dimecres, 28 de setembre de 2016

Moció de Confiança

Es tracta justament d'això. De tenir confiança.

Confio en que demà el govern de Catalunya deixarà enrere aquesta tempesta que de lluny feia molta por, però que s'ha desfet a mida que s'anava apropant.

Confio en que les paraules del President tenen el valor que tenen. N sé si som gaire conscients de la magnitud del que ha anunciat avui Puigdemont.

Confio en que el referèndum sigui, en veritat, un referèndum. És dir, que serveixi per a referendar una independència que haurà de ser pràctica abans del referèndum. Perquè si no és així, el referèndum no serà possible.

Estic segur en que el referèndum no serà acordat. Si fos acordat no seria un referèndum, seria una consulta i, de fet, és l'única forma d'aturar la independència de Catalunya per part de l'estat espanyol. Però no ho farà, perquè acordar un referèndum, o una consulta vinculant, implicaria una reforma interna que la majoria des espanyols no desitja. No la desitja. És un fet. Només cal que recordeu els resultats electorals a Galicia i Euskadi del passat diumenge. Un altre fet: l'única cosa semblant a una revolució que hi ha en marxa a l'estat espanyol és el procés constituent i la independència de Catalunya.

Confio en que el pressupost s'aprovarà i  que no i hauran unes eleccions que frustrin tot aquest esforç titànic i sostingut en el temps just abans de creuar la meta.

Confio en que el proper setembre serà el referèndum.

Confio en que la societat catalana participarà majoritàriament. Molt més que al 9N.

Crec que seria molt sensat fer coincidir el referèndum amb les eleccions constituents, però confio en que el govern prendrà la decisió que garanteixi la major participació possible.

Confio que els catalans votarem de forma majoritària per la Independència.

Confio en que els catalans, en conjunt, sabrem respectar el resultat de les urnes, sigui quin sigui.

Confio en Catalunya. Hi vull confiar. Crec que hi puc confiar. Catalunya és aquest paisatge, aquesta terra, però sobretot som totes i tots. Les nostres llèngues, les nostres cultures, el respecte i l'apreci mutu. Jo confio en tot això, en tots nosaltres.

Confio que, entre totes i tots, farem un nou país per a totes i tots, que serà millor per a nosaltres i per als nostres fills.

Confio en vosaltres. Podeu confiar en mi.

Endavant amb cofiança.

dissabte, 17 de setembre de 2016

Pas a pas

Al darrer post explicava com penso que serà el que queda del procés d'independència i m'imaginava un possible RUI fent-lo simultàniament amb les eleccions constituents. La meva conclusió és que, en tot cas, abans caldrà fer una declaració d'independència explícita (o una proclamació d'independència, fent servir el terme del full de ruta de JxSí).

El que no explicava en el darrer post és que, tan bon punt es faci la proclamació d'independència la resposta de l'estat serà immediata. I no serà una trucada amable per felicitar-nos.

En aquest sentit, just l'endemà del meu post, vaig llegir al Vilaweb aquesta anàlisi de Pere Cardús: "El nou objectiu de l'independentisme: evitar un SMI". L'opinió em va cridar l'atenció perquè més o menys coincidim en punts de l'anàlisi, però ell, a més afegeix un element molt important: que no serà gratis.

L'entradeta de l'article és aclaridora: «Tota la força de l'estat espanyol s'abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no»

Ja s'ha dit, i cal tornar a repetir-ho: Ni Catalunya és Escòcia, o el Quebec, ni Espanya és el Regne Unit, o el Canadà. Potser seria més adequat parlar de les Repúbliques Bàltiques i la URSS. Prefereixo no parlar d'altres casos tràgics.

Per a les repúbliques bàltiques la independència va tenir un cost (en algun cas de vides humanes, i aquest és un preu que se'm fa impossible de pagar voluntàriament) i no va ser fàcil malgrat que se l'anomeni la "Revolució Cantant". No estic parlant, doncs, d'un desastre bèl·lic com als Balcans, però no els va sortir gratis. Ni va ser immediat.

Alguna cosa semblant pot passar aquí. Cal estar preparats, doncs.

Mentrestant, però, em sorprenen algunes declaracions de polítics del país. Se suposa que en la fase actual del procés tothom ha de saber, més o menys, en quin punt estem, cap a on anem i quins costos cal preveure. Precisament el debat sobre el RUI i com ha de ser, i com fer-lo, com si fos una cosa que es pot fer sense una proclamació d'independència prèvia, em sorprèn. Com si és tractés d'una performance més i prou; o com si la simple convocatòria d'un RUI o unes eleccions constituents no anés a tenir unes conseqüències; o com si fos possible convocar-les sense uns passos previs ben motivats.

Potser és per fer bullir l'olla, però em preocupa pensar que alguns dels responsables de pilotar el procés en el moment actual no sàpiguen de què parlen, ni dels costos que pot tenir això. Per tant, té molt de sentit insistir fins l'últim moment en un referèndum acordat. I també saber quan tindrà sentit un RUI. Crec que Quim Arrufat l'encerta en les seves declaracions d'avui a la ràdio.



Fem-ho bé, si us plau. Avui mateix Neus Munté també parlava a Catalunya Ràdio sobre el que haurà de fer la gent durant aquest any que ve. Sense dir-ho ella mateixa a l'entrevista, no ha negat que els catalans, entre d'altres accions, haurem de decidir on pagar els nostres impostos. Suposo que a hores d'ara no es pot fer aquesta crida a la població, però és evident que serà clau i definitiu per a l'assoliment de la Independència el donar aquest pas de forma massiva. Per això el desplegament d'urgència de les oficines de la Hisenda Catalana.

El tall del que us parlo va del minut 10:48 a l'11:34, però crec que és interessant escoltar l'entrevista sencera.



Com deia al darrer post: pas a pas.

dimecres, 14 de setembre de 2016

RUI, sí o no? quan?

Un cop deixada enrere la Diada Nacional toca fer la pregunta de rigor: "i ara què?"

Què ve ara? quin és el següent pas? En principi, sembla que el protagonisme l'ha de prendre l'àmbit institucional. La qüestió de confiança és el proper escull, però no es preveu que la nau independentista hagi d'embarrancar aquí. Més fumut serà pactar el pressupost per al proper curs.

Per a prosperar, el pressupost haurà de tenir un inequívoc component social que permeti a la CUP votar-lo. Però, a més, haurà de pressupostar els passos finals del procés independentista. El primer punt serà difícil, però crec que la pinça CUP-ERC pot aconseguir uns pressupostos convincents. En canvi, el pressupost per a la Independència em sembla molt espinós.

A la CUP advoquen -no en fan una qüestió inamovible o, si més no, això han dit fins ara- per la realització d'un Referèndum (Unilateral) d'Independència (un RUI). A JxSí, en general, es defensa continuar amb el full de ruta i acabar el procés amb unes eleccions constituents.

Tant el RUI com les eleccions constituents tenen pros i contres. La qüestió, però, no és si això s'acaba amb un RUI o amb unes eleccions constituents. La qüestió clau és que s'haurà fet abans.

Perquè si abans del RUI no hi ha una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el RUI no serà més que una consulta com la del 9N. Si no es fa una declaració d'independència prèvia voldrà dir que la legalitat vigent serà l'espanyola i, per tant, com a molt, el RUI serà un 9N "reloaded".

Com es diu ara, aquesta pantalla ja està passada.

De la mateixa manera, si les eleccions constituents no van precedides per una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el eleccions "constituents" no seran, ni més ni menys, que unes eleccions autonòmiques.

La clau és saber, doncs, quin és el pas previ al RUI/Eleccions Constituents.

El pas previ és, evidentment, la llei del procés constituent que és la que permet convocar les eleccions constituents. Aquestes eleccions constituents tenen com a resultat un Parlament amb la missió de redactar la Constitució del nou estat.

Ara bé, aquesta llei, per la seva pròpia natura, només pot ser escrita des de la independència de fet i, aquesta independència de fet només és possible si en algun moment abans d'aquesta llei s'ha fet una declaració, explícita o implícita, d'independència.

I com es fa això? Doncs el full de ruta preveu una "Llei de Transitorietat Jurídica" o, més adequadament com diu Viver i Pi-Sunyer "Llei Fundacional i de successió d'estats". Aquesta llei establirà que mentre no es proclamin les lleis del nou estat que substitueixin les velles, mantindran la seva validesa les actuals lleis, garantint-se així que no hi hauran buits legals. El que és important és que la llei establirà, de fet, la caducitat de la llei espanyola per donar pas a la catalana.

Però, tornem-hi, una llei catalana no pot derogar una llei espanyola dins l'actual marc legal. Per tant cal una declaració d'independència prèvia.

A més hi ha un fet fonamental: tu pots proclamar i legislar el que vulguis, però si no tens els calés que permetin executar aquestes lleis, tot plegat no és més que paper mullat. Cal, per tant, una llei de la hisenda pública catalana que doni múscul i capacitat financera i executiva al governs de la Generalitat.

Vet aquí que arribats a aquest punt tenim que abans del RUI o de les eleccions constituents cal primer i per ordre:

  • la llei de la seguretat social i la hisenda pública catalanes.
  • la llei de la transitorietat jurídica.
  • la llei del procés constituent.


Aquestes lleis, ja estan en elaboració i, de fet, la "Proposició de llei del Codi tributari de Catalunya i d'aprovació dels llibres primer, segon i tercer, relatius a l'administració tributària de la Generalitat de Catalunya" ha entrat aquesta setmana en el seu procés de tramitació parlamentària.

Aquesta llei de la hisenda pública catalana ja està amenaçada pel tribunal constitucional. De fet, si aquesta llei pretén establir les bases d'una hisenda independent, no és difícil veure que aquesta llei només serà executable i factible si hi ha una declaració, explícita o implícita d'independència prèvia.

És a dir. En algun moment abans d'aquestes lleis caldrà una declaració d'independència.

Recordem ara els nou punts del full de ruta amb que es va presentar JxSí el setembre de l'any passat:



És dir, efectivament, i segons el full de ruta, el proper pas és la "proclamació de la independència".

A mi em fa l'efecte que aquesta "Proclamació" encara trigarà a dur-se a terme. Trigarà el que triguin les lleis de desconnexió. La meva opinió és que:

Primer: Es tirarà endavant com es pugui la llei de la hisenda pública catalana, de forma que el proper maig / juny ja s'haurien de recaptar la majoria dels impostos.

Segon: tan aviat com estiguin llestes les lleis de successió entre estats i de procés constituent es proclamarà la independència i, el mateix dia, es presentaran les dues lleis finals de desconnexió.

Dit això, el debat RUI / Eleccions constituents em resulta, ara com ara, un pel fora de lloc. Jo entenc que es vulgui refermar el procés amb un referèndum clar. Però resulta que l'estat no permetrà cap referèndum i, per tant, només és possible des de la independència. El RUI vindria, forçosament, després de les lleis de desconnexió. quan? només se m'acut que com a pas previ a la llei del procés constituent i les eleccions del procés constituent. O sigui, caldria afegir una nova llei de desconnexió que seria la del RUI. Potser es podria fer el RUI simultàniament amb les eleccions constituents. Entenc que, inevitablement caldrà fer unes eleccions constituents. Addicionalment es pot fer el RUI, però el RUI, en si, no és imprescindible.

Ara bé, en cas de guanyar-se, el RUI donaria més legitimitat al procés d'independència.

També seria l'última oportunitat de l'unionisme d'aturar la independència. El RUI motivaria a l'unionisme a votar.

Evidentment, en cas de perdre's el RUI, els escenaris poden ser més que complexos: imagino, per exemple, que s'ha proclamat la independència, probablement hi ha una majoria independentista d'escons al Parlament, però potser el RUI dona un 49% de no a la independència, contra un 48.5% de vots a favor i a resta blancs, o nuls. En aquest punt, com fer marxa enrere? L'embolic seria monumental.

És allò de que si es fa un referèndum, ha de ser per referendar, no per consultar.

Per a fer consultes ja hi han altres mecanismes. El millor en aquest cas és, com no, el "referèndum acordat". El referèndum acordat és, en realitat, una consulta. Una altre cosa és que l'estat no vulgui consultar res perquè el seu nacionalisme i autoritarisme li prohibeixen intentar aquesta via de solució.

Tanmateix, entenc que es demani el RUI perquè permet esvair definitivament el dubte sobre les majories independentistes, sobretot de cara a la legitimació i reconeixement del nou estat per la comunitat internacional. Potser sí que caldrà fer-lo. El quan és la clau. Si es fa, aposto per fer-lo simultàniament amb les eleccions constituents.

Sigui com sigui, no perdem el món de vista: ara la dificultat està en, superar la qüestió de confiança i fer els pressupostos de l'any que ve.

Pas a pas.

diumenge, 11 de setembre de 2016

Diada Nacional 2016. Estem a punt!



Ja fa més d'una i més de dues que dic que aquesta Diada Nacional ha de ser l'última abans de la Independència. Digue'm optimista, però enguany també ho dic!

Com deia Antoní Massaguer, l'única forma de de fer la Independència serà "anar-hi, anar-hi i anar-hi". Insistir. I si sembla que tot està perdut, o que es tanquen les portes, saber trobar un fil de llum, i seguir.

No es tracta de folklorisme, o per que sigui molt divertit posar-se samarretes de colors. Això és accessori i, fins a cert punt, distreu de l'objectiu: una república lliure i inclusiva, social, ecològica, feminista, pacifista, acollidora. És per això que avui em manifestaré. És per aquest objectiu. I no només avui. Cada dia es pot construir la República, des d'organitzacions de tota mena: civils, polítiques, socials, sindicals... O des del quefer quotidià.

Però el que cal ara és no defallir. Resistir és vèncer. Paciència i no afluixem.

Feliç i reivindicativa Diada Nacional! Nou país, estem a punt!





dissabte, 10 de setembre de 2016

Endavant les atxes!

Per què ens hauríem de contenir? per què hauríem de buscar excuses i justificacions? per què hauríem de preferir perdre a guanyar?

No em contindré. No ens hem de contenir. No valen excuses. Vull i volem guanyar.

Deixem-nos anar. No demanem permís. Llencem-nos i ocupem places i carrers. No commemorem cap derrota: preparem la victòria. Guanyarem.

Guanyarem. Moral de victòria. Esperit. Ens calen els colors. Ens cal la música. Ens cal l'energia. Ens necessitem totes i tots. Ens trobarem allà on es guanyen les noves batalles: al carrer, pacíficament. Convençuts, decidits, determinats.

"Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força" (A.Gramsci).

Marxarem. Bategarem. Farem volar banderes i estels al cel. Dibuixarem mosaics i els pintarem de colors per a que tothom del món els pugui veure.

Se sentirà la nostra energia. En farem despesa de forma generosa. Ens carregarem de l'energia de tots. Donarem i rebrem. Cantarem, cridarem, caminarem i saltarem. Ens agafarem de la mà. Ens abraçarem. Potser ens besarem. Riurem junts. Riurem. M'embadaliré amb el teu somriure un cop més. T'estimaré. Ens estimarem de les mil maneres diferents que el poble sap estimar.

No em contindré. No ens contindrem. Sense excuses. Ens sabem guanyadors, i guanyarem. Tu, jo, tots. Junts guanyarem.

Onze de setembre. Estem a punt. Aquesta diada nacional "no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu" (Vicent Andrés Estellés).

Ara descansa. Que demà ens espera una Diada ben intensa. Hem d'estar a punt pel demà que ja és aquí, a tocar.

"Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible." (Miquel Martí i Pol)

Endavant les atxes! Estem a punt! Visca Catalunya Lliure!

dissabte, 3 de setembre de 2016

La intervenció de Rufián al debat d'investidura

Estava escrit que Rajoy no seria investit ni en primera ni en segona votació i això és el que ha passat.

Ara els partits espanyols tenen dos mesos com as màxim per a posar-se d'acord, i si no, al Nadal es tornarà a votar. Serien les terceres eleccions en un any.

Jo crec que això és el que passarà. Malgrat que avui, Gabriel Rufián ha tornat a oferrir suport a la investidura de Sánchez a canvi d'un referèndum per a Catalunya.

Rufián fa aquesta oferta però crec que tothom sap que el PSOE mai de la vida l'acceptarà. Mai. Tanmateix, aquesta oferta i el seu rebuig a qui més mal fa és a En Comú Podem. És exactament el seu discurs: En Comú Podem proposa el referèndum per a Catalunya. Però el PSOE mai l'acceptarà, com no dubto que es posarà de manifest.

Podria passar, i aquesta seria la fi de ECP, que Unidos Podemos acabés donant suport a una hipotètica investidura de Sánchez, en la que no es contemplés el referèndum per Catalunya.

Què faria ECP? Disciplina de partit i votar a favor de Sánchez? Em sembla el més probable. Aleshores, què quedaria del seu discurs? Res. A Catalunya, ECP hauria esdevingut la reencarnació pura i dura del bloc PSC+ICV. però aquest bloc ja és història antiga. L'avui és molt diferent i l'espai en qüestió està sent ocupat progressiva i decididament per ERC. Però no tant per l'acció d'ERC com perquè la sociologia del país està canviant.

En tot cas, estic especulant. Els propers dos mesos es veuran tota mena de giragonses. Com diu Yoda: "És difícil de veure. Sempre en moviment el futur és". Vostès em perdonaran les referències.

El present és líquid i és aquesta l'única certesa que tenim. El present és tan líquid que hom té la sensació que els diputats i diputades a Madrid només hi són de pas. Que no hi ha temps. Que els discursos no van en la línia d'argumentar ideològicament, si no en la línia de la guerrilla, la denúncia i el xoc.

Potser això explica la duríssima intervenció de Gabriel Rufián. Unes preguntes fetes amb una immensa mala bava que denuncien un PP franquista, corrupte, mafiós i repressor. Que planteja una oferta (impossible d'acceptar) per a Sánchez, i que, al final, esdevé un míting adreçat directament als diputats (i votants) d'UP i ECP.

Crec que val la pena escoltar-lo. Avui tenim això. D'aquí dos mesos, ja veurem què hi ha.


divendres, 2 de setembre de 2016

A punt 2016. Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Setembre. Inici de curs. Bons propòsits pel curs que comença: gimnàs, anglès, patchwork, hort urbà... cadascú coneix els seus objectius.

Però abans -dignitat nacional obliga- la mobilització festiva, colorista, alegre (revolució dels somriures i tota la pesca), massiva, folklòrica i a cada any que passa, més processista.

Ei, que fa molta gràcia això de les super-performances. Cap altre país ho fa! Cap altre país és Catalunya, ben cert, i sobretot, cal altre país és tan ple de catalanes i catalans com el nostre i això deu tenir alguna cosa a veure. Potser ens hauríem de preguntar què. Ep, que no dic que s'hagi de fer ara! Només dic que algun dia s'hauria de fer, preferiblement abans de la diada de l'any que ve.

Enguany encara no sé en que consisteix la mobilització. A la web que ha preparat l'ANC "A punt 2016" hi posa això:

"L’Onze de setembre de 2016 marcarà l’inici d’una nova etapa. Perquè som el somni, estem a punt.

Volem que la veu de tota la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega!

Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció.

Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom.

L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."


A veure: es tracta, doncs, d'una mobilització "distribuida", a cinc punts diferents. Quins? On? En què consistirà, concretament, la mobilització? "Què" es farà?

Investigo més. De fet, no cal voltar gaire: hi ha un apartat de preguntes. Els cinc punts seran aquests:

"Barcelona Estarem a punt al passeig de Sant Joan i el passeig de Lluís Companys (des de l’avinguda Diagonal fins a l’entrada de Parc de la Ciutadella).

Salt Estarem a punt al passeig dels Països Catalans (al carrer de Cervantes fins al carrer de Miquel Martí i Pol).

Berga Estarem a punt al passeig de la Pau fins a la carretera de Sant Fruitós.

Lleida Estarem a punt a la llera del riu Segre, entre el Pont Vell i la passarel·la del Liceu Escolar.

Tarragona Estarem a punt a la Rambla Nova, des del Balcó del Mediterrani fins a la plaça Imperial Tarraco".


Molt bé, ja sé l'"on".

I el "què"? Doncs el "què" és...

"Què farem a les 17:14 hores?

L’Onze de Setembre posarem tot el país en moviment amb l'organització d’itineraris diversos per arribar a cadascun dels cinc punts: per mar, a peu, amb tractors, amb bicicletes, cavalls, autocars, cotxes, camions, motos, ferrocarril, amb rais, amb globus... Hi haurà activitats a cada punt durant tot el dia: música, activitats, parlaments... serà festa de la República de tothom!

A les 17:14 h, les campanes de la Seu Vella de Lleida anunciaran l’inici de l’acció.

• Es llegirà una part del manifest comú i, tot seguit, sonarà una cançó instrumental.

• Tothom a Lleida aixecarà els punts fent l’efecte d’un batec al ritme de la música.

• Tot seguit, farà l’acció Berga. Després, Salt, Tarragona i Barcelona.

• Per acabar de culminar l’acció, un coet a cada ciutat anunciarà que ha arribat el moment d’aixecar els punts a l’hora al ritme de la música, mentre colles castelleres construiran uns pilars que simbolitzaran els valors de la República Catalana. Serem un país que batega!"


Ah, d'acord... enguany bategarem. Molt bonic.

Potser, però la pregunta més important, és "serveix per alguna cosa això? No esteu tots plegats una mica fins els nassos de totes aquestes performances entre xupi-guais i nor-coreanes? jo ho estic una mica, la veritat..."

Bona pregunta. A la web de l'ANC donen aquesta resposta:

"Per què haig de tornar a sortir al carrer?

L’Onze de setembre d’enguany marcarà l’inici d’una nova etapa. Volem que la veu de la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega! Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció. Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom. L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."


En fi... Miri, no em convenç.

No em convenç. Tanmateix, jo sortiré. Aniré -si causes de força major no ho impedeixen- al passeig de Sant Joan, qui sap si amb la samarreta oficial i tot (la d'enguany m'agrada més que la d'altres mobilitzacions).

Aniré perquè estic fins els collons del processisme i perquè amb el calendari i el full de ruta a la mà -recordeu allò dels 18 mesos?- aquesta diada sí que ha de ser l'última abans que no en faci una declaració explícita d'independència (una DUI). El proper 11 de setembre, o fem una macro festa per celebrar la independència, o estem ampliant el fossar de les Moreres, i perdoneu el comentari macabre.

Entenc, però, que cal tenir paciència, un any més. Prenguem com exemple els capitostos de l'enemic: Mariano Rajoy i Pedro Sánchez no tenen cap mania en anar a unes terceres eleccions. I si calgués, a unes quartes, què us penseu? Ells saben que perseverar, que resistir, és vèncer. Doncs nosaltres no hem de pretendre ser més llestos que ningú: resistir, perseverar, anar-hi, anar-hi i anar-hi i tornar-hi, tants cops com calgui, és vèncer. Paciència, doncs, i posa't la samarreta. Ben mirat, només es tracta de fer una passejada una tarda de setembre. No costa gaire però li diem a tothom que això segueix, que és seriós, i que del pla de divuit mesos ja estem a la meitat. A qui li toqui, d'aquí i d'allà: 18 mesos i ja n'han passat 9.

Ànims doncs. Som a punt.