"En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els deixebles eren prop de Calella de la Costa, al Maresme, i es disposaven a passar un cop més la nit de Nadal.
Des de feia algunes jornades s'havia afegit al grup dels deixebles un jove que, si bé participava en les pregàries, a vegades els dubtes el duien a fer els àpats apartat de la resta.
I deia:
- Mestre, jo vull seguir-vos, però trobo a faltar els meus pares i germans.
Sant Nicolau Pistoler se'l mirava com qui mira una soca, però no deia res.
En aquestes que es van quedar sense provisions i, seguint el seu costum , van decidir anar a la vila més propera a demanar caritat. I vet aquí que el grup de Sant Nicolau i els deixebles va entrar a Calella.
Els va cridar molt l'atenció que a moltes cases hi havia penjada una bandera de quatre franges vermelles sobre fons groc, rematada per un triangle blau amb un estel blanc de cinc puntes al mig. Van veure que també es podien trobar banderes que en comptes del triangle blau deixaven el fons groc i l'estel de cinc puntes era vermell en comptes de blanc.
Aquest cop els deixebles van tenir en compte la data en que es trobaven i van deduir, amb molt d'encert, que es tractava de la decoració de Nadal, i que la bandera representava l'estel de Natzaret.
Els deixebles es van emocionar en veure la fe dels vilatans. Van adonar-se que els estels es trobaven arreu. També es van adonar que la fe d'aquell poble es veia en els actes i en la convicció als seus mots:
- Bona gent, que ens podeu fer caritat?
-Sí
- i ens podeu fer caritat d'un quilo de patates?
- Sí
O també:
- Bon home, que ens podeu ajudar
-Sí
i ens podeu ajudar a moure aquest carro que destorba el pas?
-Sí
I vet aquí que la gent deia que Sí i Sí a tot el que fos ajudar-se els uns als altres, a fer caritat als més desvalguts, a reparar allò que estava espatllat, o fer noves obres pel bé de tots.
Els deixebles estaven meravellats. Sant Nicolau Pistoler, muntat al seu cavall, ho contemplava satisfet.
L'esperit de Nadal ho impregnava tot.
Vet aqui, però, que no tothom estava pres per l'esperit de Nadal. Van arribar a una casa on no hi havia penjat l'estel de Natzaret, si no un llençol groc amb dues franges vermelles al costat. Anaren allà i demanaren:
- Bona gent, que ens podrieu fer caritat?
Silenci per resposta.
- Hola?
-Esteu molestant! M'esteu posant en el compromís d'haver de decidir si vull ajudar o no vull ajudar. La llei no diu res sobre deixebles a cavall que demanen caritat. Marxeu i sotmeteu-vos a la llei. Aneu a l'ajuntament i allà se us donarà allò que la llei jutgi convenient.
- Germà, si no voleu fer-nos caritat, n'hi ha prou amb dir-nos que no.
A Sant Nicolau Pistoler se li començava a inflar la vena, car la santa paciència no era, precisament, una de els seves virtuts.
De cop, el jove deixeble que feia uns dies s'havia ajuntat a la banda de Sant Nicolau va posar-se al davant de tots i digué:
- Hola, pare, he tornat!
- Fill! que fas amb aquesta colla d'arreplegats?
- Pare, en veritat us dic que el Mestre i els deixebles tenen paraules sàvies... Bé, en realitat només els deixebles, ja que el mestre no parla i només es dedica a fer punteria amb les pistoles entre pregària i pregària. Però els deixebles sí que semblen espavilats i diuen paraules sàvies!
- Fill, abandona a aquests marginats i torna a casa amb els teus germans i els teus pares.
- Però és que jo vull fer el camí de la pregària!
-Sí?
-Sí
- i estàs disposat a fer tots els sacrificis que suposa aquest camí?
- ... em temo que no
El jove es va posar a plorar doncs s'adonava que vivia en una gran contradicció. El pare s'apropà al seu fill. També ho feu Sant Nicolau.
Veure l'imponent figura de Sant Nicolau amb els dos colt 45 carregats i amb la seva mirada d'arcàngel guerrer clavada als ulls del jove va fer còrrer un calfred a tots els presents.
Tots es temien que Sant Nicolau castigaria aquell dubte.
El pare es va interposar entre el seu fill i el Sant. Però el mestre va apartar l'home i el va agafar de la ma. Avançà cap al jove que se'l mirava amb ulls esbatanats i també l'agafà de la ma. Els clavà la seva mirada d'acer i digué al jove.
- Encara no estàs preparat. Queda't amb el teu pare.
Tothom va respirar alleujat.
Però just en aquell moment,un grup de guàrdies de la governadora van arribar a la plaça.
- En nom de la governadora, la banda d'indesitjables rodamons que ha arribat a Calella molestant a la gent amb preguntes prohibides queden detinguts!
La gent del poble es van mostrar indignats doncs ells havien ajudat a Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles de gust. Es va alçar un murmuri entre la gent.
Un dels guàrdies va dirigir-se als deixebles i els increpà.
- Què és això d'anar fent preguntes!
Els deixebles estaven astorats, era el primer cop que els prohibien preguntar a la gent. Però encara estaven més astorats en adonar-se que aquells guàrdies no tenien ni idea de com les gastava Sant Nicolau.
Un altre guàrdia s'adreçà al jove que romania amb el seu pare i li etzibà un cop tot dient:
- Tu que fas, galifardeu! ajuntant-te amb aquests indesitjables! una bona allisada et fotia si jo fos ton pare!
I anava a etzibar-li un altre cop quan sona el primer tret.
Sant Nicolau Pistoler, amb la vena inflada i el colt fumejant havia disparat un tret al fusell del guàrdia.
Els guàrdies es van quedar glaçats. Mai ningú no havia gosat plantar-lis cara.
Amb la mirada de foc, Sant Nicolau anà directe cap a ells amb els colts desenfundats. Els guàrdies van reaccionar i es disposaven a fer foc però no van ser a temps, doncs amb trets ràpids i precisos els va desarmar.
Encara els guàrdies van llençar-se sobre el sant amb la intenció d'atonyinar-lo, però Sant Nicolau Pistoler, beneït per la força divina, els va rebre amb un gec de guitzes que els va deixar plegats, amb molts menys dents que abans d'aquesta història, braços i cames trencats i amb un xoc post-traumàtic que va trigar molt de temps a marxar.
La gent del poble van fer un crit d'admiració i d'alleujament, doncs aquells guàrdies de la governadora eren força emprenyadors.
Els guàrdies van fugir com van poder a amagar-se al refugi antiaeri del Parc Dalmau.
El pare i el fill restaven admirats del sant, i el pare digué
- Gràcies, Nicolau, si us cal res, demaneu-ho.
Sant Nicolau mirà aquell home agraït i somrigué.
El jove digué, emocionat:
- vull seguir-vos, senyor!
Però Sant Nicolau, fent un gest, l'aturà i replicà:
- Encara ets massa jove. Creixeràs i abandonaràs els dubtes. Llavors em podràs seguir.
I afegí en veu baixa per a que ningú el sentís ...
- coi de federalistes...
Muntà a cavall. Els deixebles també ho feren. La gent els victorejà. Una nena els va donar un d'aquells draps que hi havien penjats pel poble amb l'estel de Natzaret.
Sant Nicolau i els deixebles van marxar,a cavall, per la platja de Calella, en direcció a les Torretes on havien fet el campament i on van passar aquella nit de Nadal."
Del "llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler"
Sant Nicolau Pistoler era un dels personatges que protagonitzaven les histories del programa de ràdio Pasta Gansa, presentat per Miquel Calçada a principis dels 90. Posteriorment va aparèixer interpretat per un actor al programa Persones Humanes de TV3, també presentat per Miquel Calçada.
El personatge de Sant Nicolau Pistoler, una mena de gurú de secta amb tendències violentes, compta amb un munt de fans a Internet que en segueixen -en seguim- escrivint, amb més o menys encert, la crònica de les seves aventures.
Que Déu us ampari!
Bon Nadal!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Nicolau Pistoler. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Nicolau Pistoler. Mostrar tots els missatges
dimarts, 24 de desembre del 2013
dissabte, 24 de desembre del 2011
Llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler. El nadal de la crisi.
En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els deixebles passaven prop de Barcelona.
I com que era el temps de Nadal, i cada cop feia més fred, el mestre va dirigir els seus peus cap a la ciutat on altres cops havia estat i on era recordat amb reverència pels vilatans per la justícia dels seus nombrosos fets.
Però a diferència d'altres cops, aquesta vegada no varen ser rebuts per nens riallers. Ni per la munió de gent i el xivarri dels mercats. Aquest cop, als mercats hi havia poca gent, moltes parades estaven tancades i els pocs nens que eren al carrer no reien en veure'ls passar.
I quan els deixebles van demanar què passava, la gent ve respondre: "és que hi ha una gran crisi".
El deixeble més tanoca de tots va dir: "Mostreu-nos on és la crisi que el mestre hi farà punteria".
"La crisi és que no hi ha feina. I els homes i les dones no poden treballar. No poden guanyar-se el pa. Amb prou feines poden alimentar als fills".
I llavors arribaren els guàrdies del rei i el capità de la tropa llegí l'edicte: "per ordre del re i per a lluitar contra la crisi, la meitat de tot el que tingueu de valor ens ho heu de donar per al tresor reial. I per a que ningú s'estigui de pagar els impostos, els meus soldats i jo mateix, anirem casa per casa i ens endurem la meitat del que hi trobem."
Va haver-hi un gran trasbals i tothom es va posar a cridar, la gent va fugir cap a les seves cases per amagar les seves pertinences dels soldats.
Sant Nicolau Pistoler estava allà, escoltant l'edicte. I a mida que l'anava escoltant, les venes dels temples se li anaven inflant i, tot ell, s'enrogia.
Els vilatans havien marxat de la plaça del mercat. Només hi quedaven els soldats del rei i Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles.
En veure aquells homes que no coneixia, el capità es dirigí a ells i els digué: "l'edicte del rei afecta a tothom. També als forasters, ja que esteu aquí sereu els primers a pagar els impostos." i feu un senyal a la tropa per a que prenguessin als deixebles la meitat dels seus bens.
Però vet aquí que alguns dels soldats havien reconegut a Sant Nicolau Pistoler i van entendre que d'allò no en podria sortir res de bo per ells, així que els més prudents dels soldats, amb sigil, van tocar el dos.
La resta de soldats, però, van avançar cap a on eren els deixebles, que van recular fins posar-se darrere del mestre.
I vet aquí que Sant Nicolau Pistoler estava allà, mirant amb els ulls encesos a la tropa. En veure la figura del sant, palplantat i fitant-los reptador, un calfred recorregué l'espatlla dels soldats, que s'aturaren en sec, desconcertats.
"Endavant, hem d'obeir les ordres del rei!, preneu-los la meitat del que tenen per al tresor, i l'altre meitat com a multa per resis..."
El capità no pogué acabar la frase, perquè el carregador del colt 45 del sant s'havia buidat al seu crani.
Als soldats se'ls van posar els pels de punta en veure el cos sense cap del seu capità. El més enze de tots ells va dir: "Assassí! hem d'agafar l'assassí del..." però tampoc va poder acabar la frase perquè en aquell moment la ma del sant li va tenallar el coll. Amb la força que Déu li havia donat, amb un sol braç al sant aixecà al soldat a un pam de terra. Se l'acostà a la cara i el mirà amb els seus ulls de foc. Així el tingué uns segons, després el deixa anar. L'esglaiat soldat s'havia fet pipí a sobre i els cabells se li havien tornat blancs.
La resta de soldats, en veure com les gastava el sant, van partir d'allí tot lloant el Senyor i donant gràcies per que el sant els havia fet veure que anaven pel mal camí.
Els veïns de la plaça en veure el que havia passat van anar sortint de les seves cases i van envoltar al sant i als seus deixebles, i al soldat dels cabells blancs. I amb grans mostres d'alegria, lloaven al senyor.
Però un dels botiguer va dir: "Senyor, hauria estat millor que haguéreu deixat que els soldats s'enduguessin els impostos. Ara el rei ens enviarà molts més soldats que s'enduran tot el que tenim i ens empresonaran i ens faran esclaus".
I la gent que estava tan contenta, de cop es va tornar trista i temerosa pensant en el càstig reial.
I a Sant Nicolau, que s'havia apaivagat, se li tornava a pujar la mosca al nas i anant de dret cap al botiguer poruc, el va agafar pel coll com havia fet amb el soldat, i enrogit el mantingué així durant uns instants. El botiguer també es va fer pipí a sobre, però els cabells no se li tornaren blancs perquè era calb.
Sant Nicolau va mirar al castell del rei i l'assenyalà amb el dit. "És el castell del rei", digué un dels veïns. Va fer un senyal als deixebles per a que el seguissin i tots plegats van anar al castell.
Aliens a la que els estava a punt de caure, el rei i els rics de la ciutat estaven reunits al castell i discutien què en farien dels diners que havien pres dels pobres. "Em faré fer un castell nou" deia un, "Casaré la meva filla a l'Escorial", deia l'altre, "i jo a Santa Maria del Mar", afegia el primer, "jo endollaré a la família com a càrrecs de confiança i cobraran sous estratosfèrics"... I demostraven tenir molta imaginació per a gastar els diners que havien pres dels vilatans.
I encara volien més diners i pensaven: "farem que baixin els salaris i ens quedarem la diferència", i també, "apujarem els impostos", "farem que molts pocs treballin molt i a aquests pocs els pagarem molt poc". "Molt aviat totes les riqueses de la ciutat seran nostres, i els vilatans ens hauran de demanar préstecs i s'endeutaran per a tota la seva vida i així seran per a sempre més els nostres esclaus, ells, i les seves dones, i els seus fills i filles. Tot serà nostre". I reien.
Però, de cop, un gran terrabastall se sentí al pati d'armes. I, a continuació, una gran confusió i crits, i després, sorprenentment, càntics d'alegria.
I és que Sant Nicolau havia esbotzat la porta del castell d'una canonada, i ell i els seu deixebles havien entrat. La guàrdia del castell va sortir a enfrontar-se a l'enemic desconegut, però quan van veure de qui es tractava, van optar per una retirada estratègica, tot lloant Déu.
Però això no ho sabien el rei i els rics que seguien fantasiejant a la gran sala del consell. De nou, Sant Nicolau Pistoler esbotzà una porta, i aquest cop era la de la sala del consell i ple de ira i de santa intransigència entrà, lentament, a l'estança.
El rei i els rics havien emmudit de cop. Qui era aquell homenot barbut que gosava molestar als poderosos? Cegats per la seva supèrbia, van desenbeinar les seves luxoses espases i van desenfundar les poderoses armes de foc que duien i cridaven als seus guàrdies personals.
Però els guàrdies personals feia molta estona que havien fugit. I els rics i el rei van tirar primer contra Sant Nicolau Pistoler, però el Senyor protegia al seu enviat i cap bala no el va tocar, ans es ferien entre ells.
I Sant Nicolau Pistoler es tragué els colts de les fundes i tret que tirava, tret que reventava el crani d'algun d'aquells malànimes. Ni en el llibre dels Macabeus trobareu una escabetxina com aquella. Finalment el rei quedà sol, i en la seva ceguesa continuava tirant contra el sant, fins que es va quedar sense bales. Cap ni una ni tan sols va fregar a Sant Nicolau.
I encara l'insultava i el cridava i li demanava qui era. Sant Nicolau, com en el miracle de la conversió dels cabells negres en blancs, va agafar al rei pel coll i amb el seu poderós braç, l'alçà un pam sobre terra. Fitant-lo amb els seus ulls encesos.
En aquell moment, el rei s'adonà que la seva situació era, més aviat, compromesa i s'espantà molt. No era tan poderós com es pensava. S'adonava que estava a punt de pagar per les seves malifetes.
Sant Nicolau Pistoler tenallava amb força el coll del rei. S'acostà a la finestra de la sala del consell. Aixecà el rei com qui aixeca un ninot i el mostrà als vilatans que s'havien congregat a la porta del castell. I el llençà daltabaix.
Tothom es va quedar glaçat.
Sant Nicolau Pistoler i els deixebles van anar a la sala del tresor i van obrir la porta. Allà hi havien riqueses incomptables. Però per a Sant Nicolau Pistoler allò no eren més que rocs i pedres sense valor.
I els deixebles van demolir el castell a canonades. I els veïns, que es pensaven que Sant Nicolau Pistoler els hauria deixat agafar els diners del tresor, es van quedar amb un pam de nas. I és que no es pot servir a Déu i als diners.
Rondinant, els veïns van tornar cadascú a casa seva. I els deixebles van calar foc a les restes del castell.
Un pagès va apropar-se al sant i li digué. "Amb el que has fet, has deslliurat al poble del rei i dels rics que els robaven i els oprimien. Tanmateix, la crisi continua perquè segueixen sense tenir feina."
Sant Nicolau és mirà el pagès, mirà també el foc del castell, que s'escampava per la ciutat i ho assenyalà amb el dit. Girà cua i s'allunyà del pagès.
Un dels deixebles, el més espavilat, s'apropà al pagès i li va dir: "Teniu molta feina. Heu de fer una nova ciutat. I no cometeu els mateixos errors. Amb l'ajut de Déu us en sortireu. Adéu, pagès, que tinguis un bon nadal".
I Sant Nicolau i els deixebles se'n tornaren a les muntanyes, des d'on es veia el fum de la ciutat cremada, i aquella nit era la de Nadal.
I com que era el temps de Nadal, i cada cop feia més fred, el mestre va dirigir els seus peus cap a la ciutat on altres cops havia estat i on era recordat amb reverència pels vilatans per la justícia dels seus nombrosos fets.
Però a diferència d'altres cops, aquesta vegada no varen ser rebuts per nens riallers. Ni per la munió de gent i el xivarri dels mercats. Aquest cop, als mercats hi havia poca gent, moltes parades estaven tancades i els pocs nens que eren al carrer no reien en veure'ls passar.
I quan els deixebles van demanar què passava, la gent ve respondre: "és que hi ha una gran crisi".
El deixeble més tanoca de tots va dir: "Mostreu-nos on és la crisi que el mestre hi farà punteria".
"La crisi és que no hi ha feina. I els homes i les dones no poden treballar. No poden guanyar-se el pa. Amb prou feines poden alimentar als fills".
I llavors arribaren els guàrdies del rei i el capità de la tropa llegí l'edicte: "per ordre del re i per a lluitar contra la crisi, la meitat de tot el que tingueu de valor ens ho heu de donar per al tresor reial. I per a que ningú s'estigui de pagar els impostos, els meus soldats i jo mateix, anirem casa per casa i ens endurem la meitat del que hi trobem."
Va haver-hi un gran trasbals i tothom es va posar a cridar, la gent va fugir cap a les seves cases per amagar les seves pertinences dels soldats.
Sant Nicolau Pistoler estava allà, escoltant l'edicte. I a mida que l'anava escoltant, les venes dels temples se li anaven inflant i, tot ell, s'enrogia.
Els vilatans havien marxat de la plaça del mercat. Només hi quedaven els soldats del rei i Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles.
En veure aquells homes que no coneixia, el capità es dirigí a ells i els digué: "l'edicte del rei afecta a tothom. També als forasters, ja que esteu aquí sereu els primers a pagar els impostos." i feu un senyal a la tropa per a que prenguessin als deixebles la meitat dels seus bens.
Però vet aquí que alguns dels soldats havien reconegut a Sant Nicolau Pistoler i van entendre que d'allò no en podria sortir res de bo per ells, així que els més prudents dels soldats, amb sigil, van tocar el dos.
La resta de soldats, però, van avançar cap a on eren els deixebles, que van recular fins posar-se darrere del mestre.
I vet aquí que Sant Nicolau Pistoler estava allà, mirant amb els ulls encesos a la tropa. En veure la figura del sant, palplantat i fitant-los reptador, un calfred recorregué l'espatlla dels soldats, que s'aturaren en sec, desconcertats.
"Endavant, hem d'obeir les ordres del rei!, preneu-los la meitat del que tenen per al tresor, i l'altre meitat com a multa per resis..."
El capità no pogué acabar la frase, perquè el carregador del colt 45 del sant s'havia buidat al seu crani.
Als soldats se'ls van posar els pels de punta en veure el cos sense cap del seu capità. El més enze de tots ells va dir: "Assassí! hem d'agafar l'assassí del..." però tampoc va poder acabar la frase perquè en aquell moment la ma del sant li va tenallar el coll. Amb la força que Déu li havia donat, amb un sol braç al sant aixecà al soldat a un pam de terra. Se l'acostà a la cara i el mirà amb els seus ulls de foc. Així el tingué uns segons, després el deixa anar. L'esglaiat soldat s'havia fet pipí a sobre i els cabells se li havien tornat blancs.
La resta de soldats, en veure com les gastava el sant, van partir d'allí tot lloant el Senyor i donant gràcies per que el sant els havia fet veure que anaven pel mal camí.
Els veïns de la plaça en veure el que havia passat van anar sortint de les seves cases i van envoltar al sant i als seus deixebles, i al soldat dels cabells blancs. I amb grans mostres d'alegria, lloaven al senyor.
Però un dels botiguer va dir: "Senyor, hauria estat millor que haguéreu deixat que els soldats s'enduguessin els impostos. Ara el rei ens enviarà molts més soldats que s'enduran tot el que tenim i ens empresonaran i ens faran esclaus".
I la gent que estava tan contenta, de cop es va tornar trista i temerosa pensant en el càstig reial.
I a Sant Nicolau, que s'havia apaivagat, se li tornava a pujar la mosca al nas i anant de dret cap al botiguer poruc, el va agafar pel coll com havia fet amb el soldat, i enrogit el mantingué així durant uns instants. El botiguer també es va fer pipí a sobre, però els cabells no se li tornaren blancs perquè era calb.
Sant Nicolau va mirar al castell del rei i l'assenyalà amb el dit. "És el castell del rei", digué un dels veïns. Va fer un senyal als deixebles per a que el seguissin i tots plegats van anar al castell.
Aliens a la que els estava a punt de caure, el rei i els rics de la ciutat estaven reunits al castell i discutien què en farien dels diners que havien pres dels pobres. "Em faré fer un castell nou" deia un, "Casaré la meva filla a l'Escorial", deia l'altre, "i jo a Santa Maria del Mar", afegia el primer, "jo endollaré a la família com a càrrecs de confiança i cobraran sous estratosfèrics"... I demostraven tenir molta imaginació per a gastar els diners que havien pres dels vilatans.
I encara volien més diners i pensaven: "farem que baixin els salaris i ens quedarem la diferència", i també, "apujarem els impostos", "farem que molts pocs treballin molt i a aquests pocs els pagarem molt poc". "Molt aviat totes les riqueses de la ciutat seran nostres, i els vilatans ens hauran de demanar préstecs i s'endeutaran per a tota la seva vida i així seran per a sempre més els nostres esclaus, ells, i les seves dones, i els seus fills i filles. Tot serà nostre". I reien.
Però, de cop, un gran terrabastall se sentí al pati d'armes. I, a continuació, una gran confusió i crits, i després, sorprenentment, càntics d'alegria.
I és que Sant Nicolau havia esbotzat la porta del castell d'una canonada, i ell i els seu deixebles havien entrat. La guàrdia del castell va sortir a enfrontar-se a l'enemic desconegut, però quan van veure de qui es tractava, van optar per una retirada estratègica, tot lloant Déu.
Però això no ho sabien el rei i els rics que seguien fantasiejant a la gran sala del consell. De nou, Sant Nicolau Pistoler esbotzà una porta, i aquest cop era la de la sala del consell i ple de ira i de santa intransigència entrà, lentament, a l'estança.
El rei i els rics havien emmudit de cop. Qui era aquell homenot barbut que gosava molestar als poderosos? Cegats per la seva supèrbia, van desenbeinar les seves luxoses espases i van desenfundar les poderoses armes de foc que duien i cridaven als seus guàrdies personals.
Però els guàrdies personals feia molta estona que havien fugit. I els rics i el rei van tirar primer contra Sant Nicolau Pistoler, però el Senyor protegia al seu enviat i cap bala no el va tocar, ans es ferien entre ells.
I Sant Nicolau Pistoler es tragué els colts de les fundes i tret que tirava, tret que reventava el crani d'algun d'aquells malànimes. Ni en el llibre dels Macabeus trobareu una escabetxina com aquella. Finalment el rei quedà sol, i en la seva ceguesa continuava tirant contra el sant, fins que es va quedar sense bales. Cap ni una ni tan sols va fregar a Sant Nicolau.
I encara l'insultava i el cridava i li demanava qui era. Sant Nicolau, com en el miracle de la conversió dels cabells negres en blancs, va agafar al rei pel coll i amb el seu poderós braç, l'alçà un pam sobre terra. Fitant-lo amb els seus ulls encesos.
En aquell moment, el rei s'adonà que la seva situació era, més aviat, compromesa i s'espantà molt. No era tan poderós com es pensava. S'adonava que estava a punt de pagar per les seves malifetes.
Sant Nicolau Pistoler tenallava amb força el coll del rei. S'acostà a la finestra de la sala del consell. Aixecà el rei com qui aixeca un ninot i el mostrà als vilatans que s'havien congregat a la porta del castell. I el llençà daltabaix.
Tothom es va quedar glaçat.
Sant Nicolau Pistoler i els deixebles van anar a la sala del tresor i van obrir la porta. Allà hi havien riqueses incomptables. Però per a Sant Nicolau Pistoler allò no eren més que rocs i pedres sense valor.
I els deixebles van demolir el castell a canonades. I els veïns, que es pensaven que Sant Nicolau Pistoler els hauria deixat agafar els diners del tresor, es van quedar amb un pam de nas. I és que no es pot servir a Déu i als diners.
Rondinant, els veïns van tornar cadascú a casa seva. I els deixebles van calar foc a les restes del castell.
Un pagès va apropar-se al sant i li digué. "Amb el que has fet, has deslliurat al poble del rei i dels rics que els robaven i els oprimien. Tanmateix, la crisi continua perquè segueixen sense tenir feina."
Sant Nicolau és mirà el pagès, mirà també el foc del castell, que s'escampava per la ciutat i ho assenyalà amb el dit. Girà cua i s'allunyà del pagès.
Un dels deixebles, el més espavilat, s'apropà al pagès i li va dir: "Teniu molta feina. Heu de fer una nova ciutat. I no cometeu els mateixos errors. Amb l'ajut de Déu us en sortireu. Adéu, pagès, que tinguis un bon nadal".
I Sant Nicolau i els deixebles se'n tornaren a les muntanyes, des d'on es veia el fum de la ciutat cremada, i aquella nit era la de Nadal.
dijous, 24 de desembre del 2009
Sant Nicolau Pistoler i les llums de Montserrat (conte de Nadal)
Que tingueu un Bon Nadal amb les vostres famílies i amics!
"En aquells temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles feren cap a la regió de les agulles de Montserrat.
El lloc, feréstec i solitari, convidava al recolliment i a l'oració. En arribar a un punt allunyat de pobles i camins concorreguts, el sant ordenà desmuntar i plantar el campament.
Els deixebles van obeir i ben aviat el campament era parat. En acabar, tots es reuniren al voltant de Sant Nicolau. Es feu el silenci. El sant mirà al cel estelat i assenyalà un punt. Els deixebles miraren primer el dit, i després el punt que assenyalava.
I vet aquí que un grup de llums en formació creuava l'espai. Un deixeble es posà a cridar "Miracle! miracle!" però el sant el feu callar etzibant-li un roc que li va esberlar un parell de dents.
Els llums es dirigien directament cap a on es trobava el campament. Sant Nicolau els mirava fixament. Els deixebles estaven inquiets. La formació de llums va arribar just a sobre d'ells i es va trencar. Tots els llums es van posar a girar sobre el campament. De cop es van aturar. Els llums es van apagar. Tot era fosc. Alguns deixebles van cridar. Un instant després, un potent llum projectat des del cel va envoltar al sant.
Sant Nicolau estava assegut, il·luminat, amb els ulls fixos sobre l'estany aparell que ara era visible i descendia del cel.
L'aparell va tocar terra i s'obrí una porta. Immediatament uns homenets petits i rabassuts, amb el cap gros i un dit encès van sortir-ne del seu interior.
Els deixebles, terroritzats, cridaven: "dimonis! monstres! diables! mestre, salveu-nos!"
Però Sant Nicolau no va dir res. Observava els petits éssers que se li acostaven, amb els dits encesos, aparentment de forma amistosa. Quan aquests el van voltar es van posar a cantar una cançó que feia: "A vint-i-cinc de desembre, fum, fum fum".
Sant Nicolau coneixia la cançó. Es va alçar i va donar la ma als petits cantaires. Es va dirigir als deixebles i els feu senyal que s'apropessin.
Els deixebles estaven molt espantats, però en veure que el sant els feia el senyal d'anar li feren cas i s'acostaren allà. Immediatament, els petits éssers els van envoltar mentre continuaven cantant la cançó "ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet...".
Un dels deixebles, en veure que no havia de témer, va dir "angelets! són angelets!"
Sant Nicolau es va girar cap on estava el deixeble esverat i li clava un calbot. Va mirar la resta dels deixebles i els cridà "Que no veieu que és Nadal! Canteu!"
Llavors els deixebles s'adonaren que aquella era la nit de Nadal, i es va posar a cantar junt amb els petits éssers: "Fill de la verge Maria, ha nascut a una establia, fum, fum, fum"
Van cantar aquesta nadala i moltes altres. Els petits éssers van treure torrons, vi dolç i ratafia. Sant Nicolau i els deixebles van menjar i veure, i els petits éssers també.
Poc a poc, la ratafia i el vi dolç van pesar en els ulls dels deixebles que es van anar a dormir al campament, i també en els petits éssers que van tornar a a l'interior de l'aparell volador.
Només van quedar Sant Nicolau i el cantaire que semblava ser el cap de colla. Asseguts, van fer un darrer brindis. Sant Nicolau li digué "bon Nadal" i l'homenet va desaparèixer a l'aparell volador mentre saludava amb la ma i el dit encès.
La màquina s'enlairà fins esdevenir un punt de llum, i tot de llums van aparèixer de cop. Van voltar sobre del campament i finalment, van marxar en formació perdent-se en direcció a Manresa.
Es feu el silenci i la foscor al campament. Sant Nicolau restava immòbil al mateix lloc on havia acomiadat l'homenet.
Es va posar de peu. Va mirar el cel i les fosques agulles montserratines que es contrastaven sobre el fons d'estels.
Va pensar en la mare de Déu negra i en el Nen i somrigué. "Feliç aniversari xaval!"
"...i bon Nadal per a tots!"
"En aquells temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles feren cap a la regió de les agulles de Montserrat.
El lloc, feréstec i solitari, convidava al recolliment i a l'oració. En arribar a un punt allunyat de pobles i camins concorreguts, el sant ordenà desmuntar i plantar el campament.
Els deixebles van obeir i ben aviat el campament era parat. En acabar, tots es reuniren al voltant de Sant Nicolau. Es feu el silenci. El sant mirà al cel estelat i assenyalà un punt. Els deixebles miraren primer el dit, i després el punt que assenyalava.
I vet aquí que un grup de llums en formació creuava l'espai. Un deixeble es posà a cridar "Miracle! miracle!" però el sant el feu callar etzibant-li un roc que li va esberlar un parell de dents.
Els llums es dirigien directament cap a on es trobava el campament. Sant Nicolau els mirava fixament. Els deixebles estaven inquiets. La formació de llums va arribar just a sobre d'ells i es va trencar. Tots els llums es van posar a girar sobre el campament. De cop es van aturar. Els llums es van apagar. Tot era fosc. Alguns deixebles van cridar. Un instant després, un potent llum projectat des del cel va envoltar al sant.
Sant Nicolau estava assegut, il·luminat, amb els ulls fixos sobre l'estany aparell que ara era visible i descendia del cel.
L'aparell va tocar terra i s'obrí una porta. Immediatament uns homenets petits i rabassuts, amb el cap gros i un dit encès van sortir-ne del seu interior.
Els deixebles, terroritzats, cridaven: "dimonis! monstres! diables! mestre, salveu-nos!"
Però Sant Nicolau no va dir res. Observava els petits éssers que se li acostaven, amb els dits encesos, aparentment de forma amistosa. Quan aquests el van voltar es van posar a cantar una cançó que feia: "A vint-i-cinc de desembre, fum, fum fum".
Sant Nicolau coneixia la cançó. Es va alçar i va donar la ma als petits cantaires. Es va dirigir als deixebles i els feu senyal que s'apropessin.
Els deixebles estaven molt espantats, però en veure que el sant els feia el senyal d'anar li feren cas i s'acostaren allà. Immediatament, els petits éssers els van envoltar mentre continuaven cantant la cançó "ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet...".
Un dels deixebles, en veure que no havia de témer, va dir "angelets! són angelets!"
Sant Nicolau es va girar cap on estava el deixeble esverat i li clava un calbot. Va mirar la resta dels deixebles i els cridà "Que no veieu que és Nadal! Canteu!"
Llavors els deixebles s'adonaren que aquella era la nit de Nadal, i es va posar a cantar junt amb els petits éssers: "Fill de la verge Maria, ha nascut a una establia, fum, fum, fum"
Van cantar aquesta nadala i moltes altres. Els petits éssers van treure torrons, vi dolç i ratafia. Sant Nicolau i els deixebles van menjar i veure, i els petits éssers també.
Poc a poc, la ratafia i el vi dolç van pesar en els ulls dels deixebles que es van anar a dormir al campament, i també en els petits éssers que van tornar a a l'interior de l'aparell volador.
Només van quedar Sant Nicolau i el cantaire que semblava ser el cap de colla. Asseguts, van fer un darrer brindis. Sant Nicolau li digué "bon Nadal" i l'homenet va desaparèixer a l'aparell volador mentre saludava amb la ma i el dit encès.
La màquina s'enlairà fins esdevenir un punt de llum, i tot de llums van aparèixer de cop. Van voltar sobre del campament i finalment, van marxar en formació perdent-se en direcció a Manresa.
Es feu el silenci i la foscor al campament. Sant Nicolau restava immòbil al mateix lloc on havia acomiadat l'homenet.
Es va posar de peu. Va mirar el cel i les fosques agulles montserratines que es contrastaven sobre el fons d'estels.
Va pensar en la mare de Déu negra i en el Nen i somrigué. "Feliç aniversari xaval!"
"...i bon Nadal per a tots!"
dimecres, 24 de desembre del 2008
La nit de Nadal de Sant Nicolau Pistoler
En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles baixaren a Barcelona amb l'ànim de passar allà el Nadal.
I vet aquí que en arribar a ciutat, Sant Nicolau envià un parell de deixebles que busquessin un lloc on tots hi poguessin estar. Els deixebles marxaren a la ciutat i van buscar llocs, però arreu on anaven els demanaven diners per l'allotjament i el menjar. Ningú no mostrava caritat.
Els deixebles anaren a trobar al mestre molt espantats per explicar-li que enlloc els volien. Sant Nicolau fa omplir-se de santa ira i només va dir: "Munteu!"
Dit i fet, el mestre i els deixebles van pujar als seus cavalls. "Endavant!", digué el sant. Així fou com entraren a ciutat. Els barcelonins que els veieren acostar-se, en notar la mirada airada de Sant Nicolau, recolliren els nens del carrer i van córrer a amagar-se a les seves cases, tot tancant portes i finestres. Això va passar perquè la fama de les predicacions del Sant l'havia precedit. I perquè els barcelonins eren molt pecadors i no volien penedir-se, ni fer penitència.
I la ira del sant anava en augment. Així que veié com totes les portes havien quedat tancades va cridar amb veu poderosa i plena d'esperit: "Calarem foc a aquesta ciutat per escalfar-nos! ja que no han estat capaços d'oferir-nos hospitalitat!" i els deixebles van començar a buscar fustes i tot el que pogués cremar.
En aquell moment se sentí una veu al cel que deia: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes..."
L'àngel no va poder acabar la frase perquè Sant Nicolau Pistoler va buidar els dos carregadors dels seus Colt 45 sobre l'entitat celestial. De l'àngel no en va quedar més que un escampall de plomes amb les que el sant va fer un cuixí que, segons es recull en els fets dels deixebles, anava molt bé pels maldecaps.
Els barcelonins van quedar terroritzats en veure com el sant havia imposat el silenci i llavors digués l'alcalde que envoltat per la seva guàrdia s'havia acostat fins allà:
"Perdó, Sant Nicolau, calmeu-vos que us donarem aixopluc i menjar! que és Nadal, home! Mireu com de les cases dels veïns hi han penjats Santa Claus per celebrar la festa del naixement del fill de Déu"
I llavors, el Sant s'adonà dels Santa Claus penjats als balcons, i veié que eren molts. I com més en veia, més la seva ira s'inflamava, i encès del tot, digué:
"A Catalunya fem cagar el Tió. I un tió ardent és el que em cal per fer fora de la ciutat tots aquests ídols vermells, grassos i barbuts". I ple de còlera va cremar tots els Santa Claus i Pares Noels de tots els balcons, finestres i aparadors dels comerços de Barcelona. I a tots els llocs on trobà un Pare Noel hi deixà un tió de grans porporcions i llavors digué!
"Aquesta nit fem cagar el tió, En veritat, en veritat us dic, que ai del que no ho faci"
L'alcalde observà horroritzat aquells fets i dugué "Però, que feu! si el Pare Noel és una tradició europea molt guai i heu provocat un munt de desperfectes! guàrdies! guàrdies!"
Però els guàrdies que havien vist de quin peu calçava Sant Nicolau, es feien els ornis i es dedicaven a multar a usuaris del bícing. Sant Nicolau s'acostà a l'alcalde i agafant-lo amb les dues mans l'alçà a un pam de terra i li digué:
"Si veig un putu ren amb el nas vermell t'asseguro que li tallaré el cap per penjar-lo de trofeu"
En sentir això, l'alcalde s'orinà a sobre. I llavors digué:
"Miri, mestre, no es posi així!, vingun a l'ajuntament i passin la nit allà. Mengin i beguin però no em destrossin la ciutat! Hem posat un pessebre i una bonica decoració a la Plaça de Sant Jaume i segur que us agradarà."
I marxaren tots cap allà.
I en arribar, Sant Nicolau s'aturà, i preguntà: "què són aquestes andròmines?" i digué l'alcalde "uns arbres ecològics d'alumini"
En sentir això, els ulls se li posaren blancs a Sant Nicolau. La fúria li colpeja les temples, llamps i trons esclataren i envoltat de flames, s'alcà sobre terra mentre cridaven terroritzats els deixebles:
"Però que esteu sonats?!?! no veieu que heu fet??"
I Sant Nicolau empentà amb les andròmines, que caigueren amb gran estrèpit, i tohom corria i cridava "és la fi del món! és la fi del món!"
i l'alcalde estava amagat molt espantat però el trobà el sant i li digué: "on són els reis mags? parla, cuc!" i l'alcalde l'assenyalà la petita tenda on un espantat patge reial recollia les cartes dels nens. I cap allà va anar Sant Nicolau, i li digué:
"Digues als teus amos que enguany només vull una cosa: el cap del Pare Noel en una safata. Ves."
I el patge va fugir espantat i llavors va dirigir-se a l'alcalde i digué:
"Aquesta ciutat mereix ser cremada fins als fonaments.
Que només així esborraria tota la insensatesa que he vist en la poca estona que he estat aquí. En veritat, en veritat et dic, que si em quedo mig minut més et ficaré la torre de Collserola pel cul.
Però, certament, i demano perdó a Sant Gabriel pels trets d'abans, però no l'havia conegut, que aquesta és una nit que ha de ser de glòria al cel, i de pau a la terra als homes de bona voluntat.
Només que de bona voluntat no n'he vista gaire. I jo no en tinc gens.
Marxaré amb els meus deixebles. Però us estaré vigilant: vull sentir com aquesta nit els nens canten el cagatió. Vull que us deixeu d'animaldes xupiguais, d'hipocresia i que practiqueu més la caritat. Que ve una crisi i no sabeu qui serà el necessitat. Vull que la ciutat es penedeixi dels seus pecats i aneu tots a missa de gall.
I més us val que ho feu."
I amb els seus deixebles tornà per on havia vingut. Deixant rera seu una ciutat purificada i amb fe.
I aquella nit, la missa de gall fou més concorreguda que mai.
Del Llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler.
I vet aquí que en arribar a ciutat, Sant Nicolau envià un parell de deixebles que busquessin un lloc on tots hi poguessin estar. Els deixebles marxaren a la ciutat i van buscar llocs, però arreu on anaven els demanaven diners per l'allotjament i el menjar. Ningú no mostrava caritat.
Els deixebles anaren a trobar al mestre molt espantats per explicar-li que enlloc els volien. Sant Nicolau fa omplir-se de santa ira i només va dir: "Munteu!"
Dit i fet, el mestre i els deixebles van pujar als seus cavalls. "Endavant!", digué el sant. Així fou com entraren a ciutat. Els barcelonins que els veieren acostar-se, en notar la mirada airada de Sant Nicolau, recolliren els nens del carrer i van córrer a amagar-se a les seves cases, tot tancant portes i finestres. Això va passar perquè la fama de les predicacions del Sant l'havia precedit. I perquè els barcelonins eren molt pecadors i no volien penedir-se, ni fer penitència.
I la ira del sant anava en augment. Així que veié com totes les portes havien quedat tancades va cridar amb veu poderosa i plena d'esperit: "Calarem foc a aquesta ciutat per escalfar-nos! ja que no han estat capaços d'oferir-nos hospitalitat!" i els deixebles van començar a buscar fustes i tot el que pogués cremar.
En aquell moment se sentí una veu al cel que deia: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes..."
L'àngel no va poder acabar la frase perquè Sant Nicolau Pistoler va buidar els dos carregadors dels seus Colt 45 sobre l'entitat celestial. De l'àngel no en va quedar més que un escampall de plomes amb les que el sant va fer un cuixí que, segons es recull en els fets dels deixebles, anava molt bé pels maldecaps.
Els barcelonins van quedar terroritzats en veure com el sant havia imposat el silenci i llavors digués l'alcalde que envoltat per la seva guàrdia s'havia acostat fins allà:
"Perdó, Sant Nicolau, calmeu-vos que us donarem aixopluc i menjar! que és Nadal, home! Mireu com de les cases dels veïns hi han penjats Santa Claus per celebrar la festa del naixement del fill de Déu"
I llavors, el Sant s'adonà dels Santa Claus penjats als balcons, i veié que eren molts. I com més en veia, més la seva ira s'inflamava, i encès del tot, digué:
"A Catalunya fem cagar el Tió. I un tió ardent és el que em cal per fer fora de la ciutat tots aquests ídols vermells, grassos i barbuts". I ple de còlera va cremar tots els Santa Claus i Pares Noels de tots els balcons, finestres i aparadors dels comerços de Barcelona. I a tots els llocs on trobà un Pare Noel hi deixà un tió de grans porporcions i llavors digué!
"Aquesta nit fem cagar el tió, En veritat, en veritat us dic, que ai del que no ho faci"
L'alcalde observà horroritzat aquells fets i dugué "Però, que feu! si el Pare Noel és una tradició europea molt guai i heu provocat un munt de desperfectes! guàrdies! guàrdies!"
Però els guàrdies que havien vist de quin peu calçava Sant Nicolau, es feien els ornis i es dedicaven a multar a usuaris del bícing. Sant Nicolau s'acostà a l'alcalde i agafant-lo amb les dues mans l'alçà a un pam de terra i li digué:
"Si veig un putu ren amb el nas vermell t'asseguro que li tallaré el cap per penjar-lo de trofeu"
En sentir això, l'alcalde s'orinà a sobre. I llavors digué:
"Miri, mestre, no es posi així!, vingun a l'ajuntament i passin la nit allà. Mengin i beguin però no em destrossin la ciutat! Hem posat un pessebre i una bonica decoració a la Plaça de Sant Jaume i segur que us agradarà."
I marxaren tots cap allà.
I en arribar, Sant Nicolau s'aturà, i preguntà: "què són aquestes andròmines?" i digué l'alcalde "uns arbres ecològics d'alumini"
En sentir això, els ulls se li posaren blancs a Sant Nicolau. La fúria li colpeja les temples, llamps i trons esclataren i envoltat de flames, s'alcà sobre terra mentre cridaven terroritzats els deixebles:
"Però que esteu sonats?!?! no veieu que heu fet??"
I Sant Nicolau empentà amb les andròmines, que caigueren amb gran estrèpit, i tohom corria i cridava "és la fi del món! és la fi del món!"
i l'alcalde estava amagat molt espantat però el trobà el sant i li digué: "on són els reis mags? parla, cuc!" i l'alcalde l'assenyalà la petita tenda on un espantat patge reial recollia les cartes dels nens. I cap allà va anar Sant Nicolau, i li digué:
"Digues als teus amos que enguany només vull una cosa: el cap del Pare Noel en una safata. Ves."
I el patge va fugir espantat i llavors va dirigir-se a l'alcalde i digué:
"Aquesta ciutat mereix ser cremada fins als fonaments.
Que només així esborraria tota la insensatesa que he vist en la poca estona que he estat aquí. En veritat, en veritat et dic, que si em quedo mig minut més et ficaré la torre de Collserola pel cul.
Però, certament, i demano perdó a Sant Gabriel pels trets d'abans, però no l'havia conegut, que aquesta és una nit que ha de ser de glòria al cel, i de pau a la terra als homes de bona voluntat.
Només que de bona voluntat no n'he vista gaire. I jo no en tinc gens.
Marxaré amb els meus deixebles. Però us estaré vigilant: vull sentir com aquesta nit els nens canten el cagatió. Vull que us deixeu d'animaldes xupiguais, d'hipocresia i que practiqueu més la caritat. Que ve una crisi i no sabeu qui serà el necessitat. Vull que la ciutat es penedeixi dels seus pecats i aneu tots a missa de gall.
I més us val que ho feu."
I amb els seus deixebles tornà per on havia vingut. Deixant rera seu una ciutat purificada i amb fe.
I aquella nit, la missa de gall fou més concorreguda que mai.
Del Llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler.
dimecres, 17 de gener del 2007
fets de Sant Nicolau Pistoler (I)
Pàgines del llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler:
"En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles passaven vora d'Olot, a la Garrotxa i allí hi troba un pagès que en veient-lo arribar muntat al cavall seguit de tots els seus deixebles s'espantà molt i es tancà al seu mas amb tota la seva família. Sant Nicolau s'irrità en veure la manca de caritat d'aquell pagès i cridà amb veu potent:
- En veritat, en veritat et dic que més et valdria no haver-te amagat i, en canvi, haver-nos servit un sopar com Déu mana.
Un dels deixebles, que anava begut es posa a cridar també al pagès que tremolava espantat a casa seva tot increpant-lo i amenaçant-lo amb calar-li foc al mas i recriminant-li la seva falta de caritat.
Sant Nicolau Pistoler es girà envers el deixeble cridaner i li buidà el carregador al crani.
Els altres deixebles es quedaren muts i quiets com rocs. Temorosos de la ira del mestre.
Sant Nicolau Pistoler es dirigí a ells:
- Fills meus, quan parlo jo no ho faig jo sinó Déu per boca meva, i aquest pobre pecador no ha vist que interrompent-me, interrompia Déu.
Els deixebles s'adonaren que el mestre tenia raó i en callar el mestre, lloaren Déu.
I Sant Nicolau Pistoler afegí:
- I ara cremem aquest cau de pecadors i enduem-nos tot el que per caritat no ens han volgut donar, però que ens dona el potent braç de Déu.
Dit això, els deixebles purificaren aquell lloc de pecat tot cremant el mas i prenent el que Déu els posava a l'abast. Menjaren i begueren fins quedar satisfets i encara pogueren omplir moltes saques amb provisions.
I Sant Nicolau Pistoler digué al pagès:
- Malgrat que has pecat, Déu perdona fins als més miserables. Algun dia baixarem un altre cop al mas i et demanarem, per caritat, que ens serveixis. Si no ho fas, potser Déu no et perdonarà un altre cop.
El pagès se n'alegrà molt de veure com Déu el perdonava. Sant Nicolau Pistoler i els deixebles marxaren i des d'aleshores el pagès i la seva família practicaren la caritat amb tots els que en nom de Déu li en demanaven.
I Sant Nicolau continuà escampant la paraula de Déu per la comarca amb molts de fets com aquest que ara us he contat.
Amén".
("de la caritat" - Llibre dels Fets de Sant Nicolau Pistoler)
"En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles passaven vora d'Olot, a la Garrotxa i allí hi troba un pagès que en veient-lo arribar muntat al cavall seguit de tots els seus deixebles s'espantà molt i es tancà al seu mas amb tota la seva família. Sant Nicolau s'irrità en veure la manca de caritat d'aquell pagès i cridà amb veu potent:
- En veritat, en veritat et dic que més et valdria no haver-te amagat i, en canvi, haver-nos servit un sopar com Déu mana.
Un dels deixebles, que anava begut es posa a cridar també al pagès que tremolava espantat a casa seva tot increpant-lo i amenaçant-lo amb calar-li foc al mas i recriminant-li la seva falta de caritat.
Sant Nicolau Pistoler es girà envers el deixeble cridaner i li buidà el carregador al crani.
Els altres deixebles es quedaren muts i quiets com rocs. Temorosos de la ira del mestre.
Sant Nicolau Pistoler es dirigí a ells:
- Fills meus, quan parlo jo no ho faig jo sinó Déu per boca meva, i aquest pobre pecador no ha vist que interrompent-me, interrompia Déu.
Els deixebles s'adonaren que el mestre tenia raó i en callar el mestre, lloaren Déu.
I Sant Nicolau Pistoler afegí:
- I ara cremem aquest cau de pecadors i enduem-nos tot el que per caritat no ens han volgut donar, però que ens dona el potent braç de Déu.
Dit això, els deixebles purificaren aquell lloc de pecat tot cremant el mas i prenent el que Déu els posava a l'abast. Menjaren i begueren fins quedar satisfets i encara pogueren omplir moltes saques amb provisions.
I Sant Nicolau Pistoler digué al pagès:
- Malgrat que has pecat, Déu perdona fins als més miserables. Algun dia baixarem un altre cop al mas i et demanarem, per caritat, que ens serveixis. Si no ho fas, potser Déu no et perdonarà un altre cop.
El pagès se n'alegrà molt de veure com Déu el perdonava. Sant Nicolau Pistoler i els deixebles marxaren i des d'aleshores el pagès i la seva família practicaren la caritat amb tots els que en nom de Déu li en demanaven.
I Sant Nicolau continuà escampant la paraula de Déu per la comarca amb molts de fets com aquest que ara us he contat.
Amén".
("de la caritat" - Llibre dels Fets de Sant Nicolau Pistoler)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)