Pàgines

diumenge, 29 de juliol del 2018

Esperant el taxi... autònom?

Si hi ha un conflicte laboral jo tinc clar que estic del costat dels treballadors.

Si els treballadors del taxi estan revoltats, doncs, em poso del seu costat. No em queixaré pas dels talls que estan fent, és el seu dret. Estan lluitant i, si de cas, són un exemple a seguir.

Aprofito per remarcar que ningú dubta que les accions de lluita del taxi  estan emparades en el dret de manifestació i que, efectivament, el que en el cas del taxi no es discuteix, en canvi amb els CDR va ser motiu d'empresonaments per "terrorisme".

Molt indicatiu de què és el que amoïna més a l'estat nacionalista espanyol.

Però no és el que volia comentar: no puc deixar de pensar que aquesta lluita del sector del taxi té unes arrels profundes que, al neu entendre fan que el futur del sector sigui, com a mínim, preocupant.

Per començar:  Über, Cabify... aquestes plataformes han vingut per quedar-se. les plataformes posen en contacte proveïdors de servei i clients del servei. Idealment, aquest proveïdors de servei són particulars que no tenen aquesta tasca com a font particular d'ingressos. Idealment no tan sols haurien de plantejar-se tenir ingressos per prestar aquest servei, si no simplement, compartir depeses: si jo he de viatjar a Tarragona busco a la plataforma algú que també vagi a Tarragona i ens posem d'acord per anar-hi compartint les despeses del trajecte. Punt. Aquest és l'escenari ideal. Jo m'estalvio un vehicle i  el conductor del vehicle s'estalvia la benzina, per exemple. El negoci de la plataforma pot ser, per exemple, cobrar una la subscripció del proveïdors i clients a la plataforma O potser, un preu fix, o en tant per cent, per viatge realitzat satisfactòriament. 

Aquest escenari ideal, però, ha estat pervertit. Es produeixen abusos i les plataformes encobreixen  flotes pirata de taxis (entenc que contra la voluntat dels organitzadors de la plataforma) i hi han abusos laborals de tota mena i en la prestació del servei.

No cal dir que les administracions han de vetllar per  impedir aquests abusos i legislar i inspeccionar per a garantir-ho.

En tot cas, per mi el model ideal de plataforma és perfectament vàlid: dos ciutadans es posen d'acord per a compartir puntualment un vehicle. La perversió d'aquest model és el que no es pot acceptar. Suposo que les plataformes haurien de fer alguna cosa -ni idea de quina- per a poder garantir que se segueix el model de compartició.

Però el punt és que no tinc cap dubte que les plataformes estan aquí per quedar-se i, efectivament, són una competència al sector del taxi.

Però més greu encara, al meu entendre, serà el canvi que produiran els vehicles intel·ligents auto-conduits, fruit de la barreja de la Internet of Things amb la Intel·ligència artificial aplicada al transport.

Els smart-cars seran un cop demolidor no només per al taxi. Ho seran per al sector del transport per carretera en general, des de les autoescoles fins al negoci de compra-venda de vehicles privats passant, òbviament, pel taxi o el transport de mercaderies.

La pregunta és, si de cas, quan passarà. Jo crec que aviat. Els vehicles que es condueixen  sols ja són, essencialment, disponibles. La dificultat és doncs, substituir el parc actual de vehicles  per vehicles auto-conduits. Aquesta substitució involucrarà també la sensorització de les vies. Probablement la estratègia de sensorització de vies i adopció del vehicle intel·ligent seguirà fases:  potser primer nuclis urbans, a continuació vies inter-urbanes... O potser primer s'habilitaran carrils de les autopìstes per a vehicles autoconduits... No ho sé com ni quan, però estic segur que això passarà, i que passarà aviat. Ho veurem. M'atreviria a dir que ja ho estem veient en fase experimental.

Si els cotxes són capaços d'anar sols allà on se'ls digui, sense necessitat de conduir-los, de forma més segura i més eficaç energèticament parlant  vol dir que no calen auto-escoles ni calen conductors.

El servei  de taxi, en si mateix, podria ser, de fet, la forma de transport urbà, en el sentit de que els cotxes autònoms podrien ser, nominalment, un servei públic que optimitzés per a cada servei podria optimitzar el nombre d'ocupants, els recorreguts i la despesa energètica. No caldria que ningú posseís un vehicle privat per motius laborals. La combinació de la mobilitat a peu, amb  bicis, o  scooters elèctrics, i  trens, metros, tramvies, taxis...  autònoms descongestionaria el transport urbà al treure milers de vehicles privats de les vies urbanes, i el faria més segur, net i eficient.

Però aquest "taxi" ja no és el taxi que coneixem. És una cosa molt diferent en la que la figura del taxista desapareix. Torno a dir-ho: això passarà. N'estic segur. No sé quan, ni com. però crec que aviat. Que ho veurem. Que, de fet, ja ho estem veient en fase experimental.

dissabte, 28 de juliol del 2018

Al terrat

Confesso que ahir jo també vaig fer fotos de l'eclipsi de lluna.

Tanmateix, el telèfon mòbil no és la millor eina per a aquesta mena de tasques o, si més no, no ho és el meu telèfon mòbil. Així que us heu deslliurat: No publicaré cap foto de l'eclipsi.

Per a fer les fotos vam pujar al terrat de casa. Un espai compartit pels veïns però essencialment desconegut per mi i del que no en fem us. La lluna vermella va ser ĺ'excusa per pujar i redescobrir que  del terrat estant hi ha una visió força extensa sobre la ciutat. Es pot resseguir la carena de Collserola des de Sant Pere Martir fins a més enllà del Tibidabo sense interrupcions.

Ahir, al terrat, durant l'eclipsi, amb el sol ja amagat i la foscor creixent miràvem la lluna, però també la ciutat, escoltàvem els seus sorolls, sentíem les olors que pujaven pels celoberts, veiem la fila de llumetes al cel, una darrere l'altre, que venint del Maresme feien cap a l'aeroport: en un moment donat se'n podien veure fins a cinc avions fent cap a l'aeroport. Un darrere l'altre, contínuament.

Per tot arreu, edificis, llums, gent. El paisatge des del terrat és una aglomeració d'humanitat. Edificis alts amb pisos i pisos un sobre els altres plens de gent. Gent que no es veu però s'intueix.

Però també gent, ben visible: des del terrat veiem altres terrats amb veïns disposats a observar el fenomen astronòmic. A algun terrat hi havien pujat el menjar per a que la contemplació de l'eclipsi fos el complement del sopar.

Per tot arreu. Gent. Fins i tot el cel, amb els avions farcits de viatgers. Gent per tot arreu.

I soroll. Sorolls de tota mena. Distants i esmorteïts els  uns, ben clars i propers els altres, tots a l'hora omplint l'espai.

La tranquil·litat del terrat, ahir, amb la foscor, estava feta de les remors, de les olors i de les llums de totes les vides, properes o llunyanes, que podia  percebre.

Aquest pensament em va resultar agradable.

El deixo aquí per si a algú més li pot fer servei.

divendres, 20 de juliol del 2018

L'endemà de la retirada de les euro-ordres.

La retirada de les euro-ordres de detenció i, per tant, la llibertat dels exiliats representen una victòria per a l'independentisme. Es lícit llegir-ho així i jo me n'alegro.

Però serà bo no desfermar l'eufòria.

S'ha guanyat una batalla, però en cap cas la guerra. La guerra és la d'alliberament de la República. Aquesta guerra és lluny  de guanyar-se.

L'estratègia exterior de Puigdemont està demostrant-se efectiva. De fet, les victòries ens venen d'aquesta banda. La mobilització ciutadana hauria de ser l'altre front d'on vinguessin més victòries. No 'hi ha prou amb manifestacions com la del passat dissabte. Va estar bé i era necessària. Però no és suficient. Cal molta més mobilització. No n'hi ha prou amb els llaços grocs. Estan bé i són necessaris. Però no són suficients. Hem de pujar de grau. La mani de l'11 de setembre serà important. Però ho serà molt més  la mobilització prèvia i posterior. I sobre tot serà molt important donar contingut republicà a aquestes mobilitzacions. No ens podem quedar en reclamar la llibertat dels segrestats. NO és l'objectiu principal. Ens hem de conscienciar i centrar en l'autèntic objectiu que és desplegar la República, és dir, reprendre de nou la desobediència.

No podem quedar atrapats en una estratègia centrada en els segrestats. És el joc que vol l'adversari. A  tota acció hi ha una reacció. La reacció a la derrota europea serà sobre  el flanc més dèbil o sobre on pensin que poden fer més mal.

La reacció serà, per una banda, sobre els presos polítics. Buscaran la forma de fer-los patir. De moment mantenint el seu segrest i, si no en posem remei, aquesta tardor amb un simulacre de judici en el que se'ls "condemnarà" de per vida. Que ningú em parli d'un judici "just", Tots sabem que serà una venjança per les derrotes que els vam infringir l'1 i el 3 d'octubre, i també el 21 de desembre.

Per l'altre banda, la reacció pot aprofitar l'altra baula dèbil del front sobiranista: els partits.   El número d'ahir  amb la suspensió del ple sobre la "substitució temporal" dels diputats que "suggeria" Llarena va resultar descoratjador i va mostrar una debilitat extrema dels partits. Es va considerar la possibilitat de substituir els diputats! Encara sort de la retirada de les euro-ordres perquè és un canvi d'escenari que gairebé obliga al desacatament.

ERC i PDECat sovint semblen més centrats en barallar-se entre ells que en l'objectiu d'alliberar la República. Jo entenc que les seves estratègies puguin ser diferents i, fins i tot oposades, però la qüestió és que des d'una mentalitat d'estat, l'alliberament de República és l'objectiu prioritari. Per als dos. Han de coordinar-se per a assolir aquest objectiu tan aviat com sigui possible. Hi ho han de fer lleialment. No es poden exigir mútuament la renúncia als propis principis. La situació és excepcional i per afrontar-la cal un pacte nacional, que no té perquè prendre la forma de coalició electoral. Per il·lustrar aquest argument  l'exemple és la CUP.

La CUP segueix les seves pròpies regles i això fa que el seu impacte sigui difícil d'avaluar: a vegades sembla disposar d'una immensa capacitat de mobilització i de pressió política, en canvi, en d'altres el seu debat ideològic intern es fa difícil de comprendre des de l'exterior i sembla fràgil i a punt d'esberlar-se. Amb tot, sort en tenim de la CUP i del seu debat intern i l'esforç constant per mantenir l'equilibri entre coherència i acció. A ningú se li acudiria demanar a la CUP que renunciés als seus principis. Tanmateix, el seu capteniment és republicà.

ÉERC i PDEcat estan assumint el "govern autonòmic que és de construcció de la República però fent com que acatem", i la CUP no participa en aquest joc. La CUP ha anunciat que està disposada a entrar en el govern si és per a fer un "govern que desplegui la República". Aquesta participació voldria dir el desacatament immediat. Suposo que, per això, no són al govern ni se'ls espera, de moment.

Però hauran de ser-hi. Més aviat que tard, perquè la única via és la unilateral.

Han de marcar-se objectius realistes i assolir-los. Tenir una agenda és important, és el que va permetre el 9N2014 i el 1O2018. Quan ens diuen que posar dates i calendaris va ser un error ens menteixen. Al contrari, van ser claus. Marcar objectius i assolir-los és la forma d'avançar.

El genèric "eixamplar la base" no vol dir res. Fins on cal eixamplar la base? marqueu un objectiu! Com l'eixamplem? quin mètode seguirem? i com podem avaluar que funciona? La realitat és que aquests darrers anys, amb agenda, calendari i objectius, la base s'ha eixamplat com mai. Aquest és el mètode, doncs, que s'ha mostrat més eficaç. Canviar de mètode ara seria, al meu entendre, un error i una renúncia. La majoria absoluta sobiranista ja existeix i és llarga. La majoria absoluta independentista també existeix, com ens indiquen els resultats i els estudis. Ampliar-la? i tant, i sabem com.

Unilateralitat, és dir,  desacatament. Mobilització ciutadana creixent i lideratges valents. Objectius clars. Busquem uns nous 1 i 3 d'octubre.

Aquest cop sí que defensarem la República.

divendres, 13 de juliol del 2018

Demà, mani per l'alliberament de la República.

Quan ahir es va conèixer la resolució dels alemanys d'acceptar l'extradició per malversació però no per rebel·lió, es va produir, essencialment, una reacció d'eufòria que, per a mi, resulta una mica difícil d'acceptar.

M'explico: tot el que s'ha dit que al rebutjar l'extradició per rebel·lió es desmunta la principal acusació contra els presos segurament és cert. A més, com piulava ahir la periodista Pilar Carracelas:

Fixeu-vos bé: "Alemanya està dient que l'autodeterminació mitjançant un referèndum no és delicte a Europa". Referèndum que es va fer l'1 d'octubre i que, per cert, vam guanyar malgrat els cops de porra i la violència policial, i que vam ratificar el 21D, malgrat la repressió, el 155 i la campanya mediàtica més gran que han perpetrat mai els mitjans del règim.

L'anterior, certament, suma. És positiu. I segurament encara no hem vist totes les derivades. El tuf de descomposició de l'estat espanyol comença a ser notable. Si tot plegat, doncs, és tan positiu pels interessos republicans perquè mantenir les reserves?

Perquè parlem del franquisme. El franquisme és, en essència, autàrquic i feixista. La prova del cotó és la següent: Els segrestats han estat alliberats? No. Els alliberaran? No, no en tinc cap dubte, i el PPSOEC's seguirà fent la punyeta als exiliats. N'estic segur. Aviat veurem la pitjor cara de Pedro Sánchez.

Dic el mateix que ahir. Hem de mobilitzar-nos. És l'única forma de fer efectiva la República. No hi ha res a parlar amb el PPSOEC's i, tinguem-ho ben clar, quan arribi el moment, no dubtaran en fer servir la violència, tota la que calgui per impedir l'alliberament de la República.

El front internacional dels exiliats és important i és una batalla que cal guanyar. Està molt bé que Europa s'adoni que el problema és Espanya, no Catalunya. És bo. Però només en el sentit que quan arribi el moment hi hauran reconeixements internacionals europeus ràpids. No tant perquè els estats europeus donin la raó a les tesis independentistes com pel fet que els estats europeus no voldran posar-se en contra de les respectives opinions públiques que, cada cop més, veuen la causa catalana amb simpatia.

Bé, val a dir que el feixisme cada cop més descarat de l'estat espanyol ajudarà bastant.

Però el que és segur és que sense mobilització a Catalunya, explícitament per la República no hi haurà desplegament republicà ni reconeixements internacionals. Si no hyi ha República, ningú la reconeixerà. La batalla es lliura aquí.

Hem de posar el rellotge, de nou a l'1 d'octubre, quan es van fer públics els resultats i es va proclamar que la majoria havia votat independència.

Aquell dia vam guanyar. Era el moment de proclamar la República i defensar-la sense dubtes. No es va fer, i el resultat ha estat repressió, 155, presó i exili. Ni llavors ni ara hi ha hagut mai res a negociar amb l'estat ocupant. I qui somii avui amb referèndums pactats delira o menteix. I no, els "pobles germans d'Espanya" no mouran un dit. Els "pobles germans d'Espanya" cantaven, majoritàriament, "a por ellos". Ho segueixen cantant avui, quan a cada dia que passa és més evident el desastrós grau de corrupció de les institucions hereves del franquisme. Tant se val. Per ells l'enemic sempre seran els catalans. És un racisme atàvic i inherent al seu nacionalisme.

Oblidem-nos d'ells. Centrem-nos en Catalunya. Hem après que l'única via és la unilateral; que amb l'estat ocupant no hi ha res a negociar; que per a que Europa ens reconegui primer hem de fer efectiu el resultat del referèndum d'autodeterminació i això només ho aconseguirem amb mobilització constant i el control del territori; que les preses i els presos no poden ser l'eix central de la mobilització; que l'eix central de la mobilització és la República.

Només si ens captenim com estat esdevindrem estat.

Dit això, demà hi ha una mani a la que cal anar-hi. Nominalment és per exigir la llibertat de les preses i els presos. En la pràctica ha de ser per exigir el desplegament de la República. La llibertat de les preses i els presos, la llibertat de tots nosaltres, passa necessàriament per l'alliberament del República.

Preparem-nos pels dies que vindran. La batalla per l'alliberament de la República és a punt de començar. Vindrà un nou 1 d'octubre i aquest cop no hem de cometre errors.



dijous, 12 de juliol del 2018

Mobilitzem-nos!

Acaba de fer-se públic que el tribunal alemany proposa l'extradició del President Puigdemont per un presumpte delicte de malversació de fons.

Ara tocarà presentar recurs a Alemanya per mirar d'aturar aquesta extradició. A més, el tribunal alemany ha dit que no és admissible l'acusació de rebel·lió o sedició. A Puigdemont, doncs, no el podran acusar de rebel·lió.

Hi ha qui se n'alegra molt d'aquesta notícia, que Puigdemont no serà acusat de rebel·lió, però no cal ser un geni per saber que Espanya jugarà brut, com de costum, i s'inventaran alguna cosa per segrestar-lo durant molts anys, igual com han segrestat a tots els presos polítics catalans.

Alemanya han vist al noi guapot del PSOE i s'han  dit que Amb aquest sí que podem parlar.

Ara es comença a veure l'error de donar gratis la presidència a Pedro Sánchez. No ha canviat absolutament res, al contrari, al blanquejar i votar a Sánchez se li ha donat una legitimitat davant Europa que es farà servir com excusa per a que tot "torni a la normalitat".

Però "la normalitat" espanyola és enviar policia a pegar a gent que vol votar, la normalitat espanyola és segrestar als presos polítics, la normalitat espanyola és atacar la llibertat d'expressió, la normalitat espanyola és el 155 encobert que pretén suspendre diputats electes del Parlament de Catalunya. La normalitat espanyola són les agressions ultres per portar llaços grocs, i podria seguir...

Aquesta és la normalitat d'un país feixista.

Jo no acceptaré mai aquesta normalitat.

Als dirigents polítics catalans:

Ho heu fet malament. Teníeu la força del poble i l'heu malbaratat. Esteu caient en tots els paranys i les mentides que us han parat des de Madrid i des d'Europa. Alguns ho esteu pagant amb un segrest cruel, d'altres amb exili, d'altres potser també sereu segrestats.

Tots hem après alguna cosa: primer, amb l'estat feixista hereu del franquisme no hi ha res a parlar. Tot el que diguin seran mentides o enganys, i els seus socis europeus els escoltaran a ells abans que a vosaltres.

Segon, l'única via és la unilateral i, quan arribi el moment, resistir als carrers.

Apreneu d'una vegada que Europa permetrà la sang, com la permet cada dia al Mediterrani. Reconegueu d'una vegada que Espanya buscarà la sang, com ja la va buscar l'! d'octubre.

No mentiu a la gent i digueu clarament que la llibertat tindrà un preu. Que la República haurà de lluitar per la seva independència. Cal la mobilització al carrer i la resistència no violenta, però que al final tocarà resistir al carrer el setge dels soldats espanyols que vindran, com ha jan vingut. Caldrà respondre proporcionalment. NO ens deixarem matar. És el dret de legítima defensa de les persones, i de la República, perquè la República som nosaltres.

Accepteu d'una vegada que Espanya és l'estat ocupant. És l'enemic. Que Pedro Sánchez és indistingible de Mariano Rajoy i que la majoria dels que se senten "muy y mucho" espanyols xalen amb el "a por ellos". Digueu, perquè és veritat, que el racisme anticatalà és, potser, el tret més distintiu i característic del nacionalisme espanyol.

Clameu que volen la llengua i la cultura catalanes anorreades i que la nostra és una lluita per la supervivència, primer de tot, i per al llibertat i la democràcia tot seguit. Que per a poder ser lliures primer hem de ser.

Sense lluita no hi haurà llibertat.

Espero que el recurs sigui efectiu, President. I nosaltres, el poble, sense excuses, mobilitzem-nos de nou.



El proper dissabte hi ha una manifestació convocada "per la llibertat dels presos polítics". Sí, manifestem-nos, però no només per la llibertat dels segrestats: Sobretot, manifestem-nos per desplegar la República, per la Llibertat, per la Democràcia. I un cop encetada la mobilització, ja no ens desmobilitzem  fins aconseguir-ho.


diumenge, 1 de juliol del 2018

Una reflexió després d'haver vist "Immortals?"

Fa un parell de de setmanes van emetre per TV3, al "30 minuts", el documental  "Immortals?".

De moment està disponible al "3 a la carta", a l'adreça:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/immortals/video/5773369/

"Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?"

Allargar la vida de forma indefinida és, per mi, una qüestió apassionant. No només pel com es pot aconseguir, si no per les perspectives insospitades que obre.

Aquesta recerca ha atret l'interès d'inversors tan importants com Google. S'estan abocant quantitats importants de diners en diferents línies d'aquesta investigació.

El transhumanisme, que no és esmentat al documental, vindria a ser la justificació ideològica o filosòfica d'aquestes investigacions.No és pas un corrent de pensament nou.

S'estan posant molts diners en aquesta recerca que lluita contra l'envelliment i que busca allargar el temps de vida saludable de forma indefinida. Poc o molt, aquest objectiu és compartit per tots els investigadors contra les malalties, tot i que potser no ho expliciten tan clarament.

L'allargament indefinit de la vida, un cop ens adonem que pot ser una realitat en poques dècades, planteja un debat a molts nivells, no només el filosòfic o ètic. També, i potser més que cap altre, reclama un debat pràctic, que inclou  l'econòmic i sobre el nou model de societat que crea.

Per mi, tot això ve al cas perquè aquestes passades setmanes he estat fent uns cursos a la feina per traspassar un servei de manteniment a l'oficina on treballo: Els meus companys i jo ens encarregarem d'un servei de manteniment d'unes aplicacions informàtiques. Per mi no és cap novetat: És la feina que he estat fent durant anys a un treball anterior.

El que passa és que quan portes molt temps treballant en el que sigui acabes rumiant sobre aspectes de la teva activitat, els hi dones la volta i els la hi tornes a donar. Veus el perquè de les coses i les poses en el context de la teva pròpia experiència, i en el context de la societat que perceps.

En el meu cas particular, que estic a punt de fer-ne cinquanta, la percepció del pas del temps, de la seva escassedat, de la lleugeresa i liquiditat del present gairebé m'imposen un biaix inevitable per analitzar el que veig.

Els serveis de manteniment de les empreses són, essencialment, una venda de temps. L'empresa que ofereix un servei de manteniment està dient al seu client: "Jo m'encarrego d'aquestes tasques que no són pròpies del teu negoci i així tu podràs dedicar-t'hi plenament al que de debò t'interessa".

Dit fàcil: Les empreses de serveis venen temps.

Hi ha tota una tècnica, m'atreviria a dir una ciència, al voltant d'aquest comerç del temps.

L'objectiu d'aquestes tècniques és optimitzar l'us del temps, de ser més eficients en l'us del temps.

Ara bé, eficient vol dir, sobre tot, més barat. L'objectiu final és, de forma resumida: vendre temps molt barat.

Per descomptat això vol dir comprar temps molt barat. Com més barat millor.  Com? El  temps s'adquireix  a preu baix en forma de salaris baixos. Es fa evident que la major part de les despeses de producció de les empreses de servei corresponen a la massa salarial, perquè la seva matèria primera és el temps dels seus treballadors.

Cal, a mes, optimitzar aquest temps barat. Cal fer que els treballadors del servei estiguin plenament ocupats prestant el servei. I cal mantenir la plantilla en una dimensió ajustada. Aquesta mida ajustada porta a dimensionar els equips de manteniment de forma que els treballadors estiguin ocupats el 100% del seu temps, de forma que es pugui donar el servei demanat, diguem que al 95%, tenint en compte que es permet un cert grau d'incompliment, diguem que el 5%, que client i proveïdor es posen d'acord que estarà penalitzat.

La trampa és que per al proveïdor el fet de pagar aquesta penalització per l'incompliment del servei és més barat que contractar un treballador més per cobrir el 100% de la feina.

Vet ho aquí. Per si no ho sabíeu, ara ja ho sabeu: els serveis de manteniment ja saben que no respondran al 100% del servei. Les plantilles es dimensionen per anar de bòlid i arribar a un grau de compliment prou alt per a que pagar les penalitzacions sigui més barat que el salari d'un nou treballador.

Els negoci dels serveis, doncs, "optimitza" el servei per a fer el mínim, és dir per a que hagi un cert grau d'incompliment. Els clients poden suportar aquest incompliment perquè per ells és més barat i els permet "guanyar temps". Els proveïdors, per la seva banda, guanyen diners venent i "optimitzant" el temps barat del seus treballadors.

Grinyola una mica, oi? El cas, però, és que clients i empreses proveïdores troben que això és fantàstic i accepten les regles d'aquest joc. A cada nou contracte de servei els clients miren d'aconseguir cada cop millor servei, o incloure més tasquen en el servei; i els proveïdors miren que cada cop sigui més barat prestar-lo.

Ja podeu imaginar qui acaba assumint les exigències d'uns i altres.

Exacte, els treballadors.

Intuïtivament el cos ens demana fugir corrent d'un negoci plantejat en aquest termes. Però  d'altra banda, necessitem treballar. O més ben dit, necessitem guanyar-nos la vida d'alguna forma: cada dia hem de menjar, beure, vestir-nos, tenir un lloc per dormir...

Amb uns companys comentàvem que per a tirar endavant  un negoci són més interessants els negocis estrictament comercials: comprar i vendre, i millor encara si és sobre plataformes automàtiques. Per què? perquè l'objectiu inconfés de tothom és viure la vida, i per a viure la vida, que  és una successió d'instants del present cal tenir temps.

Viure la vida és tenir temps per a un mateix, per a gaudir del lleuger i inaprehensible present. Aleshores, partint d'aquesta premissa, qualsevol negoci que impliqui una despesa del propi temps, en particular els serveis -però també els projectes- el que està fent és apartar-te del teu l'objectiu principal que és viure la vida, gaudir del propi temps.

Sí, és cert, hi ha gent que considera que la feina els emplena, que són feliços treballant... D'acord, no penso discutir-ho. Fins a cert punt, fins i tot, puc estar-hi d'acord si la feina que fan els produeix un gaudi vital. Com sigui, però, no entro en aquesta discussió. La meva teoria no aplica a aquesta mena de gent. Ni cal que ho faci. La meva teoria només em serveix a mi. Jo només l'explico i si a algú li serveix, me n'alegro per ell.

Recuperant el fil: Les empreses de servei venen temps. Quin temps? òbviament, el dels seus treballadors. Els treballadors, en particular els de les empreses de serveis, però en general qualsevol activitat que demani un estar-hi a sobre per un temps, el que fan és vendre el propi temps.

Adonem-nos: "Vendre" el propi temps.

Segur que heu sentit la frase "el temps és or". És queda curta. El temps és l'únic bé real que tenim. I el seu valor ve donat per la seva inaprehensibilitat, el present es pot tocar, però només en el present. Amb prou feines es pot degustar, assaborir o sentir. És fugisser com només el temps ho és. El seu valor, el valor del moment present és el de tota la riquesa del món, en el moment present. Si el temps fos or, encara tindria sentit vendre'l i comprar-lo, però és que el temps és infinitament més valuós que l'or i, de fet, el temps no es pot ni vendre ni comprar.

L'engany més gran del món en que vivim és fer-nos creure que el temps es pot comprar i vendre. És un engany tràgic. Monstruós. Una perversió mortal.

Qualsevol preu al propi temps serà sempre el pitjor dels negocis, però és que a sobre, fins i tot partint del plantejament fals que "el temps és or", els treballadors avui estem venent el nostre temps a uns preus irrisoris i ridículs... i a la baixa!

La bogeria és tan gran que no només es fa una despesa de temps amb sous ridículs si no que, a més, hi ha gent disposada a fer "hores extraordinàries"!

Com pot ser això? Jo penso que perquè vivim enganyats.

El primer engany és creure que el temps es pot comprar i vendre. No es pot. El temps no és or. El temps és infinitament més valuós que l'or. El temps no es pot vendre. El temps només es pot viure.

El segon: ens pensem que som immortals. Només la gent que veu, o ha vist de prop la mort s'adonen, no sempre, d'aquest fet.

No som immortals. Tots morirem. I això, en si, no és dolent. És part de la vida i és, precisament, el que dona el seu valor infinit al temps. És això el que fa tràgic vendre el temps i malbaratar-lo. És això el que més costa de comprendre als joves, que se senten immortals més que ningú i que, per tant, són els més fàcilment enganyables i disposats a acceptar aquesta mentida de la venda del propi temps.

És la capacitat de disposar del propi temps el que diferencia fonamentalment als autènticament rics del als autènticament pobres. No és una qüestió de diners estrictament. És una qüestió de que hi ha qui gaudeix del seu temps, i hi ha qui "ven" el seu temps, sense gaudir-lo, sense viure'l, a canvi d'alguns objectes materials que, en teoria, li serveixen per viure, però en realitat només li permeten sobreviure i seguir malvenent ell seu temps.

I així arribem al documental "Immortals?" Resulta que hi ha qui investiga seriosament per oferir la "vida eterna", tot i que, de fet, només és un allargament de l'esperança de vida. Però l'argument de venda és aquest: "la immortalitat". "La primera persona que viurà mil anys ja ha nascut".

Potser és cert.

Visquem mil anys, o cent, o cinquanta, però, la qüestió és la mateixa: el temps només es viu al present. L'esperança d'una llarga vida només et proporciona la possibilitat de gaudir més presents, però també de patir-los, però sobretot i vist com funciona el món, de malbaratar-los. De no apreciar-los, de no adonar-te que ets aquí i ara. De passar-hi per sobre sense adonar-te'n.

Té  implicacions adonar-te que et mors. Que la mort, com el present es individual. Que no podem malbaratar el nostre temps com ho fem. Que l'engany del treball és mortal. Com també ho és  l'engany de la transcendència en una classe, o en una nació.

Aquests conceptes que són importants i que ens permeten relacionar-nos han de ser repensats tenint en compte que l'individu és el centre, i que el seu temps és tan curt com ho és el seu present.

Hem de fer que família, relacions, treball, classe o nació siguin conceptes de dimensió humana.

Això significa repensar també la política i, en particular, l'economia. Han de ser repensats a partir de reconèixer el fet, ineludible, que els individus morim, que només és nostre, a dreta llei, el present, i que vendre el propi temps a canvi de bens materials és la major estafa de la història.

No vull ser tractat com un component substituïble d'una classe obrera immortal que es dedica a vendre orgullosament el seu temps com a col·lectiu, però que en realitat, i tràgicament, qui  el ven són els individus que la formen. Hem d'acabar amb el treball entès com a venda del propi temps. Hem de ser molt més conscients de l'immens valor del propi temps. Hem de recordar sovint que ens morim.

El temps val infinitament més que l'or. No som immortals. Només tenim una vida per viure.

També podria ser que el que em calgués es canviar de feina.