dimecres, 31 de desembre de 2014

Feliç any nou!

Pels carrers, si esteu atents, veureu l'home dels nassos, i aquesta presència mitològica ens diu que és el darrer dia de l'any. 2014 també s'acaba.

Benvinguts alguns. Altres un any més grans, o potser més vells. D'altres que han marxat.

Cadascú sap què ha après. Quines han estat les seves lluites. Les victòries i les derrotes. Hem estat feliços, alegres, avorrits, tristos. Hem estimat i odiat. Hem estat apassionats i indiferents. Emocionals i cerebrals. Sols i acompanyats. Hem estat valents i porucs. Homes i dones. Pares i fills. Amics i amants. Adults i nens. Rics i pobres. Individus i societat. Coherents i contradictoris. A vegades, tot a l'hora, a vegades en successió.

És extraordinari.

Ha estat un honor, un plaer, un neguit, un desfici, el millor i el pitjor, una bassa d'oli, un daltabaix, compartir amb tots vosaltres aquest any.  És la vida mateixa. Estem vius. Es un miracle que no per quotidià em deixa de meravellar quan m'aturo i l'observo.

I ho hem fet entre tots. Gràcies a tots.

Gràcies per la vida.

Que el proper any ens porti vida. Que ens adonem que vivim. Que visquem i sentim els moments.

La vida és el nostre regal. Gaudiu de la vida.

 Feliç any nou.

dimarts, 16 de desembre de 2014

#JoTambéSócAnarquista



Pandora. Es diu que hom a obert la capsa de Pandora quan comet un acte irreflexiu que desferma problemes i complicacions. A la mitologia grega, de la capsa de Pandora en van sortir tots els mals del món.

Em demano qui li ha posat el nom d'Operació Pandora a l'inqualificable acció policial d'aquest matí a locals i ateneus llibertaris. Quina mena de mala fe, o d'estupidesa, els porta a anunciar que s'ha tractat d'una acció contra el "terrorisme" anarquista.

Aquí l'únic terrorisme que hi ha és el de l'estat: que mata amb retallades sobre la sanitat pública; que amb la llei mordassa vol fer por, terroritzar, fer terrorisme, als que protesten; que posa una tanca criminal, pensada per tallar la carn, per causar dolor, a Ceuta i Melilla; un terrorisme que desnona a vells i nens. Seguim?

Aquí l'única màfia és la dels imputats per corrupció. Que són dotzenes. Centenars. I aquesta màfia és la que roba i saqueja, i es fa venir bé les lleis i els jutges, i si no, els canvia.

No són pas els llibertaris els que em fan por. I no. Jo no sóc anarquista. Per defecte: em fa massa respecte la paraula llibertari pel compromís i responsabilitat que comporta. Però això no treu que els admiri, profundament, pels seus principis. Per fer de la llibertat la seva bandera. Una bandera negra.

L'atac que avui han patit els anarquistes és un atac a la llibertat. La llibertat de tots.

Em demano, però, si les clavegueres de l'estat no estan buscant precisament això: obrir la capsa de Pandora. Provocar la resposta d'utodefensa del col·lectiu anarquista precisament per entrar en una espiral d'acció-repressió, omplir els carrers de policia i retallar encara més la llibertat de tots.

És aquesta la tàctica? ja estem en aquest punt de joc brut?

Ho comentavem al dinar: és un cop d'estat. El PP ha decidit tirar pel dret i retallar drets i reprimir les dissidències. Ens reserven el paper de súbdits, en el millor dels casos, però, potser més adequat, sotmesos a la "protecció" del "seu" estat, el que s'han fet a mida i que és, de fet, una organització mafiosa i corrupta.

Pandora. Ves quina cosa. No crec que el nom hagi estat triat a l'atzar.

Des del bloc, solidaritat amb els detinguts i amb els col·lectius anarquistes que avui han estat agredits. Avui sí: #JoTambéSócAnarquista.

dissabte, 6 de desembre de 2014

Cal encetar el procés constituent

Igual com va fer Artur Mas immediatament de la seva conferència, Oriol Junqueras també va ser entrevistat per Terribas. Vaig trobar la xerrada molt interessant.

Poso les dues entrevistes una al costat de l'altre. Cal tenir en compte les dates: La conferència d'Artur Mas va ser el 25 de novembre, l'entrevista amb Mònica Terribas, el 28; la conferència d'Oriol Junqueras és del 2 de desembre, i l'entrevista, del 5.

me>

L'entrevista amb Oriol Junqueras va ser a TV3, amb el format de les grans ocasions. De moment no es pot inserir des de la web de la corporació, però es pot veure al "3 a la carta"

Les entrevistes clarifiquen les respectives conferències. També pot ser de molta ajuda aquest article al Vilaweb en que es resumeixen els aspectes principals de les dues conferències i s'especifiquen els full de ruta.

I també crec que és molt esclaridora aquesta entrevista que li van fer al Polièdric, el programa d'anàlisi política dels informatius de Catalunya Ràdio, al diputat de la CUP Quim Arrufat. Trobo que la posició de la CUP és particularment interessant i necessària. És una veu que no obeeix a les dinàmiques, no sempre evidents, dels partits grans.

Tot plegat dibuixa un escenari de gran riquesa de matisos i d'alta complexitat. Jo no crec que les posicions d'uns i altres, més o menys enfrontades, siguin una mala notícia pel procés d'independència. Caldrà, sens dubte, superar les diferències i trobar punts d'acord i, arribats al punt on estem, crec que és inevitable que s'aconsegueixi. N'estic convençut. Ningú entendria que no fos així.

EL que sí que crec és que no és bo, en cap cas, que aquest acord trigui a arribar.

Ha passat gairebé un mes des del 9N i em fa l'efecte que encara no s'han entès les enormes conseqüències d'aquell acte: el 9N es va desobeir, i després l'estat espanyol va presentar querelles contra Mas, Ortega i Rigau. L'estat espanyol ens va fer, de gratis, una declaració implícita d'independència: va reconèixer que aquell dia el govern de la Generalitat, els voluntaris i els votants l'havien desobeït.

Una de les coses que em crida l'atenció de les dues conferències és que no s'esmentava explícitament la declaració d'Independència. Jo crec que caldrà fer-la i que es farà de forma solemne en algun moment però, en la pràctica, ja no cal. Ja ens l'han feta. Però el que sí que cal per a que sigui vàlida i efectiva és continuar amb la desobediència.

El 9N va obrir una bretxa en la fortalesa estatal espanyola. Per avançar cap a la independència cal aprofitar la bretxa oberta i fer-la més gran i profunda. Crec que tant la conferència de Junqueras com la de Mas coincideixen en aquest punt: cal actuar com un estat independent allà on es pugui. Afegeixo: i cal fer-ho des de ja mateix. El problema és el temps. Cal eixamplar la bretxa, perquè, cas de no fer-ho, es tancarà.

Per això és tan important posar-se d'acord en quin ha de ser el següent pas i dur-lo a terme. Propostes, n'hi han. Sí, segur, cal generositat, de tots, i intel·ligència i coratge. Tenim algun punt a favor: a Madrid segueixen ajudant-nos i avui mateix han tornat a invalidar la tercera via i estan escampant tots els dubtes sobre la possibilitat d'una negociació civilitzada. Que parlin, doncs, aquells que s'hagin de posar d'acord. Però que no s'encantin.

En un dia com avui, el que ha de quedar clar és que cal fer via cap a la constitució catalana. No ens despistem.

Per acabar, un últim audio: Rull, de CDC, també parla ja de començar a escriure la costitució catalana, al programa "El Suplement" de Sílvia Coppulo.



Crec que estem arribant a aquest important consens: cal encetar ja a gran escala, de forma àmplia, amb gran participació, el procés constituent. Alguns ja han encetat el camí.

dimecres, 3 de desembre de 2014

Conferència d'Oriol Junqueras

De la conferència de Mas, a la de Junqueras.

Aquí el vídeo,


i el podcast.

No he trobat la transcripció.

És inevitable posar una al costat de l'altre la conferència del president Mas i la d'Oriol Junqueras. Hi han diferències de fons i de forma. És evident. Però crec que en cap cas les diferències de fons haurien de fer que el procés trontollés.

L'objectiu de tothom és que Catalunya esdevingui un estat independent. En aquest punt estem tots els independentistes d'acord. La forma que prendrà aquest nou país té considerables punts de contacte, però també hi han diferències de fons que caldrà discutir durant el proces constituent. En això també esdtem tots d'acord.

Però quan encetem aquest procés? ERC diu que tan aviat com es guanyin les plebiscitàries amb la majoria suficient per fer-ho. Si s'obté aquest resultat, el següent pas és la declaració d'independència  i, a continuació, la negociació d'igual a igual amb l'estat espanyol dels actiu i passius, per una banda; la substitució de lleis i estructures de l'estat espanyol per estructures pròpies i lleis de transició que garanteixen que no hi cap buit legal fins que entri en vigor la constitució de la República i el seu desplegament legal; finalment, el procés constituent participatiu que ha de conduir a la redacció d'aquesta constitució.

El procés constituent es culminarà amb el referèndum de ratificació de la constitució. En aquest punt, que amb el referèndum constituent que ratifiqui el text es dona per acabat el procés d'independència, també coincidim tots els independentistes.

El que vingui després serà, sens dubte, una gran aventura, però ja serà una altre aventura.

La diferència de fons entre Mas i Junqueras no és com anar a les properes aleccions. Al meu entendre decidir que si llista unitària, o llistes separades, o llista pàraigües és estrictament el mateix que triar una eina. L'eina que ha de fer que es mobilitzin més votants independentistes.

Personalment, crec que l'enfocament de llistes separades amb un (o més d'un) punts comuns que facin referencia a l'agenda per a la declaració de la independència i del procés que en seguirà, és superior al de llista unitària pel que fa a capacitat de mobilització. Puc estar equivocat. En tot cas, m'agradaria que algú fes l'estudi i l'anàlisi sociològic que argumentés en favor d'una o altre opció. Però ja veig que no es farà.

En tot cas, no és aquesta la diferència de fons. La diferència de fons és el temps. Junqueras demana una declaració d'independència immediata a les eleccions. Mas, en canvi, proposa una forma light de declaració: un anunci a l'estat espanyol i als estats europeus de la intenció d'esdevenir estat independent. Una declaració l¡ght que ens condueix a 18 mesos de transició fins arribar a unes eleccions constituents i un referèndum de ratificació de la constitució i de la independència. Buf...

Tal com ho veig, la proposta d'ERC té una virtut: va per feina. No fa volar coloms, ni espera miracles. I és el que acabarà passant.


Entenc que Mas té l'obligació de tenir sempre una ma estesa cap a l'estat espanyol i entenc que aquesta és l'explicació última de la proposta que fa: deixar sempre una porta oberta a l'estat per a una negociació.

Però l'estat espanyol no negociarà. Ni que l'obliguin a fer-ho. Europa no podrà forçar a l'estat espanyol a negociar. N'estic segur. "Antes roja que rota", però si es trenca, que sigui amb honor: Abans la bancarrota i la ruïna i menjar-se tot el deute, que acceptar la independència de Catalunya. Jo crec que això serà el que passarà: Catalunya farà dècades que serà independent però Espanya encara continuarà boicotejant-la a organismes internacionals i tocant els nassos. Jo crec que serà això. Estaran arruinats però amb el "orgullo" intacte.

Jo crec que Mas ho sap això. Que n'és molt conscient. De cara a Europa cal deixar portes obertes. Però l'estat espanyol les tancarà. Ho sabem tots.

Per tant, no patiu. Es posaran d'acord. Les eleccions, constituents, seran aviat. 

Ja no hi ha marxa enrera.

dimecres, 26 de novembre de 2014

Conferència del President. "Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar"

Avui a les 17:00 ha acabat el procés participatiu del 9N. Qui no va poder votar el 9N ho ha pogut fer posteriorment a les diferents delegacions territorials del govern.

Un cop acabat el procés s'esperava la intervenció del President Mas que s'ha fet realitat a les 19:30 a l'auditori del Fòrum.

El text íntegre de la conferència del president de la Generalitat "Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar"  [també a l'aragirona.cat].

O, si ho preferiu, el podcast.

La proposta del President, en resum, al Vilaweb.

Mas proposa una llista "de país", principalment amb gent de la societat civil, proposats per la societat civil, i pels partits. Tots els que estiguessin en aquesta llista es comprometrien a presentar-se només aquest cop, com un servei al país.   
Mas està disposat a no ser el cap de llista. Fins i tot, s'ofereix per tancar la llista.

La data de la consulta no està fixada. De fet, ni tan sols es pot afirmar que Mas estigui disposat a convocar-la si no es possible amb les regles que proposa

Aquesta llista es marcaria l'objectiu de la majoria absoluta.

En cas d'obtenir la majoria absoluta per ella mateixa, declararia la independència.

Aquest govern disposaria del plaç d'any i mig, màxim, per crear les estructures necessàries per mantenir-la, per una banda, i realitzar el procés constituent per l'altra. El procés constituent serà un procés amb la participació ciutadana, i serà responsabilitat d'aquest govern habilitar els mecanismes de participació.

Assegurar el funcionament normal de l'administració i els serveis que presta la Generalitat durant aquests mesos de transició.

En completar aquest procés, el 2016, es convocarien eleccions constituents i es proclamaria la independència. Un referèndum final, un cop celebrades les eleccions constituents, ratificaria la independència.

* * * * *

Aquesta és la proposta del President.

En una primera lectura sembla que el pla està meditat. Hi ha una proposta i un pla d'actuació. Si més no, Mas té un full de ruta.

Sembla que Mas tracta de superar el dubte raonable de si una llista unitària sumaria més diputats independentistes que llistes separades de CiU i ERC.

Jo diria que la idea és que sigui la societat la que construeixi, en una mena de procés de  llistes obertes aquesta candidatura unitària per fer la independència.

Es tractaria d'una llista unitària que comptaria amb persones de la societat civil, proposats per pels partits que vulguin participar-hi, però no només, també comptaria amb gent  proposada per patronals, sindicats, associacions...

A priori, a mi no em desagrada. Entenc que la situació és excepcional i requereix accions excepcionals.

Mas ha presentat molt bé el seu pla. Ha resultat convincent. Ha transmès la imatge de tenir els caps ben lligats. La sensació és que amb aquesta proposta és capaç de mantenir el lideratge del procés. SI més no, posa el llistó alt per a qualsevol contraproposta.

Per una qüestió d'aritmètica electoral la pilota ara és al terrat d'ERC. Accepten o rebutgen la proposta? la matisen?  calen aclariments?  Tenen una proposta pròpia? Segons  Vilaweb, "dimarts vinent, Junqueras farà una conferència al Palau de Congressos de Catalunya amb el títol 'Crida a un nou país: la República Catalana'. Pot ser aleshores el moment que el president d'ERC respongui a la proposta de Mas". Caldrà, doncs, esperar a la setmana que ve. 

Per la seva banda, no hi ha dubte que CUP i Procés Constituent faran una llista independentista seva. Bé. Com ha de ser. Arribat el moment, aquests diputats es posaran a favor de la declaració d'independència i, probablement, si les coses van com han d'anar, seran molt actius en el procés constituent.

Tampoc hi ha dubte que PSC i PP, Cs negaran la major.

Però la clau de la majoria absoluta pot estar en els votants del Sí-No.  ICV i Podemos -cas que es presenti- hauran de definir-se i, si les coses no canvien molt, explicar com volen fer un procés constituent a Espanya, ells tots sols, o amb qui volen federar-se els altres. O si es que la seva proposta és esperar-se a veure què passa a Espanya. Però aquest discurs de posar-se a roda del que diguin a Madrid, tal com ho veig, ja ha quedat desmentit pels fets. O, si més no, està desbordat per la velocitat que porta el procés d'Independència.

En fi. No hi ha res guanyat i les coses es poden torçar...

... Però, en tot cas, el discurs de Mas és d'una importància extraordinària. Adoneu-vos de a quin punt estem que el President de la Generalitat parla en els termes que ho ha fet.

Espero que tots plegats sapiguem estar-ne a l'alçada.

divendres, 21 de novembre de 2014

Carmen. 85 anys. Desnonada

Anava a publicar el post anterior però a l'entrar al Twitter m'he trobat la notícia del desnonament de Carmen, de 85 anys, i se m'ha regirat l'estómac.

La notícia a El País. La PAH de Vallecas ha intentat aturar el desnonament, però aquest s'ha realitzat per la força, com es pot veure als vídeos de Kaosenlared.

No és pas el primer cas i no serà l'últim.

Però frapa. Fa ràbia. Em fa molta de ràbia.

Podria ser la meva mare. La teva. La mare de qualsevol de nosaltres.

Rics contra pobres. Poderosos contra dèbils. Violència contra mans enllaçades. Lleis contra humanitat. Legalitat contra legitimitat.

Però no vull parlar ni pensar ni tractar de comprendre perquè passen aquestes coses. Encara podria ser quer se m'acabés passant la ràbia tot pensant teories. I no vull. No em dona la gana. No vull empatitzar amb aquests gossos.

És ben just. Ells no ho farien amb mi.

Vull quedar-me amb la ràbia. Ara que la tinc. I conservar-la en algun lloc. Mantenir-la. Que no s'apagui.

I quan arribi el moment, atiar-la, fer-la créixer i llençar-la a la cara dels malvats. A Vallecas, o a Barcelona.

El cap demana justícia; però el cor, venjança.

Amb la querella, Rajoy ens ha declarat la Independència.

Han passat onze dies i cada cop és més evident. Per acabar de rematar-ho, fets com el d'avui ho certifiquen i ho ratifiquen. La meva tesi és que quan el passat 9 de novembre es van obrir els locals de votació i qui va voler va anar a votar es va produir la declaració d'independència tàcita.

"Què diu aquest!"  El que llegiu: el 9N va ser la declaració d'independència. Tàcita. No explícita.

Però avui, amb la querella contra Mas, Ortega i Rigau ha estat el mateix estat espanyol qui ha donat carta de  legalitat a la declaració. Amb la querella, la declaració d'independència del 9N es fa explícita en papers del mateix estat espanyol.


"Però què dius!!!" Sí, sí. Amb la querella contra el President, tenim un paper de l'estat que ens diu que el 9N vam desobeir o, el que és el mateix, que vam fer un acte de sobirania i que vam actuar amb independència. O sigui: tenim un paper de l'estat que ens diu que ens hem declarat independents. 

Amb la querella d'avui, l'estat espanyol ens ha declarat la independència.

El 9N vam votar per la independència, i avui, el 21N,  l'estat espanyol ens ha fet el favor, extraordinari, de declarar-nos-la.

Encara pot haver marxa enrere, per exemple, si s'entra en el joc judicial de  la querella. Però per evitar aquest perill, simplement n'hi ha prou amb no fer-ne cas. Un jutge francès no pot jutjar-me a mi , que soc català. Tampoc pot fer-ho un jutge espanyol..

Sí, d'acord, la fiscalia de Barcelona impulsarà la querella i tot el que vulgueu i caldrà veure que fa el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el qual, potser simplement desestima la querella. O potser no, i considerarà que té base jurídica i dictaminarà que hi ha hagut desobediència. En tot cas, és igual. Tindria gràcia, però, que la declaració d'independència vingués avalada pel TSJC. Ves quina cosa.

Està clar que la querella d'avui no treu de que caldrà fer una declaració explícita. Però és molt d'agrair que el govern espanyol sigui tan maldestre i hagi cremat ja aquesta etapa de facto.

En ŧot cas, el que cal ara és anar ràpid i aprofitar la cadena d'errors que està cometent l'estat. El govern espanyol està embogit portant al constitucional totes i cadascuna de les lleis que surten del Parlament de Catalunya: la de pobresa energètica, la dels horaris comercials, la del fracking... estan tractant, simplement, de bloquejar qualsevol activitat legislativa catalana. és igual quina sigui. És simplement, que el Parlament de Catalunya no pugui legislar res. Que només sigui un decorat.

És necessari, doncs, no entrar en aquest joc. No precipitar-se, evidentment. Però cal accelerar el pas.

Encara podem perdre si deixem que el govern espanyol ens ofegui. Ara cal, doncs, moure's amb velocitat i determinació. El 25N, quan tanqui l'últim local de votació del procés participatiu caldria esperar una nova acceleració.

Tenim papers de la fiscalia que són, a efectes pràctics, el reconeixement explícit que el 9N va ser la declaració d'independència. Ara estem, doncs, en el punt que cal acabar les estructures d'estat que calguin per tirar endavant amb la proclamació d'independència tan aviat com sigui possible.

En tot cas,la declaració explícita i la proclamació  hauran de ser aviat, perquè l'estat ja està anant a la desesperada en l'intent d'anorreament de  la Generalitat, i pot aconseguir-ho si no hi ha un moviment ràpid i decisiu des de la Plaça de Sant Jaume. Un moviment de judoka.

Tal com ho veig, el proper dimarts Mas haurà de prémer l'accelerador a fons.

Màxima expectació, doncs.

dijous, 20 de novembre de 2014

20N. Aniversari de la mort de Durruti.

Hi ha qui diu que l'anarquisme és un fet diferencial català, i és aquesta una afirmació ben grossa que jo ni accepto ni desmenteixo, només apunto. El que sí que dic és que hi han llibertaris que tenen la seva pròpia visió sobre l'alliberament nacional i hi ha algun text que és interessant llegir.

La història del moviment anarquista a Catalunya i a Espanya, sobretot, el període històric de puixança de la CNT i de la revolució llibertària del 36 és molt interessant. Una crònica extensa i intensa és pot trobar en aquest llibre, "El eco de los pasos", que segurament es pot considerar de referència.

De tots els fets i personatges històrics de la revolució llibertària en destaca Buenaventura Durruti. Durruti va morir el 20 de novembre de 1936, a Madrid, en circumstàncies poc clares. Se sospita que fou assassinat per agents estalinistes.

Avui es commemora, doncs, l'aniversari de la mort de Durruti.

Pocs dies abans de marxar a Madrid, on trobaria la mort, Durruti va adreçar-se als treballadors de Catalunya, al poble català, per demanar la mobilització general contra el feixisme.

A la revista Catalunya, núm. 156 de la CGT, hi ha l'article "Parla Durruti" de l’historiador Agustín Guillamón que reprodueix el que se suposa que va ser aquell important discurs de Durruti i el posa en el context del moment. L'article es pot trobar també a la web de la CGT.

Vet aquí el discurs.

"Treballadors de Catalunya: Em dirigeixo al poble català, a aquest poble generós que fa quatre mesos va saber desfer la barrera dels militarots que ens volien sotmetre sota les seves botes. Us porto una salutació dels germans i companys que lluiten al front d’Aragó a uns quilòmetres de Saragossa, i que estan veient les torres de la Pilarica.

Tot i l’amenaça que plana sobre Madrid, cal tenir present que hi ha un poble a peu, i per res del món se li farà retrocedir. Resistirem al front d’Aragó, davant les hordes feixistes aragoneses, i ens dirigim als germans de Madrid per dir-los que resisteixin, ja que els milicians de Catalunya sabran complir el seu deure, com quan es van llançar als carrers de Barcelona per a aixafar el feixisme . No han d’oblidar les organitzacions obreres quin ha de ser el deure imperiós dels moments presents. Al front, com a les trinxeres, hi ha un pensament, només un objectiu. Es mira fix, es mira endavant, només amb el propòsit d’aixafar el feixisme.

Demanem al poble de Catalunya que s’acabin les intrigues, les lluites intestines; que us poseu a l’altura de les circumstàncies; deixeu les picabaralles i la política i penseu en la guerra. El poble de Catalunya té el deure de correspondre als esforços dels que lluiten al front. No tindrà més remei que mobilitzar-se tothom, i que no creguin que s’han de mobilitzar sempre els mateixos. Si els treballadors de Catalunya han d’assumir la responsabilitat d’estar al capdavant, ha arribat el moment d’exigir del poble català el sacrifici també dels que viuen a les ciutats. Cal una mobilització efectiva de tots els treballadors de la rereguarda, perquè els que ja estem al front volem saber amb quins homes comptem darrere de nosaltres.

Em dirigeixo a les organitzacions i els demano que es deixin de picabaralles i de travetes. Els del front demanem sinceritat, sobretot a la Confederació Nacional del Treball i a la FAI. Demanem als dirigents que siguin sincers. No n’hi ha prou amb que ens enviïn cartes al capdavant encoratjant-nos, i amb que ens enviïn roba, menjar i cartutxos i fusells. Cal també adonar-se de les circumstàncies, preveure el avenir. Aquesta guerra té tots els agreujants de la guerra moderna i està costant molt a Catalunya. S’han de donar compte els dirigents que si aquesta guerra es perllonga molt, cal començar per organitzar l’economia de Catalunya, cal establir un Codi en l’ordre econòmic. No estic disposat a escriure més cartes perquè els companys o el fill d’un milicià mengi un tros de pa o un got de llet més, mentre hi ha consellers que no tenen taxa per menjar i gastar. Ens dirigim a la CNT-FAI per dir-les que si com a organització controlen l’economia de Catalunya, l´han d’organitzar com cal. I que no pensi ningú ara en augments de salaris i en reduccions d’hores de treball. El deure de tots els treballadors, especialment els de la CNT és el de sacrificar-se, el de treballar el que calgui.

Si és veritat que es lluita per alguna cosa superior, us ho demostraran els milicians que es posen vermells quan veuen a la Premsa aquestes subscripcions a favor seu, quan veuen aquests pasquins demanant auxili per a ells. Els avions feixistes ens tiren en les seves visites, diaris en què poden llegir-se llistes de subscripcions per als que lluiten, ni més ni menys que feu vosaltres. Per això hem de dir-vos que no som captaires i, per tant, no acceptem la caritat sota cap concepte. El feixisme representa i és, en efecte, la desigualtat social, si no voleu que els que lluitem us confonguem als de rereguarda amb els nostres enemics, compliu amb el vostre deure. La guerra que fem actualment serveix per esclafar l’enemic al front, però és aquest l’únic?: No. L’enemic és també aquell que s’oposa a les conquestes revolucionàries i que es troba entre nosaltres, i al qual aixafarem igualment.

Si voleu aturar la perill, s’ha de formar un bloc de granit. La política és l’art de la traveta, l’art de viure [com abellots], i aquest ha suplantar-se per l’art del treball. Ha arribat el moment de convidar a les organitzacions sindicals i als partits polítics perquè això acabi d’una vegada. A la rereguarda s’ha de saber administrar. Els que estem al front volem darrere una responsabilitat i una garantia, i exigim que siguin les organitzacions les que vetllin per les nostres dones i els nostres fills.

Si aquesta militarització decretada per la Generalitat és per ficar-nos por i per imposar una disciplina de ferro, s’han equivocat. Aneu equivocats, consellers, amb el decret de militarització de les milícies. Ja que parleu de disciplina de ferro, us dic que vingueu amb mi al front. Allà estem nosaltres que no acceptem cap disciplina, perquè som conscients per complir amb el nostre deure. I veureu el nostre ordre i la nostra organització. Després vindrem a Barcelona i us preguntarem per la vostra disciplina, pel vostre ordre i pel vostre control, que no teniu.

Estigueu tranquils. Al front no hi ha cap caos, cap indisciplina. Tots som responsables i coneixem el tresor que ens heu confiat. Dormiu tranquils. Però nosaltres hem sortit de Catalunya confiant-vos l’Economia. Responsabilitzeu-vos-en, disciplineu-vos-en. No provoquem, amb la nostra incompetència, després d’aquesta guerra, una altra guerra civil entre nosaltres.

Si cadascú pensa que el seu partit sigui el més potent per imposar la seva política, està equivocat, perquè enfront de la tirania feixista només hem d’oposar una força, només ha d’existir una organització, amb una disciplina única.

Per res del món aquells tirans feixistes passaran per on estem. Aquesta és la consigna del front. A ells els diem: "No passareu!". I a vosaltres us correspon cridar: "No passaran!". "

Sigui aquest post el meu particular homenatge a Buenaventura Durruti.



dilluns, 17 de novembre de 2014

9N. Encara es pot votar.

Fins el dimarts 25 aquells que no ho hagin fet encara tindran la possibilitat de  votar en el proces participatiu. una setmana després hi han cues per participar al Palau Robert del Passeig de Gràcia.

Ningú reclama que s'aturi aquest procés de votació. Ha esdevingut normal i aquestes votacions es fa en un ambient de placidesa.

 Contrasta, i molt, amb  els dies previs al 9N en que les notícies i les declaracions se succeïen a gran velocitat i en que la sensació que em semblava captar era la d'excitació general.

Ha passat una setmana i ara el que es percep és una tranquil·litat, que jo trobo inquietant.

Encara falta una setmana per tancar definitivament el 9N. Però la sensació després dels accelerats dies previs, és que el 9N ja queda molt lluny. Com si aquella etapa ja estigués tancada.

Objectivament no ho està, però és molt difícil que la participació d'aquests dies posteriors afecti gaire als resultats. Seria extraordinari que l'independentisme superés la barrera dels 1.900.000 vots, per que voldria dir que més gent a votat a favor de la independència que de l'estatut del 2006. Seria un bon cop d'efecte. Per als independentistes que encara no han anat a votar, aquesta podria ser un motiu per fer-ho. Tot suma.

Tanmateix, la sensació de que aquesta batalla ja està superada és, al meu entendre, la dominant; i que des del 10N som a l'escenari de l'endemà. Es percep que ha de passar alguna cosa. Però què?

Els partits catalans per la independència saben que el següent pas és la convocatòria d'eleccions, i que el govern que en resulti tindrà el mandat de declarar la independència, i que això no pot esperar.

Però també és cert que és més fàcil dir-ho que fer-ho.

Sobre aquesta qüestió, aquest vídeo pot aportar alguna cosa. Ferran Requejo, catedràtic de ciència política a la UPF, i membre del Consell Assessor de la Transició Nacional descriu les que, al seu entendre, són les cinc fases que venen ara.




En general, estic força d'acord. Per mi és evident que l'objectiu ara és maximitzar el nombre de diputats independentistes al Parlament.

Que això impliqui necessàriament una llista conjunta, o unitària, o de país és ben bé tota una altre cosa. La proposta de Requejo als partits és:  feu l'estudi. Analitzeu-ho. Què fa que hi hagin més diputats independentistes? anar per separat amb un punt comú al programa? junts?  o la proposta italiana de Partal? o una altre cosa?

En tot cas, molt de temps no n'hi ha. El 25N acaba el procés participatiu i és la propera data límit. La que permetrà conèixer els resultats definitius i la data en la que caldria anunciar, en ferm, els propers passos a donar.

Potser aquest plaç de quinze dies ha estat excessiu i, per exemple, s'està aprofitant des de l'estat per perfilar l'estratègia de la querella, o per a que Rajoy vingui a Catalunya a un acte de propaganda per a consum intern hispànic, però també a Podemos que està construint, de forma més aviat vacil·lant, un discurs propi sobre les qüestions "territorials".

En tot cas, aquests dies sense declaracions, d'espera, de calma, estan plenament justificats: Encara hi ha gent votant.

Però en cap cas vol dir que no s'hagin d'aprofitar. Al contrari. És un bon moment per negociar i posar-se d'acord en els passos que han de venir.  

Accepto que en el moment actual cal tenir capacitat de maniobra, i que potser un calendari amb dates seria excessiu, però cal marcar els objectius:

- preparar el país i la Generalitat per a la declaració d'independència.
- declarar la independència
- negociar la separació, si és que es pot
- encetar el procés constituent

En definitiva, cal que ERC i CDC decideixin, aviat,  quina fórmula maximitza el nombre de diputats,i que en surti un govern operatiu amb els objectius clars.

D'uns i altres cal esperar sentit de país, humil·litat i intel·ligència. La força la posa el país.

Però si cal, també la intel·ligència. Trigarem més, però si CDC i ERC no en saben, també la posarem.

dimarts, 11 de novembre de 2014

La patètica resposta de Rajoy al 9N

És bastant increïble la reacció del "gobierno" al procés participatiu del diumenge.

O sigui: voten 2.300.000 persones. 1.860.000 voten per la independència. Prop de 300.000 per una reforma de l'estat en sentit federal. Prop de 100.000 (segurament més si comptem les butlletes no-no) no volen aquesta mena de canvis però van a votar, en una manifestació d'independència personal envers l'estat.

Per cert, aquests prop de 100.000 vots negatius ha estat la major manifestació unionista que a data d'avui s'ha vist a Catalunya. Encara més si sumem els No i els Sí-No.

Al que anava: aquestes xifres representen un repte polític extraordinari.

Doncs bé, avui mateix, Mas ha enviat una carta al Rajoy proposant de fer un referèndum acordat i vinculant. Mas proposa a Rajoy fer un Cameron. Mas li està dient a Rajoy com pot guanyar o, al menys, com no perdre.

La resposta ha estat una querella. La fiscalia presentarà una querella contra Artur Mas i Joana Ortega, per prevaricació i per desobediència.

És broma? Va de debò?

2.300.000 votants, i Rajoy presenta una querella? (querella que molt probablement ni tan sols prosperarà, però ja tant li fa).

Patètic. De vergonya aliena.


Bé, allà ells. Missatge rebut. És d'agraïr que no hagin trigat ni un dia a respondre i que ho hagin fet amb tanta claredat.

Mas ja triga a convocar les plebiscitàries.

dilluns, 10 de novembre de 2014

L'endemà del 9N

Ahir vaig poder gaudir de l'honor d'exercir de vocal de mesa a l'IES Baldiri Guilera del Prat.

Primer de tot i abans de res, una forta abraçada als companys de mesa, l'Elena, la Montse i el Jordi. Vam passar hores de feina prou intensa, però també de molt bon humor i de bona conversa. Gràcies! i gràcies també a tots els voluntaris que ahir van ser al Baldiri. Va ser un plaer i un honor.

Destaco, i agraeixo, l'organització modèlica, i als organitzadors, de la jornada.

Em vaig sentir com a casa. El Prat, i el Baldiri, passen a ocupar llocs ben destacats de la meva geografia personal.

Alguns detalls de com va anar la cosa:

- La pregunta. Mai més preguntes en arbre i mandangues per l'estil. Les preguntes han de ser clares i les respostes també "Vol la Independència de Catalunya? Sí o No".

- Tot i això, l'experiència a una mesa em porta a dir que qui va despistar-se més van ser els votants del No. Van haver-hi molts No-No que, a dreta llei, eren nuls. Després, parlant amb altres voluntaris, va resultar que algunes meses van comptar els No-No com nuls, i d'altres com No. En tot cas, crec que el tant per cent d'"Altres" es va veure inflat pels No-No nuls.

- El Sí-Sí també es va veure afectat per un nuls ben poca-soltes: Algú a l'ANC va tenir la genial idea d'enviar propaganda pel Sí-Sí amb un full de mida diferent de la butlleta oficial,  groc i amb text per una cara i amb la butlleta de votació impresa per l'altre. Doncs bé, va haver més d'un cas de vots Sí-Sí amb aquesta butlleta no vàlida. Vots nuls també.

- El vot dels estrangers no estava ben explicat. No ens vam trobar amb gaires casos, al menys a  la nostra mesa, però quan els vam tenir, vam patir.

- El software molt bé. Robust i senzill. Molt bé. Però basar-se en l'adreça del DNI té algunes pegues:  noms canviats o mal escrits al DNI i, a més, ens vam trobar amb que algun error a les dades va portar a la nostra mesa votants que havien d'anar a d'altres locals de votació. Al llarg del dia vam anar veient que es tractava d'un problema afitat a un parell de carrers i a un rang de numeració de portes.

Una incidència informàtica. Però per als votants que havien consultat el seu lloc de votació a casa seva  i venien convençuts de votar al Baldiri, que els diguéssim que havien d'anar-se a una altre banda, molta gràcia no els feia.  De fet, un dels últims votants de la mesa es va veure afectat per aquesta incidència i ja no tenia temps físic d'anar al Dalí.

Per una altre ocasió, doncs, preguntes clares, respostes clares, programari molt ben provat,  i la propaganda que informi, enlloc de confondre.

Tanmateix, ahir les coses van anar molt bé. Artur Mas parlava d'èxit total.

No crec que es pugui dir tant. Per mi, l'èxit total hauria estat que la participació hagués estat encara més alta. Que se m'entengui: que després del camí tortuós, de les amenaces (no les tenia totes sobre què em trobaria al Prat, ahir al matí), de totes les dificultats que s'han posat... al final acabessin votant 2.300.000 compatriotes cal considerar-ho un gran èxit. Un èxit extraordinari.

Abans parlava de l'honor d'haver estat voluntari, però és que, a més, també vaig votar.

En una urna oficial, tot i que de cartró. En un procés participatiu oficial de la Generalitat, tot i que no vinculant, per la independència de Catalunya.

Vam ser molts els que ho vam fer, i el resultat va ser que més de 1.800.000 persones vam expressar el nostre desig, oficialment, que Catalunya esdevingui independent.

Perquè el de ahir va ser un acte oficial i, per descomptat, legal. Emparat en la legalitat catalana.

Legalitat que diu que el resultat no era pas vinculant, però indubtablement, per la quantitat de vots emesos, és d'una força política inqüestionable. Ahir, ni més ni menys que van passar aquestes coses:

- 2.300.000 persones li van dir al govern de l'estat que no tenen por. Que no li tenen por.

- També van dir que primer de tot hi ha el dret a opinar i de llibertat d'expressió. Que aquest és un dret fonamental i que l'estat no el pot prohibir. Ahir, 2.300.000 persones li van donar una lliçó de democràcia a un estat que cada dia que passa es torna més autoritari i menys democràtic.

- Que 1.800.000 persones van demanar la independència de Catalunya.

Aquesta xifra no surt d'una estimació tenint en compte la densitat i el nombre de metres quadrats, o de nombres de files i com d'atapeïdes poguessin estar.  Ahir va haver un recompte de vots i va obtenir-se una xifra concreta. Tangible.

El procés participatiu no és vinculant, i la participació no va ser tan alta com m'hauria agradat, però amb 1.800.000 vots independentistes en un referèndum  i suposant que la majoria silenciosa de la Camacho existeix, i que són tots els que ahir, per la raó que fos, es van abstindre  (que trobo que és molt suposar) caldria una participació de més del 70% per que guanyés el No a la Independència.

Doncs bé, a Catalunya aquestes participacions no són gens habituals. Tanmateix, si a l'estat hi hagués algú amb un parell de dits de front ara estarien preparant una oferta del tipus: "d'acord, fem un referèndum, ara sí, vinculant, d'aquí un any i donem-nos temps tots per fer una campanya raonada exposant els avantatges i inconvenients de les diferents opcions i que la gent pugui triar amb el cap i no amb el cor (o els pebrots)". A veure si la majoria silenciosa que diuen existeix de veritat.  Intentar una sortida a  l'escocesa. Amb els resultats d'ahir, Espanya podria intentar un Cameron.

Però això no passarà. Els ha faltat temps de tractar al 9N i als 2.300.000 que vam votar ahir (a tots, als del sí-sí, als del sí-no, als del no) d'alguna cosa a mig camí entre terroristes, fanàtics, i dèbils mentals. A tots.

Així, doncs, si Mas vol enviar una postal demanant un impossible a Rajoy, que ho faci, però que no perdi gaire més temps. Ja li dic jo que la resposta serà un altre no. El que cal és deixar-se de punyetes d'una vegada i anar per feina.

Ara venen, doncs, les plebiscitàries i, tot seguit, la DUI. No triguin gaire, si els plau. #Tenimpressa

dissabte, 8 de novembre de 2014

Ara és l'hora. #9N2014

A d'altres ocasions, a la jornada d'avui se li en diu "de reflexió".

Però, és clar, la de demà és qualsevol cosa menys una jornada electoral "normal".

Per començar, oficialment no és una jornada "electoral", si no un "procés participatiu".

Continuant amb el camí tortuós, ple d'incerteses, ple de giragonses que ha calgut fer per arribar-hi.

Seguint amb que no està apaivagat del tot el temor a que l'estat intervingui demà d'alguna manera que acabi  impedint la votació, perdó, volia dir el procés, o que en algun moment la policia ordeni tancar els locals de votació.

No podrem dir blat fins que s'hagi fet públic el recompte dels vots i els observadors internacionals diguin que la votació ha estat pulcrament democràtica i pacífica.

Moltes coses i moltes incerteses encara. Demà serà un dia llarg, i del tot no quedarà tancat fins que els locals de votació especials que habilitarà la Generalitat per als ciutadans que demà no puguin participar, també tanquin, d'aquí quinze dies.

En tot cas, avui no és un dia de reflexió. Avui encara es fa campanya, per anar a votar i pel sentit de vot. Com es fa, per exemple, als Estats Units on això del dia de reflexió els deu semblar una cosa molt pintoresca.

A mi ja m'està bé que no hi hagi dia de reflexió. Igual com em sembla bé que siguin voluntaris, i no gent obligada (coaccionada), els que estiguin a les meses i fent els recomptes. La jornada de reflexió em sona a "l'estona de pensar" de les escoles de nens petits. Tot plegat, massa dirigit.

En el fons, si demà les coses surten una miqueta bé, ens demostrarem a tots nosaltres que hi ha una forma de fer democràcia més propera, més adulta, de major responsabilitat ciutadana. És, ni mes ni menys que el vell model pla i autogestionari. Garanties democràtiques basades en la confiança mútua entre ciutadans iguals, oposat al model jerarquic en que una autoritat central es la que garanteix la "qualitat democràtica". Però, és clar, això no funciona quan aquesta autoritat s'oposa a l'exercici democràtic.

 Ver per on, al final resulta que encara caldrà agraïr al govern de l'estat que ens hagi abocat a l'alternativa, al meu entendre, més democràtica possible: que sigui el poble el que faci la democràcia, sense tuteles ni coaccions.

Demà, si Déu vol, podrem votar. Que així sigui. Que qui vulgui exercir aquest dret pugui fer-ho en pau. Que pugui manifestar la seva opinió, sigui quina sigui, lliurement. Sense coaccions en un sentit o altre. Que els ciutadans que prestaran el seu temps a les taules i als recomptes siguin conscients de la feina que estan fent i l'acompleixin amb zel i, sobretot, amb el màxim respecte per la democràcia. Que tot surti bé. Que tothom bonament s'esforci i via fora. Que tot està per fer i tot és possible.

Ara és l'hora. Ara mateix.


dimarts, 4 de novembre de 2014

Votarem.

El 9N votarem.

Si més no, això és el que a hores d'ara sembla més plausible.

El proper divendres, a les 11:00 es reuneixen els partits pro-consulta i caldrà veure què en surt d'aquesta reunió. Tanmateix, d'ara al divendres pot passar de tot.  Espero que el diumenge votarem, però no m'ho creuré del tot fins que el diumenge a la nit, hagi tornat a casa.

Les amenaces no sembla que puguin aturar el 9N. El 9N, o s'atura des del govern  de Catalunya en un gir que ara mateix resultaria difícil d'explicar, o l'atura el govern espanyol, impedint d'alguna forma l'apertura dels locals de votació.

Crec que aquest moment de l'apertura serà la clau. Si els locals obren i la gent va a votar, dubto molt que el govern espanyol sigui tan enze com per forçar-ne el tancament.

Hi ha algun detall que fa pensar que aquest cop la cosa va de debò. Per exemple, aquest és el darrer vídeo de la la campanya "Ara és l'hora". El primer dels personatges que surten és Artur Mas. Déu n'hi do.

  

Un parèntesi: ara mateix se sent la cassolada contra el Tribunal Constitucional pel balcó.

He sortit una estona. Fa un fred que pela i al cel hi brilla una lluna gairebé plena. Núvols estripats en un cel més aviat ras. Cel de nit, de gran bellesa. Déu n'hi do el soroll. Comparable a les cassolades contra la guerra de l'Irak. Hi havia gent als balcons. Alguns només miràvem. No està gens malament per ser una cassolada convocada d'urgència avui mateix per xarxes socials. Tanco parèntesi.

Votar el 9N, amb les condicions actuals serà un acte de sobirania. Si la participació és gran i la victòria del Sí-Sí no ofereix dubtes, per mi serà una declaració d'independència "de facto". O li faltarà ben poc per ser-ho. En tot cas, com deia Vicent Partal a l'editorial d'avui del Vilaweb, serà una demostració que a Catalunya les lleis espanyoles ja no són una obligació, que ve a ser el mateix.

Encara pot passar de tot. No està guanyat res. Es poden cometre errors.

Cal persistir  i, en la mida que sigui possible (la meva línia vermella en el rebuig a la violència física) el dia 9 cal votar. Si el 9 es vota i les coses surten bé, el 10 en tornarem a parlar de quin ha de ser el pas següent. Crec, però, que les plebiscitàries ja van prenent un caràcter urgent.

Jo avui me'n vaig a dormir amb un somriure als llavis.

Només cinc dies.

dilluns, 3 de novembre de 2014

Llibre llegit: "Why nations fail", de Daron Acemoglu i James A. Robinson

Tot just he acabat de llegir "Por què fracasan los países", títol original "Why nations fail" (2012) de Daron Acemoglu i James A. Robinson. Traduït per Marta García Madera. Ediciones Deusto. 7a edició.



Daron Acemoglu és professor d'economia al MIT. Ha rebut la medalla John Bates Clark que reconeix als economistes que en major mesura han contribuït a l'avanç de la ciència i la investigació.

James A. Robinson és politòleg, economista i professor a la universitat de harvard. Expert en economia llatinoamericana i africana, és considerat com un dels més importants especialistes en aquests camps.

Tots dos són els co-autors  de "Economic origins of dictatorship and democracy".

Al llarg de 589 pàgines i 15 capítols el llibre exposa una teoria per explicar perquè a dia d'avui algunes països són més pròspers que d'altres i per estimar -en cap cas determinar-  com pot ser l'evolució futura d'un país.

La teoria diu que és l'existència d'institucions inclusives les que permeten explicar, i predir, a un curt i mig plaç l'èxit d'un país.

- Les Institucions polítiques inclusives. Són les que reparteixen el poder polític de forma pluralista i àmplia, que garanteixen la independència dels poders,  estableixen un cert grau de centralització política, fan respectar la llei i l'ordre, ofereixen serveis útils als ciutadans... 

- Les institucions econòmiques inclusives. Aquestes es recolzen a les institucions polítiques inclusives per fer respectar els drets de propietat, creen igualtat d'oportunitats, fomenten la inversió en habilitats i noves tecnologies...

- Associada a les institucions polítiques  i econòmiques inclusives hi ha l'aparició d'un cercle virtuós. Una sinergia que, per exemple, partint de la pluralitat defensa la separació de poders i que fa difícil que un grup pugui imposar-se sobre la resta, i que permet el procés de destrucció creativa, de forma que s'adopten noves tecnologies i formes de fer, i es descarten de velles i obsoletes, amb el conseqüent canvi en els repartiments de poder, o amb l'entrada de nous actors.

Per oposició, la teoria diu que són les institucions polítiques i econòmiques extractives les causants de la pobresa, tot i que també diu que, almenys durant períodes limitats de temps, és possible un cert grau de prosperitat sota el domini d'institucions polítiques i econòmiques extractives.

- Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans de pocs.

- Les institucions econòmiques extractives obtenen els recursos de la majoria i els posen a disposició de la reduïda elit extractiva. Aquestes institucions no protegeixen els drets de propietat ni proporcionen incentius per a l'activitat econòmica de las majoria.

- Les institucions extractives polítiques i econòmiques també estableixen una sinergia entre elles formant un cercle viciós: Les elits extractives dominadores de les institucions polítiques extractives estaran incentivades a mantenir i desenvolupar institucions econòmiques extractives en benefici propi i fer servir els recursos econòmics obtinguts per, precisament, reforçar el propi poder polític. Per poder mantenir el seu domini,tractaran d'evitar els processos de destrucció creativa que podrien provocar canvis en l'estructura de poder.

És evident que les elits extractives estan interessades en crear riquesa ja que aquesta va en el seu propi benefici, i és per això que és possible crear riquesa  també sota aquesta mena de domini, però més tard o més d'hora, aquesta creació de riquesa s'aturarà o se li posaran impediments per evitar que altres actors puguin desbancar a l'elit dominant.

Aquest podria ser de forma succinta el nucli de la teoria de "Why nations fail". El llibre aplica aquesta teoria als processos de colonització i descolonització d'Amèrica, del sud i del nord, Àfrica i Oceania. Tant des del punt de vista de les regions colonitzades com de les metròpolis dels imperis colonials. També són analitzats els casos de l'Europa Oriental, Xina, Japó, Corea. S'analitzen les revolucions industrials a la Gran Bretanya, la revolució francesa...

El llibre també contra-argumenta altres teories que s'han utilitzat per explicar l'èxit o el fracàs de països com poden ser la geografia o la cultura,

En tot cas, els autors insisteixen en que hi ha un factor molt important de contingència, o d'atzar, en la història dels països. Les coses avui podrien ser  molt diferents  només que certs moments crítics s'haguessin decantat d'una forma diferent. En aquest sentit posa els exemples de països que partint de situacions de domini per elits extractives aconsegueixen marxar cap a situacions d'inclusivitat, aprofitant que en moments crítics una part suficient de la població s'organitza i és capaç de provocar canvis. Per exemple, els drets dels negres al sud dels Estats Units. Però també el camí invers: el cas de la ciutat estat de Venècia que va entrar en decadència quan les elits aristocràtiques  van aconseguir  decantar l'equilibri de poders a les institucions de govern al seu favor.

Tenint en compte, doncs, la  importància de la sort i les petites diferències entre països als moments crítics, la teoria permet explicar raonablement el perquè en els darrers dos-cents anys, partint de situacions força similars, uns països han prosperat i d'altres, en canvi, han caigut en la pobresa o s'han quedat estancats.

Crec que és interessant aplicar la teoria del llibre a l'estat espanyol i a Catalunya. Crec que un cop vista la teoria de "Why nations fail"  pot ser un bon moment per llegir,o re-llegir,  el llibre de Germà Bel "Espanya, capital París".

No faré l'afirmació forta de que Espanya sigui un estat fracassat, perquè no és el cas, però sí que és cert que resulta fàcil veure les institucions polítiques i econòmiques espanyoles com "més aviat" extractives. O d'un caràcter marcadament extractiu en alguna ocasió: El cas de les loteries de la família Fabra recorda vergonyosament al del dictador Mugabe. L'oposició de l'estat a la construcció del corredor mediterrani, o la resistència a ampliar l'enllaç ferroviari del port de Barcelona. Per no parlar de l'elecció partidista dels "jutges" del Tribunal Constitucional.

O els escàndols continuats i la percepció de corrupció generalitzada; el concepte habitual de "porta giratòria" entre el món de la política, les cúpules directives de l'IBEX35 i allò que es coneix com "empreses" i "empresaris" del BOE. A Catalunya amb versió de les "empreses" i "empresaris" del DOGC.

Tanmateix, l'articulació a Catalunya d'un front plural i d'ampli espectre sembla presagiar que el procés independentista pot, realment, provocar una millora de la qualitat de les institucions que en resultin en el sentit de fer-les més inclusives. A l'estat espanyol la irrupció de Podemos és, en principi, una bona notícia, però a dia d'avui encara no han entrat obertament en el combat polític per, aparentment, tàctica electoral.

En fi.Un llibre molt interessant amb una teoria, jo en diria principis generals,  que resulten senzills de comprendre i aplicar a l'actualitat i, en principi, que permeten una explicació convincent.

Tanmateix, el món té plantejats alguns reptes importants en el futur a proper i mig termini,  i caldrà veure si els principis generals de "Why nations fail" continuen sent vàlids. Reptes importants que inclouen l'escassedat de recursos i d'energia o el canvi climàtic. N'hi haurà prou amb sistemes inclusius per afrontar aquests reptes? Segurament no, però potser, la seva absència encara pot fer-ne més dramàtics els seus efectes.          

divendres, 31 d’octubre de 2014

Per respecte, 9N.

Ja m'han enviat la informació sobre la tasca que hauré de fer  com voluntari del 9N. Estaré a una taula, fent de vocal, al Prat. Votaré allà. M'hi estaré des de les vuit del matí fins que s'hagi acabat el recompte.

Serà una bona feinada, i l'espero amb il·lusió.

Avui, tornant a casa, m'ha semblat captar a l'ambient els motors en marxa, prenent embranzida. No és només que hi han més estelades que mai als balcons. Són, també, les paradetes o els voluntaris pel Sí-Sí de diversos grups, que van repartint propaganda. A manca de nou dies, el sí-sí està mobilitzat i en marxa. Agafant empenta. El 9N serà un esclat.

Nou dies pel 9N. Avui, l'estat ha presentat la impugnació.  Dimarts, el constitucional dictarà contra el procés.

El mateix dimarts, o el dimecres, es reuniran els partits pro-consulta per decidir que fer amb el que digui el constitucional.

Només hi han dues opcions:

- acatament i suspendre el 9N, amb tot el que pugui suposar això de desil·lusió, però potser també d'enrabiada col·lectiva. A hores d'ara, crec que només es podria acceptar si es convoquessin immediatament eleccions plebiscitàries. Inequivocament tots els partits independentistes haurien de portar la declaració d'Independència immediata al programa.

- desobeir i endavant amb l'operatiu pel 9N. El bloc pro-consulta fa un salt al buit i es posa en mans dels ciutadans. Si el dia 9 és un èxit de participació, tots guanyarem. Un èxit vol dir amb una participació "comparable" numèricament amb la Via Catalana o la V del passat onze de setembre (i, si pot ser, millor i tot).

Les coses poden sortir malament, per descomptat: l'estat podria decidir enviar la policia a tancar els locals de votació. Dins d'aquest escenari, evidentment que no serà el mateix si la policia que tanca els locals són policies de proximitat, dels mossos, o de la policia municipal; que si són anti-avalots de la policía nacional o de la guardia civil. L'estil no serà el mateix. La Generalitat no ordenarà als mossos tancar locals. La Llanos de Luna, en canvi, potser sí decideix enviar als turistes que té de convidats a Calella a fer turisme de borratxera per Barcelona. Però, la veritat, no crec que això sigui una bona idea.

L'estat pot impedir la votació per la força a prou llocs com per desvirtuar-ne el resultat. Ara bé, el dia 9 hi hauran observadors internacionals. Si s'empra la força, el món ho sabrà.

No podran fer servir la força. No aquest cop. No amb els ulls d'Europa i del món mirant.

L'única possibilitat que tenen és que el 9N sigui un fracàs perquè la gent no participa. I això, no passarà.  Han estat tan autoritaris, tan antidemocràtics, han menyspreat tant a tohom, se'ls nota tant que són allà només per lucrar-se que, n'estic segur, el 9N serà un èxit de participació.

Perquè la ràbia i la il·lusió dels que votarem Sí i Si serà la mateixa amb la que es votarà No, o Sí-No. Ha arribat un punt en que la majoria dels que vivim a aquest país volem, reclamem, abans que res, respecte. Jo crec que la gent està farta d'acotar el cap. Els indepes i els no indepes. La gent vol, li ho demana el cos,  desobeir. Per respecte a nosaltres mateixos. Per dignitat.

Respecte, dignitat, és el que ens tornarà el 9N. Votis el que votis.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

Com votarem el 9N?

Som-hi, que se'ns gira feina.

El proper diumenge 9 de novembre es fa el "procés participatiu" que és com li diuen ara a la consulta. En aquest procés participatiu podrem dir si volem la independència de Catalunya.

És un procés democràtic. Tan democràtic que fins i tot les persones que treballaran aquell dia a les taules ho faran voluntàriament, en comptes de  forçats. I ho faran, sobretot, per compromís amb la democràcia i amb el país.

Ho trobo tan radicalment democràtic que crec que aquest sistema de participació de voluntaris hauria de ser el sistema habitual per a les votacions a  la nova República.

Què millor que una democràcia on els mateixos ciutadans prenen la responsabilitat, voluntàriament, del propi procés electoral.

Un país on la gent s'ho creu que són una comunitat, on la gent es creu la democràcia perquè la fan ells mateixos i se'n senten responsables.

M'atreveixo a dir que és un model que tendeix a l'autogestió. Vull que sigui així en la nova República. Vull que s'aprofundeixi en aquest model autogestionari.

És engrescador. Radicalment democràtic. No és només que s'està preguntant per la Independència de Catalunya; és que, a més, ho fan, físicament, explícitament, ciutadans lliures que se saben lliures. 

Entrem en matèria: a aquesta pàgina de la Generalitat donen els detalls de com votar, on i què et cal:



Qui pot participar?

Potser t'agradaria votar. Aquest vídeo de la Generalitat ens diu qui pot participar:



Ets major de 16 anys i la teva adreça al DNI és de Catalunya? aleshores, pots participar. Ets resident comunitari o extra-comunitari a Catalunya i tens més de 16 anys? També pots participar! Vius fora de Catalunya? potser tens un punt proper de votació! Com últim recurs, potser pots venir aquell dia. Tant de bo que molts expatriats pugueu votar.


#LaMevaUrna 

On podràs votar? On és #LaMevaUrna? Ves a :
http://www.participa2014.cat/onpucparticipar/

Apareixerà un formulari en que et demanen el poble o ciutat que consta al teu DNI, el carrer, el número   i el teu primer cognom. Amb aquestes dades la pàgina web et dirà a quin local de votació i quina taula et toca votar.

Feu arribar aquesta informació a tothom! Que ningú es quedi sense votar perquè no té accés a Internet o perquè no s'aclara amb els ordinadors. Es tracta de que tothom (indepes i no indepes) participi! Aprofiteu la castanyada i que veureu a la família per treure les targetes de participació! Però espereu un moment, no apagueu l'ordinador que encara podreu imprimir més coses. Seguiu llegint.


Documentació i paperetes.

El dia 9, entre les 09:00 i les 20:00 hores estaran oberts els locals de votació. Amb urnes i paperetes.  Així sigui! Però si vols portar les paperetes de casa, també ho pots fer. Enllaços a la papereta del Sí-Sí, o del Òc-Òc si votes a era Val d'Aran.

Els enllaços a totes les paperetes, aquí:
bilingüe (cat-cas): SI/SI | SI/NO | SI/ EN BLANC | NO| EN BLANC
trilingüe (cat-cas-occ): ÒC/ÒC | ÒC/NON | ÒC/EN BLANC | NON | BLANC

Au, aprofiteu que encara no heu apagat l'ordinador per imprimir les paperetes, també!

Fins i tot us podeu descarregar el sobre.



Com es votarà el dia 9?


Arriba el dia 9. Vas amb la teva papereta. Però, quina documentació em caldrà? El DNI vigent, no val el resguard de renovació (és perquè no hi ha foto).

Hi haurà una petita diferència.  No serà ni millor ni pitjor que d'altres processos electorals en que hagis participat. Només serà una mica diferent. Aquest cop, en comptes de rebre una targeta censal a casa, seràs tu que t'inscriuràs per votar. Aquest és el procediment habitual per votar a països com els Estats Units o la Gran Bretanya.

Aquí ens registrarem al moment d'anar a votar: 

"Inscripció en el fitxer de participants
Cada persona només podrà participar una sola vegada i la participació és personal i intransferible.

Per poder participar-hi, cal inscriure’s en el fitxer de participants. La inscripció es fa efectiva en el mateix moment de participar."

Un cop registrat, votaràs com sempre.

Millor dit, com sempre, no.

Aquest cop, votaràs per la Independència!

dilluns, 27 d’octubre de 2014

38.706 voluntaris

En un comunicat pels volts de les 20:00 l'estat espanyol ha anunciat que ha encetat els tràmits per impugnar la convocatòria del "procés participatiu" del 9N.

Van impugnar la consulta i ara impugnen el "procés participatiu".  No es pot dir que sigui una sorpresa, tot i que ahir mateix algú com Martxelo Otamendi es demanava si l'estat havia encetat una nova "estratègia". Avui és fa evident que no.

La veritat és que,  probablement, la veuen més clara que mai aquesta impugnació: la primera impugnació i el conseqüent acatament de la Generalitat i la suspensió de la primera consulta van provocar un terrabastall entre les forces pro-consulta. La unitat des partits es va esquerdar. El nou 9N va neixer com un pla personal de Mas i, amb esforç es va recomposar una unitat vacil·lant. A la Moncloa han ensumat sang i veuen que aquest és el moment per llençar una segona impugnació que arribarà, probablement, el divendres, amb la reunió del consell de ministres. Busquen el KO.

Moncloa no té cap dubte que el "procés participatiu" serà suspès, igual com es va fer amb la "consulta". En definitiva, perquè no hauria de suspendre's? Si la consulta, que comptava amb el suport de tots els partits, es va suspendre unilateralment pel govern de CiU,  aquesta, sense el suport incondicional dels partits, no serà suspesa també? 

Ensumen  també que si el 9N no es vota, Mas quedarà sol i tocat. En el seu esquema això és el mateix que dir que la partida ha acabat i ells guanyen. Punt final.

Però això potser és simplificar massa les coses.

Mas està seguint un pla. Per ara és el mateix pla traçat pel CATN.  En el pla del CATN la legalitat només es trenca amb la declaració d'Independència després d'unes plebiscitàries. Perquè hauria Mas de canviar de tàctica ara? 

Però si el dia 9 no es vota, i això ho sabrem aquest divendres, aleshores la convocatòria d'eleccions ha de ser immediata. El mandat d'aquesta legislatura era consultar al poble. Si no es pot complir aquest mandat per les vies de la llei de consultes o dels processos participatius, aleshores la forma de donar-li compliment, tal com ha estat dit i escrit són unes noves eleccions. 

Aquest cop, però, hi ha 38.706 voluntaris disposats a posar les taules el dia 9, i  molta més gent disposada a anar a votar. No és casualitat que ara mateix sigui trending topic els hashtag #VotaréPerTu. 

És la gent. És el poble. És el motiu que em fa pensar que, tot i les impugnacions, el dia 9 hi hauran locals de votació i gent, molta gent, expressant el seu vot. 

Mas segueix el pla. De moment el del CATN. Però compte. En tot cas, el que és intel·ligent és canviar els plans si les circumstàncies que els han propiciat canvien.  

Rumiï-ho, President: 38.706 voluntaris...

Armats d'urnes i democràcia.

diumenge, 19 d’octubre de 2014

Passa'l! - 9N El comunicat anònim al WhatsApp.

Aquest comunicat sobre el 9N que reprodueixo al post està tret del Whatsapp. Com que jo no soc  ni gaire ni poc d'smartphone, aquestes coses m'arriben per altres vies. El comunicat "m'ha arribat", doncs, per la via, molt prosaica si voleu, d'haver-ho llegit al Vilaweb.

El que compta és que circuli el text.

En resum, diu que: el 9N cal anar a votar. Cal que la participació sigui massiva. El missatge ha de ser  rotund perquè aquell dia l'opinió pública internacional estarà amb els ulls posats a Catalunya i si el resultat no admet discussions, el món ho llegirà com un referèndum d'autodeterminació. El govern donarà empara legal al referèndum en forma de "procés participatiu", i nosaltres ho convertirem en referèndum d'autodeterminació amb la nostra participació massiva i els nostres vots. És la forma que pren el referèndum aquí.
  
Jo dic que és el nostre primer match ball. Encara tindrem una segona oportunitat, amb les eleccions al Parlament, però serà molt més difícil i si aquest primer cop falla, qui sap quan i com es convocaran. Anem, doncs, a aprofitar totes les oportunitats.

O si ho preferiu, mireu-ho així: el 9N ens tocarà subvertir les lleis espanyoles. Als ciutadans ens tocarà desobeir anant a votar de forma massiva. I després de les eleccions al Parlament, amb la DUI, els tocarà als nostres representants polítics. Però haurà estat el poble qui s'haurà posat al davant i qui haurà marcat el camí. Com sempre ha estat, en aquest procés.

Vet aquí el text:

"«Comunicat davant el nou rumb del procés sobiranista català:
Aquests darrers dies hem assistit a un seguit de declaracions dels partits pro-consulta (CIU, ERC, ICV i CUP) que han posat de manifest el trencament de la unitat política catalanista. Davant d'aquest fet, la societat civil i les organitzacions que treballen a favor del procés des de fora del parlament (ANC i Òmnium) emplacen els partits a recuperar la unitat i els ciutadans a votar el dia 9 de novembre.
Si la consulta no és oficial no és per culpa nostra sinó per la poca maduresa democràtica instal·lada en el govern central. Si fóssim al Regne Unit, els catalans podríem haver decidit en pau, serenor i democràcia el nostre futur. Però a l'estat espanyol això no és possible. El president Mas no tenia cap problema d'acceptar tot tipus d'insults, denúncies, i fins i tot, encarar possibles problemes legals. Però el que no podia fer com a president era involucrar terceres persones (funcionaris, interventors...).
El 9-N tenim una cita amb les urnes. No volíem votar sí o sí? Doncs ho farem, però no podem fer el ridícul. Si només anem a votar 1.000.000 de persones, el PP donarà per mort el procés i la comunitat internacional perdrà interès. Pel bé del nostre futur, tot i no ser vinculant, hem de ser molts. Es tracta de dedicar uns 30 minuts de la nostra vida i introduir una papereta dins d'una urna. Res no serà igual si votem 3.000.000 de catalans; de la mateixa manera que res no serà igual si ho fem un 22%. A Madrid tremolen i a la UE ens miren. El 9-N votarem sí o sí. Fem-ho pels que ho voldrien veure i no podran, per nosaltres i sobretot per les generacions futures. Nosaltres decidim.
Passa això a tots els contactes que tinguis. Les xarxes socials representen revolució a molts indrets del món.»"

Passa'l!

dimecres, 15 d’octubre de 2014

Fora dubtes! el 9N tothom a votar!




El 9N tothom ha de votar

Cap independentista ha de deixar perdre l'oportunitat de dir ben alt que vol la independència de Catalunya. 

SI la participació és prou alta, més d'un 50% i el resultat del Sí-Sí és una victòria de més del 50% dels vots emesos, l'opinió pública internacional ho llegirà com un "referèndum d'autodeterminació guanyat", i forçarà als partits a abandonar ambigüitats i acordar una data per la DUI i pels passos següents. 

És igual si podem veure tacticismes darrera aquest nou format. Tant se val que no sigui el que estava acordat d'antuvi. No ens ha de fer dubtar que algú digui que la consulta "de veritat" seran les eleccions al Parlament. No és veritat.

Cal mobilitzar-se amb aquest mantra: "El referèndum d'autodeterminació és el 9N". 

És igual que li diguin enquesta, o consulta, o que l'estat espanyol digui que no tindrà importància. És mentida. La tindrà. L'opinió pública internacional el que veurà serà un resultat clar. Serà un referèndum d'autodeterminació si la majoria hi participa, i l'hem de guanyar. 

Diguin el que diguin avui, si el resultat és clar i no admet interpretacions, s'obre la porta a una DUI immediata, però fins i tot en el cas que es considerés adequat anar a unes plebiscitàries, aquestes ja només tindrien la missió de formalitzar l'agenda per a la DUI i fixar els equips negociadors amb l'estat per a la separació de drets, deures, actius i passius.

No cal que us refieu dels polítics. Refieu-vos de vosaltres mateixos. Aneu a votar. Convenceu als indecisos d'anar a votar. Feu campanya pel 9N i pel doble Sí. Si els polítics s'equivoquen o dubten ens toca a nosaltres redreçar-los. És el país el que marca el camí.

No ho dubteu: toca fer campanya per votar el 9N i toca fer campanya pel doble Sí. 

És el nostre moment. Allò que estàvem esperant. Ara és l'hora.

#AraÉslHora #9N2014  #Independència   #SíSí

dimarts, 14 d’octubre de 2014

9N (folk version) com prèvia de plebiscitàries?

El resultat de la reunió d'ahir dels partits sobiranistes no feia presagiar res de bo. La compareixença d'avui de'Artur Mas, precedida a la ràdio per una intervenció, gairebé eufòrica, de Mariano Rajoy, i que s'ha hagut d'empassar, permet dir que hi ha una via per seguir però, certament, tot s'ha complicat.  En quin punt es troba el procés d'independència? Jo no se com serà el futur però, si més no, puc plantejar-me preguntes, dubtes, escenaris possibles i fer alguns raonaments.

1. Mas ha dit que la consulta es fa. Que el 9N es vota. No crec que sigui just qualificar el pla B de Mas de consulta de fireta. No és de fireta o, si més no, és tan de fireta com la consulta tal com estava plantejada  amb la llei de consultes. De fet, amb el model que proposa Mas, es protegeix als funcionaris de possibles represàlies de l'estat i "el risc" l'assumeixen voluntaris. Calen 20.000 voluntaris. On m'he d'apuntar?

2. El dubte no és al model per fer la consulta. Aquesta consulta, amb personal voluntari està, però, organitzada per la Generalitat en locals propis. A tots els efectes és una consulta feta per la Generalitat. El problema és: si la consulta, seguint l'esquema de la llei de consultes, "no es pot fer" per la impugnació de l'estat ¿per què ara hauria de poder-se fer amb les mateixes preguntes quan ja han dit el nou ministre de justícia i la vice-presidenta del "gobierno" que també l'impugnaran? Per què aquesta sí que es podria fer i aquella, no? per una qüestió de legalitats? A Madrid semblen molt convençuts que legalment poden aturar-la.

3. A mi em sembla que l'objectiu de canviar el plantejament organitzatiu de la consulta del 9N és variat: Tractar de salvar la unitat entre els partits creada al voltant de la consulta; També podria buscar una nova fotografia de la manca de democràcia espanyola; En l'extrem, es podria estar buscant la fotografia -per enviar-la  a la senyu Europa- de la guàrdia civil tancant locals de votació i identificant als voluntaris o potser repartint algun mastegot i tot (per això mateix calen voluntaris, i no funcionaris!)

4. Tanmateix, la consulta amb la nova organització presenta alguns problemes logístics. Per exemple, el fet que el votant hagi de registrar-se per votar farà que el procés de votació sigui més llarg (i el recompte, en principi, més curt). Caldrà un software ben provat i a prova de fraus, votacions múltiples... Sembla que el software a utilitzar podria ser  similar al que es va fer servir a les consultes populars per la independència (algú ho ha mirat això?)

5. Quina participació es pot preveure per la consulta? Per una banda, Mas ha dit que la consulta "de veritat" seran unes eleccions al parlament amb caràcter "plebiscitari". Si aquesta és la consulta de "veritat", aleshores, per què fer-ne una de "mentida"? D'altra banda, si el PP entra en campanya com, de fet, ja ha entrat, la reacció que provocarà serà la de fer créixer la participació. Però, sumant i restant, no crec que es pugui esperar una gran participació. En tot cas, el més probable serà un resultat aclaparador per la independència.

6. Tot depèn de si es fa efectivament la consulta. Si no es fa perquè finalment l'estat la impugna (cosa que faran segur) i la Generalitat ho acata (cosa que també és, lamentablement, força probable) aleshores el que sí que tindrem serà una gran manifestació, o algun gran acte de reivindicació aquell mateix dia. Això està cantat. Si no es vota, hi haurà una gran mobilització. Una més. Amb quin objectiu? reclamar les eleccions ...i una llista "unitària"?

7. De fet, tant si el 9N es vota com si no es vota, anem a unes eleccions al Parlament que haurien de ser aviat. Mas jo ho ha deixat clar. S'especula si el gener o el febrer. No es pot dir que aquest escenari no estigués contemplat. Al contrari, és el que es ve dient des de principi d'aquest procés. Tant, que si de fet  hi ha consulta el 9N se la podrà  considerar de propina.

8. I es pot fer una llista unitària? Amb les declaracions d'avui dels diferents partits, no. De la llista unitària ja han caigut CUP, ICV, EUiA i,  amb grans escarafalls, UDC.  per tant, a hores d'ara si hi ha una llista "unitària" serà  de CDC i ERC. Però ERC encara no s'ha pronunciat.

9. Jo tampoc veig la llista unitària. Una llista formada per Mas, Junqueras i membres "reconeguts" i "respectats" de la "societat civil" com, per exemple,  Lluís Llach. Una llista que tindria l'agenda de la declaració d'independència al programa. L'objectiu seria, doncs, obtenir la majoria absoluta en escons i vots i declarar la independència en la primera sessió del nou Parlament.

10. Però també  ICV, EUiA i CUP (i ERC?) podrien fer un pas endavant i recuperar la idea llençada per Procés Constituent d'una llista unitària d'esquerres.

11. ERC no hauria de participar en una llista unitària amb CDC si no hi ha compromís sobre la declaració d'independència. CDC està en aquesta línia? Més aviat em penso que CDC pot preferir insistir en la via de la mínima trencadissa i, per exemple, condicionar la DUI a una reforma constitucional, que una probable coalició d'esquerres a Espanya entre Podemos i PSOE podria propiciar.

12. Però aquesta reforma no serà possible perquè, segons les estimacions i les projeccions de vot, tot i el previsible enfonsament del PP, aquest seguirà disposant d'una minoria de bloqueig, o de veto, a les reformes constitucionals. En definitiva, que la constitució espanyola no es podrà reformar sense el vot favorable del PP, que mai acceptarà la plurinacionalitat de l'estat ni el dret d'autodeterminació dels seus pobles.

13. Entenc el criteri que diu que cal triar molt bé el moment de no acatar perquè, de fet, serà una declaració implícita de independència. Tenint en compte on hem arribat, el moment sembla clar: És la DUI immediata -i  no la petició d'una més que improbable reforma constitucional- després d'unes eleccions al Parlament que resultin en una majoria absoluta en vots i en escons independentistes la conseqüència lògica i final d'aquesta part del procés, com ja apuntava el CATN.

14. I, com també apuntava el CATN, no és imprescindible que hagi una llista unitària. Només caldria que cada partit es presentés amb el seu programa i les seves sigles, però que tots els partits independentistes es posessin d'acord amb un punt que digui que la DUI es farà si hi ha majoria de vots i escons independentistes. Aquest seria el punt de trobada mínim i el que em sembla més probable que passi. Però per l'objectiu de la independència, és també el més difícil. Una llista unitària d'ampli abast (que abastés més grups que CDC i ERC)  seria molt millor.

15. En tot cas, del que estic segur és que l'estat espanyol no es quedarà de braços creuats si s'ensuma una victòria independentista. Encara podem veure com s'il·legalitzen ERC, CUP i CDC. O alguna barbaritat per l'estil. Si passés això la DUI hauria de ser immediata, amb les forces del Parlament actual.

Qui sap. Ahir tot es veia molt negre. Avui, sembla que està escampant la boira.

Cal insistir en la votació del 9N. En aquest punt hi ha, encara, un acord raonable d'un nombre suficient de forces. Cal insistir-hi, doncs, ni que només sigui per forçar l'estat espanyol a un nou acte d'autoritarisme.

Però estem arribant al moment en que als actes d'autoritarisme caldrà contestar-los desobeint.

En algun moment, ja ha de ser aviat, caldrà dir-lis prou.

dijous, 9 d’octubre de 2014

Informe Lugano. Malalties exòtiques. Ebola.

L' "Informe Lugano" és un (fals) informe que analitza cap a on va, i les alternatives per a la pervivèncian del capitalisme neoliberal al segle XXI. Un informe suposadament encarregat per una organització secreta de les elits del planeta.

(Informe Lugano. Susan George. Ed. Encuentro - Icaria editorial - Intermón Oxfam)

Aquest (fals) informe escrit al 2001 per la politòloga Susan George descriu, entre d'altres coses, com dimensionar la població del planeta per a dur-la a un volum ideal per al  capitalisme neoliberal. El llibre posa aquesta dimensió en un volum de població similar al de la dècada dels 70 del segle passat. Això vol dir passar d'una població per sobre dels 7.000 milions a una de, aproximadament, 3.000 milions.

Aquest genocidi s'hauria de perpetrar de forma que es respectessin els bens materials. Com aconseguir-ho? L'estudi analitza diferents vies i una d'elles és la de les pandèmies.

Al capítol 7, "Els flagels", hi ha un secció dedicada especialment a "les malalties exòtiques". Explícitament es menciona l'ebola. Reprodueixo (i tradueixo, perquè l'edició que tinc a casa és en castellà) el text. Torno a dir que estic parlant d'un llibre escrit al 2001. De fa, per tant, tretze anys.

"Quines són les perspectives per a les malalties exòtiques? en pocs anys, brots aïllats, símptomes aterridors i escriptors de talent han convertit patologies abans poc conegudes, com lÈbola, en quelcom de familiar. Com ERP (Estratègies de Reducció de la Població), esperem relativament pocs resultats d'aquests virus residents a zones caluroses, siguin filovírids (vector desconegut, possiblement rats penats o micos: Ebola, Marburg, Reston), arenavírids (que propaguen els rosegadors: el Matxupo, la coriomeningitis, la febre hemorràgica, la febre de Lassa) o bunyavírids (que propaguen les garrapates: la febre hemorràgica del Congo de Crimea i la del síndrome renal). Precisament per ser tan espectaculars, aquests brots s'han vigilat molt de propi, al menys fins ara, se n'ha limitat la rapidesa.

Certes pràctiques culturals que no existeixen a occident propicien el contagi. A la majoria de les societats africanes, és habitual el contacte físic amb els morts i els cadàvers han de ser purificats mitjançant la neteja i l'expulsió de l'orina i les femtes, cosa que garanteix pràcticament la transmissió dels virus a la família i els amics. No podem descartar que el portador d'un virus mortal prengui un avió a Nova York o a parís, però no considerem que aquestes malalties causin una gran mortaldat. El temut Ebola, per exemple, és summament sensible a la llum ultraviolada. Naturalment, si aquests virus exòtics es generalitzessin prou com per mutar amb rapidesa, aleshores les conseqüències no serien imprevisibles.

Tanmateix, hi ha una forma en que l'aparició d'una malaltia aterridora i excepcionals podria fomentar una mortaldat més enllà de la pròpia capacitat destructora del virus. Degut a la llarga experiència i per bones raons, els occidentals estan acostumats a a un nivell professional elevat i a la dedicació desinteressada dels seus metges i infermeres i tendeixen a atribuir automàticament aquesta conducta altruista als treballadors mèdics d'altres llocs. Haurien de replantejar-s'ho.

Quan el 1994 la pesta (yersinia pestis) va arribar a Surat, a la regió occidental de la Índia, tres quartes parts dels metges particulars de la ciutat van fugir i només una petita fracció del personal hospitalari va acudir als llocs de treball. Cent pacients  que patien la malaltia i que havien acudit a l'hospital local , en veure que no rebrien atenció mèdica, s'ho van rumiar i van tornar a casa seva, escampant el mal pel camí. Va caldre l'exercit per mantenir a la resta de pacients a l'hospital per impedir nous contagis. La conducta de la professió mèdica podria contribuir en alguns casos a la difusió de la malaltia".

Repeteixo el que he dit en alguna ocasió i que vaig llegir o escoltar a alguna banda: no és veritat que existeixi una societat secreta que dirigeix el món des de l'ombra amb l'única finalitat de servir els propis interessos. Ara bé, el funcionament del món s'explica molt bé si fem l'aproximació de considerar que aquesta societat secreta existeix. L'informe Lugano (2001) va ser, entre d'altres coses, el resultat de fer l'exercici justament d'aquesta aproximació.

L'Ebola no matarà milers de persones a Madrid ni a Espanya. Tant de bo que no mati a ningú i espero de tot cor que Teresa se salvi. Però l'Ebola ha posat de manifest la increïble incompetència dels directors de la sanitat a la comunitat de Madrid i del "gobierno de España". I dic increïble incompetència perquè no vull parlar de negligència criminal.

Sí que puc parlar de brutalitat inhumana: de deixalles humanes com el conseller de Sanitat de la comunitat de Madrid. Però en mans d'aquestes desferres està la sanitat pública de Madrid. Tot un signe dels temps. Com he dit abans, fa tretze anys un llibre es plantejava la possibilitat que l'Ebola arribés de forma descontrolada a una ciutat com Nova York o París. Tretze anys. L'ebola va arribar a Madrid, en teoria, de forma controlada. Però hi ha hagut un contagi. De fet, això és el que resulta inversemblant. O, de fet, no.

Segur que Susan George no havia pensat en la incompetència manifesta d'uns "dirigents" com vector de transmissió.  No se li pot retreure. Costa d'imaginar.

Per anar acabant, hi ha un parell d'enllaços al blog d'economia Gurusblog que vull posar. Planteja preguntes encertades i incisives. Des d'aquí em sumo a la seva petició de responsabilitats penals:
1. En Madrid tenemos a un inframental de Consejero de Sanidad.
2. Después de leer esto no te extrañará que haya habido un caso de contagio por ébola en Madrid.

En tot cas, ja es fa tard. Es fa molt tard per als centenars o potser milers d'africans que estan afectats per l'ebola. I pels molts més milers afectats de malària, o tuberculosi, o diarrea... o afectats per la manca d'aigua, de mesures sanitàries i d'educació, que aquests són els autèntics vectors transmissors de les pandèmies, molt més que els mosquits o les puces .

Sí, jo també penjaré la foto. Aquest és el rostre de l'ebola a l'Àfrica.