La marxa de Joan Carretero d'Esquerra és una notícia de digestió difícil.
Trobo que crear un partit amb l'objectiu únic de la proclamació unilateral de independència és un retrocés.
Si hi ha alguna cosa que és estable són les majories sociològiques. L'experiència recent mostra que només en situacions descontrolades, com en el cas de l'11M es van produir tombs socials inesperats. Amb tot, els mateixos resultats del 14M ens mostren la gran lleialtat dels votants del PP al seu partit, que malgrat tot el que estava caient, van votar per milions.
Tenim a la vista alguna situació descontrolada? doncs no. Ni tan sols la crisi econòmica sembla motiu suficient per a mobilitzar les masses. La xarxa de protecció social, ja sigui subsidi d'atur, pensions o subvencions de qualsevol mena s'estan mostrant suficients, al menys per ara, per aturar accions de revolta social.
Descarto que a menys que la crisi es compliqui de forma dramàtica es produeixi algun fet puntual que catalitzi les forces per a un canvi.
Dubto que un partit que es limités a enviar el missatge d'una proclamació unilateral d'independència pogués capitalitzar les forces que es desfermarien en el cas d'un hipotètic fet o situació d'esclat social.
D'altra banda, és evident que dins l'independentisme hi ha un forat en l'ala del centre-dreta.
Esquerra és socialdemocràcia i ocupa el centre-esquerra (tot i que, per contrast amb el PSC-PSOE, sembla ubicada on el camarada Lenin va perdre la gorra). Les CUPs, per la seva banda, es declaren marxistes. L'ala esquerra està plena i coberta.
El centre-dreta, en canvi, viu, o malviu, a CiU sense ser capaç de convertir-se en l'opció hegemònica dins la coalició. L'extrema dreta independentista existeix en forma de grupúsculs més o menys minoritaris i sorollosos i, en alguns casos, declaradament racistes i xenòfobs.
A més està el vot independentista que des de fa temps és a l'abstenció. Aquest vot és difícil d'avaluar.
Llavors apareix aquesta opció de plataforma o partit "ni d'esquerres ni de dretes" sinó amb l'únic objectiu de la independència.
A l'esquerra no es podrà ubicar. Les esquerres fa temps que han après que aquest és un combat de llarga durada. Que cal convèncer un per un, persona a persona. Que és molt difícil guanyar un vot, un militant, un camarada i, en canvi, és molt fàcil desil·lusionar, frustrar, defraudar expectatives.
I que la forma de convèncer és la coherència. No fer volar coloms. El treball del dia a dia. La mobilització. El missatge directe. El treball al carrer, als barris, a les associacions. Implicar-se. Donar la cara. Dir el que es vol fer i fer-ho. I això vol dir no enganyar amb falses promeses.
I sí, això és molt difícil. No sempre s'ha fet bé. Cal aprendre dels errors i corregir-los. Escoltar. Però sobretot ser conseqüent amb els principis. Hi ha un projecte i uns valors que defineixen el partit. I per a la consecució d'aquests objectius és per al que s'ha bastit l'estructura.
La marxa de Joan Carretero és dolorosa i està per veure quines conseqüències tindrà. Sens dubte és un patriota. Mirem-ho com vulguem, però és una pèrdua. Tal vegada, potser, la seva decisió és el millor per a ell i per al partit.
Que tingui sort. Tan de bo sigui capaç de mobilitzar i articular els sectors socials que avui estan desmobilitzats. Tant de bo que la seva decisió serveixi per a sumar i no per a dividir.
De d'Esquerra, sent conseqüents, només es pot prometre "sang, suor i llàgrimes".
Però al final vencerem.
dimarts, 28 d’abril del 2009
La marxa de Joan Carretero
divendres, 24 d’abril del 2009
Enquesta EPA
Per Sant Jordi, ahir, dijous, va lluir el sol i el dia va ser esplèndid. Roses i llibres. Com cada any, una bella diada. Una jornada amable, on la ciutat, la gent, ens mirem als ulls pel carrer de manera còmplice i orgullosa. L'oriflama de senyeres arreu. El roig encès de les roses. Espigues d'or. Llibres. És cert, és una gran diada la festa del patró de Catalunya.
La diada va passar. Divendres, avui, s'ha llevat el dia amb un sol lluent i càlid. Llavors s'han sabut les dades de l'Enquesta de Població Activa.
Enllaç a la notícia publicada en l'AVUI. La notícia al Periódico. La notícia al cronica.cat.
Al Principat, 166.900 aturats més que al trimestre passat. Oficialment hi ha un total de 622.700 persones sense feina que voldrien treballar. Persones. La taxa d'atur és del 16,16%. al País Valencià, 491.000 (un 19'2%) i a les Illes Balears, 110.000 (un 19'7%). Persones. prop d'1.200.000 persones aturades als Països Catalans.
La ministra d'economia ha fet una compareixença aquest matí per dir que les dades són dolentes però s'espera un canvi de tendència imminent: es desaccelerarà la destrucció de llocs de treball. Quina millora.
No és creïble. El detall que no ha explicat la ministra és perquè ha d'haver-hi aquest canvi de tendència. Per què? què canvia d'un mes a l'altre que possibiliti aquest "canvi de tendència"? Exacte. Res. No ha canviat res. Per tant, no hi haurà cap "canvi de tendència".
La setmana que ve, el divendres, és Primer de Maig. És una data que significa alguna cosa. És una data que ha de significar alguna cosa.
Qui lluita pot perdre. Qui no lluita, perd segur.
La diada va passar. Divendres, avui, s'ha llevat el dia amb un sol lluent i càlid. Llavors s'han sabut les dades de l'Enquesta de Població Activa.
Enllaç a la notícia publicada en l'AVUI. La notícia al Periódico. La notícia al cronica.cat.
Al Principat, 166.900 aturats més que al trimestre passat. Oficialment hi ha un total de 622.700 persones sense feina que voldrien treballar. Persones. La taxa d'atur és del 16,16%. al País Valencià, 491.000 (un 19'2%) i a les Illes Balears, 110.000 (un 19'7%). Persones. prop d'1.200.000 persones aturades als Països Catalans.
La ministra d'economia ha fet una compareixença aquest matí per dir que les dades són dolentes però s'espera un canvi de tendència imminent: es desaccelerarà la destrucció de llocs de treball. Quina millora.
No és creïble. El detall que no ha explicat la ministra és perquè ha d'haver-hi aquest canvi de tendència. Per què? què canvia d'un mes a l'altre que possibiliti aquest "canvi de tendència"? Exacte. Res. No ha canviat res. Per tant, no hi haurà cap "canvi de tendència".
La setmana que ve, el divendres, és Primer de Maig. És una data que significa alguna cosa. És una data que ha de significar alguna cosa.
Qui lluita pot perdre. Qui no lluita, perd segur.
dimecres, 22 d’abril del 2009
Feliç Sant Jordi!
diumenge, 19 d’abril del 2009
Comunicat públic GEAB N°34
Nota publica de GEAB N°34 (15 d'abril de 2009)
(Traducció amb http://traductor.gencat.cat. i revisió manual. Aquesta no és una traducció oficial.)
El GEAB N°34 està disponible! Estiu de 2009: Es confirma la ruptura del sistema monetari internacional
La pròxima etapa de la crisi vindrà determinada per un somni xinès. Atrapat, segons Washington, en la « trampa dòlar» dels seus 1.400 mil milions en actius nominats en dòlars, en què pot somiar Pequín? (1) Segons els dirigents nord-americans i el seu seguici d'experts mediàtics, en romandre presoners i, àdhuc, en reforçar encara més aquesta presó comprant més Bons del Tresor i més dòlars (2).
Però, tots sabem en el que realment somia un pres. Sens dubte en escapar de la presó. Per això, el LEAP/E2020, no dubta que Pequín ara està tractant (3) de desfer-se com més aviat millor d'aquesta muntanya dels actius «tòxics» en que es van a convertir els Bons del Tresor nord-americans i la divisa monetària en la que la riquesa de 1.300 milions de xinesos (4) és troba presonera. En aquest GEAB N° 34, per tant, el nostre equip detalla els «túnels i passadissoss» que Pequín, discretament, ha excavat durant mesos en el sistema econòmic i financer global, a fi d'evadir-se d'aquí a finals de l'estiu de 2009 de la «trampa del dòlar». En el marc de la suspensió de pagaments dels Estats Units s'obrirà el període del «salvi's qui pugui» que esdevindrà la norma general del joc internacional, d'acord amb el G20 a Londres, el text del comunicat final del quals es llegeix com la crònica de la «desarticulació geopolítica anunciada» que el LEAP/E2020 analitza en aquesta edició del Global Europe Anticipation Bulletin.
Evolució trimestral de l'augment de les reserves de divises xineses - Font: Banc Central de Xina / New York Times, 04/2009
Darrere del «joc de ximples» londinenc, on se suposa que tots creuen que la col·laboració «històrica» (5) internacional està funcionant, existeix una profunda divisió del G20: els nord-americans i britànics (seguit per un dòcil Japó) estan tractant desesperadament de preservar el seu control sobre el sistema financer mundial, bloquejant o diluint qualsevol reforma significativa que pugui donar major autoritat a altres actors del sistema, ja que no tenen el suficient poder per imposar els seus objectius. Els xinesos, russos, hindús, brasilers... tracten de reequilibrar el sistema monetari i financer internacional al seu favor, però no poden (o potser, no volen veritablement (6)) imposar l'esmentada reforma. Els europeus (i quan s'utilitza aquest terme, significa cada vegada més l'UE sense el Regne Unit), per la seva part, són incapaços de decidir entre les dues úniques opcions que tenen a la seva disposició: o enfonsar-se amb els Estats Units i el Regne Unit copiant les seves polítiques, o reconduir el sistema monetari i financer mundial actual en col·laboració amb els xinesos, russos, hindús i brasilers. No seguiran a Washington i Londres en la seva reproducció de les antigues polítiques que ja han fracassat totalment (7), però no s'atreveixen a preparar-se per al futur.
El col·lapse del comerç internacional no té cap precedent - Evolució anual a partir de les taxes Intertrimestrals (corba en línia contínua: evolució en curs / corba discontínua: previsió després de la correlació històrica
Els europeus també tenen una gran responsabilitat en no implementar, durant la breu finestra temporal que encara existeix (menys de sis mesos), alguna acció important per evitar la crisi llarga i tràgica que durarà més d'una dècada (8). Donat que posseeixen el know how per ajudar a establir una nova moneda internacional amb exit, que es basi en una cistella de les principals divises i un mètode polític que permeti la gestió dels interessos estratègics diversos del conjunt de països que seria darrere de la nova divisa internacional de referència. Però, ja és evident el fracàs dels líders de l'UE (incloent l'Eurozona) en assumir aquestes responsabilitats, com si preferissin finalment veure al sistema occidental fer-se trossos (mentre proclamen el contrari), i no lluitar per fer de pont cap a un nou sistema mundial: o es tracta d'una decisió (LEAP/E2020 no ho creu) o és el resultat de la pusil·lanimitat dels dirigents europeus elegits per la seva docilitat (envers Washington i els grans operadors econòmics i financers europeus), en qualsevol cas, la neutralitat és molt perillosa per al planeta, ja que impedeix la posada en marxa d'un procés eficaç per evitar una llarga i tràgica crisi (9).
En aquest GEAB, els nostres investigadors desenvolupen encara més les seves anticipacions sobre les possibles formes que adoptarà l'aturada de pagaments d'EUA a finals de l'estiu de 2009 i que el mes d'abril en curs (principal mes dels ingressos de l'impost a la renda als Estats Units) farà que sigui impossible d'ocultar (10). La insolvència dels Estats Units durant l'estiu de 2009 és, en efecte, una realitat cada vegada més calenta, amb un dèficit ara totalment fora de control, una explosió de la despesa (+41%) i una caiguda dels ingressos fiscals (-28%), com preveia el LEAP/E2020 fa ja més d'un any: el mes passat, el dèficit federal ascendia a gairebé 200 mil milions de dòlars (molt per a sobre de la les previsions més pessimistes). És a dir, amb prou feines una mica menys de la meitat del dèficit, malgrat rècord, de l'any 2008 (11), el mateix fenomen es repeteix en tots els nivells de l'estructura governamental del país: Estat federal, estats federats (12), municipis, ciutats (13), els ingressos fiscals de cada sector... desapareixen causant a tot el país un accelerat espiral de dèficit que ningú (sobre tot Washington) ja no domina.
Evolució dels ingressos fiscals de les empreses dels Estats Units (1930 -2009) - Fonts: US Department of Commerce / Reserva Federal de San Luis (estimació 2° i 3° trimestres 2009 per EconomicEdge)
En aquest GEAB, ens emboquem al « misteri del preu de l'or ». Per al metall groc, els nostres investigadors (no d'or, sinó d'informació) han identificat algunes pistes molt interessants per comprendre perquè (14), quan els compradors d'or són legions i a molts països hi ha informes de falta d'existència de monedes o lingots d'or, el preu d'aquest metall oscil·la al voltant del mateix punt durant mesos.
Finalment, el nostre equip presenta les seves recomanacions per preparar-se per als pròxims mesos de la crisi, se centra aquest mes, principalment en els estalvis en general i les assegurances de vida en particular.
-----------
Notes:
(1) Si el conjunt de les reserves xineses s'avalua en prop de 2.000 mil milions de dòlars, la part d'actius nomenats en USD és com a màxim només del 70%, que dóna prop de 1.400 mil milions de dòlras. La resta essencialment consisteix en actius nomenats en Euros.
(2) No oblidem que aquests són en general els mateixos «experts» que predeien aquests últims anys que l'economia mundial es beneficiaria amb la desregulació dels bancs, que l'economia d'Internet obria la via a un creixement infinit, que els dèficit nord-americans eren un signe de força, que els preus dels béns immobles nord-americans no deixarien de pujar i per fi que endeutar-se sense restriccions era la forma moderna de l'enriquiment durador.
(3) El missatge sobre el canvi necessari de divisa internacional de referència que Pequín va enviar al món sencer, i a les autoritats nord-americanes en particular, en vigílies de la cimera del G20 de Londres no era per a res un «globus sonda» o una temptativa sense esperança d'èxit. Els dirigents xinesos no es feien cap il·lusió sobre la probabilitat que la mateixa fos discutida en el curs d'aquest G20. Van voler imposar aquest debat als passadissos de la Cimera a fi de passar-los un missatge, una advertència oficiosa a tots els actors del sistema monetari internacional: per a Pequín el sistema dòlar està acabat. Si ningú no vol preparar un sistema alternatiu en comú, llavors, això es farà d'una altra manera. I els seus actes, analitzats en aquest número del GEAB, corroboren aquesta intenció. D'altra banda, la casualitat a l'agenda política és rara a Pequín, en el mateix període treu un llibre, titulat «Xina Descontenta» que demanda una acció més voluntariosa dels seus líders xinesos a fi d'imposar les seves decisions en l'escena internacional. Font: ChinaDailyBBS, 27/03/2009
(4) Un vincle original per seguir aquesta xifra en temps real: ChineInformation
(5) Ángela Merkel va donar proves d'una gran clarividència trobant la paraula justa sobre la naturalesa de la Cimera del G20 a Londres. Va dir que era una reunió «gairebé històrica»; la paraula «gairebé» resumeix el que va passar a Londres. Els dirigents de G20 «gairebé» van abordar les qüestions essencials; «gairebé» van definir un programa d'acció comuna; «gairebé» van aconseguir llançar nous estímuls econòmics i una nova regulació financera mundial; «gairebé» van prohibir els paradisos fiscals; i «gairebé» van convèncer a l'opinió pública mundial. «Gairebé» però, per desgràcia, no realment. I aquesta fa una bona diferència per a la continuïtat de la crisi.
(6) Aquest és, en efecte, el dilema del «joc internacional» desenvolupat en el GEAB N°33. En cert moment, l'interès dels protagonistes que adquireix poder és deixar que l'antic joc, pura i simplement, s'auto-destruixi, per a reconstruir-ne un que els convingui en lloc de barallar-se per transformar el joc vell mitjançant una transició llarga i incerta.
(7) Especialmente l'endeutament públic a ultrança, que Washington i Londres anomenen «estímul econòmic».
(8) El G20 de Londres directament s'inscriu en direcció a aquesta crisi de llarga durada.
(9) A propòsit de l'UE, l'equip del LEAP/E2020 desitja subratllar la vacuïtat de l'«anàlisi» econòmic-polític, sorgits essencialment dels eminents economistes i experts pròxims al Partit Demòcrata nord-americà, que ocupen actualment els principals mitjans de comunicació internacionals, i que es limiten a retreure'ls als europeus... que no segueixen Washington. Paul Krugman encapçala aquests «grans amics» d'Europa, que l'estimen tant que pensen saber millor que els europeus el que han de fer (i també el que han de ser, propugnant també la seva extensió a Turquia, i fins i tot a Israel i Àsia Central), farien millor en ocupar-se d'assessorar eficaçment el seu propi partit i el seu nou president per evitar el col·lapse del seu país, perquè és d'això del que ara es tracta. En fi, no sortim de la nostra sorpresa, fins i tot sorprèn que tot un conjunt d'experts que durant anys va lloar tant els mèrits d'un sistema que avui s'enfonsa davant dels ulls de tots, encara s'atreveixi a donar lliçons a la resta del món. La decència més elemental li imposaria, a nivell internacional, una sola via respectable possible: el silenci. En tot cas, a Europa, aquest discurs, que té des de sempre adeptes acadèmics i periodístics, no va a més perquè es refereix directament a una època passada. Com el fet, regularment assenyalat pel LEAP/E2020, que és evident necessari i legítim tenir un punt de vista summament crític amb l'UE, els seus dirigents i les seves polítiques; però fer-ho amb l'únic criteri de la conformitat o no a les orientacions de Washington (o Londres) és inacceptable.
Visiblement, així com els financers no han entès encara que es va passar la pàgina pel que fa a seves stock-options i als «contractes blindats», molts intel·lectuals i polítics no s'han adonat que les seves referències, els seus valors i les seves anàlisis ja pertanyen al passat. Han de pensar en les elits del bloc soviètic per comprendre com i amb quina rapidesa un sistema de pensament pot tornar-se obsolet.
(10) Además de la disminució dels ingressos fiscals, presenciarem als Estats Units un gran moviment de rebel·lió contra la utilització dels impostos per salvar Wall Street i contra la magnitud dels dèficit previstos, que posa en tela de judici al conjunt de la classe dirigent nord-americana. Fonts: USAToday, 13/04/2009; MarketWatch, 16/04/2009
(11) Fonts: USAToday, 11/04/2009; MarketWatch, 10/04/2009
(12) Així, a Califòrnia, els primers dies d'abril els fan témer ingressos molt inferiors a les pitjors previsions, provocant un dèficit pressupostari multiplicat per dos respecte de les previsions de fa només uns mesos. A nivell federal, un procés del mateix tipus està en curs, fent possible segons LEAP/E2020, un dèficit federal de prop de 3,5 bilions de dòlars, o més del 20% del Producte Nacional Brut dels Estats Units. Font: CaliforniaCapitol, 08/04/2009
(13) L'exemple de ciutats que com Auburn, a la regió de Seattle, que va haver de prohibir el transit de camions de grans eixos a causa de la falta de mitjans per mantenir-les, és eloqüent. Font: SeattleBusinessJournal, 10/04/2009
(14) I permetre així anticipar les tendències dels mesos pròxims.
dimecres, 15 d'abril 2009
(Traducció amb http://traductor.gencat.cat. i revisió manual. Aquesta no és una traducció oficial.)
El GEAB N°34 està disponible! Estiu de 2009: Es confirma la ruptura del sistema monetari internacional
La pròxima etapa de la crisi vindrà determinada per un somni xinès. Atrapat, segons Washington, en la « trampa dòlar» dels seus 1.400 mil milions en actius nominats en dòlars, en què pot somiar Pequín? (1) Segons els dirigents nord-americans i el seu seguici d'experts mediàtics, en romandre presoners i, àdhuc, en reforçar encara més aquesta presó comprant més Bons del Tresor i més dòlars (2).
Però, tots sabem en el que realment somia un pres. Sens dubte en escapar de la presó. Per això, el LEAP/E2020, no dubta que Pequín ara està tractant (3) de desfer-se com més aviat millor d'aquesta muntanya dels actius «tòxics» en que es van a convertir els Bons del Tresor nord-americans i la divisa monetària en la que la riquesa de 1.300 milions de xinesos (4) és troba presonera. En aquest GEAB N° 34, per tant, el nostre equip detalla els «túnels i passadissoss» que Pequín, discretament, ha excavat durant mesos en el sistema econòmic i financer global, a fi d'evadir-se d'aquí a finals de l'estiu de 2009 de la «trampa del dòlar». En el marc de la suspensió de pagaments dels Estats Units s'obrirà el període del «salvi's qui pugui» que esdevindrà la norma general del joc internacional, d'acord amb el G20 a Londres, el text del comunicat final del quals es llegeix com la crònica de la «desarticulació geopolítica anunciada» que el LEAP/E2020 analitza en aquesta edició del Global Europe Anticipation Bulletin.
Evolució trimestral de l'augment de les reserves de divises xineses - Font: Banc Central de Xina / New York Times, 04/2009
Darrere del «joc de ximples» londinenc, on se suposa que tots creuen que la col·laboració «històrica» (5) internacional està funcionant, existeix una profunda divisió del G20: els nord-americans i britànics (seguit per un dòcil Japó) estan tractant desesperadament de preservar el seu control sobre el sistema financer mundial, bloquejant o diluint qualsevol reforma significativa que pugui donar major autoritat a altres actors del sistema, ja que no tenen el suficient poder per imposar els seus objectius. Els xinesos, russos, hindús, brasilers... tracten de reequilibrar el sistema monetari i financer internacional al seu favor, però no poden (o potser, no volen veritablement (6)) imposar l'esmentada reforma. Els europeus (i quan s'utilitza aquest terme, significa cada vegada més l'UE sense el Regne Unit), per la seva part, són incapaços de decidir entre les dues úniques opcions que tenen a la seva disposició: o enfonsar-se amb els Estats Units i el Regne Unit copiant les seves polítiques, o reconduir el sistema monetari i financer mundial actual en col·laboració amb els xinesos, russos, hindús i brasilers. No seguiran a Washington i Londres en la seva reproducció de les antigues polítiques que ja han fracassat totalment (7), però no s'atreveixen a preparar-se per al futur.
El col·lapse del comerç internacional no té cap precedent - Evolució anual a partir de les taxes Intertrimestrals (corba en línia contínua: evolució en curs / corba discontínua: previsió després de la correlació històrica
Els europeus també tenen una gran responsabilitat en no implementar, durant la breu finestra temporal que encara existeix (menys de sis mesos), alguna acció important per evitar la crisi llarga i tràgica que durarà més d'una dècada (8). Donat que posseeixen el know how per ajudar a establir una nova moneda internacional amb exit, que es basi en una cistella de les principals divises i un mètode polític que permeti la gestió dels interessos estratègics diversos del conjunt de països que seria darrere de la nova divisa internacional de referència. Però, ja és evident el fracàs dels líders de l'UE (incloent l'Eurozona) en assumir aquestes responsabilitats, com si preferissin finalment veure al sistema occidental fer-se trossos (mentre proclamen el contrari), i no lluitar per fer de pont cap a un nou sistema mundial: o es tracta d'una decisió (LEAP/E2020 no ho creu) o és el resultat de la pusil·lanimitat dels dirigents europeus elegits per la seva docilitat (envers Washington i els grans operadors econòmics i financers europeus), en qualsevol cas, la neutralitat és molt perillosa per al planeta, ja que impedeix la posada en marxa d'un procés eficaç per evitar una llarga i tràgica crisi (9).
En aquest GEAB, els nostres investigadors desenvolupen encara més les seves anticipacions sobre les possibles formes que adoptarà l'aturada de pagaments d'EUA a finals de l'estiu de 2009 i que el mes d'abril en curs (principal mes dels ingressos de l'impost a la renda als Estats Units) farà que sigui impossible d'ocultar (10). La insolvència dels Estats Units durant l'estiu de 2009 és, en efecte, una realitat cada vegada més calenta, amb un dèficit ara totalment fora de control, una explosió de la despesa (+41%) i una caiguda dels ingressos fiscals (-28%), com preveia el LEAP/E2020 fa ja més d'un any: el mes passat, el dèficit federal ascendia a gairebé 200 mil milions de dòlars (molt per a sobre de la les previsions més pessimistes). És a dir, amb prou feines una mica menys de la meitat del dèficit, malgrat rècord, de l'any 2008 (11), el mateix fenomen es repeteix en tots els nivells de l'estructura governamental del país: Estat federal, estats federats (12), municipis, ciutats (13), els ingressos fiscals de cada sector... desapareixen causant a tot el país un accelerat espiral de dèficit que ningú (sobre tot Washington) ja no domina.
Evolució dels ingressos fiscals de les empreses dels Estats Units (1930 -2009) - Fonts: US Department of Commerce / Reserva Federal de San Luis (estimació 2° i 3° trimestres 2009 per EconomicEdge)
En aquest GEAB, ens emboquem al « misteri del preu de l'or ». Per al metall groc, els nostres investigadors (no d'or, sinó d'informació) han identificat algunes pistes molt interessants per comprendre perquè (14), quan els compradors d'or són legions i a molts països hi ha informes de falta d'existència de monedes o lingots d'or, el preu d'aquest metall oscil·la al voltant del mateix punt durant mesos.
Finalment, el nostre equip presenta les seves recomanacions per preparar-se per als pròxims mesos de la crisi, se centra aquest mes, principalment en els estalvis en general i les assegurances de vida en particular.
-----------
Notes:
(1) Si el conjunt de les reserves xineses s'avalua en prop de 2.000 mil milions de dòlars, la part d'actius nomenats en USD és com a màxim només del 70%, que dóna prop de 1.400 mil milions de dòlras. La resta essencialment consisteix en actius nomenats en Euros.
(2) No oblidem que aquests són en general els mateixos «experts» que predeien aquests últims anys que l'economia mundial es beneficiaria amb la desregulació dels bancs, que l'economia d'Internet obria la via a un creixement infinit, que els dèficit nord-americans eren un signe de força, que els preus dels béns immobles nord-americans no deixarien de pujar i per fi que endeutar-se sense restriccions era la forma moderna de l'enriquiment durador.
(3) El missatge sobre el canvi necessari de divisa internacional de referència que Pequín va enviar al món sencer, i a les autoritats nord-americanes en particular, en vigílies de la cimera del G20 de Londres no era per a res un «globus sonda» o una temptativa sense esperança d'èxit. Els dirigents xinesos no es feien cap il·lusió sobre la probabilitat que la mateixa fos discutida en el curs d'aquest G20. Van voler imposar aquest debat als passadissos de la Cimera a fi de passar-los un missatge, una advertència oficiosa a tots els actors del sistema monetari internacional: per a Pequín el sistema dòlar està acabat. Si ningú no vol preparar un sistema alternatiu en comú, llavors, això es farà d'una altra manera. I els seus actes, analitzats en aquest número del GEAB, corroboren aquesta intenció. D'altra banda, la casualitat a l'agenda política és rara a Pequín, en el mateix període treu un llibre, titulat «Xina Descontenta» que demanda una acció més voluntariosa dels seus líders xinesos a fi d'imposar les seves decisions en l'escena internacional. Font: ChinaDailyBBS, 27/03/2009
(4) Un vincle original per seguir aquesta xifra en temps real: ChineInformation
(5) Ángela Merkel va donar proves d'una gran clarividència trobant la paraula justa sobre la naturalesa de la Cimera del G20 a Londres. Va dir que era una reunió «gairebé històrica»; la paraula «gairebé» resumeix el que va passar a Londres. Els dirigents de G20 «gairebé» van abordar les qüestions essencials; «gairebé» van definir un programa d'acció comuna; «gairebé» van aconseguir llançar nous estímuls econòmics i una nova regulació financera mundial; «gairebé» van prohibir els paradisos fiscals; i «gairebé» van convèncer a l'opinió pública mundial. «Gairebé» però, per desgràcia, no realment. I aquesta fa una bona diferència per a la continuïtat de la crisi.
(6) Aquest és, en efecte, el dilema del «joc internacional» desenvolupat en el GEAB N°33. En cert moment, l'interès dels protagonistes que adquireix poder és deixar que l'antic joc, pura i simplement, s'auto-destruixi, per a reconstruir-ne un que els convingui en lloc de barallar-se per transformar el joc vell mitjançant una transició llarga i incerta.
(7) Especialmente l'endeutament públic a ultrança, que Washington i Londres anomenen «estímul econòmic».
(8) El G20 de Londres directament s'inscriu en direcció a aquesta crisi de llarga durada.
(9) A propòsit de l'UE, l'equip del LEAP/E2020 desitja subratllar la vacuïtat de l'«anàlisi» econòmic-polític, sorgits essencialment dels eminents economistes i experts pròxims al Partit Demòcrata nord-americà, que ocupen actualment els principals mitjans de comunicació internacionals, i que es limiten a retreure'ls als europeus... que no segueixen Washington. Paul Krugman encapçala aquests «grans amics» d'Europa, que l'estimen tant que pensen saber millor que els europeus el que han de fer (i també el que han de ser, propugnant també la seva extensió a Turquia, i fins i tot a Israel i Àsia Central), farien millor en ocupar-se d'assessorar eficaçment el seu propi partit i el seu nou president per evitar el col·lapse del seu país, perquè és d'això del que ara es tracta. En fi, no sortim de la nostra sorpresa, fins i tot sorprèn que tot un conjunt d'experts que durant anys va lloar tant els mèrits d'un sistema que avui s'enfonsa davant dels ulls de tots, encara s'atreveixi a donar lliçons a la resta del món. La decència més elemental li imposaria, a nivell internacional, una sola via respectable possible: el silenci. En tot cas, a Europa, aquest discurs, que té des de sempre adeptes acadèmics i periodístics, no va a més perquè es refereix directament a una època passada. Com el fet, regularment assenyalat pel LEAP/E2020, que és evident necessari i legítim tenir un punt de vista summament crític amb l'UE, els seus dirigents i les seves polítiques; però fer-ho amb l'únic criteri de la conformitat o no a les orientacions de Washington (o Londres) és inacceptable.
Visiblement, així com els financers no han entès encara que es va passar la pàgina pel que fa a seves stock-options i als «contractes blindats», molts intel·lectuals i polítics no s'han adonat que les seves referències, els seus valors i les seves anàlisis ja pertanyen al passat. Han de pensar en les elits del bloc soviètic per comprendre com i amb quina rapidesa un sistema de pensament pot tornar-se obsolet.
(10) Además de la disminució dels ingressos fiscals, presenciarem als Estats Units un gran moviment de rebel·lió contra la utilització dels impostos per salvar Wall Street i contra la magnitud dels dèficit previstos, que posa en tela de judici al conjunt de la classe dirigent nord-americana. Fonts: USAToday, 13/04/2009; MarketWatch, 16/04/2009
(11) Fonts: USAToday, 11/04/2009; MarketWatch, 10/04/2009
(12) Així, a Califòrnia, els primers dies d'abril els fan témer ingressos molt inferiors a les pitjors previsions, provocant un dèficit pressupostari multiplicat per dos respecte de les previsions de fa només uns mesos. A nivell federal, un procés del mateix tipus està en curs, fent possible segons LEAP/E2020, un dèficit federal de prop de 3,5 bilions de dòlars, o més del 20% del Producte Nacional Brut dels Estats Units. Font: CaliforniaCapitol, 08/04/2009
(13) L'exemple de ciutats que com Auburn, a la regió de Seattle, que va haver de prohibir el transit de camions de grans eixos a causa de la falta de mitjans per mantenir-les, és eloqüent. Font: SeattleBusinessJournal, 10/04/2009
(14) I permetre així anticipar les tendències dels mesos pròxims.
dimecres, 15 d'abril 2009
dimecres, 15 d’abril del 2009
Santiago Niño Becerra als Matins de Josep Cuní.
El Dr. Santiago Niño Becerra, que ja ha estat referenciat algun altre cop en aquest bloc, ha estat entrevistat avui als matins de Josep Cuní. Molt recomanable escoltar-lo.
Els matins - 14/04/2009
"Espanya tindrà un atur del 30% el 2012"
El catedràtic d'Economia de l'Institut Químic de Sarrià, Santiago Niño Becerra, afirma que "no ens podem imaginar què significa un atur del 30% (1 persona de cada 3 de la població activa), perquè no ho hem viscut mai". Afirma que en la crisi del 1930 les coses estaven malament "però s'anava a més, i ara es va a menys". El catedràtic d'Economia assegura que "estem en una situació de precrisi, perquè la crisi com a tal començarà el 2010, com explica en el seu llibre 'El crash del 2010'."
El vídeo: http://www.tv3.cat/videos/1151539
Només un parell de coses: Primer, pronostico que el llibre del Santiago Niño es vendrà molt aquest Sant Jordi. I segon: ¿com pot ser que el Cuní xerrés més que el seu convidat?
Els matins - 14/04/2009
"Espanya tindrà un atur del 30% el 2012"
El catedràtic d'Economia de l'Institut Químic de Sarrià, Santiago Niño Becerra, afirma que "no ens podem imaginar què significa un atur del 30% (1 persona de cada 3 de la població activa), perquè no ho hem viscut mai". Afirma que en la crisi del 1930 les coses estaven malament "però s'anava a més, i ara es va a menys". El catedràtic d'Economia assegura que "estem en una situació de precrisi, perquè la crisi com a tal començarà el 2010, com explica en el seu llibre 'El crash del 2010'."
El vídeo: http://www.tv3.cat/videos/1151539
Només un parell de coses: Primer, pronostico que el llibre del Santiago Niño es vendrà molt aquest Sant Jordi. I segon: ¿com pot ser que el Cuní xerrés més que el seu convidat?
Etiquetes de comentaris:
crisi,
personatges
dimarts, 14 d’abril del 2009
PPSOE a l'ajuntament de Barcelona
Apunt ràpid: avui el PPSOE ha funcionat com a front espanyolista a l'ajuntament de Barcelona.
Els vots del PPSOE han servit per a fer que en la junta gestora del castell de Montjuïc hi sigui present l'exercit espanyol. El mateix exercit que va assassinar a Lluís Companys a Montjuïc i que represàlia i reprimeix al poble català d'aleshores ençà.
El mateix exercit que té el "sagrat deure constitucional" d'esclafar per les armes, a sang i fetge, qualsevol intent de separació política.
Els vots del PPSOE serveixen, doncs, per a permetre que al castell de Montjuïc segueixi sent caserna d'aquest exercit invasor.
El PPSOE ha funcionat a Barcelona com a front espanyolista. Mirem-ho com vulguem, però ha estat així.
Avís per a navegants.
Els vots del PPSOE han servit per a fer que en la junta gestora del castell de Montjuïc hi sigui present l'exercit espanyol. El mateix exercit que va assassinar a Lluís Companys a Montjuïc i que represàlia i reprimeix al poble català d'aleshores ençà.
El mateix exercit que té el "sagrat deure constitucional" d'esclafar per les armes, a sang i fetge, qualsevol intent de separació política.
Els vots del PPSOE serveixen, doncs, per a permetre que al castell de Montjuïc segueixi sent caserna d'aquest exercit invasor.
El PPSOE ha funcionat a Barcelona com a front espanyolista. Mirem-ho com vulguem, però ha estat així.
Avís per a navegants.
14 d'abril. Commemoració de la proclamació de la República Catalana
14 d'abril. Commemoració de la proclamació per part de Francesc Macià de «la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica» el 14 d'abril de 1931. Avui fa, doncs, 78 anys.
Després va resultar que els "pobles germans" van resultar no ser-ho tant i la proclamació de la República Catalana va rebaixar-se a restauració de la Generalitat de Catalunya. I el que es proclamava aquell mateix dia era la 2na República Espanyola, que de confederal no tenia res.
La història dels catalans, de Catalunya, de la Generalitat de durant el període de La República Espanyola mereixen un estudi. Amb clars i obscurs, cloent l'etapa amb la guerra, la derrota i la repressió feixista, la dictadura i la restauració Borbònica. La Generalitat, restaurada de nou, se m'apareix avui com la institució més republicana de l'estat.
Al meu entendre, l'esperit republicà amara la nostra institució d'autogovern. La vocació original, de naixement, de la Generalitat restaurada el 31 i restaurada de nou al 77, és la voluntat de ser, d'esdevenir estat català i República Catalana.
I auesta voluntat és un far i una guia perquè República és institució, però també són valors: igualtat, llibertat, fraternitat. El lema de la República Francesa que ha esdevingut el lema del republicanisme d'arreu.
Perquè crec i creiem que tots els homes neixen iguals en drets i deures. Crec i creiem que tots els pobles tenen el dret a ser lliures. Crec i creiem en la llibertat dels homes i en la llibertat dels pobles. Crec i creiem en la fraternitat entre els homes i en la fraternitat entre els pobles. Crec i creiem que no pot haver fraternitat, sense llibertat i sense igualtat entre homes i pobles.
Com a país, aquest camí encara l'hem de recórrer,
Visca la República Catalana!
diumenge, 12 d’abril del 2009
"La por" de Gabriel Chevallier
Avui, al metro m'he trobat la promoció del llibre "La por" de Gabriel Chevallier, editat per Quaderns Crema, consistent en el primer capítol del llibre. He aprofitat el trajecte per a llegir-me'l.
Conclusió: ja tinc llibre per Sant Jordi.
De la promoció: "La por, una de les novel·les més impactants que s'han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial, narra les experiències viscudes per una soldat francès al front. Publicada el 1930, va ser acusada de promoure l'esperit antipatriota degut al retrat mordaç que fa de l'estament militar, i va ser condemnada a l'oblit. Recentment ha estat redescoberta i Le Figaro l'ha comparat amb Viatge al fons de la nit de Céline i tempestes d'acer d'Ernst Jünger. "
Algunes frases del primer capítol:
"Els homes són estúpids i ignorants. D'aquí ve tota la seva misèria. En comptes de reflexionar, es creuen el que els expliquen, el que els ensenyen. Es trien caps i amos sense jutjar-los, amb un gust funest per l'esclavatge.
Els homes són xais. Això és el que fa possibles els exercits i les guerres. Moren víctimes de la seva estúpida docilitat.
Quan un ha vist una guerra com acabo de veure-la jo, es pregunta «¿Com és possible que una cosa com aquesta hagi estat acceptada? ¿Quin traçat de fronteres, quin honor nacional ho pot legitimar? ¿Com és possible disfressar d'ideal el que és pur bandidatge i fer-lo admetre?».
Van dir als alemanys: «Endavant cap a la guerra fresca i joiosa! Nach Paris i Déu amb nosaltres per la grandesa d'Alemanya!». I els bons alemanys pacífics, que sempre s'ho agafen tot seriosament, es van llançar a la conquesta, es van transformar en bèsties ferotges.
Van dir als francesos: «Ens ataquen. És la guerra del Dret i la Revenja. Cap a Berlín!» I els pacífics francesos, que mai no s'agafen res seriosament, van deixar de banda els seus somiejos de petits rendistes per anar a combatre.
I el mateix va passar amb els austríacs, els belgues, els anglesos, els russos, els turcs i després els italians. En una setmana, vint milions d'homes civilitzats dedicats a viure la vida, a estimar, a guanyar diners, a preparar el futur, van rebre la consigna de deixar-ho tot de banda per anar a matar a altres homes. I aquests vint milions d'individus van acceptar aquesta consigna perquè els havien convençut que allò era el seu deure.
Vint milions, tots de bona fe, tots d'acord amb Déu i amb el seu príncep... Vint milions d'imbècils... Com jo!"
[...]
"I, per culpa d'haver-se cregut el que ensenyen els emperadors, els legisladors i els bisbes en els seus codis, manuals i catecismes, els ministres a la tribuna, els professors a les escoles i la gent com cal als salons, milions d'homes formen ramats innombrables que pastors amb galons menen cap als escorxadors al so de bandes de música.
En pocs dies la civilització és anorreada. En pocs dies, els caps han fet fallida. Perquè el seu paper, l´únic important, era precisament evitar això.
Si nosaltres no sabíem cap a on anàvem, ells, si més no, haurien hagut de saber cap a on estaven portant les seves nacions. Un home te dret de ser estúpid per compte propi, però no per compte dels altres."
[...]
"¿Qui te por? Ningú! Ningú encara...
Vint milions d'homes, que cinquanta milions de dones han cobert de flors i de petons, s'afanyen cap a la glòria, entre cançons nacionals que canten a plens pulmons.
Els esperits estan ben drogats. La guerra va per bon camí. Els estadistes en poden estar orgullosos!"
Conclusió: ja tinc llibre per Sant Jordi.
De la promoció: "La por, una de les novel·les més impactants que s'han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial, narra les experiències viscudes per una soldat francès al front. Publicada el 1930, va ser acusada de promoure l'esperit antipatriota degut al retrat mordaç que fa de l'estament militar, i va ser condemnada a l'oblit. Recentment ha estat redescoberta i Le Figaro l'ha comparat amb Viatge al fons de la nit de Céline i tempestes d'acer d'Ernst Jünger. "
Algunes frases del primer capítol:
"Els homes són estúpids i ignorants. D'aquí ve tota la seva misèria. En comptes de reflexionar, es creuen el que els expliquen, el que els ensenyen. Es trien caps i amos sense jutjar-los, amb un gust funest per l'esclavatge.
Els homes són xais. Això és el que fa possibles els exercits i les guerres. Moren víctimes de la seva estúpida docilitat.
Quan un ha vist una guerra com acabo de veure-la jo, es pregunta «¿Com és possible que una cosa com aquesta hagi estat acceptada? ¿Quin traçat de fronteres, quin honor nacional ho pot legitimar? ¿Com és possible disfressar d'ideal el que és pur bandidatge i fer-lo admetre?».
Van dir als alemanys: «Endavant cap a la guerra fresca i joiosa! Nach Paris i Déu amb nosaltres per la grandesa d'Alemanya!». I els bons alemanys pacífics, que sempre s'ho agafen tot seriosament, es van llançar a la conquesta, es van transformar en bèsties ferotges.
Van dir als francesos: «Ens ataquen. És la guerra del Dret i la Revenja. Cap a Berlín!» I els pacífics francesos, que mai no s'agafen res seriosament, van deixar de banda els seus somiejos de petits rendistes per anar a combatre.
I el mateix va passar amb els austríacs, els belgues, els anglesos, els russos, els turcs i després els italians. En una setmana, vint milions d'homes civilitzats dedicats a viure la vida, a estimar, a guanyar diners, a preparar el futur, van rebre la consigna de deixar-ho tot de banda per anar a matar a altres homes. I aquests vint milions d'individus van acceptar aquesta consigna perquè els havien convençut que allò era el seu deure.
Vint milions, tots de bona fe, tots d'acord amb Déu i amb el seu príncep... Vint milions d'imbècils... Com jo!"
[...]
"I, per culpa d'haver-se cregut el que ensenyen els emperadors, els legisladors i els bisbes en els seus codis, manuals i catecismes, els ministres a la tribuna, els professors a les escoles i la gent com cal als salons, milions d'homes formen ramats innombrables que pastors amb galons menen cap als escorxadors al so de bandes de música.
En pocs dies la civilització és anorreada. En pocs dies, els caps han fet fallida. Perquè el seu paper, l´únic important, era precisament evitar això.
Si nosaltres no sabíem cap a on anàvem, ells, si més no, haurien hagut de saber cap a on estaven portant les seves nacions. Un home te dret de ser estúpid per compte propi, però no per compte dels altres."
[...]
"¿Qui te por? Ningú! Ningú encara...
Vint milions d'homes, que cinquanta milions de dones han cobert de flors i de petons, s'afanyen cap a la glòria, entre cançons nacionals que canten a plens pulmons.
Els esperits estan ben drogats. La guerra va per bon camí. Els estadistes en poden estar orgullosos!"
Etiquetes de comentaris:
literatura,
llibres
malastruc
Aquests dies des dels mitjans arriben "bones notícies". Sembla ser que alguns indicadors econòmics de certs països estan sent "positius". Inclús sembla ser que les ofertes de treball a l'Infojobs augmenten. Es veu que calen més teleoperadores.
Jo, com soc malastruc i descregut de mena, no puc evitar de recordar que cada dia augmenta el nombre d'aturats. Que la cosa no està millorant. Sinó que està empitjorant. Que encara ha de venir el pitjor.
No crec que hi hagin motius per l'optimisme. Crec que hi han motius pel pessimisme. Per què? perquè no s'ha canviat res de l'estructura. Perquè no hi ha intenció de canviar-la. Perquè encara que s'hagués decidit canviar-la, seria impossible haver-ho fet en el curt espai de temps que va de de la cimera del G20 cap aquí. Perquè els canvis proposats aporten "solucions" a llarg plaç...
És dir, que aquestes "bones notícies", que no nego que puguin ser, si de cas són cojunturals. No estructurals.
L'estructura és la mateixa, per tant, els resultats són els mateixos: més crisi.
Au, ja està. Ja estic més tranquil.
I tu, no.
Jo, com soc malastruc i descregut de mena, no puc evitar de recordar que cada dia augmenta el nombre d'aturats. Que la cosa no està millorant. Sinó que està empitjorant. Que encara ha de venir el pitjor.
No crec que hi hagin motius per l'optimisme. Crec que hi han motius pel pessimisme. Per què? perquè no s'ha canviat res de l'estructura. Perquè no hi ha intenció de canviar-la. Perquè encara que s'hagués decidit canviar-la, seria impossible haver-ho fet en el curt espai de temps que va de de la cimera del G20 cap aquí. Perquè els canvis proposats aporten "solucions" a llarg plaç...
És dir, que aquestes "bones notícies", que no nego que puguin ser, si de cas són cojunturals. No estructurals.
L'estructura és la mateixa, per tant, els resultats són els mateixos: més crisi.
Au, ja està. Ja estic més tranquil.
I tu, no.
dimecres, 8 d’abril del 2009
nous ministres
Avui els nous ministres del govern de l'estat han pres possessió.
Els nomenaments em porten al cap una teoria semi-conspiranòica que vaig llegir a un llibre, em sembla que de Toni Negri, no se si "Imperi" o "Multitud". La teoria és aquesta: no és veritat que existeixi un club secret amb l'elit dels homes més poderosos del planeta i que dirigeixin els destins del món sense que ningú ho sàpiga. No és cert. Però és una simplificació útil que permet explicar el funcionament del món. És dir: no hi són, però com si hi fossin.
Amb els nomenaments passa una cosa semblant. Al meu parer, no crec que es pugui dir que hagin estat triats a propòsit amb la intenció de tocar els nassos al nacionalisme català (o potser sí?). Ni crec que es pugui dir que estiguin pensats per accelerar i aprofundir els efectes més negatius de la crisi. Però, de fet, és com si així fos.
Amb Chaves caldrà negociar el finançament i el desplegament de l'estatut. Ha anunciat que fomentarà la "cooperació de les institucions" i que s'han acabat les "reivindicacions de les autonomies". Autonomies. Que Catalunya sigui una nació preambular no compta. de fet, mai ha comptat. Amb el Chaves, encara menys. Tanmateix, les reivindicacions, de moment, quedarien prou satisfetes només que s'acomplís la llei.
Perquè la llei, l'estatut, no el compleix l'estat. És prou molest. Si jo no acato la llei, em multen o em tanquen a la garjola. L'estat, no. Els ministres de l'estat no compleixen la llei i ningú no els tanca a la presó.
Tots som iguals davant la llei, excepte els ministres. Ves per on.
Comencem per l'Elena Salgado. La vicepresidenta que farà de Solbes.
Perquè ha plegat Solbes? diuen que perquè estava cansat. També diuen que perquè més d'un cop havia contradit al ZP. Recentment, a la cimera del G20: EL ZP anuncia per la tarda que es començarà a sortir de la crisi el segon semestre d'enguany. L'endemà, el Solbes diu que el Banc d'Espanya probablement té raó en afirmar que almenys durant el 2010 encara continuarà la recessió.
Solbes plega i el substitueix la Salgado que, cal esperar, dirà allò que li agradi escoltar al ZP: "¡prometo! ¡apoyaré! ¡jugamos la championslí! ¡la crisis se acaba!" i coses per l'estil
Seguim amb Pepiño Blanco. Un personatge que és l'equivalent a l'Acebes, o al Trillo de l'època aznariana del PP: allò que es coneix com un "doberman".
El personatge ocuparà el gran buit que deixa la Maleni al ministeri de Fomento, o sigui els responsables de la RENFE i d'AENA.
La Maleni se'n va però els esvorancs es queden. Això ho saben prou bé els usuaris de RENFE. En particular els usuaris de la línia de Girona, que com els de la línia de Tarragona en el seu moment, ara estan patint a les rodalies i els regionals els efectes devastadors de les obres de l'AVE, o del "putoavedelscollons", que és l'expressió més comú entre els afectats per a referir-se al tren ràpid.
Doncs bé, el Pepiño Blanco, en virtut de ministre, és el nou amo de la RENFE. Sí, aquella companyia que havia de traspassar-se fa molt de temps, segons l'estatut.
Serà declaració d'intencions, o no, però avui mateix el Blanco ja ha deixat anar que les obres de Fomento serveixen per vertebrar Espanya.
Ha deixat anar el mot "Espanya" de forma explosiva, al vell estil falangista. De pas ens ha recordat que Espanya, gairebé 300 anys després del Decret de Nova Planta, encara no està vertebrada. O sigui, que és un invertebrat com els cucs.
300 anys després, hom pensa que potser és que la seva natura és aquesta (la del cuc) i que no cal vertebrar-la.
No és una qüestió de vertebracions. Només caldria traspassar la RENFE i complir la llei. Que l'estatutet és llei, encara que estigui recorregut al TC.
La qüestió del traspassos pendents dona peu per a parlar de la nova ministra de cultura: Ángeles González Sinde.
L'existència d'un ministeri de cultura, quan la cultura és competència de les comunitats autonomes és: 1- una duplicitat flagrant. Volen estalviar? eliminin aquest ministeri. 2-en molts casos una font de conflictes i d'agressió. En particular, l'Ángeles González va declarar-se en el seu moment a favor del "manifiesto por la lengua común", amb el que pots comptar quin respecte pel multilingüisme de l'estat pot tenir. I la fan ministra.
A més, la senyora aquesta, que ve de ser presidenta de l'acadèmia del cinema espanyol, està en contra de les descàrregues P2P. i està per protegir més els drets d'autor.
És la infiltrada de la SGAE al govern?
Llavors se m'acut que vet aquí l'explicació del ministeri de cultura: assegurar-se que la maquinària de propaganda del cinema espanyol està a favor del govern (encara que, com a maquinària de propaganda, és prou lamentable) i, segon, defensar els interessos dels "artistes" de la SGAE. En definitiva, els mateixos tipus que fan funcionar la maquinària dita. Com si amb la SGAE no es defensessin prou tots sols.
Ángel Gabilondo, ex rector de la Universitat Autònoma de Madrid (i germà del periodista Iñaki Gabilondo, quina casualitat!), assumeix el ministeri d'educació. Educació també és una competència traspassada. Molt del que he dit de cultura, doncs, també s'aplica aquí.
I també al ministeri de sanitat, que és una altre competència traspassada. La nova ministra és la Trinidad Jiménez.
Aquesta senyora es va fer famosa en el seu moment perquè, fa uns anys, en el cartell de campanya a les eleccions a l'ajuntament de Madrid on era candidata apareixia "massa bonica". Es va censurar el cartell original i se'n va fer un de nou amb la candidata Jiménez vestida de forma més discreta. Quines coses!
Adonem-nos que han substituït a tres ministres de carteres que, oficialment, estan traspassades a les comunitats autònomes: educació, sanitat i cultura. Repeteixo la idea d'abans: si volen estalviar, perquè mantenen ministeris inútils? L'administració central sobra! L'existència dels ministeris de Cultura, Educació i Sanitat és una estafa per als súbdits pagadors d'impostos!
Però si és l'estat el que estafa, paga i calla.
En resum, que em puc equivocar, però em fa l'efecte que aquests canvis al govern de l'estat semblen fets a mida per a tocar els pebrots i per a no ensumar ni de lluny per on vindran les bufetades en el desastre al que ens aboca la crisi.
Cada dia que passa sense finançament la Generalitat està més a prop de la suspensió de pagaments. Cada dia que passa entre 600 i 1000 aturats més al carrer.
Els que han posat ni ho faran millor que els d'abans ni canviaran res de fons. Potser són més bufons i sortiran millor a les fotografies o les seves declaracions tindran més claca. En la pràctica les polítiques seran les mateixes.
Noves cares per a les mateixes polítiques que deixen cada dia entre 600 i 1000 nous aturats al carrer.
Els nomenaments em porten al cap una teoria semi-conspiranòica que vaig llegir a un llibre, em sembla que de Toni Negri, no se si "Imperi" o "Multitud". La teoria és aquesta: no és veritat que existeixi un club secret amb l'elit dels homes més poderosos del planeta i que dirigeixin els destins del món sense que ningú ho sàpiga. No és cert. Però és una simplificació útil que permet explicar el funcionament del món. És dir: no hi són, però com si hi fossin.
Amb els nomenaments passa una cosa semblant. Al meu parer, no crec que es pugui dir que hagin estat triats a propòsit amb la intenció de tocar els nassos al nacionalisme català (o potser sí?). Ni crec que es pugui dir que estiguin pensats per accelerar i aprofundir els efectes més negatius de la crisi. Però, de fet, és com si així fos.
Amb Chaves caldrà negociar el finançament i el desplegament de l'estatut. Ha anunciat que fomentarà la "cooperació de les institucions" i que s'han acabat les "reivindicacions de les autonomies". Autonomies. Que Catalunya sigui una nació preambular no compta. de fet, mai ha comptat. Amb el Chaves, encara menys. Tanmateix, les reivindicacions, de moment, quedarien prou satisfetes només que s'acomplís la llei.
Perquè la llei, l'estatut, no el compleix l'estat. És prou molest. Si jo no acato la llei, em multen o em tanquen a la garjola. L'estat, no. Els ministres de l'estat no compleixen la llei i ningú no els tanca a la presó.
Tots som iguals davant la llei, excepte els ministres. Ves per on.
Comencem per l'Elena Salgado. La vicepresidenta que farà de Solbes.
Perquè ha plegat Solbes? diuen que perquè estava cansat. També diuen que perquè més d'un cop havia contradit al ZP. Recentment, a la cimera del G20: EL ZP anuncia per la tarda que es començarà a sortir de la crisi el segon semestre d'enguany. L'endemà, el Solbes diu que el Banc d'Espanya probablement té raó en afirmar que almenys durant el 2010 encara continuarà la recessió.
Solbes plega i el substitueix la Salgado que, cal esperar, dirà allò que li agradi escoltar al ZP: "¡prometo! ¡apoyaré! ¡jugamos la championslí! ¡la crisis se acaba!" i coses per l'estil
Seguim amb Pepiño Blanco. Un personatge que és l'equivalent a l'Acebes, o al Trillo de l'època aznariana del PP: allò que es coneix com un "doberman".
El personatge ocuparà el gran buit que deixa la Maleni al ministeri de Fomento, o sigui els responsables de la RENFE i d'AENA.
La Maleni se'n va però els esvorancs es queden. Això ho saben prou bé els usuaris de RENFE. En particular els usuaris de la línia de Girona, que com els de la línia de Tarragona en el seu moment, ara estan patint a les rodalies i els regionals els efectes devastadors de les obres de l'AVE, o del "putoavedelscollons", que és l'expressió més comú entre els afectats per a referir-se al tren ràpid.
Doncs bé, el Pepiño Blanco, en virtut de ministre, és el nou amo de la RENFE. Sí, aquella companyia que havia de traspassar-se fa molt de temps, segons l'estatut.
Serà declaració d'intencions, o no, però avui mateix el Blanco ja ha deixat anar que les obres de Fomento serveixen per vertebrar Espanya.
Ha deixat anar el mot "Espanya" de forma explosiva, al vell estil falangista. De pas ens ha recordat que Espanya, gairebé 300 anys després del Decret de Nova Planta, encara no està vertebrada. O sigui, que és un invertebrat com els cucs.
300 anys després, hom pensa que potser és que la seva natura és aquesta (la del cuc) i que no cal vertebrar-la.
No és una qüestió de vertebracions. Només caldria traspassar la RENFE i complir la llei. Que l'estatutet és llei, encara que estigui recorregut al TC.
La qüestió del traspassos pendents dona peu per a parlar de la nova ministra de cultura: Ángeles González Sinde.
L'existència d'un ministeri de cultura, quan la cultura és competència de les comunitats autonomes és: 1- una duplicitat flagrant. Volen estalviar? eliminin aquest ministeri. 2-en molts casos una font de conflictes i d'agressió. En particular, l'Ángeles González va declarar-se en el seu moment a favor del "manifiesto por la lengua común", amb el que pots comptar quin respecte pel multilingüisme de l'estat pot tenir. I la fan ministra.
A més, la senyora aquesta, que ve de ser presidenta de l'acadèmia del cinema espanyol, està en contra de les descàrregues P2P. i està per protegir més els drets d'autor.
És la infiltrada de la SGAE al govern?
Llavors se m'acut que vet aquí l'explicació del ministeri de cultura: assegurar-se que la maquinària de propaganda del cinema espanyol està a favor del govern (encara que, com a maquinària de propaganda, és prou lamentable) i, segon, defensar els interessos dels "artistes" de la SGAE. En definitiva, els mateixos tipus que fan funcionar la maquinària dita. Com si amb la SGAE no es defensessin prou tots sols.
Ángel Gabilondo, ex rector de la Universitat Autònoma de Madrid (i germà del periodista Iñaki Gabilondo, quina casualitat!), assumeix el ministeri d'educació. Educació també és una competència traspassada. Molt del que he dit de cultura, doncs, també s'aplica aquí.
I també al ministeri de sanitat, que és una altre competència traspassada. La nova ministra és la Trinidad Jiménez.
Aquesta senyora es va fer famosa en el seu moment perquè, fa uns anys, en el cartell de campanya a les eleccions a l'ajuntament de Madrid on era candidata apareixia "massa bonica". Es va censurar el cartell original i se'n va fer un de nou amb la candidata Jiménez vestida de forma més discreta. Quines coses!
Adonem-nos que han substituït a tres ministres de carteres que, oficialment, estan traspassades a les comunitats autònomes: educació, sanitat i cultura. Repeteixo la idea d'abans: si volen estalviar, perquè mantenen ministeris inútils? L'administració central sobra! L'existència dels ministeris de Cultura, Educació i Sanitat és una estafa per als súbdits pagadors d'impostos!
Però si és l'estat el que estafa, paga i calla.
En resum, que em puc equivocar, però em fa l'efecte que aquests canvis al govern de l'estat semblen fets a mida per a tocar els pebrots i per a no ensumar ni de lluny per on vindran les bufetades en el desastre al que ens aboca la crisi.
Cada dia que passa sense finançament la Generalitat està més a prop de la suspensió de pagaments. Cada dia que passa entre 600 i 1000 aturats més al carrer.
Els que han posat ni ho faran millor que els d'abans ni canviaran res de fons. Potser són més bufons i sortiran millor a les fotografies o les seves declaracions tindran més claca. En la pràctica les polítiques seran les mateixes.
Noves cares per a les mateixes polítiques que deixen cada dia entre 600 i 1000 nous aturats al carrer.
dilluns, 6 d’abril del 2009
Cant Espiritual
Estava remenant la caixa de DVDs i en un d'ells m'he trobat una antologia de l'obra poètica de "l'alquimista", Josep Palau i Fabre, o el "monstre" com es va posar a ell mateix en la seva autobiografia publicada de forma pòstuma. [1] [2] [3]
I me'ls he rellegit. I he trobat el Cant Espiritual. Em veig identificat en aquest text que descriu la contradicció espiritual de l'home que declarant-se ateu, en canvi desitja conèixer i estimar, i potser estima, Déu.
L'home és contradicció.
Ens aquestes dates de Setmana Santa em sembla adequat adornar el bloc amb el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre.
Cant espiritual
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
I me'ls he rellegit. I he trobat el Cant Espiritual. Em veig identificat en aquest text que descriu la contradicció espiritual de l'home que declarant-se ateu, en canvi desitja conèixer i estimar, i potser estima, Déu.
L'home és contradicció.
Ens aquestes dates de Setmana Santa em sembla adequat adornar el bloc amb el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre.
Cant espiritual
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
París, 14 de maig del 1950
Etiquetes de comentaris:
literatura,
personatges,
religió
divendres, 3 d’abril del 2009
De Londres a Estrasburg
Ahir, a Londres, cimera del G20 . Avui,a Estrasburg, cimera de l'OTAN.
La d'ahir va acabar amb optimisme, somriures profident i amb el missatge de que això està superat.
Ui, ui, ui...
ZP, amarat de l'esperit positiu amb que va acabar la reunió, va tenir temps per anunciar ahir mateix que es començaran a veure símptomes de recuperació al segon semestre d'enguany.
El Solbes, en canvi, avui dona carta de validesa a les previsions del Banc d'Espanya, que diu que la recessió encara s'allargarà el 2010, que augmentarà l'atur i que caurà l'activitat econòmica.
A mi em sembla que Solbes té rao. De fet, em sembla que Solbes és optimista.
Però tornem al G20. Tinc algunes objeccions. Sense dubtar de la bona voluntat dels "líders del G20", jo em demano: l'ONU serveix per a alguna cosa? No, veritat? i perquè G20?, perquè no G-tothom? Perquè aquesta indissimulada prepotència: "líders mundials refunden capitalisme"?
I com pensaven solucionar la crisi, entre canapé i canapé? És sabut que aquestes reunions tenen una missió: escenificar. Abans de la reunió tothom s'ha posat d'acord i quan van els caps és per signar i fer-se les fotos. Els caps no entren en discussions tècniques. És de suposar, doncs, que a aquesta reunió tothom anava amb el seu paper ben après.
I que han escenificat? una cant a l'optimisme! això està superat! tenim solucions! Adoptarem les mesures adequades per a superar la recessió!
Passa, però, que els experts en economia no es posen d'acord en el fet de si les "mesures" adoptades pel G20 serviran per alguna cosa. En economia hi han escoles de pensament. Es pot pensar que depenent de la teoria econòmica favorita de l'economista de torn, l'opinió sobre les mesures adoptades, variarà.
També se'ns diu que les "mesures adoptades" corresponen más a les preferides per la parella Àngela - Sarko enfront de les proposades pel duet Brown - Obama. Curiosisim. ¿Tindrà alguna cosa a veure l'estat econòmic dels EUA i el Regne Unit, en comparació amb el d'Alemanya i França?
Quina casualitat que tots els defensors d'una determinada "teoria econòmica" estiguin agrupats a sengles bandes de l'Atlàntic, no?
Encara que podria ben bé ser que no estiguem parlant de "teories econòmiques" sinó d'"interessos polítics".
Ningú ens garantitza que les "mesures adoptades" es corresponguin a les de la teoria econòmica més escaient per a superar la crisi. I molt em temo, que ningú ens garanteix que els "interessos polítics" vencedors en la cimera siguin els més adequats.
La crisi continuarà. Les "mesures adoptades" no pretenen canviar res. Només proposen posar més controls financers per evitar futures bombolles especulatives. Han musculat a l'FMI i l'han engreixat amb més fons per intervenir a estats en fallida. Els paradissos fiscals tenen els dies comptats. De les ajudes de l'FMI en poden parlar, i molt, països "emergents" i del tercer món.
No ha canviat res! El sistema és el mateix. Si no canvia res de fons, com això pot contribuir a arreglar res? Tant se val, però, els capitostos estan contents amb les "mesures adoptades". Estan contents? o només ho fan veure?
Escenificació. Teatre. Abans de la cimera del G20, a Londres, les porres de la policia contra els manifestants que protestaven contra els senyors del sistema no eren de broma.
A Estrasburg les porres contra els manifestants anti-OTAN tampoc han estat de broma.
A una banda estan ells. A l'altre nosaltres.
Un altre món és possible.
La d'ahir va acabar amb optimisme, somriures profident i amb el missatge de que això està superat.
Ui, ui, ui...
ZP, amarat de l'esperit positiu amb que va acabar la reunió, va tenir temps per anunciar ahir mateix que es començaran a veure símptomes de recuperació al segon semestre d'enguany.
El Solbes, en canvi, avui dona carta de validesa a les previsions del Banc d'Espanya, que diu que la recessió encara s'allargarà el 2010, que augmentarà l'atur i que caurà l'activitat econòmica.
A mi em sembla que Solbes té rao. De fet, em sembla que Solbes és optimista.
Però tornem al G20. Tinc algunes objeccions. Sense dubtar de la bona voluntat dels "líders del G20", jo em demano: l'ONU serveix per a alguna cosa? No, veritat? i perquè G20?, perquè no G-tothom? Perquè aquesta indissimulada prepotència: "líders mundials refunden capitalisme"?
I com pensaven solucionar la crisi, entre canapé i canapé? És sabut que aquestes reunions tenen una missió: escenificar. Abans de la reunió tothom s'ha posat d'acord i quan van els caps és per signar i fer-se les fotos. Els caps no entren en discussions tècniques. És de suposar, doncs, que a aquesta reunió tothom anava amb el seu paper ben après.
I que han escenificat? una cant a l'optimisme! això està superat! tenim solucions! Adoptarem les mesures adequades per a superar la recessió!
Passa, però, que els experts en economia no es posen d'acord en el fet de si les "mesures" adoptades pel G20 serviran per alguna cosa. En economia hi han escoles de pensament. Es pot pensar que depenent de la teoria econòmica favorita de l'economista de torn, l'opinió sobre les mesures adoptades, variarà.
També se'ns diu que les "mesures adoptades" corresponen más a les preferides per la parella Àngela - Sarko enfront de les proposades pel duet Brown - Obama. Curiosisim. ¿Tindrà alguna cosa a veure l'estat econòmic dels EUA i el Regne Unit, en comparació amb el d'Alemanya i França?
Quina casualitat que tots els defensors d'una determinada "teoria econòmica" estiguin agrupats a sengles bandes de l'Atlàntic, no?
Encara que podria ben bé ser que no estiguem parlant de "teories econòmiques" sinó d'"interessos polítics".
Ningú ens garantitza que les "mesures adoptades" es corresponguin a les de la teoria econòmica més escaient per a superar la crisi. I molt em temo, que ningú ens garanteix que els "interessos polítics" vencedors en la cimera siguin els més adequats.
La crisi continuarà. Les "mesures adoptades" no pretenen canviar res. Només proposen posar més controls financers per evitar futures bombolles especulatives. Han musculat a l'FMI i l'han engreixat amb més fons per intervenir a estats en fallida. Els paradissos fiscals tenen els dies comptats. De les ajudes de l'FMI en poden parlar, i molt, països "emergents" i del tercer món.
No ha canviat res! El sistema és el mateix. Si no canvia res de fons, com això pot contribuir a arreglar res? Tant se val, però, els capitostos estan contents amb les "mesures adoptades". Estan contents? o només ho fan veure?
Escenificació. Teatre. Abans de la cimera del G20, a Londres, les porres de la policia contra els manifestants que protestaven contra els senyors del sistema no eren de broma.
A Estrasburg les porres contra els manifestants anti-OTAN tampoc han estat de broma.
A una banda estan ells. A l'altre nosaltres.
Un altre món és possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)