Pàgines

dimecres, 23 de novembre del 2016

teories conspiratives

Doncs sí, reconec que jo també he pensat en que és tota una casualitat.




I és que si el PSOE va tenir uns esquadrons de la mort (el GAL), per què el PP hauria de quedar-se enrere? El PP, com a partit, està imputat per afers de corrupció. Acabaran condemnat-los (estic convençut que no, que per alguna cosa la separació de poders a Espanya és la que és) o no, però de moment està imputat i és, doncs, una "presumpta" (presumpta..) organització amb objectius criminals -allò que, "familiarment", en diem una màfia. I em quadra esperar-ne, doncs, comportaments mafiosos, per exemple, els sicaris.

Fa un parell de dies Rita Barberà devia activar totes les alarmes peperes quan va confessar que havia fet una "donació" de 1000€ al PP, però que en cap cas havia rebut dos bitllets de 500 a canvi. Blanqueig de diners. Es veu que al PP de València aquesta pràctica era habitual, però no hi havien proves. Amb la seva declaració, la Barberà estava obrint una escletxa perillosa. Presumptament, és clar.

El cas és que la mort de Barberà és "molt oportuna" i son algunes les preguntes que quedaran sense resposta amb la seva desaparició.

No m'ajuda gaire a canviar aquesta percepció d'estar veient una pel·lícula de gàngsters la sortida en tromba del PP a glossar la figura de l'ex-alcaldessa com "una dels seus", o les llàgrimes del nou "delegado del gobierno" a Catalunya.

Tampoc ajuda que el PP vulgui imposar aquesta imatge. Quan Labordeta va morir, no es va fer un minut de silenci per ell.

Un minut de silenci, de respecte, que no va tenir Rita Barberà amb les víctimes de "l'accident" del metro de València. Aquesta actitud que va mostrar la va fer particularment odiosa.



No, no tinc cap pena per la mort de Rita Barberà. No me n'alegro, encara no estic tan desnaturalitzat, però no em fa cap llàstima. I no val a dir que a mi aquesta dona no m'havia fet res. No és cert. Aquesta dona era "presumptament" corrupte, i la corrupció ens perjudica a tots. En particular, doncs, a mi també. En particular,doncs, a tu també t'ha perjudicat.

Ui, sí, presumptament, mancava afegir... però mira que m'ha arribat al FB. Quantes casualitats, oi?



Pudor i fàstic, tot plegat. Moltes ganes de perdre de vista tota aquesta podridura.

dimarts, 22 de novembre del 2016

Represàlies.

Ahir va ser Santi Vidal: suspès de sou i feina durant tres anys per haver redactat un projecte de constitució catalana; avui, Francesc Homs: perd l'aforament (es vota en sessió secreta, es veu que els feia vergonya!) i serà jutjat pel tribunal suprem com "organitzador" del 9N ; i el proper 16 de desembre, Carme Forcadell haurà de declarar al jutjat per haver permès el debat sobre el procés constituent al Parlament.

A més, més de tres cents cinquanta ajuntaments estan denunciats per haver penja la bandera estelada. El cas de l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós,  probablement es repetirà.

L'estratègia del govern de l'estat és reprimir l'independentisme portant-lo al jutjat i  obtenint sentències condemnatòries que poden anar des de la inhabilitació per a càrrecs públics fins a l'ingrés a la presó. Aquesta és la seva "oferta de diàleg".

No cal esperar, doncs, cap "comprensió", ni cap "bona voluntat" per part d'Espanya.: ens volen tancats a la presó. Començant pels lideratges i, si cal, continuant amb la tropa.

És ben segur que d'aquí a que les lleis de desconnexió estiguin llestes i aprovades, veurem més actes de repressió, i més agressius. Un cop aprovades les lleis de desconnexió, però, caldrà fer un punt i apart. Un acte de sobirania explícit al que probablement seguirà una forta repressió.

Però a diferència del que està passant ara, que la resposta és dins el que permet el marc espanyol, a aquesta repressió caldrà respondre-la amb fets, amb actes de resistència, que explícitament haurien de desbordar el marc espanyol. Probablement seran actes de resistència al carrer: potser envoltar el Parlament per defensar-lo, o els ajuntaments, o la Generalitat. O potser menys èpic però més efectiu:  ingressar la renda a l'agència tributària catalana.

El que sigui. Serà el moment que caldrà trencar ous per a fer la truita.

Perquè aquest acte de sobirania explícit marcarà l'inici de la independència formal. Serà l'acte pel qual es reclamarà el reconeixement als països del món. Serà l'acte a partir del qual les lleis espanyoles només tindran vigència a Catalunya en el marc de la llei de transició entre estats, fins que siguin substituïdes per la corresponent llei catalana.

Ara la qüestió, doncs, és fer que aquest relat sigui el relat comú, el que compartim la majoria de catalans. Serem independents si ens creiem que podem ser-ho: l'estat no es pot imposar per la força, com ja va quedar demostrat el 9 de novembre de 2014. L'estat només pot actuar contra individus o col·lectius petits, però no contra la majoria del poble català. Pot represaliar i intimidar a un individuu, o a un grapat, però no a tots.

Per acabar: solidaritat amb els represaliats.  Son un exemple de que si calen sacrificis per un bé superior, és correcte i lloable assumir-lo. Són la prova fefaent que l'independentisme va de debò, que això no és un joc. Que volem guanyar.

El millor agraïment pel seu esforç, per haver de suportar aquestes represàlies, és culminar la tasca: fer la independència i aprofitar-la per a construir un país millor. Aquest és el bé superior que volem aconseguir.

Tanquem files i avancem. Fem-ho possible, tan aviat com sigui.

dissabte, 19 de novembre del 2016

Com acabem amb la pobresa?

Aquest no és el millor dels mons però ens ho fem venir bé per a que en la vida diària ens ho sembli. Quan no és possible apartar la mirada, o inventar-se una història que ens ensucri el quefer diari, la lletjor que contemplem ens sobta per la seva cruesa i, sobretot, perquè sabem que sempre ha estat allà. Potser ens sentim culpables i tot. Per sort, el mecanisme d'auto-defensa funciona força bé, en general, i fàcilment tornem als nostres relats i a la nostra particular explicació del món que ens ajuda a seguir amb la nostra vida de cada dia.

El lloc ajuda. Aquest és un país càlid, de sol i de llum o, si més no, aquest és el relat. Aquest és un país bonic, de velles, i belles, tradicions o això és el que diuen. Un país on dius al carrer "bon dia" i sempre hi haurà algú que et respondrà amb complicitat "bon dia". Sempre? Un país que t'acompanya i on no et sens sol. Segur? Tothom?

Em sembla recordar que en un article Josep Pla explicava l'absurd de les grans cases dels indians de la costa catalana: Cases d'estil colonial, amb sostres molt alts que resultaven adequades al clima càlid de Cuba, però que eren totalment inadequades al clima mediterrani, on el fred humit de l'hivern  les tornava impossibles d'escalfar. Aleshores els seus habitants havien de moure's per la casa acompanyats de brasers escalfadors, o s'havia d'encomanar al servei que escalfés les habitacions on s'havia de fer la vida amb una previsió de temps suficient com per condicionar aquells grans espais. Eren grans cases per lluir-les, però que resultaven inadequades per viure-hi a l'hivern, com no fos amb grans despeses d'energia i de personal.

Escalfar un gran casalot mai ha estat un greu problema per a les classes altes. Avui mateix, alguna cosa semblant és el que passa a les grans cases que fan de segona residència d'hivern a la Cerdanya, per exemple. Son cases que resten tancades tot l'any, però que demanen un manteniment i una despesa, i que només s'obren durant la temporada d'esquí, quan els propietaris, normalment elit barcelonina, pugen alguns caps de setmana per a poder practicar esports de neu. És una despesa que només és a l'abast d'alguns privilegiats.

I és que no hi ha res com tenir calés.

I tampoc hi ha res com no tenir-los.

I encara més quan ets vell, estàs sol i ets pobre.

Quan al carrer ningú et diu bon dia si no que, més aviat, t'eviten. Quan el sol no brilla i arriba el fred, i no tens llum perquè no la pots pagar i ets sol, en silenci, amb el teu vell cos i els teus pensaments, a la foscor d'una habitació mal il·luminada amb espelmes, i cada cop més freda.

Com la veïna de Reus. Una de les espelmes es va tombar, va provocar un incendi i sembla ser que la dona va morir asfixiada. Va ser un accident. Però no va ser un accident. Era pobre i estava sola.

Es veu que si no pagava era un gran daltabaix per la companyia elèctrica. O un mal exemple. O el que fos. Per això, per "protegir" a les elèctriques, el Tribunal Constitucional va tombar la llei contra la pobresa energètica de Catalunya.

Em faig moltes preguntes. Em demano pels culpables. Em demano quina responsabilitat tinc jo, en tant que ciutadà d'aquest país. Per una banda, penso que cal fer-se aquestes preguntes. Per l'altre, si m'embranco en fer moltes preguntes, potser tot plegat quedarà en un altre relat per anar tirant.

Al final crec que només té sentit fer-se'n una, de pregunta, i que aquesta sigui una crida a l'acció:

Com acabem amb la pobresa?

dimecres, 9 de novembre del 2016

God bless America

... i Trump va guanyar.

Les eleccions nord-americanes són una cosa tan important que tot el món hauria de tenir dret a votar-hi o, almenys, a dir-hi la seva. Però no tenim aquest dret.

El cas és que a les eleccions presidencials dels Estats Units només hi voten els ciutadans americans. El sistema electoral dels EUA ha provocat que tot i obtenir menys vots que Hillary Clinton, Trump hagi estat el vencedor. Hillary era, clarament, la candidata de la Resta del Món. Fins i tot és veu que objectivament es pot afirmar que era la candidata dels expatriats nord-americans (i aquests sí que podien votar) . Però no ha estat suficient.

Trump serà, doncs, el proper POTUS, que no és cap nom d'espècie extraterrestre sinó l'acrònim de President Of The United States.

Mentrestant, la resta del món acompanya a més de la meitat dels americans que van votar ahir en les lamentacions i els escarafalls.

Caldria dir que a la Resta del Món hi ha qui s'ho hauria de fer mirar. Penso en com a d'altres latituds algú ha repetit el vot a Mariano Rajoy, (dos cops en menys d'un any!) després d'haver-lo patit durant quatre. Aquests no tenen dret a dir res de l'elecció de Trump.

En fi. Trump és masclista, racista, excèntric, i és l'última persona al món a la que se li hauria de permetre apropar-se al botó nuclear. Doncs mira. Ara és el comandant en cap de l'exercit més poderós de la història.

El contrast amb Obama és terrible. Obama era l'esperança. Obama era un comunicador excepcional. Obama era elegant i d'unes formes refinades sense caure en l'amanerament. Era fàcil votar Obama. Vist des d'aquesta banda del món, era tan fàcil votar a Obama com no votar a Trump.

Però als EUA, els ciutadans han donat la victòria a Trump, i l'han fet succeir a Obama. Ho han fet negant la victòria a Hillary. Com pot ser? Aquí ens resulta inexplicable, però  potser hauríem de reconèixer que, per començar, no en sabem prou dels EUA. La seva particular idiosincràsia. Un país enorme amb unes diferències culturals immenses al seu interior. On és possible trobar els extrems més extrems i a l'hora també els seus oposats.

A més, ben mirat, aquesta victòria de Trump és similar a algun precedent recent.  A mi em recorda molt al que va passar a les eleccions nord-americanes que van enfrontar Al Gore amb George Bush Jr. De llarg, i sempre vist des d'aquesta banda del món, Al Gore era el millor candidat possible. Havia estat el vicepresident de Bill Clinton i havia aconseguit fer-se visible com a vicepresident fins i tot amb un president tan popular. Al Gore, de fet, semblava molt més presidenciable que el mateix Clinton. Per descomptat era molt més creïble de President que George Bush Jr. Era impossible que algú com Bush pogués derrotar Gore.

Però el cas és que Bush va ser president. Gore va obtenir mig milió de vots més que Bush, però no va ser suficient. Bush va guanyar en unes eleccions que, sorprenentment oferien dubtes, amb el més que estrany recompte de les targetes perforades de votació a Florida, estat en el que el governador era Jeb Bush, germà de George. En definitiva, unes eleccions que el partit demòcrata va tractar d'impugnar i on la cort suprema va impedir un tercer recompte.  Com fos, però, Bush va guanyar a un candidat tan potent com Gore.

Ahir, Hillary, una candidata d'una qualitat clarament superior a Trump, amb experiència de govern, mesurada en les formes, reconeguda a les cancelleries de tot el món... va perdre. Va perdre guanyant en vots (dos-cents mil més que Trump), però perdent en representants.

Diuen que Trump ha sabut connectar millor amb la classe mitjana nord-americana, la gran perdedora de la crisi econòmica. Diuen que aquesta classe mitjana ha acabat decebuda amb Obama i les promeses no complertes. No, we can't i Hillary representava el mateix que Obama. Es parla del populisme com la causa de la victòria de Trump. En fi. Els analistes son particularment brillants a pilota passada.

No ho se. No m'explico perquè ha guanyat Trump, o perquè ha perdut Hillary (no és exactament el mateix). La realitat és que desconec els EUA. Però em crida l'atenció el fet que Hillary hagi perdut tot i guanyar en vot. A efectes pràctics, però, ha estat un empat tècnic, però per la regla de que el que guanya s'ho emporta tot el resultat és, com diuen, un país dividit... amb Trump de President.

Potser faríem bé tots plegats de no fer tants escarafalls i, humilment, acceptar que s'ha menystingut a Trump. Si Trump és POTUS és perquè té el que cal per ser-ho. Que no té perquè ser forçosament allò que ens pensem o ens agradaria.

Trump ha estat millor comunicador, més agressiu, més ambiciós, segur que més brut, però  també ha comptat amb analistes de campanya més eficaços, ha fet servir millor les dades. Si seguim pensant en Trump com en un goril·la inculte ens la jugarà sempre. No ho és. Igual com també és un error menystenir a Rajoy. Són brillants. A la seva manera. Com el senador Palpatine o Darth Vader, si voleu. Els dolents de la pel·lícula, sí, però amb la Death Star a les seves ordres i disposats a fer-la servir.

Només espero que no ens trobem que el primer que faci Trump sigui canviar  l'himne nacional per la marxa imperial d'Star Wars. Seria un senyal inequívoc de que anirem pel camí del pedregar.

Que Déu beneeixi Amèrica.

(i a la resta, que ens agafi confessats...)

divendres, 4 de novembre del 2016

Solidaritat amb Montse Venturós



L'arrest de Montse Venturós, alcaldessa de Berga, pel fet de negar-se a retirar l'estelada és molt greu.

Tan se val que Montse Venturós ja estigui al carrer després de declarar davant el jutge. Mai de la vida l'alcaldessa de Berga hauria d'haver estat detinguda.

Encara més greu quan resulta que el cos policial que l'ha arrestat ha estat el dels Mossos d'Esquadra. Que estan sonats a la conselleria d'Interior?

Els mossos d'esquadra es dedicaran, a partir d'ara, a arrestar els alcaldes d'ajuntaments que tenen penjada l'estelada? Va de debò? Aquesta és (i serà) la policia nacional de Catalunya? Això és molt seriós: què faran els mossos a partir d'ara? Interior com explica això? Aquest és la credibilitat del govern independentista de Catalunya?

Vol dir això que detindran a Carme Forcadell? Que acceptarà la inhabilitació?

Jo crec que molts independentistes estan, estem, disposats a mobilitzar-nos tant com calgui per aconseguir la Independència de Catalunya. L'independentisme es va mobilitzar, en particular, per fer una majoria parlamentària que fes la independència on se suposa que l'ha d'aconseguir una democràcia europea al segle XXI: al Parlament.

I ara ens trobem amb això? Què pretenen? Màrtirs? Jo no vull el martiri de ningú. Ni de Venturós ni de Forcadell. Jo el que vull és que els passos que s'han donat es concretin en fets. El fet, però, ha estat l'arrest de Venturós  per part dels mossos. És un cop molt dur a la credibilitat del govern.

Ens diuen que els mossos, han actuat com policia judicial, a les ordres d'un jutge per tant, i que han fet l'únic que podien fer. Si és així, aleshores cal dir que tan responsable de la detenció de Venturós ha estat el jutge, com la lentitud exasperant i desesperant d'un procés d'independència que ja fa massa anys que dura. No ens serveix de res fer cadenes humanes de punta a punta del país, ni performances massives, ni consultes com la del 9N si després, a l'hora de concretar, el fet és que els mossos detenen una alcaldessa per negar-se a despenjar una estelada.

Val a dir també que és cert que el principal responsable de la detenció és, abans que ningú, l'estat espanyol. Un estat en que es deté a una alcaldessa per no voler despenjar una bandera. Mireu-ho com vulgueu, però això és una barbaritat. Un estat en el que la separació de poders és inexistent i per això el Tribunal Constitucional ara també tindrà capacitat executiva. Un estat en que les formes son cada cop menys democràtiques, i el fons fa temps que és dictatorial.

És justament d'aquesta dictadura, cada com més desvergonyida i autoritària de la que es vol fugir amb la independència, però per raons que es fan difícils de comprendre, tot va lent. "Ens anem carregant de raons", sí, però de moment l'alcaldessa de Berga ha estat detinguda. Quants batlles més seran detinguts? Quants parlamentaris? Els independentistes  -els demòcrates, en realitat- hem d'acceptar de braços plegats l'agressió als nostres electes per part de l'estat autoritari del que, precisament, ens volem desempallegar?

Està clar que en el punt en el que estem, tant a Catalunya, com a Madrid, cal esperar que la tensió ha d'incrementar-se. Rajoy és el president del govern que els nacionalistes espanyols PP-PSOE-Cs han triat, i ho han fet amb Catalunya al punt de mira. L'esquerra espanyola, com era d'esperar també, mira a una altre banda. A Catalunya, ja ho deia Companys, només la defensem els catalans, i no tots.

Però no és només defensar Catalunya. Avui, defensar la Independència de Catalunya és sinònim de defensar la democràcia a un estat en mans del nacionalisme espanyol que no dubta en actuar de forma autoritària i cada cop més dictatorial.

Haurem de plantar cara. Ja ho he dit més d'un cop: tocarà defensar el Parlament, els ajuntaments, i totes aquelles institucions que representen la sobirania del poble. Perquè seran atacats per nacionalisme espanyol. El que no es pot permetre és que els errors propis regalin les victòries del contrari. I el cas de Montse Venturós ens mostra que el processisme -allargar el procés d'independència en el temps més enllà del estrictament necessari amb l'excusa de "fer-ho bé"- només afavoreix l'estat espanyol.

Espero que el govern de Catalunya estigui a l'alçada. Espero que s'extregui alguna lliçó sobre el fet vergonyós, fins a cert punt humiliant per al govern independentista de Catalunya, de la detenció de Montse Venturós.

En tot cas: solidaritat  amb l'alcaldessa de Berga. Gràcies per la teva fermesa i per la teva dignitat. Dones com tu ens assenyaleu el camí.