dissabte, 29 d’octubre de 2016

Gràcies, Gabriel.

No per esperat deixa de ser molt trist el que ha passat avui.  

Ha estat vergonyós, com a mínim.

Però també hi ha hagut dignitat:

Felicitats a Meritxell Batet i els diputats del PSC. No és no. Tant de bo que l'acte de dignitat d'avui permeti al PSC recuperar el camí que porta a l'esquerra nacional catalana, amb totes les conseqüències, anhels  i esperances que això implica. Se'ls espera.

Però sobretot, avui, gràcies, Gabriel. Has expressat el que molts pensen, i pensem. Al final t'han censurat...

... en el millor estil hispànic. Cap novetat: la veritat ofèn als traïdors i als conspiradors.

Vet aquí el discurs:


diumenge, 23 d’octubre de 2016

El PSOE ha mort. Hola, PPSOECs.

La direcció del PSOE ha votat abstenir-se i permetre, per tant, que el PP formi govern

Gràcies PSOE: ens has donat la raó a tots els que diem que el PPSOEC's és essencialment una mateixa cosa: el front nacionalista espanyol. Els autèntics hereus del franquisme.

S'ha demostrat que el PSOE només ha estat i és un instrument de control de la societat per part de les elits hereves del franquisme. Tant li fa que més de la meitat de la militància del PSOE hagi signat per demanar un congrés extraordinari del partit. Les elits neofranquistes espanyoles han decidit que Rajoy ha de ser president, i si per a que surti Rajoy cal destruir el PSOE, se'l destrueix. O millor encara, que faci com que s'autodestrueix.

És fantàstic. Jo encara vull veure com el "No és No" de Miquel Iceta acaba "matisant-se" i com encara veurem els set diputats del PSC abstenint-se i, per tant, sent còmplices del proper govern del PP (nominalment del PP, del PPSOECs, en realitat).

Això és el que hi ha, senyors. A Madrid fan càlculs i creuen que ara tindran quatre anys per a reconstruir el PSOE i conjurar, definitivament, l'amenaça Podemita. De l'altre front obert, Catalunya, ells creuen -em fa molt l'efecte que, realment, s'ho creuen- que, a les males, la cosa s'arregla amb la guàrdia civil posant ordre.

Aquesta vergonya de país és l'estat espanyol. Un estat falsament "democràtic" del que ens convé fugir com abans millor.

Perquè, no ens enganyem, la militància del PSOE avui pot oposar-se majoritàriament a Rajoy, però la majoria dels electors s'empassaran el gripau... i la majoria de la militància, a la curta o a la llarga, també: Ja veureu com Iceta acaba donant-me la raó i els diputats del PSC també s'abstindran. No és el que vull. Tant de bo que votessin no, però no em faig il·lusions.

Perquè, en el fons, a can PSOE i can PSC saben que la cosa es redueix a defensar el règim del 78, o a enderrocar-lo fins els fonaments per fer quelcom de nou. Un canvi d'aquesta magnitud  fa molta mandra... i també molta por: fora del règim fa molt de fred, i ja fa molts anys que ells han après a moure's pels engranatges i racons del règim, i prosperar. És la seva zona de confort i, ben pensat, no hi ha cap motiu de prou pes per canviar-la. Ni que siguin motius com acabar amb la corrupció, o democratitzar les institucions.

Trist, però no inesperat. En definitiva, des del punt de vista de l'independentisme català, res que no estigués més que previst. Tot el nacionalisme espanyol ha quedat, finalment, agrupat sota la marca PPSOECs.

A l'esquerra del país del costat, a la de veritat, li venen molt anys de trinxera i de travessa pel desert. Sospito que bastants més que quatre, sobretot perquè el seu discurs nacional és ambigu i això la desconnecta de la majoria social espanyola.

A Catalunya un govern del PPSOECs tindrà conseqüències: ens arriba el moment de la veritat. Faran servir tota la violència que internacionalment se'ls permeti, que no serà massa, per sort, i tocarà resistir durant un  temps. Serà dur, tinguem-ho clar.

Però aquest cop guanyarem. Tinguem confiança. Nosaltres també sabíem que a l'escenari final del procés d'independència l'adversari seria el nacionalisme espanyol en bloc, i aquest bloc és el que, finalment, avui s'ha configurat. No hi havia cap altre escenari possible.

Ara ja tot i tothom és a punt per l'acte final.

divendres, 21 d’octubre de 2016

Franco decapitat

Els símbols no són la cosa, només la representen. Cremar la bandera no és el mateix que cremar el país.

Tanmateix, ultratjar el símbol pot ser molt ofensiu perquè representa una voluntat (la voluntat, no la possibilitat, ni tampoc el fet).

Qui diu banderes, diu qualsevol altre símbol. Posem per cas, una estàtua.

Com el que ha passat al Born. Decapitar una estàtua, o "ultratjar-la" d'alguna forma només és el que és: un símbol sobre un símbol. Els símbols son poderosos, certament, però no són el fet.

El fet hauria d'haver estat que a Franco se l'haguessin carregat quan estava viu.

El fet hauria d'haver estat que tots els grups represaliats i perseguits pel franquisme haguessin tingut prou força per enderrocar al dictador.

Aquest hauria d'haver estat el fet. No va ser.

El franquisme va guanyar la guerra civil, primer, i després va continuar fent us de la força per empresonar, torturar i assassinar als seus enemics.

El franquisme va tenir prou força com per imposar una "transició modèlica" de la dictadura a la "democràcia" i mutar en el règim del 78... que encara dura.

I ara, algú, molts anys després de la mort del dictador, va decidir posar una estàtua del "cabdill d'Espanya" a Barcelona, enfront del mercat del Born, que des de fa un temps és un espai per a la memòria de 1714.

Jo em demano què pretenia l'ajuntament posant aquesta estàtua on la va posar. Potser es pensaven que els ciutadans de Barcelona passarien a visitar l'estàtua amb curiositat, o amb interès entre científic, historiogràfic, o antropològic. Com si aquest símbol correspongués a una època passada i llunyana en el temps.

Tan cecs estan a l'ajuntament? resulta que el franquisme no és una cosa passada i allunyada en el temps. El franquisme és una realitat ofensivament present avui en dia.

El cas és que l'estàtua de Franco s'ha vist ultratjada, com era ben previsible.

Segur que podem trobar entre les restes de l'estàtua, senyals de la simbòlica venjança de molts dels col·lectius que han estat, o encara estan, represaliats pel franquisme o la seva "democràtica" reencarnació.

Què tenim, doncs? Una estàtua que hauria d'haver romàs al diposit corresponent, classificada per l'interès museístic i ben amagada de la vista de tothom. Un ajuntament que s'ha ficat tot sol en un jardí al que ningú l'havia convidat. Tenim, també i més important, un missatge a tenir en compte: no hi ha res oblidat, perquè no estem en el punt de poder oblidar. No s'ha pogut posar distància perquè el franquisme és ben viu. No és el passat. És una realitat del present. Són elits, funcionaris, polítics, un component social ben transversal... que utilitza el poder de l'estat per mantenir la impunitat dels crims comesos en el passat, per encobrir i facilitar la corrupció del present, i per a perseguir els seus enemics.

L'estàtua ha caigut. Han destruït el símbol. És una agredolça i trista venjança. Una venjança amb un punt vergonyant, perquè el franquisme segueix allà.

A Catalunya, si més no, tenim l'oportunitat de desempallegar-nos del franquisme. De derrotar-lo, al menys, a casa nostra. De deslliurar-nos del seu jou i les seves fletxes. De posar una República Catalana entre nosaltres i aquesta maldat. Nosaltres sí que podem decapitar a Franco.

És un altre bon motiu per a la independència, ara que sabem que no cal esperar cap canvi a Espanya durant generacions.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Conferència de Vicent Partal a Bellaterra: ‘Quina tardor ens espera?’

Vicent Partal no necessita presentació. Les seves anàlisis són sempre interessants i, sovint, encertats.

En aquest vídeo exposa les seves opinions sobre la seva percepció del procés d'Independència de Catalunya. En quin punt es troba? quins seran els propers passos?

Bé, tindrà raó o no tindrà raó, però té la virtut de dir clarament el que pensa. Com a mínim és un vídeo útil per al debat.

I com a comentari estrictament personal, jo també crec que el 9N quedarà com el dia en que recordarem que vam donar la passa decisiva cap a la independència.

Com informa Vilaweb, "La setmana passada, un cop superada la qüestió de confiança de Carles Puigdemont i just abans del debat de política general al parlament, Vicent Partal va ser convidat a pronunciar una conferència a Bellaterra per la secció local de l’ANC. La pregunta que motivava la reflexió del director de VilaWeb era ‘Quina tardor ens espera?’ Partal va fer una intervenció inicial breu i va respondre totes les preguntes que li van fer el moderador, el periodista Pere Cardús, i el públic assistent. Partal va explicar alguns detalls poc sabuts dels preparatius de la independència i algunes anècdotes de les independències del tram final del segle XX que ha viscut en primera persona."

Vet aquí el vídeo de la conferència:


dissabte, 1 d’octubre de 2016

Conferència "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" amb Jeremy Rifkin.

"Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 26 de gener de 1945) és un sociòleg, economista, escriptor, orador, assessor polític i activista nord-americà. Rifkin investiga l'impacte dels canvis científics i tecnològics en l'economia, la força de treball, la societat i el medi ambient. Un dels seus llibres de més èxit i reconeixement és La fi del treball, de 1995" (de la viquipèdia).

Autor del ja esmentat "La fi del treball", però també de "L'era de l'accés", "L'economia de l'hidrògen" o, recentment, "La societat del cost marginal zero". Rifkin és una de les veus que escolten amb atenció els presidents dels EUA. Però no cal ser president dels EUA per escoltar-lo: les opinions i previsions de Rifikin sempre són interessants.

El passat 21 de setembre, al Teatre Auditori de Sant Cugat, Jeremy Rifkin va participar amb una conferència a l'acte "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" organitzat pel Diplocat.

Un nou paradigma, segons Rifkin, que ha d'estar basat en el cooperativisme i la Internet of Things.

Vet aquí la conferència, i el debat que el va seguir (tots els videos de l'acte al perfil Diplocat de Vimeo).



La mort de l'últim dels unicorns

Pedro Sánchez ha presentat la dimissió en haver perdut la votació - per 133 en contra i 107 a favor - en que es decidia la realització d'un congrés extraordinari precedit de primàries al PSOE.

Sánchez ha caigut i, amb ell, també cau la remota esperança que podien tenir els defensors de la "tercera via" d'un improbable pacte de les esquerres espanyoles i les forces independentistes, per a fer fora el PP i tractar de buscar una solució civilitzada al procés d'Independència de Catalunya.

Avui el PSOE s'ha fet l'harakiri com a "partit d'esquerres" si és que encara se'l podia considerar d'aquesta manera. Però, encara més, avui ha prevalgut l'ànima més nacionalista del PSOE que prefereix una Espanya blava abans que "trencada". On per "trencar" s'entén "posar urnes a Catalunya i que els ciutadans votin". 

És dir, nacionalista espanyol i no d'esquerres. Serà dreta, doncs? Em recorda a algú: Al PP, ves.

Però la gent prefereix els originals millor que les còpies i avui, amb el cap de Sánchez, el PP derrota definitivament al PSOE que ha optat pel suïcidi. Sí, potser sí que de les restes del naufragi socialista el gran beneficiat acabi sent Podemos, però en cap cas es materialitzarà aquest benefici abans de quatre anys, i quatre anys és molt de temps.

A Catalunya el PSC de Miquel Iceta s'havia alineat amb Pedro Sánchez. EL PSC, doncs, ara queda descol·locat, amb una Carme Chacón que estava en el bàndol revoltat i que podrà tornar a Barcelona amb el suport de la nova direcció estatal. Un PSC que des del cop intern contra Maragall fins avui no ha fet més que anar cedint més i més sobirania a Madrid.

El paper de Carme Chacón i del PSC  a partir d'ara és una incògnita. És l'hora de la vendeta de l'ex-ministra? En tot cas, em fa l'efecte que Chacón pensa més en Madrid que en Barcelona. I el PSC? en què queda el seu "federalisme"?

I aquesta és l'altra pregunta, en quina posició queden "els federalistes", siguin del partit que siguin. Avui es materialitza la gran coalició nacionalista espanyola: el PPSOEC's. El PSOE abstenint-se, però donant suport a un govern que, explícitament, pensa actuar contra, per exemple, el sistema d'immersió lingüística de Catalunya.

Un govern PPSOEC's a Espanya és el pitjor escenari per al procés d'independència de Catalunya perquè és un govern purament nacionalista espanyol. En aquest sentit, com pitjor, pitjor: anirem pel camí del pedregar. Ara ja es pot garantir que aquest tram final del procés d'independència comptarà amb l'oposició frontal del nacionalisme espanyol, hereu directe del franquisme i del falangisme.

Es precipitaran els fets. Dubto molt que ens tinguem que esperar fins al juny per a la desconnexió. Serà abans, perquè no cal ser un geni per saber que Girauta i companyia pressionaran, el PP es deixarà pressionar i tractarà d'avançar (per la dreta, per descomptat) als C's, i el PSOE callarà, o potser s'apuntarà i tot, a emprendre accions de força contra el govern de Catalunya.

Només hi haurà una resposta possible: els independentistes haurem de sortir al carrer a defensar el Parlament i les institucions del nostre auto-govern. N'estic segur. Que en aquest punt els que avui s'auto denominen "federalistes" decideixin, primer de tot, defensar la democràcia és una incògnita. O potser per ells defensar la democràcia serà aplaudir la repressió.

En tot cas, arriba l'hora de la veritat. Irònicament, la independència de Catalunya es més probable fer-la amb un govern PPSOEC's a Espanya. Ara tots els nacionalistes espanyols estaran al govern de l'estat. Són els que fan bandera de la unitat de l'estat. Només ells, doncs, són els que poden forçar, amb les seves polítiques agressives i reaccionaries d'assimilació nacional, el trencament unilateral. I el forçaran, en podeu estar segurs.

Torno a dir-ho: aquí no ens poden tremolar les cames. Tocarà defensar el Parlament i la Generalitat. Tocarà defensar els ajuntaments. Tocarà defensar la democràcia. Aquesta és la qüestió. Això ja no va d'independència sí o no: va de democràcia sí o no. Va de guanyar, assumint el cost que pugui tenir, i fer un nou país; o de perdre i sotmetre's al nacionalisme espanyol hereu del feixisme per qui sap quantes generacions.

Això és el que finalment s'ha desbloquejat avui quan ha caigut Pedro Sánchez i el PP ha guanyat a Ferraz. No és que Pedro Sánchez fos garantia de res, però permetia mantenir viu el discurs dels partidaris de la tercera via. Això s'ha acabat. Ja no hi han excuses que valguin.

Ha mort l'últim dels unicorns.