dissabte, 23 d’agost de 2014

Consells del ministeri de l'interior a les dones per evitar les violacions

Cada vuit hores una dona és violada a l'estat espanyol

Segons l'alcalde de Valladolid, però, molts cops les violacions són culpa de les mateixes dones. Que les dones poden ser molt dolentes i que, quan menys t'ho esperes, s'inventen que les has violat. A més, ho diu seriosament. León de la Riva és de la mateixa escola que Arias Cañete. Productes del PP, en definitiva. Fatxes masclistes de merda, si diem les coses pel seu nom.

És l'estil PP: Masclisme ranci. La dona, violada, és la culpable. És víctima, sí, però també culpable. Per això aquests "consells" per evitar la violació es poden trobar a la web del ministeri de l'interior. Són "consells" per a les dones. Són uns "consells" que impliquen viure amb por. Amb paranoia. Si no els segueixes i et violen, aleshores, la culpa és teva, ja t'havíem avisat!

No ho diuen, però ho diuen: si et violen es culpa teva.

Vet aquí els consells del ministerio:



Ho poso com imatge, perquè diuen que ho volen canviar. Algú els ha dit que potser aquests consells no són una bona idea al carregar la responsabilitat d'evitar la violació en la víctima de l'agressió. A assumir la por a la violació com quelcom normal i que cal tenir en compte en el dia a dia.

Els consells, més aviat, haurien de ser aquests altres. Consells pel potencial violador, per deixar de ser-ho. És el violador el que està espatllat. No la dona. La dona violada és la víctima. Viure amb por no és acceptable,


(De la campanya a http://www.rapecrisisscotland.org.uk)

1. No posis drogues a les begudes de les dones.

2. Si veus una dona caminant sola pel carrer, deixa-la tranquil·la.

3. Si t'atures per ajudar una dona que se li ha avariat el cotxe, recorda't de no violar-la.

4. Si ets a un ascensor i entra una dona, no la violis.

5. No et fiquis a la casa d'una dona per una finestra o una porta sense balda. No l'assaltis a l'aparcament, ni la violis.

6. Demana ajuda als teus amics! Si no ets capaç d'abstenir-te d'agredir persones, demana a un amic que vingui amb tu quan siguis a llocs públics.

7. No te n'oblidis: no és sexe si ho fas amb algú que dorm o es troba inconscient, és una violació!

8. Porta a sobre un xiulet si et preocupa que puguis atacar a algú "per accident". també pots donar-li el xiulet a la persona amb la que estiguis per que que demani ajuda.

9. Recorda-ho: l'honestedat és la millor política. Si tens la intenció de tenir sexe amb la dona amb la que estàs independentment del que ella vulgui, digues-li directament que existeix la possibilitat que la violis. Si no li ho dius ella podria pensar que no planeges violar-la i, sense adonar-se'n, sentir-se segura.

10. No violis!

http://www.rapecrisisscotland.org.uk
http://www.thisisnotaninvitationtorapeme.co.uk/
http://www.notever.co.uk/

divendres, 22 d’agost de 2014

Propera data clau: 11 de setembre.

El consell de garanties estatutàries ha dictaminat que el projecte de la llei de consultes és constitucional, no s'ha pronunciat sobre la constitucionalitat de la doble pregunta.

Val a dir que en el dictamen del consell ha estat recolzat pel vot a favor dels consellers proposats per ERC i CIU,i el vot en contra dels proposats per PSC, PP, Ciutadans i ICV.

És curiós, oi? en teoria el consell el formen experts" que han d'emetre una valoració "tècnica". Però és evident que el dictamen "tècnic" respon a la correlació de forces polítiques. Això és, clarament, un vici del consell. És el mateix vici que es pot trobar al tribunal constitucional espanyol i a tantes altres institucions de l'estat, nominalment agnòstiques políticament, però que no fan més que reflectir les correlacions de forces del moment. Una pena. Espero que amb la República ens estalviem aquestes estructures partidistes.

En definitiva, el grup d'"experts" afirma que la llei de consultes és constitucional. No crec que se li hagi de donar gaire importància a aquest dictamen. Només que era el darrer pas abans d'entrar la llei al Parlament per votar-la i aprovar-la. Aquesta tramitació es farà el proper mes de setembre.

Està clar que l'aprovació de la llei i la convocatòria de la consulta del 9N seran una mateixa cosa i que es faran coincidint amb l'onze de setembre. Quan s'aprovarà la llei? el 10 de setembre podria ser una molt bona data, potser una mica abans i tot, amb la llei aprovada i, cinc minuts després, convocada la consulta del 9N, què es pot esperar? Quin serà el següent moviment?

Aposto a que el PP, amb la claca del PSOE, ho impugnarà tot al tribunal constitucional: la llei de consultes i, per descomptat, la convocatòria del 9N. Potser el PSOE no es mostrarà d'acord amb impugnar la llei de consultes (que probablement comptara amb l'abstenció, o potser el suport i tot, del PSC), però cridarà tant o més que el PP a l'hora d'impugnar la convocatòria.

I després? Si la llei de consultes s'aprova abans de l'onze de setembre es pot donar com cosa feta que el mateix dia que s'aprovi serà impugnada. Arribarem a l'onze de setembre, doncs, amb la prohibició expressa de la consulta per part de l'estat. Això se sabrà i es pot preveure que la resposta serà una nova manifestació massiva. Jo no se si al llarg dels onze quilòmetres de la V es dibuixarà una senyera. Personalment, crec que no, perquè la gentada no estarà per fer mosaics. Més aviat crec que es respirarà un important aire d'indignació: La gent reclamarà fer la consulta el 9N.

I què farà el govern? Al meu entendre no tindràs més opció que fer la consulta. En rebel·lia, per descomptat, i això vol dir que de l'11S al 9N poden passar moltes coses interessants: la rebel·lia en bloc i a cara descoberta de les escoles contra la llei Wert (que s'hauria de començar a aplicar aquest setembre), l'entrada d'ERC al govern, i moviments explícitament independentistes des de la Generalitat.

O potser no. Potser Mas decideix avançar les eleccions al 9N. Es una opció. És l'opció dolenta al meu entendre. Només deixaria oberta la via de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Possible, sí, però molt més difícil: en un escenari ideal caldria posar d'acord tots els partits independentistes per portar la DUI al programa amb el compromís de fer-la en cas de disposar de majoria absoluta de vots en una data determinada.

Però hi ha aquest altre escenari i em temo que és més probable: els partits no es posen d'acord amb la DUI i aquesta només és possible, doncs, si hi ha majoria absoluta clara d'un sol partit; cosa molt improbable per la, al meu entendre, saludable diversitat de l'espai electoral català, i més improbable encara si la campanya electoral esdevé una lluita fratricida entre partits independentistes. Que ningú s'enganyi, les plebiscitàries no són una bona opció. Amb les plebiscitàries, podem perdre. Podem perdre nosaltres tot sols.

La qüestió és que podem guanyar si d'aquí al 9N tothom es manté ferm. Si es fa la consulta amb la seva doble pregunta. Ara cal aguantar i quan arribi la prohibició -que arribarà en menys d'un mes- no fer-ne cas i seguir endavant. El 9N es votarà en la consulta.

La data clau a hores d'ara és l'11 de setembre. L'11 de setembre ha de ser una demostració de força indiscutible. Cal omplir la Diagonal i la Gran Via entre Francesc Macià, Glòries i la Plaçà Cerdà. De nou, tots aquells que creiem en la democràcia de baix cap a dalt haurem de sortir al carrer i donar un missatge clar i diàfan. Com va passar al 2012 i al 2013, el missatge s'adreçarà als nostres representants electes.

Als diputats del Parlament i al govern de la Generalitat, el missatge i l'encàrrec de l'11 de setembre serà aquest: volem votar en una consulta, no en unes eleccions autonòmiques. La V de l'11S serà, ha de ser, l'expressió inapel·lable d'aquest encàrrec.

El 9N votaré. N'estic segur. Votaré Independència.

dimecres, 13 d’agost de 2014

Adéu, Lauren Bacall.



"... or maybe just whistle..."



Insuperable.

Gràcies, flaca.













Lauren Bacall (1924 - 2014). Gran dama del cinema, descansa en pau.

divendres, 8 d’agost de 2014

Emergència sanitària pel virus de l'Èbola

Sembla que això de l'Èbola va de debò: L'OMS declara una emergència sanitària d'abast mundial per l'expansió del virus d'Ebola.

O potser, no tant. No ho se. Un es malfia d'aquestes alertes sanitàries mundials després d'alertes per situacions anteriors, com la de la grip "A". L'OMS és com el pastor del conte, que de tant amenaçar en fals amb el llop, quan aquest va venir de veritat ningú no el va fer cas.

Em demano vàries coses: és tan perillós el virus de l'Èbola com per a decretar una alerta mundial sanitària? quines implicacions té una alerta d'aquest tipus?

És més perillós el virus de l'èbola que -i vostès em perdonaran la demagògia, que segur que soc molt demagògic- l'exercit israelià que està massacrant palestins? quants morts porten els uns (el Tsahal) i els altres (els virus d'Èbola). He llegit a aquesta web que, des que es coneix l'existència del virus (1976), l'èbola ha matat unes 2.500 persones. El Tsahal és, sense discussió, molt més perillós. Resulta, però, que la grip comuna és molt més perillosa que el Tsahal, que ja és dir.

Però, en canvi, es fa una alerta mundial per l'Èbola.

Aleshores, per la massacre a Palestina quina mena d'alerta sanitària caldria fer? O és que com que els afectats d'aquesta epidèmia només són els palestins, no aplica l'alerta mundial? Però almenys sí que aplicaria algun tipus d'alerta o de solidaritat internacional, no?

També m'ha cridat l'atenció és el cas del missioner i la monja espanyols que han repatriat. No era possible tractar-los a Monròvia (Libèria)?

Que se m'entengui, espero que es curin. Però em sorprèn. Si realment aquesta malaltia és tan greu i és un perill tan gran, no seria millor combatre-la allà on es presenti? Exactament què es guanya repatriant aquests malalts? Millors tractaments? No sembla gaire solidari amb els malalts que es queden a Monròvia, oi?

Mireu, vaig a pensar malament. Digueu-me conspiranòic. A mi em sembla que poder estudiar el virus de l'Èbola en directe és una oportunitat única. Per a qui? doncs per a indústries vàries. Per exemple, de forma evident: la farmacèutica. Però no només. També la militar: per les seves característiques l'Ébola pot ser emprat com arma biològica. Cinisme: les armes biològiques estan prohibides per tractats internacionals. De fet només estan prohibides pels estats que no tenen prou poder com per a no fer-ne cas de les prohibicions.

O sigui que ves tu a saber quins interessos ocults hi han en aquesta repatriació tan sorprenent. Tant de bo que els afectats es curin, i tant de bo que si hi ha alguna investigació associada sigui per combatre aquesta malaltia.

Només recordar que, d'"emergències sanitàries", n'hi han algunes de més prioritàries. Per exemple, a Palestina, o a Ucraïna.

Segur que la prevenció és el més important per combatre les emergències sanitàries.

Hauríem d'estar, doncs, més previnguts del que estem contra un sistema que fa del recursos naturals i energètics, de la guerra o de la salut un negoci. Sospito que si estiguéssim més previnguts contra aquest sistema, ens estalviaríem un bon grapat d'"emergències".

Acabo. Tot just ho he vist ara i no me'n puc estar d'enllaçar-lo: Al Vilaweb han publicat "Deu preguntes i respostes sobre la transmissió i el tractament de l'Ebola".

Cinema amb adolescents: "Divergent"

Tenir fills fa, entre d'altres coses, que acabis veient molt cinema infantil o juvenil. Bé. És l'excusa que faig servir per "justificar" aquest comentari sobre la pel·lícula "Divergent". Au, ja està dit, som-hi:



Divergent (2014) és la pel·lícula basada en la novel·la homònima de Verònica Roth, que és la primera part d'una trilogia de literatura juvenil de força èxit.

Després d'una guerra, a la ciutat de Chicago la societat es divideix en cinc faccions: Abnegació, Erudició, Veritat, Cordialitat i Gosadia.

Abnegació és la facció dels que es caracteritzen per viure entregats a ajudar i servir als altres i -seguint un criteri que pot resultar difícil d'entendre a un estat tan corrupte com l'espanyol- és la facció encarregada de governar-los a tots.

Abans de seguir, aquesta idea dels membres d'abnegació, bolcats del tot en el servei als demés, com a encarregats de governar al conjunt de la societat ha estat el que realment m'ha motivat a escriure aquest apunt.

Els membres d'abnegació són humils, duen una vida ascètica, sense luxes, gairebé monàstica. Totalment entregats al servei dels altres. És absolutament paradoxal quan es compara amb les elits de poderosos dels nostre món. M'ha cridat molt l'atenció.

Alerta d'spoiler! Si seguiu llegint, us desvetllaré algun element de l'argument!

Erudició és la facció dels amants de la raó, del coneixement, dels investigadors i dels científics.

Veritat és la facció dels qui estimen la veritat per sobre de totes les coses, dels que no diuen mai mentides, de les lleis i de l'ordre.

Cordialitat és la facció dels que cerquen l'equilibri, la pau, l'harmonia entre les parts i amb l'entorn. És la facció dels alegres i dels que treballen la terra.

Gosadia és la facció dels valents, dels que no tenen por, dels guerrers, dels soldats defensors de la ciutat de Chicago i del mur que la protegeix d'un exterior desconegut i amenaçador.

La jove Beatrice, criada al si d'Abnegació, en arribar a l'edat adulta, ha de triar quina serà la seva facció en una cerimònia d'iniciació.

Per ajudar als joves a triar, una prova prèvia determina amb quin grup són compatibles. Tanmateix, malgrat el resultat de la prova, els joves són lliures de fer aquesta elecció.

Però en el cas de Beatrice, la prova dictamina que és una divergent, és dir, que pertany a més d'un grup a a la vegada.

Els divergents són considerats un perill per la facció de l'Erudició que els considera una anomalia del sistema. Els divergents són buscats i expulsats del sistema i passen a formar part del grup dels pàries o Abandonats. Tanmateix, l'operadora que fa la prova a Beatrice la protegeix i la classifica manualment com a membre de la facció d'Abnegació.

Finalment, a la cerimònia de tria de facció, Beatrice acaba decidint-se per Gosadia.

La pel·lícula ens explica com Beatrice, que es canvia el nom per Tris, segueix tot el procés d'entrenament físic i mental per esdevenir un membre de ple de dret de Gosadia i com s'acaba implicant en un conflicte pel poder entre les faccions. No explico més de l'argument.

Fi de l'alerta d'spoiler.

Bé, arribats a aquest punt només es pot constatar que parlem d'una pel·lícula adreçada al públic juvenil.

És de manual: la definició de la pròpia identitat enfront la societat que pretén imposar uns models, o de la pròpia família. Col·lateralment, també es parla del primer amor. Cast, per descomptat. A la peli hi ha violència i morts, però no hi ha sexe.

D'altra banda, també hi ha una temàtica política. El conflicte, però, només es planteja cap a la part final de la pel·lícula quan la Tris ja té més clar qui és ella i en quin món es troba.

És inevitable comparar amb els Jocs de la Fam, però no crec que sigui just. Els Jocs de la Fam s'adreça a un públic d'adults joves. Divergent, en canvi, és més aviat per adolescents.

Tanmateix, és una pel·lícula distreta. Es deixa veure i la Shailene Woodley, l'actriu que fa de Tris, resol la interpretació del personatge amb prou convicció. Promet.

La veterania és una grau i cal esmentar la participació d'una elegant Kate Winslet com a cap de la facció d'Erudició i d'Ashley Judd, com a mare de Tris.

Una recomanació de cinema si es tenen fills adolescents i, ja posats, també una recomanació de lectura.

Hi ha vida més enllà de la PlayStation.

Llibre llegit: "La rebel·lió catalana", d'Antonio Baños.

Una altre lectura de les lectures d'aquestes vacances ha estat "La rebel·lió catalana", d'Antonio Baños.

Antonio Baños "(Nou Barris, Barcelona, 1967) és un periodista, escriptor i músic català. Ha col·laborat al programa de ràdio de RNE Asuntos Propios i a la secció Economía para idiotas. Al novembre de 2012 va publicar un article titulat "Guia pràctica de l'expulsió catalana de l'euro".[1] El 2013 publica La rebel·lió catalana a l'editorial La Butxaca. Antonio Baños Boncompain es va diplomar en ciències de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Mitjançant els seus llibres La economía no existe, publicat el 2009, i Posteconomía, del 2012, critica els esquemes econòmics actuals i el capitalisme." (de Viquipèdia).

A més del que diu la Viquipèdia, Antonio Baños també es membre del'ANC i de Súmate, memorable aquesta carta de resposta a una intervenció de la periodista i escriptora Cristina Fallarás a 8Tv. Cristina Fallarás és l'autora de "A la puta calle", la crònica del seu propi desnonament.

He llegit la versió catalana, que és de fa un any i mig, gairebé. Enguany s'ha publicat la versió en castellà que, essencialment, és la traducció amb el canvi del capítol final: en la versió catalana el capítol final "No tinguem por" s'adreça als ciutadans de Catalunya; en la castellana, "La pregunta" interpel·la directament als ciutadans espanyols demanant-los quina postura prendran enfront el procés d'independència de Catalunya.

L'argumentació d'Antonio Baños és, en línies generals, coincident amb la de l'independentisme d'esquerres (més o menys anticapitalista); és una de les diverses visions independentistes, no pas l'única i potser tampoc la majoritària, que estan empenyent en la consecució de l'estat independent. És un missatge, doncs, que pot no agradar des dels sectors de l'independentisme conservador o de dretes. O des d'una esquerra estatalista. En tot cas, és un llibre que transmet idees clares, amb força sentit de l'humor i que es llegeix molt bé i, per mi aquesta és la gran virtut, planteja la independència de Catalunya des del respecte a totes les opcions, com un exercici democràtic i de llibertat personal, i sense fer volar coloms: la independència, en ella mateixa, no és garantia de res, només és una oportunitat que ens donem de fer les coses d'una altre forma, tant de bo que millor.

A Internet he trobat vàries presentacions del llibre fetes pel mateix Antonio Baños. M'ha agradat aquesta de la versió castellana que va fer a la llibreria La Central de Madrid pel Diario.es. És una mica llarga, però està prou bé. A més demostra quina és la utilitat del llibre: parlar, debatre, amb respecte, amb aquells amics, veïns, coneguts, companys o, simplement, gent oberta disposada a escoltar i argumentar a favor o en contra de la independència de Catalunya.

divendres, 1 d’agost de 2014

Llibre llegit: "¿Por qué el decrecimiento?" de Carlos Taibo.

"Per què el Decreixement?" de Carlos Taibo.

Decreixement?

Segons la Conferència sobre Decreixement Barcelona 2010, Què és decreixement?

"El decreixement porta a la idea d'una reducció voluntària de les dimensions del sistema econòmic, el què implica una reducció del PIB.

Tanmateix el decreixement no té només a veure amb el desafiament a la centralitat de PIB com l'objectiu principal de política, sinó que proposa un marc per a la transició a uns models de producció i consum més reduïts i més sostenibles.

El decreixement té a veure amb trobar un camí, una transició, a la justícia social, benestar i sostenibilitat ecològica. Implica una gamma d'accions a nivell individual i col·lectiu, basades en un canvi de valors i en la democratització de les societats.

El decreixement té a veure amb que sigui la gent, més que la tecnologia, qui decideixi la direcció de l'evolució de la societat. Té a veure també amb aportar sentit a la vida humana, què no està associada per se amb el consum ostentós i amb el materialisme."

I qui és Carlos Taibo?

Carlos Taibo (Facebook i Twitter) és professor de ciència política a la Universidad Autónoma de Madrid i és una veu molt crítica amb el poder. Ell mateix es declara llibertari decreixentista. En particular, ha escrit llibres i articles de divulgació sobre el decreixement.


Per què el decreixement?

Doncs bé, el llibre de Carlos Taibo ¿Por qué el decrecimiento? Un ensayo sobre la antesala del colapso", editat per Los libros del lince ha estat una de les lectures que m'han ocupat recentment. Crec que és una bona lectura introductòria al decreixement.

El llibre recull les argumentacions en favor del decreixement que, afirma Taibo al pròleg, "Suelo contar cuando me invitan a hablar sobre decrecimiento y [...] un buen puñado de discusiones anejas que siguen a estos actos públicos".

El llibre pretén explicar, en 100 punts, el que és i el que no és el decreixement.


Què és el decreixement?

Començant per una discussió sobre la mateixa idoneïtat del nom, o reflexionant sobre si el decreixement és una teoria o ideologia o només una perspectiva, o un enfoc. Taibo aposta per això últim i considera que l'enfoc del decreixement s'agregaria a l'estructura ideològica més àmplia d'una teoria general que, com en el seu cas, podria ser la llibertària, però que podrien ser també idelogies socialistes. Taibo, en canvi, veu impossible aquesta agregació sobre ideologies liberals o, senzillament, capitalistes, basades en el creixement il·limitat i que estan, per tant, en contradicció oberta amb l'enfoc decreixentista.

El decreixement suposa una contestació frontal al creixement econòmic basat en la depredació de recursos naturals, o que produeixen desigualtats socials. El decreixement qüestiona el "nivell de vida" i el seu principal indicador, el PIB, en oposició a la "qualitat de vida", que és molt més subtil i que demana altres indicadors.


El creixement no és la felicitat.

Del PIB en critica que, tendeix a mesurar l'activitat urbana, per sobre de la rural; l'activitat majoritàriament masculina, majoritàriament "productiva", per sobre de la reproductiva, majoritàriament femenina, considerada com activitat de cura de la llar, fills i familiars i que, en general, no està monetitzada; i el fet que el PIB no té en compta les desigualtats socials. No només això, per al PIB es compten activitats que, objectivament, ens perjudiquen a tots. El creixement econòmic és la diferència entre ingressos i despeses. La qüestió és que no sempre els ingressos són benestar ni les despeses malestar. El benefici net pot esdevenir un increment net del malestar present o futur.

La dificultat està en mesurar la felicitat. L'enfoc decreixentista demana fixar-se en altres indicadors: l'esperança de vida, la dieta, la salut pública, o el grau de satisfacció vital (subjectiu).


Com funciona la societat de consum.

La societat de consum es basa en tres factors: la publicitat, el crèdit i l'obsolescència programada. El resum dels tres factors és el desig de comprar. La vida es resumeix en treballar per seguir comprant allò que ens cal, o desitgem. Direm que allò que ens és "necessari". El creixement es basa en la insatisfacció que impulsa a comprar més.


I què ens cal?

Hom podria demanar-se quins d'aquests bens de consum, i activitats i serveis, són els que realment haurien de continuar produint-se, i prestant-se, en una societat compromesa amb el mig i llarg plaç de la qualitat del medi ambient i de la qualitat de vida de la humanitat.

Els teòrics del decreixement argumenten que caldria combinar l'austeritat (cal aclarir-ho: la virtut, no el càstig imposat per la Troika) amb l'hedonisme, és dir, la cerca del plaer. No sembla senzill.


El treball

El treball també és objecte de l'enfoc decreixentista que proposa un canvi total de mentalitat. A la societat de consum el treball és la forma d'accedir al consum i també, en general, un factor determinant de la identitat personal. El decreixentisme proposa rebaixar el pes del treball en la determinació de la identitat individual en favor d'altres característiques que, tanmateix, podrien estar relacionades amb l'activitat social. No és gens senzill aquest canvi: EL gran drama de la crisi és l'atur. No només per la limitació en l'accés als bens de consum, també ho és pel trauma personal que suposa: treballadors sense treball, és dir, sense l'activitat que majoritàriament els identifica.

El decreixentisme qüestiona la lògica de la productivitat i la competitivitat i el reconeixement social del treball, però es troba amb l'enorme dificultat d'aconseguir un canvi de valors, de mentalitat, per a rebaixar el pes del treball com element identitari i a l'hora proporcionar l'accés a bens de consum. Encara més difícil quan els mateixos serveis i bens de consum esdevenen elements identitaris, com els vehicles. La gran trampa del model de societat de consum és que una part no gens menyspreable del jo es defineix externament per la publicitat i el treball.


L'empremta ecològica

Tanmnateix, l'empremta ecològica de la producció i el consum; l'escassedat de recursos i la depredació capitalista; el canvi climàtic que s'està produint. Un fet que alguns s'esforcen en discutir, però que les companyies d'assegurances consideren a l'hora de determinar les seves pòlisses. Sobretot, l'esgotament dels combustibles fòssils "barats" (per a més info, és molt recomanable deixar-se caure de tant en tant per The Oil Crash, el blog d'Antonio Turiel sobre el pic de petroli)... Porten a plantejar que "alguna cosa cal fer".


"Cal fer alguna cosa"

Aquest "alguna cosa cal fer" és el que porta a pensar en, pe exemple, "solucions" que contemplin girar a l'energia nuclear, o cap a les energies renovables. Poden ser part de la solució, però cal anar més enllà. El problema és el capitalisme. El capitalisme requereix el creixement sense fi. Canviar de fonts d'energia en previsió de l'esgotament dels combustibles fòssils, suposant que el canvi es pot fer sense traumes, només fa que retardar el problema. Guanyar una mica de temps, abans que el creixement capitalista porti, de nou, als límits de la producció d'energia. La proposta decreixentista és consumir menys energia. No més, o igual. És consumir menys. D'energia i de tot.

Consumir menys de tot és, segons els manuals de capitalisme, una economia en contracció, és dir més atur. La proposta decreixentista és el repartiment el treball i la potenciació de les activitats d'atenció social. Per mi aquest és el punt que balla més. No puc deixar de pensar que les noves classes mitjanes dels països emergents volen, sobretot, millorar el seu "nivell de vida", és dir consumir més. Mentre que les classes mitjanes dels països rics volen, sobretot, mantenir-lo.


Classes mitjanes

Val a dir en aquest punt que la proposta decreixentista és diferent per a les classes mitjanes dels emergents, que estaria orientada a un creixement que no porti a culs de sac o a reproduir exactament els mateixos models de depredació que els països rics; i una altre per a les classes mitjanes dels països rics, orientada la consecució d'un model de vida que no es basi en la depredació de la resta del món, i que condueixi a la convergència a un punt d'equilibri ecològic que garanteixi la vida i la qualitat de vida al planeta.

És un fet que la classe mitjana dels països rics s'està reduint i està esdevenint cada cop més pobre. És tracta d'un decreixement no volgut, no dirigit i, per tant, traumàtic. És un emprobriment. La classe mitjana dels països rics es resisteix a aquest empobriment. Els teòrics del decreixement parlen de tornar als nivells d'empremta ecològica de 1970. És dir a un nivell de consum similar als d'aquella data. Quanta gent estaria disposada a fer això, si se li explica el motiu de forma entenedora? Suposant que hi ha prou massa crítica, com ho fem per a que no sigui traumàtic? Per entendre'ns, jo tinc 45 anys, és dir, gairebé tota la meva vida l'he viscut amb una empremta ecològica superior a la que els decreixentistes recomanen. No soc de cotxes ni de viatges i, tanmateix, estic prou segur que la meva empremta ecològica segueix sent molt més alta que l'empremta ecològica d'un individu de 1970. La gran qüestió és, per mi, es pot aconseguir el decreixement no traumàtic? Quines implicacions té?


Llista concreta d'algunes coses que es poden fer:


Taibo proposa una llista de coses a fer:

- Comprar el mínim posssible, reduir els nivells de consum i els desplaçaments, comprar al comerç de proximitat i defugir les grans superfícies.
- Estimular l'economia local, autoproduïr, revegetalitzar els espais urbans, crear mercats de productes locals, apostar per l'agricultura ecològica marcar-se l'objectiu de recuperar la sobirania alimentària.
- les 4R. Reparar-Reciclar-Reutilitzar-Recuperar. Comprar menys productes nous. Renunciar al regal de productes nous. Esquivar els bens d'un sol ús i els embalatges.
- Reduir el consum d'energia. Reduir la dependència energètica. Propiciar el desplegament de fonts d'energia renovables.
- Reduir el temps de treball. Repartir-lo. Oposar-se a les condicions laborals i horaris abusius.
- Activisme per aconseguir la Renda Bàsica. Aquesta renda bàsica hauria de tenir un caràcter transitori durant la transició cap a un model de societat autogestionada, és dir, sense tuteles institucionals.
- Compartir bens, materials i culturals. Intercanviar bens, serveis, allotjaments.
- Rebutjar els mitjans que difonen publicitat.
- Esquivar el sistema bancari.
- Solidaritat i acció col·lectiva enfront les adversitats. - Sentiment de pertinença al territori. Responsabilitat envers la cura i protecció del territori.
- Oposició als megaprojectes (tipus AVE).
- Protecció i ampliació dels bens comuns.
- Creació d'espais d'autonomia.
No és una llista exhaustiva, Caldria aconseguir, també, la relocalització d'empreses ni que només sigui per la reducció en l'empremta ecològica del transport de les mercaderies; L'aposta per l'agro-ecologia; la desurbanització i ruralització (no em sento gaire còmode amb el concepte de desurbanització que proposa Taibo. Jo parlaria més aviat de la humanització de les ciutats); la desindustrialització; la simplificació dels sistemes i les societats; l'aplanament de les jerarquies; la demografia responsable; el manteniment i protecció de la biodiversitat; ciència, tecnologia i innovació guiades per criteris ètics i no al servei del consum i la depredació.


El meu punt de vsta sobre la ciència, la tecnologia i la innovació.

En aquest punt he de posicionar-me: Per mi, la innovació, la ciència i la tecnologia no són només eines. En el meu esquema personal el progrés de la humanitat està indestriablement lligat al progrés científic i tecnològic. L'evolució de la humanitat com espècie pren, per mi, la forma del progrés científic i tecnològic, un cop que la medicina ens allibera de la simple evolució darwiniana. Encara més: crec que l'espècie humana pot donar-se a ella mateixa un objectiu, una missió que per mi és clar: dur la vida més enllà de la Terra. Cal preservar la vida. Primer a la Terra. I després escampant-la. Això només es pot aconseguir amb ciència, tecnologia i innovació.


Més coses a fer

Tornant al llibre de Taibo, encara cal afegir més canvis necessaris a la llista: la desmercantilització i desmonetització. El rebuig a a la primacia del benefici privat, la centralitat del treball i el consum com bé superior per posar en primer lloc, en canvi, la vida social, els "bens relacionals" i la "senzillesa voluntària".Un canvi que ha de ser a la vegada individual i col·lectiu (Un altre punt que balla).

En tot cas, cal recuperar la capacitat de definir, sense la intoxicació de la publicitat i del marketing, el que són les necessitats individuals i col·lectives. Allò que realment ens cal i que ens ha de permetre "Viure millor amb menys": no serà gens fàcil assolir aquest objectiu. Taibo adverteix que no convé refiar-se de l'educació per a aconseguir una conscienciació de la joventut: suposant que aquest missatge s'introduís a les escoles avui, trigaria uns quants anys a ser efectiu i no sembla que es disposi de tant de temps, d'altra banda, la transmissió de valors al sistema educatiu, amb un Wert que afirma sense immutar-se que la missió del sistema educatiu és espanyolitzar els nens, genera molta desconfiança, malgrat els esforços que cal reconèixer de tants i tants educadors per transmetre valors de ciutadania.


EL paper de les dones.

Taibo reconeix el paper fonamental que tenen les dones i la feminització en l'enfocament decreixentista. No és només per la crítica al PIB, un índex essencialment masculí, és també per l'aportació de valors de caràcter més femení: cooperació enfront de competència; diàleg enfront de discussió; protecció enfront de defensa; empatia enfront de desafiament; reproducció, enfront de producció... Cal denunciar també que la societat de consum és particularment agressiva amb les dones, castigant-les amb l'ocultació del reconeixement de moltes tasques de cura i reproductives, amb dobles jornades per a les dones que treballen a la llar i fora de la llar, amb la feminització de la pobresa i la desprotecció socials, la violència de gènere i ara, a més, amb la reculada de drets que semblaven conquerits, com el de l'avortament. La lluita feminista, antripatriarcal i anticapitalista convergeixen i l'enfocament decreixentista recull aquest triple combat.


El debat públic sobre el decreixentisme

Arribats a aquest punt, el llibre discuteix l'estat de a qüestió i el debat públic sobre el decreixement. La precarietat d'aquest debat és un fet, tot i que es poden saludar diferents moviments que assumeixen la perspectiva del decreixement. Per descomptat el poder ignora la proposta decreixentista, quan no la combat. Potser no tant per motivació ideològica com per la visió curt-placista i del proper resultat electoral. Incloent l'esquerra. Amb alguna honorable excepció, com la CUP, i amb algun debat interessant obert dins de ICV, nominalment eco-socialista i ERC, també nominalment amb una reconeixible sensibilitat ecològista. Tanmateix, lluny totes dues d'un plantejament obertament decreixentista.

Pel que fa a poders sindicals, els majoritaris estan fora d'aquest debat al centrar la seva activitat en tasques de prestació de serveis d'assessoria jurídica i de formació als treballadors, i a la negociació col·lectiva. El decreixentisme només es debat seriosament a sindicats minoritaris i, tanmateix, només molt recentment sembla que es comencen a assumir alguns dels plantejaments. Com diu Taibo "El desplegament d'un discurs decreixentista al món laboral obliga a discutir molts del fonaments de l'activitat sindical con la coneixem avui".

Els mitjans, per la seva banda també ignoren el decreixement, o quan el presenten es fa des d'un desconeixement o de forma interessadament esbiaixada.


Ets decreixentista i no ho saps

Amb tot, l'enfocament decreixentista creix entre la gent que veu com la crisi els ha fet perdre nivell de vida. La resposta espontània de molts han estat actituds decreixentistes. Aquesta, per mi, és una gran notícia. En definitiva, el decreixement aposta per l'autogestió i la senzillesa, que és, justament, la resposta espontània. Sense que calgui una gran construcció ideològica al darrere. La gents estaria demanant, més que un discurs, propostes de solucions pràctiques a problemes concrets i quotidians. Potser aquest és l'enfocament més intel·ligent per estendre el plantejament decreixentista.


Crítiques al decreixement

Al decreixement se li fan crítiques de diversos tipus: que no és realista, que no hi ha crisi ecològica, que és un invent de rics, que és la darrera mentida dels paḯsos rics capitalistes per aturar el creixement dels països emergents, o que és cosa frikis. Aquestes crítiques cauen pel seu propi pes. El fet és que hi ha una crisi allà fora propiciada per un capitalisme que ha tocat els límits del creixement; per una crisi financera, en particular, que ha enviat a la pobresa i a la misèria a milers de persones; un canvi climàtic que ja deixa sentir avui els seus efectes, que sabem que aniran a més i que sabem que s'allargaran, cas de no mitigar-los, durant generacions; una manca de recursos creixent...una economia mundial que enfront d'aquests fets es torna "més eficient" i crea més atur i una classe mitjana global que, en general, es mostra inconscient de tots els fets esmentats. No és casualitat. La ment humana ignora els perills a mig i llarg plaç com mostra Daniel Ackerman al seu llibre "Thinking, fast and slow". Ara bé, els pot ignorar, però els reptes segueixen allà.


Cal lluitar

Als decreixentistes no els queda una altre que sortir al carrer i lluitar, confluir amb les lluites dels moviments socials contra l'enemic comú que no és altre que el sistema capitalista. En aquest sentit Taibo alerta contra el "capitalisme verd", el capitalisme que pretén fer negoci -és dir, créixer- amb la producció i consum de productes i tecnologies "verdes" de tota mena. O amb el capitalisme del "Protocol de Kioto" i el seu mercat de "drets de contaminació"; o el llançament per la indústria de l'automòbil a vehicles "ecològics". O la glorificació del personatge de "l'emprenedor". Segons Taibo, l'empresari de tota la vida, però aquest és "jove, somrient i feliç, socialment compromès i ecològicament conscient"... També cal denunciar el ja caduc concepte del desenvolupament sostenible, un oximoron. No es pot créixer indefinidament en un sistema tancat com és el planeta Terra. Taibo es mostra crític amb l'"Economia del Bé Comú" i desconfia de la implantació de la consciència i valors que la caracteritzen (tal com ho veig, es podria fer exactament la mateixa crítica sobre el decreixentisme) i també del fet que la crisi ecològica no és central en el seu anàlisi.


O decreixem, o ens "decreixeran"

En tot cas, i ja arribem al final, el sistema (que no el capitalisme) com el coneixem, segons Taibo, està en una fase terminal. El que ve ara és el col·lapse. És una afirmació arriscada i provocadora i que va en contra del consens dels mitjans oficials sobre el "ja estem sortint de la crisi" (Això diuen. Jo no m'ho crec).

El diagnòstic final és que el sistema (repeteixo, no el capitalisme) com el coneixem està col·lapsant. Quan es produirà, com de ràpid i dramàtic serà aquest col·lapse són preguntes sense resposta avui. Com el capitalisme i els poders aprofitaran aquest col·lapse per implementar estratègies de dominació també és un interrogant. potser l'aparició de l'eco-feixisme? serà "l'ecologisme des de dalt" la resposta adaptativa del capitalisme (amb un decreixement imposat i gestionat des del poder)?

El poder, el capitalisme, reaccionarà al col·lapse. Nosaltres també? serem capaços de defensar i crear espais d'autonomia, de desmercantilització, de solidaritat? serem capaços de preservar i gestionar els bens comuns, els bens relacionals. trobarem una resposta basada en la col·laboració, el cooperativisme, el suport mutu?

El llibre acaba amb aquesta conte: un vehicle en que viatja un passatger que alertat per la velocitat excessiva demana al conductor que aturi el cotxe. El conductor no fa cas, accelera, i el vehicle xoca. El resultat és que el cotxe s'ha aturat, que és el que volia el passatger, però també és evident que no volia fer-ho així. L'ensenyament del conte és que si no som capaços de decréixer (frenar) de forma ordenada, ho farem de forma violenta. Ens toca a nosaltres triar com ho volem fer.