dissabte, 23 d’abril de 2016

Feliç Diada de Sant Jordi!

Bon dia i Feliç Sant Jordi!

Roses...



 ... i llibres!
   

Llibres en català del Projecte Gutenberg

Llibres a emboscall.com

Llibres a Viquitexts

... i tots els llibres electrònics que podreu trobar a Internet, o en paper a la vostra llibreria de confiança.

I una observació: Us heu fixat que  els llibres electrònics no han significat la desaparició del llibre en paper? Portem alguns anys de llibre electrònic i de formats digitals i aquesta és una afirmació, em sembla, que ja es pot fer.

L'aparició del llibre electrònic el que ha permès és un accés molt major a llibres i informació.

És dir, que el llibre electrònic fa que, en conjunt, es llegeixi més.

Segur que alguns hàbits de lectura han canviat i determinat tipus de "productes" escrits en paper deixen de tenir sentit amb el llibre electrònic: per la immediatesa d'accés  de l'e-book, pel propi temps de vida curt -l'obsolescència- del material escrit (com poden ser, per exemple, els manuals tècnics)... però, per la resta, em fa l'efecte que el llibre en paper té corda per estona.

No m'enrotllo més. Que vull sortir. Avui toca ser al carrer, amb la gent, les roses, els llibres, el sol i la primavera.

Que gaudiu d'una feliç i lluminosa diada de Sant Jordi!

divendres, 22 d’abril de 2016

Dia de la Terra 2016


    Avui, qui més qui menys, està fent els deures per demà, Sant Jordi i potser a la majoria se'ns deu haver passat que avui és el "Dia de la Terra". A Google no se li ha passat i han dedicat el doodle d'avui a la data.

    "Dia de la Terra", i també el "Dia de la Mare Terra", que és com l'ONU es refereix a aquest dia des de 2009. Dos noms gairebé idèntics per referir-se al mateix.

    Es pot discutir molt sobre l'eficàcia d'aquests "dies internacionals d'alguna cosa". Tot i la doble dedicació del dia, em fa l'efecte que al nostre país la data queda massa tapada per la força de la festa de demà. De totes formes crec que dedicar explícitament un dia a pensar en la cura del planeta és una bona cosa.

    De fet, per anar bé, caldria dedicar-hi, no un, si no tots els dies. Tots els dies haurien de ser el "Dia de la Terra", o de la "Mare Terra". La consciència ecològica hauria de ser quelcom que sorgís espontàniament.

    Costa. Penso que hauria de ser més senzill. No pot ser que la protecció del planeta acabi passant per les mans de polítics, o del mercat. Dubto que funcioni. Acabarà convertint-se la protecció de l'aire, dels oceans , de la biodiversitat en negocis i no tinc gens clar que el benefici i els interessos d'uns pocs acabin representant el millor per a la biosfera.

    A Catalunya, el grup de referència pel que fa a l'organització d'actes amb motiu d'aquesta dia internacional és l'associació Dia de la Terra, que forma part de la Earth Day Network.

    Tanmateix, l'acte principal que organitza l'associació Dia de la Terra és la Fira de la Terra, que es va fer el passat cap de setmana. Suposo que per evitar la proximitat amb el Sant Jordi. En tot cas, com diu l'eslògan, cada dia és el Dia de la Terra.

    Cada dia ha de ser el Dia de la Terra, això és el que es pretén amb el Compromís Verd.


    EL COMPROMÍS VERD

    PERQUÈ avui el nostre planeta s’enfronta a greus crisis ecològiques, com ara l’escalfament global, l’enverinament radioactiu dels sistemas naturals, la devastació dels boscos humits (tropicals i temperats), el ràpid increment de la població i de la pol·lució en l’aire, en l’aigua, en sòls...
PERQUÈ el futur del planeta depèn tant del compromís de cada país o nació, com del de cada persona, JO EM COMPROMETO A APORTAR LA MEVA CONTRIBUCIÓ PER EVITAR LA CONTINUADA DEGRADACIÓ DELS ECOSISTEMES DEL PLANETA, FENT QUE LA MEVA PREOCUPACIÓ PELS SISTEMES NATURALS, CULTURALS I SOCIALS IMPREGNI LES MEVES FORMES DE ACTUAR.


    Em comprometo a fer el màxim per reciclar, estalviar l’aigua, conservar l’energia i fer servir fonts renovables, emprar mitjans de transport eficients i mirar d’adoptar un estil de vida com si cada dia fos el DIA DE LA TERRA.


    COMPRAR: Em comprometo a fer el màxim a l’hora de comprar i utilitzar productes el menys danyosos possibles per als sistemes naturals i l’entorn. A més, tractaré sempre que pugui amb aquelles corporacions que promoguin una responsabilització ecològica global.

    VOTAR: Em comprometo a votar i donar suport a aquells/es candidats/es que demostrin una permanent preocupació per l’entorn.


    DONAR SUPORT: Em comprometo a donar suport a l’aprovació d’aquelles iniciatives que proposin lleis locals i/o nacionals i/o tractats internacionals que tinguin per finalitat la protecció de l’entorn.



Així sigui.

Feliç i compromès Dia de la Terra.

Cada dia és el Dia de la Terra

dijous, 14 d’abril de 2016

Pacte o eleccions? (spanish version)

S'esgoten les possibilitats. Sembla llunya però no fa tant: El pacte PSOE i C's no va superar el debat d'investidura. Més recentment, les discussions a tres entre PSOE, C's i P's han acabat amb la baralla entre P's i PSOE.

Pel camí, algunes enquestes diuen que, de repetir-se eleccions, el pacte PP + C's podria quedar-se a tocar de la majoria absoluta.

A dia d'avui, s'imposa la idea que les eleccions espanyoles es repetiran el proper 26 de juny.

Tanmateix, encara hi ha temps i possibilitats d'evitar aquestes noves eleccions.

Aquesta piulada de Pedro Sánchez del PSOE obre un munt de possibilitats:



Déu n'hi do.

Amb això que ha piulat el Pedrito, seria "coherent" que, per "sentit d'estat", fora el PSOE, a l'últim minut abans que acabi el plaç per a presentar candidats, que demanés al PP la "gran coalició" amb Rajoy al capdavant, of course.

No és tan difícil. El PSOE ja ha pactat amb C's un document que si desborda a algú és al PP per la dreta. De fet, la "gran pega" per al pacte PP-PSOE-C's era el nom de les cadires (i, en concret, la de Mariano). Doncs bé, el Pedrito ha vingut dir que això ja no és problema.

O sigui, jo crec que hem d'esperar la humiliació total i definitiva del PSOE enfront del PP. El PSOE assumeix definitivament el seu paper de força subsidiària dels interessos representats principalment pel PP i, en menor mesura, per C's. Es posa al seu servei. Millor ser cua de lleó, deuen pensar.

El que passa és que no tinc gaire clar que, arribats a aquest punt i vist el que diuen les enquestes, el PP vulgui formar un govern tripartit, quan només amb una mica de paciència pot fer un pacte de govern més natural i senzill amb C's i, de pas, enviar a la molèstia que representa el PSOE al calaix del fons de la història. O més ben dit, deixar-lo que se n'hi vagi tot solet pel seu propi peu.

I és que Rajoy amb totes les seves suposades pegues, i totes les seves suposades mancances s'està cruspint amb patates a tots aquests polítics tan joves, guapots i proactius. Rajoy no és esclau de la seva imatge ni del seu missatge, a diferència de Pedro, Pablo i Albert. "És que no té ni imatge ni missatge!" Sí, potser serà per això, però el cas és que, molt probablement, Rajoy serà el més votat el proper juny. A més discrepo, sí que té missatge. Déu ni do si en té. Una altre cosa és que a mi no m'agradi. El cas és que sí li agrada a una majoria.

Ho he dit algun altre cop: ningú arriba a president de govern si no té certes "virtuts". Potser "virtuts" no és la millor paraula. En tot cas, Rajoy té aquestes virtuts i, en canvi, el tres mosqueters de la "nova política" no les tenen.

No sé què passarà. Jo no crec que es pugui descartar una vergonya final per part del PSOE i, qui sap, si un pacte a tres PPSOEC's. És possible. Tindria alguns avantatges per Rajoy, sobretot pel que fa a la qüestió catalana. Tanmateix, potser en el seu càlcul la destrucció del PSOE pesa més i prefereix anar al 26J. Ves a saber.

En tot cas, quina és la lliçó? N'hi han vàries. La primera: no menystingueu a Rajoy, cal considerar sempre l'excepció al principi de Hanlon quan es jutja la seva actuació. Segona: no n'hi ha prou amb tenir una imatge molt jove, dinàmica i xupiguai. En política cal, sobretot, saber interpretar el que volen la majoria dels votants, i resulta que això ho fa millor Rajoy que Pedro, Pablo i Albert, per això rep, i rebrà, la majoria dels vots. Per si fos poc, aquesta majoria li dona un plus de legitimitat que no tenen, ni tindran, els tres mosqueters, per molt discurs que facin.

És molt dur. El PP és, essencialment, una organització mafiosa (el partit està imputat als jutjats) però, tanmateix, rep la majoria relativa dels vots del electors. És, de fet, la força més representativa de l'estat. Aplicant la transitiva, resulta que La màfia és la força més representativa de l'estat. He dit que era molt dur? No, és el que ve després de "dur".

Val la pena recordar-ho: ni canvis ni reformes constitucionals ni mandangues. Tot això és impossible mentre Rajoy i el que representa (i representa als seus votants) segueixin sent la minoria majoritària, la minoria majoritària imprescindible per a fer governs, la minoria majoritària amb capacitat de vetar qualsevol canvi o reforma. La minoria majoritària nacionalista espanyola, supremacista, nacional catòlica, franquista. Res a fer. I encara menys quan, finalment, PSOE i C's, en el fons només variacions de matís d'aquesta mateixa minoria majoritària, acotin el cap i acceptin sense reserves el seu paper subsidiari del grup alfa i principal.

Per aquestes raons, entre d'altres, aquí ens convindria no perdre ni el temps ni el nord que està marcat. Els divuit mesos ja només són quinze. La independència és urgent. Procés constituent i Independència. Anem per feina.

dimarts, 5 d’abril de 2016

Han arribat? (els meus amics falciots)

Juro pel més sagrat que acabo de sentir el xisclet d'un falciot.

Ara, tot just que ha acabat el partit del Barça (ha guanyat, per cert) m'he assegut a l'ordinador a fer un cop d'ull al Facebook i  m'ha semblat sentir el xisclet d'un falciot pel balcó.

No l'he vist. Només l'he sentit. Potser ha estat una al·lucinació. Qui sap. Justament aquesta tarda, tornant a casa, pensava que pel cel ennuvolat de Barcelona encara no es veien els petits avions. Pensava que enguany encara no havien arribat els falciots. Un pensament trist, fins i tot angoixant, per mi.

Però no fa res, he sentit un xisclet. Dic que d'un falciot. Ara només se sent l'helicòpter de la policia que vigila la sortida del públic del Camp Nou.

Demà quan surti al carrer miraré el cel. Els buscaré. A veure si ja estan arribant. Els meus amics viatgers. Els espero amb moltes ganes.

Quan arriben els falciots és que arriba la primavera.

El seu xisclet impetuós és l'anunci que la vida torna a triomfar. Que arriba la llum, i l'escalfor. Es fa saber que arriba el bon temps!

Mireu-ho com vulgueu, però trobo que és una notícia immillorable.

Feliç primavera per a tothom. I si veieu un falciot volant, o sentiu el seu xisclet, saludeu-lo de part meva!

Doneu-li les gràcies per acompanyar-nos un any més! Per volar pel cel! pel seu cant! per l'alegria! per l'energia!



Protegiu-los. Els falciots estan molt ben adaptats al vol i les seves ales són, proporcionalment al seu cos, molt grans. Això els permet fer molta de la seva vida en vol però, en canvi, no els permet envolar-se des de terra (les seves ales xoquen amb el terra i no poden aletejar i enlairar-se). El cas és que no és infreqüent trobar polls de falciot per terra quan, mes cap a l'estiu, fan els seus primers intents per volar... i no se'n surten

Els falciots són una espècie protegida i, per tant, un particular no se'n pot fer càrrec ni tenir-lo en captiveri. Si trobeu un pollet de falciot pel terra cal trucar als agents rurals de la Generalitat per a que se'n facin càrrec, o bé portar-lo a un Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de la Generalitat.

Què fer si trobem un falciot a terra?

 

diumenge, 3 d’abril de 2016

Papers de Panamà

Diuen que al món, una petita minoria posseeix més que la gran majoria.

D'això se'n diu avarícia i acaparament. L'acaparament i l'acumulació dels bens és una de les característiques essencials de funcionament del capitalisme: posseir més que els altres, encara que sigui físicament impossible poder gaudir d'aquests bens.

L'acumulació sense cap més altre objectiu que ella mateixa és un absurd. Un absurd perillós per a tothom, quan per aconseguir l'acumulació cal, prèviament, la depredació i el saqueig.

L'acumulació i l'avarícia, l'acaparament dels bens inclou també impedir de forma activa que els altres puguin accedir-ne o gaudir-ne. Aquest desig d'exclusivitat condueix directament a la corrupció, a l'evasió de capitals i al frau fiscal.

En el cas català, per exemple, es calcula que el frau fiscal és d'un ordre comparable al del dèficit fiscal de la Generalitat: prop de 16.000 milions d'euros.

És dir, sense frau fiscal, no ho haurien retallades ni la Generalitat tindria dèficit.

Doncs bé, això que passa a Catalunya, també passa a Espanya, i a Europa, i al món.

I no són només paraules.

Fa poques hores s'ha fet públic de forma simultània a mitjans de tot el món una filtració d'informació (més d'onze milions de documents!) que destapa que centenars de personalitats de tot el món han utilitzat els "serveis" d'una empresa de Panamà que els permetia exactament això: evadir impostos.

Es tracta de la filtració de documents més gran de la història i, pel que sembla, pot tractar-se, també, de l'escàndol de corrupció més important que s'hagi destapat mai, amb implicacions arreu del món.

Cal agraïr a "The International Consortium of Investigative Journalists" que hagin destapat el cas.

L'afer dels Papers de Panamà té un lloc web prop on s'informa del cas. (

Interessant també  analitzar quins han estat els mitjans que han destapat el cas.  Ara veurem també com de "independents" són els mitjans de comunicació "oficials".

WikiLeaks, The Panama Papers... sembla que la societat de la informació se'ls està entrebancant als corruptes del món.

Però no n'hi ha prou amb la denúncia. Ara caldrà que es faci justícia i, per això, cal democràcia i no serà fàcil. Doncs moltes de les "democràcies" del món  només ho són de fireta, amb poders judicials al servei de, precisament, aquest 1% corrupte, avariciós, acaparador, acumulador i depredador.

Aquesta és una batallà que va per llarg, doncs. Al món li convé una revolució. Li convé fer net. Desfer-se d'aquesta púrria que es creu per sobre dels demés. Costarà, perquè aquest 1% amb el pas dels anys ha procurat controlar els mecanismes del poder.

Però ara ja ningú podrà negar que hi són. Que existeixen i que són un perill. I que cal combatre'ls, atrapar-los, fer-los pagar i, sobretot, canviar el sistema que permet que els corruptes prosperin.

Ens n'hem de fer responsables en la part que ens toca, que no és petita: el món és com és per l'acció directa d'aquests malvats, però, sobretot, per la indiferència, o per l'aprovació silenciosa de la majoria.


Aquí la tenim, doncs, la prova que se'ns demanava que el capitalisme és, en essència, pervers. Que l'acumulació per l'acumulació condueixen a la corrupció i que la corrupció, en ella mateixa, és un gran negoci. És, de fet, el capitalisme destil·lat.

Això no ha fet  més que començar. Caldrà seguir i estar atents, doncs, al cas dels Papers de Panamà.

Aquest pot ser un escàndol demolidor. Però també, i més important, una espurna que cal aprofitar.