dilluns, 14 d’octubre de 2019

Sentència

Ja ho sabíem. Sabíem que les sentències serien bèsties. Aquí ho tenim.

Dins de la bestialitat de les sentències, a mi em resulten particularment salvatges les sentències contra Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. També per surrealista la de Dolors Bassa, condemnada per obrir els col·legis electorals en qualitat de consellera d'educació... quan era consellera de Treball !!! Però totes les sentències són brutals, salvatges. La de Raül Romeva, La de Jordi Turull, La de Josep Rull, la de Quim Forn. Han estat una venjança, com deia avui Oriol Junqueras. Junqueras és el que ha rebut la sentència més dura : 13 anys de segrest. Però totes, totes, són una salvatjada.

Els mateixos presos polítics han expressat ben clarament el que molts pensem,  en aquest comunicat (extret de «El temps») :

« No s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig. L’ús i abús de la presó preventiva, els escrits acusatoris de la fiscalia, els informes creatius de la Guàrdia Civil i les declaracions dels dirigents polítics espanyols anticipant decisions dels tribunals que ens estaven processant són les evidències que demostren totes les mancances processals d’aquesta causa contra l’independentisme. A través nostre es pretén escarmentar milions de persones que els darrers anys han defensat pacíficament l’exercici del dret a l’autodeterminació i s’han mobilitzat a favor de la independència.

El processament per rebel·lió s’ha demostrat que era premeditat amb l’únic propòsit de segrestar la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. L’emmordassament de la veu de milions de catalans i catalanes a través de la suspensió dels seus representants escollits a les urnes és d’una gravetat sense matisos en termes democràtics.

Tenim l’orgull d’haver impulsat i organitzat el referèndum d’autodeterminació. I convidem a tota la ciutadania de Catalunya a sentir-se orgullosa pel seu comportament l’1 d’octubre i per la dignitat mostrada aquella jornada i els dies posteriors.

Mantenim intacte el convenciment que la decisió sobre el nostre futur col·lectiu pertany només a la ciutadania d’aquest país. La nostra voluntat d’impulsar una Catalunya justa i lliure és indestriable a la nostra convicció democràtica i pacífica. Per això, des de la presó de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, renovem públicament el nostre compromís amb la democràcia per seguir defensant amb plena convicció i determinació el futur del nostre país. La nostra aposta passa perquè Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Però abans que independentistes som demòcrates i per això mai renunciarem que siguin les dones i els homes de Catalunya les que s’expressin lliurement a les urnes per decidir el futur polític del país.

El contenciós polític que vivim no és pas nou, ve de lluny i som conscients que nosaltres som un esglaó més en el llarg camí cap a la llibertat del nostre país. Volem retre homenatge a tants homes i tantes dones que en condicions molt pitjors que les nostres han donat el millor del que tenien per defensar la mateixa causa que avui nosaltres representem, una causa que no és altre que la de la llibertat de Catalunya. Especialment recordem i honorem al president Lluís Companys, jutjat i condemnat per rebel·lió l’any 1934 per l’equivalent al Tribunal Suprem de l’època i assassinat el 15 d’octubre de 1940, demà farà 79 anys, per decisió d’un altre tribunal espanyol.

La sentència que ens condemna injustament a 100 anys de presó per defensar pacíficament el dret a l’autodeterminació no és obstacle, ans el contrari, per expressar de nou el nostre compromís amb el diàleg i a renovar novament l’aposta per trobar mitjançant vies democràtiques una solució al conflicte. »

Tot i que esperada, però, la sentència tindrà conseqüències. Amb la sentència d'avui els jutges del Tribunal Suprem han calat foc a tot. Han incendiat Catalunya. Avui el Tsunami Democràtic ha convocat la primera acció de resposta a l'aeroport. A hores d'ara l'aeroport està col·lapsat per milers de manifestants. S'han cancel·lat més de 100 vols. Pràcticament no es pot entrar ni sortir de la instal·lació.

Però és que arreu de Catalunya s'estan succeint les protestes, manifestacions, concentracions, talls de carreteres i accions de tota mena. La cassolada a Sants, per dir-ne una, ha estat monumental.

Ara mateix a Via Laietana hi han càrregues de la policia espanyola contra els manifestants. A diferència, però, del primer d'octubre de 2017,  aquest cop els manifestants no es limiten a aguantar els cops estoicament. No es pot dir que s'estiguin tornant, però l'actitud no és la de gent que va al martiri. La no violència ben entesa passa per no deixar-se fer mal. No violència és  fer servir la força per a defensar-se, no per agredir.

Avui ha estat un primer dia de protestes. En vindran més.

En particular, el proper divendres 18 d'octubre hi ha convocada una vaga general. Per la seva banda, els estudiants faran vaga els dies 16, 17 i 18.



SI volem que aquest règim tombi, si volem la independència, si volem la llibertat dels presos, si volem, senzillament, viure en alguna cosa que sigui mínimament democràtica no tenim una altre via que  mobilitzar-nos i persistir. Estigueu atents a les convocatòries. La d'avui ha estat de Tsunami Democràtic. Aquesta mateixa nit han publicat aquest comunicat a la BBC. Gràcies, Pep!


dijous, 10 d’octubre de 2019

Lectura imprescindible : Sil·logismes benemèrits, per David Fernàndez.

Avui vull recomanar un article. Primer de tot, us poso en situació:
 
Diuen, diuen, diuen... que el proper dilluns es farà pública la sentència contra una part els presos polítics (als presos polítics detinguts el 23S encara trigaran).

Diuen que serà una sentència dura. Tan dura que l'estat espanyol està desplaçant policia nacional i guàrdia civil a Catalunya per a respondre a les protestes que es preveu que motivarà la sentència.

També diuen que els policies que venen aquest cop són voluntaris. És dir, gent moguda per una voluntat de servir a la seva pàtria i disposada a morir i, sobretot, matar pel seu país.

Ens venen de nou els del « a por ellos »  i com ahir mateix deia el general Pedro Garrido, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, venen disposats a « tornar-ho a fer ». Venen a atonyinar a la gent un altre cop. A pegar als « rojos y separatistas » catalans. Suposo que tenen la intenció, aquest cop sí, de fer el bombardeig reglamentari dels 50 anys, amb més ganes que mai, perquè aquest cop ja ha passat força després de l´ultima vegada que van massacrar població civil catalana.

Jo tinc, però, els meus dubtes de si aquest cop, sabent que venen al que venen, la majoria de la gent es deixarà pegar i els deixarà pegar tan a gust com l'1 d'octubre de fa dos anys. Qui sap. Potser aquest cop les forces d'ocupació es trobaran amb desobediència, protestes i resistència no-violenta semblant a la dels gilets jaunes a França ? o com la dels ciutadans de Hong Kong ? I la resposta de les forces d'ocupació a aquesta resistència serà proporcionada? O faran servir armes de foc ? Tiraran a matar? Sospito que, en tant que forces d'ocupació, no estan limitades per cap principi de proporcionalitat. Venen amb una missió que és a assegurar un territori al preu que sigui. Preu que hem de pagar nosaltres, els nadius del lloc, evidentment.

En tot cas, espero que la resposta no-violenta de la gent sigui proporcionada a la violència que emprarà la policia. Encara que fa de mal dir què és proporcionat en aquest casos. És proporcionat que el tipus que va buidar un ull a Roger Español se li buidi un ull també? (de forma no-violenta, evidentment. Ja li donaran hora al Clínic per a l'extracció ocular) I que els tipus que van pegar a tort i a dret rebin els mateix nombre de cops i amb la mateixa força (però sense violència) que els van donar ? I quin és el càstig proporcional per als jutges, fiscals i funcionaris de l'estat que mantenen el segrest dels presos polítics ? se'ls ha de tancar ? o n'hi ha prou amb impedir-los l'accés a Internet? a tots ells ? o només als responsables intel·lectuals i/o polítics? I quant de temps ? el mateix temps que porten tancats els nostres ? sembla proporcional, no ? I si la policia espanyola mata gent, quina serà la resposta no-violenta, democràtica i proporcionada ?

Bé, algú dirà que aquesta proporcionalitat resulta poc creïble i que la cosa no ha d'anar per aquí. Que ara som més lliristes i civilitzats i no busquem la venjança, si no la reparació i la reconciliació. En certa forma volem la reeducació democràtica de les forces expedicionàries que ens visiten.

Però jo no acabo de veure com es reeduca a un feixista. Crec que ningú ho veu. De fet, jo crec, com Durruti, que amb el feixisme no es discuteix. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. Posats a destruir coses feixistes, es podria  començar amb una de fàcil : que aprofitin l'exhumació per fotre-li foc a la mòmia de Franco. Que li calin foc, i que n'escampin les cendres a algun lloc desconegut, que ja n'hi ha hagut prou de santuaris fatxes.

Tot això ve al cas perquè David Fernàndez ha escrit aquest article a La Directa, « Sil·logismes benemèrits »,  dedicat al ja esmentat general Garrido. En aquest article ens explica qui són aquests de la Guardia Civil que venen a pegar-nos. Bé, potser no tots. No generalitzem. Però alguns, potser molts, sí.

No us perdeu l'article. Gràcies, David Fernàndez.

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Segon aniversari del Primer d'octubre. Mònica Terribas entrevista al Molt Honorable President Carles Puigdemont.

Avui fa dos anys del primer d'octubre de 2017.

Aquell va ser l'acte fundacional de la República de Catalunya. Avui encara no hem alliberat la República, però aquell va ser el pas definitiu. No hi ha camí de tornada. Costarà més o menys, però la independència serà un fet. És un fet.

Avui commemorem aquell moment fundacional de l'única forma que és possible: Amb manifestacions, activisme i desobediència civil amb l'objectiu de culminar la tasca encetada fa dos anys.

El primer d'octubre va ser possible pel compromís i el valor de molta gent. Cal agrair particularment als 150 activistes nord catalans que van fer possible que arribessin les urnes i van permetre la realització el referèndum.

Com també a tots els CDR (aleshores, Comitès de Defensa del Referèndum), activistes de tota mena, que van vetllar als col·legis electorals, o que van protegir les urnes a domicilis particulars.

Per descomptat, cal agrair al govern de la Genralitat que va permetre les condicions per al referèndum.

El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en particular, va protagonitzar una  de les anècdotes més sucoses d'aquell dia quan va burlar la vigilància policial per tal de poder votar. Les forces d'ocupació pretenien obtenir el vídeo de la policia impedint votar al President. Qui sap si detenint-lo. No ho van aconseguir. de fet, quan el President va votar, fent us del cens universal que es va activar quan es va veure que  els ocupants tancaven col·legis per la força.

Aquell dia vam ser lliures. I vam aprofitar per dir que érem i volíem ser lliures. Aquell dia, vam tastar la llibertat. Malgrat les porres i la violència espanyola. Aquell dia vam veure que un altre món és possible. Aquell dia vam fer la passa definitiva. Hi ha un abans i un després. La República serà. Hem de culminar, i culminarem. Costarà més o menys, però culminarem.

Avui han hagut concentracions, marxes, manifestacions i activitats diverses per commemorar la victòria del primer d'octubre. La victòria. És el que commemorem avui. I la commemorem amb activisme per la victòria final i definitiva que alliberi la República.

des del seu exili belga, Carles Puigdemont té una perspectiva i un camp de lluita pròpia. Aquest matí, Mònica Terribas ha entrevistat al Molt Honorable President Carles Puigdemont. Ha estat una entrevista llarga, amb algunes preguntes difícils. Venen temps durs. No es pot descartar una tercera euro-ordre i aquest cop l'estat espanyol intentarà que siguin pel delicte de terrorisme (cosa que comportaria l'extradició de forma gairebé automàtica). No és fàcil la posició del president i de la resta d'exiliats.

Sigui com sigui, crec que cal escoltar l'entrevista. En el dia en que commemorem el primer d'octubre, en el dia que, de nou, els carrers són nostres i ens mobilitzem per, millor abans que tard, alliberar la República.

Vat aquí l'audio de l'entrevista.




divendres, 27 de setembre de 2019

Llibertat detinguts 23S !




El moviment independentista segueix l'estratègia de la no-violència. Amb major o menor encert, si es vol, però el fet és aquest : l'independentisme és no violent.

Hi ha qui diu que el motiu és per una inspiració ètica profunda. Personalment jo no ho crec. El motiu pel qual l'independentisme és no violent és perquè és l'estratègia que en el nostre entorn europeu del segle XXI sembla guanyadora. Jo soc no violent perquè vull guanyar i perquè crec que així guanyarem. Crec que aquesta és la via.

No violent no vol dir que no hagi activisme. Al contrari. La no violència es basa en la desobediència, en la desobediència massiva si pot ser, però també en la desobediència individual, particular, compromesa, que assumeix els costos d'aquesta desobediència. No tothom és capaç d'aquesta desobediència i, certament, tampoc se li demana a tothom. Tanmateix, la victòria també depèn que hi hagin molts casos d'aquesta desobediència individual. Que es faci efectiva, espontània i lliurement, per una massa crítica d'activistes.

La desobediència civil té conseqüències i és arriscada. La desproporció de forces entre l'estat i l'activista és brutal. L'estat ens pot fer desaparèixer, ens pot destruir físicament, ens pot desacreditar, pot destruir tot allò que estimem. Per contra, la desobediència de l'activista només té valor si  és coneguda, si es fa pública i és capaç de motivar nous casos de desobediència. Per això és tan important el nombre de desobedients.

Aquest és el marc en el que es desenvolupa l'estratègia no violenta. El de la desobediència civil.

La desobediència civil no és terrorisme, és desobediència. La desobediència civil pot acabar resultant en desordres públics. Pot ser. Els desordres públic tampoc són terrorisme.

Una acció de desobediència, o de desordres públic, no és terrorisme.

Per descomptat, una NO-acció tampoc ho és. Una no-acció no provoca res. Si no hi han causes, tampoc hi han conseqüències.

Que estiguis dormint a casa i, de cop, una dotzena de tipus encaputxats t'esbotzin la porta i entrin armats a casa sí que és una acció i sí que té una  conseqüència : el terror. El terror d'una parella i els seus dos fills en veure's amenaçats per armes de foc. La por de no saber què passarà després. L'angoixa per un futur que, de sobte, es trenca i esdevé fosc i dur.

El passat dilluns al matí, es van produir nou detencions d'independentistes membres de CDRs. D'aquestes nou detencions, set persones encara estan detingudes. Se'ls acusa de terrorisme. ...de terrorisme?



No cola. És una mentida més. Un nou muntatge policial.

Són presos polítics. Set presos polítics més. Es tracta de

- Xavier Duch
- Ferran Jolis
- Eduard Garzón
- Xavier Buigas
- Germinal Tomás Aubeso
- Alexis Codina
- Jordi Ros

Aquests set noms cal afegir-los a la llista que ja formen

- Dolors Bassa
- Carme Forcadell
- Raül Romeva
- Oriol Junqueras
- Quim Forn
- Josep Rull
- Jordi Turull
- Jordi Cuixart
- Jordi Sánchez

A més, no oblidem als nois d'Altsasu. Tancats per ser bascos.

- Okin 
- Adur
- Oihan
- Jon Ander 
- Iñaki
- Aratz
- Julen

I tots els presos polítics que no apareixen en aquesta llista, però que ho són, i que inclouen sindicalistes, anarquistes i independentistes de totes les nacions de l'estat espanyol.

A Catalunya no s'han comès actes terroristes per part de l'independentisme català. Es pot dir més alt, però no més clar. No hi ha violència. La violència i les amenaces, si de cas, venen de la ma de grups unionistes d'ultra dreta. És el que deia un dels seus líders, Jordi Cañas : « os montaremos un Ulster que os vais a cagar ».  Els violents són ells, no nosaltres. En els seus càlculs sempre entra la violència, per això es desesperen i han de fer muntatges per a acusar l'independentisme d'una violència que no existeix.

L'independentisme és no-violent. Els CDR són no-violents. És tan senzill com això. Els muntages policials no poden canviar aquesta realitat.



Els CDR són una manifestació d'empoderament i d'auto organització ciutadana. Col·labora amb el CDR del teu poble o barri. Participa a les seves assemblees. Debat, opina, organitza't. Prepareu activitats de participació ciutadana, executeu accions de desobediència no violenta. Cuideu-vos i protegiu-vos, això sí. Feu només allò que sigueu capaços de fer assumint-ne les conseqüències.

No-violència és desobediència. Desobeirem. Continuarem plantant cara l'estat. Col·lectivament, individualment.

I guanyarem. Si persistim, guanyarem.



#LlibertatDetinguts23S
#LlibertatPresesIPresosPolítics
#LlibertatExiliadesIExiliats
#Independència
#ProcésConstituent
#RepúblicaCatalana
#JoTambéSocCDR

#EmergènciaClimàtica27S #FridaysForFuture,



Greta Thunberg és molt jove. Una nena. Tanmateix, tot i la seva jovenesa, ha donat un pas al front, ha atret l'atenció del món amb la seva vaga estudiantil pel clima dels divendres. Ha cridat l'atenció pel seu discurs. Ràpidament ha esdevingut una icona mundial.

Al seu discurs segurament podem trobar punts febles. Tanmateix, el seu missatge de fons és clar i potent : Fem-nos càrrec del planeta d'un vegada. El canvi climàtic és un fet. Molta gent patirà a causa del canvi climàtic. Moltes espècies de plantes i animals s'estan extingint i s'extingiran per causa del canvi climàtic, i de la contaminació del medi ambient. No és cap broma. Sense entrar a parlar d'ètica, que també caldria, la pèrdua de biodiversitat és, en ella mateixa, un perill per a la humanitat.

El del vídeo és el darrer discurs que ha pronunciat la jove activista sueca. El passat dilluns Greta Thunberg va parlar a la United Nations Climate Action Summit. Va ser un discurs molt dur i colpidor i, per moments, a Greta Thunberg se li trencava la veu.

Mireu, jo no penso que Greta Thunberg sigui un producte de màrqueting. Vull dir, estic força segur que darrera Greta podrem trobar gent, organitzacions, interessos que estan aprofitant la imatge mediàtica d'aquesta nena; o potser  estan ajudant a construir aquesta imatge a la seva pròpia conveniència. No dic que no. No ho sé. No m'estranyaria que fos així.

Però jo me la crec a ella. No fa teatre. Jo em crec que ella sent el que diu. Em crec que quan se li trenca la veu parlant de la crisi climàtica realment sent ràbia i por. Crec que és veritat i que parla des del seu cor.

Jo la defenso. Però, sobretot, l'escolto. Podem discutir els punts febles del seu missatge, podem dir que al seu discurs hi han imprecisions científiques o afirmacions discutibles, però el fons, per mi, segueix sent vàlid : No hi ha un planeta B. El canvi climàtic és real. Hem d'actuar. Cal reduir les emissions i això vol dir principalment reduir el consum. Això vol dir adoptar tecnologies netes ràpidament. Això vol dir despesa a curt plaç, però beneficis, potser intangibles, a llarg.

O potser no tan intangibles, perquè la vida és el bé més valuós de tots i, com acostuma a passar amb el que de debò és valuós, la vida no té preu.

Vinga. Som-hi. Encara podem fer alguna cosa. Escolteu-la. Actuem.


divendres, 20 de setembre de 2019

Votar fins que surti allò que vol l'IBEX35.

Els ciutadans de la part de Catalunya que encara està sotmesa a l'estat espanyol tenim una nova convocatòria electoral a la vista.

Els polítics espanyols han estat incapaços de posar-se d'acord entre ells i han decidit que tornaran a tirar els daus.

Crec que « Tirar els daus » és molt escaient per definir aquesta nova convocatòria. Per a aquesta caterva de polítics indigents morals el vot dels ciutadans és un recurs, no la font de la seva legitimitat.. Els primers que no creuen en la democràcia del sistema de democràcia representativa resulta que són aquests polítics.

És evident, doncs, que amb gent així mai es podrà pactar un referèndum. La democràcia representativa de l'estat està viciada del tot.

No funciona la representativa i encara menys la directa. Mireu els darrers referèndums. El referèndum de la OTAN. A Catalunya va guanyar el no a l'OTAN. Estem fora de l'OTAN? No. El referèndum de la Constitució Europea. Va guanyar el sí. Però com a Irlanda i Holanda van dir que no, no es va arribar a completar el procés d'aprovació... i  es va colar sense consultar la ciutadania  via tractat de Lisboa. Referèndum de l'estatut de 2006. Es va aprovar l'estatut en referèndum, però el 2010 el Tribunal Constitucional el va retallar. El resultat és que Catalunya és l'única comunitat autònoma de l'estat espanyol que no té un estatut votat pel poble o pels seus representants. El que tenim ens l'han imposat uns «jutges». Consulta del 9N. Doble sí aclaparador a favor de la Independència. Resultat : repressió. Referèndum d'Autodeterminació de primer d'octubre de 2017. Dos milions de vots en favor de la Independència tot i l'atac de les forces d'ocupació espanyoles. Resultat, però, més repressió, presó i exili. Curiosament, el canvi en la constitució (ja sabeu « la que se dieron entre todos... los mayores de 59 años ») que va representar l'article 135 no es va sotmetre a la democràcia directa d'un referèndum.

Està clar que hi han qüestions que no són votables i situacions que fan impracticable votar. Ara bé, moltes qüestions sí que són votables. Precisament, la forma com un grup de gent decideix governar-se n'és el cas més indiscutible, tant que té un nom propi: « dret d'autodeterminació ». Si aquest dret no és practicable per, per exemple, una legislació que ho impedeix  el que cal és canviar la legislació per a fer-lo practicable, en cap cas renunciar al dret. Si no es possible canviar la legislació aleshores el correcte és exercir el dret, encara que sigui violentant la legislació. La que està equivocada és la legislació, no el dret. Això és tant així que també té un nom propi : « desobediència civil ».

L'autoritat només ho és si és que és acceptada pels que s'hi sotmetent. Si no, podrà fer servir la força per coaccionar i reprimir i obtenir l'obediència, però ja no serà autoritat. Serà autoritarisme. Serà dictadura. Serà feixisme.

Si d'altre banda mirem les eleccions de caràcter representatiu, el proper 10N se n'hauran fet quatre en quatre anys (i ja veurem què passa després). Crida l'atenció. Els independentistes diem que si es fes un referèndum i el perdéssim, l'endemà ja estaríem fent campanya per a un nou referèndum. És cert, farem activisme i farem campanya tant com calgui fins guanyar. Aleshores se'ns diu "proposeu votar fins que surti el que voleu?". No. Proposem pactar un referèndum explicant ben clarament quines conseqüències té cada resultat. Un dels pactes pot ser, perfectament, que el referèndum no es pot tornar a repetir en un plaç de temps determinat, és dir : que cada generació pugui dir la seva i assumir-ne les conseqüències, però que això no hipotequi les generacions futures.

És evident que el lladre es pensa que tots són com ell. El que està passant a Espanya és, exactament, repetir les eleccions fins que surti « el que algú vol », sigui el que sigui el que vulgui dir això (Coalició PPSOE?), i sigui qui sigui qui ho hagi dictat (IBEX35?).

L'enfonsament democràtic de l'estat espanyol és innegable i això té una conseqüència. Quan la democràcia mor, i a Espanya ja fa temps que el cadàver es podreix, arriba el feixisme.

Jordi Cuixart, al meu entendre el nostre polític (però no polític professional, ni de partit) més valent, des de la presó, ens adverteix : « entrem en un escenari de lluita antifranquista ». És exactament així. Curiosament, vol dir que anem guanyant. L'auto-destrucció de la democràcia espanyola té un fruit que és, espero, un efímer règim de monarquia autoritària neofranquista. Preparem-nos, doncs. La falsa democràcia representativa de l'estat espanyol degenera ràpidament en un franquisme ressuscitat i haurem de plantar-li cara.

Dit tot això. A curt plaç, al meu entendre, des de l'independentisme, caldrà votar un altre cop. Massivament. Per què? En un escenari optimista, els partits espanyols seguiran barallats entre ells i els partits independentistes catalans tindran la possibilitat de seguir bloquejant l'estat espanyol i apropar-lo una mica més al seu col·lapse. En un escenari més pessimista, els nacionalistes postfranquistes espanyols (ja sigui  PSOECs, PPSOE, o trifachito PP-Cs-VoX) sumen i poden ignorar als partits independentistes catalans o, fins i tot, suspendre definitivament l'autonomia de Catalunya via 155 indefinit. En aquest cas les eleccions evidentment no serveixen per a res, excepte si l'independentisme obté més del 50% del vot emès a Catalunya que, en aquest cas, es podran esgrimir per a argumentar una DUI. Cert, improbable, però qui sap si salta la guspira, per exemple, en la reacció a la sentència del Procés.

Sigui com sigui, crec que cal anar a votar, no perquè pensi que el sistema representatiu funciona. Jo crec que no funciona i és molt probable que els diputats electes independentistes no tinguin cap veu ni vot al proper parlament. Però crec que cal anar a votar massivament per precisament, fer evident que el sistema representatiu no funciona, per una banda, i per instrumentalitzar les eleccions i donar-lis caràcter de referèndum. L'objectiu, doncs, és que l'independentisme guanyi amb més del 50% de vots emesos.  

En tot cas, la defensa del país recau, un cop més en la gent, en l'auto organització, en la mobilització social, en la desobediència civil , en el combat contra la repressió.

Assumim-ho : El País Basc té centenars de presos polítics i represaliats. La major part d'ells empresonats i represaliats per la doctrina "tot és ETA", fins i tot anys després que ETA es dissolgués. Només cal mirar el cas Altsasu o el macrojudici contra l'entorn d'ETA que ha acusat a advocats o periodistes abertzales. A Catalunya encara no hem arribat a aquest nivell de repressió. Però no patiu, arribarem. Aquí ens aplicaran el "Tot és Procés". La qüestió és, però, que el pes i la influència de Catalunya en el conjunt de l'estat espanyol és molt més gran. En el conflicte entre Catalunya i Espanya les nostres armes, que són moltes i poderoses, no passen per l'ús de la violència però poden ser molt efectius a l'hora de provocar la desestabilització de l'ocupant.

Però, repeteixo, ens cal auto organització, mobilització social, desobediència civil i capacitat de sacrifici per resistir la repressió. Menteix aquell que ens ofereixi alguna cosa més que sang, suor i llàgrimes.

Però vencerem. Si persistim, vencerem.

dissabte, 7 de setembre de 2019

Som-hi tots! 11S2019



Dimecres que ve és la Diada.

Hem d'anar-hi. Cal anar-hi.

No dic que calgui portar samarretes de colors, o fer saltironets graciosos quan soni una determinada nota, ni cridar cap consigna. No cal agafar-se les mans amb desconeguts ni fer-se abraçades o petons amb el o la indepe del costat. res d'això cal. Si no us ve de gust participar a cap performance, no cal. Esteu-vos quiets mirant.

Però aneu-hi. Cal anar-hi.

Cal anar-hi. Aneu-hi. Veureu que som molts : som infants, joves i vells, som dones i homes, estem determinats o tenim dubtes, pensem que la independència és a tocar o temem que no la veurem, però totes i tots serem allà. Tots respirarem el mateix aire. Estarem junts i comprovarem que, malgrat les nostres moltes diferències, som molt molts i tots compartim un mateix objectiu.

I us sentireu bé. Sentireu la força del col·lectiu. Sentireu que en formeu part. Sentireu que si algú cau, moltes mans l'ajudaran a aixecar-se. Simplement perquè tots aquests que oferiran la ma son bones persones, com vosaltres, i també volen un futur millor per tots, com vosaltres. Volen decidir i actuar per donar forma a aquest futur.

Aneu-hi. Aneu-hi perquè és bo, perquè construeix, perquè us farà senti millor.

Aneu-hi. Aneu-hi pels que  voldrien fer-ho però no poden anar-hi. Per ells també cal anar.

I quan torneu a casa, recordeu com us heu sentit. Recordeu la força i l'energia de la gent. La seva alegria. La seva esperança. El seu ideal i la seva determinació i deixeu que siguin la vostra alegria, esperança, ideal i determinació. Transmeteu aquesta alegria, aquesta força, aquest ideal i aquesta determinació als qui no hauran pogut anar però volien. Reconforteu-los. Determinem-nos tots. Tots som necessaris. Necessitem tota l'alegria, tot el coratge, tota la intel·ligència, tota la imaginació, tota la determinació de tots per assolir l'objectiu de la Independència de Catalunya i fer que la República sigui el país que necessitem.

Ens veiem al carrer!

Aneu-hi! Cal anar-hi!

Som-hi!






dissabte, 17 d’agost de 2019

Dos anys

Avui fa dos anys de l'atemptat de les Rambles.

Sempre, en el record, la solidaritat incondicional amb les víctimes i amb les famílies i amics de les víctimes.

Cal insistir en l'esclariment d'aquells fets, i cal fer tot el que estigui a les nostres mans per a que no es torni a produir mai un fet com aquell. En particular, cal assegurar que la convivència entre veïns de diferents religions, nacionalitats i races segueixi sent un valor superior a preservar. No són alienes a aquests objectius la lluita contra el racisme, l'acolliment sincer de refugiats, la integració cultural i lingüística i, en general, la protecció social dels més desemparats i la garantia per a ells, i per a tots, d'un futur en llibertat, amb seguretat i confiança. Volem fer entre tots un lloc on viure bé.

Avui fa dos anys.

Dos anys en que l'estat espanyol s'ha negat sistemàticament a aclarir quina relació tenia amb el cap del comando terrorista. Un confident del seu servei secret.

Aquesta opacitat sistemàtica no ha fet més que incrementar la malfiança de molta gent envers l'estat espanyol.

Jo mateix crec que l'estat espanyol és responsable en part, o va provocar, de forma directa o indirecta, per acció o per omissió l'atemptat del 17 d'agost.

L'estat espanyol , des d'abans de l'atemptat, i les  ... profètiques? o coneixedores de causa? paraules del aleshores ministre Margallo avisant que a la segona meitat del mes d'agost de 2017 « passarien coses » reforcen aquesta convicció,  juga brut. Molt brut.

Juga tan brut que el del 17 d'agost de 2017 va ser un acte criminal en el que molts creiem que l'estat va tenir una part de la responsabilitat. Però és que després, van enviar forces paramilitars a reprimir la votació del primer d'octubre de 2017, amb unes imatges que aquests dies hem vist repetides, fotograma a fotograma, amb l'arribada de les forces xineses a Hong Kong.  Va jugar brut i va perdre. Juga brut acusant de sedició (cridar a la gent a la resistència violenta) i de rebel·lió (L'aixecament violent pròpiament dit, amb força suficient com per derrocar l'estat) que mai es van produir, i amb unes condemnes que tothom sap que estan escrites i que confirmaran aquests càrrecs ficticis.

Juguen brut perquè des de fa temps, l'estat espanyol esdevé cada cop més un estat autoritari i protofeixista, fruit d'una transició mentidera emparada en una constitució escrita sota l'amenaça dels militars i que diu que el rei és el cap suprem de les forces armades. Només cal tornar a escoltar el discurs del 3 d'octubre de 2017, o veure com el rei es fica cada cop més en política, per a certificar que des del « constitucionalisme », s'està obrant una evolució vers un franquisme « modernitzat » (si és que una cosa així és possible) que potser caldria anomenar felipisme. Aquest personatge, el cap de les forces armades espanyoles ...en part responsables de l'atemptat del 17A?  és avui a Barcelona a no se sap ben bé que fer.

Els independentistes i republicans volem la independència de Catalunya perquè és positiva, així ho pensem. Creiem que és bona per als interessos de la gent que vivim en aquest país, creiem que els beneficis d'aquesta independència fins i tot seran bons per als nostres veïns.

Però amb dates com la d'avui, a més creiem que és urgent, perquè l'autoritarisme del regne d'Espanya és, com més va, més agressiu; perquè el fiasco democràtic és demolidor; perquè els drets socials estan en fallida; perquè el racisme anticatalà és creixent.

Cal marxar com abans millor.  Ens calen la Independència i la República.

Aviat farà dos anys del primer i tercer d'octubre de 2017.

dijous, 15 d’agost de 2019

Lleva't i actua.

Poc a poc passa l'estiu. Entre calorades, i algunes gairebé violentes tempestes puntuals.

Passa l'estiu poc a poc i la ciutat es mou a un  ritme pausat. La primera meitat d'agost és un endormiscament progressiu fins arribar a la festa de la Mare de Déu. Avui ha començat la festa major de Gràcia. És la primera festa major d'estiu de Barcelona. Tot seguit vindrà la de Sants. A mida que s'apropi el setembre la ciutat recuperarà el seu ritme.

El ritme de la ciutat, tanmateix, no és el ritme del món.

Al llibre Factfulness s'afirma que tenim una visió tràgica del món. Que el món no està tan malament. Què, de fet, hi han moltes millores importants. També diu que hi han reptes globals i riscos, i que el principal d'ells és el climàtic. No han estat ni són poques les alertes que s'han donat aquest estiu, amb episodis de clima extrem, amb angoixants notícies sobre la fusió accelerada del gel de Grenlàndia, de Pol Nord, però també del permagel (« permafrost ») siberià, o de glaceres arreu de l'hemisferi nord, en aquest estiu boreal.

Indirectament, aquest canvi als patrons climàtics s'afegeix a l'avidesa per l'acumulació de bens pròpia del capitalisme, i tot plegat provoca un increment en la despesa energètica i de recursos materials que és, al seu torn, la causa de tants i tants conflictes al món.

Però, fins i tot així, és cert que avui hi ha menys pobresa, menys malnutrició, més vacunacions i més  educació que fa vint-i-cinc anys o cinquanta anys. Em fa l'efecte, però, que si bé la tendència a mig i llarg plaç és a millorar, en canvi, en espais de temps més curts es poden apreciar reculades. També em sembla que les dades agregades que donen una visió global emmascaren les reculades locals.

O sigui : sí, segur que  sí que hi han factors que estan millorant. Però està per veure que aquestes millores arribin a tothom. En tot cas, també hi han riscos que ens afecten a tots, i més durament  als més vulnerables.

Per exemple, vet aquí el cas de Catalunya : Les dades macroeconòmiques catalanes milloren. Des de fa anys que milloren. Això no treu que l'economia catalana no sigui aliena als cicles econòmics locals i globals i, evidentment, va patir la darrera gran crisi. L'atur, per exemple, va enfilar-se fins valors mai vistos. Van tancar moltes empreses. Avui, però, tot i que l'atur segueix sent molt alt, l'indicador ha millorat molt i continua millorant (sotmès, evidentment, també als ritmes estacionals propis d'un país amb un sector turístic tan important).

L'indicador d'atur ha millorat, i les grans xifres macroeconòmiques catalanes, en general, també. Però no tot són flors i violes. La percepció de la qualitat democràtica del país, de la qualitat de la justícia, de la confiança en diverses institucions ha caigut. A Catalunya hi han presos polítics i exiliats. És un fet tan greu i tan anormal que tot sol posa en qüestió l'estructura institucional i de poders completa a Catalunya. Som molts els que pensem que la convivència amb altres nacions no és possible a un estat en el que la democràcia s'entén com la dictadura de la majoria i en el que Catalunya sempre serà una minoria nacional sotmesa a permanents atacs i intents d'assimilació. De fet, som molts els que pensem que la supervivència de la llengua, la cultura i la nació catalanes passa per un estat propi. Els senyals que ens arriben des de l'altra banda del conflicte no fan més que reforçar aquesta convicció.

Algú dirà que si els indicadors macroeconòmics milloren potser es pot pagar el preu d'un empitjorament dels indicadors polítics i socials. No hi estic gens d'acord. El problema dels indicadors  macro és, precisament, que no tenen en compte la petita escala. No serveix de res baixar l'atur si el és a canvi de precaritzar feines o d'abaixar salaris. És un error canviar llibertat per « seguretat » si la seguretat que se'ns ofereix és la « protecció »  de mafiosos. És inacceptable tolerar el feixisme. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix, com deia Durruti. Cal acabar amb el terrorisme masclista que mata dones. Cal lluitar contra  el masclisme social que crea bretxes salarials per raó de sexe, discrimina per gènere o orientació sexual, o converteix les dones en objectes sexuals a la publicitat i els mitjans. És inacceptable obtenir beneficis a canvi de destrucció del medi ambient. És un acte criminal deixar morir refugiats a la Mediterrània. No podem permetre que la llengua catalana s'extingeixi i això vol dir que hem de fer-la servir sempre, de forma natural si és pot, i amb militància, si cal. Tot això no apareix als indicadors macroeconòmics però d'importància en té la mateixa o més.

« Pensa globalment i actua localment » és un eslògan que s'ha aplicat a multitud de camps. En particular el moviment altermundialista se l'ha fet seu. En la meva opinió és una idea assenyada que miro d'aplicar. Aleshores, seguint aquesta idea, vull creure que, efectivament, trobarem la forma de superar els efectes del canvi climàtic, i que el món millorarà, i que aquesta millora representarà noves formes de producció, d'organització econòmica i política en les que la tecnologia serà decisiva i que, individualment, ens farà diferents, espero que millors i més lliures. Voldria creure que aquesta fusió amb la tecnologia ens farà, en realitat, més humans. Però aquest pla global demana l'acció local. No diré de tothom, però sí que caldrà una massa crítica de gent compromesa.

Cal un pla i cal decidir què fer. Què puc fer, ara i aquí?

Per començar, el que cal fer és llevar-se i actuar. Amunt, doncs.

Tot això rumiava aquesta tarda d'agost, endormiscat, fent la becaina, a Barcelona, deixant-me endur pel ritme lent de la ciutat.

dimarts, 30 de juliol de 2019

Llibre llegit : « Ho tornarem a fer » de Jordi Cuixart

Aquesta serà la nit 652 de segrest del pres polític Jordi Cuixart.

Però tot i segrestat, ens arriba la seva veu.



« Ho tornarem a fer » és un recull d'escrits des de la presó en la que se'ns parla de no violència, de desobediència civil, de fraternitat, de coratge i d'esperança, de lluita, de drets democràtics i d'autodeterminació. Jordi Cuixart pren la iniciativa i acusa l'estat segrestador, ens interpel·la i ens crida a la mobilització.

En aquests temps de tacticismes partidistes el llibre de Jordi Cuixart esdevé un far. En centrar-se en la no-violència i la desobediència civil ens recorda que  l'autèntic protagonista de la independència de Catalunya és el poble. Ho vam fer i ho tornarem a fer : va ser el poble qui va derrotar l'estat el primer i el tercer d'octubre de 2017. La persistència en la desobediència civil i la no violència son les palanques de les que disposem per provocar els canvis. És el poble, i no els partits, qui ha d'accionar les palanques.

És un llibre que s'adreça al poble, en la seva pluralitat i diversitat. És el poble el que en l'exercici de la desobediència civil no violenta i té la capacitat de canviar lleis i sistemes. És l'exercici de la desobediència el motor del canvi històric, la garantia i conquesta de drets democràtics. És en aquest sentit que tots els demòcrates poden sentir-se interpel·lats i cridats a l'acció pel text de Cuixart.

Lectura molt recomanada. EL que és més important és no perdre el nord i comprendre que els protagonistes de la independència de Catalunya som nosaltres. La responsabilitat és nostra. Que hem de recuperar l'apoderament del primer i tercer d'octubre, que el poble mana i els polítics obeeixen. Que cal sortir al carrer i trobar-se amb les veïnes i veïns, parlar i auto organitzar-nos. Que la llibertat es construeix i es guanya amb esforç persistent, intel·ligència, organització, coratge i esperança. Resistir és vèncer. Estimar i compartir.



És el que ens diu el poema de Jordi Cuixart musicat per la Companyia Elèctrica Dharma a « Flamarada », el seu darrer disc,  i recitat per Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart.



De tot això ens parla el text del 10è president d'Òmnium. Però no només hi ha el text de Cuixart a « Ho tornarem a fer». També es molt destacable i cal llegir amb atenció el pròleg de Jamila Raqib, de la Institució Albert Einstein, que promou  la utilització de mètodes no violents de desobediència civil a les lluites populars contra les tiranies i els totalitarismes.

Per il·lustrar, vet aquí aquest TED de Jamila Raqib sobre resistència civil no violenta.



#HoTornaremAFer


dilluns, 29 de juliol de 2019

Repetició d'eleccions espanyoles, què hem de fer?

Si no hi ha un gir inesperat de última hora, el regne d'Espanya repetirà eleccions al novembre.

Al final ha resultat que Pedro Sánchez i el PSOE han optat per l'auto-bloqueig. Sembla ser que a l'IBEX-35 no volia de cap de les formes que hagués un govern amb Unidas Podemos propiciat per l'abstenció d'ERC. Per tant, el PSOE ha humiliat públicament a Unidas Podemos i ha menystingut l'abstenció d'ERC i Bildu.

Per acabar de rematar-ho, al PSOE ja s'ha apressat a dir que, després d'aquest trencament, el pacte amb Unidas Podemos és impossible.

Lliçó que hauria d'aprendre Unidas Podemos (que no ho farà) : El PSOE és, més que cap altre partit, l'autèntic garant del règim del 78. El PSOE és l'autèntic tap. El veritable enemic. Amb l'R78 no hi ha negociació possible. Amb el neofranquisme i el deep-state no hi ha res a discutir. Se'ls combat. Ara ho enteneu?

Això vol dir que només es considera la possibilitat d'una abstenció de PP i/o C's,  o un pacte amb C's.

Però aquest pacte amb PP/C's  sembla molt difícil a hores d'ara. Qui sap, però. Fins al 23 de setembre encara hi ha temps.

Em sembla que l'estratègia del PSOE és la següent : Vol ocupar l'espai de braç executor de l'IBEX35, és dir, l'espai que d'alguna manera ocupava o pretenia ocupar C's. C's ha perdut completament el nord i ja resulta evident que és una joguina trencada. En realitat, el PSOE és l'interlocutor més natural de l'IBEX-35 i, en certa forma, que el PSOE acabi fagocitant a C's és retornar al que en podríem dir « l'ordre natural de les coses ». En forçar noves eleccions el PSOE espera destruir i ocupar bona part de l'espai de C's i UP i, de pas, donar aire al PP i tornar al bipartidisme.

El que resulta evident també és que la democràcia al  regne d'Espanya és un sistema molt curiós : la gent vota, però si el que ha votat no agrada o no interessa a determinades elits, o deep state, aleshores aquell resultat o bé no es té en compte i els polítics fan el que els mana l'elit, o bé és anul·lat i es repeteixen eleccions fins que surti allò que volen els que manen.

És el que vivim a Catalunya des de fa alguns anys : la gent vota, però com vota « malament », és dir, vota coses que no agraden al deep state espanyol, aleshores s'empresonen electes, es reprimeix l'activisme, s'alcen falses acusacions contra mestres, escoles, institucions de tota mena...

Deuen pensar que el sistema funciona i ara han decidit aplicar-lo a nivell de tot l'estat espanyol; i el PSOE que va fer campanya amb l'espantall de la dreta, ara demana l'abstenció d'aquesta mateixa dreta, mentre es prepara per ocupar l'espai de C's a les properes eleccions. Espai ultranacionalista de dreta, evidentment i a la vegada recull també el « vot útil » de l'esquerra. Jugada mestra.

Tot plegat ens hauria de fer pensar en quina mena de sistema estem atrapats i, sobretot, com ens en podem sortir.

A hores d'ara, doncs, el més probable és que calgui anar a votar de nou al novembre. Pel camí s'hauran fet públiques les sentències contra les preses i  presos polítics. Seran molt dures. Salvatges. Ens quedarem a casa? Farem una manifestació festiva i amb samarretes de colors l'onze de setembre?

Potser seria moment d'anar pensant seriosament en com fer molt de mal a l'IBEX35; pensar en  com atacar directament al deep state; en com fer una vaga de veritat, és dir, indefinida.

No es només una lluita a la que estem cridats els independentistes. També hi estan cridats tots aquells que s'adonen que l'estat espanyol és, essencialment, el pati de jocs de l'IBEX-35 i que el seu sistema democràtic és una impostura. L'IBEX-35 mana, i el poble és menystingut.

Es tracta, per tant, de destruir aquest sistema de vigilància, control i repressió  i que de les seves cendres en sorgeixin noves organitzacions fruit de les sobiranies populars. En particular, la República Catalana.

En cal aprofitar totes les oportunitats  per a fer-la possible. Tothom està cridat, independentistes i no independentistes, a ocupar els carrers, que han de ser sempre nostres per a fer valer la sobirania popular un cop s'ha vist que les eleccions no serveixen. Cal seguir votant, segur, però no hem de deixar que els parits liderin. Els lideratges han de baixar al nivell de les assemblees, dels casals, dels ateneus, de les militàncies dels partits, de les associacions i les organitzacions que són al peu del carrer, dels CDR, dels consells locals per la República. Hem de tornar a crear poder popular. Hem de tornar a fer nous primer i tercer d'octubre. Tornarem a vèncer. Ho tornarem a fer.

Mobilitza't, organitza't i lluita.

diumenge, 21 de juliol de 2019

Fer impossible la investidura de Sánchez.

Cal oposar-se a la investidura de Sánchez. Completament. per descomptat cal oposar-se mentre hagin presos, repressió i 155 encobert. Si aquests elements no estiguessin, encara caldria continuar oposant-s'hi per fer evident que sense solució política satisfactòria al conflicte amb Catalunya, el regne d'Espanya serà ingovernable.

Si algú creu que facilitant la investidura els presos seran alliberats aviat, via un improbable indult o una encara més improbable amnistia, li farem memòria que el PSOE és tan responsable del segrest dels presos polítics catalans com ho són PP i C's.

Catalunya i la possible aplicació d'un nou 155 han estat qüestió de debat amb Unidas Podemos. Algú creu que UP es posarà forta amb la qüestió? No. Ja ha renunciat. Per què hauria de posar-se forta després de veure el numeret de l'alcaldia de Barcelona? UP és, per voluntat i convicció, la crossa del PSOE. Juga el mateix rol que va dur Izquierda Unida a la desaparició. La lògica ens diu, doncs, que acabarà igual (« si sempre fas el mateix, no esperis resultats diferents »), amb el mateix nefast efecte sobre l'esquerra : desmobilització i abstenció.

A més, com bé assenyala Andreu Barnils, en aquest article d'opinió, on està escrit que un indult sigui el més escaient per mantenir el pols amb l'estat i propiciar un nou assalt independentista?  Però és que, a més, existeix el perill real que facilitant la investidura de Sánchez per tal de propiciar un indult, el resultat sigui exactament el contrari, com diu Agustí Colomines en aquest altre article. Si us plau, si fins i tot a Madrid es plantegen la possibilitat de portar els presos polítics a presons espanyoles, lluny de Catalunya, per a fer-los complir les condemnes! No hi haurà cap indult!

Potser algú pensa que la demografia farà la feina. Que potser s'ha intentat l'assalt massa d'hora i que amb pocs anys la barrera del 50% caurà pel seu propi pes. Potser sí. Però potser no. El que és demostrable és que el gran salt endavant de l'independentisme no ha estat per qüestions demogràfiques : ho ha estat per la constatació d'un greuge polític (la sentència de l'estatut de 2010) i la indignació conseqüent. La progressió ha estat contínua des d'aleshores, sobretot, perquè es va entrar en una espiral d'acció - reacció on a cada proposta de canvi, millora de finançament, o de l'autogovern, o de consulta sobirana des de Catalunya la resposta del regne ha estat, sempre la negativa i una repressió creixent, fins arribar al punt actual.

La demografia no farà la feina.No pot ser que la proposta sigui esperar 10 anys. Més aviat ens oh hem de plantejar així : per a aconseguir fer valdre el pes de la demografia en, posem, 10 anys cal, necessàriament, mantenir el pols, l'acció reacció, cal continuar pressionant des dels carrers i cal que la iniciativa es porti de nou des de Catalunya. Això vol dir que no pot ser que els dirigents presos marquin l'estratègia. Cuixart, en aquest sentit, és qui ha entès més bé el rol que li correspon. No es pot fer la mateixa afirmació dels partits independentistes. És un error que la "direcció" política del procés d'independència correspongui als presos. Ni que només sigui perquè la seva situació no els permet disposar de tota la informació. A més qualsevol decisió que prenguin serà immediatament coneguda per l'estat. Es perd completament la iniciativa.

Pensant malament, potser, és justament el contrari :  la direcció política dels partits fa servir els presos per a un canvi de rumb. Un canvi de rumb neo-autonomista que s'empara en el discurs que « la demografia farà la feina ». Si aquest és el cas es fa urgent canviar les cúpules actuals dels partits. O millor encara, desbordar-los de nou des de les organitzacions civils. Obligar-los a seguir a la gent, més que no permetre'ls que siguin ells els que marquin el pas.

Es pot fer molta feina. Cal dificultar tant com sigui possible la investidura de Sánchez. Fer-la impossible. Una victòria seria forçar noves eleccions al regne d'Espanya. Però això només seria el començament : cal preparar la resposta a la sentència que haurà de ser proporcional a la duresa i la  durada de les penes. Seran unes condemnes brutals i salvatges. La resposta hauria de ser proporcional. A més, cal preparar l'acció de l'11 de setembre. Prou de lliris. No es pot ser festiu i alegre quan hi han presos i hi ha repressió. El que cal és ser determinats i audaços. El que cal és pujar de grau. El que cal és demostrar que es poden fer nous primers i tercers d'octubre quan calgui. El que cal es demostrar que es controla el territori i que els carrers seran sempre nostres.

Viatge a la lluna

Fa 50 anys Neil Armstrong es convertia en el primer ésser humà en posar el peu a la Lluna,

Jo no ho recordo, tot just tenia mesos quan la missió Apollo 11 va fer el viatge al satèl·lit. Vaig ser conscient de la extraordinària importància d'aquella aventura molt més tard, amb el pas dels anys. Avui encara em segueix sorprenent. De fet, amb el pas del temps, i degut a que professionalment m'he dedicat al món TIC encara em fa donar-li més valor.

Avui deien per la ràdio que el mòdul Eagle que és el que va descendir a la Lluna anava equipat amb un ordinador que no arribava als 400 Kilobytes (KB) de memòria. Per a fer-nos una idea, un megabyte (MB) correspon a 1024 KB, un gigabyte (GB) correspon a 1024 MB. Els  smartphones que fem servir habitualment tenen memòries que estan entre bels 512MB (0,5 GB)  i els 16 GB.

És dir, el telèfon que portem a sobre té una memòria un milió de cops més gran que la que tenia el mòdul lunar.

No és només que la diferència de potència del maquinari sigui tan gran : a més cal tenir present que durant aquests 50 anys el programari, la teoria de la ciència de computadores, la ciència de la informació, les diverses enginyeries han avançat amb passos de gegant. Als currículums acadèmics dels estudis d'informàtica, de telecomunicacions o d'enginyeria industrial apareixen tecnologies, teories, tècniques... que fa 50 anys ni tan sols estaven plantejades. No només les enginyeries. També la ciència bàsica : física, química, astrofísica, matemàtica... els avenços també han estat monumentals. Vivim immersos en una revolució científica i tècnica permanent i en acceleració.

Tanmateix, amb la tecnologia de fa 50 anys, el treball dels milers d'homes i dones del personal involucrat,  el pressupost immens,  la  voluntat política ferma dels EUA... va ser possible el viatge d'anada i tornada a la Lluna.

I cal destacar, per sobre de tots, el valor extraordinari dels tres astronautes  : Neil Armstrong, Michael Collins i Edwin Aldrin.

Vist avui, amb la tecnologia actual, el viatge a la lluna de fa 50 anys em sembla una idea esbojarrada, més boja, fins i tot, que creuar l'oceà amb uns fràgils vaixells de fusta, com van fer els víkings, o Cristofor Colom, o Fernão de Magalhães. Una empresa que semblava condemnada al desastre.

Tanmateix, es va fer. Es va arribar  a la lluna. Va ser la gran fita, la que  marcava la victòria final dels EUA en la carrera de l'espai entre soviètics i americans,  tot i que els primers i notables èxits van ser de la URSS : Cal esmentar amb reverència els noms de l'Sputnik, el primer  satèl·lit artificial;  Laika, la gosseta que va ser la primera cosmonauta terrícola en anar a l'espai  en un tràgic viatge de només anada; i Iuri Gagarin, el primer ésser humà en orbitar la Terra i tornar.

Va ser una victòria política per als EUA, però va ser, més que cap altre cosa, una victòria de la tècnica i la ciència. Va ser la demostració palmària que la ciència i tècnica, que les enginyeries, tenien el mètode, la disciplina, els coneixements i els mecanismes per a assolir fites aparentment impossibles. No només això : van demostrar que eren capaces d'aprendre, de continuar investigant i aprofundint. Els programes d'investigació i desenvolupament permetien encarar el futur amb la convicció, més que l'esperança, que seria possible assolir èxits encara més grans. Que l'univers era un llibre per llegir i que seriem capaços de fer-ho.

Aquesta gran victòria de l'enginyeria transcendia la victòria política dels EUA per esdevenir un èxit de la humanitat. La ciència i la tècnica són patrimoni de la humanitat i no d'un país o d'un altre. La ciència i la tècnica són el producte de la col·laboració de científics i tècnics d'arreu del món; són el producte de segles de progrés i d'acumulació de coneixements. És, potser, el producte més genuïnament específic de l'espècie humana. Tota la humanitat podia sentir-se interpel·lada pel projecte lunar i tota la humanitat podia sentir com a propi aquell èxit.

Durant anys he pensat que la humanitat podia marcar-se una fita, una missió, un destí, que no seria un altre que portar la vida més enllà de la Terra. L'exploració espacial i el terraformat de planetes llunyans per ser habitats pels humans seria el projecte que hauria de posar d'acord a totes les nacions de la Terra. Durant anys ho he cregut. El viatge a la lluna ens deia, és possible.

50 anys més tard, aquest viatge d'exploració als estels per trobar llocs on escampar-hi la vida, on viure-hi fins i tot, segueix apareixent com un gran projecte, però el seu caràcter està canviant i, vist el grau de contaminació del nostre planeta està prenent un caire, m'atreviria a dir, que urgent.

A la vegada, els 50 anys de progrés tècnic i científic que ens separen d'aquell històric viatge, ens fan reflexionar molt seriosament sobre què és la vida, i què és la intel·ligència i quines seran les formes de vida que, finalment, abandonaran el planeta Terra per a colonitzar els astres. Com seran els humans de l'espai? com de fusionats estaran amb la tecnologia? Serà la intel·ligència artificial la, finalment, autèntica protagonista de l'exploració espacial tal com va predir de forma visionària Arthur Clarke a 2001?

Diuen que abans de 10 anys la humanitat tornarà a visitar la Lluna. Potser aquest cop a bord d'una nau xinesa, o índia. Qui sap. Es diu que hi han projectes de mineria lunar per explotar econòmicament el satèl·lit obtenint materials a la Lluna que són molt difícils de trobar a la Terra. Hi ha qui parla també del viatge a Mart, molt més llarg i difícil. Mentrestant, l'Estació Espacial Internacional  (ISS) dona voltes ràpidament sobre la Terra, a uns 360Km d'alçada en el que s'anomena Òrbita Terrestre Baixa i representa una presència permanent de la humanitat en l'espai, o potser més humilment, en el que seria la platja de l'espai, aquell lloc on l'aigua va i bé constantment. Malgrat això últim, la ISS és en ella mateixa un altre èxit aclaparador de la ciència i l'enginyeria.

Mig segle d'aquella gran i reeixida aventura. Avui la recordem i hauria de ser font d'inspiració, de reflexió i de presa de consciència. La Terra és el nostre món, la nostra llar, la nostra nau en l'espai i el temps. L'únic lloc de l'univers conegut on, per ara, som capaços de viure i prosperar. La nau que ens protegeix és, tanmateix, fràgil i, fins i tot avui, ens resulta terriblement difícil viatjar al cos celeste més proper. És de  lògica, doncs, protegir la Terra. I ens fa pensar en com ho podríem fer, en quines condicions, com es podria preservar la vida, la intel·ligència i la consciència, portant-les a un altre planeta, a una nova casa lluny de la Terra. Als estels.

diumenge, 7 de juliol de 2019

Democràcia fugissera

Jo ho crec fermament : serem independents. Ho farem. No en tinc cap dubte.

Tampoc dubto que serà difícil. Caldrà molt de sacrifici. Sacrifici vol dir dolor, por, angoixa... Caldrà persistir. Caldrà vèncer el desànim. Haurem de patir i ser resilients. Haurem de fer servir tota la intel·ligència, el coneixement i el coratge. Tindrem pèrdues i baixes. Alguns no arribaran.

Però jo crec en el país. En la gent que és el país. Crec que han  deixat els lliris a casa i que han perdut la innocència. Crec que s'han adonat o, si més no, hi ha un moviment de fons que pren consciència que només avançarem vers la independència si ens empoderem. Si ens fem responsables els uns dels altres, si fem política a peu de carrer, si tot el que ens afecta ha de ser decidit sense delegacions. Si les delegacions de sobirania són una eina d'us ben definit i amb un funcionament que no admet interpretacions.

Potser només és un corrent, però crec que va prenent força. Vull que prengui força. Crec que és el que cal.

No ens calen líders carismàtics i indicutibles. El que ens cal és democràcia. Ens cal ser responsables. Ens cal que cadascú escolti, pensi i actuï. Ens cal coordinar-nos i posar-nos d'acord, des del respecte a les diferències, des de les lluites compartides, des de la diferència, en definitiva, per assolir l'objectiu comú, que va molt més enllà de la Independència o de la República i que en elles mateixes només són eines. L'objectiu comú d'un món més net i just, més lliure i més viu.

No serà fàcil. Aquests darrers dies hem vist com tant ERC com PDEcat han actuat fent servir els vots donats per a uns pactes que, com a mínim, entenc jo, haurien d'haver-se discutit amb les bases.

Els partits competeixen entre ells per assolir majors quotes de poder però, poder per a qui? per a fer què? No són els partits els representants i, per tant, els delegats dels seus votants? aleshores, repeteixo, poder per a qui? per a fer què?

Les organitzacions humanes estan composades per homes i dones i, al final, aquests homes i dones són com els altres, amb aspiracions, desitjos i anhels que els són propis. També ambicions, afinitats i enemistats, internes i externes. Aquest component personal es tradueix en  faccions, grups i corrents interns dins les organitzacions.

A la vegada, les organitzacions són meś que la gent que les composa, o els grups i corrents interns. Les organitzacions desenvolupen dinàmiques pròpies, una vida pròpia, i tendeixen a seguir vives, a créixer i desenvolupar-se per elles mateixes, de forma independent a la voluntat de les persones que les composen. Resulta que una creació que no deixa de ser un grup de gent, transcendeix aquest grup inicial i acaba sent un ens en ell mateix.

D'alguna manera, doncs, els partits polítics que són per definició els representants d'un grup de gent a la que, a dreta llei, n'haurien de retre comptes acaben, pel contrari sent uns ens que se separen d'aquest grup de gent representada, la delegació de sobirania original pot esdevenir (sovint és així) una usurpació de la sobirania que es fa servir per reproduir els interessos i  l'estructura del partit en tant que ens orgànic més que no els dels representats (si poseu sindicat, o organització de qualsevol mena, la frase essencialment també val en bona part dels casos). No cal dir que aquest pensament no és meu, evidentment : és un argument principal dels anarquistes.

Tanmateix, els propis anarquistes s'organitzen en grups, notablement  els sindicats anarco sindicalistes, també en organitzacions civils de caràcter llibertari. És cert que existeix el corrent de l'anarquisme individualista que renega d'aquestes mínimes organitzacions assenyalant que també usurpen la sobirania, els anarquistes enquadrats en organitzacions responen que si bé el raonament de l'anarquista individualista és correcte, l'objectiu de l'anarquisme és la realització de la seva utopia, i que aquest esforç reclama organitzacions. L'anarquista individualista, no pot fer realitat tot sol la utopia i, paradoxalment,  necessita del sistema que diu criticar per a poder viure en els seus marges la seva puresa ideològica. Els anarquistes  organitzats ens diuen dues coses : Primera, que l'organització fa la força; segona, la puresa ideològica és estèril. Reconeixen el perill de les organitzacions i, per tant, cal estar disposat a matar l'organització quan aquesta deixa d'actuar per delegació i ho fa per usurpació. És cert que és molt més fàcil dir-ho que fer-ho. És difícil, en definitiva, fer que les organitzacions estiguin sotmeses a la voluntat dels que la composen. Cal buscar un compromís entre l'eficàcia i la puresa o coherència ideològica, entre la democràcia i el desenvolupament de l'estructura orgànica.

Les accions dels darrers dies dels partits independentistes indiquen que hi ha una lluita entre ells per aconseguir més poder. Lluites que són entre partits, però sembla que també  entre faccions internes. Torno a preguntar : més poder per a fer què ? Més poder per a qui?

Potser, com apuntava Vicent Partal en aquest erudit editorial : « Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre », el problema és que les estructures de partits són més « democràcia fugissera » que representació i delegació efectiva de la sobirania dels votants. Si és així, aleshores caldrà redreçar els partits o, fins i tot, ser més dràstics.

Jo sóc un militant de base. D'ERC, tot i que a les últimes eleccions he repartit el meu vot entre ERC, JxCat, CUP i Front Republicà. Em demano, seriosament, a què estan jugant els uns i els altres. No vull fer retrets perquè tots tenen presos, exiliats i represaliats. Compartim la resistència. Compartim lluites a les bases. Tanmateix, els partits divergeixen i en aquesta divergència les bases independentistes es veuen separades, o pitjor, enfrontades.

Però no. El meu enemic no és ni ho serà mai un altre independentista democràtic, ni cap demòcrata. Aquesta és la meva línia vermella. Reclamo que els partits ho assumeixin. No voldria deixar de votar pel fet de no sentir-me representat per cap partit. Reclamo la reflexió conjunta sobre on som i a on anem. Reclamo una estratègia comuna des de la discrepància i les diferències ideològiques justes i, fins i tot,  profundes. Estic segur que hi ha molt de camp per córrer en aquest sentit.

I si al final resulta que amb els partits actuals és impossible, caldrà fer un pensament. Puc acceptar la lluita per l'hegemonia entre els partits. Àdhuc, puc acceptar que el partit hegemònic imposi la seva estratègia. Però :

Assenyaleu correctament l'enemic, que no són els companys republicans i independentistes democràtics catalans que tenim al costat si no el regne d'Espanya que tenim en front.

L'estratègia és per a fer la independència. Si no és aquest l'objectiu, no és la meva estratègia.

Retorneu el poder a la gent. La democràcia va de baix a dalt. Sou una eina del votants i dels militants. No un instrument de poder sobre aquests votants i militants.  

diumenge, 30 de juny de 2019

Preparem-nos i responguem com cal.

Ningú ens donarà res. Ni a Espanya, ni a Europa.

Jordi Cuixart, la veu més lliure de totes les que avui estan segrestades ens ho deia ahir en una carta : « preparem-nos per a unes sentències dures ». Les evidències que seran dures són importants. Començant per la mateixa presó preventiva.

L'independentisme català és l'única amenaça seriosa al règim del 78. Prou que ho saben des de l'1 d'octubre de 2017. Per això l'estat tracta als presos polítics com si fossin els pitjors criminals. En el seu càstig i humiliació es pretén espantar, humiliar i castigar a tot l'independentisme català. L'única forma de derrotar l'independentisme és desmobilitzar-lo. El fet que els presos polítics exerceixin un gran lideratge en l'independentisme no ajuda gens a mantenir la mobilització. A tots els moviments d'alliberament nacional, quan un dirigent cau pres, automàticament abandona el lideratge del moviment. No es poden exercir lideratges des de la presó. Si de cas, com a molt, poden ser una referència ètica, o moral. En tot cas, però, no se'ls demana. Prou feina tenen.

Preparem-nos i donem la resposta que cal. L'independentisme ha de reprendre la mobilització, i fer-ho des de l'empoderament més que no pas des dels lideratges. L'independentisme és fort quan és molt més horitzontal que vertical. Quan és transversal. Quan és col·lectiu. Quan és persistent. L'independentisme és fort quan accepta que hi hauran sacrificis i que els lliris s'han de quedar a casa.

Espanya no ens donarà res. Europa, tampoc. Avui s'ha sabut que la capitana del vaixell Sea Watch, Carola Rackete, ha estat detinguda al port de Lampedusa on havia atracat el vaixell sense permís amb l'objectiu de desembarcar quaranta migrants rescatats al mar. No se'ls ha deixat desembarcar i a la capitana li poden caure fins a 10 anys.

Fins a 10 anys per rescatar vides humanes. Això és Europa ara mateix.

No ens fem, il·lusions. Vull pensar que  Gonzalo Boye serà capaç d'aconseguir, amb el temps, que a Puigdemont, Comín i Junqueras se'ls reconegui l'acta d'eurodiputats però molt em temo que això no serà aviat. la UE és avui un club d'estats que es va allunyant dels ideals fundacionals. En particular, el Parlament Europeu, la més republicana de les institucions europees és també la més molesta per als estats membres i la que, precisament, té el seu poder més qüestionat per aquests mateixos estats. Preparem-nos, doncs, a veure com Europa impedeix que els diputats electes catalans puguin exercir com eurodiputats.

La democràcia està en un greu perill. Estem en guerra. Però aquest cop la guerra no és entre països. O entre faccions dins d'un mateix país. Aquest cop la guerra es entre les classes populars, les classes treballadores, pageses i menestrals, els autònoms i els petits empresaris contra les elits del sistema. Contra les castes administratives, contra les elits extractives. Contra les direccions funcionarials, financeres, polítiques, militars,  industrials i mediàtiques que regeixen el que viu, pensa i ha de sentir el poble. La guerra actual és, amb molta puresa, la de la biopolítica del poble  contra el biopoder de l'elit.

Només tenim els nostres cossos i la nostra tossuderia per guanyar aquesta guerra. Ens hi va la vida, com a totes les guerres. Però també ens hi va la democràcia i el republicanisme mateix. Per descomptat ens hi ha la independència.

Deixem-nos de lliris. Prenguem exemple dels gilets jaunes. Prenguem exemple de l'orgull LGTBI que va començar amb els aldarulls de Stonewall. Que no us enganyin. La revolució dels somriures, o els colors de la bandera LGTBI són la cara amable, la que serveix per crear aliances, però les lluites són sempre molt serioses, cal un tremp molt fort, ser capaços de patir i superar la desesperança quan sents, tard o d'hora ho sents, que no arribarà mai la victòria.

Però arribarà.

Hem de persistir. Amb mobilització contínua, amb empoderament ciutadà, amb la desobediència civil, amb l'auto-organització i l'autogestió, amb l'expulsió de l'IBEX35, amb la creació de sobiranies i amb lideratges de baix a dalt.

La victòria arribarà i, per tant, cada cop és més propera

Donec perficiam!
 

dimarts, 25 de juny de 2019

Cent cops per cop

Al post anterior deia que « les sentències, que es preveuen brutals i, per això, les preses i presos polítics encara ho són, provocaran, han de provocar, no s'entendria que no la provoquessin, una reacció popular. Una reacció que hauria de ser proporcional a la brutalitat de les sentències. Una proporció que al meu entendre hauria de ser la de tornar cent cops per cop. »

Aquesta proporció és el mínim, al meu entendre.

Aquesta gent van venir, com a tropes d'invasió i d'ocupació a pegar-nos. Al crit de "a por ellos". No ho oblideu mai. Estaven disposats a matar. A gent pacífica i desarmada que estava votant. Aquesta està guardada.

Aquesta gent van segrestar al govern electe de Catalunya i a representants de la seva societat civil. Porten prop de dos anys segrestats en presons espanyoles. Se'ls ha passejat com a trofeus de caça. En tancar-los i humiliar-los a ells ens volen tancats i humiliats a tots els independentistes. Aquesta està guardada.

Junqueras deia : « jo sóc independentista català, però abans que independentista sóc demòcrata, i abans que demòcrata sóc bona persona ». Aquesta gent, i tots els que els han votat, i encara els voten ens diuen « yo soy español, y eso va antes que ser demócrata o  buena persona » i, per això, aquesta gent demanen  condemnes llargues i els sembla bé la presó i els cops que hem rebut. Aquesta gent ens odien i en el seu odi, quan poden ens fan mal, ens provoquen dolor i patiment, només perquè som catalans i ells espanyols. Aquesta està guardada.

No penso empatitzar amb qui em vol tancat, ferit o mort. Són males persones. Són l'enemic i els vull fora de la meva vida.

Amb una vegada en va haver prou. No pararé l'altra galta. Si em peguen m'hi tornaré. Cent cops per cop. Sense parar, fins a fer-los fora de la meva vida.

Cops de colze

Avui ERC ha impedit, amb la seva abstenció, la tramitació de la ILP que demanava que s'aixequés la suspensió de la declaració d'Independència del passat 27 d'octubre de 2017.

Personalment, ho trobo molt lleig. Com la CUP, crec que qualsevol ILP que acompleixi els requisits legals hauria de ser tramitada. Per simple higiene democràtica.

En tot cas, ERC s'ha abstingut, i els vots en contra de PSC i Cs han tombat la ILP, una victòria unionista fàcil. Lliçó : la desunió independentista provoca derrotes.

La desunió independentista és evident i el motiu també sembla evident : Una lluita entre ERC i PDECat per liderar el  projecte independentista. Arguments d'ERC? el gran resultat a les eleccions espanyoles tant al congrés com al senat. Amb Junqueras i Romeva com a noms principals. I també la victòria (amarga) a les municipals, a Barcelona, amb Ernest Maragall i amb, de nou el gran resultat de Junqueras com eurodiputat.

Però a aquest creixement indiscutible, el PDEcat oposa una resistència efectiva : Jordi Sánchez també va ser triat diputat i, notablement, Laura Borràs, que en el temps que ha estat consellera ens ha permès albirar una dona de qualitats intel·lectuals, polítiques i comunicatives excel·lents i que egur que destacarà i provocarà admiració entre propis i contraris també a Madrid.

A les municipals el PDEcat ha aconseguit ser la primera força en nombre d'alcaldes (tot i que seguida de prop per ERC, que creix molt) i a les europees Carles Puigdemont va obtenir una victòria extraordinària que té molt d'èxit personal, però que el PDEcat pot assumir com, essencialment, pròpia.

A més, tot i que els resultats van en la línia de confirmar que ERC és la primera força de l'independentisme, el cas és que la Generalitat és en mans de la coalició entre PDEcat i ERC i que el president Torra és, nominalment, del PDEcat. Només el President té la facultat de convocar unes noves eleccions i això no es preveu a curt termini. Per descomptat, no serà ERC la que faci moviments estranys per provocar la caiguda del govern independentista. Seria un error molt gran. No s'entendria i, sobretot, no es perdonaria.

A més, que l'entorn és convuls :

Avui mateix s'ha sabut que no és gens clar que Pedro Sánchez acabi sent president del govern espanyol. Anem a noves eleccions espanyoles aquesta tardor?

A Barcelona, ERC esmola l'espasa a l'espera de veure en que acaba el serial protagonitzat pel trio Colau, Collboni i Valls. Colau i BeC s'han suïcidat, tot i que encara no ho saben, però de les seves despulles tant en pot sortir una ERC reforçada com un PSC reforçat. Es prepara una gran batalla.

A més, la justícia europea ha de pronunciar-se sobre la immunitat parlamentària de l'eurodiputat Junqueras (i dels eurodiputats Puigdemont i Comín), i el resultat d'aquest pronunciament pot tenir efectes importants, depenent de quin en sigui el sentit i quina sigui l'actitud que preguin l'estat espanyol.

Per descomptat, les sentències, que es preveuen brutals i, per això, les preses i presos polítics encara ho són, provocaran, han de provocar, no s'entendria que no la provoquessin, una reacció popular. Una reacció que hauria de ser proporcional a la brutalitat de les sentències. Una proporció que al meu entendre hauria de ser la de tornar cent cops per cop.

Acabo, avui estem en un temps d'incertesa i  l'independentisme, en general, està a l'expectativa, cosa que és un error, ja que caldria prendre la iniciativa i activar la mobilització permanent que reclamava Cuixart. Els partits independentistes aprofiten aquest impasse per clavar-se cops de colze de cara a posicionar-se en el lideratge del moviment independentista.

Lliçó : només hem avançat quan ha liderat la societat civil. Quan l'ANC i Òmnium han activat el carrer. Quan els CDR han fet seu i nostre el carrer. Quan els partits anaven a remolc. No culminem perquè el tram institucional, els partits, són la baula dèbil i tenen avui, massa poder. El poder ha de ser nostre, del poble. El poble mana i el govern obeeix.

Per això és tan lleig això que ha passat avui amb la ILP però, a la vegada, tan tristament previsible que passaria.

No deixem que les lluites partidistes ho espatllin. Els partits només són eines. Els cops de colze són vergonyosos. L'enemic és en front nostre, no al costat.

Hem de superar els partits si no serveixen. Tinguem ben present que la força dels pobles no és als partits. La força dels pobles sempre, sempre, és la mobilització permanent als carrers.

dilluns, 24 de juny de 2019

#HoTornaremAFer

El passat divendres va entrar l'estiu. Ahir va ser la revetlla i avui és Sant Joan -Diada nacional dels Països Catalans. Els nens ja estan de vacances. En pocs dies ha canviat el to general.

Es diria que han passat mil anys, però, encara no fa un mes de les eleccions europees i municipals del 26M, i encara fa menys que el judici farsa contra ĺ'independentisme va quedar vist per a sentència.

Aprofitant el canvi de to d'aquest cap de setmana, avui vull recuperar l'al·legació final de Jordi Cuixart. En trobar-se fora de les lluites partidistes, la declaració de Jordi Cuixart esdevé, per mi, la més valuosa de totes les declaracions finals. Amb la que m'identifico més. Amb el ben entès que totes elles van se valuoses i necessàries.

Vet aquí la declaració de Cuixart :



Sí, Jordi. Ho tornarem a fer, i aquest cop bé. Ningú es penedeix de res. Si de cas hem après alguna cosa. Us alliberarem i ens alliberarem. Sou presos polítics vosaltres i nosaltres perquè amb vosaltres ens volen tancats a tots. Però la llibertat, com la vida, s'obrirà camí.

Gràcies, com a votant de l'1 d'octubre, pel vostre esforç.

Gràcies per marcar el camí, el de la mobilització permanent, el de la desobediència civil, pacífica, segur, però desobediència. Gràcies per assenyalar inequívocament que aquesta és la via.

Gràcies per dir en veu alta que el problema no és la desobediència, si no que el problema és l'obediència entesa com a submissió tant per part dels poders com per una bona part de la societat que ha triat bescanviar submissió per comoditat. Però en aquest canvi el guany és ben minso i, per contra, el preu és molt alt, tot i que potser ara no ho vegin.

Quin gran orgull les teves paraules. Quina vergonya aquest segrest. Quanta urgència en el teu alliberament i en el de les preses i presos.

Sí, Jordi. Ho tornarem a fer, i aquest cop bé.

dissabte, 15 de juny de 2019

Constitució dels ajuntaments

Han passat les municipals i, efectivament, Ada Colau ha pactat amb PSC i Valls per mantenir-se a l'alcaldia.

No m'agrada Colau, i després d'aquests pactes vergonyosos ja es pot afirmar que els propers anys seran tristos i negatius per a la ciutat. Objectivament.

Però tindrà coses bones : s'ha acabat la falsa equidistància dels comuns, s'ha acabat la seva superioritat moral i el seu repartiment de carnets d'esquerra «autèntica» o «no autèntica», s'ha acabat aquesta falsa esquerra de saló, aquesta gauche divine de pa sucat amb oli i ja només queda la vella guàrdia tecnocràtica i elitista de Iniciativa, una casta que ocupa llocs de molt poder dins l'ajuntament i que han pactat i pactaran amb el dimoni pe continuar fent de Barcelona el seu negoci particular. Una casta elitista que menysprea i manipula la ciutadania i que no és, ni de bon tros, tan eficient en la gestió de la ciutat com presumeixen i, de fet, estan colgats pels deutes amb La Caixa, l'autèntica vencedora de la contesa electoral del passat 26M.

Des d'avui s'obre la veda i des d'avui ja podem combatre als comuns amb tota la força que sigui possible. S'ha acabat aguantar els seus discursets de falsa moralina esquerranosa i de progressisme xupi-guai. Comenceu per recordar-lis amb qui han pactat, recordeu-lis també com es van aprofitar de les falses acusacions contra Trias de fa quatre anys. Recordeu-lis que han jugat brut sempre. Recordeu-lis que governen gràcies a Valls. I sobretot, quan es faci ben visible l'alt preu que hauran de pagar a PSC i Valls per aquest govern, que el pagaran, no en tingueu dubte, quan arribi aquell moment n'haurem de fer sang. Serà el moment de fer evident com de gran ha estat la mentida dels comuns a una bona part del seus votants.

Però parlant de mentides, menció especial a Manuel Valls. Aquest tipus sí que ha enganyat a una bona part dels seus votants. No a tots, és clar. La Upper Diagonal segurament deu estar aplaudint amb les orelles. Però els votants ciudadaners de la resta de la ciutat encara no deuen comprendre què ha passat i com pot ser que Colau hagi estat triada amb els seus vots. En fi, a França aquest tipus és menyspreat per tothom. A Catalunya està guanyant-se el menyspreu de la majoria amb una velocitat extraordinària. En particular, entre els que se suposa que eren els seus votants naturals. Coi, té mèrit. El primer que fa és partir el seu grup per la meitat i votar en contra de les directrius de C's, i espera.

En fi. La democràcia a l'estat espanyol i això inclou, per ara i per desgràcia, Catalunya està en retirada. El vot de la gent és segrestat per uns partits que fan i desfan atenent estrictament als propis interessos. El que ha passat a Barcelona, amb el transfuguisme de Valls i la traïció de BeC als seus molts votants independentistes ha estat particularment vergonyós, sobretot per l'engany amb tota la cara dura. 

Molta i molta vergonya. Avui, votants i fanboys de Colau, quines rates miserables, cridaven 3% quan parlava Quim Forn. Quim Forn, pres polític per defensar la sobirania de Catalunya, per defensar l'ideal republicà.

Però, en fi, si més no a Barcelona el que ha passat és que hi ha hagut un gran engany. Si més no encara tenim aquesta excusa i la propera vegada no ens deixarem enganyar, o sí, qui sap, però llavors no seria engany sino estupidesa. Aprofitem-ho i aprenguem alguna cosa. Penseu que a Madrid, en canvi,  ningú pot dir que no estava avisat. Des del primer dia se sabia que si el trifachitu guanyava, tindrien alcalde fatxa. Doncs mira, el trifachitu ha guanyat i tenen alcalde fatxa. Amb patates.

Lliçó important : no deixeu la democràcia i la política en mans de polítics "professionals". La democràcia i la política l'hem de fer cadascun de nosaltres cada dia. Només així ens estalviarem enganys. No ens estalviarem errors, segur. Però seran els nostres errors. Això també és autodeterminació. La figura de Valls neix molt precisament contra aquest empoderament de tots i cadascun de nosaltres. Per això es tan greu l'engany -la traïció- de Colau i els comuns. Rumieu-ho.

dimecres, 12 de juny de 2019

Vist per a sentència

Vist per a sentència.

N'hi han que en sentir els emocionants al·legats finals dels presos polítics s'han atrevit a plantejar escenaris d'absolució o de condemnes lleugeres.

Sembla mentida. No aprenem.

Els condemnaran. Els condemnaran amb sentències dures. El tracta que avui mateix se'ls està dispensant és el mateix que es dona als pitjors assassins que us pugueu imaginar. Més de sis cents dies de presó preventiva porten. De debò encar no ho heu entès?

Se'ls condemnarà de la forma més cruel possible. Perquè són culpables d'haver propiciat un referèndum d'autodeterminació i d'haver proclamat en atenció al resultat, la independència de Catalunya. Punt. Pels que érem allà, pels que vam votar i pels que vam escoltar la proclamació d'independència (immediatament suspesa) aquest fets són provats. També són fets provats pel nacionalisme espanyol.

Pel nacionalisme espanyol no hi ha delicte més greu que la secessió.

Per tant, com no hi ha delicte més greu, se'ls aplicarà la pena més alta que puguin trobar. Encara sort que no han vist com jutjar-los per un tribunal militar perquè en aquest cas ja els haurien afusellat a hores d'ara.

Els independentistes som, per al nacionalisme espanyol, els pitjors criminals perquè ataquem la seva essència. El nacionalisme espanyol és una ideologia mancada de reflexió ideològica i intel·lectual que pren com a principal referent el franquisme. Essencialment es tracta d'un feixisme i, per tant, els drets fonamentals i els drets humans estan subordinats a la idea de nació. El nacionalisme espanyol controla l'administració de l'estat i les seves institucions. Ha estat agredit i ara es revenja.

HI han algunes coses que podem aprendre del nacionalisme espanyol. Potser la meś important és que a l'enemic se l'ha d'anorrear. En una guerra l'ètica és un llast. El poder no demana l'amor dels sotmesos, només la seva obediència. Si pot ser voluntàriament, millor, i si no, mitjançant coerció.

L'1 i el 3 d'octubre vam infligir una gran derrota a l'estat espanyol. Espanya no va poder impedir que votéssim i tampoc va poder impedir la declaració d'independència. Per la raó que sigui algú va decidir que era l'hora dels despatxos quan la gent era al carrer disposada -no tots, certament- a defensar la República i es va abandonar el combat abans de començar-lo.

Bona part d'aquell govern és avui śegrestat i serà condemnat a penes molt dures. Encara sort que el President i part del govern va veure clar que calia marxar a l'exili. Gràcies a ells es manté un front  de resistència en l'àmbit internacional, un front imprescindible donat que la Generalitat està intervinguda.

Als segrestats només els alliberarà la República. No hi ha meś. La República demanarà sacrificis i l'enfrontament obert amb Espanya. Si alguna cosa hem d'haver après amb totes les eleccions i votacions que hem fet des del primer d'octubre del 2017 és que votar, a Espanya, no serveix de res. La seva democràcia és falsa. Una mentida.

La unilateralitat està més que plenament motivada. És el que es coneix com « causa justa ». La comunitat  internacional pot acceptar la « causa justa » com a excusa per a justificar la secessió unilateral d'un terrirotir. Però per a poder fer valdre la « causa justa » cal, evidentment, unilateralitat i control del territori.

Això vol dir persistència i sacrifici : les caretes han caigut. La propera vegada que enviïn  forces d'ocupació al crit de « a por ellos » ho faran amb  armes de foc. Els lliris ja no floriran més a Catalunya i les sentències n'haurien d'enterrar el record. Les banderes de colors hauran de ser negres.

Ens han declarat la guerra i han emprat la violència contra nosaltres. Violència quan ens van pegar el primer d'octubre, violència amb la repressió policial posterior, violència amb el segrest dels presos polítics, extorsió, multes  i amenaça de sancions a tants i tants militants independentistes. Tot ho justifiquen des de les seves lleis nacionalistes i se'ns tracta i se'ns condemna com si fóssim criminals.

No som criminals però, certament, hem de reconèixer que som enemics.

Doncs bé, en una guerra l'únic que compta és guanyar.


dijous, 30 de maig de 2019

Sense Ficció : Amenaça totalitària

El « Sense Ficció » del passat dimarts 28/05/2019 és d'aquells programes que cal veure, fer-lo circular i debatre'l.
 
 « L'amenaça totalitària » ens presenta els partits d'extrema dreta a Espanya, Itàlia i Suècia, els seus mètodes, objectius i analitza per què estan creixent arreu d'Europa.

És un perill ben real. Com deia Durruti, al feixisme se'l combat. Cal conèixer l'enemic per combatre'l amb eficàcia. Per això, aquest és un programa que cal veure i compartir.

Podeu veure el document a l'adreça

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/amenaca-totalitaria/video/5862766/