Encara serà pitjor

Fan una conferència mundial sobre el clima i ens diuen que serà l'apocalipsi, però ells hi van amb jets privats. Els refugiats, també els refugiats climàtics, fugen amb patera, o els massacren a les tanques.

No s'atreveixen a dir que el que cal fer és decréixer. No ho diran mai, perquè ells perdrien i l'avarícia els pot. Perquè si es decreix, els que manen i imposen el poder ja no podran fer-ho. Perquè si es decreix també caldrà menys treball, i això vol dir, necessàriament, que ha de canviar el model econòmic i social. No passarà. No amb els que hi han ara. Abans els pols es fondran i els rius s'assecaran, la majoria de gent passarà set, fam i malalties, i ni aleshores.

En aquesta conferència, Pedro Sánchez anuncia pomposament (sempre parla de forma pomposa i pedant) que Espanya destinarà cinc milions d'euros a una oficina "per a la resiliència". Però, de fet, l'estat espanyol destina cada any centenars, milers de milions d'€ a combustibles fòssils.

És dir, crearan un nou negociat per a col·locar-hi càrrecs del partit i afins, amb sous d'escàndol.

Barrionuevo diu que allò dels GAL sí, que era cosa del govern. Allò dels GAL era terrorisme d'estat, per si no ho recordeu. Una banda terrorista contra l'independentisme basc. Contra l'independentisme català van ser més descarats, i van enviar als piolins vestits d'uniforme. Terrorisme uniformat de l'estat contra els votants del primer d'octubre,  també.

Mentrestant, Corinna Larsen diu que l'emèrit apareixia amb bosses de súper plenes de diners. Regals dels amics, deia. Corrupció, en diria jo.

Mentrestant, la guerra entre Ucraïna i Rússia. L'amenaça nuclear. la crisi econòmica que va començar amb Lehman Brothers i de la que mai ens n'hem sortit, empitjorant. La inflació convertint als treballadors i llurs famílies en gent pobre. Un món que sobre el paper creix, però on cada dia hi ha més pobresa. Com pot ser? qui creix? A qui li convé tota aquesta merda?

Podridura. Allà on miris, només podridura. 

Cabrons que han anat a la conferència mundial sobre el clima amb jets privats. 

Cínic que se'ns pixa a la cara obrint negociats per col·locar als amics, i encara espera que l'aplaudim.

Terroristes d'estat. Estats terroristes i bel·licistes.

I tot això, només escoltant les notícies que han anat sortint en un parell de dies.

Una varietat exuberant de podridures de totes mides i pudors.

Un altre món és possible, i serà pitjor. A cada dia que passa és pitjor.

El narcisisme del mirall negre

Tinc la teoria que ens estem tornant tous. En general. Com espècie.

De forma resumida, vet aquí els arguments: per una banda, des de fa unes desenes d'anys, la millora de la medecina ha fet que moltes persones que no haurien tingut l'oportunitat de transmetre els seus gens ho hagin fet. Per altra banda, la producció industrial ha permès fornir d'aliment i abric a la majoria d'aquesta població creixent. És un fet: el progrés tècnic i científic salva vides. No només salva vides, ha permès la vida allà on no era possible amb gran èxit.

Sens dubte, l'èxit reproductiu té un preu, i l'estem veient:  el consum creixent i el conseqüent esgotament dels recursos, la contaminació i el canvi climàtic associat a l'alteració sobtada dels ecosistemes per la irrupció d'una humanitat en expansió i a la recerca de recursos vitals. Però tinc la sensació que la humanitat creu que aquest preu el pot pagar, o encara el pot pagar tornat-se encara més tecnològica.

És dir, l'èxit reproductiu de l'espècie humana es basa en que el medi en el que vivim és cada cop menys natural i cada cop més tecnològic. Aleshores, per continuar amb aquest èxit reproductiu la solució formulada de forma més o menys pública és aprofundir en la transformació tecnològica del medi.

Es tracta de crear una Matrix dins la que, en certa manera, somiarem una realitat; i també en certa manera, els nostres somnis seran l'autèntic combustible del sistema. Perquè els nostres somnis, somnis de consum, ens converteixen en ma d'obra dòcil. Sovint penso que Matrix és la gran profecia del segle XX. Com totes les bones profecies, no es pot agafar literalment i requereix una interpretació.

Tornant al que deia: aquesta mediació tecnològica de l'existència té conseqüències. La més notable és que el medi al que ens hem d'adaptar és a la matriu, però essencialment aquesta matriu no ens demana un esforç adaptatiu dels nostres cossos. Ens tornem tous perquè, per començar, els nostres cossos són cada cop més tous, menys adaptats i menys adaptables. Més mediats per la tecnologia. Som com bestiar d'una granja, abrigat, peixat i vaccinat industrialment per a tenir una producció suficient de carn o, en el nostre cas, de somnis. Els nostres cossos es transformen per a deixar de ser humans i esdevenir processadors, maquinària, ma d'obra dòcil.  El nostre cos, el nostre temps i la nostra obediència en forma d'engranatges d'una cadena productiva, extractiva i embrutidora. Productes i productors.

Els processos industrials ens han dut a l'èxit reproductiu com a espècie. De fet, també han proporcionat l'èxit reproductiu a les espècies que ens són subsidiàries: totes les plantes i fruites, el bestiar i l'aviram que consumim comparteix el nostre èxit reproductiu. Al preu de ser consumits, és clar.  En realitat, des del punt de vista del sistema, totes les espècies son subsidiàries, inclosa la nostra, i totes són consumides.

L'altre transformació és la de les nostres ments. Però, vet aquí que, a diferència del que passa amb la natura, on les condicions del medi són el resultat de l'equilibri de l'ecosistema, a la matriu els somnis són dirigits.

Això em porta a l'altre motiu que fa que ens tornem tous. Els nostres somnis no són nostres, sinó que són dirigits i responen a les necessitats de mantenir la matriu en marxa i de fer-la créixer. La matriu necessita que somiem, la matriu necessita que els nostres somnis no posin en qüestió la matriu. La millor forma d'aconseguir-ho és que somiar sigui millor que despertar. 

Com? la matriu t'ofereix endorfines a granel. Viquipèdia ens diu que una endorfina és un "opioide endogen que fa la funció de neurotransmissor. És produït per la glàndula pituïtària i per l'hipotàlem durant l'exercici, en moments d'excitació i de dolor, durant la ingesta d'aliments picants i també amb l'amor i l'orgasme".

Opioides endògens, és dir que els produïm nosaltres mateixos. El Jo. L'ego. vet aquí la clau: l'egoisme, l'egocentrisme, l'egolatria o narcisisme. Quan ets aïllat, o la teva relació amb els altres està mediada pel sistema, el teu benestar només pot venir de les endorfines que segregues. Si resulta que la generació d'aquestes endorfines està controlada pel sistema, enlloc de per tu mateix, et tornes depenent i addicte al sistema.

Ara mateix, la matriu ens estimula la producció d'endorfines amb productes de consum, entreteniment i, certament, les xarxes socials. Esta clar que encara es pot aprofundir molt més en aquesta via. Aprofundirem, segur.  El que també és segur és que el sistema sap que la millor estratègia és tornar-nos  egoistes, egocèntrics, egòlatres i narcisistes. A mida que, per  la mediació del sistema, obtinguem més i més endorfines, més i més dependents del sistema ens tornarem.

De totes les paraules lletges que he dit,  narcisisme és la més terrible. Perquè qui pot pensar que sentir-se bells, i estimats, i modèlics és dolent? què pot haver de dolent en ser un/a influencer? tenir seguidors que t'aproven i els agrades? si això es satisfactori per a tots, per a mi i per a ells, quin és el problema?

I és que el plaer no és dolent. Al contrari. La mateixa existència de les endorfines ho demostra. És necessari sentir-se bé. És necessària la recompensa després de l'esforç. Ens cal consol per a la tristesa. Volem sentir-nos alegres. Desitgem i volem ser desitjats. El sexe és plaent i busquem l'orgasme. És clar que sí. Quin és el problema, doncs?

El problema és l'excés.  Això ja ho sabien els epicuris: el plaer és bo; l'excés, és dolent. Els epicuris deien que, fins i tot de tant en tant convé l'excés de plaer. Però l'excés de l'excés no és bo. 

Vet-ho aquí: El plaer, les drogues, les endorfines en excés són dolentes. perquè ens tornen tous, pusil·lànimes, volubles, inconstants. Ens tornen dependents del camell. Ens destrueixen com a persones. El sistema ens diu: "jo t'ofereixo tant plaer com vulguis". En forma de consum, de likes, de "m'agrades". De forma contínua. A canvi de què? de docilitat, del teu cos, del teu temps. El narcisisme del mirall negre. El combustible del sistema.

El sistema no és un ens abstracte. Darrera el sistema hi ha persones. Els amos del sistema. La casta. Les elits. Els que de debò s'aprofiten i obtenen beneficis de la docilitat, dels cossos, del temps i de l'obediència de les espècies que consumeix el sistema. El bestiar i l'aviram de la monstruosa granja en que s'ha convertit la nostra societat.

I per a que volen tots aquests beneficis? per a gaudir-los, evidentment. Per al seu propi plaer. No són pas millors que nosaltres. SI no tenen una ment ben armada, seran víctimes de la dependència. Aquest és el gran perill, i també l'oportunitat. No està escrit qui serà tou, i qui no.

HI han dos escenaris possibles:

Prenem la píndola vermella i despertem a la realitat, per dura que sigui, i ens endurim en conseqüència. Ens fem responsables del món. Ens esforcem en fer-lo millor per a tothom. On tothom inclou també les espècies subsidiàries i les que no ho són (si és que encara en queda alguna). Hem d'entendre que tots som responsables de preservar el planeta i que, primer de tot, ha de ser un lloc habitable. Tot seguit, hem de fer que sigui un lloc més just, més net, més lliure i ric en la seva diversitat (frase que molts diuen i pocs creuen). Hem de ser conscients i entendre que eś bo cercar el plaer a l'estil dels epicuris, però que també és bo el capteniment i l'esforç dels estoics i primar el deure envers els altres. Hem de buscar l'equilibri entre un sa egoisme, i l'altruisme i la cura dels que ens envolten. Hem d'entendre que el benestar en equilibri ha d'incloure a tothom i a tots. Abasta a tota la vida del planeta.

O podem prendre la píndola blava i seguir somiant somnis dictats, seguir sent dòcils, seguir cedint el nostre cos, el nostre temps i la nostra obediència als senyors del sistema. 

Sabeu què passarà? que més tard o més d'hora l'espècie humana es partirà en dos: per una banda aquells que tindran menjar bo, tindran accés a bones medecines, podran cuidar el seu cos, seran longeus, bells, forts, intel·ligents, audaços i dominaran el sistema; i per altra banda els que s'hauran alimentat amb pinsos industrials i hauran estat vaccinats i tractats amb medicaments a pes. Aquest seran (serem?) dèbils i malaltissos, lletjos, dòcils i obedients, viurem pocs anys i amb poca qualitat. Però donarem per bona aquesta dominació i somiarem que formem part de l'elit. No us recorda al feixisme?

Fins que un dia, quan la raça dels esclaus ja no sigui necessària perquè els treballadors sintètics siguin més eficients, serem eliminats.

Que és un conte de ciència-ficció això que dic? Potser sí. O potser podem examinar com ha anat la història del món els darrers anys.

Ho veig així. Vet aquí l'alternativa: o bé ens endurim, o bé ens tornem tous com Narcís reflectit al mirall negre. 

Pastilla vermella o pastilla blava?

NO als Jocs d'Hivern 2030 (VI). Mani 15M Puigcerdà StopJJOO!

 Ahir, el diari "El País" publicava  aquesta notícia: «El COI avisa de la “pérdida de credibilidad” de la candidatura olímpica de Pirineos 2030 ante el desacuerdo político», amb aquesta perla: 

«Sin posibilidades para competir técnicamente con el resto de propuestas, las posibilidades de éxito del proyecto pirenaico pasaban principalmente por el relato. Al COI le seducía la idea de que los Juegos pusieran en el mapa a los Pirineos a través de un proyecto de dinamización del territorio y que el deporte olímpico cosiera los desvestidos políticos entre Cataluña y España de los últimos años. “El problema es que a la candidatura se le ven las costuras”, admite un alto cargo del COI.»

Quines coses, eh? El COI estava seduït amb la idea de recosir els estrips entre Catalunya i Espanya. A aquesta seductora idea s'hi han prestat amb entusiasme tot una munió de polítics, elits, dirigents, caps i capitostos catalans, alguns d'ells autoanomenats independentistes.

Suposo que el que de debò sedueix a aquesta gentola és la possibilitat de fer negocis molt lucratius tot especulant amb el Pirineu, condemnant-lo a ser un parc temàtic insostenible fins que el canvi climàtic l'esgoti definitivament. O potser les subvencions i pressupostos públics que aniran a les seves butxaques, per cortesia dels esforçats contribuents. 

No es mereixen l'aire que respiren. Cal aturar aquesta estafa i cal fer-ho amb contundència.

Faig d'altaveu: el proper diumenge 15 de maig hi ha convocada una manifestació contra els jocs a  Puigcerdà. Aquesta manifestació contra els jocs també hauria de ser una manifestació contra totes les agressions al medi ambient del país. 

Per exemple, el Hard Rock Entertainment World, del que ja no es parla gaire, però que encara hi és i que, en la pràctica,  suposarà una ampliació de Port Aventura (llegir aquest article i també aquest altre), i un aprofundiment en el monocultiu turístic a la costa de Tarragona. 

Per exemple, el nou terminal de creuers que Royal Caribbean construirà al port de Barcelona. No cal dir que incrementant la contaminació de la ciutat i, com no, aprofundint el monocultiu turístic a la ciutat i costa de Barcelona.

Com pot ser que estiguem permetent que aquests malparits converteixin Catalunya en un parc temàtic?

Per sort, sembla que poc a poc ens anem despertant: Una cinquantena d’entitats de Barcelona mostren el rebuig als Jocs Olímpics d’Hivern 2030. També: Músics de tot el país s’uneixen en una cançó contra els Jocs Olímpics d’Hivern. Vet aquí el vídeoclip de "La terra per sembrar":

 

La notícia al Vilaweb.

La del 15M ha de ser una manifestació de país. Un exemple més: la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny també es manifestarà a Puigcerdà contra els Jocs Olímpics. Però no només cal aturar els "jocs": també cal aturar totes les agressions, allà on es produeixin. Aturem als especuladors, al Pirineu i arreu.
 

15 de maig. Manifestació Stop Jocs Olímpics a Puigcerdà

 

El pròxim 15 de maig hi ha convocada a Puigcerdà una «manifestació de país»  contra el jocs Olímpics d'Hivern de 2030, també coneguts com «la darrera de les estafes que les elits catalano-espanyoles volen perpetrar contra els ciutadans de Catalunya».

Es important que aquesta manifestació surti bé, no pas pel cas que li en faran les elits catalano-espanyoles com per la conscienciació que suposa, i per trencar l'omnipresent propaganda del règim. Les elits estan posant tots els mitjans per engalipar a la gent, com  si els jocs fossin una cosa inevitable . Com si la dissidència ja hagués perdut. I  no. A més, la manifestació és a la capital de la Cerdanya, que és una de les comarques més afectades per aquesta estafa. És molt bo que que siguin els residents de les comarques afectades els que es posin al capdavant de la resistència, i encara millor que una majoria dels ciutadans de Catalunya els doni suport.

O sigui que si podeu, el 15 de maig a la Cerdanya hi falta gent.

L'ANC dóna suport a aquesta convocatòria. «»

Es molt probable que l'assemblea local de  l'ANC que més a prop de casa vostra organitzi el desplaçament. És una bona excusa per deixar-vos-hi caure i veure quina activitat fan a l'ANC. Serà una bona notícia si l'ANC es reconnecta amb el país, i es desconnecta dels partits.

Vet aquí el comunicat de l'ANC:

«L’entitat se suma a la lluita de la plataforma Stop Jocs Olímpics per  considerar que la candidatura olímpica implicarà una campanya d’espanyolització totalment incoherent amb la lluita per la independència.

El plenari de l’Assemblea ha aprovat aquest cap de setmana, per unanimitat, una proposta de resolució que ha fixat el posicionament de l’entitat en contra de la presentació de la candidatura Barcelona/Saragossa/Pirineus als Jocs Olímpics d’hivern del 2030. L’entitat ha pres la decisió després que la plataforma Stop Jocs Olímpics hagi contactat amb l’entitat per demanar-ne el suport.

A Catalunya hi ha diferents arguments a favor i en contra dels Jocs. Els arguments a favor són esportius i socioeconòmics. Els Jocs Olímpics suposen normalment una difusió i una despesa en els esports que hi competeixen més gran en els països organitzadors. I els territoris que els organitzen reben inversions en infraestructures necessàries per a l’organització dels Jocs que poden ser aprofitades després.

Els arguments en contra són socioeconòmics, ecològics i nacionals. Els arguments socioeconòmics en contra dels Jocs se centren en el model de desenvolupament que aquest tipus d’esdeveniments esportius afavoreixen. Un model basat en el turisme de masses i en la construcció, que són activitats de poc valor afegit i depredadores del territori. El Pirineu té poca diversificació econòmica i un monocultiu d’aquests sectors que ja és molt gran. Els arguments ecològics són especialment rellevants en els Jocs d’hivern, atès el canvi climàtic, que comporta un augment de la temperatura i una reducció de les precipitacions de neu, pujant la cota de neu.

A l’Assemblea Nacional Catalana, per la seva transversalitat ideològica, hi pot haver socis que estiguin a favor o en contra dels Jocs, en funció del model de desenvolupament socioeconòmic que defensin, i en circumstàncies normals no ens pertocaria posicionar-nos en aquest debat. Però aquests Jocs es proposen en circumstàncies que no són normals: no som un Estat independent, l’Estat espanyol ha criminalitzat i persegueix el moviment independentista i cerca la nostra assimilació nacional.

La candidatura ni tan sols és una candidatura catalana, sinó que és una candidatura conjunta amb Aragó. La visualització externa dels Jocs serà en clau nacional espanyola i contribuirà al missatge de falsa normalització de la situació política, atès que representarà una col·laboració amb una altra comunitat autònoma, el govern del qual s’ha mostrat especialment poc respectuós amb els nostres drets, en uns Jocs organitzats pel Comitè Olímpic Espanyol i amb plena implicació del Govern espanyol. Els Jocs són sempre una oportunitat pels Estats per practicar el nacionalisme. Aquests seran uns jocs espanyols, on es practicarà el nacionalisme espanyol, amb la col·laboració del Govern de la Generalitat.

Els Jocs tenen un impacte internacional important, i el missatge que transmetrà aquesta candidatura serà nefast en la nostra lluita pel reconeixement del dret d’autodeterminació i pel futur reconeixement internacional de la República Catalana.

En clau nacional, l’Assemblea Nacional Catalana està obligada, si vol ser coherent amb el seu Full de ruta, a posicionar-se en contra d’aquesta candidatura i a posar la seva capacitat mobilitzadora al servei de la plataforma en contra dels Jocs que s’ha constituït al Pirineu.

Per tots aquests motius, l’Assemblea Nacional Catalana expressa la seva posició contrària a la candidatura catalano-espanyola als Jocs Olímpics d’Hhvern 2030, perquè considera que aquesta candidatura forma part de l’agenda del “reencuentro” i implicarà una campanya d’espanyolització totalment incoherent amb la lluita per la independència.»

Per la seva banda, el Consell per la República Catalana vol impulsar un consulta  sobre els Jocs Olímpics d'Hivern: «El Govern del Consell per la República ha anunciat aquest dilluns 25 d’abril a la tarda en una Roda de Premsa la primera Consulta Ciutadana, que serà sobre els Jocs Olímpics d’Hivern al Principat.

La pregunta serà ‘’Creus que s’han de fer uns Jocs Olímpics al Pirineu?’’. I la resposta ‘’Sí’’, ‘’No’’ o ‘’No ho sé’’. Aquesta, que és la primera Consulta ciutadana, i haurà de recollir el 5% d’avals dels registrats (a data d’avui) per poder-se celebrar.

Preveient-se per al pròxim mes de juny, el vot serà telemàtic, secret i hi podran participar tots els registrats del Consell, tal com preveu el reglament. Tanmateix, en aquesta ocasió, el Govern del Consell ha acordat obrir la votació també a tots els ciutadans del Principat mitjançant una urna específica per a totes les persones no registrades.»

No hi ha una posició oficial del Consell sobre la qüestió dels jocs, però, en tot cas, el consell proposa una consulta a tot Catalunya, i no només a algunes de les comarques afectades. 

 Per moltes i bones raons: No als Jocs Olímpics! #StopJocsOlímpics2030.

Un any difícil

Avui acaba l'any. Des de la meva experiència personal, 2021 ha estat, com el 2020, un any difícil. Poso difícil per no posar dolent. 

Ha estat difícil en el personal. Tot i que ja venia d'abans. He vist com l'Alzheimer d'algú molt proper avançava. He vist com afectava a la vida d'aquesta persona i, sobretot, a la de la persona que el cuida. Ho veig i me'n faig càrrec del patiment d'aquestes persones perquè, si bé no sóc el cuidador principal, sóc "el principal" dels "secundaris". 

Però aquest any, a més, ha portat el deteriorament de la salut d'una altre persona molt propera. Després d'un munt de proves hi ha la sospita d'un mal dolent. Caldrà passar per quiròfan de forma imminent. Aquest darrers temps han estat plens de patiment, de dolor físic, però també d'angoixa i de por. En aquesta ocasió jo sí que sóc la persona més propera. 

Veure el patiment dels altres des de primera fila és dur. No té res a veure amb el que representa estar afectat directament pel mal, és evident. Però és dur. És l'única experiència de la que puc parlar amb honestedat, perquè és la que visc.

Patir és patir: hi ha dolor físic, hi ha por, hi ha ràbia. Amb sort, donem el millor que tenim dintre, però, també ens  surt allò pitjor. Veure el patiment dels altres a mi em serveix per conèixer-me millor. No us penseu que el judici és amable. No m'agraden moltes reaccions. No em sento culpable de res, no  em penedeixo de res, però, certament, podria fer-ho millor. Hauria pogut fer-ho millor en el passat. Segur que puc fer-ho millor en el present. Tant de bo que en el futur ho sàpiga fer millor. Si més no, una mica millor. Potser amb més empatia. Potser aportant més equilibri. Els que pateixen malaltia necessiten mans que els ajudin, que facin les tasques que no poden fer, que els rentin, que els netegin, que els preparin i els donin les medecines, que els facin el menjar i els parin la taula... però també els calen mans que els acaronin. Els cal algú que els escolti. Els cal una paraula amable, dolça o tranquil·litzadora. Els cal silenci, i una abraçada quan ploren. No és gens fàcil. 

No es gens fàcil perquè amb el pas del temps et canses, perds els estreps, no ets amable... Quan pateixes una malaltia et pots tornar odiós pels altres perquè un cert patiment provoca empatia, però el molt patiment, el molt malestar, la tristesa permanent, la depressió provoca el rebuig. Cap guerra hauria de durar massa,  però les malalties com l'Alzheimer es fan de batalles continuades, en permanent reculada i sense esperança de guanyar la guerra. Dels mals dolents prefereixo no parlar-ne per ara.

Un any dur en el personal. Ha estat un no parar que, per exemple, ha fet que gairebé no pogués dedicar temps al bloc. Avui escric aprofitant una treva i perquè m'ho demanava el cos. Tot i que el personal ha estat el que m'ha tingut més ocupat, també m'he adonat de les que que passaven pel món.

M'adono que la meva visió del món està influïda pel personal. Sempre és així. Però, sospito, que aquest biaix, enguany, ha estat més fort.

Perquè el que veig del món, no m'agrada. La pandèmia no deixa de ser la malaltia d'una bona part de la gent que conviu amb mi en aquesta societat. Podria haver passat que cadascun donés el millor que té però, certament, també ha fet que sortís el pitjor. La pandèmia ha estat (i és) patiment i dolor físic per als que han passat els símptomes més greus, per als malalts a les UCI, per als que els han quedat seqüeles, per als que han mort sols.a residències, per als que han patit pèrdues. 

La pandèmia també ha estat por. Una por massiva, feta de desinformació, de censura, de limitació de drets, de coacció, de propaganda... d'una manca absoluta d'investigació periodística que s'ha posat al servei d'interessos econòmics i polítics.

La pandèmia també ha estat el descobriment d'una societat que ha acceptat acríticament les retallades de drets, les restriccions, les coaccions... Una societat que diu d'ella mateixa que és i vol ser lliure i que, en canvi, voluntàriament es posa mascareta per sortir al carrer, per a treure-se-la quan entra a un restaurant, i  això és la lliberat. Una societat que ha esdevingut policial i de tothom espiant i jutjant a tothom. Una societat de postureig, de superficialitat, que prefereix cridar, insultar i assenyalar a investigar, escoltar, empatitzar, raonar i debatre. Una societat patèticament hedonista. Una societat que ha destruït els conceptes de llibertat i democràcia. Una societat que ha bescanviat drets per "Salut" i "Seguretat". Una societat vella i malalta. Una societat que ja estava malalta abans del Covid, però que, amb la patologia greu que ja carregava, avui es troba  a la UCI i amb pronòstic reservat.

Una societat que, com era d'esperar, perd la salut, la seguretat, i també els drets. Una societat que ha perdut el tremp. Que vol tornar al món d'abans, tot i que el discurs és just el contrari. "Un altre món és possible" deia Arcadi Oliveres. Se'l recorda amb veneració, com la imatge d'un sant. Però no se l'escolta, o no se l'entén. De fet, el món possible que volen la majoria és el de 2008, el que ell tan odiava, just el que havia abans del crack de les hipoteques subprime, quan semblava que tothom volia i podia ser ric.

I aquí estem. Resistint. Lluitant contra la malaltia, que ens posa un mirall i ens escup una imatge lletja. No som bons malalts. Som pèssims cuidadors. Però és tot el que tenim. Més ens val que ho acceptem, que mirem d'aprendre alguna cosa. Que ens alliberem de les pors i dels prejudicis. Que tinguem ben present que som mortals i només tenim aquesta vida. Un altre món és possible, Arcadi. Tu ho sabies i ens ho vas dir, i podem aconseguir-ho. Però hem de ser més humils. Hem de ser més rebels. Hem de voler sanar. Hem de voler cuidar-nos i cuidar. Hem d'explicar-nos, un altre cop, quin és el nostre somni. I somniar, i fer-lo realitat.

Viure, lluitar, desertar.

 Les meves ocupacions personals fan que cada com em sigui més difícil disposar del temps necessari per a escriure al blog. Avui trobo un moment. 

En algun moment des de que tinc aquest blog, dedicava temps a escriure sobre l'actualitat, i en feia un seguiment, En els moments de més activitat arribava a escriure, gairebé, un post diari. Avui estic molt llunys d'aquelles ràtios i l'actualitat em sembla menys urgent, menys atractiva que fa uns anys Em cal més temps per metabolitzar les notícies i moltes d'elles se'm passen sense ni tan sols haver-me'n adonat que es produïen.

He passat l'octubre sense escriure. Tot i que hi ha una data tan assenyalada com el primer d'octubre. Aniversari i commemoració del referèndum d'autodeterminació que ens va portar a una proclamació de la República catalana, tot i que immediatament suspesa en un gir del que, a dia d'avui, encara se'n paguen les conseqüències. No defensar la República va ser una decisió que mai sabrem si va ser encerada o no, Només sabem que no vam fer-ho. El nostre present és conseqüència directa d'aquella decisió.

Però fa un mes just del primer d'octubre. Avui es parla de la COP26. La nova cimera contra els efectes del canvi climàtic. L'experiència de cimeres anteriors només pot portar al més profund dels pessimismes. Vivim en un món que menteix, i es menteix.Un món de postureig. D'imatges. Un món impostat. Un món on es fa una cimera per recordar-nos a tots que només tenim aquests planeta per a sustentar la vida humana. Una cimera que parla de solidaritat, de responsabilitat, d'unitat planetària... Però el fet és que avui, els pressupostos de defensa de, essencialment, tots els països del món, són la partida més alta de cada pressupost. Els diners que avui es destinen a comprar armes, a preparar la guerra, contra la resta de la humanitat són infinitament més quantitat que els que es destinen a lluitar contra el canvi climàtic, o a la vacunació als països que encara no han pogut posar ni la primera dosi de la vacuna contra el Covid19.

És un món en el que la imatge i la correcció política són el més important, si més no per al comú de la gent, que per les elits el més important segueix sent el que sempre ha estat: el propi benefici, el propi interès. Sospito que la imposició de la correcció política, de la supeditació a la imatge, a l'opinió pública (que no deixa de ser l'actualització a escala industrial del "què diran" de temps passats) és l'estratègia preferida per les elits per continuar mantenint el control, per a seguir fent que la gent compri allò que interessa a les elits, per a tenir als pobles callats i que no protestin ni es queixin, per a tenir-los fiscalitzats, autocensurats, espantats.

Un món en que els pobles, o molta gent si més no, ja els està bé aquest marc de correcció política que  els permet justificar-se i no haver de fer l'esforç de fer-se responsables. Obeir sempre és més fàcil que fer-se'n càrrec. Fer el políticament correcte és suficient per a no haver de fer res més. Ser políticament  correcte i seguir consumint igual o més, però ara productes amb bio, verd o green a l'etiqueta. Ser políticament correctes i comprar un cotxe híbrid, primer, i elèctric, després. Protestar pel dèficit d'infraestructures de transport públic, però no posar mai un peu a rodalies, ni per error, i demanar l'ampliació del Prat i els jocs olímpics al Pirineu. Tot és correcte políticament. Tot és bio. Tot és eco. Però, inexplicablement, o potser  no tant, la quantitat de diòxid de carboni a l'atmosfera continua creixent.

No ens en sortirem. Avui ho veig així. No mentre siguem sent esclaus de la correcció política que ens permet ser irresponsables. Còmodament irresponsables. Hedonísticament irresponsables.Vet aquí el problema. Confondre felicitat amb plaer. Menystenir la responsabilitat envers el altres, els deures envers els altres, l'esforç per l'acompliment dels deures i l'assoliment dels objectius. Primar, en canvi, els drets però, més que res, confondre els drets, que al final sempre es resumeixen en el dret a la felicitat, pel dret al plaer;  i a l'evitació de l'esforç entès com a patiment. Una confusió promoguda i reforçada per les elits.

Uns ens enganyen, i els altres es deixen enganyar. Perquè és més fàcil. Perquè gairebé ningú vol, en el fons, que les coses canviïn gaire. I encara algun s'estranyen de la deserció dels que s'abaixen del sistema, dels que se n'aparten. Ens diuen que aquesta dècada és l'última oportunitat per evitar el desastre  climàtic, i ens diuen, en veu més baixa que, en realitat, si avui mateix deixéssim d'emetre gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, la mateixa inèrcia atmosfèrica ja faria inevitable als propers anys un escalfament prou perniciós per a les societats humanes. En realitat, el partit està en temps de descompte. Estem perdent. Ni tan sols podem empatar. A l'únic que podem aspirar és a maquillar el resultat. Però ni això podrem fer.

L'estratègia dels estats? inventar un relat. Ministeris de transició. Productes bio, eco i green de tota mena, més cars. Talls, des-abastiment del qual n'és culpable un enemic exterior i insolidari. Pèrdua de drets de la majoria en nom d'una seguretat que no només considera enemics a altres països, si no que troba enemics a la mateixa societat, i al mateix planeta, a la mateixa natura, que esdevé enemiga, ja sigui en forma de pandèmia, de volcà, de terratrèmol, de tsunami, o de sequeres persistents o tempestes violentes. La culpa és del "canvi climàtic", un monstre que ha aparegut del no res.

Desertar tampoc és una opció, tot i que certament puc entendre-la (i potser compartir-la!). Però no és una opció perquè el desastre és global. Com aquesta aquesta gran apagada que ens vaticinen i que, en realitat, no és més que la constatació de la immensa debilitat d'un sistema podrit que, malgrat tot, aprofita fins i tot l'amenaça del propi col·lapse per a espantar una mica més, per a sotmetre una mica  més, als seus súbdits.

No hi ha gran cosa a fer. Cadascú al seu petit camp de batalla hauria de fer un trinxera i resistir, consumir molt menys, coordinar-se amb d'altres resistents en cooperatives de tota mena. fer-se responsable, informar-se, compartir, denunciar, lluitar.

Un altre món és possible. Ja no serà el món bonic que podia haver estat però, si més no, encara ha de poder ser un món habitable, agradable i divers per a nosaltres mateixos i per als que ens seguiran. Però hem d'actuar, i no podem fer delegació d'aquesta responsabilitat. No podem desertar.

Si vols la felicitat, has de ser responsable i mesurat. Epicuri. Si més no, has de poder sentir-te satisfet per haver fet la teva part. Estoic.  El que és segur que si la teva vida  només és una cerca del plaer -hedonisme- no ho aconseguiràs. Et saturaràs. Et desesperaràs. El més trist: hauràs estat un inútil, i en seràs conscient al pitjor moment, quan t'arribi l'hora.

Llibre llegit: «Si el cel es tornés vermell» de Cori Calero. Comunicat de premsa de l'IPCC de 09/08/2021.

Llibre llegit:  «Si el cel es tornés vermell. El canvi climàtic. Conèixer-lo per combatre'l» de la periodista lleidatana Cori Calero especialitzada en divulgació científica i mediambiental i, en particular, del que representa i representarà el canvi climàtic.

El llibre s'estructura en tres parts. El primer bloc dona una resposta a la pregunta   «Què és el canvi climàtic?», i ja ens posa en alerta sobre les conseqüències, catastròfiques que, de forma inevitable, patirem. A la segona part «La noticia amb menys popularitat de la història» es demana com pot ser que  sabent les conseqüències inevitables i permanents, si més no per a una bona quantitat de generacions  a venir, no s'estigui actuant amb contundència i celeritat. La tercera part "Converses de cafè i d'altres indrets» recull les entrevistes a la Dra. M. Carme Llasat Botija (científica), Yayo Herrero (activista), el Dr. Jordi Solé Ollé (científic), el Dr. Josep Peñuelas (científic) i Maria Serra (activista).

El llibre és una eina de divulgació sobre el que implica el canvi climàtic per als que avui vivim i per als que viuran en el futur. En particular es fa un incís en el que representarà el canvi climàtic a la regió mediterrània. També és una crida a l'acció, i a l'adopció d'un estil de vida conscient i compromès amb la reducció de les emissions i la mitigació dels efectes del canvi climàtic. L'estil és molt directe. És, en aquest sentit, fàcil de llegir. Potser no tant pel seu contingut, força angoixant. És una lectura ideal per a treballar-la a instituts i centres educatius, però s'adreça a tothom. Seria molt bo que el llegissin els polítics que suposadament ens representen, a veure si entenen alguna cosa i deixen de fer l'imbècil.

El missatge del llibre és clar: el canvi climàtic ja és. Ja l'estem patint, i anirà a més. Degut a l'acumulació actual de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, ni que avui es tallessin en sec les emissions, ja tindríem un creixement inevitable de la temperatura i conseqüències catastròfiques en forma de fenòmens atmosfèrics extrems, augment del nivell del mar, menor disponibilitat d'aigua potable, destrucció d'hàbitats,ecosistemes i reducció de biodiversitat, pèrdua de terres fèrtils, amb les conseqüents migracions, aparició de noves malalties i virus... Tot això anirà a més. Ja està passant, i continuarà passant els propers anys, fins i tot  si avui s'aturessin completament les emissions degut a que els fenòmens atmosfèrics presenten una forta inèrcia que cal mesurar en anys.  

El cas és que avui no s'aturaran en sec les emissions. Ni demà. El que passa és que com que les emissions continuen -de fet, no han parat d'augmentar des de les primeres conferències internacionals sobre el clima, tot i els acords per a reduir-les preses en aquestes mateixes conferencies- el que cal esperar és que els efectes siguin molt més intensos. Cada dècima d'increment a la temperatura mitjana global es tradueix , directament, en més patiment, en més morts per calor, o per malaltia, o per gana, o per manca d'aigua, o per conflictes entre països desesperats i persones desesperades que fugen de la desertificació del que era la seva llar.

Anem a aquest futur. La qüestió és si només serà un futur terrible o si serà apocalíptic.

No és que ho digui jo, o que digui Cori Calero. Avui mateix el «Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic» (Intergovernmental Panel on Climate Change, IPCC) de l'ONU ha presentat la primera part del sisè informe sobre canvi climàtic. En podeu veure el resum de premsa a aquest enllaç.

Aquesta primera part no parla dels efectes sobre les persones ni de com mitigar el canvi, això vindrà a les parts posteriors que haurien de publicar-se durant aquest any i el que ve. Potser voldreu veure quines conseqüències es preveien als  informes anteriors (el cinquè informe es va publicar l'any 2014).

L'avís és clar:

«Climate change widespread, rapid, and intensifying – IPCC

GENEVA, Aug 9 – Scientists are observing changes in the Earth’s climate in every region and across the whole climate system, according to the latest Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) Report, released today. Many of the changes observed in the climate are unprecedented in thousands, if not hundreds of thousands of years, and some of the changes already set in motion - such as continued sea level rise - are irreversible over hundreds to thousands of years.

However, strong and sustained reductions in emissions of carbon dioxide and other greenhouse gases would limit climate change. While benefits for air quality would come quickly, it could take 20-30 years to see global temperatures stabilize, according to the IPCC Working Group I report, Climate Change 2021: the Physical Science Basis, approved on Friday by 195 member governments of the IPCC, through a virtual approval session that was held over two weeks starting on July 26.»

[...]

«The report provides new estimates of the chances of crossing the global warming level of 1.5°C in the next decades, and finds that unless there are immediate, rapid and large-scale reductions in greenhouse gas emissions, limiting warming to close to 1.5°C or even 2°C will be beyond reach.

The report shows that emissions of greenhouse gases from human activities are responsible for approximately 1.1°C of warming since 1850-1900, and finds that averaged over the next 20 years, global temperature is expected to reach or exceed 1.5°C of warming.» 

[...]

«“Climate change is already affecting every region on Earth, in multiple ways. The changes we experience will increase with additional warming”, said IPCC Working Group I Co-Chair Panmao Zhai.

[...]

 The report projects that in the coming decades climate changes will increase in all regions. For 1.5°C of global warming, there will be increasing heat waves, longer warm seasons and shorter cold seasons. At 2°C of global warming, heat extremes would more often reach critical tolerance thresholds for agriculture and health, the report shows.

[...]

 But it is not just about temperature. Climate change is bringing multiple different changes in different regions – which will all increase with further warming. These include changes to wetness and dryness, to winds, snow and ice, coastal areas and oceans. For example:

• Climate change is intensifying the water cycle. This brings more intense rainfall and associated flooding, as well as more intense drought in many regions.
• Climate change is affecting rainfall patterns. In high latitudes, precipitation is likely to increase, while it is projected to decrease over large parts of the subtropics. Changes to monsoon precipitation are expected, which will vary by region.
• Coastal areas will see continued sea level rise throughout the 21st century, contributing to more frequent and severe coastal flooding in low-lying areas and coastal erosion. Extreme sea level events that previously occurred once in 100 years could happen every year by the end of this century.
• Further warming will amplify permafrost thawing, and the loss of seasonal snow cover, melting of glaciers and ice sheets, and loss of summer Arctic sea ice.
• Changes to the ocean, including warming, more frequent marine heatwaves,  cean acidification, and reduced oxygen levels have been clearly linked to human influence. These changes affect both ocean ecosystems and the people that rely on them, and they will continue throughout at least the rest of this century.
• For cities, some aspects of climate change may be amplified, including heat (since urban areas are usually warmer than their surroundings), flooding from heavy precipitation events and sea level rise in coastal cities.»
  

[...]

«The report also shows that human actions still have the potential to determine the future course of climate. The evidence is clear that carbon dioxide (CO 2 ) is the main driver of climate change, even as other greenhouse gases and air pollutants also affect the climate.

“Stabilizing the climate will require strong, rapid, and sustained reductions in greenhouse gas emissions, and reaching net zero CO 2 emissions. Limiting other greenhouse gases and air pollutants, especially methane, could have benefits both for health and the climate,” said Zhai.»

I ara que algú del govern de Catalunya i del gobierno de España m'expliqui l'estupidesa infinita que es demostra al plantejar uns "jocs olímpics d'hivern al Pirineu" i també una ampliació de l'aeroport del Prat quan, a la vista de que parlem de la supervivència de l'espècie, el que caldria seria deixar de volar amb avió i, per tant, no calen aeroports més grans.

Cal canviar a models econòmics sostenibles que, per descomptat, han de fugir del monocultiu turístic. Cal  protegir els ecosistemes, i el Pirineu és un dels més fràgils, amb una reequilibri territorial. Cal potenciar el transport públic. Per posar  tren de Puigcerdà a la Seu d'Urgell no calen uns jocs olímpics al servei i major glòria del nacionalisme espanyol. El que cal és inversió en medi rural. Per portar la fibra òptica a la Catalunya no metropolitaana no calen uns Jocs olímpics, el quec cal és inversió i reequilibri territorial, cal que l'area metropolitana es faci més petita i més verda, calen més pagesos i més gestió dels boscos. Tots plegats hem de reduir el consum de productes, d'energia i d'aigua i posats a consumir, que sigui majoritàriament de producció local i de proximitat. Sobirania alimentària se'n diu. I també energètica. Però per aconseguir-ho una massa crítica dela població ha de comprometre's amb el futur, informar-se i actuar de forma conseqüent i responsable.

Al meu entendre, avui els polítics han deixat de ser útils. No tenen cap visió estratègica que no sigui la dels lobbies que, aquests sí, representen.

Hi havia un projecte d'independència nacional que, jo creia, era compartit per aquests polítics però la força revolucionària de la gent els va aturar en sec. Massa negocis es podien perdre. El projecte independentista, evidentment, persisteix, però no pot deixar-se en mans d'aquests colla de buròcrates de vol gallinaci que hi han ara a banda i banda. El projecte independentista representa sobiranies (nacional, energètica, alimentària), representa autogestió, representa compromís amb el medi ambient: actuar localment pensant globalment, representa reequilibri territorial i millor acord amb el medi. El projecte indepèndetista representa major eficiència en el comsum i, necessàriament, passa per treure's de sobre la capa parasitària, extractiva i corrupta que representa l'estat espanyol i el pou sense fons que és Madrid. Territori, per cert, que segons les previsions del IPCC pot esdevenir un bolet insostenible enmig del desert que serà la península Ibèrica (Catalunya inclosa).

I ara, seguim fent com si res.

Sant Jordi 2021. Naomi Klein, "En Flames" i Cori Calero, "Si el cel es tornés vermell".

Sant Jordi. La diada del llibre i la rosa torna als carrers però sense les aglomeracions prèvies a la pandèmia. Alguna cosa bona havia de tenir. És primavera. Els falciots ja són aquí. Sant Jordi. Llum.

Enguany, un parell de llibres m'han cridat l'atenció.  El primer ja és a casa: 

«En flames», de Naomi Klein. Empúries. 

A la web hom hi pot llegir :

«En flames. La defensa (encesa) del Green New Deal

Naomi Klein aborda la crisi climàtica i la necessitat d'un canvi radical: un New Deal verd.

“Al rellotge climàtic se li esgota el temps”. Després de deu anys comprovant com la crisi climàtica passava d’amenaça futura a urgència de vida o mort, Naomi Klein la tracta en aquest llibre no tan sols com un repte polític sinó també com un d’espiritual i de la imaginació humana. Denúncia i crida a l’acció, alhora, a través dels reportatges de primera línia sobre les catàstrofes ecològiques actuals causades per les corporacions i els governs, Klein proposa un canvi de paradigma de pensament que ens permeti afrontar la conversió ecològica. La bona notícia és que molta gent ja s’ha alçat per demanar aquest canvi. L’anomenat Green New Deal: l’última ocasió abans de destruir el planeta.»

Des de fa ja un temps (Llegiu "Això ho canvia tot")  que Naomi Klein ha identificat la crisi climàtica com el principal repte de la humanitat. Un repte que per la seva importància i urgència esdevé crític. Cal atacar el problema de forma decidida. Els llibre de Klein són sovint una crida a l'acció. Segur que aquest també ho és. Espero encetar-ne la lectura avui mateix.

L'altre llibre que m'ha cridat l'atenció també tracta el mateix tema i amb la mateixa intenció. Aquest encara l'he d'anar a buscar. Es tracta de:

«Si el cel es tornés vermell», Cori Calero, Vienaedicions. 

La periodista lleidatana, que segur que recordeu pels seus reportatges a l'"Espai Terra" de Televisió de Catalunya, també ens urgeix a l'acció en resposta a la crisi climàtica. 

 Al lloc web hom pot llegir:

«Si el cel es tornés vermell
El canvi climàtic. Conèixer-lo per combatre'l

El canvi climàtic no és el problema més important, és l’únic problema que ens ha d’importar. I ara és el moment d’actuar
 

Imagineu-vos que un dia us lleveu i veieu que, incomprensiblement, el cel s’ha tornat vermell! Totes les televisions, tots els diaris, tothom en parla a les xarxes... No hi ha cap altra notícia al món. Passen els dies i el cel continua sent vermellíssim. I els científics asseguren que això és degut a les emissions de gasos per l’activitat humana. I n’aporten proves irrefutables. Sens dubte tothom sortiria immediatament al carrer a demanar que es fes ja alguna cosa perquè el cel tornés a ser blau. I els polítics correrien a promulgar lleis. Però la realitat és que els efectes de l’escalfament global no són tan visibles, la qual cosa no vol dir que no existeixin. Aquest llibre vol demostrar que el cel s’està tornant vermell encara que no ho veiem i pretén esperonar-nos a actuar».

Sant Jordi, patró de Catalunya. Diada del llibre i la rosa. La gran festa de la primavera. Que també sigui reivindicativa. Que també sigui de presa de consciència.

Aquest món que vivim podria ser molt millor del que és. Molt més lliure. Molt més net. Molt més just. Podem aconseguir-ho. Ens cal compromís, i realisme. La pandèmia ens ha mostrat com som de fràgils. Ens ha recordat, a vegades cruelment, que ni som invulnerables ni immortals.

L'aire, l'aigua, el sol, la vida...  són l'únic que és realment imprescindible. No podem fer-ho malbé ni malbaratar-ho. Ens cal protegir-ho. Sovint n'hi hauria prou amb respectar-ho. Amb adonar-se que els fets tenen conseqüències i que si no hi han prou vacunes, o prou aigua, o prou aliments, o prou espai per viure... molta gent mor. 

Hem d'aprendre alguna cosa. Ens cal actuar. Ara mateix. De forma persistent, sovint auto-organitzats perquè ens interessa a la gent fer que el món sigui un lloc per viure. És més important viure que fer negoci. Igual com a Catalunya som  capaços de mobilitzacions massives i persistents per la Independència, també hem de ser capaços de mobilitzacions persistents pel clima. És una lluita compartida. Pensar globalment en la crisi climàtica i actuar localment a Catalunya implementant, per exemple, la sobirania alimentària i energètica fent servir models de proximitat i energies renovables. 

No és fàcil. Però no hi ha cap més opció que actuar. Amb intel·ligència i amb decisió.

Bona Diada de Sant Jordi.

#EmergènciaClimàtica27S #FridaysForFuture,

Greta Thunberg és molt jove. Una nena. Tanmateix, tot i la seva jovenesa, ha donat un pas al front, ha atret l'atenció del món amb la seva vaga estudiantil pel clima dels divendres. Ha cridat l'atenció pel seu discurs. Ràpidament ha esdevingut una icona mundial.

Al seu discurs segurament podem trobar punts febles. Tanmateix, el seu missatge de fons és clar i potent : Fem-nos càrrec del planeta d'un vegada. El canvi climàtic és un fet. Molta gent patirà a causa del canvi climàtic. Moltes espècies de plantes i animals s'estan extingint i s'extingiran per causa del canvi climàtic, i de la contaminació del medi ambient. No és cap broma. Sense entrar a parlar d'ètica, que també caldria, la pèrdua de biodiversitat és, en ella mateixa, un perill per a la humanitat.

El del vídeo és el darrer discurs que ha pronunciat la jove activista sueca. El passat dilluns Greta Thunberg va parlar a la United Nations Climate Action Summit. Va ser un discurs molt dur i colpidor i, per moments, a Greta Thunberg se li trencava la veu.

Mireu, jo no penso que Greta Thunberg sigui un producte de màrqueting. Vull dir, estic força segur que darrera Greta podrem trobar gent, organitzacions, interessos que estan aprofitant la imatge mediàtica d'aquesta nena; o potser  estan ajudant a construir aquesta imatge a la seva pròpia conveniència. No dic que no. No ho sé. No m'estranyaria que fos així.

Però jo me la crec a ella. No fa teatre. Jo em crec que ella sent el que diu. Em crec que quan se li trenca la veu parlant de la crisi climàtica realment sent ràbia i por. Crec que és veritat i que parla des del seu cor.

Jo la defenso. Però, sobretot, l'escolto. Podem discutir els punts febles del seu missatge, podem dir que al seu discurs hi han imprecisions científiques o afirmacions discutibles, però el fons, per mi, segueix sent vàlid : No hi ha un planeta B. El canvi climàtic és real. Hem d'actuar. Cal reduir les emissions i això vol dir principalment reduir el consum. Això vol dir adoptar tecnologies netes ràpidament. Això vol dir despesa a curt plaç, però beneficis, potser intangibles, a llarg.

O potser no tan intangibles, perquè la vida és el bé més valuós de tots i, com acostuma a passar amb el que de debò és valuós, la vida no té preu.

Vinga. Som-hi. Encara podem fer alguna cosa. Escolteu-la. Actuem.

Dia de la Terra 2016

    Avui, qui més qui menys, està fent els deures per demà, Sant Jordi i potser a la majoria se'ns deu haver passat que avui és el "Dia de la Terra". A Google no se li ha passat i han dedicat el doodle d'avui a la data.

    "Dia de la Terra", i també el "Dia de la Mare Terra", que és com l'ONU es refereix a aquest dia des de 2009. Dos noms gairebé idèntics per referir-se al mateix.

    Es pot discutir molt sobre l'eficàcia d'aquests "dies internacionals d'alguna cosa". Tot i la doble dedicació del dia, em fa l'efecte que al nostre país la data queda massa tapada per la força de la festa de demà. De totes formes crec que dedicar explícitament un dia a pensar en la cura del planeta és una bona cosa.

    De fet, per anar bé, caldria dedicar-hi, no un, si no tots els dies. Tots els dies haurien de ser el "Dia de la Terra", o de la "Mare Terra". La consciència ecològica hauria de ser quelcom que sorgís espontàniament.

    Costa. Penso que hauria de ser més senzill. No pot ser que la protecció del planeta acabi passant per les mans de polítics, o del mercat. Dubto que funcioni. Acabarà convertint-se la protecció de l'aire, dels oceans , de la biodiversitat en negocis i no tinc gens clar que el benefici i els interessos d'uns pocs acabin representant el millor per a la biosfera.

    A Catalunya, el grup de referència pel que fa a l'organització d'actes amb motiu d'aquesta dia internacional és l'associació Dia de la Terra, que forma part de la Earth Day Network.

    Tanmateix, l'acte principal que organitza l'associació Dia de la Terra és la Fira de la Terra, que es va fer el passat cap de setmana. Suposo que per evitar la proximitat amb el Sant Jordi. En tot cas, com diu l'eslògan, cada dia és el Dia de la Terra.

    Cada dia ha de ser el Dia de la Terra, això és el que es pretén amb el Compromís Verd.


    EL COMPROMÍS VERD

    PERQUÈ avui el nostre planeta s’enfronta a greus crisis ecològiques, com ara l’escalfament global, l’enverinament radioactiu dels sistemas naturals, la devastació dels boscos humits (tropicals i temperats), el ràpid increment de la població i de la pol·lució en l’aire, en l’aigua, en sòls...
PERQUÈ el futur del planeta depèn tant del compromís de cada país o nació, com del de cada persona, JO EM COMPROMETO A APORTAR LA MEVA CONTRIBUCIÓ PER EVITAR LA CONTINUADA DEGRADACIÓ DELS ECOSISTEMES DEL PLANETA, FENT QUE LA MEVA PREOCUPACIÓ PELS SISTEMES NATURALS, CULTURALS I SOCIALS IMPREGNI LES MEVES FORMES DE ACTUAR.


    Em comprometo a fer el màxim per reciclar, estalviar l’aigua, conservar l’energia i fer servir fonts renovables, emprar mitjans de transport eficients i mirar d’adoptar un estil de vida com si cada dia fos el DIA DE LA TERRA.


    COMPRAR: Em comprometo a fer el màxim a l’hora de comprar i utilitzar productes el menys danyosos possibles per als sistemes naturals i l’entorn. A més, tractaré sempre que pugui amb aquelles corporacions que promoguin una responsabilització ecològica global.

    VOTAR: Em comprometo a votar i donar suport a aquells/es candidats/es que demostrin una permanent preocupació per l’entorn.


    DONAR SUPORT: Em comprometo a donar suport a l’aprovació d’aquelles iniciatives que proposin lleis locals i/o nacionals i/o tractats internacionals que tinguin per finalitat la protecció de l’entorn.



Així sigui.

Feliç i compromès Dia de la Terra.

Cada dia és el Dia de la Terra

Canvi climàtic. Últim avís.

La costa est dels EUA va patir fa un parell de dies els efectes d'una important tempesta de neu. La tempesta Jonas va provocar almenys divuit víctimes i una quantitat important de danys materials, a més de causar problemes en transports i comunicacions.

Una conseqüència del canvi climàtic? segurament, potser de forma indirecta, doncs aquests fenòmens excepcionals no són,històricament, tan excepcionals. D'altre banda el canvi climàtic es manifesta, justament, en l'increment de la freqüència d'aquests fenòmens excepcionals.

Amb tots els matisos que se li vulguin donar, simplificaré i diré que probablement sí, aquesta tempesta és una de les conseqüències del canvi climàtic.

I què? doncs, em temo, res. Per a les víctimes, aquesta tempesta ha estat tràgica però segurament per a la gran majoria dels consumidors de notícies aquesta només és, dos dies després, una notícia consumida.

Pels EUA aquesta tempesta ha estat, en el pitjor dels casos, una molèstia. El gegant nord-americà no s'atura per que nevi una mica, o molt. Com a molt, una molèstia. Res a tenir en compte.

En canvi, fa també cosa d'un parell de dies em va arribar a través de Global Voices en Català aquest article: "El canvi climàtic ja podria estar desplaçant més persones que la guerra" (article de Jason Margolis per The World publicat originalment a PRI.org el 9 de desembre del 2015).

Sí,hem llegit bé. Podria ser que els refugiats climàtics ja fossin més que els refugiats per conflictes bèl·lics.

Uns fugen del desert, altres del mar que augmenta de nivell i nega i salinitza deltes i terres fèrtils, altres de la destrucció provocada per tempestes mai vistes abans. La biosfera està rebent un munt de gasos d'efecte hivernacle i els delicats equilibris planetaris de la biosfera es veuen alterats. El resultat són nous punts d'equilibri als quals s'hi arriba de forma abrupta. O, més greu, apareixen llaços de realimentació positiva que inestabilitzen encara més la biosfera.

L'emissió de gasos d'efecte hivernacle és, majoritàriament, d'origen humà. Tot i que l'emissió del metà atrapat al permafrost siberià podria estar-se disparant per un llaç de realimentació positiva i el CO2 atrapat al llit marí també es podria estar alliberant en un altre cicle de realimentació positiva.

Tanmateix, aquest cicles no serien encara tan determinants com els produïts per l'emissió de gasos per processos industrials. En tot cas, el mal ja està fet i ni que avui s'aturés en sec l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, els seus efectes -alguns d'ells ja irreversibles pel que fa, per exemple, en biodiversitat- continuaran percebent-se de forma catastròfica durant un munt d'anys.

El cas és que avui els efectes ja s'estan notant. A països com els EUA, o a casa nostra, amb aquest hivern calorós que estem passant, no deixen de ser, per ara, una molèstia. Però per als refugiats climàtics és una tragèdia.

Vet aquí el gran problema: pels països rics, el canvi climàtic és, per ara, només una molèstia. No és urgent. No és res que no es pugui arreglar amb uns bons llevaneus, si neva massa, o amb canons de neu a les pistes d'esquí, si neva poc. Encara en podrem fer un bon negoci, i potser podrem obrir noves rutes comercials pel pol nord aprofitant el desglaç de l'Àrtic. Digues-i capitalisme.

Pels països pobres, en canvi, el canvi climàtic és una tragèdia. És la condemna a la pobresa i al deute, a la pèrdua de les formes de vida tradicionals, a l'emigració i al desarrelament.

Interessos econòmics envien gas d'efecte hivernacle a l'atmosfera en benefici d'uns pocs i per a misèria de molts. Igual com les guerres es fan per interessos econòmics, l'emissió de gasos d'efecte hivernacle es un atemptat al procomú que és l'atmosfera, que diria Jeremy Rifkin. Es pot considerar lícitament i a tots els efectes, un acte de guerra de les multinacionals contra els habitants del planeta, humans i no humans, animals i vegetals. El capitalisme contra el clima, que diria Naomi Klein. Convé llegir el llibre "Això ho canvia tot" de l'activista canadenca.



Una nevada als EUA. Notícia caduca ja. Només una molèstia. Informació de consum ràpid i d'entreteniment. Obviem els refugiats, per conflictes bèl·lics o pel conflicte climàtic. Refugiats. Gent que fuig. Que fugen de la guerra, o de la fam o d'un clima que es torna hostil. En realitat fugen dels capitalisme global. Refugiats del capitalisme global en un món on el capitalisme global és a tot arreu.

Tenim un problema, i gros. Però no és l'escalfament global. Certament que l'escalfament global és el seu efecte més cridaner i la febre de la Terra ja és un problema en ella mateixa. Mireu aquest vídeo:



L'escalfament de la Terra des de 1880 fins avui. Des de la Revolució Industrial fins avui. Gairebé segle i mig de capitalisme industrial i progressivament global.

Hem de repensar el present i el futur i no valen els plantejaments econòmics tradicionals. Ordenadament o de forma traumàtica, però haurem de decréixer. És urgent fer-ho. Avui el clima és una "molèstia" -aquest hivern que sembla primavera- a casa nostra, però cal adonar-se que no és una molèstia: és l'últim avís.

Llibre llegit: "Tot un país per decidir. El llibre dels colors per la República Catalana Independent"

Una tasca que m'havia auto-imposat de cara a poder votar amb fonament aquest proper diumenge 24 era la de llegir el llibre (o llibret, o opuscle) "Tot un país per decidir. El llibre dels colors per la República Catalana independent." editat per les "Esquerres per la Independència". Nom que aglutina partits, sindicats, i associacions de l'esquerra independentista. Traduït: gent de CUP, ERC, Procés Constituent... i també de la Intersindical-CSC, o CONC (CCOO, per entendre'ns)... No hi són tots els moviments i grups independentistes d'esquerres, sens dubte, però els que hi són donen una bona idea de la pluralitat d'aquest espai.

Es tracta d'un llibre que proposa les línies mestres d'un model de país. Un país amb matriu d'esquerres, de la pluralitat de l'esquerra. El llibre pretén aportar un posicionament de cara al procés constituent que és a punt d'encetar-se.

Cada capítol està dedicat a fer una proposta sobre un aspecte de la nova República: marc laboral, gènere, educació, sanitat, justícia, medi ambient, energia, pagesia i ramaderia, banca, economia, indústria, municipalisme, cooperació internacional... Cada capítol és escrit per un autor, diguem-ne, especialitzat.

Això fa que el text resulti més aviat un recull d'assajos i, per mi, això el torna irregular: hi han capítols més interessants i amb més suc que no pas d'altres. En alguns el to es didàctic, en d'altres reivindicatiu.  El respecte a la pluralitat dels autors fa que es pugui trobar alguna proposta que es contradiu amb alguna altre. En fi. Si més no, però, a tot el llibre es percep una forta preocupació mediambiental. Finalment, l'esquerra sembla haver assumit el repte climàtic en tota la seva importància crítica i vital. És bo que el nou país incorpori aquesta pulsió a la seva matriu.

En el meu cas, aquest llibre em dona una base per triar a qui votaré. El meu vot anirà cap a aquells partits que d'alguna forma incorporin les idees que s'hi recullen en els seus programes. Ja sigui per triar alcalde el proper 24M, o per determinar la matriu de la nova República.

Com deia ahir, esquerra independentista: El 24M perquè per a fer la ciutat d'esquerres que vull, em cal un estat català. El 27S, perquè el model d'estat català que jo vull ha de construir-se de baix a dalt, des de l'esquerra.

Encetem el debat. L'esquerra independentista fa aquesta proposta. 

Punts programàtics per la independència

Volem la independència:

1.  … per garantir feina, salaris, prestacions i pensions dignes per a totes i tots
2. … per una democràcia plena i lliure de corrupció
3. … per aturar els desnonaments i garantir un habitatge digne per a tothom
4. … per garantir el dret de totes les persones a decidir sobre el seu propi cos
5. … pel repartiment dels treballs i la riquesa
6. … per una banca pública i amb control social
7. … per rescatar les persones i deixar de pagar el deute il·legítim
8. … per una salut i sanitat públiques d’accés universal
9. … per un sistema judicial proper, imparcial, gratuït i eficient
10. … per garantir els drets de ciutadania a tots els que viuen a Catalunya
11. … per la sobirania energètica, el control dels recursos naturals i una economia ecològica.
12. … per una economia productiva i solidària al servei de les persones
13. … per una educació pública, integradora i de qualitat
14. … per un serveis públics universals
15. … per un territoris cohesionat amb les infraestructures integrades i equilibrades
16. … per una participació veïnal que influeixi directament en les polítiques públiques municipals

Llibre llegit: "Això ho canvia tot" de Naomi Klein.

"Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima", de Naomi Klein, Editorial Empúries, és el llibre que m'ha tingut ocupat des del passat Sant Jordi.  És una lectura més que recomanable. Una crida urgent a l'acció per tractar d'atenuar els efectes del canvi climàtic.

Es tracta, però, d'una crida a l'acció argumentada; amb una exposició dels motius pels que cal actuar; amb una crítica, ferotge, als grups que, en nom d'un ecologisme de saló, han acabat pactant amb les multinacionals que destrueixen el clima; amb propostes d'acció rumiades. És un llibre que cal llegir.

Naomi Klein és una referència imprescindible dins el moviment altermundialista. És obligatori recordar que és l'autora de "No logo" i "la doctrina del shock. A "No Logo" denunciava el poder antidemocràtic de les multinacionals a "La doctrina del shock", com aquestes multinacionals aconseguien mitjançant el capitalisme del desastre, arrabassar drets civils, fer-se lleis a mida, privatitzar serveis públics i acaparar la riquesa; a "Això ho canvia tot", Klein ens mostra com aquesta avarícia és suïcida per una banda, i "ecocida" per l'altre.

Els tres llibres estan separats per catorze anys i però tenen una continuḯtat, es veu una evolució entre ells, seguint el pas del temps. El món és molt diferent de fa una dècada i mitja, quan es va publicar "No logo". L'avarícia de les multinacionals avui és evident i la "doctrina del shock" aplicada a escala global com a "resposta" a la gran crisi que encara patim no deixen dubtes sobre la natura perversa del capitalisme del segle XXI. El capitalisme no enganya, l'objectiu és acaparar riqueses sense aturador. El creixement infinit. I, en aquesta cursa, tots els recursos natural són susceptibles de ser consumits.

La Klein explica això en un llibre gruixut: 640 pàgines de contingut i 116 pàgines de notes. Aquestes pàgines s'estructuren en tres blocs:

1. "Mala sincronització". La lluita contra el canvi climàtic pot ser el gran relligador de les diferents lluites pels drets de tota mena, laborals, de gènere, de llibertat democràtica, o directament ambientals. Pel seu caràcter crític per a la vida. Però, tanmateix, avui encara no ho és. En canvi la dreta global ha captat perfectament el caràcter revolucionari de la lluita contra el canvi climàtic i, la seva resposta ha estat múltiple: des del negacionisme; fins al capitalisme "verd"; o l'adopció de fonts d'energia "neta", con el gas natural, o l'etanol reconvertits en nous productes de les multinacionals de l'energia; o directament l'us de la força per imposar l'extracció per fracking, o d'arenes bituminoses.

La dreta global està organitzada per continuar aquesta extracció criminal, l'esquerra global tot just comença a organitzar-se, o reorganitzar-se per respondre. Mala sincronització.

2. "El pensament màgic". Part d'aquest retard en donar resposta, uns temps preciós perdut, és degut a com l'ecologisme "de saló" ha encarat la resposta. NO s'han atacat problemes puntuals, però no s'ha vist, o no s'ha volgut veure la relació directa entre capitalisme i canvi climàtic. En canvi, s'ha confiat en l'aparició de "súper-herois ecologistes", en la forma de multimilionaris donants de grans sumes de diners per a la investigació climàtica; o la creença que la ciència descobrirà alguna energia miraculosa, no contaminant; o que, potser es descobrirà la forma de regular la temperatura del planeta mitjançant solucions de geoenginyeria globals... El cas és que no es planteja que la solució per no emetre més gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera és molt més senzilla: no consumir combustibles fòssils. Però, és clar, aquest plantejament, decreixentista, xoca amb el model capitalista basat en el creixement infinit.

3. "Els indicis d'un començament". Han passat anys i el capitalisme extractiu ha actuat i actua cada vegada amb més fatxenderia, prepotència i des de posicions de força per continuar acaparant beneficis (amb governs corruptes que no son pas aliens a aquestes accions). Aquesta operació de saqueig es troba, cada vegada més, amb respostes d'acció directa persistents i, sovint, eficaces per aturar projectes extractius. És una resposta global que Klein anomena Blockadia, una línia de front que es troba escampada arreu del món. Blockadia és allà on hi ha una lluita mediambiental, però també una lluita per la democràcia, per l'autodeterminació i el dret a decidir, una lluita feminista, una lluita per drets laborals, o per serveis públics. Perquè resulta que, en realitat totes aquests lluites comparteixen un punt comú: cal un canvi de paradigma, un canvi de cosmovisió, de forma d'entendre el món. El món no és un recurs, la gent no és un recurs, el món és on vivim, però amb unes condicions que estan canviant i que dos graus d'escalfament faran que deixi de ser el lloc, malgrat tot, acollidor que és ara.

D'aquest tercer bloc en destaco el darrer capítol del llibre "El dret a la regeneració". És la cosa més personal que he llegit mai de Naomi Klein: relaciona la seva difícil maternitat (Klein ha estat mare per primer cop mentre escrivia aquest llibre) amb les dificultats que tenim cada vegada més com espècie per a reproduir la vida, o les dificultats que tenen tantes i tantes altres espècies, o les especies que, directament, s'han extingit o s'estan extingint.

Aquestes dificultats estan fortament relacionades amb una forma de vida tòxica i amb un planeta cada cop més brut. La Terra, però, amb prou temps, és capaç de regenerar-se, o més ben dit, la vida és capaç de brollar de nou. Doncs bé, aquest dret a la renovació de la vida és un dret fonamental, un dret relacionat amb la maternitat i la paternitat. La idea és que l'ecosistema, les diferents espècies d'animals, plantes i biosfera, en conjunt, som un bressol de vida i tenim el dret a la regeneració. la regeneració vital va més enllà de la transmissió de gens de pares a fills, Tots i tothom formem part d'aquest procés de regeneració vital i de protecció de la vida. És una gran visió.

Klein acaba amb un capítol de conclusió en el que crida a l'acció. No queda massa temps per evitar la pujada de dos graus que ens durà a un clima desfermat i hostil. No hi ha gaire temps i al màxim que es pot aspirar ara es, amb prou feines, a atenuar els efectes del canvi climàtic. Però fins i tot per a aixo caldrà una acció contundent. Es poden fer coses però ha d'haver un canvi general de valors. I de la pròpia visió de la humanitat al món. Cal oferir alternatives pràctiques. Per exemple un municipalisme fort capaç de recuperar el control sobre les fonts d'energia i els recursos i posar-los al servei de la gent, i no de les multinacionals de l'energia. No només: les lluites laborals, les reivindicacions feministes... es poden llegir des d'un punt de vista mediambiental. La conciliació familiar és alguna cosa més que paraules quan és la mateixa reproducció la que està amenaçada. El dret a decidir, l'autodeterminació, la democràcia en si mateixa, és un poderós actiu en la defensa del medi ambient. L'estimació i el coneixement del propi territori, vist com una llar, i no com un recurs, les varietats culturals i lingüístiques esdevenen en elles mateixes biodiversitat.

Em deixo moltíssimes coses al tinter. No pretenia ser exhaustiu. Només vull fer una recomanació: Llegiu-lo. Us excitarà. Us farà pensar. Us motivarà a l'acció.

Repeteixo, em deixo moltes coses, potser que escoltem a la mateixa Naomi Klein explicant el seu propi llibre. Naomi Klein va ser a Barcelona el passat 27 de març, al CCCB, presentant el llibre, i va donar aquesta conferència (traduïda al català):




Moltes gràcies, Naomi Klein. Feia falta aquest llibre. Gràcies infinites per la vostra lucidesa.

...i felicitats pel petit Toma!

Llibre llegit: "¿Por qué el decrecimiento?" de Carlos Taibo.

"Per què el Decreixement?" de Carlos Taibo.

Decreixement?

Segons la Conferència sobre Decreixement Barcelona 2010, Què és decreixement?

"El decreixement porta a la idea d'una reducció voluntària de les dimensions del sistema econòmic, el què implica una reducció del PIB.

Tanmateix el decreixement no té només a veure amb el desafiament a la centralitat de PIB com l'objectiu principal de política, sinó que proposa un marc per a la transició a uns models de producció i consum més reduïts i més sostenibles.

El decreixement té a veure amb trobar un camí, una transició, a la justícia social, benestar i sostenibilitat ecològica. Implica una gamma d'accions a nivell individual i col·lectiu, basades en un canvi de valors i en la democratització de les societats.

El decreixement té a veure amb que sigui la gent, més que la tecnologia, qui decideixi la direcció de l'evolució de la societat. Té a veure també amb aportar sentit a la vida humana, què no està associada per se amb el consum ostentós i amb el materialisme."

I qui és Carlos Taibo?

Carlos Taibo (Facebook i Twitter) és professor de ciència política a la Universidad Autónoma de Madrid i és una veu molt crítica amb el poder. Ell mateix es declara llibertari decreixentista. En particular, ha escrit llibres i articles de divulgació sobre el decreixement.


Per què el decreixement?

Doncs bé, el llibre de Carlos Taibo ¿Por qué el decrecimiento? Un ensayo sobre la antesala del colapso", editat per Los libros del lince ha estat una de les lectures que m'han ocupat recentment. Crec que és una bona lectura introductòria al decreixement.

El llibre recull les argumentacions en favor del decreixement que, afirma Taibo al pròleg, "Suelo contar cuando me invitan a hablar sobre decrecimiento y [...] un buen puñado de discusiones anejas que siguen a estos actos públicos".

El llibre pretén explicar, en 100 punts, el que és i el que no és el decreixement.


Què és el decreixement?

Començant per una discussió sobre la mateixa idoneïtat del nom, o reflexionant sobre si el decreixement és una teoria o ideologia o només una perspectiva, o un enfoc. Taibo aposta per això últim i considera que l'enfoc del decreixement s'agregaria a l'estructura ideològica més àmplia d'una teoria general que, com en el seu cas, podria ser la llibertària, però que podrien ser també idelogies socialistes. Taibo, en canvi, veu impossible aquesta agregació sobre ideologies liberals o, senzillament, capitalistes, basades en el creixement il·limitat i que estan, per tant, en contradicció oberta amb l'enfoc decreixentista.

El decreixement suposa una contestació frontal al creixement econòmic basat en la depredació de recursos naturals, o que produeixen desigualtats socials. El decreixement qüestiona el "nivell de vida" i el seu principal indicador, el PIB, en oposició a la "qualitat de vida", que és molt més subtil i que demana altres indicadors.


El creixement no és la felicitat.

Del PIB en critica que, tendeix a mesurar l'activitat urbana, per sobre de la rural; l'activitat majoritàriament masculina, majoritàriament "productiva", per sobre de la reproductiva, majoritàriament femenina, considerada com activitat de cura de la llar, fills i familiars i que, en general, no està monetitzada; i el fet que el PIB no té en compta les desigualtats socials. No només això, per al PIB es compten activitats que, objectivament, ens perjudiquen a tots. El creixement econòmic és la diferència entre ingressos i despeses. La qüestió és que no sempre els ingressos són benestar ni les despeses malestar. El benefici net pot esdevenir un increment net del malestar present o futur.

La dificultat està en mesurar la felicitat. L'enfoc decreixentista demana fixar-se en altres indicadors: l'esperança de vida, la dieta, la salut pública, o el grau de satisfacció vital (subjectiu).


Com funciona la societat de consum.

La societat de consum es basa en tres factors: la publicitat, el crèdit i l'obsolescència programada. El resum dels tres factors és el desig de comprar. La vida es resumeix en treballar per seguir comprant allò que ens cal, o desitgem. Direm que allò que ens és "necessari". El creixement es basa en la insatisfacció que impulsa a comprar més.


I què ens cal?

Hom podria demanar-se quins d'aquests bens de consum, i activitats i serveis, són els que realment haurien de continuar produint-se, i prestant-se, en una societat compromesa amb el mig i llarg plaç de la qualitat del medi ambient i de la qualitat de vida de la humanitat.

Els teòrics del decreixement argumenten que caldria combinar l'austeritat (cal aclarir-ho: la virtut, no el càstig imposat per la Troika) amb l'hedonisme, és dir, la cerca del plaer. No sembla senzill.


El treball

El treball també és objecte de l'enfoc decreixentista que proposa un canvi total de mentalitat. A la societat de consum el treball és la forma d'accedir al consum i també, en general, un factor determinant de la identitat personal. El decreixentisme proposa rebaixar el pes del treball en la determinació de la identitat individual en favor d'altres característiques que, tanmateix, podrien estar relacionades amb l'activitat social. No és gens senzill aquest canvi: EL gran drama de la crisi és l'atur. No només per la limitació en l'accés als bens de consum, també ho és pel trauma personal que suposa: treballadors sense treball, és dir, sense l'activitat que majoritàriament els identifica.

El decreixentisme qüestiona la lògica de la productivitat i la competitivitat i el reconeixement social del treball, però es troba amb l'enorme dificultat d'aconseguir un canvi de valors, de mentalitat, per a rebaixar el pes del treball com element identitari i a l'hora proporcionar l'accés a bens de consum. Encara més difícil quan els mateixos serveis i bens de consum esdevenen elements identitaris, com els vehicles. La gran trampa del model de societat de consum és que una part no gens menyspreable del jo es defineix externament per la publicitat i el treball.


L'empremta ecològica

Tanmnateix, l'empremta ecològica de la producció i el consum; l'escassedat de recursos i la depredació capitalista; el canvi climàtic que s'està produint. Un fet que alguns s'esforcen en discutir, però que les companyies d'assegurances consideren a l'hora de determinar les seves pòlisses. Sobretot, l'esgotament dels combustibles fòssils "barats" (per a més info, és molt recomanable deixar-se caure de tant en tant per The Oil Crash, el blog d'Antonio Turiel sobre el pic de petroli)... Porten a plantejar que "alguna cosa cal fer".


"Cal fer alguna cosa"

Aquest "alguna cosa cal fer" és el que porta a pensar en, pe exemple, "solucions" que contemplin girar a l'energia nuclear, o cap a les energies renovables. Poden ser part de la solució, però cal anar més enllà. El problema és el capitalisme. El capitalisme requereix el creixement sense fi. Canviar de fonts d'energia en previsió de l'esgotament dels combustibles fòssils, suposant que el canvi es pot fer sense traumes, només fa que retardar el problema. Guanyar una mica de temps, abans que el creixement capitalista porti, de nou, als límits de la producció d'energia. La proposta decreixentista és consumir menys energia. No més, o igual. És consumir menys. D'energia i de tot.

Consumir menys de tot és, segons els manuals de capitalisme, una economia en contracció, és dir més atur. La proposta decreixentista és el repartiment el treball i la potenciació de les activitats d'atenció social. Per mi aquest és el punt que balla més. No puc deixar de pensar que les noves classes mitjanes dels països emergents volen, sobretot, millorar el seu "nivell de vida", és dir consumir més. Mentre que les classes mitjanes dels països rics volen, sobretot, mantenir-lo.


Classes mitjanes

Val a dir en aquest punt que la proposta decreixentista és diferent per a les classes mitjanes dels emergents, que estaria orientada a un creixement que no porti a culs de sac o a reproduir exactament els mateixos models de depredació que els països rics; i una altre per a les classes mitjanes dels països rics, orientada la consecució d'un model de vida que no es basi en la depredació de la resta del món, i que condueixi a la convergència a un punt d'equilibri ecològic que garanteixi la vida i la qualitat de vida al planeta.

És un fet que la classe mitjana dels països rics s'està reduint i està esdevenint cada cop més pobre. És tracta d'un decreixement no volgut, no dirigit i, per tant, traumàtic. És un emprobriment. La classe mitjana dels països rics es resisteix a aquest empobriment. Els teòrics del decreixement parlen de tornar als nivells d'empremta ecològica de 1970. És dir a un nivell de consum similar als d'aquella data. Quanta gent estaria disposada a fer això, si se li explica el motiu de forma entenedora? Suposant que hi ha prou massa crítica, com ho fem per a que no sigui traumàtic? Per entendre'ns, jo tinc 45 anys, és dir, gairebé tota la meva vida l'he viscut amb una empremta ecològica superior a la que els decreixentistes recomanen. No soc de cotxes ni de viatges i, tanmateix, estic prou segur que la meva empremta ecològica segueix sent molt més alta que l'empremta ecològica d'un individu de 1970. La gran qüestió és, per mi, es pot aconseguir el decreixement no traumàtic? Quines implicacions té?


Llista concreta d'algunes coses que es poden fer:


Taibo proposa una llista de coses a fer:

- Comprar el mínim posssible, reduir els nivells de consum i els desplaçaments, comprar al comerç de proximitat i defugir les grans superfícies.
- Estimular l'economia local, autoproduïr, revegetalitzar els espais urbans, crear mercats de productes locals, apostar per l'agricultura ecològica marcar-se l'objectiu de recuperar la sobirania alimentària.
- les 4R. Reparar-Reciclar-Reutilitzar-Recuperar. Comprar menys productes nous. Renunciar al regal de productes nous. Esquivar els bens d'un sol ús i els embalatges.
- Reduir el consum d'energia. Reduir la dependència energètica. Propiciar el desplegament de fonts d'energia renovables.
- Reduir el temps de treball. Repartir-lo. Oposar-se a les condicions laborals i horaris abusius.
- Activisme per aconseguir la Renda Bàsica. Aquesta renda bàsica hauria de tenir un caràcter transitori durant la transició cap a un model de societat autogestionada, és dir, sense tuteles institucionals.
- Compartir bens, materials i culturals. Intercanviar bens, serveis, allotjaments.
- Rebutjar els mitjans que difonen publicitat.
- Esquivar el sistema bancari.
- Solidaritat i acció col·lectiva enfront les adversitats. - Sentiment de pertinença al territori. Responsabilitat envers la cura i protecció del territori.
- Oposició als megaprojectes (tipus AVE).
- Protecció i ampliació dels bens comuns.
- Creació d'espais d'autonomia.
No és una llista exhaustiva, Caldria aconseguir, també, la relocalització d'empreses ni que només sigui per la reducció en l'empremta ecològica del transport de les mercaderies; L'aposta per l'agro-ecologia; la desurbanització i ruralització (no em sento gaire còmode amb el concepte de desurbanització que proposa Taibo. Jo parlaria més aviat de la humanització de les ciutats); la desindustrialització; la simplificació dels sistemes i les societats; l'aplanament de les jerarquies; la demografia responsable; el manteniment i protecció de la biodiversitat; ciència, tecnologia i innovació guiades per criteris ètics i no al servei del consum i la depredació.


El meu punt de vsta sobre la ciència, la tecnologia i la innovació.

En aquest punt he de posicionar-me: Per mi, la innovació, la ciència i la tecnologia no són només eines. En el meu esquema personal el progrés de la humanitat està indestriablement lligat al progrés científic i tecnològic. L'evolució de la humanitat com espècie pren, per mi, la forma del progrés científic i tecnològic, un cop que la medicina ens allibera de la simple evolució darwiniana. Encara més: crec que l'espècie humana pot donar-se a ella mateixa un objectiu, una missió que per mi és clar: dur la vida més enllà de la Terra. Cal preservar la vida. Primer a la Terra. I després escampant-la. Això només es pot aconseguir amb ciència, tecnologia i innovació.


Més coses a fer

Tornant al llibre de Taibo, encara cal afegir més canvis necessaris a la llista: la desmercantilització i desmonetització. El rebuig a a la primacia del benefici privat, la centralitat del treball i el consum com bé superior per posar en primer lloc, en canvi, la vida social, els "bens relacionals" i la "senzillesa voluntària".Un canvi que ha de ser a la vegada individual i col·lectiu (Un altre punt que balla).

En tot cas, cal recuperar la capacitat de definir, sense la intoxicació de la publicitat i del marketing, el que són les necessitats individuals i col·lectives. Allò que realment ens cal i que ens ha de permetre "Viure millor amb menys": no serà gens fàcil assolir aquest objectiu. Taibo adverteix que no convé refiar-se de l'educació per a aconseguir una conscienciació de la joventut: suposant que aquest missatge s'introduís a les escoles avui, trigaria uns quants anys a ser efectiu i no sembla que es disposi de tant de temps, d'altra banda, la transmissió de valors al sistema educatiu, amb un Wert que afirma sense immutar-se que la missió del sistema educatiu és espanyolitzar els nens, genera molta desconfiança, malgrat els esforços que cal reconèixer de tants i tants educadors per transmetre valors de ciutadania.


EL paper de les dones.

Taibo reconeix el paper fonamental que tenen les dones i la feminització en l'enfocament decreixentista. No és només per la crítica al PIB, un índex essencialment masculí, és també per l'aportació de valors de caràcter més femení: cooperació enfront de competència; diàleg enfront de discussió; protecció enfront de defensa; empatia enfront de desafiament; reproducció, enfront de producció... Cal denunciar també que la societat de consum és particularment agressiva amb les dones, castigant-les amb l'ocultació del reconeixement de moltes tasques de cura i reproductives, amb dobles jornades per a les dones que treballen a la llar i fora de la llar, amb la feminització de la pobresa i la desprotecció socials, la violència de gènere i ara, a més, amb la reculada de drets que semblaven conquerits, com el de l'avortament. La lluita feminista, antripatriarcal i anticapitalista convergeixen i l'enfocament decreixentista recull aquest triple combat.


El debat públic sobre el decreixentisme

Arribats a aquest punt, el llibre discuteix l'estat de a qüestió i el debat públic sobre el decreixement. La precarietat d'aquest debat és un fet, tot i que es poden saludar diferents moviments que assumeixen la perspectiva del decreixement. Per descomptat el poder ignora la proposta decreixentista, quan no la combat. Potser no tant per motivació ideològica com per la visió curt-placista i del proper resultat electoral. Incloent l'esquerra. Amb alguna honorable excepció, com la CUP, i amb algun debat interessant obert dins de ICV, nominalment eco-socialista i ERC, també nominalment amb una reconeixible sensibilitat ecològista. Tanmateix, lluny totes dues d'un plantejament obertament decreixentista.

Pel que fa a poders sindicals, els majoritaris estan fora d'aquest debat al centrar la seva activitat en tasques de prestació de serveis d'assessoria jurídica i de formació als treballadors, i a la negociació col·lectiva. El decreixentisme només es debat seriosament a sindicats minoritaris i, tanmateix, només molt recentment sembla que es comencen a assumir alguns dels plantejaments. Com diu Taibo "El desplegament d'un discurs decreixentista al món laboral obliga a discutir molts del fonaments de l'activitat sindical con la coneixem avui".

Els mitjans, per la seva banda també ignoren el decreixement, o quan el presenten es fa des d'un desconeixement o de forma interessadament esbiaixada.


Ets decreixentista i no ho saps

Amb tot, l'enfocament decreixentista creix entre la gent que veu com la crisi els ha fet perdre nivell de vida. La resposta espontània de molts han estat actituds decreixentistes. Aquesta, per mi, és una gran notícia. En definitiva, el decreixement aposta per l'autogestió i la senzillesa, que és, justament, la resposta espontània. Sense que calgui una gran construcció ideològica al darrere. La gents estaria demanant, més que un discurs, propostes de solucions pràctiques a problemes concrets i quotidians. Potser aquest és l'enfocament més intel·ligent per estendre el plantejament decreixentista.


Crítiques al decreixement

Al decreixement se li fan crítiques de diversos tipus: que no és realista, que no hi ha crisi ecològica, que és un invent de rics, que és la darrera mentida dels paḯsos rics capitalistes per aturar el creixement dels països emergents, o que és cosa frikis. Aquestes crítiques cauen pel seu propi pes. El fet és que hi ha una crisi allà fora propiciada per un capitalisme que ha tocat els límits del creixement; per una crisi financera, en particular, que ha enviat a la pobresa i a la misèria a milers de persones; un canvi climàtic que ja deixa sentir avui els seus efectes, que sabem que aniran a més i que sabem que s'allargaran, cas de no mitigar-los, durant generacions; una manca de recursos creixent...una economia mundial que enfront d'aquests fets es torna "més eficient" i crea més atur i una classe mitjana global que, en general, es mostra inconscient de tots els fets esmentats. No és casualitat. La ment humana ignora els perills a mig i llarg plaç com mostra Daniel Ackerman al seu llibre "Thinking, fast and slow". Ara bé, els pot ignorar, però els reptes segueixen allà.


Cal lluitar

Als decreixentistes no els queda una altre que sortir al carrer i lluitar, confluir amb les lluites dels moviments socials contra l'enemic comú que no és altre que el sistema capitalista. En aquest sentit Taibo alerta contra el "capitalisme verd", el capitalisme que pretén fer negoci -és dir, créixer- amb la producció i consum de productes i tecnologies "verdes" de tota mena. O amb el capitalisme del "Protocol de Kioto" i el seu mercat de "drets de contaminació"; o el llançament per la indústria de l'automòbil a vehicles "ecològics". O la glorificació del personatge de "l'emprenedor". Segons Taibo, l'empresari de tota la vida, però aquest és "jove, somrient i feliç, socialment compromès i ecològicament conscient"... També cal denunciar el ja caduc concepte del desenvolupament sostenible, un oximoron. No es pot créixer indefinidament en un sistema tancat com és el planeta Terra. Taibo es mostra crític amb l'"Economia del Bé Comú" i desconfia de la implantació de la consciència i valors que la caracteritzen (tal com ho veig, es podria fer exactament la mateixa crítica sobre el decreixentisme) i també del fet que la crisi ecològica no és central en el seu anàlisi.


O decreixem, o ens "decreixeran"

En tot cas, i ja arribem al final, el sistema (que no el capitalisme) com el coneixem, segons Taibo, està en una fase terminal. El que ve ara és el col·lapse. És una afirmació arriscada i provocadora i que va en contra del consens dels mitjans oficials sobre el "ja estem sortint de la crisi" (Això diuen. Jo no m'ho crec).

El diagnòstic final és que el sistema (repeteixo, no el capitalisme) com el coneixem està col·lapsant. Quan es produirà, com de ràpid i dramàtic serà aquest col·lapse són preguntes sense resposta avui. Com el capitalisme i els poders aprofitaran aquest col·lapse per implementar estratègies de dominació també és un interrogant. potser l'aparició de l'eco-feixisme? serà "l'ecologisme des de dalt" la resposta adaptativa del capitalisme (amb un decreixement imposat i gestionat des del poder)?

El poder, el capitalisme, reaccionarà al col·lapse. Nosaltres també? serem capaços de defensar i crear espais d'autonomia, de desmercantilització, de solidaritat? serem capaços de preservar i gestionar els bens comuns, els bens relacionals. trobarem una resposta basada en la col·laboració, el cooperativisme, el suport mutu?

El llibre acaba amb aquesta conte: un vehicle en que viatja un passatger que alertat per la velocitat excessiva demana al conductor que aturi el cotxe. El conductor no fa cas, accelera, i el vehicle xoca. El resultat és que el cotxe s'ha aturat, que és el que volia el passatger, però també és evident que no volia fer-ho així. L'ensenyament del conte és que si no som capaços de decréixer (frenar) de forma ordenada, ho farem de forma violenta. Ens toca a nosaltres triar com ho volem fer.