dimarts, 29 de desembre de 2015

Cal fer govern per seguir amb el Procés Constituent.

Vist amb un parell de dies de distància, i haver-ho rumiat i parlat, i tenint en compte, a més que per aquest proper dissabte encara hi ha la reunió del consell polític de la CUP, ara és un bon moment, potser l'únic, per recapitular i ordenar les idees. O sigui, per escriure aquest post al blog.

Lliçó apresa: a una assemblea empatada, o gairebé empatada no pots anar-hi confiant que l'aritmètica d'una votació et solucioni les coses. Has d'anar-hi amb arguments per a convèncer als altres i, si malgrat tot persisteix l'empat, buscar una solució més intel·ligent que no pas la simple votació. Potser el diumenge passat hauria estat un bon moment per aplicar un mètode com el del consens sistèmic.


Què és això del "Consens sistèmic"? aquest vídeo ho explica molt bé:

Potser no cal arribar a fer servir sofisticades tècniques grupals de presa de decisions, però és lleig pretendre resoldre una qüestió com aquesta amb una moneda a l'aire: Si al final una opció hagués guanyat per un vot, entenc que tota la CUP hauria fet seu el resultat de la votació. És una mica fort.

La democràcia, realment, funciona així? No, el que funciona així són els "sistemes democràtics". Però l'objectiu d'aquests sistemes és més aviat resoldre qüestions pràctiques. La Democràcia, com a concepte i en majúscules, és quelcom que té a veure més amb valors i amb respecte. No hauríem de perdre-ho de vista.

En resum, que els sistemes democràtics estan per implementar de la millor forma possible la Democràcia, però no són la Democràcia.

No val dir, doncs, farem una assemblea, votarem i per art de màgia tot es resoldrà. És un error creure en la mística de l'Assemblea, o en la mística de la votació a ma alçada. Només es tracta de tècniques, i cal aplicar-les correctament. El que compta és el debat, el respecte i, sobretot, la voluntat d'arribar a acords.

Irònicament, però, la "mística" de l'Assemblea va funcionar -de forma inesperada- donant com a resultat un empat que reflectia de la millor forma possible la divisió interna a la CUP.

No era la resposta mirar de resoldre la qüestió plantejada amb una moneda a l'aire. En aquest sentit, el resultat de l'assemblea ens ha salvat a tots del "no debat". Cal buscar un consens. No només al si de la CUP. També entre la CUP i JxSí. Estic segur que s'ha fet un esforç molt gran fins ara. Cal continuar fent-lo. No es pot tirar la tovallola ara.

Cal arribar a l'acord. No vull ni pensar que tot plegat acabarà en el no res.

JxSí i la CUP s'han de posar d'acord en investir a Mas o a qui sigui. Però no és acceptable en cap cas anar a noves eleccions al març. Han de ficar-se això al cap.

Sempre s'ha dit que la baula dèbil de la cadena que porta a la independència són els polítics. Però a fe de Déu, que ningú es podia imaginar que fos una baula tan dèbil.

Si al final anem al març jo sé que seguiré militant en l'independentisme, que no ho deixaré córrer perquè jo crec en la independència com un bé en ella mateixa. Com una eina multiús de gran eficàcia de la que el meu país no ha pogut disposar. En aquesta lluita hi seguiré fins que s'aconsegueixi. Donec Perficiam. Però també crec que si aquesta oportunitat es perd, es trigarà molts anys, potser dècades, a tenir una nova oportunitat, la força i la il·lusió d'aquests darrers cinc anys s'haurà malbaratat de la pitjor manera possible.

Jo puc acceptar lluitar i perdre. No puc acceptar perdre per simple incompareixença. Cal fer un govern a Catalunya que avanci amb el procés constituent. Que sumi la gent que falta perquè si alguna cosa hem après de l'assemblea de la CUP és que no n'hi ha prou amb el 50% + 1. Funcionarà com a "sistema democràtic", però no és Democràcia. Podem fer-ho, sumar més, molt més del 50% + 1. Però cal un govern, amb Mas o sense. L'oportunitat és ara.

I si al final no es fa la independència que sigui perquè ens han tancat a tots. Però no per que no s'han donat totes les passes per aconseguir-la.

Cal, doncs, avançar. Hem de seguir esperant a la CUP. Amb el resultat del diumenge, com que no hi ha hagut cap canvi d'escenari, JxSí, lògicament, ha decidit no moure's. El dia 2 tindrem una decisió, o no, i quedarà molt menys temps de reacció. Ho torno a dir, no m'estranyaria gens una decisió de "no decisió" i esperar a que JxSí faci una proposta d'última hora, amb un candidat diferent. Qui sap. Potser JxSí, depenent del que es digui el dia 2, farà una proposta. Però tot plegat estarà ja en terminis d'agonia.

Una agonia difícil d'explicar. Encara més quan és un fet que de l'assemblea del diumenge l'únic punt en el que no es va arribar a un acord va ser en el de investir a Mas. El preacord ofert per JxSí es va acceptar a les dues opcions. CUP i JxSí, doncs, estan d'acord en el què, el quan i el com. Pregunto a CUP i JxSí: El Qui és tan important com per engegar-ho tot a rodar?

Potser sí. No per a tothom Però sí per a alguns dels actors. Entenc que dins la CUP hi ha qui vol aprofitar el moment per destruir CDC. Igual com a CDC n'hi han que il·legalitzarien la CUP sense pensar. L'odi mutu entre sectors d'ambdues formacions és profund i ve de temps. Però crec que la majoria dels votants de JxSí i de la CUP desitgen una entesa.

Si no hi ha entesa em semblaria natural que aquesta majoria de votants entenguessin que no se'ls ha representat correctament i que, arribats al març, triessin uns altres representants o, simplement, es quedessin a casa.

Això, segurament, significarà la destrucció de CDC. Algú se n'alegraria. Per la banda de la CUP, primer de tot, estaria per veure si es tornarien a presentar ja que la seva estratègia és municipalista. No cal ser un geni per veure que al març el més possible seria esperar un creixement d'En Comú-Podem, i potser d'ERC. Segurament seria possible un govern d'esquerres a Catalunya, qui sap si amb el PSC. En tot cas, els partits independentistes difícilment sumarien. És més, probablement ERC ni tan sols seria la primera força del govern d'esquerres. A Madrid, un cop autodissolta la rebel·lió catalana, el pacte d'esquerres potser arribaria a ser una opció viable, qui sap si, fins i tot, amb el suport d'ERC que hauria de gestionar el neo-putaramonetisme.

En fi. Potser hi haurà qui busqui aquest escenari. No deixa de ser un camí conegut cap enlloc, però és una zona de confort.

Jo el trobo detestable. Seria el fracàs. Hauríem perdut els cinc anys que van des de la sentència de l'estatut fins avui. Estaríem amb la Generalitat intervinguda per l'estat -autonomia zero en la pràctica- i sense cap més projecte que el de "qui dia passa any empeny". Aquest país ha donat el millor de si aquests darrers anys per trobar-se ara amb que tot se'n pot anar a fer punyetes pels tacticismes insans d'uns i altres.

Resten dues setmanes.Feu-ho com vulgueu. M'és igual si el president és Mas o Carmen de Mairena. Es tracta de que ara ja no es pot abandonar. Ha d'haver un govern sí o sí.

Tot està per fer i tot és possible. Però no ens despistem que cada cop tenim menys temps.

Avui, la revolució és fer la independència. No la caguem. No tinguem por.
Publica un comentari a l'entrada