Pàgines

dimecres, 30 de desembre del 2020

Confiança i vaccins.

Quan es feia BUP, els galifardeus de l'època afrontàvem, com a primera gran decisió, la tria entre «Ciències» o «Lletres». Vaig triar ciències amb l'orgull pueril de ingressar al mateix territori gran territori que van transitar, per diferents vies, els grans noms de la Matemàtica, la Física, la Química, la Biologia però també de l'Enginyeria, la Medicina o la Informàtica.

Sóc "de ciències", per formació, per vocació i per convicció.

El mètode científic és el que ha proporcionat els més grans triomfs a la humanitat. Ara, més en cap altre moment de la història, els proporciona i estic convençut que els continuarà proporcionant en el futur. També, val a dir, ha engendrat els més grans terrors.

Es diria que quan la ciència actua sota els dictats de l'ètica, els resultats afavoreixen a la humanitat. En canvi, quan el progrés de la ciència respon a interessos particulars de poder i riquesa, el benefici per al conjunt de la humanitat és discutible, o contrari. 

Per contra, si bé la guerra i la investigació armamentista han donat fruits terribles, un cop arribada la pau, sovint aquest resultats de la ciència i de la tècnica han trobat aplicacions beneficioses per a tothom.

Podria estar-m'hi una bona estona dient pros i contres del progrés científic, però la idea principal és que. per descomptat, els resultats de la investigació i el desenvolupament de la ciència i de la tècnica han de seguir criteris ètics. No només, l'ètica també hauria de ser tinguda en compte durant el mateix procés d'investigació i experimentació científica. Per exemple, la investigació amb clons humans. Els comitès ètics no són estranys en àrees d'investigació sensibles. Ciència i ètica han d'anar de bracet. 

Un dels grans èxits d'aquesta parella han estat, rotundament, els vaccins. 

La vaccinació sistemàtica de la població contra malalties de tota mena ha salvat milions de vides. Les continuarà salvant. És un fet demostrable.

Quan arribi el moment, doncs, no dubto que em vacunaré contra el Covid19. És de mer sentit comú. És un plantejament ètic. Amb la vaccinació de cadascun de nosaltres col·laborem amb la immunitat del grup. Protegint-nos individualment, fem més forta la protecció del grup. És per ètica que ens hem de vaccinar,

Ara bé. El meu dubte, i crec que raonable, és si l'ètica està dirigint aquesta campanya de vaccinació. Jo puc acceptar que les corporacions farmacèutiques guanyin diners amb els vaccins si aquests arriben a la majoria de la població i proporcionen la protecció promesa. Puc arribar a acceptar -però crec que és necessari un debat- que se les pagui amb diners públics. No tinc per què dubtar de l'eficàcia de la vacuna però em demano: com es quantifica aquesta eficàcia? Quins criteris se segueixen per a la campanya de vaccinació? Són estrictament criteris de salut pública o s'està tenint en compte el benefici de las companyies farmacèutiques? quin criteri fa que es triïn unes vacunes i no unes altres? De debò l'ètica està dirigint aquesta campanya de vaccinació?

Tinc el dubte raonable que l'ètica estigui dirigint aquesta campanya de vaccinació. Tinc aquest dubte perquè tinc la certesa que l'ètica no s'ha tingut gaire en compte durant la pandèmia i els confinaments. Han primat criteris polítics de vol gallinaci. Han primat càlculs de guanys electorals. Han primat els interessos econòmics per sobre de la salut pública. S'ha mentit a la població creant falses expectatives, donant informacions esbiaixades, posant normes d'eficàcia més que dubtosa. S'ha infantilitzat a la població i se l'ha tractat com a un ramat. 

Segur que les vacunes són eficaces si són utilitzades correctament i és necessària una campanya de vaccinació. Confio en la tècnica i en la ciència que hi ha darrera  d'aquesta frase. 

En el que no confio, gens, és en l'ètica dels que han d'organitzar aquesta campanya. De fet, els veig com una amenaça. Confio en la ciència. No confio en els polítics. No es mereixen la meva confiança. No em refio de la campanya de vaccinació que estan organitzant els polítics. Per què me n'hauria de refiar?

No ens parlaran clar, com sempre. Ens tornaran a mentir. Per sort, és molt probable que la campanya de vaccinació no arribi de forma efectiva a la gran majoria de la població fins d'aquí un o dos mesos. Amb aquest temps, potser ja es disposarà d'alguns resultats efectius que permetran veure si la campanya de vaccinació està sent efectiva, potser ja es podran avaluar efectes secundaris, i es podrà fer una primera estimació de la durada de la protecció que proporciona el vaccí. Fin i tot potser ja es disposarà de tractaments que podrien fer que la vaccinació ja no hagi de ser massiva si no que només sigui recomanable en grups de risc, com es fa amb la grip. 

No cal dir que això últim no seria cap bona notícia per a les farmacèutiques que estan darrera les actuals vacunes, ni per als polítics al seu servei.

En fi, doncs. Tinc dubtes. Dubtes raonables. Si cal, si jutjo que cal, no tindré cap mena de problema en posar-me el vaccí, però vull veure resultats primer. No crec que la meva desconfiança sigui irracional, tenint en compte l'experiència d'aquests mesos passats. Uns mesos en els que he seguit de forma força escrupolosa les indicacions de mascareta, neteja de mas i distància social i, en principi, amb bons resultats, perquè no m'he contagiat pas de Covid. Crec que puc seguir així alguns mesos més. Si puc estalviar-me una punxada, molt millor. 

No s'equivoquin, no sóc negacionista ni res per l'estil. Al contrari. Les vacunes són un importantíssim recurs de salut pública i cal utilitzar-les. Del que no me'n refio és de l'ètica dels polítics que organitzen la salut pública. D'aquests me'n refio ben poc.  

diumenge, 6 de desembre del 2020

Contra la constitució espanyola. Independència, constitució i república catalana.

El president del país del costat està molt content perquè avui celebren el dia del seu llibre sagrat. Traduït: avui és el dia de la constitució espanyola. Si la situació es correspongués amb els meus desitjos personals fins i tot jo avui diplomàticament felicitaria als espanyols, però el cas és que avui Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, i el seu llibre sagrat és la cadena favorita dels ocupants per a sotmetre i reprimir al meu país, al de veritat.

La constitució espanyola és una desgràcia. Per a Catalunya, per descomptat, però també per al conjunt de ciutadans de l'estat. Per moltes raons.

Jo em limitaré a comentar un tuit que ha escrit avui el noi bufó de la Moncloa. A vingut a repetir allò de que la constitució ha garantit quaranta anys de pau. Com si aquest fos el seu gran mèrit.

En realitat aquesta és la demostració de que aquesta constitució ofereix uns resultats molt pobres. Mireu: quan uns col·lectius decideixen conviure junts és molt probable que tots ells donin per fet que la convivència serà pacífica. És dir, ningú decideix conviure voluntàriament amb el seu maltractador. Un pacte de convivència no es fa per assolir la pau entre grups. La pau, més aviat, és el marc que fa possible el pacte i on es desenvolupa.

La constitució espanyola, no. L'objectiu de la constitució espanyola és mantenir la pau. No veuen un problema aquí ? No hauria de ser el progrés ? No hauria de ser la conquesta i desenvolupament de nous drets individuals i col·lectius ? No hauria de ser la l'equitat social ? la sanitat i l'educació públiques gratuïtes i de qualitat ? no hauria de ser la protecció i la millora del medi ambient ? No. L'objectiu és garantir la pau.  Això ja ho feia la dictadura, sabeu ? Bé. No. No ho feia.

No ho feia perquè la pau no és possible quan hi ha repressió. Quan hi han presos polítics. Quan es volen anorrear les dissidències. Quan es neguen les nacions i es pretén la seva desaparició, el seu extermini. Quan es prohibeix les llengües  d'aquestes nacions. La pau que s'aconsegueix amb repressió no és pau. La dictadura no va portar la pau. Va portar el silenci. Va portar la mordassa.

I sabeu què? la constitució espanyola no ho ha canviat. Des del primer minut de la constitució espanyola hi han hagut i hi han presos polítics sindicalistes, anarquistes, d'esquerres i independentistes canaris, gallecs, bascs i catalans. Han hagut i hi han  represaliats, crims i terrorisme d'estat contra la dissidència, «a por ellos»,  morts i ferits, un atac constant contra les llengües gallega, catalana i basc... No és pau. És silenci. És censura. És conflicte. No només. La constitució espanyola a justificat i protegit la corrupció de la monarquia. Els borbons són uns lladres protegits per la constitució. La constitució espanyola empara una màfia estatal (un deep state) on el rei és el cap suprem (suprem vol dir que ningú li diu que ha de fer) de les forces armades i de la judicatura. Un estat absolut i anacrònic on la força és la raó definitiva de l'estat. Un estat fallit en que el vot del poble només es té en compte si coincideix amb els interessos particulars dels caps mafiosos.

Una constitució que no ha votat ningú que fos menor de 18 anys a l'any 78, és dir, avui, ningú menor de 60 anys. Quan algú et diu «la constitución que nos dimos entre todos» et pren per idiota.

Una constitució que ha emparat el 155. La sentència de 2010  contra l'estatut del 2005. L'infame article 135... Per no parlar del delicte de sedició que manté empresonat i a l'exili al govern legítim de Catalunya.

Una constitució inútil per a la vida i que és l'arma favorita de la repressió.

La única constitució que li convé a Catalunya, a les catalanes i als catalans, és la de la República Catalana. A nosaltres ens cal la Independència i ja farem el nostre procés constituent i la nostra constitució. Una constitució a que ha de servir per a progressar a partir de la pau, l'acord, l'esforç i la convivència entre catalanes i catalans. 

És així com funciona.

dimecres, 4 de novembre del 2020

Trump vs Biden. Més enllà de les eleccions.

 
No se sap qui serà el proper POTUS. Però ja es pot dir que si algú pensava que Biden passaria per sobre de Trump, es va equivocar.

A veure. Que es veia venir. Biden és un peix bullit. O rebullit. Una cara anònima i que podria ser perfectament la màscara d'un reptilià d'incògnit (Ves que no sigui això...). Per la seva banda, Trump és l'increïble home taronja. És un maleducat, però té un estil. I un pentinat al·lucinant. A qui creieu que el públic recorda
més bé?

Sense conyes. La supèrbia és mala consellera. Menysprear a Trump és un error. Sempre. Creure que pel fet de que ets "demòcrata", "progressista" o "d'esquerres" ja tens garantit el vot dels treballadors i de les minories és, també, un error.

Dir que Trump ho ha fet tot malament xoca amb el fet que Trump ha evitat ficar els EUA en conflictes armats -dels darrers Presidents, Trump és el que compta amb menys morts de soldats i militars directament imputables a les seves ordres- i ha fet que l'economia nord americana funcionés. Cert, la gestió del Covid19 ha estat molt dolenta (en realitat, inexistent).

El Covid19, però, tampoc l'ha afectat tant.  Per a donar una dada, en aquestes eleccions hi ha hagut participació rècord de votants. Bé. Quan encara s'estan comptant vots Trump ja ha rebut més vots que al 2016. Malgrat la mala gestió del Covid19, en general, Trump no ha estat castigat pels que el van votar fa quatre anys. Al contrari, sembla que li han  tornat a fer confiança i, a més, ha aconseguit nous votants. Els seus votants han percebut que ha bescanviat salut per economia i ho han aprovat? No ho sé. Per l'altra banda, si Biden acaba guanyant serà per la mobilització dels votants demòcrates. Tinc la sospita que, en realitat, el mèrit d'aquesta mobilització rècord també ha estat de Trump. 

A Espanya, per dir un lloc triat a l'atzar, o no tant, Pedro Sanchez no ha bescanviat res per res. La gestió de la Covid19 ha estat nefasta, i l'economia està destruïda. Perdonin, però algú ho ha de dir : Trump millor que Sánchez. Ara no ens flipem. Tampoc costava gaire fer-ho millor que el guaperas de la Moncloa.

El cas és que Trump és dreta. Sempre afavorirà les corporacions. Ell mateix és un milionari amb forts interessos personals i corporatius. No se n'amaga i en fa bandera. Es mostra a ell mateix com un triomfador. Els seus seguidors l'adoren també per això. En canvi, en un curiós gir, el seu missatge al poble és que ell farà que les corporacions obeeixin. Ell assenyala a les grans corporacions i les multinacionals com les culpables del patiment dels treballadors i molts treballadors s'ho creuen. Sembla ser que la contradicció d'assenyalar com a culpables a l'elit de la que ell mateix en forma part és assumida sense dificultats pels seus seguidors.

La coherència no és una virtut humana i Trump aprofita molt bé les incoherències. El missatge d'"America First" i "Make America Great Again" que, sobre el paper, és un missatge nacionalista adreçat a tot el poble dels EUA, en realitat té un target molt concret: els WASP (White, Anglo Saxon and Protestant). La minoria majoritària blanca. L'autèntica Amèrica segons ells mateixos. Minoria majoritària i, per tant, l'espai central als EUA. Espai necessari (i suficient?) per a guanyar la presidència als EUA. 

El que crida l'atenció del missatge demòcrata és que presentar-se com "el partit de les minories" vol dir alguna cosa. Si la "minoria majoritària" blanca té la sensació que se l'oposa d'alguna manera amb les "minories no majoritàries" quina en creieu que serà la reacció? Creieu que la pretesa, i pretensiosa, superioritat moral dels demòcrates (i de les esquerres, en general, i no és que els demòcrates siguin cap esquerra) no provoca una reacció de rebuig per part dels que no són "minories"? Creieu que a algú li agrada que el considerin de la "majoria opressora"? creieu que, a la llarga, a algú li agradarà ser sempre "minoria oprimida"? no creieu que aquests que són "minoria oprimida" acabaran pensant que els seus representants són uns inútils, ja que no hi ha manera de canviar la condició de "minoria oprimida"?      

Per mi, també és destacable com tots els mitjans de comunicació han presentant, i segueixen presentant, a Trump com un monstre al que ningú vota ni pot votar. El cert es que l'ha votat la meitat de l'electorat dels EUA. Els mitjans de comunicació local estan fent propaganda, més que informació. Una propaganda molt absurda, ja que aquí no podem votar a les eleccions americanes.

Incís. Sí, algun cop he escrit en aquest mateix bloc que les eleccions americanes són tan importants que tots els ciutadans de tot els països del món haurien de poder emetre alguna mena de vot, a l'hora de triar el president dels EUA. 

Estaria molt bé. Però, en tant que català, de primeres en tindria prou amb que els vots a les diferents eleccions i referèndums a Catalunya  servissin per a alguna cosa (sense que jutges, constitucions, articles 155s, reis i merdes per l'estil es passin pel folre les tries i decisions preses en votació). Quan em convenci que votar serveix per a alguna cosa, potser serà el moment de començar a pensar en sobiranies compartides. Ara mateix el "sistema democràtic" espanyol (i català, en tant que país ocupat) és de la Srta. Pepis. Una puta merda, sent clars. Tanco incís.

Parlava de la propaganda antitrump dels mitjans locals. És molt inexplicable a menys que aquesta propaganda calgui entendre-la en clau local i, per tant, d'adoctrinament. El que sí que resulta entendridor és comprovar que quan surt un "opinador" als mitjans, només cal veure a quin mitjà, diari, ràdio, o TV , pertany, a on publica, per predir amb precisió quina pudor faran els pets que es tiri.

En fi. Biden o Trump. Trump o Biden. Sembla que a aquestes hores, Biden té un avantatge que encara no és definitiu però que a cada minut que passa sembla més difícil de remuntar per Trump. Ja veurem.

Tot plegat, quina poca confiança inspiren aquests polítics, aquests mitjans, aquestes elits... les d'allà i les d'aquí. Quina sensació de profunda decadència. De final, ara sí, de la història. De món vell i gastat. Malalt, no només de Covid19. Brut. Trist.

dissabte, 31 d’octubre del 2020

Descansa en pau, Sean Connery.

Ha mort Sean Connery.

Hi han actors i actius que pels papers que els hem vist al cinema, o per la seva imatge pública, o per la seva trajectòria, perquè sempre han estat allà... formen  part de l'Olimp particular i personal de grans ídols.

Sean Connery tenia de feia molts anys un temple propi i majestuós en el meu Olimp personal.

Avui els seus fans en plorem la pèrdua.

El millor homenatge és tornar a gaudir, un cop més, d'aquesta munió de grans films, de grans personatges, de grans històries que ens ha deixat.

 


Descansa en pau, escocès. Gràcies per les aventures, les històries, l'emoció que ens has regalat. Que la terra et sigui lleu.

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Toc d'atenció

 Jo ja tinc una edat. Fent la brometa fàcil diria que en tinc més d'una. Que ja vaig per la segona i, segurament, el camí que porta cap a la tercera ja va de baixada.  

Potser és aquesta la raó per la que aquest confinament nocturn del que en parlen les notícies a mi no m'afecta gens ni mica. Entre 22:00 i 06:00 només una emergència em pot treure de casa.  De fet, amb el teletreball, només surto de casa en molt comptades ocasions.

Sóc d'aquelles persones a les que la casa mai se'ls fa pesada. Sempre hi ha alguna cosa que hi puc fer. No recordo com podia viure abans d'Internet.

També, però, sóc conscient que la molt escassa activitat física em passa factura. Una bona excursió a peu és, pel meu gust, una oferta temptadora però des del març tot s'ha complicat i amb prou feines n'he fet alguna. I me'n sento.

Tanmateix, la cosa és que potser m'he adaptat millor que d'altres a aquest confinament. Potser, fins i tot, li trobo el què. Però sé, també, que allargar-lo no es bo. No és bo ni mentalment ni físicament. No és bo personalment, ni socialment, ni econòmicament. No és bo per al país.

No és bo allargar-lo. Però, en principi, és necessari per superar la crisi del Covid. És necessari per evitar que el sistema sanitari col·lapsi i molta gent mori perquè no pot ser atesa. Per això es prenen mesures.

Per això resulten tan sorprenents algunes mesures. De debò un confinament nocturn aportarà alguna cosa? pregunto jo, que no surto mai de nit. En canvi, no caldria prendre mesures al transport públic, com doblar la freqüència de pas, si més no, a les hores punta? demano jo, que sóc usuari del transport públic, si bé ara teletreballo.

No hi han explicacions. O són poc clares, o confoses, o contradictòries. Però ja sentim de nou el llenguatge bel·licista, de tocs de queda, de "todos unidos", de comportar-se com "soldados".

Hi ha un fet. Els governs ho arriben a ser en funció dels vots rebuts. Els governants haurien de recordar, sempre, que ho són en tant que representants de la voluntat popular. Els funcionaris també haurien de recordar, sempre, que el seu treball es resumeix en servir a la ciutadania. Govern, Parlament, administració farien molt bé de recordar aquests principis fonamentals del sistema. No abusar del poder rebut. Ser molt humils i retre comptes sovint. Haurien d'escoltar molt més i ordenar molt menys.

Ara bé, ta ciutadania també faria bé de recordar aquests principis bàsics. De fet, és fonamental que la ciutadania els recordi. Resulta que l'única que té la capacitat real de canviar les coses és la ciutadania. Començant pel fet de triar uns o altres representants.

Però resulta que, i vet aquí el problema més gros, hom sospita que la ciutadania prefereix bescanviar zona de confort, que no benestar, sensació de seguretat, productes de consum, oci... per responsabilitat col·lectiva. 

Cert, la responsabilitat col·lectiva és una càrrega. Però, és una càrrega que hem d'acceptar. Si renunciem a la responsabilitat col·lectiva, decau el concepte mateix de ciutadania. El sistema deixa de basar-se en la democràcia i passa a ser un recurs més dels que allà on hi havien ciutadans només hi veuen consumidors, o potser la matèria primera del seu negoci. En el millor dels casos. En el pitjor, esdevé l'eina de control i dominació dels "bons ciutadans", els obedients,  i de repressió dels "dolents", o dissidents.

Els feixismes sempre han preferit les majories silencioses. Malden, de fet, pel silenci de la ciutadania. Amb propaganda i adoctrinament, o amb repressió, coacció i por. Obediència cega, culte als líder i sotmetiment al règim, sigui quin sigui.

Vet aquí el perill. La responsabilitat és nostra. Renunciar-hi és el camí fàcil. Acceptar-la pot anar molt contra corrent en aquesta societat que busca la satisfacció immediata, el plaer ràpid, el "like". Però que, hipòcrita i pretensiosament, diu d'ella mateixa que està en la recerca de la felicitat. Una societat que faria bé de tornar-se molt més humil, molt més responsable, molt més crítica i molt més compromesa i activista.

dijous, 1 d’octubre del 2020

Manifest del Primer d'Octubre del Consell per la Repúiblica Catalana

 En una diada tan important com la d'avui, reprodueixo el Manifest del Primer d'Octubre del Consell per la Repúiblica Catalana.

POdeu llegir el manifest en línia a a: https://mailchi.mp/consellrepublica/manifest-1-octubre-2020-1

Manifest 1 d'octubre 2020

Consell per la República Catalana

L’ 1-O del 2017 Catalunya va iniciar el camí de la República. Vam votar i vam donar-nos un mandat: esdevenir un Estat independent en forma de República.
 
El Consell per la República Catalana representa tota la transversalitat del moviment republicà i és l’instrument per acabar entre tots el que aquell dia vam començar:
aquesta és la nostra missió.
 
Tots els esdeveniments que estem vivint d’aleshores ençà fins avui mateix, tres anys després, fan més vigent encara el nostre mandat:
 
  • des de la sentència als presos polítics fins a la inhabilitació del president Torra la repressió de l’estat no s’atura: fa més vigent el nostre mandat .
  • la voluntat popular expressada en les urnes el 21-D: fa més vigent el nostre mandat.
  • la mobilització civil i la resistència ciutadana mostrades constantment: fan més vigent el nostre mandat.
 
Avui  tornem a cridar als ciutadans i a l’opinió pública, als governs i estats, a les institucions de la Unió Europea, a les institucions internacionals, a tot el món acadèmic, del pensament i de la cultura, als Tribunals i òrgans jurisdiccionals: volem el respecte del dret a l’autodeterminació dels catalans exercit l’1/O i el reconeixement de la república proclamada el 27 d’octubre!
 
Vam ser més de 2 milions i ho seguim sent, cada cop més. Ens volen fer creure que no hi ha res a fer, i és mentida. El Consell és qui representa la vigència del mandat de l’1-O i és qui ha de dirigir l’estratègia per a fer-lo efectiu i portar-nos fins a la República!
 
Preparem-nos per fer-ho plenament efectiu. L’estat no ens ho permetrà sense confrontar-se amb nosaltres. Preparem-nos per la confrontació.
 
 
Preparem-nos!

 

dimecres, 30 de setembre del 2020

Vigília de primer d'octubre.

Vigília.

Aquesta nit es vetlla. A l'escola, al poliesportiu, al casal...

Vetlla. Una vetlla amb il·lusió. Amb incertesa, amb esperança, amb un punt de por. Però es vetlla.

Es fan activitats. Uns participen, altres són capaços de dormir.

Es vetlla. Per protegir els llocs on es votarà. Encara ningú les ha vist, però s'esperen les urnes. Sabem com són, les han presentat per la tele.

Vetlla.

Demà serà un gran dia. Serà una gran victòria. Èpica. Lluitada amb coratge.

Demà serà primer d'octubre. El moment fundacional de la República. El moment que marca el punt de no retorn cap a la Independència.

Però encara és de nit, i encara no ho sabem. Ara, només vetllem. Una vetlla amb il·lusió. Amb incertesa, amb esperança, amb un punt de por. Però es vetlla.

Demà serà un gran dia.

*  *  *

Gràcies a tots els que vau vetllar, als compatriotes de Catalunya Nord, als que vau protegir les urnes, als que vau defensar els llocs de votació, als que vau votar. 

Gràcies pel coratge, per la confiança. Gràcies per ser els artífexs d'aquella gran victòria. Els autèntics vencedors.

Alcem-nos de nou i acabem allò que vam començar.

Visca Catalunya Lliure.


diumenge, 20 de setembre del 2020

Alzheimer

Una experiència que estic vivint aquests darrers anys és els curs de la malaltia d'Alzheimer que està patint un familiar. No en sóc el cuidador principal i això, potser, em dona certa perspectiva i em permet pensar des de fora.

El primer que em ve al cap és la necessitat de prestar tot el suport al malalt i, sobre tot, als familiars que fan de cuidadors principals. Aquesta és imprescindible. Ha de ser continuat. Ha de ser intel·ligent perquè atrapats en la tasca esgotadora, inacabable, desagraïda i, que de forma progressiva i inevitable  ho esdevé cada dia una mica més, sovint aquests cuidadors no veuen tot allò que els pot fer la tasca més senzilla, o quina ajuda els pot ser més escaient, o quina ajuda demanar o, senzillament, en quin moment ja no poden continuar assumint aquesta tasca. Això és particularment cert a parelles d'avis en que un dels membres pateix Alzheimer i és l'altre qui n'assumeix la tasca de cures principal.

El primer punt, és aquest. Tot el suport. Familiar i institucional a aquestes famílies amb membres amb Alzheimer. 

Però precisament aquests darrers mesos, la pandèmia ha devastat el sector de l'atenció a la gent gran, amb centres de dia que han hagut de tancar, i l'administració pública ha quedat col·lapsada i pateix grans retards  en la tramitació de la dependència i dels ajuts associats. Ajuts que són imprescindibles per a poder atendre amb ajuda especialitzada als malalts i als familiars que en  tenen cura.

Val a dir que la situació de l'administració catalana és, si cap, encara més preocupant : Després de tres anys de 155 encobert, amb un ofec econòmic explícit, de més d'una dècada de progressiva retallada de les inversions de l'estat (l'estatut del 2005, en efecte, no era més que el primer intent de revertir una tendència que ha esdevingut la norma i que, amb  la pandèmia, mostra encara amb més brutalitat els seus efectes) i un manteniment escadusser i limitat a posar pedaços per la manca de pressupost, avui els sistemes informàtics de la Generalitat són obsolets, mal documentats, de manteniment molt complex  i, el que es pitjor, no hi ha ni diners, ni temps, per a posar-los al dia i fer front a l'emergència.

En aquesta situació, no hi ha una altre que posar mans. La família, si pot, ha de posar les mans que en un món sense pandèmia aportaria el personal especialitzat pagat amb els ajuts per a la dependència. 

Cal posar les mans, però també cal posar el cor. Cal escoltar, cal parlar, amb el malalt i amb qui el cuida. Cal posar-hi el cor. L'amor i l'afecte. L'abraçada, el bes i la carícia. És tan important això com controlar les pastilles que ha de prendre, com canviar-li els bolquers, o banyar-lo. És tan important com no deixar-se endur per l'agressivitat i l'excitació que exhibeixen els malats en fases avançades. Tot és necessari. L'amor, les mans, escoltar i parlar.

Si es pot, és clar, que la pandèmia ens posa les coses més difícils a tots. Però justament per això, siguem conscients que els més dèbils pateixen més. 

Cuidem-nos. Cuidem-los.

Molts ànims, i el meu afecte des d'aquest blog a tots els malalts d'Alzheimer i als seus cuidadors, ja siguin familiars o professionals.

I una crida a les administracions per a que restaurin amb urgència la tramitació dels ajuts a les persones amb dependència.

dissabte, 12 de setembre del 2020

Una societat tova?

    Ahir va ser la Diada Nacional. La mobilització ciutadana va veure's afectada per les mesures contra la propagació del Covid19 però, malgrat aquesta circumstància, els diferents actes van ser un èxit de participació.  De fet, els actes de l'11 de setembre són els actes públics de major participació a Europa en el que portem de pandèmia.

    Per mi, és una bona notícia. L'independentisme segueix mobilitzat, tot i la lamentable baralla partidista. El següent pas hauria de ser, de nou, que les entitats civils es posessin al front i obliguessin als partits a abandonar la seva mesquinesa partidista. Amb el ben entès que les entitats civils primer hauran d'espolsar-se la influència  i el control  que els partits exerceixen sobre elles. Però el camí per mi és clar: han de ser ANC, Òmnium i CDR els que marquin el pas, i obligar a ERC, JxCat i CUP a seguir-los. 

    La gent és la que ha d'empènyer. Som la nostra generació, els que avui estem entre els trenta i els seixanta, dècada amunt o avall els que hem d'assumir i fer aquest esforç.

    Aquesta generació, La Generació X, amb els boomers més joves, i els millennials més grans, és la que hem pres la responsabilitat de materialitzar la independència de Catalunya, per a nosaltres mateixos i per als que ens segueixen els passos i, poc a poc, ens van reemplaçant.

    L'assumpció d'aquest repte per la nostra generació ens ha dut a viure diferents etapes : presa de consciència d'ideals, mobilització llirista... La caiguda de la vena dels ulls correspondria als últims  anys en que hem vist com el món és un lloc lleig, violent, i que «Europa»  o «democràcia» són paraules brutalment prostituïdes. La història no acaba aquí i la nostra generació hauria de prendre consciència de la realitat i assumir que caldran sacrificis, com a societat i com individus, per tenir alguna possibilitat de reeixir en els objectius que ens marquem. Em demano si som capaços d'assumir aquests sacrificis. Tinc la sensació, a vegades, que la nostra és una societat tova. 

    Tenim uns relats, nacionals, socials, de clans, de grups, en general, i ens organitzem, mobilitzem i col·laborem entre nosaltres tot agafant-nos a aquests relats. És així com les societats progressen, com ens explica Yuval Noah Harari en els seus llibres i conferències

    Tenim els relats, fins i tot ens mobilitzem. Però ens els creiem prou ? És possible creure-se'ls un cop entenem que només són relats ? ¿ De quina forma els altres relats que són necessaris per a viure matisen i modulen el relat independentista (o de qualsevol altre objectiu col·lectiu) ? ¿ quin relat tenim per assumir l'esforç i el sacrifici, no ja per a la causa independentista, si no per a qualsevol aspecte de la vida? ¿ Com d'importants són els relats sobre els valors sobre l'esforç, el sacrifici, la resiliència, la perseverança, la paciència, el valor, l'ètica... ?

    Per mi aquesta és la clau. La diferència entre una societat forta i ferma, i una societat tova i pusil·lànime. El relat sobre els valors, sobre l'esforç, sobre la perseverança. El relat sobre el caràcter. El relat, diguem-ne, estoic. Un relat que dona forces a l'individuu, que el fa ser social, que el fa ser constant, persistent, tossut, perseverant. Un relat del «durs a la feina». Un relat que no tinc tan clar que sigui el relat dominant. Un relat que en alguns moments s'ha pervertit des del poder per silenciar la dissidència tot subordinant-lo a altres relats de dubtosa ètica i moralitat (la blasmada « moralina »).

    És aquest el meu dubte. L'èxit, el succés, de la causa independentista i, en general, de qualsevol causa que la societat es proposi depèn dels relats i de la nostra actitud, la de cadascú, l'actitud individual, enfront a aquest relats. Depèn de cadascun de nosaltres. 

    Una societat forta i ferma ho és en tant que la majoria dels seus integrants ho són, Ho és en tant que la seva generació dominant és forta i ferma. 

    L'èxit no depèn només d'aquesta força. Per descomptat que els obstacles poden ser objectivament insalvables. Pot passar també que tot i la força i la fermesa d'aquesta societat, encara manqui preparació i capacitat. Tot això és possible. No és condició suficient que la societat tingui uns relats, una força i una fermesa però, sens dubte, és condició necessària. Els forts poden perdre una lluita. Els tous ni tan sols la intenten.

    Jo vull confiar en el meu país i en la meva gent. En la generació dels que actualment estem en aquest moment històric i que, per tant, l'hem de decantar.

    Aquesta tasca, la de guanyar la independència, però també tots els projectes i reptes que ens marquem com a societat reclamen fortalesa, fermesa, perseverança, capacitat de treball... i, acceptem-ho, potser no reeixim.  També haurem de ser forts si es fracassés. 

    Però avui, per cert, estem lluitant i la victòria és possible. És més, crec, i aquest és el meu relat, que la victòria és inevitable, que és qüestió de temps. Crec que poc. Que la tenim a tocar. Que la vam llepar el primer d'octubre de 2017 i que, en tot cas, aquella victòria va marcar el punt de no retorn. 

    Ens resta culminar. El relat de la victòria del primer d'octubre em dona forces. tanmateix, si el relat i els fets del primer d'octubre haguessin estat uns altres, l'objectiu de la Independència de Catalunya seguiria i segueix sent extraordinàriament motivador. 

    Un relat independentista que admet un munt de lectures, des de la més estrictament nacionalista i sentimental,  fins a la lectura filosòfica, ètica i democràtica, passant per la prosaica, però ben potent, dels beneficis materials, econòmics i socials d'una República Catalana dins el marc Europeu.

    Repeteixo, però, i aquesta és la idea d'aquest post : el relat de l'objectiu Independència necessita un relat previ. Reclama el relat per a una societat forta i ferma. 

    És el relat sobre els valors, sobre la perseverança, sobre l'esforç sostingut i la paciència. Aquest relat és fonamental. És estructural. No es pot construir res si prèviament no el tenim. Aquest relat és la diferència entre una societat forta i ferma, i una societat pusil·lànime i tova. 

    Tenim aquest relat ? Ens el creiem? És el que transmetem a la generació que ens segueix ? A vegades em sembla que defensar aquestes idees provoca rebuig, com si aquest discurs de l'esforç fos ranci i desagradable. Que té un tuf de « moralina » i de cosa vella i passada de moda.  

    La meva experiència vital, en canvi, em diu que aquest discurs és necessari, que el correcte és transmetre aquests valors. Que, de fet, és el més pràctic, si se'm permet la paraula.

    Som una societat tova ? Estem (estic) disposats al que calgui (què cal?) per assolir els nostres objectius ? Quins sacrificis, col·lectius i individuals, som (sóc) capaços d'assumir 

dissabte, 5 de setembre del 2020

Diada nacional contra la doctrina del xoc

Naomi Klein és, sempre, una lectura recomanable. Cal escoltar i llegir Naomi Klein. « No Logo », « La doctrina del xoc », « Això ho canvia tot » i «No n'hi ha prou amb dir no » són imprescindibles.

A « La doctrina del Xoc » Naomi Klein ens advertia de com el capitalisme global utilitza situacions extremes : cops d'estat, desastres naturals, crisis econòmiques i polítiques... per, aprofitant l'estat de xoc de la població afectada, privatitzar recursos públics, acabar amb drets socials i laborals i incrementar el control i la propaganda sobre la població.

Avui segurament Naomi Klein podria afegir una addenda a « La doctrina del xoc » dedicada a com el capitalisme global està aprofitant la pandèmia del coronavirus per emmordassar, acabar amb drets socials, laborals, polítics i de tota mena. La por i la confusió de la gent, les informacions contradictòries, la propaganda, la delació entre veïns, la transformació de l'altre en perill de contagi... Tot plegat encaixa de forma precisa en el quadre de xoc descrit per la canadenca al seu llibre.

Que hi ha un virus aquí fora és segur, i l'hem patit. Alguns directament. Que cal prendre mesures per a combatre'l és segur. Que les millors mesures són la distància, la higiene, i les màscares quan és impossible mantenir la distància amb desconeguts també és segur. Però, també és segur que la responsabilitat de la pròpia salut, i la responsabilitat envers els altres són personals, individuals, i no es poden delegar en cap poder. Jo sóc responsable de la meva salut, no l'estat. Jo cuido del meu entorn i l'estat pot ajudar, però sóc jo el responsable últim del meu entorn, de la seva neteja, de la qualitat del seu aire i de la seva aigua, de la seva vida, del seus recursos naturals. Sóc jo el responsable del meu entorn. I aquesta responsabilitat és també la meva llibertat. 

Quan deleguem o cedim la nostra responsabilitat al poder econòmic, o als poders estatals o paraestatals, el que fem és cedir, també, la nostra llibertat. Igual que si el poder usurpa o ens pren la nostra responsabilitat, també ens pren la nostra llibertat. La història ens mostra una lluita constant per conquerir drets, sempre a un preu alt. I una lluita constant per a mantenir-los i defensar-los. La història ens diu que els drets conquerits amb patiment i una lluita llarga es poden perdre de la nit al dia. Reconquerir-los és una nova i llarga lluita. Però fa molt l'efecte que en el món feliç d'avui la responsabilitat i llibertat individuals es bescanvien per comoditat i per plàcida obediència, per sensació de seguretat, per zona de confort, per llenguatge políticament correcte, per aïllament telemàtic i imatge artificial i filtrada a Instagram, per una app que et diu quan t'has de quedar a casa.

El divendres que ve és la Diada Nacional de Catalunya. Altres anys, a aquestes alçades, estàvem discutint si comprar o no la samarreta de colors, o si faríem una cadena humana, i una gigafoto, o a quin tram ens apuntàvem. Avui, en canvi, hi ha desconcert, sortiu als balcons,  ens diuen, apunteu-vos a accions al carrer, però caldrà ser molt estrictes en el control de l'assistència per garantir distàncies de seguretat... Enguany el COVID, el 155 encobert, la molt lamentable lluita  partidista entre els suposats partits independentistes dibuixen una Diada Nacional enmig d'un estat de xoc, de desconcert, de por i de desil·lusió.

Però la por, el desconcert i la desil·lusió només són una tria. Són la tria fàcil. El xoc busca trencar els ideals i les esperances. El xoc pretén fer que triem cedir.

També podem triar resistir al xoc. Podem triar la determinació, el valor, els ideals. Podem triar la lluita. Podem triar alçar-nos. Podem triar la confiança en un mateix i en els altres. Podem triar la revolta.    

Jo només sé una cosa : Les revoltes es guanyen al carrer.

El proper divendres jo seré al carrer. Per poc que pugui hi seré tot el dia. Aniré a aquelles concentracions que es convoquin. Si de cas, portaré la samarreta de la Diada de setembre de 2017. La que vam fer un parell de setmanes abans de les victòries del primer i tercer d'octubre, abans que aquelles victòries es malbaratessin per una gestió pèssima de la força que s'havia acumulat.

Jo sé que les revoltes es guanyen al carrer. Al carrer hem de tornar, doncs. A fer  desobediència civil. Activisme. Mobilització permanent. Estratègia no violenta perquè és el que ara ens convé, no per falses superioritats morals. Tornem al carrer, amb mascareta... i amb caputxa! Sabem el que volem. Tenim ideals, i esperances. Sabem què cal fer per guanyar perquè ja hem tingut la victòria a tocar un cop, i hem de tornar-hi fins aconseguir-ho.

Aturem el xoc.  Tossudament alçats. Passem a l'ofensiva.

L'11 de setembre tornem al carrer. 

Independència i República Catalana. 

Un altre món és possible.

Fins aconseguir-ho.

diumenge, 9 d’agost del 2020

Gràcies, Pere, Dom Pedro.

 

 

Vaig sentir a parlar de Pere Casaldàliga per primer cop quan jo tindria setze anys, no més. EL seu nom era pronunciat amb respecte i admiració per un capellà jove  i que m'explicava que s'estava preparant per anar al Matogrosso a col·laborar amb el bisbe. Aquell noi em deia que el bisbe Pere estava fent una tasca molt important en defensa dels pobles indígenes, enfrontant-se si calia amb els terratinents que els volien fer fora de les seves terres, i que aquella església que defensava als pobres i que era pobre entre els pobres era el que ell entenia i creia que estava bé.

El cert és que escoltant a aquest noi, em sembla recordar que es deia Jesús, no quedava molt clar si escoltaves a un capellà o a un aspirant a guerriller.

Però em va cridar molt l'atenció. Vaig perdre el contracte amb el Jesús i suposo que va acomplir el seu somni d'anar al Brasil amb el bisbe Pere. Amb Dom Pedro, com li deien al Brasil. Espero que li hagi anat bé. 

Anys més tard em va caure a les mans un llibre voluminós i que encara corre per casa : « Una vida enmig del poble », 2007, d'Edicions 62, i que correspon a cinc dels diaris personal de Pere Casaldàliga, i que abasten a un període de trenta anys ( hi ha una nova edició).

Llegint aquells diaris hom es trobava a algú compromès, però també a algú amb fe i creient,  a algú que resa, que creu en el poder de l'oració. A mi això em sorprenia molt. Com al costat de reflexions de gran lucidesa política i revolucionària, es podia tenir unes paraules de fe molt senzilla, paraules d'amor, d'esperança, humanes. Parlant de Déu des d'una humanitat senzilla. El seu era un missatge per al poble més senzill. Per al poble que creu en Déu. Però també per al que no creu en Déu  però sí creu en la bondat de la gent. Un missatge per al que creu que la gent tria, si pot escollir, allò que és més bo per a tothom.

Suposo que és un bon moment per rellegir aquell llibre, pel que té d'inspiració, i de reflexió. Per recordar com en el seu moment (fa més de trenta anys !) em va marcar  el descobriment d'aquell personatge i la seva feina.

Com deia David Fernàndez en una piulada de comiat, la notícia no és que Pere Casaldàliga hagi mort; la notícia és que ha viscut. És la seva vida la que ens ha d'inspirar, i emocionar, i dur-nos a actuar. En defensa dels que pateixen. Amb fe, ja sigui en Déu o en les persones, però amb fe. Una fe que sigui indestructible, i inspiradora de l'acció.Tinguem confiança, ens diu Pere, sigueu humans, alliberem-nos del mal, del mal que provoca pobresa, violència, desarrelament. Plantem cara a aquest mal. Lluitem per la dignitat d'homes i dones. Per la dignitat que representen la formació, el treball i la cultura. Amb fe. Cadascú amb la seva. Tots som humans.

Gràcies, Pere, Dom Pedro.


(Una recomanació : l'entrevista que al 2005 va fer Mònica Terribas a Pere Casaldàliga i que podeu trobar al servei 3alacarta de la CCMA)

dimecres, 29 de juliol del 2020

Rebel·lió.

Juliol. Avui ha saltat la notícia que es retira el tercer grau a les preses i presos polítics.

La taula de diàleg és morta i enterrada però, de forma prodigiosa, encara hi ha qui en confia. És broma? no hauríem d'estar preparant actes de desobediència civil, de resistència civil no violenta? no hauríem d'aprofitar el Covid per fer tant de mal com sigui possible a l'estat espanyol? no hauríem de tractar de destruir al nostre enemic? aquest mateix enemic que ens vol "reeducar" i "espanyolitzar-nos"? Que ens vol exterminar, en definitiva ?  aquest enemic que considera que els independentistes estem tocats del bolet? i això en el millor dels casos. En el pitjor ens acusa de bojos perillosos i fa servir aquesta acusació per a tancar-nos.

No hauríem de trobar la forma de deixar-nos de punyetes i assumir d'una vegada que hem d'anar contra l'estat amb tot el que tinguem ? que ens hi va la vida ? Ni més ni menys que la vida, primer de tot. I després, la llibertat, la individual i la col·lectiva. Que no ho veiem això ?

Potser voldran que fem una altre performance aquest proper 11 de setembre. Amb samarretes de colors, amb distància de seguretat i gel hidroalcohòlic. Prefereixo les caputxes i els talls de carrers. Prefereixo Urquinaona, i la Meridiana, a una ona sònica. Estic fins els pebrots de les performances. Jo vull guanyar i no fer numerets.

Jo vull guanyar. Si els electes que hem votat no són capaços de planificar la lluita -no demano que planifiquin la victòria, però sí la lluita. Si lluites pots perdre, si no lluites, perd segur-  aleshores aquests electes no m'interessen. N'he de triar uns altres. No els demano que lluitin per mi. Jo assumiré la meva responsabilitat. Els demano que lluitin amb mi, o que s'aparin si no volen lluitar. Evidentment, és necessari i espero que no se'm posin en contra. És necessari i espero que no m'impedeixin lluitar. Si tenen una agenda pròpia de desmobilització, de claudicació, de negociació sense comptar amb els electors que els han triat, aleshores  aquests electes tampoc m'interessen.

Jo vull la llibertat de les preses i els presos polítics. El retorn de les exiliades i els exiliats. Però abans que res, vull la independència de Catalunya. Vull la República Catalana. I la vull ja. Tindré paciència, si cal, però vull guanyar. Vull veure la victòria. Abans volia la Independència perquè creia que seria bona per a la gent del meu país. Avui, segueixo creient en la bondat de la independència i, a més, he afegit la urgència de combatre i derrotar al feixisme lliberticida de l'estat que ens reprimeix.

Però tancats a casa, o amb morrió pels carrers, amb distància de dos metres com a mínim, amb una higiene malaltissa que converteix als altres en sospitosos, ia  nosaltres mateixos en presumptes armes biològiques. Ens volen trencar la confiança entre els uns i els altres. Ens volen separar, ens volen desunits. No volen que sentim l'escalf dels i les camarades a la trinxera, a la barricada.

Jo dic que ens hem d'ajuntar de nou, i lluitar plegats de nou. Ja ha passat el temps de les performances als balcons i cal tornar a posar el peu al carrer, a fer bloc amb les desconegudes i desconeguts que lluiten sota els mateixos símbols que nosaltres i que ens inspiren confiança amb el primer cop d'ull.

Lluitarem. Hem de tornar a lluitar. SI lluitem potser podem guanyar. Hem de planificar aquesta lluita, com els CDR, com els talls de la Meridiana, com els talls d'Urquinaona. Aquest és el camí. La rebel·lió continua. Siguem rebels. Rebel·lió.


diumenge, 28 de juny del 2020

Contra la « nova normalitat ».

La nova normalitat ha arribat i ningú no sap com ha estat. O sí. Que aquesta nova normalitat té, més aviat, molt d'imposició. Aquesta « nova normalitat » és profundament « anormal ».

« Normal » és una paraula que es fa servir molt i, « normalment», malament. "Normalment" entenem que "normal" vol dir : allò que és habitual. O potser  : allò que fa tothom, allò que  tothom accepta i hi està d'acord.

Allò que és habitual ? potser sí. Allò que fa tothom ? segur que no. Per què ho dic ? Perquè « normal » no ho és ningú.

Una cosa que m'ha cridat l'atenció els darrers temps és com organitzacions i partits conservadors i de dretes, extrema-dreta i ultradreta, s'han reivindicat com els representants de la gent « normal », de que ells proposen « solucions » per als problemes « normals », en el sentit de quotidians, d'aquesta gent « normal ».

Aleshores a la « normalitat » se li dona aquest sentit de cosa bona. La bona gent « normal ». La gent « normal » que actua amb « normalitat ».

Però « normal » no ho és ningú.

Que la gent accepti, vulgui, desitgi ser normal, que la gent es llenci als braços de la normalitat és el somni dels que, quan es divideix el món entre els que exerceixen el poder i els que en pateixen a seva acció, pertanyen al grup dels poderosos.

Per que no hem d'oblidar que, més enllà del que « normalment » s'entén,  « normal » ve de « norma ». Norma, regla, ordre, llei.

La « nova normalitat » que alguns semblen acceptar sense discussió vol dir, literalment, nou ordre. Us sona l'expressió, oi ? segur que heu sentit un munt de cops l'expressió « nou ordre mundial». En el seu moment la van fer  servir George Bush pare i Mikhaïl Gorbatxov per referir-se al món que havia de seguir a la caiguda del teló d'acer. L'expressió, de fet, és més antiga i s'ha fet servir en diferents moments històrics. L'expressió també s'ha associat a teories de conspiracions. Avui, potser, és aquesta darrera accepció la més utilitzada.

I vet aquí que a algun geni a Madrid se li ha acudit la idea de parlar de « nova normalitat ». Se'ls veu el llautó d'una hora lluny. En la meva opinió aquesta nova normalitat no és més que voler fer empassar als ciutadans del encara per ara però espero que per poc, estat espanyol, un conjunt de lleis, regles i normes, de control, de repressió i de coacció. Lleis imposades.

S'ha volgut espantar a la gent. S'ha obligat a la gent a actuar com xais. S'ha estimulat l'aparició de delators. La propaganda vol fer  creure a la gent que les lleis imposades « són bones », que per tant, ha de ser « normal » acceptar-les sense discussio.

Però ni la « normalitat » existeix, ni existeix la gent « normal ». No existeix una única forma de viure, ni una única forma de ser persona. Què més voldrien. Ja us ho dic : gent normal. Gent que fa cas de les normes sense discutir-les. Gent que obeeix, compra, treballa, canta i fa happenings als balcons. Gent que posa apps de seguiment als seus mòbils. L'ull del Gran Germà de George Orwell, diabòlicament camuflat al Món Feliç d'Aldous Huxley.

No us deixeu entabanar. No accepteu la normalitat. Sigueu rebels. Sigueu subversius. Sigueu dissidents. Imagineu el vostre món i com el voleu. lluiteu pels vostres somnis. Abraceu-vos. Beseu-vos. Que la vostra saliva es barregi. Els vostres fluids. Els vostres sexes. Lluiteu també així. No li doneu cap avantatge a l'enemic, que mai pugui preveure quin serà el vostre proper pas. No sigueu mai normals.

Prepareu-vos. Conegueu al vostre enemic. Estudieu-lo. Traceu plans. Comuniqueu-vos. Sigueu clandestins. Mai tingueu por. Tingueu sempre Confiança. Viviu. Lluiteu per la vida.

La vida. Viviu-la. La vida no és normalitat. La vida és un miracle.

divendres, 8 de maig del 2020

Normes absurdes.

Continua el confinament. Un confinament ben extrany, val a dir.

Des del primer dia han pogut sortir a treballar els serveis "essencials", on ha resultat que els serveis "essencials" a més dels esperats serveis mèdics i d'urgències també ho eren, per exemple, els repartidors a domicili, o les caixeres i reposadors als supermercats.

Serveis "essencials" que han establert una divisió entre els que tenen dret a protegir la seva salut i els que no el tenen, on ha resultat que molts treballadors precaris no tenen aquest dret. Són els absurds, o potser caldrà dir desigualtats, o arbitrarietats que està posant de manifest el Covid19.

Sortir a passejar durant les franges horàries  també ha mostrat alguns absurds. Quina lògica té que els parcs estiguin tancats ? Suposo, no sóc conscient que ningú ho hagi explicat, que es tracta d'evitar aglomeracions als parcs. Però només cal donar un cop d'ull als carrers i es veu clarament que les aglomeracions s'estan produint als carrers.

Parlo pel que veig. A un carrer tan ample com és la Rambla de Badal - Rambla de Brasil - Avinguda de Carles III és, literalment, impossible mantenir la distància social de dos metres entre la gent, o de quatre metres amb la gent que corre, ni de deu metres amb els que van en bici. Simplement, no es pot. Es fa inevitable l'us de les mascaretes a l'aglomeració que espontàniament es forma en aquest carrer. En canvi, al costat, el parc de la Maternitat està tancat.

No seria més lògic obrir tots els parcs i guanyar espai?

El que no em sembla bé no és la mesura concreta dels parcs. El que em grinyola és el sistema de normes.

Ja ho deia al post anterior: tenim massa normes i massa poca confiança en que la ciutadania actuarà de forma responsable.

Val a dir que aquesta actitud de les administracions té alguna explicació.

L'estat espanyol és el país que afirma, de forma orgullosa, que va inventar la picaresca. Espanya és el país del "lazarillo". El país en que el petit engany, l'egoisme mesquí i de petita escala, és vist amb simpatia, és signe de ser més espavilat que els altres, es considera una virtut.

Quan en realitat és un desastre. És catastròfic. És el primer i principal motiu pel qual les administracions no tracten als administrats com a ciutadans si no com a presumptes delinqüents.

Per cert, a Catalunya també estem infectats d'aquest pensament i d'aquesta forma de fer.

El resultat són normes i més normes, amb els seus corresponents controls policials, inspeccions i règims sancionadors, allà on n'hi hauria d'haver prou amb argumentació raonable i basada en criteris científics, tècnics i polítics clars i comprensibles per a tothom, i la confiança en que els ciutadans seran responsables.

Normes i  més normes que, necessàriament, han de ser generals, i que inevitablement, esdevenen absurdes en multitud d'ocasions en que les circumstàncies particulars del cas recomanarien altres solucions més eficients.

En desconfiar dels ciutadans se'ls obliga a obeir normes que, ocasionalment, són absurdes. 

La confiança en que els ciutadans seran responsables també és la certesa que hi haurà un grup de persones que no ho seran. És un fet. Els criteris han de tenir en compte que hi haurà un grup, petit, d'egoistes que aprofitaran per actuar amb el seu propi benefici sense pensar en els altres. És inevitable. Els ciutadans responsables també han de ser-ne conscients d'aquest egoisme social  i, malgrat saber que sempre hi hauran egoistes, continuar actuant de forma solidària i responsable.

Acceptar i assumir el propi egoisme de la societat és d'una enorme maduresa personal i social.

El cert és que tenim exemples que aquesta maduresa social no està tan estesa com caldria. Tothom ha sentit aquesta frase: «Jo no tinc per què fer no se què (per exemple, portar mascareta) si aquell no ho fa. Jo no sóc menys que ningú».

«Jo no sóc menys que ningú» és, per a mi, el tercer premi a la competició de l'egoisme hipòcrita. Un egoisme que s'amaga en l'egoisme dels altres i en un orgull mesquí per a actuar, en definitiva igual que l'actitud que critica.

Aquest «Jo no sóc menys que ningú» se sent sovint i denota també el caràcter profundament insolidari de qui ho diu.

El segon premi a l'egoisme és el que es justifica amb l'absurditat de les normes.

Està clar que quan una norma és absurda, o injusta, el que és correcte és desobeir-la. La qüestió és que la norma, un cop establerta i acceptada, ha de ser respectada. I només no hauria de ser-ho en cas que l'aplicació resulti en un absurd.

El que no és correcte és no fer cas mai de la norma només perquè ocasionalment és absurda. Aquesta excusa és pitjor que l'anterior. És un egoisme hipòcrita que es diu «Jo sóc més llest que els demés». Un egoista que, a més, es creu superior.

El primer premi, com era d'esperar, és l'egoisme que diu: « feta la llei, feta la trampa ».  Aquest també se'n riu de la norma i « és més llest que ningú », però és que, a sobre, en vol treure profit. És el més roí de tots. El que combina la picaresca amb l'egoisme.


Amb tot, quan la norma és absurda, el correcte és no fer-li cas i buscar la millor solució. El problema és que, a menys que es tracti d'una absurditat flagrant (o el nostre criteri ho veu així), potser no tenim prou criteri per desacatar.

En tot cas, tampoc ens hauríem de fer mala sang si en un moment donat el nostre comportament és discutible: A dia d'avui encara hi ha gent que es posa les mascaretes malament, per dir alguna cosa. Si no tens criteris, o els tens mal entesos, el que et cal és ajuda, no crítiques o sancions. El ciutadà responsable hauria d'acceptar que pot estar equivocat i restar sempre obert a debatre els seus criteris i, si els argument són bons, canviar-los. També és signe de gran maduresa personal i social reconèixer que podem estar equivocats, i canviar de pensament si es dona el cas.

La qüestió és que una societat madura i responsable ha d'assumir també els seus errors o les seves flaqueses,  en particular que al seu si hi ha un grau de desconeixement i d'egoisme.

Una societat madura, malgrat les debilitats, segueix actuant, majoritàriament,  de forma solidària i responsable. De fet, la civilització humana  no s'ha autodestruït (o encara no ho ha fet, o encara no ho ha fet del tot) perquè la major part dels éssers humans ens captenim de forma solidària i responsable en els quefers quotidians.

Això no vol dir que en el futur sigui així, o que ens calgui més consciència per sobreviure. Ja es veurà.

És el moment de repetir que una norma té associat un règim sancionador i  un sistema d'inspeccions o una força que en garanteixi l'acatament. Sense policia les normes no són normes.

Per això les normes són, en general una mala idea. Sense policia vigilant, no són més que paper mullat i esdevenen absurdes en elles mateixes. 

A Catalunya tenim un problema molt greu. Les administracions de l'estat no confien gens en la ciutadania. Com a resultat s'han dictat i es dicten normes contínuament, però amb incapacitat manifesta per a fer-les complir.

Es tracta, per tant, de normes absurdes que només poden ser aplicades esporàdicament (quan hi ha policia). Amb l'agreujant que el règim sancionador és absolutament desproporcionat.

Amb el doble agreujant que hom sospita que aquestes normes s'han fet amb el criteri de "feta la llei, feta la trampa" on la trampa és el benefici polític (i qui sap si material) dels mateixos que dicten les normes. El que vindria a situar-se al capdamunt del cim de l'egoisme i la irresponsabilitat.

EL Covid19 passarà. Costarà més o menys temps però passarà, o aprendrem a conviure amb ell. Però el mal de debò no és el Covid19. El mal de debò és un sistema podrit que cal canviar de dalt a baix, començant, i aquest és el pas més important, per canviar-lo dins dels nostres caps.

Guanyarem quan als nostres caps i amb el nostre capteniment siguem ciutadans que se saben lliures, solidaris i responsables amb els altres.

dimarts, 5 de maig del 2020

Dictadura o democràcia ?

Ja ha arribat maig. A casa nostra estem "confinats". Ho poso entre cometes perquè aquest confinament és, si més no, peculiar. Des del cap de setmana passat aprofitem les franges horàries disponibles per sortir a donar una volta.

El carrer és ple de gent. Amb mascareta, sense mascareta, corredors (perdó, volia dir runners) i ciclistes (ui! volia dir bikers).

Entre setmana també és apreciable el canvi. recordo els primers dies en que la ciutat estava deserta. Només els repartidors de paqueteria (uns  altres als que se'ls anomena herois, però que, més aviat, hauríem de ser anomenats víctimes) eren les úniques ànimes als carrers. Ara, l'activitat no és la normal perquè el comerç segueix, essencialment, tancat, però Déu n'hi do.

El «gobierno de l'estado espanyol» (si pronuncieu amb la veu de conseller Miquel Buch us farà molta més gràcia) afirma que de no seguir l'estat d'alarma, els rebrots que se'n derivin seran culpa dels partits que s'oposaran. Recentralització o caos. Estat policial o caos.

Les dificultats ens posen a prova. Aquesta frase s'ha dit sovint aquests dies i és certa. Jo també la dic. Individualment o com a societat. Les tries que fem, les accions que emprenem ens defineixen molt millor que cap discurs que puguem fer. El pas del temps, a més, ens dona perspectiva.

Tot i que això del Covid19 va per llarg i és lluny d'estar superat, jo crec que ja tenim una mica de perspectiva per a poder dir algunes coses. A mi, la impressió que em proporciona l'estat actual i el que hem viscut el darrer mes m'està fent rumiar.

El que rumio és que aquesta crisi, a l'estat espanyol, està posant de manifest que aquí hi ha un molt greu problema de democràcia. Molt greu.

Hi han dues formes de ser a un govern. La democràtica és aquella en que el capteniment dels governants és el de representants del poble. Se saben triats pel poble. Se'n saben representants i, per tant, senten la necessitat de retre comptes, de ser transparents, saben que els que els han triats són adults, responsables i diversos. Saben que el poder que exerceixen és un préstec, no un dret,  que ha de ser tornat. Saben que l'exercici d'aquest poder ha d'estar encaminat al bé comú, tot respectant els drets individuals i els drets col·lectius i dels diferents col·lectius. El govern democràtic sap que la seva és una tasca feixuga al servei dels ciutadans.

HI ha una altre forma de ser al govern. Considerar que els governats són súbdits i que han d'obeir. Creuen que el que mana ha de ser obeït. Creuen que els súbdits tenen  l'obligació d'obeir.

Aquesta mena de governants que exigeixen obediència tenen un discurs que, en temps d'eleccions parla de representació, però tot sovint el concepte que hi ha darrera és el de lideratge. Es confonen els termes. No és en cap cas la mateixa cosa triar un representant que triar un líder. Però la cosa va més enllà. Quan aquests governants arriben al poder, tampoc actuen com a autèntics líders. resulta que el seu capteniment és el d'exigir i imposar l'obediència. No són líders, són tirans.

Els sistemes més o menys democràtics (de democràcia representativa, que tampoc és que sigui democràcia "pura") haurien de funcionar basant-se en la tria de representants però ja veiem que, si més no a l'estat espanyol, i a molts països auto anomenats democràtics, el que es fa és una tria de líders. Ja no anem bé perquè falla el concepte de base.

Amb tot, en situacions de "normalitat", els "votants" (o administrats) fan la seva vida, els governs no molesten en excés, els serveis van funcionant (més bé o més malament), la vida segueix i tothom és feliç - en el sentit del Món Feliç d'Aldous Huxley -. Àdhuc cada cert temps es pot votar per a canviar a una part dels "governants". No és democràcia perquè falla el concepte de base però, formalment, en presenta algunes característiques, i així es va passant.

Però que passa quan el sistema pateix un daltabaix ? que emergeix l'autèntica natura del sistema.Els governants abandone el seu rol de "representants", o de "líders", i actuen de forma tirànica. Els administrats han d'obeir, i són coaccionats per a aconseguir aquest comportament.

El que passa, és clar, és que aquesta coacció només és possible per la força i l'us de la força contra la població, tard o d'hora genera una resposta de força. La dissidència creix, la revolta es produeix. El sistema abandona les formes democràtiques i, de forma crua, esdevé un estat policial i una dictadura.

Les "democràcies representatives" no són democràcies pures. La delegació de sobirania en els representants té conseqüències. Tanmateix, la qualitat dels representants, i dels votants, el seu grau de maduresa democràtica, la comprensió de les limitacions democràtiques del sistema per part tots fan que, en moments de crisi, les polítiques siguin unes o altres.

Ahir llegia aquest article sobre el model suec : « I si Suècia tingués raó ? ». En recomano la lectura. La qualitat democràtica d'un país, com l'he explicat abans, és el que marca la diferència. No en el recompte final de víctimes, però sí en l'anàlisi, l'acceptació, l'aprenentatge que com a societat se'n faci de l'epidèmia.

És el que deia Xavier Diez al seu article a la revista Mirall « Una crisi dissolvent ». A Espanya ha emergit el model autoritari subjacent. Els súbdits han d'obeir. No cal donar-lis explicacions perquè no les entendrien. El que cal és donar ordres, per absurdes que es mostrin en situacions concretes. Els súbdits no han de pensar, només han de seguir el manual en el que es descriurà exactament la norma a aplicar, què fer o dir en cada moment.

Però em sembla que no hi ha gaire gent que si ho pensa una mica accepti ser un súbdit sense cap més contrapartida. La intel·ligència, la responsabilitat no poden tolerar l'obediència quan és absurda. No som súbdits (això espero). En general, preferim ser tractat com els adults que se suposa que som. Els adults volen informacions i explicacions clares i actuar amb criteri propi. Es pot atendre a recomanacions si són raonables. Sabem que tenim uns drets i uns deures. Sabem que en determinades situacions alguns d'aquests drets poden ser matisats, fins i tot suspesos. Sabem que algun dia ens morirem. Sabem que a vegades, o sovint, t'esforces i les coses no surten com vols. Els adults gaudim dels èxits quan s'esdevenen i gestionem el millor que sabem i podem la frustració quan es produeix. Se suposa que totes aquestes coses, i moltes d'altres, els adults les coneixem.

És molt important tenir-ho en compte  perquè de ben segur que no tots els adults son dignes d'aquest qualificatiu, però cal pensar que una quantitat prou gran, sí que ho són (ho som?). La frustració es pot tolerar, es pot assumir, es pot gestionar més o menys. Però a menys que siguis un mestre zen, al final la frustració provoca una reacció.

A mi em sembla questa reacció ha de ser productiva. Torno al començament. D'entre els possibles camins, l'estat espanyol ha triat el de tractar a la gent com criatures, en lloc de  com adults. Ha triat tractar-los com a súbdits, enlloc de fer-ho com a ciutadans.

Potser l'estat ens coneix més bé que no ens pensem i ha fet aquesta tria amb tota la intenció. També podria ser que no, que senzillament hagi actuat com li demanava el cos. Sigui com sigui, avui, aquí, el problema més greu que tenim és de democràcia.

I si això ens frustra, el més adult seria que la nostra reacció fos productiva. Que fos una reacció per canviar el rumb. Que fos una reacció per a tenir més democràcia, més llibertat, més responsabilitat personal.

A mi em sembla que d'aquesta crisi en podem sortir de dues formes, essencialment, o amb un sistema molt més controlador i dictatorial, o amb una revolta. Amb una revolució. Les revolucions no han de  ser, necessàriament, violentes, en el sentit de la lluita armada. Però sí que han de ser disruptives.

Del que fem o deixem de fer, del que ens deixem o no ens deixem fer, en sortirà el nou model. Dictadura o democràcia ? Control, repressió i censura o ciutadans lliures i ni presos ni exiliats ? R78 o República Catalana ? Masclisme o feminisme ? Ciutadans o súbdits ? Europa del capital o Europa dels pobles ? Competència o col·laboració ? Llibertat o caos ? Autodeterminació o caos ? Autogestió o caos ?

Els convido a anar-ho pensant.


diumenge, 5 d’abril del 2020

Salutació als falciots

Passen els dies a casa.

Al contrari del que es diu, jo  no puc avorrir-me. Sóc dels afortunats que, si més no de moment, faig teletreball i això vol dir que de dilluns a divendres bona part de les meves hores estan ocupades, i quan acaba l'horari laboral els estudis que estic fent a la UOC consumeixen una altre bona part del temps. Parlar, estimar-nos, fer de pares, de mestres, la cura entre nosaltres i en la mida possible dels avis,  activitats domèstiques impensades i  de tota mena amb el pinyol familiar fan que els dies es facin curts.

A les vuit, com tants altres veïns, sortim al balcó, ens saludem, aplaudim al personal sanitari. La meva germana Rosa forma part d'aquest cos de personal sanitari i, cada dia, els meus aplaudiments van, en particular, dedicats a ella. Ens explica a tota la família, per telefon o xarxes socials, la situació al geriàtric on treballa i sí, tot i que ens mostrem animats, que ens enviem acudits, en realitat patim per ella. Sabem que això no és broma.

Aplaudim des del balcó i, sovint, mirem al carrer. El carrer és avui aquell lloc mític, llunyà, escenari d'actes de tota mena, camí, l'excursió a peu de Sants a Sant Pere Màrtir, l'excursió a peu, o en bici, al port, a la Barceloneta, o més lluny fins la zona Fòrum. El lloc mític, llunyà, escenari de lluites, de revoltes, de manifestacions, de cadenes humanes, de reivindicació de drets, de llibertat, de democràcia, de solidaritat amb preses i exiliades. El lloc on el poble, tots som poble, mostra la seva força. El lloc on hem de tornar, que és nostre, tot i que avui, voluntàriament, ens n'hem retirat per aturar la propagació del COVID-19.

Mirem al carrer i ens oblidem de mirar al cel. Ho vaig fer l'altre dia, tot picant de mans i vaig veure ocells. Els enormes gavians, vaig veure tórtores i coloms, i també vaig veure falciots. Ja han arribat. Ja són aquí. Encara són pocs i no se'ls sent xisclar. Aviat seran molts més. Us saludo.

Què «pensaran»  els falciots en trobar la ciutat aparentment buida i en silenci ? Potser, com tantes altres espècies que estan reocupant els espais que deixem buits es limitaran a fer la seva, més tranquils, això sí. Potser la seva estranyesa serà limitada i es diran a ells mateixos « es veia venir » i, sense més distraccions, es concentraran a condicionar un forat a la paret per a fer-hi el niu.

No deixem mai de mirar al cel. No perdem mai l'esperança ni deixem mai de lluitar pels nostres anhels. Els falciots vindran. Ja són aquí. la primavera és aquí. El gessamí d'estrella florirà i perfumarà la ciutat. En sentirem l'olor des del balcons. El carrer tornarà a ser nostre, com el cel ho és dels ocells.

diumenge, 15 de març del 2020

Confinament

A casa durant quinze dies. Confinament per mirar d'aturar la pandèmia.

Fins avui hi ha hagut temps constatar que estem en mans de cretins però també que, ai las! els polítics són un reflex de la societat que nominalment representen.

Ahir Pedro Sánchez va comparèixer tard i malament, a mi em va semblar espantat, o potser nerviós,  i va fer un discurs explicant unes normes que, si es rumia una mica, es veu que no poden ser pràctiques contra el virus.

Però sí que seran pràctiques per a recentralitzar i prendre poder a les autonomies.

En tot cas.  No són mesures pràctiques. De fet, poden provocar major inoperància. Aparentment el gobierno creu que la recentralització acabrà amb el virús per art de màgia. El cas és que no. De fet, recentralitzar vol dir que cal reconduir els fluxos d'informació i d'ordres d'execució de les comunitats autònomes cap a i des de Madrid, i crear allà unes estructures que permetin gestionar aquests fluxos . Temps perdut. Cada cinc dies es multiplica per quatre el nombre d'infectats. Quan temps trigarà aquesta recentralització a ser operativa ? (suposaré que serà efectiva, que és molt suposar).

El gobierno es fa trampes al solitari : no confina Madrid, ni permet el confinament de Catalunya o Balears, que ho han demanat. De fet,a dreta llei, els mossos haurien d'abandonar el confinament d'Igualada i la Vall d'Òdena, i els confinaments decretats a la costa murciana, per exemple, haurien de decaure. L'argument és infinitament estúpid : al virus ant li fan els mapes, o les ideologies, o les fronteres de comunitats autònomes. A més, diuen, no cal confinar territoris perquè és molt més fort confinar persones.

Però ja hem vist com milers de madrilenys se n'anaven de cap de setmana a escampar el virus per tot l'estat. I que milers de barcelonins han decidit que el millor que podien fer era contaminar la Cerdanya i el Ripollès.

El confinament no funciona si no hi ha limitació dels desplaçaments. Cosa que ni està ni se l'espera.

Efectivament, als virus tant els hi fan els mapes i les fronteres, però els mapes existeixen. Si hom projecta en un mapa els índexos de contagi  apareixen unes taques que diuen clarament que si es vol evitar que s'escampi el virus cal confinar, és dir, prohibir entrar i sortir, les zones de major intensitat.- Aquestes zones, a hores d'ara, són la comunitat de Madrid i províncies dels voltants, zones importants del País Basc, Bona part de Catalunya, especialment Barcelona i Girona. Hi han altres zones de risc- Aquest mapa no els dibuixen els nacionalismes, els dibuixa el coronavirus. Aquestes zones han de ser confinades.

Però el cretinisme i ineptitud del gobierno fa que es creguin  el seu propi argument fal·laç i diuen que no cal confinar territoris quan es confinen les persones. I s'ho creuen.

Això estaria molt bé si tothom estigués ben informat i fos responsable. Però el cas és que, com s'ha vist aquest mateix cap de setmana, o bé no tothom està ben informat, o bé no tothom és responsable, o bé totes dues a l'hora (no compto els casos de filldeputisme, que també n'hi han però vull creure que són menys).

Si no tothom és responsable cal aplicar mesures coercitives o que no depenguin de la bona voluntat de la gent, és dir, cal fer confinaments. Els confinaments pràctics només es poden fer per territoris. L'alternativa al confinament territorial és posar un policia darrera de cada ciutadà. A veure, cretins, no teniu tants mitjans.

Si tanta por els fa que els confinaments es facin per territoris de comunitats autònomes doncs que facin els confinaments seguint el mapa definit per l'índex de contagi del virus. Però que els facin ja!

I llavors hom comença a sospitar que a aquesta gentola, en realitat, no pretenen combatre l'expansió de l'epidèmia, si no que han vist una nova oportunitat de recentralitzar. Encara que sigui al preu de milers i milers de contagis que tindran associats centenars, potser milers, de morts.

Tots els gobiernos des del 78 tenen les mans tacades de sang. El gobierno de Pedro Sánchez, amb PSOE i UP, també les té, a hores d'ara, per la seva estupidesa i negligència, que ja ha fet que gent mori i que en mori molta més les properes setmanes.

No digueu que us sorprèn. Què en podíem esperar dels del 155, dels de les porres de l'1 d'octubre, dels feixistes que mantenen exiliades i exiliats i segrestades a preses i presos polítics. Què n'esperàveu?

Potser direu que l'explicació és Hanlon. Hanlon diu que no ha d'atribuïr-se a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament amb l'estupidesa. Acostuma a ser cert. D'acord. El que no diu Hanlon és que no hi ha res més perillós que un estúpid jugant amb una pistola. És el que tenim ara al gobierno.

No sortiu de casa. Cuidem-nos, autogestionem-nos i tanquem Catalunya per la via dels fets. Siguem Independents.

I quan tot això haurà passat serà el moment de fer fora aquesta gentola de les nostres vides i del nostre país d'una punyetera vegada.

diumenge, 23 de febrer del 2020

Entrevista a Jordi Sànchez al FAQS de 22/02/2020

Aquesta nit passada Jordi Sànchez va ser entrevistat al FAQs. Es va aprofitar el permís de cap de setmana per a fer aquesta entrevista amb el president de l'ANC.

És una entrevista que cal veure. Sànchez va parlar de la seva experiència personal  a Soto el Real i a Lledoners, va parlar de política, del que s'ha fet bé i del que no s'ha fer bé en tot el procés d'Independència.

Va ser molt valent parlant de tot. Tinc la sospita que aquesta entrevista li pot portar més problemes que no pas una altre cosa i que a la fiscalia ho deuen estar « afinant » per a que no es torni a repetir cap entrevista similar, o per a revocar permisos futurs.

Personalment, de l'entrevista d'ahir hi han un parell de punts que em grinyolen :

Primer, va dir que l'establiment d'una mesa de diàleg amb el reconeixement que hi ha un conflicte polític és un pas molt important. No estic d'acord. La constitució espanyola, que ja té més de 40 anys ja feia una distinció entre nacionalitats i regions. El model autonòmic pretenia, en origen, resoldre el conflicte polític territorial. Per tant, el reconeixement d'un conflicte polític no és cosa nova. Si de cas, el reconeixement ha de ser que el model autonòmic no ha resolt l'antic conflicte polític. No és un matís menor. No és el mateix reconèixer que hi ha un problema nou que reconèixer que hi ha un problema que fa 43 anys (com a poc) que dura i que cap de les « solucions » aplicades ha funcionat. Si es considera el primer cas cas es poden arribar a plantejar unes solucions (per exemple, un nou estatut) que, si es considera el segon cas, ja se sap que no funcionen.

Segon. Els polítics i líders independentistes catalans van posar-se al front del moviment i, arribat el moment de la veritat, van prendre decisions que van respondre més a interessos de partit que als interessos dels representats. Això es va fer, si fa no fa, des de tots els partits. Això posa de relleu la debilitat més gran de l'independentisme. Un lideratge dividit amb agendes pròpies. Els partits, tinguem-ho clar, NO poden liderar el procés d'independència. No és casualitat que el camí que va portar fins al primer d'octubre de 2017 estigués liderat per ANC i Òmnium. No és casualitat que els primers segrestats pels nacionalistes espanyols fossin Sànchez i Cuixart.

Ens hem de replantejar, doncs, els lideratges. Ni des de l'exili ni des de la presó es pot exercir cap lideratge que vagi més enllà del lideratge moral i ètic. Cal tornar a tenir autèntics lideratges a peu de carrer, cal tornar a mobilitzar i cal tornar a posar els partits a seguir a la gent. No a l'inrevés. No serà fàcil tenint en compte la repressió actual i que no s'atura; i tenint en compte també que els partits independentistes també han après la lliçó i faran mans i mànigues per no perdre el control.

Al meu entendre vet aquí la dificultat : Per una banda és molt important que l'independentisme segueixi sent las força política majoritària al Parlament, però, per l'altra ha d'haver una força no depenent dels partits capaç de mobilitzar a la gent al carrer i, de fet, aquesta força als carrers ha de ser la que lideri el moviment.

Sigui com sigui, vet aquí l'entrevista amb Jordi Sànchez. Tot el programa del FAQs d'ahir va ser interessant. També és recomanable l'entrevista amb el President Mas, en aquest altre enllaç.

 El vídeo de l'entrevista amb Jordi Sànchez :



Un comentari final sobre el FAQS d'ahir : al final es va plantejar la pregunta de si calia penalitzar o no l'apologia del franquisme. Com era d'esperar va guanyar el sí. Tanmateix un 7% dels vots van anar a favor de no penalitar. Sorprenentment, va haver-hi unanimitat entre els periodistes que feien el debat entorn a la idea de no penalitzar.

Cap dels arguments que van aportar per justificar em va semblar convincent.

Semblava que els periodistes ignoraven la paradoxa de Popper : « Per defensar la tolerància cal ser intolerant amb la intolerància ».

I potser també que es donin una volta per Alemanya. Allà ho tenen ben clar que l'apologia del nazisme és delicte.

El que feia riure era l'argument que l'estat es ple de franquistes que farien servir aquesta llei de penalització del franquisme per girar-la en contra dels progressistes, i que millor no tocar res. Si això és així cal recordar Durruti : « Amb el feixisme no es debat. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix ».

Si l'estat és ple de franquistes el que cal és fer-los fora. Si té un cost, que el tingui. L'alternativa és pitjor.

divendres, 14 de febrer del 2020

Baixa intensitat

La vida està per viure-la. N'estic força convençut. Cal gaudir dels moments bons i cal superar els que no ho són. Tant una cosa com l'altre demanen temps, i sovint, intensitat.

Personalment, no tinc tot el temps que voldria per gaudir i, per exemple, dedicar-me a aficions com aquesta d'escriure. El plaer d'escriure. En el meu cas, escriure al meu blog. Escric per moltes raons, però al final n'hi ha una de principal : m'agrada i tinc temps per fer-ho.

Però darrerament ja no tinc tant de temps. Circumstàncies familiars i projectes personals reclamen la meva atenció. Si més no per una temporada, el ritme d'escriptura al blog serà més baix.

Però més  baix no vol dir que l'abandoni. Si vull i puc, quan les circumstàncies m'ho permetin, escriuré. Es tracta d'organitzar-se, aprofitar el temps i gaudir del plaer d'escriure quan sigui possible.

Ara mateix, tinc algunes idees que em fan barrinar. Primera : sembla que el país viu un període de, diguem, « baixa intensitat nacional ». Els partits independentistes en general han ofert,  i ofereixen, un espectacle força lamentable de lluites partidistes. Potser sí que entre uns i altres estan fent que la gent es quedi a casa.

Però, justament, per això és molt important persistir i fer bullir l'olla. Cal mantenir les organitzacions vives i actives. El tall diari de la Meridiana, per exemple, és la mena d'accions que necessita l'independentisme, en la meva opinió.

La independència no vindrà de cap partit ni de cap govern. Vindrà de la mobilització ciutadana. Vindrà de la desobediència civil no violenta, però ferma. Vindrà de plantar cara de forma massiva la repressió.

Haurem de plantar cara. Ens hi va la supervivència : Avui s'ha sabut que la fiscalia (ja sabeu, l'organisme que, segons Pedro Sánchez, depèn del Gobierno) s'oposa a l'aplicació de l'article 100.2 a Jordi Cuixart i demana que faci un « tractament específic » per a, cal entendre,  « curar-lo » de les seva ideologia independentista i sediciosa.

Un tractament específic. Suposo que deuen estar pensant en electroxocs i lobotomies. El nacionalisme espanyol és tan absolutament feixista que considera que els independentistes estem malalts i ens cal un « tractament especial ». Després del « tractament especial » ens esterilitzaran ?  O potser tenen alguna altre solució? una solució final ?

I aquesta fiscalia depèn de Pedro Sánchez? Amb aquests feixistes vol dialogar ERC ? És que a ERC s'han begut l'enteniment ? No ho entenc.

Aquest és el pla de l'enemic. Ens volen lobotomitzar. Ens prenen per malalts.

No passa res. L'amor és mutu. Jo els prenc per feixistes. La maldat personificada.

Per això dic que ens va la supervivència. Ens cal lluitar i plantar cara. No hi ha alternativa.

Però no ho dubteu ni un segon : Vencerem. Catalunya serà independent i republicana més aviat que tard.

El proper 29 de febrer tenim una cita amb el Molt Honorable President  Puigdemont a Perpinyà.





Si pots, ves-hi!

diumenge, 26 de gener del 2020

Rebutjar la inhabilitació de Torra i plantar cara als repressors.

L'ultimàtum de la Junta Electoral Central (JEC), avalada pel Tribunal Suprem (TS), és a poques hores d'expirar. Els ocupants espanyols volen que el president del Parlament, Roger Torrent, comuniqui al President Joaquim Torra que ja no és diputat del Parlament de Catalunya. En cas de negar-se el President Torrent serà acusat de desobediència, i el President Torra d'usurpació de poders.

El que pretén l'estat ocupant és humiliar les institucions catalanes. Volen demostrar que a Catalunya hi manen ells. Que a les institucions catalanes no els en queda cap altre que acotar el cap i obeir. Que els recursos legals que des de les institucions catalanes es podrien oposar, no tenen cap efecte ni recorregut, perquè a Catalunya s'aplica el dret de l'enemic. Que li expliquin  al major Trapero.

No és una qüestió de legalitats. És una qüestió de legitimitats. És una qüestió de plantar cara l'estat ocupant. Em la meva opinió, el President Torrent no ha de comunicar res al President Torra; el que han de fer el President Torrent i el President Torra, amb el suport del govern i de les forces republicanes del Parlament de Catalunya, és fer un comunicat formal indicant que rebutgen la suspensió de l'acta de diputat del President Torra.

I si això suposa que els Presidents han de ser detinguts. Que vinguin els mossos, la policia nacional i la guardia civil a detenir-los. Que es trobin amb la protesta de la gent. Que Catalunya es desperti i s'encengui com als dies de protesta que van seguir a la sentència del procés.

Són il·lusos els que creuen que a Madrid hi ha un « gobierno » amb el que es podrà dialogar, per una banda; i un « estat » franquista per l'altra. El « gobierno » mai serà dialogant més enllà del seu propi interès electoral. L'estat franquista, per la seva banda té i utilitza el poder executiu amb una agenda pròpia. Nominalment, el poder executiu l'exerceix el « gobierno », en la pràctica, però, és el franquisme qui exerceix el poder real. El PSOE, per la seva banda, ni vol ni pot canviar-ho i, més aviat, busca acomodar-s'hi. Espanya és franquista i irreformable. 

Al franquisme només el derrotarem si sortim de nou al carrer. SI tres milions de persones es mobilitzen de forma constant. Si desobeïm i plantem cara. Si reclamem els nostres drets i llibertats amb alguna cosa més que paraules i lliris. El camí l'assenyalen el primer i tercer d'octubre de 2017. El camí l'assenyalen les accions de l'aeroport del Prat, o la protesta a Urquinaona, o ña persistència de la Meridiana.

El camí per a conquerir la Independència i la República, els Drets i la Llibertat és la Desobediència i la Resistència Civil. La defensa de la democràcia depèn del poble.

Sempre ha estat així. Hem de persistir fins aconseguir-ho.

dissabte, 4 de gener del 2020

Cop d'estat

La Junta Electoral Central ha inhabilitat al President Torra. Tot seguit ha denegat el reconeixement com eurodiputat a Oriol Junqueras.

El que pretén la JEC és fer impossible l'abstenció d'ERC. Vol provocar el vot contrari d'ERC.

El que passa és que la JEC és un organisme que no té capacitat jurídica per a inhabilitar al Molt Honorable, i tampoc per ignorar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TSUE).

El que està passant és que hi ha una part de l'estat espanyol que no vol ni sentir a parlar d'un govern amb Podemos ni de diàleg amb l'independentisme català. És aquesta part que principalment representen PP, VOX i C's i que compta amb no pocs simpatitzants dins del PSOE. Aquesta part no te cap problema en fer servir un organisme com la JEC per a forçar el es pot interpretar sense massa dificultats com a un cop d'estat del lawfare.

Ha estat el poder judicial i no l'executiu el que donat aquest cop. Pedro Sánchez no controla als jutges. La judicatura espanyola, com l'exercit, la guàrdia civil, la policia, i tants i tants funcionaris de diputacions provincials, governs civils, ajuntaments... corresponen majoritàriament a perfils franquistes i ultres. A gent que vota PP, VOX i C's. El famós deep state. Els autèntics vencedors de la transició espanyola.

Aquest cop era inevitable. No serà l'únic. La pregunta és : què pensa fer el PSOE? Plantarà cara o, com tot sembla indicar, acotarà el cap ? Arribats a aquest punt, té sentit permetre la investidura de Pedro Sánchez si aquesta investidura no implica la demolició de l'aparell franquista de l'estat ?

Jo crec que el PSOE només pretén ocupar els llocs de poder de l'estat amb una intenció purament instrumental : per a permetre la realització de bons negocis a les elits que s'emparen sota les seves sigles. « Bons negocis » tipus AVE, bombolles urbanístiques o portes giratòries.  Les elits espanyoles fan servir l'estat per a satisfer els seus propis interessos des de sempre. Ara no serà diferent.

I repeteixo, té sentit permetre la investidura de Pedro Sánchez per a que segueixi aquest espoli ? Algú creu que el PSOE té la més mínima intenció de plantar cara al deep state? Au va, si bona part del mateix PSOE també és deep state!

Demà hi ha convocada una sessió al Parlament que ha servir per deixar ben clar que al President Torra no se'l pot inhabilitar. També caldrà recordar que no es pot menystenir la sentència del TSUE, a menys, és clar, que Espanya hagi decidit abandonar la UE per la via ràpida de l'expulsió.

Tot podria ser. Amb el que ha passat aquesta nit, la « democràcia espanyola » queda molt en entredit. El franquisme (l'ultranacionalisme espanyol en definitiva) està destruint l'estat des de dintre. La serp ha despertat.

Aviat caldrà tornar als carrers i fer-los nostres. Per defensar Catalunya. Per la Independència. Per la República Catalana. Contra el feixisme franquista.

Aquest cop hem de fer valdre tot el que hem après. Ho tornarem a fer, i aquest cop, bé. Aquest cop, culminarem,

divendres, 3 de gener del 2020

Abstenció

ERC  s'abstindrà i Pedro Sánchez serà president d'Espanya (o potser no?).

Què ha aconseguit ERC? Una taula de diàleg en la que « es pot parlar de tot », una promesa d'una « consulta » per validar els « acords » als que s'arribin en aquesta mesa de diàleg.

Ambigüitat per a que uns i altres, ERC i PSOE, puguin dir que han  aconseguit alguna cosa sense que, de fet, hagi res escrit en ferm.

El resultat és que aquest acord és la constatació de que el PSOE trenca Espanya, per a la dreta espanyola i que ERC és botiflera i traïdora per a la resta de partits independentistes.

Personalment crec que aquesta mnesa de diàleg no aportarà res. Però està clar també que si es vol dialogar ha de ser amb algú. Cal un interlocutor i, sobre el paper, millor una interlocució amb un govern espanyol amb el PSOE necessitat de suports que no amb un govern del PPSOE, o del trifatxet.

Però, sigui com sigui, no crec que sigiu bo donar més importància a aquest pacte que la que té, que segurament és molta. Però no ho és tot.

El que ha fet avançar cap a la Independència i la República Catalana ha estat, en primer lloc, la mobilització popular. Ho ha estat, ho és, i ho serà. Els polítics sempre han anat un pas, o més, per darrere. També és cert que els avanços més grans han estat quan poble i govern han anat de la ma, però qui marca el pas és el poble.

Avui, com sempre, el que és important és la mobilització ciutadana. Persistent. No ha canviat res. La independència la guanyarà el poble. Amb desobediència civil no violenta. No violència són, per exemple, els talls de vies i carreteres, o l'ocupació d'infraestructures estratègiques. Això, a més de no-violència és també control del territori. No es pot fer la independència sense control del territori. I això depèn del poble, no dels polítics.

Pedro Sánchez serà president d'Espanya amb l'abstenció d'ERC. Sembla que sí (o potser no?). MOlt bé. No està gens clar que això serveixi per res i , sospito molt, que ERC comet mel mateix error que en el seu moment va cometre Puigdemont en confiar en que els polítics espanyols farien honor de les seves promeses i pactes. Vull creure que ERC té bons motius per a pensar que aquesta no és una nova aixecada de camisa. Vull creure que el bon motiu no té a veure amb un pacte tripartit a la Generalitat amb PSC i comuns.

Perquè, tinguem-ho ben present : l'1d'octubre van votar i vam guanyar malgrat la violència policial. Vam proclamar la independència. La repressió encara manté segrestades a Carme i Dolors, a Oriol, a Raül, a Quim, a Josep, als tres Jordis (Sànchez, Cuixart i Turull). I obliga a l'exili a Meritxell, Clara, Marta, i Anna, i a Carles, Toni, Lluís... i també a Valtonyc, i  no només a ells. També als CDR, o els nois de Altsasu, que van ser detinguts i empresonats sota la falsa acusació de terrorisme. Tot això hem de tenir-ho present. Tot això ha comptat amb el suport del PSOE. El 155 va ser possible pel suport del PSOE. Està clar que al final d'un conflicte has de negociar amb el teu enemic, i has de fer-ho amb el cap fred... però cap fred no és ni oblit, ni perdó.

Sigui com sigui, que els polítics facin la seva part com millor sàpiguen i puguin. La nostra, la del poble, és la mobilització. Pel les notícies d'avui mateix  és ben clar que tindrem bons motius per tornar a fer nostres els carrers.

Fins aconseguir-ho.