dissabte, 3 d’octubre de 2015

Aigua a Mart (i una recomanació de TV)

Vivim tan centrats en el nostre món i en els nostres quefers diaris que se'ns passen, o no som capaços de valorar, notícies sorprenents amb la capacitat de canviar la interpretació de la nostra pròpia existència.

O, si més no, això penso quan recupero aquesta notícia dels passat dilluns: La NASA ha trobat aigua salada a Mart.

Aquesta notícia, no per esperada, deixa de ser extraordinària. Se suposava, es tenia la forta intuïció, les sondes exploradores l'estaven buscant amb avidesa. Finalment, s'ha trobat. Es confirma, doncs, la sospita. Hi ha aigua a Mart.

Aquesta notícia dona molta esperança que aviat es confirmi una segona sospita: que a Mart hi ha vida. Probablement bacteriana. Potser quelcom semblant als bacteris extremòfils terrestres.

Seria la prova definitiva que no estem sols a l'univers. La vida estaria present  a, ni més ni menys que dos planetes del nostre sistema solar. Guanyaria força l'especulació que la vida també seria present a la lluna Europa, de Júpiter. Se sospita que hi ha un oceà sota l'escorça de gel, que es manté líquid per l'escalf del nucli del satèl·lit. On hi ha aigua, la vida és possible. Ja hi ha una missió amb destí a la lluna Europa.

Hauríem passat d'estar sols a l'univers a descobrir que la vida és quelcom de comú. Ens podríem replantejar coses tan íntimes com la nostra identitat. Les preguntes "qui som? d'on venim? on anem?" prendrien, de cop, una nova dimensió. La filosofia i les religions demanarien una profunda revisió. I la política, i la història. La Terra seria més que mai, la casa de tots. Més que mai tots els humans, tots els éssers vius de la Terra seríem una mateixa i única família.

Jo crec que aquesta notícia arribarà aviat. El cel ja no serà el límit, si no el camí. Serà el nou oceà. Veurem nous vehicles i noves fonts d'energia que permetin aquests desplaçaments còsmics. Caldrà posar fars i ports. Exploradors, investigadors salparan en direcció als estels. Després comerciants. Més endavant, qui sap, potser també ambaixadors! Hi haurà uns ports de destí, fora del nostre planeta. Lluny de casa, de la nostra bola de marbre blau.

Potser no tan nostra. Insisteixo. La presència de vida bacteriana a Mart ens hauria de fer reflexionar sobre la vida mateixa i la cura del nostre planeta:  Molt abans que res semblant a un homínid aparegués sobre la superfície del planeta, ja hi vivien bacteris a la Terra. És molt probable que molts milions d'anys després que l'espècie humana s'extingeixi, a la Terra segueixin havent-hi bacteris. Quan diem que cal protegir la vida a la Terra caiem en l'antropocentrisme. Hauríem de ser més humils. La vida a la Terra ja hi era abans dels humans i hi serà després. Quan parlem, pomposament, de tenir cura de la vida a la Terra hauríem de parlar, en realitat, tenir cura de la supervivència de l'espècie humana a la Terra. La vida, i uns microscòpics bacteris marcians ens ho demostraran, va molt més enllà que el destí de la nostra espècie al planeta blau. És la terra que ens acull, i hauríem de ser més agraïts i respectuosos, amb la Terra i amb nosaltres mateixos.   

Tot això, a més, coincideix amb que des de fa un parell de setmanes a casa estem veient la sèrie Cosmos de Carl Sagan, de l'any 1980. Fa 35 anys de la Cosmos original.

En veure avui aquells antics capítols es va evident que hi han hagut grans avenços en tecnologia i investigació. La sèrie Cosmos es va "actualitzar"  l'any passat amb Cosmos: una odissea de l'espai-temps, aquest cop presentada per Neil deGrasse Tyson. La tinc pendent.

Tanmateix, tot i el pas del temps, és un plaer recuperar aquells episodis del Cosmos original. La sèrie és pura bellesa. La combinació de música, imatges, les explicacions pausades, entenedores, emocionants, l'encert de les veus de doblatge... el conjunt és poesia. La metàfora de la fràgil flor de dent de lleó (de xicoia) que esdevé la nau espacial de la imaginació és d'una tendresa i una brillantor corprenedores. 

I res. Només era això. Em venia de gust comentar-ho. Han trobat aigua salada a Mart. Podria ser la notícia més gran que ens hagin donat mai.

Qui sap, potser ben aviat en rebrem una encara més gran.

Ens haurem d'interrogar, de nou: Qui som? D'on venim? On Anem?
Publica un comentari a l'entrada