dilluns, 31 d’octubre de 2011

Castanyada!

Feliç revetlla de Tots Sants!

Que vagin de gust els panellets i les castanyes.

Per a la vostra info. recepta del panellet de l'Alt Urgell extreta de la viquipèdia:

Ingredients

  • 1 ou.
  • Moniato.
  • Pinyons.
  • Ametlles.
  • Sucre (igual quantitat que d'ametlles).
  • Codonyat.

Preparació

Peleu i piqueu les ametlles. Reserveu-ne alguna de sencera per guarnir. Escaliveu el moniato i un cop cuit barregeu-lo amb l'ou, el sucre i les ametlles picades. Feu boletes amb aquesta pasta i cobriu-les de pinyons. També podeu guarnir-los amb un bocí de codonyat o una ametlla sencera. Poseu-los al forn fins que comencin a agafar color.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Una gran notícia!

L'anunci del cessament definitiu de l'activitat armada per part d'ETA és, sens dubte una bona notícia.

És una molt bona notícia. Avui, l'independentisme basc ha avançat passos de gegant.

El moment ha estat l'oportú: la conferència internacional ha estat, com deia Vicent Partal en un, com sempre lúcid, editorial al Vilaweb la pista d'aterratge necessària, i  ETA l'ha aprofitat.

En el mateix editorial, Partal ens feia adonar que al govern espanyol aquesta conferència de pau no l'ha agafat per sorpresa. Probablement, tampoc l'ha agafat per sorpresa aquest anunci d'ETA. De fet, hom podria sospitar que el moment per a la conferència, tant proper a unes eleccions generals, amb Rubalcaba de candidat del PSOE potser no ha estat tampoc casual.

Però benvingut sigui aquest anunci. Ara ja no hi han excuses per a parlar de solucions polítiques al conflicte independentista basc. Avui, que ja no hi han armes de per mig, també es desarmen als que des d'Espanya volen oposar-se per les armes s a la independència del País Basc i de Catalunya.

És el moment que parlin els pobles lliurement. És el moment d'avançar democràticament cap a referèndums d'autodeterminació o cap a proclamacions unilaterals d'independència.

Una gran notícia. Un gran pas cap a la Independència.

Madrid decidirà on comencen les obres del Corredor

Tot plegat sembla ser que a can PSOE estan decidits a no deixar-se vèncer tan fàcilment com pronosticaven alguns. I res millor que unes quantes bones notícies d'impacte per tractar de capgirar les enquestes

A veure, no crec que a can PSOE siguin tan llestos com per controlar tant els tempos. En el cas de la conferència internacional de pau, potser sí. En el cas del Corredor, crec que han improvisat, i s'han aprofitat del fet que aquesta és una Europa dels estats i que són els estats els que es posen les medalles.

La visita de Pepiño Blanco ahir per "celebrar" la inclusió del Corredor Mediterrani als plan europeus de transport, recordant que va ser el PP, amb el suport de CiU que el va fer caure dels dits plans, allà pel 2003, doncs, eś un acte de propaganda per tractar d'aprofitar una notícia que, en realitat, per ells és incòmoda, però que a Catalunya pot donar rèdits. 

El fet que CiU vagi mancada d'alegries és el que va provocar, en la meva opinió, que, finalment, Artur Mas també assistís a l'acte de propaganda de Blanco. Més val sortir a la foto, que no sortir-ne.

I és que això del corredor encara està per veure. Els diaris d'avui eren molt diferents, depenent del lloc de publicació: a les espanyes, el Corredor Mediterrani pròpiament dit, pràcticament ni s'esmentava i, en canvi, es parava atenció a la xarxa de corredors (secundaris) que mallarà la península ibèrica. Els diaris de Barcelona, en canvi, es centraven en el Corredor Mediterrani i en remarcaven l'"èxit" que suposa per a la societat civil i es posaven dates per a la seva realització. Curiós.

La malla ibèrica que, com no, una de les seves missions serà "cohesionar" o "vertebrar" l'estat. Tornem-hi, un cop més, amb la permanent natura d'invertebrat, com els cucs, de l'estat espanyol. Trenta i escaig llarg d'anys  de "democràcia" i Espanya segueix sent un invertebrat que aspira a vertebrar-se. Terrible. Algun dia reconeixeran que un cuc sempre és un cuc i no es pot vertebrar allò que per natura no ho és.

En fi. Ahir a la nit, al 3/24, es va fer un programa especial (Focus 3/24) sobre el Corredor Mediterrani. Absolutament recomanable. Aquí en teniu l'enllaç. La Judith Antequera comptava amb dos convidats de nivell: Joan Amorós, secretari general de Ferrmed, el lobby que més ha pressionat per a la consecució del corredor; i Germà Bel, catedràtic d'economia aplicada de la UB.

Només encetar, la presentadora ens dona una clau que cal tenir molt i molt en compte: la UE aportarà entre un 10% i un 30% del finançament, però qui decidirà quins dels trams, ja sigui de la xarxa secundària, o del Corredor Mediterrani es construeix primer és l'Estat Espanyol. Tot el projecte: Corredor Mediterrani i malla ibèrica haurà d'estar el 2030. Aquesta és la condició de la UE.

2030? Moltes coses poden passar d'aquí al 2030. I més si decideixin a Madrid per on cal començar les obres. Com suggeria Germà Bel al Focus 3/24, la sospita que es vulgui convertir la xarxa mallada i el Corredor Mediterrani en un "café para todos", metàfora aplicada originalment al gran nyap autonòmic hispànic, és alguna cosa més que gran.

Ahir es van fer grans proclames, Al PSOE li interessa conservar el vot a Catalunya, i a CiU també li convé vendre èxits enmig de tanta retallada. Però a Madrid la parròquia estava molt tranquil·la, saben de sobres que ells tenen la paella pel mànec.

No s'acaba tan fàcilment amb un invertebrat.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El passat 12O va morir Dennis Ritchie. Pare del C i del Unix.

Si la mort d'Steve Jobs mereixia una entrada al bloc, aquest altre obituari també al mereix, i encara amb més raó.

El passat 12 d'octubre va morir Dennis Ritchie. Dennis Ritchie, juntament amb Brian Kerninghan va ser l'inventor del llenguatge "C".

C és un llenguatge informàtic de nivell mig, que permet alts nivells d'abstracció però mantenint-se proper a la natura física de la màquina. Per aquest motiu C és el llenguatge preferit per a la construcció de sistemes operatius i aplicacions de tota mena. La major part del codi dels sistemes operatius de l'actualitat està programat amb C.

C és al cor dels Unix, una immensa raça de Sistemes Operatius que abasten des dels darrers SO d'Apple, passant pels Android, o els diferents Linux. També és al cor de la gran raça dels Windows de Microsoft. No només això, també tota la munió de sistemes encastats de tota mena...

Tants i tants Sistemes Operatius, i tots ells programats amb les sencilles regles d'aquest llenguatge senzill i extraordinàriament versàtil.

C és el llenguatge amb el que s'ha expressat la informàtica de les darreres quatre dècades. Passat tot aquest temps, C continua sent avui un dels principals llenguatges de propòsit general, i dels primers en la construcció de sistemes.  

Abans he parlat de Unix. Dennis Ritchie, juntament amb Ken Thompson són els noms que cal posar en l'origen d'aquesta raça de sistemes operatius. Unix i C són indestriables. C i Unix són dues aportacions monumentals de Ritchie. Els pilars d'un món.
  
Ritchie és, de ple dret, un dels pares de la informàtica. De Steve Jobs es va dir que la seva tasca abastaria vàries generacions. De Ritchie podem dir que la seva tasca avui ja abasta vàries generacions i, sens dubte, perdurarà per moltes més.

Descansi en pau.

Caminem a l'ombra de gegants. Moltes gràcies.

Singulars: Arcadi Oliveres i Santiago Niño

El Singulars de fa un parell de setmanes va presentar un cara a cara entre Santiago Niño Becerra i Arcadi Oliveres. Tots dos, per motius diferents, són referents personals.

El debat va ser d'allò més interessant, Arcadi Oliveres va estar més en la seva línia de remoure consciències; Santiago Niño, més en la seva línia de presentar les seves estimacions, no vull dir prediccions,  sobre el futur que, certament, resulten corprenedores.

Molt bona la introducció de Jaume Barberà descrivint la situació de crisi actual. Un resum de situació clar i directe.

Un gran programa, com gairebé tots els Singulars. Vet aquí el video:

71è aniversari de la mort del President Companys

71è Aniversari de l'afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys.

Convé recordar-ho: l'únic president triat democràticament que va ser afusellat pels feixistes. Aquest fet no va passar a l'Alemanya de Hitler, ni a la Itàlia de Mussolini. Va esdevenir-se a l'Espanya de Franco.

I van afusellar Companys per ser catalanista i d'esquerres. També convé recordar-ho.

Jo em demano si aquell odi visceral cap al catalanisme d'esquerres, odi que ens vol afusellats, ha remès. I sospito que no. I fan bé. Perquè l'odi envers als assassins feixistes que ens volen afusellats, extingits com a poble i esclavitzats com a classe per part nostra segueix intacte.


Però les nostres armes, avui, són unes altres. Déu vulgui que amb aquestes armes n'hi hagi prou per guanyar el combat, tot i que ho dubto.

Avui l'arma és la crida a les consciències. I és en aquest sentit que cal interpretar la gran senyera que des d'avui oneja a Montjuïc. La senyera que Lluís Companys va fer hissar a Montjuïc com a símbol de la desmilitarització d'aquell castell que tenia com a missió primera reprimir, no defensar, la ciutat.

Han hagut de passar 71 anys des de la mort del President per a tornar a hissar la senyera que diu que el castell de Montjuïc és un espai ciutadà, ocupat pel poble i per al poble. Un espai de llibertat.

Per això va morir Companys: per la llibertat del poble, per la justícia social.

Convé recordar-ho.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

dijous, 6 d’octubre de 2011

Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.

Steve Jobs és, segurament, un dels herois per a la meva generacio i m'atreviria dir que també de generacions més joves i més veteranes. És l'American Dream. Una historia de pel·lícula de Hollywood, amb caigudes i remuntades èpiques.

Algunes de les tecnologies de la informació i les comunicacions més populars porten la seva empremta. Segurament és cert que l'impacte de Jobs s'estendrà algunes generacions, com diu Bill Gates.


En un dia com avui, segur que molts de vosaltres haureu tingut l'oportunitat de llegir el discurs que Steve Jobs va pronunciar als graduats de la universitat de Stanford l'any 2005

És un discurs ben motivador. El reprodueixo aquí, en la traducció que n'ha fet Vilaweb.


Discurs de Steve Jobs, Director executiu d'Apple Computer i Pixar Animation Studios a la Cerimònia de Graduació de la Universitat de Stanford.

Em sento honorat de ser aquí avui amb vosaltres, en aquesta cerimònia de graduació en una de les millors universitats del món. Jo mai no m'he graduat. La veritat, mai no he estat tan a prop d'una graduació universitària com en aquest moment.

Avui m'agradaria explicar-vos tres anècdotes de la meva vida. No són gran cosa. Tres anècdotes, simplement. La primera té a veure amb connectar punts.

Em vaig retirar del Reed College als sis mesos, però vaig continuar anant-hi, d'una manera intermitent, divuit mesos més abans d'abandonar els estudis. Per què els vaig deixar? La cosa ve d'abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove universitària, fadrina, que va donar-me en adopció. Ella creia fermament que m'havia d'adoptar gent graduada. Per tant, va apanyar-ho tot perquè, tot just nascut, m'adoptessin un advocat i la seva dona. Però a l'últim minut, quan vaig néixer, se'n van desdir, perquè volien una nena. D'aquesta manera, els meus pares, que eren a la llista d'espera, van rebre una trucada de nit: 'Tenim un nen no desitjat, el volen?'. I van respondre: 'És clar!'

Quan la meva mare biològica es va assabentar que ma mare no tenia títol universitari i que el meu pare ni tan solament tenia el graduat escolar es va negar a signar els papers d'adopció definitius. Però va canviar de parer, al cap d'uns mesos, quan els pares li van prometre que algun dia hi aniria, a la universitat. I als disset anys vaig anar a la universitat. Innocent, en vaig triar una de tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, de classe obrera, se'n van anar en la matrícula. Sis mesos després jo no havia estat capaç d'apreciar el valor del seu esforç. No tenia idea de què volia fer a la vida i tampoc no sabia si la universitat m'ajudaria a esbrinar-ho. I jo allà, despenent tots els diners que els pares havien estalviat durant tota la vida. Vaig decidir retirar-me i confiar que tot anés bé. Aquell moment va ser aterridor, però mirant enrere és una de les millors decisions que hagi pres mai. Vaig deixar les classes obligatòries, que no m'interessaven, i vaig començar a assistir irregularment a les que em semblaven interessants.

No tot va ser romàntic. No tenia lloc on dormir, i dormia a terra de les cel·les dels amics, portava ampolles de coca-cola als dipòsits per poder comprar menjar i feia onze quilòmetres, travessant la ciutat cada diumenge de nit, per aconseguir un bon àpat la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. La majoria de coses amb què vaig ensopegar, seguint la meva curiositat i intuïció, van resultar després inestimables. Per exemple, en aquell temps Reed College potser oferia la millor instrucció en cal·ligrafia del país. Tots els cartells, totes les etiquetes de tots els calaixos del campus eren bellament escrits en cal·ligrafia a mà. Com que havia abandonat el curs i no havia d'assistir a les classes normals, vaig apuntar-me a una classe de cal·ligrafia. Vaig aprendre què eren la pòlissa serif i la sans serif, la variació espacial entre combinacions de lletres diverses, què fa que la gran tipografia sigui allò que és. Era una cosa artísticament bella, històrica, com la ciència no aconsegueix de capturar-la, i la vaig trobar fascinant.

A priori, res de tot això no tenia una aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys després, quan dissenyava el primer ordinador Macintosh, tot va tenir sentit per a mi. El Mac va ser el primer ordinador amb una bella tipografia. Si mai no hagués assistit a aquest únic curs universitari, el Mac mai no hauria tingut gaires pòlisses proporcionalment espaiades. I com que Windows no va fer sinó copiar Mac, probablement tampoc cap PC no en tindria cap. Si mai no hagués deixat la universitat, mai no hauria assistit a aquestes classes de cal·ligrafia, i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que ara tenen. Naturalment, que era impossible de connectar punts mirant cap al futur quan jo era a la universitat. I nogensmenys és ben bé això que va passar, mirat retrospectivament al cap de deu anys.

Hi insisteixo, no es poden connectar els punts mirant cap al futur, només es poden connectar  mirant cap al passat. Per tant, heu de confiar que els punts, d'alguna manera, es connectaran en el vostre futur. Heu de confiar en alguna cosa, la que sigui. Mai no he abandonat aquesta perspectiva i és la que ha marcat la diferència en la meva vida.

La segona història té a veure amb l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat perquè vaig descobrir aviat què volia fer a la vida. Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares, quan tenia vint anys. Vam treballar de valent, i al cap de deu anys Apple havia crescut, a partir de nosaltres dos, fins a esdevenir una companyia amb més de 4.000 treballadors i amb un moviment de dos mil milions de dòlars. Havíem presentat la nostra creació més grandiosa, el Macintosh, un any abans i jo acabava de fer els trenta.

I aleshores em van despatxar. Com et poden despatxar d'una companyia que has fundat tu? Bé, amb el creixement d'Apple vam contractar una persona que em va semblar que tenia molt de talent per a dirigir la companyia amb mi. Els primers anys les coses van anar bé. No obstant això, la nostra visió de futur va començar a bifurcar-se i finalment vam tenir una topada. Quan això va passar, la direcció li va donar la raó. D'aquesta manera als trenta anys era fora d'Apple. Havia perdut allò que havia estat el centre de tota la meva vida adulta. Va ser devastador. Durant uns quants mesos no vaig saber ben bé què fer. Em semblava que havia decebut la generació d'empresaris anterior, que havia deixat caure el relleu en el moment de passar-me'l. Em vaig trobar amb David Packard i Bob Noyce i vaig provar de disculpar-me per haver-ho engegat tot a rodar tan estrepitosament. Va ser un fracàs públic absolut; tant, que vaig pensar fins i tot a deixar Silicon Valley. Però, molt a poc a poc, vaig començar a entendre alguna cosa. Que encara estimava allò que feia. El daltabaix d'Apple no m'havia fet canviar, en això, ni un mil·límetre. M'havien foragitat, però continuava enamorat. I vaig tornar a començar.

Llavors no ho vaig entendre, però l'acomiadament d'Apple va ser la millor cosa que podia haver-me passat. La feixuguesa de l'èxit va ser substituïda per la il luminació de tornar a ser un principiant. Això em va alliberar i vaig entrar en una de les etapes més creatives de la meva vida. Durant els cinc anys següents vaig fundar una companyia anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenent que va esdevenir la meva muller. Pixar va continuar i va crear el primer film animat per ordinador del món, ‘Toy Story’, i ara és l'estudi d'animació de més èxit del món. En un capgirament dels fets, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que desenvolupàvem a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple.

Amb Laurene tenim una meravellosa família. Estic molt segur que res d'això no hauria passat si no m'haguessin despatxat d'Apple. Va ser una medecina amarga, però crec que el pacient la necessitava. A vegades la vida et clava un cop de mall al cap. No perdeu la fe. Estic convençut que l'única cosa que em va permetre de continuar va ser que jo estimava les coses que feia. Heu de trobar què estimeu. I això tant val en la feina com en l'amor. La feina omplirà una gran part de la vostra vida, i l'única manera de sentir-se'n realment satisfet és de fer allò que creieu que és una gran feina. I l'única manera de fer una gran feina és d'estimar-la. Si encara no l'heu trobada, continueu cercant. No us atureu. Igual que amb les coses del cor, prou que ho sabreu, quan l'haureu trobada. I igual que qualsevol relació important, millorarà amb el pas dels anys. Continueu cercant, doncs. I no us atureu.

La tercera història és sobre la mort. Quan tenia disset anys vaig llegir una cita que deia, si fa no fa: 'Si vius cada dia com si fos l'últim, és molt probable que algun dia facis allò que toca'. Em va impressionar i aquests últims trenta-tres anys, quan em miro al mirall cada matí, em demano: 'Si avui fos l'últim dia de la meva vida, faria això que sóc a punt de fer?' I sempre que la resposta ha estat que no uns quants dies seguits, sé que necessito canviar alguna cosa.
Recordar que em moriré aviat és l'eina més important que he trobat per a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè gairebé totes les expectatives externes, tot l'orgull, tota la por de la vergonya o del fracàs..., tot desapareix a les portes de la mort, i no resta sinó allò que és realment important. Recordar que moriràs és la millor manera que sé de no caure en el parany de pensar que tens res a perdre. Ja vas nu. No hi ha cap raó per a no seguir al teu cor.

Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer un escànner a les 7.30 del matí, i s'hi veia clarament un tumor al pàncrees. Ni sabia què era el pàncrees! Els metges em van dir que era molt probable que fos una mena de càncer inguarible i que segurament la vida no m'allargaria més de sis mesos. El metge em va aconsellar que me n'anés a casa i arreglés les coses, que és el codi mèdic per a preparar-te a morir. Significa que has de provar de dir als teus fills en pocs mesos què pensaves dir-los durant els deu anys vinents. Significa assegurar-te que ho tens tot resolt, perquè la família s'ho trobi tot tan fàcil com sigui possible. Significa acomiadar-te.

Vaig viure amb aquesta diagnosi tot el dia. A la tarda em van fer una biòpsia: em van ficar un endoscopi coll avall, a través de l'estómac i dels intestins, van punxar amb una agulla el pàncrees i van treure unes poques cèl·lules del tumor. M'havien sedat, però la meva dona, que era allà, em va explicar que, quan van examinar les cèl·lules al microscopi, els metges van començar a plorar perquè van descobrir que era una forma molt rara de càncer pancreàtic, que es podia guarir amb cirurgia. Em van operar i ara estic bé. Mai no he estat tan a prop de la mort i espero que així sigui unes quantes dècades més.

Com que he viscut aquesta experiència, puc parlar de la mort amb una mica més de certesa que quan era un simple concepte intel·lectual: Ningú no es vol morir. Ni la gent que vol anar al cel es vol morir per anar-hi. La mort és el destí que tots compartim. Ningú no se n'escapa. I és com ha de ser, perquè la mort és molt probable que sigui la millor invenció de la vida. És la seva agent de canvi. Elimina allò que és vell per deixar pas a allò que és nou. Ara mateix, vosaltres sou la novetat, però algun dia, no gaire llunyà, sereu els vells. I sereu eliminats. Em sap greu de ser tan tràgic, però és així. La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint per altri. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d'altri. No deixeu que la fressa de les opinions d'altri apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.

Quan era jove hi havia una curiosa publicació, The Whole Earth Catalogue, una de les bíblies de la meva generació. Va ser ideada per un individu, l'Steward Brand, no gaire lluny d'aquí, a Menlo Park, i hi va posar un toc poètic. Era a final dels seixanta, abans dels ordinadors personals i de l'edició amb microordinadors. S'editava amb màquines d'escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com una mena de Google amb cobertes de cartolina, trenta-cinc anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de bells recursos i de grans conceptes. Steward i el seu equip en van publicar uns quants números de The Whole Earth Catalogue i després, quan ja feia el curs normal, en van publicar l'últim número. Era a mitjan anys setanta; jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l'última edició, hi havia una fotografia d'una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: 'Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats'. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre he volgut ser així. I ara que sou a punt de graduar-vos, de començar de nou, és això que us desitjo: Continueu tenint gana. Continueu essent esbojarrats.

Moltes gràcies a vostè, senyor Jobs. Em sembla un bon consell.

Descansi en pau.