Pàgines

dilluns, 30 de desembre del 2019

No a la investidura de Pedro Sánchez !

Diuen que ERC ha rebut la filtració de l'informe de l'advocacia de l'estat, que li sembla bé el que ha llegit i que l'abstenció per fer president a Pedro Sánchez és cosa feta.

Vull creure que aquest és un rumor més i que no té fonament. Vull creure que un informe no vinculant no decidirà l'abstenció d'ERC.

Vull creure-ho.

Perquè el PSOE és tan culpable com la resta de partits nacionalistes espanyols del 155, de la repressió, dels exiliats i dels presos polítics. És tan culpable de la violència, dels ulls buidats, dels CDR segrestats (segrestos que són, aquests sí, terrorisme). Sent el PSOE culpable, per què se'ls ha de permetre que facin un govern? Per a que continuïn amb la repressió ?

O potser és per la mesquina i estúpida amenaça de que no s'apujaran les pensions si no hi ha investidura ? Quina amenaça és aquesta quan no cal investir a ningú per aprovar las pujada ? El govern espanyol en funcions pot fer-ho ara mateix. Més aviat sembla que els que han de sentir-se amenaçats són els pensionistes, en veure com el PSOE juga amb les seves pensions.

No vull ni pensar que ERC s'abstindrà. Vull creure que la direcció d'ERC sotmetrà la qüestió als afiliats i que aquests salvaran aquesta situació vergonyosa dient-li clarament a la direcció que la independència no s'aconseguix donant aire a l'enemic.

L'informe de l'advocacia de l'estat, que no és vinculant, no parlarà, ni s'espera, de dret d'autodeterminació, ni de referèndums acordats, ni de llibertat ni retorn dels exiliats. De fet, estan tractant de veure de quina forma poden evitar fer cas de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Una sentència que no admet interpretacions. Però l'advocació de l'estat la retorçarà per a fer que els presos segueixen sent presos, i els exiliats, exiliats. Això serà així i ho sabem.

Què vol pactar ERC ? Qui, amb dos dits de front, voldria pactar res amb l'estat espanyol ? L'estat menteix i retorça les lleis per a fer-se-les venir bé, el PSOE menteix i promet allò que sap que no complirà, el govern en funcions amenaça als dèbils, als pensionistes, per forçar la investidura, L'oposició la formen franquistes i partits condemnats per corrupció i que, de forma legítima, se'ls pot qualificar de mafiosos. A  aquesta gentola proto-feixista i corrupta se li ha de permetre accedir al poder que dona el govern ?

Per pura supervivència el que cal és impedir que aquests partits toquin cap mena de poder. Si anem a terceres eleccions, hi anem. El que cal és debilitar l'estat, forçar les seves contradiccions, fer-lo trontollar i, finalment, derrotar-lo.

SI vols derrotar el teu enemic, el que fas és colpejar-lo sense descans, no donar-li cap respir. El que no fas és concedir-li temps i espai.

Diu Sun Tzu que el bon general tria el seu enemic i quan i com donar batalla. Però pensar que el PSOE és un enemic preferible a la dreta espanyola és d'una ingenuïtat sorprenent. És molt pitjor, perquè menteix millor que ningú. També diu Sun Tzu que l'engany és el que fa guanyar les batalles. El PSOE es prepara per mentir i guanyar i, em temo, ERC ni ho ensuma.

Alguns farien bé  de repassar l'Art de la Guerra, abans de prendre cap decisió.

Lectura urgent !

dimecres, 25 de desembre del 2019

Nit de Nadal

Nit de Nadal. Hem fet cagar el tió, tot i que en una versió adaptada per a un adolescent amb molt sentit de l'humor. Gràcies, fill.

Aquesta tarda, abans del sopar i del tió, hem visitat als meus pares. Ja molt grans. Malalts. Però encara vius. Aquest és un altre motiu que tinc per sentir-me agraït. Els cal cada cop més ajuda. Encara estem aquí.

La vida passa. Un altre Nadal. Vull donar les gràcies perquè encara estem aquí. Un any més, malgrat el pas del temps, malgrat la vellesa i les malalties. No puc sentir-me feliç. Estem aguantant. Els meus pares aguanten. Voldria donar-lis anys de vida. Anys de bona vida. Ara mateix, però, només puc donar les gràcies perquè avui encara som aquí. No em sento feliç, però em sento agraït. Faré el que estigui en les meves mans per a poder seguir donant les gràcies demà, i l'altre, i l'altre...

Dono les gràcies a qui pugui rebre-les. A qui li puguin fer profit, o servei. A mi em serveix donar-les.

Al twitter moltes piulades desitjant bones festes. M'han colpit les piulades de les preses i presos polítics. Elles i ells no estaran aquesta nit, ni demà, ni per Sant Esteve amb les seves famílies. Tanmateix, ens desitgen felicitat i ens encomanen esperança. Bon Nadal, Carme, Dolors, Oriol, Raül, Quim, Josep, Jordi Turull, Jordi Cuixart. Jordi Sànchez. Bon Nadal, als CDR que també són presos polítics. Bon Nadal, exiliades i exiliats. Bon Nadal als represaliats independentistes, Bon nadal als dissidents de tota mena a aquest sistema autoritari que han estat represaliats i segrestats. A tots, el record, el respecte i la solidaritat. Des de fora farem per a que torni la llibertat, la vostra i la nostra.

Tinguem confiança. Tinguem esperança. Donem les gracies pel que tenim. Cuidem-nos. Estimen-nos. Lluitem. Seguim.

Bon Nadal. 





dilluns, 18 de novembre del 2019

Al·legat final del MHP Joaquim Torra

La repressió espanyola no s'atura, i apunta contra el mateix President de la Generalitat de Catalunya.

Avui sha celebrat el judici contra el Molt Honorable President. Pretenen inhabilitar-lo per 20 anys perquè no va retirar pancartes i llaços grocs de la façana del Palau de la Generalitat. Ens trobem en aquest punt.


És profecia que inhabilitaran al MHP. És un fet que a qualsevol país amb mínims democràtics aquest judici ni tan sols s'hagués plantejat.

Però els mínims democràtics del regne d'Espanya fa temps que degeneren .

El judici d'avui ha estat un judici polític. No és casualitat que la ultradreta franquista hagi estat l'acusació particular... ni que el jutge (el jutge!) hagi esbroncat al President Torra per haver remarcat el caràcter franquista i ultradretà de la dita acusació particular. Tenint en compte els antecedents de tots plegats, no seria d'estranyar que el mateix jutge sigui votant de la ultradreta franquista. Declaracions no li falten.

A un judici polític se l'ha de respondre políticament. És el que ha fet el MHP Torra amb el seu al·legat final que reprodueixo a continuació. Hi ha qui diu que aquest discurs ja és part de la història de Catalunya i que està a l'alçada dels al·legats finals dels presos polítics independentistes durant el judici del Procés.

Heus-lo ací :



Gràcies, President.

diumenge, 17 de novembre del 2019

No a Sánchez.

Per mi està molt clar : cal votar que NO a la investidura de Sánchez.

No, mentre hagin preses i presos polítics.

No, mentre  hagin exiliades i exiliats.

No, mentre segueixi la repressió.

No, mentre no es reconegui el dret a l'autodeterminació.

Aquests són bàsics. Però també :

No, mentre no es retirin la policia nacional i la guàrdia civil de Catalunya.

No, mentre se segueixi aplicant un 155 encobert. Que fa, per exemple, que demà el Molt Honorable President Quim Torra vagi a ser jutjat per no despenjar uns llaços i sigui, previsiblement, inhabilitat. Quina puta merda és aquesta?


Encara més :

No, mentre no es derogui la reforma laboral.

No, mentre no es derogui la llei mordassa.

No, mentre no es derogui la llei mordassa digital.
 
No, mentre se segueixi  bloquejant l'acció d'organitzacions com Open Arms.

No, mentre no es reverteixin les retallades.

No, No i NO.


Per això vaig votar la CUP  a les darreres eleccions. per impedir que l'establishment corrupte de l'estat espanyol segueixi fent i desfent, per dignitat personal, per convicció, perquè vull la República Catalana.

I no, amb Pedro Sánchez, no hi ha res a dialogar. De fet, ell tampoc ho vol. Com abans es demostri que Sánchez va de farol, millor. Vet aquí la meva aposta : Sánchez no dialogarà de veritat amb l'independentisme. Només ho farà veure i, arribat el moment, trencarà el diàleg i buscarà l'abstenció del PP oferint a canvi, el trencament amb Unidas Podemos.

Espanya és el seu país. No el meu. Si han de salvar el seu país, que es posin d'acord  amb el PP, o amb Vox. Ja veureu com es posaran d'acord.

Missatge a Unidas Podemos : Només des de la ignorància, o la incomprensió, o potser és cinisme, o només una profunda estupidesa es pot pretendre que els partits independentistes donin suport a la investidura de Sánchez a canvi de res.

Els partits independentistes, com el seu nom indica, són independentistes i, per tant, no són partits de govern del regne d'Espanya. El seu objectiu no és governar Espanya. El seu objectiu és que Catalunya se'n separi, com abans millor, amb el mínim cost i sacrifici possible. Un cop la República Catalana estigui en marxa, aquests partits avui independentistes seran, molt probablement, partits de govern de Catalunya. Però ara mateix aquest no és el combat. El combat, avui. és aconseguir la independència de Catalunya.

Per tant, si de veritat a Unidas Podemos esperen que els independentistes facin de partits de govern, estan molt equivocats.

El que dic és que el PSOE no té la més mínima voluntat d'obtenir el consentiment de l'independentisme. Crec que, igual com va fer després del 28A, està tornant a enganyar a Unidas Podemos. Els està ensarronant i, de nou, Pablo Iglesias no se n'adona. L'objectiu d'aquesta nova mentida és provocar que el PP s'abstingui oferint el cap d'Iglesias. M'ensumo que és el que passarà.

Sánchez és un mentider que es pensa que mentir és fer política, i Iglesias és massa superb. Casado, de moment, s'ho mira i espera. Segurament ja l'han avisat de la jugada, però la seva ambició pot fer que decideixi no seguir el joc.

Només hi han dues sortides possibles a aquesta comèdia : o bé un pacte PSOE-PP, o noves eleccions.

I com que el pacte PSOE PP demana massa intel·ligència per part dels dos, no ho dubteu : en sis mesos caldrà votar un altre cop, i potser aleshores sí que hi haurà un PPSOE.

Pel camí, l'estat espanyol s'haurà debilitat una mica més. És l'únic benefici que  ha d'esperar l'independentisme. Aprofitem-lo. Tinguem ben present que la Independència només es guanyarà al carrer. Amb mobilització constant, amb desobediència civil, amb no violència, amb persistència. Amb accions continuades i distribuïdes per tot el territori. Com vam fer-ho el #1Oct i el #3Oct i amb totes les accions que han seguit a la sentència.

I guanyarem.

dissabte, 9 de novembre del 2019

Sem Catalunya Nord. Sem Països Catalans. 360 anys de resistència.



El 7 de novembre passat va fer 360 anys que  Espanya i França van esquarterar Catalunya amb el Tractat dels Pirineus.

Però el Pirineu no és una frontera, al contrari, és columna vertebral

El dia 7 de Novembre és la Diada de la Catalunya Nord. El cap de setmana més proper a aquesta data, les entitats catalanistes de les comarques nord-catalanes organitzen actes diversos i la manifestació reivindicativa a Perpinyà.

Avui, doncs, és commemora aquella data i es reivindica la persistència i la resistència de la llengua, cultura i nació catalanes al nord del Pirineu.

És la diada dels nostres compatriotes del nord. Massa sovint oblidats. Tanmateix, sempre fidels.  La més recent i sonada és que gran part de l'èxit del primer d'octubre de 2017 va ser fruit del compromís i l'organització dels activistes nordcatalans.

La més gran admiració i afecte per 360 anys de compromís i resistència.  Sou el nostre nord.

*  *  *

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 7 de novembre, Diada de Catalunya Nord de 2019
Autodeterminació per canviar-ho tot


Fa un any, la indignació social esclatava en forma d’armilles grogues. Començaven a aflorar alguns dels problemes que patim la societat nord-catalana i altres pobles de l’estat francès.

La resposta de l’estat s’ha basat en una repressió brutal i en un intent de cooptació del moviment assumint algunes de les seves reivindicacions. Però, malgrat el Grand Débat National, sabem que la V República francesa és irreformable: una presó de pobles destinada a perpetuar el centralisme francès i el sotmetiment de la classe treballadora.

El xomatge, la manca de perspectives juvenils, les polítiques que destrueixen les bases econòmiques del país, la segregació social i la doble explotació a les dones treballadores fan del nostre territori un dels més empobrits de tot l’estat. Condemnats a ser una colònia interior, la francesització del nostre territori ha servit per a dominar-lo millor, i no per modernitzar-lo, tal com pregonaven els apologetes de la République.

Les reivindicacions que precisa la Catalunya Nord per poder sortir d’aquesta situació comporten totes la recuperació de la sobirania política i econòmica. Això és, la capacitat de la Catalunya Nord per decidir lliurement el seu futur. En definitiva, autodeterminació per canviar-ho tot.

Una autodeterminació que també fa camí al sud. Les mobilitzacions al sud també relliguen totes dues reivindicacions: la independència política i la sobirania econòmica per tal de superar la situació d’empobriment que també pateixen les classes populars al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears. Per això, la Catalunya Nord ha estat solidària amb aquesta lluita que també és la nostra. I per això, també, tenim dret a exigir a la resta dels Països Catalans una solidaritat de tornada amb les lluites de la Catalunya Nord.

Perquè això va d’una vida digna per a les classes populars. Autodeterminació per canviar-ho tot!

Objectiu independentista : obtenir més del 50% dels vots emesos a Catalunya.

Votar. Hem de votar i guanyar. Hem de fer que els partits independentistes sumin la majoria absoluta de vots a Catalunya. Hem d'assolir aquesta fita.

El repartiment en escons d'aquests vots és poc important. Els diputats independentistes a Madrid, independentment del partit al que estiguin adscrits, no compten en cap suma per a fer cap govern. Se'ls demanarà, si de cas, un suport a canvi de res. Suport que, com ja ehem vist, només serveix per a continuar la presó, la repressió i per tancar les portes a l'autodeterminació. Per tant, el vot dels diputats catalans a Madrid ha de ser no a qualsevol candidat que no estigui disposat a parlar d'autodeterminació, primer de tot, i d'amnistia després.

No hi ha cap candidat espanyol a Madrid disposat a parlar d'autodeterminació i d'amnistia. Per tant, no cal discutir més. Els diputats catalans a Madrid han d'anar amb l'únic objectiu de bloquejar i de forçar unes noves eleccions espanyoles d'aquí a sis mesos.

En tot cas, aquesta capacitat de bloqueig no depèn exclusivament d'ells. Ja veurem què és el que acaba passant i com es gestiona la situació. Però el que és cert i segur és que obtenir més del 50% dels vots emesos només depèn dels votants.

Els votants independentistes ens hem de mobilitzar. Hem de votar tots. Hem de votar independentista, tots. Votar partits independentistes és, precisament, la millor forma de passar per sobre dels partits independentistes. De fer-los entendre que són un instrument al servei del poble. Que són clau, no martell. Que el martell som els votants. Que si el clau és rom, se'n posa un altre.

Demà els independentistes encarem una nova mobilització. Una de molt important que requereix del concurs de tantes mans i cors com sigui possible. Hem de guanyar votant. Com vam guanyar el 9N de 2014, i els 1O, 3O i 27D de 2017.

Anem a votar. Votem. Amb ràbia, amb confiança, amb convicció, amb dubtes... com sigui. Però anem a votar i guanyem amb més del 50% dels vots emesos a Catalunya. Aquest és l'objectiu i és assolible. Aquesta és la reflexió que hem de fer avui. Aquest ha de ser el convenciment. Som-hi.

divendres, 1 de novembre del 2019

El 10N hem de votar Independència. Objectiu : 50% + 1 dels vots emesos

Primer de tot : passeu aquest vídeo!


El proper diumenge 10 de novembre els independentistes tenim el repte d'aconseguir més del 40% dels vots emesos. Aquest repte l'hem de guanyar sempre que hi hagin una votació.

No crec en unicorns. El sistema representatiu és un engany i com més va més s'allunya del que és l'autèntica democràcia. En particular els representants catalans que actuin en clau catalana son activament marginats a Madrid. Sabent tot això per què votar? Per instrumentalitzar les eleccions. Per provocar la contradicció entre la suposada legitimitat de l'estat i del sistema que confereixen les votacions amb la legitimitat democràtica de la República Catalana Independent que és el que els independentistes votem.

Trieu bé el vot. No votem líders. Votem Independència i votem República. No votem per a donar carta blanca a quatre anys d'un autonomisme que ni existeix ni se l'espera. Votem per guanyar la independència. Voteu aquells partits que us representin millor.

I que em representin  vol dir que han d'escoltar-me, que els puc revocar, que NO tenen carta blanca per fer el que vulguin a Madrid. Que em representin vol dir que el poble mana i els polítics escolten i actuen seguint el mandat. Estan comissionats i la seva força som nosaltres.

El proper 10N voteu. Votem Independència (ERC, JxCat o CUP) i guanyem amb més del 50% dels vots emesos. Aquest és l'objectiu d'aquí al 10N.

Som-hi!


dilluns, 21 d’octubre del 2019

Sense treva

Avui Pedro Sánchez ha vingut a Barcelona.

Ha vingut a visitar a un policia ferit durant els aladarulls d'aquest cap de setmana passat.

Ha vingut a visitar al «seu» home, al «seu» soldat ferit.

No ha vingut a visitar a cap de les quatre persones que ha perdut un ull, ni a la nena a la que la policia va partir el crani. Ni al noi al que li van rebentar un testicle. NI a cap altre dels centenars de ferits.

No. Ha vingut a visitar al «seu» home. Tots els altres no són dels seus. De fet, tots els altres són els enemics. Tots els altres són els dolents que han provocat que el «seu» home estigui ferit.

Per descomptat no ha parlat amb el Molt Honorable President Torra.

El missatge ha estat tan bèstia, tan brutal, que el  mateix personal de l'hospital de Sant Pâu ha esbroncat a Pedro Sánchez.

Però és que som enemics. Pedro Sánchez ha vingut a Sant Pau a dir-nos-ho a la cara. A ell només li preocupen els seus i nosaltres, les catalanes i catalans en general, no ho som. De fet, som els enemics.

A Pedro Sánchez se li en refot el que els passi als nois que han perdut un ull, o a la nena a la que van obrir el cap, o al noi que li van rebentar el testicle. A l'enemic, ni aigua... És això, oi?

Així sigui. Aquest és el marc. A l'enemic, ni aigua. No hem d'esperar ni donar treva.

Tal faràs, tal trobaràs, Pedro.


diumenge, 20 d’octubre del 2019

Condemna a la violència

Ara que els senyors del sistema no paren de reclamar el rebuig de la violència, i sense que serveixi de precedent, els faré cos.

Rebutjo la violència. Sense pal·liatius. Rotundament.

Rebutjo la violència que buida ulls, rebenta testicles, segresta, colpeja i tortura.

Rebutjo completament la violència. Molt més quan resulta que aquesta violència és la que estan exercint els mal anomenats cossos de forces i seguretat de l'estat i que, més apropiadament, cal anomenar forces repressores o forces d'ocupació.

Violència exercida pels que suposadament han de protegir la gent, però que, en canvi,  la reprimeixen.

Quan el contracte social es trenca, la policia pega per reprimir, per imposar l'obediència per la força. No és autoritat, és autoritarisme, és feixisme.

Contra l'autoritarisme l'autodefensa és legítima. De nou legalitat contra legitimitat. De nou la llei contra la democràcia. Però si la llei empara al feixisme, aleshores cal combatre la llei.

Portar caputxa, cremar pneumàtics, tallar carrers, encendre una barricada... no són violència, són desordres públics. Potser és vandalisme. Però no hi ha cap agressió aquí. No és violència. No de la que fereix i mata. Hi ha una enorme diferència de grau entre encendre un contenidor i pegar amb una porra. La diferència és encara més bestial amb rebentar un ull o ferir greument.

L'autodefensa és legítima. La desobediència no és violència. L'autodefensa no és violència. Confondre desobediència amb violència és autoritarisme. Castigar la desobediència amb violència és repressió.

A totes i tots els que us manifesteu, que talleu carrers i carreteres, que feu marxes, que us concentreu per protestar, que us manteniu fermes i ferms quan la repressió colpeja. A vosaltres, gràcies. Pel valor que demostreu. Cuideu-vos. protegiu-vos. Defenseu-vos. Preneu mesures de seguretat.  Penseu que la mateixa policia va amb un casc que els tapa la cara i -il·legalment segons la seva pròpia llei- amaguen el número d'identificació policial per a no ser reconeguts.

Gràcies de nou. Sempre que pugui també seré amb vosaltres, al carrer. Amb la desobediència no-violenta (però sense lliris) com a estratègia, defensant-nos entre totes i tots. Defensant entre totes i tots els principis més bàsics i fonamentals de la democràcia.

Ara mateix, aquesta és la dimensió que ha pres la lluita per la República.

divendres, 18 d’octubre del 2019

18-O. Orgull de país.

Aquest país nostre té moments. Moments que emocionen i que humitegen els ulls. Aquest país nostre és la seva gent. Els seus joves i els seus grans. Les seves dones i els seus homes. Som totes i tots nosaltres. Aquest país nostre es fa estimar.

La marxa de les columnes que conflueixen a Barcelona és un d'aquests moments emocionants, de comunió, de confiança, d'esperança, de dignitat.

Moltes gràcies, compatriotes. Amigues i amics. Bona gent d'aquest país.

Vosaltres sí que no falleu mai.

Ens trobem a Jardinets de Gràcia, a les 17:00. Però ja des d'ara, el meu escalf, el meu aplaudiment, la meva admiració, per les valentes i valents que venint del nord, i del sud, de terra endins i de nord enllà s'apleguen avui a Barcelona.

Us estimem.

Junts ho farem possible.

Llibertat preses i presos polítics.

Llibertat exiliades i exiliats. 

Independència.

República catalana.

dimecres, 16 d’octubre del 2019

Tsunamis, Black blocks i sentències

Apunt ràpid d'algunes reflexions sobre els fets d'aquests dies.

Sembla que la resposta a les sentències es fa a dues escales. Una primera escala, diguem que protagonitzada pel Tsunami Democràtic, que es basa en una desobediència civil no violenta, dins de l'estil de les grans manis de l'11 de setembre, que és apta per a tots els públics. Per exemple, la concentració a l'aeroport del Prat es va desconvocar a un horari, diguem-ne, "infantil" i en tot moment es va mantenir dins de paràmetres de contenció.

Una  segona escala, per a majors de 18 anys, en que la desobediència civil va acompanyada de resistència amb força. En un estil que recorda al dels Black Block.

Es tracta de dues vies ben diferents i, fins i tot divergents. 

Però, de fet, em sembla que totes dues són complementàries. Vet aquí un parell de raons :

Primera, per a poder tenir una gran mobilització pacífica que es pugui autoproclamar així, va molt bé un grup no tan pacífic amb el que el contrast es faci evident.

Segona, és necessari un nombre molt gran d'activistes per a desbordar a les forces governamentals. És necessari un gran nombre d'accions simultànies per a mantenir a aquestes forces disperses. Ha d'existir la possibilitat que qualsevol acció pacífica pugui esdevenir una acció de força per a mantenir les forces governamentals en alerta, fins i  tot amb la mobilització aparentment més inofensiva.

El que estem veient és que les mobilitzacions pacífiques, en general molt nombroses, en ser desconvocades canvien d'actors, que passen a ser els grups d'acció directa. En certa manera el canvi d'horari infantil a horari d'adults també va acompanyat d'un canvi de temàtiques. Allà on hi havien performances, cants, i una resistència civil que esperava un « arrenca-cebes » com a màxima expressió de la força policial, de cop veu un canvi d'actors i aparèixen barricades, pneumàtics incendiats, llançaments d'objectes contundents o còctels Molotov


Qui hi ha darrere de cadascun d'aquests grups ? En el cas de la policia, i mal que ens pesi, darrere els mossos hi ha, si més no, nominalment, la Conselleria d'Interior. Ara bé, sembla que el control directe de, com a mínim els BRIMO i els ARRO, està avui en mans del Ministerio del Interior. Els independentistes, per la nostra banda estem agrupats al voltant de CDRs, ANC, Ồmnium, CUP,  Joventuts de partits independentistes, casals, ateneus i organitzacions de tota mena i, a més, el nou actor, ja esmentat abans, del Tsunami Democràtic. Una organització que ben bé ningú sap d'on ha sortit, però que sembla tenir les idees molt clares, ha estudiat molt bé com funcionen moviments de resistència civil, com el de Hong Kong, n'ha extret ensenyaments i els ha posat en pràctica (per exemple, amb l'App de Tsunami) i té una agenda de contactes prou potent com per a que Pep Guardiola li en faci de portaveu en un vídeo de presentació.

A  més, hi ha també els grups d'acció directa. Personalment, crec que el nucli principal és el Black Block barceloní. Aquest Black Block que és, en si, força indefinible i que abasta des d'activistes d'extrema esquerra, a antifeixistes passant per llibertaris i qui sap quants grups més,  troba en la resposta a la sentència el marc ideal per a actuar. En aquest marc es troba, a més,  reforçat pels no pocs independentistes farts de lliris, càntics, performances i samarretes de colors que han estat la tònica del moviment la darrera dècada. Tanmateix, la seva pròpia diversitat els fa in-identificables i amb una estructura orgànica inexistent.

Tant els uns com els altres són necessaris en el nou escenari que s'ha obert. Personalment, amb presos i exiliats, no se m'acudirà mai, en  cap cas, renegar dels uns o dels altres.

La violència que representen uns pneumàtics cremats o unes barricades no són equivalents a la violència, a la brutalitat de 13 anys de presó. 13 anys és la sentència que se li imposa a un assassí. Junqueras no és cap assassí. No hi ha cap diferència entre els preses polítiques i presos polítics condemnats a anys de śegrest i els condemnats a multa i inhabilitació. Cap. Excepte que no han abandonat la política, és dir, que no s'han « rendit » o  « penedit ». 13 anys.

El curiós del cas és que en la sentència diuen que l'estat espanyol mai va perdre el control. Que tot plegat, el primer d'octubre, la declaració d'independència... van ser com una mena de presa de pel a la gent. Qui sap. En part, potser sí.

El cas, però, és que mai una presa de pel ha costat 13 anys de presó. Si realment era una presa de pel, haver-los inhabilitat i multat. Si tot era un engany, haver-los fet caure en el ridícul de la pròpia mentida al davant de la gent que els seguia. Però no. No només : al condemnar-los a 13 anys, resulta que els fets passen a ser quelcom de molt seriós. Allò no va ser ni una broma ni un engany. Per això les condemnes.

L'estat va tenir por de la gent i aquesta por es materialitza avui en una sentència que converteix la mera resistència passiva a l'estat en un acte criminal equivalent a matar a una persona.

Tenen molta por. Els fem molta por.

Estem guanyant. No afluixem. Hem de resistir i persistir.

Estem guanyant. La República Catalana és inevitable.

I el proper 10N hem de guanyar amb més del 50% dels vots emesos.

dilluns, 14 d’octubre del 2019

Sentència

Ja ho sabíem. Sabíem que les sentències serien bèsties. Aquí ho tenim.

Dins de la bestialitat de les sentències, a mi em resulten particularment salvatges les sentències contra Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. També per surrealista la de Dolors Bassa, condemnada per obrir els col·legis electorals en qualitat de consellera d'educació... quan era consellera de Treball !!! Però totes les sentències són brutals, salvatges. La de Raül Romeva, La de Jordi Turull, La de Josep Rull, la de Quim Forn. Han estat una venjança, com deia avui Oriol Junqueras. Junqueras és el que ha rebut la sentència més dura : 13 anys de segrest. Però totes, totes, són una salvatjada.

Els mateixos presos polítics han expressat ben clarament el que molts pensem,  en aquest comunicat (extret de «El temps») :

« No s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig. L’ús i abús de la presó preventiva, els escrits acusatoris de la fiscalia, els informes creatius de la Guàrdia Civil i les declaracions dels dirigents polítics espanyols anticipant decisions dels tribunals que ens estaven processant són les evidències que demostren totes les mancances processals d’aquesta causa contra l’independentisme. A través nostre es pretén escarmentar milions de persones que els darrers anys han defensat pacíficament l’exercici del dret a l’autodeterminació i s’han mobilitzat a favor de la independència.

El processament per rebel·lió s’ha demostrat que era premeditat amb l’únic propòsit de segrestar la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. L’emmordassament de la veu de milions de catalans i catalanes a través de la suspensió dels seus representants escollits a les urnes és d’una gravetat sense matisos en termes democràtics.

Tenim l’orgull d’haver impulsat i organitzat el referèndum d’autodeterminació. I convidem a tota la ciutadania de Catalunya a sentir-se orgullosa pel seu comportament l’1 d’octubre i per la dignitat mostrada aquella jornada i els dies posteriors.

Mantenim intacte el convenciment que la decisió sobre el nostre futur col·lectiu pertany només a la ciutadania d’aquest país. La nostra voluntat d’impulsar una Catalunya justa i lliure és indestriable a la nostra convicció democràtica i pacífica. Per això, des de la presó de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, renovem públicament el nostre compromís amb la democràcia per seguir defensant amb plena convicció i determinació el futur del nostre país. La nostra aposta passa perquè Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Però abans que independentistes som demòcrates i per això mai renunciarem que siguin les dones i els homes de Catalunya les que s’expressin lliurement a les urnes per decidir el futur polític del país.

El contenciós polític que vivim no és pas nou, ve de lluny i som conscients que nosaltres som un esglaó més en el llarg camí cap a la llibertat del nostre país. Volem retre homenatge a tants homes i tantes dones que en condicions molt pitjors que les nostres han donat el millor del que tenien per defensar la mateixa causa que avui nosaltres representem, una causa que no és altre que la de la llibertat de Catalunya. Especialment recordem i honorem al president Lluís Companys, jutjat i condemnat per rebel·lió l’any 1934 per l’equivalent al Tribunal Suprem de l’època i assassinat el 15 d’octubre de 1940, demà farà 79 anys, per decisió d’un altre tribunal espanyol.

La sentència que ens condemna injustament a 100 anys de presó per defensar pacíficament el dret a l’autodeterminació no és obstacle, ans el contrari, per expressar de nou el nostre compromís amb el diàleg i a renovar novament l’aposta per trobar mitjançant vies democràtiques una solució al conflicte. »

Tot i que esperada, però, la sentència tindrà conseqüències. Amb la sentència d'avui els jutges del Tribunal Suprem han calat foc a tot. Han incendiat Catalunya. Avui el Tsunami Democràtic ha convocat la primera acció de resposta a l'aeroport. A hores d'ara l'aeroport està col·lapsat per milers de manifestants. S'han cancel·lat més de 100 vols. Pràcticament no es pot entrar ni sortir de la instal·lació.

Però és que arreu de Catalunya s'estan succeint les protestes, manifestacions, concentracions, talls de carreteres i accions de tota mena. La cassolada a Sants, per dir-ne una, ha estat monumental.

Ara mateix a Via Laietana hi han càrregues de la policia espanyola contra els manifestants. A diferència, però, del primer d'octubre de 2017,  aquest cop els manifestants no es limiten a aguantar els cops estoicament. No es pot dir que s'estiguin tornant, però l'actitud no és la de gent que va al martiri. La no violència ben entesa passa per no deixar-se fer mal. No violència és  fer servir la força per a defensar-se, no per agredir.

Avui ha estat un primer dia de protestes. En vindran més.

En particular, el proper divendres 18 d'octubre hi ha convocada una vaga general. Per la seva banda, els estudiants faran vaga els dies 16, 17 i 18.



SI volem que aquest règim tombi, si volem la independència, si volem la llibertat dels presos, si volem, senzillament, viure en alguna cosa que sigui mínimament democràtica no tenim una altre via que  mobilitzar-nos i persistir. Estigueu atents a les convocatòries. La d'avui ha estat de Tsunami Democràtic. Aquesta mateixa nit han publicat aquest comunicat a la BBC. Gràcies, Pep!


dijous, 10 d’octubre del 2019

Lectura imprescindible : Sil·logismes benemèrits, per David Fernàndez.

Avui vull recomanar un article. Primer de tot, us poso en situació:
 
Diuen, diuen, diuen... que el proper dilluns es farà pública la sentència contra una part els presos polítics (als presos polítics detinguts el 23S encara trigaran).

Diuen que serà una sentència dura. Tan dura que l'estat espanyol està desplaçant policia nacional i guàrdia civil a Catalunya per a respondre a les protestes que es preveu que motivarà la sentència.

També diuen que els policies que venen aquest cop són voluntaris. És dir, gent moguda per una voluntat de servir a la seva pàtria i disposada a morir i, sobretot, matar pel seu país.

Ens venen de nou els del « a por ellos »  i com ahir mateix deia el general Pedro Garrido, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, venen disposats a « tornar-ho a fer ». Venen a atonyinar a la gent un altre cop. A pegar als « rojos y separatistas » catalans. Suposo que tenen la intenció, aquest cop sí, de fer el bombardeig reglamentari dels 50 anys, amb més ganes que mai, perquè aquest cop ja ha passat força després de l´ultima vegada que van massacrar població civil catalana.

Jo tinc, però, els meus dubtes de si aquest cop, sabent que venen al que venen, la majoria de la gent es deixarà pegar i els deixarà pegar tan a gust com l'1 d'octubre de fa dos anys. Qui sap. Potser aquest cop les forces d'ocupació es trobaran amb desobediència, protestes i resistència no-violenta semblant a la dels gilets jaunes a França ? o com la dels ciutadans de Hong Kong ? I la resposta de les forces d'ocupació a aquesta resistència serà proporcionada? O faran servir armes de foc ? Tiraran a matar? Sospito que, en tant que forces d'ocupació, no estan limitades per cap principi de proporcionalitat. Venen amb una missió que és a assegurar un territori al preu que sigui. Preu que hem de pagar nosaltres, els nadius del lloc, evidentment.

En tot cas, espero que la resposta no-violenta de la gent sigui proporcionada a la violència que emprarà la policia. Encara que fa de mal dir què és proporcionat en aquest casos. És proporcionat que el tipus que va buidar un ull a Roger Español se li buidi un ull també? (de forma no-violenta, evidentment. Ja li donaran hora al Clínic per a l'extracció ocular) I que els tipus que van pegar a tort i a dret rebin els mateix nombre de cops i amb la mateixa força (però sense violència) que els van donar ? I quin és el càstig proporcional per als jutges, fiscals i funcionaris de l'estat que mantenen el segrest dels presos polítics ? se'ls ha de tancar ? o n'hi ha prou amb impedir-los l'accés a Internet? a tots ells ? o només als responsables intel·lectuals i/o polítics? I quant de temps ? el mateix temps que porten tancats els nostres ? sembla proporcional, no ? I si la policia espanyola mata gent, quina serà la resposta no-violenta, democràtica i proporcionada ?

Bé, algú dirà que aquesta proporcionalitat resulta poc creïble i que la cosa no ha d'anar per aquí. Que ara som més lliristes i civilitzats i no busquem la venjança, si no la reparació i la reconciliació. En certa forma volem la reeducació democràtica de les forces expedicionàries que ens visiten.

Però jo no acabo de veure com es reeduca a un feixista. Crec que ningú ho veu. De fet, jo crec, com Durruti, que amb el feixisme no es discuteix. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. Posats a destruir coses feixistes, es podria  començar amb una de fàcil : que aprofitin l'exhumació per fotre-li foc a la mòmia de Franco. Que li calin foc, i que n'escampin les cendres a algun lloc desconegut, que ja n'hi ha hagut prou de santuaris fatxes.

Tot això ve al cas perquè David Fernàndez ha escrit aquest article a La Directa, « Sil·logismes benemèrits »,  dedicat al ja esmentat general Garrido. En aquest article ens explica qui són aquests de la Guardia Civil que venen a pegar-nos. Bé, potser no tots. No generalitzem. Però alguns, potser molts, sí.

No us perdeu l'article. Gràcies, David Fernàndez.

dimarts, 1 d’octubre del 2019

Segon aniversari del Primer d'octubre. Mònica Terribas entrevista al Molt Honorable President Carles Puigdemont.

Avui fa dos anys del primer d'octubre de 2017.

Aquell va ser l'acte fundacional de la República de Catalunya. Avui encara no hem alliberat la República, però aquell va ser el pas definitiu. No hi ha camí de tornada. Costarà més o menys, però la independència serà un fet. És un fet.

Avui commemorem aquell moment fundacional de l'única forma que és possible: Amb manifestacions, activisme i desobediència civil amb l'objectiu de culminar la tasca encetada fa dos anys.

El primer d'octubre va ser possible pel compromís i el valor de molta gent. Cal agrair particularment als 150 activistes nord catalans que van fer possible que arribessin les urnes i van permetre la realització el referèndum.

Com també a tots els CDR (aleshores, Comitès de Defensa del Referèndum), activistes de tota mena, que van vetllar als col·legis electorals, o que van protegir les urnes a domicilis particulars.

Per descomptat, cal agrair al govern de la Genralitat que va permetre les condicions per al referèndum.

El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en particular, va protagonitzar una  de les anècdotes més sucoses d'aquell dia quan va burlar la vigilància policial per tal de poder votar. Les forces d'ocupació pretenien obtenir el vídeo de la policia impedint votar al President. Qui sap si detenint-lo. No ho van aconseguir. de fet, quan el President va votar, fent us del cens universal que es va activar quan es va veure que  els ocupants tancaven col·legis per la força.

Aquell dia vam ser lliures. I vam aprofitar per dir que érem i volíem ser lliures. Aquell dia, vam tastar la llibertat. Malgrat les porres i la violència espanyola. Aquell dia vam veure que un altre món és possible. Aquell dia vam fer la passa definitiva. Hi ha un abans i un després. La República serà. Hem de culminar, i culminarem. Costarà més o menys, però culminarem.

Avui han hagut concentracions, marxes, manifestacions i activitats diverses per commemorar la victòria del primer d'octubre. La victòria. És el que commemorem avui. I la commemorem amb activisme per la victòria final i definitiva que alliberi la República.

des del seu exili belga, Carles Puigdemont té una perspectiva i un camp de lluita pròpia. Aquest matí, Mònica Terribas ha entrevistat al Molt Honorable President Carles Puigdemont. Ha estat una entrevista llarga, amb algunes preguntes difícils. Venen temps durs. No es pot descartar una tercera euro-ordre i aquest cop l'estat espanyol intentarà que siguin pel delicte de terrorisme (cosa que comportaria l'extradició de forma gairebé automàtica). No és fàcil la posició del president i de la resta d'exiliats.

Sigui com sigui, crec que cal escoltar l'entrevista. En el dia en que commemorem el primer d'octubre, en el dia que, de nou, els carrers són nostres i ens mobilitzem per, millor abans que tard, alliberar la República.

Vat aquí l'audio de l'entrevista.




divendres, 27 de setembre del 2019

Llibertat detinguts 23S !




El moviment independentista segueix l'estratègia de la no-violència. Amb major o menor encert, si es vol, però el fet és aquest : l'independentisme és no violent.

Hi ha qui diu que el motiu és per una inspiració ètica profunda. Personalment jo no ho crec. El motiu pel qual l'independentisme és no violent és perquè és l'estratègia que en el nostre entorn europeu del segle XXI sembla guanyadora. Jo soc no violent perquè vull guanyar i perquè crec que així guanyarem. Crec que aquesta és la via.

No violent no vol dir que no hagi activisme. Al contrari. La no violència es basa en la desobediència, en la desobediència massiva si pot ser, però també en la desobediència individual, particular, compromesa, que assumeix els costos d'aquesta desobediència. No tothom és capaç d'aquesta desobediència i, certament, tampoc se li demana a tothom. Tanmateix, la victòria també depèn que hi hagin molts casos d'aquesta desobediència individual. Que es faci efectiva, espontània i lliurement, per una massa crítica d'activistes.

La desobediència civil té conseqüències i és arriscada. La desproporció de forces entre l'estat i l'activista és brutal. L'estat ens pot fer desaparèixer, ens pot destruir físicament, ens pot desacreditar, pot destruir tot allò que estimem. Per contra, la desobediència de l'activista només té valor si  és coneguda, si es fa pública i és capaç de motivar nous casos de desobediència. Per això és tan important el nombre de desobedients.

Aquest és el marc en el que es desenvolupa l'estratègia no violenta. El de la desobediència civil.

La desobediència civil no és terrorisme, és desobediència. La desobediència civil pot acabar resultant en desordres públics. Pot ser. Els desordres públic tampoc són terrorisme.

Una acció de desobediència, o de desordres públic, no és terrorisme.

Per descomptat, una NO-acció tampoc ho és. Una no-acció no provoca res. Si no hi han causes, tampoc hi han conseqüències.

Que estiguis dormint a casa i, de cop, una dotzena de tipus encaputxats t'esbotzin la porta i entrin armats a casa sí que és una acció i sí que té una  conseqüència : el terror. El terror d'una parella i els seus dos fills en veure's amenaçats per armes de foc. La por de no saber què passarà després. L'angoixa per un futur que, de sobte, es trenca i esdevé fosc i dur.

El passat dilluns al matí, es van produir nou detencions d'independentistes membres de CDRs. D'aquestes nou detencions, set persones encara estan detingudes. Se'ls acusa de terrorisme. ...de terrorisme?



No cola. És una mentida més. Un nou muntatge policial.

Són presos polítics. Set presos polítics més. Es tracta de

- Xavier Duch
- Ferran Jolis
- Eduard Garzón
- Xavier Buigas
- Germinal Tomás Aubeso
- Alexis Codina
- Jordi Ros

Aquests set noms cal afegir-los a la llista que ja formen

- Dolors Bassa
- Carme Forcadell
- Raül Romeva
- Oriol Junqueras
- Quim Forn
- Josep Rull
- Jordi Turull
- Jordi Cuixart
- Jordi Sánchez

A més, no oblidem als nois d'Altsasu. Tancats per ser bascos.

- Okin 
- Adur
- Oihan
- Jon Ander 
- Iñaki
- Aratz
- Julen

I tots els presos polítics que no apareixen en aquesta llista, però que ho són, i que inclouen sindicalistes, anarquistes i independentistes de totes les nacions de l'estat espanyol.

A Catalunya no s'han comès actes terroristes per part de l'independentisme català. Es pot dir més alt, però no més clar. No hi ha violència. La violència i les amenaces, si de cas, venen de la ma de grups unionistes d'ultra dreta. És el que deia un dels seus líders, Jordi Cañas : « os montaremos un Ulster que os vais a cagar ».  Els violents són ells, no nosaltres. En els seus càlculs sempre entra la violència, per això es desesperen i han de fer muntatges per a acusar l'independentisme d'una violència que no existeix.

L'independentisme és no-violent. Els CDR són no-violents. És tan senzill com això. Els muntages policials no poden canviar aquesta realitat.



Els CDR són una manifestació d'empoderament i d'auto organització ciutadana. Col·labora amb el CDR del teu poble o barri. Participa a les seves assemblees. Debat, opina, organitza't. Prepareu activitats de participació ciutadana, executeu accions de desobediència no violenta. Cuideu-vos i protegiu-vos, això sí. Feu només allò que sigueu capaços de fer assumint-ne les conseqüències.

No-violència és desobediència. Desobeirem. Continuarem plantant cara l'estat. Col·lectivament, individualment.

I guanyarem. Si persistim, guanyarem.



#LlibertatDetinguts23S
#LlibertatPresesIPresosPolítics
#LlibertatExiliadesIExiliats
#Independència
#ProcésConstituent
#RepúblicaCatalana
#JoTambéSocCDR

#EmergènciaClimàtica27S #FridaysForFuture,



Greta Thunberg és molt jove. Una nena. Tanmateix, tot i la seva jovenesa, ha donat un pas al front, ha atret l'atenció del món amb la seva vaga estudiantil pel clima dels divendres. Ha cridat l'atenció pel seu discurs. Ràpidament ha esdevingut una icona mundial.

Al seu discurs segurament podem trobar punts febles. Tanmateix, el seu missatge de fons és clar i potent : Fem-nos càrrec del planeta d'un vegada. El canvi climàtic és un fet. Molta gent patirà a causa del canvi climàtic. Moltes espècies de plantes i animals s'estan extingint i s'extingiran per causa del canvi climàtic, i de la contaminació del medi ambient. No és cap broma. Sense entrar a parlar d'ètica, que també caldria, la pèrdua de biodiversitat és, en ella mateixa, un perill per a la humanitat.

El del vídeo és el darrer discurs que ha pronunciat la jove activista sueca. El passat dilluns Greta Thunberg va parlar a la United Nations Climate Action Summit. Va ser un discurs molt dur i colpidor i, per moments, a Greta Thunberg se li trencava la veu.

Mireu, jo no penso que Greta Thunberg sigui un producte de màrqueting. Vull dir, estic força segur que darrera Greta podrem trobar gent, organitzacions, interessos que estan aprofitant la imatge mediàtica d'aquesta nena; o potser  estan ajudant a construir aquesta imatge a la seva pròpia conveniència. No dic que no. No ho sé. No m'estranyaria que fos així.

Però jo me la crec a ella. No fa teatre. Jo em crec que ella sent el que diu. Em crec que quan se li trenca la veu parlant de la crisi climàtica realment sent ràbia i por. Crec que és veritat i que parla des del seu cor.

Jo la defenso. Però, sobretot, l'escolto. Podem discutir els punts febles del seu missatge, podem dir que al seu discurs hi han imprecisions científiques o afirmacions discutibles, però el fons, per mi, segueix sent vàlid : No hi ha un planeta B. El canvi climàtic és real. Hem d'actuar. Cal reduir les emissions i això vol dir principalment reduir el consum. Això vol dir adoptar tecnologies netes ràpidament. Això vol dir despesa a curt plaç, però beneficis, potser intangibles, a llarg.

O potser no tan intangibles, perquè la vida és el bé més valuós de tots i, com acostuma a passar amb el que de debò és valuós, la vida no té preu.

Vinga. Som-hi. Encara podem fer alguna cosa. Escolteu-la. Actuem.


divendres, 20 de setembre del 2019

Votar fins que surti allò que vol l'IBEX35.

Els ciutadans de la part de Catalunya que encara està sotmesa a l'estat espanyol tenim una nova convocatòria electoral a la vista.

Els polítics espanyols han estat incapaços de posar-se d'acord entre ells i han decidit que tornaran a tirar els daus.

Crec que « Tirar els daus » és molt escaient per definir aquesta nova convocatòria. Per a aquesta caterva de polítics indigents morals el vot dels ciutadans és un recurs, no la font de la seva legitimitat.. Els primers que no creuen en la democràcia del sistema de democràcia representativa resulta que són aquests polítics.

És evident, doncs, que amb gent així mai es podrà pactar un referèndum. La democràcia representativa de l'estat està viciada del tot.

No funciona la representativa i encara menys la directa. Mireu els darrers referèndums. El referèndum de la OTAN. A Catalunya va guanyar el no a l'OTAN. Estem fora de l'OTAN? No. El referèndum de la Constitució Europea. Va guanyar el sí. Però com a Irlanda i Holanda van dir que no, no es va arribar a completar el procés d'aprovació... i  es va colar sense consultar la ciutadania  via tractat de Lisboa. Referèndum de l'estatut de 2006. Es va aprovar l'estatut en referèndum, però el 2010 el Tribunal Constitucional el va retallar. El resultat és que Catalunya és l'única comunitat autònoma de l'estat espanyol que no té un estatut votat pel poble o pels seus representants. El que tenim ens l'han imposat uns «jutges». Consulta del 9N. Doble sí aclaparador a favor de la Independència. Resultat : repressió. Referèndum d'Autodeterminació de primer d'octubre de 2017. Dos milions de vots en favor de la Independència tot i l'atac de les forces d'ocupació espanyoles. Resultat, però, més repressió, presó i exili. Curiosament, el canvi en la constitució (ja sabeu « la que se dieron entre todos... los mayores de 59 años ») que va representar l'article 135 no es va sotmetre a la democràcia directa d'un referèndum.

Està clar que hi han qüestions que no són votables i situacions que fan impracticable votar. Ara bé, moltes qüestions sí que són votables. Precisament, la forma com un grup de gent decideix governar-se n'és el cas més indiscutible, tant que té un nom propi: « dret d'autodeterminació ». Si aquest dret no és practicable per, per exemple, una legislació que ho impedeix  el que cal és canviar la legislació per a fer-lo practicable, en cap cas renunciar al dret. Si no es possible canviar la legislació aleshores el correcte és exercir el dret, encara que sigui violentant la legislació. La que està equivocada és la legislació, no el dret. Això és tant així que també té un nom propi : « desobediència civil ».

L'autoritat només ho és si és que és acceptada pels que s'hi sotmetent. Si no, podrà fer servir la força per coaccionar i reprimir i obtenir l'obediència, però ja no serà autoritat. Serà autoritarisme. Serà dictadura. Serà feixisme.

Si d'altre banda mirem les eleccions de caràcter representatiu, el proper 10N se n'hauran fet quatre en quatre anys (i ja veurem què passa després). Crida l'atenció. Els independentistes diem que si es fes un referèndum i el perdéssim, l'endemà ja estaríem fent campanya per a un nou referèndum. És cert, farem activisme i farem campanya tant com calgui fins guanyar. Aleshores se'ns diu "proposeu votar fins que surti el que voleu?". No. Proposem pactar un referèndum explicant ben clarament quines conseqüències té cada resultat. Un dels pactes pot ser, perfectament, que el referèndum no es pot tornar a repetir en un plaç de temps determinat, és dir : que cada generació pugui dir la seva i assumir-ne les conseqüències, però que això no hipotequi les generacions futures.

És evident que el lladre es pensa que tots són com ell. El que està passant a Espanya és, exactament, repetir les eleccions fins que surti « el que algú vol », sigui el que sigui el que vulgui dir això (Coalició PPSOE?), i sigui qui sigui qui ho hagi dictat (IBEX35?).

L'enfonsament democràtic de l'estat espanyol és innegable i això té una conseqüència. Quan la democràcia mor, i a Espanya ja fa temps que el cadàver es podreix, arriba el feixisme.

Jordi Cuixart, al meu entendre el nostre polític (però no polític professional, ni de partit) més valent, des de la presó, ens adverteix : « entrem en un escenari de lluita antifranquista ». És exactament així. Curiosament, vol dir que anem guanyant. L'auto-destrucció de la democràcia espanyola té un fruit que és, espero, un efímer règim de monarquia autoritària neofranquista. Preparem-nos, doncs. La falsa democràcia representativa de l'estat espanyol degenera ràpidament en un franquisme ressuscitat i haurem de plantar-li cara.

Dit tot això. A curt plaç, al meu entendre, des de l'independentisme, caldrà votar un altre cop. Massivament. Per què? En un escenari optimista, els partits espanyols seguiran barallats entre ells i els partits independentistes catalans tindran la possibilitat de seguir bloquejant l'estat espanyol i apropar-lo una mica més al seu col·lapse. En un escenari més pessimista, els nacionalistes postfranquistes espanyols (ja sigui  PSOECs, PPSOE, o trifachito PP-Cs-VoX) sumen i poden ignorar als partits independentistes catalans o, fins i tot, suspendre definitivament l'autonomia de Catalunya via 155 indefinit. En aquest cas les eleccions evidentment no serveixen per a res, excepte si l'independentisme obté més del 50% del vot emès a Catalunya que, en aquest cas, es podran esgrimir per a argumentar una DUI. Cert, improbable, però qui sap si salta la guspira, per exemple, en la reacció a la sentència del Procés.

Sigui com sigui, crec que cal anar a votar, no perquè pensi que el sistema representatiu funciona. Jo crec que no funciona i és molt probable que els diputats electes independentistes no tinguin cap veu ni vot al proper parlament. Però crec que cal anar a votar massivament per precisament, fer evident que el sistema representatiu no funciona, per una banda, i per instrumentalitzar les eleccions i donar-lis caràcter de referèndum. L'objectiu, doncs, és que l'independentisme guanyi amb més del 50% de vots emesos.  

En tot cas, la defensa del país recau, un cop més en la gent, en l'auto organització, en la mobilització social, en la desobediència civil , en el combat contra la repressió.

Assumim-ho : El País Basc té centenars de presos polítics i represaliats. La major part d'ells empresonats i represaliats per la doctrina "tot és ETA", fins i tot anys després que ETA es dissolgués. Només cal mirar el cas Altsasu o el macrojudici contra l'entorn d'ETA que ha acusat a advocats o periodistes abertzales. A Catalunya encara no hem arribat a aquest nivell de repressió. Però no patiu, arribarem. Aquí ens aplicaran el "Tot és Procés". La qüestió és, però, que el pes i la influència de Catalunya en el conjunt de l'estat espanyol és molt més gran. En el conflicte entre Catalunya i Espanya les nostres armes, que són moltes i poderoses, no passen per l'ús de la violència però poden ser molt efectius a l'hora de provocar la desestabilització de l'ocupant.

Però, repeteixo, ens cal auto organització, mobilització social, desobediència civil i capacitat de sacrifici per resistir la repressió. Menteix aquell que ens ofereixi alguna cosa més que sang, suor i llàgrimes.

Però vencerem. Si persistim, vencerem.

dissabte, 7 de setembre del 2019

Som-hi tots! 11S2019



Dimecres que ve és la Diada.

Hem d'anar-hi. Cal anar-hi.

No dic que calgui portar samarretes de colors, o fer saltironets graciosos quan soni una determinada nota, ni cridar cap consigna. No cal agafar-se les mans amb desconeguts ni fer-se abraçades o petons amb el o la indepe del costat. res d'això cal. Si no us ve de gust participar a cap performance, no cal. Esteu-vos quiets mirant.

Però aneu-hi. Cal anar-hi.

Cal anar-hi. Aneu-hi. Veureu que som molts : som infants, joves i vells, som dones i homes, estem determinats o tenim dubtes, pensem que la independència és a tocar o temem que no la veurem, però totes i tots serem allà. Tots respirarem el mateix aire. Estarem junts i comprovarem que, malgrat les nostres moltes diferències, som molt molts i tots compartim un mateix objectiu.

I us sentireu bé. Sentireu la força del col·lectiu. Sentireu que en formeu part. Sentireu que si algú cau, moltes mans l'ajudaran a aixecar-se. Simplement perquè tots aquests que oferiran la ma son bones persones, com vosaltres, i també volen un futur millor per tots, com vosaltres. Volen decidir i actuar per donar forma a aquest futur.

Aneu-hi. Aneu-hi perquè és bo, perquè construeix, perquè us farà senti millor.

Aneu-hi. Aneu-hi pels que  voldrien fer-ho però no poden anar-hi. Per ells també cal anar.

I quan torneu a casa, recordeu com us heu sentit. Recordeu la força i l'energia de la gent. La seva alegria. La seva esperança. El seu ideal i la seva determinació i deixeu que siguin la vostra alegria, esperança, ideal i determinació. Transmeteu aquesta alegria, aquesta força, aquest ideal i aquesta determinació als qui no hauran pogut anar però volien. Reconforteu-los. Determinem-nos tots. Tots som necessaris. Necessitem tota l'alegria, tot el coratge, tota la intel·ligència, tota la imaginació, tota la determinació de tots per assolir l'objectiu de la Independència de Catalunya i fer que la República sigui el país que necessitem.

Ens veiem al carrer!

Aneu-hi! Cal anar-hi!

Som-hi!






dissabte, 17 d’agost del 2019

Dos anys

Avui fa dos anys de l'atemptat de les Rambles.

Sempre, en el record, la solidaritat incondicional amb les víctimes i amb les famílies i amics de les víctimes.

Cal insistir en l'esclariment d'aquells fets, i cal fer tot el que estigui a les nostres mans per a que no es torni a produir mai un fet com aquell. En particular, cal assegurar que la convivència entre veïns de diferents religions, nacionalitats i races segueixi sent un valor superior a preservar. No són alienes a aquests objectius la lluita contra el racisme, l'acolliment sincer de refugiats, la integració cultural i lingüística i, en general, la protecció social dels més desemparats i la garantia per a ells, i per a tots, d'un futur en llibertat, amb seguretat i confiança. Volem fer entre tots un lloc on viure bé.

Avui fa dos anys.

Dos anys en que l'estat espanyol s'ha negat sistemàticament a aclarir quina relació tenia amb el cap del comando terrorista. Un confident del seu servei secret.

Aquesta opacitat sistemàtica no ha fet més que incrementar la malfiança de molta gent envers l'estat espanyol.

Jo mateix crec que l'estat espanyol és responsable en part, o va provocar, de forma directa o indirecta, per acció o per omissió l'atemptat del 17 d'agost.

L'estat espanyol , des d'abans de l'atemptat, i les  ... profètiques? o coneixedores de causa? paraules del aleshores ministre Margallo avisant que a la segona meitat del mes d'agost de 2017 « passarien coses » reforcen aquesta convicció,  juga brut. Molt brut.

Juga tan brut que el del 17 d'agost de 2017 va ser un acte criminal en el que molts creiem que l'estat va tenir una part de la responsabilitat. Però és que després, van enviar forces paramilitars a reprimir la votació del primer d'octubre de 2017, amb unes imatges que aquests dies hem vist repetides, fotograma a fotograma, amb l'arribada de les forces xineses a Hong Kong.  Va jugar brut i va perdre. Juga brut acusant de sedició (cridar a la gent a la resistència violenta) i de rebel·lió (L'aixecament violent pròpiament dit, amb força suficient com per derrocar l'estat) que mai es van produir, i amb unes condemnes que tothom sap que estan escrites i que confirmaran aquests càrrecs ficticis.

Juguen brut perquè des de fa temps, l'estat espanyol esdevé cada cop més un estat autoritari i protofeixista, fruit d'una transició mentidera emparada en una constitució escrita sota l'amenaça dels militars i que diu que el rei és el cap suprem de les forces armades. Només cal tornar a escoltar el discurs del 3 d'octubre de 2017, o veure com el rei es fica cada cop més en política, per a certificar que des del « constitucionalisme », s'està obrant una evolució vers un franquisme « modernitzat » (si és que una cosa així és possible) que potser caldria anomenar felipisme. Aquest personatge, el cap de les forces armades espanyoles ...en part responsables de l'atemptat del 17A?  és avui a Barcelona a no se sap ben bé que fer.

Els independentistes i republicans volem la independència de Catalunya perquè és positiva, així ho pensem. Creiem que és bona per als interessos de la gent que vivim en aquest país, creiem que els beneficis d'aquesta independència fins i tot seran bons per als nostres veïns.

Però amb dates com la d'avui, a més creiem que és urgent, perquè l'autoritarisme del regne d'Espanya és, com més va, més agressiu; perquè el fiasco democràtic és demolidor; perquè els drets socials estan en fallida; perquè el racisme anticatalà és creixent.

Cal marxar com abans millor.  Ens calen la Independència i la República.

Aviat farà dos anys del primer i tercer d'octubre de 2017.

dijous, 15 d’agost del 2019

Lleva't i actua.

Poc a poc passa l'estiu. Entre calorades, i algunes gairebé violentes tempestes puntuals.

Passa l'estiu poc a poc i la ciutat es mou a un  ritme pausat. La primera meitat d'agost és un endormiscament progressiu fins arribar a la festa de la Mare de Déu. Avui ha començat la festa major de Gràcia. És la primera festa major d'estiu de Barcelona. Tot seguit vindrà la de Sants. A mida que s'apropi el setembre la ciutat recuperarà el seu ritme.

El ritme de la ciutat, tanmateix, no és el ritme del món.

Al llibre Factfulness s'afirma que tenim una visió tràgica del món. Que el món no està tan malament. Què, de fet, hi han moltes millores importants. També diu que hi han reptes globals i riscos, i que el principal d'ells és el climàtic. No han estat ni són poques les alertes que s'han donat aquest estiu, amb episodis de clima extrem, amb angoixants notícies sobre la fusió accelerada del gel de Grenlàndia, de Pol Nord, però també del permagel (« permafrost ») siberià, o de glaceres arreu de l'hemisferi nord, en aquest estiu boreal.

Indirectament, aquest canvi als patrons climàtics s'afegeix a l'avidesa per l'acumulació de bens pròpia del capitalisme, i tot plegat provoca un increment en la despesa energètica i de recursos materials que és, al seu torn, la causa de tants i tants conflictes al món.

Però, fins i tot així, és cert que avui hi ha menys pobresa, menys malnutrició, més vacunacions i més  educació que fa vint-i-cinc anys o cinquanta anys. Em fa l'efecte, però, que si bé la tendència a mig i llarg plaç és a millorar, en canvi, en espais de temps més curts es poden apreciar reculades. També em sembla que les dades agregades que donen una visió global emmascaren les reculades locals.

O sigui : sí, segur que  sí que hi han factors que estan millorant. Però està per veure que aquestes millores arribin a tothom. En tot cas, també hi han riscos que ens afecten a tots, i més durament  als més vulnerables.

Per exemple, vet aquí el cas de Catalunya : Les dades macroeconòmiques catalanes milloren. Des de fa anys que milloren. Això no treu que l'economia catalana no sigui aliena als cicles econòmics locals i globals i, evidentment, va patir la darrera gran crisi. L'atur, per exemple, va enfilar-se fins valors mai vistos. Van tancar moltes empreses. Avui, però, tot i que l'atur segueix sent molt alt, l'indicador ha millorat molt i continua millorant (sotmès, evidentment, també als ritmes estacionals propis d'un país amb un sector turístic tan important).

L'indicador d'atur ha millorat, i les grans xifres macroeconòmiques catalanes, en general, també. Però no tot són flors i violes. La percepció de la qualitat democràtica del país, de la qualitat de la justícia, de la confiança en diverses institucions ha caigut. A Catalunya hi han presos polítics i exiliats. És un fet tan greu i tan anormal que tot sol posa en qüestió l'estructura institucional i de poders completa a Catalunya. Som molts els que pensem que la convivència amb altres nacions no és possible a un estat en el que la democràcia s'entén com la dictadura de la majoria i en el que Catalunya sempre serà una minoria nacional sotmesa a permanents atacs i intents d'assimilació. De fet, som molts els que pensem que la supervivència de la llengua, la cultura i la nació catalanes passa per un estat propi. Els senyals que ens arriben des de l'altra banda del conflicte no fan més que reforçar aquesta convicció.

Algú dirà que si els indicadors macroeconòmics milloren potser es pot pagar el preu d'un empitjorament dels indicadors polítics i socials. No hi estic gens d'acord. El problema dels indicadors  macro és, precisament, que no tenen en compte la petita escala. No serveix de res baixar l'atur si el és a canvi de precaritzar feines o d'abaixar salaris. És un error canviar llibertat per « seguretat » si la seguretat que se'ns ofereix és la « protecció »  de mafiosos. És inacceptable tolerar el feixisme. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix, com deia Durruti. Cal acabar amb el terrorisme masclista que mata dones. Cal lluitar contra  el masclisme social que crea bretxes salarials per raó de sexe, discrimina per gènere o orientació sexual, o converteix les dones en objectes sexuals a la publicitat i els mitjans. És inacceptable obtenir beneficis a canvi de destrucció del medi ambient. És un acte criminal deixar morir refugiats a la Mediterrània. No podem permetre que la llengua catalana s'extingeixi i això vol dir que hem de fer-la servir sempre, de forma natural si és pot, i amb militància, si cal. Tot això no apareix als indicadors macroeconòmics però d'importància en té la mateixa o més.

« Pensa globalment i actua localment » és un eslògan que s'ha aplicat a multitud de camps. En particular el moviment altermundialista se l'ha fet seu. En la meva opinió és una idea assenyada que miro d'aplicar. Aleshores, seguint aquesta idea, vull creure que, efectivament, trobarem la forma de superar els efectes del canvi climàtic, i que el món millorarà, i que aquesta millora representarà noves formes de producció, d'organització econòmica i política en les que la tecnologia serà decisiva i que, individualment, ens farà diferents, espero que millors i més lliures. Voldria creure que aquesta fusió amb la tecnologia ens farà, en realitat, més humans. Però aquest pla global demana l'acció local. No diré de tothom, però sí que caldrà una massa crítica de gent compromesa.

Cal un pla i cal decidir què fer. Què puc fer, ara i aquí?

Per començar, el que cal fer és llevar-se i actuar. Amunt, doncs.

Tot això rumiava aquesta tarda d'agost, endormiscat, fent la becaina, a Barcelona, deixant-me endur pel ritme lent de la ciutat.

dimarts, 30 de juliol del 2019

Llibre llegit : « Ho tornarem a fer » de Jordi Cuixart

Aquesta serà la nit 652 de segrest del pres polític Jordi Cuixart.

Però tot i segrestat, ens arriba la seva veu.



« Ho tornarem a fer » és un recull d'escrits des de la presó en la que se'ns parla de no violència, de desobediència civil, de fraternitat, de coratge i d'esperança, de lluita, de drets democràtics i d'autodeterminació. Jordi Cuixart pren la iniciativa i acusa l'estat segrestador, ens interpel·la i ens crida a la mobilització.

En aquests temps de tacticismes partidistes el llibre de Jordi Cuixart esdevé un far. En centrar-se en la no-violència i la desobediència civil ens recorda que  l'autèntic protagonista de la independència de Catalunya és el poble. Ho vam fer i ho tornarem a fer : va ser el poble qui va derrotar l'estat el primer i el tercer d'octubre de 2017. La persistència en la desobediència civil i la no violència son les palanques de les que disposem per provocar els canvis. És el poble, i no els partits, qui ha d'accionar les palanques.

És un llibre que s'adreça al poble, en la seva pluralitat i diversitat. És el poble el que en l'exercici de la desobediència civil no violenta i té la capacitat de canviar lleis i sistemes. És l'exercici de la desobediència el motor del canvi històric, la garantia i conquesta de drets democràtics. És en aquest sentit que tots els demòcrates poden sentir-se interpel·lats i cridats a l'acció pel text de Cuixart.

Lectura molt recomanada. EL que és més important és no perdre el nord i comprendre que els protagonistes de la independència de Catalunya som nosaltres. La responsabilitat és nostra. Que hem de recuperar l'apoderament del primer i tercer d'octubre, que el poble mana i els polítics obeeixen. Que cal sortir al carrer i trobar-se amb les veïnes i veïns, parlar i auto organitzar-nos. Que la llibertat es construeix i es guanya amb esforç persistent, intel·ligència, organització, coratge i esperança. Resistir és vèncer. Estimar i compartir.



És el que ens diu el poema de Jordi Cuixart musicat per la Companyia Elèctrica Dharma a « Flamarada », el seu darrer disc,  i recitat per Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart.



De tot això ens parla el text del 10è president d'Òmnium. Però no només hi ha el text de Cuixart a « Ho tornarem a fer». També es molt destacable i cal llegir amb atenció el pròleg de Jamila Raqib, de la Institució Albert Einstein, que promou  la utilització de mètodes no violents de desobediència civil a les lluites populars contra les tiranies i els totalitarismes.

Per il·lustrar, vet aquí aquest TED de Jamila Raqib sobre resistència civil no violenta.



#HoTornaremAFer


dilluns, 29 de juliol del 2019

Repetició d'eleccions espanyoles, què hem de fer?

Si no hi ha un gir inesperat de última hora, el regne d'Espanya repetirà eleccions al novembre.

Al final ha resultat que Pedro Sánchez i el PSOE han optat per l'auto-bloqueig. Sembla ser que a l'IBEX-35 no volia de cap de les formes que hagués un govern amb Unidas Podemos propiciat per l'abstenció d'ERC. Per tant, el PSOE ha humiliat públicament a Unidas Podemos i ha menystingut l'abstenció d'ERC i Bildu.

Per acabar de rematar-ho, al PSOE ja s'ha apressat a dir que, després d'aquest trencament, el pacte amb Unidas Podemos és impossible.

Lliçó que hauria d'aprendre Unidas Podemos (que no ho farà) : El PSOE és, més que cap altre partit, l'autèntic garant del règim del 78. El PSOE és l'autèntic tap. El veritable enemic. Amb l'R78 no hi ha negociació possible. Amb el neofranquisme i el deep-state no hi ha res a discutir. Se'ls combat. Ara ho enteneu?

Això vol dir que només es considera la possibilitat d'una abstenció de PP i/o C's,  o un pacte amb C's.

Però aquest pacte amb PP/C's  sembla molt difícil a hores d'ara. Qui sap, però. Fins al 23 de setembre encara hi ha temps.

Em sembla que l'estratègia del PSOE és la següent : Vol ocupar l'espai de braç executor de l'IBEX35, és dir, l'espai que d'alguna manera ocupava o pretenia ocupar C's. C's ha perdut completament el nord i ja resulta evident que és una joguina trencada. En realitat, el PSOE és l'interlocutor més natural de l'IBEX-35 i, en certa forma, que el PSOE acabi fagocitant a C's és retornar al que en podríem dir « l'ordre natural de les coses ». En forçar noves eleccions el PSOE espera destruir i ocupar bona part de l'espai de C's i UP i, de pas, donar aire al PP i tornar al bipartidisme.

El que resulta evident també és que la democràcia al  regne d'Espanya és un sistema molt curiós : la gent vota, però si el que ha votat no agrada o no interessa a determinades elits, o deep state, aleshores aquell resultat o bé no es té en compte i els polítics fan el que els mana l'elit, o bé és anul·lat i es repeteixen eleccions fins que surti allò que volen els que manen.

És el que vivim a Catalunya des de fa alguns anys : la gent vota, però com vota « malament », és dir, vota coses que no agraden al deep state espanyol, aleshores s'empresonen electes, es reprimeix l'activisme, s'alcen falses acusacions contra mestres, escoles, institucions de tota mena...

Deuen pensar que el sistema funciona i ara han decidit aplicar-lo a nivell de tot l'estat espanyol; i el PSOE que va fer campanya amb l'espantall de la dreta, ara demana l'abstenció d'aquesta mateixa dreta, mentre es prepara per ocupar l'espai de C's a les properes eleccions. Espai ultranacionalista de dreta, evidentment i a la vegada recull també el « vot útil » de l'esquerra. Jugada mestra.

Tot plegat ens hauria de fer pensar en quina mena de sistema estem atrapats i, sobretot, com ens en podem sortir.

A hores d'ara, doncs, el més probable és que calgui anar a votar de nou al novembre. Pel camí s'hauran fet públiques les sentències contra les preses i  presos polítics. Seran molt dures. Salvatges. Ens quedarem a casa? Farem una manifestació festiva i amb samarretes de colors l'onze de setembre?

Potser seria moment d'anar pensant seriosament en com fer molt de mal a l'IBEX35; pensar en  com atacar directament al deep state; en com fer una vaga de veritat, és dir, indefinida.

No es només una lluita a la que estem cridats els independentistes. També hi estan cridats tots aquells que s'adonen que l'estat espanyol és, essencialment, el pati de jocs de l'IBEX-35 i que el seu sistema democràtic és una impostura. L'IBEX-35 mana, i el poble és menystingut.

Es tracta, per tant, de destruir aquest sistema de vigilància, control i repressió  i que de les seves cendres en sorgeixin noves organitzacions fruit de les sobiranies populars. En particular, la República Catalana.

En cal aprofitar totes les oportunitats  per a fer-la possible. Tothom està cridat, independentistes i no independentistes, a ocupar els carrers, que han de ser sempre nostres per a fer valer la sobirania popular un cop s'ha vist que les eleccions no serveixen. Cal seguir votant, segur, però no hem de deixar que els parits liderin. Els lideratges han de baixar al nivell de les assemblees, dels casals, dels ateneus, de les militàncies dels partits, de les associacions i les organitzacions que són al peu del carrer, dels CDR, dels consells locals per la República. Hem de tornar a crear poder popular. Hem de tornar a fer nous primer i tercer d'octubre. Tornarem a vèncer. Ho tornarem a fer.

Mobilitza't, organitza't i lluita.

diumenge, 21 de juliol del 2019

Fer impossible la investidura de Sánchez.

Cal oposar-se a la investidura de Sánchez. Completament. per descomptat cal oposar-se mentre hagin presos, repressió i 155 encobert. Si aquests elements no estiguessin, encara caldria continuar oposant-s'hi per fer evident que sense solució política satisfactòria al conflicte amb Catalunya, el regne d'Espanya serà ingovernable.

Si algú creu que facilitant la investidura els presos seran alliberats aviat, via un improbable indult o una encara més improbable amnistia, li farem memòria que el PSOE és tan responsable del segrest dels presos polítics catalans com ho són PP i C's.

Catalunya i la possible aplicació d'un nou 155 han estat qüestió de debat amb Unidas Podemos. Algú creu que UP es posarà forta amb la qüestió? No. Ja ha renunciat. Per què hauria de posar-se forta després de veure el numeret de l'alcaldia de Barcelona? UP és, per voluntat i convicció, la crossa del PSOE. Juga el mateix rol que va dur Izquierda Unida a la desaparició. La lògica ens diu, doncs, que acabarà igual (« si sempre fas el mateix, no esperis resultats diferents »), amb el mateix nefast efecte sobre l'esquerra : desmobilització i abstenció.

A més, com bé assenyala Andreu Barnils, en aquest article d'opinió, on està escrit que un indult sigui el més escaient per mantenir el pols amb l'estat i propiciar un nou assalt independentista?  Però és que, a més, existeix el perill real que facilitant la investidura de Sánchez per tal de propiciar un indult, el resultat sigui exactament el contrari, com diu Agustí Colomines en aquest altre article. Si us plau, si fins i tot a Madrid es plantegen la possibilitat de portar els presos polítics a presons espanyoles, lluny de Catalunya, per a fer-los complir les condemnes! No hi haurà cap indult!

Potser algú pensa que la demografia farà la feina. Que potser s'ha intentat l'assalt massa d'hora i que amb pocs anys la barrera del 50% caurà pel seu propi pes. Potser sí. Però potser no. El que és demostrable és que el gran salt endavant de l'independentisme no ha estat per qüestions demogràfiques : ho ha estat per la constatació d'un greuge polític (la sentència de l'estatut de 2010) i la indignació conseqüent. La progressió ha estat contínua des d'aleshores, sobretot, perquè es va entrar en una espiral d'acció - reacció on a cada proposta de canvi, millora de finançament, o de l'autogovern, o de consulta sobirana des de Catalunya la resposta del regne ha estat, sempre la negativa i una repressió creixent, fins arribar al punt actual.

La demografia no farà la feina.No pot ser que la proposta sigui esperar 10 anys. Més aviat ens oh hem de plantejar així : per a aconseguir fer valdre el pes de la demografia en, posem, 10 anys cal, necessàriament, mantenir el pols, l'acció reacció, cal continuar pressionant des dels carrers i cal que la iniciativa es porti de nou des de Catalunya. Això vol dir que no pot ser que els dirigents presos marquin l'estratègia. Cuixart, en aquest sentit, és qui ha entès més bé el rol que li correspon. No es pot fer la mateixa afirmació dels partits independentistes. És un error que la "direcció" política del procés d'independència correspongui als presos. Ni que només sigui perquè la seva situació no els permet disposar de tota la informació. A més qualsevol decisió que prenguin serà immediatament coneguda per l'estat. Es perd completament la iniciativa.

Pensant malament, potser, és justament el contrari :  la direcció política dels partits fa servir els presos per a un canvi de rumb. Un canvi de rumb neo-autonomista que s'empara en el discurs que « la demografia farà la feina ». Si aquest és el cas es fa urgent canviar les cúpules actuals dels partits. O millor encara, desbordar-los de nou des de les organitzacions civils. Obligar-los a seguir a la gent, més que no permetre'ls que siguin ells els que marquin el pas.

Es pot fer molta feina. Cal dificultar tant com sigui possible la investidura de Sánchez. Fer-la impossible. Una victòria seria forçar noves eleccions al regne d'Espanya. Però això només seria el començament : cal preparar la resposta a la sentència que haurà de ser proporcional a la duresa i la  durada de les penes. Seran unes condemnes brutals i salvatges. La resposta hauria de ser proporcional. A més, cal preparar l'acció de l'11 de setembre. Prou de lliris. No es pot ser festiu i alegre quan hi han presos i hi ha repressió. El que cal és ser determinats i audaços. El que cal és pujar de grau. El que cal és demostrar que es poden fer nous primers i tercers d'octubre quan calgui. El que cal es demostrar que es controla el territori i que els carrers seran sempre nostres.

Viatge a la lluna

Fa 50 anys Neil Armstrong es convertia en el primer ésser humà en posar el peu a la Lluna,

Jo no ho recordo, tot just tenia mesos quan la missió Apollo 11 va fer el viatge al satèl·lit. Vaig ser conscient de la extraordinària importància d'aquella aventura molt més tard, amb el pas dels anys. Avui encara em segueix sorprenent. De fet, amb el pas del temps, i degut a que professionalment m'he dedicat al món TIC encara em fa donar-li més valor.

Avui deien per la ràdio que el mòdul Eagle que és el que va descendir a la Lluna anava equipat amb un ordinador que no arribava als 400 Kilobytes (KB) de memòria. Per a fer-nos una idea, un megabyte (MB) correspon a 1024 KB, un gigabyte (GB) correspon a 1024 MB. Els  smartphones que fem servir habitualment tenen memòries que estan entre bels 512MB (0,5 GB)  i els 16 GB.

És dir, el telèfon que portem a sobre té una memòria un milió de cops més gran que la que tenia el mòdul lunar.

No és només que la diferència de potència del maquinari sigui tan gran : a més cal tenir present que durant aquests 50 anys el programari, la teoria de la ciència de computadores, la ciència de la informació, les diverses enginyeries han avançat amb passos de gegant. Als currículums acadèmics dels estudis d'informàtica, de telecomunicacions o d'enginyeria industrial apareixen tecnologies, teories, tècniques... que fa 50 anys ni tan sols estaven plantejades. No només les enginyeries. També la ciència bàsica : física, química, astrofísica, matemàtica... els avenços també han estat monumentals. Vivim immersos en una revolució científica i tècnica permanent i en acceleració.

Tanmateix, amb la tecnologia de fa 50 anys, el treball dels milers d'homes i dones del personal involucrat,  el pressupost immens,  la  voluntat política ferma dels EUA... va ser possible el viatge d'anada i tornada a la Lluna.

I cal destacar, per sobre de tots, el valor extraordinari dels tres astronautes  : Neil Armstrong, Michael Collins i Edwin Aldrin.

Vist avui, amb la tecnologia actual, el viatge a la lluna de fa 50 anys em sembla una idea esbojarrada, més boja, fins i tot, que creuar l'oceà amb uns fràgils vaixells de fusta, com van fer els víkings, o Cristofor Colom, o Fernão de Magalhães. Una empresa que semblava condemnada al desastre.

Tanmateix, es va fer. Es va arribar  a la lluna. Va ser la gran fita, la que  marcava la victòria final dels EUA en la carrera de l'espai entre soviètics i americans,  tot i que els primers i notables èxits van ser de la URSS : Cal esmentar amb reverència els noms de l'Sputnik, el primer  satèl·lit artificial;  Laika, la gosseta que va ser la primera cosmonauta terrícola en anar a l'espai  en un tràgic viatge de només anada; i Iuri Gagarin, el primer ésser humà en orbitar la Terra i tornar.

Va ser una victòria política per als EUA, però va ser, més que cap altre cosa, una victòria de la tècnica i la ciència. Va ser la demostració palmària que la ciència i tècnica, que les enginyeries, tenien el mètode, la disciplina, els coneixements i els mecanismes per a assolir fites aparentment impossibles. No només això : van demostrar que eren capaces d'aprendre, de continuar investigant i aprofundint. Els programes d'investigació i desenvolupament permetien encarar el futur amb la convicció, més que l'esperança, que seria possible assolir èxits encara més grans. Que l'univers era un llibre per llegir i que seriem capaços de fer-ho.

Aquesta gran victòria de l'enginyeria transcendia la victòria política dels EUA per esdevenir un èxit de la humanitat. La ciència i la tècnica són patrimoni de la humanitat i no d'un país o d'un altre. La ciència i la tècnica són el producte de la col·laboració de científics i tècnics d'arreu del món; són el producte de segles de progrés i d'acumulació de coneixements. És, potser, el producte més genuïnament específic de l'espècie humana. Tota la humanitat podia sentir-se interpel·lada pel projecte lunar i tota la humanitat podia sentir com a propi aquell èxit.

Durant anys he pensat que la humanitat podia marcar-se una fita, una missió, un destí, que no seria un altre que portar la vida més enllà de la Terra. L'exploració espacial i el terraformat de planetes llunyans per ser habitats pels humans seria el projecte que hauria de posar d'acord a totes les nacions de la Terra. Durant anys ho he cregut. El viatge a la lluna ens deia, és possible.

50 anys més tard, aquest viatge d'exploració als estels per trobar llocs on escampar-hi la vida, on viure-hi fins i tot, segueix apareixent com un gran projecte, però el seu caràcter està canviant i, vist el grau de contaminació del nostre planeta està prenent un caire, m'atreviria a dir, que urgent.

A la vegada, els 50 anys de progrés tècnic i científic que ens separen d'aquell històric viatge, ens fan reflexionar molt seriosament sobre què és la vida, i què és la intel·ligència i quines seran les formes de vida que, finalment, abandonaran el planeta Terra per a colonitzar els astres. Com seran els humans de l'espai? com de fusionats estaran amb la tecnologia? Serà la intel·ligència artificial la, finalment, autèntica protagonista de l'exploració espacial tal com va predir de forma visionària Arthur Clarke a 2001?

Diuen que abans de 10 anys la humanitat tornarà a visitar la Lluna. Potser aquest cop a bord d'una nau xinesa, o índia. Qui sap. Es diu que hi han projectes de mineria lunar per explotar econòmicament el satèl·lit obtenint materials a la Lluna que són molt difícils de trobar a la Terra. Hi ha qui parla també del viatge a Mart, molt més llarg i difícil. Mentrestant, l'Estació Espacial Internacional  (ISS) dona voltes ràpidament sobre la Terra, a uns 360Km d'alçada en el que s'anomena Òrbita Terrestre Baixa i representa una presència permanent de la humanitat en l'espai, o potser més humilment, en el que seria la platja de l'espai, aquell lloc on l'aigua va i bé constantment. Malgrat això últim, la ISS és en ella mateixa un altre èxit aclaparador de la ciència i l'enginyeria.

Mig segle d'aquella gran i reeixida aventura. Avui la recordem i hauria de ser font d'inspiració, de reflexió i de presa de consciència. La Terra és el nostre món, la nostra llar, la nostra nau en l'espai i el temps. L'únic lloc de l'univers conegut on, per ara, som capaços de viure i prosperar. La nau que ens protegeix és, tanmateix, fràgil i, fins i tot avui, ens resulta terriblement difícil viatjar al cos celeste més proper. És de  lògica, doncs, protegir la Terra. I ens fa pensar en com ho podríem fer, en quines condicions, com es podria preservar la vida, la intel·ligència i la consciència, portant-les a un altre planeta, a una nova casa lluny de la Terra. Als estels.