dimecres, 30 de desembre de 2020

Confiança i vaccins.

Quan es feia BUP, els galifardeus de l'època afrontàvem, com a primera gran decisió, la tria entre «Ciències» o «Lletres». Vaig triar ciències amb l'orgull pueril de ingressar al mateix territori gran territori que van transitar, per diferents vies, els grans noms de la Matemàtica, la Física, la Química, la Biologia però també de l'Enginyeria, la Medicina o la Informàtica.

Sóc "de ciències", per formació, per vocació i per convicció.

El mètode científic és el que ha proporcionat els més grans triomfs a la humanitat. Ara, més en cap altre moment de la història, els proporciona i estic convençut que els continuarà proporcionant en el futur. També, val a dir, ha engendrat els més grans terrors.

Es diria que quan la ciència actua sota els dictats de l'ètica, els resultats afavoreixen a la humanitat. En canvi, quan el progrés de la ciència respon a interessos particulars de poder i riquesa, el benefici per al conjunt de la humanitat és discutible, o contrari. 

Per contra, si bé la guerra i la investigació armamentista han donat fruits terribles, un cop arribada la pau, sovint aquest resultats de la ciència i de la tècnica han trobat aplicacions beneficioses per a tothom.

Podria estar-m'hi una bona estona dient pros i contres del progrés científic, però la idea principal és que. per descomptat, els resultats de la investigació i el desenvolupament de la ciència i de la tècnica han de seguir criteris ètics. No només, l'ètica també hauria de ser tinguda en compte durant el mateix procés d'investigació i experimentació científica. Per exemple, la investigació amb clons humans. Els comitès ètics no són estranys en àrees d'investigació sensibles. Ciència i ètica han d'anar de bracet. 

Un dels grans èxits d'aquesta parella han estat, rotundament, els vaccins. 

La vaccinació sistemàtica de la població contra malalties de tota mena ha salvat milions de vides. Les continuarà salvant. És un fet demostrable.

Quan arribi el moment, doncs, no dubto que em vacunaré contra el Covid19. És de mer sentit comú. És un plantejament ètic. Amb la vaccinació de cadascun de nosaltres col·laborem amb la immunitat del grup. Protegint-nos individualment, fem més forta la protecció del grup. És per ètica que ens hem de vaccinar,

Ara bé. El meu dubte, i crec que raonable, és si l'ètica està dirigint aquesta campanya de vaccinació. Jo puc acceptar que les corporacions farmacèutiques guanyin diners amb els vaccins si aquests arriben a la majoria de la població i proporcionen la protecció promesa. Puc arribar a acceptar -però crec que és necessari un debat- que se les pagui amb diners públics. No tinc per què dubtar de l'eficàcia de la vacuna però em demano: com es quantifica aquesta eficàcia? Quins criteris se segueixen per a la campanya de vaccinació? Són estrictament criteris de salut pública o s'està tenint en compte el benefici de las companyies farmacèutiques? quin criteri fa que es triïn unes vacunes i no unes altres? De debò l'ètica està dirigint aquesta campanya de vaccinació?

Tinc el dubte raonable que l'ètica estigui dirigint aquesta campanya de vaccinació. Tinc aquest dubte perquè tinc la certesa que l'ètica no s'ha tingut gaire en compte durant la pandèmia i els confinaments. Han primat criteris polítics de vol gallinaci. Han primat càlculs de guanys electorals. Han primat els interessos econòmics per sobre de la salut pública. S'ha mentit a la població creant falses expectatives, donant informacions esbiaixades, posant normes d'eficàcia més que dubtosa. S'ha infantilitzat a la població i se l'ha tractat com a un ramat. 

Segur que les vacunes són eficaces si són utilitzades correctament i és necessària una campanya de vaccinació. Confio en la tècnica i en la ciència que hi ha darrera  d'aquesta frase. 

En el que no confio, gens, és en l'ètica dels que han d'organitzar aquesta campanya. De fet, els veig com una amenaça. Confio en la ciència. No confio en els polítics. No es mereixen la meva confiança. No em refio de la campanya de vaccinació que estan organitzant els polítics. Per què me n'hauria de refiar?

No ens parlaran clar, com sempre. Ens tornaran a mentir. Per sort, és molt probable que la campanya de vaccinació no arribi de forma efectiva a la gran majoria de la població fins d'aquí un o dos mesos. Amb aquest temps, potser ja es disposarà d'alguns resultats efectius que permetran veure si la campanya de vaccinació està sent efectiva, potser ja es podran avaluar efectes secundaris, i es podrà fer una primera estimació de la durada de la protecció que proporciona el vaccí. Fin i tot potser ja es disposarà de tractaments que podrien fer que la vaccinació ja no hagi de ser massiva si no que només sigui recomanable en grups de risc, com es fa amb la grip. 

No cal dir que això últim no seria cap bona notícia per a les farmacèutiques que estan darrera les actuals vacunes, ni per als polítics al seu servei.

En fi, doncs. Tinc dubtes. Dubtes raonables. Si cal, si jutjo que cal, no tindré cap mena de problema en posar-me el vaccí, però vull veure resultats primer. No crec que la meva desconfiança sigui irracional, tenint en compte l'experiència d'aquests mesos passats. Uns mesos en els que he seguit de forma força escrupolosa les indicacions de mascareta, neteja de mas i distància social i, en principi, amb bons resultats, perquè no m'he contagiat pas de Covid. Crec que puc seguir així alguns mesos més. Si puc estalviar-me una punxada, molt millor. 

No s'equivoquin, no sóc negacionista ni res per l'estil. Al contrari. Les vacunes són un importantíssim recurs de salut pública i cal utilitzar-les. Del que no me'n refio és de l'ètica dels polítics que organitzen la salut pública. D'aquests me'n refio ben poc.  

diumenge, 6 de desembre de 2020

Contra la constitució espanyola. Independència, constitució i república catalana.

El president del país del costat està molt content perquè avui celebren el dia del seu llibre sagrat. Traduït: avui és el dia de la constitució espanyola. Si la situació es correspongués amb els meus desitjos personals fins i tot jo avui diplomàticament felicitaria als espanyols, però el cas és que avui Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, i el seu llibre sagrat és la cadena favorita dels ocupants per a sotmetre i reprimir al meu país, al de veritat.

La constitució espanyola és una desgràcia. Per a Catalunya, per descomptat, però també per al conjunt de ciutadans de l'estat. Per moltes raons.

Jo em limitaré a comentar un tuit que ha escrit avui el noi bufó de la Moncloa. A vingut a repetir allò de que la constitució ha garantit quaranta anys de pau. Com si aquest fos el seu gran mèrit.

En realitat aquesta és la demostració de que aquesta constitució ofereix uns resultats molt pobres. Mireu: quan uns col·lectius decideixen conviure junts és molt probable que tots ells donin per fet que la convivència serà pacífica. És dir, ningú decideix conviure voluntàriament amb el seu maltractador. Un pacte de convivència no es fa per assolir la pau entre grups. La pau, més aviat, és el marc que fa possible el pacte i on es desenvolupa.

La constitució espanyola, no. L'objectiu de la constitució espanyola és mantenir la pau. No veuen un problema aquí ? No hauria de ser el progrés ? No hauria de ser la conquesta i desenvolupament de nous drets individuals i col·lectius ? No hauria de ser la l'equitat social ? la sanitat i l'educació públiques gratuïtes i de qualitat ? no hauria de ser la protecció i la millora del medi ambient ? No. L'objectiu és garantir la pau.  Això ja ho feia la dictadura, sabeu ? Bé. No. No ho feia.

No ho feia perquè la pau no és possible quan hi ha repressió. Quan hi han presos polítics. Quan es volen anorrear les dissidències. Quan es neguen les nacions i es pretén la seva desaparició, el seu extermini. Quan es prohibeix les llengües  d'aquestes nacions. La pau que s'aconsegueix amb repressió no és pau. La dictadura no va portar la pau. Va portar el silenci. Va portar la mordassa.

I sabeu què? la constitució espanyola no ho ha canviat. Des del primer minut de la constitució espanyola hi han hagut i hi han presos polítics sindicalistes, anarquistes, d'esquerres i independentistes canaris, gallecs, bascs i catalans. Han hagut i hi han  represaliats, crims i terrorisme d'estat contra la dissidència, «a por ellos»,  morts i ferits, un atac constant contra les llengües gallega, catalana i basc... No és pau. És silenci. És censura. És conflicte. No només. La constitució espanyola a justificat i protegit la corrupció de la monarquia. Els borbons són uns lladres protegits per la constitució. La constitució espanyola empara una màfia estatal (un deep state) on el rei és el cap suprem (suprem vol dir que ningú li diu que ha de fer) de les forces armades i de la judicatura. Un estat absolut i anacrònic on la força és la raó definitiva de l'estat. Un estat fallit en que el vot del poble només es té en compte si coincideix amb els interessos particulars dels caps mafiosos.

Una constitució que no ha votat ningú que fos menor de 18 anys a l'any 78, és dir, avui, ningú menor de 60 anys. Quan algú et diu «la constitución que nos dimos entre todos» et pren per idiota.

Una constitució que ha emparat el 155. La sentència de 2010  contra l'estatut del 2005. L'infame article 135... Per no parlar del delicte de sedició que manté empresonat i a l'exili al govern legítim de Catalunya.

Una constitució inútil per a la vida i que és l'arma favorita de la repressió.

La única constitució que li convé a Catalunya, a les catalanes i als catalans, és la de la República Catalana. A nosaltres ens cal la Independència i ja farem el nostre procés constituent i la nostra constitució. Una constitució a que ha de servir per a progressar a partir de la pau, l'acord, l'esforç i la convivència entre catalanes i catalans. 

És així com funciona.