divendres, 30 d’abril de 2010

1er de maig


Demà és 1er de maig. La de demà hauria de ser, molt més que cap altre, una jornada de reivindicació. Aquesta crisi no l'hem generat els treballadors però serem nosaltres, amb atur, precarietat, retallada de salaris, drets social i empitjorament de condicions laborals de tota mena,els que l'acabarem pagant.

Només tenim que veure el cas grec. Per cert, que els treballadors grecs ja han sortit al carrer a protestar i no dubto que seguiran fent-ho. El que sorprèn, és l'extraordinària passivitat dels treballadors del nostre país. El 20% d'atur encara no és suficient per a moure's.


La CGT de Catalunya ha convocat, com cada any, mobilitzacions pel primer de maig. Reprodueixo en aquest post el manifest i el cartell de la convocatòria.

És hora de sortir al carrer. És hora de la vaga general.





1er de maig de 2010
AL CARRER, QUE JA ÉS HORA!


1r de maig, dia internacional dels treballadors i treballadores que simbolitza la lluita permanent que mantenim contra la patronal i el govern per aconseguir una societat basada en la igualtat per a tothom, en els drets laborals i socials, els serveis públics, la llibertat i la justícia social.

1r de Maig per cridar, exigir, reivindicar molt clarament als carrers que han de ser els culpables, és a dir, els banquers, la patronal, els governs, qui paguin la crisi que han provocat intencionadament i a la qual ens han llançat a la classe treballadora com a despulles després d'esprémer-nos fins a l'última gota, reduint-nos a la condició d'esclaus, controlant el nostre treball, la nostra salut, la nostra vida. Les treballadores i treballadors estem perdent la feina, l'habitatge, el dret a l'educació, a la sanitat, a una pensió pública, a la felicitat en el present i el futur.

Aquest 1r de maig volem tornar a recordar totes les lluites històriques que internacionalment hem mantingut la classe treballadora per una nova societat en llibertat i també totes les lluites presents que dignament continuem mantenint dia a dia contra l'immoral i criminal capitalisme que ens explota i domina miserablement (lluitant contra els tancaments d'empreses, contra els EREs, contra els acomiadaments, contractes i subcontractes, privatitzacions, contra els desnonaments, embargaments, hores extres, retalls salarials, pel dret a les pensions públiques, per la cobertura de prestacions per a tots i totes les aturades, per posar la vida i les cures en el centre de les nostres vides, contra la repressió i el retall de les llibertats...)

Ara que es compleixen 100 anys de l'anarcosindicalisme com a organització confederal, volem recordar als milers i milers de companyes i companys treballadors que al llarg de la història han donat tot, en moltes ocasions fins a la seva vida, per millorar les nostres condicions de vida, conquerir drets bàsics, contribuir a la transformació social (el nostre record per a aquells primers treballadors anarquistes de Chicago que a finals del segle XIX van ser assassinats per reivindicar la jornada laboral de 8 hores).

Avui també continua sent necessària la lluita per impedir que no es pacti amb la patronal i el govern a l'esquena dels treballadors i treballadores, en contra dels nostres interessos, que es rebutgi el pacte d'una nova reforma laboral per aconseguir l'acomiadament lliure i gratuït, el pacte per allargar l'edat de jubilació, per prolongar la jornada laboral, per privatitzar la serveis públics, per negar la negociació col·lectiva i tants i tants excessos, atracaments, malbaratament dels diners públics, dels nostres drets.

Avui cal exigir al govern que qualsevol reducció del dèficit públic s'ha de fer augmentant els ingressos en lloc de reduint les despeses socials, les prestacions per als aturats i precaris, reduint els salaris, acomiadant milers de persones i tot això mantenint el mateix model social i productiu basat en la productivitat i el consumisme. El govern n'ha de recaptar més de les butxaques dels rics, de la patronal, dels fons d'inversions SICAV dels especuladors, dels paradisos fiscals, eliminant l'economia submergida.

La classe treballadora està farta d'estrènyer-se el cinturó i tot perquè uns quants miserables rics siguin els amos de la nostra vida, la nostra salut, els amos de la terra, dels recursos naturals, de les llavors, dels mitjans de producció i comercialització, de l'aigua, de l'energia, dels mitjans de comunicació, amb la complicitat d'un entramat institucional, en el qual les persones només som mercaderies, com|com a objectes, com peces d'usar i tirar en la seva voràgine d'extermini i explotació. Els hem deixat que es facin amos de la terra i de les persones i des de CGT continuem lluitant per impedir que surtin victoriosos de les seves crisis i ens tornin tot el robat durant dècades.

Avui més que mai no s'ha de dir ¡ Ja n'hi ha prou!! ¡ Al carrer que ja és hora, fins a la Vaga General!!

Es cal unir-se a l'acció, tots els treballadors i treballadores lliures, junts, unint la nostra rebel·lia, insubmissió, en defensa dels nostres drets, a nivell internacional, sense fronteres, sense divisions entre persones autòctones i estrangeres, entre homes i dones, grans i joves, intel·lectuals, estudiants, persones aturades i/o excloses, tothom lluitant per un millor món, que amb la participació de totes i tots, sense discriminacions, sense desigualtats, sense privilegis, de forma autogestionària, en llibertat, que conreï la cultura, l'educació i el respecte a les diferències, que recuperi la memòria històrica des de la veritat i anul·li les sentències del franquisme, en un context laic que permeti l'avenç científic i defensi els drets humans, l'antimilitarisme, les lluites populars de tot el món.

"AL CARRER QUE JA ÉS HORA, FINS A LA VAGA GENERAL"

"VISCA EL 1er de MAIG"

dijous, 29 d’abril de 2010

Unes declaracións del Puigcercós a propòsit de la resolució sobre el constitucional



El Puigcercós que volia sentir. Es pot dir més alt, però no més clar. Estatut i autonomia són una via morta. Només hi ha un camí: independència.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Inútil i/o mentider

Avui al matí el ZP afirmava que Espanya està sortint de la recessió i que l'atur baixarà a l'abril. Una de dues: o és un inútil, o és un mentider. Una tercera: totes dues a l'hora.

Ahir, una "errada informàtica" a la web de l'INE ("Instituto Nacional de Estadística") va permetre accedir a les dades de l'EPA (Enquesta de Població Activa) del darrer trimestre. Es veu que l'atur ha finals de març havia escalat fins superar el 20%. Les dades van desaparèixer poc temps després perquè la data oficial de publicació és aquest divendres i, per altre banda, sembla que encara calia acabar de "validar-les".

Veurem aquest divendres com afecta el "validat" a la dada d'atur del primer trimestre. Tanmateix, Podria ben bé ser que els mecanismes de "validat" serveixin per donar la raó al ZP quan afirmava aquest matí que l'atur baixaria a l'abril. En què consistirà aquest "validat"?

Ara bé, Déu me'n guard d'acusar ningú de cuinar les dades, o encara pitjor, de falsejar-les! No, no, és impossible! no s'atrevirien a fer-ho? oi? No fos cas que passés com amb el govern grec, que va falsejar dades de la seva comptabilitat per a poder ingressar a l'euro, i mira com estan ara!

Perquè resulta que l'estat grec està a punt de fer suspensió de pagaments. Per això les borses porten dos dies en caiguda lliure. Perquè tenen por del mal que això pot significar per l'economia. Però ningú pensa que l'estat espanyol pugui estar mentint, oi? doncs no, resulta que l'agència de qualificació S&P s'ensuma alguna cosa i ha rebaixat la qualificació del deute espanyol. Què vol dir això? doncs que a S&P creuen que hi ha la probabilitat no menyspreable de que l'estat espanyol no pugui pagar els deutes que té contrets amb creditors internacionals.

Qua a S&P no es refiïn dels números de l'estat és simptomàtic. Ens podrem refiar de les dades del divendres? què ens diran aquestes dades? En tot cas, costa de creure's al ZP quan anuncia la fi de la crisi. Si us plau. Arreu d'Europa estan amb el culet apretat. Però el ZP, amb l'atur a l'alça, va anunciant el final de la crisi. O és un inútil, o un mentider, o totes dues coses.

Resolució de via morta.

Després de les consultes, avui tocava el moviment dels polítics. Malgrat que el missatge de les consultes ha estat molt clar, els polítics han optat per seguir la seva estratègia estatutària. Avui el ple del Parlament ha aprovat una resolució per instar al govern espanyol a fer canvis al Tribunal Constitucional i per a que aquest mateix tribunal es declar incompetent per a jutjar el cas de l'estatut.

El missatge del Parlament Català és, doncs, continuar insistint en la via estatutària, com si aquests canvis demanats poguessin evitar que l'estatut sigui novament retallat.

Objectivament: això no passarà. L'estatutet serà ribotat pel Tribunal Constitucional més tard o més d'hora. Cap institució espanyola salvarà l'estatutet de Catalunya de nous retalls. Els partits catalans que han signat aquesta resolució, PSC, IC i CiU, estan negant la realitat. ERC ha votat a favor de la resolució,però no l'ha signada. No ha volgut debilitar la resposta unitària del Parlament (només han votat en contra PP i Ciudadanos) però, amb coherència, no ha signat una resolució per defensar un estatutet quan no és autonomia sinó independència el que ERC vol per Catalunya.

El que preocupa és que hi ha una majoria al Parlament català (CiU, PSC i IC) que s'entossudeixen a continuar en la via autonòmica i que estan emetent un missatge que, sincerament, és enganyós. Res no salvarà l'estatutet. L'autonomia és una via morta. Aquesta resolució,en si, és un gest d'unitat i això està bé, però també és una pèrdua de temps i un engany a la gent que podrien arribar a creure que l'estatutet se'n sortirà. No se'n sortirà. Potser aquests partits creuen que guanyen temps, però no és cert. L'estan perdent i ens el fan perdre a tots. Aquesta resolució transita per una via morta.

La direcció correcta l'estan marcant les consultes. Quan ho entendran?

diumenge, 25 d’abril de 2010

25 d'abril (després de les consultes)

Felicitats a la coordinadora i felicitats als compatriotes que han anat a votar.

A hores d'ara els resultats diuen que la participació ha estat del 20%. Sense dades definitives cal preveure que el sí a la independència haurà superat de llarg el 90%.

Pel que fa a la participació i per a valorar-ne el resultat obtingut, és ara un bon moment per repassar aquest article del crònica que estimava que la participació, atenent a les característiques sociològiques dels pobles i ciutats on s'ha esdevingut la tercera onada de les consultes, es situaria sobre un 16,78%. 5 punts per sota de les del febrer i 10 punts per sota de les del desembre. Comparant l'estimació amb la realitat d'avui el resultat, doncs, ha estat molt millor del que es podia esperar.

Tanmateix, l'anàlisi d'aquestes dades és difícil. A la vista d'aquestes dades apareix la necessitat de completar el mapa. És necessària la consulta a Barcelona i a la majoria de la zona metropolitana. A més, ara es fa necessari avaluar quanta de l'abstenció de les consultes es mobilitzaria en un referèndum vinculant i també com es repartirien aquests nous votants. Amb la d'avui, es demostra que l'independentisme és una força transversal creixent amb una capacitat de mobilització sobre el camp que supera la militància dels partits. L'independentisme ha articulat un moviment social sense subvencions i només amb l'esforç de voluntaris que no té equivalents. Cal dir també, que l'esquerra independentista s'hi ha abocat, com ERC i CiU, però aquests dos partits es mantenen en un, probablement calculat, segon pla.

Avui sabem que aquestes consultes, per elles mateixes, no ens duran la independència, però crec que marquen un abans i un després. Ara bé, en què es traduiran políticament? Què canviarà en els partits a rel de les consultes? Què s'ha de fer per cristal·litzar la força de tots aquests vots i de tots aquests voluntaris en un Parlament amb voluntat independentista majoritària?

En el càlcul dels partits avui apareix una dada important, tot i que a hores d'ara incompleta: l'independentisme amb capacitat de mobilització compta, a dia d'avui, amb un mínim de mig milió de vots, i que l'independentisme en un referèndum d'autodeterminació pot comptar fàcilment amb una sostre que deu estar segurament en més del doble. L'abstenció de les consultes no aclareix incògnites, però igual com l'abstenció es llegirà per l'unionisme com un no a la independència, en un referèndum vinculant, aquesta mateixa abstenció seria un factor que el debilitaria extraordinàriament. Les consultes,en aquest sentit, són un posar-se en acció, són accions d'atac; mentre que l'unionisme, amb el seu no fer, està a la defensiva, emparant-se en la "legalitat" que les consultes estan enderrocant.

Però cal reflexionar molt més sobre el que està passant i com canalitzar-ho. I cal preparar molt bé l'assalt a Barcelona. Avui, de forma subtil, s'ha operat un canvi de tendència: a més del vot independentista de sempre, aquest cop crec que s'han sumat molts votants que han vist la no-sentencia de l'estatutet com la fi de la via autonomista. Si més no, votants que segurament votarien independència en un referèndum d'autodeterminació però que avui s'haurien quedat a casa tranquil·lament. Doncs em sembla que avui molts d'aquests han anat a votar sí a la independència, potser els més conscienciats políticament.

El canvi de tendència seria, doncs, el reconeixement més enllà del nucli dur dels votants independentistes que les consultes śon un instrument polític útil per canalitzar un descontentament o per expressar el desig d'una nova organització política per a Catalunya. Aquest canvi de tendència és, al meu parer i a hores d'ara, la gran aportació d'aquestes consultes i el que hauria de fer-se créixer en properes convocatòries.

Ara cal parlar, analitzar i extreure'n conclusions. Al juny vindrà la quarta onada. Per cert, que al directe.cat han escrit aquest interessant article valorant la participació i els resultats acumulats fins el moment. Per pensar.

25 d'abril

Primer de tot, i com ahir, felicitats a tots els compatriotes que avui poden anar a votar.

Segon, en la mida del que permet aquest bloc, animar a la participació. No pel fet de que una bona participació seria una bona dada per al moviment de les consultes, que també, sinó pel fet que participar és democràcia de la bona, popular, la democràcia que no es fa ni es dirigeix des de les institucions sinó la que neix del desig de la gent d'expressa les seves opinions i influir en l'esdevenidor propi i col·lectiu.

També és un bon dia per recordar que avui és la commemoració de la batallà d'Almansa (25 d'abril de 1707), en la que el País Valencià va perdre els seus furs a mans de l'exercit borbònic. D'això fa 303 anys. "Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança". Cert, i encara dura. Però no estem vençuts. Són 303 anys de resistència del País Valencià.

Ahir mateix, es va viure una manifestació al centre de la ciutat de València on es va posar de manifest que la lluita continua, amb unes batalles diferents: salvar el Cabanyal, la recepció de TV3, la lluita contra la corrupció i contra la censura... El lema de la manifestació era "Ja n'hi ha prou". I tant de bo que contribueixi a articular un front valencianista capaç de prendre el control al seu país.

25 d'abril. Al País Valencià i al Principat de Catalunya, jornada de lluita.

divendres, 23 d’abril de 2010

Arriba la 3ra onada

Avui s'enceta la tercera onada de consultes per la independència a Esparraguera, que s'adelanta un dia al gruix de les consultes que es fa demà.

Primer de tot, felicitats als esparraguerencs que podran dir la seva. Serà una ocasió immillorable per deixar clar que no es creuen la condemna a no ser res que ens vol imposar el tribunal constitucional espanyol. La coordinadora nacional de les consultes per la independència ha fet una crida a anar a votar en aquest sentit. Tanmateix, segur que ṕodríem trobar molts motius per votar que sí a la independència.

Sens dubte que la dada en la que es fixarà més gent serà la de la participació. Aquest cop els organitzadors han procurat no fixar expectatives de participació N'hi ha que parlen de "bones vibracions", i tant de bò que sigui així, però cal adonar-se que, aquest cop, el perfil sociològic dels pobles i ciutats participants es va allunyant del de les consultes prèvies. En aquest article del crònica.cat fan una estimació de la possible participació basant-se en els resultats que obtenen els diferents partits en aquest pobles, i dels índex de participació en les diferents conteses electorals. EL criteri que pesa més en la participació prevista són els resultats que obtenen en aquests pobles i ciutats els partits nacionals catalans, és dir ERC, CiU i en menor grau IC. En aquesta tercera onada el pes relatiu d'aquests partits és menor que en les anteriors de forma que l'estimació preveu, i que no es desmoralitzi ningú, una menor participació.

Tanmateix, està per veure. Em fa l'efecte que aquest cop hi han més motius per anar a votar i que els partits i organització de les consultes han après de les experiències anteriors, han tingut millor preparació i la propaganda per la participació ha estat més eficaç. Parlo només per les referències que tinc de fòrums i noticiaris per Internet. És, doncs, una opinió estrictament personal.

Passi el que passi, caldrà prendre'n bona nota de la jornada i preparar l'assalt a Barcelona de l'any que ve.

En toc cas, per a fer-ne el seguiment, he tornat a posar al bloc el giny del Directe.cat que permet seguir les consultes en directe amb el twitter. També es poden seguir en aquest enllaç.

És un bonic dissabte de primavera. Fa dies que els falciots deixen sentir els seus xixclets i això m'omple d'optimisme. A Esparraguera és un bon dia per anar a votar.


qui "ajuda" a Grècia?

Grècia demana les ajudes de la UE i de l'FMI. Parlem de 45.000 milions d'euros entre Europa i FMI. Recordem que l'estat espanyol va prometre que posaria la quantitat de 3.675 milions d'euros per ajudar l'estat grec a no fer fallida.

Es veu que, és la part que de rescat que li toca assumir a l'estat. Qui és l'estat? Ah, amics! Lluís XIV deia que l'estat era ell, però m'imagino que vista la situació avui diria que l'estat som tots, i alguns més que d'altres.

Algú podria pensar que les economies dels països europeus, en particular la de l'estat espanyol, funcionen a tota màquina i poden, per tant, prestar diners sense titubejar. És curiós. L'estat espanyol va com boig per col·locar el seu deute públic per a poder pagar la despesa pública actual. Despesa pública que no ha parat d'incrementar-se en l'esperança que aquest increment de despesa reactivarà l'economia. L'està reactivant?

Perquè presta diners l'estat? perquè espera que li sigui retornats amb escreix. Li seran retornats? ves a saber, però aquests diners que presta l'estat, en realitat tampoc no els té. O millor dit, són diners prestats que, a la seva vegada, l'estat tindrà que retornar també amb escreix.

És curiós tot aquest joc de préstecs i de finances internacionals. Tanmateix, i posant els peus a terra, els préstecs es tornen. Si no els tornes, t'embarguen. Et poden deixar sense ni els calçotets. Doncs bé: podrà Grècia tornar els préstecs que té concedits? i més important encara: podrà fer-ho Espanya? Per entendre'ns: ¿quan i quant em tocarà pagar a mi, i a tu, als nostres familiars, amics i veïns? com em tocarà pagar? ¿en què es traduirà el venciment de la lletra que en el nostre nom, però sense que ningú ens expliqués la lletra grossa ni, encara menys, la petita d'aquests negocis que ha fet l'estat? A què estan jugant aquests psicòpates?

Sant Jordi




La Diada de Sant Jordi enceta un cap de setmana que culminarà amb la tercera onada de consultes per la independència, amb prop d'1.200.000 compatriotes convidats a expressar-se sobre el desig d'esdevenir un estat independent. Seran, doncs, dies d'intensitat i efervescència nacional, més encara quan és tan evident la sentència contra Catalunya que ha significat la no-sentència contra l'estatutet.

Feliç Sant Jordi, doncs. Roses i llibres per a tothom. Que així sigui. Seguirem els preparatius i la jornada del 25 d'abril. Tant de bo que sigui una altre jornada històrica. S'estan cristal·litzant molts anys de lluita fosca, molts cops clandestina, molts cops incompresa, de tants i tants independentistes. Cada dia hi ha més gent que veu que la única via és la independència. Cada cop hi ha més gent que estira fort, un per aquí i l'altre per allà.

Segur. Segur que tomba. Ben corcada deu ser ja. Feliç Sant Jordi, Patró de Catalunya. Una nació que és, que som, i que ens volem lliures, I ho serem.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Santiago Niño i Marc Vidal al Singulars

El programa de dilluns passat de Singulars de Jaume Barberà va comptar amb dos dels meus referents personals pel que fa a la crisi: Santiago Niño Becerra i Marc Vidal.

La llàstima és que no van poder parlar molt, però,en to cas, el que van dir va ser prou interessant. Bestial quan al Santiago Niño li pregunten que fer amb els estalvis i ell suggereix que tancar-los a una caixa forta...i el Marc Vidal diu que d'acord!

Van discrepar en més d'un punt: Santiago Niño preveu una deflació (si més no de l'IPC subjacent, és dir IPC després de descomptar combustibles i aliments no elaborats), mentre que Marc Vidal preveu una inflació. Dos tècnics en economia de diferents escoles, com no, no es posaran d'acord. També van discrepar en els mecanismes de sortida la crisi, tot i que crec que, en aquest cas, més aviat hauríem de parlar de posicions complementàries.

En tot cas, més que comentar-ho, crec que el més interessant és llegir l'apunt que en fa referència al bloc del programa i, per descomptat, veure el mateix capítol del Singulars. El servei de 3 a la carta ens ofereix aquesta possibilitat. Vet aquí l'enllaç al vídeo del programa.

I aquí, el vídeo:

Entrevista amb Lord Hope, del Tribunal Suprem Britànic

Un altre text relacionat amb la sentència de l'estatutet. En aquest cas és una entrevista amb Lord Hope del tribunal suprem britànic aparegut al diari digital cronica.cat el passat dilluns 19 d'abril. Ens explica com la situació que s'està donant, que fa més de tres anys que dura, en la que un tribunal està posant-se per sobre de la voluntat sobirana de dos parlaments seria inconcebible a una democràcia com la del Regne Unit.

Torno a dir el mateix que a l'article anterior: aquests arguments no van encaminats a qüestionar la legalitat del tribunal constitucional. Seria absurd. És un absurd patètic que l'acusat qüestioni legalitats quan el jutge que el condemna també és part. Més aviat van encaminats a qüestionar-ne la legitimitat d'aquest procés i a exposar motius per a la necessitat de crear una nova legalitat catalana. Des de fa molts anys, Catalunya és la sospitosa habitual. Des de fa molts anys, amb Catalunya no hi ha presumpció d'innocència. Ara, definitivament, ja sabem que en el judici contra Catalunya serem declarats culpables. Culpables per voler ser. I serem condemnats a no ser si acceptem la seva legalitat.

O acceptem la condemna i la sentència a no ser en cadena perpètua i estarem morts com a poble, o no ho fem. Aquesta és la tria. No hi ha més. Hem de trencar la seva legalitat. Ens cal una nova legalitat catalana. Ens cal la independència.


Lord Hope del Suprem britànic: 'Si el Parlament és sobirà, mai pots dir que una llei és inconstitucional'

El parlament 'té el poder de fer el que vulgui, i d'això en diem sobirania'. Són paraules del vicepresident del Tribunal Suprem del Regne Unit, Lord Hope.

Lord Hope del Suprem britànic: 'Si el Parlament és sobirà, mai pots dir que una llei és inconstitucional'



Pot el Tribunal Suprem del Regne Unit revisar els poders cedits a Escòcia, un cop el parlament els va aprovar amb l'Scotland Act, el 1998?
No. Tenim un principi fonamental que s'anomena la sobirania del parlament. La norma que funciona en aquest país és que el parlament de Westminster, el parlament britànic, té poder per fer el que desitgi. Nosaltres, com a tribunal, no podem dir que el que fa Westminster està fora del seu poder. Té poder per fer el que vulgui, i d'això en diem sobirania. Tenint en compte que l'Scotland Act és una llei aprovada per la Cambra dels Comuns i la Cambra dels Lords i amb la signatura reial, no es pot qüestionar. Per tant, no hi ha cap mena de dubte de que estigui fora dels poders de ningú.

Entenc doncs que una decisió com la que debat en aquest moments el Tribunal Constitucional Espanyol, en què es decidirà si una llei aprovada pel parlament català, espanyol i en referèndum s'adiu al sistema és impossible al Regne Unit?
No tenim cap possibilitat de fer-ho, no podem qüestionar l'Scotland Act. No podem dir que va més enllà dels poders del parlament britànic, no podem dir que sigui inconstitucional perquè no tenim cap norma que ens ho permeti. El que ens correspon és decidir què significa exactament la llei que marca l'autogovern.

Si el Regne Unit redacta una constitució, com proposa el primer ministre Gordon Brown, la situació pot canviar?
La gent es pregunta si el Regne Unit hauria de tenir una constitució. Però si el parlament és sobirà, mai pots dir que una llei del parlament és inconstitucional. Imaginem, per exemple, que aprovem la llei constitucional del Regne Unit el 2015. El següent parlament pot dir que encara no estem preparats per tenir una constitució i retirar-la. I no tindria cap impediment per fer-ho.

El poder del parlament britànic és inapel·lable al Regne Unit, doncs.
Em costa imaginar que sorgeixi una constitució britànica. No crec que els polítics volguessin el tipus de constitució que vosaltres podeu tenir, o la que els Americans tenen, en què el Tribunal Suprem té el poder de dir que qualsevol cosa que fa el parlament és inconstitucional. Als diputats els agrada poder controlar els seus afers i no volen que els diguin que el que fan està fora del seu poder.

Creu que tenir una constitució limitaria el poder del parlament?
Sí. No només el del parlament, sinó que també seria una limitació per l'executiu, pel govern. Al Regne Unit no tenim aquest sistema, i per això el govern de Tony Blair va ser capaç de canviar tantes coses i tan ràpid, perquè no hi ha una constitució escrita. Tenim una llibertat que pot ser saludable, però també perillosa. És difícil de dir. L'únic límit és que els canvis al nostre sistema s'han d'escriure en una llei del parlament. Hi ha un debat polític al parlament sobre si els canvis són desitjables o no, i en última instància és l'electorat qui decideix si el govern és responsable. Els jutges no hi tenim cap paper, és un procés democràtic fora dels tribunals.

A l'Estat espanyol el model és un altre....
Podries dir que el vostre sistema té més seguretat, perquè és fixe i no pot canviar-se sense un vot majoritari. Però, d'altra banda, també podries dir que és una mica restrictiu perquè no pots modificar-lo. En canvi nosaltres podem modernitzar el sistema a voluntat. El model d'autogovern n'és un exemple. No hi havia res que impedís al govern donar poder a Escòcia, no hi ha cap norma constitucional que ho prohibeixi.

Creu que el sistema espanyol, que permet al Tribunal Constitucional decidir sobre una qüestió aprovada pel parlament català, l'espanyol i un referèndum, motiva que hi hagi més pressions polítiques?
Nosaltres no estem en aquestes circumstàncies. I per això no tenim cap pressió política, perquè no ens involucrem en els arguments polítics. Un tribunal constitucional seria diferent, perquè estaríem valorant els poders del parlament de Westminster i decidint si s'adiuen a la constitució. I puc imaginar que podria convertir-se en una dificultat política real. Però d'acord amb el nostre sistema això no passa perquè els tribunals van decidir molts segles enrere que el parlament és sobirà i que pot aprovar la llei que decideixi. I aquesta és la raó per la qual, si apliques aquest principi, mai es podria tenir una constitució escrita al Regne Unit, perquè l'única autoritat que té poder és el parlament.

Però vostès sí que tenen poder per decidir qui ha de legislar quan hi ha disputes entre el govern britànic i l'escocès.
Hi ha tres maneres de decidir sobre les disputes, i totes tres acaben al Tribunal Suprem, que és l'última instància per decidir si una llei s'enmarca en les competències d'Escòcia o no. A l'Scotland Act hi ha una llista de temes reservats al parlament del Regne Unit. Per tant, si el parlament d'Escòcia intenta legislar sobre aquests temes, nosaltres podríem dir que està fora dels seus poders. Però pot ser complicat decidir on és exactament la frontera.

Com funciona?
La primera manera és a través de l'escrutini d'una llei abans que s'aprovi, per veure si s'enmarca dins de les competències del parlament escocès. No hem tingut ni una sola petició per fer-ho en els 10 anys d'història del parlament. La segona possibilitat és que hi hagi una disputa sobre si el govern o un ministre escocès actua segons els poders que té assignats. No té perquè ser una disputa sobre legislació. Aquest casos arriben a nosaltres des de la justícia ordinària, i n'hi ha hagut diversos, sobretot en temes de llei criminal i en les competències que té el fiscal. La tercera opció és que algú des del govern o el parlament ens demani directament una sentència sobre la disputa. Això tampoc ha passat mai.

El primer ministre d'Escòcia vol celebrar un referèndum per demanar més poders pel parlament d'Edimburg. Si el vot és positiu, s'ampliarà l'autogovern i es canviarà l'estatut?
No pots ampliar els poders del parlament d'Escòcia a través d'un referèndum. El referèndum, però, pot suggerir a Westminster la reforma de la llei, que pot oferir els poders que la gent vol. Però el simple fet de que hi hagi un referèndum dient que volen més poders no significa que els rebin, cal un canvi en la llei.

D'acord amb el sistema actual, Escòcia té el poder per fer un referèndum?
Bé, potser haurem de decidir sobre aquest tema. No puc predir com podria arribar a nosaltres, però imagino que ens demanaran una valoració abans d'aprovar la llei del referèndum, per saber si està dins dels seus poders. És una qüestió en mans del president del parlament escocès, es pot dirigir a nosaltres si en té dubtes. O alternativament, algú pot portar la llei a judici i que arribi a nosaltres a través del sistema ordinari. Ara bé, si la llei l'aprova el Parlament de Westminster, si pensen que és una bona idea, no hi hauria res a discutir perquè, com he comentat, el parlament de Westminster pot fer el que vulgui.

Vol dir que el parlament de Westminster podria aprovar una llei per celebrar un referèndum d'independència a Escòcia?
Hi ha una provisió a l'Scotland Act que preveu que el parlament escocès convidi Westminster a fer valdre la seva autoritat per aprovar una llei escocesa. Per tant, hi ha un mecanisme que ho permet. Un altre tema és si el parlament de Westminster està preparat per acceptar-ho. Això ja no ho puc predir.

Rescriure la història

L'editorial d'avui al Vilaweb. Vicent Partal torna a parlar de la sentència sobre l'estatutet i ens recorda com, simplement recordant la història recent, simplement recordant qui som i d'on venim, nosaltres i ells, es desmunta l'argument segons el qual l'autogovern català emana de la constitució. No és així, la legitimitat de la Generalitat és prèvia a la de la Constitució. Quan Tarradellas va tornar i va restaurar la Generalitat, la Constitució encara no estava aprovada.

En tot cas, però, aquestes argumentacions que involucren legalitats acaben justificant-se amb argúcies legals. Jugar al joc de les "legalitats", per molt que en aquest cas sigui evident el fet que la Generalitat és prèvia a la constitució no crec que els impresioni gaire. Per una raó simple, ells són part i jutge, per tant no hi ha res a fer per aquesta banda.

En tot cas, la utilitat d'aquesta editorial és demostrar, justament, que cal obviar aquesta legalitat tramposa i superar-la. Cal una nova legalitat catalana. Cal, decididament, marxar pel camí de la independència.


Rescriure la història

21.04.2010

Segons les filtracions relatives al debat del Tribunal Constitucional tots els magistrats concordaven a voler deixar clar que l'autonomia catalana naixia de la constitució espanyola. Curiós. Perquè, com expliquen aleshores que el president Tarradellas fos reconegut com a tal un any i dos mesos abans, he dit abans, de l'aprovació de la constitució?

Segons que ens expliquen, la ponència tombada deixava clar que l'origen de l'autonomia catalana és la constitució espanyola del 1978. Que és una manera de dir que Catalunya no té drets perquè és allò que és, sinó tan sols perquè el règim vol. La discussió és de fons, certament. Però ridícula.

Repassem. Josep Tarradellas i Joan va ser proclamat president de la Generalitat, el 125è en la línia històrica de successió, el 1954. El Principat vivia sota el franquisme, però ningú no li va discutir mai la legitimitat, que arrencava de la república proclamada el 14 d'abril del 1931, de l'assassinat del president Companys i de la successió del president Irla. Tarradellas va mantenir la institució tossudament i honorablement durant els pitjors anys imaginables, gairebé sol a l'exili, i el 17 d'octubre de 1977 va ser reconegut pel govern espanyol president de la Generalitat. O siga que va reconèixer allò que ja era. I ho va reconèixer exactament per això: perquè ho era. Quin sentit podia tenir, sinó?

Trenta anys després el tribunal constitucional pretén rescriure la història. Perquè, si no n'hi hagués prou amb això que acabe de dir, cal afegir-hi que la constitució espanyola va ser aprovada el desembre del 1978. És a dir, que la Generalitat concreta que tenim ara, la dels presidents Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla, també és anterior a la constitució espanyola, de la qual els magistrats del Tribunal Constitucional pretenen que la Generalitat emana.

Semblaria un acudit, si no fos que amaga una voluntat involucionista terrible i que demostra, de bell nou, que els jutges espanyols tenen una concepció molt peculiar d'allò que és un fet.

Vicent Partal

dilluns, 19 d’abril de 2010

Nota pública de GEAB N°44

La traducció semi-automàtica al català de la nota pública 44 del GEAB del mes d'abril. Aquest cop el LEAP torna a insistir en vaticinar l'imminent ensorrament de les economies del Regne Unit i dels Estats Units. Els franco-alemanys es veuen en millors condicions que els anglosaxons per a superar la crisi.


Nota pública de GEAB N°44 (17 d'abril de 2010)


Crisi sistèmica global. EUA - UK: la parella explosiva de la segona meitat de 2010:
Estiu boreal 2010, la batalla del Banc d'Anglaterra
Hivern boreal 2010 - La FED davant el risc de fallida


Com l'havia anticipat el LEAP/E2020 fa ja diversos mesos, i contràriament al que diguessin la majoria dels mitjans de comunicació i «experts» durant les últimes setmanes, l'Eurozona està per brindar-li suport i credibilitat a Grècia, en particular respecte a la seva futura bona gestió (única garantia de la sortida del cercle infernal dels dèficit creixent (1)). No hi haurà suspensió de pagaments grega encara que l'agitació al voltant de la situació grega és l'indicador de la creixent consciència que cada vegada és més difícil trobar els diners per finançar l'enorme endeutament públic occidental: un procés ara «insostenible» com ho destaca un recent Informe del Banc Internacional de Pagaments (Bank of International Settlements).

L'enrenou fet pels mitjans de comunicació anglesos i nord-americans al voltant de Grècia ha intentat amagar, especialment, a la majoria dels actors econòmics, financers i polítics, la circumstància que el problema grec no era el signe d'una pròxima crisi de l'Eurozona (2), sinó un primer indici del pròxim gran cop de la crisi sistèmica global; aquest és la col·lisió entre la virtualitat de les economies britàniques i nord-americana, fundades sobre un deute públic i privat insostenible, i el doble mur del venciment dels préstecs a partir de 2011 unit a l'escassetat global de fons disponibles per refinançar-se barat.

Com ho venim explicant des de febrer de 2006, quan anticipem la seva imminència, no s'ha d'oblidar que la crisi actual s'origina en el col·lapse de l'ordre mundial creat a partir de 1945, del qual Estats Units va ser el seu pilar, secundat pel Regne Unit. També, per comprendre l'abast real dels esdeveniments generats per la crisi (com el cas grec per exemple), és necessari relacionar la seva importància a les debilitats estructurals característiques del nucli del sistema mundial en plena decadència: així, per al nostre equip, el «dit grec» no assenyala tant a l'Eurozona com als perills explosius de les necessitats exponencials de finançament del Regne Unit i Estats Units (3).


Previsió de les emissions de deute sobirà el 2010, Total: 4 500 miliards d'USD - Fonts : FMI / Hayman Advisors / Comcast, 03/2010

Previsió de les emissions de deute sobirà el 2010, Total: 4 500 miliards d'USD - Fonts : FMI / Hayman Advisors / Comcast, 03/2010


Recordem que durant un període en què la demanda de finançament supera l'oferta disponible, com avui és el cas en matèria de deute sobirà, els imports en valor absolut exerceixen un paper més important que les quantitats relatives. Un exemple molt simple pot mostrar-ho: si disposem de 100 euros tenint dos amics que necessiten diners: A «pobre» 30 Euros i B «ric» 200 Euros. Encara que B pugui donar en penyora el seu rellotge de luxe que val 1000 Euros mentre que A té un rellotge a 20 euros, no es podrà ajudar B ja que no hi ha disponibles mitjans suficients per cobrir la seva necessitat de finançament. No obstant això, si considerem penyora i interès es pot decidir fer-ho amb A. Aquest plantejament de les circumstàncies invalida tot els raonaments que abunden en la majoria dels mitjans especialitzats i qui es basen en el quocient d'endeutament: en realitat, segons el seu raonament, està clar que ajudarà B, ja que la seva relació endeutament és clarament més favorable (20%) que el d'A (150%). Però en un món de la crisi, on els diners no estan disponibles en quantitats il·limitades (4), la teoria es xoca amb la paret de realitat: ara, voler no és poder.

El LEAP/E2020 planteja dues preguntes molt simples:

¿Qui podrà/voldrà sostenir al Regne Unit després del pròxim 6 de maig quan el seu desordre polític exposi ineludiblement l'avançada declinació de tots els seus paràmetres pressupostaris, financers i econòmics?

La situació financera del país és tan perillosa que els tecnòcrates encarregats de l'Estat van elaborar un pla, que compromet als partits que competeixen en les pròximes eleccions legislatives, a fi d'evitar tot risc de buit de poder que podria portar a un ensorrament de la Lliura Esterlina (ja molt debilitada) i dels bons del tresor britànics (Gilts) (el Banc d'Anglaterra ja va rescatar el 70% de les emissions d'aquests últims mesos): Gordon Brown romandria com Primer ministre encara que perdés les eleccions excepte que els Conservadors poguessin ostentar una majoria suficient com per governar sols (5). En efecte, en un context de crisi econòmica i política, els sondeigs fan pensar que el país s'orienta cap a un «Hung Parliament» sense majoria clara. L'última vegada que això va ocórrer va ser el 1974, una mena de preparatiu per a la política d'intervenció de l'FMI divuit mesos més tard (6).

Durant aquest lapse, el govern manipula els indicadors en un sentit positiu a fi de crear les condicions d'una victòria (o d'una derrota controlada). Tanmateix, la realitat roman depriment. Així, els béns immobles britànics estan entrampats en una depressió que impedirà que els preus retrobin els seus nivells de 2007 abans de diverses generacions (la qual cosa és com dir mai) segons Lombard Street Research (7). Els tres partits es preparen per enfrontar-se amb una situació postelectoral catastròfica (8). Segons el LEAP/E2020, el Regne Unit podria experimentar una situació «a la grega» (9), amb l'anunci pels dirigents britànics que, de fet, la situació del país és infinitament pitjor que l'anunciada abans de les eleccions. Els múltiples encontres a finals de 2009, del Ministre d'Hisenda britànic, Alistair Darling, amb Goldman Sachs és un indici molt fiable de manipulacions en matèria de deute sobirà. Com ho escrivíem en l'últim GEAB, n'hi ha prou amb seguir Goldman Sachs per adonar-se del pròxim Estat en risc de suspensió de pagament.


Necessitats de finançament del govern federal d'EUA (2010-2014) (10), en milers de miliards d'USD. En fosc: el dèficit federal / en clar: el deute que arriba al seu venciment (els futurs préstecs a curt termini no es comptabilitzen) - Fonts

Necessitats de finançament del govern federal d'EUA (2010-2014) (10), en milers de miliards d'USD. En fosc: el dèficit federal / en clar: el deute que arriba al seu venciment (els futurs préstecs a curt termini no es comptabilitzen) - Fonts


¿Qui podrà/voldrà sostenir als Estats Units una vegada que el detonador britànic (11) s'hagi encès, desencadenant el pànic al mercat dels deutes sobirans en el qual Estats Units és de lluny el primer emissor?

Sobretot perquè la magnitud de les necessitats en quant a deute sobirà es combinen amb el venciment, a partir d'aquest any, d'una muntanya de deutes privats nord-americans (béns immobles comercials i LBO) a refinançar, per un total de 4.200 miliards d'USD de deutes privats que expiren als Estats Units fins al 2014 (amb una mitjana d'al voltant de 1.000 miliards d'USD/any) (12). Casualment, és el mateix import que l'emissió total de nous deutes sobirans només per a l'any 2010, del qual a prop de la meitat és del govern federal nord-americà. Afegint-li les necessitats de finançaments d'altres actors econòmics (llars, empreses, administracions regionals), tenim prop de 5.000 miliards d'USD que Estats Units haurà de buscar aquest any per evitar una «parada en sec».

El nostre equip anticipa dues respostes, també simples:

Possiblement algú per al Regne Unit: l'FMI i l'UE (13); assistirem, a partir de l'estiu de 2010, a la «batalla del Banc d'Anglaterra» (14) per intentar evitar una caiguda simultània de la Lliura Esterlina i de les finances públiques britàniques. En tot cas, la Lliura no sortirà d'això indemne i la crisi de les finances públiques generarà un pla d'austeritat d'una amplitud sense precedent.

Ningú per als Estats Units; perquè l'amplitud de les necessitats de finançament sobrepassarà les capacitats d'altres operadors (FMI inclusivament (15)), i aquest episodi directament es precipitarà, a l'hivern 2010/2011, l'explosió de la bombolla dels T-bonds en circumstàncies d'una gran alça de la taxa d'interès per finançar els deutes sobirans i les necessitats de refinançament dels deutes privats, generant una nova onada de fallides d'establiments financers. Però no solament els Estats poden entrar en aturada de pagament. També un Banc Central pot fer fallida quan el seu balanç consta de «actius-fantasmes» (16) i la FED haurà d'enfrontar-se a un risc real de fallida com ho analitzem en aquest número del GEAB. L'hivern de 2010 a més serà escenari d'un altre fenomen desestabilitzador als Estats Units: la primera gran prova electoral des del principi de la crisi (17), on milions de nord-americans probablement expressar la «saturació» d'una crisi persistent (18) que no afecta a Washington ni a Wall Street (19) i que genera un deute públic, ara, contra-productiva: un USD prestat comporta avui una depreciació de 40 centaus (veure gràfic més a baix).


Evolució de la productivitat marginal del deute en l'economia nord-americana, en USD, (relació PBI/Deute 1966-2010) , - Fonts : EconomicEdge, 03/2010

Evolució de la productivitat marginal del deute en l'economia nord-americana, en USD, (relació PBI/Deute 1966-2010) , - Fonts : EconomicEdge, 03/2010


Es pot no estar d'acord amb les respostes que el nostre equip dóna les preguntes plantejades prèviament. Tanmateix, estem convençuts que aquestes són ineludibles: cap anàlisi ni teoria sobre l'evolució mundial dels pròxims trimestres no és creïble si no aporta respostes clares a aquests dos interrogants: « qui podrà/voldrà? ». Per la nostra part, pensem com Zhu Min, el governador adjunt del Banc Central de la Xina, que «en el món no hi ha bastants diners per comprar encara més bons del Tresor d'Estats Units» (20).

En aquest GEAB N°44, el nostre equip va decidir enfocar-se en els principals riscs que pesen sobre el Regne Unit i els Estats Units i anticipar el desenvolupament dels pròxims mesos, en el context d'una creixent «guerra de vellut (21)» entre les potències occidentals (guerra financera, monetària, comercial). A més, publiquem una sèrie de recomanacions per abordar el doble impacte de les necessitats de finançament britànic i nord-americà.

---------
Notes:

(1) Es el tipus de restriccions que el Regne Unit haurà d'imposar-se després de les eleccions, o mitjançant la intervenció directa del FMI; i que Estats Units és incapaç d'imposar-se sense una gran crisi que afecti el seu deute públic.

(2) No solament la por difosa en llargues entrevistes d'experts era infundada, sinó que a més, el cas grec va servir per impulsar a l'Eurozona a dotar-se d'instruments i a procediments que li faltaven en matèria de governabilitat. Sense esmentar la frustració evident de nombrosos comentaristes i experts que havien somiat amb veure Alemanya negar la seva solidaritat i/o que el cas grec fos la prova de les seves teories econòmiques sobre les zones monetàries. Referent a això, l'equip del LEAP/E2020 desitja recordar la seva opinió: les teories econòmiques, sobre les zones monetàries o altres matèries, tenen tant valor com els horòscops. No diuen res sobre la realitat sinó molt sobre l'esperit dels seus autors i cap a on s'«orienten» amb les seves anàlisis. Una zona monetària existeix i perdura només si hi ha una voluntat política forta i sostinguda de compartir una destinació comuna: el que és el cas de l'Eurozona. Per comprendre-ho, cal interessar-se per la Història i no per l'economia. Així com per evitar repetir en llargs articles els seus prejudicis de baby boomer i els seus dogmes teòrics, un premi Nobel d'economia com Paul Krugman faria millor en estudiar la Història. Això permetria als lectors del New York Times i d'altres nombroses publicacions que el repeteixen al món sencer deixar d'enfocar-se erròniament en alguns arbres que oculten el bosc.

(3) Así com ho recordem sovint des de fa més d'un any, és molt evident que l'Eurozona té també països que enfronten grans necessitats de finançament, la qual cosa contribueix justament a crear un entorn difícil per al refinançament de tot deute públic important. Tanmateix, els dos «campions» en qualsevol classe de necessitats de finançament/refinançament són Estats Units i el Regne Unit.

(4) Insistim en aquest fet essencial: els rescats de bancs pels Estats, seguit del risc de fallida d'aquests mateixos Estats, il·lustren el fet que, a la inversa del discurs tranquil·litzant que pobla els mitjans de comunicació, els diners no estan disponibles en quantitats il·limitades. Quan tot el món en necessita, arriba el moment de tornar-lo.

(5) Font: Guardian, 30/03/2010

(6) Font: BBC / National Archives, 29/12/2005

(7) Font: Telegraph, 06/04/2010

(8) Font: The Independent, 06/04/2010

(9) Va ser després de la seva victòria electoral que els nous dirigents van anunciar que la situació fiscal del país era molt pitjor de l'informada prèviament.

(10) Aquestes estimacions es basen en les previsions oficials del govern federal que, segons el LEAP/E2020, són massa optimistes tant en matèria d'ingressos fiscals (els ingressos seran molt menors) com en les despeses d'estímul a l'economia d'EUA (que seran més elevats).

(11) Desde el 2006, a través de nombrosos GEAB, hem desvetllat àmpliament els llaços estructurals entre la City i Wall Street i el paper de «flotador» que juga el Regne Unit respecte a la nau nord-americana. En aquest cas, la desconfiança relativa al deute de Londres posarà en marxa de manera irreversible una desconfiança tocant a Washington.

(12) Font: Brisbane Times, 15/12/2009

(13) Possiblement, perquè no hi ha cap mecanisme de solidaritat financera que s'imposi a l'UE, sobretot per a un país que durant dècades va negar tot compromís vinculant amb els seus socis europeus. L'«esplèndid aïllament» podria convertir-se en una trampa terrible quan el vent giri. Queda l'FMI... pel que Gordon Brown estava tan preocupat, de manera estranya, en omplir de nou les caixes l'any passat!

(14) A diferència de la Batalla d'Anglaterra (06/1940 -10/1940), que va veure els pilots de RAF, assistits pel radar, impedir la invasió nazi a les illes britàniques, els «pilots» dels establiments financers de la City, assistits per Internet, contribuiran a agreujar el problema fugint cap a Àsia i l'Eurozona.

(15) El LEAP/E2020 havia indicat a començaments de 2009 que una vegada passat l'estiu boreal seria impossible canalitzar la crisi. L'any passat, les necessitats de finançament dels Estats Units encara estaven en el rang de possibles respostes a la recapitalització del FMI a la suma de 500 miliards d'USD (després del G20 de Londres). A més del fet que aquesta suma ja no està disponible en la seva totalitat ja que el FMI va haver de desemborsar més de 100 miliards d'USD d'ajuts a països més greument afectats per la crisi, aquest any la mobilització d'aquest import representaria només el 10% de les necessitats de curt termini dels Estats Units; això és tant com dir una gota d'aigua.

(16) Així com ho van demostrar les informacions per fi comunicades per FED sobre l'estat del seu balanç. Fonts: Huffington Post, 22/03/2010; Le Monde, 06/04/2010

(17) L'elecció presidencial de 2008 va ser concomitant amb la percepció que una crisi començava. El novembre de 2010, els electors expressaran les seves opinions després de dos anys complets de crisi. És una gran diferència.

(18) A diferència del que proclamen Wall Street i Washington, la crisi continua i les PYMEs nord-americanes són cada vegada més pessimistes. Un detall molt útil per comprendre l'estadística d'EUA: en general ignoren les PYMEs en projectar els seus diferents indicadors. Com se sap, també als Estats Units les PYMEs constitueixen la base de l'economia la qual cosa relativitza fortament el valor d'aquestes estadístiques (encara que no fossin manipulades). Font: MarketWatch, 13/04/2010

(19) El que serà interessant seguir, per avaluar l'amplitud del problema sociopolític nord-americà, no és tant la relació de força entre Demòcrates i Republicans, sinó l'evolució dels extrems al si d'aquests dos partits i el desenvolupament de tot el que se situa fora d'ambdós partits.

(20) Font: Shanghai Daily, 18/12/2009

(21) En similitud amb Revolució de Vellut a Txecoslovàquia

Dissabte 17 d'abril de 2010

dissabte, 17 d’abril de 2010

Per què en diuen tribunal? (de López Tena)

De la no-sentència de l'estatutet avui se n'ha parlat molt als diaris. Em quedo amb l'opinió de l'ex vocal del "Consejo General del Poder Judicial" entre 2001 i 2008, el convergent Alfons López Tena, que ha aparegut a l'Avui. La reprodueixo a continuació.

Però, abans de fer-ho, recordar una data: el proper diumenge 25 es farà la tercera onada de consultes per la independència. El 25 d'abril també es commemora una efemèride important com és la Batalla d'Almansa. Tornat a les consultes, aquest cop hi participaran 213 ciutats i pobles i estan cridats a votar gairebé 1.200.000 compatriotes. Votaran 15 capitals de comarca. Estem parlant d'una mobilització important.

Els fets d'ahir a Madrid són una bona motivació per anar a votar. Cal trencar la "legalitat" de l'estat i les consultes són una forma de fer-ho. Les consultes, pel fet de no tenir validesa "legal" són, justament, vinculants. Aquestes consultes creen una nova legalitat catalana. Són vinculants de facto i els partits catalans haurien de prendre'n bona nota dels resultats. Per descomptat que votar independència el diumenge hauria de traduir-se en votar independència al Parlament de Catalunya. Aquesta traducció caldrà fer-la. De nou, els partits catalans faran bé de prendre'n nota dels resultats.

Avui també s'ha sabut que Barcelona farà la seva consulta d'aquí un any, el 10 d'abril de 2011. Els militants independentistes de la ciutat tenim per davant un any de treball.

Bé, sense més dilació, l'article d'en López Tena.

Per què en diuen tribunal?

Més a prop de Caracas que d’Europa, la paròdia de tribunal que és el Constitucional espanyol no ha estat capaç en més de tres anys de dictar sentència contra l’Estatut. Empatats els seus membres entre 6 socialistes i 6 populars des d’abril del 2004, primer es van dedicar a desempatar recusant uns i altres els del sector contrari, guanyant primer els populars però recuperant l’empat els socialistes gràcies a la divina providència (segons els malèvols, ajudada pel CNI).

Tres són els sectors contra l’Estatut: 4 socialistes heavies que es conformen amb 15 amputacions; 3 hiperheavies, que volen amputar-ne més (1 socialista, nomenat directament per Zapatero, i 2 populars); i 3 populars gore, que volen amputar-ho tot. Tots 10, però, coincideixen en dues coses: allò no amputat serà castrat químicament, declarant que els articles sobrevivents no tenen cap eficàcia ni aplicació mentre el govern i les Corts espanyols no reformin la normativa espanyola; que no tenen cap obligació de fer-ho perquè l’Estatut no els obliga a res; i que l’Estatut no només està per sota de la Constitució espanyola, sinó de tota la normativa espanyola present i futura. També coincideixen en el descrèdit d’una justícia espanyola considerada internacionalment (Fòrum de Davos) menys imparcial i independent que la d’Egipte, Botswana o Nepal.

Refusades cinc successives ponències heavies, cada cop més endurides, ara és el torn dels hiperheavies, que s’acostaran als gore a la recerca d’una sentència (sic) entre skin i punkie, que a la castració química afegeixi molta més sang i molt més fetge. Mentre no la facin, el PP prorrogarà el mandat dels magistrats (sic), i al novembre només 3 dels10 no estaran caducats. Sol dir-se a Catalunya que un Estatut aprovat pels catalans en referèndum s’ha de respectar, i que un tribunal ha d’aplicar la llei imparcialment, però els espanyols no pensen així, responen a dos propòsits: A los catalanes hay que ponerlos en su sitio & Que se note quien manda. Només ens volen als catalans per insultar-nos, robar-nos i manar-nos. Per dignitat, anem-nos-en.

divendres, 16 d’abril de 2010

Prou de perdre el temps

La notícia del dia és que el Tribunal Constitucional segueix sense emetre la sentència de l'estatut. Es veu que la ponència que s'ha presentat avui que esmenava quaranta articles i n'interpretava d'altres era massa tova. Els jutges del sector conservador més una parell dels suposadament "progressistes" han votat en contra de la ponència.

La meva lectura és la següent: l'estatutet serà molt retallat i el que s'està decidint és la magnitud de la retallada. No n'hi ha prou amb rebutjar la definició de "nació preambular", o tocar quaranta articles, o dir com cal intrepretar-ne d'altres. No. Potser voldran que, explícitament, en l'article primer aparegui alguna cosa tipus jurament de fidelitat a la bandera espanyola o el dret i el deure dels catalans a conèixer i cantar el "cara al sol".

Els entesos diuen que, després del que ha passat avui, cal tornar a començar de nou i la sentència no sortirà abans de les eleccions al Parlament, a final d'any.

No tinc ni punyetera idea de com els nostres polítics ens vendran aquest nou aplaçament. Potser alguns respiraran alleujats. Tanmateix, espero que a cap se li acudeixi dir que aquest aplaçament permet tenir esperances de que que l'estatutet no serà tocat. Aquest aplaçament l'únic que vol dir és que els "jutges" del constitucional no s'han acarnissat prou en aquest judici que nominalment és contra l'estatutet, però que, de debò, és contra els catalans.

Quan arribi el dia, el constitucional li farà una nova ribotada a l'estatutet. Això és el que passarà. Això és el que han vingut a dir avui. L'estatutet, els catalans, Catalunya, fa temps que estan sentenciats i condemnats en aquest "judici". No hi ha cap possibilitat de que l'estatutet se'n surti. Aquest és el fet.

Les paraules d'uns i d'altres demanant calma i esperar a sentència són, doncs, una presa de pel. Sabem de sobres que l'estatutet serà retallat. Sabem de sobres que la "democràcia" espanyola es passa per l'engonal el resultat del referèndum. Sabem de sobres que mai acceptaran com a constitucional ni tan sols la humiliant definició de "nació preambular". Que no vinguin, doncs, els polítics d'aquí d'allà demanant que s'esperi a que es dicti sentència, perquè la sentència ja està dictada.

La sentència ja està dictada. Han decidit que els catalans no tenim dret a la identitat nacional. Han decidit que la meva identitat nacional l'he d'adaptar al que ells manin. El tribunal constitucional pretén ficar-se dins el meu cap i dir-me que he de sentir i que he de pensar. Pretén dir-me qui soc.

Doncs no. Jo sé qui soc. Jo i molts més. No em faran creure. La meva nació és Catalunya.

La llei quan és injusta cal combatre-la. Les lleis espanyoles són injustes.

Cal trencar amb les seves lleis. Aquesta és la conclusió. No cal esperar a que es dicti sentència perquè la sentència fa temps que està dictada de facto. No cal esperar. Mai, en realitat, ha calgut esperar. Ara, si de cas, es veu molt clar. Aquell que diguin que cal esperar la sentència, simplement, ens volen enganyar.

Només hi ha una resposta possible a la sentencia. Ells ens neguen. Neguem-los a ells. Tirem pel dret. Adéu, Espanya. Independència. Prou de perdre el temps.

dimecres, 14 d’abril de 2010

14 d'abril. República Catalana.

Avui, 14 d'abril, és commemora el 79 aniversari de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià des del balcó de la Generalitat.

També els republicans espanyols commemoren la proclamació de la Segona República Espanyola.

Tots plegats, republicans catalans i espanyols tenen, tenim, el 14 d'abril com una data assenyalada. En el cas català,la República Catalana esdevingué ràpidament govern autònom de la Generalitat de Catalunya en comptes d'estat confederat i, certament, som molts els que sentim que es van perdre bous i esquelles amb el canvi, ara bé, també sabem que aquest canvi va ser inevitable. Objectivament, aquella Generalitat va ser el millor que es va poder obtenir en aquell moment.

Durant unes hores vibrants, enmig del desconcert pel canvi de règim, Francesc Macià va fixar el llistó de les aspiracions nacionals de molts catalans. Per a molts de nosaltres, aquesta fita ens marca l'objectiu i el camí. Molts de nosaltres ni hem renunciat ni renunciarem a aquest anhel republicà, ans al contrari, fem d'aquest objectiu la nostra motivació per a la lluita política, social i sindical. Ens anima aquell esperit republicà.

Avui, a Madrid, un grup de jutges del Regne d'Espanya estan debatent sobre l'estatut d'autonomia de Catalunya que el poble català va aprovar en referèndum. Uns jutges estrangers s'atreviran a esmenar un text per negar-nos als catalans la nostra identitat nacional, la nostra identitat personal, en definitiva, com si això fos possible.

A Madrid avui no jutgen l'estatut. Avui jutgen a Catalunya. Igual com el franquisme va "jutjar" i afusellar a Companys, i a tants d'altres patriotes catalans republicans. Avui, a Madrid, ens jutgen i s'atreviran a negar-nos la nostra identitat. Això ho fan, quina ironia o potser no, el mateix dia que es va proclamar la República Catalana. Certament, finir la República Catalana va permetre la consolidació de la República Espanyola. Esventrar l'estatutet servirà, en el seu esquema mental, per a consolidar al "Regne d'Espanya".

El "Regne d'Espanya" és l'hereu lligat i ben lligat de la dictadura feixista que va voler destruir els valors republicans i nacionals que van inspirar el 14 d'abril de 1931. Avui, la reencarnació d'aquell mal pretén esclafar de nou aquell esperit.

Ara, com llavors, contra el feixisme, República. República. República Catalana, no estatutet. A veure si entenem d'una vegada cap a on hem d'anar. La independència és el camí.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Reforma laboral

El govern espanyol ha presentat una proposta a sindicats i patronal per a la reforma del mercat de treball. No he pogut trobar la proposta en cap web oficial, però sí que l'he trobat a diaris d'economia, com l'Expansion.

Jo no tinc gens clar que amb una reforma del mercat laboral n'hi hagi prou per a reactivar l'economia. A més, tinc la certesa absoluta que aquesta reforma laboral es tradueixen inequívocament en retallades dels drets dels treballadors i en més inseguretat i desprotecció social. M'hi jugo un pèsol.

No crec que cap economista sensat s'atreveixi a donar una recepta per sortir de la crisi. O dit d'una altre forma, les receptes que es donen per sortir de la crisi responen més aviat a principis ideològics o de pertinença a les distintes escoles de pensament econòmic. Els liberals tindran una recepta, els keynesians una altre, els socialistes una altre,l'escola austríaca una altre... Vist per un profà com jo, fa l'efecte que l'economia té ínfules de ciència exacta però, de fet, és una ciència molt més social del que els mateixos economistes estan disposats a acceptar.

Jo crec que si ajuntéssim un grup de tècnics en economia de diferents escoles de pensament econòmic no es posarien d'acord en traçar les línies mestres d'un pla de sortida de la crisi. Això sí, el debat segur que seria molt interessant.

Malgrat aquesta incertesa el govern ha fet una proposta. Governar ja ho té això: de tant en tant has de gestionar el que no és gestionable i fer-ho de forma que serveixi per obtenir rèdits electorals.

El resultat, però, acostuma a ser semblant al que s'està observant: els sindicats, en particular els minoritaris, han posat el crit al cel. La patronal, en canvi, recela d'algunes de les mesures com, per exemple, l'eliminació de "l'acomiadament exprés". Mai plou a gust de tothom.

Però com ja he dit abans em jugo un pèsol a que la reforma en qüestió, primer, no resoldrà ni afavorirà la sortida de la crisi; segon, els treballadors en sortirem perjudicats i veurem com se'ns precaritza, com s'abarateixen els salaris i els acomiadaments; i tres, com les proteccions socials se'n van a fer punyetes, llegeixin-se pensions o prestacions.

Ja està, que quedi clar que no em crec res de la reforma laboral, i ara, si volen, ja ens poden explicar això del model austríac d'indemnització per l'acomiadament (acomiadament lliure, en realitat), o la jornada flexible d'Alemanya.

No cola.

diumenge, 11 d’abril de 2010

0-2. Gràcies Barça!

L'any passat, uns dies abans de la final de la copa d'Europa, vaig llegir en la web d'un diari esportiu francès un comentari que deia el Barça no era tant bo. Que el que passava és que la lliga espanyola tenia un nivell molt baix i que, per això, el Barça havia arrasat, però que quan li toques enfrontar-se amb els grans d'Europa, el Barça no podria.

Qui va escriure aquell comentari se'l va haver d'empassar perquè l'any passat el Barça ho va guanyar tot, a Espanya, a Europa i al món. Ara bé, jo crec que sí que tenia raó amb una cosa: el nivell de la lliga espanyola és molt baix.

Això es tradueix en la bestial diferència de punts que tenen Barça i Real sobre la resta d'equips. És una dada objectiva que Barça i Madrid estan molt per sobre de la resta.

El partit d'ahir va servir per demostrar una altre cosa, a més: que el Barça està molt per sobre del Madrid. El Barça és, a dia d'avui, un equip que pot lluitar per guanyar la copa d'Europa. El Madrid no. I la resta d'equips de la lliga, simplement, no saben de què estem parlant.

Per això molts diaris donen avui per fet que el Barça ha guanyat mitja lliga.

Home, sobre el paper, tenint en compte la superioritat demostrada, d'aquí a final de lliga ni el Barça ni el Madrid haurien de cedir ni un sol punt. Les diferències són tan brutals que és raonable contemplar aquest escenari.

Però no seria prudent. A dia d'avui, els rivals que esperen a Barça i Madrid ja saben que ni els uns ni els altres poden perdonar. Més que mai el Madrid pressionarà per tractar de guanyar la lliga encara que sigui sense honor. I el Barça, per la seva banda, només té un partit de marge. Un avantatge massa curt. Els rivals els esperaran disposats a fer el que calgui per no perdre. Perquè no perdre es podrà considerar un gran resultat.

A més, com tothom pot veure, el calendari del Barça té, al meu parer, tres sortides compromeses: Vilareal, Sevilla i Cornellà. En particular cal esperar que els pericos faran tot el possible i l'impossible per evitar la victòria blaugrana.

El gran mestre (Pep era el padawan de Cruyff, però avui Pep és el mestre) segur que ho té present i segur que motivarà als seus homes com només ell ha demostrat que ho sap fer. Tot guanyat i tot per guanyar. No hi han excuses: d'aquí a final de lliga el Barça ha d'anar a guanyar tots els partits. Bé, l'últim potser se'l podrà estalviar: Queden, doncs, sis finals per la lliga.

Del Mourinho i l'Etoo en parlarem un altre dia.

El Barça és viu i amb il·lusió a la Lliga i a la Champions. Es guanyaran o no. Queda molt encara. Però avui molts ens sentim guanyadors. No està gens malament en els temps que corren. És molt. Tant de bo que aquest esperit de victòria i aquests valors que molts volem llegir en la samarreta, l'escut i la història del club calin en la gent. El Barça ajuda a fer esperit de país que triomfa, que reïx en els reptes que enfronta. Això està molt bé. Això no té preu.

Gràcies per l'energia! Visca el Barça!

dimecres, 7 d’abril de 2010

atur, corrupció, canvis

En un parell de dies s'han sabut les dades d'atur de març i el sumari del cas Gürtel.

El nombre d'aturats continua el seu increment. En una nova demostració del cinisme dels governants, han qualificat "d'optimistes" aquests resultats perquè "s'alenteix" la destrucció de llocs de treball. Quants mesos fa que venen repetint això?

I el cas Gürtel, per l'altre banda, 50.000 folis de sumari per explicar com, presumptament, s'ha finançat de forma il·legal el PP, com s'han lucrat, presumptament, càrrecs d'aquest partit fent us de posicions d'influència o com han, presumptament, defraudat a hisenda.

Presumptament, perquè fins que un jutge no digui el què, aquí no es pot afirmar res o encara te les carregaràs per difamació. Ells són presumptament corruptes, però si tu dius en veu alta que ho són, el desgraciat ets tu. Així funciona la cosa.

I el Paquito de València que malgrat els Gurtels i companyies, que resulta que a les enquestes augmenta el seu avantatge. Resulta que el seu partit és, presumptament, un cau de mafiosos i delinqüents, però això a una part no pas petita de la societat valenciana no sembla que la preocupi massa. De fet, sembla que a una part , no pas petita, de la societat valenciana la cosa li fa molta gràcia i tot. Si fa no fa com a Balears, amb el senyor Matas i la senyora Munar, o com al Principat, amb els Millets, Prenafetes, Alavedres i tots els Pretorians del PSC.

Què ens passa? Som una societat malalta? Estem malalts? o més ben dit: estem agònics? Som una societat agònica?

Presumptes, però compte que segons el que digui el jutge, aquí no haurà passat res. Innocents i honorables, sants i savis, si així ho dicta el senyor jutge. I qui vulgui discutir a la justícia llavors serà titllat d'antidemocràtic, de nos respectar les regles del joc o, pitjor, condemnat.

Presumptes delinqüents als que el poble vota i torna a votar. ¿Ningú no veu que hi ha una connexió entre això, el cinisme dels "resultats optimistes" de l'atur un mes darrera l'altre i el fet que malgrat tot encara no hi hagin barricades al carrer i no li hagin fet ni una sola vaga general al ZP?

Potser sí que estem malalts. Però mentre sembli que tot va bé, tot va bé. Per això poden haver més de cinc milions d'aturats i aquí no passa res. L'economia submergida està creixent, els pagaments en negre estan creixent, les solucions d'emergència extrema com càrites o els bancs d'aliments cada cop són més utilitzades. Els que tenen un peu fora del sistema van tirant d'això per mantenir l'altre peu dintre. Els que estan dintre del sistema procuren no moure's massa no sigui que la cosa s'ensorri.

Ni els que estan dins ni els que estan mig fora tenen voluntat de canviar res. potser és por? potser és mandra? potser és allò de que mentre puguem defensar-nos nosaltres i els del nostres clan ja n'hi ha prou i als demés que els bombin. Ens defensarem com podrem. Mentre sembli que tot va bé, tot anirà bé.

Els cicles econòmics tenen pujades i baixades. Els cicles econòmics són més curts, de quatre o cinc anys de pujada i un o dos de baixada, i aquest portava quinze anys de pujada. Llavors cal suposar que la reculada serà més forta de l'habitual. Com ja en portem dos d'anys de reculada potser és que la sortida és més a prop. Suposant, és clar, que aquest és un cicle econòmic extraordinàriament llarg, però cicle a la fi. Ara bé, i si no és així? i si el que està passant és que aquesta és una crisi de condicions límit? i si el que està passant és que el sistema ha de canviar? i amb un sistema diferent què voldrà dir "anar bé"? Que la crisi passarà és segur. Però quan i què en quedarà després no ho sap ningú.

En fi. Qui dia passa any empeny. Les coses no milloren. Jo crec que aquesta és una crisi de límits. Però inclús si "només" és l'etapa de crisi d'un cicle econòmic extraordinàriament llarg, el problema no és que hi hagi crisi. Al contrari. Aquesta és una oportunitat única, o extraordinària, per canviar. Per decréixer de forma ordenada. L'autèntic problema és que no ho estem fent i el que està passant és que ens estem empobrint.

Cap canvi serà possible mentre entre tots plegats pensem que "si sembla que va bé, ĺlavors va bé". Ni ho sembla, ni anem bé.

Però un altre món és possible.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Esquerra sempre torna

Un article d'opinió a "El Punt". En comparteixo el punt de vista. Les enquestes pronostiquen una patacada d'ERC que, sincerament, no la veig o, si més no, no tant dura com es podria deduir de les enquestes publicades fins ara. I també comparteixo aquest punt de vista crític amb determinades xarxes socials dominades per veus de l'independentisme "pur" que han convertit la crítica a tot el que fa o deixa de fer ERC en el seu únic leitmotiv, de forma similar a com es va fer amb CiU els darrers governs de Pujol, només que llavors les xarxes socials (inexistent a Internet) no tenien la força d'ara (la crítica a CiU es feia des de mitjans més "tradicionals").

Jo crec, però, que igual com diu l'autor, Esquerra sempre torna, igual com CiU. Les properes eleccions presenten un resultat incert però cal pensar que, Laportes apart, els actors i els resultats d'uns i altres han de moure's relativament poc de les posicions actuals. Ja veurem, però.


Esquerra sempre torna

josep m. pasqual

A la sociovergència de govern no li agrada ERC i a l'independentisme d'oposició, tampoc

Segons s'anuncia, després d'una onada de creixement de l'independentisme polític català que, de la mà d'ERC, ha situat aquesta ideologia en l'etapa amb més poder i més llarga des de l'actual democràcia, ara s'aproxima la caiguda. Les enquestes publicades profetitzen una gran patacada d'ERC i, per a les altres grans formacions, sort diversa dintre d'uns límits incerts, que ni èxits del tot ni fracassats del tot per a ningú. Aquesta tendència demoscòpica al naufragi d'ERC (independentment que la correspondència amb la realitat sigui autèntica o falsa) em sembla un símptoma de crueltat gratuïta. Amb les misèries públiques i privades que s'han esdevingut en els últims tres o quatre anys, algú creu de veritat que la condemna ha de recaure tan exclusivament en ERC? I, amb els avenços (que n'hi ha hagut) tant administratius com polítics, algú creu de veritat que ERC no se'n pot apuntar electoralment la part de mèrit que li correspon (que no hauria de ser poca d'acord amb la quota de presència al govern)? No cal fer victimisme, simplement s'està produint una paradoxa previsible (la interminable anomalia nacional dels catalans ens aboca, entre d'altres comportaments i maneres de ser propis, a la paradoxa permanent): els sectors no independentistes li tenen ganes a ERC perquè ha situat el llistó de la dignitat a una alçada incòmoda, i els sectors independentistes li tenen ganes a ERC perquè ha faltat èpica (encara que sigui èpica virtual). En altres paraules: a la sociovergència de govern no li agrada ERC i a l'independentisme d'oposició, tampoc. Enmig d'aquest panorama, a ERC només li queda esperar les eleccions al Parlament amb coherència amb si mateixa i amb plena confiança en la feina feta (i la que queda per fer en els pròxims mesos). Més enllà de les maquinàries dels dos (o tres, comptant el PP) grans (econòmicament parlant) partits, i de les estupideses a les xarxes socials (per part de, relativament, tanta gent que deu tenir poca feina, que no vol dir gent sense lloc de treball), l'estratègia de fer entrar l'independentisme polític a les institucions de govern, tard o d'hora, donarà fruit. Amb més traça que força s'han creat estructures d'estat i per això ERC ara es troba en la situació delicada que es troba: els uns no poden permetre que ens hàgim situat a un pas de superar la cotilla autonòmica i de saltar la paret constitucional, i els altres no poden entendre que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Entre el seny i la rauxa, tanmateix, ERC sempre torna.

Tren correu 1.104



Un altre llibre llegit aprofitant el temps de vacances: "Tren correu 1.104. El darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys", de Joan Ventura. Editorial Edithot.

Es tracta d'un llibre recent, editat el gener d'enguany, amb motiu del cinquanta aniversari de la mort del Quico Sabaté i dels seus companys a mans de la Guàrdia Civil i del Sometent.

Qui era el Quico Sabaté? Molt resumidament: un lluitador antifranquista anarquista i partidari de l'acció directa. En Quico Sabaté va arribar a ser considerat per la propaganda feixista com "l'enemic número u del règim". En acabar la guerra civil, Quico Sabaté va continuar la lluita com a maqui des de França, creuant la frontera per a realitzar les accions que el van fer temut i odiat entre els franquistes i que el van convertir en personatge llegendari entre els contraris a la dictadura.

El llibre ens parla de la darrera incursió del Quico Sabaté amb quatre companys més. Aquesta incursió va acabar tràgicament amb el Quico, els seus companys i un guàrdia civil morts. En aquesta ocasió el Quico pretenia arribar a Barcelona per a venjar-se dels inspectors de la "Brigada Político Social" - l'aparell de repressió franquista- que havien assassinat als sues dos germans.

En la seva primera part el llibre relata de forma semi-novel·lada les diferents etapes de la incursió dels maquis, el seu primer encontre amb la Guàrdia civil al Casot de Falgars, el setge que va patir el grup al mas Clarà i la fugida ferit i en solitari del Quico tot prenent el tren correu provinent de Portbou, i de com veient-se cada més envoltat, va provar de fer-se fonedís abandonant el tren a Sant Celoni, i com allà, segurament sota els efectes de la morfina que s'havia injectat per suportar el dolor de les ferides, va perdre el domini de la situació i, finalment, va ser abatut pel sometent el dia 5 de gener de 1960.

La segona part del llibre recull l'informe i les autòpsies que va fer la Guàrdia Civil. En Joan Ventura detalla sobre l'informe els punts foscos i les contradiccions que se'n poden observar.Així, per exemple, sembla que els quatre companys del Quico Sabaté havien decidit rendir-se al Mas Clarà quan es van veure envoltats i que van resistir fins a la matinada per a donar temps al Quico per a poder intentar la fugida. Aquesta decisió la van prendre suposant que en lliurar-se a la policia salvarien la vida. Però, pel que es dedueix dels informes policials,
van morir tots durant el tiroteig, ara bé, resulta que els testimonis diuen que realment els companys del Quico es van rendir (dos d'ells si més no, l'altre va quedar ferit greument al principi del setge i probablement ja era mort a la rendició, i l'altre va provar d'ocultar-se al Mas Clarà, però fou descobert). Llavors cal sospitar que els companys del Quico van ser assassinats per la Guàrdia Civil que va simular la fugida i els va matar emparant-se en la "Llei de Fugues".

Finalment, a la part del cloenda, Joan Ventura ens presenta amb més detall al personatge del Quico, el seu ideari polític i com estava estava de sol, d'alguna manera abandonat per la CNT que,en aquella situació,trobava en el Quico més aviat una font de problemes que un activista útil en la seva estratègia. Ventura també ens fa un petit esbós de la resta dels personatges que intervenen en l'aventura i dels motius que haurien impulsat Quico a aquesta incursió que, pel que es veu, el mateix Quico sospitava que podia ser l'última.

En homenatge al militant anarquista el casal independentista popular de Sant Celoni pren el seu nom. Segurament el seu record haurà de ser així. Avui que es parla tant de memòria històrica, aquest és un dels personatges que convé recordar: pel seu caràcter llegendari, una mica Robin Hood, però també pel seu esperit de llibertat (i llibertari) que el va portar a actuar com a maqui, al marge dels moviments de resistència "oficials". Cosa que segurament també el situarà en la marginalitat d'aquesta memòria històrica oficial.

Com deia el mateix Quico: "Tu saps molt bé que sols la mort podrà fer-me canviar. Mentre visqui jo he de lluitar, perquè vaig néixer per a la baralla, i la batalla, per a mi, és un joc i lluitaré contra la tirania i les injustícies [...] Avui tenim un problema a Espanya que afecta a tots els espanyols de consciència: és un deure moral i una responsabilitat amb els que estan a les presons i presidis i amb tots aquells que caigueren, que moriren amb la convicció que altres estaven darrere seu i que continuarien la lluita"

dijous, 1 d’abril de 2010

Sortida a Berga

Aprofitant dies de vacances hem fet una escapadeta a Berga. Perquè Berga i no, per exemple, Cancun? o Playa Bávaro? o potser un circuit per Sant Petersburg i Moscou? doncs, ho reconec, la resposta és que Berga surt molt més barateta i, per si no ho heu notat, hi ha una crisi de cavall allà fora.

Però argumentar exclusivament motius econòmics seria molt mesquí. Berga ofereix prou atractius com per anar a visitar-la i fer-hi estada.

És possible accedir a Berga des de Barcelona amb transport públic. Hi ha un servei regular d'autobusos de l'Alsina Graells que permet pujar a Berga sense necessita de vehicle privat. Sobre això últim, però, un parell de consideracions: el preu del bitllet d'autobús, si més no per als trajectes que es fan passant pels túnels de Vallvidrera, que es veu que no ho fan tots, és car (o jo el trobo car): 14€, i els de cinc anys ja paguen bitllet complet; i segona consideració, el transport públic al Berguedà és escàs, per no dir inexistent i, a manca de vehicle privat, cal molt probablement tirar de taxis o llogar un cotxe si es vol fer a Berga el campament base d'excursions per la comarca.

Un cops arribats, on dormir? una bona opció és l'Hotel Ciutat de Berga. Els preus en temporada baixa són realment bons. La seva web permet fer reserves online i calcular preus i ho podeu comprovar. A més, els nens menors de 12 anys tenen estança gratuïta en règim d'allotjament i esmorzar.

Hi han d'altres opcions d'allotjament a bon preu. Si es va amb nens pot ser interessant l'Alberg de Berga. El caliu d'un alberg és diferent al d'un hotel i els serveis tenen una qualitat diferent. Cal tenir-ho en compte.

On menjar? el mateix hotel Ciutat de Berga té un bon restaurant. Ara bé, no obren diumenges ni dilluns. Tanmateix, per restauració que no quedi. A Berga es pot menjar molt bé i hi ha un munt de restaurants de diferents qualitats i preus. Més que recomanar-ne un,jo crec que és millor fer una passejada per la ciutat i decidir quin ens agrada més.

Ja sabem com arribar, on menjar i on dormir. Què podem fer? Podem seguir els diferents itineraris de descoberta de Berga que estan senyalitzats. En particular la ruta carlina ens mostra diferents edificis i llocs de la ciutat que estan rel·lacionats amb la primera guerra carlina que tingué a Berga un dels escenaris destacats. Per descomptat també podem fer la descoberta dels llocs i els símbols de la Patum que es poden trobar arreu de la ciutat. En tot cas, sempre podem fer una passejada pel bonic (i no tant petit) casc antic reconvertit en zona de vianants i centre comercial de la ciutat. Si ens allunyem del centre (diguem plaça de l'ajuntament i carrers circumdants) també podem anar a visitar els barris, com el de Pinsàina, o la zona del Passeig de la Indústria (on es troba l'hotel Ciutat de Berga), o el Passeig de la Pau (on fan parada els busos d'Alsina) i on trobem el bar-restaurant La Tosca (molt recomanable!). Per descomptat, és obligatori visitar el nou Pi de les tres Branques a la Plaça dels Països Catalans.

Tot sense sortir del casc urbà. Si estem disposats a caminar una mica hi ha una excursió canònica: la pujada al Santuari de Queralt. Si a Occident tots els camins duen a Roma, en el cas de Berga, tots duen al santuari. Pel cap baix, hi pots pujar passant per la Font Negra, pel camí de l'obaga, o pel camí solà. En tot cas, és una excursió que es pot fer en una hora (potser una mica més més si es fa amb nens petits). El camí solà és el més ràpid, però també el més dur ja que tot són escales. I fer-lo a l'estiu pot ser del tot desaconsellable (per alguna cosa és el camí solà!). El camí obac, per la seva banda és raonablement progressiu, més divertit per als infants pel fet de transcórrer pel bosc, tot i que al final s'enfila una mica.

Els camins arriben al pàrquing (també es pot pujar amb cotxe!) del santuari, i allà es pot optar per pujar fins al santuari per les escales o amb l'ascensor inclinat (costa 80 cèntims per cap!), semblant al que puja des de l'estació de Puigcerdà fins al poble, però el de Berga és més curt. Un cop al santuari es pot fer la visita a la Mare de Déu de Queralt (una bonica imatge de la mare de Déu, que fa de tron de majestat, amb el nen Jesús assegut a la cama esquerra i amb una oreneta al palmell de la ma dreta).

Entre els serveis del santuari hi ha lavabo, bar i botiga de records: Atenció! No admeten targetes! haureu de portar diners en efectiu si voleu comprar res. I una cosa més: el servei és de bar, no de restaurant. No fan dinars!

Si sou prou valents (amb nens costarà més) la cosa es pot allargar i des del santuari es pot fer cap al petit veïnat de'Espinalbet, només que seguint les marques blanques i vermelles del GR del Camí dels Bons Homes que va del Santuari de Queralt fins les restes del castell càtar de Montsegur. Si arribats a Espinalbet encara en teniu ganes, podeu pujar a un altre santuari, el Santuari de Corbera. També s'hi pot arribar amb cotxe. Com no.

Una altre excursió "fàcil": pujar fins les antenes de la Figarassa, un altre mirador sobre Berga. Si disposeu d'un GPS (el senderisme ja no és el que era) podeu descarregar-vos rutes senyalitzades des de Berga (i des de molts altres llocs) de la wikiloc.

Berga, escapada a prop de Barcelona, molt bé de preu. Ideal per a un cap de setmana llarg.

Corrupció a les Balears

Cas Matas. Sant Tornem-hi. Els casos de (presumpta) corrupció a les Illes Balears han esquitxat als noms més alts de les seves institucions d'autogovern. Esquitxat... o mullat del tot. Perquè la fiança que ha hagut de pagar "sa princesa" (ex-presidenta del parlament balear) per no anar a la presó ha estat de 350.000€, i la que ha de pagar Jaume Matas (ex-president del govern balear) és de 3.000.000€. La Munar, a més, té recorreguda una segona fiança de 2.500.000€ per responsabilitat civil; i al Matas li han retirat el passaport.

La Munar ja ha pagat els calers de la primera fiança, i no dubto que el Matas també ho aconseguirà. La Munar, doncs, és al carrer i el Matas també.

Tots aquests casos parlen d'una societat molt malalta i d'un sistema que falla estrepitosament. O potser no: el sistema acaba prenent la forma que més convé als que el dominen. La teoria ens parla de democràcia representativa i de control de l'acció de govern, però la realitat és una de ben diferent, o potser tampoc? i és que potser sí que Matas i Munar representen a algú. O algú se sent representat en ells o, simplement, els admira.

O potser només és la indiferència. Allò de procurar passar desapercebut i que et deixin fer la teva. Jo no em fico on no em criden i que ningú es fiqui en els meus assumptes. Mentre jo i el meu clan estiguem bé o, si més no, puguem anar passant, la resta no té gaire importància.

Però és cert aquest aïllament? jo crec que no. L'estat es fica fins a la cuina de casa i regula moltes coses quotidianes. Regula en excés per alguna banda i, en canvi, deixa molta màniga ampla per d'altres. No és prudent ser tan indiferents a l'estat. Sobretot perquè resulta que n'hi han uns quants que se n'aprofiten. És la recurrent necessitat de la política, de fer i participar en la política.

Ni un pam de net? jo no diria tant. Ara bé, no n'hi ha prou amb denunciar, enxampar i castigar als corruptes. El que cal de debò és canviar el sistema per a que això no torni a passar o sigui molt difícil que passi. I que ningú no s'enganyi. Aquest canvi no el poden protagonitzar, no en tenen cap intenció, els que avui estan ocupant el poder. El sistema està modelat a la seva imatge. Per canviar-lo, cal alguna cosa més que anar a votar quan toca i, per descomptat cal alguna cosa més que una abstenció indiferent.

Algú va dir (potser Edmund Burke?) que el mal triomfa quan els homes bons no fan res.