Pàgines

dijous, 29 de desembre del 2016

Un balanç personal

Vet aquí un balanç amb l'excusa que s'acaba el 2016.

Dur en el personal. Ja està. Si voleu ja podeu passar al darrer paràgraf, però si m'acompanyeu fins al final us explicaré el perquè i què he après.

Ha estat un any que ha enfrontat el meu nucli  familiar directe amb el càncer, que s'ha endut al meu sogre. Ha estat molt dur veure com aquest estiu el càncer que se li havia diagnosticat feia un any es reactivava i el devastava rabiosament, emportant-se'l, finalment, a principis de novembre. Ha estat dolorós. Mes que a cap altre, ho ha estat pel malalt, però també pels familiars que han -hem- contemplat, sense poder fer gaire cosa més que acompanyar, com la malaltia acabava amb aquesta persona estimada.

Abans d'aquest fet luctuós, cap al final de la primavera, vaig viure un canvi de feina que va suposar un allunyament dels que per mi han estat, i són, i espero que ho segueixin sent, grans amistats d'anys. Un sentiment agredolç és el que m'ha deixat aquest canvi.

Aquests dos fets són els que han marcat el meu any. Han estat dues fites que, sens dubte fan del 2016 un any de canvi personal. Un any que marca un abans i un després. Unes portes que es tanquen i d'altres que s'obren. Històries que acaben i altres que comencen. Camins que es bifurquen.

Nosaltres, que transitem per la vida, ens adonem quan passem per aquestes fites que és molt el que deixem enrere. Creixem. Créixer és molt més que fer-ser gran. Créixer és comprendre i aprendre. És perdonar. És demanar perdó. Es donar les gràcies. És estimar. És no deixar d'estimar. És adonar-se que l'aquí i l'ara del moment han canviat, però que la vida segueix aquí. Que en som part, fins i tot quan la vida s'acaba, quan la vida passa, perquè  morir també és part de la vida. Perquè la vida és canvi.

Créixer també és ser cada cop més conseqüent amb la idea que la vida és el més gran que tenim. Que som vida i  que el nostre temps cal esmerçar-lo en viure. Viure és senzill. Respira. Omple els pulmons d'aire fresc i adona't que no hi ha res més gran que això. Que a partir d'aquest fet, respirar, aparentment tan senzill i trivial, però a l'hora tan potent, podem construir un món millor. Perquè és una base sòlida. Perquè constantment ens recorda que estem vius. Perquè ens dona el valor essencial de la realitat i ens crida a l'acció per a millorar-la.


Espero que creixeu. Que visqueu. Que estimeu i sigueu estimats.

Acaba l'any. Un any dur, segur, però no diré que ha estat trist. Al contrari. És un any que, fent balanç, crec que m'ha servit per créixer, amb tot el que això significa.

Per això, he de donar les gràcies.

I els meus propòsits: Viviu. Estimeu. Respireu. Jo penso fer-ho.

dimarts, 27 de desembre del 2016

Llibertat Joan Coma!



Els mossos d'esquadra, actuant com policia judicial, i per ordre de la "Audiencia Nacional" espanyola han detingut al regidor de la CUP de Vic,  Joan Coma, sota l'acusació de "sedició per haver donat suport a la declaració del 9N del Parlament".

Joan Coma serà portat a la "Audiencia Nacional" a declarar aquesta mateixa tarda.

El volen tancar per haver dit això.

Estem en aquest punt: l'estat espanyol ha entrat en la fase repressiva i engarjola independentistes. Aquesta és la seva voluntat de diàleg, per si encara algú ho dubtava.

Ep! i que en la seva lògica autoritària i repressiva tenen "raó".  Sediciosos ho som tots els independentistes. A tots ens voldrien tancats, o alguna cosa pitjor. Si no tenim detencions massives i trets al clatell és perquè, malgrat tot, hi ha una opinió pública europea i internacional que no els ho permet. Per ara, doncs, es limiten a a les preses fàcils (un regidor a Vic), però a mida que el procés d'Independència arribi al seu punt de ruptura explícita, aniran per la caça major (Com Forcadell, a la que ja han amenaçat).

Això, per descomptat, no és victimisme. Que la policia et vingui a buscar, et tanquin, et portin a sis cents quilòmetres a declarar, que et jutgin i et condemnin per defensar la independència del teu país és, es miri com es miri, repressió. I Joan Coma és, a hores d'ara, un pres polític. Punt

Espanya té presos polítics. A Espanya no es poden defensar tots els ideals polítics. Ideals rupturistes, segur que sí, però profundament democràtics. Aquests ideals no es poden defensar. De fet, són reprimits. Això també és, es miri com es miri, una molt greu carència democràtica.

Tot plegat no fa més que anunciar que el moment de la ruptura explícita és proper. L'explícita, perquè la implícita ja s'ha produït, i crec que és just datar-la amb la consulta del 9 de novembre de 2014.

Avui, i els propers mesos, tocarà tancar files. La repressió de l'estat serà contundent, però només amb repressió no poden guanyar. No ens podem espantar. Si toquen a una ens toquen a totes.

Solidaritat, de totes, de tots, amb Joan Coma. Llibertat per Joan Coma. El volem al carrer, aviat, allà on comença tot!

La mirada dels refugiats

El passat divendres, el govern Sirià va proclamar la seva victòria a la ciutat d'Alep. Després de quatre anys de resistència la intervenció de Rússia, sobretot, ha decantat la victòria a favor del règim.

En aquesta etapa final Alep ha estat martiritzada fins a punts que, molts es temen, encara estan per descobrir, o que tot just comencen a ser coneguts ("Rússia troba fosses comunes amb cossos mutilats, a l'est d'Alep").

Finalment, algú s'ha imposat a l'Alep. No m'atreveixo a dir que ha portat la pau: els analistes diuen que la guerra a Síria és lluny d'acabar. De moment, però, sembla que les bombes han deixat de caure sobre Alep. Potser hom intentarà reconstruir la ciutat. Tornar-hi per viure-hi, o per sobreviure-hi. Qui sap.

L'explicació geopolítica del conflicte a Síria és molt complexa. Hi han molts bàndols enfrontats i molts interessos. El següent vídeo, que té poc més d'un any, és útil  per fer-se una idea ràpida de la geopolítica de la zona:


El vídeo anterior ens diu alguna cosa: la responsabilitat del conflicte a Síria té molt a veure amb la comoditat i el benestar de les llars europees. No és un conflicte per mirar-se'l de lluny. Europa n'és responsable directament. És penós veure com els governs europeus, per variar, han fet i estan fent un paper de tòtiles pusil·lànimes en l'afer.

Però que la política no ens faci perdre de vista que, al final, parlem de persones. Persones que han vist el lloc on viuen destruït, persones amb nom i cognoms que han passat, i passen, por, calamitats i dolor. Gent que han preferit jugar-se la vida creuant el mar perquè quedar-se a terra era més perillós.

Parlem de gent. No ho oblidéssim mai.

Persones, gent, refugiats, víctimes de la guerra a Síria és el que ha fotografiat Matías Quirno Costa. La referència al seu lloc web m'ha arribat per un canal inesperat (Gràcies, Anna!) . Crec que val la pena que el visiteu el lloc de Matias Quirno. Es tracta de fotografies en blanc i negre, sòbries, que cerquen al personatge amb respecte.

A les mirades dels refugiats retratats es veu la por, el dolor i la tristesa, però també l'esperança. També es veu el somriure d'un nen. No ho oblidem pas: l'Alep, Síria, no són uns punts, o unes fronteres dibuixades a uns mapes. No són "notícies" per al consum. Són persones de carn i ossos que viuen i senten, com tu i com jo.

Seria molt fàcil caure en sensacionalismes i en exagerar els sentiments de ràbia, o ira. En definitiva, som éssers emocionals, molt més que el que estaria disposat a acceptar el més racional de tots nosaltres. Però si alguna cosa caracteritza la humanitat, és la capacitat d'autocontrolar les emocions. És humà sentir i empatitzar amb les víctimes de la guerra, però encara serà més humà si aquesta emoció es transforma en una crida a l'acció per, almenys, acollir als refugiats.

Un altre món és possible. I necessari. Però sol no canviarà. Depèn de cadascú de nosaltres, en la mida de les nostres forces i oportunitats, canviar-lo.

diumenge, 25 de desembre del 2016

Bones festes!


Per als familiars, amics, i lectors ocasionals del blog, un christmas de fabricació casolana, amb el Tió i l'Arbre de Nadal que des de fa uns dies ocupen el menjador de casa:


De part d'Artiom, Montse i Albert:

Bon Nadal i Feliç Any Nou!
 

diumenge, 18 de desembre del 2016

Un missatge per Alep

Lucy Aharish és presentadora al canal 2 de la TV israeliana i ha enviat aquest missatge al món.

Està en anglès per a que tothom el pugui entendre. Ens parla del que està passant a la ciutat siriana d'Alep. És una crida a l'acció de la gent, un cop vist que els interessos declarats o ocults dels estats involucrats directa o indirectament en el conflicte estan condemnant al martiri als ciutadans Sirians, i als d'Alep en particular.

Escolteu-lo. No restem indiferents. Això també va de democràcia, però encara més: això va d'humanitat.



divendres, 16 de desembre del 2016

Això va de democràcia.

Carme Forcadell ha declarat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per que va permetre el debat i la votació de les conclusions sobre el procés constituent que havia estat expressament prohibit pel Tribunal Constitucional.

Estem en aquest punt. El nacionalisme espanyol fa sevir la judicialització de la política perquè ni es planteja el debat polític: el nacionalisme espanyol no reconeix a l'estat espanyol cap altre nació que no sigui la seva i en la forma en que la descriu; i exigeix l'adhesió incondicional a aquesta identitat política.

El nacionalisme espanyol és, de llarg, la força política hegemònica a l'estat espanyol, capitalitzada, sobretot, per PP i la seva marca blanca Ciudadanos, però de la que també participa el PSOE. Les grans dificultats que pateix Unidos Podemos per créixer estan, en la meva opinió, fortament relacionat amb la seva tebior en l'adhesió a l'ideal nacionalista espanyol. Algun dia ho entendran i llavors hauran de decidir què fan: si assumir aquest nacionalisme i, de fet, tornar-se indistingibles de la resta de partits nacionalistes espanyols; o, pel contrari, mantenir aquesta tebior i assumir que el seu destí és ser un partit minoritari i d'oposició. En definitiva, el que ja era Izquierda Unida.

Al camp de l'adversari, doncs, les posicions estan molt clares i els moviments són els esperats. El que ha passat avui estava, per tant, més que previst. S'ha ofert al món una nova foto, i ja és la segona, d'un president de Parlament autònom encausat per part del sistema judicial espanyol. El primer cas va ser el del president del Parlament Basc Juan Mari Atutxa, que va ser encausat, jutjat, inhabilitat i multat per haver-se negat a dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak, després de la il·legalització de Batasuna.

Això vol dir alguna cosa pel que fa a Europa: tot i les honorables reaccions internacionals, en general, Europa mirarà a una altre banda, com a ho va fer amb el País Basc. No hi han aliats a Europa, al menys per ara. Com a molt, alguna simpatia. Convé tenir present això. Europa no farà res ni es mourà si no és per defensar els seus propis interessos. Donat el cas, actuarà seguint el model de soft-power que caracteritza la seva acció internacional, quan aquesta existeix.

Tinguem clar, doncs, que la batalla de la independència es lliura aquí, i la lliurem nosaltres sols. L'única forma de guanyar-la serà aguantar el pols de força que intentarà l'estat espanyol, que esperem que sigui curt, però que cal preparar-se per a un setge llarg.

Nosaltres tenim raó. El camí cap a la independència de Catalunya ha entrat en una fase en la que, efectivament i com diu l'eslògan, això va de democràcia: És cert que Forcadell va desobeir el Tribunal Constitucional. Però també és cert que, primer de tot, hi ha la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya, amb el qual s'encetava el procés d'autodeterminació del poble català, i que entre d'altres, té aquests principis que crec que convé destacar:

"-Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà."

"-Legitimitat democràtica. El procés de l'exercici del dret de decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte per totes, a través de la deliberació i el diàleg en el si de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular, que serà el garant fonamental del dret de decidir.

-Paper principal del parlament. El parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s'hauran d'acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi."

Evidentment, el Tribunal Constitucional va córrer a anular aquesta declaració, però la pròpia declaració i la forma com va ser aprovada situen la qüestió en el camp de la legitimitat, no en el de la legalitat. Menys d'un any després de la Declaració de Sobirania va ser la consulta per la Independència del 9N de 2014. A l'any següent, les coalicions independentistes JxSí i CUP obtenen la majoria absoluta dels escons del Parlament, i la majoria relativa dels vots emesos. Des d'aleshores l'acció del govern català, encaminada a la construcció de la República Catalana independent s'ha vist, òbviament, entorpida des de l'estat espanyol que ha fet servir tots els sistemes de l'estat, en particular el judicial, però també mètodes de guerra bruta (espionatge, creació de proves falses...) contra polítics independentistes. En el seu afany anti-independentista,l'estat espanyol s'ha carregat, àdhuc, la ja de per si dubtosa divisió de poders convertint al Tribunal Constitucional en la seva arma favorita contra la Generalitat.

Segona raó, reprenent el fil: que l'estat espanyol s'ha carregat principis bàsics del funcionament democràtic, començant pel de la separació de poders; en particular sotmetent el poder judicial; i continuant per posar els poders de l'estat al servei de la ideologia nacionalista espanyola que representa millor que ningú el PP, però que no és només el PP.

L'estat espanyol, doncs, oposa a la legitimitat catalana una legitimitat construïda des de la intolerància nacionalista que, per si fos poc, ha destruït els principis i les legitimitats democràtiques de l'estat que diu defensar.

A Catalunya, el govern català està executant el pla independentista del full de ruta i els redactats de les lleis de desconnexió estan encetats. Si algú em digués que existeixen redactats d'emergència per si els fets es precipiten i cal prémer el botó nuclear de la desconnexió d'urgència, jo estaria molt inclinat a creure-m'ho. Però el trànsit pel full de ruta es fa amb un equilibri difícil perquè, com ja s'ha dit més d'una vegada, mentre el nou estat català no sigui capaç de funcionar de forma autònoma (sobretot, la posada en marxa efectiva de la hisenda catalana) caldrà continuar sota la legislació espanyola.

Tanmateix, el govern català ja pot actuar com independent "de facto" en molts àmbits, també internacionals. De fet actua així tot sovint seguint el principi dels fets consumats. Això també ha estat detectat per l'estat espanyol i aquest és el motiu pel qual a Madrid es recorren sistemàticament totes les lleis catalanes, pràcticament sense excepció.

Però hi tornem a ser: el govern d'Espanya pretén curt-circuitar la Generalitat amb lleis i processos judicials, però pel camí el que de debò està destruint és a ell mateix, i s'està convertint en un estat autoritari i nacionalista on la missió de les lleis és sotmetre als ciutadans, enlloc de servir-los. Però davant del poble espanyol, essencialment nacionalista, aquesta auto-destrucció està justificada, fins i tot és aplaudida. Només es contempla amb disgust a les comunitats que són nacionalment diferents, o més barrejades i riques sociològicament.

El full de ruta independentista, doncs, avança tot i que de forma lenta, esdevenint estat independent "de facto" allà on ja es pot i amb equilibris precaris allà on encara cal conviure o dependre de l'estat espanyol.

Per això avui Carme Forcadell ha anat a declarar. Significativament, només ha contestat als seus advocats, no als jutges del sistema judicial espanyol, als qual no se'ls reconeix la legitimitat: en virtut de la declaració de sobirania, per una banda; i pel trencament dels principis democràtics i de separació de poders per l'altre.

Amb l'atac judicial contra Forcadell l'estat espanyol pretén humiliar l'independentisme. A molts independentistes ens hauria agradat que Carme Forcadell no hagués anat a declarar i, en canvi, hagués fet una proclama independentista ben contundent. Però no estem en aquest punt. Encara. Però ens hi apropem. Jo crec que sí que veurem Carme Forcadell, potser abans que no ens pensem, fent aquesta proclama que avui encara no ha pogut fer.

En realitat, el joc espanyol no té gaires secrets. No han humiliat a ningú. Més aviat han demostrat, un cop més, les seves misèries i la seva profunda degradació democràtica.

Tenim raó i estem guanyant. No n'hi ha prou amb tenir raó, però és agradable saber-ho. És més important cometre els mínims errors i perseverar. Paciència i pas a pas.

dilluns, 12 de desembre del 2016

Retrats i rescats

Les coses importants i que preocupen al govern de totes les Espanyes són, per exemple, fer detenir i empresonar persones, alguns d'ells càrrecs electes, per haver cremat fotografies de l'actual rei de totes les Espanyes.

Això és el que els preocupa, i no pas poc, pel que es veu.

Per a comprendre l'autèntic interès i el valor que es donen als problemes des del govern de totes les Espanyes, cal tenir present aquesta altre notícia també publicada avui: es rescatarà amb els diners de tots els contribuents de l'estat les autopistes fallides de Madrid.

Vist des de Catalunya, potser costarà de comprendre l'autèntic significat del rescat de les autopistes de Madrid. Fins i tot ens podria arribar a semblar malament. Però això és perquè no entenem com funciona això del poder a aquelles laituds: Si ets el propietari d'una gran empresa, d'aquestes que són "estratègiques", que acostuma a coincidir amb que ets un amic "estratègic" dels polítics que són al govern de totes les Espanyes, aleshores es garanteixen per llei els beneficis; i si no hi han beneficis, es garanteix per llei els rescat; o, el que és el mateix, que la màfia mai abandona als seus amics, i que avui per tu i demà per mi.

Això és el que funciona i ningú no es queixa, o no es queixa gaire, perquè hi han molts llocs de treball, o potser no tants, en joc. Resulta que potser sí que hi han més vots comprats que no ens pensem, i més caciquismes i mes senyoritus dels que creiem, i que potser són molts més dels que estem disposats a acceptar els que ja estan bé aquesta situació, i que estan disposats a defensar-la, si cal; i encara més si és per defensar-la dels catalufus, que a més de catalufus, resulta que molts son ateus.

Perquè un es pot sentir molt solidari amb la classe treballadora de qualsevol part del món, en particular amb la dels països del costat, però un cosa és sentir-se solidari i l'altre lluitar per ells les batalles que ells han de lliurar; encara més quan sembla que no només no pensen lluitar-les si no que ja els va bé l'estat de la qüestió, i que encara el problema és la classe treballadora d'aquí, que resulta que és massa revolucionària i bilingüe -que és veu que és una cosa molt dolenta- per acabar-ho d'adobar.

Potser, per això, a les Espanyes ningú posa el crit al cel quan empresonen a algú per cremar una foto del rei. Més aviat, aplaudeixen amb les orelles. Es demostra, un cop més, que el PP interpreta millor que cap altre partit espanyol l'autèntic sentir d'una massa força transversal i es diria que majoritària del cos electoral hispànic, i que aquest mateix cos electoral accepta amb cristiana resignació l'escàndol del rescat de les autopistes. Tothom calla i paga. És el que té quan a les eleccions "tries" a "qui mana", i no qui et representa.

O sigui, que des del punt de vista hispà, cap novetat: Amb una mà tanquen a aquests descreguts que s'atreveixen a qüestionar l'"autoritat". Mentrestant, amb l'altre mà, saquegen l'erari públic per afavorir als amics del règim. Tot legal. Cap negoci els anirà malament perquè qui els hauria de foragitar, en canvi, els vota i els tria per a que manin... i assenyala com enemics a aquells que cremen fotografies del rei.

En fi. Avui els cupaires han tornat a fer malbé fotos del rei. El fet, en sí, no té cap importància a menys que creguis en el vudú, i dubto que sigui el cas del govern de totes les Espanyes (aquest són més d'àngels i dimonis, i no de ritus afro-caribenys). Tanmateix, serà aprofitat per l'estat per assenyalar l'independentisme com terrorista i violent. Encara tindrà alguna cosa de bo: pot ser que a Madrid ensumin sang, els pugi la testosterona i s'oblidin de tota aquesta mandanga (son els primers que no se la creuen) del "diàleg" per provar de fer alguna cosa com il·legalitzar la CUP, o condemnar Carme Forcadell a la foguera com una Joana d'Arc qualsevol, o alguna bajanada per l'estil.

Amb una mica de sort, com deia Marta Rovira fa uns dies, tot el procés d'independència es precipitarà molt abans del referèndum del setembre que ve.

Seria convenint. Per començar, per exemple, ja ens estalviarem de rescatar les radials de Madrid.

dijous, 1 de desembre del 2016

dues notícies i un gràfic

Dues notícies que cal llegir juntes:

Otero de Sanabria: un poble de Zamora de 26 habitants amb una estació d’AVE

La Seguretat Social treu 9.500 milions d’euros més de la guardiola de les pensions

I ara que algú digui, si vol, que no hi ha cap relació entre elles, que una cosa no porta a l'altre, o que és demagògic.

La realitat també és demagògica, i aquesta piràmide de població que podeu consultar a la viquipèdia n'és una mostra:



Sí, cal analitzar una miqueta aquesta gràfic. Observem, primer, que no és una piràmide, més aviat se sembla a una baldufa invertida:de 40 cap amunt és una piràmide. De 40 cap avall, la tendència, excepte per un repunt al voltant del grup d'entre 5 i 10 anys (que potser coincideix amb els "anys feliços" de la bombolla immobiliària?) la tendència és a la disminució. L'any 2016 és el de menys naixements en valors absoluts.

La conclusió és evident: no hi ha substitució. El grup dels que avui tenen 40 duplica als nascuts enguany. El grup que avui té entre 30 i 55, serà molt més nombrós, d'aquí 20 anys, que els que hauran de pagar-li les pensions.

No cal ser un geni per veure que aquest sistema no s'aguanta. No aguantarà gaire. Encara menys amb un PP que es dedica a saquejar-lo i a malbaratar-ne els recursos amb estacions d'AVE ubicades a pobles minúsculs (està clar que algú s'ha embutxacat una bona morterada... l'altre dia parlava de la màfia...)

La piràmide de població a Catalunya és encara pitjor, que es corregeix, una mica, perquè hi ha un atur menor, però en cap cas està solucionat el problema.Està clar que amb la independència serà prioritari posar en marxa un sistema que permeti garantir les pensions, i em demano si el sistema haurà d'estar basat en el model de repartiment actual. Ho dubto molt.

Els que avui estem cotitzant no tindrem pensions, o si les tenim amb el model actual seran minses, amb prou feines de subsistència; o bé el sistema serà completament diferent, i potser el model de societat també serà diferent.

Segurament, hauria de ser un model de societat diferent. Potser en la via del decreixement i de l'esforç per conservar i preservar el que encara ens quedi de natura. Ja veurem que ens porta el futur. El present, però, són les dues notícies amb que obria aquest apunt.

Veient aquest present t'entren ganes de cridar.