diumenge, 30 de novembre de 2008

Que la crisi la paguin els rics! (II)

Vet aquí les exigències i reivindicacions de la campanya "Que la crisi la paguin els rics!" que es van llegir a la manifestació d'ahir



"Des de la campanya Que la crisi la paguin els volem deixar clar que no estem disposats a pagar la crisi que els capitalistes han causat.

Els governs han de prendre mesures per a que la gent treballadora no patim els efectes de la crisi!

Exigim

1.-Ni un euro pels bancs primer les persones.!

2.- El reconeixement de l’habitatge com un dret! Cap desnonament per motius econòmics!

3.-Repartiment del treball! No a les 65h sí a les 35h!.

4.-Aturada immediata dels EROs!

5.- Subsidi d’atur indefinit!

6.-L’aposta per un teixit productiu real i respectuós amb el medi ambient!

7.- Polítiques d’ocupació destinades a reduir l’atur i enfortir els serveis públics!

8.-Control social dels sectors estratègics és a dir Banca, Energia, transports, sanitat i infraestructures!

9.- No a la privatització de l’ensenyament! Ni LEC Ni Bolonya. Una educació publica de qualitat i laica.

10.- Repartiment de la riquesa! Salari mínim 1200€.

11.-Eliminació dels paradisos fiscals!

12.- Control dels capitals financers! Impostos pels rics per arreglar la crisi!

13.- Control democràtic de les institucions financeres. Abolició OMC, FMI i BM

14.- Que els directius i polítics assumeixen la seva responsabilitat com a causants de la crisi.

15.- No a la directiva de la vergonya! Regularització sense condicions!

16.- Dissolució del g-20 donat que és un marc antidemocràtic i que els seus integrants són responsables de la crisi.

Volem constatar que capitalisme és intrínsecament injust. No volem refundar la nostra precarietat! Entre totes hem de construir un sistema que posi les necessitats de les persones per sobre dels beneficis econòmics."

dissabte, 29 de novembre de 2008

Que la crisi la paguin els rics!


Avui estava convocada a una mani amb el lema "Que la crisi la paguin els rics!".

Des de Kaosenlared han fet aquest seguiment.

Alguna cosa comença a moure's dins l'esquerra alternativa i extraparlamentària. No ens enganyem: encara li queda molt abans que no pugui fer tremolar les bases del sistema.

Segur que abans que l'esquerra prengui prou embranzida com per a canviar coses serà reprimida. En podem estar segurs. Sempre ha estat així.

Tanmateix, un pensa que amb la crisi que ve, amb un 15, un 20% d'atur, amb gent que perdrà bous i esquelles, amb l'espectacle indecent del "rescat" de la gran banca i l'abandó a la seva sort de milers i milers de treballadors, alguna cosa passarà.

El panem et circenses fins ara ha funcionat, però avui comença a mancar el panem, i el circenses fa temps que no te gràcia.

Tanmateix, un també pensa que ja no sap distingir molt bé si el que estem vivint és un canvi del sistema o només una etapa final. En definitiva: qui resistirà el sotrac? les petites empreses? o les grans transnacionals? No ens trobem, en realitat, en un gran moviment de concentració de poder econòmic en mans de súper grups financers, industrials, polítics?

Alegrement alguns estan certificant la mort del capitalisme. No serà més aviat que està purgant-se? que està eliminant la competència dels capitalistes més dèbils i que, en acabar aquest procés, el que sorgiran seran nous poders en forma de súper transnacionals?

No serà que estem entrant en una forma nova de capitalisme, potser ara ja deslliurat completament de qualsevol control legal?

dimarts, 25 de novembre de 2008

25N. Dia internacional contra la violència de gènere

Dia internacional contra la violència de gènere. Contra la violència masclista caldria dir o, millor encara, contra el terrorisme masclista.

Terrorisme que, només al Principat, ha llevat la vida a 9 dones en 2008

Sempre que a l'estat una dona mor víctima del terrorisme masclista, la Carme-Laura Gil escriu al seu bloc "Coc Ràpid" un post amb el títol "El forat negre ... són (un número)!".

Avui, 25N, el número és 52.

El número correspon al de de dones mortes a l'estat, enguany, víctimes de la violència masclista.

El forat negre és el de la tomba. Una tomba qualsevol on jeu el cos de la dona morta.

Informa't, comparteix, ajuda, denuncia, educa, organitza't...

Combatre la violència de gènere és un altre dels fronts de la lluita: la lluita per un altre món.

Un altre món és possible.

diumenge, 23 de novembre de 2008

La Caixa, Repsol, Lukoil i el nacionalisme

La Caixa podria vendre la seva participació en Repsol a la petroliera russa Lukoil.

Aquestes operacions financeres d'alta volada aparentment queden molt lluny, però com s'ha vist aquests dies, poden tenir conseqüències.

No tinc gaire clar, tanmateix, de quina forma pot afectar-me a mi o als meus aquesta operació. De fet, la lectura que faig és que La Caixa vol aconseguir liquiditat i es ven la seva part de Repsol. Entenc que aquesta liquiditat servirà per afrontar la situació de crisi financera i, potser, es traduiria en una major facilitat per a concedir crèdits.

El cas, però és que a Madrit, sempre Madrit, han posat el crit al cel. Quin crit? com no: "¡Espanniia se desmembraaa!"

I és que es veu que Repsol no pot deixar de ser "espanyola".

Llavors un pensa que Endesa podia deixar de ser "espanyola", a condició que no fos "catalana". Hi han altres casos similars.

Un pensa també que Repsol, Endesa, la La Caixa mateix no són ni espanyols, ni alemanys, ni italians ni catalans ni res d'això. Són grans grups empresarials que tenen unes persones a les direccions respectives que són més o menys afins, amics, aliats, avaladors, amb persones que estan a les direccions de partits, governs o institucions internacionals, estatals, autonòmiques o municipals.

Aquestes persones són intercanviables i els que avui estan a la banda empresarial, demà estan a la banda del poder polític, tot i que, em fa l'efecte que, manta vegades, és indistingible.

Això sí, les lluites pel poder entre faccions diverses del complex polític-financer-empresarial són acarnissades. Només val la victòria. No es fan presoners. Val tot.

Val llençar l'opinió pública contra l'enemic. En el cas espanyol hi ha una forma fàcil d'excitar l'opinió pública: que venen els catalans!

En el cas de La Caixa, resulta que no es pot vendre Repsol perquè això va en contra de l'espanyolitat. Però repsol no és espanyola, ni és sueca, ni res de res. A veure si ho entenem: no té país. És una puta transnacional que ha contaminat i destruït el medi ambient a l'Amèrica Llatina i que ara, és objecte d'un intercanvi de cromos entre capitalistes, i resulta que això no agrada als capitalistes que es queden sense el cromo.

Però, és clar, no s'explica així. En canvi s'explica que Si Espanya, que si Repsol, que si "podemos" que si l'Eurocopa i que, a més, han guanyat la Davis. La perla: "Hay que impedir que Repsol caiga en manos rusas."

D'això que estan fent per Madrid se'n diu atiar el nacionalisme, amb l'adequada quantitat de catalanofòbia, per defensar els interessos particulars de certa facció de capitalistes. Probablement, la mateixa facció que estan darrera de certs mitjans de comunicació o de certs grups empresarials i financers.

Tenim doncs, a més, ara que s'acosta Nadal, un bon motiu per a un nou boicot als productes catalans per les Espanyes, o potser una retirada massiva de fons de les oficines de "La Caixa" per part de nacionalistes espanyols indignats, o alguna bestiesa nacionalista espanyola de les habituals. Què ens juguem?

Doncs això. Que ja trigaven. Mentrestant la crisi segueix enviant treballadors al carrer.

La pega dels treballadors que se'n van al carrer en territori català és que, a sobre de la crisi tenen un problema afegit: són catalans, independentment del seu lloc d'origen. Són catalans per molt que en reneguin. Se sentin catalans o no se'n sentin. Resulta que quan una empresa tanca a Catalunya, hi ha molts que se n'alegren a Espanya. Per descomptat, els treballadors que se'n van al carrer a Catalunya poden tenir la certesa que ells estan (estarem?) els últims en la cua de les ajudes de l'estat, si n'hi han. Algú es pensa que amb la crisi canviarà el mapa dels Països Espoliats?

Segur que els directius de La Caixa ha tingut molts "amics" i "aliats" a Madrid i les Espanyes. Segurament hi tenen molts interessos econòmics i comercials i, en virtut d'això, acotaran el cap i empassaran amb el que calgui. Ja ho veurem. No ens enganyem: "La Caixa" no és catalana. És exactament un gran grup financer i empresarial i la seva identitat només és una façana, o una imatge de marca, però res més.

No seré més ric pel fet que "La Caixa" obtingui beneficis, ni deixaré de pagar la hipoteca, ni el TeleTAC de l'autopista. Ni parlar-ne d'això. La Caixa no és cosa meva. Si de cas, com a molt, en soc un client; i, evidentment, això també val per Repsol, Endesa, Telefónica o Gas Natural, per dir-ne algunes.

Jo soc un treballador que demà anirà a la feina. Que potser necessitarà un crèdit i que potser anirà a una caixa a demanar-lo. I resulta que potser no me'l podran donar si no hi ha liquiditat. Ne és una qüestió de nacionalisme, és una qüestió del dia a dia.

La qüestió serà nacionalista, i moltes coses més, quan aquí no hi hagi feina i, pel fet de ser catalans, a més de cornuts també ens tocarà pagar el beure. Com sempre. (com sempre? serà com sempre ara també?)

Algú va dir que el treballador català està doblement oprimit: per treballador i per català.

Espero que això ho entenguin els treballadors que s'estan quedant al carrer.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Nou túnel a Núria

He estat a la Vall de Núria un munt de cops. Sempre hi he pujat amb el cremallera. A Núria he fet el Puigmal, el Noucreus, El Torreneules, el Cim de la Coma del Clot, i algun altre que no recordo, he visitat els estanys de Carançà... He fet el camí vell de Núria a Queralbs de baixada uns quants cops i també el de Fontalba.

Allà he vist muflons, isards, marmotes, voltors... No costa gaire. Només allunyant-se una mica del santuari les probabilitats de veure animals salvatges es multipliquen. Per descomptat, les vaques i els cavalls són arreu. Me'ls he trobat a algun cim.

Recordo la visió de Montserrat des de Fontalba, i la visió de la Cerdanya des del Puigmal.

Recordo la sorpresa que vaig tenir quan en una excursió voltant el Torreneules des del refugi del Pic de l'Àliga, envoltat de núvols, va aparèixer una imatge de Sant Marcel·li Champagnat, el fundador dels germans maristes, posada allà, crec recordar que per un grup d'antics alumnes excursionistes. No se si encara hi és. En tot cas, creus, capelletes, senyals i símbols es poden trobar arreu de la vall i dels cims que l'envolten


M'estimo aquella vall, els boscos i els animals, les seves muntanyes, el santuari, l'ermita de Sant Gil.

És un refugi on hi vaig sovint de pensament. Quan veig que les coses no van bé, que hi ha crisi i preocupacions, quan veig la lletjor de moltes actituds i la manca d'humanitat de tanta gent. Llavors, a vegades, m'aturo i volo fins a Núria i, de nou, veig els voltors, els isards saltant entre les roques, les marmotes, peludes i rodanxones, que aixequen el cap i em miren, la boira i els núvols movent-se a tota velocitat, sento el fred i el vent, sento l'escalfor del sol. I torno. Se que les muntanyes són veritat i que la vanitat i la cobdícia són mentida. No tinc dubtes. Ja puc tornar.

A aquest refugi només es pot accedir físicament o bé a peu, o bé amb el tren cremallera.

Avui han inaugurat un túnel que farà que l'accés amb cremallera sigui més segur i que no es vegi aturat pel risc d'allaus.

Pel que han dit, fa l'efecte que el cremallera farà molt del camí de pujada amagat al túnel.

Això significarà, em temo, que el xiulet del petit i valent tren blau ja no se sentirà com abans a les gorges.

Excursionistes i passatgers ja no es podran saludar com abans, quan el petit tren blau i el camí vell passaven tan a la vora l'un de l'altre.

Per sort, seguirà sent necessari pujar amb el trenet per arribar-hi. Núria és un espai lliure de cotxes. Això l'humanitza. Certament que no és un espai lliure de la malaltia consumista, però, per sort, és possible anar a Núria fent servir només les cames i gaudir-ne sense diners. És un lloc on les motxilles són ben rebudes i, de fet, són indispensables per a un coneixement de la vall que vagi més enllà de la pista d'esquí.

L'allotjament a la zona és assequible pels motxillers. Tinc un gran record de la Farga dels Maristes, antiga fàbrica d'armes químiques de l'exercit Republicà i ara alberg juvenil. Ofereix acolliment a bons preus, i gent i ambient de muntanya. El pavelló antic de l'alberg és un espai extraordinari, espartà, un refugi de muntanya autèntic. Sempre hi han colles de joves. Cançons, acudits, contes, flirtejos i amors, asseguts a les taules o a la vora de la llar de foc de la cuina. Lliteres de tres pisos. Les portes sense panys. Tot és obert. Camaraderia. Amistat. Famílies que inicien els fills a la muntanya o que ja en gaudeixen plegats. La muntanya ens fa treure el millor de la nostra humanitat. Sí, també cal mostrar-li el respecte que es mereix. La muntanya també és implacable. Cal saber retirar-se a temps. A la muntanya aprenem la nostra dimensió.

A dormir. Una tempesta amb llamps i trons a la Farga. L'escalfor del sac. Des del tercer pis de la llitera escolto la pluja i els trons. Demà haurà escampat i pujarem un cop més al Puigmal.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Anna Karenina

Avui he acabat la lectura d'Anna Karenina.


Amb aquesta lectura tanco un "cicle Tolstoi" en el que també he llegit "Guerra i Pau" i contes curts.

En el meu cas, he llegit una edició de 1952 de "Aguilar, S.A. de Ediciones", amb "traducció directa del rus al castellà" a càrrec de Irene i Laura Andresco. Aquest llibre corria per casa dels meus avis i és un altre dels records que tinc d'ells.

Es tracta d'una edició de tamany petit, de paper molt fi, de tapes negres molt elegants, a la que el pas dels anys i l'us, doncs em consta que aquest llibre l'han llegit uns quants membres de la meva família al llarg del temps, li confereixen un aspecte que inspira reverència. Més d'un cop, a la feina, quan els companys veien el llibre em preguntaven si estava llegint la Bíblia.

Existeix una traducció al català d'aquesta obra a càrrec d'Andreu Nin. Faig el propòsit de, més tard o més d'hora, buscar aquesta traducció i rellegir de nou la història d'Anna Karenina i, sobretot, de Levin. Un cop llegit el llibre, Levin em resulta el personatge més interessant de tots i amb el que m'identifico més. Trobo que és l'autèntic protagonista del llibre. La seva recerca filosòfica del sentit de la vida, per dir-ho d'alguna manera, que finalment acaba prenent una forma de revelació, que sense arribar a mística resulta transformadora i que, sorprenentment, és d'una aclaparadora i senzilla humanitat: Es tracta del bé que es pot fer al llarg de la vida quan aquesta flueix d'acord a principis ètics senzills que han estat inspirats en tots els homes per... la divinitat?

Bé, no pretenc expressar en un parell de frases el que Tolstoi explica amb tot un llibre.

Es podrà estar d'acord amb aquest sentit de les coses que dona Tolstoi o no. Del cert que se'n poden fer milers d'objeccions. La vuitena part del llibre, la més curta i la que, diguem-ne, presenta les conclusions ofereix un parell d'escenes en les que Levin és a punt de discutir o expressar el seu descobriment a altres personatges però al final no ho fa. No li cal compartir el secret que només és per ell. És el seu sentit de la vida.

Tanmateix, no puc deixar de pensar que hi han paral·lelismes entre el camí que condueix Levin a la seva particular revelació i pensaments que jo mateix tinc o he tingut.

La història de Levin és només l'altra gran línia argumental. La història de la Karenina és la que dona títol a l'obra i també és aclaparadora.

De versions cinematogràfiques d'Anna Karenina en conec almenys quatre: Amb Sophie Marceau, del 1997; amb Vivien Leigh, del 1948; amb Greta Garbo, de 1935; em consta també una versió feta a Rússia, estudis Mosfilm, 1967, dirigida per Alexander Zarkhi amb Tatyana Samoylova en el paper d'Anna Karenina.

He vist començar la versió de la Marceau, actriu bellissima i que m'entusiasma, i he vist el final de les versions amb la Leigh i amb la Samoylova. La Marceau ha estat, indubtablement, el rostre triat per a posar-li cara a la protagonista en la meva imaginació. Espero que la SGAE no vingui a demanar-me un canon pel fet d'imaginar-me a la Sophie Marceau interpretant el paper d'Anna.

El cas, però, és que no tinc gens clar si veure cap d'aquestes versions cinematogràfiques. Resulta que els dos finals que he vist corresponen a la setena part del llibre, obviant la part vuitena que, per mi, és necessària per a tancar-lo. A menys, és clar, que les versions cinematògràfiques menystinguin la història de Levin per a ressaltar, en canvi, la història d'Anna Karenina. Això no m'agradaria. No ho se. Per mi, la Marceau és un reclam molt poderós.

La setena part és un crescendo emocional que culmina amb un clímax tràgic. Anna Karenina esdevé una figura heroica que va a buscar el seu destí. Un destí que ha escrit ella mateixa, malgrat que no el desitjava. Desequilibrada per un desig d'amor que no és correspost en la mateixa mesura i que esdevé, per això, maliciós, malaltís i autodestructiu.


Però bé, igual com abans, no pretenc ara resumir la història de la Karenina en un parell de frases.

Passa, però, que el llibre és molt més que la història d'Anna i de Levin. Hi han dotzenes d'altres personatges diferents, tractats amb detall i amb històries paral·leles que els matisen i enriqueixen i que interactuen i es creuen.

És una pintura detallada i crítica de l'alta societat petersburguesa i moscovita, una pintura dels funcionaris i dels militars, dels pagesos, del treball al camp, del poble petit de la Rússia de finals del segle XIX (més precisament, l'acció de la novel·la se situa just abans, o coincidint en part, amb la guerra Sèrbio-Turca de 1876, que s'esmenta al final del llibre i que tindrà un paper en el destí de Vronski, l'amant d'Anna). També és, segons diuen els entesos, un recull del pensament filosòfic, però també de les idees i propostes sobre organització social o del treball del mateix Tolstoi, i de fets autobiogràfics que es vessen en la veu i la història de Levin.


És un llibre extraordinari. Cal llegir-lo.

dilluns, 17 de novembre de 2008

GEAB 29. Novembre de 2008

El comunicat de novembre del GEAB.
Traducció amb el traductor.gencat.cat, que és el que més m'agrada, i una revisió ràpida per a traduïr algun text confús. Cal reconèixer que els resultats en brut del traductor són prou bons.


Fase IV de la Crisi Sistèmica Global: Ruptura del Sistema Monetari Mundial a l'estiu de 2009


El GEAB N°29 està disponible! Fase IV de la Crisi Sistèmica Global: Ruptura del Sistema Monetari Mundial a l'estiu de 2009.

La reunió del G20 a Washington, del 14/15 de novembre de 2008, és una fita històrica que marca el final del monopoli occidental, sobretot anglosaxó, de la governança mundial econòmica i financera. Però, per al LEAP/E2020, aquesta reunió ve a demostrar molt clarament que aquestes cimeres estan condemnades a la ineficàcia davant la crisi perquè es limiten a tractar els símptomes (derivats financers dels bancs, hedge funds, l'explosió dels productes financers derivats, la volatilitat extrema dels mercats financers i de les divises...) sense tractar la causa principal de l'actual crisi sistèmica global, això és, el col·lapse del sistema de Bretton Woods fundat sobre el dòlar com el pivot de l'edifici monetari mundial. Sense una renovació completa del sistema heretat de 1944 abans de l'estiu de 2009, la fallida del sistema actual i del seu cor, els Estats Units, arrossegarà al conjunt del planeta a una inestabilitat econòmica, social, política i estratègica sense precedents denotada particularment per la ruptura del sistema monetari mundial a l'estiu de 2009. En vista de l'argot i del programa tecnocràtic del comunicat d'aquesta primera Cimera del G20, totalment desconnectat de la velocitat i l'amplitud de la present crisi (1), el més probable és que primer caldrà patir aquesta catàstrofe per a que els problemes de fons siguin abordats concretament i comenci el principi d'una resposta eficaç a la crisi.

Quatre fenòmens fonamentals presionen ara per a fer col·lapsar el sistema de Bretton Woods II (2) en el transcurs de l'any 2009, a saber:

1. Accelerat debilitament dels principals actors històrics: Estats Units, Regne Unit
2. Creixent divergència entre els interessos dels actors fonamentals: Eurozona, Xina, Japó, Rússia i Brasil
3. Acceleració incontrolada dels processos (des)estabiltizadors de l'última dècada
4. Multiplicació de xocs-rebots d'una violència creixent.

El LEAP/E2020 que ha anticipat ja àmpliament en els últims números del GEAB els esdeveniments 1 i 4. En aquest GEAB N°29, ens concentrarem sobre els fenòmens 2 i 3.

L'agitació que va atrapar els dirigents mundials des de finals de setembre de 2008 il·lustra clarament la sensació de pànic al nivell més alt. Els responsables polítics del conjunt del planeta van comprendre que la casa s'incendiava. Però no van percebre una evidència: que és la mateixa estructura de l'edifici el que està en discussió. Simplement no es tracta de millorar les consignes antiincendi o l'organització dels socors. Donarem una imatge molt simbòlica: les torres bessones del World Trade Center no van col·lapsar perquè els bombers van arribar tard o perquè no hi havia bastant d'aigua en el sistema automàtic antiincendi: van col·lapsar perquè la seva estructura no va ser feta per suportar el xoc de dos avions de línia que les colpegessin gairebé simultàniament.

El sistema monetari mundial actual està en una situació idèntica: les torres són Bretton Woods, i els avions es criden « crisi subprime », « crisi del crèdit », « fallides bancàries », « recessió econòmica », « Grandíssima Depressió nord-americà », « dèficit nord-americà ». Un autèntic estol. 2008 és any rècord de grans correccions borsàries. Gràfica: Dow, en %, des de 1900. La correcció borsària d'enguany ha estat la més violenta des de 1900. Més forta, fins i tot, que la de 1929. Font: ChartoftheDay


Els actuals dirigents, pertanyents tots ellsal món que s'enfonsa sota els nostres ulls (Barak Obama inclòs (3)), no poden imaginar les solucions necessàries, així com els banquers centrals no van poder, durant 2006/2007, imaginar l'amplitud de la crisi actual (4). És el seu món que desapareix sota els seus ulls, les seves certeses i les seves il·lusions (de vegades idèntics d'altra banda) (5). Segons el nostre equip, serà necessari esperar una renovació d'almenys del 20% dels principals dirigents del planeta perquè es pugui començar a sorgir solucions viables (6). És en efecte, segons el LEAP/E2020, la « massa crítica » necessària per contemplar tot canvi fonamental de perspectiva en un grup humà complex i poc jerarquitzat. Som molt lluny de la veritat avui perquè aquests nous dirigents, per contribuir realment a les solucions de la crisi, han d'accedir al poder després d'haver pres consciència de la naturalesa de la mateixa.

Per al LEAP/E2020, sense aquesta presa consciencia pels dirigents mundials, en el curs dels pròxims tres mesos i la seva consegüent traducció en accions, en els sis mesos posteriors com ho indicàvem en el GEAB N°28, el deute d'Estats Units « implosionarà » en l'estiu de 2009 sota la forma de suspensió de pagaments del país o d'una gran devaluació del dòlar. Aquest enfonsament estarà precedit per casos similars en països menys importants (veure el GEAB N°28).El Regne Unit, ja sobreendeutat, veu el seu deute i el seu dèficit créixer gairebé al mateix ritme que els de Washington (7). La Reserva Federal va veure mes a mes, que els seus « Primary Dealers » (8) eren arrossegats per la crisi abans que ella mateixa s'enfrontés a un verdader problema de capitalització i, en conseqüència, de supervivència. Estats Units veurà l'any que ve que els països més integrats amb la seva economia i molt dependents financerament (9), esclataran un darrera l'altre.



Gràfica: Autoritats monetàries que controlen les reserves mundials de divises més importants - Fonts FMI/BRI/Wikipedia, 10/2008


El paper dels europeus en la matèria és essencial (10). L'Eurozona, en particular, ha de transmetre un missatge molt fort cap a Washington: «Estats Units caurà en un forat negre econòmic i financer el 2009 si s'aferra tant sí com no als seus passats « privilegis ». Una vegada que el món li hagi fet la creu al dòlar, serà massa tard per negociar alguna cosa ». Amb més de 550 mil milions d'USD, l'Eurozona té la tercera (exaequo amb Rússia que no és gaire precisa sobre sobre això) reserva més importants del món, darrere de la Xina i el Japó, i abans que els països del Golf (veure quadre anterior). Té, per tant, el pes diplomàtic, financer, econòmic, comercial i monetari per forçar Washington a afrontar la realitat (11). El conjunt de l'UE romandrà, perquè tots els països europeus externs a l'Eurozona són avui a la mercè d'una greu crisi de la seva divisa o de la seva economia, fins i tot de les dues simultàniament (12). Sense Eurolandia les seves perspectives a curt i mig termini són molt ombrívoles. D'altra banda, l'Euro és l'única divisa a la que intenten unir-se un nombre creixent d'Estats inicialment reticents (Islàndia, Dinamarca) o poc apressats (Polònia, Turquia, Hongria) (13).

Signe dels temps, el Financial Times va començar a fer la llista dels actius materials del govern federal nord-americà: bases militars, parcs nacionals, edificis públics, museus, tot ha estat avaluat per arribar a un import de prop de 1.500 mil milions USD, que és més o menys l'import del dèficit pressupostari probable de 2009 (veure el detall dels actius al gràfic següent). No sorprèn que Taiwan, encara que molt dependent de la seguretat subministrada per Washington, hagués decidit deixar de comprar un dels tres grans components del deute públic nord-americà (els títols Fannie Mae i Freddie Mac malgat que ja havien estat « rescatats » pel govern federal (14)); o que Japó s'hagi convertit en un venedor net de Bons del Tresor d'EUA.

Els que malgrat els nostres consells d'aquests dos últims anys, han invertit en Fannie Mae i Freddie Mac, a les Borses, als grans bancs de negocis nord-americans o en el sector bancari en general, es tranquil·litzen una vegada més, dient-se: tot això no ocorrerà perquè « ells » ho impediran. Hi ha un únic problema: ara són « ells » els terroritzats i són « ells » los que no comprenen res d'una situació per a la qual mai no es van preparar. Com ho expliquem en el GEAB 29, l'any 2008 constitueix només el detonador de la crisi sistèmica global. És porpera la fase IV, la de les conseqüències!


Actius del govern d'Estats Units (09/2007) - Font: US GOA / Financial Times

----------
Notes:

(1) Podem trobar aquí el comunicat final, en anglès, d'una primera anàlisi molt reservada de la premsa francesa, al Journal du Dimanche, pròxim al poder parisenc, amb el qual el conjunt de la premsa dels països de l'Eurozona estarà d'acord amb.
Una cosa és certa: aquesta Cimera de G20 no haurà fet res per calmar la crisi, fins i tot fins i tot corre perill d'inquietar encara més els operadors a causa de la negativa nord-americana d'acceptar que els verdaders problemes siguin tractats.

(2) En desacord amb Gordon Brown i Nicolás Sarkozy, així com amb alguns mitjans poc preofessionals Bretton Woods II existeix des dels anys 1970. A partir de 1971 i de la decisió unilateral nord-americana d'abandonar la paritat USD/Or, després dels acords de Jamaica el 1976 que de fet va formalitzar un règim general de canvis flotants, sortint-se del marc inicial de Bretton Woods per entrar en un sistema generalitzat per canvi flotants (el Bretton Woods II).

(3) El futur president Estats Units sembla tenir com a únic objectiu implementar el seu programa de campanya (Seguretat Social, infraestructures, reducció d'impostos per a la classe mitjana), elaborat abans de la crisi, que implica quantitats de noves despeses mentre que l'Estat està sobreendeutat. És un programa perfecte.... per a un Estats Units que només existeix en els discursos electorals.

(4) Veure sobre això, les nostres anticipacions en els GEAB N°17 i 18.

(5) Es el cas de reserves en USD de nombrosos països com a la Xina, el Japó o els països productors de petroli del Golf Pèrsic. Els dirigents actuals no arriben a imaginar que aquesta centena de mil milions d'USD acumulats en les seves reserves, en realitat, possiblement només valen entre el 50% o el 30% del seu valor nominal. Són els seus successors que trauran, a desgrat, les conclusions necessàries, concebent llavors un sistema mundial molt diferent de l'actual.

(6) És a dir, intel·lectualment pertinents i eficaçment implementades.

(7) El Regne Unit, a causa de la seva forta recessió, que va fer baixar el feble creixement mig de l'UE el 2009. La Gran Bretanya serà el « malalt » de l'UE durant els pròxims anys.

(8) Es molt instructiu consultar a Wikipedia la ressenya històrica dels « Primary Dealers », aquests bancs van ser escollits per la Reserva Federal nord-americana per ser els únics els privilegiats que tenen dret a fer negocis amb ella. En efecte, després d'una llarga estabilitat durant les últimes dècades, comprovem de sobte una reducció de la llista i l'enumeració de « primary dealers » desapareguts des de principis de 2008, totalment escombrats per la crisi.

(9) En terme d'aliats dependents, és d'altra banda el cas de Paquistan i d'Ucraïna que ja estan amb respiració assistida per l'FMI, i Turquia (on el crèdit acaba de reduir-se). Esperem veure Egipte, Israel, Colòmbia unir-se a la llista.

(10) El que destaca també Joseph Stiglitz al seu article d'11/11/2008 en el Telegraph.

(11) Lluny està, per al nostre equip, la idea, que l'Eurozona no té dificultats greus també (veure particularment el GEAB N°28 per a les perspectives econòmiques); però al mig d'una crisi històrica com la que vivim aquests problemes semblen menors comparats amb els que l'any que ve patiran els Estats Units, el Regne Unit o fins i tot Àsia.

(12) Letònia acaba de nacionalitzar d'urgència el segon Banc del país ; Hongria està amb respiració assistida del BCE i de l'FMI; el creixement s'enfonsa a Polònia , Dinamarca i Suècia preparen la seva entrada a l'Eurozona en els pròxims dos anys; El Regne Unit està perdut...

(13) Font: NRC, 13/11/2008. Francament no podem dir el mateix de l'USD, al contrari dels països que es volen « deslligar » del USD que els uneix a la moneda nord-americana fins i tot creant divises alternatives per exemple com les petro-monarquies del Golf Pèrsic amb el seu projecte de divisa comuna el 2010. Font : GulfNews, 22/09/2008

(14) El anunci d'una nova pèrdua rècord de Fannie Mae el 3 ° el trimestre (29 mil milions USD) explica possiblement això. Fonts: Barron's, 24/10/2008 ; MarketWatch, 10/11/2008

Dilluns, 17 Novembre 2008

la cimera

Ja està! amb dos pebrots! un cap de setmana ben aprofitat i el capitalisme refundat! s'ha acabat la crisi! L'atur descendirà fins a mínims històrics. Els salaris pujaran. La conciliació familiar serà una realitat. Es migrarà de forma decidida i no-traumàtica a una nova font d'energia no contaminant que substituirà el petroli. Les emissions de CO2 es reduïran i els deserts retrocediran. Els immigrants retornaran als seus països d'origen per aprofitar les oportunitats que brindarà el nou sistema.

No només això: les guerres acabaran i la pau regnarà al món. La fam, la pobresa i la malaltia s'eradicaran. Tothom podrà accedir a educació, sanitat, habitatge, de qualitat i gratuïts arreu del món.

Els humans entrarem en una fase superior de consciència que riu-te'n tu de tots els rotllos místics del Paulo Coelho i dels més agosarats pronòstics de l'Era d'Aquari.

Entrarem en contacte amb civilitzacions no tan avançades com la nostra i els mostrarem el camí. Tots serem u. Esdevindrem éssers lluminosos. Serà per cagar-se.

De debó. El numeret d'aquest cap de setmana passat a Washington ha estat, sens dubte, la cosa més important que ha passat des de l'extinció dels dinosaures.

La cimera del G-20 ha estat un fet d'una importància incontestable. Superior a la invenció del llenguatge escrit, la roda o el paper de water.

...

Eh! no us ho haureu cregut pas, oi?

dissabte, 15 de novembre de 2008

The Story of Stuff with Annie Leonard

El Niel, del casal d'Esquerra de Sants, envia correus als militants del casal amb notícies, articles oenllaços interessants. Fa un moment m'ha entrat un correu del Niel amb aquest enllaç a aquest vídeo per a joves que explica de forma molt senzilla i entenedora com funciona el sistema productiu.

Avui que els "líders" (líders? no eren representants?) del G20 + ZP estan de refundació del sistema -què valents, però digue'm escèptic- potser convindria repassar quines són les coses que no van bé i que ja que s'han posat, haurien de canviar. Potser caldria que els "líders" es miressin aquest vídeo, abans d'obrir la boca.

Encara que, ben mirat, allà només van a fer-se una foto i a endrapar canapès. No hi ha perill que encara ho espatllin més.

En fi, aquí va el vídeo: The Story of Stuff with Annie Leonard

dimecres, 12 de novembre de 2008

15N - Que la crisi la paguin ells

Dos mil treballadors de Nissan s'han manifestat avui en contra de l'ERO. Les mobilitzacions fa dies que duren i ahir mateix també es manifestaven.

Un dels crits que s'han pogut escoltar ha estat "Si això no s'arregla, guerra! guerra! guerra!"

Guerra! En tot cas, això no s'arreglarà fàcil: el fet que Nissan tanqui està directament relacionat amb l'aturada de ventes del sector de l'automoció que, al seu temps, està relacionada amb l'aturada financera: els bancs no donen crèdits per a comprar cotxes ni per a comprar res, en general.

La solució de portar a la fàbrica de Barcelona la producció del cotxe elèctric sembla que es desinfla doncs, pel que es veu, Nissan la reserva per a les factories del Japó. El cert és que portar aquesta fabricació a Barcelona no solucionaria el problema de fons. Només el traslladaria a un altre lloc.

L'extrapolació del cas Nissan a un munt de sectors productius és directe: L'empresa que fabrica productes de consum veu caure les ventes; Cal aturar la producció, àdhuc tancar; La gent no compra aquell producte perquè o bé estalvia, o bé no pot accedir a crèdits per al consum.

Cal preveure que les mobilitzacions dels treballadors de Nissan, en el millor dels casos aconseguiran que el número d'afectats per l'ERO sigui menor, però no l'impediran.

No l'aturaran perquè Nissan només és una part del sistema, i és el sistema el que està en crisi.

Fallen els principis del sistema: els principis de maximitzar el benefici, augmentar la productivitat i la producció fins l'infinit, la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues ja siguin aquestes econòmiques, socials o ecològiques. Tot això és el que falla. Falla perquè ha esgotat el món: ha depredat al tercer món fins a matar-lo de gana i ara està menjant-se a sí mateix en forma de crisi al primer món.

I ara diuen que volen refundar el capitalisme! quins dels principis anteriors mantindran?

Vostès em perdonaran, però el capitalisme no s'ha de refundar. SI de cas s'ha de rematar. Un parell de trets al cap. Sense pietat. A sang freda. Amb la consciència ben tranquil·la doncs és el correcte i el que cal fer.

El món s'esgota. Els recursos de tota mena esdevenen cada cop més escassos, en particular el petroli. El canvi climàtic afegeix dificultats. Què fer? Una opinió personal: el socialisme en un sol estat, la URSS, va fracassar o, més aviat, va ser derrotat; el neoliberalisme, per la seva banda està morint ofegat pel seu propi èxit en un estrepitós suïcidi. Què queda? potser assajar noves utopies?

El que és segur és que cap canvi no vindrà sense patiment, i que qualsevol utopia que vulgui materialitzar-se no ho farà sense esforç i lluita.

Ara que el realisme ha fracassat és el moment de la utopia.

Tanmateix, el que és segur és que ara cal lluitar, però no per les utopies sinó per simple autodefensa.

Per això aquest proper dissabte 15 de novembre estan convocades múltiples mobilitzacions, a 75 ciutats i pobles arreu de l'estat, però també arreu del món. Serà una jornada de lluita a escala mundial.

En particular, a Barcelona les mobilitzacions confluiran en una assemblea oberta a tothom que hi vulgui participar, en la Plaça de Catalunya, a les 17:00h.

Per què el 15 de novembre? doncs perquè el 15 i 16 de novembre, el G20 (amb el ZP!) es reuniran a Washington per "refundar" el seu capitalisme.

Aquestes mobilitzacions tenen un plantejament comú (no diré un lema comú): que la crisi la paguin ells.

La crisi només ha començat, i no es tracta dels ERO de Nissan, Magneti, Simon, Frigo, Tyco, Seat, T-Systems... a les petites empreses, botigues i tallers, als autònoms... No, es tracta d'una crisi general que demana una resposta global. Es tracta de canviar el sistema. No només per la utopia, sinó, d'entrada, per sobreviure.

Per això, el 15 de setembre tothom al carrer!

diumenge, 9 de novembre de 2008

ja te cadira

El ZP està contentissim! al final el Sarko li deixa una cadira! Amb aquest acte generós per part del marit de la Bruni el cinema còmic gaudirà de la divertida escena de veure als capitostos mundials asseguts a còmodes butaques i al ZP, a una taula del costat, menjant patates i "ganxitos" assegut a la cadira plegable de càmping del xòfer del Sarko. Extraordinari.

Efectivament, ZP no hi pintava res a aquesta reunió i només hi volia anar per sortir a la foto. Fixem-nos que un cop garantit un lloc per aposentar el cul, ara la preocupació és saber què dir en l'improbable cas que li deixin el micro. Per això, el ZP ara demana idees i suggeriments. Fa una setmana no tenia res a dir. Avui, si el Mariano té una mica de gràcia en vendre-ho, fins hi tot podria ser que el ZP li defensés el discurs.

Tanmateix, hi ha qui està inflat d'alegria "Pel reconeixement internacional que això suposa". Efectivament, aquest és un gran any pels espanyols: Eurocopa i G20 (encara que amb cadira de càmping prestada). No es pot demanar més.

Ara bé, utilitat pràctica d'aquesta participació estel·lar? a mi em fa l'efecte que no servirà per res. Llevat de, potser, per a brindar al personal una nova escena còmica del gran Mr. Bean ZP.

Seria un espectacle molt divertit si no fos que la crisi no fa riure. És una llàstima que Magneti Marelli hagi presentat un ERO temporal que afectarà uns 800 treballadors. Si més no, els queda el consol de saber que el ZP podrà picar canapès a la mateixa taula que la Merkel.

Però no. No fa riure.

Llàstima que els governs dels Països Espoliats no tinguin capacitat real per a fer res i, en canvi, tinguem que empassar-nos com es perd el temps d'aquesta forma i com es dilapiden diners públic en plans de "rescat" per financers.

El ZP li en deu una al Sarko, però compte, que el Sarko també ens fa favors: La presidència francesa de la UE ha revitalitzat el Procés de Barcelona de 1995 i l'ha reencarnat en la Unió per a la Mediterrània, que posarà el seu quarter general al Cap i Casal del Principat.

l'Hereu i el Moratinos estaven molt contents. Jo, com a ciutadà ras, no tinc gaire clar quin profit en treurem. Ja veurem si això serveix per alguna cosa o només per a retirar de l'ús públic els jardins del palau de Pedralbes.

Per acabar, una bona notícia: Puigcercós va anunciar en l'acte final del Correllengua a Perpinyà que El Consell General dels Pirineus Orientals (la cosa més semblant a un govern autònom de Catalunya Nord) passarà a formar part de l'Institut Ramon Llull, l'organisme encarregat de projectar la cultura i la llengua catalanes arreu del món. En aquest moment, formen part de manera directa o indirecta de l'IRL els governs del Principat, Les Illes Balears, Andorra, i a partir de desembre, també Catalunya Nord.

El 7 de novembre de 1659, és dir fa 349 anys, es va signar el Tractat dels Pirineus entre Castella i França, pel qual se separava Catalunya Nord del Principat i els Pirineus que fins llavors havien estat columna vertebral i bressol de Catalunya esdevenien, de cop, frontera artificial que partia Catalunya en dos estats.

349 anys després encara som aquí. A banda i banda d'una frontera que és mentida. 349 anys després, ja és hora d'esborrar el Tractat dels Pirineus.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Congratulations Mr. President.

Obama no arreglarà l'ERO de Nissan, ni el de Tyco, ni el de Simon, ni el de Frigo, ni tants d'altres. Tampoc farà que baixi el preu del pa , dels ous o de la llet. Obama no recuperarà els llocs de treball perduts

No, ell no pot fer-ho.

Obama no és el messies. No pot caminar sobre les aigües. Això no té cap importància perquè, ni que pogués fer-ho, tampoc impedirià la destrucció de llocs de treball. No és un messies i seria molt lamentable que se'l prengués pel que no és. Obama és un home i ens decebrà, més tard o més d'hora. Sense anar gaire lluny, el seu discurs durant aquesta campanya ha tingut modulacions diverses que han anat del molt agosarat al molt conservador.

Digui el que digui Obama és part del sistema. Potser pretén introduir-ne canvis, i caldrà veure quin sentit tenen aquest canvis i quin és el seu abast. Cal tenir present que en aquesta campanya, Obama ha contret uns deutes que tindrà que pagar. Cal adonar-se que el sistema no canvia només perquè un senyor, per simpàtic que sigui, ho vulgui. Per molt que aquest senyor sigui el president dels EUA.

Tanmateix, cal reconèixer que ha donat al món un missatge d'esperança i que ha refermat aquest missatge assolint la fita de ser el primer membre d'una minoria racial en arribar a la presidència dels EUA.

També cal veure qui li dona suport. M'agrada veure que Al Gore li en dona de suport. Voldria pensar que el suport que ha rebut de part de Hillary Clinton després de la dura competició demòcrata per la candidatura ha estat sincer.

M'agrada veure que li han donat suport una ampla majoria dels ciutadans amb dret a vot dels Estats Units i reconec, i crec que és bo, que Obama ha recollit la simpatia, les esperances i l'anhel d'un món diferent de ciutadans d'arreu del món.

Certament que als sistemes democràtics actuals, no pesa igual el vot del poble que el "vot" de les corporacions. A Obama l'han votat milions de persones i també un bon grapat de corporacions. Els vots del ciutadans es poden comptar. El "vot" de les corporacions no. No sabem quina és la força que tenen els vots dels ciutadans en relació amb la força del "vot" de les corporacions. D'aquesta relació de forces en resultarà, finalment, la política que dugui a terme Obama.

Caldrà veure com s'enfronta Obama a la crisi econòmica, i segurament social, que ja estan patint els EUA i tot el món. Obama ha apel·lat a l'esperança que és bonic i ven molt. Ara, però, tocarà demanar de posar-se el casc i picar pedra. Això no serà tan bonic.

Però malgrat tot, Obama ha deixat un missatge. Obama ha dit que "sí, podem". Que la unitat fa la força. Que un altre món es possible. Sí, podem.

Serà ingenu, serà molt poca cosa, potser Obama trairà l'esperança, però si és cert que ha encès una flama, ara ja no és ell qui ha de fer-la créixer. L'hem de fer créixer entre tots. Malgrat el que pugui fer o deixar de fer a partir d'ara el president dels EUA.

Obama ens ha deixat esperança. Obama, a canvi, ha rebut un crèdit de confiança, molta més que no es pensa. No la malbarati.

De debò, de cor li dic, Que tingui sort, Mr. President.


Discurs íntegre que ha pronunciat Barack Obama després de guanyar les eleccions

"Si encara queda algú per aquí que encara dubta que els Estats Units són un lloc on tot és possible, que encara es pregunta si el somni dels nostres fundadors segueix viu en els nostres temps, que encara qüestiona la força de la nostra democràcia, aquesta nit és la seva resposta.

És la resposta donada per les cues que s'han estès al voltant d'escoles i esglésies en un nombre que aquesta nació no ha vist mai, per les persones que han esperat tres hores i quatre hores, moltes d'elles per primera vegada en la seva vida, perquè creien que aquesta vegada havia de ser diferent, i que la seva veu podria suposar aquesta diferència.

És la resposta pronunciada pels joves i la gent gran, rics i pobres, demòcrates i republicans, negres, blancs, hispans, indígenes, homosexuals, heterosexuals, discapacitats o no discapacitats. Nord-americans que han transmès al món el missatge que no hem estat mai simplement una col·lecció d'individus ni una col·lecció d'estats vermells i estats blaus.

Som, i sempre serem, els Estats Units d'Amèrica

És la resposta que han conduït aquells que durant tant de temps han estat aconsellats a ser escèptics i temorosos i dubtosos sobre el que podem aconseguir, a posar les mans sobre l'arc de la Història i torçar-lo una vegada més cap a l'esperança en un dia millor.

Ha trigat temps a arribar, però aquesta nit, a causa del que hem fet aquesta data, en aquestes eleccions, en aquest moment decisiu, el canvi ha arribat als Estats Units.

Aquesta nit, he rebut una trucada extraordinàriament cortesa del senador McCain

El senador McCain ha lluitat llargament i durament en aquesta campanya. I ha lluitat encara més llargament i durament pel país que estima. Ha aguantat sacrificis pels Estats Units que no ens podem ni imaginar. Tots ens hem beneficiat del servei prestat per aquest líder valent i abnegat.

El felicito; felicito la governadora Palin per tot el que han aconseguit. I estic desitjant col·laborar amb ells per renovar la promesa d'aquesta nació durant els pròxims mesos.

Vull agrair al meu soci en aquest viatge, un home que ha fet campanya des del cor, i ha fet de portaveu dels homes i les dones amb qui s'ha criat als carrers de Scranton i amb qui viatjava en tren tornant cap a casa, a Delaware, el vicepresident electe dels Estats Units, Joe Biden.

I no seria aquí aquesta nit sense el suport infatigable de la meva millor amiga durant els últims 16 anys, la pedra de la nostra família, l'amor de la meva vida, la pròxima primera dama de la nació, Michelle Obama.

Sasha i Malia, us estimo a totes dues més del que us podeu imaginar. I us heu guanyat el nou cadell que ens acompanyarà fins a la nova Casa Blanca.

I encara que ja no està amb nosaltres, sé que la meva àvia ens està veient, juntament amb la família que ha fet de mi el que sóc. Aquesta nit els trobo a faltar. Sé que el deute que tinc amb ells és incalculable.

A la meva germana Maya, la meva germana Alma, a la resta dels meus germans i germanes, moltíssimes gràcies per tot el suport que m'heu donat. Us estic agraït a tots vosaltres. I al meu director de campanya, David Plouffe, l'heroi no reconegut d'aquesta campanya, que ha construït la millor, la millor campanya política, crec, en la Història dels Estats Units d'Amèrica.

Al meu estrateg en cap, David Axelrod, que ha estat un soci meu a cada pas del camí.

Al millor equip de campanya que s'ha compost en la història de la política. Vosaltres heu fet realitat això, i estic agraït per sempre pel que heu sacrificat per aconseguir-ho.

Però sobretot, no oblidaré a qui pertany de veritat aquesta victòria. Us pertany a vosaltres. Us pertany a vosaltres.

No he semblat mai l'aspirant a aquest càrrec amb més possibilitats. No vam començar amb gaires diners ni amb gaires avals. La nostra campanya no ha estat ideada als passadissos de Washington. Es va iniciar als jardins del darrere de Des Moines i a les sales d'estar de Concord i als porxos de Charleston. Ha estat construïda pels treballadors i les treballadores que van recórrer als pocs estalvis que tenien per donar a la causa cinc dòlars i deu dòlars i vint dòlars.

Va adquirir la força dels joves que han rebutjat el mite de l'apatia de la seva generació, que han deixat enrere casa seva i els familiars per fer feines que els han procurat pocs diners i menys hores de son.

Va adquirir la força de les persones no tan joves que han fet front al gèlid fred i l'ardent calor per trucar a les portes de desconeguts i dels milions de nord-americans que s'han ofert voluntaris i han organitzat i han demostrat que, més de dos segles després, un govern del poble, pel poble i per al poble no s'ha esvaït de la Terra.

Aquesta és la vostra victòria

I sé que no ho heu fet només per guanyar unes eleccions. I sé que no ho heu fet per mi.

Ho heu fet perquè enteneu la magnitud de la tasca que queda per fer. Mentre ho celebrem aquesta nit, sabem que els reptes que ens portarà el demà són els més importants de la nostra vida --dues guerres, un planeta en perill, la pitjor crisi financera des de fa un segle--.

Mentre som aquí aquesta nit, sabem que hi ha nord-americans valents que es desperten als deserts de l'Iraq i les muntanyes de l'Afganistan per jugar-se la vida per nosaltres.

Hi ha mares i pares que es quedaran amoïnats al llit després que els nens s'hagin adormit i es preguntaran com pagaran la hipoteca o les factures mèdiques o com estalviaran prou per a l'educació universitària dels seus fills.

Hi ha nova energia per aprofitar, nous llocs de treball per crear, noves escoles per construir, i amenaces per contestar, aliances per reparar.

El camí a fer serà llarg. La pujada serà costeruda. Pot ser que no hi arribem en un any ni en un mandat. No obstant, els Estats Units, no he estat mai tan esperançat com ho estic aquesta nit, que hi arribarem. Us prometo que, nosaltres, com a poble, hi arribarem.

Hi haurà contratemps i temptatives en fals. N'hi ha molts que no estaran d'acord amb cada decisió o política meva quan sigui president. I sabem que el Govern no pot solucionar tots els problemes.

Però sempre seré sincer amb vosaltres sobre els reptes que ens afronten. Us escoltaré, sobretot quan discrepem. I sobretot, us demanaré que participeu en la tasca de reconstruir aquesta nació, de l'única manera que s'ha fet als Estats Units durant 221 anys bloc a bloc, totxo a totxo, mà endurida sobre mà endurida.

El que va començar fa 21 mesos en ple hivern no es pot acabar aquesta nit tardorenca.

Aquesta victòria en si mateixa no és el canvi que busquem. És només l'oportunitat perquè fem aquest canvi. I això no pot passar si tot torna a ser com era abans. No pot passar sense vosaltres, sense un nou esperit de sacrifici.

Així que fem una crida a un nou esperit del patriotisme, de responsabilitat, que cadascú dóna un cop de mà i treballa més i es preocupa no només de nosaltres mateixos sinó l'un de l'altre.

Recordem que, si aquesta crisi financera ens ha ensenyat alguna cosa, és que no hi pot haver un Wall Street (sector financer) pròsper mentre que Main Street (els comerços del carrer) pateixen.

En aquest país, avancem o fracassem com una sola nació, com un sol poble. Resistim la temptació de recaure en el partidisme i la mesquinesa i la immaduresa que han intoxicat la nostra vida política des de fa tant de temps.

Recordem que va ser un home d'aquest estat qui va portar per primera vegada a la Casa Blanca la bandera del Partit Republicà, un partit fundat sobre els valors de l'autosuficiència i la llibertat de l'individu i la unitat nacional.

Aquests són valors que tots compartim. I mentre que el Partit Demòcrata ha aconseguit una gran victòria aquesta nit, ho fem amb certa humilitat i amb la decisió de curar les divisions que ens han impedit progresssar.

Com va dir Lincoln a una nació molt més dividida que la nostra, no som enemics sinó amics. Encara que les passions ens hagin posat en tensió, no hem de trencar els vincles d'afecte.

I a aquells nord-americans de qui encara m'he de guanyar el suport, potser no he obtingut el vostre vot aquesta nit, però escolto la vostra veu. Necessito la vostra ajuda. I seré el vostre president, també.

I a tots aquells que ens veuen aquesta nit des de més enllà de les nostres costes, des de parlaments i palaus, a aquells que s'ajunten al voltant de la ràdio als racons oblidats del món, les nostres històries són diverses, però el nostre destí és compartit, i arriba un nou despertar de lideratge nord-americà.

A aquells, a aquells que ensorrarien el món: us vencerem. A aquells que busquen la pau i la seguretat: us recolzarem. I a aquells que es pregunten si el far dels Estats Units encara il·lumina tan fort: aquesta nit hem demostrat una vegada més que la força autèntica de la nostra nació prové no pas del poder de les nostres armes ni de la magnitud de la nostra riquesa sinó del poder durador dels nostres ideals; la democràcia, la llibertat, l'oportunitat i l'esperança ferma.

Aquí hi ha la verdadera genialitat dels Estats Units: que els Estats Units poden canviar. La nostra unió es pot perfeccionar. El que ja hem aconseguit ens dóna esperança respecte al que podem i hem d'aconseguir demà.

Aquestes eleccions han deixat moltes primícies i moltes històries que s'explicaran durant segles. Però una que ara tinc al cap tracta d'una dona que ha emès la seva papereta a Atlanta. Ella s'assembla molt a altres que han estat fent cua per fer sentir la seva veu en aquestes eleccions, excepte per una cosa: Ann Nixon Cooper té 106 anys.

Va néixer només una generació després de l'esclavitud; en una era en què no hi havia automòbils per les carreteres ni avions al cel; quan algú com ella no podia votar per dues raons: perquè era dona i pel color de la seva pell. I aquesta nit penso en tot el que ella ha vist durant el seu segle als Estats Units: la desolació i l'esperança, la lluita i el progrés; les vegades que ens van dir que no podíem i la gent que es va esforçar per tirar endavant aquest credo nord-americà: Sí podem. En temps en què les veus de les dones van ser silenciades i les seves esperances descartades, ella ha sobreviscut per veure-les aixecar-se, expressar-se i allargar la mà cap a la papereta. Sí podem. Quan hi havia desesperació i una depressió al llarg del país, ella va veure com una nació va conquistar la pròpia por amb un nou acord (New Deal), nous llocs de treball i un nou sentit de propòsits comuns. Sí, podem.

Quan les bombes van caure sobre el nostre port i la tirania va amenaçar el món, ella hi era per ser testimoni de com una generació ha respost amb grandesa i la democràcia s'ha salvat. Sí, podem.

Ella hi era per als autobusos de Montgomery, les mànegues de reg a Birmingham, un pont a Selma i un predicador d'Atlanta que va dir a un poble: "Ho superarem". Sí, podem.

Un home va arribar a la lluna, un mur va caure a Berlín i un món es va interconnectar a través de la nostra ciència i imaginació.

I aquest any, en aquestes eleccions, ella ha tocat una pantalla amb el dit i ha votat, perquè després de 106 anys als Estats Units, durant els temps millors i les hores més negres, ella sap com els Estats Units poden canviar.

Sí, podem

Els Estats Units hem avançat molt. Hem vist molt. Però encara queda molt més per fer. Així que, aquesta nit, preguntem-nos, si els nostres fills viuen per veure el proper segle, si les meves filles tenen tanta sort per viure tant de temps com Ann Nixon Cooper, ¿quin canvi veuran? ¿Quin progrés haurem fet?.

Aquesta és la nostra oportunitat de respondre a aquesta crida. Aquest és el nostre moment.

Aquests són els nostres temps, per donar feina al nostre poble i obrir les portes de l'oportunitat per als nostres infants; per restaurar la prosperitat i fomentar la causa de la pau; per recuperar el somni americà i reafirmar aquesta veritat fonamental, que, som molts i alhora som un; que mentre respirem tenim esperança. I on ens trobem amb escepticisme i dubtes i amb gent que ens digui que no podem, contestarem amb aquest credo etern que resumeix l'esperit d'un poble: Sí, podem.

Gràcies. Que Déu us beneeixi. I que Déu beneeixi els Estats Units d'Amèrica."


Yes we can / Sí que podem (traducció de Damià Calvet al bloc d'en Josep Rull)

Era un credo escrit en els documents fundacionals que declararen el destí d’una nació.
Sí que podem.
Ho xiuxiuejaven els esclaus i els abolicionistes quan obrien el camí de la llibertat.
Sí que podem.
Ho cantaven els immigrants quan partien de costes llunyanes i els pioners que empenyien cap a l’oest contra implacables erms.

Sí que podem.

Era la crida dels treballadors que s’organitzaven; de les dones que reclamaven poder votar; d’un President que va escollir la lluna com a nova frontera; d’un Rei que ens va portar al cim i ens va assenyalar el camí cap a la Terra Promesa.

Sí que podem per la justícia i la igualtat.
Sí que podem per les oportunitats i la prosperitat.
Sí que podem guarir aquesta nació.
Sí que podem reformar aquest món.

Sí que podem.

Sabem que la batalla que ens espera serà llarga, però recordeu sempre que no importen quins obstacles s’interposin al camí, res pot interposar-se en el camí de l’empenta de milions de veus que volen un canvi.

Hem estat advertits que no podem fer-ho per la cridòria dels escèptics... cada vegada serà més fluixa i més discordant.

Ens han demanat que ens aturem i que tornem a la realitat. Hem estat avisats contra l’oferiment de falses esperances al poble d’aquesta nació.

Avui les esperances de la nena que va a una escola ruïnosa a Dillon són les mateixes que els somnis del nen que aprèn pels carrers de LA; recordarem que alguna cosa està passant a Amèrica; que no estem tan dividits com diuen els nostres dirigents; que som un poble; som una nació; i que junts començarem el proper gran capítol de la història d’Amèrica amb tres paraules que ressonaran de costa a costa, des del mar fins al cel:

Sí que podem.




Congratulations, Mr. President.

dimarts, 4 de novembre de 2008

atur

La crisi ha deixat a l'atur a 60300 treballadors als Països Espoliats aquest mes d'octubre.

Del Vilaweb: "El nombre d'aturats registrats a Catalunya, País Valencià i Illes va augmentar en unes 60.300 persones a l'octubre (23.784, 19.882 i 16.649, respectivament)". No es disposa de les dades d'octubre de Catalunya Nord, només el total de desocupats: 16300.

La notícia completa aquí.

Solidaritat amb aquests treballadors i amb les seves famílies.

Crisi és una paraula lletja que he repetit molt en aquest bloc, és una paraula que s'ha posat de moda i que potser he utilitzat de forma banal algun cop. demano perdò si ha estat així.

No es pot ser banals amb la crisi. La crisi és avui, per a moltes famílies, un greu motiu de preocupació, quan no de por o desesperació.

Ja no es tracta de les batacades bursàries del Dow Jones o l'IBEX. Ara es tracta de que la crisi ha arribat al carrer. La crisi es manifesta en forma d'increment de l'atur. La crisi (també) és atur. Aquest mes d'octubre, i des de fa mesos, per cert, tot i que aquest octubre ha resultat particularment nefast, l'atur ha tocat milers de famílies.

No serà amb plans de rescat per als bancs que aquestes famílies se'n sortiran.

No hi han receptes màgiques i tocarà patir, tanmateix, però, espero que vells valors, velles virtuts, vells conceptes, velles idees ressorgeixin, començant per la solidaritat.

Perquè o anem units i ens defensem junts com a treballadors, com a classe, com a poble o perdrem molt més que les feines.

Així sigui.