Alzheimer

Una experiència que estic vivint aquests darrers anys és els curs de la malaltia d'Alzheimer que està patint un familiar. No en sóc el cuidador principal i això, potser, em dona certa perspectiva i em permet pensar des de fora.

El primer que em ve al cap és la necessitat de prestar tot el suport al malalt i, sobre tot, als familiars que fan de cuidadors principals. Aquesta és imprescindible. Ha de ser continuat. Ha de ser intel·ligent perquè atrapats en la tasca esgotadora, inacabable, desagraïda i, que de forma progressiva i inevitable  ho esdevé cada dia una mica més, sovint aquests cuidadors no veuen tot allò que els pot fer la tasca més senzilla, o quina ajuda els pot ser més escaient, o quina ajuda demanar o, senzillament, en quin moment ja no poden continuar assumint aquesta tasca. Això és particularment cert a parelles d'avis en que un dels membres pateix Alzheimer i és l'altre qui n'assumeix la tasca de cures principal.

El primer punt, és aquest. Tot el suport. Familiar i institucional a aquestes famílies amb membres amb Alzheimer. 

Però precisament aquests darrers mesos, la pandèmia ha devastat el sector de l'atenció a la gent gran, amb centres de dia que han hagut de tancar, i l'administració pública ha quedat col·lapsada i pateix grans retards  en la tramitació de la dependència i dels ajuts associats. Ajuts que són imprescindibles per a poder atendre amb ajuda especialitzada als malalts i als familiars que en  tenen cura.

Val a dir que la situació de l'administració catalana és, si cap, encara més preocupant : Després de tres anys de 155 encobert, amb un ofec econòmic explícit, de més d'una dècada de progressiva retallada de les inversions de l'estat (l'estatut del 2005, en efecte, no era més que el primer intent de revertir una tendència que ha esdevingut la norma i que, amb  la pandèmia, mostra encara amb més brutalitat els seus efectes) i un manteniment escadusser i limitat a posar pedaços per la manca de pressupost, avui els sistemes informàtics de la Generalitat són obsolets, mal documentats, de manteniment molt complex  i, el que es pitjor, no hi ha ni diners, ni temps, per a posar-los al dia i fer front a l'emergència.

En aquesta situació, no hi ha una altre que posar mans. La família, si pot, ha de posar les mans que en un món sense pandèmia aportaria el personal especialitzat pagat amb els ajuts per a la dependència. 

Cal posar les mans, però també cal posar el cor. Cal escoltar, cal parlar, amb el malalt i amb qui el cuida. Cal posar-hi el cor. L'amor i l'afecte. L'abraçada, el bes i la carícia. És tan important això com controlar les pastilles que ha de prendre, com canviar-li els bolquers, o banyar-lo. És tan important com no deixar-se endur per l'agressivitat i l'excitació que exhibeixen els malats en fases avançades. Tot és necessari. L'amor, les mans, escoltar i parlar.

Si es pot, és clar, que la pandèmia ens posa les coses més difícils a tots. Però justament per això, siguem conscients que els més dèbils pateixen més. 

Cuidem-nos. Cuidem-los.

Molts ànims, i el meu afecte des d'aquest blog a tots els malalts d'Alzheimer i als seus cuidadors, ja siguin familiars o professionals.

I una crida a les administracions per a que restaurin amb urgència la tramitació dels ajuts a les persones amb dependència.