dimarts, 31 de juliol de 2012

Cal encetar el procés d'independència.

Vicent Partal opina, al Vilaweb d'avui, que Artur Mas convocarà les properes eleccions amb l'objectiu de l'Agència Tributària Catalana, és dir, La independència fiscal o, si es prefereix, el concert econòmic com objectiu.

L'opinió de Partal sempre cal tenir-a en compte. Ben bé podria ser aquest el moviment que prepara Artur Mas que, recordem-ho, a diferència de, per exemple, Oriol Pujol, mai s'ha declarat independentista de forma clara. Això és ensopegar de nou a la mateixa pedra. Perquè creu que s'aconseguiria l'agència tributària pròpia dins de la legalitat espanyola? no s'aconseguirà. I en el suposit que és trenqués la legalitat espanyola per obtenir la independència fiscal per a tornar, a continuació. a aquesta mateixa legalitat, el que s'estaria fent és deixar en fals aquesta agència tributària a punt per una nova involució.

O sigui, si et mous cap a la independència, ha de ser un moviment complet. No fer-ho completament no és més que deixar, un cop més, obert el tema de l'encaix de Catalunya dins Espanya. Al meu entendre, encaix impossible, com crec que ha quedat demostrat.

D'altra banda, és un fet que la independència fiscal -en la línia del concert econòmic - sembla ser una situació força estable d'encaix, com es veu al País Basc. És un model quasi-confederal.

En tot cas, significaria un canvi constitucional de l'estat. Jo crec que és inacceptable per a Espanya que, de fet, s'està movent en la direcció re-centralitzadora.

Aleshores, perquè es planteja l'Agència Tributària Pròpia? L'estat espanyol mai l'acceptarà! la resposta al rebuig espanyol serà plantejar la independència? És això?

L'error de fons és el de sempre: es planteja la independència com l'amenaça, com allò que "pot passar" si no hi ha pacte fiscal, o agència tributària pròpia. Però el mateix fet de plantejar la independència com a últim recurs li treu la força a l'amenaça. Fa 35 anys que s'amenaça a Espanya amb la independència i Espanya ja sap que aquesta amenaça és un bluff. Si més no provenint de qui prové, si més no quan es planteja com amenaça d'últim recurs.

I és que la independència no pot ser una amenaça. La independència és un procés en el que l'objecte de la negociació són els termes de la independència, i aquest procés té una data de caducitat: el dia en que hi han dos estats independents amb unes noves fronteres on abans n'hi havia un.

Jo crec que l'estat espanyol descompta que Catalunya, més aviat que tard encetarà el procés de la independència i està prenent posicions. Per això el setge (post de Jordi Graupera al seu bloc).

El problema el tenim a Catalunya. El nostre govern comet de nou l'error d'amenaçar amb la independència. No es pot amenaçar amb la independència. Això, a Madrid ja no cola. Senzillament, el que cal és negociar els termes de la independència. Espanya està prenent posicions i té la iniciativa. Mentre que a Barcelona encara no han entès que la jugada està descoberta.

I tenint en compte que ens anem a saltar la legalitat espanyola i la seva constitució, emprendre el camí dels fets consumats: per exemple, potser caldria crear d'urgència una entitat que faci d'agència tributària pròpia provisional, de cara a superar la situació de bloqueig econòmic, l'acció hostil -segurament se'n pot dir de forma legítima, acte de guerra- a la que l'estat espanyol sotmetrà, ja sotmet, a la Generalitat durant aquest procés. Paradoxalment, per l'estat espanyol ja s'ha encetat el nostre procés d'independència.

dissabte, 28 de juliol de 2012

Ni pactes fiscals ni punyetes.

Cal agrair al PP que hagi deixat clar, d'entrada, que de pacte fiscal res de res. Que ni parlar-ne.

Sincerament, gràcies. Ara mateix tot el numeret mediàtic que es podia muntar al voltant del "pacte fiscal" i que només hauria servit per tenir entretingut al personal durant el temps que al PP li hagués semblat bé, i que CiU hauria desitjat que s'allargués fins a les properes eleccions catalanes, s'ha esfumat.

No haurem de patir la vergonya d'un circ com el que es va muntar al voltant de l'estatutet. Ja està. Des de CiU no ho donen per tancat i diuen que aquest cop als morros no ha estat oficial i que, de fet, encara no s'han posat a negociar.

Quina gràcia. Com si tinguessin alguna força per negociar. Desperteu! els heu demanat un "rescat"! i ara voleu negociar amb ells? És de ser inútils, com diuen a la tele.

Vaig poder veure uns moments del debat al Parlament sobre el "pacte fiscal" i no em podia treure del cap la sensació d'estar contemplant l'escenificació d'una gran mentida: Uns parlant de "la clau i la caixa", altres dient que demanem el concert econòmic, uns altres que si la Hisenda pròpia, uns de més enllà que si "l'agència compartida amb doble clau", encara d'altres que "Lofca o res", i també els que diuen que "pacte fiscal en la línia del concert econòmic".

En defensa del "pacte fiscal en la línia del concert econòmic" que ha de ser "tenir la clau i la caixa" es va alinear la majoria de CiU,ERC i ICV. Sembla ser que aquesta cosa tan complicada que es vol demanar és assimilable a demanar la independència fiscal. Em demano si no seria més senzill, en comptes de demanar la independència fiscal, proclamar la independència nacional.

Sigui el que sigui, l'endemà, el ministre Montoro va dir que de pactes fiscals res. I la vice-presidenta Soraya va acabar de reblar el clau amb un pujolià "ara no toca". Fi de la partida.

Suposo que a CiU el "no" el donen per descomptat, però que en els seus càlculs esta el poder entrar en el procés parlamentari i arribar a una situació de gran dramatisme mediàtic, com amb el Pla Ibarretxe, que els permeti ser "víctimes" d'una gran derrota i aparèixer com herois tràgics que lluiten contra forces infinitament superiors. Tot això amb vistes a capitalitzar la frustració generada per obtenir una majoria còmoda a les properes eleccions catalanes, i qui dia passa, any empeny. Si és aquest el pla, que sàpiga CiU que se'ls veu el llautó d'una hora lluny. No colarà.

El PP ho ha fet bé: uns copets a l'esquena i "Mirin, ara no toca". Els faltava dir "No emprenyeu amb bajanades". La "derrota" del pacte fiscal no tindrà, doncs, l'èpica de la "derrota" del "Pla Ibarretxe". En part perquè el PP actual, tot i que és molt més agressivament centralista i uniformitzador per la via dels fets, per la via de les formes, en canvi, és molt més civilitzat que el PP d'Aznar (tot i que no poden evitar tenir personatges extraordinàriament desagradables, com els mateixos Montoro, De Guindos, o Andrea Fabra).

A mi, el que em sorprèn, com a militant, és el suport que ERC està donant al pacte fiscal. Tal com ho veig jo, és fer-li el joc a CiU. Està escrit que el pacte fiscal no anirà enlloc i que el seu fracàs no mourà CiU cap a l'independentisme. Només se m'acut que és una forma de tractar de posar en evidència a CiU de cara a intentar créixer a les properes eleccions. Similars deuen ser les motivacions d'ICV.

Qui està fent un paper més galdós en tot aquest afer és el PSC. Aquest partit, que va arribar a aprovar un projecte d'estatut (l'estatut del Parlament del 30 de setembre de 2005) que recollia en el seu "TÍTOL VI. DEL FINANÇAMENT DE LA GENERALITAT I L’APORTACIÓ CATALANA A LES FINANCES DE L’ESTAT", el concert econòmic o, si és prefereix, un "pacte fiscal en la línia del concert econòmic" avui se'n desdiu de tot allò. El PSC ha perdut el nord.

En fi. Només espero que el PP liquidi aquesta llufa del pacte fiscal ben aviat. de fet, el que és trist és veure com al Parlament perden el temps en anar-se per les branques. És que no han entès en quin punt estem? Els parlamentaris del Parc de la Ciutadella prenen per rucs als ciutadans de Catalunya? per pura lògica: ¿com és que demanes un préstec d'emergència a canvi de deixar que se't fiquin a casa a dir-te què fer i què no fer i, a continuació, demanes posar condicions sobre unes finances que ni controles ni et deixaran controlar per les bones?

És que és ben senzill, coi! les independències, fiscals, nacionals, o les que siguin, no es demanen. Es proclamen. No hi ha més. En comptes de demanar l'impossible, el que cal és emprendre una acció que permeti obtenir el control efectiu sobre el que es recapta a Catalunya. Potser alguna cosa en la línia del que va suggerir Múriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. Fets consumats, i no paraules.

Per il·lustrar aquest text, adjunto la intervenció de Joan Puigcercós en el debat sobre el pacte fiscal. Interessant. Explica la posició d'ERC, que com he dit abans, trobo que en la pràctica només dona aire a CiU. El no al "pacte fiscal" està més que assegurat, i CiU no sortirà d'aquest afer re-fundat com a partit veritablement independentista. Perdem un temps preciós discutint el sexe dels àngels quan caldria passar a l'acció amb decisió i coratge. Un temps que es perd que es tradueix en més empobriment, més atur i menys drets per als homes i dones de Catalunya.

Tot estant de vacances (II)

I el segon dels posts. En aquesta ocasió, del dimecres, quan ja se sabia que el govern de Mas demanaria el "rescat". Amb el foc de l'Empordà en fase de control, però encara cremant, la petició de rescat em va semblar poc més que un acte de traïció.

Vet aquí el text:

25/07/2012. Rescat? Ràbia i vergonya!

M'assebento que Mas ha demanat el "rescat". En el millor estil de quan va pactar l'estatutet amb el ZP, a canvi d'una presidència de la Generalitat que, oh sorpresa! m'han enganyat! no va ser, Mas acaba de vendre's la marca Generalitat de Catalunya S.A. a canvi de poder pagar les nòmines de juliol.

Brutal. I com que sap que això és molt lleig, dissimula i es fa el milhomes: "aquí no vindrà ningú a dir-nos que hem de fer". No només això, avui es vota la proposta de "pacte fiscal" que es portarà a Madrid. Serà "ara o mai", i Mas rebla, "per tant, serà ara". Ah, sí? ja els ho ha comentat al Montoro i al De Guindos? I quan ho farà? abans o després de demanar el "rescat"?

Casualitats de la vida, ara per la tele fan un programa per commemorar el 20 aniversari dels jocs de Barcelona, un moment d'incerta glòria. Millor això que res, però avui és un dia de vergonya certa. Fa 20 anys, els reis del mambo. avui, venent-nos l'autonomia per pagar les nòmines de juliol.

I, a més, hom es demana: que potser Espanya S.A. pot pagar aquest rescat? Més encara: En cas que pugui, Espanya S.A. voldrà pagar aquest rescat? En realitat aquest el moment ideal per fer passar als molt molestos administradors de Catalunya S.A. i als seus rebels clients per l'adreçador.

És el moment de la dolça venjança contra aquests orgullosos que s'entesten a fer servir una llengua diferent i que diuen que "Catalunya no és Espanya". vaja si ho és! ara ho serà més que mai! El "rescat" serà amb les condicions que posi Espanya S.A. Els calés arribaran justets i es gastaran en allò que dicti l'administració central. Els homes de negre ja s'han buscat pis prop de la Plaça de Sant Jaume. Espanya S.A. no té calés, però almenys s'ho passarà d'allò més bé desfent l'autonomia de Catalunya S.A. entregada de forma vergonyosa per l'administració més poruga que ha vist aquest país.

Mas ha entregat les claus de la Generalitat a canvi de poder pagar les nòmines de juliol. Potser els homes de negre li diran que ni amb "rescat" tampoc hi han calés per pagar totes les nòmines. Aquesta serà la primera.

Com s'ha pogut caure tan baix? La situació és tan sagnant que després d'anys d'espoli, Catalunya S.A. ha de demanar "rescat", i comunitats com Andalusia S.A. o Extremadura S.A. passegen per la cara dels administradors i clientela de Catalunya S.A. unes "finances sanejades".

I tot això el mateix dia que el foc de l'empordà ha quedat controlat. Aquest país que s'ha unit contra el foc que el cremava, amb voluntaris d'arreu, amb suport arreu amb un esperit de superació que cristalitza en la campanya 1català1arbre... Aquest mateix poble ha estat traït pels seus "administradors". Era el millor moment, Sr. Mas, per fer-lo caure, oi? aprofitar, i mai millor dit, el foc creuat. I rematar-lo d'una punyalada per l'esquena. Ens venem el país per pagar les nòmines de juliol... No hi havia cap altre opció, oi? No. Seguint les regles d'Espanya, no.

I ara el Mas ens vol fer creure no se quina merda del pacte fiscal? au, vinga... que el Montoro i el De Guindos no es mamen el dit. I nosaltres, tampoc.

Oh, Déu meu! Quanta ràbia que sento!

Tot estant de vacances (I)

Aquesta setmana passada hem estat fora i amb Internet racionat. En aquest espai de temps s'han produït un parell d'esdeveniments que m'han fet escriure. Avui, un cop de nou a casa, penjo els escrits al bloc.

El primer escrit és del dilluns. Amb el fum i l'olor de cendra del foc de l'Emporda a Barcelona. En aquells moments se sabia que el Govern s'estava plantejant acollir-se al "rescat" autonòmic.


Vet aquí el text:

23/07/2012. Foc.

De camí a Ribes, en sortir de Barcelona, el fum cobreix el Besòs.

Anys de dèficit fiscal, d'espoli, porten al govern a plantejar-se el "rescat".

Mentrestant, retallades a sanitat, educació i... bombers.

Anys de ràbia. Al 92 ja es parlava d'un espoli d'un billió de pessetes. 20 anys d'espoli després, avui, de quant parlem? en quant xifra la Generalitat el'espoli? quants diners es volen demanar de "rescat"?

I, mentrestant, el foc crema a l'Empordà. Pagesos, voluntaris i Bombers, de banda i banda del Pirineu, bombers catalans, lluiten per apagar-lo.

I, mentrestant, els diaris de Madrid, a les portades, es feliciten a plana completa pel triomf d'un espanyol a la Fòrmula 1. És natural. Aquest no és el seu país. A veure quan ho entenen alguns.

I, mentrestant, al Twitter és impossible obviar els tuits de nacionalistes espanyols que se n'alegren que Catalunya es cremi. És impossible obviar-los. Mireu Apuntem.cat. És natural. Aquest no és el seu país. Més aviat som els seus enemics. Els rebels mai assimilats. A veure quan ho entenen alguns.

Espero que, per dignitat nacional, CiU no s'abaixi els pantalons i demani cap "rescat". No es pot demanar ajuda als qui ens volen sotmesos. A més, que no serà ajuda. Serà un xantatge. Absurd monstruós i sagnant, anys d'espoli i ara, amb el país exhaust i cremant, demanar ajuda als que han expoliat? és el síndrome d'Estocolm?

I és cert que a aquest expoli han contribuit i se n'han beneficiat catalans. I és cert que hi han despeses inútils: que aquest és un país on una administració a dos nivells, Generalitat i ajuntaments, és més que suficient, no com ara, on hi han, a més, administració de l'estat, diputacions, consells comarcals... i segur que em deixo alguna cosa més.

Tot això és cert. I el resultat és que el foc crema l'Empordà. Crema un sotabosc que les retallades no han permès netejar. Crema el sotabosc i crema la ràbia.

És el moment de dir prou.

divendres, 20 de juliol de 2012

La Generalitat de Catalunya també demanarà el "rescat"?

Els esdeveniments estan accelerant-se: En un altre divendres negre, l'IBEX s'ha deixat gairebé un 6% i la prima de risc puja per sobre dels 600 punts bàsics. Situació d'alerta roja. En aquest context, la Generalitat del País Valencià -de la "Comunitat" per als constitucionalistes i espanyols de bé- ha demanat el "rescat" a l'Estat Espanyol S.A.

Amb la qual cosa, el PP ha aconseguit per la via dels fets carregar-se la minsa autonomia, o imatge de marca local, del País Valencià. No van tenir prou amb canviar-li el nom i rebaixar-lo a "Comunitat". Finalment han aconseguit que tots els comptes valencians passin ja per Madrid, on seran tutelats i vigilats per funcionaris espanyols que, al seu cop, estaran tutelats, vigilats i actuaran als dictats de funcionaris europeus (els homes de negre!) que seran, al final, els que prendran les decisions d'aprovar o denegar els comptes. Fi de l'autonomia.

En el cas del País Valencià, puc arribar a creure que aquest final fins i tot respon a un pla. Vull dir que al PP de la "Comunitat" ja li va bé. Espanya com a "salvadora". Només que aquest "rescat" es traduirà en més retallades a serveis públics i aquesta Espanya "salvadora" mostrarà la seva cara més lletja. Però bé. El "rescat" l'han demanat voluntàriament, no?

Amb la liquidació de l'autonomia valenciana el PP es cobra una peça important. Esquartera la minsa autonomia de la meitat del territori que de forma difosa i sense saber ben bé què és volia dir, algun cop s'ha conegut com a Països Catalans. I ho fa gairebé per aclamació popular. Bona caça.

Ara la pregunta és, i la Generalitat de dalt? (AKA Generalitat de Catalunya S.A.) Què pensen fer els administradors de la sucursal de la regió nord-est d'Estat Espanyol S.A.? ¿Prendran exemple dels administradors de la sucursal del "llevant" i demanaran el rescat?, això sí, explicant a la clientela que es fa en lliure exercici al dret a decidir, que aquesta és la millor solució i que d'aquesta forma es salvaguarda l'autogovern català.

Ben mirat, si s'aconsegueix convèncer als clients, aquesta és la millor solució. Els "homes de negre" d'Europa S.A. ho veuran bé. L'alternativa és anar fent la viu-viu fins que els els homes de negre ordenin als administradors d'Estat Espanyol S.A. que tanquin la sucursal nord-est perquè és massa cara. Això seria la "intervenció". Jo suposo que els administradors d'Estat Espanyol S.A., conscients que això no cauria molt bé a Catalunya, prepararan alguna esmena legal, constitucional,o de la natura que sigui per a evitar conflictes innecessaris (potser la suspensió de l'autonomia i el tancament del Parlament?). Però tot plegat seria molt lleig i faria quedar molt malament als actuals administradors de Generalitat de Catalunya S.A., així que penso que abans d'arribar a una situació tan desagradable els administradors de la sucursal nord-est demanaran el "rescat" voluntàriament. Ah, el "dret a decidir"! finalment l'exercirem!

Això és el que hi ha , nois. Tant de bo que m'hagi de menjar les meves paraules, però sospito que tots aquests que veuen la independència a tocar, estan somiant truites. Hi ha una tercera via, és clar. Que s'exerceixi de veritat el dret a decidir i que s'exposin clarament les alternatives al poble per a que triï en una consulta: o demanar la intervenció i fins aquí hem arribat, i potser d'aquí un parell de generacions el "problema català" haurà quedat resolt per defunció del subjecte; o proclamació de la independència envers el Regne d'Espanya i negociar amb Europa què és el que hem de tornar els catalans. Intervenció per intervenció, és millor estar intervinguts directament per Europa S.A. Hi han més possibilitats de tornar els calés.

Sí, amics, es tracta de triar amo. O Espanya S.A., o Europa S.A. Ara bé, no cal dir que Espanya S.A. és una empresa en fallida i Europa S.A. de moment, no. Amb Espanya S.A. tenim amo per sempre. Amb Europa S.A., un cop pagats els deutes, tenim la promesa de veu i vot en "igualtat" de condicions, ni haurem de ser "solidaris" per collons i que, a sobre, ens diguin el nom del porc. La veritat, no veig gaires arguments per seguir a Espanya S.A. No dubto que, posat en aquesta tessitura, el poble català engegarà Espanya S.A. a fer punyetes. Sembla que les successives enquestes del CEO (pàg 36) així ho confirmen. Per descomptat, podria ser que el poble català decidís auto immolar-se, i si aquest fos el cas caldria acceptar-ho; però vaja, que ho dubto que decidís tal cosa. En tot cas, també caldria que a Europa S.A. ens hi volguessin, cosa que està per veure. O sigui que, finalment, tot plegat tampoc depèn tant de nosaltres. En fi.

Però, com ja he dit, això, em temo, és somiar truites. Exercirem, per delegació via Parlament de Catalunya S.L. no fos cas que algú prengués mal! el nostre inalienable "dret a decidir", i "decidirem" renunciar -és el millor, el més responsable, el que demostra sentit d'estat- a la nostra minsa autonomia. I l'exili cada dia és més a la vora. Bona nit.

dimarts, 17 de juliol de 2012

La disjuntiva

No crec que hi hagi gran cosa a comentar sobre les mesures que està prenent dia sí, i dia també, el "govern" de l'estat. "Govern" entre cometes, doncs Estat Espanyol S.A. és una empresa en concurs de creditors i el que s'està fent és una liquidació. El "govern", el consell d'administració, fa el que li manen amb l'esperança que salvaran el seu cul. El seu, no el nostre. En això consisteix el "rescat" i per això estan tan interessats en ser "rescatats".

No. No em posaré a comentar res d'això. No paga la pena. Ja n'hi han que en parlen i que diuen cap a on anem i el que encara està per venir (el proper són les pensions). En aquest sentit, crec que pot ser útil llegir aquest article: "España entra en la espiral de la muerte" en el que se'ns avisa com l'Estat Espanyol S.A. està emprenent el camí en el que es troben Grècia, Portugal i Irlanda (també Estats S.A.). Un camí en el que els respectius clients captius (eufemísticament: ciutadans) d'aquests estats S.A. són cada dia més pobres.

No. És massa trist. El comentari va en una altre direcció: Estat Espanyol S.A. funciona (funciona malament) amb un sistema de sucursals conegut amb el nom de Comunitats Autònomes. Aleshores, de cara als clients captius de Catalunya, Estat Espanyol S.A. es presenta sota la forma més propera i comercial de Generalitat de Catalunya S.A. És un tema de marca, bàsicament.

Doncs bé. Resulta que en els últims consells de direcció al que han estat convidats els administradors de la sucursal catalana (juntament amb les altres sucursals) els han dit que no hi han calers i que hauran de fer retallades a les sucursals. Els capitostos del consell d'administració poden ordenar això, i moltes coses més, als administradors de les sucursals. Els han dit, a més, que vist com està el panorama, es caldrà substituir determinades marques locals per la marca blanca estatal, que és més barata.

Aleshores arriba el més extraordinari. Els administradors de la sucursal diuen que no ho veuen bé, i fan com que s'enfaden molt. I es queixen que Estat Espanyol S.A. els retalla el pressupost i que no fa efectiu el pressupost anterior.

I això és sorprenent? sí que ho és. Una sucursal és una sucursal i una sucursal no pren decisions. Punt. A que venen, doncs, aquests escarafalls?

La cosa és molt senzilla, senyors Mas, Mas-Colell i Mena, vostès no pinten res. No pinten res perquè han triat ser administradors de sucursal i malden per seguir sent-ho. Aquest és el seu negoci. La seva aspiració en la vida. Generalitat de Catalunya S.A. sucursal de la región nordeste de Estado Español S.A. Una feina segura i molt ben pagada. Càrrecs de responsabilitat, què caram! no ens menystinguem!

Això sí, les decisions no les prenen vostès. Les prenen lluny de Barcelona un senyors que, pel seu mal cap, ara veuen com tampoc poden prendre decisions i les decisions de veritat, d'un temps cap aquí, es prenen al consell d'administració del grup Unió Europea S.A. al qual pertany Estat Espanyol S.A.

La cosa és, repeteixo, que vostès no pinten res. Pintaven molt poc quan només eren administradors de la sucursal. Però és que ara que Estat Espanyol S.A. ha estat intervingut per UE S.A. és possible, fins i tot, que vegin com els degraden a simples encarregats de planta. Conservant el sou, això sí. Si més no, de moment. En els temps que corren, però, això ja és un gran què.

Fixin-s'hi que no parlo per res dels clients captius de Generalitat de Catalunya S.A. Aquests no són gaire importants. Fent meves les paraules d'aquesta gran pensadora castellonenca del PP, Andrea Fabra, diré "que es fotin!" Ben mirat, els van votar a vostès de forma majoritària, oi? (bé potser no tant majoritària, però el sistema electoral permet obviar aquests molests detalls)

No, jo em preocupo pel seu futur. Senyors Mas, Mas-Colell i Mena. I els donaré un consell: Es millor està callat i semblar tonto que obrir la boca i confirmar-ho. Per què ho dic? Pel següent: vostès no pintaven res abans i encara pinten menys ara. Un administrador de sucursal no discuteix les ordres del consell d'administració, com han anat fent vostès fins ara. Doncs encara menys un encarregat de planta alça la veu per reclamar no se sap què a la direcció del grup. Ells no perdran temps amb bestieses: gran animalada de fa un mesos del Mas-Colell dient que es denunciaria davant "Europa" els incompliments pressupostaris de l'estat amb la Generalitat. I la més recent en la mateixa línia: es demanarà la mediació d'"Europa" si "Espanya" intervé "Catalunya". Ai senyor! No toqui els ous als amos que potser encara s'emprenyaran i els fotran fora!

Això d'amenaçar amb "que aniré a la senyo" és una variant del "doncs ara no jugaré i me'n vaig". Però no funciona. No funciona perquè la senyo no perd el temps amb nens repelents i el bullyng, si de cas, no és contra la Generalitat, si no contra els ciutadans de Catalunya, i aquests, com hem dit abans "que és fotin".

Mirin, la cosa és aquesta: Arribem al final i només hi han dos camins. Un és el que estem emprenent: retallades, recentralització de l'estat i pèrdua de l'autogovern. O bé l'altre camí: deixar Estat Espanyol S.A. i emprendre el propi negoci. De veritat. Tocar el dos. Marxar. Anar-se'n. La independència. Però fer-ho de veritat. Marxar de veritat en comptes d'amenaçar amb "desafeccions", "sobiranismes" i pallassades similars.

I això solucionarà els seus problemes? Segur que d'entrada els en crearà molts. Fixin-se, caldria bastir un procés constituent i negociar les condicions de la independència. Ara bé, la independència podria ser un gran moment per corregir errors; per fer net de corrupcions; per simplificar l'ordenament territorial català a dos nivells, en comptes dels cinc actuals; i sense comptar que, de cop, es passaria a tenir la clau de la caixa de la fiscalitat; i també que les infraestructures es decidirien aquí i que, per exemple, el corredor mediterrani es podria completar ràpidament; o que l'aeroport del Prat deixaria de subordinar-se a Barajas i podria esdevenir el hub que sempre ha volgut ser... En definitiva, que es podria posar el país a funcionar. Seguiríem en crisi, cert, però tindríem una il·lusió, un objectiu. Aquest cop sí. Un país per redreçar.

En fi. No em facin cas. Ben mirat, tot això només són aventures i somiar truites. És millor ser encarregat de planta a UE S.A. (amb un bon sou!) que president del consell d'administració de República Catalana S.A. A més, tal com està el mercat, no trigaríem ni dos dies a ser absorbits pel grup UE S.A. O sigui que acabaríem on som. Bé, igual del tot, no. Ara vostès tindrien cadira pròpia al consell d'administració del grup, on de debò es remenen les cireres. El vell amo ara seria col·lega de taula. No està tan malament vist així, oi? Però prou. Ja hi tornem a ser amb el conte de la lletera...

Res, res, que aquest és un país de Senyors Esteve. Ja ho deia Santiago Rusiñol. És el que s'ha votat majoritàriament, oi? No dic que estigui malament, al contrari. Però si és aquest el cas, llavors deixin de dir bajanades i assumeixin el seu paper. El poble els seguirà votant.

I jo, sense recança, m'exiliaré a un país més digne.