dijous, 31 de desembre de 2015

Gràcies! Feliç any nou!

Post d'urgència per acabar l'any. Aprofito el moment abans de posar-me a pelar els grans de raïm i buidar-los de llavors. Sí, soc dels que pelen el raïm. Què passa?.

Fet l'aclariment anterior, anem al gra (de raïm), que aquest procés de pelar grans és força laboriós: Res, que volia desitjar per tu i per a tothom qui estimes, que sempre siguis feliç.

D'acord, dir això potser és una mica pastelós i cursi i tal, però em ve molt de gust enviar bones vibracions amb l'excusa de l'entrada d'any.

I donar-te les gràcies. Per moltes raons, segur que puc donar-te les gràcies. I si, també sé que això és pastelós. Què hi farem, tu. Serà que el cava m'està posant tendre.

Tant li fa.

Gràcies, a tu, i que siguis molt feliç!

dimarts, 29 de desembre de 2015

Cal fer govern per seguir amb el Procés Constituent.

Vist amb un parell de dies de distància, i haver-ho rumiat i parlat, i tenint en compte, a més que per aquest proper dissabte encara hi ha la reunió del consell polític de la CUP, ara és un bon moment, potser l'únic, per recapitular i ordenar les idees. O sigui, per escriure aquest post al blog.

Lliçó apresa: a una assemblea empatada, o gairebé empatada no pots anar-hi confiant que l'aritmètica d'una votació et solucioni les coses. Has d'anar-hi amb arguments per a convèncer als altres i, si malgrat tot persisteix l'empat, buscar una solució més intel·ligent que no pas la simple votació. Potser el diumenge passat hauria estat un bon moment per aplicar un mètode com el del consens sistèmic.


Què és això del "Consens sistèmic"? aquest vídeo ho explica molt bé:

Potser no cal arribar a fer servir sofisticades tècniques grupals de presa de decisions, però és lleig pretendre resoldre una qüestió com aquesta amb una moneda a l'aire: Si al final una opció hagués guanyat per un vot, entenc que tota la CUP hauria fet seu el resultat de la votació. És una mica fort.

La democràcia, realment, funciona així? No, el que funciona així són els "sistemes democràtics". Però l'objectiu d'aquests sistemes és més aviat resoldre qüestions pràctiques. La Democràcia, com a concepte i en majúscules, és quelcom que té a veure més amb valors i amb respecte. No hauríem de perdre-ho de vista.

En resum, que els sistemes democràtics estan per implementar de la millor forma possible la Democràcia, però no són la Democràcia.

No val dir, doncs, farem una assemblea, votarem i per art de màgia tot es resoldrà. És un error creure en la mística de l'Assemblea, o en la mística de la votació a ma alçada. Només es tracta de tècniques, i cal aplicar-les correctament. El que compta és el debat, el respecte i, sobretot, la voluntat d'arribar a acords.

Irònicament, però, la "mística" de l'Assemblea va funcionar -de forma inesperada- donant com a resultat un empat que reflectia de la millor forma possible la divisió interna a la CUP.

No era la resposta mirar de resoldre la qüestió plantejada amb una moneda a l'aire. En aquest sentit, el resultat de l'assemblea ens ha salvat a tots del "no debat". Cal buscar un consens. No només al si de la CUP. També entre la CUP i JxSí. Estic segur que s'ha fet un esforç molt gran fins ara. Cal continuar fent-lo. No es pot tirar la tovallola ara.

Cal arribar a l'acord. No vull ni pensar que tot plegat acabarà en el no res.

JxSí i la CUP s'han de posar d'acord en investir a Mas o a qui sigui. Però no és acceptable en cap cas anar a noves eleccions al març. Han de ficar-se això al cap.

Sempre s'ha dit que la baula dèbil de la cadena que porta a la independència són els polítics. Però a fe de Déu, que ningú es podia imaginar que fos una baula tan dèbil.

Si al final anem al març jo sé que seguiré militant en l'independentisme, que no ho deixaré córrer perquè jo crec en la independència com un bé en ella mateixa. Com una eina multiús de gran eficàcia de la que el meu país no ha pogut disposar. En aquesta lluita hi seguiré fins que s'aconsegueixi. Donec Perficiam. Però també crec que si aquesta oportunitat es perd, es trigarà molts anys, potser dècades, a tenir una nova oportunitat, la força i la il·lusió d'aquests darrers cinc anys s'haurà malbaratat de la pitjor manera possible.

Jo puc acceptar lluitar i perdre. No puc acceptar perdre per simple incompareixença. Cal fer un govern a Catalunya que avanci amb el procés constituent. Que sumi la gent que falta perquè si alguna cosa hem après de l'assemblea de la CUP és que no n'hi ha prou amb el 50% + 1. Funcionarà com a "sistema democràtic", però no és Democràcia. Podem fer-ho, sumar més, molt més del 50% + 1. Però cal un govern, amb Mas o sense. L'oportunitat és ara.

I si al final no es fa la independència que sigui perquè ens han tancat a tots. Però no per que no s'han donat totes les passes per aconseguir-la.

Cal, doncs, avançar. Hem de seguir esperant a la CUP. Amb el resultat del diumenge, com que no hi ha hagut cap canvi d'escenari, JxSí, lògicament, ha decidit no moure's. El dia 2 tindrem una decisió, o no, i quedarà molt menys temps de reacció. Ho torno a dir, no m'estranyaria gens una decisió de "no decisió" i esperar a que JxSí faci una proposta d'última hora, amb un candidat diferent. Qui sap. Potser JxSí, depenent del que es digui el dia 2, farà una proposta. Però tot plegat estarà ja en terminis d'agonia.

Una agonia difícil d'explicar. Encara més quan és un fet que de l'assemblea del diumenge l'únic punt en el que no es va arribar a un acord va ser en el de investir a Mas. El preacord ofert per JxSí es va acceptar a les dues opcions. CUP i JxSí, doncs, estan d'acord en el què, el quan i el com. Pregunto a CUP i JxSí: El Qui és tan important com per engegar-ho tot a rodar?

Potser sí. No per a tothom Però sí per a alguns dels actors. Entenc que dins la CUP hi ha qui vol aprofitar el moment per destruir CDC. Igual com a CDC n'hi han que il·legalitzarien la CUP sense pensar. L'odi mutu entre sectors d'ambdues formacions és profund i ve de temps. Però crec que la majoria dels votants de JxSí i de la CUP desitgen una entesa.

Si no hi ha entesa em semblaria natural que aquesta majoria de votants entenguessin que no se'ls ha representat correctament i que, arribats al març, triessin uns altres representants o, simplement, es quedessin a casa.

Això, segurament, significarà la destrucció de CDC. Algú se n'alegraria. Per la banda de la CUP, primer de tot, estaria per veure si es tornarien a presentar ja que la seva estratègia és municipalista. No cal ser un geni per veure que al març el més possible seria esperar un creixement d'En Comú-Podem, i potser d'ERC. Segurament seria possible un govern d'esquerres a Catalunya, qui sap si amb el PSC. En tot cas, els partits independentistes difícilment sumarien. És més, probablement ERC ni tan sols seria la primera força del govern d'esquerres. A Madrid, un cop autodissolta la rebel·lió catalana, el pacte d'esquerres potser arribaria a ser una opció viable, qui sap si, fins i tot, amb el suport d'ERC que hauria de gestionar el neo-putaramonetisme.

En fi. Potser hi haurà qui busqui aquest escenari. No deixa de ser un camí conegut cap enlloc, però és una zona de confort.

Jo el trobo detestable. Seria el fracàs. Hauríem perdut els cinc anys que van des de la sentència de l'estatut fins avui. Estaríem amb la Generalitat intervinguda per l'estat -autonomia zero en la pràctica- i sense cap més projecte que el de "qui dia passa any empeny". Aquest país ha donat el millor de si aquests darrers anys per trobar-se ara amb que tot se'n pot anar a fer punyetes pels tacticismes insans d'uns i altres.

Resten dues setmanes.Feu-ho com vulgueu. M'és igual si el president és Mas o Carmen de Mairena. Es tracta de que ara ja no es pot abandonar. Ha d'haver un govern sí o sí.

Tot està per fer i tot és possible. Però no ens despistem que cada cop tenim menys temps.

Avui, la revolució és fer la independència. No la caguem. No tinguem por.

diumenge, 27 de desembre de 2015

Empat a 1515! (actualització a les 07:59, 28/12)

Empat a 1515 vots. Increïble. Potser el més greu de tot és això, que és increïble. Amb aquest resultat serà impossible evitar les suspicàcies. Ni Sí, ni No, si no tot el contrari.

D'acord. Assumeixo que el resultat ha estat aquest. Accepto també que si Déu existeix, han de fitxar-lo de guionista del Polònia, perquè, reconeguem-ho, aquest gag ha estat dels bons de veritat.

Podia haver sortit el Sí. Aleshores les esquerres "pures" haurien acusat als cupaires de criptoburgesos i reaccionaris. D'haver-se venut a Mas per un plat de llenties. Ja ho estaven dient.

Podia haver sortit el No. Aleshores els indepes "purs" haurien acusat als cupaires de fer el joc als unionistes i votar el mateix que PPSOEC's. També ho estaven dient.

I llavors la CUP va i vota... i empat. L'únic resultat que els permet dir sí i no a la vegada. La combinació única de vots que permetia que tot seguís igual com estava ahir.

Però avui es visualitza que la divisió interna a la CUP és completa. Compte que amb aquesta divisió Mas no serà President. Suposant que dels 10 diputats cupaires, cinc votessin a favor de Mas, i cinc en contra (que és el que, a dreta llei, es dedueix de la votació d'avui), Mas no és triat, ni en primera ni en segona volta.

Quines opcions hi han? Anna Gabriel deia que aquesta és l'oportunitat per a JxSí de generar una nova proposta. Pasapalabra. "Mas sí, Mas no" era una pregunta massa difícil per a la CUP.

Tampoc m'estranyaria gaire que JxSí acabés generant aquesta nova proposta. El moviment de Junqueras deixant el càrrec d'alcalde de Sant Vicenç dels Horts deu tenir alguna explicació.

Jo crec que hi haurà  acord. Però es tancarà el minut abans, el segon abans que el plaç expiri. I crec que Mas no serà el President. Fins fa no res apostava per Romeva com a candidat alternatiu, però ara crec que serà Junqueras.

De fet, tinc la sensació que entre bastidors s'estan movent molts fils. I l'espectacular, per inversemblant, resultat de l'assemblea d'avui fa pensar que d'aquesta pel·lícula no en sabem ni la meitat.

Ho veig clar: Catalunya serà independent, però pel camí passarà alguna cosa increïble i esotèrica. Ves a saber: la confirmació de la vida extraterrestre; l'emergència de l'Atlàntida; l'aparició d'una Intel·ligència Artificial a Internet que revelarà a la humanitat les veritats últimes sobre la vida, la mort i l'Univers; o el descobriment d'una conspiració illuminatti per dominar el món... I en la que sigui, la independència de Catalunya serà un factor clau.

Que no t'ho creus? Doncs mira, empat a 1515. Jo tampoc m'ho crec.

Sense conyes, què passarà ara? dissabte que ve, 2 gener, votarà el consell polític de la CUP. Una mini assemblea d'aproximadament 70 representants de les  d'organitzacions que s'apleguen a la CUP. A ells els tocarà decidir. 

Doncs bé, no em semblaria gens estrany que fessin alguna cosa que permetés mantenir la incertesa fins el dia 9, que és quan acaba el plaç i es convoquen noves eleccions de forma automàtica. 

La CUP mantindrà la incertesa. Ni CUP ni JxSí no volen noves eleccions, però si s'hi arriba, qui té molt més a perdre és JxSí (o, més ben dit, el sector CDC). 

JxSí té  més a perdre, però el resultat d'avui, en tot cas, tampoc és bo per a la CUP. La "suspicàcia democràtica" que genera l'empat és tan verinosa, o més, com hauria estat un resultat a la búlgara. En fi. Amb esforç, però accepto que això és el que ha passat, tot i ser tan improbable. Realment reflexa la divisió interna a la CUP.

Resultat dur i difícil, doncs, també per a la CUP. Tanmateix, la CUP és municipalista i no tenen pressa (van poc a poc perquè van lluny, com diu l'eslògan). Si la CUP manté la pressió, a JxSí no li en quedarà una altre que, a última hora, presentar un candidat alternatiu, que serà Junqueras. 

O no. A veure què passa demà. Al Parlament està prevista la junta de portantveus. Potser hauran moviments. 

Un company meu de quan treballava a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró deia que "Els problemes complexos requereixen solucions complexes". Cal tenir-ho ben present: entre mans tenim un problema molt complex, amb molts factors.

Qui sap, vull creure que avui s'ha avançat cap a una solució satisfactòria, encara que ara no ho sembli. La porta segueix oberta. Encara es pot completar l'equació i perfeccionar la resposta.

En quinze dies, la solució definitiva.

23:41. Actualització. Vincent Partal ha publicat aquest editorial d'urgència i crec que val la pena llegir-la. Encertadament para atenció que que el que s'ha votat finalment a l'Assemblea de la CUP és acceptar la proposta de JxSí i que la fractura entre els cupaires està només en investir, o no, a Mas. És dir, hi ha acord en el què, el com i el quan. 

I ara que algú aturi tot el procés perquè no hi ha acord en el Qui.

Això no està, ni molt menys, decidit, però amb el resultat d'avui que no s'arribés finalment a un acord seria molt difícil d'explicar.

Paciència. En quinze dies, la solució definitiva.

07:59 (de 28/12), Actualització 2 (i prou!). He d'escriure aquesta actualització o rebento. Potser m'obsessiona massa la política (i les mates), o potser ahir vaig sopar massa, però aquesta nit no he dormit gaire i he rumiat sobre el sorprenent resultat d'empat a 1515. I si resulta que no és un resultat tan sorprenent? ahir vaig dir massa alegrement en aquest mateix post que aquest resultat era molt improbable però, en realitat: si essencialment hi ha un empat, quina és la probabilitat que, efectivament es produeixi un empat? Alta, lògicament.

La clau és que cal fer una anàlisi de probabilitats condicionades. La majoria de càlculs que diuen que la probabilitat era menyspreable parteixen de suposicions equivocades: que totes les combinacions de Sí-No eren igual de probables; o que el vot de cada assembleari particular anava al 50% (moneda a l'aire a l'hora de votar!). 

Però el model matemàtic de l'assemblea d'ahir, no era tan simple. En realitat, a la darrera votació l'assemblea estava pràcticament al 50% a favor i en contra (diguem que cinc amunt o avall de  1515 per a cada opció, com ja s'havia dit dies abans); i el vot "individual" de cada assembleari ja estava, per dir alguna cosa, en un 99% a favor (o en contra) amb un 1% de probabilitat de canvi en el sentit de vot per error, per repensar-s'ho o pel que fos, però és que, a més, no es pot dir que els vots dels assemblearis fossin independents entre ells.

Amb un plantejament com l'anterior, qui s'anima a calcular la probabilitat de l'empat? (em reservo fer un post sobre "el cas de l'assemblea" al meu bloc de tecnologia).

dilluns, 21 de desembre de 2015

Sun Tzu diu: "Ataca quan el teu enemic és dèbil i tu fort".

Ingovernable. Aquesta paraula s'ha dit molt avui.

la suma PP+Cs no arriba. La suma PSOE+P's+IU, tampoc. "És que caldria sumar a ERC i/o DiL". Ah, sí? A on? a qui accepti un referèndum? i qui serà? El PSOE no ho acceptarà mai. PP i C's tampoc, per descomptat.

La premissa, a més, és que PP i PSOE no pactaran entre ells. Personalment, no veig perquè  no haurien de fer-ho.

La meva aposta és que pactaran. PP i PSOE pactaran  i a aquest pacte se sumarà C's. Avui mateix  Rajoy llençava a l'aire aquesta possibilitat: el front constitucionalista o, més ben dit, front nacionalista supremacista espanyol.

Segurament la reacció de PSOE (i potser C's) serà, d'entrada, dir que no. Però no els en quedarà una altre. PSOE i P's no pactaran només que P's mantingui la coherència en el seu programa i no parlo ja de la qüestió del referèndum per Catalunya. Em refereixo a la resta del seu programa, inassumible pel PSOE.

PP i C's, per la seva banda, no poden comptar amb ningú més. El centredreta de DiL i PNB està vetat per C's i a la inversa. L'amor és mutu.

Si l'eix esquerra-dreta es manté, doncs, resulta que els 17 diputats independentistes catalans són imprescindibles per formar governs. Però, a la vegada, es rebutja la seva participació.

A més, la pregunta és si aquests diputats estarien per aquesta feina. Jo crec que no. Els diputats independentistes catalans no han anat a Madrid a demanar cap referèndum. Això ja es va fer en el seu moment i va ser denegat i tornat a denegar. El punt en el que estem ara és que no es va a demanar res més. Es va a Madrid amb el mandat d'exercir la representació de la part molt nombrosa  del poble de Catalunya que se sap i es vol sobirà i en procés d'independència. Si de cas es va a escoltar les ofertes que, de forma molt improbable, es puguin fer.

Aquests diputats són i han d'exercir de representants  de la República Catalana que s'està bastint. No són súbdits de l'estat espanyol. Si no representants de la nació catalana en conflicte amb l'estat. I conflicte és la paraula que ho descriu de forma més precisa.

Sun Tzu diu que has de colpejar el teu enemic quan tu ets fort i ell és feble. Mai com ara l'estat espanyol serà tan feble. Ara bé, la república catalana és prou forta? aquest seria el moment per organitzar el govern català que ha de tirar endavant el procés d'independència. I fer-ho amb celeritat, aprofitant aquest moment d'extrema debilitat de l'estat espanyol.

La criticitat de la situació és tanta que tard o d'hora es veurà. El nacionalisme espanyol ho veurà. Quan ho vegin tancaran files.  Faran l'únic pacte possible: el de totes les forces nacionalistes espanyoles, és dir, el front constitucionalista que demana Rajoy: PP + PSOE + C's.

El meu dubte és si la República serà capaç d'aprofitar el moment. JxS i CUP han de pactar per fer govern. El moment és ara.

Evidentment, es pot seguir jugant a veure qui és més maximalista i arribar a noves eleccions al març. Ves a saber. Aquest regal permetria a l'estat espanyol anar a eleccions al juny, però probablement amb l'afer català desactivat de l'única forma que realment poden fer-ho: per la infinita estupidesa dels partits catalans.

Tant de bo que no sigui el que acabi passant.

El que demano és, doncs, que uns i altres deixin de perdre el temps. Tenen  l'obligació de  posar-se d'acord.

En aquests moments ja és inajornable.

diumenge, 20 de desembre de 2015

Star Wars. El despertar de la Força




Acabem de tornar del cinema de veure "Star Wars. El despertar de la Força".

M'ha agradat. Molt.

No penso fer spoilers. Si encara no l'has vist, una recomanació: ves a veure-la. Estic segur que t'agradarà.

Per moltes i bones raons:

Perquè és diferent. Té estil propi.

La fotografia i els efectes especials estan, com se sol dir, al servei de la història. La pirotècnia està mesurada. Les imatges generades per ordinador s'integren amb naturalitat amb paisatges reals. I cal dir-ho: la fotografia és preciosa.

Es deixa enrere la complexitat política dels tres primers episodis  i es retorna a la historia de vincles familiars i de sang dels tres últims. Però encara més, es diu sense embuts que aquesta és una historia que parla de la guerra eterna entre el bé i el mal.

Els personatges: Tornen els personatges de la primera trilogia i no precisament amb papers menors. Al contrari. Són centrals. Apareixen personatges nous. Potser és la part més irregular de la pel·lícula. Em quedo, però, amb el personatge de Rey, la jove i valenta drapaire del planeta Jakku. Quina es la seva història? No es desvetlla pas en aquesta primera pel·lícula, però el seu personatge creix en protagonisme i intensitat a mida que passen els minuts i, definitivament, enamora.

La protagonista més principal és una noia. Les dones són importants en aquesta història. Hi han dones comandant, lluitant, traint i guiant. Aquesta pel·lícula és diferent també en posar les dones al mateix nivell que els personatges masculins. Això no hauria de cridar l'atenció perquè hauria de ser el normal. El cas és que no ho és.  La pel·lícula cuida aquest aspecte. És molt d'agrair.

Igual com es visualitza la igualtat de gènere, també és visualitza la igualtat racial (i no em refereixo a la multitud d'espècies alienígenes): el co-protagonisme de Finn va molt més enllà del paper que tenia Lando Calrisian  a la primera trilogia. No és pas l'únic cas de varietat ètnica però és el més visible.

Em sembla bé. En un món global i barrejat, les llegendes i les històries han d'adreçar-se a la globalitat i a la barreja. Està clar que aquesta generació també tindrà la seva llegenda.

M'han agradat molt, tot i l'acció continua: els diàlegs, les escenes  de dos. Algunes de pur cinema. Escenes resoltes amb senzillesa, vestuari i prou, sobre un escenari natural i sense retocs digitals. Fantàstic. Això és, potser, el que més m'ha agradat: la frescor, la sensació de que estava veient una pel·lícula feta amb ganes, amb amor, amb joventut i cuidant els detalls.

Feia temps que no em passava: anar al cinema i trobar la sala plena. Amb un públic amb tantes ganes de veure una pel·lícula. Amb aplaudiments saludant els impressionants i emblemàtics títols inicials, o la primera aparició de Han Solo i Chewbacca, o la del Falcó Milenari. Pura emoció. Què més es pot demanar?

No tot és perfecte, segur. Però, els punts bons, per mi, superen de llarg els no tan bons. Repeteixo el que he dit abans: si encara no l'has vist, ves-hi. T'agradarà.

I que la Força t'acompanyi.


dissabte, 19 de desembre de 2015

20D Eleccions generals a l'estat del que encara formem part.

Demà toca votar. O no. Que votar és una tria personal, i és la primera decisió a prendre en una jornda electoral.

A mi em fa molta mandra anar a votar demà. Però hi aniré. Em fa molta mandra perquè, a aquestes alçades, crec que ja podrien tractar-se d'unes eleccions a un país veí. Sens dubte que interessantíssimes, amb el possible trencament d'un bipartidisme que ha durat prop de quaranta anys, però d'un país veí.

Però no ho són. A hores d'ara es tracta d'eleccions al govern de l'estat del que encara Catalunya n'és part.

Aleshores, tot i que no vull, resulta que soc part interessada en tant que ciutadà de Catalunya. Per tant, amb molta mandra, amb la mosca al nas per aquest retard, aniré a votar. Primera decisió presa.

I la segona, a qui votar? Aquesta la tinc clara:  a qui, en la meva opinió, em representi millor. 

Criteris per votar:
1 - vota a qui millor et representi. L'únic vot útil és el vot en que tu creus.
2 - tries a qui et representa. A qui et representa. Per tant el teu vot no és cap xec en blanc. Això vol dir que:
2.1 - Els teus representants han de retre compte de la seva representació.
2.2 - Tu, personalment, ets el responsable de les conseqüències del teu vot.

Corol·lari: No votes a qui mana, si no a qui et representa. Qui mana ets tu. Qui mana som tots nosaltres

Important: El respecte. La democràcia bàsica es fonamenta en el respecte. La democràcia funciona pel respecte a les minories. La democràcia NO és la dictadura de la majoria. Evidentment, tampoc és la dictadura d'una minoria.

Fins aquí els criteris de democràcia bàsica per decidir el teu vot.

A partir d'ara els criteris polítics:

Jo vull la independència de Catalunya des de fa molt de temps i, per tant, vull que els meus representants defensin aquest punt allà on calgui. Perquè és el que jo faria.

A més, perquè la independència, que és bona en ella mateixa al meu entendre,  ha de servir per a fer un estat al servei de les persones: amb sanitat i educació públics gratuïts i de qualitat, amb protecció social. Amb sobirania alimentària i energètica i compromès amb la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle i amb la protecció del medi ambient. En fi, podria seguir i aprofundir més en aquesta llista de com vull que sigui el meu nou país.

Per tot l'anterior, en el meu cas, votaré ERC. El veterà Joan Tardà és ben conegut de tothom, encara que només sigui pel seu personatge del Polònia ("perdoneu, però algú ho havia de dir!"). De Rufián, la primera vegada que el vaig sentir parlar (i no sabia qui era) va ser a la Meridiana, a l'11S d'enguany. Jo estava voltant per la plaça de les Glòries, tirant fotos de record, mentre escoltava els discursos i vaig escoltar el de Rufian. Ostres! em va agradar molt. Després l'he vist més cops. Rufián i Tardà poden fer un bon tàndem a Madrid. Només espero que no triguin gaire a tornar: tornaran tan bon punt a Barcelona es declari la Independència.

Acabo: Vota, o no votis. I si votes, recorda que tries a qui et representa, no a qui mana.

I ara, si vols, agafa la papereta i fica-la al sobre. 


dimarts, 8 de desembre de 2015

Llibre llegit: "El món blau. Estima el teu caos" d'Albert Espinosa.



"El món blau. Estima el teu caos" (Albert Espinosa, ed. Penguin Random House, 214 pàgines) es va publicar el passat mes de març i és, per ara, la darrera novel·la d'Albert Espinosa.

Espinosa no requereix presentació: és "actor, director, guionista de cinema, teatre i televisió", a més d'enginyer industrial. En el meus cas, el vaig descobrir amb la segona temporada de "Polseres vermelles". Per mi va ser molt inesperat. Aquella sèrie era un Dragon-Khan emocional. Després he llegit el "Brúixoles que busquen somriures perduts". Encara tinc per llegir "El món groc" (ho faré! no em pressioneu!).

Quan Espinosa escriu parla ell, i parla d'ell. Parla del que ha après i del que ha meditat en una vida marcada per la lluita contra el càncer. El "món blau" és una reflexió sobre la vida i la mort. Hi ha una continuïtat, doncs, amb "El món groc" i amb les "Polseres vermelles" (i també una menció al "Brúixoles"). Una trilogia de colors. Però dels tres colors aquest blau és el que se'm fa més diferent.

El "Món blau" sorprèn. Si llegeixes l'índex del llibre sense conèixer-lo, et penses que es tracta d'un manual d'autoajuda. Un d'aquests llibres que donen consells sobre com viure. Qui sap, potser sí que ho és d'alguna manera, però formalment  és una novel·la.

El "Món blau" és la història dels darrers dies de vida d'un noi amb una malaltia terminal. El noi va a viure aquests dies finals al "Grand Hotel". Una residència diferent per a malalts terminals.

En aquesta residència ningú hi roman gaire més de pocs dies. De fet, el noi no va ben bé al "Grand Hotel" si no a una illa que és una mena de ressort de platja on els residents passen els dies anteriors al seu ingrés definitiu al "Grand Hotel".

És en aquesta illa on el noi és acollit per un grup de joves terminals. Aquest grup són una "generació" que s'"acaba" i dona pas a la següent, a la del noi. Aquesta "generació" té unes regles i uns rituals propis que el noi va aprenent.

El que viu el noi és un aprenentatge. Un aprenentatge sobre el que vol dir viure i morir. El que descobreix el noi és el seu sentit de la vida i de la mort. Aquest aprenentatge el porta al seu alliberament particular. A l'acceptació -no a la resignació- de la mort i del dolor i, sobretot, aprèn a viure.

Les diferents fases d'aquest aprenentatge, l'ascensió pel far on viuen tots, els rituals, els personatges fantàstics que habiten a l'illa empremten un caràcter oníric a la novel·la, gairebé surrealista, però també poètic.

Jo diria que aquesta novel·la deu ser la cosa més personal i més elaborada que ha escrit Espinosa. El seu treball més intel·lectual. És el seu pensament destil·lat. No m'atreveixo a dir que el seu testament, perquè entenc que tenim Espinosa per anys, però en alguns moments ho sembla. Potser el testament d'una etapa de la seva vida.

Em sembla que el pensament més important de tots és que per viure cal tenir present la mort. La mort és la que dona sentit a la vida. Espinosa ens diu que no ens ensenyen a morir si no a viure, però com si no existís la mort. Amb el resultat que es perd el sentit de la vida. Jo diria que ni tan sols se'ns ensenya a viure: se'ns ensinistra a fer que el sistema funcioni. A que el sistema no s'aturi. El sentit de la vida que aprenem és el de ser peces del sistema, productors o consumidors. La mort no es té en compte.

Certament, si fóssim conscients que la vida té un final, que el temps es limitat, potser l'aprofitaríem més. No en ser parts del sistema, si no en ser nosaltres mateixos. En fer allò que en veritat desitgem. Allò que de debò ens cal. Potser ens adonaríem que l'important, i l'urgent, el que és crític, és estimar. El que de debò cal és donar, i rebre. El què? Un mateix. El propi caos. El que som.

Potser per això s'ha bandejat la mort de la quotidianitat. Perquè ens posa a lloc i, qui sap, si ens alliberaria. No hi ha res més antisistema que la consciència de la mort. La mort per donar, ara sí, sentit ple a la vida. Per valorar el present i el que de debò desitgem. Viure, enlloc de produir i consumir.

Morir. Viure. Viu. Mor. La mort és la que dona valor a la vida. Els personatges del "Món blau" en són plenament conscients de la mort i, fins i tot, tenen el privilegi de conèixer el moment. La major part de nosaltres no tenim aquesta consciència ni aquest coneixement i malbaratem el temps.

El "Món blau" és fàcil de llegir, però difícil d'assumir. No som eterns. Morirem. Què faràs amb el temps que tens? T'has recordat d'estimar i ser estimat? I sabent que el temps se t'escapa: pots fer que un instant valgui per tota una vida? Ets capaç de viure aquest moment, aquí i ara, plenament? No seria aquest el més gran dels aprenentatges?

diumenge, 6 de desembre de 2015

Ensopiment constitucional

Fa molt de temps que la tele, els diaris i ràdios els veig, llegeixo o escolto online. Només puntualment faig servir el, diguem-ne, mètode tradicional d'accés als mitjans.

El resultat és que he "perdut el contacte". No sabria dir quina és la sèrie de moda a la TV, o quina és la notícia política del dia, o de la setmana. O, més ben dit, quina és la notícia, "oficial", del dia.

Aquesta introducció ve de que acabo d'adonar-me que avui és 6 de desembre, o sigui, el dia de la Immaculada Constitució. Aquesta és la noticia, "oficial", del día.

I què? doncs res. Res. Ni fred, ni calor. Un diumenge de desembre més aviat lletjot a Barcelona. Més aviat ensopit i avorridot.

Resulta que avui hi havia una mani de "constitucionalistes", o del "bloc constitucional". Els "constitucionalistes" es queixaven que "cada cop som menys". Cada cop són menys, els pobres. La constitució ja no és el que era.

Vet aquí un assaig d'explicació: tots, tothom, fins i tot el "bloc constitucional", saben, sabem, que això de la constitució tal com està, no serveix.

Uns estem per fer una constitució nova per a un país nou, els altres estan per fer una constitució nova d'un país vell, i uns altres diuen que, al menys, cal fer una reforma constitucional.

Els que diuen que no cal tocar res són la minoria. Si hi ha un consens és que la constitució, tal com esta, ja no serveix.

Millor que li donin un final. No serà un final digne i honorable perquè ni va ser digne el seu orígen ni ha estat honorable el seu desenvolupament. I la resistència al canvi, a acabar, que està mostrant no la redimeix.

Es resisteix a acabar, i els reformistes pretenen allargar la vida de la constitució artificialment. És un fet que no són pocs els que treuen un profit de la constitució tal com està, i que en seguiran treient si se'n surten amb els seus plans reformistes. Si aconsegueixen repetir la jugada de la transició i deixar-se una constitució feta a mida.

A Catalunya, si les coses no es torcen o, més aviat, si es redrecen, estem en una altre partida: una nova constitució per a un nou país. Un procés constituent de base popular. Amb amplis consensos. Una carta magna inclusiva. La base per a institucions més democràtiques i que siguin resistents a l'assalt de la corrupció i estiguin preparades per a foragitar-la.

Això vull i, crec, en aquest punt estem: fer una nova constitució per a un nou país. Una Carta Magna per a la República Catalana. Vet aquí la cosa.

Avui és el dia de la vella constitució. Res a celebrar doncs. Però algunes coses a aprendre. No la menystinguem. Si més no, serveix d'exemple del que no s'ha de fer.

dimarts, 1 de desembre de 2015

Tres alliçonadors gags (La vida de Brian, de Monty Python)

Avui, el darrer post sobre la qüestió del desacord entre JxSí i CUP.

Ḿireu, si no hi ha acord serà un ridícul. Fer el ridícul és l'únic que no es pot permetre un polític o una causa política. Doncs jo dic que si no hi ha acord es farà el ridícul (els indepes, s'entén).

El pitjor -o el millor, segons com es miri- és que ni tan sols serem gaire originals. Fer el ridícul en política és una constant al llarg de la història i de la geografia.

Hi ha una pel·lícula, diguem-ne que de caràcter històric, que té alguns gags que il·lustren a la perfecció el ridícul que es pot arribar a cometre si no hi ha acord: "La Vida de Brian" (1979) del grup Monty Python.

La peli es pot veure al youtube en aquest enllaç.

Els gags: EL front judaic popular. Diu el Front Popular de Judea: "Als únic que odiem més que als romans és al Front del Poble Jueu... i al Front Popular del Poble Judaic... i al Front Popular de Judea... ai no, que aquests som nosaltres!". Doncs això.



L'esquadró suïcida. Perquè guanyar una batallà quan tenim superioritat i tot és a favor si, en canvi, podem suïcidar-nos i provocar l'admiració de l'enemic en demostrar-li el nostre valor més enllà de la mort? (traducció: la derrota com a zona de confort!)



I, mentrestant, els Romans saben, perfectament que cal espanyolitzar, perdó, volia dir romanitzar, o llatinitzar, els països ocupats. Vols revoltar-te? fes-ho en espanyol, perdó, volia dir llatí. Quan parlis i escriguis correctament en espanyol, perdó, volia dir llatí, serà quan començarem a parlar de repressió. Aquest gag està patrocinat per l'ex-ministre Wert.



En fi. Alguns perden el temps i s'entesten a perdre, i d'altres, no perden el temps i continuen la seva tasca colonitzadora.

La cosa té molta gràcia. A més de fer castells i grans performances ara mostrarem al món la nostra insuperable capacitat d'enfotre'ns de nosaltres mateixos. I és que som l'hòstia els catalans!

Si al final no hi ha acord, em plantejo substituir l'estelada del blog per un caganer. He de madurar la idea.