Al país veí per la banda de ponent tenen un embolic molt gros.
Nominalment ells diuen que el nacionalisme és una cosa molt dolenta, i us diré que ho comparteixo força. Però ara que ha de fer govern resulta que si es posen d'acord és justament perquè són molt i molt nacionalistes, encara que no tots ho reconeixen, i perquè són de vol gallinaci i de guany a curt termini, i per això no acaben de posar-se d'acord.
Sobre això de ser nacionalista, res a dir. Només faltaria. Tothom té dret a ser el que vulgui, nacionalista també. Però ajuda a mantenir la salut mental reconèixer-ho.
El cas és que PSOE i C's sembla que s'estan posant d'acord. EL PSOE mai ha sigut gaire d'esquerres (de fet, darrerament és força de dretes), però ells es presenten com d'esquerres per la superioritat moral que se li suposa a les esquerres. Una gran bestiesa, per cert. Ells es diuen d'esquerres encara que siguin dretes. I també és diuen patriotes, per no dir nacionalistes.
El PSOE és, de fet, molt nacionalista. Com que és molt nacionalista i volen ser els quefes, han de pactar amb algú. Com amb el PP no poden, perquè es veuria massa que el PP és allò que el PSOE vol ser de gran, i ho fan amb C's que és la marca blanca del PP.
Però per pactar amb C's el PSOE ha hagut de deixar clar que ells son nacionalistes i de dretes. Han hagut de trencar formalment amb Podemos, i dir-lis que són "izquierda radical" i que mai dels mais hi haurà un referèndum a Catalunya. De fet, primer han dit això de Catalunya, i després la cosa de la "izquierda radical".
Ja son nassos. Podemos no és "izquierda radical". Si de cas ocupa l'espai que en el seu moment ocupava Izquierda Unida i han ampliat espais, però tant a l'esquerra de IU, com menjant espai de l'esquerra menys nacionalista del PSOE. Podemos, des del meu punt de vista, una esquerra transversal o, més ben dit, una confluència d'esquerres, que també inclou les esquerres nacionals de diferents nacionalitats de l'estat. No són "radicals" en el sentit més utòpic del terme, però per a la dreta tot el que no és dreta és "izquierda radical". Tot el que no és homogèniament i nacionalment "español" (amb enya) és radical i és ETA (encara que els nens petits ja no saben que és això de ETA).
Va el PSOE, doncs, i pacta amb C's que és el PP rejovenit, però no més culte, ni més democràtic, ni més ètic. De fet, C's fa un populisme que, puntualment, desborda al PP en nacionalisme i en propostes dretanes. Amb C's és amb qui primer s'ha posat d'acord el PSOE. Amb el PP no, però amb C's sí. A mi em fa riure, però entenc que a molts els deu fer llàstima, o ràbia. Ben mirat, si el PSOE pot pactar amb C's també ho pot fer amb el PP. En definitiva, el PP és el que C's vol ser de gran, com el PSOE. Però mira, coses dels atacs de banyes i del vol gallinaci. J
A més, aquesta baixada de pantalons del PSOE és inútil si no aconsegueix l'abstenció del PP.
Permeteu-me que dubti d'aquesta abstenció. Per una banda és evident que l'únic pacte possible és PPSOEC's. La materialització d'aquest pacte potser es pot dur a terme amb l'abstenció dels populars. Però no el veig: jo diria que el càlcul del PP és que amb la repetició de les eleccions es recuperarà el vot prestat a C's, el PSOE patirà un major desgast cap a Podemos i que al juny s'obtindrà un govern del PP amb certa comoditat. Guany a curt termini. Vol gallinaci. Final de partida.
Perquè pel PP (i també pel PSOE) el conflicte amb Catalunya és un tema secundari (i mal entès). Només per a C's és central. Per al PP la qüestió catalana es pot tractar de sobres amb un govern en funcions perquè l'arma és el tribunal constitucional, i el TC està plenament armat i operatiu.
Per això, perquè creuen que en tenen prou amb el TC, recorren la conselleria d'afers exteriors de Raül Romeva, i es preparen per obrir expedients contra Carme Forcadell i les comissions de les lleis de desconnexió i contra tot el que faci falta.
Com avui deia @KRLS "Gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo".
El TC està a punt d'accelerar el procés d'independència. Sempre podem confiar en ells. No fallen mai.
Evidentment, a la Plaça de Sant Jaume i al Parc de la Ciutadella cal fer bé les coses. Fer bé les coses és tan senzill com seguir amb el programa marcat.
Del que diu el TC, per una orella entra i per l'altre, surt. Avui alguns especialistes en dret constitucional deien que n'hi hauria prou amb un canvi de nom de la conselleria per a desmuntar els arguments del TC, doncs bé, potser canviar el nom seria molt senzill jurídicament , i estalviaria conflictes però políticament seria una mala idea.
Per què? Perquè no es fa mal a ningú amb la conselleria d'afers exteriors i sí, en canvi, es pot fer molt de bé. No cal canviar cap nom. No cal acatar res ni cal evitar cap conflicte. El conflicte existeix i és obert i el que cal és guanyar-lo, no defugir-lo.
El TC no pinta res a Catalunya com ja va quedar dit, escrit i ratificat en la declaració de sobirania. La meva opinió és que al TC diguin el que vulguin i recorrin el que els sembli més bé, però que aquesta és una discussió inútil i estèril, sobretot per ells.
És molt senzill: jo se qui soc i quin es el meu nom, i la conselleria també sap quin és el seu nom, i això és independent dels DNIs que reparteixin a Madrid.
Com si reparteixen caramels.
Està clar, el següent pas de no fer-lis cas és deixar de pagar-lis els impostos.
Aquest serà l'autèntic senyal de que la independència va de debò.
A mi em sembla que aquest juny, quan a Espanya vagin a repetir les eleccions i la campanya de la renda estarà a punt d'acabar, la cosa dels impostos estarà molt mes clara que ara. Atents, doncs. Cordeu-vos el cinturó perquè em fa l'efecte que el procés d'Independència de Catalunya és a punt de tornar a agafar velocitat.
dimecres, 17 de febrer del 2016
diumenge, 14 de febrer del 2016
Adéu, Muriel Casals.
La vida és extraordinàriament fràgil.
La capacitat de lideratge, d'emocionar i encendre els cors, les dots organitzatives, la visió... Una força immensa. En un cos, però, que és massa fràgil.
Sobta aquesta fragilitat. Encara més quan es posa de manifest a personalitats tan potents com la de Muriel Casals, que ha mort a conseqüència del traumatisme que li va causar l'atropellament per una bicicleta. Costa de creure. La vida és extraordinàriament fràgil.
El darrer missatge, involuntari, de Muriel Casals és aquest: la vida és fràgil!
La majoria de les coses que fem i deixem de fer té un sentit últim que és, justament aquest: protegir la vida, perquè la vida és fràgil. Extraordinàriament fràgil.
Però la vida és, encara més, extraordinàriament meravellosa, diversa, expansiva.
I és per la meravella que és la vida que cal protegir-la i estimar-la, en tota la seva diversitat, en tota la seva extensió.
Protegir la vida, un riu, un paisatge, una llengua.
Protegir la vida. Aquest seria un bon punt d'acord per als habitants del planeta. Perquè és evident. Perquè no costa gaire copsar-lo.
Adéu. Les condolences als familiars. Un record, amable, per Muriel Casals.
La vida és fràgil, però també bella, diversa i expansiva i és per fer florir la vida el nostre capteniment. Com ho era, en definitiva, el seu.
Etiquetes de comentaris:
personatges,
societat
dissabte, 6 de febrer del 2016
Lo riu és vida. Amposta 7F
Lo riu és vida i l'Ebre no es toca.
No és pas casualitat que ara que a Catalunya s'estan fent passes decidides per a la independència la resposta de l'estat espanyol sigui, com no, l'amenaça, la repressió i, directament, l'atac al medi natural català i a la forma de vida d'un grup ben definit de ciutadans de Catalunya.
El Pla Hidrològic és, exactament,una agressió a l'ecosistema del delta de l'Ebre i la gent que n'ha fet el seu lloc i la seva forma de vida.
Aquesta agressió, com tots els actes de racisme catalanòfob característics del nacionalisme espanyol serveixen per tapar les moltes i greus vergonyes de l'estat, el seu caràcter cada cop més repressiu i autoritari.
Per això, demà hi ha una gran manifestació a Amposta. Ha de ser una gran manifestació i, per això, es demana baixar a l'Ebre. El lema per convocar el país a defensar la natura i la pagesia del riu ha estat "Valtros pugeu sempre, ara naltros baixarem", així, en la parla característica dels ebrencs.
Per tenir més detalls, podeu consultar el lloc web de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE).
Prou que m'agradaria baixar a Amposta, però no podrà ser. En tot cas la lluita pel riu també és meva i, encara que sigui poqueta cosa, em solidaritzo amb la mobilització. Des de Sants, doncs, molts ànims als manifestants.
Val a dir que amb la independència de Catalunya, el riu quedaria preservat ja que, com el Danubi, es tractaria d'una conca internacional i, per tant, protegida per la UE. Tots els països per on passés el riu haurien de ser escoltats en igualtat de condicions. No es podria, com ara, tractar el riu com un moble.
Perquè Madrid és molt lluny de l'Ebre i és mira el riu només com una línia blava al mapa. Un objecte remot. Una propietat. L'estat espanyol fa i desfà com vol sobre un riu que ni coneix ni entén i només l'atura la resistència de la gent.
I es que ni l'Ebre -ni Catalunya- són l'objecte de ningú. No són un moble, o una cosa que es pugui vendre. Són el nostre país. Si de cas som nosaltres que pertanyem al país i en som els seus fills. No és la nostra propietat, és la nostra responsabilitat i el lloc on vivim i que estimem.
Demà no hi podré ser a l'Ebre, però segur que tindré (tindrem) més oportunitats per defensar el riu. Toca mobilitzar-se i preparar-se per a un combat llarg. Tornem-hi tants cops com calguin!
Lo riu és vida!
Records de Maristes Les Corts
Jo soc ex-alumne marista, primer de Sants (EGB) i després de Les Corts (BUP i COU). A Les Corts vaig tenir el professor de gimnàstica que aquests dies s'ha sabut que va cometre abusos a nens de l'escola.
De primeres, no m'ho podia creure. Suposo que com la resta de companys, amb alguns dels quals estic més o menys en contacte via xarxes socials, que vam fer el batxillerat al col·legi.
Jo diria que la majoria dels que vam viure aquells anys simplement no vam tenir la més mínima consciència que allò pogués estar passant.
També és cert que per edat, els de la meva generació havíem de ser els primers que coincidien amb aquest personatge i potser en aquells primers grups no es van donar casos d'abusos. No ho sé. Espero que fos així.
En tot cas, el record d'aquells anys no és particularment amable. Suposo que per les meves pròpies característiques personals, indiscutible, per una banda; però també pel tipus d'educació que es rebia. Estic parlant de l'educació d'ara fa 30 anys.
De Sants recordo alguns professors amb molt d'afecte. Particularment al Sr. Urbà, a sisè d'EGB. Ja fa alguns anys que el Sr. Urbà va morir. Un record, i un somriure, per ell. Gràcies.
De Les Corts, també tinc bons records d'alguns mestres i a algun encara me'l trobo i ens saludem per la carretera de Sants, avui. Però,certament, en aquell moment, adolescent i molt despistat, vaig transitar pel batxillerat amb molta més pena que glòria.
Tanmateix, al COU, creuat el mig curs quan ja era evident que els resultats d'aquell any anaven a ser desastrosos, alguna cosa va fer clic al meu cap. Peces molt importants de la meva identitat es van consolidar i la major influència va venir de companys que avui veig que estaven més madurs que jo.
El resultat final d'aquell curs va ser que que vaig evitar a temps un naufragi acadèmic total. La confiança absoluta dels meus pares en mi, mai els ho agrairé prou, em va permetre redreçar els meus estudis i, uns anys més tard obtenir el títol d'enginyer tècnic de telecomunicacions.
Els Maristes Les Corts van ser una etapa molt complicada per mi. L'estil de l'escola era d'un nivell molt alt d'exigència i de competitivitat i jo no estava mentalment preparat per a aquell nivell d'exigència i competència. Era massa nen. Competència era el que definia en moltes ocasions la relació entre companys. Competència no només acadèmica. En manta ocasions també personal. Diguem-ho: vam tenir casos de bullyng entre companys, només que llavors no es feia servir aquesta paraula.
Ideològicament, a més, s'estava iniciant un període d'apertura i la majoria dels germans maristes i dels professors eren gent jove i, en general, oberts de mires. Ara m'adono que aquells anys també ho van ser de transició per al Col·legi. Es venia d'unes estructures franquistes repressives, dogmàtiques i escleròtiques, i s'integraven canvis de model educatiu, canvis tan importants com de la llengua vehicular de l'educació, s'adaptava un ensenyament de la religió a una visió més vinculada a l'ètica que no al dogma. Això, probablement, va fer grinyolar creences considerades immutables tant en alumnes, com en famílies, com als mateixos educadors. No penso que fos per casualitat que molts d'aquells germans deixessin la congregació marista anys després.
Potser la dificultat més gran va ser aquesta: aquest canvi de model que ens va afectar a tots. Tothom anava una mica perdut (o potser només era jo que anava perdut?). En tot cas, però, recordo això: temps de construcció personal que, in extremis i gràcies als meus pares, va encarrilar-se d'una forma de la que avui em sento satisfet i agraït.
I enmig de tot això hi ha el cas dels abusos per part d'un professor de gimnàstica. Aquí hi ha gent que ha patit i que ha quedat tocada de per vida. El més dur de tot plegat és que aquest tipus ha estat prop de 30 anys fent de professor de gimnàstica a l'escola. M'agradaria creure que sense que ningú se n'adonés. Alguna cosa va fallar greument a Maristes i ha estat el pas del temps, el que ha acabat posant-ho de manifest.
Espero que es repari en la mida del possible el dany causat als ex-alumnes del col·legi que han estat victimitzats al llarg dels anys. Que es posi fora de circulació a l'abusador. Si és possible, que algú el tracti. Que se n'aprengui alguna cosa de tot plegat.
Adonar-se que no es pot permetre que a les posicions d'autoritat hi arribi qui se'n pot aprofitar personalment.
Que, de fet, caldria començar per discutir la necessitat de jerarquies i autoritats en l'educació dels fills. No es pot fer d'una altre forma? Més plana i democràtica?
Encara menys es pot permetre que la paraula culpa, tan central en les creences religioses, esdevingui una arma per al sotmetiment de voluntats. Prou culpa i prou dogma. Parlem d'ètica d'una vegada.
Prou també d'imposar models: no hi han identitats equivocades, i menys les sexuals. Ningú és culpable de ser homosexual o bisexual, com no ho és de tenir els ulls blaus, o verds, o un nas gran. No és pecat.
En canvi si és pecat aprofitar-se del poder per obtenir beneficis. Més ben dit: és corrupció, és abús.
És l'abús, en totes les seves manifestacions, en totes les seves escales, el que hem de combatre.
De primeres, no m'ho podia creure. Suposo que com la resta de companys, amb alguns dels quals estic més o menys en contacte via xarxes socials, que vam fer el batxillerat al col·legi.
Jo diria que la majoria dels que vam viure aquells anys simplement no vam tenir la més mínima consciència que allò pogués estar passant.
També és cert que per edat, els de la meva generació havíem de ser els primers que coincidien amb aquest personatge i potser en aquells primers grups no es van donar casos d'abusos. No ho sé. Espero que fos així.
En tot cas, el record d'aquells anys no és particularment amable. Suposo que per les meves pròpies característiques personals, indiscutible, per una banda; però també pel tipus d'educació que es rebia. Estic parlant de l'educació d'ara fa 30 anys.
De Sants recordo alguns professors amb molt d'afecte. Particularment al Sr. Urbà, a sisè d'EGB. Ja fa alguns anys que el Sr. Urbà va morir. Un record, i un somriure, per ell. Gràcies.
De Les Corts, també tinc bons records d'alguns mestres i a algun encara me'l trobo i ens saludem per la carretera de Sants, avui. Però,certament, en aquell moment, adolescent i molt despistat, vaig transitar pel batxillerat amb molta més pena que glòria.
Tanmateix, al COU, creuat el mig curs quan ja era evident que els resultats d'aquell any anaven a ser desastrosos, alguna cosa va fer clic al meu cap. Peces molt importants de la meva identitat es van consolidar i la major influència va venir de companys que avui veig que estaven més madurs que jo.
El resultat final d'aquell curs va ser que que vaig evitar a temps un naufragi acadèmic total. La confiança absoluta dels meus pares en mi, mai els ho agrairé prou, em va permetre redreçar els meus estudis i, uns anys més tard obtenir el títol d'enginyer tècnic de telecomunicacions.
Els Maristes Les Corts van ser una etapa molt complicada per mi. L'estil de l'escola era d'un nivell molt alt d'exigència i de competitivitat i jo no estava mentalment preparat per a aquell nivell d'exigència i competència. Era massa nen. Competència era el que definia en moltes ocasions la relació entre companys. Competència no només acadèmica. En manta ocasions també personal. Diguem-ho: vam tenir casos de bullyng entre companys, només que llavors no es feia servir aquesta paraula.
Ideològicament, a més, s'estava iniciant un període d'apertura i la majoria dels germans maristes i dels professors eren gent jove i, en general, oberts de mires. Ara m'adono que aquells anys també ho van ser de transició per al Col·legi. Es venia d'unes estructures franquistes repressives, dogmàtiques i escleròtiques, i s'integraven canvis de model educatiu, canvis tan importants com de la llengua vehicular de l'educació, s'adaptava un ensenyament de la religió a una visió més vinculada a l'ètica que no al dogma. Això, probablement, va fer grinyolar creences considerades immutables tant en alumnes, com en famílies, com als mateixos educadors. No penso que fos per casualitat que molts d'aquells germans deixessin la congregació marista anys després.
Potser la dificultat més gran va ser aquesta: aquest canvi de model que ens va afectar a tots. Tothom anava una mica perdut (o potser només era jo que anava perdut?). En tot cas, però, recordo això: temps de construcció personal que, in extremis i gràcies als meus pares, va encarrilar-se d'una forma de la que avui em sento satisfet i agraït.
I enmig de tot això hi ha el cas dels abusos per part d'un professor de gimnàstica. Aquí hi ha gent que ha patit i que ha quedat tocada de per vida. El més dur de tot plegat és que aquest tipus ha estat prop de 30 anys fent de professor de gimnàstica a l'escola. M'agradaria creure que sense que ningú se n'adonés. Alguna cosa va fallar greument a Maristes i ha estat el pas del temps, el que ha acabat posant-ho de manifest.
Espero que es repari en la mida del possible el dany causat als ex-alumnes del col·legi que han estat victimitzats al llarg dels anys. Que es posi fora de circulació a l'abusador. Si és possible, que algú el tracti. Que se n'aprengui alguna cosa de tot plegat.
Adonar-se que no es pot permetre que a les posicions d'autoritat hi arribi qui se'n pot aprofitar personalment.
Que, de fet, caldria començar per discutir la necessitat de jerarquies i autoritats en l'educació dels fills. No es pot fer d'una altre forma? Més plana i democràtica?
Encara menys es pot permetre que la paraula culpa, tan central en les creences religioses, esdevingui una arma per al sotmetiment de voluntats. Prou culpa i prou dogma. Parlem d'ètica d'una vegada.
Prou també d'imposar models: no hi han identitats equivocades, i menys les sexuals. Ningú és culpable de ser homosexual o bisexual, com no ho és de tenir els ulls blaus, o verds, o un nas gran. No és pecat.
En canvi si és pecat aprofitar-se del poder per obtenir beneficis. Més ben dit: és corrupció, és abús.
És l'abús, en totes les seves manifestacions, en totes les seves escales, el que hem de combatre.
dimarts, 2 de febrer del 2016
Pedro Sánchez, NO.
El primer que va dir el candidat "guaperes"del PSOE i candidat proposat per Felip VI "El Preparat", a formar govern al país del costat per la banda de ponent, va ser que a Catalunya la convivència està en perill per culpa dels separatistes.
I tant. Aquí surts al carrer i no dones quatre passes sense creuar-te amb alguna barricada, ja sigui d'unionistes o de separatistes que esperen l'aparició d'un enemic (separatista o unionista, respectivament) per a escorxar-lo de viu en viu.
És una cosa que es veu. Les columnes de fum dels violents combats son tan altes i tan espesses que el tràfic aeri està interromput des que Anna Gabriel i els seus van pactar amb Puigdemont i els d'ell.
La convivència, ah,sí... fa temps que la convivència s'ha trencat a Catalunya, i no com al país veí per la banda de ponent, paradís de la convivència i la concòrdia.
Bé. És igual. Jo com a català, emprenyat, impacient, i sobretot, separatista, espero que igual com al Sr. Rajoy estava clar que no se li anava a donar ni aigua, al model de calçotets que tenen com a candidat al PSOE també se li denegui el líquid element.
Si volen fer govern, que s'espavilin ells amb Podem, i amb Ciutadans i amb tothom que es vulgui apuntar. A veure com s'ho fan. Ep! que potser se'n surt. Igual Rajoy decideix abstenir-se. No és impossible. Tot sigui per la unitat del país veí, per la banda de ponent. En definitiva, ja ho deien al 36 que "antes roja que rota". Doncs mira, ho podran posar en pràctica. Encara que segur que al PP preferirien una solució més viril i testosterònica. Digue'ls guerracivilistes.
Però en fi. Que potser se'n surt. Potser pot comptar amb l'abstenció del PP. Partit imputat. Organització imputada, com una màfia qualsevol. Com a un ajuntament de València qualsevol, també imputat. Mare de Déu. Al Capone ploraria de l'emoció.
Potser podrà comptar, si els barons territorials ho permeten, amb els propis vots. Amb vots finançats pels ERES a Andalusia... En fi. També té un llarg currículum el PSOE.
Però que igual ho aconsegueix. Això sí, el problema de convivència el tenim a Catalunya. Per culpa dels separatistes. Coi amb la culpa. Sempre buscant culpables. la tradició judeocristiana del pecat i la culpa ha fet molt de mal. I els separatistes som el dimoni.
Per mi que la convivència la trenca l'atur. La trenca la corrupció. La trenca la corrupció "legal" que són els empresaris del BOE, i els aeroports sense avions, els AVEs a enlloc, les autopistes de peatge paral·leles a autovies gratuïtes, els corredors Mediterranis que passaran per Madrid si és que algun dia es fan, i els enllaços ferroviaris del port de Barcelona que segur que no es faran mai, les retallades, les lleis Mordassa... podríem seguir. Per mi que això és més fotut per a la convivència. Però és clar, en alguna d'aquestes, el PSOE hi té alguna cosa a veure, per no dir algun interès. Per tant és millor dir que la "culpa"és dels separatistes.
O sigui que, senyors d'ERC que em representen al congrés del país del costat per la banda de ponent: espero que el meu vot no serveixi per fer president al Pedro Sánchez igual com sé que no servirà per fer president al Mariano Rajoy. Els demano, ja que em representen, que el meu vot, en cap cas, serveixi per donar suport a partits corruptes, o plens de corruptes, que són, de veritat, els responsables de trencar la convivència, aquí i allà. En tot cas, arribada l'hora de votar, que ho facin en contra d'aquestes màfies i d'aquests mafiosos.
I, també, que votin per fer valdre la dignitat personal d'ells mateixos i dels seus representats. S'ha acabat aguantar a xulos prepotents que es creuen que poden insultar a la gent per les seves idees. Soc separatista. No trenco convivències. Les trenquen els mafiosos i els corruptes.
L'amor és mutu. Pedro, democràticament, ves-te'n a cagar a la via. No estaràs sol: hi trobaràs al Mariano.
Au, i si hi han noves eleccions, ja en tornarem a parlar.
Sánchez diu que a Catalunya la convivència està en perill per culpa dels secessionistes. pic.twitter.com/uQzlb4XGxv— 324.cat (@324cat) 2 febrer, 2016
I tant. Aquí surts al carrer i no dones quatre passes sense creuar-te amb alguna barricada, ja sigui d'unionistes o de separatistes que esperen l'aparició d'un enemic (separatista o unionista, respectivament) per a escorxar-lo de viu en viu.
És una cosa que es veu. Les columnes de fum dels violents combats son tan altes i tan espesses que el tràfic aeri està interromput des que Anna Gabriel i els seus van pactar amb Puigdemont i els d'ell.
La convivència, ah,sí... fa temps que la convivència s'ha trencat a Catalunya, i no com al país veí per la banda de ponent, paradís de la convivència i la concòrdia.
Bé. És igual. Jo com a català, emprenyat, impacient, i sobretot, separatista, espero que igual com al Sr. Rajoy estava clar que no se li anava a donar ni aigua, al model de calçotets que tenen com a candidat al PSOE també se li denegui el líquid element.
Si volen fer govern, que s'espavilin ells amb Podem, i amb Ciutadans i amb tothom que es vulgui apuntar. A veure com s'ho fan. Ep! que potser se'n surt. Igual Rajoy decideix abstenir-se. No és impossible. Tot sigui per la unitat del país veí, per la banda de ponent. En definitiva, ja ho deien al 36 que "antes roja que rota". Doncs mira, ho podran posar en pràctica. Encara que segur que al PP preferirien una solució més viril i testosterònica. Digue'ls guerracivilistes.
Però en fi. Que potser se'n surt. Potser pot comptar amb l'abstenció del PP. Partit imputat. Organització imputada, com una màfia qualsevol. Com a un ajuntament de València qualsevol, també imputat. Mare de Déu. Al Capone ploraria de l'emoció.
Potser podrà comptar, si els barons territorials ho permeten, amb els propis vots. Amb vots finançats pels ERES a Andalusia... En fi. També té un llarg currículum el PSOE.
Però que igual ho aconsegueix. Això sí, el problema de convivència el tenim a Catalunya. Per culpa dels separatistes. Coi amb la culpa. Sempre buscant culpables. la tradició judeocristiana del pecat i la culpa ha fet molt de mal. I els separatistes som el dimoni.
Per mi que la convivència la trenca l'atur. La trenca la corrupció. La trenca la corrupció "legal" que són els empresaris del BOE, i els aeroports sense avions, els AVEs a enlloc, les autopistes de peatge paral·leles a autovies gratuïtes, els corredors Mediterranis que passaran per Madrid si és que algun dia es fan, i els enllaços ferroviaris del port de Barcelona que segur que no es faran mai, les retallades, les lleis Mordassa... podríem seguir. Per mi que això és més fotut per a la convivència. Però és clar, en alguna d'aquestes, el PSOE hi té alguna cosa a veure, per no dir algun interès. Per tant és millor dir que la "culpa"és dels separatistes.
O sigui que, senyors d'ERC que em representen al congrés del país del costat per la banda de ponent: espero que el meu vot no serveixi per fer president al Pedro Sánchez igual com sé que no servirà per fer president al Mariano Rajoy. Els demano, ja que em representen, que el meu vot, en cap cas, serveixi per donar suport a partits corruptes, o plens de corruptes, que són, de veritat, els responsables de trencar la convivència, aquí i allà. En tot cas, arribada l'hora de votar, que ho facin en contra d'aquestes màfies i d'aquests mafiosos.
I, també, que votin per fer valdre la dignitat personal d'ells mateixos i dels seus representats. S'ha acabat aguantar a xulos prepotents que es creuen que poden insultar a la gent per les seves idees. Soc separatista. No trenco convivències. Les trenquen els mafiosos i els corruptes.
L'amor és mutu. Pedro, democràticament, ves-te'n a cagar a la via. No estaràs sol: hi trobaràs al Mariano.
Au, i si hi han noves eleccions, ja en tornarem a parlar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)