Sagrada Família i Catalunya

 Ja fa alguns dies que Robert Prevost, també conegut com "el Summe Pontífex", "el Sant Pare", Lleó XiV o, col·loquialment, "el Papa", va ser a Catalunya on, com a acte principal, va beneir la torre de Jesús de la Sagrada Família. 

La torre de Jesús és la torre més alta de la Sagrada Família, que d'aquesta forma esdevé l'edifici més alt de la ciutat, amb 175,5 metres sobre el nivell del carrer. Amb la torre, la Sagrada Família passa a ser també l'església cristiana més alta del món.

Més enllà de les creences (o no creences) personals de cadascú, la Sagrada Família és des de fa temps un dels símbols més potents i coneguts de Barcelona. En tant que Barcelona és la capital de Catalunya, la Sagrada Família és, també, un símbol de Catalunya. Encara més per la catalanitat i compromís nacional i amb la llengua catalana d'Antoni Gaudí. La Sagrada Família i Catalunya són indestriables. Només cal observar la infinitat de detalls que guarneixen la  Sagrada Família i que ho confirmen. No costa gens veure  les quatre torres de la façana del Naixement, o les quatre de la Passió, com les immenses barres d'una senyera rematades per un estel, la creu, de la torre de Jesús. No és gens difícil veure les façanes de la sagrada família com immenses estelades en pedra.

Per això, la benedicció de la torre no era un acte menor i, de forma natural, hauria d'haver estat un acte profundament catalanista. Per això i l'estat espanyol va tractar des del primer minut d'embastardir-lo, amb la presència de la monarquia, del gobierno, i un president de la Generalitat en el paper de virrei, sevent i camàlic dels altres. Menció especial per l'arquebisbe Omella. Potser el més espanyol i anticatalanista de tots plegats.

Espanya té molta por.  Té por que a Catalunya ens alcem i acabem la feina del 1er d'octubre de 2017. Ens vigilen de molt a prop i l'expulsió dels sis cents cantaires que volien cantar els Segadors a l'acabament de l'acte de la benedicció demostra, per la forma com es va dur a terme l'expulsió, que estaven al cas des de feia temps. Potser informats, per què no, per algun dels cantaires, o de la direcció de les corals,  potser no algú no estava d'acord amb cantar l'himne de Catalunya i va avisar, o potser per alguna indiscreció, o simplement, les corals també estaven infiltrades per la policia. En definitiva, si es fiquen a assemblees de docents, també es poden ficar als assajos d'una coral. Qualsevol lloc on es parli català és susceptible de ser considerat desafecte. Així estem. Digueu-li dictadura.

Però així estem. Diem-li dictadura. Captinguem-nos, doncs, com cal. Se'ns tracta com l'enemic que, efectivament som. No demanen, per tant, ni clemència, ni treva. El que em de fer és ser més astuts, més durs, més disciplinats, més desconfiats, més audaços. Espanya ens té por. Aquí també n'hi ha de por, però nosaltres no tenim res a perdre i, sovint, això és força equivalent al valor. 

No tenim res a perdre, i serà així fins que guanyem. Podem ser derrotats en moltes batalles, però només ens cal guanyar un cop. No tenim res a perdre, per tant podem insistir, un cop i un altre i un altre. Fins aconseguir-ho. Fins que Catalunya sigui el país independent que va ser entre el 7 de setembre de 2017 i la deshonrosa rendició sense lluita del 10 d'octubre del mateix any, quan algú fa "suspendre" la independència, com si hagués tingut el dret a fer-ho.

Mirem-ho així. El brillant, elegant, emocionant i excel·lent espectacle que va seguir a la benedicció de la torre de Jesús va tenir un moment en el que es va fer obvi que alguna cosa no anava a l'hora. L'independentisme ha de fer saber a tot el món, començant per fer-ho saber a Catalunya, que sis cents cantaires van ser tractats com a terroristes per voler cantar l'himne de Catalunya, en un moment en que en cap cas hauria deslluït la brillantor de l'espectacle, ans al contrari, li hauria donat el toc natural i necessari de catalanitat que la Sagrada Família traspua i es mereix.

Catalunya, la nació, el país, la gent i el lloc, necessitem la independència. Més que quan la vam tenir entre les mans, per més de trenta dies, al 2017. Avui ens cal amb més urgència perquè el país, després de nou anys de repressió se'ns cau a trossos, i el procés de substitució demogràfica ha estat brutal, i el virrei Illa, encara el vol aprofundir més, i per això es marca l'objectiu de la Catalunya dels 10 milions, i de la "densificació" de tot el que sigui "densificable". 

És terrible. Les elits del PSC són sicaris al servei de l'estat amb l'ordre de liquidar la nació catalana, i en aquest crim comptaran amb el suport directe de PP, VOX i Comuns, i amb l'indirecte, quan els interessos particulars, de part, de partit, ho demanin, d'ERC, Junts i CUP. No us enganyeu, també amb el d'AC quan sigui prou gran. Els partits són eines del sistema, no dels votants. Així estem. Diem-li ocupació i col·laboracionistes. Captinguem-nos, doncs, com cal. Se'ns tracta com el país ocupat que, efectivament som. No demanen, per tant, ni clemència, ni treva. El que em de fer és ser més astuts, més durs, més disciplinats, més desconfiats, més audaços. Ens cal un moviment d'independència independent dels partits, amb els partits a les ordres del moviment. Mai més els interessos dels partits han de passar pel davant dels interessos nacionals.

Recordeu: estem ocupats, però Espanya ens té por. Aquí també n'hi ha de por, però nosaltres no tenim res a perdre i, sovint, això és força equivalent al valor. No tenim res a perdre, i serà així fins que guanyarem. Podem ser derrotats en moltes batalles, però guanyarem. Només ens cal guanyar un cop. 

Visca Catalunya Lliure.

El perquè de la vaga a l'educació

Els mestres i professors estan de vaga. Tenen bons motius laborals per a fer-la. En general tenen bons motius, tots tenim molts bons motius, molt més enllà dels purament laborals, per a estar permanentment ocupant els carrers.   

Els mestres i professors també han esclatat. No tots, és clar. No tots protesten o poden protestar. Però una massa crítica del professorat ha decidit que ja en tenen prou.

Els hem de donar suport. L'educació dels nens i els joves és, probablement, la més estratègica de totes les inversions possibles, encara que els dirigents del país no ho vegin, o no ho vulguin veure, a causa d'una extremada estupidesa i estretor de mires, o potser també a interessos ocults que tenen poc a veure amb els interessos del país, però sí molt a veure amb els interessos econòmics o polítics d'altres poders.

La revolta dels mestres, i la de tots els altres sectors que protesten, ens crida a baixar als carrers amb ells. Per ells, però també per dignitat pròpia. 

No som bestiar de granja. Som persones i no porcs. Ens cal educació i formació, per a tots, i als infants i als joves en particular. Educació i formació en valors, que haurien de ser transmesos per les famílies, i que les famílies no puguin fer-ho és motiu per sortir al carrer, amb els vaguistes. 

Ens cal formació de caràcter: Sí, de caràcter. Per molt que a alguns els soni fatxa. Ens cal formació en la paciència i en la perseverança, en l'esperit de sacrifici, en l'esforç, en el respecte a les normes quan són justes, en la civilitat i i el respecte a les persones. 

Tant important com això: Ens cal formació en esperit crític, en particular en la crítica al poder. 

Ens calen coneixements: llegir, escriure i aritmètica. És el més bàsic i imprescindible. Immediatament coneixements de matemàtica, de ciència, de llengua, de mètode científic. Els coneixements i com aplicar-los. Ens cal conèixer la les arts, la literatura, la història. Des de l'esperit crític, sempre, i educant en l'apreciació de la bellesa. 

Ens cal fer estimar l'estudi i el desig d'aprendre.

És una tasca ingent i meravellosa. Però és una tasca que pot ser un infern quan les escoles són barracons, forns a l'estiu i congeladors a l'hivern; quan els grups son massa grans; quan s'incorporen alumnes als grups a meitat de curs i sense coneixements bàsics per encaixar; quan als grups hi han estudiants amb necessitats especials que ningú pot atendre; quan els materials educatius no responen a les necessitats formatives, sinó a contractes comercials que són corrupció, per molt que siguin "legals"; quan s'imposa una burocràcia als mestres, un aprovat general per "no excloure a ningú" ni "deixar ningú enrere", uns mètodes pedagògics fruits de ments delirants o contractes comercials dubtosos. 

Un malson quan en la ment del poder, l'educació i la formació serveixen per a formar treballadors dòcils i consumidors compulsius; quan en la ment del poder, a més, aquesta formació és un negoci en la que els infants i joves són clients i producte a l'hora. 

Un malson quan, per a moltes "famílies", l'escola és un aparcament per als infants, i els mestres, els vigilants del pàrquing. Sí, cal dir-ho també, hi han famílies que no es mereixen aquest nom. Els pares han de cuidar i  educar als fills. Els fills no són un guarniment, ni un objecte per a lluir-lo. Són persones en formació. Són els teus fills! 

Tot això, amb salaris que no han pujat, quan la vida no deixa de fer-ho, i amb mestres que es desesperen i abandonen. Encara els demanen que facin de monitors de colònies pagant-s'ho de la seva butxaca. Per als mestres, les colònies no són vacances. És ser responsables de grups de nens i joves.  És fer de d'educador les 24 hores del dia. És, de fet, més absorbent que el curs regular.

El motiu últim per a la vaga és recuperar la dignitat i la importància d'una feina que és, com he dit al principi, la inversió estratègica més important que pot fer una societat: preparar els seus futurs ciutadans. Ara, aquest sector clau i fonamental per a la societat catalana està en mans d'un poder que pensa només en els propis interessos econòmics de curt plaç, o amb interessos a llarg plaç que busquen desarmar la societat. 

Hem de recuperar aquest poder. Aquest és, al meu entendre, el motiu últim d'aquesta vaga i la raó per la que jo li en dono suport.