Pàgines

dijous, 31 de juliol del 2008

Traspàs a vida o mort

He col·laborat en un parell d'ocasions amb el bloc de "La Xarxa Republicana" de la que és l'ànima mater en Moisès Rial Medina. En Moisès també és un dels impulsors del manifest "Sindicalistes per la sobirania" (bloc) i és delegat de CGT a la Pirelli de Manresa.

Doncs bé, en Moisès ha publicat el següent post a la "Xarxa Republicana" que reprodueixo tot seguit aquí.

Abans de seguir he de dir que les dades que apunta el Moisès esglaien. No me les podia creure. Com no les podia acceptar he anat a la web del departament de treball de la Generalitat, a l'apartat corresponent a a sinistralitat laboral. Allà he descobert que la web de la Generalitat disposa d'una consulta interactiva de sinistralitat laboral accessible a tothom. He verificat algunes de les dades i m'he quedat blanc.

Parlem de més de 1000 morts a la feina en els darrers vuit anys. Quants d'aquests accidents han estat una desgràcia fortuïta? i quants altres el resultat de la gasiveria? de la cobdícia? de voler estalviar en seguretat per obtenir més benefici? quants d'aquests treballadors van anar a la mort sota l'amenaça de l'acomiadament? No és això terrorisme?





"Després de 1142 morts i 1.360.514 accidents els 8 darrers anys, ara hi haurà traspàs d´inspecció de Treball

Tenim ja confirmada després de la comissió bilateral Estat-Generalitat aprovés el traspàs de l´Inspecció de Treball i dels permisos inicials de treball d´estrangers. El traspàs es farà pel juny del 2009, quan era un tema discutit ja el gener del 2008, que va posar pals a les rodes cúpules de CCOO i UGT estatals, i com passa en tots els àmbits socioeconòmics, l´estat es resisteix a retornar marc competencial, i perpetua l´espoli fiscal, salarial i de sinistralitat, ni que sigui que s´empitjori la situació actual, ja que amb dades del propi Departament de Treball, a Catalunya a la feina hi ha hagut 1142 morts en horari laboral més 1.360.514 d´accidents lleus i greus.
Les dades parlen per si mateixes:

CATALUNYA. 2000 - 2007
2000 - 151
2001 - 155
2002 - 186
2003 - 151
2004 - 149
2005 - 102
2006 - 143
2007 - 105

En quan a accidents Lleus:

2000 - 181.755
2001 - 187.045
2002 - 181.958
2003 - 168.293
2004 - 155.852
2005 - 151.149
2006 - 161.586
2007 - 159.676

que fan un total de1.347.314 accidents Lleus en 8 anys, una epidèmia silenciada.

I si parlem d´accidents Greus:

2000 - 1.487
2001 - 1.700
2002 - 1.685
2003 - 1.601
2004 - 1.620
2005 - 1.423
2006 - 1.250
1007 - 1.292

que donen un total de 12.058 accidents greus en 8 anys, que per sort no van ésser mortals molts d´ells.

I el resultat més nefast són els mortals:

2000 - 151
2001 - 155
2002 - 186
2003 - 151
2004 - 149
2005 - 102
2006 - 143
2007 - 105

que fan 1142 persones mortes en horari laboral a Catalunya els 8 darrers anys.

En xifres globals els darrers 8 anys n´hi ha:

any
2000 - 183.393
2001 - 188.900
2002 - 183.829
2003 - 170.045
2004 - 157.621
2005 - 152.674
2006 - 162.979
2007 - 161.073

que donen un resultat escandalós de 1.360.514 accidents diversos a Catalunya en 8 anys!

Aquesta epidèmia social, si tenim en compte que a Catalunya a 1 de gener del 2008 érem 7.354.441 habitants, en el supòsit que els accidents fossin únics(que malauradament no és el cas), corregit per l´evolució a l´alça de la població, donaria que un 18,49% de la població catalana hauria patit algun tipus d´accident laboral.

Ara cal esperar la creació de l´Agència d´Inspecció de Treball d´immediat i el ple desplegament que eixampli i garanteixi unes relacions laborals amb condicions dignes, que passa per assumir el 100% dels 240 inspectors i subsinspectors de Catalunya i els 150 agents de suport que hi ha, i sobretot la reunió que l´administració catalana i l´espanyola s´han fixat per l´octubre vinent que detalli el règim econòmic, de funcionaris(170.2) i respecti el que marca l´estatut retallat a l´article 170: que ens doti de l´execució de les qualificacions professionals, la negociació col.lectiva i el registre dels convenis col.lectius de treball, i les relacions laborals per fixar convenis marc a Catalunya , davant inacció en aquest sentit pel Consell de Relacions Laborals de Catalunya, que perpetua a pitjors condicions laborals a la majoria social sotmesa a convenis estatals, al no formalitzar-se d´àmbit català. Cal que el traspàs nou reforci el marc català de relacions laborals, i no ens converteixi en una simple gestora de l´administració de l´estat, i avancem més enllà de l´esquifit marc legal espanyol ens limita a gestionar sota la seva tutela . No podem oblidar que l´estatut que tenia un suport majoritari al Parlament, el del 30 de setembre ens donava la possilibitat d´un marc català de relacions laborals , que juntament amb una Seguretat social catalana, amb els més de 3,5 milions de cotitzants/es que tenim al país ens dotaria un catàleg de prestacions que superés la recentment aprovada cartera de serveis socials de copagament, i ens acostaria a un model real d´estat del Benestar, que ens acostés als països nòrdics, davant la febre inversió pública en prestacions socials.


Moisès Rial Medina

dimecres, 30 de juliol del 2008

astrologia

No crec en l'astrologia. No llegeixo l'horòscop. L'argument és simple: la influència dels astres llunyans (més enllà de Sol i Lluna) és nul·la. Una muntanya propera té molta més influència gravitatòria que qualsevol dels planetes del sistema solar. Pel que fa a la influència del camp electromagnètic passa el mateix: el telèfon mòbil genera camps electromagnètics molt més intensos, en un munt d'ordres de magnitud, que el camp d'un planeta proper.

Aquí s'acaba la influència dels astres més llunyans. NO influeixen.

I perquè parlo d'això?

Doncs resulta que ahir vaig escriure un post parlant del catedràtic Santiago Niño Becerra i justament avui, es publica en burbuja.info que va participar en en congrés d'astrologia del 2005 a Barcelona, presentant una ponència: "LAS GRANDES CRISIS SOCIOECONÓMICAS EN LA ERA DE PISCIS", juntament amb l'astròloga Inma Fernández, del Círculo Atenea.

En aquest blog es pot trobar el text de la dita ponència. S'hi poden trobar els següents articles fets en col·laboració entre Santiago Niño y Inma Fernández:
Em crida moltissim l'atenció el fet que el blog és recent, de juliol de 2008. Perquè s'ha obert aquest blog ara i amb aquest contingut?

Les prediccions de Santiago Niño són a molt llarg plaç. Diu que serà cap al 2018 quan es podrà donar per acabat el periode de crisi. Com calcula aquestes dates? Fa servir models econòmics "corregits" amb una valoració astrològica? Bé, realment crec que no. Si més no, és curiós el maridatge d'economia amb astrologia d'aquesta ponència i, certament, pot provocar que més d'un s'hi agafi per a criticar les anàlisi de Santiago Niño sense escoltar el que diu.

Sigui dit de pas, jo mateix he pensat que vist com es treballa en el món de la consultoria, com de bèsties arriben a ser algunes planificacions, com es menteix en les estimacions per a fer que les ofertes siguin comercialment òptimes, com, en definitiva, es menteix i s'enganya, tampoc estaria tant malament fer les estimacions o planificacions basant-se en la carta astral dels projectes. Per al cas de la consultoria informàtica plantejo la creació del perfil professional de l'AP. No, no vull dir el clàssic AP, Analista-Programador, em refereixo a l'AP, l'Astròleg-Programador.

Sense conyes, hi han fets objectius: el petroli barat s'acaba. N'hi han que diuen que el peak-oil ja s'ha produit, i d'altres que es produirà en un plaç màxim d'un parell d'anys; L'aturada del sector del totxo està aturant, de pas, l'economia; La crisi financera, per la seva banda també és real. Les subprime als EUA o Espanya estan posant en escac i mat el sistema financer. Pot caure un banc? quines conseqüències tindrà això? Més fets: canvi climàtic, desertització i moviments migratoris de refugiats climàtics, el pol nord és navegable, desglaç accelerat de glaceres... conseqüències? el IPCC, organisme de la ONU, porta avisant de la necessitat de poar en l'agenda els reptes climàtics. I podríem seguir. L'esgotament de recursos naturals i la crisi econòmica sembla que, efectivament refermen la idea de que aquesta és una crisi sistèmica, no cojuntural.

Com quedarà el món després d'aquesta crisi? quina durada tindrà? com ens afectarà?

Ahir vaig acabar amb uns eslògans que segueixen sent vàlids avui, diguin el que diguin els estels:

Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.

És un bon moment per a la revolució.

Un altre món és possible.

dimarts, 29 de juliol del 2008

Santiago Niño Becerra

Aquests dies he descobert al catedràtic d'estructura econòmica de l'IQS: en Santiago Niño Becerra. El seu nom me l'he anat trobant com a referència en diversos fòrums d'Internet i finalment, he trobat el recull dels articles d'opinió d'aquest senyor en La Carta de la Bolsa des del juliol passat, és dir, un any d'articles.

És una veu més que avisa d'un empitjorament imminent i dramàtic de la crisi que ja estem vivint. El temps -poc temps- dirà si té o no te raó en la magnitud de la crisi que pronostica. Per mi, però, el més interessant que diu és que insisteix i reitera que la crisi és sistèmica, és dir: ens acostem al final del sistema tal com l'hem conegut per canviar a un sistema diferent.
Res a veure, doncs, amb les crisis d'ajust que cada pocs anys han colpejat l'economia.

L'altre matís en el que insisteix: la crisi és de recursos. La crisi financera no és més que la conseqüència i constatació de l'esgotament de recursos de tota mena. Una frase: la crisi esdevé perquè el sistema ha arribat als seus límits.

Déu n'hi do.

Per la seva banda, el senyor Solbes ja parla obertament de crisi. Ara diu que la crisi s'allargarà durant, almenys, dos anys. No fa tant parlava de que a finals de l'any que ve es sortiria de la crisi, o sigui que n'ha doblat la durada prevista.

Tanmateix, al seu discurs hi ha alguna cosa que no m'agrada: tot plegat ho planteja com una qüestió tècnica. La política i la ideologia no entren per enlloc. Ell mateix ho diu als seus articles. L'ètica s'esmenta només de passada.

Això em provoca una certa malfiança. Quan les valoracions es fan sobre determinats indicadors o s'actua sobre el sistema per a modificar-ne els valors es fa, sens dubte, partint d'uns models teòrics que s'han contrastat empíricament seguint un mètode científic, però la tria d'uns determinats indicadors és una tria política.

En aquest sentit, em sento més d'acord amb l'opinió que l'economia clàssica és una restricció de l'ecologia a les condicions de contorn molt ben delimitades i extraordinàriament simplificades dels hàbitats humans, i que els models de l'economia del futur hauran de tenir en compte molts més factors i interaccions

Fent un símil: en el futur l'economia clàssica serà a l'ecologia com la mecànica newtoniana a la mecànica quàntica.

Però avui una cosa és l'economia i una altre el sistema. El sistema és més que economia, el sistema és una gegantina estructura de poder i de control, el sistema és la implementació de diferents models econòmics i productius i la integració global d'aquests diferents models. El sistema inclou diferents tipus de relacions polítiques, socials, religioses, culturals...

I enmig de tot està l'home.

On és l'home? On l'humanisme? Certament que d'on no hi ha, no en raja i això és economia o, senzillament, matemàtica. Però què farà l'home? I això ja no és sociologia. Potser serà política. En tot cas, però, espero que sigui humanitat.

Hi han veus que pronostiquen temps difícils i aporten moltes raons per a fer aquest pronòstic. Patiment és patiment, que ningú no s'enganyi. Sigui el que sigui, però, el futur dependrà de l'home, de l'ésser humà, del coratge, de la caritat, de la bondat dels individus, de que siguem capaços de posar aquesta empremta en el nou món.

Aquesta crisi és una oportunitat si som prou bons per aprofitar-la.

És un bon moment per a la revolució.

Un altre món és possible.

dijous, 24 de juliol del 2008

la batalla del finançament?

La propera batalla que s'acosta és la del finançament. Aparentment el quatripartit està unit i farà front comú a Madrid. Fins i tot al Periódico diuen que el PSC es planteja no donar suport als pressupostos de l'estat si no s'obté un finançament satisfactori. Impressionant.

Caldrà esperar aconteixements. Encara estic molt escaldat de la negociació de l'estatutet. Per algun lloc he llegit que es fan apostes per saber qui es despenjarà primer, si PSC o CiU. Per la seva banda Esquerra diu que no donarà suport a cap acord que no tingui el vist-i-plau de CiU.

Fa l'efecte que el joc és el següent: el PSC vol ocupar l'espai de CiU i per això la duresa del seu missatge cap el PSOE. Tothom sap que un cert grau d'enfrontament amb Madrid funciona molt bé per obtenir rèdits electorals. CiU no pot deixar-se sobrepassar pel PSC en la defensa dels interessos de Catalunya, per tant, cal pensar que tibarà la corda (a menys, és clar, que es deixin enganyar de nou, com amb l'estatutet o els ofereixen algun caramel). Esquerra, per la seva banda en té prou amb demanar el mateix que CiU i, quan arribin les rebaixes, mantenir-se ferma. Si tots plegats han après alguna cosa de la negociació de l'estatutet, aquest cop no patirem tacticismes vergonyosos i tots hauran entès que, independentment qui estigui manant a Palau, hi han interessos nacionals que demanen la unió de tots i que la consecució d'aquests objectius, a la llarga, ens ha de beneficiar a tots els catalans en general i als partits en particular.

Cal anar junts i a totes. Si més no per aconseguir un bon Si ho aconsegueixen, l'endemà que arribin a Barcelona amb el finançament ja podran esbudellar-se entre ells si volen, però ara no.

Veurem si ho han après.

Tanmateix, no serà fàcil. Que hi ha crisi es una cosa que ja ho sap tothom. El gobierno ha rebaixat la previsió de creixement de l'economia per al 2009 a un 1% pelat. Quan en començar l'any la previsió era de més del 3%.

Vists els números, no crec que deixin anar els calers tan fàcilment. Un motiu més per plantar-se a Madrid units i disposats a barallar-se amb els lleons del congrés si cal.

Recordem-ho: negociar vol dir que els uns als altres es poden esclafar les pilotes, però proven d'arribar a un acord per no fer-ho o, si de cas, no esclafar-se-les totes. Doncs au, a negociar.

I una nota al marge: amb una previsió de creixement (de créixer, fer-se més gran), tot i que petita, resulta que la gent veu com li costa més arribar a fi de mes, augmenten els impagats i la morositat i, en general, la sensació és de veure-ho tot negre.

És dir: amb un creixement menor, la majoria recula en qualitat de vida. Però el cert és que hi ha creixement, no? a on va aquest creixement? doncs fàcil, a les butxaques dels que mai perden.

És un dels principis mal explicats del model neoliberal que ens volen fer empassar: ells diuen "si l'economia puja i les empreses obtenen beneficis, tothom gaudirà d'una part del pastís". El fet és que per a que això sigui "veritat" cal que les empreses obtinguin molts, però molts beneficis, o sigui, que l'economia creixi molt. Sense entrar en el fet que el creixement econòmic contamina, depreda el medi ambient, esgota recursos i exporta pobresa, el que és evidentment, perquè ho estem veient ara, és que en el model actual, amb creixements petits la majoria s'empobreix.

Si el que ens ve a sobre és una decreixement de l'economia (o fent servir l'eufemística expressió: creixement negatiu) llavors voldrà dir que alguns dels que sempre guanyen hauran de guanyar menys, o perdre.

Si això em passa a mi o a tu, m'estrenyo el cinturó, serro les dents i tiro endavant. Si això els passa a aquests, en canvi, apreten als governs, demanen subvencions, foten al carrer a milers de treballadors i si no els atura algú, se't foten a casa a veure si troben un mitjó amb calers, i s'empesquen alguna per fotre't fins la camisa. Es limita la democràcia, es reprimeix i els drets laborals es perden en nom d'una suposada eficiència i una suposada productivitat.

Compte que si les coses empitjoren, l'enemic seran els creuen que no poden perdre mai. I compte que faran el que calgui per no perdre.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Karadzic detingut

Radovan Karadzic ha estat capturat. Karadzic va ordenar i comandar el setge de Sarajevo (del 5 d'abril de 1992 al 29 de feber de 1996) que va provocar més de 12000 morts i 50000 ferits. Va ordenar i comandar la neteja ètnica de les zones de Sarajevo que els serbis van controlar; va ordenar i comandar la matança de 8000 homes bosnis a Srebrenica (juliol de 1995), una ciutat que, en teoria, era segura perquè estava protegida per uns 400 cascos blaus.

A Karadzic, aprenent de Hitler, l'han atrapat viu i el jutjaran i si es demostren les acusacions que se l'imputen, el condemnaran.

No. No seré jo qui condemni ningú a mort. Ni tan sols a aquest monstre.

Demanem-nos com a les acaballes del segle XX el feixisme va ser capaç de cavalcar de nou per Europa i dur a terme un genocidi.

Quan el 1984 a Sarajevo es van celebrar els jocs olímpics d'hivern, cap dels seus ciutadans no es podia imaginar que deu anys més tard, la seva ciutat es convertiria en un camp de batalla i en l'escenari del darrer genocidi racista que ha viscut Europa.

Alguns tertulians espanyols de l'època deien, quan encara no estava clar que tot allò esdevindria un genocidi racista, que Castilla era la Serbia de Espanya. Ningú no s'ha retractat d'aquelles paraules. No només això, el mateix comentari l'he sentit recentment per referir-se a la independència de Kosovo.

I hom pensa si no és impossible que un boig racista arribi al poder a Espanya i que llenci exercit i paramilitars a una neteja ètnica dels Països Catalans, Euskal Herria i Galiza.

Els ciutadans de Sarajevo no ho creien possible.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Balança fiscal dels Països Catalans - 15/07/2008

Apunt bloc - 15/07/2008

Punt u. Fiscalitat no és solidaritat. La solidaritat és un valor que hom practica voluntàriament. La fiscalitat, pagar impostos, és quelcom amb el que hom pot no estar d'acord o que en pot estar en contra de les motivacions i conseqüències polítiques, però que l'estat. en força, imposa, el pagament, si cal amb coacció.
Per tant és fals dir que Catalunya és més solidària. Catalunya? No, no són solidaris els territoris. Si de cas ho són els catalans i, segons les balances publicades, els balears i els valencians. Els ciutadans dels Països Catalans.

Però no ho són. No ho som.

Senzillament només som els que paguem més impostos.

I els paguem estant-hi o no d'acord o amb o sense la por de la coacció. Són impostos. Que ve de imposar. Pagar impostos no és ser solidaris. Amb els impostos es paguen l'exercit, la policia i les presons i les vacances del rei i família. Es paga o es pagava la fundació Francisco Franco i l'Archivo de Salamanca. Amb els impostos es paguen algunes coses que em repel.len.

Amb els impostos, en canvi, no es "rescaten" els peatges, ni es milloren les rodalies, ni les infraestructures (malgrat la mala excusa de l'AVE); No veig millores a l'educació, a la sanitat, a les pensions. Amb els impostos no es paguen algunes coses que em semblen imprescindibles.

Amb els impostos no veig que es construeixin els Països Catalans , en canvi, sí que es construeix certa idea d'estat espanyol.

Que no em vinguin amb punyetes ni amb la mentida de la solidaritat. Si pago es perquè no tinc alternativa que si per mi fos, ni un puto duro s'aniria a Madrit.

Vida i destí (i II) - 14/07/2008

Apunt bloc - 14/07/2008

Avui he acabat la lectura de"Vida i destí". Una crítica contundent a l'autoritarisme. Una lloa a la llibertat de l'individu i la defensa del dret al lliure pensament enfront el poder de l'estat.

La referència a "Guerra i pau" apareix sovint. Crec que el llibre és un homenatge a l'obra de Tolstoi. Tolstoi també és referenciat sovint, no només com geni literari, sinó també en la seva vessant filosòfica-religiosa. Justament en un capítol, Grossman fa l'acarament entre un ideòleg nazi i un bolxevic stalinista. El nazi prova de demostrar al bolxevic que l'estat nazi i l'estat soviètic no són més que les dues cares de la mateixa moneda, i que en ambdós casos, és l'individu feble, el que no segueix els dictats de l'estat i no n'és intèrpret o encarnació, el que uns i altres proven d'anihilar. El personatge que representa a aquest individu dèbil és un vell ''tolstoista" que escriu que la bondat humana, la que neix de forma espontània, sense cap altre motivació, és més forta que els estats que l'ofeguen.
En tot cas, Tolstoi és una referència necessària, no només per a copsar "Vida i destí'', sinó també per copsar l'anima russa.

Tanmateix, aquesta bondat es veu perseguida i anorreada. És brutal la seqüència de capítols que corresponen al viatge en tren dels presoners jueus fins la mateixa sala de ''dutxes'' on són assassinats. Llegir aquets capítols ens fa partícips d'alguna forma de l'agonia de les víctimes. En acabar la lectura dius"jo vaig morir a Auschwitz".

Però''Vida i destí" és molt més que això. La seva denúncia i descripció abasta les esferes paral.lels que es dibuixen: els soldats i els civils que lluiten i estan atrapats en la batalla i els dos estats omnipotents que aboquen acer i sang de forma despietada i inhumana. La descripció de la relació entre aquestes dues esferes i com certs individus esdevenen l'encarnació de l'estat i d'altres, víctimes.

Malgrat ser un llibre centrat en la batallà d'Stalingrad és un llibre que ens adverteix avui. L'autoritarisme del poder es manifesta avui també. Avui va més enllà dels estats i avui és més subtil que l'adoctrinament polític.

No, avui hi ha "llibertat" i tenim ''democràcia'', però es tanquen les fronteres i tenim una directiva de retorn i anem a les 65 hores quant encara sentim l'eco de la promesa de les 35.

I avui tenim "pau'' malgrat la dotzena de conflictes armats arreu del món i la seixantena de conflictes de "baixa intensitat" que esquitxen el mapa.

Per no parlar dels treballs precaris, o dels obrers morts en accidents laborals.
Per no parlar tampoc de tantes i tantes injustícies.

Avui podem "denunciar'' fins i tot a mitjans oficials totes les injustícies, i el poder ens diu "veieu? Sou lliures!''

Però, demanem-nos, no estem parlant, en realitat, d'una forma de submissió? No hi ha, en el fons, la por a perdre, a no tenir? A ser exclosos de la nació dels "consumidors''?

No és aquesta la nova cadena del poder?

iPc - iPhone - 11/07/2008

Apunt bloc - 11/07/2008

Per la ràdio han dit que l'IPC ha pujat al 4.9%. La llet un 23% i els ous un 14%. El petroli, barril Brent, ha superat els 147€. Des d'Europa estiren les orelles als governs espanyols per la vista grossa que han fet del mercat immobiliari.
Avui, però, arribava el nou iPhone a les botigues. A Barcelona, cues d'hores per obtenir l'aparell. Un senyor estava fent cua per comprar la maquineta per regalar-se-la al seu fill per celebrar que el nen ha acabat la primària.
"Compreu, compreu, maleïts! El món s'acaba! ''

Represa

Després d'uns dies desconnectat de tot (digues-li vacances!), reprenc el bloc. Un any més la meva mai prou valorada Zire 31 m'ha permès prendre alguns apunts per aprofitar les tardes de pluja.
Variat: crisi, iphone, "Vida i destí", balances fiscals...

dimarts, 8 de juliol del 2008

No és aquesta Europa

Cada dia que passa Europa fa més por. Segons "El Periódico", la UE pacta acceptar immigrants "a la carta". En què consisteix això? doncs, entre d'altres coses "Els Vint-i-set es comprometen d'aquesta manera a expulsar de la UE tots els immigrants irregulars que es trobin al seu territori, a cooperar entre tots per poder facilitar aquesta expulsió, a combatre amb la màxima fermesa els que exploten els sense papers, a establir els visats biomètrics i un control electrònic d'entrades i de sortides dels visitants a la UE el 2012, i també a fomentar acords de readmissió amb els països d'origen.". A qui deixaran passar? segons el diari, es "potenciarà la captació de persones altament qualificades i afavorirà que la immigració extracomunitària sigui temporal".
Un cop dins, a més de treballar, també hauran "d'integrar-se". Sembla ser que han tret el "contracte d'integració" del text però a canvi en demanen una "integració harmoniosa".

Doncs resulta que a mi, això de fer passar a la gent per un registre biomètric i un control electrònic i triar-ne els altament qualificats em recorda als processos de selecció dels nazis. No aconsegueixo treure'm del nas el tuf racista d'aquest text que ha aprovat la immaculada, democràtica i lliure Unió Europea.

Papers per a tothom? no seré jo qui els demani, però tinc clar que hi ha un dret fonamental, indefugible, que tenim tots que és el dret a recollir les coses i buscar-nos la vida a una altre banda. Jo tinc dret a emigrar i com jo, tothom. Tu tens dret a no deixar-me entrar al teu país? Potser el tens. Però no tens dret a impedir que em busqui la vida. No tens dret a ensenyar-me el menjar i dir-me no n'hi ha per tu, mentre aboqueu a les deixalles el que no podeu menjar de tant farts com esteu. I jo tinc gana i tinc dret a menjar. És el teu dret contra el meu dret. Però tu m'amenaces a mi que no tinc més que les meves mans, les meves pors, la meva esperança i el meu coratge. Tu, en canvi, no defenses el pa dels teus fills, sinó el marge de beneficis obtingut de manllevar del meu país el meu pa i el dels meus fills.

Potser tenim dret a fer d'Europa una fortalesa. Però potser llavors també tindran el dret i el deure d'assaltar-la. No seré jo qui digui que fan mal fet. Tots tenim el dret i el deure de buscar un lloc on poder viure. Sense fer fora ningú, segur, però quan el món es torna petit, la propietat privada es relativitza. Demanem-nos, si de cas, com és que hi ha tan pocs que tenen tant, i tants que tenen tan poc.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Vida i destí (I)

El que porto de lectura -un terç, aproximadament- de "Vida i destí" ja m'ha proporcionat alguns moments de gran intensitat. Un d'aclaparador: la carta que la mare aconsegueix enviar al seu fill burlant els filats del ghetto jueu. Li explica l'experiència al gueto i li parla de la maldat i la bondat humanes. Li diu que ella morirà aviat, perquè ja han cavat la seva fossa. Li deman al seu fill que, sobretot, ell visqui.

No es pot resumir en quatre línies l'intensitat de la carta de la mare que és el capítol18.

Com tampoc puc deixar de destacar la reflexió sobre la llibertat i sobre la submissió que es fa al capítol 50. Perquè hi han majories silencioses que tol·leren o participen, malgrat no estar d'acord, en genocidis? en injustícies i en crims? a la vegada, perquè, enmig de la repressió més terrible apareix l'espurna de la revolta i de la insurrecció?

Diu Vassili Grossman:

"[...]l'instint de llibertat en l'home es invencible. Havia estat reprimit, sí, però existia. L'home condemnat a l'esclavitud es converteix en esclau per destí, no per natura.

L'aspiració innnata de l'home a la llibertat és invencible; pot ser aixafada, però no anihilada. El totalitarisme no pot renunciar a la violència. Si ho fes, moriria. La violència ininterrompuda, constant, directa o emmascarada és la base del totalitarisme. L'home no renuncia a la llibertat per pròpia voluntat. Aquesta conclusió és la llum dels nostres temps, la llum del futur".

dimecres, 2 de juliol del 2008

llibre i crisi

Estreno apunts de juliol. Lectures: Acabo de fer-me amb un exemplar del "Vida i destí" de Vassili Grossman. Ed. Galàxia Gutenberg per a Cercle de Lectors. Traducció de Marta Rebón.

Llarg: 1085 pàgines.

L'he començat. Promet. Serà la primera lectura de l'estiu. Pel poc que porto llegit ja veig que no serà una lectura fàcil. Hi ha una legió de personatges, potser em caldrà anar fent un quadre de personatges o un esquema. Ja es veurà. Els crítics parlen d'aquesta obra com "la gran novel·la russa del segle XX". Certament, crec que si arribo a disposar d'hores de lectura continuades el gaudiré.

Copio la contraportada:

"Vida i destí emociona, commou i pertorba al lector des de la primera frase i ha estat comparada justament amb obres mestres com Guerra i pau i El doctor Jivago. Durant el setge de Stalingrad, l'exercit nazi i les tropes soviètiques escriuen una de les pàgines més terribles de la història, però la història també està feta de vides, dels sentiments, de les misèries humanes o la bondat dels seus protagonistes en el marc de la batalla de Stalingrad, des de camperolsfins a científics, des de soldats rasos fins a Hitler o Stalin.

"Vida i destí és una novel·la de guerra, una saga familiar, una novel·la política, una novel·la d'amor, amb la qual Vassili Grossman potser volia canviar el món i que les autoritats soviètiques van prohibir implacablement. La lectura d'aquesta novel·la, traduïda ara per primera vegada al català, és una experiència que sacseja la consciència, que permet comprendre les grans tragèdies de la història recent i descobrir que l'home, fins i tot davant l'horror màxim, pot sobreviure gràcies a la seva pròpia bondat".

Canvi de tema: el senyor Solbes ha declarat que "Hem d'assumir que som més pobres que abans", i afegeix ""Si seguim utilitzant el mateix petroli que abans i resulta que és tres vegades més car, una de dues, o deixem de consumir energia o deixem de consumir altres coses""

Descobriment. Portem mesos escoltant avisos des de totes bandes. Però només molt recentment el ZP i els seus sicaris han començat a admetre que pinten bastos (tot i que matisen molt quan usen la paraula "crisi").

És per allò de la "confiança". Cal mantenir l'estabilitat dels mercats i, per això, és necessari transmetre "confiança", i si per "transmetre confiança" cal mentir o negar la realitat, doncs que així sigui. És un principi neoliberal: mentir com a tècnica per a transmetre "confiança". El ZP i els seus són bons seguidors de l'escola econòmica neoliberal. Dels millorets, tu, perquè ho fan des de l'etiqueta "socialista".

És per això que sorpren el cinisme de la segona part de la declaració, cito "El Periódico": Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica, si bé s'ha d'intentar que el repartiment sigui "just i honest". Solbes va situar en aquest marc la moderació salarial, així com l'austeritat en la despesa pública per compensar l'inevitable augment de la protecció a la desocupació. "Perquè quedi clar, tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada". Bestial.


"Cadascú ha de pagar el seu preu en l'actual situació econòmica" qui? jo? he de deduïr que és culpa meva la crisi econòmica? Soc jo qui especula als mercats o explota recursos i treballadors? Dec ser-ho. Per sort, en Solbes serà "just i honest" i per a ser justos i honestos tindrem moderació salarial i reducció de la despesa pública! I no han pensat que potser augmentar la presió fiscal sobre els beneficis seria també una solució? Com pot ser que al parlar de solucions a la crisi sempre es comenci per tocar el crustó als que, segons el mateix Solbes, ja som més pobres que abans. No haviem quedat que la riquesa de l terra se la repartia una minoria privilegiada? Aquesta minoria ja paga?

Per sort, com és "just i honest", tots els desocupats tindran dret a la seva prestació sense cap retallada! Hosti tu! El meu avi diria que aquests cabrons compten amb retallar per aquí. En definitiva, perquè no pensar-ho? la mentida és un principi neoliberal.

Doncs en això estem. A veure com va això de la crisi. Ara ja diuen ells mateixos que l'acabament de l'any serà dur i el que ve, pitjor.

Sort dels 200€ per les rebaixes. Solucions ZP. Estem salvats.

Per si les mosques, però, plantarem carbassons al balcó. I quina gran inversió que ha estat apuntar-se al bicing