"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona"

"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona". La notícia confirma allò que ja sabíem: que a Catalunya, la llengua catalana és perseguida i menystinguda en els àmbits de l'administració i els serveis públics. Ja ho sabíem: no pots esperar anar a una comissaria de policia espanyola i ser atès en català (en general, tampoc pots esperar ser atès de forma educada i amb prestesa. No pots anar a l'administració de justícia i ser atès en català. Molt més greu, no pots anar al metge i esperar ser atès en català. I pots posar en dubtes més que raonables que a l'educació primària la immersió lingüística es posi en pràctica.

A Barcelona, la gent catalanoparlant ho sap i, sovint, enlloc de protestar i demanar ser atès en català, assumeix el fet com inevitable i renuncia a fer us del català. Té sentit: quan vas al metge, vols ser curat, no entrar en una batalla lingüística amb el metge o l'infermer que t'atén. Quan vas a la policia a posar una denuncia, esperes fer els tràmits tan ràpid com es puguis, i no sortir de la comissària amb una denúncia per desacatament o, pitjor, per odi.

Com diu Jordi Graupera en aquesta piulada :

Aquests titulars fan sentir feble i sol. I és a l'inrevés:

Per fi, després de dècades de fer veure que no hi havia cap problema, ens estem alçant i denunciant. No estem sols, tenim drets i estem disposats al conflicte a cada petit menyspreu. Canviarem les cosess. https://t.co/jICwuyWut7— Jordi Graupera (@JordiGraupera) September 22, 2024

Hi ha alguna lectura positiva a fer, i és que més gent està denunciant aquestes discriminacions.

El "podi" de les discriminacions de la llista el fan el racisme, les discriminacions per motius de salut i la LGTBI-fòbia. En aquesta llista hi trobo a faltar la discriminació a les dones, però entenc que no apareix perquè aquest capítol és tan greu, amb feminicidis inclosos, que demana un tractament propi. En tot cas, aquesta llista no es casualitat. Són tots els papus de la dreta més reaccionària. El supremacisme en totes les seves formes: el racisme i el masclisme i, com no pot ser d'una altre forma, el nacionalisme espanyol i el seu supremacisme lingüístic.

És bo que cada cop més gent denunciï la discriminació lingüística del català, perquè és cert que prendre consciència és el primer pas necessari i imprescindible per a poder parlar català amb normalitat a Barcelona.

Vet-ho aquí: La llengua catalana ha de ser la llengua principal d'us en les relacions socials, comercials i administratives. És un objectiu estratègic irrenunciable. És un objectiu estratègic sinèrgic amb l'objectiu de la independència política: Com més presents estiguin arreu el català i la sensibilitat cap a la llengua, més probable serà la independència. D'altra banda, només la independència garanteix la supervivència de la llengua catalana a Catalunya. Per això la política lingüística d'Andorra.

El govern d'Espanya -i la Generalitat és el govern d'Espanya a Catalunya i si no us ho creieu recordeu qui és el president de la Generalitat- ho sap i, per tant, busca la substitució del català pel castellà a Catalunya. Matar la llengua catalana és la millor forma de matar l'independentisme a Catalunya.

Què ens diu això? Res de nou. Les coses no són fàcils. Molts anys d'unes determinades polítiques econòmiques i socials han fet de Barcelona una ciutat molt cosmopolita i barrejada en la que els, diguem-ne, monolingües catalans som, a dia d'avui, minoria. A molts barris la majoria són els monolingües en castellà. A tota la ciutat el coneixement del castellà és majoritari i per davant del coneixement del català. El fet és aquest. Estem perdent la ciutat. 

Si no volem perdre Barcelona cal que els catalanoparlants utilitzem  tant com sigui possible la llengua catalana. Cada matí ens hem de posar el barret de militant lingüístic i fer del "mantinc el català" l'acció tàctica habitual de la nostra acció política quotidiana i domèstica. Tot és política. A tot arreu, doncs, cal mantenir el català. No es demanen heroïcitats, no es demana conquerir Iwojima. Com va dir algú, hem pres la humil decisió de no retrocedir.

El català se salva quan se'l parla i se l'escriu correctament. I quan parleu, parleu amb sentit. Parleu de que cal combatre les discriminacions: per raça, per sexe, per llengua, per religió. Assenyaleu, parlant en català, l'enemic: els supremacistes. 

Feu notar que els supremacistes són, gairebé sempre, supremacistes nacionalistes espanyols. Feu notar com, gairebé sempre, la discriminació es fa en espanyol. Feu notar com, gairebé sempre, l'insult es fa en castellà.

Feu notar que parlar català és de les coses que fan enrabiar més al poder repressor, als racistes, als xenòfobs, als masclistes, als feixistes. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que lluiten contra la intolerància, contra l'odi, contra el supremacisme. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que estimen aquest país, aquests paisatges, aquests llocs i la gent que hi viu, aquests arbres i aquests animals, aquests platges, rius, valls i muntanyes. Parlar català et posa de part dels que se senten responsables d'aquest país, dels que se senten fills, hereus i protectors d'aquest país. Parlar català et posa de part dels que volen que aquest país sigui net, lliure i ordenat per als seus fills. Parlar en català et posa de part d'un projecte engrescador.

Parlar català és necessari per salvar Barcelona. No podem perdre Barcelona. Una altre Barcelona és possible. Una altre Catalunya és possible. Una Catalunya independent és possible, i necessària.

Diada Nacional

Avui ha estat un bon dia.

Avui he tornat a manifestar-me. Per la independència de Catalunya.

Avui he vist molta gent jove. També he vist molts adults i gent gran. He vist famílies. He vist les samarretes verdes de la diada d'enguany, i moltes samarretes d'anys passats. La de la Diada és una manifestació multicolor i a cada any que passa ho és més.

Diuen que no hi havia tanta gent com a altres anys. Serà veritat. Què voleu que us digui: si després de tots els errors, lluites absurdes i estúpides, i de les moltes i visibles carències que han demostrat les organitzacions independentistes, en general, però molt especialment els partits polítics, si després de tot això no es pot esperar que es manifesti dos milions de persones.

Jo el que he vist és a molta gent. Menys emprenyada i més engrescada. He vist gent amb ganes de fer coses i de mobilitzar-se. És la meva impressió subjectiva. A mi ja em serveix.

He sentit a Lluís Llach, ara en el rol de President de l'ANC. Ja és gran aquest home. Per mi sempre serà un referent. Han estat molts anys i moltes actuacions seves. Sempre reivindicatiu. Avui ja no té veu per cantar, però sí que la té per parlar. És un gran president per a l'ANC. 

Avui ha estat un bon dia. Aquesta és la sensació que m'ha deixat. He caminat molt i he vist molta gent. He escoltat i he parlat. He cantat l'himne nacional, envoltat de gent desconeguda que també ho feia. He anat sol a la mani, però no estava sol. No me n'he sentit pas de sol, en cap moment.

Som molts. Estem determinats. Els carrers avui han estat nostres i tornaran a ser-ho. 

La independència és possible. No és que ho digui jo. És que tots sabem que és així perquè tenim el record del primer d'octubre de 2017.  

I com és possible, ho farem. Farem la independència. Perquè és bona per a tots. Perquè és necessària per a poder seguir sent catalans.

Espero que la vostra diada nacional hagi estat tan bona com la meva.

Demà, aquesta nit hem de rumiar com, hi tornem. I l'altre, i l'altre, Fins aconseguir-ho.

Què ens ha mostrat el President Puigdemont?

Finalment Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat. Però el seu dia de triomf no va ser un èxit absolut. El Molt Honorable President Carles Puigdemont va ser l'autèntic protagonista del dia.

Ho podeu llegir a articles anteriors: jo estava convençut que si Puigdemont tornava a Catalunya seria detingut i tancat a la presó per anys. Per la seva seguretat, a mi em semblava un error tornar. 

Abans de seguir, he de dir que no sóc ni Juntaire, ni Puigdemontista. Vaig ser militant d'ERC durant anys, però al 2020 vaig deixar el partit, quan se'm van fer incomprensibles i insuportables les decisions que prenia la direcció. Des d'aleshores o bé m'he abstingut, perquè m'he sentit orfe de representació, o he votat opcions independentistes minoritàries o extraparlamentàries. Dit això: amb la seva acció d'entrar i sortir del país per a fer un míting el President Puigdemont va demostrar algunes coses.

Personalment, només puc manifestar respecte i admiració cap a la seva persona. Cal molt de valor per exposar-se com va fer el President. Vostè és un home valent, President Puigdemont. Algú va dir que Puigdemont més que un polític és un activista. Sens dubte el President té aquesta faceta d'home d'acció.

També va demostrar que hi ha infraestructura. L'operació d'entrada i sortida és una operació, estic convençut, que ha estat calculada al mil·límetre. Ha estat una operació que ha tingut una despesa, perquè és obvi que dins del cos dels mossos d'esquadra hi ha gent fidel a la causa independentista, i potser han quedat exposats, o el seu dia a dia ara serà més complicat. 

No només als Mossos hi han fidels. També cal una estructura civil operativa. És molt probable que també es disposi de pisos francs. Tota aquesta organització pot haver quedat exposada o, com a mínim, ara és evident que existeix i, per tant, serà un objectiu dels serveis d'intel·ligència espanyols.

L'acció d'entrar i sortir ha estat una acció de resistència civil no violenta i, en cap cas, ni de lluny, es pot considerar terrorisme. Per aquesta raó, l'operació gàbia va ser absolutament desproporcionada i, de fet, només es pot entendre com un represàlia sobre tota la població civil, sense distinció entre independentistes i no independentistes.

Amb l'acció del President Puigdemont, es va posar de manifest que els cossos i forces de seguretat de l'estat NO controlen el territori català. No van poder controlar-lo el 1 d'octubre de 2017 malgrat els reforços rebuts ni han pogut fer-ho ara. Això vol dir que amb l'organització adequada, que potser existeix o està en construcció, i una massa crítica d'activistes que probablement ja hi són, la resistència civil ha de poder desbordar les forces de seguretat de l'estat. No és nou. És el mateix que va passar al referèndum del 1 d'octubre de 2017: les urnes, les paperetes, el material per a la votació... van entrar i van romandre amagats i segurs en territori català, escàpols a les urpes de la policia espanyola. Els col·legis electorals van ser defensats, els recomptes fets... Tota l'estructura va funcionar gràcies a milers de persones que voluntàriament van actuar, en grups auto-gestionats i coordinats localment i si bé, sembla obvi que hi havia d'haver  una estructura organitzativa global, també sembla evident que una part important de l'èxit van ser les fortes cadenes de confiança entre activistes, combinada amb la ignorància mútua entre les cadenes. Que la ma dreta no sàpiga què fa l'esquerra.

Realment, l'operació 1 d'octubre podria fer pensar en que, o bé hi ha una intel·ligència catalana  molt més potent del que ens pensem, o que aquesta intel·ligència està "subcontractada" a algun servei d'intel·ligència, públic o privat, estranger. Suposo que alguna conclusió similar  és el que ha dut als jutges espanyols a pensar que la "trama russa" té alguna versemblança. De totes formes, una cosa és muntar una operació d'entrada i sortida clandestina a un país estranger, i una altre "la invasió de Catalunya amb 10.000 soldats russos", cosa que és absolutament delirant.

L'acció del President Puigdemont ha servit també per fer palès a tot el món que la llei d'amnistia és una enganyifa. Que el conflicte a Catalunya no està resolt, i  que l'independentisme català està reorganitzant-se.

Alguns ja han dit que amb la investidura de Salvador Illa el procés és mort. No ho crec. Amb Illa a la Generalitat, els atacs a la identitat nacional i la llengua, estan garantits. La figura mateixa d'Illa, i la dels consellers del seu governs, i les forces que li donen suport fan pensar que els casos i escàndols de corrupció, de mala gestió i d'especulació seran constants. Cal estar preparats per denunciar-los al moment i convertir-los en casus belli. Els partits espanyols, han de ser mostrats com el que són: agències de col·locació corruptes i anti-catalanes. Han de ser mostrats com l'enemic, i la lluita contra aquest enemic ha de ser la resistència civil als carrers.

Finalment, els partits independentistes catalans han de ser regenerats.  No pot ser que els partits independentistes catalans siguin agències de col·locació corruptes i, en la pràctica, tan anti-catalans com els partits espanyols. Atès que els partits independentistes catalans han estat expulsats del "sistema democràtic" espanyol, ja no hi ha cap més excusa i només els resta boicotejar, sistemàticament, la governabilitat de l'estat i les seves institucions, per una banda; i preparar-se per a que, quan arribi el dia, que arribarà, més aviat que tard, en que es torni a ocupar la Generalitat, ha de ser amb l'únic punt al programa d'aixecar, més aviat caldria dir reparar, la suspensió, il·legal i ignominiosa, de la Declaració d'Independència del 27 d'octubre de 2017. 

Ara toca escurçar tant com sigui possible el temps fins que això passi. La propera Diada Nacional pot ser un bon dia per tornar a trobar-nos, mirar-nos als ulls, comptar-nos de nou i veure que som molts i que estem determinats. 

Els carrers seran sempre nostres.

Illa president? (i 2)

Els militants d'ERC hauran de votar per decidir si s'accepta el pacte amb el PSOE i es vota a favor d'investir com a President de la Generalitat  a Salvador Illa.

Jo no sóc militant d'ERC. Ho he estat durant divuit anys, però en fa quatre que vaig deixar el partit. Per tant, no podré votar en la consulta interna. Però, en tot cas, sóc ciutadà de Catalunya i, per tant, tinc tot el dret del món a opinar, voti o no, sobre qui crec que ha de ser, o no ha de ser President.

Jo crec que Illa no ha de ser President de la Generalitat. Illa és el 155 en tota la seva potència. Illa és la versió sinistra del que en el seu moment va ser Inés Arrimadas. Amb Inés Arrimadas l'espanyolisme va intentar la derrota per KO de l'independentisme i el nacionalisme català. Van buscar el seu esclafament. Esborrar-nos del mapa. L'aposta va ser molt forta i els resultats que va aconseguir Ciudadanos van ser molt bons. Però insuficients. 

L'atac havia estat tan dur, tan directe i amb unes intencions tan clares que la reacció de l'independentisme va ser automàtica. Pur acte reflex. La mobilització contra el que es va percebre com una ofensiva i un setge per terra, mar i aire, amb repressió policial, amb multes, amb presos polítics i exiliats va ser total. L'independentisme va actuar com un sol home i Arrimadas va fracassar. Va ser el darrer cop que l'independentisme va actuar unitàriament.

L'espanyolisme va aprendre la lliçó. No es pot derrotar l'independentisme en un atac directe, però i si és l'independentisme el que s'autodestrueix? I si enlloc d'un atac directe es fa un atac des de les clavegueres? un atac buscant les incoherències, les debilitats, els pecats i morts a l'armari? els draps bruts? Per a què creieu que ha servit Pegasus? I si es manté un 155 selectiu de facto, sense que calgui un 155 ple de iure? I si la combinació de poder judicial i executiu permet sabotejar qualsevol iniciativa catalana sense que calgui enviar-hi piolins? i si, senzillament, es reforça el dumping fiscal de Madrid, amb dedicatòria especial cap a Catalunya? i si s'incrementa la "solidaritat" que resulta que és un espoli de diners i recursos des de Catalunya, País Valencià  i Illes Balears (la "Espanya incorporada o assimilada") cap als territoris de la "Espanya uniforme o purament constitucional", com diu el famós mapa que es pot veure a la "Cartografía Hispano científica : ó sea los Mapas Españoles, en que se representa á España bajo todas sus diferentes fases" que es pot consultar a  la Biblioteca Nacional de Madrid i  en format digital a http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000000581 (pàg. 163 del PDF)

 

Illa és exactament això. L'arma de l'espanyolisme per a fer destruir l'independentisme des de dintre. Aprofitant tots els seus errors, misèries, vicis, draps bruts, morts i incoherències. O algú es pensa que això dels cartells de l'Alzheimer de Maragall va sortir quan va sortir per pura casualitat? No. va sortir quan li convenia al PSOE. I com és que ningú treu els molts draps bruts i morts, ara sí, literals, que tenen PSOE i PP? No els treuen perquè el control mediàtic i mafiós d'aquestes organitzacions sobre els mitjans de comunicació és absolut, i si decreten la mort civil d'algú, aquest algú ja ha begut oli, i que només sigui la mort civil.

Que la classe política a Espanya, en general, i a Catalunya, en particular, és corrupta hauríem de descomptar-ho i, per tant, votar, o no fer-ho, en conseqüència. Hi han altres països amb democràcies consolidades, i amb cultures democràtiques fortes on la política -sent com és un joc de poder i, per tant, en cap cas innocent- té unes regles i els polítics les respecten i, fins i tot, els polítics es prenen seriosament aconseguir el bé comú.

Hi han països on fer carrera política és la cirereta a una trajectòria personal, sovint empresarial, brillant, en la que es valora el prestigi que dona el càrrec i es busca fer obres que deixin una empremta entre els electors. Hi han polítics, en fi, que esperen ser recordats com personatges honestos i benefactors. Tot el contrari del que són els polítics de plàstic que patim aquí, i encara quan no busquen directament obtenir un benefici personal i material dels càrrecs públics.

La política espanyola i catalana és un joc podrit i pervers. Quan es diu que el PSOE sempre menteix, és veritat i no és que ho digui jo, és que ho diu l'hemeroteca. Malgrat el brutal control mediàtic, si un dia dius una cosa, i a l'altre en fas o dius la contrària, aquest rastre queda. El control mediàtic és que, els mitjans, que haurien de ser els primers en tirar d'hemeroteca per a fiscalitzar l'acompliment de les promeses dels polítics, resulta que s'encarreguen d'opinar i manipular la memòria de la societat tirant d'hemeroteca només quan convé al poder.   

Quan es fa un pacte que consisteix en que, essencialment, el PSOE ha d'assumir el programa d'ERC i ens diuen que el PSOE ha promès molt fort, però molt, molt fort que sí, que assumeix el programa d'ERC és que, una de dues, o bé a la direcció d'ERC són definitivament estúpids, o han de fer-se els estúpids, per ves a saber quins morts a l'armari, o bé prenen per estúpids als seus militants i els seus votants.

Mireu, el PSOE només complirà el seu programa i maldarà pels seus propis interessos, i de ningú més. Si per aconseguir els vots d'ERC en tenen prou amb un engany, l'engany està servit. ERC no té la força per coaccionar al PSOE. No la té. Perquè si la tingués ja l'hauria fet servir, i no ho va fer. Va donar gratis els seus vots per investir a Pedro Sánchez. Ara els donaran a Salvador Illa si la militància no ho impedeix. Per cert, no és que Junts ho fes gaire millor amb la investidura de Sánchez. També va donar els vots gratis, en la pràctica, perquè ja estem veient que la llei d'amnistia és, essencialment, el paper que utilitzen els jutges per eixugar-se el cul quan van a cagar.

El PSOE, i el PSC és PSOE, és una màquina d'aconseguir poder i de utilitzar-lo en benefici de determinades persones i grups. Punt. Els partits, tots els partits, funcionen així. La diferència entre els partits "de govern" i els altres és que aquests partits toquen quantitats de poder immenses. El poder corromp, i el poder immens corromp de forma immensa. El poder immens busca mantenir-se i si per a mantenir-se ha de jugar brut,  de forma criminal, o de forma mafiosa, ho fa. Mentir no és més que un recurs habitual.

A mi em fa l'efecte, doncs -és la meva opinió, tot aquest post no és més que la meva opinió- que el PSOE menteix a ERC, en el millor dels casos, o en el pitjor, els està fent xantatge, o potser, encara pitjor, la direcció d'ERC ha decidit que aquesta és la millor forma de protegir els seus interessos personals-

El PSOE menteix. En el cas hipotètic que no mentís, el que es segur és que si el PSC ha de defensar el programa d'ERC enfront del PSOE, la defensa d'aquest programa ja es pot donar per perduda. En el encara més hipotètic cas que el PSOE assumís el programa del PSC (ERC) i l'implementés en una nova transició de caire federalitzant, com sembla que avui deia Pedro Sánchez, el Tribunal Constitucional ho tombaria. Si no ho tombés, en tot cas, quan el PP mani, que manarà, i amb el suport de VOX, totes aquestes molt hipotètiques millores, serien, finalment, revertides. Ha estat així des de l'inici de "la democràcia" i ara no serà diferent.

És que, recordem-ho la cosa no va de reformar Espanya. Espanya és irreformable. Espanya està encantada de conèixer-se i s'agrada com és. A Espanya, a la purament constitucional, el que no li agrada és Catalunya, que per això és un territori assimilat (i no es que ho digui jo, ho diuen ells, i fins i tot fan un dibuix per a que ho entenguem). Com que a Espanya no li agrada Catalunya i en justa correspondència, a molts catalans no ens agrada Espanya, hi ha la "conllevancia", que deia Ortega i Gasset, el gran ideòleg del nacionalisme espanyol. La conllevancia no és més que reconèixer que Catalans i Espanyols ens portem malament però que per a les elits espanyoles i catalanes, en general, la unitat d'Espanya és un bon negoci. Les elits, atenció. Els pobles no hi pinten res en tot això. En particular, el poble català nomes té la missió de fer de ruc de càrrega dels negocis de les elits.

Al poble català només ens serveix la independència, en la meva opinió. Si seguim a Espanya el resultat final serà l'assimilació. Per fi, després de tres-cents anys, el gir del món va a favor de l'assimilació de Catalunya. Per molt que amb prou feines fa set anys vam ser independents des del 6 i 7 de setembre fins a l'infame 27 d'octubre, dia en que es va "suspendre" la independència. Però la globalització, la desnacionalització galopant i la decadència d'occident, en definitiva, fan que el futur sigui fosc. No tinc gens clar que siguem a temps de revertir el desastre, però el que és segur, del que estic convençut, és que fer President a Illa, no ajuda.

Tant de bo que la militància d'ERC esmeni a la direcció del partit. Jo no puc votar però si pogués, votaria que no. No m'abstindria, aquest cop. Potser si al final la militància redreça el partit tindrem la possibilitat de fer foc nou, de fer fora als polítics de plàstic que han envaït el partit i que, de fet, van provocar que l'abandonés fa quatre anys. M'agradaria una nova direcció, amb gent en la que jo sentís que hi puc confiar. M'agradaria poder tornar a votar a ERC.

Però primer cal aturar als nacionalistes espanyols. L'última línia de defensa és un grapat de militants d'ERC. No us puc ajudar. Si pogués, ho faria. En algun moment jo vaig ser dels vostres. Resistiu. No deixeu que passin.

President Illa?

Sembla força segur que ERC votarà a favor de fer que Salvador Illa sigi President de la Generalitat. 

ERC té tot el dret del món a votar, o deixar de votar, a qui vulgui. No calen més explicacions. Exactament igual com jo m'he abstingut a les darreres eleccions. En el meu cas -jo només puc parlar del meu cas, que és l'únic que de debò conec- vaig abstenir-me en considerar que cap partit em representava. 

Jo sóc independentista. Vull la independència de Catalunya. Jo, com molts d'altres compatriotes, el 1er d'octubre de 2017 vaig estar a un col·legi electoral per defensar-lo si calia. Vaig votar. Vaig patir en sentir les notícies i veure les imatges de les forces d'ocupació espanyoles atacant gent pacífica. Vaig esperar amb il·lusió mentre es feia el recompte. Quan es van donar els resultats vaig sentir que havíem guanyat. 

La DUI de facto que havien estat les lleis de desconnexió del 6 i el 7 es veien refrendades pel poble. Per a això serveixen els referèndums. 

Catalunya era independent i només en restava la proclamació formal. Catalunya era independent, de forma imperfecta des del 6 i el 7 de setembre, però amb el referèndum es perfeccionava la independència i, en aquest sentit, la proclamació només era un tràmit. 

Un tràmit important, sens dubte, perquè era el que obria la porta als reconeixements oficials, que en tot cas, podien arribar, o no, i això ja depenia de terceres parts. 

Si no hi hagués hagut cap reconeixement, hauríem pogut dir que el món donava l'esquena a Catalunya. Però només que algun reconeixement hagués arribat, la transició hauria estat completa. Avui se sap que hi havien possibilitats reals de reconeixements. 

Però no es va arribar a aquest escenari perquè en un moviment al que no tenien dret, en cap cas, els "líders" del moviments independentista van decidir "suspendre" la proclamació. 

No tenien dret a fer-ho. Catalunya en tant que independent, només podia decidir renunciar a la independència amb una nova llei i un nou referèndum. Res d'això es va fer. Posats a renunciar a la independència, fent política ficció, ens hauríem pogut plantejar unificar-nos amb algú amb més cara i ulls. 

Potser hauríem pogut demanar una associació amb els Estats Units, per exemple, o amb Suïssa, o amb Rússia, o amb el Vaticà... Suposant, es clar, que aquests països s'avinguessin  a incorporar uns territoris i personatges tat complicats i conflictius com els catalans. Sembla poc probable.  El cas és que igual que cal un procés per a fer la independència, cal un procés per a renunciar-ne. Aquest procés va ser negat al poble pels seus "líders".

Avui ERC vol fer president a Salvador Illa, i Junts va fer president a Pedro Sánchez. La CUP està desapareixent per la seva pròpia inconsistència i Aliança Catalana, simplement, no es una opció. 

Val a dir que Junts va votar a favor de Sánchez...  i que ERC, també. Es van justificar els vots favorables per la llei d'amnistia (ERC)  i per  la "millora" de la llei d'amnistia (Junts). Tots dos van votar a favor, però Junts va tenir a les seves mans, i la va fer servir com a eina de "negociació", la possibilitat de forçar noves eleccions. Per això atribueixo a Junts el "mèrit" de la investidura de Sánchez, tot i que, en realitat, l'aritmètica fa igual de responsables a Junts i ERC . En tot cas,  tot i les "millores" obtingudes a la "negociació", sembla que, essencialment, l'aplicació de la llei d'amnistia depèn exclusivament del grau de morenor dels collons dels jutges que l'han d'aplicar. 

Sent suau diré que AC no és una opció perquè el diagnòstic que fa és erroni, i les "solucions" que proposa estan equivocades. Jo entenc que, a Ripoll, els atemptat del 17J de 2017 van deixar una ferida que trigarà generacions a tancar-se. És en aquesta ferida que neix AC. El discurs d'Orriols neix de l'amargor d'un fracàs profund en en l'assimilació constructiva de la immigració. És un fracàs del que no és culpable ningú en concret i ho som tots, en general. 

Perquè el sistema que defensem és aquest, i el sistema necessita immigració. Però el sistema no l'assimila, sinó que la confina a ghettos i banlieus. A Catalunya resulta que aquests ghettos s'escampen per tot el país i hi han ghettos a Ripoll, o a Salt, i  a molts altres pobles i ciutats. 

Catalunya, que és un país que ha crescut en onades migratòries que han estat assimilades i que han enriquit el conjunt del país, avui es veu incapaç d'assimilar aquesta nova onada. En part per la magnitud de l'onada, en part per la debilitat i la decadència de la matriu que hauria d'assimilar l'onada.

Com és que una Catalunya derrotada a la guerra civil va ser capaç d'assimilar la immigració espanyola? perquè, tot i la derrota, el país, la llengua i la cultura eren vius i estaven disposats per a la resistència. Als 80, Catalunya estava refent-se i assimilant aquelles onades. Al 92, amb el jocs olímpics e Barcelona, Catalunya va mostrar una imatge al món que, certament, era espanyola, però era d'aquella espanyolitat federal de Maragall que permetia somiar en una Espanya plurinacional i plurilingüística. Maragall tenia un pla per a Espanya i per a Catalunya.

Quan 12 anys mes tard Maragall va ser President de la Generalitat va propiciar la redacció d'un estatut federal, gairebé confederal, per a Catalunya. Maragall va intentar dur el seu pla de reforma d'Espanya, via reforma de l'estatut de Catalunya, i allà Maragall va descobrir que el federalisme espanyol començava i acabava amb ell. Maragall va ser defenestrat, l'estatut va ser ribotat i el PSC va ser purgat de catalanistes. 

Amb la sentència contra l'estatut del 2010 es dona el tret d'inici del procés d'independència que culminaria amb el referèndum del 1er d'octubre de 2017. Però en aquell procés només el poble s'ho creia. Els partits ja havien entrat en la dinàmica de ser agències de col·locació de càrrecs, d'oficines lobbìstiques, i de venedors d'ideologies precuinades a mida dels consumidors. La gent va deixar de ser subjecte per passar a ser objecte. 

Tot el món ha girat en aquest sentit. No és per casualitat que els discursos ideològics siguin directament, o amb pocs canvis, trasplantables entre partits de països diferents. No és casualitat que aquest sigui el temps de les ultra-dretes i les esquerres woke, i que no sembla que hi hagi vida fora d'aquests pensaments tòxics.

Aquest és el món que tenim ara. Si bé, com mai abans, l'independentisme és socialment important, també és cert que la tendència del món és la de marxar cap al nihilisme; cap al cinisme; cap a la decadència; cap a l'hedonisme; cap a la no-responsabilitat; cap al no-esforç; cap a la prevalença de la imatge, per sobre del fons raonat i el coneixement en profunditat; cap a la prevalença de la la mediació, sovint monetitzada, per sobre del cara a cara i el tracte directe i personal.

Per revertir aquestes tendències cal un món nou. Cal canviar la forma de pensar i de relacionar-se de la gent i això no passarà si la gent no té un bon motiu per a fer-ho.

Jo el que dic és que, fa set anys, la gent, a Catalunya, ens creiem que un altre món era possible. Fa set anys, aquell estiu i començament de tardor de 2017, bona part d'aquest país era la millor versió d'ella mateixa. Positiva, esperançada i mobilitzada. Bona part de la gent d'aquest país érem la millor versió de nosaltres mateixos. És el que penso. És una opinió personal. No teniu per què estar d'acord. Però jo crec que sí. Jo crec que, en el fons, els que hi vam ser, avui encara ho pensem i ho creiem. 

També crec que volem tornar a ser com érem aquells dies. Perquè van ser dies molt lluminosos. Dies que brillen amb força, encara més quan els comparem amb el que ha vingut després: l'horror i la manca d'informació, directament en diré manipulació i engany,  a la que es va sotmetre a la població a causa de la pandèmia de Covid19; la repressió contra els independentistes, amb presó i exili; les lluites pel poder, brutes i caïnites, dels partits polítics...

Avui estem tan avall, perquè no fa tant érem molt amunt. Però enlloc de maldar per mantenir-nos-hi, es va triar l'opció que semblava que feia menys trencadissa, que significava el mínim esforç, que mantenia l'statu quo. Greu error.

La qüestió és que, a dia d'avui, i si no passa un miracle, ERC votarà a favor de fer President de Catalunya a Salvador Illa. Però Illa no és Maragall. Ni Montilla. Comparats amb Illa, Montilla i Maragall són CDRs.

Carles Puigdemont diu que, si hi ha debat d'investidura, ell serà present. No. No serà present perquè quan posi el peu a aquesta banda de la frontera entre els estats espanyol i francès, serà detingut. N'estic força convençut. Com també crec que aquesta detenció farà que s'estigui anys a presó. 

President Puigdemont, per la seva pròpia seguretat, no torni fins que no estiguin  retirades, en ferm, les ordres de detenció contra la seva persona. Si torna, serà detingut, i la seva detenció serà venuda com la derrota explícita de l'esperit del 1er d'octubre. La seva detenció serà venuda com la victòria més gran del nacionalisme espanyol sobre Catalunya des del 36. explícitament

Jo ho veig així. Desconec l'estratègia que hi al darrera d'aquest retorn. Se m'escapa. No aconsegueixo imaginar-me el motiu ni una bona explicació.

Em temo, que tot plegat no sigui més que estratègia de partit. Un càlcul que, sospito, està equivocat, i quedarà com un exemple més de "jugadamestrisme", i que no acabi presentant candidatura a premi Darwin al suïcidi polític.

Avui, em temo, només queda l'ANC com a organització independentista hegemònica, o de bandera. Amb Lluís Llach de president. Em sembla increïble que, amb 55 anys que tinc, Lluís Llach segueixi sent un referent personal. En fi. l'ANC ha començat a picar pedra, de nou. Som-hi, a preparar la diada d'enguany. Un altre cop tornem amb les maleïdes samarretes de colors llampants i eslògans motivadors. Entenc que cal finançar l'organització i aquesta deu ser  la millor forma de fer-ho o, si més no, la que la direcció coneix millor o la que hi tenen més traça. Quin remei. Espero que hàgim après alguna cosa de tots aquests anys de mobilitzacions.

Tornem-hi, doncs. Si cal, amb Illa de President. Si mes no ara sabem que no es pot comptar amb el lideratge dels que fan presidents a candidats del PSOE, ja siguin Pedro Sánchez o Salvador Illa. Tocarà picar pedra. Explicar, de nou, els avantatges de ser independents i incrementar progressivament la intensitat de les mobilitzacions fins fer que aquest país sigui insuportable per a l'estat espanyol. No us escandalitzeu: l'estat espanyol ja fa temps que ha decidit que aquest país ha de ser insuportable per als catalans. De fet, aquest país és cada dia menys un país, i cada cop més un decorat. 

És senzill. És perquè volem ser, i no semblar, que ens cal la independència.

El conte dels 10.000 soldats russos

L'operació d'infiltració havia estat executada a la perfecció. 

10.000 homes i dones, d'organitzacions diverses de l'administració russa havien entrat a Catalunya sota l'aparença de turistes.  Certament, res indicava que eren agents. A tots els efectes, el seu aspecte era el de turistes. S'allotjaven a hotels, a la costa, des del cap de munt de la costa Vermella fins a més avall de Vinarós. Però també a hotels del Pirineu. La seva missió, i explícitament era aquesta la missió, era la de confraternitzar amb els indígenes i, a ser possible, emparellar-se amb ells, procrear i ocupar llocs estratègics de l'administració catalana.  

Se'ls havia ensinistrat per a reconèixer als indígenes. Era fàcil: parlaven català. La millor forma de contactar amb els homes i dones catalans era per la via de l'idioma. De fet, va resultar que no era tan fàcil perquè, de forma inesperada, els indígenes tendien a canviar d'idioma en presència d'estrangers. 

Bregat, literalment, en mil batalles, el comandant Artiom desenvolupava la missió sense discussió i amb la professionalitat i disciplina que s'esperava d'un cap militar rus. Tanmateix, aquella missió el tenia ben sorprès. No pensava discutir-ho, però no entenia com, amb una guerra a Ucraïna, que era un combat directe amb la maleïda OTAN, el President Putin havia ordenat una operació especial -i a fe de Déu que ho era, d'especial-  a Espanya. Espanya no era una amenaça, en cap cas, i estava massa lluny del front Ucraïnès. 10.000 agents, potencials soldats, escampats en territori espanyol en una mena d'exili daurat  ben lluny de la mare pàtria. 

Per acabar-ho d'adobar, resulta que els havien enviat específicament a Catalunya. A Catalunya hi havia un moviment independentista. Potser la missió tenia alguna cosa a a veure amb aquest moviment? El moviment independentista català s'havia caracteritzat per manifestacions immenses que aconseguien no deixar ni un sol paper a terra. Les seves crides al pacifisme eren hilarants i ridícules per a algú que s'havia enfrontat a moviment secessionistes armats i brutals per mig món. A què jugaven els catalans? 

D'altra banda, quin interès podia tenir Moscou en aquell territori? Sí, el clima era bo, i es menjava molt bé. Massa i tot. Però no tenia res que la Mare Rússia no pogués oferir amb una abundància aclaparadora. El servei  d'intel·ligència havia proporcionat resums i informes als comandaments per a que es fessin una idea del lloc on anaven. El va sorprendre  l'evolució social i econòmica d'aquell país. Aparentment estava en una fase de declivi econòmic, demogràfic, cultural i social que amb prou feines alentia la forta immigració (també russa, va observar).

Es deia a ell mateix que els catalans estaven molt pagats de si mateixos i que acostumaven a presentar Catalunya com una comunitat rica i avançada, tot i que la majoria d'ells, essencialment, eren classe treballadora, amb ingressos inferiors a la mitjana europea, amb uns imposts alts i uns serveis deficients. 

Trobava paral·lelismes entre Catalunya i la Rússia que va seguir a l'ensorrament de la Unió Soviètica. Recordava a aquella Rússia que es va trobar el President Putin quan va arribar al poder. Potser els catalans estan avui una mica millor de com estava Rússia en aquells mals temps. Però aleshores Rússia encetava un camí de recuperació. Se sabien ferits, enganyats i rebutjats pels occidentals. Però estaven units. Se sabien forts. Sabien patir, com només un rus sap patir. En canvi, els catalans, aparentment, no creien en res. No semblaven disposats a patir. En el fons, pensava, es creuen que aquest és el millor dels mons. Tot amb tot, alguna cosa encara bategava en aquell país envellit i decadent, alguna cosa que s'estava encenent dins seu i que potser també tenia a veure amb la dona amb la que havia estat flirtejant i que es reia amb els seus acudits.       

Rumiava tot això estirat a la tovallola, al costat de la piscina de l'hotel on s'allotjava, tot observant aquella noia que nedava, amb aquell banyador negre tan ben ajustat i que perfilava aquell cos menut,  potent i sensual.

Els 10.000 agents  disfressats de turistes essencialment es divertien com mai abans ho havien fet. Al comandant Artiom tot allò el preocupava. Pensava que «acabarem tots beguts i grossos com bacons de tant menjar. No podem restar massa més temps aquí o ens estovarem. Hem de sortir i fer d'aquest el nostre país. Hem de lluitar per la vida com faríem a Rússia! Aquí les noies són massa boniques i descarades..."

 * * *

A Moscou, al Kremlin, el President Putin rumiava sobre l'operació especial a Catalunya.

Quan Putin va arribar al poder, Rússia estava desfeta, ferida i maltractada. El país no podia cuidar dels seus propis fills. Els orfenats eren plens d'infants. En aquell moment, parelles del món occidental van acudir a Rússia a fer-se càrrec dels nens d'aquells orfenats. Rússia va fer un acte d'amor suprem cap els seus fills: Com que no podia cuidar-los, va preferir entregar-los a aquelles famílies. Va fer prevaler el benestar d'aquells nens. 

Però per a Putin, cada nen i cada nena que marxava era una ferida. Algun dia, aquells nens i nenes russos podrien tornar si així ho volien i podrien sentir-se orgullosos del seu origen rus. 

Sobre el mapa d'Europa, a l'extrem occidental, tot un grapat de punts vermells s'acumulaven a Barcelona i els seus voltants. A Catalunya. Cada punt vermell representava un nen o nena d'origen rus que havia marxat en adopció. Els punts vermells estaven escampats per tot Europa. No és que Catalunya fos especial. Però havia conegut la història d'una parella de Barcelona que havia anat a Rússia a buscar la seva filla i, sovint, des d'aquells temps difícils fins avui, es preguntava quin hauria estat el destí d'aquella petita compatriota i dels seus pares.

I ara tenia un pla. Retornaria l'orgull patriòtic a aquells infants que van marxar de Rússia per a ser els fills i filles de  famílies catalanes. El pla era senzill. Portaria Rússia a Catalunya. Homes i dones russos anirien a Catalunya a barrejar gens, a portar formació, força, empenta i resiliència russa a aquella societat decadent. Catalunya ja no era prou forta per cuidar d'ella mateixa. Estava perdent la llengua i, poc a poc,  capital i indústria. Era el moment d'actuar, doncs. Calia aprofitar la debilitat d'aquell vell país. Catalunya havia de ser convertida en un país amic de Rússia. Els nens i nenes que van marxar de Rússia, enguany majors d'edat, sentirien l'orgull del seu origen.  

El pla era tan senzill com això. Una emigració d'homes i dones russos, joves, sans i amb formació amb la missió d'esdevenir catalans pro-russos, ocupar llocs estratègics i convertir Catalunya en el millor aliat de Rússia a Occident, just a la rereguarda de l'OTAN. Un pla a llarg plaç, una estratègia de país, per al vell i petit país del  nord-est de la península ibèrica. El país en que hi viu aquella nena i aquella família de la que Putin en va conèixer la història, per casualitat, i dels que tants cops se n'ha preguntat quin ha estat el destí.

10.000 agents, o soldats. Un contingent important que, sens dubte es podria utilitzar també a Rússia, que aquests dies no va sobrada d'efectius. Però l'oportunitat és llaminera. No sempre hi ha un país occidental a la venda. Els conflictes inter-territorials dins Espanya condemnen Catalunya a la decadència, i simultàniament, a la mateixa decadència d'Espanya, que s'està reconcentrant a la seva capital i que, sense una Catalunya pròspera és insostenible. El més convenient és la independència de Catalunya. Dos ocells d'un tret. Un aliat a la Mediterrània, i una Espanya en fallida que provoqui una crisi econòmica a la Unió Europea. La derivada final és que la crisi espanyola abocarà la Unió Europea a la dependència econòmica envers l'aliança entre Rússia i Xina.

L'execució del pla trigarà un temps, i és incert el seu resultat. Però no es perd res per intentar-ho, pensa Putin. Ni que només s'aconsegueixi un èxit parcial. 

***

A Madrid el jutge es riu quan llegeix a l'ABC les darreres informacions sobre "la trama russa del procés". Sap perfectament que tot allò només és un muntatge. Ho sap perquè ell, personalment, s'ha encarregat de coordinar-ho. El més increïble és com tot un conjunt d'opinadors han descrit un pla que inclou l'arribada per terra de 10.000 soldats russos, travessant Ucraïna, Polònia, Alemanya i França que, aparentment, deixarien passar aquests soldats pels seus territoris sense fer gaires preguntes.

El jutge sap perfectament que la propaganda del règim pot esbombar gripaus, mentides i bestieses de tots els calibres sense que ningú s'immuti. Però segueix fent-li gràcia.

Es prepara per sortir perquè avui hi ha partit de Champions League. Tothom que és algú a Espanya, serà aquesta nit al Bernabéu. Vol preguntar a Florentino per unes adjudicacions d'obra pública que s'estan licitant. A veure què li cal, per a  transmetre-ho a qui convingui.

***

Mare de Déu, Senyor. Quina poca-soltada.

Per si no s'havia notat (s'ha notat, oi?) tot això és un conte. Qualsevol semblança amb la realitat no és més que coincidència. Lamentablement en alguns casos, Afortunadament en d'altres. No li busqueu més sentits. A mi m'ha servit per escriure una estona i deixar anar algunes idees que estava rumiant, i res més. Ni conec a Putin, ni a cap comandant Artiom. Què més voldria.

Prou. 

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s'ha acabat! 

Mots singulars

Aquests dies s'ha parlat del "finançament singular" com a condició per a investir a Salvador Illa.

"Finançament singular" vol dir alguna cosa com "concert a la basca", o "règim foral navarrès". El finançament actual de la comunitat autònoma de Catalunya és el del "règim comú", que tenen totes les comunitats autònomes excepte Euskadi, Navarra i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

He dit totes? No! Madrid també té un "finançament singular" des de fa molt de temps. Des de abans de la "Transición" i de la dictadura. Us diran que el finançament de Madrid és el de "règim comú". com el de Catalunya, però és fals. Madrid té un règim de finançament dopat per la capitalitat estatal, i reforçat per un dumping fiscal que converteix Madrid en el motiu, essencialment, únic de la "España vaciada". O quina altre explicació teniu per a que a Madrid s'executin més del 100% de les inversions previstes cada any -o sigui, que en pressuposten i n'executen de noves sobre la marxa- mentre que a Catalunya amb prou feines se n'executi una tercera part?

Com cada cop que es parla del finançament català,  a les Espanyes tothom ha posat el crit al cel, titllant als catalans d'insolidaris, de jueus, d'usurers, de xantatgistes i de tot el que se us pugui imaginar. De nou, s'han publicat taules dient quants calés perdrien els espanyols si Catalunya tingués un règim fiscal a l'estil del basc. Alguns s'han atrevit a xifrar aquesta pèrdua en uns 20.000 milions d'euros.

És curiós, perquè aquestes notícies també es llegeixen a Catalunya i has de ser molt unionista, o molt solidari - Una paraula interessant. En parlaré després - per a no adonar-te que si aquests 20.000 milions no van a Espanya serà perquè es queden a  Catalunya, i que això potser permetria que enlloc d'executar un terç de les inversions, se n'executés el 100%, o més i tot, com a Madrid.  

Alguns opinadors madrilenys -ells, precisament- diuen que el que és just és que qui té més pagui més. Ho diuen obviant que Madrid és la que té més i que, si bé és la que paga més, després també rep molt més. Fins al punt que la inversió prevista s'executa per sobre del 100%. En realitat Madrid no és la que paga més. La que paga més és Catalunya. I com no és la capital d'un estat (reconeguem que per mèrits propis dels polítics processistes) ha de patir el dumping fiscal de Madrid.

Mal que ens pesi, els catalans som solidaris amb els espanyols. Hem de ser solidaris amb els espanyols perquè aquesta és una condició de l'espanyolitat. Serem solidaris amb els espanyols mentre no siguem un estat independent. Mentre siguem una dependència d'Espanya serem solidaris. De forma inevitable.

Un comentari sobre la paraula "dependència". A l'anglès es distingeix entre la paraula "dependency", que és un territori que es troba sota la jurisdicció administrativa d'un altre, com una colònia; i la paraula "dependence", que estableix una relació entre dos conceptes, de forma que un precisa de l'altre d'alguna forma. El concepte de "independència" prové directament de l'anglès: deixar de ser una "dependency" per a exercir completament la pròpia sobirania. la frase "avui tots els estats són  interdependents" és certa, perquè tots els estats tenen dependència de bens, productes, serveis...  d'altres estats, però no és cert que uns estats siguin "dependències" d'altres. Se'n cuidaran prou. Políticament, el que caracteritza als estats és,  precisament, que són una ·"no-dependency", és dir que són independents. 

Una cosa és tenir dependències, i l'altre ser una dependència. És molt diferent, i la frase "avui tots els estats són  interdependents" juga a la confusió amb els significats del mot "dependència". No us deixeu prendre el pel. Ens cal la independència per a ser. La independència et permet triar amb qui vols ser interdependent. per mi, amb Espanya, la mínima interdependència possible, si us plau.

"Solidaritat" és una altre paraula que cal rumiar. M'ha costat molts anys copsar-la. La paraula solidaritat  ens parla d'una propietat d'unicitat i de integritat estructural. Quan es mou un sòlid, totes les partícules del sòlid es mouen "solidàriament". Quan una comunitat ha de fer front as un pagament, és la comunitat que en respon "solidàriament". El que és important assenyalar aquí és que per enlloc apareix "l'empatia" o la "voluntarietat" dels components de l'organisme "solidari".

La solidaritat és una característica imposada. Els espanyols són solidaris entre ells perquè la reputissima constitució així ho mana i ordena. No per una qüestió de voluntarietat, o perquè castellans, andalusos i extremenys em caiguin molt bé i sóc molt empàtic amb ells i vull que els meus imposts serveixin per a fer-los feliços. No va per aquí. Si sóc solidari amb la resta dels espanyols és perquè hi ha una llei que m'obliga a ser-ho. Si els espanyols decideixen fotre's daltabaix d'un barranc, els catalans de la comunitat autònoma de Catalunya, en tant que espanyols, també ens n'haurem, solidàriament,de fotre daltabaix. 

Rumiem-ho, fugir de la solidaritat espanyola és, potser, el millor motiu per a la independència de Catalunya.

Penseu-hi. Els espanyols són molt solidaris. Ho són tant que el bé d'un, si és madrileny, és el bé de tots (que no són madrilenys). Ja ho deia Ayuso, interpretant com ningú el concepte de "solidaritat": "Madrid es España, y España es Madrid". Per això els espanyols no tenen cap problema amb el dumping fiscal de Madrid i que Espanya s'estigui convertint en el seu hinterland, buit i espoliat. Tant els hi fa, perquè mentre hagi un sol espanyol que sigui feliç a Madrid (i ja us dic que ara mateix n'hi han molt que ho són), la resta dels espanyols (que no són a Madrid) també seran solidàriament feliços. I s'ho creuen. 

Sent precisos, potser no tots s'ho creuen. Però els efectes són els mateixos. Poso un exemple numèric per a reblar-ho: Suposem deu persones. Una té quaranta euros. dues en tenen cinc cadascuna, les altres set, no tenen res. La solidaritat espanyola diu que els 50 euros pertanyen solidàriament a tots i, per tant, a cadascú li correspon una part de cinc euros. Ideal, no? Els problemes comencen aquí: en realitat només el que en té quaranta pot gaudir de l'abundància. Els que tenen cinc viuen bé, sense estridències. La resta han de fotre's. Però aquí entra la solidaritat al rescat, si més no sobre el paper. Tots han de sentir-se solidàriament feliços.

És curiós això de la solidaritat. Un no és empàtic i voluntàriament és solidari. És just al contrari: un és solidari de forma obligada i, en conseqüència, ha de ser empàtic, li agradi o no. Perquè si no, això de la solidaritat inter-territorial espanyola no funciona. 

Si analitzem al grup dels deu espanyols solidaris de l'exemple, un cop la solidaritat ha fet efecte, es veu que els que tenen i gaudeixen dels quaranta euros, defensen aferrissadament  que aquest és el millor dels sistemes. Potser s'ho creuen i tot. Si més no, són conscients que aquest sistema els beneficia com a ningú: són els madrilenys. Els que tenen cinc procuren no fer soroll, que encara els tocarà el rebre, i aprofitar els seus cinc euros reals: són bascos i navarresos. La resta es reparteixen entre els que creuen  que el sistema és bo i, de forma sorprenent, creuen que els han tocat cinc euros per cap. Encara que no els vegin, o hagin d'anar a Madrid a gaudir-los. Aquests són els estúpids. Estan també els que s'adonen que no els ha tocat res, però com que a la resta tampoc, ja els sembla bé. Aquests se'n van a Madrid a gaudir dels seus suposats cinc euros. Són els mesquins.  També hi han els que s'adonen que no els toca res i diuen que el sistema és una presa de pel i que la solidaritat espanyola és una puta merda. Aquest demanen un concert com bascos i navarresos o, directament, la independència. Són els catalans. No cal dir que tota la resta els titlla de traïdors, de garrepes, d'insolidaris i de ser la causa de tots els mals del col·lectiu.  Bé. L'exemple numèric només és una metàfora més o menys encertada.

Quan des de Catalunya es malda per aconseguir la independència, o en el seu defecte, es parla d'un concert econòmic o de, simplement, que s'executi la inversió prevista, a Espanya es posen rabiosos, els ull se'ls injecten amb sang i els puja la bilirubina. Perquè no hi ha res pitjor per a un espanyol que la insolidaritat. Els hi va, literalment, la vida tal com l'entenen.

El problema és que ells ja ho saben que sense Catalunya, el model de súper-capital madrilenya no és possible. El problema és que o fotem el camp aviat, o la súper-capital madrilenya també xuclarà a Catalunya. El problema és que quan això passi -i si no som independents aviat, passarà- Madrid també col·lapsarà en no tenir res més que consumir.  Si no fotem el camp aviat, Catalunya s'acaba aquí. Ara va de debò. Potser quedarà alguna cosa, potser, fins i tot, es dirà Catalunya. Però sense llengua, sense cultura, sense arrels ni tradicions, sense els noms dels llocs, sense la gent. Un lloc erm, brut i devastat. No serà Catalunya. Si de cas "El solar" que deia aquell general fatxa.

Què passaria sí...

 A pilota passada, el resultat de les eleccions europees permeten rumiar sobre moltes coses. En poso una: la circumscripció electoral és única i, a diferència de les eleccions al "Congreso", aquestes no es veuen distorsionades per les circumscripcions provincials. A Europa tots els vots valen igual. A mi em sembla el més just, tenint en compte que els diputats segueixen la disciplina de partit i, per tant, en cap cas representen als votants de la seva província. Més aviat és just el contrari: sotmeten els vots dels ciutadans de la província respectiva als dictats de les direccions madrilenyes.

Amb aquesta lògica de circumscripció única resulta que els 61 diputats de l'estat espanyol han quedat repartits així:

22, PP; 20, PSOE; 6, Vox; 3, Ara Repúbliques; 3, Sumar; 3, SALF; 2, Podem; 1, Junts; 1, CEUS.

Vaig a fer un joc: què passaria si en lloc de 61 diputats, en considerés 350, com al congreso. 

He de multiplicar el nombre de diputats de cada partit per 5.74, i obtinc:

PP, 126; PSOE, 115; Vox, 34; Ara Repúbliques, 17; Sumar, 17; SALF, 17; Podem, 11; Junts 6, CEUS, 6. En total 349. Perdo un diputat pels arrodoniments. No afecta gaire.

És interessant comparar amb els resultats actuals al "congreso"

PP, 137 diputats; PSOE, 121; Vox, 33, Bildu+ERC+BNG, 14;  Sumar, 27; Podem, 4; Junts, 7, SALF no té representació al Congreso, tot i que  probablement Vox sigui el partit més afí.

El que s'observa és que PSOE i PP estan inflats. La resta de partits més o  menys al voltant els mateixos escons, alguns per sobre i d'altres per sota. Destaca la pèrdua de suports de Sumar, que en part sembla que tornen a Podemos; i l'aparició de SALF que, segurament, es pot interpretar com un increment important de l'extrema dreta.

Amb totes les  objeccions que es puguin fer, aquest joc il·lustra que el sistema d'eleccions per circumscripcions provincials afavoreix a PP i PSOE que estan inflats, i castiga als tercers. Tradicionalment, el tercer era el partit comunista, i ara és Vox. El sistema de circumscripció única no afecta als partits locals quan són capaços de disputar el primer lloc provincial als partits  d'abast estatal. De fet, la circumscripció única pot afavorir-los lleugerament quan les províncies amb més implantació dels partits locals estan molt poblades, perquè en aquest cas, els vots no es veuen penalitzats.

En fi, els sistemes de "representació" democràtica mai seran tan purament democràtics com la veu i el vot de cada individu particular (només jo em puc representar a mi mateix). Acceptant una certa cessió, àdhuc  pèrdua de sobirania personal, els sistemes representatius podrien ser una bona aproximació a la participació dels particulars als afers comunitaris. 

Però, és clar,  aquesta representació es limita a votar un cop cada quatre anys, en llistes tancades dissenyades per a servir als interessos de les cúpules dels partits, i amb una representació que depèn del lloc on es vota. Tot això sense parlar de les interferències dels poders de l'estat, com el judicial, en la prohibició de les llistes, o el seu disseny, o la tria dels candidats o, directament, dificultar subreptíciament el vot des de l'estranger per a perjudicar o afavorir a determinats partits, o la intervenció dels Parlaments prohibint debats o tramitacions de lleis.

La democràcia és una gran idea. Els "sistemes democràtics", en canvi, en són la perversió.  Els catalans en podríem escriure un llibre. 

Prou. Només era el joc del "què passaria sí..."

Amnistia, eleccions i meditació estoica.

 Avui s'ha publicat al BOE la llei d'amnistia.

Espero que tots els que han patit les represàlies de l'estat en puguin treure un profit. Si és que, és clar, decideixen acollir-se'n. Que serveixi per alliberar-los de la persecució de l'estat espanyol. Ho espero de debò. És per aquesta molta gent que la llei d'amnistia val la pena.

Tot i així, crec que tots faríem bé de no refiar-nos el més mínim. No em semblaria estrany si, al final, l'aplicació d'aquesta llei acaba sent retorçada. L'estat ha pactat la llei d'amnistia amb fàstic i oposició interna, i ha estat més fruit de les necessitats electorals de Pedro Sánchez que no d'una voluntat democràtica. 

És important això, perquè l'oposició interna -notablement, la judicatura- ja ha començat els moviments per a aigualir els efectes de la llei. En particular, crec que aniran a pel president Puigdemont. Sospito que el molt honorable i el seu advocat Gonzalo Boye en són ben conscients d'aquesta situació. Pel seu propi bé, segurament el més segur per al president a l'exili sigui romandre a Catalunya Nord. Si més no fins que sigui ben clar que els jutges no el podran detenir. Arribat el moment, tampoc aniria a Barcelona sense una escorta de confiança absoluta. Estic convençut que les clavegueres de l'estat consideren la possibilitat d'atemptar contra la seva vida. Digueu-me paranoic.

En tot cas, espero que l'amnistia serveixi per a la majoria. 

És significatiu el cas de Jordi Sánchez. Sembla que renunciarà a demanar l'aplicació de la llei, per tal d'esperar al resultat de la denúncia de la persecució soferta que va presentar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Serà interessant. L'aprovació i aplicació de la llei d'amnistia pot fer que diverses causes presentades a tribunals internacionals acabin en no res, en considerar-se que l'amnistia constitueix una reparació. Evitar condemnes internacionals a l'estat espanyol ha estat un dels arguments a favor de la llei d'amnistia. Caldrà seguir aquests processos internacionals.

Des del darrer post, a l'abril, fins avui, hi han hagut les eleccions al Parlament de Catalunya, i les eleccions al Parlament Europeu. Una bona part dels votants independentistes s'han abstingut a totes dues votacions. Els partits polítics independentistes semblen desconnectats dels seus votants. Aquesta desconnexió també afecta als partits d'esquerres i, a tots dos comicis s'ha pogut observar l'entrada i el reforçament de les opcions racistes i xenòfobes. El poble, els més rics i els més pobres, voten ultradreta. I la cada cop més reduïda classe mitjana ja no sap a qui votar, després d'anys i anys de fer-ho i comprovar que el vot es va tornant cada cop més inútil.

El sistema en conjunt sembla estar en decadència. En el temps que ha anat des del darrer post de l'abril al d'avuí he tingut temps de llegit "La défaite de l'Occident" del francès Emmanuel Todd. Un llibre que parla justament d'això: de la decadència de la civilització occidental i de la d'Europa, en particular. Todd  en fa l'anàlisi i defensa la tesi que aquesta decadència és fruit de molts factors, i que té a la guerra entre Rússia i Ucraïna, i en com s'està desenvolupant, la seva mostra més virulenta, sagnant i perillosa.

El món va malament. Al nostre país, a Catalunya, al nostre petit racó de món hauríem de ser capaços de redreçar. No serà gens fàcil. Cal sumar els esforços de molta gent. Cal poca gent per a malbaratar esforços, Cal molt de temps per aconseguir resultats. Cal poc temps per a destruir-los. Sempre és més difícil fer que desfer. L'esforç sostingut no té per què obtenir recompensa. L'esforç, sovint esgotador, també sovint només afecta l'entorn més proper. És així.

Caldrà acceptar-ho, doncs. Estoicament. Si el nostre millor esforç, sostingut, només serveix per a redreçar una mica l'entorn que ens envolta, aleshores cal fer-ho. Perquè el nostre entorn, el meu entorn, el teu, el seu, el de tots nosaltres, junts, és el nostre país. Vet-ho aquí. És el nostre deure envers els demés, i envers nosaltres mateixos el tractar de fer que el nostre entorn proper sigui, cada dia, una mica millor. Ni que sigui amb una millora infinitesimal, gairebé imperceptible.  Ni que alguns dies, només es pugui aspirar, i que això sigui una gran victòria, a que el nostre entorn no es degradi gaire. Només podem comptar amb el nostre millor esforç, i el que hagi de ser, serà. Llegiu a Marc Aureli. 

No sembla gran cosa, però no hi ha més, i ho és tot. I jo crec, vull creure fermament, que això que penso jo també ho pensa molta gent d'aquest país. Crec que amb l'esforç sostingut de tots els que pensem així farem que aquest país es redreci i sigui lliure. Crec que hi ha molta gent a molts altres països que també pensen això mateix. Crec que faran el seu millor esforç per redreçar llur país. 

Vull creure en la gent i que, malgrat  l'avarícia i les guerres, un altre món és possible.

Campanya electoral amb destinació Costa Rica.

Una nova campanya electoral ha començat. 

A hores d'ara estic rumiant si votar nul amb la papereta del primer d'octubre, o de si votar a algun partit independentista nou que s'assembli tant com sigui possible a la meva forma de pensar. Vista l'oferta, suposo que només podria votar a "Alhora", el partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera.

Probablement faré això últim.  M'agradaria creure que "Alhora" obtindrà representació, però no em faig il·lusions. Si més no, que el meu vot se sumi als nominalment independentistes.

La decisió del sentit de vot encara no la tinc presa. Si finalment passo pel col·legi electoral a fer un vot no nul serà també motivat per la jugada bruta, brutíssima, de Pedro Sánchez, que ha decidit ser ell el candidat socialista, vist que els sondejos començaven a mostrar que la gent detesta a Salvador Illa, probablement el candidat més repel·lent que ha presentat mai el PSC,  amb permís d'Iceta. 

Amb la jugada d'aquest cap de setmana, g Sánchez pretén convertir les eleccions del 12 de maig en un plebiscit sobre la seva figura. Bé, doncs, si al final faig  un vot no nul serà, indubtablement, un vot en contra seva. 

Necessàriament, per tant, també serà un vot en contra de tots aquests partits auto anomenats independentistes que busquen acomodar-se a l'estat espanyol i trien a Sánchez com a soci preferent. Vergonya els hauria de donar.

Si finalment Alhora no obté representació tindré,  si més no,  la tranquil·litat que no hauré d'empassar-me cap gripau quan, més tard o més d'hora, els possibles diputats d'Alhora acabessin votant en contra del que em semblaria escaient. No és que sigui un gran avantatge però, si més no, garanteix que no seré decebut. En tot cas, aquesta és una crítica al sistema, més que no al partit. No es pot votar un cop i haver de callar quatre anys

En tot cas, el mateix sistema és el que no permet canvis. Legitimar aquest sistema participant-hi és una contradicció. No es pot canviar res des de dins d'aquest sistema falsament representatiu. No es pot menysprear la força que té el sistema. Tot i com n'està de podrit va ser prou fort com per resistir l'embat del primer d'octubre. Tot i com n'està de corcat, persisteix i, aparentment, es reforça.

La gent oblida fàcilment, o potser és que mai hi ha hagut una autèntica consciència i una autèntica memòria. La massa és voluble i manipulable, i és aquesta manipulació massiva la que permet als partits "de govern" ocupar el poder, àdhuc "legitimats" amb els vots.

En fi, m'ho he de rumiar. Si aquesta campanya electoral em fastigueja com ve sent habitual, potser la meva decisió serà més dràstica: emigrar per sempre més. L'exili. Fugir de la decadència i del no res. Ser un refugiat. Qui sap. Diuen que a Costa Rica per pocs calés pots fer-te una caseta prop de a platja i que el ritme de vida és molt tranquil i no t'emprenyen. Potser aquest serà el camí.

Més independentistes exiliats

Més compatriotes marxen a l'exili. En parlaven ahir a "La Tertúlia proscrita":

 

Tot i les promeses d'una amnistia que, de moment, no està aprovada i que , en cas que s'aprovi, encara caldrà veure com i a qui s'aplica.

Tsunami Democràtic no era una organització terrorista. Simplement, no ho era. Terrorisme és el que va fer Hamas el passat 7 d'octubre de 2023. O el que va fer Estat Islàmic a Moscou el 24 de març d'enguany. 

Tsunami Democràtic, en el millor dels casos, seria una organització que va servir per mantenir unes protestes cíviques, sense un paper a terra, sota el control necessari per a que, precisament, no caigués un sol paper a terra, i que ningú s'endugués la fotografia que volia. 

Resistència civil, i no terrorisme, van ser les protestes a Urquinaona per la sentència del procés. No van ser terrorisme.

Res del que ha passat a Catalunya després dels atemptats del 17 i 18 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils es pot qualificar de terrorisme.

O potser sí, però no pas les accions del bàndol independentista. 

Sí que es pot qualificar de terrorisme d'estat el setge policial, els helicòpters nocturns sobre Barcelona, l'acció policial "a por ellos" del primer d'octubre, el lawfare, el segrest dels presos polítics durant anys, les multes, l'espionatge i els seguiments a independentistes. 

Incís. Com he fet una referència a Hamàs,  per aclarir conceptes,  diré que el que fa Netanyahu amb Gaza no és terrorisme d'estat. És pitjor. És un genocidi. En canvi,  el que fa Putin amb els seus opositors és clarament terrorisme d'estat. Anem veient les diferències? 

Tornem al 2017. Aquella persecució va fer que una part del govern romangués a l'exili. Alguns exiliats van anar tornant, a canvi de silenci i obediència, i per això només Clara Ponsatí va ser detinguda en tornar a Barcelona. Altres encara no han tornat i esperen fer-ho emparats per l'amnistia. Fa pensar.  En tot cas, a dia d'avui sabem que els darrers temps ha marxat més gent a l'exili. 

Aquests últims que han marxat a l'exili eren la segona fila del 1-O. Segona fila, però potser més valuosa que la primera. Aquests estaven convençuts que "el procés" anava de debò, i han marxat. Ens hauria de fer pensar què vol dir això, i què poc de fiar resulta aquesta amnistia.

No ha canviat res. Espanya segueix reprimint l'independentisme. Per molt que es digui, el PSOE no ha acomplert cap ni una de les promeses que va fer a ERC i Junts. Tinc el fort convenciment que l'amnistia no s'aplicarà. També estic convençut que, si a l'empara de la llei d'amnistia, Carles Puigdemont posa el peu a Barcelona l'empresonaran. per molta llei que estigui aprovada. Un cop a presó, ja veurem què li fan, o que no pateixi "un accident".

Espanya és l'estat ocupant. Catalunya no pot sobreviure nacionalment sent una part de l'estat espanyol. Però és que els ciutadans de Catalunya, pel fet de viure a la Catalunya ocupada, estem permanentment castigats. És impossible millorar. 

Avui ho deia el del PP. Ni tan sols es pot parlar de model de finançament per a Catalunya mentre existeixi l'independentisme. Sense adonar-se'n, el molt fill de puta estava dient que tots els ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes, estan castigats perquè a Catalunya una part important de la població se sent més catalana que espanyola, o té una identitat nacional que no és exclusivament espanyola i aspira, de forma justa i natural, a que aquesta identitat particular tingui una expressió política. 

Si aquesta expressió és la independència de Catalunya aquesta expressió ha de ser acceptada. És exactament per això que es va fer, i guanyar sota les porres, el referèndum del primer d'octubre de 2017. És per aquest referèndum que Espanya és morta. La desgràcia és que encara no és enterrada. És un zombie que es va podrint poc a poc, però que encara mossega i infecta. Per això encara hi ha gent que marxa a l'exili.

Hem de resistir. Tinc força clar que a les properes eleccions no puc votar a cap partit independentista que tingui al front a gent de la "primera fila" que anaven de catxa al 2017. M'ho he de rumiar. Votaré a qui digui clarament que hem d'enterrar al zombie; que digui com fer-ho, per perillós que sigui;  que digui que no serà fàcil; que digui que els lliris van cremar tots; i que cal mobilització, resistència civil, insubmissió, desobediència i control del territori. Si no tinc partit al que poder votar, no votaré.

Perquè aquest no és, ni per casualitat, el millor dels mons,  i els ocupants sí que són terroristes, d'estat. 

Els terroristes són feixistes. NO es negocia amb terroristes. Se'ls derrota.

Bentornats falciots.

Amb ànim estrictament documental: ja es veuen falciots volant a Barcelona. 

Encara pocs, però ben aviat seran molts i els seus xisclets se sentiran per tota la ciutat.  Els millors voladors. Els més valents i forts. 

Ara han de fer els nius. Espero tenir la sort que algunes famílies de falciots facin niu als forats de la façana del davant. Espero tenir-los de veïns i poder veure com peixen els seus pollets.

Amb els falciots ara, i més endavant amb la floració del fals gessamí de la rambla de Sants (el calaix) la primavera haurà esclatat. Tant de bo que la primavera porti més pluja.

Ha plogut una mica. Però no prou.

Les recents pluges han reviscolat el verd i estem deixant enrere el gris esmorteït de l'hivern. La incipient floració porta color als parcs i jardins de la ciutat.

Diuen que mercès a aquestes pluges i a la neu que es fondrà, ja no caldrà apujar el nivell de restriccions. És dir, manca aigua i calen restriccions, però no se n'incrementarà la duresa.

Tant de bo que els polítics i gestors que han permès arribar aquesta situació fossin reemplaçats d'una vegada per totes a les properes eleccions. No tindrem tanta sort.

Vostès disculparan que, al final, l'ànim d'aquest post no ha estat estrictament documental.

"L'amenaça de guerra a Europa és total i absoluta"

 La ministra de defensa diu que "l'amenaça de guerra a Europa és total i absoluta". També diu que "M'agradaria fer una crida d'atenció a la societat espanyola perquè de vegades tinc la percepció que no som conscients de l'enorme perill".

Jo no sé la resta. Però jo sí que en cóc força de conscient d'aquest perill.

L'estat espanyol és un important productor d'armament i, per tant, hi han ulls cobdiciosos mirant la guerra a Ucraïna. Hi han súper rics salivant pensant en els beneficis d'una guerra "sostenible" a Ucraïna.  

 El perill, per mi, no és Rússia. El perill són els malvats que veuen en el deliri de la guerra "sostenible" a Europa un increment indecent dels seus beneficis. D'aquests n'hi han a Rússia, sens dubte, però també als Estats Units, i a Europa, i si no pregunteu a la Lagarde i al Macron.

Aquests genocides volen guanyar diners amb una "guerra sostenible". Els pobles  posarem la carn i la sang, i ells es quedaran amb els guanys i els beneficis.

No. Em nego. M'hi oposo.

A veure. Serà que no ho tinc ben entès. Dels polítics no me'n refio gaire, però entenc que la seva acció és en virtut de una representació. El polítics són triats  pels votants per a representar-los. Estic força convençut que els votants del PSOE no volen cap guerra amb Rússia i sí, en canvi, que la guerra a Ucraïna se solucioni per vies diplomàtiques com abans millor. Estic molt convençut que anar a la guerra amb Rússia és l'última de les opcions que es plantegen els votants del PSOE. Per tant, si el poble mana i els polítics obeeixen, entenc que la ministra de defensa i tot el govern de l'estat en general descarten de pla una guerra.

I si no és el cas, i el PSOE (o el PP) pretén portar l'estat a la guerra, com un servei més a la indústria de l'armament, i als endollats que hi pugui haver, i als que esperen transitar portes giratòries en un futur, caldrà recordar al PSOE (o al PP) que igual que se'ls ha votat se'ls pot deixar de votar.

És possible que aquesta amenaça de "no us votarem" al PSOE (o al PP) no li faci ni pessigolles. En definitiva, molta gent  vota "pels colors", com si el partit fos un equip de futbol, i tant els fa el programa o el candidat. En definitiva, de barrabassades n'han fetes moltes i de molt grosses, i allà estan. Segueixen rebent milions de vots.

No, la cosa no pot quedar-se en esperar a les properes eleccions per veure com "la  democràcia", de nou, només serveix per a perpetuar l'status quo. 

No. L'amenaça ha de ser aquesta: si ens foteu en una guerra, fills de puta malparits, la tindreu.  Però no serà a Ucraïna. Serà als nostres carrers.

8 Març 2024. Diada Internacional de les Dones.

 

 

Avui és 8 de març, dia internacional de les dones. Al mateix moment en que escric aquest post, s'estan fent diverses manifestacions i actes reivindicatius arreu de Catalunya.

Aquesta diada ha rebut diversos noms amb el pas del temps. Actualment sembla que hi ha acord en anomenar-la "Diada Internacional de les Dones". El nom dona empara a diferents reivindicacions.  EN tot cas, el nom, i les paraules, són importants, i volen dir coses.

De primer, la paraula "dona". El temps actual es caracteritza per ser líquid. Les identitats són líquides, i una paraula tan forta i rotunda com "dona" tampoc s'ha escapat de rebre interpretacions líquides. Potser els budistes tenen raó quan diuen que el Jo, i la "identitat" només són enganys de la ment. No dic que no. Però això no treu que la identitat tingui una gran utilitat pràctica. Saber qui sóc "jo", la meva identitat, em permet relacionar-me amb "tu", amb la teva identitat. La identitat és la pedra angular de les societats. Potser la identitat i, en particular, la identitat de gènere només és una construcció cultural, o un conveni. Però, precisament per això dies com el d'avui, la identitat de gènere té unes conseqüències determinants sobre la vida de les persones. Per mi és força clar què és i què no és una dona, o què és i què no és un home, però Déu me'n guardi d'escriure-ho. Dit això. Avui és el Dia de Internacional de les Dones. De les Dones.

Segona: la d'avui és una diada reivindicativa, i de lluita. De lluita feminista. De lluita. No de performances. Les formes de lluita no violenta, de resistència civil no violenta són moltes i variades: vagues, manifestacions, concentracions, escarnis, ocupació de llocs, denúncies, insubmissió, insubmissió fiscal, recollida de signatures, iniciatives populars parlamentàries... Eventualment les performances i l'art també poden ser formes de lluita, quan es fan amb clara intenció  de denúncia i de disputa d'espais als poders opressors que els ocupen. A Catalunya hem viscut anys de performances massives que al crit de "ni un paper a terra" i "no els donem la foto que volen" han malbaratat la força de la mobilització de milions de persones. Hem après alguna cosa?

Tercera. Hi han moltes reivindicacions en aquest dia però, per mi, n'hi han dues de centrals:  Acabar per sempre amb la violència contra les dones, i segona, igualtat de drets efectiva entre dones i homes, en particular igualtat de drets laborals i de  remuneracions. 

Acabar amb la violència contra les dones és el primer pas i el més fonamental. Com es fa, no ho sé. Suposo que cal canviar formes de pensar i educar en la igualtat. La realitat és que la societat, a dia d'avui, segueix sent molt masclista. La generació dominant, diguem que la població entre 45 i 65 anys és majoritàriament masclista. Les generacions que segueixen no ho són tant, i això vol dir que alguna cosa s'està fent bé. Tanmateix, s'ha detectat un repunt de comportaments masclistes entre els més joves, i això vol dir que alguna cosa que es feia bé, últimament ja no es fa tan bé. Per què? Segur que la resposta és força complexa. L'educació és important. Però l'educació és més responsabilitat de les famílies que de les escoles. És important tenir clar això. Si les famílies no poden educar als fills, per falta de recursos, o de temps, i no assumeixen la part que els toca, el sistema fracassarà. Ara demanem-nos per què les famílies no poden educar als fills. Ara demanem-nos quins valors transmeten les famílies als fills, si és que els transmeten. Ara demanem-nos quins són els valors que caldria transmetre als fills per a que les noves generacions desterrin la violència contra les dones. 

És el sistema mateix que és violent, i violent contra les dones. Cal denunciar la violació sistemàtica com arma de guerra. A les guerres d'Ucraïna i Gaza, al Kurdistan, a tants i tants conflictes, es cometen violacions de dones de forma sistemàtica. La pau és un imperatiu feminista.

El fet és que no s'acabarà d'un dia per l'altra amb la violència contra les dones. Aquesta és una tasca de generacions i que depèn que durant generacions s'apliquin correctament les polítiques adequades. Amb els partits i el model social actual, del curt termini i dels rèdits electorals immediats, gairebé em sembla utòpic.

Igualtat de drets, igualtat de sous: És un corol·lari de l'anterior. El sistema és desigual. El sistema funciona en base a jerarquies explícites o implícites. El poder malda per mantenir-se i, per tant, combat tot allò que representa una amenaça. La conquesta de drets sempre és una amenaça per al poder. Teòricament,  homes i dones tenen els mateixos drets, però a la pràctica no és així. Hi ha tot un sistema de poder que depèn del manteniment d'aquesta desigualtat. De nou, cal denunciar aquestes desigualtats i combatre els poders que en depenen. El poder no és un cosa abstracta. Són persones amb noms i cognoms, que es poden identificar, denunciar i fer-les fora dels llocs de poder que ocupen.

La d'avui és una diada de reivindicació, denúncia i lluita. El món tal com el coneixem no és lloc per a dones. La qüestió no és que les dones deixin de ser dones, la qüestió és canviar el món per a que sigui un món per a la humanitat, que és una paraula, per cert, femenina.

Com deia l'Arcadi, un altre món és possible.

Referències

Un parell de noms a tenir en compte:

Rafael Poch. Periodista i escriptor. Ha estat corresponsal a Rússia, Xina i Alemanya i coneix la realitat d'aquests països. Recentment, Vilaweb ha publicat aquesta entrevista. A YouTube es pot trobar la conferència «Guerra i Pau a Ucraïna: Dos anys després. Amb Rafael Poch de Feliu.» Vet-la aquí:

 Trobo molt important poder escoltar una veu que parla amb criteri propi i argumentat. A mi m 'ha fet rumiar.

Tot rumiant, m'ha semblat veure una connexió amb el segon nom que he trobat tot llegint el Vilaweb: Christophe Guilluy. Guilluy és un geògraf i pensador francès que reflexiona sobre el món actual i parla de la fi de la classe mitjana, de la secessió de les elits i de com la fi de la classe mitjana dona pas a la "gent ordinària", als "desposseïts". L'emergència dels desposseïts dona pas als populismes i al món convuls que avui veiem. 

El que diu Guilluy encaixa amb la vella idea (i constatació a la realitat) de l'elit dels que tenen el poder, i de la majoria que és objecte de l'exercici d'aquest poder. Aquests serien els desposseïts. Els «dépossédés». Aquest és precisament el títol del darrer assaig de Guilluy. Tot seguit, l'entrevista que li van fer recentment a l'emissora Europe1. en la que parla de l'actualitat des del seu punt de vista.

L'entrevista de Tucker Carlson a Vladimir Putin.

El passat divendres 9 de febrer, el periodista nord americà Tucker Carlson va entrevistar Vladimir Putin. Va ser una entrevista llarga, de dues hores,  en la que el president rus va tenir temps per a donar el seu punt de vista sobre la situació mundial, sobre els fets històrics que els han propiciat, i sobre el conflicte a Ucraïna, en particular.

El món es divideix entre els que exerceixen el poder, i els que són l'objecte de l'exercici d'aquest poder.  Putin és l'home més poderós de Rússia des de fa 25 anys (És president o primer ministre de Rússia des de 1999). És, per tant, un dels homes més poderosos  del món, i les seves decisions influeixen, directament, en la vida i la mort de gent d'arreu del món.

Que Putin concedís una entrevista vol dir que a Putin li convenia. Que aquesta entrevista es pugui trobar fàcilment a Internet i que molts mitjans se n'hagin fet ressò, vol dir que a molta gent poderosa també li convé.

A l'entrevista Putin ofereix una imatge que, essencialment, és positiva. La d'algú confiable, amb interessos propis però que va de cara. Aquella mena de persona amb la que estaries disposat a fer tractes, tot i que saps que no et posarà les coses fàcils. És obvi que el seu equip d'imatge fa un treball excel·lent i, d'altra banda, un no pot treure's del cap la idea que, realment, Putin és així. Cosa que, de fet, confirmaria l'excel·lència del seu equip d'imatge. 

Com sigui, després de 25 anys al front de Rússia, Putin és un veterà actor de la política internacional. Probablement aquesta veterania és també un grau i segurament el seu coneixement i experiència no tingui equivalent dins l'elit dels poderosos. 

De l'entrevista jo em quedo amb el que diu que la pau és perfectament possible si hi ha voluntat, i que ell té aquesta voluntat. Jo crec que la té, i precisament aquesta entrevista en seria la prova, així com el fet que no ha estat censurada. Els poderosos de Rússia estan disposats a parlar de pau, i els poderosos d'occident també.

Per les notícies que arriben, sembla que la guerra està prenent mal aspecte per a Ucraïna. Personalment, crec que aquesta entrevista, en que Putin apareix com algú amb el que es pot parlar i no com el dimoni, és un primer moviment per fer més dolces unes negociacions de pau en les que, molt probablement, Ucraïna perdrà el Donbas, Crimea i qui sap què més.

La molt probable presidència de Trump hauria de portar a una distensió entre els EUA i Rússia. La qüestió serà, doncs, com quedarà la relació entre la UE i Rússia. Lamentablement, a Alemanya avui no hi ha una Angela Merkel capaç de parlar, i d'entendre's, amb Vladimir Putin. En realitat la UE ha de fer front a una revolta interna, que avui té a la pagesia com a punta de llança, però a la que segurament s'hi podrien afegir més sectors. Una revolta interna contra unes elits que han utilitzat la UE com a plataforma de lobbies i negocis, en lloc de servir a l'ideal d'Europa. 

Europa avui és decadent, en mans d'una elit essencialment corrupte. No tant de la corrupció xarona i vulgar a l'estil del PP - sobre amb calés, rot i escopinada - si no més aviat d'aquesta corrupció "legal" - estil PSOE - de portes giratòries que aprova lleis d'obligat acompliment per afavorir a lobbies i multinacionals. La revolta dels pagesos va contra aquests. La revolta de tots, hauria de ser.

En fi. Putin parla i crec que és una bona idea escoltar-lo. Vet aquí l'entrevista:  

Ep. 73 The Vladimir Putin Interview pic.twitter.com/67YuZRkfLL

— Tucker Carlson (@TuckerCarlson) February 8, 2024

 

 (Si voleu subtítols en anglès, accediu a l'entrevista a X, click a Watch on X,  i feu click a la icona "cc").

Cagumdéu! (tractorada a Barcelona)

Els pagesos han entrat a Barcelona amb els seus tractors. 

La gent, majoritàriament, els ha aplaudit. Potser no vol dir res, o potser sí.

Jo me'ls he trobat en sortir de la feina. He fet a peu el tram de la Diagonal entre la plaça del Cinc d'Oros i la de Francesc Macià. Els carrils centrals ocupats per les màquines dels pagesos. Són ben grosses aquestes bèsties, cagumdéu! Algunes ho en són molt, de grosses! I quina pudor a adob que fotien algunes! Recagumdéu!

Només calia parar una mica l'orella. Feia força temps que no sentia tants cagumdéus seguits. Cagumdéu, hem de dir-ho més! Aprofito per saludar al Vini, de Mora d'Ebre, que diu un dels cagumdéu més castíssos que recordo.

Les reivindicacions de pagesos i ramaders són variades: es reclamen preus justos, la regulació i el control de les importacions de tercers països, es denuncia l’incompliment de la llei de la cadena alimentària, la queixa per l’excessiva burocràcia, les restriccions per la sequera i es demanen mesures per garantir el relleu generacional. No demanen res d'estrany, cagumdéu! Tot té molt de sentit.

La sobirania d'un país és la suma de les sobiranies parcials. En particular,  la sobirania alimentària: que Catalunya produeixi prou aliments per a garantir la nutrició de tota la gent que hi viu. La sobirania alimentària depèn d'agricultors i ramaders. Sense agricultors i ramaders, l'alimentació queda en mans de corporacions de fora de Catalunya. Si no tenim agricultors, grangers i ramaders catalans, no hi hauran cols del país al súper. Amb sort, seran cols xilenes. Sense sort, serà concentrat proteínic fent amb pasta de grills. Aquest és el motiu bàsic pel que convé donar suport a la protesta del sector. Perquè ens hi juguem l'alimentació, i ens hi juguem la sobirania. Cagumdéu, és fàcil d'entendre!

La gent de pagès no s'està per punyetes. Ja han vist com va això de les "taules de diàleg" i diuen que no pensen anar-se'n sense haver obtingut solucions. Si més no, aquesta nit la passaran a Barcelona.  

Com que una imatge val més que mil cagumdéus vet aquí algunes de les fotos que he fet mentre tornava a casa: 

 «ProUTA burocràcia».

 

«Nosaltres collim, nosaltres decidim».

 

«La nostra fi, la vostra fam».

 

«Prou burrocràcia».

 

«No farmer, no food. La nostra fi, la vostra fam».

 

«Preus dignes. La terra sempre serà nostra».

 

«Sense el sector primari, la nevera la faràs servir d'armari. Fora burocràcia».

«Apicultors en lluita. Per una professió digna».

 

«No farmers, no food».

«Diem prou. Prou burocràcia. Preus dignes».

«Sense sector primari, la teva nevera serà armari».

 

Molta força! Gràcies per lluitar! Ens veiem als carrers!