Pàgines

dissabte, 31 d’octubre del 2015

Feliç castanyada!

Els que tenim una edat (que s'entengui, tampoc tanta!) hem pogut viure la mutació lenta de la revetlla de Tots Sants, o  la castanyada.

No fa tants anys, aquesta data prenia un caràcter més greu, més solemne. Potser per les gairebé obligades visites als cementiris. La idea de la mort hi era present i impregnava les dates. Una sensació de ritual fúnebre amb un punt de tristesa.

Fins i tot es diria que aquestes dates eres mes fredes i més fosques.

Res a veure amb com es viu avui.

D'aquelles revetlles de Tots Sants es diria que només han sobreviscut, amb energia i excel·lent salut, val a dir, les tradicions culinàries. No es poden, jo no puc, almenys, concebre aquestes dates sense panellets, castanyes  i moniatos.

La data ha passat a ser una festa més pels nens. No cal dir que el comerç té molt a veure amb aquesta mutació, i que no s'escapa que una bona via d'atac per a provocar el consum de les famílies és, precisament, pels nens.

I els nens, i les escoles, i els negocis al voltant dels infants han copiat el model del Halloween nord-americà.  És un fet. O potser és a l'inrevés: és la tradició del Tots Sants la que ha evolucionat. Digues-me antropòleg aficionat.

El cas és que fa un moment que hem pujat de la carretera de Sants, perquè hem sortit a comprar vi dolç i ratafia, i els panellets (sí, què passa? els comprem fets!)  del forn Baltà.

A la carretera, des de la cantonada amb Begur, fins gairebé la Plaça Espanya, avui i demà hi fan la Fira de Tots Sants.

Doncs bé, molta gent. Aprofitant que el dia és molt agradable a les terrassetes muntades enmig de la carretera. Molta música. Molta animació. Moltes disfresses, entre la gent que passeja i entre els dependents de les parades.

A més coincideix que aquest cap de setmana és el Saló del Manga. Els cosplays de les series d'animació japoneses es barregen amb bruixes, carbasses i panellets.

És un canvi més que evident. Avui parlem d'una festa, quan fa una anys parlàvem d'una tradició fúnebre.

Fins i tot, demà, la visita als morts que molts seguiran fent als cementiris no serà la cosa trista i excessivament seriosa d'altres temps. Demà als cementiris hi hauran quartets de corda i rapsodes. Hi hauran flors i colors. La forma com es percep la mort també ha canviat. Sens dubte que el preu (incinerar  és més barat que enterrar) influeix, però no crec que sigui l'únic factor que estigui fent que cada cop més gent opti per la incineració.

En fi. Canvis. Personalment, prefereixo com és ara. M'agrada que aquesta sigui una festa per als nens i prefereixo treure-li gravetat al record dels morts.

Una tradició que està evolucionant i em sembla bé així.

Perquè la reflexió personal de cadascú sobre d'on vinc, on vaig, quan de temps em queda, què és la meva mort? en realitat, pot sorgir en qualsevol moment. No em calen dates assenyalades per meditar sobre la mort, que no és més, en definitiva, que reflexionar sobre la vida.

Feliç castanyada a tots! I no abuseu dels panellets!

dimecres, 28 d’octubre del 2015

#JoTambéSócAnarquista

Que els anarquistes són un ull de poll per als estats, per a qualsevol estat, o projecte d'estat, és una evidència.

Perquè l'anarquisme va molt més enllà de la visió caricaturesca d'uns estranys esquerrans barallats amb tothom i entre ells i tot, o del punkie, o del hippie, o de l'esperantista friki.

La veritat és que darrera de l'anarquisme, o a la seva empara, hi han construccions intel·lectuals molt sòlides i diverses i amb propostes que discuteixen el sistema fins als seus fonaments. Com podria ser el decreixentisme, que no és una ideologia anarquista en si mateixa, però que sí sembla més fàcil que pugui prosperar en una utopia anarquista (Carlos Taibo, "Per què el decreixement?") .

Hi ha activisme anarquista, alguns cops d'acció directa i al carrer, però sobretot n'hi ha un de no-violent però que potencialment té la capacitat de subvertir i capgirar la direcció i l'execució del poder.  Penso per exemple, en la investigació i desenvolupament de cripto-monedes.

Doncs bé, avui s'ha realitzat una nova acció contra els anarquistes. La policia ha entrat a diversos locals, entre ells l'Ateneu Llibertari de Sants, en una operació contra el "terrorisme anarquista".

Terrorisme? Au va. I la policia que ha entrat han estat Mossos d'Esquadra, executant una ordre de l'"Audiencia Nacional". La policia del projecte d'estat executant les ordres del vell estat, contra els que en cap cas obeiran i es sotmetran a cap estat, sigui vell o nou.

Si d'una cosa estic segur és que les anarquistes de l'Ateneu Llibertari no són terroristes. Si estic segur d'alguna cosa és que no són els meus enemics. Els detinguts avui ho han estat per motius polítics i no se'm convencerà del contrari. Els ataquen perquè planten cara. I ens cal a tots plantar cara.

 Solidaritat, doncs, amb els detinguts. Amb atacs com el d'avui, tinc clar de part de qui em poso i, avui, #JoTambéSócAnarquista.



diumenge, 18 d’octubre del 2015

Jo vull ser torero. (Cursos CEAC)

Aquesta setmana ens ha portat les declaracions davant el jutge de  Rigau, Ortega i Mas, aquesta última el mateix dia que es commemorava el 75 aniversari de l'assassinat a mans dels franquistes del President Companys.

Mirem-ho així: alguna cosa ha millorat a la "democràcia" espanyola. Ara ja no es dediquen a assassinar presidents de la Generalitat: ara només tracten d'empresonar-los. El motiu és, recordem-ho, haver posat urnes per a la consulta el passat 9N.

És tot un senyal de com funcionen les coses al país veí, però, de fet, el senyal més poderós de com funcionen les coses i el que ens espera si seguim sent súbdits de l'estat espanyol. És dir, si continuem pagant els impostos i sotmetent-nos a "l'autoritat" de Madrid va venir ahir: el PP prepara una FP de tauromaquia.

Ja seria penós que es muntés com extra-escolar: "El nen fa classes de repàs", "La nena fa alemany", "El petit del 1er-2na, piano" i "el gran dels de la merceria, torero". Però és que la cosa no serà extra-escolar, serà una FP: "Nen, com és que has suspès l'assignatura de banderilleru? és que el toro en té mania!"

Una pregunta, es podrà fer a distància?

És molt friki, oi? Són moltes ganes de desprestigiar la FP. No en saben més els del PP.

Fa riure. Tarradellas deia que en política l'únic que no es pot fer és el ridícul. Doncs bé, vet aquí un exemple de ridiculesa extrema.  

Això és el que ens espera si no assolim la independència, i ara perdonin que jo entri en el joc de fer por, però és que en fa: una democràcia fallida, una educació i un ensenyament públics adoctrinadors i inútils, uns serveis públics inexistents... sense comptar amb AVES a enlloc, rodalies col·lapsades, aeroports buits i unes despeses creixents de manteniment de totes aquestes infraestructures que no serveixen per a res.  Tot amanit amb corrupció  legal i institucionalitzada. Menys que súbdits. D'aquí al dret de cuixa hi va poc.

En fi, no ens posem tràgics i prenguem-ho per la via de l'esperpent. Si algú té la vocació, doncs, alguna cosa caldrà fer. Si un bon dia el nen t'arriba amb un "Papa, jo vull ser torero", assumeix-ho. Segons com vagin les coses, encara el podràs apuntar a fer aquesta FP.

Potser aquesta FP obrirà una via d'accés a la universitat (estudis de veterinària? faran una carrera nova?). Ves per on. Igual allà troba una nòvia militant del PACMA que el recondueixi. No perdis l'esperança.

Per acabar: em sembla adequat il·lustrar aquest post amb aquesta cançó que, segurament, ha estat la que en última instància ha inspirat aquesta nova genialitat del ministeri d'educació (aquesta competència no estava transferida? no sobra aquest ministeri?). Nens i nenes, amb tots vosaltres, Albert Pla:



(el meu fill que sent aquesta cançó per primer cop, diu que fa por... una mica de mal rotllo sí que dona, sí..)

En fi. Quines coses passen a Espanya. La veritat és que la realitat supera la ficció i que els guionistes dels programes de sàtira ho tenen difícil. O fàcil. Ahir el twitter anava ple de piulades enfotent-se'n. A mi em va agradar aquesta imatge, el rei d'Espanya es quadra davant una cabra:


... i això, nens i nenes, ho explica tot.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

12O. Res a celebrar.

Déu mos en guard de de dir-li a ningú què ha de celebrar i què no: si algú troba motius de celebració el 12 d'octubre, no seré pas jo qui se'ls discuteixi.

Per exemple: a Saragossa estan de festa major. És la festa de la Pilarica. Doncs que s'ho passin bé, segur que avui Saragossa és un bon lloc per ser-hi.

Nn discutiré pas els motius per celebrar res i encara menys si són lúdics.

Ara bé, igual com jo no discuteixo motius per celebrar res, espero que tampoc ningú em discuteixi els motius per a no "celebrar." o "commemorar".

No és la meva festa nacional. Jo ja tinc la meva identitat nacional i em sembla molt lleig que de fora me'n vulguin imposar una de diferent. No em sorprèn gens que aquest mateixos que em volen imposar una identitat nacional neguin la simple existència d'una identitat nacional diferent a la que volen imposar. Supremacisme nacionalista, se'n diu. Res a celebrar.

No es pot celebrar "el descubrimiento y la conquista de América". Com es fa notar prou bé en manifestos i comunicats de protesta contra el 12O, Amèrica ja estava descoberta des de feia temps per la gent que hi vivia. Fixa't si estava descoberta que grans civilitzacions van prosperar, i caure, a Amèrica abans de l'arribada de Colom, i dels víkings abans que ell.

Encara menys es pot "celebrar" la "conquesta". Segur que en el seu moment, a l'Europa de l'època, no es podia esperar res més que el que va passar: la invasió, la colonització imperialista, l'extermini de poblacions indígenes senceres, la "catequització", la reducció a l'esclavatge dels habitants del lloc i l'espoli sistemàtic... Segurament, fins i tot, dins dels esquemes de l'Europa de l'època això era el que tenia més sentit de fer, el que "èticament" i religiosament era més justificable. Potser com un encàrrec diví i tot. Per descomptat, per als americans que es van veure espoliats, esclavitzats i morts allò va ser l'apocalipsi. Hi van haver dues visions principals d'aquella ocupació: l'euro-cèntrica i la dels americans. EL 12O vist com una "conquesta" heroica respon a la visió i relat euro-cèntric.

La qüestió és que aquesta visió i aquest relat es van forjar fa cosa de 500 anys. Aquest relat ha justificat segles de dominació, de supremacisme nacionalista, ha emparat la creació d'estructures polítiques excloents que han abocat  a tants i tants països de l'Amèrica Llatina a dictadures i "democràcies" de fireta (llegiu, paga l'esforç, el llibre "Why nations fail"). Aquell relat potser podia valdre a l'Europa de fa mig mil·lenni, potser en segles posteriors, però encara avui?

De fet, sí que val. És el relat imperial del nacionalisme supremacista espanyol. El mateix que pensa que cal "españolizar" als nens catalans i malda per aconseguir-ho. El mateix que sistemàticament s'oposa a l'ús del català a les institucions de l'administració de l'estat i les europees, el mateix que dificulta i s'oposa a l'eix mediterrani, el mateix que justifica línies d'AVE al no res i aeroports sense avions... I el mateix que s'embolica en una bandera "rojigüalda" per amagar que han convertit l'estat en el seu feu particular, on els mals usos i la corrupció institucionalitzada s'han generalitzat; i on tot aquell que denuncia aquesta podridura es converteix en "anti-espanyol".

Com si Espanya només pogués ser corrupte. Com si ser espanyol obligués a acceptar aquesta corrupció de forma natural. Com si la "picaresca" (eufemisme de corrupció) fos un tret distintiu de la hispanitat. Desperteu! Ningú us ha de dir com heu de ser espanyols! ni hi ha una única identitat possible! La vostra identitat la feu cadascun de vosaltres. Des del respecte als altres, tothom té dret a treballar i esforçar-se per aconseguir ser allò que vulgui ser. El jo de cadascú és cosa de cadascú.

Per tant, no. Mentre no canvii el discurs nacionalista i supremacista del 12O, no veig motius per celebrar res avui. I saps què? que ara mateix per la tele fan una desfilada militar!

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Aigua a Mart (i una recomanació de TV)

Vivim tan centrats en el nostre món i en els nostres quefers diaris que se'ns passen, o no som capaços de valorar, notícies sorprenents amb la capacitat de canviar la interpretació de la nostra pròpia existència.

O, si més no, això penso quan recupero aquesta notícia dels passat dilluns: La NASA ha trobat aigua salada a Mart.

Aquesta notícia, no per esperada, deixa de ser extraordinària. Se suposava, es tenia la forta intuïció, les sondes exploradores l'estaven buscant amb avidesa. Finalment, s'ha trobat. Es confirma, doncs, la sospita. Hi ha aigua a Mart.

Aquesta notícia dona molta esperança que aviat es confirmi una segona sospita: que a Mart hi ha vida. Probablement bacteriana. Potser quelcom semblant als bacteris extremòfils terrestres.

Seria la prova definitiva que no estem sols a l'univers. La vida estaria present  a, ni més ni menys que dos planetes del nostre sistema solar. Guanyaria força l'especulació que la vida també seria present a la lluna Europa, de Júpiter. Se sospita que hi ha un oceà sota l'escorça de gel, que es manté líquid per l'escalf del nucli del satèl·lit. On hi ha aigua, la vida és possible. Ja hi ha una missió amb destí a la lluna Europa.

Hauríem passat d'estar sols a l'univers a descobrir que la vida és quelcom de comú. Ens podríem replantejar coses tan íntimes com la nostra identitat. Les preguntes "qui som? d'on venim? on anem?" prendrien, de cop, una nova dimensió. La filosofia i les religions demanarien una profunda revisió. I la política, i la història. La Terra seria més que mai, la casa de tots. Més que mai tots els humans, tots els éssers vius de la Terra seríem una mateixa i única família.

Jo crec que aquesta notícia arribarà aviat. El cel ja no serà el límit, si no el camí. Serà el nou oceà. Veurem nous vehicles i noves fonts d'energia que permetin aquests desplaçaments còsmics. Caldrà posar fars i ports. Exploradors, investigadors salparan en direcció als estels. Després comerciants. Més endavant, qui sap, potser també ambaixadors! Hi haurà uns ports de destí, fora del nostre planeta. Lluny de casa, de la nostra bola de marbre blau.

Potser no tan nostra. Insisteixo. La presència de vida bacteriana a Mart ens hauria de fer reflexionar sobre la vida mateixa i la cura del nostre planeta:  Molt abans que res semblant a un homínid aparegués sobre la superfície del planeta, ja hi vivien bacteris a la Terra. És molt probable que molts milions d'anys després que l'espècie humana s'extingeixi, a la Terra segueixin havent-hi bacteris. Quan diem que cal protegir la vida a la Terra caiem en l'antropocentrisme. Hauríem de ser més humils. La vida a la Terra ja hi era abans dels humans i hi serà després. Quan parlem, pomposament, de tenir cura de la vida a la Terra hauríem de parlar, en realitat, tenir cura de la supervivència de l'espècie humana a la Terra. La vida, i uns microscòpics bacteris marcians ens ho demostraran, va molt més enllà que el destí de la nostra espècie al planeta blau. És la terra que ens acull, i hauríem de ser més agraïts i respectuosos, amb la Terra i amb nosaltres mateixos.   

Tot això, a més, coincideix amb que des de fa un parell de setmanes a casa estem veient la sèrie Cosmos de Carl Sagan, de l'any 1980. Fa 35 anys de la Cosmos original.

En veure avui aquells antics capítols es va evident que hi han hagut grans avenços en tecnologia i investigació. La sèrie Cosmos es va "actualitzar"  l'any passat amb Cosmos: una odissea de l'espai-temps, aquest cop presentada per Neil deGrasse Tyson. La tinc pendent.

Tanmateix, tot i el pas del temps, és un plaer recuperar aquells episodis del Cosmos original. La sèrie és pura bellesa. La combinació de música, imatges, les explicacions pausades, entenedores, emocionants, l'encert de les veus de doblatge... el conjunt és poesia. La metàfora de la fràgil flor de dent de lleó (de xicoia) que esdevé la nau espacial de la imaginació és d'una tendresa i una brillantor corprenedores. 

I res. Només era això. Em venia de gust comentar-ho. Han trobat aigua salada a Mart. Podria ser la notícia més gran que ens hagin donat mai.

Qui sap, potser ben aviat en rebrem una encara més gran.

Ens haurem d'interrogar, de nou: Qui som? D'on venim? On Anem?