Pàgines

divendres, 8 de maig del 2020

Normes absurdes.

Continua el confinament. Un confinament ben extrany, val a dir.

Des del primer dia han pogut sortir a treballar els serveis "essencials", on ha resultat que els serveis "essencials" a més dels esperats serveis mèdics i d'urgències també ho eren, per exemple, els repartidors a domicili, o les caixeres i reposadors als supermercats.

Serveis "essencials" que han establert una divisió entre els que tenen dret a protegir la seva salut i els que no el tenen, on ha resultat que molts treballadors precaris no tenen aquest dret. Són els absurds, o potser caldrà dir desigualtats, o arbitrarietats que està posant de manifest el Covid19.

Sortir a passejar durant les franges horàries  també ha mostrat alguns absurds. Quina lògica té que els parcs estiguin tancats ? Suposo, no sóc conscient que ningú ho hagi explicat, que es tracta d'evitar aglomeracions als parcs. Però només cal donar un cop d'ull als carrers i es veu clarament que les aglomeracions s'estan produint als carrers.

Parlo pel que veig. A un carrer tan ample com és la Rambla de Badal - Rambla de Brasil - Avinguda de Carles III és, literalment, impossible mantenir la distància social de dos metres entre la gent, o de quatre metres amb la gent que corre, ni de deu metres amb els que van en bici. Simplement, no es pot. Es fa inevitable l'us de les mascaretes a l'aglomeració que espontàniament es forma en aquest carrer. En canvi, al costat, el parc de la Maternitat està tancat.

No seria més lògic obrir tots els parcs i guanyar espai?

El que no em sembla bé no és la mesura concreta dels parcs. El que em grinyola és el sistema de normes.

Ja ho deia al post anterior: tenim massa normes i massa poca confiança en que la ciutadania actuarà de forma responsable.

Val a dir que aquesta actitud de les administracions té alguna explicació.

L'estat espanyol és el país que afirma, de forma orgullosa, que va inventar la picaresca. Espanya és el país del "lazarillo". El país en que el petit engany, l'egoisme mesquí i de petita escala, és vist amb simpatia, és signe de ser més espavilat que els altres, es considera una virtut.

Quan en realitat és un desastre. És catastròfic. És el primer i principal motiu pel qual les administracions no tracten als administrats com a ciutadans si no com a presumptes delinqüents.

Per cert, a Catalunya també estem infectats d'aquest pensament i d'aquesta forma de fer.

El resultat són normes i més normes, amb els seus corresponents controls policials, inspeccions i règims sancionadors, allà on n'hi hauria d'haver prou amb argumentació raonable i basada en criteris científics, tècnics i polítics clars i comprensibles per a tothom, i la confiança en que els ciutadans seran responsables.

Normes i  més normes que, necessàriament, han de ser generals, i que inevitablement, esdevenen absurdes en multitud d'ocasions en que les circumstàncies particulars del cas recomanarien altres solucions més eficients.

En desconfiar dels ciutadans se'ls obliga a obeir normes que, ocasionalment, són absurdes. 

La confiança en que els ciutadans seran responsables també és la certesa que hi haurà un grup de persones que no ho seran. És un fet. Els criteris han de tenir en compte que hi haurà un grup, petit, d'egoistes que aprofitaran per actuar amb el seu propi benefici sense pensar en els altres. És inevitable. Els ciutadans responsables també han de ser-ne conscients d'aquest egoisme social  i, malgrat saber que sempre hi hauran egoistes, continuar actuant de forma solidària i responsable.

Acceptar i assumir el propi egoisme de la societat és d'una enorme maduresa personal i social.

El cert és que tenim exemples que aquesta maduresa social no està tan estesa com caldria. Tothom ha sentit aquesta frase: «Jo no tinc per què fer no se què (per exemple, portar mascareta) si aquell no ho fa. Jo no sóc menys que ningú».

«Jo no sóc menys que ningú» és, per a mi, el tercer premi a la competició de l'egoisme hipòcrita. Un egoisme que s'amaga en l'egoisme dels altres i en un orgull mesquí per a actuar, en definitiva igual que l'actitud que critica.

Aquest «Jo no sóc menys que ningú» se sent sovint i denota també el caràcter profundament insolidari de qui ho diu.

El segon premi a l'egoisme és el que es justifica amb l'absurditat de les normes.

Està clar que quan una norma és absurda, o injusta, el que és correcte és desobeir-la. La qüestió és que la norma, un cop establerta i acceptada, ha de ser respectada. I només no hauria de ser-ho en cas que l'aplicació resulti en un absurd.

El que no és correcte és no fer cas mai de la norma només perquè ocasionalment és absurda. Aquesta excusa és pitjor que l'anterior. És un egoisme hipòcrita que es diu «Jo sóc més llest que els demés». Un egoista que, a més, es creu superior.

El primer premi, com era d'esperar, és l'egoisme que diu: « feta la llei, feta la trampa ».  Aquest també se'n riu de la norma i « és més llest que ningú », però és que, a sobre, en vol treure profit. És el més roí de tots. El que combina la picaresca amb l'egoisme.


Amb tot, quan la norma és absurda, el correcte és no fer-li cas i buscar la millor solució. El problema és que, a menys que es tracti d'una absurditat flagrant (o el nostre criteri ho veu així), potser no tenim prou criteri per desacatar.

En tot cas, tampoc ens hauríem de fer mala sang si en un moment donat el nostre comportament és discutible: A dia d'avui encara hi ha gent que es posa les mascaretes malament, per dir alguna cosa. Si no tens criteris, o els tens mal entesos, el que et cal és ajuda, no crítiques o sancions. El ciutadà responsable hauria d'acceptar que pot estar equivocat i restar sempre obert a debatre els seus criteris i, si els argument són bons, canviar-los. També és signe de gran maduresa personal i social reconèixer que podem estar equivocats, i canviar de pensament si es dona el cas.

La qüestió és que una societat madura i responsable ha d'assumir també els seus errors o les seves flaqueses,  en particular que al seu si hi ha un grau de desconeixement i d'egoisme.

Una societat madura, malgrat les debilitats, segueix actuant, majoritàriament,  de forma solidària i responsable. De fet, la civilització humana  no s'ha autodestruït (o encara no ho ha fet, o encara no ho ha fet del tot) perquè la major part dels éssers humans ens captenim de forma solidària i responsable en els quefers quotidians.

Això no vol dir que en el futur sigui així, o que ens calgui més consciència per sobreviure. Ja es veurà.

És el moment de repetir que una norma té associat un règim sancionador i  un sistema d'inspeccions o una força que en garanteixi l'acatament. Sense policia les normes no són normes.

Per això les normes són, en general una mala idea. Sense policia vigilant, no són més que paper mullat i esdevenen absurdes en elles mateixes. 

A Catalunya tenim un problema molt greu. Les administracions de l'estat no confien gens en la ciutadania. Com a resultat s'han dictat i es dicten normes contínuament, però amb incapacitat manifesta per a fer-les complir.

Es tracta, per tant, de normes absurdes que només poden ser aplicades esporàdicament (quan hi ha policia). Amb l'agreujant que el règim sancionador és absolutament desproporcionat.

Amb el doble agreujant que hom sospita que aquestes normes s'han fet amb el criteri de "feta la llei, feta la trampa" on la trampa és el benefici polític (i qui sap si material) dels mateixos que dicten les normes. El que vindria a situar-se al capdamunt del cim de l'egoisme i la irresponsabilitat.

EL Covid19 passarà. Costarà més o menys temps però passarà, o aprendrem a conviure amb ell. Però el mal de debò no és el Covid19. El mal de debò és un sistema podrit que cal canviar de dalt a baix, començant, i aquest és el pas més important, per canviar-lo dins dels nostres caps.

Guanyarem quan als nostres caps i amb el nostre capteniment siguem ciutadans que se saben lliures, solidaris i responsables amb els altres.

dimarts, 5 de maig del 2020

Dictadura o democràcia ?

Ja ha arribat maig. A casa nostra estem "confinats". Ho poso entre cometes perquè aquest confinament és, si més no, peculiar. Des del cap de setmana passat aprofitem les franges horàries disponibles per sortir a donar una volta.

El carrer és ple de gent. Amb mascareta, sense mascareta, corredors (perdó, volia dir runners) i ciclistes (ui! volia dir bikers).

Entre setmana també és apreciable el canvi. recordo els primers dies en que la ciutat estava deserta. Només els repartidors de paqueteria (uns  altres als que se'ls anomena herois, però que, més aviat, hauríem de ser anomenats víctimes) eren les úniques ànimes als carrers. Ara, l'activitat no és la normal perquè el comerç segueix, essencialment, tancat, però Déu n'hi do.

El «gobierno de l'estado espanyol» (si pronuncieu amb la veu de conseller Miquel Buch us farà molta més gràcia) afirma que de no seguir l'estat d'alarma, els rebrots que se'n derivin seran culpa dels partits que s'oposaran. Recentralització o caos. Estat policial o caos.

Les dificultats ens posen a prova. Aquesta frase s'ha dit sovint aquests dies i és certa. Jo també la dic. Individualment o com a societat. Les tries que fem, les accions que emprenem ens defineixen molt millor que cap discurs que puguem fer. El pas del temps, a més, ens dona perspectiva.

Tot i que això del Covid19 va per llarg i és lluny d'estar superat, jo crec que ja tenim una mica de perspectiva per a poder dir algunes coses. A mi, la impressió que em proporciona l'estat actual i el que hem viscut el darrer mes m'està fent rumiar.

El que rumio és que aquesta crisi, a l'estat espanyol, està posant de manifest que aquí hi ha un molt greu problema de democràcia. Molt greu.

Hi han dues formes de ser a un govern. La democràtica és aquella en que el capteniment dels governants és el de representants del poble. Se saben triats pel poble. Se'n saben representants i, per tant, senten la necessitat de retre comptes, de ser transparents, saben que els que els han triats són adults, responsables i diversos. Saben que el poder que exerceixen és un préstec, no un dret,  que ha de ser tornat. Saben que l'exercici d'aquest poder ha d'estar encaminat al bé comú, tot respectant els drets individuals i els drets col·lectius i dels diferents col·lectius. El govern democràtic sap que la seva és una tasca feixuga al servei dels ciutadans.

HI ha una altre forma de ser al govern. Considerar que els governats són súbdits i que han d'obeir. Creuen que el que mana ha de ser obeït. Creuen que els súbdits tenen  l'obligació d'obeir.

Aquesta mena de governants que exigeixen obediència tenen un discurs que, en temps d'eleccions parla de representació, però tot sovint el concepte que hi ha darrera és el de lideratge. Es confonen els termes. No és en cap cas la mateixa cosa triar un representant que triar un líder. Però la cosa va més enllà. Quan aquests governants arriben al poder, tampoc actuen com a autèntics líders. resulta que el seu capteniment és el d'exigir i imposar l'obediència. No són líders, són tirans.

Els sistemes més o menys democràtics (de democràcia representativa, que tampoc és que sigui democràcia "pura") haurien de funcionar basant-se en la tria de representants però ja veiem que, si més no a l'estat espanyol, i a molts països auto anomenats democràtics, el que es fa és una tria de líders. Ja no anem bé perquè falla el concepte de base.

Amb tot, en situacions de "normalitat", els "votants" (o administrats) fan la seva vida, els governs no molesten en excés, els serveis van funcionant (més bé o més malament), la vida segueix i tothom és feliç - en el sentit del Món Feliç d'Aldous Huxley -. Àdhuc cada cert temps es pot votar per a canviar a una part dels "governants". No és democràcia perquè falla el concepte de base però, formalment, en presenta algunes característiques, i així es va passant.

Però que passa quan el sistema pateix un daltabaix ? que emergeix l'autèntica natura del sistema.Els governants abandone el seu rol de "representants", o de "líders", i actuen de forma tirànica. Els administrats han d'obeir, i són coaccionats per a aconseguir aquest comportament.

El que passa, és clar, és que aquesta coacció només és possible per la força i l'us de la força contra la població, tard o d'hora genera una resposta de força. La dissidència creix, la revolta es produeix. El sistema abandona les formes democràtiques i, de forma crua, esdevé un estat policial i una dictadura.

Les "democràcies representatives" no són democràcies pures. La delegació de sobirania en els representants té conseqüències. Tanmateix, la qualitat dels representants, i dels votants, el seu grau de maduresa democràtica, la comprensió de les limitacions democràtiques del sistema per part tots fan que, en moments de crisi, les polítiques siguin unes o altres.

Ahir llegia aquest article sobre el model suec : « I si Suècia tingués raó ? ». En recomano la lectura. La qualitat democràtica d'un país, com l'he explicat abans, és el que marca la diferència. No en el recompte final de víctimes, però sí en l'anàlisi, l'acceptació, l'aprenentatge que com a societat se'n faci de l'epidèmia.

És el que deia Xavier Diez al seu article a la revista Mirall « Una crisi dissolvent ». A Espanya ha emergit el model autoritari subjacent. Els súbdits han d'obeir. No cal donar-lis explicacions perquè no les entendrien. El que cal és donar ordres, per absurdes que es mostrin en situacions concretes. Els súbdits no han de pensar, només han de seguir el manual en el que es descriurà exactament la norma a aplicar, què fer o dir en cada moment.

Però em sembla que no hi ha gaire gent que si ho pensa una mica accepti ser un súbdit sense cap més contrapartida. La intel·ligència, la responsabilitat no poden tolerar l'obediència quan és absurda. No som súbdits (això espero). En general, preferim ser tractat com els adults que se suposa que som. Els adults volen informacions i explicacions clares i actuar amb criteri propi. Es pot atendre a recomanacions si són raonables. Sabem que tenim uns drets i uns deures. Sabem que en determinades situacions alguns d'aquests drets poden ser matisats, fins i tot suspesos. Sabem que algun dia ens morirem. Sabem que a vegades, o sovint, t'esforces i les coses no surten com vols. Els adults gaudim dels èxits quan s'esdevenen i gestionem el millor que sabem i podem la frustració quan es produeix. Se suposa que totes aquestes coses, i moltes d'altres, els adults les coneixem.

És molt important tenir-ho en compte  perquè de ben segur que no tots els adults son dignes d'aquest qualificatiu, però cal pensar que una quantitat prou gran, sí que ho són (ho som?). La frustració es pot tolerar, es pot assumir, es pot gestionar més o menys. Però a menys que siguis un mestre zen, al final la frustració provoca una reacció.

A mi em sembla questa reacció ha de ser productiva. Torno al començament. D'entre els possibles camins, l'estat espanyol ha triat el de tractar a la gent com criatures, en lloc de  com adults. Ha triat tractar-los com a súbdits, enlloc de fer-ho com a ciutadans.

Potser l'estat ens coneix més bé que no ens pensem i ha fet aquesta tria amb tota la intenció. També podria ser que no, que senzillament hagi actuat com li demanava el cos. Sigui com sigui, avui, aquí, el problema més greu que tenim és de democràcia.

I si això ens frustra, el més adult seria que la nostra reacció fos productiva. Que fos una reacció per canviar el rumb. Que fos una reacció per a tenir més democràcia, més llibertat, més responsabilitat personal.

A mi em sembla que d'aquesta crisi en podem sortir de dues formes, essencialment, o amb un sistema molt més controlador i dictatorial, o amb una revolta. Amb una revolució. Les revolucions no han de  ser, necessàriament, violentes, en el sentit de la lluita armada. Però sí que han de ser disruptives.

Del que fem o deixem de fer, del que ens deixem o no ens deixem fer, en sortirà el nou model. Dictadura o democràcia ? Control, repressió i censura o ciutadans lliures i ni presos ni exiliats ? R78 o República Catalana ? Masclisme o feminisme ? Ciutadans o súbdits ? Europa del capital o Europa dels pobles ? Competència o col·laboració ? Llibertat o caos ? Autodeterminació o caos ? Autogestió o caos ?

Els convido a anar-ho pensant.