dilluns, 29 de juny de 2015

"Falta molt poc per decidir el nostre futur"

Els grecs votaran aquest diumenge. No se sap què pesarà més, si la por a la sortida de l'Euro; o si la ràbia contra una Europa cruel.

En tot cas, votaran. S'han tret una consulta de la màniga. I no és pas per poca cosa: Es juguen la continuïtat a la zona Euro, i qui sap si també a la UE.

Sobirania és exactament això que faran els grecs el diumenge. Pot ser que la decisió que acabin prenent sigui, justament, cedir sobirania. Però també podria ser tracta d'obtenir-ne més. Encara que costi.

Ser independents permet als grecs decidir sobre el seu futur.
 
A Catalunya el dia 27S votarem.  I serà per prendre una decisió d'una transcendència semblant: Seguir o no seguir a l'estat espanyol. Construir, o no, un nou país. Encetar, o no, un procés constituent.

No sé que pesarà més. No crec que sigui una tria entre por i ràbia. Potser, més aviat, entre por i esperança. Però no simplifiquem. En tot cas, el 27 es vota.

Tot això, ho deia perquè aquest dies he vist al metro aquest cartell (la foto està treta del twitter de l'ANC)     


 
Jo votaré esperança. #27S2015 #Independència


impagament grec

Si no passa alguna cosa aquesta nit, demà el govern grec farà un impagament del deute.

És molt curiós com ha anat això, i diu alguna cosa de com funciona el món: Grècia no podrà pagar el venciment del deute perquè se li ha denegat un préstec. Correcte: Grècia anava a pagar un deute, amb un préstec.

Un cercle viciós de manual. Això és el que el govern grec vol trencar. Però no es pot fer sense temps per implementar canvis, mesurar-ne l'eficàcia, corregir-ne les desviacions, tornar a mesurar... Per a disposar d'aquest temps, Grècia necessita un nou préstec. Però no li ha estat concedit.  

I per què no li han concedit el préstec a Grècia? perquè a les condicions del préstec hi havien coses com "retallar pensions" o "pujar més l'IVA". Aquestes condicions són inacceptables per Syriza, el partit del govern grec. Tanmateix, Syriza ha decidit consultar als grecs, aquest proper diumenge, sobre les condicions proposades per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). O sigui, si estan disposats a acceptar les retallades que demanen els creditors.

Què podrà més? la por i la rendició incondicional, i votaran que sí com els demana la mama Europa, que ja s'ho farà venir bé per a que això de l'impagament s'arregli, si més no, per ara; o l'emprenyamenta i la ràbia, i engegaran a la bruixa Europa a pastar fang votant que no?

Avui els bancs grecs no han obert. Només es podran treure 60€ per dia dels comptes. L'objectiu és impedir una fuita de capitals. Molts grecs temen que Grècia sigui expulsada de l'euro. La seqüència que els fa por és la següent: Es decreta el "corralito" (ja el tenim aquí); Grècia és expulsada de l'euro, d'Europa, i del sistema solar; els estalvis nominats en euros passen a nominar-se en dracmes; el govern grec, ja fora de l'euro, devalua el dracma, probablement de forma important;  es retira el "corralito". Quin és el resultat de la jugada? que els estalvis dels grecs s'han reduït  pel factor de devaluació.

En teoria, amb el dracma devaluat, Grècia tindria major facilitat per vendre els seus productes;  la inversa, l'accés als productes exteriors s'encariria notablement. Per una banda, això complicaria accedir a productes que no es fabriquessin a Grècia, potser tan estratègics o vitals com les medecines; per altra banda, això estimularia l'aparició d'una industria nacional que supliria, almenys parcialment, aquesta carència.

Ara bé, l'aparició d'una indústria nacional requeriria molta inversió però -vet aquí el problema més greu després d'un impagament-  Grècia no tindria accés als mercats de deute internacionals. És dir: ningú prestaria diners a Grècia, o ho faria amb uns interessos desorbitats.

Sense inversions no es podrà substituir el que es deixi de comprar a l'estranger. Encara més: sense inversions la indústria grega probablement tampoc serà capaç d'aprofitar l'avantatge d'un dracma devaluat. De fet, és probable que la indústria grega acabi caient en mans estrangeres.

Tanmateix, devaluar el dracma seria inevitable. No fer-ho seria pitjor: no podrien aspirar ni a ser comprats.

No és cap broma. Els grecs patiran molt. Escassedat de productes, increment de l'atur... Això es traduirà en emigració, inseguretat social... i ves a saber què més. Tant de bo que m'equivoqui.

L'impagament grec tindrà conseqüències. Quines? es fa difícil de dir, o potser  no tant. Sabeu qui són els PIGS? Dons bé, de l'ofensiu acronim per referir-se a les economies del sud de la UE -Portugal, Italy, Greece i Spain- resulta que ja tenim la primera baixa, o víctima. La següent podria estar a la península ibèrica.

Mentrestant, a Espanya, seguien construint AVES al no res, i deixant de construir corredors mediterranis. I una casta política corrupta seguia sistemàticament saquejant l'erari públic, o repartint-se empreses entre els amiguets...

Però tranquils tots, que Rajoy i De Guindos diuen que això de Grècia no afectarà l'estat.

Ara sí que estic cagat.

divendres, 26 de juny de 2015

L'insomni d'una nit de Sant Joan

I quan ja agafaves el son, peta un tro al carrer que deu haver fet un cràter com el de Tunguska. Segur que aquestes explosions no acceleren el canvi climàtic? algú ha estudiat això?

Recordo les nits de Sant Joan de quan era petit. Es tiraven petards des d'una setmana abans i la revetlla era un esclat continuat i eixordador. Hi influïa que casa nostra era al costat de la riera d'Escuder, que no es va asfaltar fins que vam tenir una edat i que, per la seva condició de via no asfaltada i deixada, era el pipican del barri i, per Sant Joan, el lloc on tots els nens anaven a tirar els petards, coets i material pirotècnic de tota mena, mida i potència.  

Potència és la paraula. En aquella època, algun dels petards que es tiraven haurien pogut ostentar dignament el títol de míssils balístics.  

Ha passat el temps. Avui som més cultes, més nets, gairebé es diria que del nord si això fos un assaig de càntic a un temple qualsevol. La riera d'Escuder fa molts temps que està asfaltada i dels jardins i horts del carrer Daoiz i Velarde -un sorprenent vestigi del Sants històric que va resistir fins al final del segle passat- ja no en queda més que el record en els veïns que ja no som tan joves. Potser ara que tots som més cultes, nets i sofisticats, algú pensarà que això dels petards haurà perdut part de la seva màgia ancestral. Serà veritat?

Ha passat el temps. I han vingut crisis molt dures. I amb el pas dels anys, els petards han anat reculant. A Barcelona, en general, només es tiren petards per la revetlla de Sant Joan, i en una franja horària de no gaires hores.

No crec que sigui cosa de que avui siguem més cultes, nets o bufons. Diria que és més prosaic: Els petards són cars. Tirar petards és, per a moltes cases i famílies, una despesa difícil de justificar. Literalment, és cremar diners.

En canvi, jo diria que hi han més fogueres. Ho prefereixo. En realitat, és el que debò és tradicional. Fogueres a les que es cremen andròmines velles. Tot allò que volem deixar enrere de l'any. Focs que cremen i il·luminen la nit més curta i disbauxada.

I es fa de la necessitat virtut i ens estalviem uns calerons en petards. Cremen fogueres de Sant Joan. Mengem coca, bevem cava, i vi, i licors dolços. Toquen orquestres i es fan balls. Cançons de moda, i no tant de moda, a les revetlles populars. És el mateix des de fa molts anys, però ara amb menys petards i més focs.

S'afegeixen nous costums i  comença a ser tradició anar a la platja, a veure sortir el sol. Ens estirem a la sorra després del ball. Hi han famílies, colles d'amics, parelles abraçades, algun solitari que busca companyia, o que només mira. Alguns dormen. Cansats o ebris. Encara crema la foguera quan neix el dia.

Jo mig dormia al meu llit. Somiava aquesta revetlla. Sant Joan al meu cap, amb la remor de fons dels petards llunyans d'aquesta festa del solstici. De sobte, un altre tro esclatant amb ràbia al carrer m'ha espantat. He saltat d'un bot i m'he quedat penjat de la làmpada. De veritat, era necessari tant d'escàndol? És mala llet, això. Torno al matalàs i, a la fi, m'adormo i ja no esclaten més petards, o ja no els sento.

Són prop de les deu quan em llevo. Ja fa algunes hores que el sol s'enfila al cel. El peculiar silenci del carrer em diu que aquesta ha estat una nit de festa.

Festa. Sant Joan. Solstici.

Estiu.

dissabte, 20 de juny de 2015

A menys de 100 dies del 27S.

Manquen menys de 100 dies per a les plebiscitàries. L’objectiu de l’independentisme és guanyar. Tothom està d’acord que cal sumar. La pregunta, però, segueix sent la mateixa: quin plantejament és el que maximitza el nombre de vots independentistes?

Molts esdeveniments aquests dies. Potser el més interessant ha estat el trencament de la federació de CiU, després de la consulta interna d'Unió Democràtica amb la seva recargolada pregunta. La direcció del partit va guanyar per la mínima, amb denúncia de tupinada a Lleida i, malgrat tot, sense poder anar més enllà del que, objectivament, és un empat tècnic.

Unió s'ha dividit entre independentistes i no se sap ben bé si "sobiranistes", unionistes camuflats, duranistes, o qualsevol altre cosa. Crec que al Polònia en dirien, de forma clarivident, "puta-ramonetistes".

Amb el trencament de la federació es confirma allò que independentisme i sobiranisme no volen dir el mateix. No confonguem amor i sexe.

CDC ja va a totes. Fa una estona Artur Mas ha explicat, en una conferència a Molins de Rei, què és això de la llista del President: en realitat no ha de ser del President, si no que emplaça a ANC, Òmnium i AMI a que siguin ells els que defineixin la llista.

Déu n'hi do. ANC, Òmnium i AMI són clarament molt més transversals que CDC o que ERC.

Mas insisteix en la idea que ja va presentar a la seva conferència del passat 26 de novembre: Es tracta de crear una llista de la societat civil. Avui ha explicitat que la definició d'aquesta llista es cedeix també a la societat civil.

CDC té capacitat d'influència dins ANC, Òmnium i AMI. Però no de forma orgànica si no per militàncies compartides. D'aquesta forma, també hi té  influència ERC, i segur que també en tenen la CUP, ICV-EUiA, Procés Constituent, Plataformes de confluència com BeC. Segur que encara hi  trobaríem a l’ANC gent amb carnet del PSC, que d’aquesta manera també hi tindria “influència”. Per descomptat, també tenen capacitat d'influència tants i tants independents d'assemblees locals de l'ANC que potser són, de fet, els que tenen més influència.

Amb l'anterior vull dir que si l'ANC recull el guant i fa una proposta de llista, jo no acceptaré que se'm digui que és una llista camuflada de CDC. Aquest argument el rebutjaré. De la mateixa forma que el rebutjaria, referit a ERC, si la proposta hagués vingut de Junqueras. Crec que amb aquesta proposta CDC fa, sincerament, un pas enrere, i cal tenir-ho en compte.

Per la seva banda, Junqueras va proposar quelcom de semblant: una llista de la societat civil però d' esquerres. Aquesta idea sembla que podria arribar a ser explorada per la CUP.  Personalment, però, crec que avui és més probable que la CUP acabi construint una candidatura independentista d'esquerra anticapitalista al marge de la llista de la societat civil que proposa Junqueras (tanmateix, i si...?).

En tot cas, el que de debò se'm fa difícil veure són dues llistes civils, només que una "proposada" per Mas, i l'altre per Junqueras.

Un plantejament amb dues llistes civils. No m'agrada. Però l'escenari no té perquè quedar-se congelat. Segur que es mourà. Avui es propicien dues llistes civils. Cert. Però i si, de forma autònoma, aquestes dues llistes acaben confluint en una de sola? Aquest relat sí que me'l puc creure.

Com sigui, però, amb una, dues o tres llistes separades, el que cal és sumar i que s'obtingui una victòria independentista el 27S que no admeti discussió. Escons, per descomptat, i també en vots. Serà la forma que a partir del 27 el procés constituent no es pugui aturar.

I arribats a aquest punt, no crec que sigui raonable dir que el procés constituent el lidera un o altre partit.

El procés constituent, per definició, no pot ser liderat per un partit, sigui quin sigui. Ha de ser el màxim d'inclusiu i obert.

Crec que els moviments d'aquests dies van en aquesta direcció. Només s'exclourà del procés aquell que es vulgui auto-excloure.

És un fet que no són pas pocs els que per raons diverses sembla que ja han decidit auto-excloure's. Hauran d'explicar-ho molt bé. El puta-ramonetisme pren moltes formes. I fa mal. Però avui a qui més mal fa és a qui el practica. La gent no és burra.

Manquen 99 dies pel 27S. Això no ha fet més que començar. Atents.

diumenge, 7 de juny de 2015

Triplet



... i tres.

Triplet del Barça, que suma la seva cinquena Copa d'Europa, o  Champions League, com li diuen ara.

Recordo estar veien el partit per la tele, al 92, quan el Ronald Koeman va clavar-li un míssil a la Sampdoria que va servir per guanyar la primera Copa d'Europa del Barça. Jo crec que ningú s'hauria cregut en aquell moment que menys de vint-i-cinc anys més tard el Barça hauria acumulat cinc copes d'Europa, dues d'elles amb triplet i que seria, estadístiques irrefutables, el gran dominador del futbol Europeu de la dècada i mitja que portem de l'actual segle XXI.

Aquell gol de Koeman va ser, d'alguna manera, el fruit del caràcter guanyador, de l'estil i la forma d'entendre el joc que va implementar Johan Cruyff. Però no només el Barça, i al Barça. Aquell any el Barça va guanyar la Copa d'Europa, i molts barcelonistes, molts catalans, van comprendre que es podia guanyar. En què? en tot. Amb un esforç imprescindible, i amb una convicció ferma en les pròpies possibilitats. Sobretot va quedar clar que es podia ser el millor. Que l'èxit era un objectiu assolible. Que el  talent, la imaginació i la convicció assenyalen el camí. Que la sort arriba quan la busques i t'has preparat per aprofitar-la. Aquell Barça va provocar un clic mental necessari.

Van ser els anys del Dream Team. Seguit del Barça de Rijkaard, de l'escola cruyffista, i la segona copa d'Europa. Es va entrar en una etapa de cert desconcert després d'aquell cruyffisme inicial, i cal esperar a Laporta i Guardiola per a recuperar el camí. Guardiola, el cervell al camp del Dream Team de Cruyff, reimplementà aquella filosofia des del seu segell propi i enceta una etapa d'èxits, amb dues Copes d'Europa més que, amb giragonses i alguna interrupció, essencialment, avui encara dura, ara sota la batuta de Luís Enrique.

Ja ho he dit algun altre cop. HI ha una connexió subtil, potser malaltissa, entre el Barça i l'"esperit" del país. O potser és més prosaic: que el Barça guanyi posa de bones a la majoria del país.

Es poden discutir moltes coses: els sous dels jugadors, els patrocinis de l'equip, o les ratlles horitzontals a la samarreta. El que sigui. Només faltaria. Però això no treu que quan el Barça guanya, i ho fa amb èpica, amb brillantor, una majoria del país se sent més bé, amb més confiança. Una majoria del país se sent guanyadora, sent que pot afrontar reptes difícils i superar-los.

No és racional. Al contrari. És visceral. És el click que deia abans. Aquell factor de confiança que t'empeny pel camí nou i desconegut, perquè tens seguretat en tu mateix; en comptes de triar la zona de confort.

Jo crec que aquesta connexió existeix. Per això imatges com les d'ahir no tenen preu: els cracks del Barça vinguts d'arreu del món, contents, celebrant l'èxit lluint les seves banderes nacionals; Però també Pedro, lluint la de Canàries, i Jordi Alba la de la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat lligada a la cintura.

Per descomptat, el gest de Piqué, agafant la bandera mixta Catalunya-Barça i plantant-la al mig del camp. Shakira diu que Piqué serà president del Barça algun dia. Sospito que té raó. De l'actual plantilla, Piqué és qui sintonitza millor que ningú amb aquests anhels de l'afició i qui l'encerta més en interpretar-los (un altre dia caldrà parlar de la seva fixació amb les xarxes...)

Imatges: els nens, els fills dels jugadors, van baixar al camp i van jugar amb aquests elements, com ja van fer amb la Copa del Rei. De nou Piqué, no se si és conscient de la potència de les imatges, li posa, genoll a terra, la medalla al seu fill...

Tot això no té preu. És visceral i les imatges són molt potents. Hi ha un relat i uns valors que estan allà. Amb Guardiola eren molt explícits, potser perquè s'estava construint el relat. Amb Luís Enrique, el relat està interioritzat. Ara, senzillament, es viu.

La d'ahir va ser una gran victòria, lluitada, suada i patida contra la Juve, que va ser un finalista poderós i molt competitiu. Valent. Admirable. Honorable i digníssim. La grandesa de la Juve encara posa més valor al títol aconseguit ahir.

No és paradoxa: la d'ahir va ser una victòria del Barça, però també va ser-ho de la Juve, i de tots aquells que -no cal que siguin del Barça o de la Juve- creuen en una determinada forma d'actuar, de lluitar pel que creus i de confiar en les pròpies forces i en les del teu grup.

Jo crec que aquest sentiment visceral forma part avui del nostre país. S'ha anat formant i ha anat creixent amb el pas del temps per la confluència de diferents factors. Però ara ja tant se val quins i com. No cal ser del Barça per sentir-lo.

Ara estem en aquest punt. Visquem-lo. Tinguem confiança. Perseverem. Lluitem pels nostres anhels. Els aconseguirem. Podem guanyar.

Gràcies, Barça!