Pàgines

dilluns, 29 de maig del 2017

Cul i merda

I l'última :  Pedro Sánchez, aquell noi tan guapot que li cau tan bé a l'Iceta (que li pregava histèricament que el salves de Rajoy!) i que diuen alguns que és la gran esperança de regeneració del PSOE, i el que el farà girar a l'esquerra, i el de la proposta plurinacional, i el que farà fora al Rajoy...

Sí, justament aquell noi. Doncs resulta que avui ha anat a parlar amb Mariano Rajoy per dir-li que tranquil, que amb això de Catalunya el PP i el PSOE seran carn i ungla, o cul i merda, per ser més precisos.

En fi. Esperem. Si Sánchez ha après alguna cosa de la seva emocionant carrera política sabrà que després de ser triat nou secretari general del PSOE només té dues opcions :

1 - Ocupar el lloc i fer ell mateix de Susana Díaz.
2 - Massacrar sense pietat als seus rivals polítics, és dir, a la majoria dels barons territorials, i a la cúpula estatal, i enterrar definitivament als dinosaures com González, Ibarra o Guerra.

No cal ser un geni per adonar-se que l'opció 1 és molt menys costosa i gairebé sense risc.

Potser m'equivoco, però em fa l'efecte que amb la visita d'avui Sánchez està iniciant el gir, a la dreta, of course, que ha de permetre calmar el galliner del PSOE i garantir-li una plàcida secretaria general. Se'ns ha aburgesat, ves.

O potser no. Ben mirat, el PSOE sempre ha estat un partit nacionalista espanyol, o sigui que, potser sincerament -valgui'ns Déu- el flamant secretari general socialista ha fet el que li demanava el cos, i bona part de les bases : "mano dura con los catalanes".

Sigui com sigui, cap novetat. No tenen remei.

Nosaltres a la nostra : Referèndum. En quinze dies, màxim, data i pregunta.

L'acudit de Soraya

Aquests del PP es van perdre el capítol del Barrio Sésamo (Democratic Edition) en que explicaven els mecanismes per consultar al poble. Per això avui han fet una mica de peneta quan la S³ (Soraya Saenz Santamaria, que se us ha d'explicar tot...) ha penjat aquesta paradoxal i oximorònica piulada al twitter :


Sí, ho heu llegit bé. Oi que fa gràcia? Però no us rigueu. Que els ha fet molta vergonya. O potser no era vergonya. El cas és que aquesta piulada tan graciosa i que ha provocat un munt de retwits i favs i, sobre tot, una tarda de bromes i acudits a la xarxa social de l'ocellet, blau ha estat retirada fa una estona.

Per sort, el rastre ha quedat i el món sabrà que l'amiga S³ no sap per a què serveix un referèndum. O potser sí. Bé, segur que ho sap. Justament, del que es tracta és de no "escuchar a los catalanes", ni a ningú. Que per això van guanyar una guerra.

Així que menys conyes. Ja triguen a anunciar data i pregunta pel referèndum.

dissabte, 27 de maig del 2017

Les intervencions dels periodistes de "Público" a la comissió d'investigació del Parlament sobre la "Operación Catalunya"

A Espanya l'aparell de l'estat fa servir la guerra bruta contra l'independentisme.

Tots els estats del món fan servir serveis d'intel·ligència i de contraintel·ligencia com eines de lluita contra els enemics de l'estat. Arribats al cas, cap estat dubta en que els mètodes emprats es situïn fora de la llei. Si es dona aquesta situació d'il·legalitat, els estats no vacil·len en tapar i ocultar les il·legalitats comeses. És lògic : els estats basen la seva autoritat en la legalitat. Per tant, l'opinió pública no ha de tenir notícia de les il·legalitats que comet l'estat. Ni que siguin il·legalitats comeses en defensa de la supervivència de l'estat. Perquè una il·legalitat comesa per un estat el desautoritza enfront dels administrats.

Bé, resulta que els independentistes som enemics de l'estat. En el sentit que volem la secessió d'una part del territori i això, tal com està escrit en la Constitució (en majúscules) atempta directament a la indivisibilitat del "territorio nacional".

També és cert que la constitució (en minúscules) garanteix drets i llibertats democràtiques com, per exemple, la de votar un partit que pretén la secessió d'una part del "territorio nacional".

Ei! i que això ho permet! el que no permet és que si aquest partit obté democràticament la majoria a la part del "territorio nacional" que vol secessionar, aleshores l'única opció que li queda és demanar la modificació del text constitucional per encabir-hi la secessió.

Però encabir-hi la secessió és un procés que demana dues legislatures consecutives de majories qualificades de dos terços, mes guanyar un referèndum a nivell estatal. Suposant que s'aprovés, aleshores caldria encetar el procés constitucional establert per a dur a terme, efectivament, la secessió.

En altres paraules : la Constitució (en majúscules) és immodificable. Ho és per als partits d'àmbit estatal. Encara ho és més,doncs, per a partits de l'àmbit territorial de minories nacionals. Minories nacionals que, per descomptat, no són reconegudes com a tals per la Constitució (en majúscules).

Això planteja un problema molt greu :  hi han tot un seguit de problemes polítics que no es poden resoldre amb la Constitució, tot i que formalment existeixin els mecanismes per a fer-ho.

Formalment, però no en la pràctica.

Era el que es pretenia. La Constitució (en majúscules) ni és modificable ni és neutra i, tal com està escrita, defineix que els independentistes som enemics de l'estat. Això ha estat poc problemàtic durant tots els llargs anys que els independentistes només érem una exòtica minoria. Però es converteix en un problema irresoluble quan els independentistes esdevenim la minoria majoritària a Catalunya i els sobiranistes, directament, la majoria absoluta.

Esdevé un problema irresoluble perquè és un problema polític que la Constitució no només no permet solucionar si no que, a més, l'agreuja al convertir als sobiranistes i als independentistes en enemics de l'estat.

I l'estat reacciona de l'única manera possible : amb la guerra bruta.

Fins aquí un relat possible del perquè de la guerra bruta.

Què falta en aquest relat? falta explicar perquè la Constitució no és neutra i falta explicar qui són els encarregats de la guerra bruta.

La Constitució no és neutra perquè va ser dictada. La Constitució és nacionalista, i ho és perquè quan es va escriure la Constitució havien pistoles de militars nacionalistes vigilant el que s'escrivia. Vet aquí el pecat original : és un text nacionalista i excloent escrit des de la por i l'amenaça

D'un nacionalisme rabiós. Un text que diu que només hi ha una identitat possible espanyola. En això consisteix l'essència del nacionalisme : en dir quina és l'única identitat bona. A partir d'aquí, el món es divideix entre bons i dolents.

La Constitució en ella mateixa és el principal problema polític que té l'estat espanyol.

Però ningú la tocarà, perquè aquest text nacionalista està al servei d'un mandarinat que es correspon directament amb el mandarinat franquista. Aquells militars que vigilaven el que s'escrivia pertanyien, estaven al servei, eren els fills d'aquell mandarinat. Un mandarinat franquista amb un nivell de control absolut dels recursos de l'estat i en bona part de les seves escales i administracions.

En particular, control del ministeri d'interior i de les cúpules (i el que no són cúpules) judicials i policials. Els mateixos noms i famílies que al franquisme, els "fills de", quan no "els mateixos que". Les mateixes famílies de cacics, quan no els mateixos cacics en persona.

Un estat al servei d'una casta, amb una llei bàsica intocable que cristal·litza aquest repartiment del poder fins al punt que la dissidència, o la secessió esdevenen impossibles perquè la Constitució les converteix en enemigues de l'estat. "Atado y bien atado", que deia el caporal.

Contra els enemics de l'estat només cap -perquè constitucionalment no hi ha altre via- la guerra bruta, la claveguera. Els informes PISA i les Operacions Catalunya. Com en el seu moment va haver-hi un GAL.  La Constitució és, al final, la causa última que justifica, permet i protegeix la claveguera.

I ningú s'escandalitza, o si ho fa és d'amagat i en veu baixa, perquè fer-ho en veu alta significa posar-se a la banda dels enemics de l'estat, amb el que això suposa d'arriscat : perquè pots ser objectiu de la guerra bruta. Les garanties constitucionals no s'apliquen als enemics de l'estat.

És la por la que manté el silenci. Per això la independència de Catalunya és l'amenaça més gran. Perquè trenca la por. Per això els independentistes som els enemics de l'estat per excel·lència. Perquè no tenim por.

Fora de l'independentisme hi ha por. El nacionalisme espanyol és l'eina de la casta, que diria Podemos,  per imposar la por (a ser exclòs, a ser un mal espanyol) i controlar la societat. És per això que la brutal denúncia de l'Operació Catalunya i les clavegueres de l'estat que aquesta setmana passada han fet els periodistes de Público al Parlament de Catalunya no passaran de l'anècdota.

Però el cert és que en un estat democràtic de veritat tota la claveguera que s'ha destapat hauria provocat un terrabastall i dimissions en cadena fins a la mateixa presidència del govern (perquè "Rajoy lo sabe").

Només una anècdota. Però, tanmateix, cal denunciar-ho, i proclamar a crits que l'estat espanyol és un estat autoritari i sense garanties democràtiques. Un estat en mans de cínics psicòpates. Un estat en mans de delinqüents. Un estat corrupte, de corrupció "legal", mai legítima, on posar urnes és delicte i requalificar terrenys per afavorir l'especulació immobiliària dels amics, o la pròpia, és pràctica habitual, i no és pas l'especulació el pitjor que podem trobar.

Un estat de cacics i barons territorials, un estat mafiós -de pràctiques mafioses i en mans d'una casta, màfia corrupta- que no canviarà perquè no pot canviar i del que, per pura supervivència, convé marxar-ne com abans millor.

Aprenguem alguna cosa.  L'estat espanyol és exactament el model d'allò que no ha de ser la República de Catalunya.

Vet aquí les intervencions, de denúncia valenta i ferma, dels dos periodistes.

Primer de tot la intervenció de Patricia López :


A continuació, la intervenció de Carlos Enrique Bayo :



dimarts, 23 de maig del 2017

Conferència de Puigdemont a Madrid

Què va dir Puigdemont a Madrid?

En aquest enllaç, el vídeo

Bàsicament, que si algú es pensava que això era un farol, que no. Que el setembre, o abans, hi haurà un referèndum.

Que fins l'últim segon de l'últim minut es podrà parlar i pactar, si hi ha voluntat.
  
Que la resposta judicial només és combustible per a l'independentisme.

Que el diàleg ha de ser bilateral i d'igual a igual, per això no s'anirà al congrés a sotmetre's a una aritmètica de majories que no té en compte el principi bàsic de que la democràcia es fonamenta en el respecte de les minories, en particular, de les minories nacionals.

Que si no volen pactar el referèndum allà ells, hauran de pactar el repartiment de bens i càrregues.

Que l'estat espanyol no té tant de poder com per aturar tanta democràcia.

Segurament es podrien treure més idees de la conferència de Puigdemont, però, tanmateix, només les escoltarem a Catalunya : Tot i algunes honorables excepcions, com Pablo Iglesias, i algunes notables (però gens inesperades) absències, com Pedro Sánchez, el govern espanyol ha girat l'esquena a la conferència de Puigdemont.

No només això, se sap que la diplomàcia espanyola ha evitat la presència d'ambaixadors a la conferència (no ha pogut impedir, però, la presència de personal diplomàtic d'almenys vint ambaixades).

Puigdemont diu que s'esperaran fins l'últim minut de la pròrroga per al pacte, però ja us dic jo que això no passarà. És ontològicament impossible per al PP i per al PSOE. També per al PSOE de Pedro Sánchez, si és que és capaç d'articular-lo.

Anem al referèndum. És inevitable. Els que ens pertoca, doncs, als independentistes, és fer campanya. Convèncer als indecisos. Fer-los veure que amb la república tots guanyem, també els contraris a la independència : Pel que té de catarsi i sacsejada democràtica. Pel foc nou. Pel procés constituent. Per foragitar els corruptes, per fer difícil o impossible la corrupció. Per empoderar-nos tots, en particular, les dones. Per la sobirania, energètica i alimentària. Pel qüestionament que representarà a Europa i la UE.

Puigdemont va anar a Madrid a explicar que a Catalunya farem un referèndum d'autodeterminació. No l'han escoltat, com era d'esperar. No hi haurà cap resposta fora de més repressió. Els independentistes, doncs, a la nostra.

Ja ha començat la campanya pel Sí.

dilluns, 22 de maig del 2017

"30 minuts : Operació Catalunya"

Aquest diumenge ha deixat moltes novetats de  tipus divers : des de la victòria de Pedro Sánchez a les eleccions a la secretaria general del PSOE, a coses molt més prosaiques com el final de la lliga, amb el comiat de Luís Enrique.

Però el que m'ha cridat l'atenció ha estat una altre cosa. El "30 minuts" d'avui estava dedicat a la "Operació Catalunya". Un reportatge d'investigació sobre l'operació de la policia espanyola, orquestrada al màxim nivell del ministeri de l'interior espanyol, dedicada a crear i difondre falsos informes sobre polítics catalans  sobiranistes en aquell moment i independentistes avui : Artur Mas, Xavier Tries, Jordi Pujol, i també, Oriol Junqueras, tot i que d'aquest últim no se'n va arribar a generar cap informe.

Una metodologia també seguida al conegut com Informe PISA, que es va utilitzar per difamar a Pablo Iglesias, en la seva condició de líder de l'esquerra (extrema, segons aquesta organització, diguem-ne "policial").

Al vídeo s'arriba a fer servir el concepte de "policia política" per referir-se a aquest grup. Però crec que seria més escaient parlar d'activitats d'espionatge i contrainformació. Es tracta d'activitats més pròpies d'organitzacions d'intel·ligència paramilitar o parapolicial.

La lliçó és evident : el govern espanyol fa servir tàctiques de guerra bruta, de guerra subterrània, mètodes d'intel·ligència, contra dirigents de partits per motivacions que són estrictament polítiques.

Això és diferent del descobriment, investigació judici i càstig  dels casos autèntics de corrupció, con el cas Palau, o el cas Pujol, i  d'altres que han emmerdat, i emmerden, el nostre país. Aquesta lluita, evidentment, ha de dur-se a terme amb el màxim rigor. En tots els aspectes, també amb la metodologia de la investigació i les garanties judicials. Encara que, certament, a l'estat espanyol aquestes garanties cada vegada són més dèbils.

El que és definitivament insuportable és l'ús dels recursos i el poder de l'estat per difamar, amenaçar i perseguir, com sembla que han estat els casos de Xavier Trias, o Artur Mas, amb la intenció de criminalitzar a través d'aquests noms a tot el moviment independentista de Catalunya; o a l'esquerra alternativa espanyola, com en el cas de PISA i  Pablo Iglesias,

A Espanya la degradació democràtica és flagrant. Les formes són cada cop més les d'un estat autoritari i policial.

Bull la sang quan escoltes els talls de veu de l'ex-ministre de l'interior, i dels caps de la policia, parlar amb aquell to i aquella supèrbia. Formes feixistes. Quan t'adones que els que haurien de ser primers garants de la democràcia, en realitat la instrumentalitzen i la menystenen. Se'n creuen per sobre  i actuen d'acord a aquesta creença; i no havent-hi prou amb això, a més, menteixen quan se'ls interroga sobre els fets, amb un cinisme brutal, mirant directament als ulls, amb la fredor característica dels psicòpates que en realitat són.

El vídeo estarà disponible al "3 a la carta" fins el diumenge que ve. Suposo que després es podrà trobar per xarxes de compartició. Si no l'heu vist, feu-ho. Val la pena. Sabreu com funciona un estat corrupte. Com no haurà de ser la nostra República, la que votarem en referèndum aquest setembre.

dimecres, 17 de maig del 2017

Querella per la compra d'urnes.

No per esperat i previst, cal deixar de denunciar-ho : El govern espanyol es querella contra la consellera d'interior Meritxell Borràs per la compra d'urnes.

És un fet que aquestes urnes serviran per a fer el referèndum d'autodeterminació del proper setembre (o abans) i és un fet que, des del punt de vista del nacionalisme espanyol, això és el pitjor dels crims.

Però des del unt de vista de la democràcia, voler tancar a la presó a una consellera d'interior per ordenar la compra d'urnes, o una presidenta del Parlament, per permetre un debat és encara un crim pitjor.

Fa temps que la independència de Catalunya ja no és una qüestió al voltant d'identitats personals, culturals o nacionals, o al voltant de models socials, o al combat entre dretes i esquerres. No. Es mou al voltant de qüestions com l'ètica o la democràcia.

Des de fa temps, la defensa de l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya és, en realitat la defensa a l'exercici dels drets democràtics, en general, començant pel dret a l'expressió lliure de les idees i a defensar-les i fer-les triomfar pacífica i democràticament, o el respecte a les minories, o el dret a l'auto-organització i a l'auto-gestió. Estem en un punt en el que s'està defensant és el dret a l'autonomia, em refereixo al concepte ètic d'autonomia, no a l'artefacte institucional definitivament fracassat i que ha caracteritzat l'estat espanyol des de 1978 (l'any que ve farà 40 anys, doncs)

L'estat espanyol continua en la seva caiguda lliure de degradació democràtica. A efectes pràctics és un estat fallit i en descomposició. Voldria dir que pres i captiu d'un nacionalisme feixista minoritari, però em temo molt que no és aquest el sentiment majoritari de la societat espanyola. Que aquesta societat està essencialment satisfeta amb aquesta mena de nacionalisme.

En fi. Denunciat queda. Ja ho sabíem que Espanya faria us de la repressió i de l'amenaça, i que encara li tocarà passar pels tribunals a més d'un càrrec electe. Estava previst. Toca resistir. Una mica més. A base de tribunals no aturaran el referèndum. Amb la victòria de la independència el proper setembre, el següent pas serà la declaració d'independència explícita (la implícita serà abans del referèndum).

El que passarà després seran el reconeixement internacional que s'està treballant des de fa temps, perquè des de fa temps que el govern de Catalunya actua com estat, practicant  una independència de fet que es va encetar el 9 de novembre de 2014.

Hi ha qui en una ceguesa immensa i una estupidesa infinita pretén tancar a presó a qui compra urnes i qui permet debats. El que aconsegueixen, en canvi, és obrir els ulls dels que, primer de tot, són demòcrates.

Justament perquè creiem en la democràcia els independentistes volem fer un estat nou.

I el farem. Estem fent-lo.

dilluns, 8 de maig del 2017

Gràcies, Carme Forcadell i Anna SImó.




El fet. Avui la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, i la Secretària Primera de la mesa han declarat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya "acusades" d'haver permès un debat al Parlament.

L'agraïment. Gràcies, Presidenta. Gràcies, Primera Secretària. Gràcies per la dignitat i per donar la cara per nosaltres. Per tots nosaltres. Perquè el que esteu defensant no és una idea política en particular, si no el dret d'un Parlament a debatre sobre el que sigui, esteu defensant la Democràcia. Amb majúscules.

La Vergonya. Molta vergonya aliena per l'estat espanyol. Espanya ha donat un pas més, ferm, en el camí de la censura i de la repressió. En el camí de la seva descomposició com a democràcia i, també, com estat.

El pla. Senzill. Seguir. Resistir. L'estat es dedicarà a encausar, inhabilitar, jutjar, condemnar... utilitzar, usar i abusar, en definitiva, del poder judicial per tractar d'aturar l'independentisme. No tenen res a fer. Més abans que d'hora hi haurà una proclamació d'independència de fet, moment a partir del qual tota aquesta ofensiva judicial es convertirà en fum. Més endavant hi haurà un referèndum d'autodeterminació, que guanyarem no només els que volem la independència, que som molts, si no també els que volem la democràcia i la llibertat, que encara som molts més. Mentre el moment , aviat, no arribi, toca resistir i, si cal, presentar-se al jutjat.

De nou gràcies.  Per la dignitat. Per donar la cara per tots. Per posar-vos al front.  Gràcies.

No camineu soles.

diumenge, 7 de maig del 2017

Macron, president de la República Francesa

Macron, president de la República Francesa. Està per veure si la diferència important que donen els primers recomptes es manté, però la victòria sembla clara, en tot cas.

Europa, un determinat model d'Europa, pot respirar alleujat.

A aquesta banda de la frontera, també. Entre Macron i Le Pen, és molt més favorable pels interessos de la nostra República que a França hi hagi un govern compromès amb l'estabilitat Europea tal com la coneixem ara. Un govern que, quan arribi el moment, resulti euro-pragmàtic i vegi l'estat català com un bon soci. Ens interessa, a Catalunya, un govern a França que no dubtarà a mantenir obertes les fronteres i la lliure circulació entre Catalunya i França.

Serà important comptar amb l'estabilitat de França els propers mesos i amb el seu euro-pragmatisme. que segurament serà molt més racional que la previsible reacció testosterònica de l'estat espanyol. Ja veurem.

Tanmateix, que avui a l'independentisme català li interessi, i celebri, la victòria de Macron no amaga que la tria dels ciutadans francesos els aboca a l'aplicació de les receptes liberals.

França ha superat el risc d'una dreta nacionalista xenòfoba, però cau en mans neoliberals (tot i que Macron es defineixi com social-liberal) amb el que això suposa de privatitzacions i retallades socials : Està escrit al programa del nou president que hi haurà una reducció important del nombre de funcionaris, per dir-ne només una.

La meva opinió és que tenen raó els que diuen que la puixança de l'extrema dreta francesa té la seva causa principal, precisament, en la destrucció progressiva de l'estat del benestar francès, precisament provocada per l'aplicació de polítiques liberals per part de la dreta disfressada d'esquerra del partit socialista.

La destrucció de l'estat del benestar va acompanyada de la destrucció progressiva de la classe mitjana. És aquest un fenomen que es produeix a França, però és global i també passa a Catalunya. No costa gaire veure que l'esperança que suposa la nova República es veu alimentada per la revolta de la classe mitjana contra un sistema que la destrueix. A Catalunya és la independència. A França avui és Macron.

Però compte. Amb Macron no s'aturarà aquesta destrucció. A priori no es preveu que s'aturi. No és al seu programa. I si no s'atura i la classe mitjana francesa segueix sent castigada (com passa arreu d'Europa) l'extrema dreta trobarà un terreny fèrtil en que prosperar : Avui més de set milions de francesos han votat al Front Nacional. L'any que ve set, vuit...? milions de francesos poden fer que el Front Nacional esdevingui la primera força de l'Assemblea Nacional. La inestabilitat estaria assegurada. La batalla de França només ha fet que començar.

S'ha guanyat temps i ha de fer-se servir correctament. Els ciutadans francesos han donat un gran avís. Han foragitat la vella dreta i la vella esquerra, i han triat l'opció conservadora dintre de la renovació, però si la recepta que aplica és la mateixa, també ho seran els resultats. Jugar amb el sostre de vidre del Lepenisme per seguir amb la vella política amb cares noves, i no afrontar els problemes de fons, socials, de globalització, d'identitat, és massa arriscat per a tothom, dintre i fora de França.

Ja veurem. En tot cas, avui, Europa o una certa idea d'Europa, se'n va a dormir alleujada. S'ha guanyat temps.

Però per a fer què? Aquesta és la qüestió.

dilluns, 1 de maig del 2017

1er de maig de 2017

Com cada primer de maig, faig un recull dels manifestos de les organitzacions a les que sóc afí.

En primer lloc, el manifest d'Esquerra Republicana de Catalunya :





Manifest del Primer de Maig de 2017

LA REPÚBLICA DEL TREBALL DIGNE


“En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.”

Paraules de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” a l’Ateneu de Madrid, 4 d’octubre de 1919.

Companyes, companys, Un altre any ens trobem al peu del monument d’en Francesc Layret, en una jornada que té dos vessants, d’una banda retre homenatge a totes les persones que han lluitat pels drets de la classe treballadora, i d’una altra refermar el seu caràcter reivindicatiu.

Continuem en una situació en què la fractura social es normalitza i no sembla que minvi, la pobresa ha arrelat de forma permanent en moltes llars, l’ocupació que es genera és molt precària, la precarització es va fent crònica i la manca d’oportunitats és l’eix que personifica el futur dels més joves i de moltes d’aquelles persones que amb més de 45 anys s’han quedat a l’atur.

La permanent desigualtat entre homes i dones, a l’entorn laboral, es manifesta en una perdurable bretxa salarial i en una infravaloració de les feines realitzades principalment per les dones.

És davant d’aquest escenari que el procés cap a la constitució d’un Estat propi se’ns presenta com l’única alternativa possibilista d’acció transformadora. Exercir la plena sobirania és l’eina imprescindible per poder revertir les situacions d’injustícies econòmiques, laborals i socials actuals. Assolir completament les competències legislatives permetran actuar sobre el present i futur de les relacions laborals i el món del treball.

El govern de Catalunya ha de possibilitar, amb la seva acció i promovent un gran pacte d’Estat amb els representants dels treballadors i de l’empresariat, la construcció d’un mercat de treball més digne que permeti assolir un bon nivell de benestar, com per exemple hi ha als països del nord d’Europa.

En aquest sentit demanen al Govern, si cal amb més contundència, continuar amb el camí iniciat en la lluita contra la precarietat laboral, implementar la renda garantida de ciutadania, la reforma horària i mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar car com hem dit abans, la bretxa salarial i les desigualtats afecten les dones cada vegada més Les treballadores i els treballadors som i serem la palanca del canvi social real, i l’avantguarda del procés de construcció del nou Estat, i si cal, i en aquest sentit, farem costat al nostre Govern, tal com ho hem demostrat en diferents etapes històriques.

Finalment, des d’aquí volem mostrar la nostra solidaritat amb les treballadores i treballadors que en l’actualitat es troben en lluita, sigui aquesta mediàtica o no, amb els estibadors, personal del metro, de PansFood, d'indústries càrnies, les cambreres de pis, els professionals dels mitjans de comunicació i tants altres. Treballadors i treballadores que estan defensant els seus drets laborals i llocs de treball.

És per tot això que us convidem a enfortir les organitzacions sindicals catalanes, a donar suport a la sectorial del Fòrum Sindical d’ERC i a participar activament en totes les convocatòries que hi haurà arreu del país.

Visca la classe treballadora de la República Catalana!

Visca el 1r de maig! 

----------------------------------

I, a continuació, el manifest del 1er de Maig de la Confederació General del Treball de Catalunya :





Manifest del 1r de Maig 2007 de la CGT de Catalunya

1r de Maig de 2007

Està clar que els treballadors i treballadores de tots els sectors ens veiem sotmesos contínuament a diferents agressions en forma de deslocalitzacions, expedients de regulació, privatitzacions, subcontractes, tancaments d’empreses, dobles escales salarials, precarietat, treball submergit...

A més cal sumar-li les últimes reformes laborables, que ens ha deixat l’Estatut dels Treballadors gairebé sense drets, i l’últim acord interconfederal per a la negociació col·lectiva, que ens deixa els salaris per sota de l’IPC real i el qual ens aboca a més flexibilitat i per descomptat major competitivitat. Tot això amb el beneplàcit dels sindicats reformistes, els quals l’única cosa que intenten aconseguir conjuntament amb la patronal i el govern de torn és dividir a la classe treballadora perquè no donem una resposta comuna i solidària, i així renunciar al que és nostre; millores salarials, laborals i socials.

Catalunya no és un oasi dintre d’aquesta realitat, a principis del 2005 es va signar un Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat econòmica catalana, signat per la CONC, UGT, Empresaris i Tripartit, el qual està donant ara els seus fruits, i fa menys d’un any signen altre Acord Interprofessional de Catalunya. La traducció d’aquests dos acords és la següent: Deslocalitzacions finançades, major flexibilitat horària, major mobilitat funcional i geogràfica i regulació del salari variable.

A tot això des de CGT hem de donar resposta exigint i pressionant al govern estatal i a l’autonòmic en l’aplicació de mesures legals, socials i econòmiques que eliminin totes aquestes injustícies que han generat l’aplicació d’aquests acords i Reformes Laborals. Lluitant tant en el carrer com en el nostre lloc de treball, duent sempre una acció sindical de classe, autogestionaria, solidària i combativa, seguint la tradició de la pràctica anarcosindicalista, per això som la CGT.

Hem de continuar amb la dinàmica de fer negociacions transparents i potenciar mitjançant les assemblees la conscienciació, el suport mutu i la participació decisòria dels treballadors i treballadores. Ser militant i defensar la idea.

Per un 1r de Maig solidari amb totes les empreses en lluita i en defensa de l’ocupació i salari digne.