La traducció semi-automàtica al català de la nota pública 44 del GEAB del mes d'abril. Aquest cop el LEAP torna a insistir en vaticinar l'imminent ensorrament de les economies del Regne Unit i dels Estats Units. Els franco-alemanys es veuen en millors condicions que els anglosaxons per a superar la crisi.
Nota pública de GEAB N°44 (17 d'abril de 2010)Crisi sistèmica global. EUA - UK: la parella explosiva de la segona meitat de 2010:
Estiu boreal 2010, la batalla del Banc d'Anglaterra
Hivern boreal 2010 - La FED davant el risc de fallidaCom l'havia anticipat el LEAP/E2020 fa ja diversos mesos, i contràriament al que diguessin la majoria dels mitjans de comunicació i «experts» durant les últimes setmanes, l'Eurozona està per brindar-li suport i credibilitat a Grècia, en particular respecte a la seva futura bona gestió (única garantia de la sortida del cercle infernal dels dèficit creixent (1)). No hi haurà suspensió de pagaments grega encara que l'agitació al voltant de la situació grega és l'indicador de la creixent consciència que cada vegada és més difícil trobar els diners per finançar l'enorme endeutament públic occidental: un procés ara «insostenible» com ho destaca un recent Informe del
Banc Internacional de Pagaments (Bank of International Settlements).
L'enrenou fet pels mitjans de comunicació anglesos i nord-americans al voltant de Grècia ha intentat amagar, especialment, a la majoria dels actors econòmics, financers i polítics, la circumstància que el problema grec no era el signe d'una pròxima crisi de l'Eurozona (2), sinó un primer indici del pròxim gran cop de la crisi sistèmica global; aquest és la col·lisió entre la virtualitat de les economies britàniques i nord-americana, fundades sobre un deute públic i privat insostenible, i el doble mur del venciment dels préstecs a partir de 2011 unit a l'escassetat global de fons disponibles per refinançar-se barat.
Com ho venim explicant des de febrer de 2006, quan anticipem la seva imminència, no s'ha d'oblidar que la crisi actual s'origina en el col·lapse de l'ordre mundial creat a partir de 1945, del qual Estats Units va ser el seu pilar, secundat pel Regne Unit. També, per comprendre l'abast real dels esdeveniments generats per la crisi (com el cas grec per exemple), és necessari relacionar la seva importància a les debilitats estructurals característiques del nucli del sistema mundial en plena decadència: així, per al nostre equip, el «dit grec» no assenyala tant a l'Eurozona com als perills explosius de les necessitats exponencials de finançament del Regne Unit i Estats Units (3).
Previsió de les emissions de deute sobirà el 2010, Total: 4 500 miliards d'USD - Fonts : FMI / Hayman Advisors / Comcast, 03/2010
Recordem que durant un període en què la demanda de finançament supera l'oferta disponible, com avui és el cas en matèria de deute sobirà, els imports en valor absolut exerceixen un paper més important que les quantitats relatives. Un exemple molt simple pot mostrar-ho: si disposem de 100 euros tenint dos amics que necessiten diners: A «pobre» 30 Euros i B «ric» 200 Euros. Encara que B pugui donar en penyora el seu rellotge de luxe que val 1000 Euros mentre que A té un rellotge a 20 euros, no es podrà ajudar B ja que no hi ha disponibles mitjans suficients per cobrir la seva necessitat de finançament. No obstant això, si considerem penyora i interès es pot decidir fer-ho amb A. Aquest plantejament de les circumstàncies invalida tot els raonaments que abunden en la majoria dels mitjans especialitzats i qui es basen en el quocient d'endeutament: en realitat, segons el seu raonament, està clar que ajudarà B, ja que la seva relació endeutament és clarament més favorable (20%) que el d'A (150%). Però en un món de la crisi, on els diners no estan disponibles en quantitats il·limitades (4), la teoria es xoca amb la paret de realitat: ara, voler no és poder.
El LEAP/E2020 planteja dues preguntes molt simples:
¿Qui podrà/voldrà sostenir al Regne Unit després del pròxim 6 de maig quan el seu desordre polític exposi ineludiblement l'avançada declinació de tots els seus paràmetres pressupostaris, financers i econòmics?
La situació financera del país és tan perillosa que els tecnòcrates encarregats de l'Estat van elaborar un pla, que compromet als partits que competeixen en les pròximes eleccions legislatives, a fi d'evitar tot risc de buit de poder que podria portar a un ensorrament de la Lliura Esterlina (ja molt debilitada) i dels bons del tresor britànics (Gilts) (el Banc d'Anglaterra ja va rescatar el 70% de les emissions d'aquests últims mesos): Gordon Brown romandria com Primer ministre encara que perdés les eleccions excepte que els Conservadors poguessin ostentar una majoria suficient com per governar sols (5). En efecte, en un context de crisi econòmica i política, els sondeigs fan pensar que el país s'orienta cap a un «
Hung Parliament» sense majoria clara. L'última vegada que això va ocórrer va ser el 1974, una mena de preparatiu per a la política d'intervenció de l'FMI divuit mesos més tard (6).
Durant aquest lapse, el govern manipula els indicadors en un sentit positiu a fi de crear les condicions d'una victòria (o d'una derrota controlada). Tanmateix, la realitat roman depriment. Així, els béns immobles britànics estan entrampats en una depressió que impedirà que els preus retrobin els seus nivells de 2007 abans de diverses generacions (la qual cosa és com dir mai) segons Lombard Street Research (7). Els tres partits es preparen per enfrontar-se amb una situació postelectoral catastròfica (8). Segons el LEAP/E2020, el Regne Unit podria experimentar una situació «a la grega» (9), amb l'anunci pels dirigents britànics que, de fet, la situació del país és infinitament pitjor que l'anunciada abans de les eleccions. Els múltiples encontres a finals de 2009, del Ministre d'Hisenda britànic, Alistair Darling, amb Goldman Sachs és un indici molt fiable de manipulacions en matèria de deute sobirà. Com ho escrivíem en l'últim GEAB, n'hi ha prou amb seguir Goldman Sachs per adonar-se del pròxim Estat en risc de suspensió de pagament.
Necessitats de finançament del govern federal d'EUA (2010-2014) (10), en milers de miliards d'USD. En fosc: el dèficit federal / en clar: el deute que arriba al seu venciment (els futurs préstecs a curt termini no es comptabilitzen) - Fonts
¿Qui podrà/voldrà sostenir als Estats Units una vegada que el detonador britànic (11) s'hagi encès, desencadenant el pànic al mercat dels deutes sobirans en el qual Estats Units és de lluny el primer emissor?
Sobretot perquè la magnitud de les necessitats en quant a deute sobirà es combinen amb el venciment, a partir d'aquest any, d'una muntanya de deutes privats nord-americans (béns immobles comercials i
LBO) a refinançar, per un total de 4.200 miliards d'USD de deutes privats que expiren als Estats Units fins al 2014 (amb una mitjana d'al voltant de 1.000 miliards d'USD/any) (12). Casualment, és el mateix import que l'emissió total de nous deutes sobirans només per a l'any 2010, del qual a prop de la meitat és del govern federal nord-americà. Afegint-li les necessitats de finançaments d'altres actors econòmics (llars, empreses, administracions regionals), tenim prop de 5.000 miliards d'USD que Estats Units haurà de buscar aquest any per evitar una «parada en sec».
El nostre equip anticipa dues respostes, també simples:
Possiblement algú per al Regne Unit: l'FMI i l'UE (13); assistirem, a partir de l'estiu de 2010, a la «batalla del Banc d'Anglaterra» (14) per intentar evitar una caiguda simultània de la Lliura Esterlina i de les finances públiques britàniques. En tot cas, la Lliura no sortirà d'això indemne i la crisi de les finances públiques generarà un pla d'austeritat d'una amplitud sense precedent.
Ningú per als Estats Units; perquè l'amplitud de les necessitats de finançament sobrepassarà les capacitats d'altres operadors (FMI inclusivament (15)), i aquest episodi directament es precipitarà, a l'hivern 2010/2011, l'explosió de la bombolla dels T-bonds en circumstàncies d'una gran alça de la taxa d'interès per finançar els deutes sobirans i les necessitats de refinançament dels deutes privats, generant una nova onada de fallides d'establiments financers. Però no solament els Estats poden entrar en aturada de pagament. També un Banc Central pot fer fallida quan el seu balanç consta de «actius-fantasmes» (16) i la FED haurà d'enfrontar-se a un risc real de fallida com ho analitzem en aquest número del GEAB. L'hivern de 2010 a més serà escenari d'un altre fenomen desestabilitzador als Estats Units: la primera gran prova electoral des del principi de la crisi (17), on milions de nord-americans probablement expressar la «saturació» d'una crisi persistent (18) que no afecta a Washington ni a Wall Street (19) i que genera un deute públic, ara, contra-productiva: un USD prestat comporta avui una depreciació de 40 centaus (veure gràfic més a baix).
Evolució de la productivitat marginal del deute en l'economia nord-americana, en USD, (relació PBI/Deute 1966-2010) , - Fonts : EconomicEdge, 03/2010
Es pot no estar d'acord amb les respostes que el nostre equip dóna les preguntes plantejades prèviament. Tanmateix, estem convençuts que aquestes són ineludibles: cap anàlisi ni teoria sobre l'evolució mundial dels pròxims trimestres no és creïble si no aporta respostes clares a aquests dos interrogants: « qui podrà/voldrà? ». Per la nostra part, pensem com Zhu Min, el governador adjunt del Banc Central de la Xina, que «en el món no hi ha bastants diners per comprar encara més bons del Tresor d'Estats Units» (20).
En aquest GEAB N°44, el nostre equip va decidir enfocar-se en els principals riscs que pesen sobre el Regne Unit i els Estats Units i anticipar el desenvolupament dels pròxims mesos, en el context d'una creixent «guerra de vellut (21)» entre les potències occidentals (guerra financera, monetària, comercial). A més, publiquem una sèrie de recomanacions per abordar el doble impacte de les necessitats de finançament britànic i nord-americà.
---------
Notes:
(1) Es el tipus de restriccions que el Regne Unit haurà d'imposar-se després de les eleccions, o mitjançant la intervenció directa del FMI; i que Estats Units és incapaç d'imposar-se sense una gran crisi que afecti el seu deute públic.
(2) No solament la por difosa en llargues entrevistes d'experts era infundada, sinó que a més, el cas grec va servir per impulsar a l'Eurozona a dotar-se d'instruments i a procediments que li faltaven en matèria de governabilitat. Sense esmentar la frustració evident de nombrosos comentaristes i experts que havien somiat amb veure Alemanya negar la seva solidaritat i/o que el cas grec fos la prova de les seves teories econòmiques sobre les zones monetàries. Referent a això, l'equip del LEAP/E2020 desitja recordar la seva opinió: les teories econòmiques, sobre les zones monetàries o altres matèries, tenen tant valor com els horòscops. No diuen res sobre la realitat sinó molt sobre l'esperit dels seus autors i cap a on s'«orienten» amb les seves anàlisis. Una zona monetària existeix i perdura només si hi ha una voluntat política forta i sostinguda de compartir una destinació comuna: el que és el cas de l'Eurozona. Per comprendre-ho, cal interessar-se per la Història i no per l'economia. Així com per evitar repetir en llargs articles els seus prejudicis de baby boomer i els seus dogmes teòrics, un premi Nobel d'economia com Paul Krugman faria millor en estudiar la Història. Això permetria als lectors del New York Times i d'altres nombroses publicacions que el repeteixen al món sencer deixar d'enfocar-se erròniament en alguns arbres que oculten el bosc.
(3) Así com ho recordem sovint des de fa més d'un any, és molt evident que l'Eurozona té també països que enfronten grans necessitats de finançament, la qual cosa contribueix justament a crear un entorn difícil per al refinançament de tot deute públic important. Tanmateix, els dos «campions» en qualsevol classe de necessitats de finançament/refinançament són Estats Units i el Regne Unit.
(4) Insistim en aquest fet essencial: els rescats de bancs pels Estats, seguit del risc de fallida d'aquests mateixos Estats, il·lustren el fet que, a la inversa del discurs tranquil·litzant que pobla els mitjans de comunicació, els diners no estan disponibles en quantitats il·limitades. Quan tot el món en necessita, arriba el moment de tornar-lo.
(5) Font:
Guardian, 30/03/2010
(6) Font:
BBC / National Archives, 29/12/2005
(7) Font:
Telegraph, 06/04/2010
(8) Font:
The Independent, 06/04/2010
(9) Va ser després de la seva victòria electoral que els nous dirigents van anunciar que la situació fiscal del país era molt pitjor de l'informada prèviament.
(10) Aquestes estimacions es basen en les previsions oficials del govern federal que, segons el LEAP/E2020, són massa optimistes tant en matèria d'ingressos fiscals (els ingressos seran molt menors) com en les despeses d'estímul a l'economia d'EUA (que seran més elevats).
(11) Desde el 2006, a través de nombrosos GEAB, hem desvetllat àmpliament els llaços estructurals entre la City i Wall Street i el paper de «flotador» que juga el Regne Unit respecte a la nau nord-americana. En aquest cas, la desconfiança relativa al deute de Londres posarà en marxa de manera irreversible una desconfiança tocant a Washington.
(12) Font:
Brisbane Times, 15/12/2009
(13) Possiblement, perquè no hi ha cap mecanisme de solidaritat financera que s'imposi a l'UE, sobretot per a un país que durant dècades va negar tot compromís vinculant amb els seus socis europeus. L'«
esplèndid aïllament» podria convertir-se en una trampa terrible quan el vent giri. Queda l'FMI... pel que Gordon Brown estava tan preocupat, de manera estranya, en omplir de nou les caixes l'any passat!
(14) A diferència de la
Batalla d'Anglaterra (06/1940 -10/1940), que va veure els pilots de RAF, assistits pel radar, impedir la invasió nazi a les illes britàniques, els «pilots» dels establiments financers de la City, assistits per Internet, contribuiran a agreujar el problema fugint cap a Àsia i l'Eurozona.
(15) El LEAP/E2020 havia indicat a començaments de 2009 que una vegada passat l'estiu boreal seria impossible canalitzar la crisi. L'any passat, les necessitats de finançament dels Estats Units encara estaven en el rang de possibles respostes a la recapitalització del FMI a la suma de 500 miliards d'USD (després del G20 de Londres). A més del fet que aquesta suma ja no està disponible en la seva totalitat ja que el FMI va haver de desemborsar més de 100 miliards d'USD d'ajuts a països més greument afectats per la crisi, aquest any la mobilització d'aquest import representaria només el 10% de les necessitats de curt termini dels Estats Units; això és tant com dir una gota d'aigua.
(16) Així com ho van demostrar les informacions per fi comunicades per FED sobre l'estat del seu balanç. Fonts:
Huffington Post, 22/03/2010;
Le Monde, 06/04/2010
(17) L'elecció presidencial de 2008 va ser concomitant amb la percepció que una crisi començava. El novembre de 2010, els electors expressaran les seves opinions després de dos anys complets de crisi. És una gran diferència.
(18) A diferència del que proclamen Wall Street i Washington, la crisi continua i les PYMEs nord-americanes són cada vegada més pessimistes. Un detall molt útil per comprendre l'estadística d'EUA: en general ignoren les PYMEs en projectar els seus diferents indicadors. Com se sap, també als Estats Units les PYMEs constitueixen la base de l'economia la qual cosa relativitza fortament el valor d'aquestes estadístiques (encara que no fossin manipulades). Font:
MarketWatch, 13/04/2010
(19) El que serà interessant seguir, per avaluar l'amplitud del problema sociopolític nord-americà, no és tant la relació de força entre Demòcrates i Republicans, sinó l'evolució dels extrems al si d'aquests dos partits i el desenvolupament de tot el que se situa fora d'ambdós partits.
(20) Font:
Shanghai Daily, 18/12/2009
(21) En similitud amb Revolució de Vellut a Txecoslovàquia
Dissabte 17 d'abril de 2010