Pàgines

dimecres, 29 de gener del 2014

Balances fiscals. Montoro Style.

Estic totalment d'acord: l'argument de les balances fiscals no pot ser l'únic argument. L'argument econòmic no pot ser l'únic argument. Si l'independentisme català pren com únic argument els diners, aleshores, per mi, és un independentisme de baixa qualitat.

Per mi és molt més important la llibertat. En minúscules. El fet de poder triar. EL fet de que ningú pot imposar-me una identitat. Jo sé qui soc. Jo sé que soc moltes coses i una d'elles és català. La meva nació és Catalunya. No deixaré que ningú m'imposi una identitat nacional, perquè, simplement, no deixaré que ningú m'imposi una identitat. La meva identitat és cosa meva.

I l'argument anterior, fixem-nos bé, tampoc pressuposa la independència: un estat pluri-nacional , per exemple, seria un lloc on aquesta identitat personal podria desenvolupar-se. Però jo tinc 45 anys, i he vist morir  a Franco, he vist la "transición", he vist un cop d'estat, he vist a Felipe i a Aznar. He vist la guerra del golf, a Zapatero, he vist l'estatut i com se'l van raspallar, i veig a Rajoy i, la conclusió, és que no m'engaliparan més amb sopars de duro. Això de l'estat pluri-nacional no serà. Ni federal ni hòsties. No serà i punt.

 Per mi aquest és l'argument més important, doncs: la llibertat. Simplement, la de poder ser jo mateix sense que ningú pretengui espanyolitzar-me o dir-me que la meva llengua és de segona. I sense haver d'aguantar aquestes brometes de catalans tan divertides, però que no tenen un pel d'innocents.

Jo, simplement, és que no vull haver de pensar en que he de defensar la meva identitat. Que tinc 45 anys, cony. A aquestes edats les identitats fa molt de temps que estan consolidades i que vingui algú amb "l'argument" del "qué pone en tu carnet de identidad" cansa. Sobretot perquè és una bajanada monumental. Però és recurrent. I quan algú et diu això només pots pensar que és idiota. Però si ho sents sovint de diferents veus, aleshores et desesperes. No és només un. Són molts, i estan sonats. No pots parlar constructivament amb aquesta mena de sonats.

També penso en la independència com una oportunitat democràtica, de fer un país de nou, corregint els errors, la manca de democràcia, la corrupció... fer foc nou.

Tanmateix, tampoc caldria la independència, si aquest anhel de fer net estigués a la resta de l'estat. Però el cas és que salvant algunes honorables excepcions, com sembla que pot ser la plataforma "Podemos", i gent de l'entorn de Izquierda Unida, la realitat és que no es veu aquest anhel per enlloc. Més aviat tinc la intuició que veurem el creixement de forces d'ultra-dreta  (com Vox, amb don Alejo d'estrella mediàtica) o nacionalistes espanyoles com UPyD. Sense comptar que PSOE i PP, el PPSOE, mantindran una còmoda majoria absoluta. Aquestes són les forces que els espanyols triaran per a representar-los. Per tant, foc net? evidentment, no.

Hi han moltes i bones raons per a la independència. Però al final, potser es resumeixen en una: a la banda d'allà ja els sembla bé com estan, i a la banda d'aquí, no; amb l'agreujant que si als d'allà no els sembla bé com estan, és per canviar-ho a alguna cosa que aquí encara agrada menys. Arribats a aquest punt, potser millor cadascú pel seu compte.

Torno a la idea del començament: Les balances fiscals no poden ser l'únic argument, ni el de més pes.

Però resulta que quan avui el ministre Montoro diu que millor que no parlem de balances fiscals, que s'interpretaran malament i només serviran per donar arguments als independentistes llavors se't puja la mosca al nas. Els guionistes del Polònia deuen estar flipant. La realitat supera la ficció.

Jo no se si aquesta gent s'adonen que cada cop que obren la boca cent catalans es tornen independentistes. Difícilment, ara que l'estat espanyol ha optat per amagar les balances fiscals, aquestes poden deixar de ser un argument principal. No hi ha ha res millor que ocultar informació per donar-li volada. De veritat, tants calés se'n van de Catalunya que millor no parlar-ne? I del País Valencià? quants diners espolien del País Valencià? i de les Illes Balears? Seguim sent els Països Catalans els Països Espoliats?

Vist el grau de matusseria, de cinisme, de xuleria, d'amenaces... venen ganes de deixar de fer el ruc i anar amb el lliri a la ma tractant de comprendre, posar-te al lloc de l'altre  i argumentar raonadament... i anar a fer un Erasmus a Kiev, a prendre apunts de com ho fan allà, que sembla que els funciona.

dimecres, 22 de gener del 2014

El PP es carrega Catradio al País Valencià.

Els votants del PP deuen estar molt satisfets ja que el seu partit, el partit que ells voten i, per tant, els representa, està fent passos ferms i decidits en la via d'esquarterar, minoritzar i menystenir la llengua catalana.

ordenar el tancament dels re-emissors de l'ACPV que portaven el senyal de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià és una atac a la llengua catalana. Com diu avui Vicent Partal, es tracta d'una acció de genocidi cultural.

El PP s'ha carregat els mitjans públics en català al País Valencià. Tots. Els propis i els que venien de Catalunya. Per odi. Odi a tot allò que és català. També a tot allò que és valencià. A més, sembla que estan fent un "cordó sanitari" al voltant de Catalunya. Per evitar "contagis". Tenir una identitat nacional diferent de l'espanyola és dolent. I contagiós, pel que es veu.

El PP vol  esborrar els signes d'identitat nacional de Catalunya, País Valencià i Illes Balears.  Vol eliminar les nacions de l'estat i que només hi hagi una única nació, l'espanyola.

No fa pas tants anys que aquesta mateixa voluntat s'hagués resolt per les armes amb l'extermini dels díscols (parauleta de moda aquests dies). Avui l'objectiu segueix sent el mateix, però ai las! no hi han soldats que puguin de venir del nord d'Àfrica, ni un govern feixista a Itàlia, ni un de nacionalsocialista a Alemanya.

Com que per les armes no poden, trien anorrear les "altres" nacions  mitjançant l'anorreament dels seus signes d'identitat: la llengua, que és el més important; també la bandera com passa a les Illes Balears; o per la negació del propi nom: Comunitat Valenciana enlloc de País Valencià.

Tot i que potser el sistema més efectiu de tots sigui dur la nació a la misèria i a l'atur. I privatitzar els seus serveis públics.

I és que ¿qui vol practicar un genocidi amb sang i fetge, que només servirà per fer enfadar l'opinió pública internacional si es pot aconseguir el mateix amb un ofec constant i sense sang?

Certament, els votants del PP deuen estar més que contents. I segur que també molts votants del PSOE.

No tots, és clar, que segur que n'hi han que creuen que la "gallardía" es demostra entrant a matar de cara i que, seguint la recepta d'Espartero, ja han passat molts més de 50 anys des del darrer cop i ja va tocant. Però, vaja, crec que aquests no són majoria. Crec.

A tot això, estem esperant -santa paciència- que a Madrid tombin la petició de transferència de l'organització de referèndums pel 150.2. Sabem, positivament, que la tombaran, però estaria bé que ho fessin aviat. És una espera per poder anar a "la senyo" de l'opinió pública internacional amb un nou greuge, aquest cop ja definitiu.

Però aquest país no està per allargar massa les esperes: El pressupost de la Generalitat per enguany és, senzillament, una merda. Més retallades, més venda de patrimoni. Potser és el millor que es podia aconseguir. No ho se. Però el fet és que el pressupost es una merda. La gent pateix i patirà les retallades. A la gent que pateix no se li pot demanar que tingui encara més paciència. No a canvi de res.

Amb l'agreujant que -se sap- la creació de llocs de treball, la recuperació de drets socials; les ajudes als més desfavorits o dependents no milloraran immediatament. Ni a mig plaç. Els efectes d'aquesta crisi que, segons alguns ha tocat fons, romandran molt de temps. Això  va per llarg. Amb Independència de Catalunya o sense.

Estic convençut que amb la independència la recuperació serà més ràpida, perquè el que hem de fer és un país per les persones. Però aquesta esperança no em fa dubtar tampoc que aquí hi ha patiment per anys.

Mentrestant, esperar. No es pot demanar paciència, però no n'hi ha una altre. Paciència. I resistència. Resistència perquè els atacs són i seran rabiosos. Com aquest tancament de Catalunya Ràdio al País Valencià. Veurem coses pitjors. Segur. Ara ja saben que l'independentisme va de debò.

Ara bé, si aquesta es la forma que tenen al PP de "fer amics" i campanya pel no, ens hem de felicitar. La independència està cantada.

I, mentrestant, l'encabronamenta i el patiment de molts compatriotes, també.

dijous, 16 de gener del 2014

La via del 150.2.

La notícia del dia és que avui el Parlament ha aprovat demanar la transferència de la competència per organitzar referèndums, per via de l'article 150.2 de la Constitució Espanyola.

El resultat de la votació ha estat de 87 vots a favor de demanar el traspàs de la competència, per 43 en contra i 3 abstencions. En total 133 vots emesos sobre 135 diputats. És dir, dos diputats han estat absents a la votació.  De fet, se sap que, per malaltia, només un, ja que l'altre -el Paer de Lleida, Àngel Ros- va renunciar ahir a l'acta de diputat, justament per no haver de votar avui.

A favor han votat els diputats de CiU, ERC i ICV, més Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena del PSC. En contra  PP, Ciutadans i la resta de diputats socialistes. Els diputats de la CUP s'han abstingut.

El vot afirmatiu de Geli, Ventura i Elena tindrà conseqüències. Ja les està tenint, començant pel manifest de suport als tres diputats per part d'un centenar de militants socialistes. Alguns de força renom.

Avui ha estat un dia molt dur per a l'actual direcció del PSC que ha vist com la Joventut Socialista feia un comunicat crític demanant d'abstenir-se en la votació d'avui;  que ha vist trencada la disciplina de partit; i que s'ha trobat amb el manifest de suport a aquests tres diputats.

Fa de mal dir què serà del PSC. Sembla que el PSC avui està trencat. Amb una direcció al servei del PSOE i una militància,  les joventuts, i molts ajuntaments, que senten que els hi han canviat el partit.

La qüestió serà veure si darrera d'aquests tres diputats en sortiran més.

En aquest any que tot just s'ha encetat, i que ha de portar a la celebració de la consulta sobre la Independència el proper 9 de novembre (ja veurem en quina forma)  el fet que el PSOE estigui debilitat al Parlament català pot ser un factor a tenir en compte i que aplani el camí. Si al final la consulta pren la forma d'unes plebiscitàries, la fugida dels votants catalanistes de l'antic PSC-PSOE cap a ICV o ERC, o a un hipotètic nou PSC independentista pot decantar clarament el resultat.

L'altre vot que ha causat debat ha estat l'abstenció de la CUP.

Jo no puc posar cap objecció a l'abstenció de la CUP. Per mi, la seva abstenció estàs carregada de sentit i comparteixo aquestes dues idees:
1. és evident que l'estat no transferirà cap competència  i per tant, dit pel broc gros, això és una pèrdua de temps (si és que l'objectiu és trobar algun interlocutor a Madrid).
2. un poble sobirà -i el poble  de Catalunya s'ha proclamat sobirà- no ha de demanar permís a ningú.

Tanmateix, la internacionalització del procés d'independència fa que hi hagin molts mitjans amb l'ull posat a Catalunya. El cas és que la votació d'avuí ha tingut ressò internacional ([1] i [2]).

L'estat no trigarà ni un minut a rebutjar aquesta proposta (sembla que arribarà a Madrid el proper març). El que quedarà clar als mitjans internacionals és que és l'estat el que es nega a la consulta. Dins de l'estratègia del "carregar-se de raons", aquest és un pas que permetrà enviar un missatge internacional molt potent: qui s'oposa a la democràcia és l'estat espanyol. Així ho entendrà l'opinió pública internacional que, en canvi, no entén de sagrades unitats, ni indivisibilitats, ni punyetes per l'estil.

En definitiva, s'està guanyant el suport de l'opinió pública internacional a la declaració d'Independència.

Tenint en compte l'anterior, crec que l'abstenció de la CUP era, fins i tot, necessària. Primer, perquè no posa en perill l'estratègia del "carregar-se de raons"; Segon, perquè posa pressió. No poden haver-hi dilacions -llevat de l'improbable cas que l'estat es despengés amb una oferta de consulta pactada, o que autoritzés el traspàs; Tercer, perquè ens recorda que aquest només és un moviment tàctic, que no estratègic. O dit més bonic: que un poble sobirà no demana permís. Que si es fa així és només per a que l'estat espanyol es posi, un cop més, en evidència.

El pas que s'ha donat avui és important. Caldrà veure quina serà la reacció de l'estat però gairebé es segur que hi haurà un nou cop de porta.

Permeteu-me que faci d'endeví: A Catalunya, mentrestant, s'ha de preparar la llei de consultes pròpia a l'empara de la qual es convocarà la consulta. Es pot preveure que aquesta convocatòria també serà impugnada al Constitucional. Aleshores anirem a les plebiscitàries que es convocaran pel 9 de novembre. El bloc independentista obtindrà la majoria absoluta en vots i escons. En la primera sessió solemne del Parlament, amb presència de la premsa internacional i milers de manifestants independentistes a l'exterior, s'investirà un President i aquest proclamarà la independència. Els governs de Catalunya i Espanya encetaran el procés de negociació de la separació poques setmanes després, que hauran estat de molt alta tensió, quan diversos estats ja hauran reconegut la nova República Catalana i  la UE i els EUA  hauran pressionat per arribar a una resolució ràpida i pacífica del procés de secessió.

Així sigui. Amén.

diumenge, 5 de gener del 2014

MItjans, manipulació i Independència.

La festa de Reis representa l'assalt final de les festes de Nadal. El darrer gran àpat familiar abans de la tornada a l'escola i a la feina. Per a moltes famílies és l'última reunió abans que no passi molt de temps fins que tornin a reunir-se, potser tot un any.

Segons Fernández Díaz, ministre del PP, enguany moltes famílies no s'han reunit perquè el procés d'Independència de Catalunya les ha trencat.

Home, la veritat és que un clàssic de les reunions familiars del Nadal són justament les discussions -i perdonin la ironia, així que se'm fa difícil pensar que per aquesta qüestió les famílies deixin de reunir-se. Més aviat crec que si deixen de reunir-se és per problemes de fons -tipus l'herència de la tieta- i si algú diu que el problema és la independència li diré que em sembla una excusa molt pobre.

En tot cas, la notícia s'afegeix a la llarga llista de notícies que des dels mitjans espanyols assenyalen la Independència de Catalunya com la font de tots els mals i totes les desgràcies passades, presents i futures.

Noticies que tenen una resposta des dels mitjans favorables a la Independència, que a la seva vegada serveixen notícies que mostren la Independència de Catalunya com la solució als problemes de país.

Crec que cal fer un aclariment abans de seguir: no soc gaire de tele. Soc molt més d'informar-me per Internet. Si poso la tele, gairebé segur que vaig a parar al 3-24 i les seves rodes informatives, o a la música de RAC105 TV. Normalment, però, si la tele ja està posada a casa és amb programació infantil: Clan TV, Boeing o Disney Channel. Algun dia caldrà parlar d'aquests canals infantils i els missatges que transmeten.

Dit això, justament els mitjans públics i el tractament que estan donant a la independència ha estat el motiu d'una conversa en família durant un d'aquests àpats de Nadal i d'un petit debat amb amics al Facebook.

Les preguntes que ens fem: Hi ha manipulació informativa als mitjans sobre el procés de Independència? En quina mesura manipulen? Quin hauria de ser el paper dels mitjans públics?

Els mitjans de comunicació tradicionals, diaris, ràdios i TV, són canals unidireccionals on un parla i molts escolten. L'emissor te tot el control sobre el missatge.

En quin punt els missatges enviats passa a ser manipulació? per mi aquesta és la clau. Simplificant, jo puc ser d'esquerres o de dretes i això es tradueix en  que hi han notícies que per mi seran importants o no, més bones o més dolentes.  Un mitjà públic hauria de posar a l'abast les informacions i, al meu entendre, és acceptable que aquestes es presentin des d'una determinada òptica.  En definitiva, una cadena pot tenir una línia editorial i un periodista concret pot tenir la seva pròpia ideologia.

Quina  hauria de ser la línia editorial d'un canal públic? La resposta no és fàcil. Opino que hauria d'anar en la línia de respectar la pluralitat del públic que amb els seus imposts les sustenta. A la pràctica, això es tradueix més que res, en comissions de control parlamentari i en consells de direcció on es replica la distribució d'escons del Parlament.

El model anterior té una pega important: la complexitat de les societats és major que la seva estructura electoral. A més d'un perill: el discurs del canal públic passa a estar controlat pel partit o coalició amb majoria absoluta al consell d'administració de l'ens.

Tot i les consideracions anteriors, un canal pot no ser gaire plural i tenir una línia editorial ben definida, diguem que d'esquerres, o de dretes, però això no vol dir que sigui manip ulador.

Quan es manipula? quan es menteix, s'oculta informació, o es tergiversa, o quan la programació es serveix amb intenció de fer propaganda d'una idea, o de desacreditar-ne una altre.

Tornem de nou al principi: la forma com els mitjans informatius estan tractant el procés d'Independència de Catalunya. Per una banda els canals públics de l'estat, dominats pel PP que compta amb majoria absoluta al "Congreso", i amb un PSOE també oposat a la Independència, estan servint informació que dibuixa la Independència de Catalunya com un fet catastròfic.

Per l'altra, els canals públics de la Generalitat, amb una CiU amb majoria relativa, on Unió es resisteix a declarar-se independentista, i amb el suport d'ERC que, tanmateix, encara es manté fora del govern (però probablement hi entrarà) en que se serveixen notícies que mostren la Independència com un objectiu esperançador. Cal dir que la distribució de forces al Parlament Catalá  és molt més equilirada que la del "Congreso".

La qüestió és si uns i altres estan ultra-passant la ratlla del que en podríem dir una "línia editorial", per ficar-se en el terreny de la manipulació.

No és tan senzill manipular des d'una cadena: En general, la gent no segueix exclusivament una cadena. També cal tenir en compte que hom tria el que veu. Una reflexió: la tendència general és escoltar i veure allò que es vol escoltar o que confirma les pròpies opinions. No estem tan indefensos a la manipulació. Ara bé, potser ja ens va bé deixar-nos manipular. És més senzill que anar a la recerca de punts de vista diferents i tractar d'escoltar, al menys, els seus arguments.

Els canals públics estatals estan manipulant? podrien manipular? No ho se, no veig tanta tele, pero el cas de Canal 9, la TV Valenciana, em fa pensar que el PP és prou capaç d'ultra-passar aquesta ratlla i moltes d'altres, si cal. De fet, els "hilillos de plastilina" i les "dos líneas abiertas de investigación" recorden que si algú té experiència en manipular informació des de mitjans públics és precisament el PP.

I TV3 manipula a favor de la independència? No crec que es pugui trobar casos del calibre dels "hilllos de plastlina" a la TV catalana per una rao: CiU no té tanta força. Potser ens hauriem d'anar a l'època de les majories absolutes de Pujol per parlar de situacions de veto a periodistes. D'altra banda, crec que a títol individual hi han periodistes de la casa que estan clarament significats a favor de la Independència.

La  meva opinió és que justament la debilitat de CiU i la pluralitat del bloc independentista fa que si bé a "línia editorial" és sobiranista, no es pugui acusar de manipulació. Van junts i es vigilen entre ells. No és que aquí siguin més bons, és que no tenen un altre remei.

La conclusió, però, és que aquesta situació podria canviar perquè el model és excessivament depenent del sistema de partits. Es parla de la separació de poders com un dels pilars de la democràcia i s'assenyala amb bon criteri que molts dels problemes actuals tenen a veure amb que aquesta separació de poders no existeix.  Jo crec que als tres poders cal afegir-li el quart i que aquest també ha d'estar separat dels altres. No com ara. I amb això no estic dient que no hagin d'haver mitjans públics, el que dic és que han de ser independents per a determinar la seva línia editorial sense haver de retre comptes a interessos privats o de partits.

Per acabar:

Primer, el model de comunicació actual presenta una gran oferta de canals de ràdio i TV de forma que es dilueix l'impacte des canals públics (amb TDT es pot accedir a més de 60 canals). La importància dels canals privats és creixent i aquests no tenen ni tan sols la comissió de control dels partits que, al menys, fiscalitzen les TV públiques. Molts canals privats pertanyen a grups empresarials i financers potents i es pot agrupar un bon nombre dels canals privats en blocs que serveixen interessos concrets. Als canals privats els casos de manipulació són evidents i no només per qüestions polítiques.

Segon, cada cop som més els que preferim informar-nos per Internet. El canal passa a ser bidireccional amb tot el que això suposa d'empoderament ciutadà. Blogs, Wiki, Twitter, Facebook i tota mena de xarxes socials estan esdevenint el cinquè poder que ja, de partença, creix separat del poder polític tradicional i esdevé, ell mateix, un poder polític nou.

Un nou model de comunicació públic és una altre de les coses que caldrà canviar i fer bé a la nova República.