Pàgines

diumenge, 9 d’agost del 2020

Gràcies, Pere, Dom Pedro.

 

 

Vaig sentir a parlar de Pere Casaldàliga per primer cop quan jo tindria setze anys, no més. EL seu nom era pronunciat amb respecte i admiració per un capellà jove  i que m'explicava que s'estava preparant per anar al Matogrosso a col·laborar amb el bisbe. Aquell noi em deia que el bisbe Pere estava fent una tasca molt important en defensa dels pobles indígenes, enfrontant-se si calia amb els terratinents que els volien fer fora de les seves terres, i que aquella església que defensava als pobres i que era pobre entre els pobres era el que ell entenia i creia que estava bé.

El cert és que escoltant a aquest noi, em sembla recordar que es deia Jesús, no quedava molt clar si escoltaves a un capellà o a un aspirant a guerriller.

Però em va cridar molt l'atenció. Vaig perdre el contracte amb el Jesús i suposo que va acomplir el seu somni d'anar al Brasil amb el bisbe Pere. Amb Dom Pedro, com li deien al Brasil. Espero que li hagi anat bé. 

Anys més tard em va caure a les mans un llibre voluminós i que encara corre per casa : « Una vida enmig del poble », 2007, d'Edicions 62, i que correspon a cinc dels diaris personal de Pere Casaldàliga, i que abasten a un període de trenta anys ( hi ha una nova edició).

Llegint aquells diaris hom es trobava a algú compromès, però també a algú amb fe i creient,  a algú que resa, que creu en el poder de l'oració. A mi això em sorprenia molt. Com al costat de reflexions de gran lucidesa política i revolucionària, es podia tenir unes paraules de fe molt senzilla, paraules d'amor, d'esperança, humanes. Parlant de Déu des d'una humanitat senzilla. El seu era un missatge per al poble més senzill. Per al poble que creu en Déu. Però també per al que no creu en Déu  però sí creu en la bondat de la gent. Un missatge per al que creu que la gent tria, si pot escollir, allò que és més bo per a tothom.

Suposo que és un bon moment per rellegir aquell llibre, pel que té d'inspiració, i de reflexió. Per recordar com en el seu moment (fa més de trenta anys !) em va marcar  el descobriment d'aquell personatge i la seva feina.

Com deia David Fernàndez en una piulada de comiat, la notícia no és que Pere Casaldàliga hagi mort; la notícia és que ha viscut. És la seva vida la que ens ha d'inspirar, i emocionar, i dur-nos a actuar. En defensa dels que pateixen. Amb fe, ja sigui en Déu o en les persones, però amb fe. Una fe que sigui indestructible, i inspiradora de l'acció.Tinguem confiança, ens diu Pere, sigueu humans, alliberem-nos del mal, del mal que provoca pobresa, violència, desarrelament. Plantem cara a aquest mal. Lluitem per la dignitat d'homes i dones. Per la dignitat que representen la formació, el treball i la cultura. Amb fe. Cadascú amb la seva. Tots som humans.

Gràcies, Pere, Dom Pedro.


(Una recomanació : l'entrevista que al 2005 va fer Mònica Terribas a Pere Casaldàliga i que podeu trobar al servei 3alacarta de la CCMA)