Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges

divendres, 1 d’abril del 2022

No vaig veure la cerimònia de lliurament dels oscars (ni ganes).

Potser el bolet de Will Smith va ser sobreactuat, potser n'hagués tingut prou amb els crits que li va fotre. No ho se. Jo no sóc gens de barallar-me amb ningú i la violència física em repel.

Però la violència i l'ús de la força són un recurs. Són, sobretot, el recurs dels forts.

Per cert, si no sou objectors fiscals, i suposo que la majoria no ho sou, esteu pagant l'exercit espanyol, i la policia. L'exercit espanyol, que té com a víctima favorita als mateixos ciutadans de l'estat; i la policia espanyola, la del "a por ellos". 

Quina ironia, no? Som còmplices dels que no han dubtat ni dubtaran a  apallissar-nos, en el millor dels casos, o a afusellar-nos, o bombardejar-nos, en el pitjor. Ja ho han fet abans. No els vindrà de nou. Aquests mateixos són els que amb l'excusa de l'OTAN i la defensa d'Occident estan enviant armes a Ucraïna. 

Està molt bé això de ser pacifista, però parar l'altra galta és, en general, una mala idea quan pots defensar-te. La resistència civil no violenta és el sistema dels que no tenen cap altre sistema. Oi que Ucraïna fa servir l'exercit? No he vist que fessin una "via ucraïnesa" amb tot de ciutadans ucraïnesos agafats de les mans, de punta  a punta de la frontera amb Rússia. Potser si Ucraïna no hagués tingut exercit no els hagués quedat un altre remei, però dubto que hagués aturat a l'exercit rus.

Com a principi, no hem de fer servir la violència. D'acord. El problema ve que aquest principi l'ha de seguir tothom i, oh sorpresa, resulta que només se n'exigeix l'acompliment a una de les parts. El problema ve quan la violència és "legal", quan la violència pren forma de desnonament, o de preus impagables per la llum, aigua i menjar necessaris per a sobreviure, o pren forma de multes, de presó, d'exili, de cops de porra de la policia, o quan pren forma de bullying a les escoles, o de mobbing empresarial, o de tantes i tantes formes de violència.

La violència existeix i pren moltes formes. L'estat no et pot defensar de totes les violències que et poden afectar i, de fet, l'estat mateix és una amenaça. Aleshores, de veritat, hem de renunciar a defensar-nos? Simplement, és absurd.

De la mitologia grega jo sóc admirador, és diria que un devot, d'Atena. La dea d'ulls d'òliba. La verge filla predilecta de Zeus. La protectora d'Atenes. La dea de la saviesa i, també, de la guerra justa, oposada a Ares, el deu de la guerra, sense adjectius.

Això ja ho sabien els grecs. A vegades, lluitar és el correcte i èticament justificable. El que cal fer. La força i la violència poden ser un recurs. En ocasions serà un recurs just i, en d''altres, un recurs pràctic. Com a norma no l'hauríem de fer servir però, com a norma, tampoc hauríem d'acceptar ser-ne víctimes. Si el càlcul de cost-benefici ens recomana la força, cal tenir-ho en compte. És el que fan els estats. No veig perquè no hauríem de fer-ho els particulars.

Com a consell, però, si heu de fer servir la força que sigui perquè és clar que aneu a guanyar i amb l'acció s'acabarà el conflicte. No us fiqueu en merders de resultat incert o que puguin tenir conseqüències o, pitjor, una escalada.

No ens desviem. Del que estem parlant és d'un tipus que fa un acudit sobre el cabell de la dona d'un altre tipus, i aquest, que té la dona al costat, li clava un mastegot a l'individu primer. Tot això en el marc d'un acte públic. La veritat, em fa molta mandra. No hi veig res d'interès en aquesta situació, més enllà de constatar, un cop més, quant de mal està fent la correcció política i com de maleducats són molts d'aquests personatges de la faràndula. 

No són referents. Mai ho han estat, per molt que des dels mitjans de comunicació ara es faci safareig amb aquesta escena de comèdia. Sí, de comèdia. Violència? si això és violència, hi ha més violència a qualsevol assemblea de veïns de l'escala. El que facin o deixin de fer aquests personatges pertany a l'àmbit dels seus afers privats. Per molt que es tracti de la cerimònia de lliurament dels Oscars.

Cerimònia que, per cert, no he vist mai i, si puc dormir a les nits com fins ara, seguiré sense veure per molts anys a venir. Bona nit.

dissabte, 31 d’octubre del 2020

Descansa en pau, Sean Connery.

Ha mort Sean Connery.

Hi han actors i actius que pels papers que els hem vist al cinema, o per la seva imatge pública, o per la seva trajectòria, perquè sempre han estat allà... formen  part de l'Olimp particular i personal de grans ídols.

Sean Connery tenia de feia molts anys un temple propi i majestuós en el meu Olimp personal.

Avui els seus fans en plorem la pèrdua.

El millor homenatge és tornar a gaudir, un cop més, d'aquesta munió de grans films, de grans personatges, de grans històries que ens ha deixat.

 


Descansa en pau, escocès. Gràcies per les aventures, les històries, l'emoció que ens has regalat. Que la terra et sigui lleu.

diumenge, 20 de desembre del 2015

Star Wars. El despertar de la Força




Acabem de tornar del cinema de veure "Star Wars. El despertar de la Força".

M'ha agradat. Molt.

No penso fer spoilers. Si encara no l'has vist, una recomanació: ves a veure-la. Estic segur que t'agradarà.

Per moltes i bones raons:

Perquè és diferent. Té estil propi.

La fotografia i els efectes especials estan, com se sol dir, al servei de la història. La pirotècnia està mesurada. Les imatges generades per ordinador s'integren amb naturalitat amb paisatges reals. I cal dir-ho: la fotografia és preciosa.

Es deixa enrere la complexitat política dels tres primers episodis  i es retorna a la historia de vincles familiars i de sang dels tres últims. Però encara més, es diu sense embuts que aquesta és una historia que parla de la guerra eterna entre el bé i el mal.

Els personatges: Tornen els personatges de la primera trilogia i no precisament amb papers menors. Al contrari. Són centrals. Apareixen personatges nous. Potser és la part més irregular de la pel·lícula. Em quedo, però, amb el personatge de Rey, la jove i valenta drapaire del planeta Jakku. Quina es la seva història? No es desvetlla pas en aquesta primera pel·lícula, però el seu personatge creix en protagonisme i intensitat a mida que passen els minuts i, definitivament, enamora.

La protagonista més principal és una noia. Les dones són importants en aquesta història. Hi han dones comandant, lluitant, traint i guiant. Aquesta pel·lícula és diferent també en posar les dones al mateix nivell que els personatges masculins. Això no hauria de cridar l'atenció perquè hauria de ser el normal. El cas és que no ho és.  La pel·lícula cuida aquest aspecte. És molt d'agrair.

Igual com es visualitza la igualtat de gènere, també és visualitza la igualtat racial (i no em refereixo a la multitud d'espècies alienígenes): el co-protagonisme de Finn va molt més enllà del paper que tenia Lando Calrisian  a la primera trilogia. No és pas l'únic cas de varietat ètnica però és el més visible.

Em sembla bé. En un món global i barrejat, les llegendes i les històries han d'adreçar-se a la globalitat i a la barreja. Està clar que aquesta generació també tindrà la seva llegenda.

M'han agradat molt, tot i l'acció continua: els diàlegs, les escenes  de dos. Algunes de pur cinema. Escenes resoltes amb senzillesa, vestuari i prou, sobre un escenari natural i sense retocs digitals. Fantàstic. Això és, potser, el que més m'ha agradat: la frescor, la sensació de que estava veient una pel·lícula feta amb ganes, amb amor, amb joventut i cuidant els detalls.

Feia temps que no em passava: anar al cinema i trobar la sala plena. Amb un públic amb tantes ganes de veure una pel·lícula. Amb aplaudiments saludant els impressionants i emblemàtics títols inicials, o la primera aparició de Han Solo i Chewbacca, o la del Falcó Milenari. Pura emoció. Què més es pot demanar?

No tot és perfecte, segur. Però, els punts bons, per mi, superen de llarg els no tan bons. Repeteixo el que he dit abans: si encara no l'has vist, ves-hi. T'agradarà.

I que la Força t'acompanyi.


dimecres, 13 d’agost del 2014

Adéu, Lauren Bacall.



"... or maybe just whistle..."



Insuperable.

Gràcies, flaca.













Lauren Bacall (1924 - 2014). Gran dama del cinema, descansa en pau.

divendres, 8 d’agost del 2014

Cinema amb adolescents: "Divergent"

Tenir fills fa, entre d'altres coses, que acabis veient molt cinema infantil o juvenil. Bé. És l'excusa que faig servir per "justificar" aquest comentari sobre la pel·lícula "Divergent". Au, ja està dit, som-hi:



Divergent (2014) és la pel·lícula basada en la novel·la homònima de Verònica Roth, que és la primera part d'una trilogia de literatura juvenil de força èxit.

Després d'una guerra, a la ciutat de Chicago la societat es divideix en cinc faccions: Abnegació, Erudició, Veritat, Cordialitat i Gosadia.

Abnegació és la facció dels que es caracteritzen per viure entregats a ajudar i servir als altres i -seguint un criteri que pot resultar difícil d'entendre a un estat tan corrupte com l'espanyol- és la facció encarregada de governar-los a tots.

Abans de seguir, aquesta idea dels membres d'abnegació, bolcats del tot en el servei als demés, com a encarregats de governar al conjunt de la societat ha estat el que realment m'ha motivat a escriure aquest apunt.

Els membres d'abnegació són humils, duen una vida ascètica, sense luxes, gairebé monàstica. Totalment entregats al servei dels altres. És absolutament paradoxal quan es compara amb les elits de poderosos dels nostre món. M'ha cridat molt l'atenció.

Alerta d'spoiler! Si seguiu llegint, us desvetllaré algun element de l'argument!

Erudició és la facció dels amants de la raó, del coneixement, dels investigadors i dels científics.

Veritat és la facció dels qui estimen la veritat per sobre de totes les coses, dels que no diuen mai mentides, de les lleis i de l'ordre.

Cordialitat és la facció dels que cerquen l'equilibri, la pau, l'harmonia entre les parts i amb l'entorn. És la facció dels alegres i dels que treballen la terra.

Gosadia és la facció dels valents, dels que no tenen por, dels guerrers, dels soldats defensors de la ciutat de Chicago i del mur que la protegeix d'un exterior desconegut i amenaçador.

La jove Beatrice, criada al si d'Abnegació, en arribar a l'edat adulta, ha de triar quina serà la seva facció en una cerimònia d'iniciació.

Per ajudar als joves a triar, una prova prèvia determina amb quin grup són compatibles. Tanmateix, malgrat el resultat de la prova, els joves són lliures de fer aquesta elecció.

Però en el cas de Beatrice, la prova dictamina que és una divergent, és dir, que pertany a més d'un grup a a la vegada.

Els divergents són considerats un perill per la facció de l'Erudició que els considera una anomalia del sistema. Els divergents són buscats i expulsats del sistema i passen a formar part del grup dels pàries o Abandonats. Tanmateix, l'operadora que fa la prova a Beatrice la protegeix i la classifica manualment com a membre de la facció d'Abnegació.

Finalment, a la cerimònia de tria de facció, Beatrice acaba decidint-se per Gosadia.

La pel·lícula ens explica com Beatrice, que es canvia el nom per Tris, segueix tot el procés d'entrenament físic i mental per esdevenir un membre de ple de dret de Gosadia i com s'acaba implicant en un conflicte pel poder entre les faccions. No explico més de l'argument.

Fi de l'alerta d'spoiler.

Bé, arribats a aquest punt només es pot constatar que parlem d'una pel·lícula adreçada al públic juvenil.

És de manual: la definició de la pròpia identitat enfront la societat que pretén imposar uns models, o de la pròpia família. Col·lateralment, també es parla del primer amor. Cast, per descomptat. A la peli hi ha violència i morts, però no hi ha sexe.

D'altra banda, també hi ha una temàtica política. El conflicte, però, només es planteja cap a la part final de la pel·lícula quan la Tris ja té més clar qui és ella i en quin món es troba.

És inevitable comparar amb els Jocs de la Fam, però no crec que sigui just. Els Jocs de la Fam s'adreça a un públic d'adults joves. Divergent, en canvi, és més aviat per adolescents.

Tanmateix, és una pel·lícula distreta. Es deixa veure i la Shailene Woodley, l'actriu que fa de Tris, resol la interpretació del personatge amb prou convicció. Promet.

La veterania és una grau i cal esmentar la participació d'una elegant Kate Winslet com a cap de la facció d'Erudició i d'Ashley Judd, com a mare de Tris.

Una recomanació de cinema si es tenen fills adolescents i, ja posats, també una recomanació de lectura.

Hi ha vida més enllà de la PlayStation.

dissabte, 7 de juny del 2014

"Vèncer o Morir", el curtmetratge




 Segur que algun cop els heu vist. No costa gaire trobar-los a fires, o a actes de festa major, envoltats de curiosos que els graven i els fan fotos: un grup de soldats d'època, abillats amb casaques blaves que desfilen marcialment, o que formen en files, o fan instrucció. Qui són?

Es tracta de l'associació de recreació històrica Miquelets de Catalunya.

Com diuen al seu lloc web: "Qui som? Què fem? Miquelets de Catalunya és una associació cultural que té per objectiu fer reviure i honorar, mitjançant grups de recreació històrica, els milicians i soldats que des del 1704 fins al divuit de setembre del 1714 (alguns fins i tot més enllà) van defensar els drets, les llibertats i les institucions dels catalans."

Coincidint amb l'actual moment de represa nacional i amb el tricentenari de la desfeta de 1714, els Miquelets han fet un curtmetratge en forma de fals documental, finançat per micromecenatge, en el que mostren com podia ser la vida a un campament de l'exercit català de l'època (bé, segurament era força més dur).

El curtmetratge és interessant i entretingut. Ha estat dirigit pel realitzador Marc Barcelo.

Hi han detalls molt bons: per exemple, el jurament de fidelitat dels soldats, amb tres dits alçats representant la Santissima Trinitat, és el mateix que avui encara fa la Guàrdia Suïssa del Vaticà; o la distinció que es fa entre els soldats "regulars" de la Diputació (de la Diputació del General, és dir, la Generalitat), i pròpiament els Miquelets que eren, de fet, forces més aviat irregulars i amb un estil de combat més guerriller.

Segur que el visionat del curtmetratge us estimula a saber-ne més. Hi han bones oportunitats per a fer-ho: feu cap al Mercat del Born, a les restes arqueològiques de la Barcelona de 1714. Si podeu, visiteu-ne les exposicions. Llegiu. Victus, d'Albert Sánchez Piñol, és segurament el llibre que més ressò popular ha obtingut. Però també cal destacar la trilogia 1714 del diputat d'ERC a Madrid, Alfred Bosch, o "Lliures o Morts" de Jaume Clotet i David de Montserrat.

En aquests moments històrics que estem vivint, la recreació dels fets de la guerra de successió, i el relat èpic que se'n pot fer són inspiradors. El futur del nostre país, el futur particular de cadascun de nosaltres és cosa nostra. És una gran tasca indivual i col·lectiva a l'hora. El futur, com sempre, depèn de l'esforç que siguem capaços de fer avui i durant aquesta etapa apassionant, complexa i reptadora de la transició a un nou país. Però les veus i les lluites del passat poden ser un punt de partida. Una referència. Un relat i uns herois. Uns valors.

Espero que gaudiu del curtmetratge.

Primer de tot, el making-of:


Making of - Vèncer o Morir from Marc Barceló on Vimeo.


El teaser:


"VÈNCER O MORIR" - Teaser from Marc Barceló on Vimeo.
Finalment, el curt-metratge. "Vèncer o Morir", de Marc Barceló i Miquelets de Catalunya:



Que l'esperit dels Miquelets us acompanyi.

Fins a aconseguir-ho.

Donec perficiam.

diumenge, 6 de novembre del 2011

"Midnight in Paris" de Woody Allen




Acabo de veure “Midnight in Paris” de Woody Allen. Pel·lícula de 2011 amb de la productora Mediapro, amb la que també va rodar “Vicky Cristina  Barcelona” i “Coneixeràs l'home dels teus somnis”.

A Woody Allen l'enamora París, i la pel·lícula es recrea en els paisatges urbans parisencs. És ben bé allò del “marco incomparable”. Els primers minuts del film són una successió de pintoresques fotos de París. L'Oficina de Turisme de París ha tingut alguna cosa a veure?

Però una pel·lícula d'Allen sempre ofereix més que una gran fotografia. Estem davant d'una comèdia romàntica en el millor estil del novaiorquès. En aquesta ocasió, és l'Owen Wilson (Gil) l'actor que assumeix el paper de Woody Allen (a totes les pel·lícules d'Allen, el protagonista és, d'alguna forma, Allen): un guionista que escriu una novel·la i que viatja a París amb la seva xicota i els pares d'ella. A París descobreix que pot viatjar en el temps fins el París dels anys 20. Allà coneix a tots els seus herois del món de la literatura i l'art. Genial la conversa entre el protagonista i el grup dels surrealistes Dalí, Buñuel i Man Ray, o les intervencions d'un passional Hewingway, o la relació tortuosa entre Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda.

Però l'altre personatge clau és el que interpreta Marion Cotillard (Ariadna): una noia que compta a artistes com Pablo Picasso, o Modigliani entre el seus amants i que acabarà enamorant-se del protagonista. Tots dos junts acabaran viatjant encara més enrere en el passat, fins ala Belle Epoque, que és, segons Ariadna el millor moment de París. Gil comprèn aleshores que “qualsevol temps passat va ser millor”, és una mala idea.

I explico el final: Gil entén que li cal viure el present. Talla amb la seva xicota,amb la que, de fet, no encaixava gaire, i es queda a viure a París, on suposadament enceta una relació amb la noia de la botiga de llibres i discos antics. A mitja pel·lícula  ja es veu venir que acabaran junts.

La moralitat de la pel·lícula és doncs aquesta: viu el present i fes realitat els teus somnis. No és certament cap gran missatge ni hom hauria de veure aquest film per a extreure'n conclusions morals. Aquest missatge és només una excusa.  Més aviat aquesta pel·lícula és un tast delicat. És alta comèdia romàntica, amb diàlegs brillants, i amb referències constants als grans noms dels artistes que van viure a París als anys 20. Cal dir que potser no totes les coincidències d'artistes en l'espai i el temps que proposa Allen van ser possibles.

I tot això fet sense pedanteria. Els artistes que ens mostra Allen són humans, passionals, esbojarrats, somniadors i les seves obres són productes de la seva humanitat. Allen critica la figura de l'academicisme que classifica als artistes, o que els caracteritza per una producció i unes influències, però no té en compte la seva humanitat: El “dolent“ de la pel·lícula és, justament, un intel·lectual que  enlluerna la xicota de Gil i amb la que li posaran banyes.

Reconec que soc fan d'Allen i, per tant, parcial, però crec que es tracta d'una pel·lícula molt recomanable. Jo m'ho he passat molt bé. Si afegim que també m'encanta París, obtenim la combinació perfecta.  Veieu-la i gaudiu-la. Ja em direu.


dimecres, 16 de febrer del 2011

Álex i Sinde

El mateix dia (l'endemà, vist l'hora que és) que el congrés dels diputats aprovava la "Llei Sinde", una llei que diu vetllar pels drets de la "propietat intel·lectual", un oximoron de llibre, però que també es pot llegir com una porta oberta a la censura de webs, amb els vots de PP, PSOE i CiU, no està de més recordar el discurs del director de l'acadèmia espanyola de cinema, Álex de la Iglesia, en l'entrega dels premis Goya.

dilluns, 1 de febrer del 2010

sales obertes, sales tancades

Apunt ràpid: avui, arreu del Principat, hi han hagut un munt de sales de cinema que han tancat per protestar per la llei del cinema que diu que la meitat de les pel·lícules han d'estar doblades al català.

A mi em costa anar al cinema perquè cal tenir molta moral per pagar trenta euros per portar la família al cinema i trobar-te amb segons quins engendres.

Però el que tinc clar és que difícilment tornaré a posar els peus a sales que avui han demostrat de forma activa que menystenen la llengua que parlo, la que he ensenyat al meu fill, la llengua dels meus pares, la llengua del meu país.

Aquests senyors distribuïdors que avui han protestat, que sàpiguen que jo també protesto i, pel que a mi fa, ja m'han vist prou el pel.

Per sort, també hi ha hagut dignitat. Les sales que llisto a continuació han obert avui:

BARCELONA
Lauren Universitat
Cine Arenas
Cine Alexandra
Casablanca Kaplan
Lauren Gràcia
Lauren Horta
Lauren Sant Andreu

BLANES
Lauren Costa Brava

VIC
Cine Nou

CARDEDÉU
Cine Esbarjo-Verdi

MANRESA
Cinema Atlàntida

EL MASNOU
Cinema Calàndria

MONTCADA I REIXAC
Cinemes Montcada

VILADECANS
Lauren Viladecans

SANT FELIU DE LLOBREGAT
Cinebaix

SANTA COLOMA DE CERVELLÓ
Societat Recreativa

SANT VICENÇ DELS HORTS
Multicines La Vailet

TERRASSA
Cine Catalunya
Club Catalunya

VILANOVA I LA GELTRÚ
Lauren Garraf
Bosc Cinema Municipal

SITGES
Cine Retiro
Cine Prado

VILAFRANCA DEL PENEDÈS
Cine Casal

GIRONA
Truffaut

PALAMÓS
Arinco

ALTAFULLA
Les Bruixes

REUS
Lauren Reus
Palace

LLEIDA
Lauren Lleida
Cine Funàtic


I aquestes són les sales de la vergonya:

CINES ACEC
Àrea Catalana d'Exhibició Cinematogràfica
http://www.cinesacec.es/ (web només en castellà)
Multicines Arenys
Megacine (Badalona)
Filmax-Castelldefels
El Punt (Cerdanyola)
Multicines Llobregat (Cornellà)
Cinemes Figueres
Multicines El Nord (Granollers)
Filmax-Gran Via (L'Hospitalet)
Rambla (L'Hospitalet)
Salon Rosa (Igualada)
Kursal (Igualada)
Bages Cinema (Manresa)
Atlantida (Manresa)
Multicines Olot
Imperial-Sabadell
Multicines Eix Macià (Sabadell)
Segle XXI (Terrassa)
Multicines Sucre (Vic)
Vigatà (Vic)
Atrium (Sant Andreu de la Barca)



CINESA
http://www.cinesa.es/cines/cines.aspx (web només en castellà)
Diagonal (Barcelona)
Diagonal Mar (Barcelona)
Heron City (Barcelona)
Maremàgnum (Barcelona)
La Maquinista (Barcelona)

Mataró Parc
Sant Cugat
Parc Vallès (Terrassa)
La Farga (L'Hospitalet)

GRUP BALAÑA
http://www.grupbalana.com/salas.asp (web només en castellà)
Aribau club (Barcelona)
Aribau multicines (Barcelona)
Bosque (Barcelona)
Club Coliseum (Barcelona)
Glòries multicines (Barcelona)
Gran Sarrià multicines (Barcelona)
Palau Balaña (Barcelona)
Rex (Barcelona)
Urgel (Barcelona)

YELMO
http://www.yelmocineplex.es/ (web només en castellà)
Multicines Abrera
Sant Cugat del Vallès
Multicines Baricentro (Barberà del Vallès)
Icària (Barcelona)

OCINE

http://www.ocine.es/ (web en català i castellà)
Ocine Platja d'Aro
Ocine Roquetes
Ocine El Vendrell
Ocine Sant Celoni
Ocine Les Gavarres
Ocine Vila-Seca
Ocine Girona


JCA Cinemes
Cinemes Alpicat (Lleida)
Principal (Lleida)
Rambla (Lleida)


DIAFRAGMA PC
http://www.diafragmapc.com (web només en castellà)
Napoles (Barcelona)
Mèlies Cinemes (Barcelona)


RENOIR
http://www.cinesrenoir.com/ (web en català i castellà)
Les Corts (Barcelona)
Floridablanca (Barcelona)

ESPECTARAMA S.A.
http://www.cines-verdi.com/barcelona (web en català, castellà i anglès)
Verdi (Barcelona)
Verdi Park (Barcelona)

Independents (distribuidora pròpia)
Comedia (Barcelona)
IMAX Port Vell (Barcelona)
Sala Mozart (Calella)
Albèniz (Girona)
MCB Cinemes (Calafell)
Cinemes Roses (Girona)
Cinebox Espai Gironès (Salt)
Alhambra (La Garriga)
Barnasud (Gavà)
La Calàndria (El Masnou)
Kubrick (Vilafranca del Penedès)
Capri (El Prat de Llobregat)


Estaria bé que per un cop els que ja estem farts que la llengua catalana sigui tractada com una llengua estrangera al seu propi país siguem conseqüents. I a aquests que avui han tancat: per mi no cal que tornin a obrir.

diumenge, 24 de gener del 2010

Avatar. Matrix. Terra.



Després de resistir-m'hi molt, finalment, he vist "Avatar".

Tinc bastant clar que dir que hi haurà un abans i un després d'Avatar és una exageració propagandística que només poden creure's els fans més incondicionals de Cameron. No sóc fan del Cameron. Dec ser dels pocs terrícoles que encara no han vist "Titanic".

També em sembla evident que a les 3-D encara els queda molt de camp per córrer. La cosa és senzilla: ja fa molts anys que sabem com haurà de ser la 3D. Qui no recorda a Luke Skywalker observant el missatge tridimensional de socors de la princesa Leia, en aquella llunyana "La guerra de les galàxies". Doncs bé, les 3D de veritat hauran de ser com en aquell missatge, El que hi ha ara, pel meu gust, no passa de ser un interessant efecte de plans en 2D a diferents profunditats. No és 3D, és 2D "i mig".

El senyor Cameron es dedica a muntar grans xous visuals amb una pirotècnia que pot arribar a ser excessiva. Com el que importa és el show, tant li fa si els personatges queden coixos. Els bons són bons, valents, sants i savis. I si no ho són, ho acaben sent, o ho paguen amb un martiri que els reconcilia amb la platea. Els dolents, en canvi, són dolents, cruels,

Això sí, com l'espectacle és l'espectacle, tots són atractius, forts i, això ja no és només cosa del Cameron, ni pixen ni caguen.

D'Avatar s'ha dit que la història no explica res de nou. Que, de fet, és una història repetida. És evident que hi alguna cosa de "Ballant amb llops" en aquest guió. També hi ha qui parla de que la història és la mateixa de "Pocahontas" només que fent petits canvis argumentals. Mireu que he trobat a Internet:



Definitivament, no hi ha un abans i un després d'Avatar.

Hi han algunes qüestions que tenen profunditat filosòfica i que es despatxen sense contemplacions. Per començar, la mateixa idea de l'avatar: un marine que no pot caminar que acobla el seu sistema nerviós al d'una còpia sintètica d'un dels nadius del planeta Pandora. Aquesta còpia sintètica és l'Avatar. Aquest acoblament permet al marine tornar a caminar, córrer, sentir i respirar i sentir "de veritat" tot el que sent el cos controlat de forma remota. És, ni més ni menys, que la dualitat platònica del cos i l'ànima. Una ànima abandona un cos mutilat per controlar un cos potent i vigorós. No s'assembla això una mica a Matrix? Matrix, però, és virtual. Pandora, en canvi, és real. Tanmateix, Si mors a Matrix, mors a la realitat. En canvi si l'avatar mor a Pandora, la seva "ànima" torna al cos original i aquí no ha passat res.

La dualitat cos-ànima és un dels grans mites de la civilització occidental. No estem partits. No hi ha un cos i una ànima separats. O, si es vol, són indestriables. Per això qualsevol mutilació física és, a la vegada, un trauma psicològic. Com no és possible separar el que per natura està unit, l'avatar, el nou cos, acaba modelant l'ànima que el dirigeix a la seva pròpia imatge. L'avatar i el seu pilot acaben esdevenint, completament, un nadiu més de Pandora.

Els "avatars" tampoc són una cosa nova; Hi ha una serie de TV de la FOX que també ens parla de cossos sense ànima que es fan servir de receptacles d"'ànimes" d'encàrrec. Estic parlant de Dollhouse, que em sembla que no l'han passat per cap canal de TV a Catalunya, però que es pot descarregar d'Internet. Ho apunto com a referència.

L'avatar, en ell mateix, és un tema molt interessant, però el missatge de la pel·lícula, si el té, és de caire ecologista. En resum, el tenim en el post clau del videoblog del protagonista. Més o menys ve a dir: "Mai deixaran l'arbre. Res del que els podem oferir no els interessa". Res, la "civilització" humana no pot competir amb l'experiència vital de comunió perfecta, integral, amb la natura del planeta Pandora.

Per cert, que aquesta comunió funciona a través d'un cable d'interfase, com a Matrix. Els éssers de Pandora tenen una mena de cua que els permet connectar-se físicament entre ells, el víncle, en diuen. És un acoblament que té alguna cosa de sexual. En canvi, a Matrix, lel cable de connexió és mecànic, un enllaç, una interfase dura, electrònica, per on flueix una ànima digital en un món dominat pel Sr. Smith.

Aquesta interfase que resulta un element estructural de l'extraordinari paradís de llum i vida que és Pandora. Pandora és Gaia multiplicada per mil. I els indígenes blaus no són, en cap cas una epidèmia per al seu planeta, ans, al contrari, són un altre dels seus elements constituents. Juntament amb els arbres i els animals.

I vet aquí una altra referència: tota la vida del planeta funciona com una xarxa intel·ligent. Ni més ni menys com funcionen els oceans a la mastodòntica novel·la "Der Schwarm" de Frank Schätzing (en català, l'eixam, publicat a casa nostra només en castellà amb el títol de "El quinto día"). A Der Schwarm, Els mars de la Terra decideixen treure's de sobre els humans que els contaminen de forma expeditiva. Com en el llibre, Pandora es veu atacada per una malaltia i reacciona contra ella.

L'epidèmia que posa en perill Pandora són la violència, l'avarícia i la ignorància. El vector que propaga aquesta epidèmia el formen, com no, els soldats i els especuladors que ambicionen l'estrany mineral que es troba al subsol del planeta. "Matar indígenes dona mala premsa, però hi ha una cosa que encara posa més nerviosos als accionistes: un informe trimestral negatiu". Vet aquí l'altra frase clau del film.

Bé, al final guanyen el bons. Al final, el planeta venç la malaltia mortal que l'amenaçava. Algú ho dubtava? NO només això. L'espectacle és total i són dues hores llargues de cine que emocionen i diverteixen. No està gens malament. Jo no demano més.

Acaba la sessió i surts al carrer. Doncs bé: la Terra no és Pandora. Ni als mars hi ha una intel·ligència col·lectiva que pugui lluitar contra la contaminació que provoca la humanitat. No. La Terra, Gaia, no es mobilitzarà.

La Terra, per ella mateixa no lluitarà contra la violència, ni contra contra l'avarícia ni contra la ignorància. Ella sola no ho farà. Això és cosa nostra. És cosa de tots. Nosaltres no podem endollar-nos a la terra i compartir amb la resta dels humans els nostres records i pensaments en una experiència sensorial.

No. Estem més a la vora de Matrix que de Pandora. I, recordem-ho, si mors a Matrix, mors a la realitat. La nostra interfase pren la forma d'ADSL, cable, mòbils. Podem interconnectar-nos, autoorganitzar-nos i plantar cara. Gaia som nosaltres. A fora estan els monstres que destrueixen el planeta, que contaminen, que provoquen el canvi climàtic, la crisi.

No som gegants blaus. Només som humans. No estem a Matrix. Ni a Pandora. Estem a la Terra. Gaia només és una teoria. A diferència de Matrix, aquí no hi haurà un escollit. A diferència de Pandora, aquí no apareixerà un misteriós avatar. No hi han messies. Només amb la voluntat i l'esforç d'una majoria prou gran serem capaços de girar la truita.

Ara bé, el primer pas és que hem de creure que es pot fer.

Un altre món és possible.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Star Trek XI

Ho confesso: sóc trekkie.

Un trekkie és un seguidor de la sèrie o, millor dit, de les sèries Star Trek. De series d'Star Trek se n'han fet unes quantes: la sèrie original, amb el Sr. Spock i el capità Kirk; la Nova Generació, amb el capità Picard i el tinent Data; La Deep Space Nine; la Voyager; i la més recent, Enterprise. A mi la que més m'agrada és la Nova Generació, sempre sense menystenir les altres. Al contrari.

No només sèries, sinó també películes. Les he vistes totes. Em faltava per veure la darrera: Star Trek XI. Aquesta la vaig veure ahir.

L'acció ens mostra als cadets que seran la tripulació protagonista de la sèrie original. Per tant, veurem uns joves Kirk, Spock, Uhura, Txekhov, McCoy, Scott, Sulu... que són uns ganàpies inexperts tots plegats, però que ja mostren els trets que els caracteritzaran.

Menció especial a l'aparició de Leonard Nimoy, l'Spock original, que té un paper curt però de gran rellevància en la història, al ser el que dona les claus per a situar a la resta dels personatges en els rumbs vitals que els corresponen.

Es podia esperar que Star Trek XI anava a ser un experiment, però no. Malgrat un plantejament particular cal dir que es tracta d'una aventura d'Star Trek de ple dret. Els personatges resulten convincents i amb alguna sorpresa romàntica inclosa.

Una peli interessant. Per a passar-s'ho bé. No cal ser trekkie per gaudir-la, però si ho ets no et decebrà, i et permetrà veure de nou els capítols de la serie original amb altres ulls.

En aquest enllaç del youTube es poden trobar un munt d'episodis d'Star Trek Voyager i Star Trek Enterprise. I en aquest altre d'Star Trek: The next generation. Per a veure vídeos de totes les sèries amb qualitat DivX proveu a StageVU.

L'Enterprise és la meva nau favorita.

Llarga i pròspera vida.

dissabte, 19 de setembre del 2009

"Home" de Yann Arthus-Bertrand

Una pel·lícula que es pot veure en online: "Home" de Yann Arthus-Bertrand.

De la Viquipèdia: "Home és un documental de Yann Arthus-Bertrand de l'any 2009. Està compost quasi totalment per preses aèries de diversos llocs de la Terra. Mostra la diversitat de la vida a la Terra i com se suposa que la humanitat està posant en perill l'equilibri ecològic del planeta. El film fou llançat simultàniament el 5 de juny de 2009 a cinemes de tot el món, en DVD, a la televisió, i a YouTube."

La podeu veure en aquest enllaç. Us emocionarà i us farà pensar. Una curiositat: la veu femenina que fa la narració en off de la pel·lícula és la de Salma Hayek.

En aquest altre enllaç podeu trobar la pel·lícula en DivX i descàrrega directa. Es tracta del servidor stageVU, segurament l'hereu més digne d'aquest nom d'aquell llegendari servidor que fou Stage6.

divendres, 21 d’agost del 2009

Up

L'altre dia vam anar a veure "Up".

A diferència d'altres pel·lícules d'animació, "Up" no pretén ser la darrera demostració de força infogràfica. No hi han excessos. Les persecucions, els canvis ràpids, els detalls són els que calen en el moment que calen.

Com se sol dir: la tècnica al servei de la història, i no a l'inrevés. Quina història? La pel·lícula planteja una situació que podria ser ben bé la de molts ancians que viuen sols enmig dels seus records i que són víctimes d'assetjament immobiliari.

Com s'arriba a aquesta situació és el que ens explica la primera part del film, on un nen al que li agraden els globus i que somia amb aventures a sudamèrica coneix una nena amb la que comparteix somnis. Amb el temps esdevindran marit i muller. S'estimaran de veritat però la vida no els permetrà ser pares ni fer realitat les il·lusions de la infància. Passen els anys i es fan grans. La Nellie mor, i deixa sol al Karl. Sol? en realitat no. La casa on viu el vell Karl Fredricksen està farcida dels records. Envoltat d'aquests records és on viu el Karl. I amb l'amargor de no haver complert els vells somnis

Però el món de fora també canvia i una constructora cobeja el terreny on és la casa del senyor Fredricksen. La corporació l'assetja i finalment la "justícia" ordena que el Fredricksen es retiri a un asil i abandoni casa seva.

Si la pel·lícula s'acabés en aquest punt estaríem parlant d'una denúncia evident contra les grans corporacions que només busquen el benefici passant per sobre de les vides de la gent, i d'una denúncia contra un sistema legal i judicial que està al servei d'aquestes corporacions.

L'argument a partir d'aquí podria haver estat, per exemple, que el senyor Fredricksen se'n va a l'asil on mor al poc temps, ara sí, sol. O potser podria haver estat que el vell decideix no sortir i s'atrinxera a casa seva, fent front a l'assalt de la policia i morint en aquesta darrera defensa a l'estil de el Álamo. Fins i tot, podria haver-se resolt amb que els veïns i amics fan una campanya i es mobilitzen, tota la ciutat i tot l'estat es mobilitzen i, mercès a aquesta mobilització general, el vell Fredricksen pot conservar casa seva, on encara viurà molts anys.

El cas és que no. Es tracta d'una pel·lícula infantil. Just al moment en que van a buscar-lo per endur-se'l a l'asil, el vell Fredricksen fuig pels aires, volant amb la seva casa a la que ha lligat milers de globus. L'objectiu és anar a sudamèrica amb la casa i plantar-la a les cascades Paraíso, doncs aquest era el somni comú amb la Nellie.

Bé. La solució no és, doncs, combatre el sistema, sinó fugir-ne. Diguem que provant de fer realitat els propis somnis. El que passa és que difícilment les víctimes de l'assetjament immobiliari podran fer com el senyor Fredricksen.

Arribats aquí, la cosa ja està destinada al públic infantil. Apareix un nen molt divertit, Un ocell molt curiós, gossos que parlen, un dolent molt dolent... en fi. El meu fill s'ho va passar molt bé a partir d'aquí. I jo també, què caram.

Tanmateix, hi ha un parell de metàfores visuals que he de mencionar:la primera, un cop arribats a la vora de les cascades, cal fer l'aproximació a peu. El senyor Fredricksen va caminant, estirant la casa que du lligada i que flota a sobre seu. Per una banda, la casa,la Nellie, l'ha impulsat a l'aventura, però un cop arribats a lloc, la casa, els records, l'entorpeixen i suposen una complicació afegida a l'hora d'enfrontar-se amb els perills que va trobant.

La segona, quan finalment el senyor Fredriksen aconsegueix plantar la casa a la cascada Paraíso i fer realitat, d'aquesta forma, el seu vell somni de la infància, de nou els records de la seva dona li diuen que ha de fer: Ha d'ajudar al nen a salvar l'ocell de les urpes del dolent de la pel·lícula. Com? li cal envolar la casa de nou. Però per a fer-ho ha de deixar llast. Quin llast deixa? tots els vells mobles, en definitiva, els vells records. Un cop realitzada la catarsi, la casa s'envola de nou. Però no per a fugir, sinó per a lluitar per la vida.

Bonica. Remarcables la tendresa del pròleg i les metàfores visuals. Un conte políticament correcte per a nens plantejat sobre el drama del mobbing immobiliari.

O potser no tan políticament correcte. Més aviat políticament tendenciós. Acusa al sistema,sí, però no el discuteix i la solució que dona és individualista i de fugida. Aquí us quedeu. Bé, és una opció. Però no la única.

El cinema i la televisió ens proposen models de conducta. Els adults, en teoria, som més capaços de fer-ne una crítica. Els nens, però, no ho són. S'ho empassen.

El sistema es fica als nostres caps perquè el mamem des d'infants.

Digue'm paranoic. O no.

divendres, 6 de març del 2009

IBEX, cinema i 10.000

Doncs sí, l'IBEX ha acabat la setmana per sota dels 7000 punts. Veurem fins on baixa.

Tanmateix, fins a cert punt, és anecdòtic. El que no és anecdòtic és que el número d'aturats s'incrementi de forma imparable.

Canvi de tema: la llei del cinema obligarà a que la meitat de les pel·lícules al cine siguin en català. No es tracta d'imposar a ningú cap llengua. Es tracta de donar dret a poder triar la llengua.
Les productores de cinema han saltat: "qui pagarà els doblatges?". Doncs miris, si per llei han de fer-ho les productores, doncs que ho facin. També diuen que es crearà un circuit de sales de titularitat pública on la programació respectarà la llei lingüística... De retruc, pot ser una bona forma d'abaixar els preus de les entrades del cinema, si l'administració entra en el mercat com a competidor.

Tot plegat pot ser bo per a la indústria del doblatge en català. Potser no tant per a les productores. Però serà bo per a tots els que creuen en el dret a triar (en català o castellà, tant és).

No ens salvarà de res, però és que, trenta anys després, ja va sent hora de que es pugui triar en quin idioma es vol anar al cine.

La llei també va en la línia d'augmentar la quantitat de pel·lícules en versió original subtitulades. Aquesta és una bona iniciativa de cara a augmentar l'interès general pels idiomes estrangers, com es fa a altres països.

I canvi de tema: 10.000 a Brussel·les. Una manifestació que demà, dia 7, pretén portar la reivindicació independentista a la capital administrativa d'Europa.



És l'estratègia de la internacionalització. Els suport CiU i Esquerra podia haver estat més gran però ha quedat en adhesions a títol personal.

Tanmateix, l'esforç fet ha estat important. Des d'aquí els desitjo molt d'èxit i que el dia a Brussel·les acompanyi. Que la reivindicació se senti amb força.

El que em sembla molt interessant són les accions paral·leles: s'està impulsant una Iniciativa Legislativa Popular per a una llei de convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Es tracta de recollir signatures en nombre suficient per a fer entrar aquesta llei a tràmit al Parlament.

Espero que tinguin èxit. Certament que arribar al Parlament no serà fàcil, i un cop allí, també caldrà veure com evoluciona.

El que valoro és que aquesta iniciativa no surt dels partits sinó de plataformes cíviques. D'alguna manera està en la línia de superar el model partitocràtic i, tot plegat, sortirà o no sortirà bé, però és un pas en, crec jo, almenys, la bona direcció.

El nostre país lliure és possible.

Un altre món és possible.

diumenge, 22 de febrer del 2009

The Take

Avui va una pel·lícula documental de 2004: "the Take" del director Avi Lewis i la periodista i escriptora Naomi Klein.

Explica la història d'un grup de treballadors en atur del sector de l'automoció que tornen a la fàbrica on treballaven abans per a tornar a posar-la en marxa.

Es, doncs, en certa manera, la història d'una "okupació".

Allà va:



Unes reflexions: per què va tancar aquesta fàbrica? perquè no donava prou beneficis. Per què els treballadors que l'ocupen són un perill? perquè no busquen beneficis, només una forma de guanyar-se la vida. Què té de "dolent" això? la denúncia que fa del sistema: Qui ha dit que cal tenir un mínim de beneficis i que això passa al davant del dret al treball i a guanyar-se la vida de forma digna?

Aquells treballadors van superar el dret a la vaga fent valer el dret al treball. És un exemple extraordinari. I ataca la base mateixa del sistema: podem treballar tots, només que cal arribar a un model on el model productiu i el repartiment del treball tinguin en compte el dret de tots a viure amb dignitat. El dret de tots a tenir un treball i guanyar-se la vida dignament contra el "dret" d'uns pocs d'obtenir beneficis extraordinaris.

Aquestes són alternatives: la reorganització dels aturats. La creació de cooperatives. La recuperació (i humanització?) dels mitjans de producció.

Tot això pot admetre moltes objeccions:

La situació actual és que la maquinària de les fàbriques és extraordinàriament cara. i cada cop tenen un grau més elevat d'automatització que n'elimina el factor humà que esdevé més escàs com més moderna sigui la factoria. Dit d'una altre forma: és molt difícil que els treballadors puguin comprar la maquinària amb la que treballen. perquè el preu de les màquines és molt més alt que salari dels treballadors.

És allò que anunciava Jeremy Riffkin amb "La fi del treball": L'automatització com a arma de destrucció massiva de llocs de treball. La progressiva reducció de la importància i del pes del factor humà en la cadena productiva.

La utopia d'un món on les màquines treballarien enlloc dels humans xoca amb el fet que el sistema capitalista funciona sobre l'acaparament de les plusvàlues del treball. Està clar que a un món on no treballés ningú no hi haurien, en conseqüència, plusvàlues del treball. La paradoxa és que per a augmentar les plusvàlues del treball s'ha automatitzat la producció de forma que calen pocs treballadors súper-tecnificats i súper-productius amb sous molt baixos. Sobren llocs de treball. Tanmateix, els treballadors també són consumidors.Si no hi han consumidors, aleshores l'oferta de productes hauria d'adequar-se a la baixa demanda. Sobre el paper això podria anar així, però també és cert que la major part del món viu en condicions de pobresa i està fora d'aquest circuit. Ben bé podria passar que el primer món es reduís i n'expulsés del seu si a milions d'excedents de treballadors.

Suposo que comença a ser el moment de parlar seriosament de decreixement. El problema és que el decreixement xoca amb la forma de pensar en que ens hem educat, en que estem educant als nostres fills. El decreixement xoca amb la cerca del benefici, amb el respecte religiós envers les marques, xoca amb la inhibició democràtica i amb la cessió de la sobirania individual a llistes tancades de partits polítics professionals d'una partitocràcia majoritàriament corrupta, xoca amb l'acceptació i submissió acrítica a l"autoritat". Xoca amb el conformisme de saber-se d'un "primer" món (per quan de temps?) i oblidar que hi ha tot un món allà fora que està exclòs dels drets humans.

I ho veurem. Veurem com a les properes eleccions europees els partits majoritaris obtindran milions i milions de vots a tot l'estat. La majoria no discuteix el sistema. No se'l qüestiona. Ja li va bé, o és incapaç d'imaginar quelcom de diferent. També, potser, la crisi capitalista encara no ha colpejat amb la brutalitat que ho va fer a Argentina.

No vull ser pessimista. Tenim alternatives.

Un altre món és possible!

dissabte, 27 de setembre del 2008

Adéu, Paul.

Paul Newman s'ha mort.

Gràcies, senyor Newman, pel seu llegat. Gràcies per les interpretacions d'"Èxode"; o "La gata sobre la teulada de zinc" amb Elisabeth Taylor, mai tan bella com en aquest film; o "El llarg i càlid estiu"; o per la del dur i cínic "Harper"; o per la del rebel presoner a "La Llegenda de l'indomable"; o pel perdedor i antiheroi Eddie Felson a "The Hustler" ("El buscavidas") que va reprendre a "El color dels diners"; o per travessar el teló d'acer amb Julie Andrews a "La cortina esquinçada"; o per ser un lladre encantador i llegendari a "Butch Cassidy and the Sundance Kid" ("Dos hombres y un destino") fent parella amb el seu amic Robert Redford, o per tantes altres interpretacions.

Gràcies. I adéu.

Adéu, ulls blaus. El més gran s'ha anat.