Pàgines

dissabte, 5 de setembre del 2020

Diada nacional contra la doctrina del xoc

Naomi Klein és, sempre, una lectura recomanable. Cal escoltar i llegir Naomi Klein. « No Logo », « La doctrina del xoc », « Això ho canvia tot » i «No n'hi ha prou amb dir no » són imprescindibles.

A « La doctrina del Xoc » Naomi Klein ens advertia de com el capitalisme global utilitza situacions extremes : cops d'estat, desastres naturals, crisis econòmiques i polítiques... per, aprofitant l'estat de xoc de la població afectada, privatitzar recursos públics, acabar amb drets socials i laborals i incrementar el control i la propaganda sobre la població.

Avui segurament Naomi Klein podria afegir una addenda a « La doctrina del xoc » dedicada a com el capitalisme global està aprofitant la pandèmia del coronavirus per emmordassar, acabar amb drets socials, laborals, polítics i de tota mena. La por i la confusió de la gent, les informacions contradictòries, la propaganda, la delació entre veïns, la transformació de l'altre en perill de contagi... Tot plegat encaixa de forma precisa en el quadre de xoc descrit per la canadenca al seu llibre.

Que hi ha un virus aquí fora és segur, i l'hem patit. Alguns directament. Que cal prendre mesures per a combatre'l és segur. Que les millors mesures són la distància, la higiene, i les màscares quan és impossible mantenir la distància amb desconeguts també és segur. Però, també és segur que la responsabilitat de la pròpia salut, i la responsabilitat envers els altres són personals, individuals, i no es poden delegar en cap poder. Jo sóc responsable de la meva salut, no l'estat. Jo cuido del meu entorn i l'estat pot ajudar, però sóc jo el responsable últim del meu entorn, de la seva neteja, de la qualitat del seu aire i de la seva aigua, de la seva vida, del seus recursos naturals. Sóc jo el responsable del meu entorn. I aquesta responsabilitat és també la meva llibertat. 

Quan deleguem o cedim la nostra responsabilitat al poder econòmic, o als poders estatals o paraestatals, el que fem és cedir, també, la nostra llibertat. Igual que si el poder usurpa o ens pren la nostra responsabilitat, també ens pren la nostra llibertat. La història ens mostra una lluita constant per conquerir drets, sempre a un preu alt. I una lluita constant per a mantenir-los i defensar-los. La història ens diu que els drets conquerits amb patiment i una lluita llarga es poden perdre de la nit al dia. Reconquerir-los és una nova i llarga lluita. Però fa molt l'efecte que en el món feliç d'avui la responsabilitat i llibertat individuals es bescanvien per comoditat i per plàcida obediència, per sensació de seguretat, per zona de confort, per llenguatge políticament correcte, per aïllament telemàtic i imatge artificial i filtrada a Instagram, per una app que et diu quan t'has de quedar a casa.

El divendres que ve és la Diada Nacional de Catalunya. Altres anys, a aquestes alçades, estàvem discutint si comprar o no la samarreta de colors, o si faríem una cadena humana, i una gigafoto, o a quin tram ens apuntàvem. Avui, en canvi, hi ha desconcert, sortiu als balcons,  ens diuen, apunteu-vos a accions al carrer, però caldrà ser molt estrictes en el control de l'assistència per garantir distàncies de seguretat... Enguany el COVID, el 155 encobert, la molt lamentable lluita  partidista entre els suposats partits independentistes dibuixen una Diada Nacional enmig d'un estat de xoc, de desconcert, de por i de desil·lusió.

Però la por, el desconcert i la desil·lusió només són una tria. Són la tria fàcil. El xoc busca trencar els ideals i les esperances. El xoc pretén fer que triem cedir.

També podem triar resistir al xoc. Podem triar la determinació, el valor, els ideals. Podem triar la lluita. Podem triar alçar-nos. Podem triar la confiança en un mateix i en els altres. Podem triar la revolta.    

Jo només sé una cosa : Les revoltes es guanyen al carrer.

El proper divendres jo seré al carrer. Per poc que pugui hi seré tot el dia. Aniré a aquelles concentracions que es convoquin. Si de cas, portaré la samarreta de la Diada de setembre de 2017. La que vam fer un parell de setmanes abans de les victòries del primer i tercer d'octubre, abans que aquelles victòries es malbaratessin per una gestió pèssima de la força que s'havia acumulat.

Jo sé que les revoltes es guanyen al carrer. Al carrer hem de tornar, doncs. A fer  desobediència civil. Activisme. Mobilització permanent. Estratègia no violenta perquè és el que ara ens convé, no per falses superioritats morals. Tornem al carrer, amb mascareta... i amb caputxa! Sabem el que volem. Tenim ideals, i esperances. Sabem què cal fer per guanyar perquè ja hem tingut la victòria a tocar un cop, i hem de tornar-hi fins aconseguir-ho.

Aturem el xoc.  Tossudament alçats. Passem a l'ofensiva.

L'11 de setembre tornem al carrer. 

Independència i República Catalana. 

Un altre món és possible.

Fins aconseguir-ho.