diumenge, 21 d’abril de 2019

Intervenció telemàtica de Josep Rull al míting de JxCat a Reus

Objectiu: 50%. Aquest és l'objectiu, la fita, el mantra que hem de repetir constantment.

El proper 28A l'independentisme i la república ha de guanyar amb més del 50% dels vots emesos a Catalunya.

Això vols dir, primer de tot, que cal mobilitzar-se. Cal votar. Cal que tots els independentistes votem per la Independència.Més enllà de les estratègies particulars de cadascun dels partits independentistes i republicans, el conjunt del volt independentista ha de guanyar. Hem de ser més del 50%. Aquest és l'objectiu principal i més important.

No es pot perdre ni un sol vot independentista. Tothom que va votar independentista i republicà el 21 de desembre de 2017 ha de tornar a votar el 28A, sense dubtes i tractant d'ampliar i convèncer  nous votants a favor de la República.

Arribats a aquest punt hi ha tres possibles vots independentistes i republicans : Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i Front Republicà. Per a que no  es perdi cap vot, per a guanyar nous cors, només tenim aquestes tres opcions.

Jo tinc les meves pròpies idees i estic acabant de rumiar el meu vot, que serà a algun d'aquests tres.

Crec que, sigui com sigui, és important escoltar les veus dels diferents candidats.


Aquest matí, Josep Rull, candidat per Tarragona per Junts per Catalunya, s'ha adreçat al públic per mitjans telemàtics, al míting que aquesta formació ha realitzat a Reus.

Veient aquesta intervenció, com la de Jordi Sànchez, Oriol Junqueras o Jordi Turull, el que tinc clar és que no penso tolerar a ningú que em digui que tots els polítics són iguals o que si estan en política és per interès.

No. No tots són iguals. Segur que n'hi han d'indignes, però els presos i preses, els exiliats i les exiliades, ens parlen de dignitat i de sacrifici, ens parlen de resistència, de perseverança, de lluita i de voluntat de victòria.

Per elles i ells, per tots nosaltres i per tots els que ens seguiran, hem de votar i guanyar. L'objectiu ha de ser claríssim. Més del 50% dels vots independentistes, més del 50% de vots republicans. Que no es perdi cap vot republicà.

I ser ben conscients que només amb votar no n'hi ha prou. És imprescindible, és necessari, guanyar per més del 50%, però després caldrà que també siguem més del 50% al carrer, de forma persistent. No serà fàcil. Però podem guanyar. Podem alliberar la República. Podem Guanyar. Hem de guanyar.

El 28 d'abril, hem de votar independentista. Que ningú es quedi a casa.

Objectiu: l'independentisme ha de sumar més del 50% dels vots emesos.

Gràcies, Josep Rull.

dissabte, 20 d’abril de 2019

Intervenció telemàtica de Jordi Turull al míting de JxCat a La Seu

Objectiu: 50%. Aquest és l'objectiu, la fita, el mantra que hem de repetir constantment.

El proper 28A l'independentisme i la república ha de guanyar amb més del 50% dels vots emesos a Catalunya.

Això vols dir, primer de tot, que cal mobilitzar-se. Cal votar. Cal que tots els independentistes votem per la Independència.Més enllà de les estratègies particulars de cadascun dels partits independentistes i republicans, el conjunt del volt independentista ha de guanyar. Hem de ser més del 50%. Aquest és l'objectiu principal i més important.

No es pot perdre ni un sol vot independentista. Tothom que va votar independentista i republicà el 21 de desembre de 2017 ha de tornar a votar el 28A, sense dubtes i tractant d'ampliar i convèncer  nous votants a favor de la República.

Arribats a aquest punt hi ha tres possibles vots independentistes i republicans : Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i Front Republicà. Per a que no  es perdi cap vot, per a guanyar nous cors, només tenim aquestes tres opcions.

Jo tinc les meves pròpies idees i estic acabant de rumiar el meu vot, que serà a algun d'aquests tres.

Crec que, sigui com sigui, és important escoltar les veus dels diferents candidats.


Avui, Jordi Turull, candidat per Lleida per Junts per Catalunya, s'ha adreçat al públic per mitjans telemàtics, al míting que aquesta formació ha realitzat a la Seu d'Urgell.

Veient aquesta intervenció, com la de Jordi Sànchez o Oriol Junqueras, el que tinc clar és que no penso tolerar a ningú que em digui que tots els polítics són iguals o que estan en política hi són per interès.

No. No tots són iguals. Segur que n'hi han d'indignes, però els presos i preses, els exiliats i les exiliades, ens parlen de dignitat i de sacrifici, ens parlen de resistència, de perseverança, de lluita i de voluntat de victòria.

Per elles i ells, per tots nosaltres i per tots els que ens seguiran, hem de votar i guanyar. L'objectiu ha de ser claríssim. Més del 50% dels vots independentistes, més del 50% de vots republicans. Que no es perdi cap vot republicà.

I ser ben conscients que només amb votar no n'hi ha prou. És imprescindible, és necessari, guanyar per més del 50%, però després caldrà que també siguem més del 50% al carrer, de forma persistent. No serà fàcil. Però podem guanyar. Podem alliberar la República. Podem Guanyar. Hem de guanyar.

El 28 d'abril, hem de votar independentista. Que ningú es quedi a casa.

Objectiu: l'independentisme ha de sumar més del 50% dels vots emesos.

Gràcies, Jordi Turull.


divendres, 19 d’abril de 2019

Comunicat del Front Republicà sobre les paraules de Jordi Sànchez i Oriol Junqueras

Objectiu: 50%. Aquest és l'objectiu, el mantra, la fita.

El proper 28A l'independentisme i la república ha de guanyar amb més del 50% dels vots emesos a Catalunya.

Això vols dir, primer de tot, que cal mobilitzar-se. Cal votar. Cal que tots els independentistes votem per la Independència.Més enllà de les estratègies particulars de cadascun dels partits independentistes i republicans, el conjunt del volt independentista ha de guanyar. Hem de ser més del 50%. Aquest és l'objectiu principal i més important.

No es pot perdre ni un sol vot independentista. Tothom que va votar independentista i republicà el 21 de desembre de 2017 ha de tornar a votar el 28A, sense dubtes i tractant d'ampliar i convèncer nous votants a favor de la República.

Arribats a aquest punt hi ha tres possibles vots independentistes i republicans : Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i Front Republicà. Per a que no es perdi cap vot, per a guanyar nous cors, només tenim aquestes tres opcions.

Jo tinc les meves pròpies idees i estic acabant de rumiar el meu vot, que serà a algun d'aquests tres.

Crec que, sigui com sigui, és important escoltar les veus dels diferents candidats. Vet aquí el comunicat del Front Republicà sobre les rodes de premsa de Junqueras i Sànchez des de Soto del Real.

El missatge del FR és, molt en resum, que no n'hi ha prou amb guanyar a les eleccions. És necessari, és imprescindible, però no suficient. A més, cal que aquesta majoria estigui recolzada per la  mobilització al carrer, als centres de treball, a tot arreu. Com es va fer els dies 1 i 3 d'octubre de 2017.

És el poble mobilitzat, empoderat i fent política i activisme molt més enllà de les urnes oficials el que farà efectiva la República. La democràcia i l'acció han de ser directes.


Comunicat del Front Republicà sobre les paraules de Jordi Sànchez i Oriol Junqueras

El dijous 18 d’abril i el divendres 19 d’abril hem tingut l’oportunitat de poder escoltar les rodes de premsa oferides per Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, caps de llista de JxC i ERC respectivament.

En primer lloc, encara que l’escàndol del seu empresonament ens colpeja des de fa més d’un any, no podem normalitzar-ho i cal denunciar-ho sempre.

Que dos demòcrates, que dues persones pacífiques com Jordi i Oriol hagin de fer política des de la presó, que l’Estat els vulgui humiliar posant els seus símbols caducs (inclosa la fotografia d’un senyor de la guerra corrupte com és Felip de Borbó) ens confirma l’enormitat del precipici antidemocràtic pel que ha caigut l’Estat espanyol. En aquest sentit, enviem la màxima força a Jordi i Oriol per poder aguantar la ignomínia a la que es veuen sotmesos.

A la vegada volem fer una valoració política de les seves paraules. Jordi i Oriol són presos polítics i la millor manera de respectar aquesta condició és valorar políticament les seves paraules.

L’Estat voldria que fossin víctimes però ells, amb el seu discurs polític, deixen clar que són molt més, que són líders polítics d’un moviment polític que representen a milions de persones. Per tant, per respecte a la seva condició de presos polítics i líders polítics, des del Front Republicà creiem que el millor que podem fer és tractar-los com el que son: líders d’un moviment que compartim i pel qual lluitem milions de persones.

El dia 1-O la política i la societat catalana va canviar per sempre més. Aquell dia milions de persones van llançar-se als carrers desobeint les ordres dels que sempre ens han manat. Aquell dia milions de persones van desobeir el Gobierno, el Tribunal Constitucional i el Borbó. I el més important: van derrotar-los a tots. Aquella victòria va ser possible gràcies a que el Govern, els partits i la gent van tenir clar que davant la imposició, l’única resposta possible era la desobediència civil, pacífica i massiva. Aquest connexió és la que va permetre una victòria que va ser vista en directe per centenars de milions de persones arreu del món. Aquesta connexió que va permetre la desobediència massiva va posar l’Estat contra les cordes com mai al llarg dels últims quaranta anys. Aquesta connexió va permetre avançar en un dia més del que s’havia avançat en quaranta anys. Més enllà de les direccions dels partits, més enllà de les declaracions dels polítics, més enllà del Parlament i el Congrés, milions de persones a cada barri i ciutat vam derrotar l’Estat.

Insistim: això va ser possible gràcies a que les institucions, el Govern i els partit van crear una aliança amb la gent i van confiar en el poble com a única manera de trencar les cadenes que semblaven indestructibles. La gent i el seu Govern compromès i treballant de la mà per destruir la imposició de l’Estat. Ho deia clarament Jordi Sànchez abans del referèndum: « L’Estat no té instruments per impedir una desobediència massiva » i afegia: « No és imaginable que aquest procés sigui un èxit [per a l'independentisme] sense una mobilització. És imprescindible que les institucions i els nostres representants desenvolupin la seva funció, però no poden finalitzar sols aquest procés ».

ERC va cridar a desobeir i anar a votar. En aquest mateix sentit es pronunciava Jordi Cuixart: « No podran empresonar tot un poble ».

Aquesta ferm convicció compartida pels dirigents i líders del moviment independentista van permetre que més de 2 milions de persones al carrer derrotéssim l’Estat. És per això que el Front Republicà al llarg del que portem de campanya ens hem posicionat clarament a favor de reconstruir les condicions necessàries per seguir fent camí i seguir guanyant batalles a un Estat que l’única resposta que ha donat és una repressió cada cop major. És per això que des del Front Republicà hem instat a la resta de forces independentistes a abandonar el bloqueig que hem viscut al llarg dels últims mesos i tornar a construir l’eina contra la que l’Estat sempre perdrà: l’acció coordinada entre govern, partits i gent i tornar a posar-nos dempeus com ho vam fer l’1-O i el 3-O. Les respostes que hem rebut per part dels dos grans partits han estat, en el millor dels casos evasives.

Ahir i avui, però, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras han estat molt clars. Això és d’agrair però, com dèiem al principi, el respecte que ens mereixen com a líders polítics ens porta a analitzar políticament les seves paraules. En Jordi Sànchez ha dit: « Nosaltres no tenim línies vermelles, tenim conviccions. No estem exigint un referèndum perquè pugui ser investit el president Pedro Sánchez abans de la investidura. Volem un president de govern que sigui o que tingui un suport fort i estable, però el volem per poder concretar solucions al principal problema que la majoria de ciutadans de Catalunya tenen. I això passa per la proposta del referèndum pugui ser concretat al llarg dels propers anys ». Oriol Junqueras ha dit: « Nosotros no aplicaremos ninguna línea roja que se convierta en un cheque en blanco para la extrema derecha. De la misma forma que tampoco daremos ningún cheque en blanco que se convierta en una línia roja para nuestras aspiraciones democráticas a construir la república. Y en este ámbito, entre estos cheques en blanco y estas líneas rojas, seguro que hay un espacio fantástico de diálogo, de conversación, de intercambio de opiniones ».

Des del Front Republicà creiem que d’aquestes paraules tenen una enorme trascendència política i per això volem reflexionar-hi. En primer lloc entenem que l’absència total de propostes encaminades a tornar a posar la gent al centre de l’acció política ens allunya del que com a societat vam fer l’1-O. Entenem que renunciar a reconstruir l’acció conjunta al carrer és renunciar a fer servir l’única eina veritablement poderosa que tenim: la força de la gent mobilitzada massivament. L’Estat no té por a uns quants diputats. De fet l’Estat ha aconseguit que el fet de tenir majoria independentista no serveixi per avançar ni un mil·límetre. Per això justament, creiem que l’única manera de tirar endavant és tornant a fer el que vam fer l’1O totes les vegades que faci falta. I per això creiem que les declaracions de Jordi Sànchez i Oriol Junqueras apostant-ho tot a una negociació amb l’Estat espanyol només ens pot portar a l’escenari pre-1-O, a negociacions estèrils, a taules que mai arriben i a promeses que mai es compleixen.

Des del Front Republicà no ens neguem a negociar, òbviament. Però sabem que l’única manera de negociar és sent forts. I l’única fortalesa que tenim és la gent. Apostar pel diàleg sense 2,5 milions de persones al carrer és, per a nosaltres, la fi del que es va obrir l’1-O. Jordi Sànchez deia: « Tard o d’hora el PSOE acceptarà un referèndum pactat ». Des del Front Republicà entenem que això només passarà si 2,5 milions de persones sortim als carrers i obliguem l’Estat.

Per una altra banda Oriol Junqueras va dir que la prioritat és aturar l’ultra-dreta i que si per fer-ho cal investir el Pedro Sànchez que ja ha anunciat que mai seurà a parlar de referèndum, ho faran. Estem totalment d’acord que és absolutament necessari aturar l’extrema dreta, però des de Front Republicà creiem que l’única manera de fer-ho és persistint en les nostres conviccions i no investint un PSOE que ja ha dit que si cal, tornarà a reprimir violentament els catalans. Creiem que no podem sucumbir al xantatge que només ens deixa triar entre « o accepteu el PSOE del 155 o ve l’ultra-dreta”. No podem sucumbir al xantatge que diu que per aturar l’ultra-dreta, un cop més, hem de renunciar als nostres objectius. Creiem que justament aquesta seria la millor manera de donar la victòria a l’ultra-dreta. La història ens ho diu: a la Transició ens van espantar amb el « ruido de sables » i ens van fer renunciar als nostres objectius nacionals i socials. El resultat ja el coneixem: el franquisme segueix instal·lat a les nostres vides, a la judicatura, a l’exercit, a a la policia i a la « Jefatura del Estado ».

Sense cap mena de dubta el Front Republicà té com a prioritat lluitar contra l’extrema dreta i justament per això apostem per la mobilització de l’1-O, desobedient i coordinada amb el Govern. I sobre això una reflexió: si dels nostres diputats i diputades han de triar entre el PSOE de Borrell i Vox ho tenim clar: cap dels dos. Cal donar la volta a aquest xantatge! És el PSOE qui ha de triar: o donar la veu als catalans o deixar que governi l’extrema dreta. Prou xantatges!

Per acabar, una reflexió sobre la desobediència civil: al llarg de la història tots els moviment polítics que l’han fet servir com eina de progrés van tenir clar el seu funcionament: la desobediència de lleis injustes té com a reacció la repressió. I van tenir clar que davant la repressió l’única sortida és més desobediència i davant la següent onada de repressió, més desobediència encara. És només així com s’aconsegueix enderrocar les lleis injustes. Per això, perquè ens comprometem amb els que avui estan patint la repressió, creiem que políticament estem obligats a organitzar les següents onades de desobediència. I és per això que el Front Republicà diu que no investirem ningú que no reconegui una Catalunya autodeterminada, no investirem ningú mentre no s’alliberin tots els presos, retornin tots els exiliats i es deixi de perseguir tots els encausats.

Per això ens presentem a les eleccions. Perquè creiem que uns grans resultats del Front Republicà el 28A poden ser útils per reconnectar amb l’única eina que tenim: la força i el poder de l’1-O.

Creiem que cada vot al FR és una manera d’abandonar el bloqueig, abandonar la rendició i preparar l’únic atac possible: el que ja vam fer l’1-O i el 3-O, el que va fer tremolar al Borbó corrupte i lladre, l’atac que va fer que tot el planeta contingués la respiració mirant un poble pacífic aixecat sense por...

I creiem que cada vot al Front Republicà enviarà un missatge clar i contundent: cada vot al FR servirà per dir-li a ERC, JxC que ja n’hi ha prou de taules de diàleg, tot i cada un dels vots al FR servirà per dir-li al Govern que ja n’hi ha prou de relators, ja n’hi ha prou d’esperar a convèncer al PSOE! Cada vot al FR servirà per recordar-li a ERC i a JxC que fora del Palau de la Generalitat hi ha un poble digne, un poble valent que no té por i que creu en la seva força, en la seva capacitat d’organització i que no té por.

Un poble que ja va derrotar l’Estat i que ho farà les vegades que facin falta... Un vot a favor del FR és un missatge clar a favor de tornar a ser forts com l’1-O, a ser capaços de que les escoles siguin nostres, de que els carrers siguin nostres. Cada vot al FR envia un missatge molt clar: senyors del Govern: la gent de l’1-O seguim aquí i no ens rendim, i si cal tornar a ocupar escoltes, ho tornarem a fer, si cal tornar a desobeir el Borbó, ho tornarem a fer i si cal acampar a totes les autopistes del país fins que guanyem, ho tornarem a fer... Cada vot al Front Republicà és una crida als dos grans partits del Govern: no tingueu por, no afluixeu, sigueu dignes del que vam fer l’1-O i fem-ho totes les vegades que facin falta!

Algunes ens acusen de voler un « bloqueig ». Ahir el nostre company Antonio Baños ens deia a l’acte central del Front Republicà: « L’acte de bloqueig que el Front Republicà anem a fer a Madrid és un acte d’intel·ligència i de futur. Si no aturem ara les suposades negociacions que ens volen vendre no hi haurà República. Quan us diguin que bloquejar no és anar a fer política podeu dir ben alt i ben fort que anar a rendir-se és no anar a fer política perquè després de la rendició no hi ha res, només queda la imposició del guanyador. El bloqueig és l’arma que tenim a partir del 28 d’abril amb la resta de companys republicans perquè Espanya entengui que hi ha dret que es conquereixen i que nosaltres en sabem perquè els drets no es regalen. Nosaltres el dia 1 i el 3 d’octubre vam conquerir el nostre dret i aquell dret el volem portar a Madrid fins a les últimes conseqüències i si hem de fer caure a un govern que caigui i si viene el trifaxito que vingui que l’esperarem al carrer, on nosaltres rebem als feixistes ».

I per acabar: 3 línies de Cuixart al Suprem on deia que cal tornar a fer-ho... « L’única manera de demostrar disconformitat és exercir el dret a la manifestació assumint, com assumeixo jo avui, les conseqüències de la desobediència civil ».

Roda de premsa d'Oriol Junqueras des de Soto del Real

Objectiu: 50%. Aquest és l'objectiu, el mantra, la fita.

El proper 28A l'independentisme i la república ha de guanyar amb més del 50% dels vots emesos a Catalunya.

Això vols dir, primer de tot, que cal mobilitzar-se. Cal votar. Cal que tots els independentistes votem per la Independència.Més enllà de les estratègies particulars de cadascun dels partits independentistes i republicans, el conjunt del volt independentista ha de guanyar. Hem de ser més del 50%. Aquest és l'objectiu principal i més important.

No es pot perdre ni un sol vot independentista. Tothom que va votar independentista i republicà el 21 de desembre de 2017 ha de tornar a votar el 28A, sense dubtes i tractant d'ampliar i convèncer  nous votants a favor de la República.

Arribats a aquest punt hi ha tres possibles vots independentistes i republicans : Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i Front Republicà. Per a que no  es perdi cap vot, per a guanyar nous cors, només tenim aquestes tres opcions.

Jo tinc les meves pròpies idees i estic acabant de rumiar el meu vot, que serà a algun d'aquests tres.

Crec que, sigui com sigui, és important escoltar les veus dels diferents candidats.

Oriol Junqueras pres polític i cap de llista d'Esquerra Republicana de Catalunya ha ofert, aquest matí, una roda de premsa des de la presó de Soto del Real en la que es troba segrestat.

Crec que és important escoltar-lo amb atenció.



Roda de premsa de Jordi Sánchez des de Soto del Real

EL proper 28A l'independeNtisme i la República hem de guanyar amb més del 50% dels vots emesos a Catalunya.

Això vols dir, primer de tot, que cal mobilitzar-se. Cal votar. Cal que tots els independentistes votem per la Independència.Més enllà de les estratègies particulars de cadascun dels partits independentistes i republicans, el conjunt del volt independentista ha de guanyar. Hem de ser més del 50%. Aquest és l'objectiu principal i més important.

No es pot perdre ni un sol vot independentista. Tothom que va votar independentista i republicà el 21 de desembre de 2017 ha de tornar a votar el 28A, sense dubtes i tractant d'ampliar i convèncer  nous votants a favor de la República.

Arribats a aquest punt hi ha tres possibles vots independentistes i republicans : Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i Front Republicà. Per a que no  es perdi cap vot, per a guanyar nous cors, només tenim aquestes tres opcions.

Jo tinc les meves pròpies idees i estic acabant de rumiar el meu vot, que serà a algun d'aquests tres.

Crec que, sigui com sigui, és important escoltar les veus dels diferents candidats.

Jordi Sànchez, pres polític i cap de llista de Junts per Catalunya va oferir una roda de premsa des de la presó de Soto del Real en la que es troba segrestat.

Crec que és important escoltar-lo amb atenció (la intervenció de Jordi Sànchez comença a  25' 30'' )




dimarts, 16 d’abril de 2019

Entrevistes i documentals sobre Neus Català.


Algú ho deia per Twitter : Neus Català mereixia un enterrament d'estat.

A Internet es poden trobar vídeos que ajuden a comprendre la importància de  la figura de Neus Català.

Faig un petit recull en aquest post.

Potser el document més interessant i important és l'entrevista que Montserrat Roig va fer a Neus Català, al circuit català de TVE l'any 1978.



També cal tenir en compte el vídeo del retorn de Neus Català al camp d'extermini de Ravensbrück.



 
Més personal, la visita que Albert Om va fer a Neus Català.



I aquesta conferència « Homenaje a Neus Català. La lucha de las mujeres contra el fascismo » al Centre Cultrural Blanquerna de la Generalitat a Madrid, el 2015, amb motiu de l'any Neus Català.

Albirament de falciot negre.

El passat diumenge va ser 14 d'abril, que es commemora la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià al 1931.

Una efemèride que,  trobo que sorprenentment, va passar sense pena ni glòria.

Suposo que aquesta data i el que representa fa molta nosa a algunes forces.

De fet, des de l'unionisme es fa, cada cop més, professó de fe monàrquica i, lluny d'avergonyir-se, al contrari, es celebra la continuïtat del franquisme que representa.

No es va parlar gaire de República el passat diumenge. Jo tampoc ho faré. La República que m'interessa no és la de 1931, si no la que vam proclamar el 2017 i que encara no està desplegada.

En canvi, parlaré d'una altre cosa que va passar el passat diumenge: tornant cap a casa, per la tarda, vaig sentir els inconfusibles xisclets els falciots. Vaig mirar al tros de cel del que gaudim els veïns a la Rambla de Badal i, efectivament, tres falciots eren ben visibles exhibint el seu vol potent.

Val a dir que l'endemà no vaig poder confirmar l'albirament. Avui  sí que ho he pogut fer, i de nou des de la Rambla Badal. Es tracta, doncs, d'un primer escamot d'exploradors, o qui sap si només estan de pas. El gruix de la migració encara ha d'arribar.

Cada any saludo l'arribada dels falciots i enguany també. Per mi marquen l'inici de la primavera « de veritat ».  Però és més. També són records de la meva infantesa, marcats pels xisclets d'aquests ocells estimats.

Benvinguts a Barcelona.

Quan florirà el gessamí d'estrella, a la Rambla de Sants, i perfumarà el barri, serà quan la primavera serà plena.

Un any més, doncs, gràcies per la vida. Pels xiscles dels falciots i el perfum del fals gessamí.



Objectiu, més del 50%

Ja ha començat la campanya electoral i els partits es dediquen a omplir les bústies amb la seva propaganda.

Val a dir que aquest cop tinc dubtes seriosos sobre a qui votar. Veig coses bones, i no tan bones, en les tres candidatures independentistes: ERC, JxCat i Front Republicà.

Al final em decidiré per aquell que cregui que em representa millor, el que s'assembli més al meu pensament.

 L'únic vot útil és, en la meva opinió, aquell que et representa més bé. Aquell que, un cop al Parlament, veus que proposa allò que creus,  que denuncia allò que rebutges, que té el discurs que més s'assembla al teu, o que voldries que fos el teu. Seguiré aquest criteri. 

per contra, em sembla impossible, a més d'injust, decidir el vot  a partir d'una tria entre entre Oriol Junqueras, Gabriel Rufian,  Raül Romeva, Jordi Sànchez, Laura Borràs, Lluís Puig, Albano Dante-Fachin o Mabel Rodríguez  

Jo els vull a totes i tots. Vull que obtinguin representació. Però només puc votar una llista. Problemes evidents d'un sistema de democràcia representativa força imperfecte (a afegir al ja de per sí imperfecte sistema de democràcia representativa!)

Sigui com sigui, l'objectiu es que les forces independentistes obtinguin més del 50% dels vots. És l'objectiu. Crec que d'ara endavant, l'objectiu de qualsevol contesa electoral a Catalunya és que l'independentisme obtingui més del 50% dels vots, que aquest guarisme augmenti progressivament mentre la Independència i la República no siguin efectives. Dit això, el repartiment d'escons per mi no és tan important.

Hem de guanyar, i a l'enemic - i dic enemic, i dic ocupant. És l'únic tracte que es mereixen- no li podem donar cap respir. Si volem alliberar la República i fer efectiva la independència cal guanyar aquestes batalles. Hem de ser més del 50% dels vots.

Coses senzilles que podeu fer. Transformar la propaganda de l'enemic en arma llancívola: retorneu-la.
Quan rebeu la propaganda dels partits unionistes :
1. No obriu els sobres.
2. Escriviu ben gran a la part de davant del sobre, on surt la vostra adreça, la paraula « RETORNAT ».
3. A la part de darrera del sobre, poseu « REBUTJADA ».
4. Deixeu el sobre a la bústia de devolucions o, si a casa vostra no n'hi ha, deixeu-la ben a la vista per a que el carter - i tothom que passi - pugui veure-la.

Fem campanya, doncs.

Objectiu, més del 50%. 

dissabte, 13 d’abril de 2019

Neus Català.

Ha mort Neus Català.

« Neus Català i Pallejà, va ser membre de les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola. Va ser la darrera supervivent catalana viva del camp de concentració nazi de Ravensbrück (de  Viquipèdia) »

Neus Català representava la dignitat humana que supera que supera l'horror i els crims del nazisme. Neus Català era la memòria, i la dignitat.

Al nazisme se'l va derrotar, però no se'l va eradicar. En aquests temps que estem vivint, l'ultra-dreta creix i la serp nazi es belluga de nou en els seus llots. Els autoritarismes s'obren pas i la democràcia i la llibertat estan, de nou, amenaçades.

Tenim la responsabilitat de defensar la democràcia i la llibertat. Tenim la responsabilitat de combatre i esclafar el nazismes i els autoritarismes, prenguin la forma que prenguin.
 
A Catalunya, la lluita per la independència de la República s'incardina en aquest combat i, no en tinc cap dubte, el record de Neus Català ens ha d'inspirar i donar forces en aquest objectiu. Aconseguir-lo en serà el millor homenatge. Una República Catalana lliure d'autoritarismes i intolerància. Una República Catalana activa en la denúncia i la lluita de qualsevol forma i expressió de feixisme, nazisme o franquisme.

Gràcies per haver-nos salvat la memòria. Per fer-nos recordar.  Gràcies. Honorarem el teu record i el record dels que representes.

Un altre cop, gràcies, Neus Català.

Adéu-siau, camarada. Que la terra et sigui lleu.




diumenge, 31 de març de 2019

Llibre llegit: Sàpiens

Aquest cap de setmana he acabat la lectura de « Sàpiens », de l'historiador israelià  Yuval Noah Harari.

Sí, ja ho sé, no es tracta ni molt menys d'una novetat editorial. El llibre es va publicar el 2014 i va ser un èxit de vendes mundial, tant que ha tingut continuïtat en : « Homo Deus »« 21 lliçons per al segle XXI ». Ara mateix estic  en procés de lectura de « Homo Deus », motivat per les molt bones sensacions que m'ha deixat « Sàpiens ».

« Sàpiens » és, essencialment, un llibre d'història, però explicada de forma molt diferent. És un llibre que qüestiona els relats de la història i el seu ús interessat. Un llibre que despulla la història d'èpica i finalitats  i destins inevitables. Un llibre que per moments voreja el nihilisme per, en canvi, proposar un futur apassionant. Un llibre que escapa a classificacions tradicionals. Molts tòpics trencats i pensaments políticament correctes que se'ns revelen enganyosos, discutibles o ridícul. Punts de vista inesperats. Apocalíptics desmentits però, a la vegada, crida a la responsabilitat.

I preguntes clarament filosòfiques que són replantejades amb criteris nous : quin és el sentit de la vida? com podem ser feliços?

Sí, també trobarem punts de discrepància amb l'autor o, per què no, manca de profunditat o major rigor. Tanmateix, ja estarem fent l'exercici de rumiar. Sigui com sigui, en el meu cas, un llibre que em fa replantejar-me idees i conviccions  és un regal del cel.

Una lectura molt recomanable. Als vídeos següents el mateix Yuval Noah Harari ens presenta el llibre. A Internet es poden trobar altres conferències seves i entrevistes que li han fet. Per llegir,escoltar, veure i, sobretot, rumiar.





dissabte, 30 de març de 2019

Ja som més del 50%. Cal votar per a demostrar-ho.

El primer d'octubre de 2017 vam votar i vam guanyar i és el moment fundacional de la República.

Avui la República no està desplegada i l'estat espanyol continua ocupant Catalunya. És ben cert. Tan cert com que hi han preses i presos polítics i exiliades i exiliats. Tan cert i dolorós com ho són tots els dies que porten segrestades o exiliades.

Però el moment fundacional és allà. La DUI es va fer. Aquella victòria va ser el put d'inflexió, després, la gran aturada del 3 d'octubre i, sobretot, la resistència del 21D d'aquell mateix 2017 assenyalen el camí.

D'aleshores ençà, el suport a la causa Republicana ha anat creixent, poc a poc, però de forma constant. Avui hi han forts senyals que diuen que ja s'ha superat el 50% de suport popular a la independència de Catalunya.

L'ocupant sent que està perdent. Per això han decidit que la unitat d'Espanya passa per davant de la democràcia. Drets fonamentals estan sent trepitjats. L'amenaça de l'estat es fa cada cop més evident i comença a arribar als particulars : l'advocacia de l'estat vol inculpar als votants!

Venen moments molt durs. La repressió anirà a més. TV3, Catalunya Ràdio, els mitjans públics catalans, les institucions catalanes, els mateixos mossos d'esquadra, la mateixa escola catalana, els partits polítics sobiranistes (i trio amb intenció aquesta paraula i no independentistes, o republicans) poden ser il·legalitzats, o intervinguts. Les organitzacions civils i mitjans privats que s'hagin significat, seran atacats. Els particulars, aquest blog, per exemple, també podrem patir algun grau de repressió. No és cap escenari apocalíptic.Al contrari. És ben plausible.

Però malgrat la repressió, estem guanyant. Guanyem si, malgrat la repressió, seguim auto-organitzant-nos i actuant, seguim fent activisme, seguim intercanviant informació, seguim penjant llaços i estelades, seguim manifestant-nos, pacíficament, sens dubte, però també massivament, decididament, fent nostre el territori. Els carrers seran sempre nostres.

Guanyem si subvertim les seves regles. Guanyem si bloquegem el seu Parlament. Guanyem si els ajuntaments catalans són sobiranistes. Guanyem si a cada votació que es fa a Catalunya hi ha una majoria de més del 50% de diputats i vots que volen la República. Guanyem si ens mobilitzem, si votem sempre en clau republicana. Guanyem si som capaços d'anar-hi, anar-hi i anar-hi.


No en tenim una altre : Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Mobilitzar-se. Auto-organitzar-se. Actuar. I sense lliris : només hi ha una via, que és la unilateral. Dur la iniciativa, forçar l'estat a cometre errors i aprofitar-los. No cometent-los nosaltres. Votar sempre que calgui i guanyant en totes aquestes eleccions.

I tinguem ho clar, també : arribarà un dia, espero que més aviat que tard, en que el torcebraç amb l'estat es resoldrà al carrer. Caldrà durant un temps indeterminat que els carrers siguin efectivament nostres. Com ho van ser l'1 i el 3 d'octubre de 2017, o a les diades, com tants altres cops, sempre que ha estat necessari.

Però pas a pas. El primer objectiu és que l'independentisme guanyi a les properes eleccions espanyoles: Cal convertir cada procés electoral en un plebiscit. Ha de visualitzar-se la majoria independentista de forma persistent i creixent. Els referèndums es guanyen superant el 50%, per això, perquè ja el superem, ara ja diuen  que ha de ser 65%, o 75%! Potser que fem un referèndum per veure si volem seguir a l'estat, i que per seguir s'hagi d'obtenir un resultat de vots a favor més gran que el 65%. A veure què els sembla  a aquests «demòcrates»!

Centrem-nos. Marquem objectius i assolim-los. El proper 28 hem de guanyar i per a guanyar cal mobilitzar fins l'últim vot independentista. Deixem ben clar que ja som més del 50%. Som-hi.

dissabte, 9 de març de 2019

Tots hauríem de ser feministes.

Tots hauríem de ser feministes.

El feminisme reclama la igualtat de drets i oportunitats per a les dones, reclama el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, reclama el dret de les dones a viure sense por, sense ser agredides i amenaçades, reclama el dret a les dones a cobrar el mateix salari pel mateix treball, reclama el dret de les dones a ocupar llocs de decisió i poder atenent al mèrit sense que el gènere sigui un motiu per a no poder accedir, igualment reclama que el gènere no impliqui l'assumpció d'uns rols i tasques de forma irrenunciable.

Tots hauríem de ser feministes perquè tots hauríem d'estar d'acord en una serie de principis bàsics:

Tots hauríem d'estar d'acord en la igualtat de drets i oportunitats per a tothom. Per tant també per a les dones.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar el dret de tothom a decidir sobre tot. Per tant, també el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos. És, simplement, que el dret a l'autodeterminació és un dret humà bàsic. El més bàsic de tots. El que ens fa humans. El que ens fa dones i homes. És, el dret a decidir. És el dret a triar lliurement. És la llibertat mateixa.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar el dret a viure sense por, sense ser agredits i amenaçats. Que ni el lloc de naixement, raça, edat, religió... ni, evidentment, el gènere i el sexe... siguin motiu per a tenir por de patir una agressió, de ser amenaçats.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar el dret a cobrar el mateix salari pel mateix treball. Per tant, també les dones.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar el dret de tothom a ocupar llocs de decisió i poder atenent al mèrit.  Per tant, les dones també.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar que l'assumpció de rols i tasques es faci de forma lliure i voluntària, de forma revisable, que no limiti les oportunitats, que no vingui determinada per una educació que assigni rols per gènere, raça, religió o pel motiu que sigui.

És dir, partint de principis ètics d'igualtat i llibertat, tots hauríem de ser feministes.

Hem de ser feministes perquè, èticament, no hi ha alternativa. Perquè les dones pateixen, precisament per ser dones, aquestes discriminacions. Hem de ser feministes perquè el feminisme s'oposa directament a aquestes discriminacions. Hem de ser feministes perquè la lluita contra les discriminacions concretes és la lluita contra les discriminacions en general. Hem de ser feministes perquè el que és ètic és ser-ho. Hem de ser feministes perquè el feminisme porta l'ètica a la pràctica.

Hem de ser feministes perquè el feminisme és l'expressió concreta de l'ètica humanista, perquè és la lluita per la igualtat, pel dret a decidir, per l'autodeterminació individual (i, per tant, col·lectiva), per la cura dels petits i dels grans, i de nosaltres mateixos, per la cura del planeta.

Per il·lustrar, vet aquí la -imprescindible- conferència TEDx de la novel·lista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie : "We should all be feminists". De l'autora es pot trobar aquest assaig basat en la transcripció (en castellà) d'aquesta conferència. L'assaig es pot trobar en català publicat per Edcions62, i el digital de cultura 14 n'ha publicat aquest resum en 14 punts.

dijous, 7 de març de 2019

8M2019 - Vaga General Feminista

Demà, 8 de març, dia internacional de la dona treballadora.

Ës una jornada per reivindicar la igualtat de drets i d'oportunitat entre homes i dones, el repartiment de les tasques de cures, la fi de la discriminació per raó de gènere, la fi de la violència i el terrorisme masclista... per citar-ne només algunes.

El sindicat CGT ha convocat a la Vaga General Feminista. Estem totes i tots convocats. Durant tot el dia hi hauran actes reivindicatius de tota mena.





Vet aquí el manifest del 8M2019 de la CGT:

8 DE MARÇ DE 2019. DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA

PER TU, PER NOSALTRES, PER TOTES

Sota els lemes "Sense nosaltres el món no funciona", "Sense nosaltres no hi ha ni producció ni reproducció", "Volem parar per a parar el món", "Vaga per a viure, vaga per a cuidar-nos", el passat 8M de 2018 vam realitzar una històrica jornada de Vaga General de 24 hores, laboral, de consum, de cures i estudiantil, participant activament en la convocatòria que el Moviment Feminista llançava a la societat.

Milions de dones vam ser protagonistes, a primera fila, ocupant l'espai públic, fent un significatiu pas cap endavant, irreversible, en el procés de lluita per la igualtat i l'emancipació total, que venim construint les dones des de fa molts anys, fins a aconseguir que totes les persones siguem "socialment iguals, humanament diferents, totalment lliures" com proposem des de l’anarcofeminisme. Durant tot l'any 2018 s'han mantingut mobilitzacions en contra de la justícia patriarcal, per la despenalització de l'avortament, contra la violència sexual i en general contra les violències masclistes, construint-se una lluita internacional i global imparable.

Aquest 8M de 2019, assumint els arguments i principis antipatriarcals, anticapitalistes i antiracistes, tornem a convocar una nova Vaga General de 24 hores contra tots els abusos del sistema neoliberal capitalista i patriarcal, basada en quatre eixos fonamentals:

  • Una Vaga Laboral que paralitzi la producció d'aquest sistema explotador que ens esclavitza. 
  • Una Vaga de Consum que atempti contra l'element essencial del capitalisme globalitzat 'aquest segle XXI. 
  • Una Vaga de Cures i Treball Domèstic que faci visible la complicitat del capitalisme i el patriarcat per a permetre que la dones siguem relegades a la segona fila, al treball domèstic, reproductiu, en un paper sempre secundari, sempre submís. 
  • Una Vaga Estudiantil, en coordinació amb aquest moviment, que paralitzi el sistema educatiu, responsable de reproduir el desigual i penós sistema social en el qual les dones sofrim la violència i el terrorisme masclista. 

Aquest 2019, cridem alt i clar que no tolerarem passos enrere en els drets conquerits per les dones; que no permetrem que el patriarcat, camuflat en el més ranci i medieval extremisme polític i religiós, continuï exercint la seva violència impunement en el pla laboral, econòmic, social; que no ens agenollarem i acceptarem resignades, sense resposta, els assassinats i violències masclistes.

EL PATRIARCAT CAURÀ
Per la Igualtat, contra les Violències Masclistes i contra la Discriminació Laboral

dissabte, 2 de març de 2019

Salvador Puig Antich. 45 anys.

Avui fa 45 anys de l'execució de Salvador Puig Antich.

Salvador va ser condemnat a morir perquè se'l va considerar autor de la mort d'un policia en l'intercanvi de trets que es va produir durant la seva detenció.

Però una execució és un assassinat a sang freda.

Salvador Puig Antich va ser assassinat per l'estat espanyol. El botxí va trencar el coll de Salvador fent servir un instrument de tortura tan salvatge com és el garrot vil. Va ser un assassinat amb acarnissament.

Una venjança i un escarment. Salvador, com anarquista que era representava l'oposició total a la dictadura franquista, a l'autoritarisme, al feixisme de l'estat.

Salvador, pres polític. Salvador, assassinat,

45 anys més tard, l'estat espanyol segueix segrestant, torturant i  assassinant a sang freda en operacions de guerra bruta que van des del GAL fins -la sospita existeix- atacs de falsa bandera.

Avui, en record a Salvador, la carta que va escriure al seu germà Quim quan va saber que l'havien condemnat, llegida per Pep Guardiola.



dimecres, 27 de febrer de 2019

El testimoni de Soraya.

Avui ha començat la prova testifical. Del poc que he pogut seguir em quedo amb la gran lliçó que ens ha donat Soraya Saenz de Santamaria.

Ens ha donat una lliçó. A pocs metres de Junqueras, amb el que es deia que hi havia un bon rotllo mutu, a pocs metres de Romeva, de Forcadell... de  totes les encausades i encausats ha dit que entre el 20-S i el 27-O va haver-hi violència.

Ha avalat la tesi de la rebel·lió i, no crec equivocar-me, ha proporcionat la munició necessària per a que el jutge Marchena condemni a disset anys de segrest als encausats per rebel·lió.

Ens ha donat una lliçó. De "sentit d'estat". El "sentit d'estat" és el que li permet condemnar, a sang freda, a un segrest d'anys als seus enemics polítics, i a més que els condemnaria si la maquinària legal li ho permetés.

Quan tens sentit d'estat no tens cap dubte a destruir al teu enemic per tots els mitjans que calgui. En aquest sentit, el testimoni de S³ ha estat impecable. A més ho ha fet mirant a la cara als seus enemics. Sense cap vacil·lació.

Gràcies, Soraya. No esperava menys de tu. Ens has donat una lliçó que, per dolorosa que sigui, hem d'aprendre:

Primer de tot, entenguem d'una vegada que som el seu enemic. Aquesta és, exactament, la paraula amb la que ens defineixen i la consideració que ens tenen.

Segona, a l'enemic se'l combat amb totes les armes de les que es disposi. El fort fa servir la força. El que no és fort només pot fer servir la no-violència i assumir sacrificis. Es tracta de jugar les cartes disponibles, sense lliris ni falses superioritats morals. Aquest és un joc en que només compta guanyar, sigui com sigui. Val el joc brut. Val comprar l'àrbitre. Val tot. Val el #JudiciFarsa

Tercera, no som millors que ells i, de fet, som més dèbils. Per tant, no podem desaprofitar ni una sola oportunitat, no podem equivocar-no ni vacil·lar. No podem esperar ni treva, ni clemència. No hi ha res a negociar. Al nostre enemic no li cal. Si ens proposa una negociació caldrà sospitar que serà una trampa o un engany. Al nostre enemic només el podem derrotar.

Som el seu enemic. Són el nostre enemic. Com a mínim ens volen tancats a presó. Avui ho hem vist. S³ ha carregat, i Marchena condemnarà. L'una i l'altre actuant a sang freda, ben conscients del resultat de les seves accions. Però, atenció, es el que hem d'esperar d'ells.  No ens hem d'escandalitzar que l'enemic ens vulgui destruir. Senzillament, són coherents.

La condemna serà brutal. Espero que, si més no, serveixi per obrir els ulls als lliristes i per a que la majoria prengui consciència que som un país ocupat, i que el nostre capteniment ha de ser el d'un país ocupat que lluita per la seva llibertat.

I ara, sense llirismes, sense falses superioritats morals, sense dubtes i sent ben conscients de les forces seves i nostres,  prenguem les decisions que calguin i assumim els sacrificis que siguin necessaris per guanyar.

dimarts, 26 de febrer de 2019

Finalitzades les declaracions.

Amb la de Carme Forcadell avui han acabat les declaracions de les encausades i encausats en el "judici del procés". Ara vindrà la fase de "prova  testifical".

Algunes reflexions :

No em calen testimonis ni declaracions. Jo mateix estava el dia 20S a la cruïlla entre Rambla i Gran Via. Allà no va haver-hi violència. Simplement, no n'hi va haver. El dia 1 d'octubre jo tampoc la vaig veure al col·legi on vaig votar i en el que vaig romandre tot el dia per, si calia, posar el cul a terra i oposar resistència pacífica. Però no va caldre. L'única violència que vaig veure va ser la de la policia espanyola en les imatges que m'arribaven pels mitjans i per les xarxes socials. No va haver violència el dia 3, ni el dia de la DUI. No n'hi va haver. No hi van haver, per tant, ni rebel·lió ni sedició. Ho sé, no perquè m'ho hagi dit ningú, ho sé, simplement, perquè tots aquells dies jo era aquí i vaig viure i veure el mateix que tothom.

Malversació. Jo no controlo els comptes de la Generalitat. En aquells dies els comptes de la Generalitat els controlava el ministeri d'economia espanyol. El ministeri va dir que no va haver-hi malversació. A falta de veure que declara Montoro en la fase testifical (igual se'n desdiu, ves a saber), doncs, tampoc hi ha malversació.

Aleshores, si no hi ha rebel·lió, ni sedició, ni malversació... Com és que estan segrestats des de fa més d'un any ?

El que sí que va haver-hi, perquè d'aquesta forma s'hi han referit fiscals i advocats de l'estat, va ser un referèndum.

Va haver-hi un referèndum, segons ells il·legal, però referèndum al cap i a la fi.

Un referèndum que es va realitzar malgrat les porres i el "a por ellos", un referèndum en el que va participar la gent que hi va participar i que va obtenir el resultat que va obtenir.

Un referèndum al qual l'estat espanyol va oposar força enviant-hi policia i Guàrdia Civil. Policia i Guàrdia Civil que es van comportar com les forces d'ocupació que són a Catalunya.

El referèndum va ser legítim. Com ha dit avui Cuixart, el dret a vot es guanya votant - el dret a l'autodeterminació, autodeterminant-se. L'exercici del vot per part de més de dos milions de persones, malgrat les porres i la violència policial el van fer legítim. El seu resultat va ser legítim i diàfan. Aquell dia els que vam votar vam exercir el dret a l'auto-determinació,


El resultat d'aquell referèndum no es va implementar. Algú diu que per evitar un bany de sang els polítics catalans van circumscriure la declaració d'independència al plànol estrictament polític.

Molta gent estaven (estàvem), i està (estem), disposats a fer efectiva la declaració d'Independència malgrat les amenaces de violència per part de l'estat. Tanmateix, no es va arribar a aquest punt. Sembla que la intenció dels polítics era forçar un referèndum pactat. No era això el que volíem molta gent, però és el que a la fi es va plantejar. Avui alguns polítics reconeixen que la no implementació de la independència va ser un error.

Per mi queda clar, i crec que les condemnes, dures, m'ho confirmaran, que no hi ha cap pacte possible amb l'estat espanyol. Espanya mai pactarà un referèndum d'autodeterminació per Catalunya. Mai. Ja ho havien de saber els nostres representants des d'abans de l primer d'octubre. En tot cas, la lliçó que haurien d'haver aprés, avui, és que no hi ha cap pacte possible. Només hi ha la via unilateral.

Avui, el que veiem és que des d'Espanya segueixen dient que el referèndum va ser il·legal, i que un referèndum pactat no és possible. I amb aquest mantra tanquen la discussió. Quan el fet és que el passat  primer d'octubre de 2017 es va celebrar un referèndum no pactat en el que van participar més de dos milions de persones. Aquest fet, cabdal, l'ignoren. El neguen. No ha passat.

Però sí que va passar. Sí que vam votar en referèndum i sí que el vam guanyar.

Políticament això té un valor. En particular té un valor de mandat democràtic. Que aquest mandat democràtic, amb tots els segrestats i la repressió que s'ha acceptat en una estratègia (que sovint em sembla suïcida) de no violència i resistència pacífica, no porti directament a la implementació de la Independència és quelcom que, de moment, cal acceptar. Però que no hi porti directament no vol dir que no sigui l'objectiu. L'objectiu, fins que no s'aconsegueixi segueix sent la Independència. Avui tenim un Referèndum fet, és l'estat ocupant qui reconeix que es va fer, i guanyat. Tenim, per tant, un mandat democràtic per a fer la Independència.

Arribats a aquest punt, tenim dues opcions, intentar pactar un referèndum, o aprofundir la via unilateral i entrar en conflicte amb l'estat ocupant. Jo dic que les sentències seran tan dures que  la primera de les opcions quedarà descartada d'entrada.

Per tant, només ens quedarà la via unilateral. Preparem-nos per al combat. El risc que a les properes eleccions espanyoles una coalició d'ultranacionalistes espanyols obtingui majoria és ben real. El resultat serà, per descomptat, la suspensió de l'autonomia, però no seria això el més greu. El més greu serà la persecució per terra, mar i aire de la llengua i la cultura catalanes, la retallada de drets socials. El resultat serà un estat (encara més) policial i la repressió a tota mena de dissidència. Pregunteu als vostres pares i als vostres avis com va ser la postguerra i us explicaran quin és l'escenari que ve.

Us ho dic ben clar. Preparem-nos per al combat. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. No es pot ser tolerant amb la intolerància. Aquest és el límit de les estratègies no violentes.

Tot això se'ns fera cruament evident ben aviat, primer amb les sentències del judici del procés, que seran molt dures; i després amb un govern ultranacionalista espanyol.

Per acabar, dues cites de Winston Churchill. Tan criticat avui però que va saber conduir al Regne Unit en la lluita per la llibertat i contra el nazisme.

Haurem de lluitar i defensar la democràcia enfront del feixisme i la intolerància :

« We shall go on to the end, we shall fight in France, we shall fight on the seas and oceans, we shall fight with growing confidence and growing strength in the air, we shall defend our Island, whatever the cost may be, we shall fight on the beaches, we shall fight on the landing grounds, we shall fight in the fields and in the streets, we shall fight in the hills; we shall never surrender. »

Vencerem. Tenim la responsabilitat i l'obligació moral de vèncer :

« If we can stand up to him, all Europe may be free and the life of the world may move forward into broad, sunlit uplands. But if we fail, then the whole world, including the United States, including all that we have known and cared for, will sink into the abyss of a new Dark Age made more sinister, and perhaps more protracted, by the lights of perverted science. »

Visca la República. Donec Perficiam!

Declaració de Carme Forcadell

La declaració completa de Carme Forcadell. El seu cas també resulta sorprenent. Començant pel fet que ella està essent processada al Tribunal Suprem, en lloc de ser-ho al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com la resta dels seus companys de mesa. Per la mateixa raó resulta encara més intolerable la presó preventiva a la que està sotmesa. La seva intervenció ha estat un al·legat en favor de la sobirania dels Parlaments, del Català en particular, i del debat i el diàleg parlamentari lliures, i dels drets fonamentals. Vet aquí la declaració del la Presidenta:

Declaració de Jordi Cuixart

La declaració de Jordi Cuixart.

Com en el cas de Jordi Sànchez, resulten particularment sorprenents totes les acusacions que es vessen sobre Cuixart. És absolutament increïble la presó preventiva, el segrest, al que es veu sotmès.No hi ha explicació raonable.

La declaració de Cuixart ha estat una defensa sòlida i ferma dels drets fonamentals i de la desobediència civil i pacífica.

Vet aquí la intervenció del president d'Òmnium.

divendres, 22 de febrer de 2019

Declaració de Jordi Sànchez

La declaració completa de Jordi Sànchez.

És, per ara, la declaració més llarga que s'ha escoltat. Crida moltíssim l'atenció la declaració de Jordi Sánchez. Se l'acusa pels fets del 20S de 2017 davant la conselleria d'economia. En aquell moment, Jordi Sànchez era president de l'ANC. No tenia, doncs, cap responsabilitat política executiva o legislativa. No cal recordar que el caràcter de l'ANC és no violent, i que en cap moment va haver violència el 20S.

Sobre els vehicles de la Guàrdia Civil que van quedar oberts amb armes dins. Val la pena escoltar l'opinió del magistrat emèrit del Tribunal Suprem Martín Pallín : "Si és cert que hi havia armes llargues i carregadors, a qui haurien de fer un consell de guerra és als guàrdies civils, perquè les armes no es poden abandonar."

Vet aquí la llarga, i contundent, declaració de Jordi Sànchez.

Declaració de Santi Vila

La declaració completa de Santi Vila.

Si no estava d'acord amb el que s'estava fent, aleshores va prendre la decisió correcta de marxar. En aquest sentit penso que les acusacions que s'han vessat contra ell des de la seva sortida del govern han estat, al meu entendre, injustes : si no és independentista, no ho és, i punt.

En tot cas, va formar part del govern que va propiciar el referèndum d'autodeterminació, va ser conseller durant el referèndum i va dimitir el 26 d'octubre, el dia abans de la declaració d'independència. Se'l jutja per la seva participació en l'aparell legal que emparava el Referèndum. Que estigui encausat i se li demani una condemna d'anys de presó dona una mesura del grau de feblesa democràtica de l'estat espanyol.

No ho oblidem : Quan se'l jutja a ell, també se'ns jutja a tots. Quan se'l vol condemnar a ell, es vol condemnar a tots aquells que creuen que un referèndum és la solució més democràtica i civilitzada per a la voluntat d'independència de la, probablement, majoria de la ciutadania de Catalunya.

Declaració de Dolors Bassa

La declaració completa de Dolors Bassa.

Dignitat i convicció.

Declaració de Josep Rull

La declaració completa de Josep Rull.


dimarts, 19 de febrer de 2019

21 de febrer, Vaga General!


Vet aquí el correu que ens ha enviat l'ANC als seus militants i associats, fent una crida a la mobilització amb la proposta de diverses accions i, sobretot, convocant a la participació a la vaga general del proper dijous 21 de febrer: 



Benvolgudes, benvolguts,

Aquest dijous, 21 de febrer, hi ha convocada una vaga general en defensa dels nostres drets fonamentals. Vivim en un context de regressió de llibertats alarmant que ens afecta a tots. Una prova n’és que s’està jutjant l’1-O i el dret a l’autodeterminació del nostre poble. Sense drets no hi ha llibertats! Per això, a l’Assemblea hi donem tot el suport i us convidem a secundar-la i a fer tot el possible per tal de contribuir a un nou èxit de mobilització a nivell de país. Informeu-ne els vostres amics, companys de feina, familiars i coneguts.


Què farem, com ens mobilitzem?
Fem una crida a sortir als carrers! Al matí, a més de participar dels vostres comitès de vaga locals, us convidem a sumar-vos a les concentracions que es duran a terme al voltant de les 12 h del migdia arreu del país. Per saber la ubicació exacta de cada concentració, us recomanem que estigueu al cas de les comunicacions de les vostres assemblees territorials de referència a través seus canals oficials i xarxes socials.

A la tarda, a partir de les 18 h, ens tornarem a trobar. Una altra vegada, per saber la ubicació i l'hora exacta de les concentracions que es faran a diversos punts del país, us animem a informar-vos a través de la vostra territorial.

A Barcelona, la concentració del migdia serà a les 12 h a la plaça Universitat. A la tarda es farà una manifestació que sortirà de Jardinets de Gràcia a les 18 h i baixarà pel passeig de Gràcia, fins a la Gran Via.

Què més podem fer?

Per fer la vaga general encara més efectiva i marcada, us animem també a fer una vaga de consum. No encengueu llums, no poseu aparells en marxa, sigueu previsors per no haver d’anar a comprar o per no haver de treure diners als caixers durant tot el dia.
Organitzeu-vos i participeu del teu comitè de vaga més proper! Si teniu algun dubte, contacteu amb la vostra territorial i estigueu atents als canals oficials de comunicació de l'Assemblea i de les assemblees territorials.
En el sector de l’educació la vaga també es farà notar, tant a les escoles i instituts com a les universitats. Penseu que podrien produir-se alteracions en el trànsit o en els mitjans de transport habitual, per tant, us recomanem que no porteu els vostres fills a l’escola! Si sou universitaris, podeu ajudar a convèncer els vostres companys per buidar les aules i omplir els carrers! Aquesta lluita ens interpel·la a totes i a tots!

Recorda, #21FVagaGeneral!

Pels drets fonamentals, pels drets laborals, pel dret a l’autodeterminació! 

#Makeamove

Secretariat Nacional

Assemblea Nacional Catalana

Declaració de Raül Romeva

La declaració completa del conseller Raül Romeva.


Ell mateix es declara Pres Polític. Més aviat és la víctima d'un segrest per part d'un estat autoritari.


Vet aquí el vídeo :

Declaració de Jordi Turull

La declaració completa de l'ex-conseller Jordi Turull.


Brillant i enèrgic. Molt incisiu en les respostes.


Declaració de Joaquim Forn

La declaració completa de l'ex-conseller Quim Forn.

Algunes de les preguntes són de traca. I les respostes, sovint brillants.




Molt recomanable escoltar-lo.

divendres, 15 de febrer de 2019

16 de febrer, a les 17:00. Manifestació per la Llibertat.

Demà 16 de febrer, a les 17:00 manifestació contra el "judici". Per la llibertat de totes i tots!

Ens veiem al carrer per la Llibertat de preses i presos, i per la Independència de la República










Declaració d'Oriol Junqueras al judici del procés.

Ja ha començat la paròdia de judici.

Per ara han intervingut Junqueras i Forn.

Vet aquí el vídeo de la intervenció de Junqueras  :



Junqueras tenia moltes ganes de que se sentís la seva veu, i som molts els que teníem moltes ganes de tornar a sentir-lo. El seu discurs, de nou, és lúcid i clarificador.

Tots sabem que no hi ha ni un sol argument que justifiqui el segrest del que estan sent víctimes els líders independentistes.

Tanmateix, tots sabem que Junqueras serà condemnat. Ho sabem tots, començant pel mateix Junqueras.

Junqueras parla del dret d'autodeterminació, i en parla referint-lo al dret de les comunitats a triar la seva organització política.

Jo crec que cal aprofundir més. El dret d'autodeterminació és col·lectiu perquè, primer de tot, és individual. El dret d'autodeterminació es correspon amb la llibertat individual, amb el lliure albir. El dret d'autodeterminació, en sentit ètic, és el més humà dels drets. És el que ens permet triar voluntàriament un camí o un altre, una acció o una altre, el bé o el mal.

No es pot negar el dret d'autodeterminació. És un dret que tenim tots els humans i, per tant, dels col·lectius d'humans, ja siguin col·lectius nacionals existents, o col·lectius creats ad hoc, per exemple, per a triar una forma d'autogovern.

Això no treu que a aquest dret humà bàsic se li oposin legalitats formals, que, fins i tot, el neguen. Però aquestes legalitats tenen, en conseqüència, greus mancances democràtiques.

Les legalitats, les regles dels sistemes (autoanomenats) democràtics que neguen el dret d'autodeterminació estan, primer de tot, legislant contra un dret humà fonamental i, en tot cas, s'aparta de l'objectiu del sistema democràtic de conjugar la voluntat de la majoria amb el respecte a les minories, en particular de les minories nacionals.

Perquè els sistemes democràtics no són la democràcia. Els sistemes democràtics són la implementació, més o menys perfecta (o imperfecta) de la democràcia. El grau d'adhesió dels sistemes als principis democràtics - com, per exemple, el respecte a les minories, o el respecte al dret a l'autodeterminació- en donen una mesura de la seva qualitat democràtica.

El "judici" als líders independentistes na s'hauria d'haver dut a terme mai, ni el segrest del que en són víctimes. No és acceptable.  El "judici", en si mateix, ens parla de la molt minsa qualitat democràtica del sistema (autodenominat) democràtic de l'estat espanyol. Les condemnes, que ja estan escrites, i que seran dictades, independentment del que puguin dir Junqueras o la resta dels encausats, només faran que reblar el clau del taüt del sistema (autodenominat) democràtic de l'estat.

L'endemà del judici la democràcia a l'estat espanyol estarà morta i haurem entrat en una nova època d'autoritarisme, una més, de la història d'Espanya.

La independència de Catalunya, la República, apareixen com una causa justa. La via unilateral està més justificada que mai.

Ahir deia Puigdemont que la DUI està feta i que es podrà fer valer quan calgui.

El mateix "judici" ja és prou motiu com per reprendre amb  força la via unilateral. De fet, crec que és el que passarà. Tot just ha començat i ja ha quedat ben clar que aquest és un judici polític.

Un judici polític contra líders independentistes però, en realitat, contra l'independentisme català, contra la República de Catalunya i, més que cap altra cosa, contra la mateixa llibertat individual de totes i tots. El "judici" vol fixar que la unitat de l'estat passa per sobre de la llibertat individual, per sobre del dret a triar, per sobre del dret a l'autodeterminació individual (i, per tant, col·lectiva).

El "judici" és, en realitat, un atemptat a la democràcia, malgrat que el sistema (autodenominat) democràtic de l'estat ocupant l'empara. Perquè, en realitat, ja és avui un sistema autoritari.

Per la llibertat, per la democràcia, hem de foragitar l'ocupant de Catalunya.

Gràcies, Oriol, per la teva lucidesa i per la claredat dels teus arguments.

El teu segrest és el segrest de tots, és la materialització de la repressió contra Catalunya.

Aquesta repressió no ens aturarà. Al contrari. Reprenem la via unilateral. Tornem als carrers. Fem un altre primer i tres d'octubre. Farem valer el resultat del referèndum d'autodeterminació. Hem de fer-ho. En tenim, si voleu que us digui, l'obligació ètica de fer-lo efectiu. No es pot renunciar a la llibertat. Seria com renunciar a ser humans.

diumenge, 10 de febrer de 2019

45.000 fatxes manifestant-se a Madrid.

Es veu que a la mani fatxa d'aquest matí a Madrid hi ha anat menys gent del que s'esperava. Unes 45.000 persones, pel que he anat llegint.

Aquest número (45.000) no resisteix la comparació amb les manis i performances sobiranistes. Amb participacions, algunes d'elles, de més d'un milió de persones, i amb organitzacions i activitats  que requereixen una important disciplina i voluntat de participació per part dels assistents.

Tanmateix, els milions de manifestants (en càlcul agregat) sobiranistes han de veure com la força que representen és menystinguda completament. En canvi, els 45.000 manifestants d'avui anaven ja amb la feina feta : Pedro Sánchez va anunciar ahir que el PSOE es retirava de la "taula de negociació" ( amb els partits catalans, i ni relators ni punyetes.

Fa pensar, oi? Quina mena de democràcia és  aquesta? Els sistemes democràtics haurien de ser aquells en que el poble, a la fi, fos qui exercís el poder, el sistema democràtic hauria de ser aquell en que el poble, les diferents faccions del poble, els diferents partits, si voleu, pogués expressar-se i mantenir un diàleg amb si mateix, amb les seves diverses faccions i, des del respecte a les minories, executar la voluntat de la majoria.

Els sistemes democràtics haurien de ser eines del poble per a expressar-se i auto organitzar-se des del respecte a les minories. Un sistema del poble per al poble.

Tanmateix, aquí veiem que  els sistemes democràtics semblen, més aviat, mecanismes de control del poble. El sistema democràtic no és una eina que el poble es dona a si mateix per a expressar-se i auto governar-se sinó que, en canvi, és el sistema per mantenir al poble callat i sotmès a unes elits.

Milions es poden manifestar de forma sostinguda en el temps però, en canvi, aquesta acció només té una representativitat limitada, i és interpretada o menystinguda des del "sistema democràtic" negant-li la "legitimitat democràtica" que "només" dona el vot en unes "votacions legals"

Milions poden votar en un referèndum, però aquest referèndum no és vàlid perquè no és "legal", des de la legalitat de les forces d'ocupació, evidentment. Perquè, recordem-ho, el referèndum va ser perfectament legal i va estar emparat en lleis del Parlament.

El que ha passat aquí és que el referèndum legal i vinculant de l'1 d'octubre va ser reprimit per les forces d'ocupació espanyola. Tanmateix, el resultat del referèndum va ser absolutament diàfan : més de dos milions de vots per la independència.

Resultat que no només s'ha mantingut, si no que s'ha millorat en cada nova contesa electoral després del primer d'octubre de 2017.

El cas és que el "sistema democràtic" falla. Falla completament a l'hora de donar resposta a una proposta majoritària del poble català. El motiu és que el "sistema democràtic" no és una eina que el poble s'ha donat a ell mateix, és una eina que es fa servir per controlar-lo, per a donar-li una falsa sensació de llibertat i de capacitat de decisió. Però en quant el poble ha volgut fer servir el sistema democràtic per dotar-se d'un autogovern propi de veritat la resposta ha estat repressió violenta, empresonament, exili i titllar al sobiranisme, que és l'espai central i majoritari de la societat catalana, d'antidemocràtic.

 Mentrestant, a Madrid, 45.000 fatxes han tret a passejar el seu racisme anticatalà, tot cridant consignes d'odi, i brandant símbols i salutacions feixistes. A aquests el "sistema democràtic" sí els fa cas.

Ben aviat començarà el "judici" contra Forcadell, Bassa, Junqueras, Forn, Romeva, Rull, Turull, Sànchez i Cuixart.

En un "sistema democràtic" tots ells, en qualitat de representants electes (amb la notabilíssima excepció de Cuixart) del poble, haurien d'estar en llibertat i defensant amb la paraula les reivindicacions legítimes i democràtiques dels qui els hem votat.

Però justament perquè representen als seus votants el "sistema democràtic" de l'estat espanyol els té tancats en presó preventiva des de fa més d'un any.

Per a fer-nos una idea de com és de gros això que està passant : El govern català, amb Companys al front, pels fets del 6 d'octubre de 1934 en que van haver-hi actes de violència amb el resultat de 74 morts i 252 ferits,  va estar empresonat fins les eleccions generals del 1936 quan van ser amnistiats; és dir, un any i mig, aproximadament.

Més de 80 anys després, l'estat espanyol no ha canviat gens i segueix tractant Catalunya com la seva última colònia.

Però no som cap colònia. Vam votar l'1 d'octubre en una convocatòria legal i, malgrat la repressió i la violència de les forces d'ocupació, el resultat va ser clar: Vam votar Independència i vam proclamar-la. La voluntat de fer-la efectiva roman intacta. Cada cop és més forta.

A aquesta voluntat és el que temen les elits i els feixistes. Al poble alçat. Al poble demòcrata.

Per això els condemnaran. Tots sabem que les condemnes ja estan escrites i que seran llargues. No hi hauran amnisties. Les elits que s'amaguen darrera el feixisme espanyol volen venjar-se de l'independentisme català perquè és l'única força democràtica que ha demostrat que és capaç de derrotar-los.

Buscaran un escarment i encetaran una repressió que, podem estar-ne prou segurs, buscarà espantar-nos a tots, individualment, a cadascun de nosaltres. Buscaran trencar-nos la voluntat de fer efectiva la independència, d'alliberar la República.

No podran.

Alliberarem la república i la venjança serà nostra.

Aquesta vegada el seu odi els serà retornat, multiplicat per cent.

Que així sigui.

dissabte, 9 de febrer de 2019

Mobilitzem-nos!

Des de l'ANC , Òmnium i els partits independentistes ens criden a la mobilització.

Podem estar d'acord, o no, en les mobilitzacions que se'ns proposen però, en tot cas, la mobilització és gairebé tant un estat d'ànim com la participació en els actes concrets. Cal sentir-se mobilitzat. Tot compta. I si no esteu d'acord en el fons o la forma d'algun dels actes, penseu en una alternativa i actueu.

Vet aquí el correu que ha enviat l'ANC a la militància amb la proposta de mobilitzacions per als propers dies :


La societat catalana es mobilitzarà en defensa del dret a l’autodeterminació i per denunciar l’intent criminalitzador que en fa l’Estat espanyol


L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, JxCat, ERC i CUP, acompanyats de múltiples organitzacions polítiques, sindicals, socials i veïnals, han fet públic aquest matí les diverses accions i mobilitzacions que es duran a terme de cara l’inici del judici, previst per al 12 de febrer. Ho han fet sota el següent lema: "L’autodeterminació no és un delicte".



El primer gran acte serà el proper 16 de febrer, dia que s’ha convocat una gran mobilització que recorrerà la Gran Via de Barcelona a les 17 h, des de plaça Espanya fins a plaça Universitat. Un mes després, la tarda del 16 de març, també es preveu una mobilització massiva. Aquest cop, però, a Madrid, a les 18h.

Des de l’organització s’ha volgut deixar clar que les accions proposades són una iniciativa de mínims amb el comú denominador de la defensa de la democràcia, i que tota aquesta causa general oberta vol jutjar el poble català. Per això, s’ha refermat que sense drets civils i polítics no hi ha democràcia, i que aquest judici pretén castigar els responsables polítics del referèndum i els líders socials de les entitats convocants de mobilitzacions pacífiques i massives amb la voluntat que mai ningú gosi assajar vies polítiques i democràtiques que posin a debat qüestions que determinades elits polítiques, econòmiques i judicials, puguin considerar fora de la llei.


Mobilitzacions el dia d’inici del judici

El mateix dia que s’iniciï el judici també es farà una crida a la ciutadania perquè surti als carrers. A les 12 h del migdia, es proposarà una aturada de 10 minuts davant dels centres de treball que culminarà amb les concentracions previstes a les 19 h a les capitals de les vegueries. A Barcelona, la crida unitària serà a plaça Catalunya.

A primera hora del dia 12, a les 9 h, representants d’entitats, partits i col·lectius es reuniran a les portes del Tribunal Suprem, just abans que s’iniciï el judici, per traslladar suport i escalf als encausats. El dia abans, a les 14 h, també està previst que es faci el mateix, però a la plaça Universitat.

Finalment, el 21 de febrer la Intersindical-CSC ha convocat una vaga general que rep el suport i l'adhesió de les entitats i els grups parlamentaris convocants de les mobilitzacions.

Secretariat Nacional

Assemblea Nacional Catalana

dimarts, 5 de febrer de 2019

100 anys de la vaga de la Canadenca

Avui s'ha sabut que la Intersindical-CSC ha ajornat la convocatòria de vaga general del al 21 de febrer, enlloc del proper dijous 8 que era la data original.

Millor si així s'aconsegueix una major participació. El fet serà que la paròdia judicial ja haurà començat i ja haurem vist els primers nyaps i violacions de drets als presos polítics. Tot plegat  segurament contribuirà a escalfar els ànims al personal i fer que el seguiment sigui important.

En tot cas, una "vaga general" d'un dia, en realitat, només és una protesta. Les vagues, en el sentit, diguem, "clàssic" del terme,  són una altre cosa. Una vaga es fa perquè hi ha un conflicte, aleshores els treballadors fan vaga amb la intenció de resoldre el conflicte favorablement als seus interessos. Això vol dir, primer de tot, que la vaga es fa per guanyar-la. Com a conseqüència, la vaga és, per tant, indefinida. Ha de ser indefinida perquè si no l'empresari en té prou amb aguantar un dia per seguir fent la seva i, si vol, prendre represàlies sobre els vaguistes a partir de l'endemà mateix de la vaga.

Una vaga es fa, doncs, per guanyar-la i, per tant ha de ser, forçosament, indefinida. Cal tenir ben present que el fet que sigui indefinida no garanteix que es guanyi. És dir, una vaga es pot guanyar o es pot perdre. El que està clar, però, és que l'única oportunitat de guanyar-la és duent-la fins a les seves últimes conseqüències. Guanyar-la vol dir que es resol el conflicte favorablement als treballadors i que no hi han represàlies.

Per això les "vagues" actuals d'un dia no són vagues en el mateix sentit que les vagues de fa cent anys.

També és veritat que la situació d'avui no és la de fa cent anys. En part, precisament, perquè fa cent anys les vagues eren com eren.

Amb tot, potser que ens aturem a rumiar si vist el context de reculada de drets i llibertats que s'està produint arreu del món, potser no caldria tornar a fer vagues "com les d'abans". La profecia de Huxley està fent-se realitat?

Avui fa cent anys d'una vaga que va permetre l'assoliment de drets que avui encara perduren. Avui fa cent anys de l'inici de la vaga de la Canadenca, de la que en són fruit la jornada laboral de 8 hores i la fi del treball infantil.

El documental "La gran aventura de la Canadenca", emès el 30 de novembre de 2011 al "Sense Ficció" de Televisió de Catalunya, ens porta la història de la Canadenca. Es pot recuperar del servei "3 a la carta".

Ens parla "sobre els inicis de La Canadenca i la transformació que va suposar per a Catalunya i especialment per als Pirineus" i, per tant, també de la vaga i del que va suposar.

Vet aquí el documental :

dissabte, 2 de febrer de 2019

Mobilitzem-nos

Ahir es va perpetrar el primer acte de la paròdia de judici contra els presos polítics catalans : un trasllat en una presó mòbil de cel·les individuals i aïllades, amb un guàrdia civil enfotent-se, gravant com se n'enfotia i difonent les imatges. Una nova humiliació. Pagareu això, carcellers.

A continuació  l'ultra-dreta ens ha deixat clar que el seu odi és absolut. Qui no ho esperava? Arrimades, Rivera... diuen que els segrestats han de declarar emmanillats, com assassins. Humiliats.

Jo em sento odiat i agredit. Sento quer em volen humiliar i em volen sotmetre.

La meva reacció, estrictament personal, és la de revoltar-me. Jo no penso estimar ni perdonar als que, n'estic convençut pels fets, em volen sotmès. Al contrari, maldaré per, des de la meva condició, vèncer-els.

Corresponc al seu odi amb el meu. Corresponc amb la meva acció de revolta. Des de la meva rebel·lió personal. Des de les meves ganes immenses de derrotar-los. També des del desig de venjança. Ells em volen sotmès. Jo els vull derrotats i foragitats. Ells em volen emmanillat i humiliat. Jo vull el mateix per ells.

Des d'aquest plantejament personal, doncs, no puc fer més que una crida a l'acció. Unilateral. Contundent. No violenta. No violenta per raons pràctiques, que no ètiques. Ben conscient que l'estat ocupant ha respost, i respondrà, amb violència a la no-violència. Ho espero. Entra dins del càlcul. Justament per això, arribarà el moment en que caldrà aparcar la no-violència. Arribarà. Espanya no es retirarà de Catalunya sense deixar un rastre de més sang. De quants morts estarem parlant? de mil? de cinc mil? de deu mil? de cent mil, potser?

Diu Lluís Llach a "Venim del Nord, venim del Sud" que "si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang".  Amb vergonya, però no es pot renunciar a la lluita. HI ha massa en joc. Hi ha en joc la llibertat de vida plena. Hi ha en joc la supervivència.

No vull parlar d'ètica. Als feixistes i als mafiosos l'ètica els és igual. Als feixistes i als mafiosos se'ls derrota i se'ls tanca, primer de tot per supervivència, és la més primària i bàsica de les forces. A més resulta que l'ètica està de part nostra. però l'apel·lació a l'ètica ens allunya massa del fet que aquesta és una lluita per la supervivència. Tenim raó. Però no és per la raó que cal lluitar. L'ètica està de part nostra. Però no és per l'ètica cal lluitar. Hem de lluitar per la supervivència. Hem de lluitar, simplement, perquè ens hi va l'existència com a societat.

I la paròdia del judici n'és la mostra : els segrestats van carregats de raons, però les condemnes, dures, llargues, estan escrites. Serà una litúrgia de la humiliació i de l'odi racista contra les catalanes i els catalans. Es voldrà oposar raó i ètica a l'odi. No funcionarà. Arribem al punt en que haurem d'oposar el nostre desig de supervivència, la nostra ràbia i, així ho han volgut, el nostre odi, al seu.

Jo ho crec : cada dia que passa és un dia menys per alliberar la República. També ho crec : Arriba el moment de grans sacrificis. El món està canviant. A pitjor. Però alguns canvis ens beneficien. Els podem aprofitar. Mobilitzem-nos.

dijous, 31 de gener de 2019

Dempeus!

Diu Marta Rovira a Ginebra que "no vam pecar d'ingenus, vam pecar de demòcrates".

Potser és així. Potser el problema és justament aquest. Pot ser que avui la democràcia sigui una ingenuïtat. Pot ser que un polític que pretén liderar un moviment d'alliberament nacional, i la consecució d'un estat no pot permetre's la ingenuïtat.

No és gens fàcil confrontar l'ètica amb el conflicte.

Aquests pensaments em venen al cap quan és imminent el trasllat dels presos polítics catalans a Madrid per a ser sotmesos a una paròdia de judici que tothom sap que ja té les condemnes escrites.

Tanmateix, els segrestats demanen anar a aquest "judici", per "contraatacar".

Hem sentit bé? Els segrestats per l'estat lideren el contraatac?

Una anècdota. Estic fent un curs de francès i m'han deixat un llibre per llegir : "Un arc-en-ciel dans la nuit" de Dominique Lapierre. El llibre explica la història de l'estat de Sud-àfrica des de l'arribada del primer colonitzador holandès fins el primer govern de Nelson Mandela. Lectura recomanada. Sobretot la part que ens parla de com Nelson Mandela va activar la lluita armada de l'ANC (Que ningú es confongui, Congrés Nacional Africà), com va ser empresonat i com va passar més de vint anys segrestat pel règim de l'apartheid.

L'anècdota ve al cas perquè mentre llegia aquesta part del llibre trobava semblances i diferències i, particularment, m'adonava que la figura de Nelson Mandela, que se'ns mostra sovint com un model, no era, en cap cas, ingènua.

Totalment d'acord : Catalunya, any 2019, no té res a veure amb Sud-àfrica, anys 90 del segle XX. Cert, la catalanofòbia no és un racisme comparable al de l'apartheid. Les diferències són òbvies.

Tanmateix, hi han semblances : un règim manlleva drets democràtics a ciutadans. Un règim fa servir la violència contra ciutadans que defensen uns objectius legítims i democràtics. Un règim empresona i segresta a polítics i representants del poble triats democràticament. A això últim no s'havia atrevit el règim de Pretòria.

El règim espanyol no actua amb cap ingenuïtat. Ben al contrari : fa servir la força i la repressió si li convé. Fa servir el joc brut i les clavegueres si li convé. L'estat muntarà una paròdia de judici i mantindrà el segrest dels presos polítics durant anys. Algú ho dubta?

I, sobretot, com es pot ser tan ingenu per creure que aquest judici serà un "contraatac" ? L'únic contraatac vàlid és posar l'estat contra les cordes amb una mobilització constant.

Mobilització que ha de fer trontollar els interessos econòmics de l'IBEX-35. Mobilització que ha de fer trontollar els interessos de la UE. Només així la, cínica i mentidera, UE mourà fils per a demanar "democràcia", igual com aquests dies està demanant "respecte per a la democràcia" a Venezuela. I pel seu petroli, també.

Els estats no són ingenus. Els estats tenen interessos. Des de la ingenuïtat perdrem. La no violència és el camí triat perquè amb violència perdem segur, però sense conflicte, no avançarem. Sense tibar, no avançarem. La radicalitat democràtica no pot significar renunciar a les concentracions, a les manifestacions, a les pintades, murals i cartells, a la desobediència, a la unilateralitat, a la protesta, a les vagues i aturades, als talls de vies i carreteres i a les barreres de peatges alçades, al boicot a l'IBEX, als scratches als representants de l'unionisme, al govern paral·lel i a l'assemblea d'electes, al debat públic, a l'objecció fiscal, al conflicte sostingut fins fer que Catalunya sigui un problema greu per a l'ocupant i pels avaladors de l'ocupant.

Dit això, demà preses i presos s'aniran a Madrid a ser les víctimes d'una paròdia de judici. Tota la meva solidaritat amb elles i ells. Tot el meu suport. Tota la meva ràbia pel dolor que els maleïts ocupants els estan causant a ells i les seves famílies.

Ells diuen que van a "contraatacar". Està bé. Que així sigui. Els elogio l'esperit que fa que, fins i tot en les seves penoses circumstàncies mantinguin aquesta actitud combativa i de donar la cara. Està molt bé.

Però fora de la presó faríem bé d'adonar-nos que l'autèntic contraatac ha de ser el del poble. El poble alçat en uns nous 1 i 3 d'octubre.

Així, doncs, dempeus!