divendres, 25 d’abril de 2014

La dimissió de Cañas

Que el senyor Cañas hagi dimitit de diputat per la seva imputació per un presumpte frau a Hisenda de 430.000 euros no hauria de ser notícia. Molt menys encara una conducta exemplar. En cap cas.

Si aquest fos un país amb valors democràtics més profunds, la dimissió de Cañas no deixaria de ser un afer desagradable, pel fet que una greu sospita s'hauria alçat sobre un representant del poble, a una institució com el Parlament, la més important del país.

A un país amb valors democràtic més profunds, repeteixo, la imputació de Cañas no deixaria de ser un escàndol i la seva dimissió l'acte reflex immediat, sense alternativa possible.

Però aquest és un país on els valors democràtics són força millorables, malgrat que ens agradi dir el contrari, on la tolerància envers els casos de corrupció ens porta a uns malbarataments ingents i, sobretot, a una desconfiança sistèmica que és una de les causes profundes de molts dels mals que patim, en la meva opinió.

Cañas mereix respecte i la presumpció d'innocència. És innocent fins que no es demostri el contrari i jo me n'alegraré si se'n demostra la innocència. Perquè un representat del poble ha de ser digne d'aquesta confiança. I la dignitat i confiança dels Parlamentaris és la dignitat de la Institució. Espero, doncs, que Cañas surti net d'aquest afer. Pel bé de tots.

Però no hauria de ser exemplar la seva dimissió. En tot cas seria el pas conseqüent i inevitable a la imputació. dos i dos fan quatre. Si t'imputen, dimiteixes.

Resulta, però, que aquest pas conseqüent i inevitable -que així ho seria a un país amb valors democràtics més profunds que el nostre, i intolerant amb la corrupció- a la pràctica no ho és: ni conseqüent ni inevitable.

Lamentablement, doncs, la dimissió de Cañas és exemplar. És exemplar quan no havia de ser-ho.

Seria bo, molt bo, seria tot un signe de voler fer bé les coses que tots aquells diputats, alcaldes, tinents d'alcalde, càrrecs de les diputacions que estan imputats -tots ells representants del poble- presentessin la dimissió d'una vegada. O que els "dimitissin".

No tinc dades a ma, però m'atreviria a afirmar que a la majoria de partits trobaríem càrrecs electes imputats. A la vegada gairebé tots els partits afirmen que "Els càrrecs imputats han de dimitir".

Només demano, doncs, coherència.

Jo vull un nou país. La República. Per fundar-la calen estructures d'estat, segur, però tant o més important que les estructures físiques i organitzatives, el que cal és un poble digne, amb representants i institucions dignes d'aquest poble.

win-win?

De tant en tant algun personatge públic posa de moda, volent-ho o sense voler, una expressió.

Per exemple, Jordi Pujol va posar de moda la "pedagogia" i "fer pedagogia". A mi, aquesta expressió mai em va agradar gaire. No podia deixar d'imaginar-me als receptors del "fet pedagògic" com infants. Com joves inexperts. Em xocava que s'apliqués aquesta "pedagogia" a adults. Tanmateix, l'expressió va fer fortuna i des d'aleshores que polítics i no polítics "fan pedagogia" de les qüestions més diverses.

Doncs bé, ahir el president Mas va ser al nou programa ".CAT" de TV de Catalunya. No vaig seguir el programa des de l'inici però vaig ser a temps de veure una part de l'entrevista, de la xerrada del President amb els convidats al debat, i del debat final entre els convidats.

Obro parèntesi. Crec que el programa va estar prou bé. Calen programes així. M'agrada molt l'estil de l'Ariadna Oltra (i FB). He de dir, però, que no tinc gaire clar que tots els convidats fossin els més adequats. Crec que la part del debat pot millorar. Tanco parèntesi.

Al que anava. Ahir el President va dir que el procés sobiranista no ha d'acabar amb vencedors i vençuts. Que ha de ser un procés "win-win" ("guanyar-guanyar") .

Win-Win és un concepte, per dir-ho d'alguna forma, que es fa servir sovint en entorns empresarials. A les grans corporacions, i a les empreses "modernes" es fa servir un llenguatge característic: no es parla de treballadors, es parla de col·laboradors; es parla de com negociar correctament i del guanyar-guanyar; es parla d'ètica empresarial, de conciliació familiar, de competències socials i habilitats; és parla de sinergies... La meva favorita és la que diu que el treballador "és el nostre actiu més valuós".

No, si parlar es parla molt, però el cas és que a la que hom porta alguns anys en aquests entorns, tota aquesta xerrameca acaba relliscant-li.

Jo no diré que a algun lloc del món no pugui haver-hi qui s'ho creu sincerament. Segur que hi ha algú. Sempre hi ha gent per tot. Però em sembla que som majoria els que pensem que aquesta xerrameca és, en general, buida.

El motiu pel que a alguns (pocs) llocs els drets dels treballadors es respecten acostuma a ser que els treballadors d'aquell lloc estan organitzats i són solidaris entre ells. No és per "Win-Win", és per equilibri de forces.

El "win-win" entre una empresa i un proveïdor, o entre una empresa i el seu client depèn, sobretot, de qui és el més fort i qui pot imposar condicions a qui i que una d'aquestes condicions sigui que, a més, has de fer petons i dir que t'agrada. Digues-li win-win.

Si hi ha un món fals i mentider, on l'aparença i la imatge ho és tot; i els interessos i les punyalades per l'esquena són la norma és el món corporatiu. No em convenceran del contrari. Repeteixo: només la unitat i fermesa dels treballadors garanteix que es respectin els seus drets, només la unitat i fermesa de tots els treballadors d'un sector, d'un país, de tot el món, garanteix l'assoliment de nous drets.

Win-Win és un llenguatge que entenen les corporacions, i segurament aquest llenguatge és adequat per adreçar-se al "Gobierno de España". No ens enganyem. Avui el conflicte entre "Generalitat de Catalunya S.A.", actualment dins del grup "Gobierno de España S.A." -tots dos són grans grups de serveis, tots dos són corporacions en fallida- al seu torn integrat al grup "European Union Inc." és, essencialment, una reorganització de l'organigrama del grup "UE Inc.", si més no des del punt de vista del consell d'administració català, i un conflicte disciplinari intern, segons l'espanyol.

Són punts de vista. Avui un representant de la CUP n'oferia un altre: aquest no és un conflicte corporatiu. Aquest és un conflicte polític, de democràcia, de reconeixement de sobiranies i de legitimitats. Coincideixo. Afegiria: és un conflicte amb dimensions psicològiques perquè estem parlant d'una tensió entre la identitat nacional catalana que busca sobreviure enfront de la pressió del nacionalisme espanyol que pretén imposar al cap de cadascun de nosaltres una identitat nacional "correcta", que ens converteixi en "bons espanyols". Per això, Wert vol "espanyolitzar" als nens catalans. Essent això prioritari. ¿Qui vol ciutadans cultes, lliures i crítics quan amb la "formació" adequada i molt millor de preu es pot obtenir ma d'obra barata, acrítica, manipulable i disposada a llançar-se daltabaix d'un barranc al crit de "viva España"? o era "arriba"?

I un recordatori, això del Win-Win està molt bé, però és una estratègia que, amb forces equilibrades, només funciona si és compartida i jo diria que, de moment, a Madrid no la comparteixen. Ells creuen que les forces no estan equilibrades. A Madrid creuen els forts són ells i a Barcelona hi som els dèbils. No hi ha res a negociar per part seva. Només s'acceptarà la rendició incondicional i el lliurament de les armes. Ai no, que això últim és amb els bascos.

Proposar el Win-Win a qui encara es creu que Espanya és l'Imperi Galàctic i no una empresa en fallida del grup EU Inc. és una pèrdua de temps.

A més, que no és aquesta la nostra força. No s'equivoqui, President, em sembla molt bé que vostè es pensi que això és una reorganització d'EU Inc. És cert. També ho és. Però recordi qe si vostè és el President del consell d'administració del grup "Generalitat de Catalunya S.A." també ho és del seu comitè d'Empresa. No és una bona combinació de rols però és la que hi ha.

Si alguna cosa he après amb els anys de participar en un comitè d'empresa és que la força d'un comitè és la mobilització dels treballadors. En definitiva, el comitè no és mes que la representació dels treballadors. No és el comitè qui lluita, és la plantilla. El comitè, com a molt, proposa, canalitza i organitza (i sempre, sempre, escolta i ret comptes a la pantilla), però la força és la unitat i la mobilització dels treballadors.

L'autèntica força de negociació de Catalunya és la unitat i la mobilització del seu poble, dels seus ciutadans, del joves, dels vells, dels homes i dones, dels treballadors.

És la nostra força i és amb la que haurà de comptar, President.

Compta amb una gran força, President.

dimecres, 23 d’abril de 2014

Sant Jordi a Sants

De tornada a casa m'he trobat amb el Sant Jordi a la Plaça de Sants. No m'he pogut estar de fer algunes fotos.

Parades de llibres i flors a la Plaça:

Roses per anar-nos de viatge de fi de curs!
Més parades de roses:
Roses solidàries i moltes estelades als balcons:

La parada de llibres de la Vicky a la carretera.


Que aquesta festa és maca, cívica i no se quantes coses més i que, per acabar d'arrodonir-ho el sol acompanyava, és cert. No hi puc fer-hi més. Dies així em fan sentir bé. Encara em durava l'eufòria d'escoltar els primers falciots de la temporada, i avui s'ha renovat en veure, un cop més, que aquest dia, aquest barri, aquest país són tan senzills d'estimar.

Ha estat un bon dia.  Dames, Amigues, Senyores, espero que els vostres cavallers us hagin honorat amb roses roges, enceses, d'amor i de passió; o potser roses  filials, paternals o fraternals; o roses amicals.  

I per a les dames i els cavallers, que el dia del nostre Sant Patró us hagi dut bons llibres. Histories, relats, contes, assajos, guies, manuals. Llibres. En paper o digitals. Clàssics o moderns. De tapa dura o de butxaca. Nous o de vell. En català, castellà, francès, anglès, italià, alemany, rus o en qualsevol idioma que conegueu  i us arriba a la ment i al cor. Llegir ens fa humans.

Espero que hàgiu gaudit d'una amable, cívica, lluminosa, càlida Diada. D'aquest bonic dia de primavera.

Feliç Sant Jordi.  

 

dimarts, 15 d’abril de 2014

Falciots i flors

La meva dona estava al balcó de casa quant tot d'una  m'ha cridat -ja sap de quin peu calço- 

- Albert, ja han arribat els falciots!

He sortit al balcó  i he mirat el cel i, efectivament, allà hi era un grup de falciots volant ben alt. He pogut sentir els seus xisclets. 

Ben aviat, qualsevol dia d'aquests, quan torni en bicicleta pel carrer diputació, el jardí de la Universitat haurà florit i perfumarà el tram entre Balmes i Aribau amb olor de primavera. Pareu-hi atenció.

Falciots i  flors.  

L'arribada dels falciots, pel que a mi fa, és la confirmació que ja ha arribat la primavera. Ara sí.

Quan floreix el jardí de la Universitat serà quan la Primavera estarà al seu esplendor.

Primavera a Barcelona. M'agrada. Llum. Vull donar gràcies.

Us semblarà que no és cap gran notícia  però, per mi, és important. 

Que la primavera us acompanyi.

dimarts, 8 d’abril de 2014

Llibre llegit: "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel.

Encara no ha acabat el debat sobre l'oferta de diàleg del Parlament però ja és evident que ningú s'ha sortit del guió. Els nacionalistes espanyols diuen que no a tot i ja està. Que de nacions només n'hi ha una i que la identitat nacional catalana no existeix. Que ells no donen permís per a res.

Només que, de fet, aquí ningú ha demanat permís. Es feia una oferta de diàleg. Aquesta oferta de diàleg s'ha rebutjat. Com estava previst.

Res de nou, doncs. Aquest debat era un tràmit necessari en el camí que porta a la Declaració Unilateral d'Independència. Avui el món està prenent nota que al sud d'Europa hi ha un estat que nega una identitat nacional. Que nega, en definitiva, identitats. Identitats personals.

Tot plegat, no és novetat. Ve de lluny, està molt ben analitzat àdhuc se n'han escrit llibres. Un de molt interessant i que he acabat de llegir recentment és "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel. Ed.Destino. 355pàg.

Germà Bel és catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Del seu currículum en destacaria que va ser diputat al congrés entre el 2000 i el 2004. I que la seva investigació es centra en la  reforma del sector públic i en l'economia i política de les infraestructures i el transport i dels serveis públics locals. El 2010 va publicar "Espanya, capital París" en el que feia una anàlisi econòmica sobre les infraestructures i polítiques de transport de l'estat espanyol.

Al llibre "Anatomia d'un desengany" Bel fa una anàlisi amb dades del creixement del sentiment independentista a Catalunya. Repassa (i rebat) les teories que pretenen explicar aquest creixement (com "l'adoctrinament a les escoles", o "el virus nacionalista", o "el desig dels catalans de ser diferents").

Curiosament, les enquestes semblen demostrar que els estereotips sobre els catalans entre els espanyols fan que els catalans siguem percebuts com més diferents dels espanyols que, per exemple, els europeus. En canvi, els estereotips dels catalans sobre els espanyols fan que ens percebem com més semblants. Curiosament, els estereotips espanyols sobre els catalans potser justifiquen parlar més de "separadors" que de "separatistes".

Tot i que, de fet, la confiança mútua està trencada. Amb noves dades i hemeroteca el llibre argumenta aquest trencament de la confiança mútua. Bel descriu tres etapes en el procés de desengany: els 80, l'arrencada, amb el peix al cove; els 90, la inflexió. Amb l'esgotament del peix al cove i les majories d'Aznar i l'inici de la recentralització; la dècada del 2000, el desengany:  amb l'intent de blindatge que va suposar l'estatut i  que va acabar en desastre.  Avui estem en una nova etapa: els territoris inexplorats. El federalisme és mort (i avui, a Madrid, per si algú ho dubtava, l'han rematat).  Hi han només dues vies: independència o assimilació.

 Bel dedica els tres capítols següents respectivament a aportar i analitzar dades sobre l'educació, l'ensenyament i la llengua; sobre balances fiscals i "solidaritat inter-territorial; i sobre infraestructures, argumentant en tots tres capítols com les polítiques de l'estat han empès l'opinió pública catalana a les posicions sobiranistes.

L'interès del llibre de Bel, per mi, ha estat trobar contrastats amb dades, moltes d'elles procedents de fonts ministerials,  la corroboració de molts arguments independentistes. Bel es declara ell mateix com un federalista desenganyat. Un independentista per "descart", perquè no veu una altre via. En aquest sentit, per mi és una aportació molt interessant perquè la fa desapassionadament. Potser no tant, doncs quan denuncia alguna política estatal, com la d'educació, es nota una certa ironia amb mala bava que, sigui dit de pas, li aporta emoció a un text que tot i llegir-se molt bé, és clar i directe, potser hauria quedat massa fred.

Per mi ha estat una molt bona lectura. Molt recomanable. Útil. Aportació rigorosa d'arguments per a debatre. Una proposta pel Sant Jordi d'enguany que agradarà molt  als interessats en anàlisi política en particular; i als interessats en el procés d'independència de Catalunya en general.  

dilluns, 7 d’abril de 2014

"Retrats" amb Edward Hugh

Una bona notícia ha estat el retorn de Jaume Barberà a la programació de la Televisió de Catalunya.

A "Retrats" Jaume Barberà manté una conversa amb algun personatge. En aquest sentit, funciona de forma similar a "Singulars". El canvi més vistós és que ara és Barberà qui es desplaça a terreny del convidat  i tot plegat pren un aire potser de més informalitat i més comoditat pel personatge convidat. Tot és més distès.

He de confessar que em va impactar molt, crec que a tothom, la conversa que va mantenir Barberà amb Xavi Verdaguer i l'espectacular pregunta inicial que aquest li va fer. Preguntà que Barberà, per cert, no va respondre. Però ho entenc. Aquesta és la mena d'informació que hom es reserva per publicar-la al twitter al moment oportú.

Sense bromes, un dels programes que m'ha cridat mes l'atenció ha estat el de l'economista Edward Hugh. Potser en un ambient excessivament distès. Crec que a plató l'entrevista hauria tingut més suc. Algunes coses prou interessants es van dir, però.

De la web de "Retrats":

"Retrats" es desplaça a les Escaules per saber l'estat real de l'economia amb Edward Hugh, macroeconomista, bloguer i especialista en processos demogràfics.

El programa que dirigeix i presenta Jaume Barberà fa seure en una taula l'economista Edward Hugh i una representació dels seus veïns del poble per conversar, opinar i expressar les seves inquietuds sobre el present i el futur. Compartiran estovalles un jubilat, un capellà, un controlador aeri, una estudiant, una aturada i una artista plàstica.

Edward Hugh, nascut a Liverpool fa 61 anys, en fa 25 que va decidir instal·lar-se en aquesta petita població de l'Alt Empordà. És considerat un dels economistes més influents del món i el "New York Times" el va batejar com "el profeta del cataclisme de la zona euro".

També és reconegut per la seva capacitat analítica hiperrealista i pels seus estudis, que difon a través de simposis i conferències, i, sobretot, des de la llibertat que li dóna internet. Segons algunes de les tesis que explicarà a "Retrats", "el problema de l'envelliment de la població no té solució i cal aprendre a gestionar-lo sense oferir falses promeses". Hugh considera que "les pensions aniran a menys en la proporció que augmenti la població de gent gran i baixi el PIB."

I aquí teniu el programa, per si us ve de gust recuperar-lo:

No a tot!

Fem una juguesca: diran que no a tot. A Madrid diran que de consulta, res.

D'acord, apostar sobre això és gairebé com dir que de nit és fosc, i que en acabada la nit, surt el sol.

Tanmateix,  pot ser bonic escoltar Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera defensar aquesta petició. No tinc cap dubte que estaran a l'alçada.  Com en el seu moment, quan la defensa de l'estatut del 2005, hi van saber estar Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira.

A diferència d'aquell envit, però, avui sabem perfectament quin serà el resultat. Serà un no rotund. Sabem que no seran escoltats i podem sospitar que la majoria del congrés espanyol tractarà d'humiliar als diputats catalans.

Sabem també que els diputats del PSC votaran en contra de la petició del Parlament. Quin paperot.

La representació de demà, no per esperada deixa de tenir una missió. Es tracta de mostrar al món que l'estat espanyol nega l'existència de la identitat nacional catalana; i també que nega als ciutadans -als d'aquí, però també als d'allà- el dret a decidir.

Els independentistes esperem -i estem segurs d'obtenir- un no rotund. Un nou cop de porta que tanqui portes i ensorri ponts. Que sigui el govern espanyol el que faci la feina bruta de dinamitar les ofertes de diàleg, i que ho faci als ulls del món.

Catalunya es va desenganxant de forma inexorable de l'estat espanyol i fets com els que s'esdevindran demà només fan que confirmar-ho. No hi ha marxa enrere i a l'horitzó es dibuixa cada cop de forma més evident la declaració unilateral d'independència.

Demà, seguint la metàfora de  la CUP, m'aniré a l'estació del tren, a esperar la tornada de l'expedició catalana. A diferència dels cupaires, però, crec que la  representació de demà no haurà estat en va: el món ho veurà.

Que no s'estranyi ningú, doncs, quan la DUI arribi.