Pàgines

dissabte, 28 de juliol del 2007

desconnectat (reprise)

He tornat de vacances. A diferència de la primera tongada. aquest cop sí que he estat desconnectat de veritat: sense diaris, sense tele, sense radio... només un parell de dies vaig poder llegir els titulars dels diaris a un bar.
La Zire, semper fidelis, m'ha permès recollir quatre notes que poso aquí.

Primer de tot, transports. Jo penso que no hi ha mitjà de transport més còmode que el tren. A igualtat de condicions, no tinc cap dubte al triar entre el tren i el cotxe. És més. Penso que els cotxes són mitjans de transport molt incòmodes. Són incòmodes els cinturons de seguretat, són incòmodes per entrar i sortir, requereixen un esforç de nervis i responsabilitat a l'hora de conduir-los i aparcar-los i fàcilment passes calor o et mareges si hi vas de passatge, per no dir que són cars i contaminants. No m'agraden gens els cotxes. Torno a dir-ho entre el tren i el cotxe, en igualtat de condicions, prefereixo el tren.
El problema, és clar, és que no hi ha igualtat de condicions, ni tan sols en trajectes entre poblacions importants. Aquests dies he pogut comprovar com en molts casos no hi ha alternativa al vehicle privat, i quan hi ha alternativa, el que no hi ha és igualtat de condicions.

Segona: Piqué ha plegat. A mi m'agradava sentir al Piqué. M'obligava a rumiar sobre els propis plantejament i em semblava un senyor sensat que, hi estaràs d'acord o no, tenia un discurs i unes formes. El Sirera l'he llegit alguns cops a l'e-Noticies i, a falta de veure'l en acció, pel que he llegit i vist em fa l'efecte que és més aviat un hooligan estil Acebes. Veurem què.

Tercera: divertidissima portada del jueves amb les caricatures de Tom Cruise i Katie Holmes, tal com va dir el seu dibuixant. El que no és tan divertit és veure com la llibertat d'expressió no existeix. Tampoc és divertit veure com encara tos plegats som súbdits d'una monarquia. Monarquia imposada per Franco. Monarquia que discrimina les dones. Monarquia que és un símbol de la "unidad nacional" i un rei que és el cap suprem dels exercits que, arribat el cas, tenen el mandat constitucional (fot-li fort!) de defensar la "unidad nacional" per les armes.
Al preu, això sí i gràcies a Déu, de pagar regates, palauets, negociets diversos i excursions de caça a Rússia per matar ossos borratxos.

Quarta: lectures d'estiu. Em vaig fer amb el llibre "Rubicón", de Tom Holland, que el regalaven amb la revista "Historia y Vida". És la història de l'auge i caiguda de la República Romana. M'ha agradat molt. M'ha acompanyat durant aquesta plaent incomunicació d'estiu. El llibre fa pensar sobre certs paral·lelismes que es poden establir fàcilment amb l'actualitat. He llegit una altra cosa: el diumenge 21 de juliol es va publicar un reportatge a "la Vanguardia": "Bagdad, sala de urgencias", en el que es relatava l'acció quotidiana d'un hospital de campanya de l'exercit EUA a Bagdad. Colpidor. El patiment dels soldats, americans i iraquians, dels civils, dels nens, es descriu d'una forma que fa saltar les llàgrimes. Encara hi ha guerra a l'Iraq. I a molts altres llocs del planeta. Una dotzena de conflictes d'"alta intensitat", i vàries dotzenes més de "baixa intensitat" segons informes d'ONGs. I a tot arreu el dolor, la por, la mort...

Cinquena: Apagada a Barcelona. Sense paraules. No m'ho podia creure quan ho vaig llegir.
Senzillament, increïble. Com pot ser? La temptació de fer el llistat de greuges és gran: aeroport del Prat, apagada, rodalies, alta velocitat... Jo m'apunto a la idea de desconnectar-nos d'Espanya. De fet, una de les conseqüències de l'apagada és que s'ha vist que amb generadors es pot parar el cop. Algú ha fet l'estudi de veure quant costaria substituir bé l'aprovisionament energètic provinent de grans centrals per un sistema de generació distribuïda amb energies renovables? Estic parlant de la Xarxa Intel·ligent de Producció i Distribució d'Energia Neta. Quant costaria abandonar la dependència energètica envers les companyies elèctriques espanyoles per a ser independents energèticament? ¿Perquè no canviar el model energètic de dependència del subministrament per grans companyies energètiques a un model basat en cooperatives de petits propietaris de generadors? Una mena de "caixa de pensions" energètica? Avui és clar que aquestes grans companyies han segrestat els recursos i que el seu únic objectiu és fer diners i si per això cal deixar d'invertir doncs no s'inverteix i punt. I si algú mor a l'hospital, doncs que es foti.
Tanmateix, en comptes de penjar pels ous als consells d'administració d'aquestes grans companyies, que és el que es mereixen, resultarà que a base d'ensabonar al personal amb indemnitzacions anirem passant i les inversions seguiran sense fer i els lladres seguiran enriquint-se. Fins que arribi la propera apagada. O un altre Prestige.
Si al final resultarà que pa i circ és la política que ens està bé als "ciutadans".

diumenge, 15 de juliol del 2007

Sorolls, calaix i torre malàia

Al barri de Sants hi ha emprenyamenta.
Repassem: el tren d'alta velocitat. Les obres han deixat el barri potes enlaire. Una obra d'aquestes dimensions segurament comporta molèsties inevitables. Però també comporta d'altres que sí que ho són. Sorolls, per exemple. Era inevitable treballar de nits i martiritzar als veïns del carrer Sant Antoni? Perquè ha calgut una denúncia dels veïns per a que es preguessin mesures contra el soroll?
Bé, suposo que ha calgut esperar la denúncia perquè deu ser més car el projecte si a més cal respectar la legislació contra la contaminació acústica. Si els veïns no denunciaven, aleshores no calia acomplir la llei.
Es tracta de trobar la solució barata. Com el calaix de la vergonya. Un sarcòfag de ciment que taparà les vies des de la Riera Blanca fins a l'entrada a l'estació de Sants. Hi posaran una passeig. amb arbres, diuen. Quedarà molt bonic, segons ells.
Potser quedarà molt bonic, o potser no. De moment, però, hi estan aixecant uns murs que no tenen gaire bon aspecte. El barri quedarà travessat per aquesta mole de ciment. Per guanyar l'espai de les vies aquestes es podien haver soterrat. Però, és clar, caldria haver començat a soterrar al Prat, i hauria estat molt més car. Com sempre, la solució més barata. No la millor. Una mica, el vici aquest de posar preu a les coses. Com si l'aire o l'aigua, o l'espai per viure tinguessin un preu.
De fet no és només la solució barata. És també la solució que deu permetre que algunes butxaques s'estiguin omplint. Com la torre Malàia, del mateix carrer Sant Antoni. Aprofitant les obres de l'alta velocitat, hi posaran al carrer un edifici d'onze plantes. No hi havia una normativa que impedia la construcció d'edificis alts? sembla ser, però, que aquest gratacels és "legal". Tanmateix, els veïns han iniciat una campanya de recollida de firmes contra el gratacels, que rep aquest nom per la sospita d'especulació urbanística que ha provocat i que recorda al cas del mateix nom a Marbella.
Sorolls, calaix i torre malàia. A Sants hi han veïns que estan emprenyats. Des d'aquest bloc em solidaritzo amb ells i amb les campanyes iniciades. I de pas, enllaço la web de BarriSants que "és un projecte de comunicació popular a la xarxa amb el suport de l'Assemblea de Barri de Sants, que agrupa a desenes d'entitats veïnals, polítiques i socials."

dilluns, 9 de juliol del 2007

7 juliol, Live Earth.

Arreu del món es celebren avui els concerts Live Earth, que pretenen conscienciar sobre el canvi climàtic. A Barcelona crec que estava previst de celebrar un dels anomenats concerts satel·lits.
Els concerts són una iniciativa més d'Al Gore, que cada dia que passa esdevé més i més el meu candidat preferit per a la presidència dels Estats Units.
Més enllà de republicans o demòcrates, és Al Gore la tercera via? el candidat verd? Donada la importància dels EUA, el fet és que tot el món hauria de tenir dret a votar-hi. Jo, si més no, reclamo el dret a votar a les eleccions EUA, atesa l'enorme importància per a la meva vida que tot sovint tenen es decisions que es prenen allà.
Avui m'he fixat en l'anunci de l'Smart, que en ressalta les seves virtuts ecològiques i planta el logo de Live Earth en diversos moments de l'anunci. Bé, segurament l'Smart és molt menys contaminant que la majoria de vehicles que circulen pels carrers. Tanmateix l'anunci d'un vehicle amb motor d'explosió no sembla el lloc més adequat per a fer propaganda ecologista. De la mateixa manera que el patrocini de Gas Natural als espais dedicats al medi ambient a TVC resulten un oximoron audiovisual.
De totes formes la situació és que cal canviar moltes formes de pensar, molts esquemes mentals i, tal vegada, avui cal l'aliança entre oposats per a poder superar el parany climàtic on estem ficats.

6 juliol, Chomsky.

La Mònica Terribas va presentar ahir a la nit l'entrevista que va anar a fer-li a Noam Chomsky al MIT.
Em va semblar molt raonable l'explicació que Chomsky va fer de la guerra d'Irak i, segons ell, del proper conflicte amb l'Iran: es tracta d'impedir l'aliança entre els xiïtes de l'Iran, els d'Irak i la majoria xiïta reprimida d'Aràbia. Aquesta aliança xiï seria la posseïdora de la major part del petroli "barat" del món i tindria a la Xina com a client preferencial.
Es una explicació que, si més no, s'ha vist reforçada per les declaracions del ministre australià que va afirmar que ''ells eren allà pel petroli". Home, gràcies per la sinceritat.
Chomsky va dir moltes més coses. Va parlar de democràcia. Democràcia que és el nom que eufemísticament es dóna a "sistema". Sistema que ho és de control basat en la propaganda. Sistema que pretén conseguir compradors dirigits. Ni tan sols consumidors informats ni, per descomptat, ciutadans responsables.
A les escoles de negocis d'on surten les elits dirigents es fa una formació política dretana que duu a contemplar a la poblacio com quelcom manipulable amb propaganda. Tot es traduïble a producte que es pot comprar i vendre.
Aquest matí, a Can Cuní, a més de donar la notícia de que la Carme Chacón és la nova ministra d'habitatge i urbanisme i comentar la cessió de les rodalies, feien un petit debat sobre l'ajut de 2500€ per incentivar la natalitat. Algú ha demanat que en comptes de diners el que caldria es posar més places públiques i gratuïtes de guarderia.
I alelhores una senyora de l'IESE ha saltat com una molla a defensar l'escola privada, el dret dels pares a decidir i va i diu que l'educació és molt cara.
Home, doncs no. L'educació ni és molt cara ni és un producte ni és un servei. L'educació és una necessitat vital, com l'aire o l'aigua o el menjar o l'habitatge. No es veritat que l'aigua, el menjar, l'aire, l'educació o l'habitatge siguin productes o serveis. Són necessitats vitals i que tinguin preu no és més que una perversió fonamental del sistema capitalista.
Sistema que es presenta a ell mateix com democràcia, però que tracta de controlar a cops de propaganda, quan no de repressió violenta.
Déu n'hi do amb l'entrevista de Chomsky i la seva anàlisi política.
Crec que un exercici interessant seria contrastar-la amb la investigació sociològica localitzada al Principat que va aportar Castells amb el PIC. Com es manifesta el "Sistema" a Catalunya? és veritat com diu Chomsky que el sistema pretén dispersar a la societat en el seu objectiu de fer-nos esdevenir simples compradors i que la família ideal per al sistema és l'individuu i la seva tele (o Internet, com afegeix Chomsky)? No es contradiu això amb les dades del PIC? Com de paradigmàtica del model occidental és la societat catalana? fins on les explicacions de Chomsky són vàlides pels països europeus? pot ser que siguem més sociables i a l'hora menys compromesos políticament?

5 juliol, foc.

Els primers incendis forestals de l'any.
Vora Navàs, al Bages, i a Mont-Roig del Camp (Baix Camp). És una desgràcia, es miri com es miri. Tothom perd amb els incendis.
Sempre n'hi han hagut de focs, però al nostre país i als darrers anys s'ha confirmat manta vegades la sospita de que la causa última dels focs ha estat l'especulació i l'enriquiment ràpid, quan no la deixadesa, la brutícia o la imprudència. És molt trist.
Es crema un bosc i es crema una mica el futur, el món dels nostres fills.
No serà fàcil esmenar els errors comesos perquè molts cops fallem pels propis vicis. Avui mateix a can Cuní parlaven que a un hotel de la cadena NH han fet un concurs per a poder gaudir d'una sessió de teràpia antiestress consistent en destrossar unes habitacions a un hotel que volen enderrocar.
Antiestress? Gran jugada comercial i de marketing, dic jo. En treuen un profit final d'unes habitacions que ja no prestaran servei i tothom en parla. Jo pregunto si ningú no hauria pogut aprofitar tot aquest mobiliari que han fet malbé. No es podia reciclar? No hauria estat l'opció respectuosa amb tots i amb la natura? Quanta aigua, energia i materials s'han malaguanyat en una operació de marketing, per mi, absurd? Com és possible que algú es prestés a participar en aquest joc pervers? Signes dels temps. Hi ha qui concursa pel dret a destruir, per desestressar-se, diuen. I hi ha qui paga per fer-ho.
És com alguns estats que paguen per contaminar. Però tant pervers és qui paga com qui cobra. Qui posa el preu? Com es pot cobrar per deixar contaminar? com es pot posar preu a l'aire net? als peixos del mar? al món dels nostres fills?
quin cinisme és aquest?

desconnectat

He estat sense ordinador i sense Internet durant aquesta setmana. malgrat tot, gracies al teclat inalàmbric i a la sempre fidel i patidora Zire31 he escrit tres apunts que publico a continuació d'una tacada.

diumenge, 1 de juliol del 2007

Conferència Puigcercós 28-J

Dedico aquest post a presentar un resum del text de la conferència que va pronunciar Joan Puigcercós el 28 de juny d'enguany al World Trade Center de Barcelona. El discurs el subscric de dalt a baix. El resum que presento es centra en el contingut ideològic que m'ha semblat més remarcable. Pensem que el discurs ocupa 18 planes de PDF i el resum només 3. Per aquesta raó es perd el to didàctic i més literari, si es vol, de la presentació original. Tanmateix, pot ser útil per a fer-se ràpidament amb el contingut ideològic. Si més no, repeteixo, amb el que em va semblar més interessant. Em quedo amb les ganes de fer un llista de les frases lapidàries que va deixar anar.

Allà va:

Resum del text de la conferència que va pronunciar Joan Puigcercós el 28 de juny d'enguany al World Trade Center de Barcelona.

Pilars del discurs de l’esquerra independentista:
1 – El cultural i lingüístic
2 – L’econòmic. (Catalunya lliure de peatges, el concert econòmic o el diferencial de l’IPC català...)
3 - El discurs cívic, inclusiu i integrador.“Per ser català no cal renunciar als orígens propis”.

L'oportunitat de plantejar el nou estatut i els perquès d'un daltabaix
Semblava que l’acumulació de forces de la societat era prou gran com per assumir aquell pas. On va raure el problema?.
Els problemes, inconvenients i dificultats provinents de l’exterior hi són des del 1707, amb la primera derrota, la d’Almansa, i perduraran fins que el nostre país no n’esdevingui independent.
El problema que cal solucionar és l’intern. Errors de la política catalana i debilitats de la societat catalana.
1 – La classe política catalana com a principal actor de la desfeta. El tacticisme ha estat el principal enemic dels partits catalans. Malgrat això, es va assolir un acord molt potent el 30 de setembre.
2 - Els errors d’Esquerra. El dubte i la incapacitat de maniobra amb seguretat i claredat. Tancat l’acord Mas-ZP, i amb la sortida de milers de catalans i catalanes sota l’eslògan “Som un nació” el 18 de febrer, allí Esquerra havia de deixar clara la seva postura i no seguir negociant.
3 - La societat. Tret del coratge de la Comissió per la Dignitat i de la Plataforma pel Dret de Decidir entre d’altres, es va trobar a faltar l’alè d’entitats i institucions en els moments clau.
Una lliçó clara i concisa: no podem tornar a afrontar situacions límit amb l’Estat si darrere, al costat o al davant de les institucions polítiques no hi ha un entramat civil proactiu i mobilitzador.
Cal remarcar la debilitat d’aquesta estructura tan necessària per una nació que no disposa d’un estat.
3 - Feblesa de la nostra classe econòmica dirigent.
Alt grau de dependència comercial de l’economia catalana del mercat espanyol i dels instruments que el fan possible.
Equivocada creença en una economia espanyola oberta i deixada al mecanisme del mercat (boicots espanyols)
Incipient i encara baixa internacionalització de la nostra economia.
3.1 - Cas OPA GasNatural-Endesa
El temps va voler que coincidissin l'Estatut i l’OPA de Gas Natural a Endesa.
Algú va deixar clar que les dues alhora no podien ser i que vist el calat de l’operació energètica quedava clar quina era la seva prioritat.
Al final es va obtenir un Estatut retallat i l’operació financera no va sortir.
4 - La desafecció d’una part de la societat catalana cap els problemes del país.
Des de Madrid s'ha explicat l'estatut del Parlament del 30S com un escac a certa idea d’Espanya. Això ha comportat al Principat reaccions contra el procés, que ha estat minoritàries, perquè si alguna cosa ha imperat ha estat el desinterès.
El que ens ha de preocupar són les actuals generacions de catalans.
Però un argument és que Catalunya està obligada a finançar la resta de l’Estat perquè molts catalans hi tenen les seves arrels, les seves referències sentimentals i la seva connexió amb la realitat. Aquesta idea (i d'altres) ha cimentat el desarrelament.

Què hem de fer a partir d’ara,
Resoldre les debilitats estructurals del sistema polític i de les institucions socials i econòmiques de Catalunya.

Què no hem de fer
1.1 - Seria un ERROR reiniciar un procés de reforma política a curt termini. Cap de les causes que han debilitat la causa catalana han estat resoltes.
1.2 – Esquerra ha d’assumir el nou Estatut. El nou Estatut no impedeix una negociació del model de finançament que posi damunt la taula una proposta que faci avançar cap al concert econòmic. Malgrat que tampoc garanteix un avenç en la disminució del desequilibri fiscal.
El nou estatut ja s’ha fet petit. Malgrat això, cal tenir pressa a desenvolupar-lo, per afrontar els reptes que com a societat europea tenim: immigració, globalització, deslocalització, societat del coneixement, falta d’aigua i energia.
1.3 – No es pot esperar a veure que deixa anar el govern espanyol. Cal seguir negociant.

Àmbits d'actuació
Dos àmbits transcendents en que l’esforç col·lectiu pot ajudar a solucionar part dels dèficits apuntats:
1 - La llengua i la cultura catalanes com a eixos vertebradors del país
2 - La innovació i la internacionalització de la nostra economia.

Model de societat que defensa Esquerra
L’aposta d’Esquerra per un govern d’Entesa amb clara voluntat social ja determina un model de societat de benestar i de cohesió social i alhora nacional. Aquest és l’objectiu a 4 anys, i de la passada legislatura, garantir una escola pública de qualitat i competitiva, salvaguardar el model de salut i avançar en la política de l’autonomia personal i l’habitatge.

Com podem enfortir el país i la societat?
Ens falta desfici, força, voluntat. Cent mil voluntaris per la llengua cada any perquè en poc temps hagem nacionalitzat a aquests milió de nous catalans.
Fixeu-vos en la paraula, “nacionalitzar”
La Catalunya Pura és enemiga de la Catalunya lliure.
Participació del sector privat. Consolidar un espai comunicacional propi, començant pel baròmetre de mitjans. Garantir que la llengua catalana sigui el pal de paller de la integració. Integració i inclusió ens acosten més a la Catalunya Lliure.

Internacionalització de la nostra economia
Recordem les campanyes contra els peatges. Una nova forma de colonialisme.
En allò bàsic som en el mateix punt que els anys seixanta estava Catalunya. Davant la inoperància de l’estat es van fer autopistes de peatge. Avui som davant un cruïlla semblant pel que fa a les noves tecnologies, recerca i telecomunicacions.
Necessitem una administració catalana, potent, eficaç i professional i amb un model propi. Però des de la perspectiva econòmica hem d’enfortir la iniciativa del tercer sector i del privat.
Ara ens cal plantejar un carta d’objectius econòmics i d’infraestructures.
1) Les empreses catalanes han de guanyar volum, especialització i internacionalització.
2) Front comú amb les patronals i les altres institucions del país per assolir les grans infraestructures que el país necessita.
3) Un nou sistema de finançament per Catalunya. Cal fer una Proposta on hi puguin participar les patronals, les cambres de comerç i les universitats.
Ha d’haver-hi ambició i fixar-nos objectius d’acord amb les necessitats del país, i no amb el fals possibilisme.
Si cal mobilització aquesta vegada toca manifestar-nos a Madrid.
4) Les TIC. D’acord amb el sector privat i l’acadèmic. Apostar per segments clars on l’administració catalana pot tenir capacitat tractora per incentivar la iniciativa privada. E-Government, E-salut, o programari lliure.
5) Especialitzar el país amb aliances estratègiques amb d’altres països. En particular Catalunya ha de ser la porta europea d’Àsia.
La nostra iniciativa no pot anar a remolc de la proposta americana espanyola. Tanmateix, no es pot desestimar. L’independentisme ha de superar el seu complex del 68 i el discurs antinord-americà. Els Estats Units també han de ser una prioritat.
6) Formació. Esforç i autoestima. Recuperant determinats valors d’autoritat a les famílies, a l’escola, a la via pública, a l’ordre públic podem tornar a ser exigents com a societat. Són valors republicans.
7) Cal autoexigència i primar l’esforç.
8) La construcció d’un espai sindical i emprenedor amb perspectiva nacional.

La societat
Cal convèncer, seduir i portar al costat sobiranista, als catalans que el seu marc de referències és Espanya. Com? Doncs “picant pedra”. Implicar-nos al carrer, cos a cos, explicant la marginació que pateix Catalunya. Això vol dir implicació d’Esquerra i la societat a peu d’estació de RENFE, a l’AMPA per defensar de la discriminació als escolars catalans, contra l’oprobi del peatge,.... Esquerra hi ha de tornar, allà on no hi pugui arribar des del govern ho hem de fer com a partit. Hem de continuar fent allò que no només obre camí al debat més ideològic sinó també neutralitzant el discurs espanyolista que té molts mitjans i molta potència.

Objectiu estratègic
En l’Europa del segle XXI és possible una Catalunya Independent. Fins i tot els Països Catalans com a part de la Unió Europa.
Avui a les illes Balears i Pitiüses, Esquerra Republicana de Catalunya és un partit de govern, amb presència al Parlament Balear i al govern. No ens podem equivocar i caure de nou en discursos immadurs i simplistes de pensar que l’alliberament nacional, es pot limitar a una actitud i un discurs.

Crida a tots els catalanistes
Demano a autonomomistes i federalistes que no perdin més el temps. Només hi ha un camí, la independència.

Perquè esquerra ha actuat com ho ha fet els darrers anys
Reiteradament s’ha acusat a Esquerra d’ingenuïtat per haver jugat en el terreny polític de l’autonomisme i en el terreny ideològic del federalisme. I tant, sense complexos, perquè és així com aconseguim marcar la iniciativa. És així com l’autonomisme està en crisi i el federalisme perd sentit. Reiteradament també s’ha dit que vam donar suport al govern Espanyol. Com no havíem de fer-ho, si hi havia una promesa clar i ferma de donar suport a l’estatut que aproves el Parlament de Catalunya. Ara, serà diferent, ara els partits catalans hauran de vincular qualsevol investidura a la concreció de totes les reivindicacions que avui hem desgranat en aquesta conferència.

Conclusions. Què hem de fer:
-Lleialtat entre els partits catalans per defensar els drets nacionals
-Enfortiment i mobilització de la societat civil per ara més enllà de les institucions.
-Situar la llengua i la cultura catalanes com l’eix vertebrador de la Nova Catalunya.
-Internacionalització i competitivitat de l’economia catalana per ser menys dependents.
-Capacitat d’atracció d’aquells sectors de la societat catalana més indiferents amb els interessos nacionals de Catalunya.
-Consolidació d’un espai comunicacional propi.
-Realisme i ambició per superar les febleses que atenallen el país.
-No donar suport ni al Congrés ni al Senat si no hi ha compromís explícit sobre els objectius nacionals.

Conclusió final
Però sobretot la convicció que l’independentisme avança. Avui hi ha més catalans i catalanes indistintament d’on hagin nascut, parlin la llengua que parlin en la seva intimitat, que aposten i per una Catalunya Lliure. Que ja no és una opció minoritària a Catalunya i que pot ser la majoritària.