dissabte, 17 d’agost de 2019

Dos anys

Avui fa dos anys de l'atemptat de les Rambles.

Sempre, en el record, la solidaritat incondicional amb les víctimes i amb les famílies i amics de les víctimes.

Cal insistir en l'esclariment d'aquells fets, i cal fer tot el que estigui a les nostres mans per a que no es torni a produir mai un fet com aquell. En particular, cal assegurar que la convivència entre veïns de diferents religions, nacionalitats i races segueixi sent un valor superior a preservar. No són alienes a aquests objectius la lluita contra el racisme, l'acolliment sincer de refugiats, la integració cultural i lingüística i, en general, la protecció social dels més desemparats i la garantia per a ells, i per a tots, d'un futur en llibertat, amb seguretat i confiança. Volem fer entre tots un lloc on viure bé.

Avui fa dos anys.

Dos anys en que l'estat espanyol s'ha negat sistemàticament a aclarir quina relació tenia amb el cap del comando terrorista. Un confident del seu servei secret.

Aquesta opacitat sistemàtica no ha fet més que incrementar la malfiança de molta gent envers l'estat espanyol.

Jo mateix crec que l'estat espanyol és responsable en part, o va provocar, de forma directa o indirecta, per acció o per omissió l'atemptat del 17 d'agost.

L'estat espanyol , des d'abans de l'atemptat, i les  ... profètiques? o coneixedores de causa? paraules del aleshores ministre Margallo avisant que a la segona meitat del mes d'agost de 2017 « passarien coses » reforcen aquesta convicció,  juga brut. Molt brut.

Juga tan brut que el del 17 d'agost de 2017 va ser un acte criminal en el que molts creiem que l'estat va tenir una part de la responsabilitat. Però és que després, van enviar forces paramilitars a reprimir la votació del primer d'octubre de 2017, amb unes imatges que aquests dies hem vist repetides, fotograma a fotograma, amb l'arribada de les forces xineses a Hong Kong.  Va jugar brut i va perdre. Juga brut acusant de sedició (cridar a la gent a la resistència violenta) i de rebel·lió (L'aixecament violent pròpiament dit, amb força suficient com per derrocar l'estat) que mai es van produir, i amb unes condemnes que tothom sap que estan escrites i que confirmaran aquests càrrecs ficticis.

Juguen brut perquè des de fa temps, l'estat espanyol esdevé cada cop més un estat autoritari i protofeixista, fruit d'una transició mentidera emparada en una constitució escrita sota l'amenaça dels militars i que diu que el rei és el cap suprem de les forces armades. Només cal tornar a escoltar el discurs del 3 d'octubre de 2017, o veure com el rei es fica cada cop més en política, per a certificar que des del « constitucionalisme », s'està obrant una evolució vers un franquisme « modernitzat » (si és que una cosa així és possible) que potser caldria anomenar felipisme. Aquest personatge, el cap de les forces armades espanyoles ...en part responsables de l'atemptat del 17A?  és avui a Barcelona a no se sap ben bé que fer.

Els independentistes i republicans volem la independència de Catalunya perquè és positiva, així ho pensem. Creiem que és bona per als interessos de la gent que vivim en aquest país, creiem que els beneficis d'aquesta independència fins i tot seran bons per als nostres veïns.

Però amb dates com la d'avui, a més creiem que és urgent, perquè l'autoritarisme del regne d'Espanya és, com més va, més agressiu; perquè el fiasco democràtic és demolidor; perquè els drets socials estan en fallida; perquè el racisme anticatalà és creixent.

Cal marxar com abans millor.  Ens calen la Independència i la República.

Aviat farà dos anys del primer i tercer d'octubre de 2017.

dijous, 15 d’agost de 2019

Lleva't i actua.

Poc a poc passa l'estiu. Entre calorades, i algunes gairebé violentes tempestes puntuals.

Passa l'estiu poc a poc i la ciutat es mou a un  ritme pausat. La primera meitat d'agost és un endormiscament progressiu fins arribar a la festa de la Mare de Déu. Avui ha començat la festa major de Gràcia. És la primera festa major d'estiu de Barcelona. Tot seguit vindrà la de Sants. A mida que s'apropi el setembre la ciutat recuperarà el seu ritme.

El ritme de la ciutat, tanmateix, no és el ritme del món.

Al llibre Factfulness s'afirma que tenim una visió tràgica del món. Que el món no està tan malament. Què, de fet, hi han moltes millores importants. També diu que hi han reptes globals i riscos, i que el principal d'ells és el climàtic. No han estat ni són poques les alertes que s'han donat aquest estiu, amb episodis de clima extrem, amb angoixants notícies sobre la fusió accelerada del gel de Grenlàndia, de Pol Nord, però també del permagel (« permafrost ») siberià, o de glaceres arreu de l'hemisferi nord, en aquest estiu boreal.

Indirectament, aquest canvi als patrons climàtics s'afegeix a l'avidesa per l'acumulació de bens pròpia del capitalisme, i tot plegat provoca un increment en la despesa energètica i de recursos materials que és, al seu torn, la causa de tants i tants conflictes al món.

Però, fins i tot així, és cert que avui hi ha menys pobresa, menys malnutrició, més vacunacions i més  educació que fa vint-i-cinc anys o cinquanta anys. Em fa l'efecte, però, que si bé la tendència a mig i llarg plaç és a millorar, en canvi, en espais de temps més curts es poden apreciar reculades. També em sembla que les dades agregades que donen una visió global emmascaren les reculades locals.

O sigui : sí, segur que  sí que hi han factors que estan millorant. Però està per veure que aquestes millores arribin a tothom. En tot cas, també hi han riscos que ens afecten a tots, i més durament  als més vulnerables.

Per exemple, vet aquí el cas de Catalunya : Les dades macroeconòmiques catalanes milloren. Des de fa anys que milloren. Això no treu que l'economia catalana no sigui aliena als cicles econòmics locals i globals i, evidentment, va patir la darrera gran crisi. L'atur, per exemple, va enfilar-se fins valors mai vistos. Van tancar moltes empreses. Avui, però, tot i que l'atur segueix sent molt alt, l'indicador ha millorat molt i continua millorant (sotmès, evidentment, també als ritmes estacionals propis d'un país amb un sector turístic tan important).

L'indicador d'atur ha millorat, i les grans xifres macroeconòmiques catalanes, en general, també. Però no tot són flors i violes. La percepció de la qualitat democràtica del país, de la qualitat de la justícia, de la confiança en diverses institucions ha caigut. A Catalunya hi han presos polítics i exiliats. És un fet tan greu i tan anormal que tot sol posa en qüestió l'estructura institucional i de poders completa a Catalunya. Som molts els que pensem que la convivència amb altres nacions no és possible a un estat en el que la democràcia s'entén com la dictadura de la majoria i en el que Catalunya sempre serà una minoria nacional sotmesa a permanents atacs i intents d'assimilació. De fet, som molts els que pensem que la supervivència de la llengua, la cultura i la nació catalanes passa per un estat propi. Els senyals que ens arriben des de l'altra banda del conflicte no fan més que reforçar aquesta convicció.

Algú dirà que si els indicadors macroeconòmics milloren potser es pot pagar el preu d'un empitjorament dels indicadors polítics i socials. No hi estic gens d'acord. El problema dels indicadors  macro és, precisament, que no tenen en compte la petita escala. No serveix de res baixar l'atur si el és a canvi de precaritzar feines o d'abaixar salaris. És un error canviar llibertat per « seguretat » si la seguretat que se'ns ofereix és la « protecció »  de mafiosos. És inacceptable tolerar el feixisme. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix, com deia Durruti. Cal acabar amb el terrorisme masclista que mata dones. Cal lluitar contra  el masclisme social que crea bretxes salarials per raó de sexe, discrimina per gènere o orientació sexual, o converteix les dones en objectes sexuals a la publicitat i els mitjans. És inacceptable obtenir beneficis a canvi de destrucció del medi ambient. És un acte criminal deixar morir refugiats a la Mediterrània. No podem permetre que la llengua catalana s'extingeixi i això vol dir que hem de fer-la servir sempre, de forma natural si és pot, i amb militància, si cal. Tot això no apareix als indicadors macroeconòmics però d'importància en té la mateixa o més.

« Pensa globalment i actua localment » és un eslògan que s'ha aplicat a multitud de camps. En particular el moviment altermundialista se l'ha fet seu. En la meva opinió és una idea assenyada que miro d'aplicar. Aleshores, seguint aquesta idea, vull creure que, efectivament, trobarem la forma de superar els efectes del canvi climàtic, i que el món millorarà, i que aquesta millora representarà noves formes de producció, d'organització econòmica i política en les que la tecnologia serà decisiva i que, individualment, ens farà diferents, espero que millors i més lliures. Voldria creure que aquesta fusió amb la tecnologia ens farà, en realitat, més humans. Però aquest pla global demana l'acció local. No diré de tothom, però sí que caldrà una massa crítica de gent compromesa.

Cal un pla i cal decidir què fer. Què puc fer, ara i aquí?

Per començar, el que cal fer és llevar-se i actuar. Amunt, doncs.

Tot això rumiava aquesta tarda d'agost, endormiscat, fent la becaina, a Barcelona, deixant-me endur pel ritme lent de la ciutat.

dimarts, 30 de juliol de 2019

Llibre llegit : « Ho tornarem a fer » de Jordi Cuixart

Aquesta serà la nit 652 de segrest del pres polític Jordi Cuixart.

Però tot i segrestat, ens arriba la seva veu.



« Ho tornarem a fer » és un recull d'escrits des de la presó en la que se'ns parla de no violència, de desobediència civil, de fraternitat, de coratge i d'esperança, de lluita, de drets democràtics i d'autodeterminació. Jordi Cuixart pren la iniciativa i acusa l'estat segrestador, ens interpel·la i ens crida a la mobilització.

En aquests temps de tacticismes partidistes el llibre de Jordi Cuixart esdevé un far. En centrar-se en la no-violència i la desobediència civil ens recorda que  l'autèntic protagonista de la independència de Catalunya és el poble. Ho vam fer i ho tornarem a fer : va ser el poble qui va derrotar l'estat el primer i el tercer d'octubre de 2017. La persistència en la desobediència civil i la no violència son les palanques de les que disposem per provocar els canvis. És el poble, i no els partits, qui ha d'accionar les palanques.

És un llibre que s'adreça al poble, en la seva pluralitat i diversitat. És el poble el que en l'exercici de la desobediència civil no violenta i té la capacitat de canviar lleis i sistemes. És l'exercici de la desobediència el motor del canvi històric, la garantia i conquesta de drets democràtics. És en aquest sentit que tots els demòcrates poden sentir-se interpel·lats i cridats a l'acció pel text de Cuixart.

Lectura molt recomanada. EL que és més important és no perdre el nord i comprendre que els protagonistes de la independència de Catalunya som nosaltres. La responsabilitat és nostra. Que hem de recuperar l'apoderament del primer i tercer d'octubre, que el poble mana i els polítics obeeixen. Que cal sortir al carrer i trobar-se amb les veïnes i veïns, parlar i auto organitzar-nos. Que la llibertat es construeix i es guanya amb esforç persistent, intel·ligència, organització, coratge i esperança. Resistir és vèncer. Estimar i compartir.



És el que ens diu el poema de Jordi Cuixart musicat per la Companyia Elèctrica Dharma a « Flamarada », el seu darrer disc,  i recitat per Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart.



De tot això ens parla el text del 10è president d'Òmnium. Però no només hi ha el text de Cuixart a « Ho tornarem a fer». També es molt destacable i cal llegir amb atenció el pròleg de Jamila Raqib, de la Institució Albert Einstein, que promou  la utilització de mètodes no violents de desobediència civil a les lluites populars contra les tiranies i els totalitarismes.

Per il·lustrar, vet aquí aquest TED de Jamila Raqib sobre resistència civil no violenta.



#HoTornaremAFer


dilluns, 29 de juliol de 2019

Repetició d'eleccions espanyoles, què hem de fer?

Si no hi ha un gir inesperat de última hora, el regne d'Espanya repetirà eleccions al novembre.

Al final ha resultat que Pedro Sánchez i el PSOE han optat per l'auto-bloqueig. Sembla ser que a l'IBEX-35 no volia de cap de les formes que hagués un govern amb Unidas Podemos propiciat per l'abstenció d'ERC. Per tant, el PSOE ha humiliat públicament a Unidas Podemos i ha menystingut l'abstenció d'ERC i Bildu.

Per acabar de rematar-ho, al PSOE ja s'ha apressat a dir que, després d'aquest trencament, el pacte amb Unidas Podemos és impossible.

Lliçó que hauria d'aprendre Unidas Podemos (que no ho farà) : El PSOE és, més que cap altre partit, l'autèntic garant del règim del 78. El PSOE és l'autèntic tap. El veritable enemic. Amb l'R78 no hi ha negociació possible. Amb el neofranquisme i el deep-state no hi ha res a discutir. Se'ls combat. Ara ho enteneu?

Això vol dir que només es considera la possibilitat d'una abstenció de PP i/o C's,  o un pacte amb C's.

Però aquest pacte amb PP/C's  sembla molt difícil a hores d'ara. Qui sap, però. Fins al 23 de setembre encara hi ha temps.

Em sembla que l'estratègia del PSOE és la següent : Vol ocupar l'espai de braç executor de l'IBEX35, és dir, l'espai que d'alguna manera ocupava o pretenia ocupar C's. C's ha perdut completament el nord i ja resulta evident que és una joguina trencada. En realitat, el PSOE és l'interlocutor més natural de l'IBEX-35 i, en certa forma, que el PSOE acabi fagocitant a C's és retornar al que en podríem dir « l'ordre natural de les coses ». En forçar noves eleccions el PSOE espera destruir i ocupar bona part de l'espai de C's i UP i, de pas, donar aire al PP i tornar al bipartidisme.

El que resulta evident també és que la democràcia al  regne d'Espanya és un sistema molt curiós : la gent vota, però si el que ha votat no agrada o no interessa a determinades elits, o deep state, aleshores aquell resultat o bé no es té en compte i els polítics fan el que els mana l'elit, o bé és anul·lat i es repeteixen eleccions fins que surti allò que volen els que manen.

És el que vivim a Catalunya des de fa alguns anys : la gent vota, però com vota « malament », és dir, vota coses que no agraden al deep state espanyol, aleshores s'empresonen electes, es reprimeix l'activisme, s'alcen falses acusacions contra mestres, escoles, institucions de tota mena...

Deuen pensar que el sistema funciona i ara han decidit aplicar-lo a nivell de tot l'estat espanyol; i el PSOE que va fer campanya amb l'espantall de la dreta, ara demana l'abstenció d'aquesta mateixa dreta, mentre es prepara per ocupar l'espai de C's a les properes eleccions. Espai ultranacionalista de dreta, evidentment i a la vegada recull també el « vot útil » de l'esquerra. Jugada mestra.

Tot plegat ens hauria de fer pensar en quina mena de sistema estem atrapats i, sobretot, com ens en podem sortir.

A hores d'ara, doncs, el més probable és que calgui anar a votar de nou al novembre. Pel camí s'hauran fet públiques les sentències contra les preses i  presos polítics. Seran molt dures. Salvatges. Ens quedarem a casa? Farem una manifestació festiva i amb samarretes de colors l'onze de setembre?

Potser seria moment d'anar pensant seriosament en com fer molt de mal a l'IBEX35; pensar en  com atacar directament al deep state; en com fer una vaga de veritat, és dir, indefinida.

No es només una lluita a la que estem cridats els independentistes. També hi estan cridats tots aquells que s'adonen que l'estat espanyol és, essencialment, el pati de jocs de l'IBEX-35 i que el seu sistema democràtic és una impostura. L'IBEX-35 mana, i el poble és menystingut.

Es tracta, per tant, de destruir aquest sistema de vigilància, control i repressió  i que de les seves cendres en sorgeixin noves organitzacions fruit de les sobiranies populars. En particular, la República Catalana.

En cal aprofitar totes les oportunitats  per a fer-la possible. Tothom està cridat, independentistes i no independentistes, a ocupar els carrers, que han de ser sempre nostres per a fer valer la sobirania popular un cop s'ha vist que les eleccions no serveixen. Cal seguir votant, segur, però no hem de deixar que els parits liderin. Els lideratges han de baixar al nivell de les assemblees, dels casals, dels ateneus, de les militàncies dels partits, de les associacions i les organitzacions que són al peu del carrer, dels CDR, dels consells locals per la República. Hem de tornar a crear poder popular. Hem de tornar a fer nous primer i tercer d'octubre. Tornarem a vèncer. Ho tornarem a fer.

Mobilitza't, organitza't i lluita.

diumenge, 21 de juliol de 2019

Fer impossible la investidura de Sánchez.

Cal oposar-se a la investidura de Sánchez. Completament. per descomptat cal oposar-se mentre hagin presos, repressió i 155 encobert. Si aquests elements no estiguessin, encara caldria continuar oposant-s'hi per fer evident que sense solució política satisfactòria al conflicte amb Catalunya, el regne d'Espanya serà ingovernable.

Si algú creu que facilitant la investidura els presos seran alliberats aviat, via un improbable indult o una encara més improbable amnistia, li farem memòria que el PSOE és tan responsable del segrest dels presos polítics catalans com ho són PP i C's.

Catalunya i la possible aplicació d'un nou 155 han estat qüestió de debat amb Unidas Podemos. Algú creu que UP es posarà forta amb la qüestió? No. Ja ha renunciat. Per què hauria de posar-se forta després de veure el numeret de l'alcaldia de Barcelona? UP és, per voluntat i convicció, la crossa del PSOE. Juga el mateix rol que va dur Izquierda Unida a la desaparició. La lògica ens diu, doncs, que acabarà igual (« si sempre fas el mateix, no esperis resultats diferents »), amb el mateix nefast efecte sobre l'esquerra : desmobilització i abstenció.

A més, com bé assenyala Andreu Barnils, en aquest article d'opinió, on està escrit que un indult sigui el més escaient per mantenir el pols amb l'estat i propiciar un nou assalt independentista?  Però és que, a més, existeix el perill real que facilitant la investidura de Sánchez per tal de propiciar un indult, el resultat sigui exactament el contrari, com diu Agustí Colomines en aquest altre article. Si us plau, si fins i tot a Madrid es plantegen la possibilitat de portar els presos polítics a presons espanyoles, lluny de Catalunya, per a fer-los complir les condemnes! No hi haurà cap indult!

Potser algú pensa que la demografia farà la feina. Que potser s'ha intentat l'assalt massa d'hora i que amb pocs anys la barrera del 50% caurà pel seu propi pes. Potser sí. Però potser no. El que és demostrable és que el gran salt endavant de l'independentisme no ha estat per qüestions demogràfiques : ho ha estat per la constatació d'un greuge polític (la sentència de l'estatut de 2010) i la indignació conseqüent. La progressió ha estat contínua des d'aleshores, sobretot, perquè es va entrar en una espiral d'acció - reacció on a cada proposta de canvi, millora de finançament, o de l'autogovern, o de consulta sobirana des de Catalunya la resposta del regne ha estat, sempre la negativa i una repressió creixent, fins arribar al punt actual.

La demografia no farà la feina.No pot ser que la proposta sigui esperar 10 anys. Més aviat ens oh hem de plantejar així : per a aconseguir fer valdre el pes de la demografia en, posem, 10 anys cal, necessàriament, mantenir el pols, l'acció reacció, cal continuar pressionant des dels carrers i cal que la iniciativa es porti de nou des de Catalunya. Això vol dir que no pot ser que els dirigents presos marquin l'estratègia. Cuixart, en aquest sentit, és qui ha entès més bé el rol que li correspon. No es pot fer la mateixa afirmació dels partits independentistes. És un error que la "direcció" política del procés d'independència correspongui als presos. Ni que només sigui perquè la seva situació no els permet disposar de tota la informació. A més qualsevol decisió que prenguin serà immediatament coneguda per l'estat. Es perd completament la iniciativa.

Pensant malament, potser, és justament el contrari :  la direcció política dels partits fa servir els presos per a un canvi de rumb. Un canvi de rumb neo-autonomista que s'empara en el discurs que « la demografia farà la feina ». Si aquest és el cas es fa urgent canviar les cúpules actuals dels partits. O millor encara, desbordar-los de nou des de les organitzacions civils. Obligar-los a seguir a la gent, més que no permetre'ls que siguin ells els que marquin el pas.

Es pot fer molta feina. Cal dificultar tant com sigui possible la investidura de Sánchez. Fer-la impossible. Una victòria seria forçar noves eleccions al regne d'Espanya. Però això només seria el començament : cal preparar la resposta a la sentència que haurà de ser proporcional a la duresa i la  durada de les penes. Seran unes condemnes brutals i salvatges. La resposta hauria de ser proporcional. A més, cal preparar l'acció de l'11 de setembre. Prou de lliris. No es pot ser festiu i alegre quan hi han presos i hi ha repressió. El que cal és ser determinats i audaços. El que cal és pujar de grau. El que cal és demostrar que es poden fer nous primers i tercers d'octubre quan calgui. El que cal es demostrar que es controla el territori i que els carrers seran sempre nostres.

Viatge a la lluna

Fa 50 anys Neil Armstrong es convertia en el primer ésser humà en posar el peu a la Lluna,

Jo no ho recordo, tot just tenia mesos quan la missió Apollo 11 va fer el viatge al satèl·lit. Vaig ser conscient de la extraordinària importància d'aquella aventura molt més tard, amb el pas dels anys. Avui encara em segueix sorprenent. De fet, amb el pas del temps, i degut a que professionalment m'he dedicat al món TIC encara em fa donar-li més valor.

Avui deien per la ràdio que el mòdul Eagle que és el que va descendir a la Lluna anava equipat amb un ordinador que no arribava als 400 Kilobytes (KB) de memòria. Per a fer-nos una idea, un megabyte (MB) correspon a 1024 KB, un gigabyte (GB) correspon a 1024 MB. Els  smartphones que fem servir habitualment tenen memòries que estan entre bels 512MB (0,5 GB)  i els 16 GB.

És dir, el telèfon que portem a sobre té una memòria un milió de cops més gran que la que tenia el mòdul lunar.

No és només que la diferència de potència del maquinari sigui tan gran : a més cal tenir present que durant aquests 50 anys el programari, la teoria de la ciència de computadores, la ciència de la informació, les diverses enginyeries han avançat amb passos de gegant. Als currículums acadèmics dels estudis d'informàtica, de telecomunicacions o d'enginyeria industrial apareixen tecnologies, teories, tècniques... que fa 50 anys ni tan sols estaven plantejades. No només les enginyeries. També la ciència bàsica : física, química, astrofísica, matemàtica... els avenços també han estat monumentals. Vivim immersos en una revolució científica i tècnica permanent i en acceleració.

Tanmateix, amb la tecnologia de fa 50 anys, el treball dels milers d'homes i dones del personal involucrat,  el pressupost immens,  la  voluntat política ferma dels EUA... va ser possible el viatge d'anada i tornada a la Lluna.

I cal destacar, per sobre de tots, el valor extraordinari dels tres astronautes  : Neil Armstrong, Michael Collins i Edwin Aldrin.

Vist avui, amb la tecnologia actual, el viatge a la lluna de fa 50 anys em sembla una idea esbojarrada, més boja, fins i tot, que creuar l'oceà amb uns fràgils vaixells de fusta, com van fer els víkings, o Cristofor Colom, o Fernão de Magalhães. Una empresa que semblava condemnada al desastre.

Tanmateix, es va fer. Es va arribar  a la lluna. Va ser la gran fita, la que  marcava la victòria final dels EUA en la carrera de l'espai entre soviètics i americans,  tot i que els primers i notables èxits van ser de la URSS : Cal esmentar amb reverència els noms de l'Sputnik, el primer  satèl·lit artificial;  Laika, la gosseta que va ser la primera cosmonauta terrícola en anar a l'espai  en un tràgic viatge de només anada; i Iuri Gagarin, el primer ésser humà en orbitar la Terra i tornar.

Va ser una victòria política per als EUA, però va ser, més que cap altre cosa, una victòria de la tècnica i la ciència. Va ser la demostració palmària que la ciència i tècnica, que les enginyeries, tenien el mètode, la disciplina, els coneixements i els mecanismes per a assolir fites aparentment impossibles. No només això : van demostrar que eren capaces d'aprendre, de continuar investigant i aprofundint. Els programes d'investigació i desenvolupament permetien encarar el futur amb la convicció, més que l'esperança, que seria possible assolir èxits encara més grans. Que l'univers era un llibre per llegir i que seriem capaços de fer-ho.

Aquesta gran victòria de l'enginyeria transcendia la victòria política dels EUA per esdevenir un èxit de la humanitat. La ciència i la tècnica són patrimoni de la humanitat i no d'un país o d'un altre. La ciència i la tècnica són el producte de la col·laboració de científics i tècnics d'arreu del món; són el producte de segles de progrés i d'acumulació de coneixements. És, potser, el producte més genuïnament específic de l'espècie humana. Tota la humanitat podia sentir-se interpel·lada pel projecte lunar i tota la humanitat podia sentir com a propi aquell èxit.

Durant anys he pensat que la humanitat podia marcar-se una fita, una missió, un destí, que no seria un altre que portar la vida més enllà de la Terra. L'exploració espacial i el terraformat de planetes llunyans per ser habitats pels humans seria el projecte que hauria de posar d'acord a totes les nacions de la Terra. Durant anys ho he cregut. El viatge a la lluna ens deia, és possible.

50 anys més tard, aquest viatge d'exploració als estels per trobar llocs on escampar-hi la vida, on viure-hi fins i tot, segueix apareixent com un gran projecte, però el seu caràcter està canviant i, vist el grau de contaminació del nostre planeta està prenent un caire, m'atreviria a dir, que urgent.

A la vegada, els 50 anys de progrés tècnic i científic que ens separen d'aquell històric viatge, ens fan reflexionar molt seriosament sobre què és la vida, i què és la intel·ligència i quines seran les formes de vida que, finalment, abandonaran el planeta Terra per a colonitzar els astres. Com seran els humans de l'espai? com de fusionats estaran amb la tecnologia? Serà la intel·ligència artificial la, finalment, autèntica protagonista de l'exploració espacial tal com va predir de forma visionària Arthur Clarke a 2001?

Diuen que abans de 10 anys la humanitat tornarà a visitar la Lluna. Potser aquest cop a bord d'una nau xinesa, o índia. Qui sap. Es diu que hi han projectes de mineria lunar per explotar econòmicament el satèl·lit obtenint materials a la Lluna que són molt difícils de trobar a la Terra. Hi ha qui parla també del viatge a Mart, molt més llarg i difícil. Mentrestant, l'Estació Espacial Internacional  (ISS) dona voltes ràpidament sobre la Terra, a uns 360Km d'alçada en el que s'anomena Òrbita Terrestre Baixa i representa una presència permanent de la humanitat en l'espai, o potser més humilment, en el que seria la platja de l'espai, aquell lloc on l'aigua va i bé constantment. Malgrat això últim, la ISS és en ella mateixa un altre èxit aclaparador de la ciència i l'enginyeria.

Mig segle d'aquella gran i reeixida aventura. Avui la recordem i hauria de ser font d'inspiració, de reflexió i de presa de consciència. La Terra és el nostre món, la nostra llar, la nostra nau en l'espai i el temps. L'únic lloc de l'univers conegut on, per ara, som capaços de viure i prosperar. La nau que ens protegeix és, tanmateix, fràgil i, fins i tot avui, ens resulta terriblement difícil viatjar al cos celeste més proper. És de  lògica, doncs, protegir la Terra. I ens fa pensar en com ho podríem fer, en quines condicions, com es podria preservar la vida, la intel·ligència i la consciència, portant-les a un altre planeta, a una nova casa lluny de la Terra. Als estels.

diumenge, 7 de juliol de 2019

Democràcia fugissera

Jo ho crec fermament : serem independents. Ho farem. No en tinc cap dubte.

Tampoc dubto que serà difícil. Caldrà molt de sacrifici. Sacrifici vol dir dolor, por, angoixa... Caldrà persistir. Caldrà vèncer el desànim. Haurem de patir i ser resilients. Haurem de fer servir tota la intel·ligència, el coneixement i el coratge. Tindrem pèrdues i baixes. Alguns no arribaran.

Però jo crec en el país. En la gent que és el país. Crec que han  deixat els lliris a casa i que han perdut la innocència. Crec que s'han adonat o, si més no, hi ha un moviment de fons que pren consciència que només avançarem vers la independència si ens empoderem. Si ens fem responsables els uns dels altres, si fem política a peu de carrer, si tot el que ens afecta ha de ser decidit sense delegacions. Si les delegacions de sobirania són una eina d'us ben definit i amb un funcionament que no admet interpretacions.

Potser només és un corrent, però crec que va prenent força. Vull que prengui força. Crec que és el que cal.

No ens calen líders carismàtics i indicutibles. El que ens cal és democràcia. Ens cal ser responsables. Ens cal que cadascú escolti, pensi i actuï. Ens cal coordinar-nos i posar-nos d'acord, des del respecte a les diferències, des de les lluites compartides, des de la diferència, en definitiva, per assolir l'objectiu comú, que va molt més enllà de la Independència o de la República i que en elles mateixes només són eines. L'objectiu comú d'un món més net i just, més lliure i més viu.

No serà fàcil. Aquests darrers dies hem vist com tant ERC com PDEcat han actuat fent servir els vots donats per a uns pactes que, com a mínim, entenc jo, haurien d'haver-se discutit amb les bases.

Els partits competeixen entre ells per assolir majors quotes de poder però, poder per a qui? per a fer què? No són els partits els representants i, per tant, els delegats dels seus votants? aleshores, repeteixo, poder per a qui? per a fer què?

Les organitzacions humanes estan composades per homes i dones i, al final, aquests homes i dones són com els altres, amb aspiracions, desitjos i anhels que els són propis. També ambicions, afinitats i enemistats, internes i externes. Aquest component personal es tradueix en  faccions, grups i corrents interns dins les organitzacions.

A la vegada, les organitzacions són meś que la gent que les composa, o els grups i corrents interns. Les organitzacions desenvolupen dinàmiques pròpies, una vida pròpia, i tendeixen a seguir vives, a créixer i desenvolupar-se per elles mateixes, de forma independent a la voluntat de les persones que les composen. Resulta que una creació que no deixa de ser un grup de gent, transcendeix aquest grup inicial i acaba sent un ens en ell mateix.

D'alguna manera, doncs, els partits polítics que són per definició els representants d'un grup de gent a la que, a dreta llei, n'haurien de retre comptes acaben, pel contrari sent uns ens que se separen d'aquest grup de gent representada, la delegació de sobirania original pot esdevenir (sovint és així) una usurpació de la sobirania que es fa servir per reproduir els interessos i  l'estructura del partit en tant que ens orgànic més que no els dels representats (si poseu sindicat, o organització de qualsevol mena, la frase essencialment també val en bona part dels casos). No cal dir que aquest pensament no és meu, evidentment : és un argument principal dels anarquistes.

Tanmateix, els propis anarquistes s'organitzen en grups, notablement  els sindicats anarco sindicalistes, també en organitzacions civils de caràcter llibertari. És cert que existeix el corrent de l'anarquisme individualista que renega d'aquestes mínimes organitzacions assenyalant que també usurpen la sobirania, els anarquistes enquadrats en organitzacions responen que si bé el raonament de l'anarquista individualista és correcte, l'objectiu de l'anarquisme és la realització de la seva utopia, i que aquest esforç reclama organitzacions. L'anarquista individualista, no pot fer realitat tot sol la utopia i, paradoxalment,  necessita del sistema que diu criticar per a poder viure en els seus marges la seva puresa ideològica. Els anarquistes  organitzats ens diuen dues coses : Primera, que l'organització fa la força; segona, la puresa ideològica és estèril. Reconeixen el perill de les organitzacions i, per tant, cal estar disposat a matar l'organització quan aquesta deixa d'actuar per delegació i ho fa per usurpació. És cert que és molt més fàcil dir-ho que fer-ho. És difícil, en definitiva, fer que les organitzacions estiguin sotmeses a la voluntat dels que la composen. Cal buscar un compromís entre l'eficàcia i la puresa o coherència ideològica, entre la democràcia i el desenvolupament de l'estructura orgànica.

Les accions dels darrers dies dels partits independentistes indiquen que hi ha una lluita entre ells per aconseguir més poder. Lluites que són entre partits, però sembla que també  entre faccions internes. Torno a preguntar : més poder per a fer què ? Més poder per a qui?

Potser, com apuntava Vicent Partal en aquest erudit editorial : « Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre », el problema és que les estructures de partits són més « democràcia fugissera » que representació i delegació efectiva de la sobirania dels votants. Si és així, aleshores caldrà redreçar els partits o, fins i tot, ser més dràstics.

Jo sóc un militant de base. D'ERC, tot i que a les últimes eleccions he repartit el meu vot entre ERC, JxCat, CUP i Front Republicà. Em demano, seriosament, a què estan jugant els uns i els altres. No vull fer retrets perquè tots tenen presos, exiliats i represaliats. Compartim la resistència. Compartim lluites a les bases. Tanmateix, els partits divergeixen i en aquesta divergència les bases independentistes es veuen separades, o pitjor, enfrontades.

Però no. El meu enemic no és ni ho serà mai un altre independentista democràtic, ni cap demòcrata. Aquesta és la meva línia vermella. Reclamo que els partits ho assumeixin. No voldria deixar de votar pel fet de no sentir-me representat per cap partit. Reclamo la reflexió conjunta sobre on som i a on anem. Reclamo una estratègia comuna des de la discrepància i les diferències ideològiques justes i, fins i tot,  profundes. Estic segur que hi ha molt de camp per córrer en aquest sentit.

I si al final resulta que amb els partits actuals és impossible, caldrà fer un pensament. Puc acceptar la lluita per l'hegemonia entre els partits. Àdhuc, puc acceptar que el partit hegemònic imposi la seva estratègia. Però :

Assenyaleu correctament l'enemic, que no són els companys republicans i independentistes democràtics catalans que tenim al costat si no el regne d'Espanya que tenim en front.

L'estratègia és per a fer la independència. Si no és aquest l'objectiu, no és la meva estratègia.

Retorneu el poder a la gent. La democràcia va de baix a dalt. Sou una eina del votants i dels militants. No un instrument de poder sobre aquests votants i militants.  

diumenge, 30 de juny de 2019

Preparem-nos i responguem com cal.

Ningú ens donarà res. Ni a Espanya, ni a Europa.

Jordi Cuixart, la veu més lliure de totes les que avui estan segrestades ens ho deia ahir en una carta : « preparem-nos per a unes sentències dures ». Les evidències que seran dures són importants. Començant per la mateixa presó preventiva.

L'independentisme català és l'única amenaça seriosa al règim del 78. Prou que ho saben des de l'1 d'octubre de 2017. Per això l'estat tracta als presos polítics com si fossin els pitjors criminals. En el seu càstig i humiliació es pretén espantar, humiliar i castigar a tot l'independentisme català. L'única forma de derrotar l'independentisme és desmobilitzar-lo. El fet que els presos polítics exerceixin un gran lideratge en l'independentisme no ajuda gens a mantenir la mobilització. A tots els moviments d'alliberament nacional, quan un dirigent cau pres, automàticament abandona el lideratge del moviment. No es poden exercir lideratges des de la presó. Si de cas, com a molt, poden ser una referència ètica, o moral. En tot cas, però, no se'ls demana. Prou feina tenen.

Preparem-nos i donem la resposta que cal. L'independentisme ha de reprendre la mobilització, i fer-ho des de l'empoderament més que no pas des dels lideratges. L'independentisme és fort quan és molt més horitzontal que vertical. Quan és transversal. Quan és col·lectiu. Quan és persistent. L'independentisme és fort quan accepta que hi hauran sacrificis i que els lliris s'han de quedar a casa.

Espanya no ens donarà res. Europa, tampoc. Avui s'ha sabut que la capitana del vaixell Sea Watch, Carola Rackete, ha estat detinguda al port de Lampedusa on havia atracat el vaixell sense permís amb l'objectiu de desembarcar quaranta migrants rescatats al mar. No se'ls ha deixat desembarcar i a la capitana li poden caure fins a 10 anys.

Fins a 10 anys per rescatar vides humanes. Això és Europa ara mateix.

No ens fem, il·lusions. Vull pensar que  Gonzalo Boye serà capaç d'aconseguir, amb el temps, que a Puigdemont, Comín i Junqueras se'ls reconegui l'acta d'eurodiputats però molt em temo que això no serà aviat. la UE és avui un club d'estats que es va allunyant dels ideals fundacionals. En particular, el Parlament Europeu, la més republicana de les institucions europees és també la més molesta per als estats membres i la que, precisament, té el seu poder més qüestionat per aquests mateixos estats. Preparem-nos, doncs, a veure com Europa impedeix que els diputats electes catalans puguin exercir com eurodiputats.

La democràcia està en un greu perill. Estem en guerra. Però aquest cop la guerra no és entre països. O entre faccions dins d'un mateix país. Aquest cop la guerra es entre les classes populars, les classes treballadores, pageses i menestrals, els autònoms i els petits empresaris contra les elits del sistema. Contra les castes administratives, contra les elits extractives. Contra les direccions funcionarials, financeres, polítiques, militars,  industrials i mediàtiques que regeixen el que viu, pensa i ha de sentir el poble. La guerra actual és, amb molta puresa, la de la biopolítica del poble  contra el biopoder de l'elit.

Només tenim els nostres cossos i la nostra tossuderia per guanyar aquesta guerra. Ens hi va la vida, com a totes les guerres. Però també ens hi va la democràcia i el republicanisme mateix. Per descomptat ens hi ha la independència.

Deixem-nos de lliris. Prenguem exemple dels gilets jaunes. Prenguem exemple de l'orgull LGTBI que va començar amb els aldarulls de Stonewall. Que no us enganyin. La revolució dels somriures, o els colors de la bandera LGTBI són la cara amable, la que serveix per crear aliances, però les lluites són sempre molt serioses, cal un tremp molt fort, ser capaços de patir i superar la desesperança quan sents, tard o d'hora ho sents, que no arribarà mai la victòria.

Però arribarà.

Hem de persistir. Amb mobilització contínua, amb empoderament ciutadà, amb la desobediència civil, amb l'auto-organització i l'autogestió, amb l'expulsió de l'IBEX35, amb la creació de sobiranies i amb lideratges de baix a dalt.

La victòria arribarà i, per tant, cada cop és més propera

Donec perficiam!
 

dimarts, 25 de juny de 2019

Cent cops per cop

Al post anterior deia que « les sentències, que es preveuen brutals i, per això, les preses i presos polítics encara ho són, provocaran, han de provocar, no s'entendria que no la provoquessin, una reacció popular. Una reacció que hauria de ser proporcional a la brutalitat de les sentències. Una proporció que al meu entendre hauria de ser la de tornar cent cops per cop. »

Aquesta proporció és el mínim, al meu entendre.

Aquesta gent van venir, com a tropes d'invasió i d'ocupació a pegar-nos. Al crit de "a por ellos". No ho oblideu mai. Estaven disposats a matar. A gent pacífica i desarmada que estava votant. Aquesta està guardada.

Aquesta gent van segrestar al govern electe de Catalunya i a representants de la seva societat civil. Porten prop de dos anys segrestats en presons espanyoles. Se'ls ha passejat com a trofeus de caça. En tancar-los i humiliar-los a ells ens volen tancats i humiliats a tots els independentistes. Aquesta està guardada.

Junqueras deia : « jo sóc independentista català, però abans que independentista sóc demòcrata, i abans que demòcrata sóc bona persona ». Aquesta gent, i tots els que els han votat, i encara els voten ens diuen « yo soy español, y eso va antes que ser demócrata o  buena persona » i, per això, aquesta gent demanen  condemnes llargues i els sembla bé la presó i els cops que hem rebut. Aquesta gent ens odien i en el seu odi, quan poden ens fan mal, ens provoquen dolor i patiment, només perquè som catalans i ells espanyols. Aquesta està guardada.

No penso empatitzar amb qui em vol tancat, ferit o mort. Són males persones. Són l'enemic i els vull fora de la meva vida.

Amb una vegada en va haver prou. No pararé l'altra galta. Si em peguen m'hi tornaré. Cent cops per cop. Sense parar, fins a fer-los fora de la meva vida.

Cops de colze

Avui ERC ha impedit, amb la seva abstenció, la tramitació de la ILP que demanava que s'aixequés la suspensió de la declaració d'Independència del passat 27 d'octubre de 2017.

Personalment, ho trobo molt lleig. Com la CUP, crec que qualsevol ILP que acompleixi els requisits legals hauria de ser tramitada. Per simple higiene democràtica.

En tot cas, ERC s'ha abstingut, i els vots en contra de PSC i Cs han tombat la ILP, una victòria unionista fàcil. Lliçó : la desunió independentista provoca derrotes.

La desunió independentista és evident i el motiu també sembla evident : Una lluita entre ERC i PDECat per liderar el  projecte independentista. Arguments d'ERC? el gran resultat a les eleccions espanyoles tant al congrés com al senat. Amb Junqueras i Romeva com a noms principals. I també la victòria (amarga) a les municipals, a Barcelona, amb Ernest Maragall i amb, de nou el gran resultat de Junqueras com eurodiputat.

Però a aquest creixement indiscutible, el PDEcat oposa una resistència efectiva : Jordi Sánchez també va ser triat diputat i, notablement, Laura Borràs, que en el temps que ha estat consellera ens ha permès albirar una dona de qualitats intel·lectuals, polítiques i comunicatives excel·lents i que egur que destacarà i provocarà admiració entre propis i contraris també a Madrid.

A les municipals el PDEcat ha aconseguit ser la primera força en nombre d'alcaldes (tot i que seguida de prop per ERC, que creix molt) i a les europees Carles Puigdemont va obtenir una victòria extraordinària que té molt d'èxit personal, però que el PDEcat pot assumir com, essencialment, pròpia.

A més, tot i que els resultats van en la línia de confirmar que ERC és la primera força de l'independentisme, el cas és que la Generalitat és en mans de la coalició entre PDEcat i ERC i que el president Torra és, nominalment, del PDEcat. Només el President té la facultat de convocar unes noves eleccions i això no es preveu a curt termini. Per descomptat, no serà ERC la que faci moviments estranys per provocar la caiguda del govern independentista. Seria un error molt gran. No s'entendria i, sobretot, no es perdonaria.

A més, que l'entorn és convuls :

Avui mateix s'ha sabut que no és gens clar que Pedro Sánchez acabi sent president del govern espanyol. Anem a noves eleccions espanyoles aquesta tardor?

A Barcelona, ERC esmola l'espasa a l'espera de veure en que acaba el serial protagonitzat pel trio Colau, Collboni i Valls. Colau i BeC s'han suïcidat, tot i que encara no ho saben, però de les seves despulles tant en pot sortir una ERC reforçada com un PSC reforçat. Es prepara una gran batalla.

A més, la justícia europea ha de pronunciar-se sobre la immunitat parlamentària de l'eurodiputat Junqueras (i dels eurodiputats Puigdemont i Comín), i el resultat d'aquest pronunciament pot tenir efectes importants, depenent de quin en sigui el sentit i quina sigui l'actitud que preguin l'estat espanyol.

Per descomptat, les sentències, que es preveuen brutals i, per això, les preses i presos polítics encara ho són, provocaran, han de provocar, no s'entendria que no la provoquessin, una reacció popular. Una reacció que hauria de ser proporcional a la brutalitat de les sentències. Una proporció que al meu entendre hauria de ser la de tornar cent cops per cop.

Acabo, avui estem en un temps d'incertesa i  l'independentisme, en general, està a l'expectativa, cosa que és un error, ja que caldria prendre la iniciativa i activar la mobilització permanent que reclamava Cuixart. Els partits independentistes aprofiten aquest impasse per clavar-se cops de colze de cara a posicionar-se en el lideratge del moviment independentista.

Lliçó : només hem avançat quan ha liderat la societat civil. Quan l'ANC i Òmnium han activat el carrer. Quan els CDR han fet seu i nostre el carrer. Quan els partits anaven a remolc. No culminem perquè el tram institucional, els partits, són la baula dèbil i tenen avui, massa poder. El poder ha de ser nostre, del poble. El poble mana i el govern obeeix.

Per això és tan lleig això que ha passat avui amb la ILP però, a la vegada, tan tristament previsible que passaria.

No deixem que les lluites partidistes ho espatllin. Els partits només són eines. Els cops de colze són vergonyosos. L'enemic és en front nostre, no al costat.

Hem de superar els partits si no serveixen. Tinguem ben present que la força dels pobles no és als partits. La força dels pobles sempre, sempre, és la mobilització permanent als carrers.

dilluns, 24 de juny de 2019

#HoTornaremAFer

El passat divendres va entrar l'estiu. Ahir va ser la revetlla i avui és Sant Joan -Diada nacional dels Països Catalans. Els nens ja estan de vacances. En pocs dies ha canviat el to general.

Es diria que han passat mil anys, però, encara no fa un mes de les eleccions europees i municipals del 26M, i encara fa menys que el judici farsa contra ĺ'independentisme va quedar vist per a sentència.

Aprofitant el canvi de to d'aquest cap de setmana, avui vull recuperar l'al·legació final de Jordi Cuixart. En trobar-se fora de les lluites partidistes, la declaració de Jordi Cuixart esdevé, per mi, la més valuosa de totes les declaracions finals. Amb la que m'identifico més. Amb el ben entès que totes elles van se valuoses i necessàries.

Vet aquí la declaració de Cuixart :



Sí, Jordi. Ho tornarem a fer, i aquest cop bé. Ningú es penedeix de res. Si de cas hem après alguna cosa. Us alliberarem i ens alliberarem. Sou presos polítics vosaltres i nosaltres perquè amb vosaltres ens volen tancats a tots. Però la llibertat, com la vida, s'obrirà camí.

Gràcies, com a votant de l'1 d'octubre, pel vostre esforç.

Gràcies per marcar el camí, el de la mobilització permanent, el de la desobediència civil, pacífica, segur, però desobediència. Gràcies per assenyalar inequívocament que aquesta és la via.

Gràcies per dir en veu alta que el problema no és la desobediència, si no que el problema és l'obediència entesa com a submissió tant per part dels poders com per una bona part de la societat que ha triat bescanviar submissió per comoditat. Però en aquest canvi el guany és ben minso i, per contra, el preu és molt alt, tot i que potser ara no ho vegin.

Quin gran orgull les teves paraules. Quina vergonya aquest segrest. Quanta urgència en el teu alliberament i en el de les preses i presos.

Sí, Jordi. Ho tornarem a fer, i aquest cop bé.

dissabte, 15 de juny de 2019

Constitució dels ajuntaments

Han passat les municipals i, efectivament, Ada Colau ha pactat amb PSC i Valls per mantenir-se a l'alcaldia.

No m'agrada Colau, i després d'aquests pactes vergonyosos ja es pot afirmar que els propers anys seran tristos i negatius per a la ciutat. Objectivament.

Però tindrà coses bones : s'ha acabat la falsa equidistància dels comuns, s'ha acabat la seva superioritat moral i el seu repartiment de carnets d'esquerra «autèntica» o «no autèntica», s'ha acabat aquesta falsa esquerra de saló, aquesta gauche divine de pa sucat amb oli i ja només queda la vella guàrdia tecnocràtica i elitista de Iniciativa, una casta que ocupa llocs de molt poder dins l'ajuntament i que han pactat i pactaran amb el dimoni pe continuar fent de Barcelona el seu negoci particular. Una casta elitista que menysprea i manipula la ciutadania i que no és, ni de bon tros, tan eficient en la gestió de la ciutat com presumeixen i, de fet, estan colgats pels deutes amb La Caixa, l'autèntica vencedora de la contesa electoral del passat 26M.

Des d'avui s'obre la veda i des d'avui ja podem combatre als comuns amb tota la força que sigui possible. S'ha acabat aguantar els seus discursets de falsa moralina esquerranosa i de progressisme xupi-guai. Comenceu per recordar-lis amb qui han pactat, recordeu-lis també com es van aprofitar de les falses acusacions contra Trias de fa quatre anys. Recordeu-lis que han jugat brut sempre. Recordeu-lis que governen gràcies a Valls. I sobretot, quan es faci ben visible l'alt preu que hauran de pagar a PSC i Valls per aquest govern, que el pagaran, no en tingueu dubte, quan arribi aquell moment n'haurem de fer sang. Serà el moment de fer evident com de gran ha estat la mentida dels comuns a una bona part del seus votants.

Però parlant de mentides, menció especial a Manuel Valls. Aquest tipus sí que ha enganyat a una bona part dels seus votants. No a tots, és clar. La Upper Diagonal segurament deu estar aplaudint amb les orelles. Però els votants ciudadaners de la resta de la ciutat encara no deuen comprendre què ha passat i com pot ser que Colau hagi estat triada amb els seus vots. En fi, a França aquest tipus és menyspreat per tothom. A Catalunya està guanyant-se el menyspreu de la majoria amb una velocitat extraordinària. En particular, entre els que se suposa que eren els seus votants naturals. Coi, té mèrit. El primer que fa és partir el seu grup per la meitat i votar en contra de les directrius de C's, i espera.

En fi. La democràcia a l'estat espanyol i això inclou, per ara i per desgràcia, Catalunya està en retirada. El vot de la gent és segrestat per uns partits que fan i desfan atenent estrictament als propis interessos. El que ha passat a Barcelona, amb el transfuguisme de Valls i la traïció de BeC als seus molts votants independentistes ha estat particularment vergonyós, sobretot per l'engany amb tota la cara dura. 

Molta i molta vergonya. Avui, votants i fanboys de Colau, quines rates miserables, cridaven 3% quan parlava Quim Forn. Quim Forn, pres polític per defensar la sobirania de Catalunya, per defensar l'ideal republicà.

Però, en fi, si més no a Barcelona el que ha passat és que hi ha hagut un gran engany. Si més no encara tenim aquesta excusa i la propera vegada no ens deixarem enganyar, o sí, qui sap, però llavors no seria engany sino estupidesa. Aprofitem-ho i aprenguem alguna cosa. Penseu que a Madrid, en canvi,  ningú pot dir que no estava avisat. Des del primer dia se sabia que si el trifachitu guanyava, tindrien alcalde fatxa. Doncs mira, el trifachitu ha guanyat i tenen alcalde fatxa. Amb patates.

Lliçó important : no deixeu la democràcia i la política en mans de polítics "professionals". La democràcia i la política l'hem de fer cadascun de nosaltres cada dia. Només així ens estalviarem enganys. No ens estalviarem errors, segur. Però seran els nostres errors. Això també és autodeterminació. La figura de Valls neix molt precisament contra aquest empoderament de tots i cadascun de nosaltres. Per això es tan greu l'engany -la traïció- de Colau i els comuns. Rumieu-ho.

dimecres, 12 de juny de 2019

Vist per a sentència

Vist per a sentència.

N'hi han que en sentir els emocionants al·legats finals dels presos polítics s'han atrevit a plantejar escenaris d'absolució o de condemnes lleugeres.

Sembla mentida. No aprenem.

Els condemnaran. Els condemnaran amb sentències dures. El tracta que avui mateix se'ls està dispensant és el mateix que es dona als pitjors assassins que us pugueu imaginar. Més de sis cents dies de presó preventiva porten. De debò encar no ho heu entès?

Se'ls condemnarà de la forma més cruel possible. Perquè són culpables d'haver propiciat un referèndum d'autodeterminació i d'haver proclamat en atenció al resultat, la independència de Catalunya. Punt. Pels que érem allà, pels que vam votar i pels que vam escoltar la proclamació d'independència (immediatament suspesa) aquest fets són provats. També són fets provats pel nacionalisme espanyol.

Pel nacionalisme espanyol no hi ha delicte més greu que la secessió.

Per tant, com no hi ha delicte més greu, se'ls aplicarà la pena més alta que puguin trobar. Encara sort que no han vist com jutjar-los per un tribunal militar perquè en aquest cas ja els haurien afusellat a hores d'ara.

Els independentistes som, per al nacionalisme espanyol, els pitjors criminals perquè ataquem la seva essència. El nacionalisme espanyol és una ideologia mancada de reflexió ideològica i intel·lectual que pren com a principal referent el franquisme. Essencialment es tracta d'un feixisme i, per tant, els drets fonamentals i els drets humans estan subordinats a la idea de nació. El nacionalisme espanyol controla l'administració de l'estat i les seves institucions. Ha estat agredit i ara es revenja.

HI han algunes coses que podem aprendre del nacionalisme espanyol. Potser la meś important és que a l'enemic se l'ha d'anorrear. En una guerra l'ètica és un llast. El poder no demana l'amor dels sotmesos, només la seva obediència. Si pot ser voluntàriament, millor, i si no, mitjançant coerció.

L'1 i el 3 d'octubre vam infligir una gran derrota a l'estat espanyol. Espanya no va poder impedir que votéssim i tampoc va poder impedir la declaració d'independència. Per la raó que sigui algú va decidir que era l'hora dels despatxos quan la gent era al carrer disposada -no tots, certament- a defensar la República i es va abandonar el combat abans de començar-lo.

Bona part d'aquell govern és avui śegrestat i serà condemnat a penes molt dures. Encara sort que el President i part del govern va veure clar que calia marxar a l'exili. Gràcies a ells es manté un front  de resistència en l'àmbit internacional, un front imprescindible donat que la Generalitat està intervinguda.

Als segrestats només els alliberarà la República. No hi ha meś. La República demanarà sacrificis i l'enfrontament obert amb Espanya. Si alguna cosa hem d'haver après amb totes les eleccions i votacions que hem fet des del primer d'octubre del 2017 és que votar, a Espanya, no serveix de res. La seva democràcia és falsa. Una mentida.

La unilateralitat està més que plenament motivada. És el que es coneix com « causa justa ». La comunitat  internacional pot acceptar la « causa justa » com a excusa per a justificar la secessió unilateral d'un terrirotir. Però per a poder fer valdre la « causa justa » cal, evidentment, unilateralitat i control del territori.

Això vol dir persistència i sacrifici : les caretes han caigut. La propera vegada que enviïn  forces d'ocupació al crit de « a por ellos » ho faran amb  armes de foc. Els lliris ja no floriran més a Catalunya i les sentències n'haurien d'enterrar el record. Les banderes de colors hauran de ser negres.

Ens han declarat la guerra i han emprat la violència contra nosaltres. Violència quan ens van pegar el primer d'octubre, violència amb la repressió policial posterior, violència amb el segrest dels presos polítics, extorsió, multes  i amenaça de sancions a tants i tants militants independentistes. Tot ho justifiquen des de les seves lleis nacionalistes i se'ns tracta i se'ns condemna com si fóssim criminals.

No som criminals però, certament, hem de reconèixer que som enemics.

Doncs bé, en una guerra l'únic que compta és guanyar.


dijous, 30 de maig de 2019

Sense Ficció : Amenaça totalitària

El « Sense Ficció » del passat dimarts 28/05/2019 és d'aquells programes que cal veure, fer-lo circular i debatre'l.
 
 « L'amenaça totalitària » ens presenta els partits d'extrema dreta a Espanya, Itàlia i Suècia, els seus mètodes, objectius i analitza per què estan creixent arreu d'Europa.

És un perill ben real. Com deia Durruti, al feixisme se'l combat. Cal conèixer l'enemic per combatre'l amb eficàcia. Per això, aquest és un programa que cal veure i compartir.

Podeu veure el document a l'adreça

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/amenaca-totalitaria/video/5862766/


dimarts, 28 de maig de 2019

Bones sensacions pels resultats del diumenge.

Diumenge va ser, en línies generals, un bon dia. Una batalla guanyada. No va ser una victòria esclatant o aclaparadora, però sí es van assolir un bon munt d'objectius. Cal seguir lluitant i aquest combat, que se sosté des de fa anys, encara ha de durar. Tanmateix, l'independentisme pot estar raonablement satisfet.

De totes formes, començo amb les males notícies :

La CUP surt de l'ajuntament de Barcelona, tot i la bona campanya, tot i que la candidata Anna Saliente ha resultat ser una revelació.

Anna Saliente és una altre d'aquests nous valors que la CUP ha extret de la seva  pedrera de gent jove, majoria de dones, amb una gran preparació i capacitat de debat i diàleg. Aquesta capacitat va ser posada de manifest pel mateix Ernest Maragall en la seva compareixença la nit del diumenge.

Tanmateix, la CUP no entra. Les CUP hauran de fer una anàlisi i una autocrítica important perquè, precisament pel seu caràcter de força municipalista, aquestes eleccions a les alcaldies del país són el seu espai natural, o el que hauria de ser el seu espai natural. Els resultats cupaires han estat diversos. En alguns llocs molt bons i en d'altres no tant. A Barcelona, han punxat. Cal dir que pot ser que els resultats obtinguts millorin perquè avui s'ha sabut que un error en el recompte els ha restat més de 50.000 vots a Catalunya. Qui sap si encara hi hauran sorpreses.

L'altra mala notícia, si més no, per mi, es que tot i la meritòria victòria de Maragall a Barcelona és evident que a la ciutat i en aquestes eleccions municipals, la victòria global ha estat per l'unionisme. De fet, tinc dubtes, crec que raonables que Maragall acabi sent alcalde. Veig molt més possible un pacte a tres entre BeC, PSC i Valls. O potser un pacte a dos entre BeC i PSC amb Valls donant suport puntual.

Jo diria que BeC està essencialment controlada per gent que ve de l'espai menys sobiranista i més tecnòcrata de l'antiga Iniciativa. Gent amb agenda pròpia per a la que Barcelona és el seu negoci, no la seva ciutat. De fet, és la mateixa visió que tinc del PSC, i de Valls. Per mi, són molt similars, per tant,  crec que pactaran entre ells.

Prou de males notícies. Les bones notícies són moltes i potents :

En particular i molt destacable. L'independentisme ha guanyat per més del 50% dels vots vàlids a les eleccions europees. Aquesta dada és fonamental.

No només això. L'independentisme es consolida com el principal i més important espai ideològic del país, amb un domini abassegador del territori  i amb la majoria llarga de les batllies i en nombre de regidors.

Les europees han significat, a més, que el President Carles Puigdemont i el conseller Toni Comin, actualment tots dos a l'exili, siguin triats eurodiputats.  Cal dir que el resultat obtingut per la candidatura del president ha estat, senzillament, espectacular. Una victòria rotundissima que és en bona part un èxit personal de Carles Puigdemont.

Hi ha bons motius per pensar que podran exercir aquesta representació i la seva veu serà escoltada,en llibertat, al Parlament europeu.

També el vice-president Oriol Junqueras ha estat triat eurodiputat. No tinc cap dubte que l'estat espanyol li impedirà exercir d'eurodiputat i el mantindran a la presó. Espero que actes com aquest portin a l'aplicació de l'article 7 de la UE a l'estat espanyol, i que quedi ben clar que Espanya no es pot considerar un país democràtic.

Venen dies molt durs. El judici farsa està arribant al seu final i les sentències, tampoc ens enganyem, estan dictades i seran molt dures. Haurem de respondre, al carrer, amb persistència, amb mobilització. Ha acabat un cicle electoral i ens ha donat els resultats que coneixem.  Però la democràcia no s'esgota votant, i menys a l'estat espanyol on votar no serveix per gairebé res. La democràcia s'exerceix, sobretot s'exerceix, cada dia. Cada dia hem de fer política. O la fem, o ens la fan, i si ens la fan, tingueu per cert que ens la fan en contra. Cada dia ens hem de mobilitzar. Cada dia hem de triar, prendre decisions i fer-nos responsables de les conseqüències. Cada dia hem d'aprendre i actuar.

Diumenge va ser un bon dia. En general. Cal aprendre del que no va sortir tan bé. Però no ens podem aturar. Sense descans, alcem-nos, aprenguem, mobilitzem-nos i organitzem-nos. Com deia Gramsci :  « Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força." ».

Acabo amb una altre bona notícia:  S'ha aixecat el confinament de  Tamara Carrasco. Me n'alegro molt per ella, i no oblido ni vull oblidar la molta ràbia per la repressió de la que ha estat víctima durant tant de temps. 

Cuidem-nos. Junts som forts. Persistim. Estem guanyant.

divendres, 24 de maig de 2019

Suspensió

Ho sabíem. No podem dir que ens hagi vingut de nou :  Meritxell Batet  ha anunciat la suspensió de Junqueras, Rull, Turull i Jordi Sànchez. Ha estat Batet, precisament, la que ha anunciat la suspensió pronunciant amb impecable accent  de català central, això sí, els noms dels diputats independentistes.

No ens ha d'estranyar. Potser, com a molt, ens ha sobtat la rapidesa. Com deia l'escriptor Joan-Lluís Lluís a Twitter fa una estona :



Exacte. Fotre a les catalanes i als catalans ḉes l'esport nacional espanyol. Fotre a Catalunya dona vots. No és que votar sigui gran cosa a Espanya, com ja s'ha vist. En realitat, a Espanya, votar és més un acte de vassallatge i d'adoració al líder que no pas la implementació més o menys imperfecta d'un model de democràcia representativa. S'assembla més a un acte de hooliganisme que a un exercici de responsabilitat. Cal tenir-ho ben present.

De portes enfora l'independetisme ha de guanyar les eleccions perquè és el que dona legitimitat, ha d'obtenir majoria sempre i a totes les eleccions on es presenti, però de portes endins, més val que tinguem ben clar que el nostre vot no val una merda. No val una merda. Més d'un milió i mig de vots no valen una merda i, simplement, Meritxell Batet « la catalana » ha llençat aquests vots a les escombraries.

Per por ? Qui sap. Inés Arrimadas « la montapollos » va deixar anar, amb tota la intenció, que « Forcadell  Batet » tenia que suspendre als diputats electes, i val a dir que certa premsa madrilenya ja s'estava preparant per jutjar a Batet per sedició. Però en la meva opinió. Batet estava molt tranquil·la. Ben mirat, el 155 és tant fill  del PSOE com de PP i C's. A més, algú dubta que la missió de Batet, l'objectiu de la seva tria com a presidenta del congrés, no era, exactament, anunciar aquesta suspensió? que fos una catalana la que anunciés la suspensió dels diputats independentistes ?

Sigui com sigui, la d'avui és una nova mostra que Espanya ja no una democràcia. N'hi ha que diuen que no és una dictadura. Qui sap. Jo crec que si una dictadura ho és perquè hi ha un dictador, m'agradaria recordar que hi ha un Borbó al Palacio del Pardo... ui, no! volia dir de La Zarzuela.

No és una democràcia. Al meu entendre, camina de pet a convertir-se en una dictadura feixista. Al feixisme, se'l combat i se'l destrueix. I se'l combat se'l destrueix no amb bones paraules, amb llacets, o amb cançons. Al feixisme se'l combat amb tot el que tens a ma, perquè és una lluita per la supervivència. Si el feixisme guanya ens afusellarà. Prou lliris.

Prou lliris. Tanmateix, el diumenge cal anar a votar. Cal que l'independentisme torni a guanyar. L'objectiu sempre és el mateix : Més del 50% dels vots independentistes. Derrotar a l'extrema dreta i l'ultra-dreta del 155. Ajuntaments independentistes a tota Catalunya. Guanyar la batalla de Barcelona.

Guanyar la batalla de Barcelona vol dir que ha d'haver majoria independentista al Parlament. El vot independentista ha de mobilitzar-se de nou. Catalunya ha de ser la capital de la República i ha de tenir una alcalde compromès amb laz República. M'és igual qui sigui.  No s'ha de perdre cap vot independentista i tenim bones opcions: Anna Saliente de la CUP, Ernest Maragall d'ERC i Elsa Artadi de JxCat.

I sí, dic Elsa Artadi i no Quim Forn perquè sabem, perfectament, i avui ha quedat demostrat un altre cop, que ni que Forn fos triat amb el 100% dels vots no el deixarien fer d'alcalde.  Això també val per Oriol Junqueras. El candidat d'ERC a les europees, pres polítics, ha piulat això poc després de conèixer-se la suspensió :
Doncs bé : ho sabem. No podem dir que ens vingui de nou. Oriol Junqueras obtindrà l'acta de diputat europeu però seguirà a presó. La puta dictadura feixista de merda que és Espanya no el deixarà sortir de presó per anar al Parlament Europeu a fer de diputat. Això, simplement, no passarà. Ho sabeu. Ho sabem. Podem fer tants escarafalls com vulguem però això no canviarà res. Encara més, i també ho sabeu :  Europa potser farà alguna declaració de condemna però, principalment, tractarà de que aquests « problemes interns espanyols » no afectin als seus negocis. És el que hem d'aconseguir, que els afectin ben afectats.

Acabo. Ens enfrontem a un estat degenerat que cada dia que passa esdevé més i més una dictadura feixista. Doncs bé, mentre calgui mantenir les formes hem d'anar a votar i guanyar en totes les eleccions que es plantegin. Però cal abandonar l'independentisme màgic i el llirisme d'una punyetera vegada : amb votar no n'hi ha prou, és necessari, sí, i cal guanyar amb més del 50%, també, però, sobretot, el que cal cal mobilització persistent i contundent, i que tinguem ben clar que aquesta mobilització s'acabarà traduint en un enfrontament directe amb el feixisme i els feixistes. Com deia Durruti, al feixisme se'l combat i se'l destrueix. Si volem la independència, si volem la llibertat de la República, si volem foragitar els feixistes de Catalunya, no tenim més opció que moure el cul, aixecar-nos i plantar cara. De forma persistent, fins aconseguir-ho.

I el diumenge, comencem per guanyar les eleccions europees i els ajuntaments amb més del 50% dels vots. Vinga va! Que aquesta és la part fàcil!

dilluns, 6 de maig de 2019

Objectiu 26M. Municipals i Europees,

Sembla que, a manca d'una nova cacicada de l'estat espanyol, el president Carles Puigdemont serà el candidat de JxCat a les eleccions europees.

Després de tot el que ha passat, no tinc el m és mínim dubte que el votaré a les europees. A hores d'ara, Puigdemont és el millor actiu de l'independentisme a Europa, i la garantia que les espases seguiran en alt.

Aquest vot ja el tinc decidit. El de les municipals a Barcelona encara no, estic entre ERC i CUP.

Jordi Graupera podria ser una bona opció, però em temo molt que és massa desconegut. Tinc massa recent l'experiència del FR a les espanyoles i, ara mateix, prefereixo "assegurar". Per mi els objectius del 26M són els següents :

- El principal : l'independentisme, ERC, JxCat i CUP,  ha d'obtenir més del 50% dels vots.
- L'independentisme ha de guanyar a la majoria dels municipis. En particular, ha de guanyar a Barcelona.
- L'independentisme ha d'aconseguir fer alcaldes a la majoria dels pobles i ciutats de Catalunya, i ha de créixer allà on no tingui la majoria.
- En particular, l'independentisme ha d'esmicolar la idea de Tabàrnia, l'invent etnicista i racista de C's i PP.
- Ha de minimitzar-se el nombre de regidors de   PP, C's i Vox : l'ultra-dreta ha de ser derrotada. El nombre de regidors de PSC ha de reduir-se.

Ho podem fer. Hem de mobilitzar-nos, un cop més, i anar a votar de forma massiva. Amb participacions altes, l'independentisme guanya. Que ningú es quedi a casa!

Hem de fer de Puigdemont l'eurodiputat amb més legitimitat democràtica del Parlament europeu. Aquella legitimitat que només donen els vots. Torno a dir-ho, Carles Puigdemont és la nostra millor carta a Europa de cara a internacionalitzar el procés. A Europa saben qui és. A Europa saben que Puigdemont és el President de Catalunya a l'exili. Aquest és un capital immens.

Però, sobretot, el que és m és important, és que tothom tingui ben present que només votant no n'hi ha prou. Cal mobilització al carrer. Cal resistència civil, no violenta, segur, però desobedient. En aquest sentit, l'ANC ha proposat un nou full de ruta : Si s'obté més del 50% de vots independentistes, sigui en les votacions que sigui, al Principat, caldrà reactivar la DUI del 27O i exercir la defensa de la independència. De forma no violenta, però ferma i determinada. No hi ha una altre. Per fer la independència no n'hi ha prou amb guanyar en vots, a més cal ser als carrers.

El següent pas és guanyar clarament en vots el proper 26M, i per a fer-ho, mobilització, i després més mobilització, sense aturar-se, fins a fer efectiva la independència. Així és com s'amplia la base, empoderant-nos, sent protagonistes de la història, fent-la realitat al carrer. 

dimecres, 1 de maig de 2019

Comunicat del SP de la Confederació General del Treball de Catalunya sobre el primer de maig

Per circumstàncies personals, avui no he pogut participar a les mobilitzacions del primer de maig, però aquesta és una data senyalada i de mobilització i que cal honorar, ni que sigui amb un post al bloc.

Com ja ve sent costum, publico aquí el Comunicat del SP de la Confederació General del Treball de Catalunya sobre el primer de maig :



Comunicat del SP de CGT Catalunya

Davant la vida podem prendre dues actituds: anar passant o implicar-nos en resoldre els problemes i canviar allò que va en contra nostra. Ara fa cent anys, els nostres avantpassats ho van tenir clar. L’any 1918, al barri de Sants de Barcelona, van reorganitzar la CNT per adequar el sindicat a la realitat de l’època i convertir-lo en una eina de lluita més potent. I acte seguit, van promoure la Vaga de La Canadenca, que va acabar sent general a moltes poblacions, i que els va permetre guanyar la jornada de 8 hores de treball. Era el primer lloc del món on s’aconseguia.

A ningú se’ns escapa que la majoria ara encara vivim millor que els que ens precediren, els i les treballadores de fa un segle. Els drets que ara tenim els van anar esgarrapant amb lluita i patiment, però també victòries, generacions anteriors a la nostra. Ha sigut gràcies a l’organització dels i les treballadores, al marge de les institucions i moltes vegades directament en contra, que es van anar guanyant aquestes millores en les nostres condicions de vida: obrint conflictes als centres de treball i prenent els carrers.

Ara, en canvi, tenim una sensació d’estar a la defensiva. Els darrers anys, amb l’excusa de la crisi i de les necessitats de reorganització del capitalisme, hem vist com les nostres condicions de vida es van deteriorant de manera progressiva: els salaris reals baixen, es van reformant i reduint moltes prestacions laborals, els poders polítics legislen incrementant els privilegis dels empresaris i retallant les nostres capacitats de defensa… Les successives reformes laborals, la “llei mordassa” i la submissió del sistema judicial als grans bancs en són varis exemples. Sabem de què parlem: ho estem patint en carn pròpia.

Davant d’això, tenim dues opcions. Una és acotar el cap i limitar-nos a anar passant. Ens deixen votar en unes eleccions que sabem que no serveixen de res, més enllà de legitimar el poder polític. I ens deixen gastar el poc diner que ens sobra del salari (si és que ens en sobra, cosa cada cop menys habitual) en una mica de consum. L’altra és plantar-nos, organitzar-nos i respondre col·lectivament no només per defensar-nos, sinó per seguir millorant les nostres condicions de vida. Els i les treballadores som la immensa majoria de la població del nostre país, del conjunt de l’Estat i de tot el món. Fent nostre l’eslògan del moviment feminista, si ens aturem, el món s’atura. Simplement cal que prenguem consciència de la nostra força, que ens organitzem i que ens decidim a exercir-la.

Aquest 1r de maig és una bona ocasió per recordar-ho. Som conscients que l’actual sistema econòmic i polític és una màquina d’explotació i d’opressió dels treballadores i treballadores. Tenim clar que no volem el futur de precarietat que aquest sistema ens ha preparat, que ens volem fer respectar i revertir aquesta tendència a l’empitjorament de les nostres vides. Per això ens cal enfortir la nostra capacitat d’organització. Des de la CGT ho tenim clar, i volem ser una eina en aquest procés. Adaptant-nos, com ara fa 101 anys, a una realitat canviant ja que el capitalisme va actualitzant ràpidament les seves formes d’organització, però mantenint intacta la seva base: l’explotació del nostre treball. Però volem començar a construir també aquesta resposta. Una resposta que implica lluitar fora de les institucions i al marge de les urnes, allunyant-nos dels seus cants de sirena que tant sovint han desactivat les nostres lluites.

Volem ser ingovernables perquè necessitem ser autònoms i actius. La lluita és als centres de treball i al carrer. On treballem per viure i on vivim. Només així tornarem a la dinàmica de recuperar drets i d’enfortir-nos per veure com una realitat viable fer el que és realment necessari: destruir el capitalisme i el patriarcat i edificar una societat lliure formada per persones lliures. On ningú ens oprimeixi i on ningú oprimeixi.

El 1r de maig, com la resta de l’any, la lluita és al carrer

« Carta oberta als 113.008 votants del Front Republicà » per Albano Dante Fachin

Jo soc afiliat d'ERC. No m'atreveixo a dir que militant, perquè militar és una cosa seriosa i que demana compromís. En alguns moments de la meva vida he estat militant a diverses organitzacions (també a ERC) i no és el mateix militar que ser afiliat. Trio, doncs, aquests mots amb coneixement de causa.

Sent afiliat, però, el passat diumenge. vaig votar al Front Republicà. Em sento content i orgullós d'haver-ho fet perquè crec que el passat diumenge el FR representava millor que cap altre partit el que penso sobre la situació actual del procés d'independència i quins són els passos que cal seguir.

El FR no va obtenir representació però en cap cas considero que el meu vot es perdés. Al contrari. Per mi el millor vot, l'únic vot útil, és el  vot que millor et representa, i el vot al FR em representava millor que cap altre.

Això vol dir que ja no sóc afiliat d'ERC? No, encara sóc afiliat. I espero que els vots al FR influeixin a ERC.

ERC és, a dia d'avui, la primera força de l'independentisme. Té la missió, per tant, de mobilitzar la societat, i mobilitzar més enllà de promoure els llaços grocs. ERC ha de donar  suport i emparar als CDR, a l'auto-organització popular, al procés constituent, ERC ha de promoure el control efectiu del territori, ERC ha de recordar que per a que els carrers siguin sempre nostres, cal trepitjar carrer i estar-s'hi, i compartir lluites més enllà de la independentista. República justa i social no pot ser només un eslògan. Ha de dur-se a la pràctica.

ERC fa bé d'ampliar la base, però ha de recordar que la major ampliació de base ha vingut de la ma de la mobilització popular persistent. ERC ha de fer valer el 1r d'octubre, però també el 3 i el 27. 

ERC va a Madrid amb 15 diputats (però el que diré això també val per als 7 de JxCat).  Aquests diputats tenen l'obligació de no tancar portes al diàleg, però no poden oblidar mai que hi han presos, exiliats i represaliats, molts d'ells de la mateixa ERC. Em sembla bé que no vulguin parlar de línies vermelles, però no poden avalar l'autonomisme ni per activa ni per passiva.  El compromís dels diputats independentistes és amb la República Catalana, no amb el Regne d'Espanya. Si jo crec que aquest és el capteniment d'ERC els votaré tants cops com faci falta. Si no, no.

Albano Dante ha escrit un correu obert als votants de Front Republicà. Crec que és d'interès per a tothom. Personalment estic plenament d'acord amb l'escrit.

Vet-lo aquí :

Carta oberta als 113.008 votants del Front Republicà

per Albano Dante Fachin, 1 de maig de 2019 a les 16:00

A les 11.996 persones que ens vau votar a Vic, a les 80 d'Ulldecona, a les 28.793 de Barcelona, a les 12 de Portbou, a les 2.478 de Girona, a les 612 de Berga, a les 103 de Breda, a les 1.614 de Manresa, a les 1.722 de l'Hospitalet, a les 2.222 de Badalona... i així fins a 113.008 arreu de Catalunya, us volia escriure això:

Finalment no hem entrat al Congrés. Ni un sol diputat. Alguns diuen que han estat "vots llençats", però jo crec que no. Està clar que ens hagués agradat que el Front Republicà estigués al Congrés, però també està clar que mesurar la "utilitat" d'uns vots només mirant escons a Espanya és perdre de vista el veritable repte que tenim a Catalunya. I per entendre quins són aquests reptes, els 113.008 votants del Front Republicà són imprescindible. I ho seran encara més en un futur pròxim. M'explico:

Què vau votar les persones que vau votar el Front Republicà? Ho vam dir molt clar durant la campanya: vau votar que els vots de la gent valenta de l'1-O mai podien servir per donar el govern al PSOE del 155, de Borrell. Vau votar a favor que mai, mai, mai els vots dels catalans i catalanes servirien per donar "estabilitat" a l'Estat mentre mantingui un sol pres polític a la presó, un sol exiliat a l'exili o un sol perseguit per l'1-O.

Ho vam dir molt i molt clar: mentre hi hagi repressió contra Catalunya no compteu amb els vots dels catalans i catalanes. Això vau votar els 113.008 que ens heu votat. Vau votar també que ja no ens creiem "diàlegs" que no porten enlloc ni i "taules" on no es reconeix Catalunya com un igual. Vau votar que mai més acceptarem ser súbdits, que mai més anirem a demanar res a un rei lladre, corrupte i violent. Vau votar també, i això potser és el més important, que l'autodeterminació de Catalunya només s'aconseguirà si tornem a ser capaços d'omplir els carrers, de desobeir al rei, l'Estat i la seva constitució franquista. Vau votar que a favor de posar al centre de l'estratègia la desobediència civil que va fer possible l'1-O. La desobediència civil de què ens parla Jordi Cuixart des de la seva cel·la.

Finalment no hem entrar al Congrés i alguns diuen que han estat "vots llençats". Jo crec que no. Aquestes 113.008 persones estan dient als dos grans partits independentistes que ja n'hi ha prou, que les seves guerres internes fa massa temps que ens tenen aturats. 113.008 persones que estan dient al nostre Govern que cal abandonar el bloqueig on es troben i que cal tornar a confiar en la gent, que cal organitzar-nos. Que no pot ser que els judicis vagin passant i aquí no passi res. Que no pot ser que a Carles Puigdemont no el deixin presentar-se a les europees i aquí no passi res. On és la mobilització permanent? On son els consellers i els alts càrrecs? Perquè tota aquesta gent no està deixant-se la pell per "fer República"?

Sabem que és difícil. Sabem que el Govern està en el punt de mira i sabem que és fàcil criticar des de fora. Però també sabem que hi ha milers de persones que a l'octubre s'ho van jugar tot i ningú els diu res. Ni què fer ni on anar ni com organitzar-se. Un munt de gent que es va jugar la cara l'1-O i que ara mateix només se li diu: "Voteu-nos a les espanyoles". Nosaltres ens vam presentar perquè crèiem que calia disputar aquest espai també. Però vam dir durant tota la campanya que això només valia la pena si anava acompanyat de mobilització, organització i desobediència. I això només ho va dir el Front Republicà durant la campanya. Ningú més.

Sé que molts de vosaltres, els 113.008 votants del Front Republicà, no enteneu com la major part dels nostres veïns i veïnes van votar els partits independentistes que durant la campanya no van dedicar ni un segon a reivindicar i explicar els plans per fer tots els embats a l'Estat que facin falta. I molts us pregunteu: la gent s'ha cansat? La gent vol passar pàgina i tornar al vell autonomisme de sempre que només aspirar a anar a negociar engrunes a Madrid? Jo crec que no. Que la valentia segueix intacta. Crec que la gent de l'1-O, dels CDR i dels milions de persones que s'han manifestat una vegada i una altra, dedicant hores i hores de la seva vida, segueix absolutament viva.

És veritat que les eleccions les ha guanyat una ERC que sembla haver fet un gir enorme, una ERC que fa dos anys ens deia que "el referèndum pactat no arribarà mai" (Junqueras) i que ara ens diu que cal anar a Madrid a "negociar" amb el PSOE. Però no hem de perdre de vista dues coses: la primera és que en cap cas pot ser mala notícia que una força independentista com ERC li hagi guanyat unes eleccions al PSOE per primera vegada en la història recent. La segona: que estic segur que el milió de votants d'ERC no comparteixen del tot la seva estratègia i que molts d'ells han cregut que calia fer aquest "vot útil per aturar la ultradreta". Cap crítica a cap d'aquest milió de votants. Són els nostres companys de lluita, vam defensar les urnes plegats i, passi el que passi, haurem de continuar treballant de costat.

El moment era excepcional, la por a la ultradreta era real i fonamentada i, per tant, cap crítica a aquest milió de votants. Sobretot perquè tinc clar que, més enllà del "vot útil", centenars de milers d'aquests votants saben, com nosaltres, que cal organitzar-se, que cal posar-nos les piles un altre cop i que cal treballar des de ja la desobediència legítima que estarem obligats a exercir si no volem perdre els 40 anys vinents. Espero sincerament que la cúpula d'ERC ho tingui clar això. Espero que no consideri que se li ha donat un mandat per tornar enrere, per tancar als despatxos de Madrid el que vam obrir a les escoles de l'1-O. Espero que ho tinguin clar. Però si no ho tenen, crec que serà la realitat la que s'imposarà. La realitat que l'Estat no negociarà res amb Catalunya. Ni amb 15 diputats ni amb 17. Espero que tinguin clar que, o reactivem el poble organitzat, o el milió de vots no servirà de res. Espero que tinguin clar que el "vot útil" per aturar l'extrema dreta no és un xec en blanc per retrocedir 20 anys.

Al llarg dels mesos vinents veurem què passa amb els escons del Congrés i amb els jutges del Suprem. Però mentrestant, hem de seguir treballant i preparant-nos. Perquè encara que els grans poders s'emocionin pensant que la gent de Catalunya ha decidit retirada, som centenars de milers que no ens rendirem. Al llarg d'aquestes últimes hores molts de vosaltres ens heu enviat un missatge constant: "No us rendiu! Continueu! No us desanimeu! Necessitem que el Front Republicà continuï!"

Potser sí que diumenge a la nit estàvem tristos. La sensació d'haver-nos quedat a poques dècimes d'entrar al Congrés per fer sentir la nostra veu, la sensació que per uns pocs vots haguéssim pogut deixar fora Vox i la sensació que l'esforç enorme de la campanya no havia aconseguit els objectius era una sensació desencoratjadora. Però si tenim en compte que hem fet una campanya amb 30.000€, que TV3 va donar més veu a Vox que al Front Republicà i que només fa 40 dies que existim, crec que el valor del 113.008 vots que ens heu donat és enorme i que cal seguir treballant perquè aquestes 113.008 veus puguin seguir endavant, sumant per a l'objectiu comú que compartim, també amb els milions de votants de les altres organitzacions.

Si ens heu votat és perquè heu apostat per allò que nosaltres dèiem i que ningú més deia. Així que, com dieu als missatge, tenim l'obligació de seguir, de no rendir-nos, de no defallir i de donar continuïtat. Ho farem. Però no ho podrem fer sols. Com sempre, la implicació de la gent és imprescindible. Per això, a tots aquells que voleu que continuem, que no callem, que no defallim, tinc un missatge clar: ajudeu-nos! Ajudeu les organitzacions que vam fer possible aquests 113.008. En teniu per triar: podeu participar activament amb la gent incansable i compromesa de Poble Lliure. Podeu conèixer i recolzar els Pirates de Catalunya, una organització que molts no coneixeu però que tenen un compromís amb la democràcia directa i radical, o podeu apropar-vos a Som Alternativa.

En el cas de Som Alternativa, l'organització de què jo formo part, no tenim cap intenció de rendir-nos, ni de defallir ni d'aturar-nos. Anem a per totes. Si voleu ajudar-nos, entreu aquí i deixeu-nos el vostre contacte. Si ho preferiu, envieu-me un missatge al 686.991.137 dient: "Vull informació". (Nota: és el meu telèfon, potser trigo una mica a contestar!).

El proper dilluns, després d'uns dies de descans i reflexió, contactem i ens tornem a posar a treballar. Per una República Catalana 100% sobirana, per una societat mobilitzada, valenta i que no vol passar pàgina de l'1-O, per milions de persones que saben que només aconseguirem els nostres objectius si som capaços d'organitzar-nos i plantar cara i per una societat que no vol tornar a casa per mirar que li solucionin les coses uns quants diputats. No tenim rei, no obeïm i tornarem totes les vegades que facin falta. Moltes gràcies pels 113.008 vots. Som-hi!

dilluns, 29 d’abril de 2019

Coses bones, i altres no tant, del 28A

5 coses que m'han semblat bé, i 5  que no tant, de les eleccions d'ahir.

El que no m'ha semblat bé (primer, les males notícies) :

1 - L'independentisme s'ha quedat, clarament, per sota del 50% dels vots. Aquest objectiu, certament, era molt ambiciós i no s'ha assolit.

2 - Front Republicà no ha entrat. Tot i l'esforç fet en un temps rècord, FR s'ha quedat a uns 9000 vots d'entrar. per mi era una veu molt necessària. La veu que  ens recorda que sense mobilització intensa i persistent al carrer, no farem la independència. Sí, els llaços grocs són mobilització, però no, no és del mateix grau ni intensitat que, per exemple, el que estan fent els gilets jaunes a França. S'entén? A més, ara ho puc, dir, ahir els vaig votar. Crec que ahir FR s'apropava més que ningú la meva opinió sobre què cal fer. En fi.

3 - Anava a posar que Vox, i per tant, l'ultra-dreta ha obtingut un escó, però en realitat el que cal dir és que  Vox, PP i C's i, per tant, l'ultra-dreta, han obtingut 7 escons.

Sí, ultra-dreta : estaven disposats a anar junts, per tant, són la mateixa merda feixista. Doncs bé, la merda feixista rep prop del 20% dels vots a Catalunya. Tenim un molt greu problema. No són residuals. Els que avui han votat a Vox i PP demà poden votar a C's.

4 - El bloc del 155 ha guanyat en vots.

5 - No només això : El bloc unionista ha guanyat clarament en vots 

Els resultats són clars. Les següents dades estan preses  de la web de la CCMA :

partit escons % de vot vots
ERC 15 24,59% 1.015.355
PSC 12 23,21% 958.343
COMÚ PODEM 7 14,89% 614.738
JxCAT 7 12,05% 497.638
Cs 5 11,55% 477.096
PP 1 4,50% 200.209
VOX 1 3,60% 148.481
FRONT 0 2,74% 113.008
PACMA 0 1,54% 63.713
CERO-GV 0 0,16% 6.632
PCPC 0 0,08% 3.373
IZQP 0 0,06% 2.673
PCTC 0 0,06% 2.419
CNV 0 0,06% 2.406
PUM+J 0 0,01% 413

Amb els resultats anteriors

bloc % vots
Bloc Indy 39,38% 1.626.001
Bloc 155 42,86% 1.784.129
Bloc unionista 57,75% 2.398.867


Bloc indy : ERC + JxCAT + FR
Bloc 155 : PSC + Cs + PP + VOX
Bloc unionista :  Bloc 155 + COMÚ PODEM

Sí. Sumo COMÚ PODEM al bloc unionista. Pablo Iglesias ja ho ha dit ben clar : en un referèndum COMÚ PODEM farà campanya contra la independència i això, nens i nenes, amics i amigues, és unionisme, exactament.





Les coses bones d'ahir (Alegra aquesta cara, coi!)

1 - La participació d'ahir va ser altíssima. Això, sempre i a tot arreu, és una molt bona notícia.

Consideració 1 : Les eleccions d'ahir eren al congrés espanyol, és dir, es triaven diputats a Madrid. En aquestes eleccions es mobilitza un electorat diferent que el de les eleccions autonòmiques i també es vota amb criteris diferents. A Catalunya, en particular, sempre ha estat notori el fenomen del canvi del sentit de vot, o el vot dual que també es diu. O sigui, que a les catalanes es vota en clau catalanista, i a les espanyoles en clau espanyolista.

Consideració 2 : A més, els anàlisis ens diuen que els canvis de sentit de vot entre eleccions comparables (catalanes amb catalanes, espanyoles amb espanyoles, municipals amb municipals, europees amb europees) poques vegades són radicals i més aviat són canvis progressius ( a menys que es donin situacions imprevistes i extremes en dates properes a les eleccions. Com va passar, per exemple, amb els atemptats de l'11M ).

Tenint en compte les dues consideracions anteriors val a dir que:

2 - Per primera vegada un partit independentista guanya en unes eleccions espanyoles a Catalunya. Superant, a més, el milió de vots. És un gran èxit d'ERC i diria que també un gran èxit personal d'Oriol Junqueras. Un gran èxit que cal posar en valor perquè el president d'ERC és avui un pres polític i víctima del segrest per part de l'estat espanyol.

3 - Si comptem tot el vot independentista, sumo JxCat i FR, la xifra s'enfila fins 1.626.001 persones que és una xifra extraordinària. A més, aquest no és el sostre del vot independentista. Al 21D de 2017 es van obtenir més de 2 milions de vots independentistes. Per tant, cal suposar que ahir una part (no gens menyspreable) de vot independentista no es va mobilitzar, o bé va optar per votar partits unionistes. Vet aquí una conclusió important : cal corregir aquest vot dual, i cal mobilitzar l'independentisme que es queda a casa a les espanyoles.

He dubtat si posat el següent com a punt positiu. Al final he decidit que no ho és.

Ho poso, si de cas com a curiositat :

El bloc Pro Referèndum, és dir, els que demanen un (impossible) referèndum pactat : Bloc Indy + COMÚ PODEM representen el 54,27% dels vots emesos ahir i un total de 2.240.739 vots. Només és una curiositat. Com tothom sap, mai hi haurà un referèndum pactat. El « referèndum pactat » no existeix ni se l'espera. Si hi ha un nou referèndum, o bé serà unilateral (i esperem que sense piolins) , o bé serà imposat per alguna força externa, i no veig quina, per tant el considero encara més improbable que un nou referèndum unilateral (i llavors caldria demanar-se el perquè de repetir un referèndum  que ja es va fer i que va guanyar l'independentisme).

4 - La Montapollos i la Marquesa han obtingut resultats dolents. Nefastos. Abandonen la política catalana amb la cua entre cames. Bon vent. No torneu. Un consell : feu-vos ho mirar. Tanta toxicitat, tant d'odi i tanta ràbia no poden ser bons.

Un altre consell, vigileu les vostres esquenes. C's i PP han fracassat a nivell estatal i es buscaran caps de turc. No cal ser un geni per veure que una part ben important d'aquest fracàs té el seu origen a Catalunya. Això vol dir que Arrimadas i Cayetana són responsables directes dels mals resultats dels seus partits i, per tant, tenen molts números per encapçalar les llistes de possibles víctimes de sacrifici. Tindria gràcia, la veritat.

5 - Raül Romeva, al senat per Barcelona, amb més de 900.000 vots! La tria de Raül Romeva al senat cal explicar-la. a Barcelona ERC obté 700.000 vots i Romeva en rep 900.000. Aquest vots de més que treu Romeva són de votants que van optar per fer el vot repartit entre opcions independentistes. Jo mateix, que vaig votar a FR pel congrés, en canvi vaig votar a Romeva pel senat. Per  mi és una gran notícia. Vol dir que la gent independentista sap que l'enemic està enfront, no al costat.


Ja està. No hi ha temps pel descans. El 26 de maig -menys d'un mes- són les eleccions municipals i europees.

Cal aconseguir que els votants independentistes siguem més del 50%. És l'objectiu principal. Ho ha de ser a cada elecció.

Hem de fer que Barcelona tingui un alcalde independentista

Hem de fer els presos i els exiliats siguin eurodiputats.

Però encara hem de fer més.

Aquesta tarda, en una decisió escandalosa, autoritària i antidemocràtica. la Junta Electoral Central ha vetat Carles Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí a les llistes de JxCat!  És una nova cacicada feixista d'aquest estat autoritari i fallit que és Espanya. Avui ja tinc clar que votaré JxCat a les europees però espero amb candeletes els recursos, la denuncia i la condemna de l'estat espanyol. Quines ganes de perdre'ls de vista.

De tot plegat, una lliçó : Espanya sempre jugarà brut i seguint les seves regles sempre perdrem. Només podem guanyar si les regles les posem nosaltres o són regles acceptades i auditades internacionalment. Només podrem guanyar si  de forma contundent, persistent i decidida ens mobilitzem.  No hi ha una altre via. Amb votar no n'hi ha prou. Juguen tan brut que si veuen que van a perdre a les urnes, aleshores prohibeixen votar, o et peguen per fer-ho, o manipulen la llista dient a qui es pot o no es pot votar. No és democràcia. És una farsa autoritària.  Els drets es defensen al carrer. El vot es defensa votant. La República es defensa amb control del territori i amb acció no violenta, segur, però acció. Com fan els gilets jaunes.  Prou lliris.

Necessitem la independència, amb urgència, per deslliurar-nos d'aquesta vergonya d'estat i de tota la seva immundícia feixista. Hem d'alliberar la República, amb els vots,  està clar que hem de ser més del 50%, però sobretot al carrer, amb la mobilització. No hem de d'aturar-nos fins aconseguir-ho.

#DonecPerficiam

#LlibertatPresesIPresosPolítics #RetornExiliadesIExiliats #UsVolemLiures #UsVolemACasa #Llibertat #Independència #ProcésConstituent #RepúblicaCatalana #1Oct #26M