Corrupció

Quan Pasqual Maragall va deixar anar allò de "Vostès tenen un problema que es diu 3%" va verbalitzar una cosa que molta gent pensava però ningú no deia en veu alta: que la corrupció avicia i travessa capes i capes de la societat.

Maragall només assenyalava CiU, és clar, però també és clar que la corrupció troba niu a tots els altres partits. Cal sospitar que a les institucions, com l'Ajuntament de Barcelona, on no hi han hagut canvi de govern del PSC en dècades, han d'haver-hi moltes històries per amagar.

Generalitat i Ajuntament de Barcelona són un exemple. No estic dient, en cap cas, que siguin institucions corruptes, però sí que a l'ombra del seu nom segurament podrem trobar tràfic d'influències, comissions il·legals i abusos. Se n'han destapat casos. Quants n'han restat amagats? De quants ningú, excepte els responsables, no n'ha sabut res?

Amb aquesta sospita també ens podríem acostar a ajuntaments, diputacions, o a d'altres institucions. Com es justifiquen aquelles obres? com es van assignar els proveïdors? Com al recent cas dels "informes inútils" de la Generalitat. Com es van assignar als proveidors? qui coneixia els concursos? I potser trobaríem casos de pagaments en negre, de "regals"... a molts més llocs que no pas ens pensem.

En aquest entorn de malfiança el cas Millet és important, important en magnitud, important per l'acumulació de càrrecs honoraris (i remunerats) que concentraven en aquesta persona. Com és possible que se li en concedissin aquests honors? A part de condemnar-lo, cal queixar-se, i sospitar, del mal funcionament d'un sistema que ha estat incapaç de detectar durant anys aquestes activitats tèrboles... Mal funcionament o sistema corrupte? Quants Millets més hi han? Amb quines connivències ha comptat tot aquest temps?

I, tanmateix, em queda la impressió que Millet ni tan sols és un peix gros. Perquè? Per que si ho fos de debò, no l'haurien pescat. I llavors penso en el cas Gürtel, o els successius casos de corrupció a Marbella, i la sensació que s'hi van protegir noms importants.

La corrupció a les institucions és particularment dolorosa perquè es fa amb diners públics. Ara bé, que també hi ha una corrupció petita que prova d'aprofitar-se de diners públics. Tots coneixem casos. També és cert que el sistema, a la vegada, aboca a l'economia submergida a milers i milers de ciutadans. Es dona la paradoxa de que cal denunciar la corrupció però, a la vegada, és inevitable justificar i tolerar a tants i tantes activitats no declarades que són les que permeten que molta gent tingui algun ingrés.

Aquesta situació és nefasta, perquè convivint amb aquesta economia submergida també hi han els petits estafadors del diner públic, en forma d'enganys a l'administració per a cobrar subvencions o ajuts. És molt difícil destriar-ne uns i altres. La visió global que es percep és la d'una societat sota sospita.

Quan arribem a aquest punt en que la corrupció travessa de dalt a baix la societat, poques coses es poden fer. La crisi econòmica està accentuant encara més aquesta lacra i la resposta dels governs està essent decebedora.

Si estem on estem és perquè un camí ens hi ha dut. I aquest camí és el que no es pot tornar a seguir. Poca cosa es pot fer, a part de propòsit d'esmena i sincera penitència. Ara toca superar la crisi de la millor forma possible, i assentar les bases per a un món diferent. Cal el compromís individual, força col·lectiva, i un full de ruta. Quin país volem?

Un altre món és possible.