divendres, 30 d’octubre de 2009

...and again

Una cosa que em sobta i que em crida molt l'atenció, suposo que no només a mi, en 'observar l'evolució dels casos de corrupció que s'han destapat és el diferent tractament que reben els acusats:

Cas Millet: destapat al maig o al juny. El senyor s'ha declarat culpable. Estem parlant de quantitats milionàries. Encara és hora que l'engarjolin. Va amunt i avall com si res. Aquí no ha passat res.

Cas Pretòria: en furgons de la Guàrdia Civil, cap a Madrid. Tots engarjolats.

¿Curiós no?

Doncs bé, una teoria de persona malpensada:

Millet, corrupte, a més ha estat "corruptor". AL voltant de Millet hi ha una xarxa d'influències, favors, "préstecs"... El Millet va remenar les cireres i se'n va aprofitar, i va ser prou astut com per a no quedar-se-les només per a ell. Altres van conèixer i aprofitar-se'n dels seus "negocis".

Resultat, doncs que el Millet no ha anat a la presó. Faltaria més. Imagina't tu què passaria si es poses a fer una llista dels seus "amics". Bé, potser acabarà fent la llista dels "amics". Potser ja ha començat a escriure-la...

En canvi, els "pretorians", corruptes, van deixar-se endur per l'avarícia i no ven prendre la precaució de crear-se una xarxa de seguretat a base de favors i influències. Potser es pensaven que a l'ostentació de càrrecs públics, àdhuc electes, els proporcionava la seguretat necessària per fer i desfer al seu gust.

El cas és que els "pretorians" són tots a la presó i el Millet, en canvi, va fent la viu-viu.

Lliçó d'avui: ...i és que per ser corrupte també cal ser senyor.

Faria gràcia sinó fos perquè fa molta pena, i és molt preocupant. Quina xarxa de corruptes deu haver al voltant de Millet que és prou forta com per aturar un empresonament que hauria d'haver estat fulminant.

I si no és així que ho demostrin clarament. Ens estem jugant la ja poca credibilitat que es mereix el sistema. No és que em preocupi gaire el sistema en si, però sí que em preocupa veure que els meus impostos només serveixen per a finançar a tots aquests paràsits. Vull que rodin caps.

Acabo igual com vaig fer ahir: La tempesta de merda no ha fet més que començar.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Corrupció (again and again)

Santiago Niño diu que una de les conseqüències de la crisi és que el diner negre, els paradisos fiscals o la defraudació a les hisendes públiques desapareixeran o es reduiran.

El motiu seria que la necessitat d'obtenir finançament i una major exigència d'eficiència per part de la societat envers els seus administradors farà que els governs siguin rigurosos en l'administració dels comptes.

És dir, fins avui al sistema li han anat bé que a Suissa, per dir un lloc, hom i pogués obrir comptes bancaris protegits de les mirades alienes. A partir d'avui, però, s'ha acabat el secret bancari i els governs podran intervenir allà on calgui per reclamar els tributs que segons la legalitat corresponent els toquin.

Dit d'una altre manera: la corrupció s'ha tolerat perquè, d'alguna manera, formava part del sistema, i el seu èxit (a escala macroeconòmica, és clar) duia associada una corrupció estructural. En definitiva: la construcció de gran obres urbanístiques no es veia pas com cap mala cosa perquè una bona part de la societat hi treballava i se'n beneficiava. Tothom sabia o sospitava que darrera aquelles grans obres hi havia desviament de fons, assignacions a dit d'obres, corrupció, en definitiva. Però ningú no deia res o es deia amb la boca petita i no es posava en mans de la justícia.

A partit d'ara, però, les coses canvien: les administracions no tenen recursos, la societat no té recursos. La corrupció és una forma major d'ineficiència i, per tant, ha de ser eliminada. El sistema ha de canviar i, per començar, ha de purgar-se de la corrupció.

¿Perquè han esclatat ara els casos Gürtels, Matas, Millet, Santa Coloma, Prenafeta i Alavedra... i els que sortiran? Doncs per la mateixa raó de fons per la que es fusionen caixes, o hi ha més d'un millio d'aturats als Països Catalans: Per la crisi. La crisi està provocant una serie de canvis, entre ells la necessitat d'eliminar la corrupció per una simple qüestió d'eficiència. Hi ha pocs calers, per tant, no es poden desviar. I si es desvien es veu de seguida.

Està clar que de corrupció i de corruptes sempre n'hi hauran però, si les teories de Santiago Niño van encaminades, veurem sortir a la llum molts altres casos de corrupció. No perquè la justícia funcioni millor. Més aviat serà perquè es denunciarà més i hi haurà molt més interès (hi haurà la necessitat) en destapar-ne els casos.

Els grans partits, a Catalunya PSC i CiU, es veuran involucrats en més d'un cas. El poder corromp i encara més corromp la riquesa. La combinació de riquesa i poder que han viscut els dos partits en ajuntaments, diputacions i Generalitat, juntament amb la necessitat de fons a la que es veuen abocades les institucions d'avui han de fer-nos presagiar que sentirem parlar molt de corrupció durant els propers temps.

Com a militant d'ERC només demano que el "mans netes" sigui més que un eslògan. Certament que l'estructura de finançament del partit (per exemple, amb l'obligació dels seus representants electes de donar el sou al partit, que ñes qui els paga) i les diferentes iniciatives anticorrupció, com l'oficina antifrau, l'avalen. Tanmateix, tampoc m'extranyaria si aparegués algun cas. La meva opinió, si es donés la situació de càrrecs corruptes, és que només valdria l'expulsió immediata del partit i que ERC es personés al jutjat com acusació particular.

¿Com acabaria afectant a l'estabilitat del govern principatí una allau de casos de corrupció al PSC? ¿què es destaparà a l'ajuntament de Barcelona si, com sembla, Trias n'assoleix l'alcaldia?

La tempesta de merda no ha fet més que esclatar.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Sense Ficció: Ramon Folch i "Baix en carboni"

Avui m'he trobat al "3 a la carta" una entrevista amb Ramon Folch que li van fer dins el programa "Sense Ficció". Ramon Folch és un referent a casa nostra pel que fa a qüestions ambientals i en canvi climàtic. El seu enfoc de les qüestions ambientals es, abans que res, socioeconòmic i d'aquest enfoc en deriva les polítiques i actituds que propugna.

L'entrevista a Ramon Folch era la introducció al documental "Baix en carboni". El documental parteix de la constatació de l'emergència de la nova indústria ambiental, i de la creació d'un espai econòmic internacional, com el mercat de CO2, en el que participen actors com són els governs, o les multinacionals de l'energia. El documental ens presenta opinions d'aquests actors, i també els crítics i les opinions crítiques a aquest model.

Bé, no cal dir que m'alineo amb els crítics. Per mi la clau està en que hem d'anat al decreixement. Justament, una de les frases amb les que estic més en desacord la deixa anar un directiu de Gas Natural: "hem de pensar simultàniament en creixement i sostenibilitat, si només pensem en sostenibilitat, aleshores retrocedim a l'edat mitja"... Li completo la frase: Si només pensem en creixement, anem a l'extermini. I li plantejo una pregunta: quins són els límits del "creixement"? els 1.000 milions d'ésser humans que enguany passen gana, en part pels efectes del canvi climàtic, estan "creixent"? o només creix el nombre de famolencs? juntament amb el saldo dels comptes corrents d'aquests directius de transnacionals?

En canvi, em quedo amb algunes frases: "fins que no tinguem vergonya d'anar per la Diagonal amb un quatre per quatre, sols, no avançarem", "preferiria que aquestes mesures es prenguessin perquè ens hem enamorat de la terra, no perquè moltes persones pateixen les conseqüències del canvi climàtic", o aquesta altre sobre el mercat internacional de CO2: "per reduïr les emissions el que cal és... reduir les emissions!".

Encasto els vídeos. Al Facebook no es veuen els vídeos del "3 a la carta". Els podeu veure al bloc, o directament a la web de TV3: Entrevista i "Baix en carboni".


Entrevista a Ramon Folch





"Baix en carboni"




Un altre món és possible.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

xarxes socials

Xerrant amb companys de feina avui ha sortir el tema de les Xarxes Socials, i de com Facebook, Twitter, LinkedIn, o els Blocs, o YouTube, StageVU, SlideShare, Scribd, eyeOs, viquipèdia, fòrums de tot tipus... i tants i tants altres llocs estan creant comunitats virtuals més i menys extenses.

No disposo de dades però m'atreveixo a assegurar que l'associacionisme purament virtual depassa de molt al real. L'associacionisme real, a la vegada s'enriqueix amb xarxes paralel·les virtuals. Poc o molt, l'accés a Internet és l'acceś a serveis que s'articulen en xarxes socials. Per mi, aquest és un primer punt molt important: l'associacionisme està adquirint cada cop més un component virtual. L'associacionisme virtual és cada cop més fort.

Però, a diferència de l'associacionisme clàssic, presencial, el virtual deixa un rastre d'informació personal que és molt fàcil de creuar. Es pot obtenir perfils molt complets i detallats d'una persona determinada només que analitzant la seva participació en xarxes socials.

La realitat augmentada combinada amb les xarxes socials pot aportar un extraordinari plus informatiu per a qui el sàpiga aprofitar. Unes ulleres de realitat augmentada, per exemple, en permetrien només que observant un desconegut pel carrer, conèixer en quines xarxes socials participa, quina és la seva informació en línia, qui és. en definitiva, i què ens pot interessar d'ell.

Això sona a ciència ficció, però potser només estem a pocs anys de que aquests aparells prodigiosos estiguin disponibles a preus reduïts: unes ulleres, o un terminal petit, similar a una càmera o un mòbil, que al voltant d'un subjecte a l'atzar ens mostrarien les icones de les seves xarxes socials, el seu CV, altre informació pública...

Fixem-nos: informació personal pública. Muntanyes de dades d'informació personal: coses com on vaig estar el passat cap de setmana, a qui vaig conèixer, que m'he comprat, on visc, com penso, quins són els meus amics...

Aquesta informació és nostra, però en abocar-la en xarxes socials esdevé pública. Això pot ser molt útil o extraordinàriament perillós.

Què cal fer: cal tenir molt clar quina és la informació que es vessa a la xarxa. Cal ser curosos en la gestió d'aquesta informació. El nostre nom és la nostra marca. Cal, doncs, cuidar la marca. EL nostre nom, la nostra marca, estarà associat a un determinat perfil. Les nostres opinions haurien de tenir una coherència i hauríem de tenir present que poden ser objecte d'anàlisi per part d'actors inesperats.

D'altra banda, però, és un fet que quan interactuem amb els demés no ens comportem sempre igual. No és el mateix el tracte familiar, que el tracte amb els amics, que el tracte professional, o la discussió política.

Gestionar la nostra informació pot voler dir, per exemple, un adequat us de perfils, de cercles de confiança, o de criptografia. Tot això cal tenir-ho en compte. Cadascú, individualment, ha de gestionar la pròpia informació i fer-se'n responsable.

Però, tornem a les xarxes: hi han empreses que han entès la força extraordinària de les xarxes socials. S'ofereix la participació als treballadors en xarxes social creades per la mateixa empresa. Mercès a això, l'empresa pot arribar a disposar d'un coneixement molt íntim dels treballadors. El treballador es veu immers en una esfera de relacions en la que s'entrellacen les relacions professionals amb les d'amistat. El treballador, el seu cercle d'amistats, el seu cercle professional esdevenen un de sol. El treballador és part de l'empresa. No hi ha res, o molt poc, fora de l'empresa que cobreix, i pot controlar, aquest aspecte fonamental de les relacions socials fora de l'horari d'oficina. Horari que tendeix a desaparèixer per esdevenir una jornada continua i completa.

És cert que en aquest moment de crisi pot resultar estrany parlar d'això. Més aviat sembla que la destrucció de llocs de treball sigui incompatible amb aquesta forma de fidelització, que caldria anomenar més aviat d'assimilació. Però no és tan extrany. En esdevenir empresa, el treballador pot acceptar la destrucció de llocs de treball com quelcom de natural (mentre no li afecti a ell, és clar, però el treballador que viu en aquesta bombolla social es creu immune).

Tanmateix, els treballadors assimilats serien una minoria. I els nous treballadors?

Tinc la percepció que els treballadors joves del sector de consultoria, el que conenc, són conscients que entren a un sector que s'ha precaritzat molt ràpidament. A diferència del que passava fa uns anys, el sentiment dels nous informàtics és que estan més a la vora de ser carn de canó que no uns Bill Gates o uns Steve Jobs. És un gran pas. Però, en canvi, tenen molt poca consciència de classe. De fet, la consciència de classe és un concepte que, en general, està en retirada.

Aquesta debilitat individual, combinada amb una oferta social per part de l'empresa provoca la paradoxa d'una fidelitat altissima del treballador cap a l'empresa. Fins i tot, es dona la creació de xarxes socials de treballadors d'una empresa que no han estat patrocinades per l'empresa, i que sorgeixen espontàniament dels treballadors.

Això és normal, tots som companys, i molts cops amics, dels que treballen amb nosaltres. Qui no ha dit "Jo soc de 'Nom de l'Empresa'"? Però aquesta identificació en el camp virtual es reforça amb la tecnologia i la multimèdia. La immediatesa, la possibilitat de seguir en contacte des de casa... Les empreses esdevenen comunitats de forma natural. És una comunitat molt més evident que la classe social.

És possible crear "consciència de classe" amb xarxes socials? em sembla molt difícil. Les comunitats de les xarxes socials són molt més petites. Tot i que cal estudiar i tenir sempre present la mobilització que es va produïr a rel dels atemptats de Madrid i que van esdevenir en una revolta amb prou força per a enderrocar al govern d'Aznar. En aquell moment es van donar varies circumstàncies: un shock, una difusió viral, un missatge curt i contundent, els milers de comunitats virtuals que eren les agendes dels mòbils, la mobilització real de la gent. Avui, un fet com aquell esclataria a Internet i jo crec que es difondria amb molta més velocitat i força encara. Jo crec que també acabaria al carrer.

Però allò va ser una reacció en cadena. És possible crear una consciència de classe a través de les xarxes socials? això no està tan clar, és un missatge molt més complex que un simple "Passa-ho".

La presa de consciencia de classe demana debat i reflexió. Just el contrari d'una reacció visceral. Tanmateix, és evident que es poden crear xarxes socials al voltant del concepte "consciència de classe", però probablement seran d'extensió petita, quan justament la consciència de classe hauria de ser transversal i ser vertebradora i d'una gran extensió. El problema de fons és, segurament, que està desapareixent la consciència de classe. O, si és vol, que la socialdemocràcia i l'estat del benestar han desactivat la lluita de classes, també moltes altres lluites, i en conseqüència, la consciència de classe.

L'eventual col·lapse de l'estat del benestar que podria estar-se produint de forma més o menys gradual per la crisi global presenta un futur incert: reviscolarà la consciència de classe? o bé aquesta ja és una via morta i, pel contrari, anem a un futur de comunitats de tot tipus, reals i virtuals, interconnectades (un model en xarxa, com el que anuncia ManuelCastells?), autogestionades, solidàries... amb estats amb molt poc poder i amb grans corporacions, cada cop més poderores, actuant com a grans i transversals vertebradores de comunitats... usant-les per al seu propi interès?

En quin punt estem? és difícil de dir en temps tan turbulents, però es poden fer coses: crec que cal crear comunitats, plenar-les de contingut polític i cal interconnectar-les. Cal que les comunitats s'adonin del seu paper social i, per tant, que assumeixin la seva responsabilitat política, perquè política ho és tot, i constantment estem prenent decisions que són decisions polítiques. Individualment hem de prendre consciència i, a la vegada, és lícit fer-ho i hi tenim dret, podem projectar les lluites i buscar connexions i complicitats en les xarxes socials. Sempre s'ha fet així amb les reals. Evidentment, doncs, també en les virtuals.

Xarxes socials. Ambivalents. Instruments de control? o eines de lluita?

Campanes per la grip A

Teresa Forcades, monja benedictina al Monestir de Sant Benet de la muntanya de Montserrat. És doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York; doctora en Teologia; Master of Divinity per la Universitat de Harvard; i autora dels llibres "Els crims de les grans companyies farmacèutiques", "La Trinitat, avui", i "La Teologia Feminista en la Història".

La germana Forcades s'ha fet popular per un vídeo en el que parla de la grip A. En el vídeo ens parla del que és i del que no és la grip A. I denuncia les irregularitats que s'han comès i s'estan cometent amb l'excusa del virus.

La germana Forcades ja ha estat anteriorment martell de les companyies farmacèutiques. La Fundació Espinal, Cristianisme i justícia, n'ha publicat el llibre: "Los crímenes de las grandes compañías farmacéuticas" que es pot descarregar lliurement. Diré, de pas, que la Fundació Espinal té un catàleg de llibres de descàrrega lliure, gratis, prou interessant.

El vídeo també es pot trobar en descàrrega directa a Megaupload. I també es pot veure online.


CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.




Per cert, que en Jaume Barberà la va entrevistar recentment al programa Singulars:





Espero que la informació us faci profit.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Comunicat públic GEAB N°38.

Traducció amb http://traductor.gencat.cat i repassada manual posterior. No oficial.


Comunicat públic GEAB N°38 (17 d'octubre de 2009)

Crisi sistèmica global - La Unió Europea en una cruïlla el 2010: còmplice o víctima del col·lapse del Dòlar?


Les grans tendències de les fases 4 i 5 de la crisi sistèmica global (fases de decantació i de desarticulació geopolítica mundial) es revelen cada dia una mica més (1). Tot el món s'ha donat compte de què Estats Units es veu arrossegat a una espiral incontrolable que associa la insolvència generalitzada del país a la incompetència flagrant de les elits nord-americanes per aplicar les solucions necessàries. L'anunciada suspensió de pagaments d'EUA està en marxa com ho il·lustra la caiguda de l'USD i la fuga de capitals del país: l'únic que no es coneixen encara és el nom del liquidador i el reconeixement de la fallida, però això no la retarda. I igual com el seu líder, Occident (incloent al Japó) cada dia retrocedeix una mica més amb l'aplicació de les seves noves orientacions polítiques, econòmiques, financeres i diplomàtiques (2), ja està en plena decadència com l'OTAN a l'Afganistan (3).

Segons el LEAP/E2020, l'any 2010 ubicarà la Unió Europea en el centre de quatre restriccions estratègiques que li imposarà opcions urgents en un context d'un col·lapse accelerat del camp occidental, que es podrien simplificar resumint-lo en la destinació de l'USD. Aquestes opcions definiran permanentment el paper dels europeus al món posterior a la crisi. O es consoliden com protagonistes-clau de l'estructuració del món del demà, afirmant la seva pròpia visió del futur i buscant socis ad hoc sense exclusivitat; o s'acontentaran amb ser condescendents del naufragi d'Occident seguint a cegues Washington en el seu descens a l'infern. En el primer cas, l'UE assumiria plenament el seu paper històric de restaurar el control de la destinació col·lectiva europea; en el segon, resultaria ser l'anella occidental del COMECON (4), apèndix sense futur de la superpotència tutelar.

Les principals tendències ja són identificables i pressionaran segons el nostre equip des d'ara, intensament a Europa en direccions anticipables. Però, la debilitat intel·lectual de l'actual lideratge polític europeu (tant de la Unió com dels Estats membres) obliga a afinar els pronòstics.

En tots cas, sent l'UE la major potència econòmica i comercial mundial (5), les conseqüències d'aquesta dinàmica tindran un impacte directe i ràpid a tot el món sobre molts factors essencials, econòmics, financers i geopolítics: tipus de canvi, preu de les matèries primeres, creixement, sistemes socials, balanços pressupostaris, govern mundial.

En aquest GEAB N°38, a més de les seves recomanacions estratègiques i operatives per enfrontar la crisi i les seves anticipacions 2009-2014 del risc-país davant de la crisi, el nostre equip analitza les quatre dificultats estratègiques per a les quals l'UE a partir de 2010 haurà d'aportar respostes de serioses conseqüències, a saber:

1. Enfrontar la ruptura del sistema monetari fundat en l'USD i evitar trobar-se sense impotents davant de la perspectiva de 1EUR=2USD.
2. Evitar l'explosió dels dèficits pressupostaris a l'estil nord-americà i britànic
3. Respondre a la intensificació de la crisi Iran/Israel/EUA i de la guerra a l'Afganistan, definint una posició específicament europea.
4. Aprendre a treballar de manera independent i constructiva amb els nous actors claus del món postcrisi: Xina, Índia, Brasil i Rússia particularment.

En efecte, amb relació a tots aquests punts crucials per als europeus i la resta del món, no és possible esperar més enllà de 2011. Per adonar-se més enllà de 2010 d'aquesta impossibilitat d'esperar, n'hi ha prou amb imaginar que els europeus romanen passius col·lectivament davant d'aquestes quatre dificultats.

1. Si els europeus es limiten a observar la caiguda de l'USD, les seves exportacions als Estats Units i molts altres pagaments en monedes vinculades aquesta divisa d'ara a un any estaran completament destruïdes, empitjorant la crisi econòmica i social a l'UE
2. Si els europeus, i sobretot els dirigents de l'Eurozona, deixen avançar els dèficit públics, com ho fa França, l'Eurozona serà molt ràpidament presa de violents conflictes interns entre Europeus del Nord i del Sud.
3. Si els dirigents europeus es limiten a seguir l'eix Israel/Washington en la qüestió nuclear iraniana i quant a l'Afganistan en sintonia amb l'administració Obama, entraran en un procés de confrontació amb les seves opinions públiques per a les quals no estan preparats, ni en una posició de força, arriscant-se a una greu inestabilitat política en cada Estat membre.
4. Si els europeus es neguen a discutir de manera independent els seus eventuals interessos comuns amb els xinesos, indis, brasilers i russos, simplement es privarien dels mitjans de fer valer la seva visió respecte a les tres dificultats precedents ja que aquests països representen avui les potències sense les quals ja res decisiu no pot fer-se (6).


Evolució històrica de la porció del PBI mundial del tàndem Xina-Índia (1500-2008) Fonts: Bloomberg / Gluskin Sheff -2009

Evolució històrica de la porció del PBI mundial del tàndem Xina-Índia (1500-2008) Fonts: Bloomberg / Gluskin Sheff -2009



Per als nostres investigadors, el cert és que 2010 és un any crucial per als europeus i el seu futur col·lectiu. A imatge del desenvolupament del conjunt dels fenòmens implicats en la crisi sistèmica global actual, el temps sofreix una forta contracció: tot succeeix més ràpidament. I la posició de l'UE, i més particularment de l'Eurozona, davant l'USD serà determinant: tant per als europeus com per a l'USD i l'ordre monetari mundial. No és que els europeus hagin escollit l'any (2010) o el tema (USD). Certament, els dirigents d'Eurolandia preferirien continuar amb seus «business as usual». Però la història està dotada d'una notable ironia que posa als «aliats» d'Estats Units ara contra la paret, l'alternativa que es planteja és caure amb Washington o espavilar-se sense ell.

En aquest sentit, també pot sorprendre veure als «experts» de tot tipus presentar bojos articles com el de Robert Fisk, «L'ocàs del dòlar» (7), que informa que russos, xinesos, francesos, japonesos i els països petroliers del Golf discutirien la cotització del petroli en una altra moneda diferent a l'USD per a dins de nou anys. Per al LEAP/E2020, l'únic element sorprenent d'aquesta informació és el període de nou anys. Aquest canvi es produirà molt més ràpid, dins de 2 anys, sota la pressió dels esdeveniments.

Recordem el món de fa nou anys per comprendre l'extraordinària acceleració de la història que comporta aquesta crisi: Bush acabava de ser elegit, l'11 de setembre va ser dos anys més tard, Estats Units encara no s'havia empantanegat a l'Afganistan i l'Iraq, Katrina no havia arrasat Nova Orleans, un euro valia 0,9 USD, mentre Rússia era un país a la deriva; l'UE creia que elaborava una Constitució popular, i Xina era un actor internacional pobre; l'economia nord-americana era un exemple per al món i el Regne Unit donava lliçons d'ultraliberalisme a tot Europa, els bancs de negocis de Wall Street semblaven invencibles.... La llista podria seguir llargament, però el que és clar és que cada un d'aquests esdeveniments hauria semblat inconcebible a la majoria dels «experts » tot just unes setmanes abans que ocorreguessin. Llavors pensar que faran falta nou anys perquè es pagui el petroli en una altra moneda que no sigui l'USD reflexa només la voluntat (cada vegada més dolenta d'altra banda) dels bancs centrals de comprar, comprar i que es continuï comprant aquesta divisa per evitar que s'enfonsi.Francament, és donar proves d'una ingenuïtat històrica que desarma.

Ja en el segon trimestre els bancs centrals de tot el món han començat a detenir la seva acumulació d'USD (el dòlar només és el 37% de les seves compres de moneda estrangera, representant el 63% de les reserves) (8). Ja a juliol de 2009, gairebé 100 miliards (mil milions) d'USD de capital net van sortir d'Estats Units (9); malgrat que el país pretén tenir èxit en atreure a les seves arques més de 100 miliards d'USD per mes per finançar el dèficit federal (per no parlar d'altres dèficit públics).

En aquest context, sorgeix una pregunta transcendental: qui realment compra els 100 miliards d'USD en Bons del Tresor cada mes? Certament, no els ciutadans nord-americans que estan endeutats més enllà de tota lògica i no tenen ni estalvi ni crèdit. Certament, tampoc els operadors privats estrangers que estan cada vegada més preocupats per la salut dels Estats Units. Tampoc els bancs centrals de la Xina, Rússia i el Japó que han cessat les seves compres de bons des de fa un llarg temps, o van començar a vendre els T-bons o transformar-los de llarg termini a curt termini; estranyament només el Banc d'Anglaterra sembla encara tenir aquesta determinació (10°. Llavors, només ens queda el «sospitós de sempre», la FED i la seva xarxa de «primary dealers», el que significa l'«impressió de bitllets» d'una magnitud bastant major de la que la FED reconeix amb la seva política oficial de «quantitative easing» .

Evolució de les compres estrangeres de T-bons a llarg termini (1979 -2009) Font: Market Oracle / Sean Brodick -09/2009


Evolució de les compres estrangeres de T-bons a llarg termini (1979 -2009) Font: Market Oracle / Sean Brodick -09/2009

Amb l'anunci dels pressuposts federals amb un dèficit de 1.000 miliards d'USD a l'any en la pròxima dècada (11), honradament, es pot pensar que la resta del món acceptarà encara nou anys de pagaments en moneda falsa? Potser els que pensaven, el setembre passat, que era impossible l'enfonsament de Wall Street? O els qui creien que Obama anava a canviar als Estats Units i al món (12)? O els que persisteixen a creure que el consumidor nord-americà ressorgirà de les seves cendres per alimentar una «reactivació impossible» (13)?

L'actual recaiguda de l'USD no tindrà un respir inesperat a causa del pànic com l'any passat. Aquesta vegada la moneda nord-americana es veu com un espantaocells, no com un refugi, ja que el desacoblament de la resta del món (Àsia, Sud-amèrica i Europa en particular) està en marxa (14). Per això, 2010 és un any crucial per als europeus. Si deixen transcórrer la marxa dels esdeveniments actuals, l'euro es convertirà en una moneda de refugi i el seu preu asfixiarà l'economia europea. L'Eurozona ha de ser agressiva i discutir amb els principals actors econòmics i financers per evitar aquesta situació, que l'Euro no pugi en relació amb el iuan, el ien i altres monedes dels seus socis comercials.

En realitat quant a aquest punt no té elecció, comprar tots els dies miliards d'USD, que valen cada vegada menys en ser creats a un ritme creixent, no pot ser una política duradora (15). I el que és més, qui veritablement té un marge de maniobra per negociar amb el FMI, és l'UE, per suprimir el dret de veto dels Estats Units i donar pas a les potències «re-emergents» (16).

Pes dels principals protagonistes en la riquesa mundial - Font: FMI -2009

Pes dels principals protagonistes en la riquesa mundial - Font: FMI -2009


Com passa tot sovint, aquests són els esdeveniments externs que requereixen que els europeus actuïn units i proactivament. En aquest cas, per al LEAP/E2020, l'USD serà un poderós estímul per a l'acció europea l'any 2010. La història, sobre la que l'equip del LEAP/E2020 sempre posa èmfasi, l'únic «sentit» de la qual és un molt complet sentit de la ironia, s'apresta clarament a donar als europeus un paper que tot el món espera veure jugar als xinesos.

---------
Notes:

(1) Veure GEAB precedents.

(2) Veure GEAB N°37 respecte a aquest tema. El canvi radical en la política monetària és per si mateix el més dur cop donat per un «aliat» a l'USD i a les compres de Bons del Tresor per un «aliat» per dècades.

(3) Desde els Països Baixos a Alemanya o Itàlia, els països de l'Aliança que participen en el conflicte afganès esmenten cada vegada més obertament el seu desig de retirar-se de l'Afganistan el 2010, mentre que el Japó va anunciar la cessació del seu suport logístic a la coalició.

(4) Organització d'ajuda mútua econòmica del bloc comunista, dirigida per l'URSS, i que es va dissoldre dos anys després de la caiguda del Mur de Berlín. Font: Wikipedia

(5) La UE és d'altra banda l'únic dotat d'una moneda que pot exercir un paper d'alternativa a l'USD, tenint alhora les terceres reserves mundials d'actius nomenats en USD i les majors reserves d'or mundials, i amb un comerç exterior poc dependent del consumidor nord-americà. Atrapada en una situació insostenible, representa un protagonista extremadament potent, que s'ha convertit en aquest any a la zona més rica del món davant d'Amèrica del Nord. Font: Bloomberg, 15/09/2009

(6) Com ho constata Barack Obama en assenyalar el final del G7. I com es mostra al gràfic següent. En efecte, no només el tàndem la Xina-Índia ha vist que la seva participació en el PIB mundial va augmentar en gairebé un terç en 10 anys, sinó que a més en el llarg termini, a part dels dos últims segles, aquests dos països van representar en general prop d'un 50% de la riquesa mundial. És difícil per als europeus passar per alt aquest «detall durador».

(7) Font: The Independent, 06/10/2009 i per a versions lingüístiques en traducció lliure; «La mort del dòlar». Contre-Info, 07/10/2009

(8) Font: Bloomberg, 12/10/2009

(9) Font: ShockedInvestor, 16/09/2009

(10) Tanmateix, donat l'estat de les finances públiques del Regne Unit, això no pot ser de gran ajuda a EUA. El Partit Conservador sembla disposat a exercir el paper del FMI amb un programa de dràstics retalls de la despesa pública, mentre Gordon Brown embeni las «joies de la família» de l'Estat. Fonts: BBC, 06/10/2009 / BBC, 12/10/2009

(11) Se pot suposar sense gran temor d'equivocar-se que aquestes estimacions seran molt inferiors a la realitat perquè es basen en previsions de creixement del govern federal. Font: US Congressional Budget Office, 08/2009

(12) Visiblemente queden alguns d'ells congelats en els gels noruecs, en concret els encarregats del Nobel de la Pau.

(13) Veure GEAB N°37

(14) Veure les anticipacions del risc-país davant de la crisi en aquest GEAB N°38.

(15) Aquest és un dels missatges que van voler transmetre els ciutadans japonesos amb el canvi radical del règim a Tòquio, fa poc més d'un mes.

(16) Quan es coneix la Història, veritablement és una mica difícil anomenar a la Xina, l'Índia o Rússia potències «emergents».


dijous, 15 d'octubre de 2009

dijous, 15 d’octubre de 2009

Blog Action Day. Climate Change. Canvi Climàtic.

Avui, 15 d'octubre, és el Blog Action Day. Aquest dia, blocaires d'arreu del món dediquem el post a un tema d'interès global. Enguany el tema triat és el canvi climàtic.

És més encertat parlar de canvi climàtic que d'escalfament global. L'escalfament global és un paràmetre difícil d'avaluar. Quina és la temperatura global de la terra? Aquesta pregunta no té una resposta evident, i els diferents climes es veuen afectats per canvis de diferents tipus. Pot resultar que, en el nostre cas, països amb clima majoritàriament mediterrani, ens trobem amb un futur d'estius més calorosos, i d'hiverns més suaus, però també amb fenòmens meteorològics violents com huracans que fins a la data, ens han estat desconeguts. Simultàniament, un increment del nivell del mar podria provocar el col·lapse de zones deltaiques, amb efectes radicals sobre aquests ecosistemes.

Però això és només un possible escenari. Es parla també que l'aturada del Corrent del Golf, la cinta transportadora, provocaria un refredament del clima a Europa. L'aturada al corrent del golf podria estar produïda, curiosament, per l'escalfament i fusió dels gels polars, que són aigua dolça, i que farien baixar la salinitat global del mar. Salinitat i temperatura són, justament, els motors de la cinta transportadora. En canviar les condicions, com canviaria el circuit dels corrents?

Els factors antropocèntrics es consideren fonamentals en el canvi climàtic. L'IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change. L'organització d'experts de l'ONU que estudia la qüestió) diu que l'emissió de CO2 a l'atmòsfera és el factor més important del canvi i que la quantitat de CO2 acumulada a dia d'avui ja fa inevitable que durant els proper anys es visqui un increment global de temperatures que provocarà canvis irreversibles en els ecosistemes. Sempre és interessant llegir ladocumentació que genera l'IPCC. Per exemple, l'informe de síntesi de la 27 reunió que l'IPCC va tenir a València entre el 12 i el 17 de novembre de 2007.

Per cert, del 26 al 29 d'octubre es celebrarà a Mali, Indonèsia, la 31 reunió de l'IPCC. Caldrà estar-ne al cas.

El curiós del cas és que l'activitat humana també pot contribuir a refredar la terra. Les partícules en suspensió que es produeixen amb el fum actuen com a pantalla protectora i atenuen la radiació solar. Els avions a reacció, en posar partícules directament a l'atmosfera, contribueixen de forma sensible a refrigerar-la. Després dels atemptats de l'11-s es va prohibir el vol d'avions sobre els EUA. Es va observar una pujada les temperatures... deguda a un cel més net. El model productiu global emet pol·lució i partícules en suspensió juntament amb gasos d'efecte hivernacle (GEI). El resultat global és increment de CO2. Però els efectes estan, en part, mitigats per les partícules en suspensió de la contaminació.

L'actual crisi econòmica està provocant una aturada de processos productius que es tradueix en una reducció global d'emissions de CO2... i de partícules en suspensió. Cal considerar, però que l'eventual represa de l'activitat econòmica ens portaria de nou als volums d'emisió iguals o superiors als que es tenien abans de la crisi.

La conclusió, en tot cas, és que cal reduir les emisions globals de CO2. Però darrera d'aquesta conclusió, en aparença senzilla, s'amaguen un munt de variables, relacions i realimentacions positives i negatives. Tota aquesta complexitat es el que tracten de simular els models climàtics que ocupen científics i savis d'arreu del món, i els millors recursos computacionals dels que es disposa en l'actualitat. I no és en va. Ens hi juguem el futur com espècie.

El canvi climàtic és un fet. El detall fi de quines conseqüencies tindrà és, però, incert. Tanmateix, les projeccions i escenaris futurs que es plantegen ens mostren efectes seran greus. Les paraules claus són mitigació i adaptació. Cal reduïr les emissions de CO2 a l'atmòsfera, perquè aquesta és la variable més important a l'hora d'alentir la velocitat del canvi, i de mitigar-ne els efectes. D'altra banda, el canvi es produeix, s'està produint ara, i continurà donant-se durant dècades. Per tant, és imprescindible adaptar-se a les noves condicions climàtiques, és dir, a les noves condicions dels ecosistemes que es traduiran en impactes econòmics i socials.

Poc a poc, els diferents governs estan assumint que cal actuar contra el canvi climàtic. Tanmateix, els graus d'implicació varien d'un país a altre i d'una administració a altre. En tot cas, no resulta difícil trobar recomanacions sobre el que cal fer o el que no cal fer. El problema és que costa refiar-se de les recomanacions que puguin fer el governs. Els governs estan sota la sospita de servir els interessos de les elits econòmiques.

Encarar el canvi climàtic és, sobretot, un problema polític. Les accions individuals estan molt bé i no seré jo qui posi en dubte la seva eficàcia, però, per posar un exemple, per deixar de fer servir el cotxe, cal tenir més transport públic. Deixar de fer servir el cotxe vol dir que calen menys cotxes. La indústria de l'automòbil ho acceptarà? El cotxe elèctric, per cert, tampoc és la solució. Substituir el parc actual de vehicles amb motor d'explosió per vehicles híbrids primer i purament elèctrics després suposa fabricar milers de vehicles nous, i millions de tones de CO2 vessades a l'atmòsfera. Això sense comptar que híbrids o elèctrics segueixen precisant combustibles, de forma directa, o indirecta. Que ningú no s'enganyi. La forma de reduir les emissions de CO2 de forma sensible és eliminar vehicles privats i substituir-los per públics. Cal decréixer.

Qui ho dirà això en veu alta? Cal decreixer. El canvi climàtic és una conseqüencia, potser la més desastrosa per la seva magnitud, d'un sistema que està enverinant mar i cel i que enguany, es calcula, fa que 1.000 millions d'éssers humans passin gana. Cal decreixer. Nosaltres, els països indecentment rics, el primer món, hem de decréixer per a que aquests mil millions deixin de passar gana, i per a salvar als molts millions que en el futur proper en passaran. Cal decréixer i decréixer vol dir canviar profundament el món i el sistema.

Decréixer com a primer pas polític necessari per a combatre el canvi. I ciència i tècnica per analitzar el procés, mitigar-ne els efectes i adaptar la humanitat a aquest nou escenari.

Decreixement. Un altre món és possible.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

ètica

El secretari general del PP valencià ha estat apartat temporalment del càrrec, convertint-se d'aquesta manera, en la primera víctima, ni que sigui provisional, de l'afer Gülter al País Valencià. Les primeres víctimes van ser uns diputats del govern de Madrid que la Espe va fer fora del grup popular madrileny. Aquests diputats no han tornat la carta de diputats i han passat al grup mixt.

La cosa encara no ha acabat i està per veure fins on arriba aquesta trama de corrupció.

La gent corrent, la que no té càrrecs en institucions públiques, per entendre'ns, en general compleix les lleis. I també, en general, quan no ho fa, la paga. Les infraccions comeses pel comú dels mortals acaben en multes de quantitats més aviat petites i, manta vegades, semblen més el producte del zel de les forces d'ordre públic que no pas del dany efectiu que causa la infracció.

No dic que la gent corrent siguem uns sants, però, en general, la gent corrent no està imputada de res.

En canvi, als diversos Ajuntaments, Parlaments i Governs de l'estat i en el transcurs d'equips de govern de diferent signe, se'n poden trobar sovint de persones imputades per causes diverses.

Déu me'n guard de dir que tots els polítics són iguals. Tanmateix, hi ha l'evidència estadística que dins la classe política es més freqüent trobar persones imputades que no pas en el gremi, per dir una cosa, dels fusters.

I això és molt greu perquè se suposa que els polítics ens representen. Si de debò la classe política és un mirall de la societat aleshores la societat és, en un grau molt elevat, corrupta. Cosa que ben bé ja podria ser. També podria ser, però, que la representació dels polítics no sigui plena. De fet, hi han dos criteris a l'hora d'anar a votar:

1. Votar per triar un representant.
2. Votar per triar un líder.

Personalment, jo voto per triar algú que em representi. El cert és que per que aquesta representació fos efectiva, jo hauria de tenir coneixement de primera ma del meu representant i un diàleg amb ell i, en determinades qüestions el representant hauria de consultar-me pel sentit de les decisions a prendre. Com es podria aconseguir? Objectivament, la única representació efectiva és la d'un mateix representant-se a un mateix.

Però el sistema actual que passa pels partits fa que això sigui francament difícil. Amb el model actual, qualsevol representació suposa una cessió de la sobirania individual per a posar-la en mans d'un desconegut. En alguns partits, com ERC o IC, que són nominalment assemblearis, els militants poden participar en l'elaboració de les llistes, però, és clar, els militants actius en aquesta el·laboració són també els més implicats en el partit i en les assemblees. En cap cas tots els afiliats participen. Objectivament, però, l'assemblearisme actiu és el més respectuós amb l'autonomia individual.

L'assemblearisme és l'excepció i la norma són les direccions de dalt a baix. No només això. És molt comú que la gent corrent prefereixi triar un líder abans que no un representant. Més encara, les assemblees es poden conduir per a referendar lideratges, i això últim no és l'excepció. Més aviat és un vici habitual de l'assemblearisme.

Triar líders és còmode. Tot el contrari que triar representants. Triar líders, però, és una doble renuncia. Primer d'autonomia personal, en cedir del tot la presa de decisions, i segon per la submissió al lideratge d'un altre. Un sotmetiment a una autoritat forana.

I és aquest un camp abonat per a la corrupció: en donar carta blanca als líders, en renunciar a la seva fiscalització, en sotmetre's a l'autoritat que voluntàriament se'ls ha atorgat, i que no torna al subjecte, es crea una elit del poder, opaca i en la que només s''hi entra per invitació, és dir, per influències, interessos o llaços d'amistat o família. El poder i els diners fan molt bona parella. Però el poder i els diners atrauen la corrupció com la merda a les mosques.

No.No crec que la casta dels polítics sigui un reflex de la societat. Aquesta és una casta que té les seves pròpies regles i en les que un cert grau de corrupció i de jocs d'interessos i influències és consubstancial. Però la societat no està lliure de culpa perquè ha permès, tolera, i es deixa liderar per aquesta gent. Els individus hem permès, tolerat i ens deixem liderar per aquesta gent.

És necessari recuperar la nostra llibertat, la nostra autonomia individual i denunciar aquesta falsa autoritat. Ens cal tornar a parlar d'ètica. I ens cal que l'ètica marqui el camí de la política. No podem renunciar al deure de prendre i ser responsables de les pròpies decisions.

Un altre món és possible.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

12-O. Res a celebrar.

12-0. Res a celebrar: Corrupció. Gürtel. Millet. Camps. ZP. Rajoy. Bono. "Café para todos". Estatutet. Tribunal Constitucional. Balances, espoli, fiscal. Pujada d'impostos. Estudiants sense beques. Barracons. Atur. ERO. Bombolla immobiliària. Hipoteques. Deflació. Deute. Crisi. Plan-E. Repressió. Feixisme. Genocidi dels pobles indis. Presó de pobles. Exercit garant de la unitat. Afganistan. Cabra. Llei de partits. Dispersió de presos. PPSOE. Boicots. Falange. Ultres. Toros. Vacunes de la Grip A. Peatges. Aeroport. RENFE. Obres de l'AVE. Contaminació. Canvi climàtic. Totxos a la costa. Inseguretat ciutadana. Putes al carrer. Drogues. Botellón. Fracàs escolar. Ghettos d'immigrants. Tanquen TV3 al País Valencià. Multes per parlar en català...

Per aquestes, i per molt altres raons: 12-0, res a celebrar.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Diada Nacional del País Valencià

9 d'octubre. Diada Nacional del País Valencià. Felicitats, doncs, als patriotes valencians que aquesta tarda s'han manifestat, darrera la pancarta de la Comissió del 9 d'octubre, o seguint la pancarta de l'Esquerra Independentista.

Felicitats en aquest dia, i ànims i coratge per afrontar la lluita de reivindicar i defensar una nació i una llengua assetjades al seu propi país.

Entre les lluites d'avui, crec que destacar la que promou una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a fer que TV3 es pugui veure al País Valencià. Aquesta lluita que mantenen des de fa anys la gent d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i que és fonamental per defensar i construir un espai audiovisual en català comú als països de parla catalana. És fonamental i per això el combaten des de l'espanyolisme. Des de la mateixa Generalitat Valenciana.

Avui, manifestar-se a València no només era reivindicació. També era dignitat. Dignitat per denunciar la corrupció que empastifa les institucions valencianes.

Amb dignitat, i amb confiança, avui s'han tornat a manifestar. Ens hem tornat a manifestar.

9 d'octubre. Visca el País Valencià!

dijous, 8 d’octubre de 2009

Entrevista a Edward Hugh

El passat dimarts, el Jaume Barberà va entrevistar al programa Singulars de Televisió de Catalunya a l'economista Edward Hugh.

"Jaume Barberà, entrevista el macroeconomista Edward Hugh. Viu a Barcelona des de fa 20 anys i és un referent de la premsa anglosaxona de la realitat econòmica d'Espanya. Llicenciat en Economia per la London School of Economics, és col·laborador de Paul Krugman, premi Nobel d'Economia, i del president de RGE Monitor i gurú d'aquesta crisi, Nouriel Roubini. Hugh no deixa indiferent ningú. Parla clar, i el seu discurs és molt dur, com ho són les mesures que proposa perquè Espanya pugui sortir de la crisi"

Vet aquí el programa:


Enllaç al "3 a la carta"

dimecres, 7 d’octubre de 2009

"Kada Vers" de Katarrama

"Kada Vers". Tercer disc dels metal-radical Katarrama.



Un company de feina i de dinars a l'office ens havia comentat a la colla que dinem plegats que tocava la guitarra a un grup de rock de nom irrepetible, Katarrama Stuma.

Doncs bé: li ha passat el CD "Kada Vers" a un altre company de feina i de dinars a l'office i, aprofitant l'avinentesa, jo també l'he escoltat.

Primera i agradable impressió: sonen bé i les lletres són més que bones. M'he quedat amb l'adreça web del grup i m'hi he deixat caure. Resulta que el disc es pot escoltar, gairebé sencer, a la seva web.

Rock dur, com a la cançó que enceta el disc "Cadàvers", però sense caure en el vidriol de la puresa i així, per exemple, integra una secció de vent i un ritme que en certs passatges recorda l'ska en "No és pessimisme" (potser hi té alguna cosa a veure la col·laboració del Xato del Dr. Calypso?).

Metal a "El Duel". Sota la força del so, però, s'amaga una lletra vetllàdament amarga. Aquesta lluita és la mateixa vida? Qui són els duelistes? Qui pot vèncer el duel? Metal, sí, i fan un homenatge a Martí i Pol i a Lluís Llach en "Jo hi soc si tu vols ser-hi". Lletres que parlen de llibertat, de denúncia, com en la contundent "Classe política". Que tenen un compromís. Però que poden parlar també de forces tan primàries com la "Sexualitat". O ser introspectives com aquest "Foc intern" que ens parla de l'esforç per remuntar la desesperació de la soledat que ha deixat un desamor.

No està penjada "Actitud", que descriu justament això: l'"actitud metal", de llibertat, de justícia, de força. Allò que tots hem sentit quan en un concert hem alçat el puny i hem estat en comunió. Tampoc està penjada "Via fora". Un himne a la llibertat. Personal, i d'alguna manera, també nacional.

En un post antic deien que les anirien penjant totes, però em sembla que en algun moment es van oblidar d'acabar la tasca. Serà cosa de demanar una còpia en CD.

En fi, Katarrama. Un grup amb amics prou interessants. Les col·laboracions al disc arriben fins a la contraportada, que inclou un poema de Jordi Bilbeny. La gràcia del poema es que es construeix amb els títols de les cançons de l'àlbum:

"No he llançat els CADÀVERS, perquè en cadàvers penso i en EL DUEL que en els somnis amb tots ells hi mantinc. NO ÉS PESSIMISME. No. És així: som tu i jo. El FOC INTERN més pur. Tu i jo, tots els dominis.

Tu i jo. Tots els records. JO HI SÓC SI TU VOLS SER-HI. I tu hi ets. Sempre amb mi. SEXUALITAT?, em dic: I tant, però més enllà
. De la CLASSE POLÍTICA allunya't sàviament. Engendra un ACTITUD i VIA FORA, doncs, que el risc és l'únic fruit."

Salut i Metal.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Rio 2016. La metàfora

Amb la designació de Rio com a seu dels Jocs Olímpics crec que molts ens hem tret un gran pes de sobre. Si Madrid hagués estat nominada des d'ara fins a una bona temporada més enllà dels jocs hauríem viscut enmig d'una desesperant tempesta espanyolista. Però això només hauria estat la xocolata del lloro. El que hauria estat angoixant de debò és que tots els esforços d'inversió haurien anat a l'aparador madrileny i, sobretot, a les butxaques corruptes de la casta de funcionaris, polítics i empresaris tant característica de la capital del regne. D'això a Barcelona en sabem una mica. Més que res, perquè ja ho hem viscut, i pagat, i, d'alguna manera, encara ho paguem.

Però el que em crida l'atenció de l'elecció de Rio, i més encara per la forma com ha anat, és la metàfora que hi veig.

Jo estic disposat a acceptar que la candidatura de Madrid era bona. Àdhuc molt bona. Perquè no? dins del meu desconeixement, estic disposat, fins i tot, a acceptar que era la millor. En canvi, el COI ha triat Rio. Ha triat Rio després de descartar Chicago en primera ronda, i Tòquio a la segona.

I vet aquí la metàfora: què ha triat el COI? una potencia emergent. La capital d'un membre del club BRIC (Brasil, Rússia, Índia, Xina -China, en anglès-), en contra de la capital d'un membre del club PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya -Spain, en anglès-). Un emergent contra un decadent. Lula Da Silva contra ZP. Un país que vol créixer i que té ganes de fer-ho, contra un estat, que no país, que està qüestionat des de dins i des de fora.

Un estat que ha vist -i aquesta és la notícia del dia, ara que l'efecte nominació ha passat i només queda desparar les taules de la festa que no va ser- com més de 80.000 ciutadans passaven durant el setembre a engreixar la ja prou inflada llista dels aturats. L'estat reconeix, després de manipular els números i descomptar de la llista amb tot el que sigui imaginable, més de 3.700.000 aturats. En la seva decadència, han estat capaços de dir que, si més no, aquests resultats són millors que els de setembre de l'any passat. Extraordinari. (3.700.000 aturats segons l'INEM. Però la EPA, Enquesta de Població Activa, també del ministeri, que no descompta, per exemple, als aturats que estan fent un curs de formació, parla de més de 4.100.000 aturats, un 18% d'atur).

Al Principat no podem tirar coets tampoc: més de 12.000 nous aturats. Al País Valencià, gairebé 10.000. A les Illes Balears, més de 5000. El total d'aturats als Països Catalans és de més d'1.000.0000 (Si seguiu l'enllaç veureu que les dades per a Balears estan malament, posa com a increment del mes el nombre total d'aturats).

Doncs aquest estat, aquests països, són els que el COI ha descartat. De la mateixa i significativa manera que també ha descartat Chicago: Els EUA també estan en reculada. El món, de fet, està en reculada a causa de la crisi que es va encetar als EUA.

Tòquio també ha estat descartada. La proposta de Tòquio era, en realitat, una denúncia massa descarada de que el món ha de canviar. Tòquio no podia ser seleccionada perquè el seu missatge, d'alguna manera ecologista, més que d'"esperança" es podia interpretar com d'"alarma". Però algú dubta que uns jocs a Tòquio no haurien estat excepcionals?

I el COI ha triat Rio. Un emergent. En la meva lectura de la metàfora, el missatge del COI és que s'aposta per un ordre nou, multipolar, amb els BRICs jugant un paper important en el nou ordre. Però, crec jo, que l'aposta del COI és que tot canvii per a que no canvii res. També era una gran aposta la de Tòquio, potser la que més ens convé, més en la línia pensar en decreixement, que no en nous ordres, o en la insistència en el creixement que representen els emergents. Tot això, és clar, és només metàfora, doncs si alguna cosa són els Jocs Olímpics és un negoci bestial i antiecològic i en les antípodes d'un decreixement real.

Però els missatges podrien ser aquests. Així, les "forces vives" de Chicago i Madrid volien uns jocs a les seves ciutats: grans negocis, inversions, promoció. Però el COI ha castigat la decadència. Durament amb Chicago, descartant-la en primera ronda, però amb una extraordinària duresa amb Madrid, perquè? en aquest cas la lectura de la metàfora és aquesta: el primer guanya, el segon perd, els demés participen. En quedar segona, de cara a la galeria s'ha arribat fins al final, però la derrota, en aquest cas és un càstig amarg.

Per la seva banda, Tòquio ens feia un avís: cal canviar de veritat. Rio ens deia: volem créixer i ser com vosaltres. Premiant a Rio, el COI -occident i el primer món, el de veritat, els països rics que estan emetent el missatge que ja s'està sortint de la recessió (Ni EUA ni, per descomptat, Espanya, estan en aquest club)- s'ha premiat a ell mateix i no escolta el missatge japonès. Tota una metàfora. El capitalisme que es "refunda", que canvia alguns actors, per a que tot segueixi igual. Però les coses podran ser iguals? De debò que aquest és el camí?

Un pes de sobre menys. Ens estalviem la vergonya i la càrrega de Barcelona i València subseus olímpiques. Ens estalviem la depredació d'un Madrid hipertrofiat. En aquest sentit, gràcies Rio. Però també: escolta Rio, no és aquest el camí. Mireu Tòquio. feu cas de Tòquio. El seu missatge és el que ens convé. Adéu Chicago. Els vostres amics no ho són tant i us deixaran sols. Adéu Madrid, adéu, Espanya. A tu també et deixaran sola. Et deixarem. No ens convé estar al costat dels perdedors. És supervivència. Aquest vaixell cal abandonar-lo mentre encara es pugui salvar alguna cosa. I llavors, emprendrem un rumb diferent.

Un altre món és possible.