dijous, 30 d’agost de 2018

Llaços grocs



Com molta d'altre gent, jo duc un llacet groc penjat. El meu llacet groc el porto a la bossa. El porto des de fa mesos. Mai he tingut cap problema per dur-lo. Potser alguna vegada he tingut la sensació que algú el mirava amb mala llet, però, la veritat, a Barcelona no costa tant trobar a algú que et miri amb cara de mala llet, portis llacets o no.

Vull dir que el grau de violència ambiental a la ciutat és prou alt de per si, però la meva experiència personal és que no he tingut cap topada per portar el llacet groc. Ni l'he tinguda ni tinc cap ganes de tenir-ne.

A més, personalment, el llacet groc és, per mi, un símbol que, tot i que el llueixo, em produeix un cert desassossec. El llacet groc reclama l'alliberament dels presos polítics. És, doncs, una petició assumible des de la simple caritat cristiana. Està a anys llums de distància de la que crec que ha de ser l'autèntica reivindicació: la del desplegament de la República. A més, jo crec fermament que als segrestats només els alliberarà la República. L'estat espanyol ja ha dictat sentència i serà de molts anys, tants com els ho permeti la seva llei, de presó. No hi haurà cap judici just. Ho sabem tots.

Ho sabem i, tanmateix, portem el llacet groc, demanant la llibertat dels presos. Tot i que sabem que l'estat espanyol, si li ho permetem, els engarjolarà i tirarà la clau al mar.


Tanmateix, la persistència en la denúncia que representen els llaços grocs està provocant la resposta cada cop més agressiva dels grups ultres: En defensa de la "neutralitat" de l'espai públic, s'organitzen escamots parapolicials d'encaputxats que es dediquen a treure llaços penjats fent servir tisores, navalles o cúters, amb amenaces i cops a aquells que els retreuen aquestes accions. o fan concentracions amb presència de mitjans de comunicació per a que els líders ultres es dediquin a retirar llacets. No tenen res millor que fer. El cas és que abans que hagin marxat del lloc, algú ja ha reposat els llacets grocs. El cas és que porten la violència tan ficada al cos que no poden evitar que suri en qualsevol situació.

No és veritat que l'espai públic sigui neutral, si de cas és plural. No és veritat que posar un llaç a cara descoberta sigui el mateix que treure'l d'amagatotis. No és veritat. No és veritat que sigui igual demanar la llibertat de persones bones, pacífiques i justes que demanar-ne el seu engarjolament incondicional perquè pensen diferent. És molt diferent. A una banda hi ha la democràcia i a l'altre hi ha el feixisme violent.

Seguiré portant el meu llacet groc. Però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou amb demanar la llibertat dels presos. Cal alliberar-los. I només podrà alliberar-los la República. Fer la República, El desplegament de la República és bo i necessari en ell mateix; i un efecte col·lateral ben vistós serà, justament, l'alliberament dels presos.

Però si no hi haguessin presos, seguiria sent bo, necessari, imprescindible el desplegament de la República. No perdem el nord. L'objectiu és clar. República es Llibertat. Despleguem la República i parlem de vida.

Llibertat CarmeForcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Llibertat Carles Puiddemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Anna Gabriel, Marta Rovira.

Llibertat preses i presos polítics i exiliats d'arreu de l'estat. Menció explícita per als joves d'Altasu, i per a Valtonyc.

#LlibertatPresesPolítiques  #LlibertatPresosPolítics #UsVolemLliures #UsVolemACasa #RetornExiliadesIExiliats #ProcésConstituent #RepúblicaCatalana #RepúblicaÉsLlibertat

diumenge, 26 d’agost de 2018

Festa Major de Sants 2018. Correfoc.

La festa major de Sants és punt d'acabar. Avui els guarniments ja han estat desmuntats i només resta el piromusical a l'Espanya Industrial, aquesta anit a les 22:00.

Ahir es va fer el correfoc. Des de la plaça d'Osca fins a la plaça de Bonet i Muixí (la plaça de l'església de Santa Maria de Sants).

Des de fa molts anys que el correfoc és el que més m'agrada de la festa major. És el moment de més màgia. El més tel·lúric. El més anàrquic. Foc i nit. Excitació. Crits. Colles agosarades de nens, joves i no tan joves que ballen entre espurnes amb els diables. Diables que provoquen el caos però que, paradoxalment, actuen perfectament organitzats, amb moviments coreografiats i amb l'escrupolosa precaució i respecte que el foc mereix. Foc lúdic, però foc.

El correfoc no es pot descriure. Cal viure'l. Cal que les espurnes et mullin. Que et cremin. Cal moure's entre el foc, i els diables, ballar amb ells i amb la teva colla. Cal saltar. Cal cridar. Fuig ara, però torna tot seguit. Que el cor bategui fort. Ben fort.

Esperem al proper correfoc. Amb alguna cremada encara coent a la pell, però aquestes ferides i cicatrius sempre es llueixen amb honor i orgull. Avui la colla s'ajunta i reviuen la nit d'ahir corrent, ballant, saltant, cridant pels carrers de Sants.

Imatges com aquestes:










 Nit, foc i lluna plena :



I també, i sempre i fins que no tornin: el record, l'afecte, i la reclamació de l'alliberament per a les preses i presos, per a les exiliades i exiliats. Que la força i la llibertat dels correfocs les acompanyin.

dijous, 23 d’agost de 2018

"Relato de lo inexistente"

El conflicte entre Catalunya i Espanya, o si voleu, entre l'independentisme català i l'estat espanyol, té diferents camps de batalla. Potser el més important és el del relat.

El relat. L'explicació dels fets.

Des de l'estat espanyol s'ha construit i es defensa el relat que a Catalunya hi ha hagut una rebel·lió violenta. Aquesta violència, segons ells, és la que justifica l'assalt a les conselleries del 20S de 2017, les porres i la violència policial de l'1Oct2017, el segrest dels presos polítics, la retirada dels drets constitucionals fonamentals als exiliats, l'aplicació del 155 i el seu manteniment encobert, la repressió policial contra els CDR (com en el cas de Tamara Carrasco) i, segurament el més pervers, la violència parapolicial dels escamots ultres, on es troben fàcilment policies espanyols, que es dediquen a amenaçar, agredir i retirar estelades o llaços grocs. Ja ho deia Jordi Cañas del partit Ciudadanos: "Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar". El relat és que hi ha violència. El que no diuen és que l'única violència és la que han generat ells.

És el seu relat. És el relat que sense oposició es transmet als ciutadans de l'estat de fora de Catalunya. Només aquells ciutadans espanyols que busquen activament fonts d'informació alternatives als mitjans estatals poden trobar altres relats.

Essencialment, doncs, a Espanya es viu una situació de manipulació informativa flagrant, i una manca de pluralitat informativa que només permet presagiar el col·lapse de la seva democràcia. De fet, la carrera per l'extrema dreta que han iniciat Ciudadanos i PP només pot tenir com a conseqüència la dretanització (encara més) del PSOE per ocupar l'espai que els partits de Rivera i Casado deixen buit. Dretanització que, sospito, no afectarà només al PSOE : el discurs de Podemos s'apropa per moments al centre-esquerra.

La situació, però, sembla que canvia quan es traspassen les fronteres de l'estat espanyol. La causa republicana catalana no ha comptat mai amb gaires simpaties a l'exterior, però aquesta situació ha anat canviat progressivament. Sense poder dir si la situació actual és més o menys favorable, el que està clar és que a l'exterior la informació circula lliurement i sense la censura que imposa l'estat espanyol. Diversos canals internacionals han fet documentals i programes especials mirant d'explicar el que està passant a Catalunya.

Un documental que s'ha pogut veure recentment és el "Relato de lo inexistente" de la cadena veneçolana per satel·lit teleSUR. En aquest vídeo teleSUR ens explica, precisament, com s'ha construït el relat espanyol i com aquest relat divergeix notablement dels fets esdevinguts.

És un reportatge per a recomanar-ne el visionat a tots aquells coneguts, amics o parents que pugueu tenir a l'estat espanyol quan us preguntin, espantats, si algun cop heu estat atacats per la guerrilla indepe.  O, pel contrari, quan s'han escandalitzat i han amagat les criatures quan, amb els ulls esbatanats, us han vist luint el llaç groc.

El reportatge es pot veure al lloc web de teleSUR i també al youTube. Vet-lo aquí:




#LlibertatPresesPolítiques, #LlibertatPresosPolítics, #UsVolemLliures, #UsVolemACasa, #FemRepúbolica, #ProcésConstituent, #SomRepública,#RepúblicaCatalana, #NiUnPasEnrere, #DonecPerficiam

divendres, 17 d’agost de 2018

Un any més tard.

Fa un any dels atacs terroristes a Barcelona i Cambrils. La cronologia dels fets, però, ens porta a un dia abans, al 16, amb l'explosió a Alcanar i s'estira fins el 21 d'agost quan els mossos abaten, a Subirats, al darrer terrorista fugit.

Quinze persones mortes i més de cent ferides a la Rambla

També dos morts i més ferits a conseqüència de l'explosió a Alcanar.

Els terroristes, joves veïns de Ripoll, radicalitzats per un imam que se sospita que era confident del CNI, van morir tots. Alguns a Alcanar, com el mateix imam, i d'altres abatuts pels mossos en la persecució que es va produir després dels atemptats.

Sempre es diu que un atac terrorista es pot produir en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Estàvem avisats i, fins i tot, nosaltres mateixos dèiem, amb aire greu i preocupat, que un atac terrorista es podia produir a Barcelona. El terrorisme ja havia colpejat abans la nostra ciutat i teníem exemples propers.

Però no era una alarma que afectés a la nostra forma de vida. Fèiem com si res.

L'atac es va produir.

El context en que es produeix és brutal.

Començant pels terroristes. Alguna cosa va fallar estrepitosament en els mecanismes d'integració. Tenim una banlieu i no ho volem reconèixer. Els terroristes eren joves educats a Catalunya. Parlaven català. Vivien a Ripoll. Com pot ser? Què s'ha fet tan malament com per a permetre aquesta radicalització? com uns joves, nostres, esdevenen monstres?

I l'imam? Un confident del CNI.

Per què Margallo deia que a partir de mitjans d'agost  passarien coses a Catalunya?

Per què hi ha la sospita que l'atac terrorista va ser de falsa bandera?

Per què aquesta sospita monstruosa resulta tan versemblant?

Per què els partits nacionalistes espanyols -el PPSOECs- han bloquejat la creació d'una comissió d'investigació sobre aquests atacs?

Per què Quim Forn és a la presó? Per què el major Trapero va ser degradat?

Però, sobretot, i les víctimes? i les seves famílies, i els seus estimats? Com se les consola? Com se les rescabala de les pèrdues sofertes? Quina explicació se'ls dona quan pregunten per què? Quina resposta ens donem nosaltres mateixos?

Aquest matí hi ha hagut un vergonyós acte de propaganda monàrquica amb l'excusa de donar suport a les víctimes. Ha estat el darrer acte de brutícia i empastifament que la cínica i criminal monarquia ha perpetrat a Catalunya.

Criminal: Felip VI ven armes i és comissionista d'aquestes vendes, igual com ho era el seu pare. Aquestes armes són les que maten nens al Iemen. És còmplice d'aquestes matances. En treu profit. És un criminal. A més, és el cap de l'estat espanyol i, per tant, el responsable final de les seves institucions i organismes. És el cap de l'exercit. És el cap últim del CNI. Era el cap de l'imam de Ripoll?

Cínic: amb aquests dubtes més que raonables sobre la seva persona, com s'ha atrevit a venir a Barcelona? Com és que ha intentat transformar l'acte d'homenatge a les víctimes en un besamans monàrquic, amb claca portada de fora de Barcelona?

Això passava aquest matí a Barcelona.

Després, una tempesta ha escombrat la ciutat. Ha plogut com no ho havia fet en tot l'estiu. Ha tronat i llampegat. Ha plogut a bots i barrals i el cel era tan tancat pels núvols que semblava de nit.

La pluja ha passat. Ha refrescat i els carrers s'han rentat. A vegades ho té això el temps: que quan més falta fa, una bona tempesta neteja l'ambient. Aquest cop ha estat així. Pluja catàrtica,

Els carrers són nets. L'aire és fresc. Potser ara és el millor moment de sortir al carrer, passejar per la ciutat i recordar les víctimes. De transmetre'ls la nostra solidaritat i companyia. De meditar perquè va passar i rumiar què hem de fer per a que no torni a ser possible.

De fer-ho netament, sincerament.

Amb llibertat. Amb humanitat.

diumenge, 12 d’agost de 2018

Respondre a les provocacions dels escamots feixistes.

Ahir i avui ha estat circulant el següent tuit :

EL tuit en qüestió ja no es pot trobar perquè sembla que el partit "Ciudadados" ha obligat al personatge que l'ha escrit a esborrar-lo. No conec els detalls. Tanmateix, el rastre que ha deixat la barbaritat ha estat important i molta gent ha dit la seva.

Aquest cinisme i aquesta psicopatia eren d'esperar. Ja fa cosa de cinc anys que Jordi Cañas (en aquell moment, recol·locat com assessor de C's al Parlament europeu, després que fos imputat per presumpte frau fiscal) va dir "Os montaremos un Úlster que os vais a cagar".

"Ciudadanos" es troba directa o indirectament darrera la majoria dels atacs ultres i dels escamots d'encaputxats que es dediquen a treure llaços grocs, despenjar estelades i també a insultar, amenaçar o agredir a gent que llueix aquests símbols.

Aquest ús de la violència s'assembla cada cop més perillosament al que feia la Falange abans de la guerra civil espanyola. L'ús de la violència sempre ha format part de l'ideari falangista. Avui, l'acció directa violenta del falangisme es reencarna en els escamots de "Ciudadanos".

"Ciudadanos" és extrema-dreta i està a un pas, o potser ja l'ha donat, de convertir-se en un partit ultra. A qualsevol país decent del món, al voltant de Ciudadanos s'estendria un cordó sanitari, se'ls expulsaria de la societat, se'ls assenyalaria com els feixistes que són i es perseguiria l'acció violenta dels seus escamots.

Però l'estat espanyol està lluny de ser un país decent, com es demostra a cada segon que passa amb els presos polítics segrestats, amb els exiliats, amb la prevaricació i la corrupció sistèmica de les institucions i aparells de l'estat. Aquest estat que va passar de franquista a "democràtic" d'un dia per l'altre i que s'ha inventat el mite de la "modèlica transició" però que avui ja no pot amagar que és el mateix estat franquista, i que segueix a les mateixes mans que a la dictadura.

Aquest estat franquista, indecent per natura, no perseguirà als escamots neofalangistes de "Ciudadanos" ans al contrari, els deixa i els deixarà fer: formen part de la seva estratègia com en el seu moment en va ser part la Falange.

Volen provocar una resposta violenta i aprofitar-la per fer servir les forces armades pe a reprimir. Aquestes forces armades que a un país decent estarien perseguint, precisament, als violents, és dir, als escamots de "Ciudadanos".

És un signe més de la ruïna democràtica de l'estat espanyol. Una ruïna que és el reflex de la baixa qualitat democràtica de capes importants de la societat espanyola  que, segons les enquestes, prefereix un estat autoritari.

Al feixisme se'l combat i se'l derrota. No hi ha una altre via. Però cal ser intel·ligents. Primer de tot, no hem de tenir por. Que ningú deixi de portar els símbols, els llaços grocs, que ningú deixi de reclamar el desplegament de la República i la llibertat dels presos, no deixem de brandar l'estelada; hem de seguir informant-nos i formant-nos, hem de seguir parlant i argumentant dels avantatges del desplegament de la República; i arribat el cas, que arribarà, en que ens trobarem amb els escamots feixistes, ser intel·ligents, no caure en provocacions, si pot ser, estalviar la violència, si pot ser.

Sí, ja ho sé, si us trobeu en una situació en que us amenacen amb força, es possible que sentiu por, però potser també odi i ràbia, i potser el cos us demanarà -què collons- esclafar la cara d'aquests cabrons malparits, i rebentar-se-la sense pietat. Quin descans.

Jo defujo la violència. En el meu cas l'última baralla que em vaig ficar devia ser quan anava al parvulari i segur que la vaig perdre i per això, des d'aleshores, mai més, Tanmateix, crec que per una banda, hem de fer per a no donar-los la propaganda que busquen, cal evitar la violència; per l'altre banda, però, això no vol dir posar l'altre galta:  cal organitzar una defensa contra les agressions.

Com sempre, el que cal és rumiar en fred, fer servir el cap i organitzar-se. Els carrers seran sempre nostres i no deixarem que els feixistes ens els prenguin. A Viladamat i Guiamets han pres la iniciativa amb sengles Comitès de Solidaritat Antifeixista locals.

Bona iniciativa. Prenguem exemple.

dijous, 9 d’agost de 2018

Lectures d'estiu: La saga d'Honor Harrington.

L'estiu és temps de lectures relaxades i disteses. En el meu cas, estic aprofitant aquests dies per llegir ciència ficció que és un gènere que m'agrada molt.

El que estic llegint és la sèries de novel·les protagonitzades per la capitana Honor Harrington, personatge central del «Honorverse» creat per l'escriptor nord-americà David Weber.



Es tracta d'un conjunt de novel·les de ciència ficció militar, en les que es barregen batalles de naus espacials amb política. A les històries s'aprofita que el personatge principal és dona per a criticar situacions de masclisme fàcilment identificables amb el món actual. No es pot dir que sigui una novel·la "feminista", tot i la protagonista femenina. A tots els efectes és ciència ficció militar i, si de cas, més militar que ciència ficció. Les batalles entre naus espacials recorden clarament les batalles navals. El motiu és que l'autor David Weber és un estudiós de la història militar i la pren de font d'inspiració.

L'altre gran eix d'aquestes novel·les és la política. Més ben dit, en el fons és l'eix principal. L'acció militar i la diplomàcia no són més que instruments del poder polític, així que, en el fons, a aquestes novel·les de la capitana Honor del que es parla és de política.

Això lliga amb els meus gustos. Si alguna cosa m'interessa és la política.

Aquestes novel·les són, per dir-ho d'alguna manera, "política recreativa".

El que m'ha cridat molt l'atenció és la figura dels caps militars.

La realitat és que, tot i pintar-la com una dona valenta, ferma, intel·ligent, flexible, forta, honorable...  jo no puc deixar de treure'm del cap la idea que és una psicòpata.

Vet aquí perquè: La capitana Honor és una cap militar (que sigui dona és circumstancial i no influeix) i, com a cap pren decisions que posen en perill les vides dels tripulants de la seva nau quan entren en batalla. No cal dir que l'objectiu de la batalla és infringir el màxim de mal possible als seus enemics. El seu anorreament, si és possible.

Totes aquestes decisions de vida o mort es prenen, tot sovint, de forma meditada. Els plans de batalla es discuteixen en reunions d'oficials en els que s'avaluen possibles opcions i es trien les que es consideren òptimes segons les restriccions d'objectius (militars o de caire més polític) a assolir, recursos i logística disponible.

L'escena d'una reunió d'oficials decidint quina és la millor tàctica de combat per anorrear una flota enemiga a mi em causa angoixa: Tens un grup de gent decidint la millor forma d'enviar altre gent a la mort tenint en compte les vides de la pròpia tripulació com un recurs més.

No només això: un cop preses les decisions, s'informa a la tripulació de la forma més adequada per motivar-los a acomplir la missió. La tripulació rep les ordres i les arengues dels oficials i es llencen al combat. Convençuts. Amb Il·lusió, que diria aquell.

Segons tinc entès, aquesta mena de manca d'empatia i l'aprofitament i manipulació de les emocions dels altres en benefici propi és el que caracteritza a les psicopaties.

El militar com a psicòpata és només una visió parcial. És evident que l'oficial ha de ser un psicòpata perquè si no, no podria liderar la seva tripulació i menar-la a la mort. Però no n'hi ha prou amb ser un psicòpata. A més cal formació: a les novel·les es veu com les naus han de ser reparades, mantingudes en funcionament, dirigides... hi han un munt de sistemes: de comunicacions, mèdics, logístics, d'armament, de maquinària.... que demanen navegants, enginyers, comptables, metges, mecànics i tècnics de tota mena sense comptar amb la tropa: mariners i soldats embarcats. Tot aquest personal està ordenat en una jerarquia que no es discuteix i que treballa constantment per mantenir les naus en funcionament.

Doncs bé, tota aquesta munió d'equips requereix de caps que siguin realment bons en les tasques i tècniques de coordinació. No només això, cal tenir una visió del conjunt i una visió tàctica i estratègica dels objectius. Els caps tal com estan descrits a les novel·les són professionals realment valuosos i necessàriament han d'estar ben preparats. Parlem de gent brillant, més enllà de la seva psicopatia (la referència seria Hannibal Lecter).

Tot aquest funcionament és similar al que es troba en el món civil.

Així, podem veure com a les obres civils, com construcció d'edificis, carreteres, vies de tren... o en projectes industrials, o de programari... trobem equips i meś equips que s'organitzen, es jerarquitzen, hi han caps, comandaments intermitjos, oficials, manobres... I dosis importants de psicopatia, tot i que sense l'extrem d'enviar algú directament a la mort... Segur?  potser no és tan clar, com hem pogut comprovar amb els casos de treballadors morts per cops de calor, o per els milers de casos de sinistralitat laboral que es produeixen cada any, amb treballadors ferits i, també, morts.  Sinistralitat que sovint està relacionada amb condicions de treball precàries, relacionades al seu torn amb situacions d'explotació laboral.

Explotació laboral a mans de psicòpates.

Torno a la capitana Honor. Honor és un personatge que se'ns ven com atractiu, com a positiu, com a model de conducta, fins i tot. De fet, se'ns fa evident que la capitana Honor té les qualitats necessàries per a triomfar com a cap allà on s'ho proposi.

El problema és que és una psicòpata. El problema és que el món en el que vivim situa psicòpates en llocs de direcció. A les empreses i a les administracions i els governs.

És així com ho dic, i tenim exemples: algú dubta que el passat 1 d'octubre no estaven perfectament planificats els atacs dels policies espanyols a les escoles? I que les escoles atacades ho van ser per motius tàctics o polítics? Abans i tot, algú dubta que la difusió de les imatges de gent acomiadant la policia amb crits de "a por ellos" responia a una estratègia de comunicació amb l'objectiu de crear pànic? O les imatges dels policies als autocars cantant el mateix? Anaven a la guerra i nosaltres érem l'enemic.

Igual com tornaran a venir aquesta tardor. psicòpates ells i psicòpates els que els van enviar, i tropa manipulada, disposada a matar i, qui sap, si també a morir.

És clar, a l'altre banda, hem de pensar que un cert grau de psicopatia també està entre els nostres dirigents i la nostra tropa, o potser no tant, i per això uns són segrestats i altres exiliats. O dit d'una altre forma: potser si avui la República no està desplegada és perquè ha faltat el grau de psicopatia necessària per enviar la tropa a matar i morir. Aquest pensament em remou els budells, però no puc deixar de pensar que la cosa va per aquí.

Això planteja un escenari prou horrible: vist que no hi ha entesa possible, arribarem a un xoc de tropes i psicopaties. Arribats al xoc, ens caldran dirigents capaços de fer que la nau sobrevisqui. Això vol dir que hauran de ser tècnicament molt bons però, sobretot, hauran de ser prou psicòpates per  assumir les pèrdues de recursos que siguin necessàries per guanyar la guerra. Exactament com ja ens ha estat demostrat que estan disposats a fer els líders de l'enemic.

Aquest món és terrorífic:  Un grau de psicopatia és un element cada cop més indispensable per assumir posicions de comandament. I com més poder, més psicòpata ha de ser.

El comú dels mortals, doncs, només tenim dues possibilitats: o mirem de canviar el món i el fem més humà i ens desfem dels psicòpates;  o acceptem que els feixistes es preparen per a una nova campanya i els plantem cara.

O també podem mirar de fer les dues coses a l'hora.

En fi. Tot i ser una psicòpata m'estan encantant les aventures de la capitana Honor Harrington així que calculo que aquest setembre ja m'hauré llegit les tretze novel·les escrites a hores d'ara.

I per cert, està previst que es publiqui la catorzena novel·la de la saga aquest octubre!