dimarts, 30 de gener de 2018

Guanyar temps.

Un company de la meva època de profe universitari deia : « els problemes complexos demanen solucions complexes », i és ben cert. És una frase que fa mal perquè el que ens agradaria seria que els problemes complexos fossin fàcils de resoldre, que en general els problemes tinguessin solucions senzilles.

És cert que molts cops la solució a un problema es basa en una idea clau sobre la qual es pot bastir la solució, i potser aquesta idea és senzilla, o fàcil d'explicar, però, tanmateix, la implementació de la solució topa amb infinitat d'altres problemes que fan que el resultat final sigui una construcció amb molts detalls i que demana equilibris, compromisos i proves per garantir que els objectius s'assoleixen de forma raonablement satisfactòria.

Tot això ho dic a la vista del que ha passat avui al Parlament, en resum: La investidura de Puigdemont s'ha aplaçat. Es guanya temps per trobar una solució que haurà de ser complexa a un problema que és complex.

Potser el problema més gran de tots és que s'està desactivant el carrer. Em fa l'efecte que l'estat major (o els estats majors) de l'independentisme o no volen portar la situació fins al punt de tensió que es va viure el 27O o, en tot cas, han renunciat a portar l'enfrontament amb l'estat al nivell de la resistència pacífica massiva, o a l'acció directa al carrer.

Em fa l'efecte que es vol minimitzar la acció al carrer i centrar-se exclusivament en el combat institucional.

Però això té una pega molt grossa : en el combat institucional sempre hi haurà subordinació i, per tant, sempre hi hauran cartes marcades i regles que es canviaran a conveniència de l'estat.

Si es porta el xoc al pla institucional i es descarta el carrer ja hem perdut.

La qüestió és diàfana : si es fa president a Puigdemont, per exemple telemàticament, amb desobediència explícita del 155, però el xoc es redueix a l'institucional el resultat serà que hi haurà repressió : Tindrem més electes tancats i continuació de la intervenció de les institucions via 155. Estaríem com ara. En realitat pitjor, perquè hi haurien més presoners.

Si el xoc inclou el carrer de ben segur que tindrem repressió i escalada de la repressió. Però en aquest cas es plantejarà el repte del control efectiu de Catalunya per part de l'estat, cosa que no sembla possible vista la resistència  l'1 d'octubre, o la vaga general del 3 d'octubre o la vaga general i els tall de vies del 8 de novembre. Hauria de ser, també una resistència persistent en el temps i, en particular, caldria preservar la llibertat dels electes i del Parlament.

Només veig aquestes opcions. Aquest moviment ha començat al carrer, i el carrer és l'únic que té prou força per menar-lo a port.

Segur que m'equivoco i no tinc en compte molts aspectes. Com sigui, entenc que el President del Parlament estigui tractant de trobar una solució que ens permeti avançar en el desplegament de la República i, en aquest sentit, entenc l'aplaçament d'avui com una forma de guanyar una mica de temps.

Però el problema és diabòlic : investir Puigdemont significa repressió. No investir-lo és la victòria del 155. Investir Puigdemont sense comptar amb la força del carrer resistint i defensant el Parlament vol dir, en el millor dels casos, que més electes aniran a presó i la situació no haurà millorat, de fet, al acceptar el joc de la repressió sense cap resistència estarem acceptant també que el tribunal constitucional alteri -com ja ha alterat- el resultat de les eleccions i no es pot descartar, a mig plaç un govern del 155 amb Inés Arrimadas de presidenta, amb l'únic objectiu de desballestar completament les institucions catalanes, el model educatiu i els mitjans públics de comunicació.

Investir Puigdemont, per tant, només pot anar acompanyat d'una demanda  explícita a la població  de la defensa de les institucions. Tal com ho veig ara mateix.

Hi han altres vies, segur, però amb elles l'autogovern català sembla que queda tocat i recula i, en certa forma, suposen la victòria potser no absoluta, potser no completa, del 155.

En fi. A veure què passa. Només espero que, aquest cop, els nostres electes, els nostres representants, entenguin que en aquest combat hi hem de ser tots.

Jo vull, almenys, tenir la possibilitat de defensar la República.

dissabte, 27 de gener de 2018

30 de gener. Defensem el Parlament.

És notícia d'última hora : el tribunal constitucional espanyol diu que no es pot impugnar ni la sessió ni la candidatura de Carles Puigdemont. Es rebutja, per tant, la petició del "gobierno". Ara bé, introdueix el factor de la presencia necessària del candidat al Parlament i impedeix el vot delegat dels consellers  que són a Brussel·les.

Per tant, segons els colpistes del 155, la investidura de Puigdemont reclama el retorn del candidat i dels consellers de Brussel·les. No cal ser un geni per veure que el que pretén el constitucional és, precisament, forçar el retorn per a poder empresonar al President i als consellers.

Què passarà? El Parlament podria actuar ignorant al tribunal constitucional i acceptant el vot delegat dels consellers i del president amb una investidura telemàtica. Es tractaria de la desobediència al 155 i la restauració del govern legítim de Catalunya.

Una investidura telemàtica és perfectament legítima, per molt que digui el constitucional. Sense disposar de mitjans telemàtics, Catalunya ha vist com s'investien dos presidents de la Generalitat a l'exili : Josep Irla i Josep Tarradellas, La legitimitat de la investidura de tots dos presidents és inqüestionable. Tan legítima com ho seria la investidura de Puigdemont. En realitat, amb la legitimitat democràtica reforçada per l'altíssima participació i els vots del 21D en el cas de Puigdemont.

Ens trobem en el cas que Catalunya -la República de Catalunya- està ocupada i els representants de la nació alguns són a l'exili i els altres a la presó. En aquesta situació tan greu és perfectament legítim -i legal segons la legalitat catalana- que la República faci el que calgui per defensar-se i per a triar i investir els seus electes.

Només faltaria que, a sobre, haguéssim de posar-lis les coses fàcils als ocupants i als colons.

Suposo, doncs, que una investidura telemàtica és el més probable. No cal dir que una investidura telemàtica veuria, de nou, el filibusterisme parlamentari dels unionistes i colons; i que es veuria immediatament seguida de més repressió emparada en el 155. Caldrà plantar cara a aquesta nova onada de repressió.

Una altre possibilitat és que Puigdemont i els consellers apareguin al Parlament. Que aconsegueixin participar a la sessió d'investidura. Jo crec que arribat aquest cas, la policia espanyola no cometrà la barbaritat d'entrar per la força al Parlament de Catalunya, per definició, inviolable, i protegit pels mossos d'esquadra. Tanmateix, no es pot descartar. Si el Parlament és assaltat i pres per la força amb la intenció de detenir Puigdemont, caldrà defensar-lo, i amb ell a la República. Com que no es pot descartar res, el proper dimarts 30 de gener, tothom que pugui ha de ser al Parlament.

En realitat, ni tan sols es pot descartar un assalt per la força en cas d'investidura telemàtica amb l'objectiu d'impedir-la i detenir els diputats rebels, per tant, ho repeteixo: com que no es pot descartar res, el proper dimarts 30 de gener, tothom que pugui ha de ser al Parlament.

Espanya no vol negociar res. Vol la derrota i la rendició de la República. Vol el genocidi cultural i lingüístic de Catalunya. Vol l'assimilació i la reducció de Catalunya a la categoria de "provincias del nordeste". Defensant la República, per tant, defensem la democràcia i la llibertat, però defensem molt més :  defensem la nostra supervivència com a nació, defensem la supervivència de la nostra llengua i defensem el model de vida plural i integrador del nostre país.

Ens en sortirem, o no. Podem perdre. Però el que no podem fer és deixar de lluitar, per por o per desànim. Vam demostrar una dignitat immensa el passat 1 d'octubre. Vam demostrar autèntic valor plantant cara a la violència policial. Hem de tornar a fer-ho. Hem de persistir. Vencerem o no, però no podem defugir la nostra responsabilitat envers tots plegats, envers la República.

Persistim. Encara queda molt fins al dimarts i caldrà veure què se'ns demana i què podem fer, i segurament no ho sabrem fins el mateix dimarts. Però estiguem preparats. Hem de tenir ben clar que la nostra força és al carrer. La República només ens té a nosaltres per a defensar-la.

Fem honor a aquesta gran i greu responsabilitat.

dimarts, 23 de gener de 2018

Recuperar les institucions per alliberar la República.

Tinc moltes ganes, moltes, de que es donin passes efectives per al desplegament de la República.

L'u d'octubre es va votar per la República. Més de dos milions de vots. Resistint la violència policial. Oposant resistència pacífica a les porres i els cops. Vam votar i vam guanyar.

El 3 d'octubre vam aturar el país per protestar contra la violència salvatge de la policia nacional espanyola i la guàrdia civil contra la gent que volia votar
 
La República es va proclamar el 27 d'octubre, però es va renunciar a  desplegar-la.

De resultes d'aquest no desplegament i la renúncia a defensar la República al carrer, es va produir la citació del govern a declarar i, immediatament, la detenció de mig govern. El president i l'altra meitat del govern no van anar a declarar perquè eren a Brussel·les. Aquest moviment els va permetre demanar l'empara de la justícia belga que va veure com, sorprenentment, primer es rebia una petició per extraditar als cinc de Brussel·les... que era retirada quan es feia evident que aquesta petició anava a ser rebutjada.

Avui, a gener de 2018, Carles Puigdemont, president del govern legítim de Catalunya, les consellers Clara Ponsatí i Meritxell Serret, i els consellers Toni Comín i Lluís Puig gaudeixen de llibertat de moviments per Europa, però no poden tornar a Catalunya sota l'amenaça de ser fets presoners per l'estat espanyol. 

També, a gener de 2018,  Oriol Junqueras, vice-president del govern legítim de Catalunya i Quim Forn, conseller d'interior del govern legítim de Catalunya (avui ha renunciat a l'acta de diputat), romanen segrestats a Estremera.

Segrestats, que no empresonats. Són hostatges.

Igual com són hostatges de l'estat espanyol Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

De resultes de la renúncia a la defensa de la República es va aplicar l'article 155 de la constitució espanyola, que ha servit d'excusa per perpetrar un cop d'estat contra el govern legítim de Catalunya i portar-la a un estat d'excepció encobert.

Tanmateix, el 21 de desembre, en unes eleccions il·legals i il·legítimes, fruit del cop d'estat del 155, convocades amb l'amenaça de la força, fetes amb la presó de líders independentistes destacats, fetes sota amenaça de presó als líders independentistes lliures, fetes sota l'amenaça d'il·legalització dels partits polítics independentistes, fetes sota atacs, agresions i violència  de la ultradreta nacionalista espanyola, fetes sota la campanya mediàtica contra l'independentisme més brutal de tots els temps per part de tots els mitjans públics i privats de l'estat (amb l'excepció del mitjans de la CCMA que van mantenir un grau notable de pluralitat informativa)... el 21 de desembre l'independentisme tornava a guanyar amb majoria absoluta d'escons en les eleccions amb més participació que han hagut mai a Catalunya.

Ja no existeix la majoria silenciosa. El resultat del 21D diu que la majoria dels catalans vol la República. Com a mínim, la minoria majoritària, potser encara no la majoria absoluta, perquè els vuit diputats de Catalunya En Comú segueixen negant-se a ser comptabilitzats a favor o en contra de la independència (i de la República?).

El resultat del 21D, a més, restaurava el govern legítim amb la legitimitat dels vots.

El 21D el govern espanyol va ser derrotat (un altre cop) clara i netament, malgrat tot el joc brut, la violència, la propaganda... Tanmateix, com la República no es va defensar al carrer quan tocava, l'estat pretén imposar per la força i amb amenaces un govern i un president diferent del que han votat els catalans.

Malgrat tot, la recuperació de les institucions ha començat.

La recuperació de les institucions és només el primer pas. Els passos que vindran a continuació són clars : cal desplegar la República.

Nosaltres ja no som independentistes. Nosaltres som Republicans. Jo ja no soc independentista. Jo sóc republicà, de la República de Catalunya i el meu capteniment és com fer per desplegar-la, ara que ja està proclamada i estem recuperant les institucions i foragitant els ocupants.

Tinguem-ho clar : caldrà defensar la República al carrer. El 27O no ho vam fer i per això tenim gent bona i honesta segrestada o exiliada. Caldrà fer-ho ara, doncs. Caldrà plantar cara als feixistes i a la seva violència. Caldrà defensar el Parlament i la Generalitat, com vam fer-ho l'1 d'octubre quan vam defensar la llibertat i la democràcia. Caldrà defensar al president Puigdemont si al final opta per una investidura presencial. No el deixarem sol.

Està en joc la llibertat i la independència de la República. Però hi ha molt més en joc : hi ha en joc la llibertat mateixa i la democràcia.

Persistirem, resistirem i alliberarem la República. Preparats. Llum als ulls i força al braç.

divendres, 5 de gener de 2018

Els reis són els pares i les mares.

Mireu, nens i nenes que llegiu aquest bloc, pel broc gros : els reis són els pares i les mares.  Perdoneu, però algú ho havia de dir.

I no em digueu que no ho sabíeu. De debò algú pot creure que tres tipus vinguts de no se sap on es fiquen a les cases de la gent per portar-hi regals? Ningú, evidentment. Igual com ningú pot creure que un tros de fusta pugui cagar caramels o que un tipus obès i vestit de vermell perpetri un numeret similar al dels reis el dia de Nadal.

No. Els reis són els pares i les mares. Als pares i mares els costa guanyar els diners que cal pagar pels regals. A vegades costa tant  guanyar diners i costa tant viure que, simplement, els regals no es poden fer, o són molt més humils que el que la publicitat i la societat exigeixen.

Els reis són els pares i les mares. Si ho sospitàveu, us ho confirmo. Us confirmo també algunes coses més que potser també sospitàveu, o potser encara no.

Pareu atenció :

El mal i la injustícia existeixen. Són ben reals i poderosos. Molts cops s'imposen. El mal guanya sovint. L'odi és, manta vegades, més, molt més poderós que l'amor. Els bons perden i els dolents guanyen. És més habitual que no pas us penseu ara.

En aquesta lluita entre el bé i el mal, la principal dificultat és que els límits entre el bé i el mal són, gairebé sempre, difusos i, per si fos poc, la tàctica preferida del mal és, precisament, camuflar-se de bé. Potser ja ho havíeu descobert. Si no, ja ho descobrireu.

Descobrireu també que, en general, el mal és de la banda dels poderosos i el bé de la dels dèbils. No és que ser malvat sigui conseqüència o causa de ser poderós i, certament, la bondat no és ni causa ni conseqüència de ser dèbil. Però observareu que sovint aquestes categories morals es reparteixen així. Tenint en compte, a més el que he dit abans : que tot sovint el mal i el bé, que la bondat i la maldat, es barregen de formes subtils i perverses.

És una simplificació útil pensar en termes de dèbils i poderosos més que no pas en termes de bons i dolents, o d'esquerres i dretes, o qualsevol altre divisió que se us acudeixi. Descobrireu, si no ho heu fet ja, que el bé i el mal es barregen sovint en cadascú de nosaltres i que, en realitat, és aquesta la natura humana.

Descobrireu el que vol dir el poder i sovint us trobareu que haureu d'exercir el poder i encara més sovint que us haureu de sotmetre al poder. A vegades tindreu l'oportunitat d'oposar-vos al poder.  Descobrireu que el poder té cares. A vegades cares que coneixeu i que us són properes. Altres cops no sabreu quina és la cara del poder, potser perquè s'amaga darrere una institució, o potser perquè la cara del poder és la cara de la multitud. però podeu estar segurs que el poder sempre té, almenys, la cara d'algú.

La pedra de toc de la vostra categoria ètica serà, ja ho veureu, la relació que tingueu amb el poder : com l'exerciu, com el patiu, com el combateu. El poder serà conseqüència i causa de la vostra ètica i de la vostra essència com a persones. Serà conseqüència i causa de la vostra relació amb els altres. L'amor i l'odi són causes i conseqüències del poder.

Avui hi han més regles, normes i lleis per a regular-ho tot que en cap altre moment de la història. Se'ns diu que avui som més lliures que mai, precisament per tot aquest conjunt de regles, normes i lleis. Però no és cert. En realitat el món té molt poques regles i lleis realment dignes d'aquest nom. En tot cas, la llibertat no depèn de regles i normes. Depèn en canvi de la vostra categoria ètica, de com exerciu, patiu i combateu el poder. La llibertat és, sempre, una tria vostra. Les lleis del món les podeu dictar, acatar o combatre, però en cap cas són causa de llibertat.

El món, la llibertat, el bé i el mal, el poder. Us toca viure i, si pot ser, espero que estigueu motivats amb la idea de la construcció d'un món més just, net, democràtic amb la dificultat que té, per començar, definir el significat d'aquestes paraules.

Ja ho sabíeu, nens i nenes que llegiu aquest bloc, tot el que he escrit. No us descobreixo res que no sabéssiu però ara, almenys, està escrit.

Ho escric avui que unes persones  segueixen a la presó pel fet de  combatre un determinat poder.

Són a presó però són, èticament, ben lliures. Molt més que els seus carcellers i jutges.

Sobretot, són un exemple per a tots els que creiem que el poder que els reté ha de ser combatut sense descans fins a derrotar-lo completament.

Hem triat ser lliures.