Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

Ciutat sense vida.

És primavera. Els falciots ja són aquí i aquest és el meu indicador favorit. El senyal definitiu.

Però alguna cosa ha canviat. Des de casa, ja no els podré sentir com abans.  

Fins l'any passat, els falciots podien fer els nius als forats de la façana del davant. Es tracta d'un edifici molt vell, que el primer cop que el vaig veure, em va fer pensar en el castell de Dràcula, o en les gàrgoles de Gotham City. Una cosa lletja i ennegrida pel pas dels anys, el fum i la humitat. Però té molts foradets a la façana, i en arribar la primavera, els falciots aprofitaven aquests foradets per a fer-hi el seus nius. 

Sortir al balcó i veure des de pocs metres als falciots volant, xisclant, entrant i sortint dels nius era un privilegi.

L'any passat la cosa ja va anar de baixa, perquè els coloms també van descobrir els forats i van començar a fer-hi els seus nius. De fet, van començar a fer nius per tot l'edifici del davant, perquè estava gairebé buit. Només hi havien veïns (humans) a un parell de balcons dels vuit que n'hi han. 

Els coloms van okupar l'edifici del davant. Des del balcó de casa es veien els nius dels coloms. Els coloms crien tot l'any. Els drames familiars dels coloms van a passar a ser un tema quotidià a les nostres converses. Millor que una sèrie de TV. Les lluites pels millors forats de la façana, els ous i els pollets, els rituals d'aparellament, les baralles territorials, pollets orfes, pollets rebutjats pels pares, adopcions fallides, la competència entre germans, les primeres classes de vol. Una barreja d'històries en que es barreja l'instint de supervivència amb la fatalitat més cruel. Al final va passar que parlàvem dels coloms humanitzant-los, i amb aquest matís, les històries dels coloms tenien un punt còmic, o tràgic, o trist...En tot cas ens ho passàvem molt bé amb les històries dels coloms. Ens vam acostumar a tenir-los de veïns. Érem capaços de identificar els coloms pels seus plomatges quan ens els trobàvem al carrer.  

El problema és que, amb poc temps, els coloms van deixar tota la façana cagada. Suposo que algú es queixaria, o potser algú va anar a fer una inspecció. El cas és que un mal dia, uns operaris es van carregar tots els nius i van posar barreres contra els ocells a tots els forats, baranes i balcons. D'un dia per l'altre els coloms van ser foragitats dels seus nius, i els ous i els pollets perduts.

Algunes parelles de colom tornaven a l'edifici i provaven d'entrar als forats, però els punxons els ho impedien. Desconcertats, els ocells van marxar. 

No us penseu que han estat derrotats. Fa poc que noves parelles de coloms han aconseguit tornar a fer nius als balcons menys protegits. Ja veurem quant duren.

Tornem al començament. Jo parlava de falciots. El resultat de posar barreres i defenses contra els coloms ha estat que els falciots tampoc poden fer nius als foradets de la façana, on acostumaven a fer-los.

Enguany, els falciots passen volant i xisclant, però és molt esporàdic. No és com abans. Els falciots no poden fer nius a la façana del davant. 

Ja no hi han coloms. Ni falciots.

Els falciots són una espècie protegida. Els coloms, en cavi, han d'espavilar-se sols i com poden. Hi ha qui diu que són una plaga, i hi ha qui els defensa. En el meu cas, després d'un any de poder observar-los amb força detall, me n'he fet amic. El cas, però, és que ja siguin falciots o coloms, algú els hi ha fet la vida impossible. Literalment. Aquests ocells ja no poden viure aquí.

No ho se. Potser és només perquè em sap greu pels ocells, però em sembla que impedir la vida, també la vida dels ocells, és maldat. És una forma de fer el mal. La vida seria que algú hi fes niu, ja fossin humans o ocells. Però hi ha algú que impedeix la vida dels ocellls, i pel que sembla, atès que als balcons no s'hi veu gent, també la dels humans. Alguna cosa no esta bé. Ho rumiaré.   

Bentornats falciots.

Amb ànim estrictament documental: ja es veuen falciots volant a Barcelona. 

Encara pocs, però ben aviat seran molts i els seus xisclets se sentiran per tota la ciutat.  Els millors voladors. Els més valents i forts. 

Ara han de fer els nius. Espero tenir la sort que algunes famílies de falciots facin niu als forats de la façana del davant. Espero tenir-los de veïns i poder veure com peixen els seus pollets.

Amb els falciots ara, i més endavant amb la floració del fals gessamí de la rambla de Sants (el calaix) la primavera haurà esclatat. Tant de bo que la primavera porti més pluja.

Ha plogut una mica. Però no prou.

Les recents pluges han reviscolat el verd i estem deixant enrere el gris esmorteït de l'hivern. La incipient floració porta color als parcs i jardins de la ciutat.

Diuen que mercès a aquestes pluges i a la neu que es fondrà, ja no caldrà apujar el nivell de restriccions. És dir, manca aigua i calen restriccions, però no se n'incrementarà la duresa.

Tant de bo que els polítics i gestors que han permès arribar aquesta situació fossin reemplaçats d'una vegada per totes a les properes eleccions. No tindrem tanta sort.

Vostès disculparan que, al final, l'ànim d'aquest post no ha estat estrictament documental.

Bona diada de Sant Jordi

 

Avui és Sant Jordi. La diada del patró de Catalunya, i d'un grapadet d'altres països d'Europa,

La tradició catalana fa que en aquest dia els enamorats es regalin roses, l'home a la dona, i llibre, la dona a l'home. L'evolució de la tradició ha fet que aquest intercanvi ja no estigui regulat pel sexe dels participants. La festa és més bonica així.

A mi m'han regalat "El monstre de Santa Helena", d'Albert Sánchez Piñol. Tot indica que serà un dels èxits de la diada. A mi em fa força il·lusió. Ja era un fan de Sánchez Piñol i les promocions i crítiques del llibre posen les expectatives molt altes. Així sigui.

Sant Jordi és primavera. EL dia és rúfol i ennuvolat. No és estrany que per Sant Jordi els dies siguin així, tot i que, en general, preferim recordar els dies de Sant Jordi lluminosos i assolellats. La primavera ja ho té això. Sant Jordi ész primavera. Potser el dia no és l'estàndard que recordem, però la primavera d'enguany, certament sí que ho és: amb prou feines fa tres setmanes feia un fred que pelava. En canvi el passat dissabte vam tenir un tast de l'estiu. Ahir i avui sembl que l'hivern ha decidit passar a saludar abans d'acomiadar-se.

Primavera. Sant Jordi. Falciots. Falciots que encara no estan gaire cridaners. Potser una mica desconcertats per aquestes giragonses de la primavera. Però ja se'ls veu. fa uns dies que són aquí. Els meus estimats falciots. Els ocells més valents i més viatgers de tots. La primavera al cel.

I aquest país que fa la festa. Que li cal fer la festa. Que ens cal fer aquesta festa de la rosa i els llibres, del sant cavaller, el drac i la donzella.

Que Sant Jordi ens inspiri els seus valors d'honor i de lluita del bé contra el mal; de protecció dels febles contra els forts, representada en el rescat de la donzella; d'exaltació de l'amor i la bellesa, representada en les flors; d'exaltació  de la lectura com a gran instrument del coneixement i la cultura, representada en els llibres. No hi ha una diada més bonica que aquesta.

Que tinguem una bona diada de Sant Jordi.

Sant Jordi 2021. Naomi Klein, "En Flames" i Cori Calero, "Si el cel es tornés vermell".

Sant Jordi. La diada del llibre i la rosa torna als carrers però sense les aglomeracions prèvies a la pandèmia. Alguna cosa bona havia de tenir. És primavera. Els falciots ja són aquí. Sant Jordi. Llum.

Enguany, un parell de llibres m'han cridat l'atenció.  El primer ja és a casa: 

«En flames», de Naomi Klein. Empúries. 

A la web hom hi pot llegir :

«En flames. La defensa (encesa) del Green New Deal

Naomi Klein aborda la crisi climàtica i la necessitat d'un canvi radical: un New Deal verd.

“Al rellotge climàtic se li esgota el temps”. Després de deu anys comprovant com la crisi climàtica passava d’amenaça futura a urgència de vida o mort, Naomi Klein la tracta en aquest llibre no tan sols com un repte polític sinó també com un d’espiritual i de la imaginació humana. Denúncia i crida a l’acció, alhora, a través dels reportatges de primera línia sobre les catàstrofes ecològiques actuals causades per les corporacions i els governs, Klein proposa un canvi de paradigma de pensament que ens permeti afrontar la conversió ecològica. La bona notícia és que molta gent ja s’ha alçat per demanar aquest canvi. L’anomenat Green New Deal: l’última ocasió abans de destruir el planeta.»

Des de fa ja un temps (Llegiu "Això ho canvia tot")  que Naomi Klein ha identificat la crisi climàtica com el principal repte de la humanitat. Un repte que per la seva importància i urgència esdevé crític. Cal atacar el problema de forma decidida. Els llibre de Klein són sovint una crida a l'acció. Segur que aquest també ho és. Espero encetar-ne la lectura avui mateix.

L'altre llibre que m'ha cridat l'atenció també tracta el mateix tema i amb la mateixa intenció. Aquest encara l'he d'anar a buscar. Es tracta de:

«Si el cel es tornés vermell», Cori Calero, Vienaedicions. 

La periodista lleidatana, que segur que recordeu pels seus reportatges a l'"Espai Terra" de Televisió de Catalunya, també ens urgeix a l'acció en resposta a la crisi climàtica. 

 Al lloc web hom pot llegir:

«Si el cel es tornés vermell
El canvi climàtic. Conèixer-lo per combatre'l

El canvi climàtic no és el problema més important, és l’únic problema que ens ha d’importar. I ara és el moment d’actuar
 

Imagineu-vos que un dia us lleveu i veieu que, incomprensiblement, el cel s’ha tornat vermell! Totes les televisions, tots els diaris, tothom en parla a les xarxes... No hi ha cap altra notícia al món. Passen els dies i el cel continua sent vermellíssim. I els científics asseguren que això és degut a les emissions de gasos per l’activitat humana. I n’aporten proves irrefutables. Sens dubte tothom sortiria immediatament al carrer a demanar que es fes ja alguna cosa perquè el cel tornés a ser blau. I els polítics correrien a promulgar lleis. Però la realitat és que els efectes de l’escalfament global no són tan visibles, la qual cosa no vol dir que no existeixin. Aquest llibre vol demostrar que el cel s’està tornant vermell encara que no ho veiem i pretén esperonar-nos a actuar».

Sant Jordi, patró de Catalunya. Diada del llibre i la rosa. La gran festa de la primavera. Que també sigui reivindicativa. Que també sigui de presa de consciència.

Aquest món que vivim podria ser molt millor del que és. Molt més lliure. Molt més net. Molt més just. Podem aconseguir-ho. Ens cal compromís, i realisme. La pandèmia ens ha mostrat com som de fràgils. Ens ha recordat, a vegades cruelment, que ni som invulnerables ni immortals.

L'aire, l'aigua, el sol, la vida...  són l'únic que és realment imprescindible. No podem fer-ho malbé ni malbaratar-ho. Ens cal protegir-ho. Sovint n'hi hauria prou amb respectar-ho. Amb adonar-se que els fets tenen conseqüències i que si no hi han prou vacunes, o prou aigua, o prou aliments, o prou espai per viure... molta gent mor. 

Hem d'aprendre alguna cosa. Ens cal actuar. Ara mateix. De forma persistent, sovint auto-organitzats perquè ens interessa a la gent fer que el món sigui un lloc per viure. És més important viure que fer negoci. Igual com a Catalunya som  capaços de mobilitzacions massives i persistents per la Independència, també hem de ser capaços de mobilitzacions persistents pel clima. És una lluita compartida. Pensar globalment en la crisi climàtica i actuar localment a Catalunya implementant, per exemple, la sobirania alimentària i energètica fent servir models de proximitat i energies renovables. 

No és fàcil. Però no hi ha cap més opció que actuar. Amb intel·ligència i amb decisió.

Bona Diada de Sant Jordi.

Salutació als falciots

Passen els dies a casa.

Al contrari del que es diu, jo  no puc avorrir-me. Sóc dels afortunats que, si més no de moment, faig teletreball i això vol dir que de dilluns a divendres bona part de les meves hores estan ocupades, i quan acaba l'horari laboral els estudis que estic fent a la UOC consumeixen una altre bona part del temps. Parlar, estimar-nos, fer de pares, de mestres, la cura entre nosaltres i en la mida possible dels avis,  activitats domèstiques impensades i  de tota mena amb el pinyol familiar fan que els dies es facin curts.

A les vuit, com tants altres veïns, sortim al balcó, ens saludem, aplaudim al personal sanitari. La meva germana Rosa forma part d'aquest cos de personal sanitari i, cada dia, els meus aplaudiments van, en particular, dedicats a ella. Ens explica a tota la família, per telefon o xarxes socials, la situació al geriàtric on treballa i sí, tot i que ens mostrem animats, que ens enviem acudits, en realitat patim per ella. Sabem que això no és broma.

Aplaudim des del balcó i, sovint, mirem al carrer. El carrer és avui aquell lloc mític, llunyà, escenari d'actes de tota mena, camí, l'excursió a peu de Sants a Sant Pere Màrtir, l'excursió a peu, o en bici, al port, a la Barceloneta, o més lluny fins la zona Fòrum. El lloc mític, llunyà, escenari de lluites, de revoltes, de manifestacions, de cadenes humanes, de reivindicació de drets, de llibertat, de democràcia, de solidaritat amb preses i exiliades. El lloc on el poble, tots som poble, mostra la seva força. El lloc on hem de tornar, que és nostre, tot i que avui, voluntàriament, ens n'hem retirat per aturar la propagació del COVID-19.

Mirem al carrer i ens oblidem de mirar al cel. Ho vaig fer l'altre dia, tot picant de mans i vaig veure ocells. Els enormes gavians, vaig veure tórtores i coloms, i també vaig veure falciots. Ja han arribat. Ja són aquí. Encara són pocs i no se'ls sent xisclar. Aviat seran molts més. Us saludo.

Què «pensaran»  els falciots en trobar la ciutat aparentment buida i en silenci ? Potser, com tantes altres espècies que estan reocupant els espais que deixem buits es limitaran a fer la seva, més tranquils, això sí. Potser la seva estranyesa serà limitada i es diran a ells mateixos « es veia venir » i, sense més distraccions, es concentraran a condicionar un forat a la paret per a fer-hi el niu.

No deixem mai de mirar al cel. No perdem mai l'esperança ni deixem mai de lluitar pels nostres anhels. Els falciots vindran. Ja són aquí. la primavera és aquí. El gessamí d'estrella florirà i perfumarà la ciutat. En sentirem l'olor des del balcons. El carrer tornarà a ser nostre, com el cel ho és dels ocells.

Albirament de falciot negre.

El passat diumenge va ser 14 d'abril, que es commemora la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià al 1931.

Una efemèride que,  trobo que sorprenentment, va passar sense pena ni glòria.

Suposo que aquesta data i el que representa fa molta nosa a algunes forces.

De fet, des de l'unionisme es fa, cada cop més, professó de fe monàrquica i, lluny d'avergonyir-se, al contrari, es celebra la continuïtat del franquisme que representa.

No es va parlar gaire de República el passat diumenge. Jo tampoc ho faré. La República que m'interessa no és la de 1931, si no la que vam proclamar el 2017 i que encara no està desplegada.

En canvi, parlaré d'una altre cosa que va passar el passat diumenge: tornant cap a casa, per la tarda, vaig sentir els inconfusibles xisclets els falciots. Vaig mirar al tros de cel del que gaudim els veïns a la Rambla de Badal i, efectivament, tres falciots eren ben visibles exhibint el seu vol potent.

Val a dir que l'endemà no vaig poder confirmar l'albirament. Avui  sí que ho he pogut fer, i de nou des de la Rambla Badal. Es tracta, doncs, d'un primer escamot d'exploradors, o qui sap si només estan de pas. El gruix de la migració encara ha d'arribar.

Cada any saludo l'arribada dels falciots i enguany també. Per mi marquen l'inici de la primavera « de veritat ».  Però és més. També són records de la meva infantesa, marcats pels xisclets d'aquests ocells estimats.

Benvinguts a Barcelona.

Quan florirà el gessamí d'estrella, a la Rambla de Sants, i perfumarà el barri, serà quan la primavera serà plena.

Un any més, doncs, gràcies per la vida. Pels xiscles dels falciots i el perfum del fals gessamí.

Ja han arribat!

Una bona notícia: aquest matí, anant cap a la feina he pogut sentir, clarament, ben forts, els xisclets d'un grup de falciots.

He mirat el cel a veure si els localitzava, però del carrer estant, envoltat d'edificis, a la meva quota de cel blau no se'n veia cap, de falciot.
 
Tant li fa. És evident, només cal mirar el cel, que el petit escamot aeri d'aquest matí és només una avançada del gruix migratori que encara trigarà uns quants dies a arribar.

Però ja arriben. Persèfone torna a casa. Envoltada de falciots.

Més avançada la primavera, el gessamí d'estrella perfumarà la rambla de Sants (el calaix, altrament dit). Quan això passí voldrà dir que la primavera serà plena.

Ja arribarà. Tindrà el seu moment. El moment que compta de debò, però, és ara.

I per mi, amb el retorn dels coratjosos falciots, ha començat la Primavera. Ara sí.

* * * * *

Lliures com ocells. L'escalf de la primavera. Com de greu em sap pels que avui són lluny o segrestats.

A elles i ells va dedicat aquest post. Com tots els posts, fins que puguin tornar a casa. Fins que elles i ells, i amb elles i ells tots nosaltres, siguin i siguem lliures.

Bon dia, falciot!

Aquest matí, al llit, estava en aquest estat que no és ni despert ni adormit, i he sentit que la meva dona em deia "escolta, Albert! ja són aquí"

I he parat l'orella... i també l'he sentit : el xisclet d'un falciot! Bon dia, falciot!

El primer de la temporada. Sí que em feia l'efecte d'uns dies ençà que algun dels ocells que havia vist volant era un falciot, però encara no en tenia la certesa. Aquest matí ha estat molt clar i l'he sentit molt bé : un falciot.

Avui hem sortit a voltar per la ciutat i, efectivament, ja se'n veuen volant pel cel. Encara no ha arribat el gruix de la migració i, per exemple, tots els nius que els falciots fan als forats de la façana del davant encara estan buits, però ara ja és cosa de poc temps.

Aquesta és el primer senyal, meu, particular, personal, que la primavera ha esclatat. El segon són les flors, o el perfum de les flors, més aviat. Tinc un parell de jardins que fan olor de primavera com cap altre. Encara no han esclatat els perfums de les flors als jardins, però ja queda poc també. Avui, voltant per la ciutat, per Montjuïc, tènues encara, m'arribaven els primers perfums de la primavera als jardins i als boscos de la muntanya.

Sí. Comença la primavera. La de veritat, la dels ocells i les flors, la de l'escalfor i la fresca. La dels llargs capvespres.

Que el sol us acompanyi. Que els falciots us acompanyin. Que les flors, i els seus perfums siguin amb vosaltres.

Primavera a la ciutat i arreu. Colors. Cel. Mar. Flors i falciots.

Gràcies, primavera! De cor, per la vida!

(vostès perdonin, però em venia de gust l'efusió primaveral!)

Han arribat? (els meus amics falciots)

Juro pel més sagrat que acabo de sentir el xisclet d'un falciot.

Ara, tot just que ha acabat el partit del Barça (ha guanyat, per cert) m'he assegut a l'ordinador a fer un cop d'ull al Facebook i  m'ha semblat sentir el xisclet d'un falciot pel balcó.

No l'he vist. Només l'he sentit. Potser ha estat una al·lucinació. Qui sap. Justament aquesta tarda, tornant a casa, pensava que pel cel ennuvolat de Barcelona encara no es veien els petits avions. Pensava que enguany encara no havien arribat els falciots. Un pensament trist, fins i tot angoixant, per mi.

Però no fa res, he sentit un xisclet. Dic que d'un falciot. Ara només se sent l'helicòpter de la policia que vigila la sortida del públic del Camp Nou.

Demà quan surti al carrer miraré el cel. Els buscaré. A veure si ja estan arribant. Els meus amics viatgers. Els espero amb moltes ganes.

Quan arriben els falciots és que arriba la primavera.

El seu xisclet impetuós és l'anunci que la vida torna a triomfar. Que arriba la llum, i l'escalfor. Es fa saber que arriba el bon temps!

Mireu-ho com vulgueu, però trobo que és una notícia immillorable.

Feliç primavera per a tothom. I si veieu un falciot volant, o sentiu el seu xisclet, saludeu-lo de part meva!

Doneu-li les gràcies per acompanyar-nos un any més! Per volar pel cel! pel seu cant! per l'alegria! per l'energia!

Protegiu-los. Els falciots estan molt ben adaptats al vol i les seves ales són, proporcionalment al seu cos, molt grans. Això els permet fer molta de la seva vida en vol però, en canvi, no els permet envolar-se des de terra (les seves ales xoquen amb el terra i no poden aletejar i enlairar-se). El cas és que no és infreqüent trobar polls de falciot per terra quan, mes cap a l'estiu, fan els seus primers intents per volar... i no se'n surten

Els falciots són una espècie protegida i, per tant, un particular no se'n pot fer càrrec ni tenir-lo en captiveri. Si trobeu un pollet de falciot pel terra cal trucar als agents rurals de la Generalitat per a que se'n facin càrrec, o bé portar-lo a un Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de la Generalitat.

Què fer si trobem un falciot a terra?