres educatius, però també a tota la societat, tenir accés de forma legal, gratuïta i amb suport tècnic professional, a un conjunt molt ampli d'aplicacions: educatives, d'ofimàtica, d'Internet, multimèdia..."

Per si no n'hi hagués prou, la Generalitat i altres institucions també estan darrera d'una altre distribució de Linux en català: la Càtix.

Aquestes distribucions fetes a casa són perfectament útils i gratuites. Són software lliure. Perquè pagar llicències de Windows XP que encareixen el preu total de l'ordinador?

¿Qui ha pres la decisió de triar un ordinador amb Windows XP que costa 275€ a preu de web? ¿perquè s'està dient a la gent que la Generalitat paga la meitat de l'ordinador i les famílies l'altre meitat: 150€? 150€ no és la meitat de 275€, si no de 300€.

Per cert, si l'ordinador passa a ser propietat de la família, com s'atreveixen a dir que els posaran un control per veure per on ha navegat el nen? Si l'ordinador és de la família, són els pares els qui decideixen què hi ha a l'ordinador, i quin sistema operatiu. Ni la Generalitat, ni l'escola ni ningú poden posar cap control a un ordinador ni decidir quin software ha d'haver en una màquina que serà propietat privada. Que potser ens volen colar un gran germà (però el de veritat, el d'Orwell, no el de la Milà) a les cases mitjançant els ordinadors dels nens? què s'han cregut?

O potser és que els comercials de Microsoft han sapigut sucar molt bé a algú per assegurar que les màquines venudes no podran canviar de sistema operatiu? O és que qui ha pactat això no entén un borrall de què va la cosa? o és que potser ja els va bé poder espiar a la gent?

Això fot pudor, i molta. Tal com ho veig jo, només hi han dues explicacions possibles: o bé qui ha fet les comandes és un negociador maldestre i incapaç, i llavors el millor és que el despatxin; o, pel contrari, algú s'està passant de llest i vol embutxacar-se els calers dels contribuents, i llavors és corrupció i haurien de tancar-lo.

Hi ha una altre opció, s'està privatitzant de forma encoberta l'educació, entregant els continguts docents i les plataformes educatives a grans grups editorials i a Microsoft. Llavors no estariem parlant de res de nou. Al contrari. Serien decisions preses en la línia habitual dels governs, actuant al servei de les grans empreses, fent pagar a la gent per a major glòria dels seus comptes de resultats. L'educació com a negoci. Anem bé.

Coi, és que un netbook més lleuger, amb un preu de venta al públic més petit i que ja va amb Linux es pot treure per 229€! Mireu aquí. Fins i tot fan ofertes per a 100 unitats!

¿No hauria estat millor avisar amb temps, definir el tipus de màquina i un rang de preus, i permetre a les cooperatives de pares i mares d'alumnes haver buscat la màquina que hagués permès complir els requeriments al millor preu? la Generalitat hauria pogut ajudar a les AMPA a comprar aquestes màquines, per exemple. Però la cosa no ha anat així,en algun despatx de la conselleria d'educació algú ho ha decidit tot seguint algun criteri misteriós. Potser pactat amb els directors de vendes d'un grapat de grans corporacions.

Peró amb això no s'acaba el tema. Està clar que cal aconseguir que cada nen tingui el seu ordinador i que el faci servir, i que els materials didàctics han d'estar informatitzats i que els escoles han de disposar de les infraestructures material i docents per a utilitzar aquestes noves eines. Ho estan? Qui està informatitzant el material didàctic? qui ha preparat als professors per a aquesta nova forma de fer les classes? les escoles disposen de la infraestructura de connectivitat per a la xarxa d'ordinadors que serà cada classe? i amples de banda suficients? i tècnics informàtics per al manteniment d'aquestes xarxes?

Les AMPA estan mosques. Mireu aquesta pàgina de la FAPAC (Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de Catalunya).

Un pla així no es pot improvisar, així que m'inclino a pensar que les grans editorials estan preparant els materials didàctics des de fa temps... És així, no? Si no és així, més els val córrer, perquè no s'improvisa un campus virtual en una setmana.

Independentment del dubte que tinc sobre la creació de continguts de forma industrial, el que està clar és que els professors voldran crear també els seus propis continguts, els seus propis cursos online, per entendre'ns. Qui els ha ensenyat com poden fer-ho?

Bé, aquí és on comencen a aparèixer les oportunitats: crec que s'està obrint un nínxol de mercat que una cooperativa d'informàtics (qui s'apunta?) podria aprofitar:

En concret què es podria oferir orientat al món de l'escola?

  • Creació, administració i gestió de continguts formatius i educacionals (hi ha software de gestió de continguts OpenSource generals i especialitzats en cursos online)

  • Creació de cursos online i píndoles formatives.

  • Creació i dinamització de comunitats virtuals.


  • Cursos de formació

  • Usuari d'Internet. (bàsic i avançat)

  • Usuari d'OpenOffice (Processador de text, Full de càlcul, Base de dades, Presentacions)

  • Usuari de Linux (instal·lació del sistema, instal·lació d'aplicacions, personalització)

  • Usuari de gestors de continguts per a la creació de llocs web i cursos online.

Està clar que una empresa, cooperativa, o el que sigui, que presti aquests serveis hauria de tenir, a més, una oferta més amplia. En tot cas, el que vull remarcar és que, al meu parer, aquest nínxol apareix ara. Crec que hi ha finestra per aprofitar l'oportunitat, si es que es disposa dels mitjans per a fer-ho és clar.

Per deformació professional estic obviant tota la part de maquinari. Però per mi és evident que també s'obre una expectativa de negoci per a ells. En tot cas, penso en termes de software. Algú s'anima a una xerrada cara a cara sobre el tema?

Demà és la Diada!


Indubtablement, avui toca penjar l'estelada al bloc... i al balcó de casa!




11 de setembre de 2009

Feliç Diada Nacional!

Visca Catalunya Lliure!

la ballarina

Potser ja el coneixeu. A mi m'encanta.

Cap a on gira la noia?


dimarts, 8 de setembre del 2009

Remuntada catalana

Avui l'Artur Mas ha fet una declaració d'aquelles. Resulta que segons l'Artur "Espanya només sortirà de la crisi si Catalunya lidera la remuntada".

Segur que no deixa de ser més que una declaració per a fer contenta la parròquia, però a mi aquestes coses em posen de molt mala llet. Se m'acudeixen algunes objeccions.

Això de Catalunya liderant Espanya. Ningú li ha demanat a Catalunya que lideri res. Tampoc està molt clar quin és el significat del mot "lideratge". Per mi, aquesta és la vella cançoneta del catalanisme unionista: Catalunya lidera Espanya.

No, miri, Espanya la lideren els espanyols. I Catalunya, si s'hi fixa una mica, veurà que també la lideren els espanyols. Ni que només sigui perquè el finançament el decideixen allà.

El que hauria de preocupar a Catalunya és que siguem els catalans els que decidim a Catalunya. La remuntada que ha de preocupar a Catalunya és la de Catalunya, i punt. Per a remuntar millor fer-ho sense llast. Espanya és un llast. És una pedra al coll que, o ens desfem d'ella, o ens porta al fons.

A veure quan entendrem d'una vegada que Catalunya només sortirà de la crisi si es desfà d'Espanya. Enviar missatges com el del Mas que encapçala aquest post pot servir per satisfer certes orelles, pot servir per a preparar pactes i aliances a Madrid i per a tranquil·litzar a tots aquells que han vist atacada la "indivisible unidad de la patria" per la consulta d'Arenys. Però a mi em fa l'efecte de discurs vell que, a més, no correspon a la realitat ni de Catalunya ni d'Espanya.

Ara bé, el que també tinc clarissim és que els polítics mai no diuen res sense un càlcul electoral previ. És la seva feina i acostumen a fer-la bé. Quan fan declaracions saben qui les escoltarà i han previst el que se'n dirà.

Llavors, si Mas diu això és perquè el seu càlcul és que això agrada a una majoria. Que això és el que volen sentir, i que la discrepància serà minoritària.

Bé, ho accepto. En minoria, doncs, discrepo.

A Espanya que la lideri Rita. I Catalunya, independent.

Festa de Meritxell

Avui, 8 de setembre, el país dels Pirineus cel·lebra la seva Festa Nacional: la Festa de la Mare de Déu de Meritxell.

Felicitats, Andorra!

dilluns, 7 de setembre del 2009

Castells, la Pajín i el Corbacho

El conseller Castells va dir ahir que l'estat no estava "agafant el toro per les banyes" amb la crisi, i que apujar els impostos no era una solució.

Les declaracions no han agradat a can sociata i avui la Pajín i el Corbacho (que malgrat el nom, no són una parella còmica) , sempre des del "carinyu" i el bon rotllo entre camarades de partit, li han dit al Castells coses com que: Corbacho, "La Generalitat també pot fer coses" o, Pajín, "no es pot demanar finançament i després oposar-se a les pujades d'impostos".

Que grans. Per a fer coses, primer calen calers. Però l'estat encara no ha afluixat els calers que suposadament ha d'administrar la Generalitat. Suposadament. Perquè des de Madrid ja s'han afanyat a donar "indicacions" i "consells" de com s'hauran de gastar els quartos que encara no han arribat. Per exemple, amb els famosos 420€, la Generalitat va plantejar la possibilitat d'incrementar la prestació. A Madrid van dir que no, que millor s'ho estalviés perquè passats els primers sis mesos de subsidi extraordinari, les comunitats autònomes se n'hauran de fer càrrec. O sigui, l'estat promet unes ajudes que després hauran de donar uns altres.

I perquè es correl·laciona finançament amb presió fiscal? no n'hi hauria prou amb l'aprimament de l'estat? quantes més competències tenen les comunitats autònomes menys n'ha de tenir l'estat. En principi, doncs, el que es treu d'un lloc va al'altre però el conjunt és el mateix. Així que no té sentit aumentar els impostos. El que passa és que l'estat no té cap intenció d'aprimar-se. Al contrari, cau sovint en la temptació d'envair competències transferides. No cal dir que això és ineficient. I no està la cosa per gastar calers en animalades. Menys encara en animalades repetides. O allà o aquí, i millor aquí.

Castells es queixa, segurament amb raó. Castells té el paper ben galdós d'administrar uns recursos que no té i sense llibertat real per a decidir-ne el seu us. Castells ha denunciat això, i el duet fantàstic de Pajín i Corbacho li han dit que es calli.

Que els catalans es callin és una cosa que per les espanyes té molta tirada. Ja estem veient com s'estan posant amb la consulta popular d'Arenys de Munt. Només els queda enviar la policia. Jo crec que l'enviaran. Crec que són prou burros per enviar-la.

Jo vull votar. Independència, per descomptat. Com que no puc votar a Arenys de Munt el que sí he fet és demanar el meu dret a votar apuntant-me a http://vullvotar.cat que organitza el Vilaweb.

Independència significa que s'acaben les duplicitats. El "finançament" ja no dependrà de duets còmics com "Pajín y Corbacho" sinó que serà el que es decideixi de forma lliure i sobirana al Parlament.

Independència és eficiència. Ni que només sigui perquè ens treurem de sobre totes les duplicitats de tot tipus que l'estat s'ha afanyat en mantenir i engreixar.

Potser la consulta d'Arenys (i les que de segur la seguiran) servirà perque algú s'adoni de la situació tan absurda en la que estem vivint avui, amb dues administracions (o més!) que es fan la punyeta entre elles per a mal prestar serveis bàsics.

Ja es veurà. Mentrestant, senyor Castells, prengui-s'ho amb calma.

P.D. Aquest matí, anant cap a la feina he llegit això a la portada de "El País" "El PP casi triplica al PSOE en cargos imputados por corrupción". Extraordinari. Com nens, escolti: "I tu, més!". Uns i altres, quina colla de bandarres. La corrupció hispana també és marca de la casa. Picaresca en diuen. Jo no dic que no tinguem corruptes nacionals, que n'hi han -potser un 3%- però, si més no, hi ha consens social en que és vici, no virtut.

Independència també per perdre de vista i fer net de tota aquesta porqueria.

dijous, 3 de setembre del 2009

la consulta a Arenys de Munt


Des de fa uns quants dies que es parla de la consulta popular d'Arenys.

La cosa, fins on la conec, va del següent: l'ajuntament d'Arenys de Munt va decidir en un ple donar suport a una consulta sobre la independència de Catalunya promoguda pel Moviment Arenyenc Per l'Autodeterminació (MAPA).

El cas, és que aquesta decisió ha portat cua. La Falange (es veu que encara en queden) va convocar una manifestació, suposadament per defensar l'amenaçada unitat d'Espanya, el mateix dia a Arenys; Als moviments independentistes de tot tipus els va faltar temps per a anunciar que si Falange es manifestava, ells farien una contramanifestació i que ja es trobarien; per la seva banda, PP i Ciutadans van treure el Sant Cristo gros i van demanar, directament, que es prohibís la consulta; l'estat, per mitjà de la fiscalia, escolta a PP i ciutadans i recorre la decisió adoptada en el ple de l'ajuntament; avui,una jutgessa ha prohibit que l'ajuntament doni suport a la consulta; Tanmateix, la consulta es farà perquè a molta gent d'Arenys els ha emprenyat que des de fora algú els vingui a dir què poden preguntar o què no; a Serós,un poble del Segrià, també es farà una consulta seguint l'exemple d'Arenys; des de Serós s'anima a tots els petits municipis de Catalunya que organitzin les seves consultes.

La consulta d'Arenys, a dia d'avui, està previst que es farà. Com que la jutgessa ha prohibit que l'ajuntament en doni suport, n'hi haurà prou amb fer-la en locals que no siguin municipals. Es veu que ja s'han ofert un munt de voluntaris.

Aquest matí escoltava la tertúlia del matí a Catalunya Ràdio i en parlaven justament de la consulta d'Arenys. El Pere Mas ha tingut un moment brillant quan ha dit, més o menys, "aviso que a continuació farem una cosa il·legal, faré una consulta amb els convidats per que em diguin si estan a favor de la independència de Catalunya, i si el públic vol votar, també pot fer-ho". Val a dir que hi ha hagut unanimitat dels convidats a favor de la independència.

Pere Mas ha mostrat com és d'absurd voler prohibir una consulta per la via de la ironia. Però no fa riure. Més aviat fa llàstima veure la por atàvica i irracional que hi ha a espanya per qualsevol cosa que se sembli de lluny a l'exercici directe del dret d'autodeterminació de Catalunya.

La por acostuma a anar seguida de la violència. Amenaça de violència va ser la convocatòria de Falange. La conselleria d'interior, finalment, no ha donat permís a Falange per a manifestar-se el mateix dia, així que, si més no, aquesta amenaça de violència s'ha esvaït i la consulta, a dia d'avui, es preveu que es podrà fer en pau.

Jo crec, però, que la ceguesa i les cagarrines espanyoles farà que la cosa pugi de nivell. Encara veurem com algun jutge demanarà a la policia que impedeixi la consulta. Per la força si cal. Recordem: en societats "civilitzades" les forces armades gaudeixen del monopoli de la violència i de les armes. Això és així per a garantir la "seguretat" dels ciutadans. El que passa és que quan les forces armades impedeixen el lliure exercici de drets legítims, la cosa queda una mica en entredit. Bé, de moment, cap jutge ha ordenat a la policia que impedeixi la consulta. Ja veurem.

De totes formes, la virtut de la iniciativa arenyenca, independentment del resultat que pugui tenir aquesta consulta, és que ha posat de manifest que el que és natural, senzill, el que és lògic i racional, el que és legítim, és demanar a la gent quina és la seva opinió. El que ha posat de manifest és que no s'ha de tenir por. Por de què?

Jo tinc dret a opinar. Tinc dret a dir la meva. Jo tinc dret a posar-me d'acord amb altre gent per dir la nostra. Jo tinc dret a dir que vull una Catalunya Independent i si som majoria, doncs som majoria.

Jo se qui soc. Jo se quina és la meva identitat. En particular: jo se quina és la meva identitat nacional: jo soc català. Això està per sobre de qualsevol sentència del tribunal constitucional,o de la prohibició de cap jutge. Cap llei es pot ficar dins el meu cap i canviar-me la identitat. Em podran reprimir, em podran obligar a fer, però no em faran creure.

Tant de bo que jo pogués votar a Arenys. Tant de bo que pogués votar a Serós. Tant de bó que arreu de Catalunya es presentin iniciatives d'aquest tipus. Tant de bo que hi participi tothom.

Arenys de Munt està fent una acció extraordinàriament subversiva: ens està dient "no tingueu por". Està trencant una presó mental. Està atacant al sistema allà on és més fort: als nostres caps. Avui parlem de nació, però podríem parlar de moltes altres coses. Hem de destruir les presons mentals del sistema. És el primer pas. Un cop trencades les presons virtuals, sortirem al carrer i actuarem.

Un altre món és possible.



El 13 de Setembre Comencem a decidir - Arenys de Munt

dimecres, 2 de setembre del 2009

sense por

Com es venia anunciant, el nombre d'aturats ha pujat el mes d'agost. L'acabament dels contractes temporals de serveis turístics, l'acabament de les obres del plan-E, el degoteig d'EROS han dut a les dades que ja es coneixen.

D'aquí al cap d'any es preveu un increment continuat de l'atur. La pressió dels partits d'esquerres ha forçat al govern a ampliar l'ajuda de 420€ a tots els aturats que han esgotat les prestacions durant aquest any. Segueixo pensant que si bé és necessari alguna acció d'aquest tipus, només és un pedaç. Qualsevol solució, però, que per força implica canviar l'estructura econòmica del país, demana molt temps. Demana, per començar un canvi de mentalitat de la gent, i una formació general mitjana superior.

La formació és una paradoxa. Mai com avui hi havien hagut tants universitaris. A la vegada, el fracàs i abandonament escolar són molts alts. No hi ha un terme mig. On és la FP? Per què tants estudiants han preferit, i prefereixen, abandonar abans d'acabar la FP? Això també ha de canviar.

El que cal fer és començar a canviar. Serà dolorós, és clar, i -literalment- caldrà pagar les hipoteques i els deutes contrets. No tothom podrà, i aquest cost caldrà assumir-lo entre tots plegats. Més enllà de pagar als bancs, el que cal fer és retornar al futur, als nostres fills, la riquesa que se'ls ha manllevat. Un crèdit no és més que portar riquesa del futur al present, i no s'ha de confondre amb una inversió, que és tot el contrari: gastar riquesa del present per a generar riquesa en el futur.

Ara és quan cal invertir sense por en el futur. Tampoc tenim alternativa. Ara cal invertir per a fer un món amb regles diferents. Cal invertir en educació i formació, això és el primer i fonamental. Cal invertir en crear consciència de classe, de país, de societat i cal invertir en confiança entre nosaltres. Cal invertir en una estructura econòmica nova. Cal invertir per a que l'energia del futur sigui neta i no es depengui del petroli. Cal invertir per adonar-se que la riquesa no va lligada al "creixement econòmic". Que justament és el model de "creixement econòmic" el que està en crisi. Cal invertir en decreixement.

I cal canviar perquè adonar-se que la riquesa està en decréixer és el pas més important de tots. És el pas que no donaran mai els polítics, governants ni elits empresarials. El seu món és aquest que avui està en crisi i tractaran per tots els mitjans al seu abast de que les coses seguiexin iguals, però pitjors: poderosos amb beneficis en augment, classe treballadora explotada i reprimida, i un nombre cada cop més gran d'exclosos, per una banda subvencionats i per l'altra reprimits.

Es parla de la dècada perduda del Japó, doncs bé, jo crec que si no fem res, si no som capaços d'afrontar el futur i plantar-li cara, de dir alt i fort, "no és això el que volem" i "un altre món és possible", si no ens aixequem i ens llevem les pors, tan còmodes com són, no tindrem una dècada, sinó una generació perduda.

El que tenim per davant és una generació per guanyar. Un món nou per guanyar. Un canvi que comença ara. Un altre món és possible i ara se'ns ofereix l'oportunitat d'aixecar-lo sobre les runes d'aquest món vell que s'acaba. Però no val a badar.

Es pot. Podem. Un altre món és possible.