dissabte, 19 de novembre de 2016

Com acabem amb la pobresa?

Aquest no és el millor dels mons però ens ho fem venir bé per a que en la vida diària ens ho sembli. Quan no és possible apartar la mirada, o inventar-se una història que ens ensucri el quefer diari, la lletjor que contemplem ens sobta per la seva cruesa i, sobretot, perquè sabem que sempre ha estat allà. Potser ens sentim culpables i tot. Per sort, el mecanisme d'auto-defensa funciona força bé, en general, i fàcilment tornem als nostres relats i a la nostra particular explicació del món que ens ajuda a seguir amb la nostra vida de cada dia.

El lloc ajuda. Aquest és un país càlid, de sol i de llum o, si més no, aquest és el relat. Aquest és un país bonic, de velles, i belles, tradicions o això és el que diuen. Un país on dius al carrer "bon dia" i sempre hi haurà algú que et respondrà amb complicitat "bon dia". Sempre? Un país que t'acompanya i on no et sens sol. Segur? Tothom?

Em sembla recordar que en un article Josep Pla explicava l'absurd de les grans cases dels indians de la costa catalana: Cases d'estil colonial, amb sostres molt alts que resultaven adequades al clima càlid de Cuba, però que eren totalment inadequades al clima mediterrani, on el fred humit de l'hivern  les tornava impossibles d'escalfar. Aleshores els seus habitants havien de moure's per la casa acompanyats de brasers escalfadors, o s'havia d'encomanar al servei que escalfés les habitacions on s'havia de fer la vida amb una previsió de temps suficient com per condicionar aquells grans espais. Eren grans cases per lluir-les, però que resultaven inadequades per viure-hi a l'hivern, com no fos amb grans despeses d'energia i de personal.

Escalfar un gran casalot mai ha estat un greu problema per a les classes altes. Avui mateix, alguna cosa semblant és el que passa a les grans cases que fan de segona residència d'hivern a la Cerdanya, per exemple. Son cases que resten tancades tot l'any, però que demanen un manteniment i una despesa, i que només s'obren durant la temporada d'esquí, quan els propietaris, normalment elit barcelonina, pugen alguns caps de setmana per a poder practicar esports de neu. És una despesa que només és a l'abast d'alguns privilegiats.

I és que no hi ha res com tenir calés.

I tampoc hi ha res com no tenir-los.

I encara més quan ets vell, estàs sol i ets pobre.

Quan al carrer ningú et diu bon dia si no que, més aviat, t'eviten. Quan el sol no brilla i arriba el fred, i no tens llum perquè no la pots pagar i ets sol, en silenci, amb el teu vell cos i els teus pensaments, a la foscor d'una habitació mal il·luminada amb espelmes, i cada cop més freda.

Com la veïna de Reus. Una de les espelmes es va tombar, va provocar un incendi i sembla ser que la dona va morir asfixiada. Va ser un accident. Però no va ser un accident. Era pobre i estava sola.

Es veu que si no pagava era un gran daltabaix per la companyia elèctrica. O un mal exemple. O el que fos. Per això, per "protegir" a les elèctriques, el Tribunal Constitucional va tombar la llei contra la pobresa energètica de Catalunya.

Em faig moltes preguntes. Em demano pels culpables. Em demano quina responsabilitat tinc jo, en tant que ciutadà d'aquest país. Per una banda, penso que cal fer-se aquestes preguntes. Per l'altre, si m'embranco en fer moltes preguntes, potser tot plegat quedarà en un altre relat per anar tirant.

Al final crec que només té sentit fer-se'n una, de pregunta, i que aquesta sigui una crida a l'acció:

Com acabem amb la pobresa?
Publica un comentari a l'entrada