Pàgines

dijous, 31 de maig del 2007

Esquerra a BCN

La federació d'Esquerra de Barcelona ha pres la decisió de retirar-se del govern d'Entesa municipal. Segons Portabella no està tancada la porta a un diàleg amb Hereu, però, té tot l'aspecte que la retirada és cosa feta.
Jo, personalment, no veuria malament continuar al govern municipal, però, tanmateix, entenc que alguna cosa cal fer.
Les expectatives que s'havien creat a la federació d'Esquerra de Barcelona eren molt altes i no s'han obtingut els resultats esperats, ni molt menys. És un fet objectiu que s'han perdut posicions i la greu davallada de vots a Barcelona és la causa de més pes en la devallada general de vots al Principat. Els números canten.
Alguna cosa cal fer. La davallada de vots ha estat general a tots els partits, però cabia esperar que fos proporcional al tamany dels electorats respectius. En aquest sentit, cal dir que l'abstenció ha perjudicat amb més força a Esquerra i IC. En el cas d'Esquerra aquesta abstenció és molt evident a Barcelona.
Caldria preguntar-se pels motius d'aquesta abstenció i en trobarem de molt diversos i generals i també de particulars a cada partit.
De les causes generals n'hi han d'haver dotzenes. Faig la següent reflexió: l'espai electoral català està dividit en dues meitats. La meitat que vota ho fa amb una dispersió ideològica que que encabeix a CDC, UDC, PSC, CpC, Esquerra, IC, EUA, Verds, Cs, PP, CUPs, PxC, vot blanc... Els motius que duen a triar unes sigles determinades també són diverses. Cal suposar que la meitat que no vota ho fa també amb un grau de dispersió ideològica similar, o el que és el mateix, i que ja sabíem: les motivacions de l'abstenció són moltes, igual com ho són les motivacions del vot.
En aquest sentit, les veus que postulen una raó o altre com a motiu principal de l'abstenció haurien de reconèixer que, com a màxim, el millor motiu que és pugui donà només explicarà un 30% del total de l'abstenció. Que no està mal, però que obliga a seguir pensant.
L'abstenció en té moltes de causes. En el cas particular d'ERC cal veure que, no només no s'ha aconseguit motivar a nous votants sinó que no s'ha aconseguit motivar a votants anteriors.
En aquest sentit, la decisió de la Federació de Barcelona de no tornar al govern municipal hauria de ser la primera de les accions orientades a engrescar de nou als antics votants i a la mobilització de votants nous de l'abstenció, si és que això és possible. No és evident quin és el sostre electoral d'Esquerra, però sí que és evident que diumenge passat, la meitat de la gent que va votar ERC a les nacionals que van dur al primer tripartit, es va abstenir.
De totes formes hi ha una aposta estratègica d'Esquerra. Esquerra és independentista i d'esquerres. Una cosa no treu l'altre. Com a comentari adjacent diré que en algun fòrum he sentit a parlar de la irrupció de les CUPs com la demostració que Esquerra ha de ser més independentista. Voldria fer notar que les CUP són per definició, esquerra revolucionària. O sigui, si de cas, amb les CUP ens podríem discutir sobre la via per assolir la independència, però pel que fa l'eix esquerra-dreta, cal dir que les CUP estan clarament ubicades a l'esquerra, allà on Esquerra és socialdemòcrata, les CUP són una amalgama de marxistes, trostkistes, o, en resum, socialisme "fort".
Jo crec que les CUPs, felicitats i benvingudes siguin, ha mobilitzat vot que estava a l'abstenció i que, en algun moment, potser ha estat a Esquerra en préstec, però que la votava com a mal menor.
En aquest sentit, la CUP, allà on es presenta, simplement el que provocarà es que cert vot podia arribar a refugiar-se excepcionalment a Esquerra, ara ja no ho farà. Això, en principi, és una oportunitat per a fer un discurs ideològic més net.
En aquest sentit, trobo que cal tenir uns plantejaments ideològics clars. Aquests missatges transversals a grans espais ideològics que són capaços d'anar del centre a l'extrema esquerra, són, sens dubte, falsos. Algun dia, tant de bo, caldrà pactar amb le CUP i amb altres forces per donar un pas endavant. Per pactar, però, cal saber molt bé on és cadascú.
I amb això tornem a Barcelona. Esquerra és esquerra. La sortida no ha de servir per entregar l'ajuntament a la dreta. La sortida ha de servir per forçar, si de cas, més polítiques d'esquerres a l'ajuntament. Des de l'oposició hauria de ser possible, si és que Trias és tan socialdemòcrata com diu.
la sortida ha de servir per enviar el missatge clar que la tercera via existeix i que la lidera Esquerra.
Serà molt interessant seguir les vicissituds dels regidors d'ERC a l'oposició barcelonina. Es renuncia als recursos que proporciona el govern per, a canvi, deixar clar quin és el propi perfil que ha de ser, forçosament, independentista i socialdemòcrata, i amb una marcada sensibilitat ecològica.
Una idea agafada al vol, que caldria desenvolupar: el tripartit municipal, que d'alguna forma era un dels productes del maragallisme, no ha resistit a l'acabament d'aquesta via, doncs no es pot considerar Hereu un maragallista, encara que, potser, tampoc montil·lià.
En tot cas, si avui ERC surt del govern municipal, s'obre un escenari nou. Els tripartits i les enteses no són quelcom indissoluble. Aquesta constatació ha de servir per recuperar la plasticitat de la política principatina i, espero, per a recuperar de l'abstenció als antics votants que podien pensar que, a Barcelona, Esquerra es subordinava al PSC.
No és el primer cop en els darrers anys que Esquerra renuncia a posicions de poder real per mantenir-se fidel als propis principis.
Espero, però, que se sàpiga transmetre aquests principis de forma clara. Aquesta, però, és una altre batalla.

dimarts, 29 de maig del 2007

Abstenció

Vaig estar d'apoderat d'Esquerra al meu col·legi electoral. A diferència d'altres cops, però, la jornada em va deixar mal cos. Els resultats del País Valencià han estat molt descoratjadors. Els de Balears tampoc són com per tirar cohets, tot i que millors. Al Principat Esquerra ha comptabilitzat una baixada sensible en número de vots. Malgrat el descens, però, més de tres cents nous regidors d'Esquerra han estat triats pels seus veïns per a representar-los en llurs ajuntaments. En total, més de 1500 regidors d'Esquerra estaran als ajuntaments; en molts casos formant part de governs municipals.
Moltes felicitats per haver estat capaços de generar confiança. Els desitjo sort i que puguin dur a terme una bona tasca. Que recordin que estan al servei dels seus veïns i compatriotes.
Aquest mateix desig és extensible a tots els regidors de tots els partits que s'han presentat. Els felicito a tots ells. Ara han de ser dignes de la confiança rebuda.
Malgrat tot, crec que cal estar amoïnat. No pot ser que a les municipals la participació amb prou feines sigui del 50%. Això és terrible. Avui el poble està dividit com mai no ho havia estat. Dividit entre els que voten i els que no voten. No és una circumstància menor, al meu parer.
El diumenge al vespre sentia enveja pels resultats del PP a Madrid i País Valencià. Amb participacions més altes que al Principat, el PP ha obtingut unes majories rotundes. Com les que havia obtingut el president Pujol als seus millors moments.
No podia deixar de sentir enveja i pensava que tant Madrid com el País Valencià, agradarà o no agradarà, el PP ha aconseguit sumar i il·lusionar al gruix de les respectives ciutadanies. No cometré l'error de negar una evidència. Al País Valencià hi ha un majoria àmplia de compatriotes que aprova i aplaudeix les polítiques de Camps. És així per malament que em soni. L'enveja em venia de l'eufòria dels simpatitzants. Aquella gent estaven contents i il·lusionats, se sentien units i confiats.
En canvi, a la nit del 27, a les seus dels partits del Principat les cares eres de contenció, de "podria haver estat pitjor", o, directament, de pomes agres. Ningú podia sentir-se satisfet, perquè tothom -excepció feta de les CUPs, i de la PxC (Mare de Déu Senyor!)- ha perdut la confiança de desenes de milers de votants.
Alguns periodistes comentaven que per primer cop ningú deia que havia guanyat. Trias reconeixia que havia perdut, i Carod, que no s'havia guanyat. La Mayol parlava de mals resultats. Només el PSC s'atrevia a dir, però amb la boca petita i la por al cos, que havien guanyat.
Potser, ara que ningú ha guanyat, per als candidats és el moment de ser humils i reconèixer que no es tracta de guanyar o perdre sinó de ser dipositaris d'una confiança i d'una representativitat, i que és un préstec amb interessos, no un xec en blanc.
Un préstec dels que vam anar a votar. I aquest préstec cada cop és més petit. És un préstec que elecció rera elecció ha anat minvant. Ahir la meitat del cos electoral simplement no va anar a votar. Uns 90000 dels que van anar a votar, la sisena força al Principat, van fer-ho en blanc.
Només un suïcida pot pensar que el desastre de l'abstenció no va amb ell o, pitjor encara, utilitzar l'abstenció com a arma política. Algunes veus, però, ja van en aquesta direcció. S'han tornat bojos?
És molt greu. El poble no confia en les seves institucions i ni els ajuntaments se n'escapen d'aquest desastre. Les institucions es veuen deslegitimades pel poble que no se les creu.
La llengua, les institucions i l'associacionisme són fonamentals. Les institucions són, però, encara més fonamentals per la seva missió de representació interna i externa i per que són els mitjans per a regular, defensar i promoure drets, deures, serveis, territori, país i identitat.
Una abstenció com la del 27/M és la pitjor notícia per a les institucions. No és quelcom de puntual, ja en són uns quants els processos electorals amb abstencions rècord.
La pervivència de les institucions a l'exili va ser molts cops una tasca personal de patriotes que hi van consagrar la seva vida. Aquests patriotes, però sentien que hi havia un poble, a l'altra banda de l'oceà, o al sud dels Pirineus que els esperava i, certament, aquest era el cas. La institució potser només era, físicament, un despatxet a un pis de París. La institució era, sobretot, una voluntat, una esperança, un poble resistent, un poble vençut per les armes, però no en l'esperit.
L'abstenció és el símptoma, no la causa. És el símptoma que alguna cosa greu passa, que potser darrera els despatxos de les grans conselleries, de les seus de les diputacions, dels salons dels ajuntaments hi batega, cada cop amb menys força i defallint, la voluntat i l'esperança del poble.
D'aquest defalliment en el pols del poble tots -institucions, partits, associacions, compatriotes- ens n'hem de fer responsables. N'estic convençut.
No podem ser ciutadans i prou. Hem de ser poble. És el que marca la diferència entre ser cívic i respectuós amb les lleis, d'una banda, i ser capaç, a més, de preocupar-se pels demés i sentir la comunitat de valors fonamentals amb els veïns del barri, del poble, i de l'altra punta del país. És la diferència entre ser, només, ciutadans i ser, a més, compatriotes.
Ens cal recuperar el batec fort dels pobles vius.

dimecres, 23 de maig del 2007

IMI i OO, Clima,Campanya

Avui he tingut converses i lectures que m'han proporcionat frases, notícies o pensaments al vol que m'han fet pensar. Avui toca mix.
Una notícia: L'ajuntament pararà una morterada en llicències del Microsoft Office. Encara que hi havia un compromís per a migrar cap al software lliure, diguem, com a exemple paradigmàtic, a l'OpenOffice (l'OO), l'IMI (Institut Municipal d'Informàtica) diu, però, que aquesta migració seria massa cara. Que hi han dos milions de documents fets amb l'Office i que només que un 2% d'aquest documents donés problemes, el total d'hores perdudes en reparar-ho, a part dels costos explícits en consultoria especialitzada per a la migració farien el procés molt més costós que les noves llicències de l'Office.
Les empreses i institucions són, en bona mesura, el seu sistema d'informació. L'argument que esgrimeix l'ajuntament, en la meva opinió, és poderós: una migració precipitada podria provocar una allau d'errors. Tanmateix, caldria dir que l'escenari d'una migració precipitada em sembla força inversemblant. No es fa una migració de tecnologia per les bones. Te un procés. El que espero és que s'enceti el procés. Fonts de l'IMI asseguren al Vilaweb que "mentrestant treballaran per fer més viable el canvi al programari lliure." Doncs espero que sigui veritat i no només bones paraules i qui dia passa any empeny. Això de la migració a OpenOffice és com l'estratègia per combatre el canvi climàtic. Els mitjans hi són, però falten les ganes, i cal acceptar que a l'inici tindrà un cost. A llarg i mig termini, però, és molt més costós no canviar.
Sobre Canvi climàtic, una frase que he sentit: "Sembla que els mitjans comencen a fer arribar a la població el missatge que cal canviar i ens proposen canvis petits, o canviar valors. A mi em fa l'efecte que de valors ja hauríem d'haver canviat fa anys, i que per a mitigar el canvi climàtic el que ara tocaria és canviar de forma de vida". El problema és que això dels valors queda molt bé al discurs ideològic, però és impracticable. De forma de vida no es pot esperar cap canvi col·lectiu si no és provocat per alguna força externa. Parlant en plata: si no hi ha una gran desgràcia, no hi hauran canvis. Ja fa temps que algunes utopies les contemplo amb l'enyorança de vells amics del passat, avui, la meva utopia de capçalera és pensar que encara es pot evitar el desastre.
Tercera: que votaré al Portabella. Les enquestes que s'han publicat aquests darrers dies fan pensar que és possible una Entesa municipal amb el PSC en minoria, o el que és el mateix, amb un bloc ERC+IC que finalment es deslliuraria del corró socialista. Això sí que seria una alenada d'aire fresc.
Les propostes d'Esquerra per Barcelona es recullen al PDF "cent propostes per Barcelona", que és prou interessant de llegir. Hi han algunes propostes, com les de conciliació familiar, que em semblen particularment interessants; Molt interessant la Barcelona-central fotovoltaica de 250MW; la proposta dels "metrocates" ; la proposta del bus ortogonal no hi és al PDF, però també és interessant; el concepte d'economia de butxaca i l'ajuda a la llista de la compra i a arribar a fi de mes, amb informació sobre ofertes. Algunes propostes són realment molt originals i suposo que dur-les a la pràctica no és ni molt menys immediat ni depèn exclusivament de l'ajuntament, però em sembla bo que es facin aquestes propostes. Home, si més no, posem sobre la taula que la gent que viu aquí té uns problemes del dia a dia que no tenen ni molta èpica ni molta estètica, però són els problemes reals. Els que fan més probable que et vagis a dormir neguitós o tranquil segons com hagin anat.
Jo votaré a Portabella. Espero que la llista d'ERC rebi prou sufragis com per a ser decisiva.
Espero també, com he llegit en una intervenció al Racó Català, que els polítics dels diferents partits quan surtin a fer les declaracions valorant els resultats la nit de diumenge, tinguin la delicadesa de dir que han estat triats, no que han guanyat.
A tots els candidats de tots els partits: a alguns us triarem per a una missió. Assumiu el repte amb humilitat i intel·ligència.

Subcampiones i AdSense

Són pocs els dies que resten de campanya i cal reconèixer que està resultant força ensopida. Em fa l'efecte que aquest cop hi ha menys caliu, menys tertúlia i poques ganes de debatre. Sembla que hi haurà més del mateix. O potser no. Però dona la impressió que tampoc ningú no s'esverarà massa si canvia alguna cosa.
Sigui per que les propostes dels candidats no aconsegueixen crear debat, jo em quedo amb la notícia que la selecció catalana femenina de hockey-patins s'ha proclamat subcampiona del món en la seva primera actuació oficial, a la Copa Amèrica. Moltes felicitats a les noies de l'stick.
Malgrat el silenci dels mitjans el fet consumat és que la selecció catalana ha participat en la seva primera competició oficial en un esport popular (la segona de fet, doncs ja va guanyar el Mundial B abans dels fets de Fresno) i que el seu paper ha estat més que digne. És una excel·lent notícia.
I segona: l'AdSense de Google ja està en català.
En aquest apunt jo em queixava d'aquesta mancança. Doncs avui ha estat coberta. Ara ja podré fer-me d'or gràcies a la publicitat pels beneficis que em reportaran els milions de visites diàries del meu bloc! Bé, potser algunes menys... el Google Analytics em diu que hauria de posar títols més engrescadors i explicar històries més divertides... però no, sóc un plasta i m'encanta parlar de política!!!
En tot cas, cinc estrelles per Google, que cada dia que passa són més grans i més indestriables de la mateixa Internet. Per cert, que he provat les Google Apps: el processador de textos i el full de càlcul i són, directament, una flipada. Jo, de gran, vull treballar a Can Google (quan era més petit, volia fer-ho a Microsoft, però ja se sap: madures, et fas gran, descobreixes Linux i l'Open Source, ho proves, t'enganxa, et fas addicte...)

dissabte, 19 de maig del 2007

debat municipals

Ahir divendres es va celebrar el debat electoral de les municipals. Quatre candidats, dos per l'esquerra: Portabella i Mayol; dos per la dreta: Trias i Fernández Díaz; i un teletubbie, o un blandiblub, si es prefereix: Hereu.
Les propostes de l'Entesa municipal les han presentades el Portabella i la Mayol. L'Hereu semblava no saber de què anava la cosa. Quan el Trias i el Fernández Díaz s'han posat matons amb l'Hereu, cosa que ha passat més d'un cop, han vingut al rescat els socis, sobretot la Mayol. La Mayol és, en la meva opinió, la que ha sortit més ben parada del debat.
Tant Portabella com Mayol han aconseguit presentar els seus respectius missatges i posar-se medalles pels anys de govern municipal. L'Hereu ha parlat de vaguetats. M'ha semblat fluix. Trias i Fernández Díaz han esta bé, han presentat una proposta de canvi i han collat al candidat socialista. De fet, era fàcil, només els calia buscar el cos a cos amb l'Hereu per deixar-lo tocat, no KO, però sí tocat. Crec que no hi ha hagut debat més que quan s'han acarat entre ells els candidats d'Esquerra , IC, CiU i PP.
Si el CIS no va molt desencaminat, l'Entesa guanyarà de nou, i això em fa dir que a Barcelona, es vota a partits, més que a candidats, i/o programes. Perquè mira que l'Hereu és fluixet...
Això també li suma dificultat a Esquerra . Digue'm que l'objectiu seria esdevenir la tercera força, però costarà. A Barcelona les inèrcies són fortes. De fet, es podria caure inclús de la quarta posició. En aquest sentit, l'incertesa és gran, i opino que des del partit farien bé de relativitzar els resultats, tant si són bons com si són dolents.
Parlant de la immigració, i relacionant amb el documental sobre canvi climàtic d'ahir, crec que caldria fer una reflexió: la contractació en origen és una part de la solució per aturar la immigració, però compte, que podria ser que a immigració centreafricana estigui fugint de l'avanç del desert. Contra això no funciona la contractació en origen. Potser caldria un enfoc més general i estudiar les actuals migracions humanes sota el prisma de l'ecologia, i del canvi climàtic. Com diu l'Agustí Galiana al seu llibre "Nosaltres els humans", l'economia només és la restricció a unes condicions de contorn concretes de l'ecologia, més general. Si les condicions de contorn canvien, l'economia s'ha de revisar sota criteris ecològics.
Crec que caldria dins Esquerra potenciar el discurs verd. L'ecologisme ha estat sempre dins el moviment d'alliberament nacional, així que no acabo de veure perquè cedir, ni que sigui nominalment, aquest espai ideològic a IC. També és cert que el missatge dels verds és "una veritat incòmoda", però la qüestió és que cal fer propostes per al futur. Si el futur és dur, caldran accions dures, i caldrà dir-ho, encara que no soni bé. No es pot tancar els ulls, ni amagar el cap a un forat.
Calen moltes coses a Barcelona, cal crear habitatge social en quantitat, cal fer fora els cotxes de la ciutat, cal millorar les infraestructures, i l'eficiència energètica i de consum de recursos. Calen més serveis i equipaments socials públics. Cal neteja i seguretat. Calen més coses perquè com ha dit el Portabella, som molts més. Tot plegat no és només responsabilitat de l'ajuntament. Aquí també juga la Generalitat. Cal posar a Barcelona com a objecte i com a motor dels grans projectes nacionals.
Espero que el debat d'ahir ajudi a que la relació de forces a l'Entesa municipal sigui diferent, amb un bloc Esquerra+IC que superi en nombre de regidors al PSC. Aquest seria el canvi bo per mi. Molt millor si a més Esquerra esdevé la tercera força de la ciutat. La solució diumenge que ve.

dimarts, 15 de maig del 2007

Sectorial SI i Documental A3

Un parell d'anotacions abans d'anar a dormir:
He rebut un correu electrònic de part de la sectorial de la Societat de la Informació d'Esquerra-Barcelona en el que em comuniquen que han obert bloc.
El nou bloc de la sectorial de la Societat de la Informació d'Esquerra-Barcelona ha de servir per fer públics i compartir amb la ciutadania els objectius de la sectorial i les seves principals línies de treball.
I jo, que reconec que sóc més militant de pagar quota que d'acció al carrer, he pensat que el que sí que puc fer és comentar el naixement del bloc i afegir-lo a la llista d'enllaços. Més val això que res...
Hi ha un bloc nou al poble, foraster.
Segon: acabo de veure un documental que han fet a Antena3 sobre el canvi climàtic a l'estat espanyol. Ha estat interessant, encara que no han dit res que no digués, per exemple, el documental d'Al Gore. El que sí que vull destacar i que m'enllaça amb el post anterior ("de la immigració") és el raonament d'un dels científics, més o menys: "es diu des de fa anys que la immigració africana ve per l'efecte de crida, és dir buscant el benestar i el nivell de vida europeu; però si observen els països de procedència, es pot veure que aquesta població està fugint de les males collites, de la fam, de la sequera i de les malalties. Aquesta immigració està fugint del canvi climàtic".
Algú ho tenia que dir així de clar.
Tot està relacionat. Immigració, canvi climàtic, energia... Em sembla que ens caldrà ser molt més intel·ligents i molt més humils col·lectivament si volem tenir algun futur. Si volem deixar algun futur als nostres fills.

municipals (II) - de la immigració

Dins del context de la campanya de les municipals, aquests dies es parla amb força estridència de la immigració. La immigració és el problema? Segons CiU i PP, sí. Últimament han aparegut notícies relacionades d'alguna forma amb la immigració que fan pensar.
Sembla ser que existeix una correlació entre la major o menor presència de nens procedents de famílies immigrants i el rendiment acadèmic de la classe. A major quantitat de nens immigrants, menor és el nivell acadèmic.
També diuen que s'ha produït un desembarcament de yihadistes a Barcelona, que estan concentrats a la zona del Barcelonès Nord. Que aquest desembarcament ha anat associat a un increment en l'entrada i tràfic de droga. Es veu que les activitats mafioses al voltant de la droga són el mecanisme preferit de finançament del terrorisme yihadista.
De forma força barroera, crec jo, s'ha relacionat yihadisme amb immigració. Estan suggerint que una cosa és conseqüència de l'altre? va de debò?
També, uns altres han editat un vídeo on assenyalen la immigració com la causa de la inseguretat, la brutícia i molts altres problemes de la tercera ciutat amb més població del Principat de Catalunya. No hi ha cap altra causa més? Badalona no tindria aquest problemes si se n'eliminés la població immigrada?
Estan suggerint que hem de tenir por de la immigració? que hem de malfiar-nos dels immigrants?
En els darrers anys la població del Principat ha augmentat en més d'un milió de persones per l'arribada d'immigrants sud-americans, magrebins, asiàtics i d'Europa oriental.
Aquesta població en la seva major part treballa, paga impostos, ha comprat o està pagant el lloguer d'habitatges, tenen fills i els duen a l'escola.
Aquesta població, però, no te dret a vot.
Bé, exceptuant romanesos i búlgars, com avui feia notar un tertulià del Bassas, que com a nous membres de la UE han passat de l'estatus de simples "immigrants" a l'estatus de "Ciutadans de la Unió" i que, per tant, en empadronar-se, ja poden votar a les Europees i a les Municipals.
Però la resta, no. Tenen deures i drets. Però, en particular, no tenen el dret a votar per decidir sobre el lloc on viuen.
Sembla força injust, no?
Aquesta immigració que poc a poc, amb molt d'esforç, està esdevenint "classe mitja" en molts casos; però també marginal, malgrat l'esforç, en molts d'altres.
Les dades són les que són. Hi ha una correlació entre presència de nens de famílies immigrants i rendiment acadèmic. La visió política consisteix en considerar aquesta dada com un símptoma, o com una causa.
És la causa del baix rendiment del conjunt? potser sí. És la conseqüència d'una guetificació de la immigració que acaba anant a unes escoles, públiques normalment, i no a d'altres? segurament també. Què es pot fer? es pot continuar vetant, directa o indirectament, l'entrada dels fills de la immigració a les escoles no públiques? o es pot provar de combatre la guetificació de la immigració i fer que el sistema educatiu sigui públic, gratuït, de qualitat i no classista a tot arreu?
No estic parlant de papers per tothom. Estic parlant de la major part de la immigració que viu i treballa aquí, avui, amb papers, legal, i que pateix el racisme dels autòctons. Racisme subtil si és vol, però real.
Parlo de la immigració que pel mateix treball cobra menys, que pel mateix pis paga més de lloguer, que s'ha sentit dir més d'un cop i més de dos comentaris racistes, que és sistemàticament un presumpte delinqüent. Que li demanen que s'integri i després veu com li posen pegues per al reagrupament familiar.
No parlo d'immigrants sense papers, que també caldrà parlar-ne. Parlo de veïns meus, amb papers, legals, parlo de nens que són companys d'escola dels nostres fill.
Parlo de gent que volen fer d'aquest el seu país i el dels seus fills.
Parlo de més d'un milió de nous compatriotes.
Són part del present i del futur del país. Els demanem que s'integrin. Segur que sí. Cal que ho facin. Però aquest esforç haurà de ser bidireccional. Nosaltres, els autòctons, també ens haurem d'integrar. Ens hem d'integrar en un país nou. En el país desconegut del futur.
Des de finals del XIX i durant el XX, han arribat a Catalunya no menys de tres grans onades migratòries. Avui estem veient la primera gran onada migratòria del segle XXI, per la seva magnitud, i per les circumstàncies socials particulars que tenim avui no podem buscar massa referents en la història. Es tracta d'una nova conjuntura. És quelcom de nou. No em sembla bé deixar que les pors antigues facin malbé aquest país nou. Al contrari, el que cal és plantejar cap a on volem, tots, fer anar aquest país. Com volem que sigui Catalunya? Què podem fer per que aquest país sigui un bon lloc per a viure-hi plegats? Què ens cal per a tirar-ho endavant? Com ens ho fem per sumar voluntats de compromís amb aquesta terra, compromís dels que ja hi érem, dels nouvinguts i dels que vindran?
Potser que comencem per esbandir el racisme. No serà sospitant dels veïns que tirarem això endavant. Potser que seguim amb la igualtat de drets. No serà amb ciutadans de segona que es farà un país de primera.
No em sembla un bon camí sembrar la malfiança envers la immigració.
Tindrem compromís amb el país quan ens tindrem confiança els uns als altres.

dilluns, 14 de maig del 2007

municipals

Ja hi tornem a ser. Al Principat, municipals. A les balears i al País Valencià, a més, autonòmiques.
Al Principat les enquestes no preveuen gaires canvis. A Barcelona sembla cantada la victòria de l'Entesa i el dubte és saber si la suma d'ERC i IC serà capaç de deixar a l'Hereu en minoria. Aquest seria el canvi de debò: un govern d'Entesa on el PSC no tingués la majoria absoluta. Pel demés, poca cosa: S'assoliran els objectius de nombre de regidors per part d'ERC? Qui guanyarà a la ciutat de Tarragona? hi haurà o no patacada general de PSC i/o CiU? Quants regidors obtindran les CUP? Ciudadanos desapareixerà del Principat? esgarraparan algun regidor?
Les municipals són difícils de valorar en conjunt: de forma evident només la participació i la variació de nombre de regidors de tendències esquerra/dreta. A la que es parla del poble o ciutat concret, però, cal tenir en compte les batalles urbanes particulars i el perfil dels candidats.
Tant de bo que la participació s'acosti a la de les presidencials franceses. Em temo, però, que no serà tan bonic. Ja es veurà. Si el poble s'absté per triar alcalde, o sigui, qui acaba dirigint als municipals, la neteja, moltes escoles públiques, residències, casals i centres cívics, els permisos d'obres, un munt d'impostos, tràmits, serveis propers i del dia a dia... Si el poble passa d'això, és que alguna cosa està espatllada. Les municipals són, més que cap altre procés electoral, les eleccions de la proximitat. Si les municipals no interessen, és que no interessa res.
Al País Valencià, les previsions, per mi, son descoratjadores. Des del Principat jo m'ho miro amb un punt d'incredulitat. Camps tornarà a guanyar? i ampliant la majoria absoluta? Aquesta enquesta del CIS està bé? El CIS s'ha tornat boig? D'altra banda, si el poble valencià així ho vol de forma majoritària, que així sigui, evidentment. Les regles del joc són aquestes. En fi. Caldrà esperar al dia de les eleccions i veure què acaba passant.
De totes formes, en la meva opinió, els pobles no són innocents. Quan un poble tria una opció, assumeix una part de responsabilitat. Quan un poble s'absté, l'assumeix tota. Espere i desitge que el poble valencià parle fort i clar.
A les Balears, en canvi, l'esquerra té la possibilitat de tombar al PP. A veure si es veritat i es destapen les corrupteles i les màfies immobiliàries que han massacrat les illes. Dit sigui de pas, el que de debò cal és que l'esquerra sigui de la bona, que el PSOE també sabem com les gasta. Que de merders immobiliaris hi han regidors del PSOE que també en saben molt.
De regidors mafiosos immobiliaris n'hi han al País Valencià, a les Balears i, per descomptat, també al Principat. No tinc molt clar com funciona la cosa al Rosselló, però últimament es veuen als diaris principatins tot d'anuncis de de cases, pisos i apartaments a pobles de l'Alta Cerdanya que fan pensar en coses molt lletges. De la plaga mafiosa-immobiliària no se n'ha escapat ningú.
El polític mafiós és la pitjor espècie de totes. La carronya més llefiscosa. El porc més llardós. Però, compte, que no se'ls pot subestimar. S'aprofiten de les circumstàncies. Coneixen molt bé els mecanismes i el funcionament del poder. Són prou hàbils com per ser desitjats i triats en una elecció aparentment lliure i democràtica.
Torno a dir-ho. Els pobles no són innocents. El pitjor pecat del poble, però, és la indiferència.
La corrupció és la característica del que està podrit. La podrimenta no és cosa de temps. Un govern pot durar molt anys i ser quelcom que funciona. Més aviat és qüestió de que es donin les circumstàncies: polítics corruptibles, pobles amb poc fonament, egoisme i ambició... No és qüestió de temps. És qüestió de ser o no honestos. És qüestió d'estimar o no el teu poble. És qüestió de voler fer del teu poble un lloc per viure, o de convertir-lo en una inversió en totxos. La corrupció es culpa de pocs, però és responsabilitat de tots.

dimecres, 9 de maig del 2007

estaran preparats?

Aquesta nit tenia una conversa sobre l'educació dels fills. Estem preocupats pel futur que els espera. Ens demanem si estaran prou preparats per afrontar la vida que tindran. La preocupació ve de que ens han dit que a P2 els estan ensenyant els colors, i resulta que "avui, explicarem el verd". De debò? cal un dia per explicar el color verd? com s'explica el color verd? és la radiació electromagnètica de freqüències compreses entre els 530 i els 580 terahertz. D'acord. Això no li pots dir a un nen de dos anys, per superdotat que sigui. Però què li dius? durant tot un dia li vas ensenyant coses de color verd? durant tota una setmana? dediques una setmana més al vermell, una altre al groc... i si el nen ja coneix els colors? en fi... Diuen que les Universitats de l'estat espanyol no donen la talla. A les proves d'aptitud, resulta que els joves i els nens donen un nivell més baix que la mitja europea.
Estaran ben preparats els nostres fills? i ben preparats per a què?
Ens agradaria que els nostres fills tinguessin "èxit" en la vida. Però què és l'"èxit"? suposo que per tenir "èxit" cal descobrir què vols fer amb la pròpia vida, quins objectius et planteges. Objectius que haurien d'estar d'acord amb les pròpies capacitats i valors, pensant que en la vida sempre som a temps d'aprendre alguna cosa nova, i de canviar. Que, de fet, pot canviar tot. Per tant, resulta que per a tenir èxit, a més de saber què vols aconseguir, també has de ser conscient de les pròpies forces, t'has de conèixer, i has de ser conscient de que el món i un mateix van canviant en el temps, és dir, has de relacionar-te i has de madurar.
Hi han certs coneixements i actituds fonamentals per a tenir "èxit" en la vida i no és gens evident on, quan i com s'aprenen. Tots naixem amb una certa tendència de caràcter, un tret emocional característic: més colèrics, més porucs, més valents, més tristos, més alegres... Però només amb una tendència. L'educació rebuda pot atenuar o potenciar aquesta tendència. A l'infant el volten adults que l'eduquen. Adults que de forma passiva o activa eduquen a la criatura, segurament amb la intenció que l'infant tingui "èxit" en la vida, i seguint els esquemes apresos, els propis valors i conviccions i el propi caràcter. Quan eduquem li diem al nen què és l'"èxit" per nosaltres. Li estem donant referències. Potser li estem marcant objectius. Potser l'estem ensenyant a conèixer-se ell mateix, a valorar el mon. Tot aquest món adult que volta al nen, contribueix, per bé o per mal, a educar-lo.
Estaran ben preparats? ben preparats per al mon que els deixem? i quin mon els deixem?
Ser pares també és preservar el mon per als nostres fills.
I, per descomptat, estimar.
No es pot predir el futur. No sabem si estaran ben preparats. No sabem quin mon, finalment, els deixarem. Només sabem del cert el que podem fer ara i aquí.
Això, potser, és del poc que, sincerament, els podem ensenyar.

dilluns, 7 de maig del 2007

Der Schwarm

Tot just acabo de llegir la traducció al castellà del llibre de Frank Schätzing "Der Schwarm".
"Der Schwarm" vol dir "l'eixam", o "l'estol", en alemany. En castellà, els editors van canviar el títol i van fer servir "El quinto día". Referint-se al dia en que, segons el Gènesi, el mar i les bèsties marines foren creats.
La primera edició en alemany es va publicar el 2004 obtenint un considerable èxit de vendes, amb uns tres milions d'exemplars venuts. La traducció al castellà es va publicar el juny del 2006. Per tant, aviat en farà un any.
Es tracta d'un llibre voluminós, amb més de mil pàgines.
El llibre cau dins el gènere de la ciència ficció: un dia, els animals marins comencen a atacar als homes. Els científics tracten de trobar una explicació a les anomalies de comportament de bal·lenes, crancs, o cucs marins. Amb la seva investigació descobreixen que es tracta d'una guerra d'extermini contra la humanitat dirigida per una misteriosa raça intel·ligent que habita al mar. El desastre per a la humanitat es va revelant inevitable.
El llibre és molt extens i desenvolupa aquest argument en quatre parts. A la primera es descriu l'atac de les forces del mar. Tota ella és un crescendo que assoleix un clímax de gran espectacularitat i dramatisme; La segona explica la investigació que duu als científics a la conclusió que que l'atac del mar està dirigit per una intel·ligència no humana. Al contrari de la primera part aquesta és més pausada i de viatge interior dels personatges; La següent part és el descobriment de la sorprenent natura d'aquesta intel·ligència no humana i l'intent de defensa per part de militars i científics. De forma similar a la primera part, aquí també hi ha un crescendo que arriba a un poderós clímax final; A la part final es produeix el contacte entre les dues intel·ligències. Aquesta part és un descens a les profunditats que s'aprofita per a un discurs sobre l'antropocentrisme. El llibre, doncs, presenta un paral·lelisme pel que fa a ritme entre les parts que el composen. Acaba el llibre amb un petit epíleg que se situa un any després del contacte, amb una interessant reflexió religiosa.
Hi han un munt de personatges: Els científics, per una banda, i el grup dels militars, polítics i agents de la CIA per l'altre. No cal dir quins són "els bons" i "els dolents". Dins dels "dolents", el president dels USA i la general en cap m'han recordat sospitosament a George Bush i, en certa forma, a Condolezza Rice. L'autor els deixa força mal parats i el president USA que pinta ratlla en l'estupidesa. L'autor critica de forma oberta la política exterior USA de fer el que calgui, on calgui per a mantenir la supremacia.
El llibre està documentat de forma prolixa. Un exercici molt interessant és llegir el llibre amb l'ordinador al costat, i buscar pel Google les moltes referències a animals, teories, llocs i noms que apareixen. És impressionat l'esforç de documentació que ha fet l'autor. Per això, també sobta quan parla de la pudor que fa el metà, quan resulta que el metà és inodor.
La ciència ficció és, sovint, la forma d'acostar-se al nostre mon des d'un angle diferent. "Der Schwarm" fa una denúncia del model antropocèntric i econòmic occidental que ha dut a destruir el medi ambient, a enverinar els mars i els seus habitants, i de retruc, a nosaltres mateixos. Critica també, l'avarícia, la set de poder, la violència que són el revers tenebrós de la civilització occidental. Ens recorda que el mon és únic i que tot està connectat, a vegades per fils invisibles, però, certament, reals i ferms.
Jo l'he trobat extraordinari. M'ha agradat molt. En particular m'ha agradat la darrera part, amb tot el seu discurs de crítica a l'antropocentrisme. Jo crec que la lògica del llibre no el duia a acabar-lo bé, però com diu l'autor, el final feliç és una necessitat gairebé genètica de la nostra espècie. Així que, per compromís diria jo, el llibre acaba obert i que cadascú pensi si realment ens en sortirem.
El llibre ens diu: Ens pensem que dominem el mon, però desconeixem el fons dels oceans molt més que l'espai. Ens pensem que la nostra tècnica ens fa immunes, però estem indefensos quan es desfermen les forces de la natura. Ens oblidem que tot està connectat i que el mal que fem al medi ambient és mal que ens fem a nosaltres mateixos.
Malgrat les seves mil pàgines me l'he llegit en pocs dies. M'ha enganxat des del començament i ara m'està fent reflexionar i escriure. No es pot demanar més.
Cinc estrelles per "Der Schwarm".

dissabte, 5 de maig del 2007

boicot al whisky escocès!

El Partit Nacionalista Escocès ha estat el partit que ha obtingut més diputats al Parlament d'Escòcia. Moltes felicitats per l'èxit obtingut!
Però que es preparin...
El PP no tolerarà pas que als Highlands un partit democràtic reclami la independència d'Escòcia perquè això es podria prendre d'exemple a Catalunya i Euskadi. El PP i l'Espanya eterna NO ho toleraran! Avui mateix, sota el crit de guerra de "¡El Reino Unido se desmembra!" s'està articulant una poderosa campanya de boicot contra el whisky escocès; s'elaboren llistes de productes escocesos que no es poden consumir, i s'ofereix una llista de productes espanyols (evidentment no s'inclouen els originaris de les regions desafectes abans esmentades). Es reclama el dret de les famílies castellanoparlants de Glasgow a poder decidir l'idioma de l'educació dels seus fills. Es demana que portin al candidat de l'SNP a presó per la seva inconstitucional pretensió de convocar un referèndum d'autodeterminació. Als turistes escocesos de viatge per l'estat espanyol se'ls obliga a parlar castellà i pobres d'ells que parlin en anglès, gaèlic, polaco o el collons que sigui que parlin, que sempre hi ha l'amo d'un bar amb una escopeta carregada dedicada a aquests escocesos enemics d'Espanya. Es fan brometes feridores sobre el kilt. Es recorda que el Real Madrid ha guanyat moltes copes d'Europa, i el Celtic de Glasgow, cap. Es proclama que la lliga espanyola és molt millor que l'escocesa. Que quina merda de partit deu ser el derby escocès. I que si et vols independitzar per tenir lliga pròpia (ai no, que ja la tenen). Es crida als quatre vents que els escocesos són uns insolidaris, uns victimistes, uns avars. Es recorda que al Braveheart el van esquarterar i que Glasgow és una ciutat que convé bombardejar cada 50 anys. Es fa notar que el ball típic escocès és molt soso comparat amb les sevillanes i que la sonoritat de la gaita escocesa és clarament inferior a la guitarra espanyola. S'afirma rotundament que Escòcia és una país fred on es menja malament, mentre que a Espanya sempre fa bon temps, es fa la siesta i es menja molt bé.
Sí... tot això els espera a aquests escocesos. Si creuen que tenen alguna possibilitat de separar-se del Regne Unit, que sàpiguen que Espanya defensarà la unitat del que calgui, on calgui. Ja ho va deixar clar l'Aznar, al alba, amb vent dur de ponent, quan l'exercit va reconquerir el Perejil. Que sàpiga el Blair que sempre podrà comptar amb la Legion, i amb la Blanquita, si cal.

dimecres, 2 de maig del 2007

Políticament incorrecte

M'he descarregat el PDF amb l'entrevista que li fan a Pasqual Maragall a l'Avenç. No he llegit res que no sospités i, de fet, no acabo d'entendre el terrabastall que diuen que ha produït. Suposo que cou que un ex-president de la Generalitat digui que l'estatutet és una enganyifa, que el ZP és felipista, que al PSC li cal un grup propi al congrés, que el pacte Mas-ZP es va carregar i enterrar definitivament la unitat que va fructificar en l'estatut del 30-S, que Barcelona ha de ser un hub aeroportuari, que cal recuperar el control en les infraestructures, que s'ha perdut molt de temps en lluites i debats estèrils sobre infraestructures, que cal repensar l'esquerra a Europa... Però que cogui no vol dir que no se sabés.
Maragall apunta a la superació de la relació de "conllevancia" entre Catalunya i Espanya incardinat-les dins un espai europeu. Proposa la creació d'un gran partit demòcrata europeu i de la supernació europea. Europa com a referent.
Maragall, el darrer federalista viu, ara també el darrer europeista de les nacions, dels pobles, de les regions, o de les ciutats, que al final sembla ser que ho veu tot igual. Si el teu somni no es pot acomplir, somia en quelcom més gran.
Però Europa avui és dels estats. Els nous estats d'Europa en són la prova fefaent que per donar un pas endavant dins Europa, o ets estat o no ets res. I la comparació entre el poder de decisió d'aquests nous estats d'Europa i la nostra comunitat autònoma, això sí, amb un super-mega-hiper-extra-estatutet que la converteix en un quasi estat, resulta demolidora.
No se'n lliura ningú d'aquest daltabaix. Començant pel PP, destructor de qualsevol esperança de canvi en la relació entre Catalunya i Espanya, seguint pel mateix Maragall, que va pecar de debilitat enfront el govern ZP (i que ha pagat amb el seu cap). Continuant amb PSOE i PSC que van acabar sent una mateix veu i han esdevingut mestres ribotaires. Seguint per una CiU que ha fet mans i mànigues per destruir (i aquesta és la paraula) abans al govern del Tripartit i ara al govern d'Entesa, i també d'ERC que potser en el seu moment va creure en alguna possibilitat d'encetar una via al canvi federalitzant d'Espanya, i digues-li bona fe, dugues-li innocència, o digue'ns burros, li va faltar la mala llet i la puteria necessària per tractar amb el "aliats" i amb el govern d'Espanya, i més tenint en compte que ni tan sols era la força hegemònica al Principat.
Avui, els partits que es van mentir, es van traïcionar, es van clavar punyalades i es van cridar el nom del porc a l'anterior legislatura estan, un cop més, front a front, al govern uns, a l'oposició als altres. Els partits de l'Entesa han d'assumir el desenvolupament del que queda de l'estatut i hauran de batallar amb la darrera retallada, si es produeix, que en faci el TC. Hauran de gestionar el calers que Madrid graciosament concedeixi, i hauran de tractar de tirar endavant les infraestructures que calguin per a fer que tot plegat rutlli de la millor forma possible. l'Entesa gestionarà les restes del naufragi, entre d'altres raons, perquè encara que ZP preferia a Mas de president de la Generalitat -un govern amb ERC de soci és munició pel PP- amb Montilla, si més no, els enfrontaments es solucionaran a porta tancada i amb poc soroll.
ERC i IC tenen la possibilitat de créixer com a partits de govern i, a l'hora, consolidar el tercer espai. La nova esquerra de la que parla avui Vicent Partal (cada dia que passa, més referent. Em declaro fan seu). Aquesta nova esquerra que Maragall prediu que creixerà i que el porta a especular amb el partit demòcrata Europeu, una esquerra diferent a la dels partits socialistes Europeus. Una visió Maragalliana. De fet, el tercer espai d'esquerra alternativa ja existeix, però és tan divers que em sembla que difícilment es podria agrupar en un super-partit europeu pròpiament dit. Tanmateix, si no en la forma d'un gran partit demòcrata, sí que en el fons, és necessari articular l'esquerra alternativa a Europa. O , si de cas, i més en la línia del que proposa Maragall, reconstruir l'esquerra a Europa a partir de l'alternativa.
Tornant al Principat, però, la tercera via sí es pot construir. Cal temps i esforç. Cal entendre i afrontar els canvis que, malgrat Espanya i malgrat l'encotillat sistema polític, estan produint-se. Canvis estructurals profunds: Relacionats amb la immigració, amb l'habitatge, amb el treball, amb el canvi climàtic, amb la crisi del model energètic...
I d'això, Maragall en parla una miqueta. Poc. És que, de fet, no en parla gairebé cap dels polítics dels grans partits d'esquerra i dreta tradicionals. O bé ho fan de forma que resulta massa poc tranquil·litzadora pel fet que quan en parlen ho fan emprant les qüestions com armes llancívoles i no plantejant reptes i solucions. Jo diria que per això avui els polítics apareixen en el baròmetres d'opinió com un dels problemes i motius de preocupació de la gent. No com els que han de solucionar els problemes.
Finalment, caldrà seguir atents a Maragall. Els opinadors diuen que Maragall encara no les ha deixat anar totes i que encara en sentirem alguna de grossa. A veure si és veritat. A mi, personalment, l'entrevista no m'ha sorprès. Com deia algú a la ràdio aquest matí, el que ha emprenyat de l'entrevista és que manifestés en veu alta la versió del fets que no havia de ser explicada. Per ningú, i menys per un ex-president de la Generalitat, i encara menys per l'ex-president del nou estatut. Algú deia a la ràdio aquest matí que el món de la política es el regne de l'ocultació i la mentida.
Es pot estar d'acord o no amb Maragall. Compartir o no els seus diagnòstics. Però és hipòcrita escandalitzar-se perquè ha explicat la seva versió dels fets.
Dir la veritat (ni que només sigui la teva) és políticament incorrecte.